1

1

PAU VALLHONRATPOEMES DEL DELTA

RÚBRICA EDITORIAL

2

© Pau Vallhonrat© Pròleg i selecció: Pere Baltà

Il·lustració: Josep MayolFotografia Portada: Joaquim Torrent

Revisió literària: Joan Puig i Malet

Dipòsit Legal: B-2922-2011ISBN: 978-84-96986-20-6Primera edició: Abril 2011

Edició promoguda per:

RÚBRICA EDITORIALCastella, 30 · T. 93 370 22 51

08820 El Prat de Llobregat, Catalunyarubricaeditorial@rubricaeditorial.com

www.rubricaeditorial.com

3

ÍNDEX

PRÒLEG. Pau Vallhonrat, poeta del Delta, de Pere Baltà..........................................5

La Rodera Fonda..........................................................................................................................................................11

Solatge d’estany..............................................................................................................................................................37

Els crits del silenci.......................................................................................................................................................75

Platges de tardor.....................................................................................................................................................107

4

OBRA PUBLICADA DE PAU VALLHONRAT

La Rodera Fonda (1981)Solatge d’estany (1982)

Els crits del silenci (1983)Platges de tardor (1984)

COEDICIONS:Rúbrica Editorial / Ediciones Rondas

5

PRÒLEG

Pau Vallhonrat, poeta del Delta

Pau Vallhonrat publicà quatre poemaris entre el 1981 i el 1985, sense concretar en quina etapa de la seva vida els va escriure. Segurament no els datava perquè no els considerava transcendents. Semblen es-crits per esplaiar-se, per treure de molt endins unes emocions que guardava en la discreció de la seva intimitat. Llegint el seus poemes es dedueix que hi va haver un amor que no se li va conèixer. Sembla una passió molt sentida, una passió que segurament marcà una vida d’aparent solitud. Només aparent era la imatge d’home solitari. La gent que el veia passejar pels carrers del Prat, quasi sempre sense companyia, no podia saber que tenia un món interior d’una gran sen-sibilitat.

La majoria del seus poemes denoten un altre amor, l’estimació pels paisatges del Delta –en concret el Delta del Llobregat, encara que poques vegades ho reconegui– que és una altra passió, quasi tan po-tent com l’altre amor. No tinc present que ningú més hagi fet una literatura tan descriptiva de la geografia d’aquesta plana que coneixia i estimava profundament.

Jo era molt jove quan el vaig conèixer sent alumne del Liceo Pra-tense. El teníem de professor de matemàtiques. Ara sembla curiós que fos un home de ciències. El fet d’haver-lo tingut de mestre creava distància en una relació que es produí més endavant a través del seu cosí Pau Vilà i Fabró. S’estimaven com si fossin germans. L’amistat amb el Pau Vilà va ser el camí per trencar la relació mestre-alumne i molt aviat hi vaig compartir tertúlies i caminades. Així va ser com

6

van arribar els seus poemes a les meves mans. El record no concreta si el vaig convèncer per publicar-los o si ell me’ls posava a les mans ja convençut d’aquesta possibilitat.

La rodera fonda va aparèixer el 1981, il·lustrat amb una d’aquelles plomes de les quals Josep Mayol és un gran mestre. Qui millor el coneixia poèticament era en Jaume Codina i a ell li vàrem demanar el pròleg. Havien publicat junts a la revista Batec, allà pels anys 40 quan ambdós eren estudiants. El doctor Codina ho recordava en el text tot lamentant el llarg silenci que s’havia produït a l’obra d’un jove i prometedor poeta, silenci que només s’havia trencat el 1973 en guanyar el concurs convocat per Amics d’El Prat en ocasió del cen-tenari del Pont de Ferran Puig. “Retrobàvem el nostre poeta vint-i-cinc anys després –diu l’historiador i afegeix–. D’aleshores ençà hem tingut ocasió d’anar seguint la seva producció poètica de maduresa”. Més endavant i després de recrear-se en alguns poemes, el defineix: “Imatges, imatges. Poesia visual, descriptiva, plena de llum, de la claror de la nostra terra. Amor humana i amor nadiua s’hi confonen. El poeta és el cantor de la seva terra: de les coses petites, domèsti-ques, entranyables, quotidianes.”

La bona acollida del primer poemari va fer que ben aviat m’entregués el segon. Si les rodes dels carros deixaven en els camins del Delta la rodera fonda amb què titulà el primer volum, pel segon havia trobat un altre títol descriptiu de la geografia que li agradava glosar: Solatge d’estany. El vaig llegir d’una revolada gaudint d’una poesia que tenia música en cada estrofa, tot descrivint la quotidia-nitat d’un Prat que m’havia guanyat des de molt jove, aprenent a estimar-lo llegint Història d’una plaça del Jaume Codina, escoltant les històries que s’explicaven a les tertúlies que, de vegades però tot sovint, teníem al Bar Casas, amb el Pau Vilà, en Valentí Xirinachs, el propi Vallhonrat i algun altre que també era au de nit com tots nosaltres, mentre l’Angeleta i el Rodolfo Casas ens aguantaven com-plaguts, sense altres clients que no fóssim nosaltres.

Si mai no has vistun vol de fulles seques

7

posar-se dolçamentdamunt la terrano has vist Déu

Li vaig dir aquesta estrofa de memòria. “Entenc que t’ha agra-dat –va comentar mostrant-se afalagat–. Doncs aquesta vegada m’hauràs d’escriure el pròleg”. Això va ser com una carta, que li dirigia i iniciava dient: “Junts, Pau, hem passejat per l’empedrat carrer de Ferran Puig...”. També ho havíem fet sobre el ciment de la plaça de la Casa de la Vila tot lamentant el gris plom de les façanes i dels carrers del Prat, que contrastava absolutament amb els colors dels camps que envoltaven el poble, que eren els colors de la seva poesia.

“Eren converses llargues, amunt i avall pel teu carrer. Jo et parlava d’una poesia feta des de l’ofec de l’home voltat de ciment i tu portaves la meva mirada més enllà dels carrers, on ja no sentíem l’opressió de les clavegueres, sinó el baf alliberador del fang. El llenguatge concret del suburbi rebia l’alè d’una veu arrelada al costat dels solcs, que par-lava de silencis trencats pel nedar de fotgeres, de platges nues i mudes, de càntics de mariners, d’estanys plens de records, dels tons de la na-tura: el blau que s’adorm i el verd que s’esfulla, olors de tardor, tar-des amoroses pintades d’or vell a la plana endormiscada... Les fulles seques que, ànimes en pena, neden per les aigües de les regadores, la molsa de l’estany, la frescor de l’estiu que poua dels marges mentre el vent pentina canyissos i jonqueres. He sentit com tu la boca plena del gust del marge, he pogut escoltar el Delta xisclant venjança, he vist el ressec terròs xisclar la humitat del solc, tot escoltant-te.”

Aquelles paraules, aquells pensaments que en el fons eren els seus, passat un quart de segle, atorguen a la poesia de Pau Vallhon-rat la transcendència que ell no li donava. El Prat que el nostre poeta va descriure encara tenia el contrast entre el poble i el camp, entre l’artifici i la natura. Avui, quasi arrasada l’enorme riquesa d’aquella agricultura, arrasats també els marges i asfaltats els camins, incon-cebiblement enjardinat el riu per suposats defensors de la natura, el nostre poeta es converteix en el testimoni d’una realitat sotmesa.

8

L’estimada i admirada Ramona Via recalcà en el pròleg que va escriure per al tercer poemari –Els crits del silenci– que Pau Vallhon-rat refermava la seva posició de poeta líric: “Per tercera vegada ens comunica les seves percepcions subtilíssimes d’un món que estima tan profundament que en pot cantar la seducció i la bellesa, un món que pot semblar il·lusori a qui no l’estima tant”. Per immediatament dir-nos que “amb versos de ritme peculiarment variant ens diu la fu-gacitat d’un temps que en passar s’emporta frescor i llum d’encanteri dels idíl·lics paratges. Expressa el gran repòs prop de l’aigua assos-segada de l’estany, exposa el gran dubte per l’enigma etern; evoca nostàlgicament l’escalf de llar i de mare..., medita sobre l’origen i el destí del fang...”

Després de preguntar-se si la poesia dels crits del silenci és místi-ca o pagana, realista o simbòlica, deixant la qüestió per l’estat anímic amb què sigui llegida, l’autora de Nit de Reis. Diari d’una infermera, diu que s’ha d’agrair a Pau Vallhonrat que ens vulgui fer partícips d’unes emocions poètiques nascudes de la contemplació d’uns pai-satges tan bells que semblen suspesos entre la realitat i el somni. En aquell moment encara era possible obrir una porta a l’esperança:

Tornarà la cançó a omplir el deltai serà l’horitzófrontera eterna.

La darrera entrega arribà a Rúbrica Editorial plantejant una visió de les platges en temps de tardor, quan ja no és temps d’endinsar-se a la mar i les poques mirades que hi acudeixen faciliten intimitat i reflexió. El jove i prometedor poeta Miquel-Lluís Muntané venia sovint per l’editorial. Tant a en Pau Vallhonrat com a mi ens semblà positiva una mirada de fora a la seva obra. Aviat ens va entregar el pròleg que s’iniciava amb un paràgraf clarificador:

“Que tots els éssers humans, amb més o menys intensitat, es-tem influïts per un entorn, o bé, si ho preferiu, que cada paisatge conforma uns individus als quals deixa una empremta inesborrable

9

que els altres perceben sense gaire dificultat, no deixa d’ésser una afirmació coneguda, fins i tot tòpica; nogensmenys em sembla que poques vegades aquesta constatació se’ns fa evident d’una manera tan palesa com en posar-nos davant d’un recull poètic de Pau Vall-honrat: el seu estimat Delta esdevé, no tan sols el marc físic on els seus poemes prenen volada, sinó el gresol per on necessàriament passen i es colren totes les línies d’inspiració.”

La revisió a una certa distància del que els quatre prologuistes vàrem escriure i l’anàlisi de les convergències que es produeixen en considerar la poesia de Pau Vallhonrat, com la més descriptiva que s’ha publicat entorn a la realitat geogràfica del delta que configura el riu Llobregat en el seu tram final, va generar la idea de fer una selecció de poemes en aquesta línia. Era un projecte editorial que sobre el concepte “el poeta del Delta” feia temps que havíem plan-tejat, fins i tot s’havia fet una selecció dels que eren més descriptius, que s’ha tornat a considerar en sorgir la possibilitat de publicar-la. Si aquest esforç serveix per vitalitzar la seva memòria, tots els im-plicats en el projecte haurem fet un bon servei.

Pere Baltà

El Prat de Llobregat, març del 2011

10

11

La Rodera Fonda

12

Suïcidi

He escrit el teu noma la sorra de la platja,a la pell tova del tronc,al fons humit del marge.I prou. Dir-te a la caraque t’estimo molt,per això, no tinc coratge.Al caure lent de la tarda,covard de beure el teu calze,m’he penjat del tronc d’un arbre.

13

El camí del futur

El millor camí és el del llaurador,el del caminant, el del somniador;perquè per curts són grans,arrelen profunds i moren.Però tu, sàvia naturalesa,saps que s’obriran nous caminsper sers que estimen la terra,per sers que creen bellesa,per sers que gaudeixen endins.Vindrà dia de camins sense voreres,i tot el cel serà un camí d’estrelles.

14

La fe vençuda serà llavor

Per més que lluito, no veig l’horitzói el temps s’estova i es fon dolçament;un calfred de por, sento, vençut per la tarda.He ofert el cor a l’embat de la riuada.Salva’m, amor,de caure en l’engany;apiada’t, estimada,d’aquest tros de fang.En l’aigua suren les fulles cap a la morti el marge s’esberla i s’ofega suaument;l’aire s’omple de cançons meves sense sentit.El cel n’és ple, d’esgarranxades dels meus dits.

15

La bellesa de la mort

La mort més bellaés quan la fullagroga de la tardor,cau i gemegai es fa cançó.La mort més bellaés quan la sorraa l’ona, com un petó,rep i s’ofegai es fa cançó.La mort més bellaés quan la runade civilització,trepitja l’herbai es fa cançó.La mort més bellaés quan s’allunyal’amor i la passiód’una donzellai es fa cançó.

16

El testament

Jo, pobre caminant,ja mai més faré el camí;perdó, Senyor, un instantdóna’m abans de morir.Deixo la pols del camíal vent de l’estiu;la vella bóta de vial pastor del cap del riu.Deixo la llum de l’albadaal goig i l’esperança;i a la mula cansadael jaç i l’estança.Deixo a tots els peregrinsles estrelles de la nit;i el xopluc dels verds pinsa l’amor que cerca llit.I a Tu, Senyor, agonitzant,deixo l’ànima, en morir;jo, pobre caminant,ja mai més faré el camí.

17

Imatge

Tinc febre, estrella,tinc fred.Deixa ja l’òrbita fosca, el camí negre;dóna’m la mà.Veuràs com plou en el bosc,com neix el sol,i es pinten les muntanyes.I prop l’estanyno busquis, estrella,en aquest mirall.Si la veies allà dalt,no trobaràs l’estimada!

18

Fent camí

Llibertat pel caminantque per dreceres, margesi vorades, sembranttrepitjades,escull per casa l’arbreque el xopluga; es fa el llitde molsa i de pedra,i recolza el clatellal coixí de la cargoladasoca del tronc vell,sota la nit estrellada.I si plou i si fa venti el desperta la glaçada del matí,també resta contentde ser lliure un altre dia;perquè demà obrirà un altre camídels molts camins de la vida.

19

Perdó

Jo que em creia que vindriesa suplicar el meu amor...Avui, tot despullat,sol, damunt del marge,cara al vent de llevant,amb els braços estesos,clavant els peusal fang de la meva terra,he demanat perdó;he ofegat amb el meu plorel pecat de la supèrbia.Jo que em creia que vindriesa suplicar el meu amor...

20

Llibertat

Obrim les gàbies,trenquem les xarxes;saltem els marges,camins, sèquies i tàpies.Pel peix la llibertat és el mar,per l’ocell la llibertat és l’espai,pel caminant, la drecera;i pels catalans, la parla,la vida, el dret d’escollirper sempre, fins morir,la terra que es trepitja,l’horitzó que es veu,l’amor que es desitja,la pàtria del cel.Llibertat sense pàries,llibertat sense traves;obrim les gàbies,trenquem les xarxes!

21

El temps perdut

M’agrada trepitjar pinassa,sentir com un no tocar de peus a terra;trencar la intimitat, que sota els pins,vençuda queda.I perdre el cap;i perdre el temps...Mirar el present,el mut batec del silenci,el destil·lar de les hores noves.I respirar, i respirar...i respirar pineda;besar palmells de suor freda.Parar tot just un moment,un alè, un fil, un instant...per veure l’amor vivent.Trencar l’encant,donar una passa...M’agrada trepitjar...trepitjar pinassa.

22

La veritat d’un somni

Bruixes, bruixes, on sou?He sentit els vostres cànticsdins les nits d’estiu.Quan el perfum del bosc m’embriagava,les he vist dansar damunt del llacalbes i etèries.N’he vist una de blanca i bella;reia, reia, i em cridava, i jo no la podia tocar;les meves mans s’omplien de buiti l’èter se m’esmunyia dels dits.Es desprengué de la túnica,i el seu cos meravellós brillàcom pols d’estrelles.

23

Avui el meu amor és Déu

Avui, estimada, no vindré al llit.No sento el xiscle del vent;el fum de la masia suau s’enfilai embruta un tros de cel.Un no sé què de goig i d’esperançasento dins el pit, que ve i s’atansa.El marge dorm,i dins l’estable hi ha una pautan dolça, com pell envellutada.No sento de l’arbre, la brotada,ni l’agua fresca d’un càntir que no sua.La fulla de la branca cau i despullauna estrella de la nit.Avui, estimada, no vindré al llit.

24

Comunió

Avui he pujat tan altque he vist els àngelsjugant damunt els núvols,catifa tova i blanca.Era viu, voltat d’estels,o era mort, allà en el cel?No es veia cap marge verd,ni cap camí amagat,ni cap tarda plujosa,ni cap riu condemnat;res, res... tan sols la foscad’una planúria molt gran...I la mà de l’estimadaque em donà una hòstia de fang.

25

La força de la fe

¿Hi haurà algun diaque lliurar-me podré del cor,de no sentir el tro,de no veure la mort,de no tastar, Senyor,el fel de la injustícia?La meva veu s’ofegadins l’espai dels segles morts.Nua, vestida de bellesa,vindrà la meva estimadacavall de boires espesses,i un gran arc de llumtrencat en set meravelles.Llavors, una mà frescacom l’herba del marge,perfumarà eternamentla meva pell resseca;i fins crec que del celels déus voldran aprendredel dolç encant del delta.Hi haurà algun diaque la fe serà l’amor,càntic, el tro;vida, la mort;i gaudirem, Senyor,de la mel de la victòria!

26

El semen de la mort

Quan em mori no em moriré del totperquè una part de mi mateixseguirà vivint en el delta.I encara que te’n vagis, ànima en pena,l’escalfor dels meus llavisseguirà besant la sorra.Tu portaràs el vent i la riuada,i el pèndul de l’onadaserà etern;però el meu pas ja no s’esborra,serà etern.

27

La missa

Sacrifici el de la terraque es deixa violar.Sacrifici el de la sorraque es deixa petjar.Sacrifici el del riuque dóna la vida al mar.Sacrifici el de l’estanyque ha perdut la llibertat.

Ofrenem, estimada,l’hòstia de fang,perquè regni per sempre la pau,i sigui la planala carn i la sang;i el delta, l’espasa i la clau.

Sacrifici el de l’arbreque sembra de fulles al camp.Sacrifici el del marge,descans del caminant.Sacrifici el de l’onadaque a la mar vol tornar.Sacrifici el de la mare,sembrant l’endemà.

28

Apocalipsi

Avui és un dia tristperquè la mare no tornarà a l’escalfor del niu.La mort, frontera de canyes,ha deixat passar un Crist;a l’estany, ombres estranyes,dansen, com flames negres,el ball de la por;lluny, volen les cendresd’una oració.Avui és un dia tristperquè la plana ha perdut l’esperança del riu.

29

Nocturn etern

Tu vas encendre un focentre les jonqueresi els ulls s’ompliren d’estrelles...Prop, la remor del mar;prop, un silenci i el jocde l’amor entre nosaltres.Llavors, s’obrí el cel, de bat a bat.

30

La mort vençuda

Vull un sudari de fulles grogues,per bagul un clot a terraverge com el fang del delta,llavor de belleses noves.Quina pau i quin silenci,amb quina foscor tan claraveig tan a prop la mareencara que ara no em senti.Però el delta batega, viui engendra bellesai s’alimenta del riu;mai morirà aquesta terra!

31

Llavor de mort

Ajagut a terra el cel m’agradaper ple d’estrelles a la nit.Ajagut a terra el cel m’agradaperquè no em tapa l’infinit.I veig tan a prop Déui el món sembla tan petit!I morir així, Senyor,colgar amb terra del delta.Que cendres siguin llavor;quin néixer més dolç i tendre!

32

L’oració és lluita

No resis, amic, perquè l’onaseguirà batent la platja nua.No resis, amic, perquè el ventseguirà batent la pineda muda.No resis, amic, perquè el solseguirà batent la terra crua.No resis, amic, perquè el riuseguirà batent el pont de fusta.No resis, amic, perquè a l’estanyseguirà batent el raig de lluna.No resis, amic, perquè la mortseguirà batent...Si tu no combregues amb Déu,si tu no ets un tros de Déu,si tu no lluites com Déu,no sembraràs la llavor de la vidani colliràs el fruit de la vida.Mor, amic, i viuràs en el cel!

33

El testament de la carn

... i quan falti a la trobada de l’amorsigui altra volta fang;que el plor de l’adéu espurnegi al foc,i siguin ses cendres solatge d’estany.I si tu, estimada, vols portar-me dol,fes que el marge sigui més verdi el mar més blau.Sigui per sempre el meu anhelaixecar el vol...cap al fang del cel.

34

Dubte

Avui sento respirarcom pols d’estrelles,i l’ànima mamarel fang del delta.Quan arribi el demài se m’emporti la mort,el fang també morirà?O hi ha en el delta del Senyorun fang millor?I si la mort és la morti de la nit no ve el dia,quin desengany, el del cor!Adéu, tardor, amor i vida.

35

Frontera

No sé si darrere del mirallles ànimes es purifiquen,ni si en el fons de l’estanydormen les fades del fang,sedimentant història.No sé si riu avallles vides es tornen petites,ni si tan sols queda la carn–orfa la terra de sang–quan la ferida és tan fonda.No sé si el caminantque el delta deixa i es fica–ni si és això un desengany–dins l’enllà on no torna mai,fa camí cap a la glòria.La mort, la mort, la mort,frontera sense passaport,oberta per passar-la enllà,tancada pel que vol tornar.

36

37

Solatge d’estany

38

El crepuscle

El crepuscle s’arrapa a la planai es fa lent;i la fulla rep l’últim besd’escalfor que el sol li dóna.Per què l’encís d’aquest momentés tan bell?Si diuen que és meravellóspondre’s el sol darrere les muntanyes,és tan suau, tan tebi,fer-ho al delta,que sembla morir-se de goigl’espera eterna de l’últimraig de llum agonitzanten l’horitzó;i un gust de cel quan,entre estrelles i fang, s’adorm la tardor.

39

Soledat

La mar era bruta i l’onadaescopia escuma fosca.Tu et vas enfadar:jo no volia passejaramb la barca de l’estany.El dia era trist i tristoseren els records del solatge;i restà sol amb els ulls fixosesperant la màgia de cada any.

40

Amb els ulls closos

M’agrades perquè ets venti fum de cabana.Com la molsa de l’estany a la jonquera,com l’arrel del pi a la sorra molla,m’agrades, Plana.Com la terra de rostoll a l’aigua fresca,com el cel endins a la mar endins,m’agrades, Plana.M’agrades perquè ets Déui llum d’esperança.

41

El cor de la terra

Si mai heu tingut entre les mansun tros de fang,veureu que té vida,i escalfor, com sangde la terra ferida.És la carn dels marges,solatge d’estany i de riu,llosa immensa de la plana,bressol de sàvia, matriudel delta, eterna mare.Si mai heu tingut entre les mansun tros de fang,veureu que té vida,i batec, com cantd’una tardor que arriba.

42

Sense resposta

T’estimo, vent,que pentines canyissos i jonqueres,xiulant cançons que sols entenemtu i jo.T’estimo, vent,que treus del blat el gra i la palla,tan sols veiem la pols com ballatu i jo.T’estimo, vent,que perfumes trenes i onades,sabem que lluny t’emportes l’estimadatu i jo.

43

Marinada

Quan dormo al teu costatsento gronxar els canyissos de l’estanypel vent de la vesprada,del teu alè;i el refrec de les cuixes,remor de fotgera que torna al cau.Fas olor de verd, de verd i de boirines.Quan dormo al teu costatsento la tendra ofrena del pit,repòs de la galta,coixí de mugró verge;i el lliscar dels teus llavis,frescor d’estiu que poua del marge.Fas olor de sal, de sal i de petxines.

44

La ferida

Aquest matí, el tritlleig de la campanas’esmuny dins la boira fredatrencant la quietud de la plana.El gos s’espolsa l’escalfor de l’establei lladra al sorollós despertar dels ocellsque han fet nit a l’esguard de la gelada.Jo resto quiet, esperant que l’albadapregoni un dia més d’esperançai llum per començar la tasca.Quan clavo l’eina a la verge terrasento gust de fang i marge,sento estripar la carn de l’ànima,el brut pecat d’haver-la violada.Sento el xiscle del deltaescopint venjança.

45

El fang és la vida

Aquesta nit, jo i l’estimadajugarem a l’amor.Ella tremola de goig i delíciai s’estreny amb desig contra el meu cor.Jo la serveixo tendramenthores i hores, i beso les pedrescalentes dels seus pitsque ofrena dolçament.Sento gust de marge,de riu i de pineda;de pare i de maresento la boca plena.

46

El vals de la pinta

El vent de l’hivernpentinala jonquera de l’estany.L’aigua de la primaverapentinal’herba del marge.El rascle de l’estiupentinael rostoll dels camps.La cançó de la tardorpentinaels cabells de l’estimada.

47

El cant del marge

Tu que ets repòs de caminants,taula del seu pa,respatller de migdiada,verda partió dels campsde blat i de civada.Tu que ets drecera de l’errantramat de bestiar,bagant de la riuada,capçal del fangde l’estanyada.Canta, marge estimat,bressol del vent,fes-ne cançó d’El Prateternament.

48

La pluja

Si mai no has vistun vol de fulles sequesposar-se dolçamentdamunt la terra,no has vist Déu.Vine, tardor;ensenya a l’estimadala cançó de la pau,la cançó de la neu,de les branques nues,la cançó de l’ocelld’ales perdudes,l’eterna cançóde les tardes mudes.Vine, estimada,prop meu;sentiràs l’himne del celen la presència de Déu.

49

Himne al cel i a la terra

He vist el vent pentinarel fum de la cabana,com petjades en el celde matinada.He vist estrelles punxarl’espill de l’estanyada,com taques de llumque tremolava.He vist llamps il·luminarels verds camps de la plana;com l’espetec d’un trolluny ressonava.He vist el dolç plorarde la tarda engrisada,com la pluja de la nita l’esplanada.He vist el marge aturarl’embat de la riuada;avui he vist Déui l’estimada.

50

El rei

El riu et donà la vidai l’home t’ha mort.T’ha cobert de porca runa;ja no veus el cel,ni fas de mirall d’estrelles.Dorm en el teu fonsel fi solatge del temps,polsina teixida pels anys,llot per sempre vida,bressol del fang.Mes, tornaràs a la lluita,rei de la plana,mascle del delta.Si els homes tenen ànimaeterna, també en té el fang.L’estany se’ns mor...Visca l’estany!

51

Setembre

Digue’m si encara el cel és tan blaude matinada; si el teu cabell suauperfuma el vent de la plana.Digue’m si encara aquell marge verdon reposaves, et fa de coixí fresc,tenint l’espai per teulada.Digue’m si encara la jonquera creixdins l’estanyada; si la teva cançó neixpregonant la matinada.Digue’m si encara hi mama del riula salzereda; si és la fi de l’estiul’anunci de la riuada.Digue’m si encara aquells llavis tensque m’estimaven; si tardor ets tu quan vénsés que ets tu, tardor estimada.

52

Les quatre estacions

El marge verd, respatller fresc,recull del caminant cansat.El sol encès penja del celcom disc de foc dins la mar blava.Les fulles mortes, com ànimes en pena,neden damunt les aigües de les regadores.L’última llum del dia fredpinta d’argent la mar oliosa.

53

Sentinella

No tinguis por si xiula el ventdins la nit fosca;jo estic prop teu i vetllo els teus somnis.No tinguis por si l’espessa boiracobreix camins i dreceres;jo estic prop teu i vetllo els teus somnis.No tinguis por que, prop l’albada,veuràs la terra planafins l’horitzó; i el verd del marge.No tinguis por...Si obres la finestra al matí,veuràs la llum i l’esperança,el goig, l’esgarrifançade sentir-te prop de mi.

54

L’immortal

Si la fulla tremolosa de l’arbrecau i dansa fins a terravestint el fang de tardor,tu, estimada, trencant l’espera,eternitzes un moment;ni surt el sol, ni bufa el vent,ni el cel és blau, ni dorm la fotgera.I jo sento la sang com xucla,de la terra fonda, la saba verge.I estic content,perquè no ha mort el delta.

55

Jo sóc lliure

Quan tanco les orelles d’allò que em diuensento la música meravellosa de la terra plana;jo sóc lliure i escolto el cant del delta!Quan tanco els ulls d’allò que em mostrenveig la imatge infinita de la mar blava;jo sóc lliure i veig el verd del marge!L’aroma dels cabells teus...el gust dels llavis teus...el frec dels mugrons teus...Jo sóc lliure... i crec en Déu!

56

Agonia

El Prat s’acaba,El Prat se’ns perd;vençut agonitza.El Prat s’ens mor.El delta que un diaper un riu, parit;el fang que pastavenels homes, els segles,com pura farinai verge llevat;el pa de la terraja mai més sembrat.Ja no hi ha joncs...ja no hi ha boira...Sols el crit llunyà–com tro de la plana–de l’home deltià.Són els fills del fang,ferits i vençuts,que clouen la història.

57

L’home del delta

A baix la plana; a dalt, el celi entorn el fang, el fang, el fang... i Déu.Avui que les fulles enllosen el fangi els arbres retallen ses branques al cel,blanquina la boira els marges grisencsdel Prat etern.Tardor, tardor estimada;quina pau, Senyor, dintre meu!A baix la plana; a dalt, el celi entorn, el fang, el fang, el fang... i Déu.

58

Esperança

Avui que el delta ha deixatde ser delta, l’estany se’ns mor.Avui que el delta ha deixatde ser delta, se’ns mor El Prat.Mes jo sé que tornarannoves riuades;i la mar, que escolta el vent,pentinant-li ses onades,li farà la clenxa, Déu,omplint-la de verges graves.Amb el fang del riu eternel temps farà una altra plana;tindrem un Prat nou i ferm.Que vingui una altra riuada!

59

Un marge

M’agrada jeure en un marge,veure passar els núvols, sentir la humitat;ensumar baf de terra,escoltar, quan el sol crema,el ressec terròs que xucla l’aiguaque pel solc llisca.M’agrada jeure en un marge,és com tenir la finestraoberta de bat a bat.És tenir la feina llesta,respirar fum de tabac,i el temps que es para, endormiscat.M’agrada jeure en un marge,jeure en un marge d’El Prat.

60

Batec

Si has sentit en la paude la tardor dauradala verge terra violadaper la jonquera, que suauarrela endins;i el mamar constantque dóna vida,gemec de la marinaque ofega els pins.Si has sentit en la paude la tardor dauradatrencar l’espill de l’estanyadaper la fotgera, que al caus’enfila endins;i el lliscar constantque dóna vida,refrec de la marinaque ofega els pins,has sentit, foraster, el batde la terra i el xiscle del fang;has sentit, foraster, el cantde la vida, la vida d’El Prat.

61

El sexe del cor

A mi m’agrada com dansauna gota de rosadaa la punta d’una fulla.A mi m’agrada robar,amb besades, el trist somriure de la tardor.A mi m’agrada donar,fins l’última gota de plor,al ressec rierol.A mi m’agrada estimar,com la mort estima el cos i el cel l’ànima.A mi m’agrada el vent que beu de la pinedai perfuma els camps d’El Prat.A mi m’agrada, prop l’estany,entre jonqueres, trenar els cabells de l’estimada.A mi m’agrada, quan es fa fosc,com cruix el coixí de l’esperança.

62

Covardia

Si jo pogués combregarcom combrega la sorraamb l’hòstia de l’onada,i el solc ressecamb l’aigua fresca,tindria la puresadel fang verge;i el perdó d’haver pecattrepitjant el marge.Si jo pogués combregarcom combrega el ventdins la pineda,i el riu etern,de la salzereda,tindria la saviesade l’estany;i gaudir altra vegadadel miracle de cada any.

63

El meu camí

Ja no tinc porde quan surt el soli es moren les estrelles,perquè tu ets el meu camíi em parles, com el volde les aus, i m’ensenyesel camí, el meu camí,aquell que dalt té el celi sota, el fang del delta;i lluny l’horitzó, portade la regió ignorada.Ja no tinc porperquè tu vindràs, estimada,al meu costat tot fent tardor.

64

El no ser del fang

Era boig, però darreredels seus ullshi havia sentit de bellesa.Al·lucinat caminantde vora de rius,ànima errantper camins i dreceres,feliç estimavala pluja de novembrequan la tardor moribundadeixava rastre.Si de l’angoixa del corvolgué desprendre’s,el somni de la mortféu seu per sempre.I deixà el delta,apartant estrelles.

65

Acomiadament

Adéu, regust de tardor,olor de fulles seques;adéu, amor.Quan tornis, porta’mcançons velles,i altra volta de verd, pinta’mels marges del delta;no et deixis aquella llumde la teva arribada,ni aquell perfumque adorm la plana.Porta’m més blaus,més núvols i més boires;porta’m, com esclaus,més estrelles i més coses.Adéus, solatge d’estany,sentor de pineda;adéu, company.

66

El camí de la mort

M’agrada pouar sentiments a flor de llavii a flor de llavi, despullar el llavi;rentar-li la puresa, que surti del fang!Primer la terra, el jonc, l’aigua,la vida, la lluita, la sang;després, què hi ha després?El riu que plora...El delta que es mora...

67

El temps que...

Tot esperant l’arribadafaig camí, i fins m’agradatrepitjar la catifa flonjade les fulles seques,i gaudir de la tardaque dorm quieta.La pluja cau dolça,polsim d’aigua freda,mullant seients de pedra,com espills negres;i un boira grisa i brutaescanya l’arbre,que orfe d’escalfor, xuclade la terra, enlaire,la tèbia sang del marge.Llavors la bellesa es diu deltai el fang es fa rei de la plana.

68

Sense sentits

Encara que fos cecveuria el blau del mari el marge verd.Encara que fos mutcantaria a la pinedai el riu volgut.Encara que fos sordsentiria el cant del venti el batec del cor.Perquè tinc les mans plenes de fang;perquè sento el baf de l’estany;perquè sense ales, sóc caminant;perquè s’omple d’estimada tot voltant.I la plana gaudeix, boira i cançócom embarassant la tardor.

69

La vida i la mort

El delta es farà gran,i eternamentportarà el ventel cantde la teva arribada;però l’home morirà,i eternamentdormirà el fanga l’estany,cementiri de la plana.

70

L’espera

Encara les fullesvesteixen les branques,dormides, absurdes;i les nuvolades,tacant a l’octubre,com blanques muntanyes,retallen i embrutenel cel de la plana.Jo espero contentla teva arribada, segur d’aquell ventque a tu t’encapçala;i un màgic pinzellamb pols d’una estrella,omplirà d’or velltots els camps del delta.Llavors seré rei,i tu seràs reina!

71

La quarta dimensió

Tu vas omplir d’estrelles i celel fang del delta,i l’ona, pèndol etern,va deixar ser verge de la sorra morena.Tu vas omplir de fulles groguesel sòl de la plana,i el solc, bressol de boires,va deixar ser sedegós de l’aigua clara.Tu vas omplir de llàgrimesel verd de la pineda,i el vent, càntic de marines,va deixar d’ésser pregó de la presència teva.Jo t’estimo perquè vas crear el foc,que tot ho purifica,i l’aigua que alimenta el riu.Jo t’estimo perquè vas fer-me de llot,d’un fang que dóna vida,i d’amor que batega al niu.Tu vas omplir l’estany de records,cementiri vell de mil tardors.

72

El riu

Tu que em portes perfumsde la serra arrodonida,com vent que s’esmunyi s’oblida,deixa que el marge mamil’olorosa cera teva,abans que per fi te’n vagisde la sorrenca pineda.Adéu, que si véns de lluny,la mar t’espera.

73

Una altra tardor

M’agrada l’emocióde la tarda grisa,de la platja nua,de la pluja fina,de la plana muda;és quan la bellesadel delta suraper damunt del fang.I arribes tu, puracom un àngel blanc.

74

Comiat

Sols emplena els meus ullsel color del marge i del riu;no n’hi ha d’altre.Ni sento altra músicaque el silenci del deltai el nedar de la fotgera.Ni sento altre perfumque el baf del fang.I ja en tinc prou, Senyor,de sentir, dins meu,tanta bellesa.Adéu, tardor estimada,ofegada en el cel, com tros de nitperduda entre les estrelles,adéu.

75

Els crits del silenci

76

Els crits...

Encara que les remors de la nitesquerdin silencis,i el tro, ressò del critd’un geni,violi la pau del llit;encara que la rodera fondamotlluri dreceres,i el cel, que bressolaestrelles,mori en la fosca;encara que l’adversitatofegui la joia,i el foc, botxí assedegatde glòria,renti el pecat;encara que l’esquena dels homeses flecti pel treball,i el fang, solatge que dónal’aiguall,reculli història,l’anyell vencerà el llop,i no serà una promesagaudir-ne, de cop,d’una tardor verge.

77

El presoner

Si mai, obrint camí entre jonqueres,sents la humitat que puja,com un baf que surt de la terra,i el vent de llevant, que fimbrejaun camp de canyissostindràs davant els ulls,com llarga pinzellada verda, la pinedaque esborra l’horitzó blau,del blau de la mar, del blau del cel,i no podràs veure més enllà,tancat en la presó del delta.Mes jo sento sota meucom corre la sang per les venes de la terra,i damunt meu, l’espai i el miraclede sentir a dins Déu,quan de goig trepitjo el marge.

78

El pecat

Tot el cel pot contenir-seen un instant, quan jo, serè,contemplo la tarda plujosa,i bec la saba del fang.Ni el plor de l’infant,gust de delta, tardor que ja ve,no és tan meravellós com el fredde rebre la teva humanitat.En un moment, tu seràs meva,i el camp serà una festa, serà un cant;quan tu arribis, tot l’infernpot contenir-se en un instant.

79

Adéu, tardor

Quan arribi l’horaque el fang torni al fang,m’agradaria morir com el solmor darrere les muntanyes;com l’aigua s’esmunyen el solc ressec.I pensar que, lluny,el tro ha passat l’espillde l’horitzó, trencantel silenci i fent-se cant;i el dubte es fa somni,camí de fulles grogues...Quan arribi l’horaque el fang torni al fang,m’agradaria morir com el focmor en el caliu de les brases;viure sense el teu amorno en tinc pas ganes.

80

Per què?

Per què la vida és tan curta, per què hi hatantes estrelles en el cel?L’albadava arribar dolça, clara;i empenyent-ho tot,la riuada,força del mascleque a la plana mana.Fondo respiro el baf de la terra,sento olor de fulles grogues;i el meu plor canta l’avui, bressoldel demà, encara cec i mut.Per què la nit és tan curta, per què surttantes vegades el sol?

81

El més dolç de tot

El bes més dolçés el que dóna l’ona,càlida, a la sorra;la flor a la pols,l’aigua al ressecterròs de l’ensolcada.El bes més dolçés el que dóna el plorcristal·lí de la plujaa la nit silenciosa;la llum a la fosca,el fill a la mare.El bes més dolçés el que dóna el celal fang de la plana,fruit de la riuada;el que em dónes tu,tardor estimada.

82

Els secrets de l’estany

A la vora de l’estanyhi ha una jonqueraque suau es vincla;a la vora de l’estanyhi ha una fotgeraque al cau s’endinsa.El cel pissarrenc pregona pluja,i una boira foscas’ha fet mestressa,dolça,d’una llum muda,d’una quieta fresca.A la vora de l’estanyhi ha els meus silencisque endins arrelen;a la vora de l’estanyhi ha gnoms i genisque colguen cendres.

83

El nadiu

A la cabana hi plou;l’espelma tremola i mor.L’home s’adorm en el jaç,l’home s’embruta la cara...La seva mar és l’estany,la seva terra, la plana.L’ha parit el fang,i viu, i lluita, i mata...L’ha parit el fang,però estima la mare!

84

La petita cançó del fang

He sentit l’arbreestripar la làmina del tro,i l’ocell ferit, aterrar,lliscant per l’estanyada.Sense estrelles, tinc por,tinc por, estimada.Ets tan lluny i el meu amorés tan petit,rostoll que encarade la terra mama.He sentit el deltacantar la riuada.

85

El miracle de la tardor

De la mà de l’àngel negrel’hivern ha caigut del cel,i mor en la foscor eterna;...mes, aquí, en el delta,la puresa s’ha fet fermaamb la brutícia del fang,i ha florit la bellesa.

86

El fang és viu, l’ànima és morta

I quan ve l’albada freda i grisatu i jo despertem al mateix temps,tots dos sota el mateix cel rogent,damunt la mateixa terra llisa.Però tu vindràs cada any a fereternament tardor i bellesa,perquè, immortal, ets blava i verda;no tens altra manera de ser.Mes jo, que sóc tan sols mortal carn,diré adéu al riu, i a l’esclaudel marge per sempre adéusiau,sembrant cendres al fons de l’estany.I quan vingui l’albada dauradasola cantaràs l’himne del fang,i despertarà, altra vegada,sense jo, el miracle de cada any.

87

L’eterna incògnita

Avui que les ciutats,abans llunyanes,s’acosten a les masies,la mort segueix guanyant batalles,expropiant sembrats.Avui que la falç s’ha rendita la pressa i al soroll,s’han mort les garbes,escampades pel rostolld’un camp ferit.Avui que les noiess’han tallat les trenes,la mort s’emporta els cabellsviolant belleses,perfums i joies.Avui que els rosaris,perles negres enfilades,sols pengen d’unes mans velles,la traïdora mort preparaun somriure de llavis.I després de la mort,serà el principi o la fi?On ens portarà el camíde la justícia o del foc?

88

Pregaria

Jo vull pregar Déuque aquí em deixi quedar,fent l’amor a la terra verge,a l’estimada,a la tardor del delta;i que per sempre pugui contemplarla mar del cel i el de la mar,i com s’escorre el riu...A déu vull pregar,ara que encara sóc viu.

89

La posta

La barca trencava l’espill de l’estany;pentinant canyissos, seguia endavanti el rem removia el solatge llotósbuscant records d’una història certa,d’un delta parit, d’un passat boirós,d’un riu i d’una raça ferma.Llavors el sol es pongué dolçament,i el serè morir del verd de les voreres,com càntic de silenci, pregonà el vent;i el blau s’adormí en un coixí d’estrelles.Tot va ser un instant,orgasme de pori d’esgarrifança.La barca es parà enmig de l’estany,nínxol de mil records,matriu de nova esperança.

90

Profecia

Sóc un tros de margeque verdeja;esclau del vent,pols de l’era.Sóc un fi solatgede puresa;tro de tempesta,pinassa tendra.Sóc el blau que del celpenja;canyís d’estany,fonda rodera.Sóc un fill del fangsense parella.Sóc l’últim humàdel delta.Sóc la vella cançóque s’ofega.Sóc l’ocell que es mulla.Sóc l’onada que recula.Sóc el fang que cap al cel puja.

91

Secret

Ni un mar de llàgrimes no pot apagarel verge foc de les teves galtes.Ets meva, com ocell sense ales;ets meva, i no pots volar.Si tens vergonya de les flors que ens miren,tanca els ulls i tindràs la nit;sense testimonis, adormit el dia,compliré amb el teu desig.No se sentirà ni la remor del riuni el xiulet del vent,ni gaudirà el marged’aquest moment.I el secret d’estimar-nosdurarà eternament.

92

L’espill de l’amor

Miro els teus ulls, estimada,per veure-hi el meu pensament,i el meu pensament ets tu;els teus pits adormits,les teves cuixes fredes,els teus llavis humitsque besar no goso.Quan surtis de l’estanyperfumada de pineda,deixa que el sexe tremolicom l’ocell mullat per la tempesta.Tanca els ulls, estimada,i encisarem un vespre.

93

Tu em portaràs el perdó

M’agrada burxar els meus pensaments,llegir el solatge de l’estany:cabells plens de ventperfumats de tardor,de tardors de molts anys;records d’amor,sines blanques i tremoloses,ofrena d’uns llavis ressecs;camí de sorra,verge i violat pel refrecdel pèndol de l’onada;els silencis d’ella,que no poden, ara,ni respirar cel, ni tocar estrelles;i la meva tristorespera l’àngel negre,que em digui, per sempre,quin és el color de la por.M’agrada burxar els meus pensaments,llegir el solatge de l’estany;i seguir, seguir pendentd’un amor molt pur i gran.

94

El foraster

Aquell camíno tenia roderes.Aquell estanyno tenia jonqueres.Aquella platjano tenia pineda.Aquell riusense salzereda...Aquell margesense herba verda...Quina tristesa, quina tristesa,ser foraster d’una terra.

95

El somni de la tardor

Avui la geladaemblanqueix els marges,i la boira es fica en els ossoscom punxes d’acer fredes.Ja fa dies que la bellesase’n va anar com les ausque fugen per l’espai.Ja fa dies que a la fotgerase li mulla el cauque sura damunt l’estany.Ja fa dies que la fogueradel nostre amor decaua mida que s’acaba l’any.Avui l’estimadadorm la tristor dels arbres,i l’abraçada dels nostres cossosen nits d’amor eternes.

96

Benvinguda

D’ençà que l’octubre dauratha trepitjat el delta,suren del llotels terrossos.I arribes tu, portant l’amor,en el minvant de la tardaque mor, dolçament,a trossos.S’escorre el tempsi atanso les mans al foc;les flames besen els fullsde les brases roents,i em punxen els ulls.Ja és l’hora del silenci,de la pau i de la fosca.De cop, tot panteixant,sento trucar la porta.

97

La redempció

L’estiu besarà la mortque des de la mar arriba;el llit del riu deixarà de ser ressec,i aquesta mort serà una mortque dóna vida.Jo esperaré, esperaréla boira de la tardor,la intimitat del recer,la frescor del marge,la soledat de la llar,l’aixopluc de l’aigua,la trobada de l’amor.I tornarà a néixerun fill del fanga redimir-nos.I tornarà a créixerel delta i l’afanyd’estimar-nos.

98

El repòs

Des de la finestra veigcom mor la tarda;i m’omple el pitel baf d’estable,perfum d’alfals i palla.Com els terrossos s’enfilendamunt l’estanyada,com els canyissos es vinclenpel vent de la vesprada,com el coixí del llitdóna esperança.Des de la finestra veigla bellesa de la plana;i m’omple el pitel gust de casa,olor de llar i mare.

99

Somni de silencis

És un silenci el fangd’un camí sense roderes.És un silenci el fonsd’un estany recollint cendres.És un silenci el llampd’un cel fosc per la tempesta.És un silenci el blancd’un núvol tapant estrelles.És un silenci el cantd’un ocell dins la pineda.És un silenci la sangd’un riu engrandint el delta.És un silenci el frecd’un parell de llavis verges.És un silenci el focd’un desig en les tenebres.És un silenci el tempsd’una nit d’amor eterna.És un silenci el mónd’un somniador poeta.És el silenci més granel de Déu creant bellesa.

100

El miracle de la fe

La fe pot reviurela pau vençuda,com el bagant que aturala riuada; com el deurede donar la màal qui perilla,al qui demana pafins per viure.Com un càntir d’aigua frescaen la batuda,com en una nit fredael foc perdura.Com el dia de Nadaldóna esperança.

101

Un Déu mortal

Si jo sabés com tu de fer bellesaja no tindria por de l’anada,perquè etern, com un déu del delta,tornaria de la regió ignorada.Per què no m’ensenyes, estimada,de pintar de verd el marge?Per què no m’ensenyes, estimada,de despullar d’or un arbre?Per què no m’ensenyes, estimada,a ser fang de la plana?Per què no m’ensenyes, estimada,a morir una vegada?Si jo sabés com tu de fer bellesaja no em moriria mai,perquè, immortal, com rei del delta,teva seria, tardor de cada any!

102

El més gran

No és amor la guàrdia de l’estanydels tresors de les seves fondàries?No és amor el bes de l’onadaa la platja, espill de sorra verge?No és amor el pit que dóna el riuals marges de la salzereda?No és amor el plor de la plujaquan la tardor ofrena fulles grogues?No és amor el sacrifici d’una donao el que reps de la carn de l’estimada?Sí, ja sé que n’hi ha un de molt gran,el de Déu creant bellesa;el que fa entelar els ulls,el que fa flectar els genolls,el que encadena el cervelli allibera el cor,quan surt, muda,plena de silencis,una oració dels llavis.Aquest sí que és l’amor més fort,el que ve del cel cap a la terra.

103

La mort del temps

Els anys s’esmunyen per la planacap a l’estany,i descansen,entre jonqueres i canyissos;els marges de molsa, tristos,s’enfilen damunt l’aigua foscaguardant els tresors de les fondàries.I un gran cementiri d’històriaresta pres, com un esclau,per la porta del sorraltancada amb pany i clau.Així, els secrets del solatge,no moren mai a la mar,ni fan mai cap viatgeper guanyar la llibertat.I pels segles dels segles, serà l’estany l’infern del delta;i pels segles dels segles, serà l’estany el cel del fang.

104

Tinguem fe

Cansat d’un vent enganyósm’he assegut en el teu silenci,i el teu silenci em parlade pensaments llunyansrovellats per la història,de velles riuades,de camins plens de roderes,d’estances fumades.Mes, tornarà, la cançó,a omplir el delta;i el riu, bressol de graves,tornarà a ésser reid’aquesta plana.I el teu silenci es farà critd’esgarrifança.

105

... del silenci

Encara que un exèrcit de brossatrepitgi els marges,i la mar, que acaronales platges,rosegui la roca;encara que el vent de llevantvincli les jonqueres,i el riu, que dóna fangverge,condemni l’estany;encara que una pluja de fullesesborri petjades,i el llamp, que de llum mullala plana,trenqui la branca nua;encara que s’arrapi la boiraa l’escorça dels pins,i l’ona, que recula dolçaendins,s’endugui la sorra,tornarà la cançóa omplir el delta,i serà l’horitzófrontera eterna.

106

107

Platges de tardor

108

L’experiència

He vist tantes branques despulladesesquerdar el cel,tantes jonqueres enfiladesdamunt l’estany,tantes ventades...I tu tornaràs cada anyamb una tristesa nova,com aquella pluja que no mulla mai,com aquella boira enganxosa,com aquella espera de l’amantque no et deixarà sola.He vist tantes ones coronadesbressolar el mar,tantes promeses esborradesdamunt la sorra,tantes petjades...

109

T’espero, estimada

L’amargantorde la mar, el cel pissarrenc,la grisordel camp, el vent empenyent la brancada dels pins,sentor que s’enduu endins.Quin senyal hi ha enguanyde la teva arribada?Ni el solatge de l’estany,ni el vent de marinada;ni els terrossosque suren, foscos,damunt del llot.Una mort?Què ens portaràs, tardor,que ens consoli de la calorde l’estiu i del glaç de l’hivern?Esperem que arribi la cançóde la boira,quan l’agosarada tardortruqui a la porta nostra.

110

El crit de l’estany

Vine, estimada,deixem-nos que els peusrebin la besada de les ones.Vine, estimada,deixem-nos que els peuss’enfonsin en fulles grogues.Vine, estimada,l’estany ens cridaa la pineda fosca.Closa la nit, farem l’amordamunt d’un llit de molsa.

111

La resurrecció

Per més que lluitis, mort,mai no dallaràs la bellesade la platja;per més que vulguis, mort,mai no podràs canviarel verd dels pins,ni el blau del cel;ni podràs abraçarel vent fidel,que fa cançóde la remor de la mar.I l’amor tornaràa reviure cendres;i la tardor tornaràa omplir el delta.

112

L’arribada

El fang està content de besar els teus peus,el vent està content de trenar els cabells teus.I tu, mar, que dónes llibertat al riu,alegra’t, perquè l’estimada surtdel teu espill, bressol i tro,i encisa el delta sembrant tardor.

113

El plor de l’alegria

La flaire de la tardorve amb el vent de la nit,servant, de la mar, la sentorembolcallada per la boiraque m’omple el pit.Portarà mar endins,missatger de cançons noves,entre jonqueres i pins,els secrets dels meus silencisper camins de fulles grogues.I aquí l’ona mullala lluïssor de la sorra,com ventall d’escuma,minvant, suaument,mentre la pineda plora.

114

Això voldria

El goig d’omplir els teus ullsde pensamentsi de silencis, que llunys’emporta el vent.El goig de trenar els cabellsde la pinedai de l’estany, rebelscom jonqueres verges.El goig de fruir els llavisde l’onadai de la sorra, càlidsclavells de platja.El goig...Això voldria, el goigde sentir-te dir que m’estimes,de sentir tornar-me boigquan tu, tardor, arribes.

115

Octubre

M’agrada respirarel perfum de les fulles seques,el baf de la terra molla,el vent de la pineda,la salabror de la sorra,i l’aroma frescade la besada teva.M’agrada respiraruna tardor eterna.

116

La penitència

Cau la tarda;la platja es torna blanca,la mar es torna fosca.Ara que hi som tots,pins i sorra,solatge d’estany,cendra de tants amors,flectem els genollsi orem.Jo crec en el fang,carn de tants records,creador del delta,i en el riu...

117

Posta de sol

És estranya, una posta de sol.És com un dimoni que lluitacontra el dia, contra la nit;com si l’amor portés dol.I un, s’arrapa, com la gelada,a l’escorça dels pins,amb la imatge enteladadel groc del cel, que endins,s’enfonsa en una mar boirosa.I un, endinsant-se en la pineda,trepitjant pinassa i sorra,s’acomiada de la platja freda,cercant un amor en la fosca,més gran que l’amor d’una posta.És estranya, una posta de sol.És com un dimoni que lluitacontra el cel, contra la mar;com la bellesa d’un altre món.

118

No triguis, amor

Avui, t’escriuré una carta,senzilla,com el nostre amor; llarga,com el temps que trigal’arribada teva.Et parlaré d’aquells secretsque sembràvem al vergeracó del marge verd;d’aquells recordsque enterràvem dinsd’un estany de llot;d’aquells pinsque guardaven els silencisd’una nit d’amor.Avui t’escriuré una carta,tardor,al peu de la platja;se l’endurà, endins,el recular de l’onada.

119

Els tres símbols

Els pins de la platjadesprenen pinasses,que cauen, damuntdel llit de la sorra,tapant jonqueres.Les aigües d’estanyes taquen de molses,que suren, damuntdels fons del solatge,trencant tenebres.Les branques dels arbresdespullen ses fulles,que moren, damuntdel camí de grava,colgant roderes.

120

Tu, sempre tu

Jo no vull que la llunabaixi damunt la terra,ni que les gotes de plujaes tornin perles,ni que sigui el fons de l’estany un tresor de pedreria;desitjo, tan sols, que cada anyvinguis a fer-me companyia,que el ventall coronat de l’onaescampi pau damunt la sorra,que el vent orquestriuna cançó de silencis,i que sense cel ni infernel nostre amor sigui etern.

121

Ha d’haver-hi un camí

Avui que la tardor s’ha fet reina del delta,moltes estimades separen la mar de la terra.Un perfum d’amor desprenenles seves cabelleres verdes, mogudes pel vent,quan em llenço als seus braços d’argent,besant sos llavis verges.Dins d’un gran llac blau,un castell de vela blancaem porta endins, buscant la clauque el cor li mana.I el cervell, com un esclau,que veu com l’horitzó es tanca,li diu adéu, adéu... i cau,vençut al peu de la platja.Avui que la tardor s’ha fet reina del delta,moltes estimades separen el cel del món;potser és el cap el que dorm,potser és el cor el que pensa.

122

Sense llàgrimes

No ploris, estimada;a l’hora dels adéus hem de ser forts,curt, el nostre acomiadament,perquè sigui aquest momentpedra de tocde la teva anada.Quan la mar està en calmahi suren totes les naus,les adversitats del destíens han de fixar el camíque ens obri el cor a la pau,a l’amor i a l’esperança.No ploris, estimada;tornaràs a sembrar de tristesales tardes de la plana,tornaràs a omplir l’estany,amb sentor de pineda,de secrets de tot un any.I jo rebré, de genolls damunt la sorra,el primer bes de l’amor que torna.

123

Com cada any

Quan les primeres ventades humidesescombrin les sorres de les platges,la bellesa entra en zel;trencarà el nus virginali parirà tardor.I vindrà l’amor,de la salabror del sorrala la tristesa del cel;quan el pèndol dolç de les onadestorni un bes de foc a les marines.

124

Les sorres desertes

Hi ha núvols en el cel,pau en la plana;l’ocell s’ha encauat dins la jonquera,i l’estany va destil·lant puresacap al solatge.Una dolça melangias’endinsa en el cor,i un silenci d’amoromple la tarda.Hi ha núvols en el cel,rou en el marge;el vent s’ha amagat dins la pineda,i el mar va pendulant tristesacap a la platja.

125

La nimfa del delta

Era bella,com l’infinit boirósd’una tarda de novembre,com el cel cendrósdel capvespre.Era verge,com la lluïssor de la sorramullada per l’onada,com la llum grogade la vesprada.Era deessa,com la filla del riuengendrada per la terra,com el mite viudel delta.Era Ella,i la vaig estimarsempre.

126

Sol, sempre sol

El dia que te’n vagisja sé que no floriran margesper vestir-te les sines de perfums,ni suraran records de cendradel fons de l’estany a dir-te adéu.El dia que te’n vagisja sé que no baixaran els àngelsa eixugar-te les llàgrimes dels ulls,ni vindran les fades del delta,al peu de la sorra, a dir-te adéu.Sols jo et donarél’últim bes de la tardori una llarga abraçada d’amor.Sols jo t’esperaré.

127

128

Sant Jordi, 2011TALLERS GRÀFICS DE RÚBRICA EDITORIAL

129

130