PAPERS

DE LLEVANT

Abril 2016

Som mediterranis i ens agraden les festes de carrer. Si aquesta festa és en nom dels llibres, també. Ens agrada llegir. Per poder fer-ho, algú ha d’escriure.

Aquest recull no té més pretensió que la de reunir textos dels qui treballam a l’institut i passar una estona agradable llegint. Perquè ens agrada.

Integració

Estratègies

Sentiments

Companys

Alumnes

Projectes

Didàctica

Escoltar

Lleialtat

Lideratge

Emoció

Valors

Anàlisi

Nota

Treball Mariola Juanico

LA LLUM DE PRIMAVERA

La llum entra per sa porta i fa ballar les busquetes de pols jugant amb els colors

dels vidres vermell, blau, verd i groc. El passadís s'ompl de colors i llum el

capvespre de primavera.

Carme Martín

"Los rascacielos alivian el picor del cielo."

"Las mariposas anuncian la fugacidad de la vida."

"La luna es el espejo donde se miran los sueños."

"El precipicio es el mirador del abismo."

Teresa Santos

I va ser en aquell precís instant quan Ella li va dir: - Estimat, hem de parlar.

J. Esther Pelegrí

Jocs Antics Menorquins "Activitat de 2n C amb CAFEEM en el Polidesportiu de Maó" L'activitat va ser molt divertida. Tots els al·lots van gaudir molt i jo també. Una de les activitats que més m´ha agradat ha estat el joc de la "ceba". Va ser un dia molt agradable.

Mario Dussault

Llega Sant Jordi i desde esta gran ventana queremos aportar nuestro granito de arena.

Deciros lo agradable que es estar entre todos los alumnos que han estado, están y

estarán. Ánimo a todos que falta poco. En Julio os echaremos de menos, nos gustaría

veros aquí...

Las Conserjes.

Volevo scrivere su aneddoti riguardanti il mio arrivo a Menorca o al Cap

de Llevant. Alla fine mo decido scrivere solo due rigne, ma per mé molto

significative.

É una poesía, scritta da Ungaretti. Me la leggerono alle scuole medie, mi

colpirojo per la cruda e semplice veritá di come descrivojo la gruerra.

SOLDATI

Si sta come d’autunno

Sugli alberi le foglie.

Volia escriure anècdotes de quan vaig arribar a Menorca o al Cap de

Llevant. Finalment només són dues línies però amb molt de significat per

a mi. Es tracta d’una poesia, la va escriure Ungaretti. Me la van llegir

quan anava a ESO, em va xocar molt per la crua veritat com descriu la

guerra.

SOLDATS

És com la tardor

Damunt dels arbres les fulles.

Andrea Ceriotti

AMOR?

És allà. M’ha vist? Em mira. Tremol. Em parlarà?

És aquí. Em mira. M’abraça. Tremol. M’estima, diu.

És aquí? Ja ha arribat. Em cerca. Em mira i tremol.

“Vull que em miris només a mi”, diu.

“Per què parles amb les amigues més que amb mi?” Em sorprenc.

“No surtis amb elles sense jo. T’estim tant que no ho podria suportar’ diu.

“Mostra’m els missatges. Si m’estimes, no hi ha res a amagar” em convenç. ‘És amor”

És amor?

“Aquesta faldilla és massa curta. I aquesta brusa, t’ho transparenta tot. És que vols que et mirin? Només jo et puc mirar. Ets meva.” proclama.

Sóc seva?

Em mira i tremol. Em busca i m’amag.

No puc més. No sé que és però això no és amor.

Prou.

No em miris. No em busquis. No em toquis.

Em meresc quelcom millor.

Ell ja no és aquí. Però jo si.

C.C.

Adéu

El veia però no hi era. Tot s’estava acabant.

Les meves llàgrimes de fill l’acomiadaven.

M’apareixia el record d’una vida passada.

L’estima era immensa, la gratitud eterna.

Jaume Bonet

ARISTÒFANES, RUNDGREN I KÖNIG

Hi va haver un temps en que l’anglès s’estudiava per convicció i no per necessitat. Per als que, a la

vegada, ens agradava la música la nova llengua venia esquitxada d’exemples en forma de cançons amb

un missatge que s’anava fent accessible a mida que els coneixements i l’orella s’eixamplaven. L’era

d’internet era llunyana encara i els únics mitjans de reproducció al nostre abast eren les cintes de

casset i els discs de vinil. Algunes publicacions ens ajudaven a entendre, classificar i contextualitzar

l’allau musical anglosaxó que el règim anterior havia intentat evitar fins a extrems ridículs.

Amb paper, llapis i diccionari com a úniques eines intentava completar les lletres d’aquelles cançons

que m’agradaven. La cançó protagonista d’aquesta anècdota es diu “Lysistrata”(sic). Escrita per Todd

Rundgren i enregistrada per un dels grups dels que fou líder (Utopia) conta la història d’un soldat que

demana desesperadament a la seva dóna que el deixi entrar a l’habitació per a fer l’amor amb ella

abans de partir cap a la guerra. Segons ens dóna a entendre la lletra ell no és l’únic afectat pel

problema; sembla que tots els guerrers es troben amb el mateix problema de negació.

La situació me va semblar molt curiosa per a una cançó i al nom de la protagonista simplement li vaig

atribuir arrel i orígens grecs.

Anys més tard i damunt la taula de la sala de professors de l’institut on feia feina vaig veure alguns

llibres. Un d’ells estava escrit en grec i al seu llom hi havia escrit el nom de Lisístrata. L’edició no duia

cap sinopsi a la contraportada i, en tot cas, els meus nuls coneixements de grec tan sols m’haurien

permès ajuntar algunes lletres. La solució a l’enigma hauria d’esperar al professor en qüestió

Va ser llavors quan ell m’explicà que aquella cançó que a mi me semblava prou original era una

referència a l’obra teatral d’Aristòfanes que fou representada per primera vegada a Atenes l’any 411

aC (gràcies wikipèdia, ara sí!)

Ralf König és un conegut autor de còmics alemany. La seva immensa producció traspua el seu decidit

compromís i militància en l’acceptació i la normalització de l’homosexualitat.

Ralph König té publicada una versió de l’obra d’Aristòfanes. La vaig trobar fa uns anys en una llibreria.

Ja havia llegit algunes de les seves obres. El cervell me va començar a salivar imaginant que en podia

haver fet ell d’una obra amb aquest argument.

Malauradament ni tan sols ara us puc parlar d’Aristòfanes amb coneixement de causa (fora d’internet)

però si us ha picat la curiositat no us serà molt difícil trobar la cançó, la lletra, l’obra original i el còmic.

A la cançó el protagonista masculí acaba renunciant a la guerra. Prefereix morir d’amor en els braços

de la seva estimada. I WON’T GO TO WAR NO MORE acaba repetint.

Decididament el moviment hippie es referia a Aristòfanes amb el seu MAKE LOVE NOT WAR.

Mira per on!

Pep Jordi

Menorcajant per l'IES Cap de Llevant

Això era i no era…. Un mestre que el destí li va dur a canviar d'aires i li tocà anar a

treballar a Menorca. La notícia l'agafà amb il·lusió i ganes, però amb respecte de tot el

que es podria trobar. Les preguntes i els dubtes eren inevitables: seria molt diferent que a

la seva estimada terra? Com seria la feina? I l’institut? I el professorat i l’alumnat?....

Així passàrem el mes d'agost i amb aquests temors arribà el dia de partir. I amb tot el

bolic fet i sense saber on fer el niu! Acabant fent un vespre de pensió. L’endemà inicià la

nova feina i alhora a cercar on arrelar durant el curs escolar.

Un primer contacte! IES Cap de Llevant! Vaja centre gran! I quants de companys i

companyes! Unes setmanes més tard hi arribà l’alumnat. Més dubtes... com seran? tant a

2n com a 3r em tendran!

Però de mica en mica la feina avançà i la integració es va anar arrelant. Quina sorpresa ha

estat el Cap de Llevant, on l’alumnat a pesar dels seus aldarulls es fa estimar.

En fi... agrair els tresors que he anat trobant, entre algunes pedres i entrebancs, a l'illa i al

Cap de Llevant. Destacar a l'alumnat i a un tresor en particular, que sempre m’ha ajudat,

tot això, han fet i fan que el curs passi molt aviat i alhora fent-me plantejar si l’estada a

Menorca s’haurà d’allargar!

Biel Fornés Serra

RETROBANT CANTONADES DE SOL

He passat pel bar d'una de les cantonades on cercàvem el sol de diumenge barceloní.

Són moltes cantonades.

Veien les veles a l'horitzó dels valents que no tenen por de mullar-se a l'hivern.

AMB I SENSE.

Fred.

S'acosten els valents.

El mar, la calma, la soledat per crear. Però encara NO.

Acabar primer i tancar.

M'estimo aquest lloc.

Ja és part de mi.

RECORDS; AMICS; VIDA; CRÉIXER; A.D. D.D; UN QUASI TOT.

Encara no he de marxar, però les arrels desperten en mi.

La paraula casa.

Necessitat?

Iolanda Aduart Silvestre

MENSAJE EN UNA BOTELLA

En una tarde primaveral, una jovencita disfrutaba jugando con sus sobrinos en

unos terrenos al lado de su casita, en el otro lado del puerto. Para recordar esos

buenos momentos decidieron escribir un mensaje y enterrarlo dentro de una

botella.

Transcurridos más de cincuenta años, un día al abrir el periódico con grata

sorpresa, leyó el mensaje que había escrito:

Al fin alguien lo había encontrado, era el dueño del terreno en el que ahora hay

una preciosa casa. Esa jovencita es hoy una gran abuelita y es mi madre.

Esperança Preto

IS SARTNEUCNE ETSE EJASNEM OLACILBUP

AIRAM OLOT IRAM

CAMÍ DE L’ESCOLA

Aquestes passades vacances he tingut la sort de veure el documental de Pascal Plisson “Camí a

l’escola”. La pel·lícula ens mostra la història real del que per mi són, sens dubte, quatre herois:

Jackson, d’onze anys que viu a Kenia i cada matí amb la seva germana Salomé, de sis, recorre, més

corrent que caminant, en 2 hores 15Km plens de perills per arribar a l’escola.

Carlitos, també d’onze anys, que viu a Argentina i amb la seva germana petita Micaela recorre a cavall

18Km cada dia en 1,5 hores per arribar a l’escola.

Zahira, de dotze anys que viu a l’Atlas marroquí i tots els diumenges s’aixeca molt d’hora i es prepara

per fer un camí esgotador a peu de 4 hores a través de les muntanyes per arribar a l’escola on està

interna.

I finalment Samuel, de tretze anys que viu a la Índia. Samuel no pot caminar i els seus germans petits,

Gabriel i Emanuel, han d’arrossegar la seva rudimentària cadira de rodes els 4 Km que els separen de

l’escola cada dia.

Com els herois de qualsevol història aquests al·lots i al·lotes superen tots els perills, totes les

dificultats: distància, discapacitat, discriminació, cansament, perills de les feres del camí, fred i calor

extrems... Però ells no ho fan com els superherois per salvar la humanitat d’un perill més que horrible,

d’un atac radioactiu o d’un extraterrestre hostil, sinó que el seu objectiu és, ni més ni menys, que

arribar a l’escola.

I mentre ho fan, cap d’ells perd l’ànim. Davant qualsevol dificultat segueixen animosos i contents, fent-

se costat, ajudant-se, protegint-se uns a altres.

El documental et deixa admirat davant la valentia d’aquests petits, davant la fortalesa i determinació

amb que afronten la seva rutina diària. Ells, com nosaltres, van a l’escola cada matí.

Però, malgrat tot el que he comentat ho pugui donar a entendre, per mi la principal diferència entre

aquest quatre herois i nosaltres no està en que han de recorre llargs camins plens de dificultats, i que

han d’invertir moltes hores fins a les seves escoles i aquí només hem d’agafar el bus, el cotxe, la moto,

la bici o venir còmodament a peu. No, per mi, la principal diferència és que en el nostre entorn el fet

d’anar a l’escola sembla cada cop més una feina, allò que s’ha de fer, una obligació; en canvi, per ells

és una oportunitat. Una oportunitat d’aprendre, una oportunitat de conèixer-se i conèixer els demés,

una oportunitat de conviure, una oportunitat de fer-se millors...i millorar la seva vida.

Aquesta és per mi la gran lliçó que ens donen Samuel, Zahira, Jackson i Carlitos. Aprofitem-la!

Mar Lluch

Hitzak

Bai, izenburu arraro bat historia labur batentzako. Ezta?

Hitzak ere arraro xamar dira. Alde batetik, badira mota askoko hitzak; soinu atsegina dutenak,

baina, ordea, esanahi arrunta edo alderantziz, esanahi normal soinu politarekin.

Bestalde, hitzak hizkuntz batetik bestera daramatzagunean, edozein gauza gerta daiteke bere

soinu ederrarekin…..Abesti batek hamaika musika desberdin edukiko balu bezala.

Harrigarria badirudi ere, noizean behin hizkuntz oso desberdin hitz berbera dauka esanahi

berberarekin.

Hitzek hizkuntzak biltzen dituzte eta hizkuntza gure nortasunaren parterik

garrantzitsuenetakoa da. Esan daiteke, aniztasuna aukerarik burudunena dela.

Libèl·lula Burruntzi

Euria Pluja

Sehaska Bressol

Pilota Pilota

Veloç Azkar

Kipula Ceba

Paraules

Sí, un títol una mica estrany per a una història curta. Oi?

Les paraules també són una mica estranyes.

Per començar, hi ha molts tipus de paraules; Les que tenen una sonoritat meravellosa però

amb un significat normal o just a l’inrevés, una sonoritat normal amb un significat ben polit.

A més, les paraules quan les portem d’una llengua a una altra pot passar qualsevol cosa amb

aquest so meravellós….és com si una mateixa cançó tingués milers de músiques.

Encara que sembli sorprenent, de vegades, llengües molt diferents tenen la mateixa paraula

amb el mateix significat.

Les paraules construeixen les llengües i la llengua és una part important de la nostra identitat.

Es pot dir doncs, que la diversitat és l’opció més intel·ligent.

Inés Olalla

La vida et troba

Dedicat als meus pares.

Feia ja una estona que La Mola havia quedat tan enfora que no es podia distingir, ja no es veia cap

fragment de Menorca, només el mar obert, el cel i el mar d’un color blau intens que feien notar l’estiu

que s’apropava. Ja era de dia, començava una nova jornada, una nova vida. Les cames li tremolaven

dels nervis i notava a la panxa una pressió i uns retorçons que sentia sempre que es posava nerviosa.

Aquell vaixell que l’allunyava de Menorca li feia veure que a partir d’aquell dia res tornaria a ser com

havia estat i que ja no podria fer marxa enrere.

Es va adonar que era a la coberta del vaixell, suportant l’aire fred del matí que just començava i que

encara no havia amollat de la mà la petita maleta que havia agafat amb quatre coses de roba. L’única

cosa que quedava de la seva vida fins aquell moment era aquella maleta, tot anava resumit en aquella

maleta, ben poca cosa quedava de tot plegat.

Recordava el moment en què havia travessat el llindar de la casa del pare. Sabia que si sortia per

aquella porta no podria tornar mai més, era un llarg camí sense tornada, un camí incert.

El pare estava assegut a la taula del despatx, on sempre s’instal·lava per passar comptes. Aquesta era

la seva activitat preferida del dia, aquella hora dolça, pausada, en la qual es retrobava amb el que tant

estimava, els guanys de tot un dia de feina a la botiga.

Assegut a la taula comptava els doblers com si es tractés d’un ritual sagrat i cada dia ho feia amb la

mateixa parsimònia. Es posava malalta només de veure la seva cara de plaer.

Mai no havia mirat així a cap dona, ni tan sols a la mare. Potser si hagués portat un vestit folrat de

pessetes sí que se l’hauria mirada amb aquell desig. Pobra mare, com havia hagut de patir tota la seva

vida!

Encara tenia el pestell a la mà i no havia sortit al carrer, quan la mirada del pare des del despatx li va

caure al damunt com un pes implacable i la va fer sentir petita com una formiga, insignificant.

-Saps què passa, Marina? Ara creus que fugint de jo seràs lliure, però de persones com jo en trobaràs

per tot. No pots fugir de la vida, perquè et troba sempre -va dir el seu pare, amb un mig somrís irònic a

la boca.

Va emprar aquell to de veu que fa servir sempre i que la feia posar dels nervis, perquè sabia que

només pel fet que ho digués ell, seria veritat. Però aquesta vegada li va respondre, ja no hi podia

perdre res.

-Papà, no estic fugint, vaig a viure la vida. Això que faig al seu costat no és viure.

Va ser com respirar un glop d’aire fresc quan t’estàs ofegant. Al carrer s’estava fent de dia i semblava

que tot era diferent, realment era un nou dia, el principi de tot.

Havia enfilat cap al port amb la meva petita maleta i ja navegava cap a Mallorca, havia estat capaç de

fer-ho.

A casa, sola a la seva habitació, quan només se sentien les roncades del pare a l’altre banda del

passadís i ella no es podia dormir, passava les hores d’insomni imaginant aquell moment. Ara era una

realitat, no es despertaria altra cop al seu llit pensant que res no canviaria.

Tot havia començat feia un any, quan l’havia vist per primera vegada.

Començava a treballar en el torn de les vuit a la Residència. Arribava amb energia, amb el somrís posat

a la cara. Anar a la feina suposa sortir de casa, era tota la vida social de què podia disposar, era molt

important, la feina.

Les relacions amb els companys, amb els malalts la feien sentir-se estimada, valorada i ella donava tot

el que tenia per oferir, que era molt. Era una auxiliar molt preuada per acompanyar els malalts més

complicats, els qui patien més. Sabia animar i sempre tenia un gest dolç per a tots. El seu ànim era

contagiós.

Na Marieta començava a organitzar la jornada quan ella va arribar. Es van saludar i li va fer un somrís

de complicitat. Quasi a cau d’orella li anà explicant que durant la nit havia ingressat un nou pacient.

Ocupava l’habitació 307. Era del tipus que a ella li anava bé, solitari, desemparat, amb un fort

patiment. Es deia Julià. Ara, des de la coberta del vaixell, repetia en veu baixa aquest nom. Julià, Julià,

Julià....sonava tan bé aquell grup de sons pronunciats tots alhora representaven el que més estimava.

Havia entrat a la seva habitació i l’havia contemplat en silenci. En Julià descansava al seu llit. La

persiana mig baixada no deixava entrar del tot la claror d’aquell matí de primavera. En la penombra va

veure un home jove, que encara no devia tenir els trenta anys. Tenia els cabells negres i arrissats, molt

abundants. El rostre cremat pel sol, es notava que treballava a l’aire lliure. Era molt prim, ple de

múscul.

S’hi va acostar per comprovar si tenia el sèrum bé i va veure que tenia la mà embenada. Havia patit un

greu accident laboral. Treballava al torn de nit de les obres del nou aeroport i s’havia dormit conduint

una màquina. S’havia enganxat la mà i la màquina li havia capolat els dits. L’havien trobat després

d’unes hores engrunat i havia perdut molta sang. Podia haver mort sol aquella nit, però no havia estat

així, el destí havia fet que es trobessin en aquella habitació d’hospital.

En Julià va fer un moviment i va obrir els ulls lentament. Estava sota l’efecte dels sedants, però així i

tot, na Marina es va sorprendre de trobar uns ulls negres molt vius, tan negres i profunds que s’hi

podia perdre a dins.

Na Marina li va somriure i ell es va tornar a dormir tranquil. Quan va sortir de l’habitació, na Marieta

reia amb complicitat.

-A què és molt interessant, aquest pacient?-li va dir rient.

-Pobre, realment deu haver patit molt.

-Sí, sí i és tan jove i tan guapo ...i es troba tan sol. És un foraster, ve de la península a fer feina i no

coneix ningú aquí ni hi té cap familiar. Potser la teva companyia li anirà molt bé... i a tu també- seguia

na Marieta amb aquell to irònic.

-Marieta, si jo tingués deu anys menys potser sí, però ja som massa gran per un jovenet com aquest-va

dir la Marina.

Van passar els dies i na Marina seguia amb les tasques quotidianes a la tercera planta de la Residència.

Sovint, durant la jornada, ella mateixa es sorprenia mirant cap a l’habitació 307 amb un neguit estrany.

Desitjava acostar-se a en Julià, però reprimia aquests sentiments perquè allò era un desastre, no era

possible que una dona de la seva edat, amb quaranta anys ben complerts, pogués interessar-se per un

jovenet.

Ella, que ja tenia assumit que quedaria fadrinota per sempre al costat del pare, veia trontollar tot el

seu món només de pensar en ell.

Mai no s’havia imaginat al costat d’un home. La mare va morir molt jove i la seva vida al costat del

pare havia estat molt desgraciada.

L’amor em fa fàstic, deia Rodoreda a l’inici d’Aloma. Quan havia llegit aquella novel·la havia

experimentat el mateix sentiment que la seva protagonista. Quan veia els seus pares, li costava

entendre què podia tenir de bo el matrimoni. La mare, sempre submisa, amb les espatlles carregades

sota el pes de la vida i de la tensió. La mirada trista, a vegades perduda entre pensaments amargs.

Dormien a l’habitació del costat i alguna vegada els havia sentit de nit. Els sons podien variar. De

vegades, la mare simplement plorava. Ella ho sabia perquè reconeixia el sanglot ofegat que la mare

feia de tant en tant perquè ningú no la sentís. No els veia, però imaginava el pare, allargat al seu

costat, amb la mirada freda. Cap mena de patiment semblava que el pogués commoure.

Altres cops, els sentia com feien l’amor. Ningú no li havia explicat mai res sobre sexualitat, ho havia

descobert tot als llibres de medicina. L’única referència real era el gemec de la mare amb una veueta

que deia me fas molt de mal i la renou de les embestides del pare contra el capçal del llit.

Quan els seus germans es van anar casant, ella seguia pensant que no compartiria la seva vida amb cap

home. La tristesa i el sofriment de la mare no se li empeltarien.

Però quedar-se a viure tota la vida amb el pare tampoc no era una bona alternativa.

Sovint anava a veure alguna pel·lícula al Consey. S’havia fixat molt en com vivien les dones de les

pel·lícules americanes. La Doris Day, la Grace Kelly, totes vivien en un món molt diferent, eren dones

independents que decidien com volien que fos la seva vida.

Això no passava a Menorca, no passava as Castell. Si ella s’hagués independitzat del pare tot el poble

en xerraria, les ties, la família li farien la vida impossible. Aquesta era la seva vida abans d’en Julià.

Va anar passant poc a poc. En Julià estava molt sol i desvalgut. Era un foraster, la seva família era

enfora i no tenien recursos per venir a l’illa. Tot el personal de la tercera planta de la Residència el va

agombolar. Ella més que ningú. No només era el moment de netejar-lo, quan li passava l’esponja per

aquell cos jove, tan ben format. Es notava que feia feines físiques, cada un dels muscles estava ben

perfilat, tot era ferm i tibant. Passava hores recordant cada racó del seu cos i se n’avergonyia d’aquells

pensaments que li venien al cap i que a la parròquia no haurien autoritzat. Tot allò era pecat, s’hauria

d’anar a confessar.

Com podia ser que el sexe, aquella cosa quasi bruta que mai no l’havia interessat, ara li rodés

constantment pel cap? Com és que no podia frenar aquella forta atracció que dominava la seva ment?

Hi havia molts altres instants, moltes converses i somriures. Ella dubtava, no era possible que un home

jove s’interessés per ella.

Però un matí, mentre ella li passava l’esponja pel tors nu amb devoció, la mà d’en Julià es va posar

sobre la seva. Ella va sentir un pessigolleig a l’estómac i va quedar immòbil. Aquella mà anava

acompanyada d’una mirada penetrant que ho deia tot.

Mentre el malalt del costat tossia com a un desesperat, la Marina i en Julià van saber que estaven

lligats per un vincle secret i no es van dir res. I mentre el pacient del costat escopia, el Julià va besar

discretament la mà de la Marina. Ella no oblidaria mai aquell moment.

La recuperació del Julià va ser llarga. Els mesos van anar passant i prest aquella habitació de l’hospital

va esdevenir un obstacle per als dos amants. Estimar d’amagat al principi tenia la seva gràcia, després

els dos tenien la necessitat de trobar-se lluny de la 307.

La Marina vivia amb neguit constant. Què passaria amb ells? El pare no ho permetria mai de la vida. Un

home més jove que tu, Marina! La família la criticaria durament, els veïns la mirarien malament, a la

feina se’n parlaria molt de temps, a la parròquia li demanarien que reflexionés. Però ella sabia que tot

el seu món estava a punt d’enfonsar-se entre els braços d’en Julià.

S’acostava el moment de l’alta, quan en Julià sortís de la Residència ja no tenia cap sentit romandre a

Menorca. Havia de tornar a Mallorca, on havia deixat part de la família. La Marina temia que arribés

aquest moment.

En Julià va llogar una habitació a una pensió mentre iniciava la rehabilitació. Hi quedaven unes

setmanes per decidir el seu futur.

Calia tornar a aprendre a escriure. Mai més no podria escriure amb la mà dreta, els dits d’en Julià ja no

existien. La Marina li va comprar els quaderns Rubio de cal·ligrafia. En aquella habitació de la pensió,

cada dia practicaven. En Julià sovint es desesperava, la Marina el consolava.

Sovint acabaven damunt el llit en un festival de besades i carícies. Ell sempre volia anar més enllà, ella

tenia por. No esteim casats, això no està bé, Julià, li deia. Ella encara se sentia culpable per fer coses

lletges, ell, en canvi, gaudia alegrement de tots aquests plaers.

Fins que un dia, la Marina va lliurar el seu cos, va deixar que els sentiments i les sensacions fluïssin

sense frenar-los. Era l’únic que la podia fer plenament feliç i ja no va tenir por de la felicitat.

Mentre ho feien al llit de la pensió va pensar durant un instant en Aloma i Robert, però després va

allunyar aquell pensament i es va aferrar a l’esquena d’en Julià apassionadament. Ja no es podia tornar

enrere.

En Julià va demanar-li que l’acompanyés a Mallorca. Allà ell tenia feina i es podrien casar. La proposta

era temptadora, però a més, la Marina sabia que si no l’acceptava seria desgraciada tota la seva vida.

I quedar a Menorca? La Marina tenia una feina que li agradava molt. Va entendre que si es casava amb

ell, la seva vida ja no seria la mateixa. No suportava la pressió social, patia massa pel què dirà la gent.

Tard o prest ho havia de dir al pare. Les paraules se li feien un nus a la gola i no sortien cada vegada

que ho intentava. Mai no era bon moment.

Però un matí de dissabte, mentre berenaven, es va sentir dir-ho. El pare la va mirar un moment amb

aquells ulls penetrants que la feien sentir-se com un ca ajagut davant el seu amo. La mateixa mirada

que li feia a la mare quan volia fer-li mal.

-Qui és aquest? Un foraster? Que no veus el que vol de tu? Aquests forasters no tenen res per menjar i

ens vénen a robar, estàs boja? -va esclafir el pare.

-Sí, estic boja per ell i sé que m’estimarà molt més del que tu em puguis estimar mai.

-Ets igual que la teva mare.

La Marina va fer la maleta. Va agafar una petita maleta que havia estat de la mare i hi va posar una

mica de roba, no molta. Va deixar totes les seves coses a l’habitació, només va agafar algunes fotos de

la mare quan era jove.

Va esborrar tota la seva vida en un instant.

I allà, a la coberta del vaixell, mirava com les hèlices del vaixell anaven obrint el camí cap a Mallorca. A

l’aigua només quedava una estela d’escuma que s’anava fonent com els seus records del passat.

Així és com va començar la història de la nostra família. La meva mare va arribar a Palma i es va

retrobar amb el meu pare. Es van estimar molt i encara s’estimen, malgrat totes les dificultats que els

ha dut la vida. Però aquesta és una història molt llarga i ja us la contaré un altre dia.

Carme Morales

Si aquí alguna cosa vols llegir,

hauràs d'aconseguir

un separador vermell de fulls

i posar-te'l davant dels ulls.

R X C O V P U P L U M C E Z R

I C A P H T A U U A Z G Q T L

O V B D M D E O J S A V M U H

N E N T R B F M L L E V A N T

S X A G F P U E V H I S Y O M

S L U F P N D I Ç M V I A Ç B

J U N T S E J N Q Ï U P D Z U

C G A E C F Ç U N G J O B A Ç

X S L C O N S T R U Ï M Q L E

Ü T E M Q Ï M D S C L U I O A

M G P U B A U J Y F U T U R S

Z U N P R Y H A D A D U E J O

Esme

«Pessebre»

―Quin animal posaràs damunt es paper de plata, Berta? ―va demanar s’àvia.

―Un cagaire.

―Però es cagaires són de la mar.

―Són de la mar i del cel i van on ells volen quan ells volen i ningú no els diu res.

―T’agraden, es cagaires, idò?

―Sí, s’àvia, perquè són com jo.

Zulema Borràs