Prospecció de varietats antigues al PN del CAP DE CREUS. 2010 - … · Prospecció de varietats antigues al Parc Natural del Cap de Creus 3 1. RESUM DEL TREBALL La prospecció etnobotànica

PPRROOSSPPEECCCCIIÓÓ DDEE VVAARRIIEETTAATTSS AANNTTIIGGUUEESS

AALL PPAARRCC NNAATTUURRAALL DDEELL

CCAAPP DDEE CCRREEUUSS

30 de novembre del 2010

Mireia Sisquella i Montagut

Enginyera tècnica agrícola

Prospecció de varietats antigues al Parc Natural del Cap de Creus

2

ÍNDEX

1. RESUM DEL TREBALL .................................................................................................. 3

2. OBJECTIU I JUSTIFICACIÓ ........................................................................................... 3

OBJECTIUS....................................................................................................................... 3

JUSTIFICACIÓ ................................................................................................................. 4

3. ELS ANTECEDENTS ....................................................................................................... 5

4. EL PATRIMONI AGRÍCOLA AL CAP DE CREUS....................................................... 6

5. METODOLOGIA DE LA PROSPECCIÓ ETNOBOTÀNICA ........................................ 8

5.1 EL DESENVOLUPAMENT DE LA PROSPECCIÓ............................................................... 9 5.2 PROCESSAMENT DE LA INFORMACIÓ TROBADA ...................................................... 12

6. RESULTATS ................................................................................................................... 13

6.1 LA COMPLEXITAT DE LA RECERCA ............................................................................... 13 6.2 ELS RESULTATS.................................................................................................................. 16 6.3 LES VARIETATS TROBADES ............................................................................................ 23

VITÀCIES........................................................................................................................ 23

OLEÀCIES....................................................................................................................... 29

MORÀCIES ..................................................................................................................... 34

ROSÀCIES....................................................................................................................... 40

JUGLANDÀCIES............................................................................................................ 53

RUTÀCIES ...................................................................................................................... 53

FAGÀCIES ...................................................................................................................... 56

ALTRES ESPÈCIES MINORITÀRIES .......................................................................... 57

ESPÈCIES HORTÍCOLES.............................................................................................. 57

7. CONCLUSIONS.............................................................................................................. 61

8. BIBLIOGRAFIA de consulta........................................................................................... 65

9. ANNEXOS....................................................................................................................... 66

ANNEX-I. BASE DE DADES ................................................................................................ 67

ANNEX-II. FITXES DE FRUITERS ...................................................................................... 68

ANNEX-III. FITXES D’HORTÍCOLES................................................................................. 69

ANNEX-IV. ELS INFORMADORS I LES VARIETATS ..................................................... 70

ANNEX-V.VISITES REALITZADES.................................................................................... 71

ANNEX-VI. TASTOS ............................................................................................................. 72

ANNEX-VII. VARIETATS TROBADES............................................................................... 73


3

1. RESUM DEL TREBALL

La prospecció etnobotànica feta al Parc Natural del Cap de Creus ha consistit en la recerca de les

varietats locals de fruiters i hortalisses i ha estat el primer pas per a recuperar i preservar el patrimoni

genètic i cultural d'aquest paratge. El territori prospectat inclou els municipis de Cadaqués, Port de la

Selva, Selva de Mar i Vilajuïga. Mitjançant entrevistes a gent gran o pagesa s'ha pogut localitzar i

recollir important informació agronòmica i etnològica de cada varietat que s'ha recopilat en una base

de dades.

Les varietats antigues seleccionades pels pagesos al llarg dels anys són genèticament més heterogènies

i per tant tenen més capacitat d'adaptació a les condicions locals. Amb el temps s'ha anat perdent

aquesta biodiversitat per diferents raons: la fil·loxera, el fort fred del 1956 o diversos incendis que van

propiciar l'abandó de les finques on es concentraven la major part dels fruiters. A tots aquests factors

cal afegir la introducció de varietats modernes i l'entrada del turisme.

Tot i l'evident erosió, s'han localitzat una vintena de varietats d'hortícoles i un centenar de varietats de

fruiters. Destaquem la gran diversitat de figueres que encara queda, i varietats locals com la figa de

paratge, el raïm jaumet, l'oliva grossal, la poma de Sant Joan, la pera del bon cristià, la pruna rana

clota o la mongeta de la neu.

A partir de la recerca feta fins ara es pot avançar en la recuperació de les varietats trobades, fent un

treball de sensibilització, seguint buscant informació i conservant el que s'ha trobat.

2. OBJECTIU I JUSTIFICACIÓ

OBJECTIUS

En qualsevol treball de prospecció etnobotànica es pretén:

• Conservar el Patrimoni Cultural, recuperant tot el coneixement implícit pel què fa a la

utilització i maneig tradicional de cada cultiu i varietat.

• Conservar el Patrimoni Genètic, mantenint i revaloritzant el cultiu de les varietats existents.

• Sensibilitzar la població, ja sigui indirectament mentre es realitza la fase de prospecció, o

posteriorment amb la possibilitat d’elaborar algun tipus de material divulgatiu que permeti el

recull i la transmissió dels coneixements sobre aquestes varietats.

• Possibilitar i facilitar la multiplicació i expansió de les varietats locals a les persones

interessades reduint així la seva erosió genètica, i implicant als pagesos i pageses de la zona.


4

• Recuperar les plantacions d’aquests cultius i promocionar-ne el seu consum, valorant les

característiques diferencials de les varietats trobades.

Els objectius específics d’aquesta prospecció etnobotànica han estat:

• Fer una primera recerca pels diferents municipis del Parc per poder saber quines espècies

(cultius extensius, arboris o hortícoles) hi ha que puguin estar representades per varietats

locals.

• Localitzar els arbres que puguin quedar vius, i recollir el màxim d’informació d’aquests, així

com dels cultius hortícoles que es puguin trobar.

• Recopilar la informació recollida de cada varietat en una base de dades. Això permetrà la seva

identificació i localització per poder conèixer més aquestes varietats i facilitar la recollida de

material vegetal per tal de reproduir-les i mantenir-les.

JUSTIFICACIÓ

En els darrers decennis ha anat apareixent l’interès per la conservació de la diversitat genètica, i la

preocupació per l’accelerat procés d’erosió que s’està patint arreu. S’ha pogut constatar la pèrdua de

varietats que durant molts anys s’havien anat seleccionant pel pagès i adaptant a cada indret on es

cultivaven. Material vegetal diversificat i heterogeni que permet un alt grau d’adaptació a les diferents

condicions climàtiques i ambientals, i que alhora ha interaccionat amb les cultures locals. Però la

modernització de l’agricultura (després e la Revolució Verda, a mitjans del s.XX, amb la introducció

de noves varietats més productives i homogènies), el desenvolupament turístic, i el despoblament dels

masos, ha comportat que de manera progressiva ens trobem avui en un procés de desaparició d’aquesta

riquesa.

La pèrdua de varietats locals és un tema que preocupa arreu, però en especial als països o col·lectius

més sensibilitzats i preocupats per la biodiversitat. Per a la preservació d’aquesta riquesa s’han creat

tot un seguit d’organismes internacionals que tenen per objectiu la salvaguarda del que s’anomena

recursos genètics per a l’agricultura i l’alimentació. El recursos genètics no són res més que el conjunt

de plantes que ens alimenten. Per saber què hem de protegir ens cal primer saber que és el que encara

ens queda i com està canviat.

Algunes mancances

Un dels problemes per a dur a terme aquesta conservació és l’absència d’inventaris exhaustius de

varietats a protegir. Així com existeixen inventaris nacionals de flora silvestre, hi ha menys exemples

d’inventaris de plantes cultivades. De fet no sembla que cap país europeu compti amb un inventari

nacional de varietats locals.


5

Seguint l’Estratègia Global de Conservació de Plantes adoptada per la Convenció para la Diversitat

Biològica (CBD, un d’aquests organismes que parlàvem), l’Estratègia Europea de Conservació de

Plantes 2008-2014 inclou l’objectiu de “Preparar un inventari Europeu de varietats (landraces) de

cultius locals, tradicionals” objectiu al que s’hauria d’arribar l’any 2014.

Per altra banda, el Tractat Internacional sobre Recursos Genètics per l’Alimentació i l’Agricultura que

Espanya ha ratificat, estableix al seu article 5 que les parts firmants han “d’estudiar i inventariar els

recursos fitogenètics per l’alimentació i l’agricultura, prenent en consideració l’estat i grau de

variació de en les poblacions existents”.

Els països que han ratificat la CBD i el Tractat Internacional i desitgin assumir els seus objectius

necessiten realitzar inventaris de la seva biodiversitat. Sense aquests inventaris no sembla possible

dissenyar plans de conservació nacionals ni fer un seguiment de l’estat de biodiversitat per establir

l’eficàcia de les accions de conservació començades.

3. ELS ANTECEDENTS Les dades sobre la pèrdua de recursos fitogenètics que està vivint el planeta són prou evidents.

Diferents grups arreu del món estan realitzant accions diverses per a poder conservar al màxim les

varietats locals que encara queden.

Pel què fa als cultius espanyols, l'erosió genètica que s'ha produït és important. Segons el Quart

Informe Nacional sobre la Diversitat Biològica, aproximadament un 42% de les varietats vegetals

cultivades estarien en perill d'extinció.

Entre les intervencions que el Segon Informe sobre l'Estat dels Recursos Fitogenètics per a

l'Alimentació i l'Agricultura proposa per a la conservació de la diversitat en els sistemes agrícoles de

producció figuren1:

• Afegir valor a través de la caracterització dels materials locals

• Augment de la demanda del consumidor mitjançant incentius de mercat i informació del

públic

• Millora de l'accés a la informació i als materials

Intervencions que es troben dins del tipus d'activitats que es podrien encetar a partir d’aquesta

prospecció.

1 Segon Informe sobre l'Estat dels Recursos Fitogenètics per a l'Alimentació i l'Agricultura en el Món, redactat per la Comissió de Recursos Genètics per a l'Alimentació i l'Agricultura (CGRFA), 2010.


6

A Catalunya, des de fa més de 10 anys i des de diferents associacions, grups o entitats s’està treballant

per la recuperació d’aquestes varietats més locals, i dels coneixements que hi van associats fent

diversos treballs de prospecció.

L’any 2003 l’Associació l’Era, i gràcies al Premi Fundació Caixa Manresa va crear el projecte

Esporus: Centre de Conservació de la biodiversitat cultivada, a Manresa. Des de llavors ha participat

en vàries prospeccions per les comarques de la Catalunya central, i dos projectes de recuperació de

fruiters en zones de muntanya: a la Vall d’Aran (2010) i al Cadí (2008-2009). En aquest darrer s’està

treballant actualment en la plantació d’un fruiterar de salvaguarda per a la conservació de les varietats

recollides.

En l’àmbit de Catalunya, altres col·lectius que també formen part de la Xarxa Catalana de Graners

estan fent feines de conservació i multiplicació de varietats locals. Entre ells, Slow Food a les terres de

Lleida estan duent a terme el projecte Cultures Trobades. De moment ja s’han localitzat més de 400

varietats tradicionals de la zona, i es treballa per a recuperar-ne el cultiu i promocionar-ne el consum.

A les comarques gironines hi trobem diferents projectes per la conservació:

El Centre de Conservació de Plantes Cultivades del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa

(Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya), recull una col·lecció d’uns 360 arbres

i alguns conreus herbacis, sobretot de varietats velles de fruiters de la comarca.

El grup d’Ecollavors que va començar a treballar l’any 1994 en la conservació de varietats locals i que

recentment ha realitzat una prospecció de blats antics per la zona de l’Alt Empordà.

I entre d’altres, a les comarques de Barcelona hi trobem a un nivell més acadèmic, l’Arboretum del

Parc agrari del Baix Llobregat. Un treball encarregat a l’IRTA en col·laboració amb l’ADV del baix

Llobregat, i finançat en un 50% per un programa LIFE de la Unió Europea. Aquest arboretum es troba

en una plantació d’1,5 ha de terreny amb 62 varietats de 9 espècies diferents.

4. EL PATRIMONI AGRÍCOLA AL CAP DE CREUS Quan parlem de varietats locals, parlem de varietats que han estat seleccionades pel pagès, en funció

de les seves característiques organolèptiques, d’alta conservació o resistència, i que han anat

evolucionant en un lloc concret, i per tant molt lligades a la zona geogràfica, al clima i al context

històric i cultural de cada poble.

El Parc Natural del Cap de Creus és una zona amb unes característiques molt especials. Hi té alguns

municipis ben aïllats, especialment Cadaqués, amb unes condicions força peculiars, on antigament el


7

comerç es feia exclusivament per via marítima. Aquest fet, molt probablement, va comportar

l’arribada de noves varietats que amb el temps s’han passat a considerar les més locals, per ser

diferents a les d’altres municipis.

També cal considerar les condicions climàtiques d’aquesta zona de l’Alt Empordà ja que les fortes

tramuntanes han fet sovint que els focs cremessin sense aturada, o que molts cultius patissin amb les

seves fortes ratxes, la caiguda dels fruits o la trencada de branques, provocant tot plegat, canvis al

paisatge. Cal dir que en els devastadors incendis que ha patit la zona els darrers 50 anys segurament hi

ha tingut molt a veure el despoblament dels masos i la desaparició de la vida rural que els mantenia i

cuidava tots els seus voltants, evitant sovint que els focs fossin tan destructius com ara.

Els cultius més representatius del Cap de Creus han estat sens dubte la vinya i l’olivera. Antigament,

però, en l’etapa d’autosuficiència a les finques també s’hi plantaven gran quantitat d’altres fruiters per

tal de proveir-se al màxim de fruita pel propi consum i sense la necessitat d’anar-ne a buscar a fora.

El conreu de la vinya al Cap de Creus es remunta al temps dels grecs i romans, però la gran expansió

va ser al segle XVIII. Un segle més tard, l’arribada de la fil·loxera, que va entrar per Rabós d’Empordà

l’any 1879, va representar la destrucció total dels conreus de vinya, i una forta crisi que va afectar de

ple als habitants d’aquests municipis. Posteriorment, les terres gironines van ser un indret

especialment actiu en l’experimentació de les vinyes americanes2, que van tornar a donar sentit a la

recuperació de les vinyes empeltant de nou els ceps que s’havien perdut. Un segle més tard, quan ja

s’havia tornat a recuperar el seu conreu, hi va haver una reducció de la superfície de vinya, afavorida

per l’arrencada de ceps vells, per part de la Unió Europea en un intent de parar les produccions

excedentàries.3

Però el conreu de la vinya va seguir patint alguns maldecaps. L’arribada massiva de turistes als anys

60 del segle passat va fer descobrir la possibilitat de negocis i va provocar la venda de les vinyes

menys productives, aquelles que eren ran de mar i que patien els estralls de les salinades, però que tan

bé va saber descriure en Josep Mª de Segarra. Així va començar el dinàmic procés de la construcció,

que com ens diu en Genís Pinart, alcalde de Port de la Selva4: “van trobar que era molt més fàcil

conrear un turista que conrear un cep, i van deixar de ser pagesos i pescadors per dedicar-se a fer de

manobres, paletes, constructors i viure del món dels serveis.”

Per altra banda els factors climàtics també han incidit. El fred de l’any 1956 va fer que morissin les

oliveres, afectant a pràcticament tot el territori del Cap de Creus, i provocant l’abandonament de molts

2 Puig ( 2008) 3 Puig (op. cit) 4 Pinart ( 2010)


8

olivars. Com ens diu en J.Mallol5, “l’any 56 fins a la candelera va fer un temps estival i els mesos de

febrer i març varen ésser els més dolents passats en el nostre record...() Aquelles temperatures tan

baixes –més de 9ºC sota zero que duraren un mes- gelaren totes les oliveres, tarongers i tots els

arbres que guarden la fulla durant l’hivern, per tant es tingueren que tallar a ran de terra i molts

quedaren morts”.

Passat un temps, i degut a que la soca d’algunes oliveres no era morta, van tornar a sortir rebrots,

alguns d’ullastre (del peu) que es tornaren a empeltar, però d’altres de la varietat (o de llei com diuen

per la zona). Aquestes són les oliveres més velles i les que podem considerar més locals, i per tant,

molt interessants per la recerca.

Tots aquests factors han fet que ja no es trobin fàcilment les varietats que hi havia abans ja que al

moment de re-empeltar un peu, en general s’optava per provar-ne de noves. Es pot constatar que cada

cop queden menys exemplars d’aquelles oliveres o ceps centenaris, mostra de la diversitat que s’ha

anat perdent, ja que ara moltes d’aquestes varietats locals s’estan deixant de fer.

Pel què fa a les hortícoles, trobem que a la revista de Cadaqués: “Sol ixent”, el juliol de l’any 1929,

parla d’una gran variabilitat que hi havia en aquell temps6: “Sembres de rera istiu i tardor.-cols

paperina, Pasqua, Gabatxa, Cor de bou, etc. Naps de Capmany, negre, francès, rabanets, seba

blanca, de Campeny, tortosina, i plena. Espinacs, xirivies, i totes les llavors per horta.”

5. METODOLOGIA DE LA PROSPECCIÓ ETNOBOTÀNICA El mètode que s’ha seguit per aquesta prospecció consta de dues o tres fases que sovint tenen lloc en el

mateix moment. Una primera fase d’establiment de contactes per anar trobant els informadors que

entrevistarem; Una segona de realització de visites per tal de recollir la informació. I una tercera, que

segons el cas pot fer-se simultàniament o després de la segona, on es fa la recollida de mostres per

començar la seva conservació, i que en aquest cas no era l’objectiu principal del treball.

• Fase d’establiment de contactes

S’ha partit de molts pocs contactes d’informadors. Contàvem amb alguns noms de persones que

habiten als diferents municipis i proporcionats inicialment pel Parc, però desconeixent quina era la

seva relació amb aquest tema, ni d’estar segurs de que en fossin els més coneixedors. Algun d’aquests

primers contactes ha coincidit ser un dels mateixos informadors del treball, però en molts d’altres han

5 Mallol (1981) 6 Cal tenir en compte que això només n’és una mostra, ja que és la campanya de sembres d’hivern, que normalment és molt més reduïda que la de primavera.


9

estat un punt de partida des d’on s’han anat buscant les persones que al final sí que ens han donat la

informació que buscàvem.

Aquesta recerca es fa primerament per via telefònica, on s’explica el treball que estem fent i es valora

la possibilitat de fer-los una visita, essent en alguns casos només un contacte previ per trobar als

informadors que posteriorment anirem a visitar.

En els moments que se’ns han acabat els contactes telefònics, s’ha optat per fer una volta pel poble,

per mirar de trobar els hortolans que estiguessin treballant als pocs horts que hi queden, valorant si les

persones trobades podien ser objecte de les nostres entrevistes.

• Fase de prospecció

La prospecció de camp és la fase més important. No es tracta només de buscar els indrets on hi pot

haver alguna varietat interessant, sinó principalment, buscar les persones que ens poden explicar el què

saben sobre aquestes varietats. És gràcies a aquestes entrevistes que obtenim informació sobre les

varietats que s’estan perdent, sobre els seus usos i característiques de conservació o processat, així

com també podem localitzar els exemplars que queden vius. Aquesta fase és indispensable ja que la

utilitat del material vegetal depèn en gran mesura de la informació cultural complementària que

l’acompanya.

Cal dir que en aquest cas la prospecció ha estat prou complexa per la seva amplitud, ja que es tractava

de preguntar per totes les possibles informacions relacionades amb varietats antigues, ja fossin fruiters,

extensius o hortícoles, i la majoria d’informadors eren coneixedors de moltes espècies diferents.

• Fase de conservació

Aquesta fase, tot i que és necessària per donar seguiment a la feina de recuperació de les varietats

locals, no s’ha plantejat com a objectiu principal d’aquest treball ja que no es partia de cap informació

prèvia del què hi podia haver.

El què s’ha fet en el cas de les hortícoles ha estat recollir algunes mostres de les poques espècies que

s’han trobat. Pel què fa als fruiters, les coordenades han quedat enregistrades amb un GPS, i aquestes

s’han pogut guardar en la base de dades per permetre localitzar més fàcilment el material vegetal

necessari per a la seva posterior recuperació.7

5.1 EL DESENVOLUPAMENT DE LA PROSPECCIÓ

Per tal d’anar aprofundint bé en la zona, s’han concentrat les 27 visites fetes als municipis de

Cadaqués, Port de la Selva, i Selva de mar, i només un parell a Vilajuïga. Això es pot veure reflectit al

mapa del Cap de Creus (foto-1) representats per punts de color verd. Es pot comprovar com al nord est

és on es concentren la majoria de les entrades, sobretot a prop dels municipis de Cadaqués i Selva de

mar.

7 S’ha utilitzat el programa CompeGPS, amb Projecció U.T.M, Datum WGS 84.


10

Foto-1. Zona prospectada del Cap de Creus

La metodologia de la prospecció ha consistit en entrevistar pagesos o gent gran susceptibles de

conèixer varietats locals. En aquestes visites s’ha anat anotant la informació en una llibreta de camp,

recollint algunes llavors d’hortícoles si aquest era el cas, marcant la situació dels arbres amb un GPS, i

fent les fotografies corresponents. Les dades marcades amb el GPS es poden veure digitalment en

mapes de la zona. A la següent imatge (foto-2), veiem una de les finques prospectades i més

detalladament (en blau) on són els fruiters marcats.

Foto-2. Vista àeria de Can Cervera (La Selva de Mar)


11

Cal tenir en compte que l’entrevista és un art. No és fàcil trobar ni l’informador perfecte, ni al primer

intent, i per tant cal anar fent un treball d’adaptació al què es va trobant. En les entrevistes sovint el

temps se’n va parlant de coses que no són l’objectiu concret del nostre treball, però que poden portar-

nos-hi més endavant si intentem anar encaminant la conversa cap al què ens interessa conèixer. Això

s’ha de combinar amb el deixar fluir, i que l’informador se senti lliure d’expressar-se, i còmode amb

nosaltres per tal d’establir un bon diàleg.

S’ha pogut aconseguir molt bona comunicació en pràcticament totes les entrevistes programades. La

rebuda de la gent ha estat excel·lent, i ha permès mantenir una relació de confiança. És important

poder explicar a les persones visitades qui ens havia donat el seu contacte, perquè sabessin com

havíem arribat a elles, explicant-los qui érem i què buscàvem.

Pensem que en fer una prospecció és molt interessant crear un intercanvi entre les persones que anem

a visitar i nosaltres. No convé anar només a preguntar i demanar, sinó que cal aportar certes

informacions per tal d’enriquir també a l’altra persona. Això succeeix quan els expliques perquè

busquem aquestes varietats, la importància per a la biodiversitat, i perquè trobem tant interessants els

seus coneixements. En aquest cas normalment la seva actitud cap a la recerca canvia i s’aconsegueix

una millor disponibilitat i col·laboració, compartint la informació i –fins i tot en alguns casos- els

resultats.

S’ha contactat amb 31 persones, de les quals se n’han visitat 27. En general ha estat necessari fer una

segona visita per donar temps a l’informador de rumiar sobre el tema i poder confirmar i aportar noves

dades. En algun cas concret, se n’han fet més de dues perquè l’informador era un bon coneixedor del

territori, i un parell de visites no era suficient per rebre tota la informació que ens podia donar. En

d’altres, les persones contactades s’oferien molt amablement, també, a acompanyar-nos a veure a

algun nou informador.

Finalment, i com sol passar en aquest tipus de treballs, en algun cas les visites programades no han

estat gaire fructíferes, o perquè era un mal moment per l’entrevistat, o bé perquè un cop es localitzava

a la persona, aquesta no sabia res sobre el tema i per tant no podia col·laborar. Aquests casos no han

quedat reflectits a la base de dades.

La trentena de persones que hem entrevistat es troben en edats compreses entre els 39 i els 92 anys,

però cal dir, que com era d’esperar, hem trobat molt poca proporció d’informadors joves. La majoria

de les persones es troben dins l’interval dels 60 als 80 anys, seguits amb poca diferència per les

compreses entre els 80 i 90 anys. Això ens indica el grau d’urgència d’aquesta feina per a no perdre el

coneixement que va associat a aquestes persones d’edat avançada.


12

A l’altre extrem, ha estat una sorpresa trobar joves informadors que treballen a les vinyes i olivars

familiars mantenint les varietats que hi havia. En aquest cas ha estat una sort que no s’hagin deixat

convèncer per substituir-les adoptant les noves formes de cultiu i varietats de l’agricultura moderna

que ha rebut la seva generació i que li “tocaria” adoptar. Tot i que potser no són massa coneixedors de

les característiques o noms d’aquestes varietats per no haver rebut una transmissió oral d’aquests

coneixements, han estat i segueixen col·laborant a que no desapareguin.

És interessant destacar que alguns informadors han mostrat molt d’interès en el treball, i ens han

comentat que ells voldrien anar mantenint els seus arbres, però que sovint no poden fer-ho per l’edat ja

avançada que tenen, o perquè tampoc poden pagar a algú pel cost econòmic que això els comporta.

Justament és en aquest sentit, que caldria treballar per tal de trobar alguna manera d’evitar

l’abandonament d’aquests exemplars, pel seu valor en la conservació de la biodiversitat.

5.2 PROCESSAMENT DE LA INFORMACIÓ TROBADA

La informació trobada es troba explicada en l’apartat 6, on es fa una breu explicació de la complexitat

de la recerca (6.1), s’expliquen els resultats, i finalment es recullen les varietats trobades (6.3),

ordenades per famílies i gèneres.

A cada visita s’ha agafat el màxim d’informació dels fruiters, tan per poder-los situar com per

conèixer més les seves característiques. No obstant, ha estat molt difícil concretar-la degut a la gran

diversitat d’opinions, igual de vàlides totes elles i sovint contradictòries. És per això que a l’apartat 6.3

s’ha optat per incloure’n la majoria, només eliminant algun cas concret on es veia clarament que

l’informador no en tenia prou seguretat.

Dins de les descripcions de cada varietat hem anat posant el nom de la persona que ens donava aquella

informació, i entre parèntesi, el nom del lloc de la seva localització, per poder situar aquella

informació geogràficament.

En els casos on l’informador no en sabia el nom s’ha optat per posar un nom varietal de treball (definit

pel lloc trobat o per algun adjectiu d’aquell fruit, entre cometes), per tal de poder identificar les

mostres.

Hi ha moltes varietats de les quals no en tenim prou informació, o d’altres que només les hem sentit

anomenar, però estan incloses igualment a la base de dades (Annex-I) per tal de que quedin reflectides.

En aquesta base de dades es poden veure les fitxes (formularis) de cada fruiter i hortalissa trobat o


13

anomenat, on hi ha la informació recollida, distribuïda en diferents apartats: la identificació de la

mostra, les característiques etnobotàniques, i les característiques agronòmiques, acompanyades sempre

que ha estat possible del material fotogràfic corresponent.

A l’Annex-II hi ha una mostra d’alguna de les fitxes extretes de la base de dades en format digital.

L’Annex-III recull la informació relativa a totes les visites realitzades. I a l’Annex-IV hem inclòs el

resultat dels tastos realitzats amb les mostres recollides, per grups de gent no professional, per tal de

complementar una mica la informació trobada.

6. RESULTATS

6.1 LA COMPLEXITAT DE LA RECERCA

Com es pot veure amb els resultats que més endavant s’exposen, un treball de prospecció comporta

una complexitat molt variada a l’hora de poder extreure’n conclusions. Ja sigui pel fet de no tenir-ne

prou informació, perquè la que ens arriba és confusa, o per la complexitat de la determinació dels

noms de les varietats.

La informació perduda

La informació de moltes d’aquestes varietats normalment no es troba escrita. Ha anat passant de

generació en generació mitjançant la transmissió oral que s’havia mantingut fins fa pocs anys.

Actualment aquests coneixements ja no s’estan transmeten, i per tant es queden pel camí, o arriben

amb certa confusió.

El fet de que no hi hagi prou informació, o per ser aquesta sovint contradictòria, fa que en alguns casos

sigui complicat estar segurs de que ens trobem davant d’una varietat local si no en sabem bé l’origen,

essent difícil donar dades concretes. En d’altres, els records sovint confusos ens poden haver dificultat

la claredat dels resultats i no podem tenir l’absoluta certesa de que aquell arbre, o aquella llavor sigui

“la de fa anys”. Potser ho havia estat però actualment pot tenir un origen comercial sota el nom d’una

de les varietats que havien existit “tota la vida”. Això ho hem notat quan l’informador ens comenta

que aquella varietat és la que es feia “de sempre”, però al final t’acaba confessant que realment no és

ben bé igual com la que hi havia abans.

Les dificultats de la determinació

Per tot el que s’ha assenyalat, determinar una varietat, és a dir, definir quin és el seu nom i les seves

característiques, és una feina complexa d’aconseguir en una prospecció etnobotànica:


14

• Per la problemàtica amb els noms

Amb el temps la dispersió de les plantes ha anat generant moltes sinonímies varietals. A part, hem de

tenir present també que els noms van lligats habitualment a un context social i cultural determinat. Les

varietats que s’adaptaven a llocs diferents sovint eren rebatejades localment, en canvi, es mantenia la

nomenclatura en aquelles varietats sense tanta mobilitat.

Cal esmentar també les deformacions que pot comportar la tradició oral, que sovint, en passar el nom

d’una generació a una altra, pot arribar a canviar-lo totalment. Això comporta que en iniciar una

recerca sobre les varietats antigues, es trobi sota un mateix nom, material vegetal ben diferent i que

noms ben diferents estiguin identificant una varietat semblant. Es tracta d’una característica intrínseca

en aquest tipus de recerca, i són casos més aviat excepcionals el poder trobar varietats esteses i

clarament identificades.

Un exemple d’això és el cas de la pruna popular a la zona prospectada i dita Rana clota, que després

del treball fet podem deduir que es tracta de la varietat Reina Clàudia, procedent de França, i que

pronunciada en francès sonaria més o menys així. Un altre cas és el del raïm jaumet -anomenat així

perquè es cull per St. Jaume, i que en moltes llars ha acabat sent el jomin, sense que et puguin dir quin

és l’origen d’aquest nom. En podríem trobar molts més, només comentar el darrer cas, el de la

coneguda varietat d’oliva argudell, que podria ser la del budell a Cadaqués.

• Per les diferències fenotípiques que presenten les varietats

A part de la complexitat que ens trobem amb els noms de les varietats, és important remarcar que hi

altres dificultats en la diferenciació de varietats però que no depenen de l’informador.

Alguns factors que influeixen en els fruiters i els seus fruits fan que sovint, tot i que hi hagi diferències

clares entre dues varietats, no siguin del tot apreciables. Això ha passat aquest any amb algunes

varietats d’oliveres, que fins i tot l’informador quedava sorprès per les diferències que hi havia

respecte al què per ell era “normal”.

Si ens fixem en un fruiter com per exemple l’olivera, veurem que no tots els seus fruits són ben bé

iguals. Això és degut a que hi influeixen diferents factors com el lloc on estiguin plantades -ja que en

una mateixa finca hi poden haver condicions molt diferents-; també si un arbre carrega més que un

altre, les olives seran més petites i possiblement els costi agafar més color, fent que quan haurien de

ser ben negres com les seves veïnes, encara siguin del tot verdes. O també hi poden haver factors

meteorològics que dificultin la diferenciació de dues varietats. Un exemple seria si ens trobem amb un

any plujós, que farà que les olives siguin més grosses del què els tocaria per la varietat; o si fa molt de


15

fred i els costa madurar, pot ser que a l’època de recol·lecció arribin amb tonalitats ben diferents del

què haurien de ser.

En general, després de fer una prospecció sempre es té la sensació de que no es pot donar per acabada.

Sempre hi poden haver nous contactes que ens donin diferents informacions i ajudin a completar

alguns dels buits –o aparents contradiccions- que sovint apareixen al moment d’analitzar els resultats

obtinguts.

En tot cas, cal tenir en compte que els resultats exposats són el fruit d’un treball de recerca amb

l’objectiu principal de saber què hi havia a la zona. Amb això podem tenir una visió del què es pot

trobar, i del què caldria fer per anar avançant en la recuperació de moltes de les varietats que estan en

un moment difícil i possiblement a punt de desaparèixer.

Si es volgués arribar a determinar cada varietat i poder confirmar les informacions extretes després

d’aquesta prospecció, caldria fer un altre tipus de treball més acotat i d’aprofundiment


16

6.2 ELS RESULTATS

Després de la trentena de visites fetes s’han pogut recollir 428 entrades d’informació relativa a fruiters,

i 38 pel què fa a les hortalisses. Cal dir que les entrades es refereixen a totes les informacions que ens

han arribat, incloent-hi les varietats que hem trobat clarament identificades amb un nom, les que no en

sabem massa informació, les que estan repetides, o les que no hem trobat enlloc. Aquestes xifres,

representades al gràfic-1 ens indiquen que encara hi ha molta informació referida a la varietats locals, i

que és bo que pugui ser recollida.

Gràfic-1. Total d’entrades de fruiters

99

75

57

34

2216

11 86 4 3 2 1

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Figa Raïm Oliva Pruna PeraPoma Taronja Ametlla Cirera PréssecLlimona Serva Albercoc Gínjol CastanyaCodony Figa de moro Garrofa Mandarina MóraNaronja Magrana Taronja agra Cirera d'arboç CaquiAvellana Nou Nespra japonesa

Pel què fa a les hortícoles, i com podem veure al gràfic-2, no hi ha hagut pràcticament entrades. Amb

això es veu com ja no hi ha massa gent que sembri varietats locals, i si ho fa, de molt poques espècies

diferents. Gràfic- 2. Total d’entrades d’hortícoles

16

11

3

21 1 1 1 1 1

0

2

4

6

8

10

12

14

16Tomàquet

Mongeta

Carbassa

Cacauet

Rúcula / Ruqueta

Nap

Enciam

Col

Ceba

Carbassó


17

A la taula-1 es pot observar que de totes les entrades representades anteriorment, hem trobat uns 332

fruiters. És a dir, que hi ha més d’un 20%, quasi un centenar, que només ens l’han anomenat. Una gran

part dels exemplars trobats (198) tenen un nom varietal ben identificat, però més d’un 40% (134) no

han tingut un nom, o aquest ha estat confús i improvisat al moment de fer la prospecció, per permetre

una posterior identificació.

Taula-1. Entrades recollides i varietats més diferenciades dels fruiters trobats

Fruit Nº entrades Fruiters trobats Amb nom Sense nom Varietats diferenciades Figa 99 74 47 27 19 Raïm 75 52 49 3 18 Oliva 56 40 34 6 10 Pruna 34 22 17 5 5 Pera 22 20 16 4 6 Poma 22 14 11 3 6 Taronja 16 15 3 12 5 Ametlla 16 15 5 10 6 Cirera 11 10 7 3 4 Préssec 8 6 3 3 2 Llimona 8 8 0 8 1 Serva 8 8 0 8 1 Albercoc 8 6 2 4 2 Gínjol 6 6 0 6 2 Castanya 6 4 1 3 2 Codony 4 4 0 4 1 Figa de moro 3 3 0 3 2 Garrofa 3 3 0 3 1 Mandarina 3 3 0 3 1 Móra 3 3 3 0 1 Naronja 3 3 0 3 1 Magrana 3 3 0 3 2 Taronja agra 2 2 0 2 1 Cirera d'arboç 2 1 0 1 1 Caqui 2 2 0 2 1 Avellana 2 2 0 2 1 Nou 2 2 0 2 1 Nespra japonesa 1 1 0 1 1

TOTAL 428 332 198 134 104

L’observació d’aquesta taula ens està mostrant que ja s’ha perdut una gran quantitat d’informació, i

que és un tema urgent si tenim en compte l’edat avançada de la poca gent que la recorda, i que cada

vegada costa més de recuperar.

En general faltarien més estudis per poder arribar a la determinació d’aquest alt percentatge de

varietats no del tot identificades, i saber si estem parlant de varietats ja conegudes, o si n’hi ha alguna


18

que podria ser de les que no hem localitzat enlloc i que erròniament es podrien donar per

desaparegudes.

En les espècies hortícoles, el cas és diferent. Com podem veure a la taula-2, pràcticament totes les

entrades tenen un nom varietal definit, però concentrades en només un parell d’espècies.

Taula-2. Total d’entrades i varietats de les espècies d’hortícoles

Nom del cultiu Total entrades Trobades Amb nom Varietats diferenciades Tomàquet 16 16 16 11 Mongeta 11 10 9 5 Carbassa 3 2 3 2 Cacauet 2 2 1 1 Roqueta 1 1 1 1 Nap blanc 1 0 1 1 Enciam 1 1 1 1 Col 1 1 1 1 Ceba 1 1 1 1 Carbassó 1 1 1 1

TOTAL 38 35 35 25

De les entrades que hem recollit hi ha una cinquantena de varietats -aproximadament un 20%- que no

hem pogut localitzar enlloc (a la taula-3 se’n mostren alguns casos). D’altra banda, hi ha algunes

varietats que la seva localització ha estat difícil i puntual, i les hem trobat molt poc representades (es

mostren alguns exemples a la taula-4). Aquestes darreres dades ens indiquen l’evident erosió genètica

que s’està patint a la zona.

Taula-3. Varietats no localitzades

Codi Nom varietat Qui la recorda Població 26 Raïm malvasia Ismael Duran Vehí Cadaqués 48 Pruna blava Josep Noguer Corcoll Cadaqués 60 Oliva verdelet Josep Noguer Corcoll Cadaqués 129 Figa afartapobles Tomàs Noguer Corcoll Cadaqués 132 Taronjo sang de llebre Tomàs Noguer Corcoll Cadaqués 374 Figa siciliana Salvador Rovira Armengol Vilajuïga 382 Figa ull de perdiu Isidre Escofet Maset Cadaqués

259 Préssec de St. Antoni Faustino Feliu Camps i Maria Callís Port de la Selva (El)

260 Castanya "peladora" Jordi Cervera Callís Port de la Selva (El) 330 Cirera corcosa Joaquim Ventós Cervera Selva de Mar (La)

361 Figa cloquells Francisco Muntaner Arnall i Maria Noguera Pons Vilajuïga

406 Pruna de St. Jaume Ismael Duran Vehí Cadaqués


19

Taula-4. Varietats molt poc representades

Fruit Nom de les varietats Ametlla de Sta. Esperança Castanya "peladora" Figa agostenca, breva, d’Alacant, rodonella, siciliana Oliva de la punxa, rodonella, verdelet Pera del ciri, nana, de St. Joan, de “relleno” Préssec de vinya, de St. Antoni

Raïm lledoner negre, moscat negre, carinyena blanc plop, de servar, queixal de llop, malvasia, Cardenal, Jaquez, Jerez, “melós”, colló de mico, Jerusalem.

Els principals resultats que podem extreure després d’haver fet aquesta prospecció, és que dels 333

exemplars trobats hi ha un centenar de varietats diferents de fruiters i unes 25 de diferents espècies

d’hortícoles. Sembla doncs important destacar la diversitat que encara hi ha a la zona del Cap de Creus

malgrat ja se n’hagi perdut una gran quantitat. A l’apartat 6.3 es poden trobar de manera més detallada

les característiques recollides de cada una d’aquestes varietats.

Gràfic-2. Varietats de fruiters clarament diferenciades

El gràfic-2 recull les diverses varietats dels fruiters que ens han semblat clarament diferenciades.

Les plantacions més esteses al Parc són se’ns dubte la vinya i l’olivar, i d’aquestes la que té més

varietats diferents és la vinya. Hi ha una vintena de varietats de raïm, de les quals unes 18 les podríem

considerar com a més locals. Algunes d’elles amb molts pocs ceps localitzats. Encara es troba alguna

vinya productiva de carinyana (el que rendia més) o lledoner (era la base del vi bo). Al mig d’aquestes

vinyes s’hi plantava algun cep d’altres varietats per donar color o fer pujar una mica de grau al vi, o

com a raïm de taula com el moscat, o picapolla (es guardava com a pansa). A part, hem trobat alguns

ceps d’altres varietats menys representades però també força anomenades com el jaumet, el plop o el

raïm de servar, entre d’altres que encara són menys comuns.

L’altre espècie en abundància d’exemplars és l’olivera. Però en aquest cas no hi hem trobat tantes

varietats. De les 19 que ens han anomenat, unes 10 són les més diferenciades, tenint en compte que

Gínjol, 2Taronja, 5

Figa de moro, 2Cirera, 4

Castanya, 2

Ametlla, 6Albercoc, 2

Pruna, 5

Préssec, 2

Poma, 6 Pera, 6 Oliva, 10Altres, 6

Figa, 19

Raïm, 18


20

algunes d’elles no són tan locals. En aquest cas és interessant puntualitzar la necessitat d’un

aprofundiment per poder aclarir alguns dubtes concrets sobre la varietat més local a Cadaqués, que a la

resta de municipis la coneixen com la llei de Cadaqués, però que al poble no hi ha un opinió clara de

quina és la més local.

El cas dels ametllers és força particular. En ser un arbre que majoritàriament es reproduïa per llavor, fa

que hi hagi moltes varietats diferents (una vintena) però pràcticament només dues es diferencien amb

un nom varietal. Els ametllers no faltaven doncs, als olivars, però hi eren en proporcions petites, ja que

les produccions que se’n treien eren normalment pel consum familiar, i cada família recollia els seus

fruits.

El què més s’ha perdut ha estat la fruita dolça. Tothom coincideix en que abans a tots els olivassos

(com en diuen per Cadaqués) hi tenien molts fruiters pel mig. Una associació que sempre es tenia en

compte, ja fos plantant figueres a les vinyes per tenir ombra mentre feien la verema, o algun altre

fruiter que també els donés els seus fruits.

Si per causa del fred o d’algun incendi els fruiters morien, en la majoria dels casos ja no es tornaven a

plantar, i en els horts, si es feia, era substituint-los per noves varietats deixant perdre les més locals.

De la fruita dolça, l’espècie més representada és sens dubte la figuera, que per la seva gran rusticitat

encara es pot trobar en masos abandonats sobrevivint, sovint, en difícils condicions. És l’espècie de la

que hi ha més exemplars i també de la que hem trobat més varietats, quasi una trentena, 22 de les quals

podem dir que són clarament diferents. Alguna de les varietats anomenades no s’ha pogut trobar tot i

que no es pot descartar que encara quedin alguns rebrots en llocs abandonats, de moment no

localitzats.

De pruneres n’hem trobat unes 5 varietats, alguna d’elles molt popular i estesa per tots els municipis

com la pruna de St. Joan, o la rana clota, i que segons la producció de l’any encara es pot trobar en

algun mercat local. Com en d’altres fruites, hi ha algunes pruneres de les que no en tenim massa

informació i alguna que només ens l’han anomenat com un record.

De perers n’hem diferenciat 6, essent la varietat més popular i amb diferència la pera del bon cristià,

encara prou present a la zona.

De pomers se’n coneixen unes 6 varietats diferents, moltes d’elles amb molt poca informació, o amb

només un exemplar per identificar-les. La més popular és la poma de St. Joan, amb un ús molt arrelat

a la cultura local (sobretot a Cadaqués), però amb molts pocs exemplars localitzats. De les altres

varietats pràcticament no hi ha noms varietals clars, ni gaires exemplars, ni massa informació.


21

Pel què fa als cítrics, que abundaven molt a la zona, i que en algun cas es feien en grans plantacions,

ara es troben pocs exemplars conservats en alguns horts. De taronges n’hi havia de varietats diverses,

però ara en trobem menys de 5 de ben diferenciades, i de les que no se’n coneixen els noms. En el cas

de les mandarines o llimones tampoc en sabem els nomes varietals, però de ben segur que n’hi havia

de diferents.

El què ha estat molt difícil és trobar les varietats dels presseguers que hi havia abans. Es plantaven

sobretot a les vinyes, i podien tenir préssecs durant tot l’estiu ja que eren varietats més o menys

primerenques. Possiblement ha estat difícil perquè el presseguer és un arbre de poca vida, i si patia pel

fred o els incendis, i no s’havien reproduït en altres llocs, es perdia l’arbre i segurament la varietat. Tot

i això s’han pogut diferenciar dues varietats, representades per molt pocs exemplars.

D’albercoquers també n’hi ha ben pocs, i no es recorda quasi cap nom varietal, només un parell amb

característiques comuns i diferents de les varietats més modernes.

Hem trobat, també, espècies menys representades com codonyers, caquiers, avellaners, castanyers,

garrofers, magraners i nogueres, i d’altres molt menys comuns com ara els servers, la morera negra o

els ginjolers que abans tenien un cert valor en l’alimentació, però que ara ja pràcticament ningú

consumeix. De totes aquestes espècies en desconeixem les varietats, i cal dir que moltes d’elles

sobreviuen perquè són espècies més rústiques i assilvestrades. Un altre dels fruits que abans també

tenia més consum és la figa de moro, de la qual hi diferenciem un parell de varietats, sense un nom

clar que les identifiqui. Gràfic-3. Varietats diferenciades des les espècies d’hortícoles trobades

Rúcula ; 1

Mongeta, 5

Tomàquet, 11Ceba, 1

Carbassó, 1

Cacuet, 1

Carbassa, 2

Col, 1Enciam, 1 Nap, 1

Tomàquet Mongeta Carbassa Cacuet Carbassó Ceba

Col Enciam Nap Rúcula


22

Finalment, i pel què fa a les hortalisses, cal remarcar que només ens hem interessat per aquelles

persones que encara en guarden la llavor, cosa ben difícil de trobar. Els cultius més representats han

estat els tomàquets i les mongetes (amb 11 i 5 varietats respectivament) que, de fet, són els més fàcils

a l’hora de reproduir i guardar la llavor. També ens han anomenat 3 varietats de carbasses, una d’elles

només com un record, i algun altre cultiu del què també s’ha perdut la grana i que no se sap si es

podria trobar enlloc. En algun cas hem trobat llavors d’altres espècies però sense estar segurs de que la

grana fos local, i també algunes “curiositats” com el cacauet.

Cal dir que en el cas de les hortícoles quan es perd una llavor pot ser més difícil de recuperar aquella

varietat si no estava gaire representada, ja que pràcticament tots els cultius hortícoles es cultiven com a

anuals, i si la grana no es sembra (amb més o menys temps segons l’espècie), pot perdre el seu poder

germinatiu, i per tant, l’impossibilitat de reproduir-la. En els fruiters, en ser cultius plurianuals, encara

en poden quedar d’aïllats, i encara que vells o poc productius, es podrien recuperar.

On es troben aquestes varietats?

El què es veu a l’àrea del Parc Natural del Cap de Creus estudiada, és que era una zona especialitzada

en el cultiu comercial d’algunes espècies, sobretot d’oliveres i vinya, per l’elaboració d’oli i vi,

respectivament. La resta d’arbres fruiters es plantaven al mig de les vinyes o olivars pel consum

familiar, i només en alguns casos de bona producció, es duia a vendre als mercats locals, o pels pobles.

Es plantaven generalment als horts i olivars, i en els masos a prop de les cases, però també en trobem

en alguns marges de camps o en prats més allunyats, que de ben segur, antigament havien estat

cuidats. Els arbres han estat trobats en alçades compreses entre el nivell del mar i els gairebé 300m.

En quin estat?

Hi ha una gran proporció d’arbres centenaris, però molt d’ells són rebrots. Això ens mostra que el fort

fred de l’any 1956 va fer que molts dels arbres morissin, i sobretot els de fruita dolça, que ja no van

rebrotar. La majoria d’oliveres, però, sí que ho van fer, i per això ara es troben molts arbres que poden

tenir més de 50 anys, com a rebrots d’una soca centenària. També trobem arbres joves, però en menys

proporció, o si els trobem són empelts fets de fa pocs anys damunt de soques velles. En algun cas

minoritari hem trobat exemplars de més de 150 o 200 anys, i fins i tot alguna olivera que li diuen

mil·lenària. Tot i l’edat, molts d’aquests arbres es troben en un estat saludable, sobretot les oliveres.

Però n’hem trobat molts de vells, alguns que es troben en pèssimes condicions i d’altres que ja han

desaparegut. En algun cas concret hem constatat que només en queda el record ja que, en el moment

d’anar amb l’informador al lloc on et vol mostrar un exemplar, el tronc ja és a terra.

Després de qualsevol prospecció, i en aquest cas concret on no s’ha acabat de prospectar tot el Parc, es

fa difícil donar per “desapareguda” una varietat, tot i que pugui resultar més o menys difícil. En


23

qualsevol cas sembla recomanable insistir en la cerca de les que no estiguin representades per gaires

exemplars, o de les que només ens han anomenat per tal de reproduir-les i evitar la seva pèrdua.

D’altra banda, i sortosament, en alguns casos els mateixos propietaris o veïns els han anat multiplicant,

fent empelts o esqueixos segons el cas, el que ens permet que estiguin conservades moltes d’aquestes

varietats, amb la informació corresponent i de primera mà.

6.3 LES VARIETATS TROBADES

VITÀCIES

VINYA, Vitis vinifera L.

La vinya, un dels conreus més tradicionals de la Mediterrània, havia tingut un passat gloriós a

Catalunya, però d’ençà de la fil·loxera a moltes zones difícilment es va recuperar.

El Cap de Creus va ser un dels llocs on la gent va viure aquesta crisi vitícola. Ens va arribar a les mans

un document força antic i valuós: un diari del Selvatà “Salvio Fabrega i Bonal8”, on reescrivia totes les

cartes que enviava o rebia. En una d’elles, el novembre de l’any 1889 dirigida al Director d’algun

diari, explica la situació que es vivia:

“Muy Sr. mío y de toda mi consideración y respeto: Con sumo disgusto tomo la pluma para escribir a

Usted por primera vez al objeto de describirle el tristísimo estado en que hemos quedado los

moradores de esta comarca, y muy especialmente de esta pacífica villa. La plaga de la filoxera, que

ya viene ocasionando gravisimos perjuicios desde cuatro o cinco años a esta parte, acaba por destruir

cuanto constituye principalmente la riqueza de este país. En las viñas no ha quedado más que la

tierra, especialmente en la parte montañosa que casi todo este termino lo es y los pocos terrenos

llanos que hasta ahora habían conservado medianamente a pesar de estar ya atacados por el terrible

insecto desde mucho tiempo, este año han experimentado tal estado de decadencia que a juzgar por el

aspecto que presentan las vides, será muy escasa la cosecha del vino, tanto que dudo llegue a la

completa razon un solo racimo.”

(…) “tambien el mildiu ha causado terribles estragos durante este año actual, no siendo

posible remediarlos con el azufre ni con el sulfato de cobre tan recomendados contra esta plaga, pues

hojas y fruto, todo ha quedado como si un incendio los hubieran alcanzado lo cual acrecenta más y

más espantosa miseria causando la emigración de muchas familias que por no poderles proporcionar

trabajos, ni auxiliares, salen de sus casas y las abandonan (¡pero con que sentimiento, Sr. Director!)

en busca del pan que tan tristemente les ha sido arrebatado por las referidas plagas (…) ¿Como es

8 Fabrega (1889)


24

posible pagar las contribuciones si el agricultor no le producen los viñedos ni un céntimo para

pagarlos ni para proporcionar un pedazo de pan? Destruidos por completo los viñedos, no queda otro

remedio que roturar de nuevo los terrenos y plantarlos de planta americana que es la que la

experiencia y la ciencia ha demostrado como resistente a la filoxera (…) el cultivo de la vid

americana nadie duda que cuesta mucho más caro por el mínimo de operaciones que requiere además

de la del país… y si el agricultor no tiene pan ¿Cómo se las arreglará para hacer nueva viña?”.

És evident que aquestes situacions van fer canviar els cultius i les varietats que hi havia hagut fins el

moment. Després de la fil·loxera i de la introducció dels peus americans, a finals del s.XIX van tenir

una certa fama els peus híbrids, productors directes, que es plantaven directament sense necessitat

d’empeltar. Possiblement el més famós va ser l’anomenat Jaquez9, que encara es pot trobar en algunes

vinyes abandonades i molt puntualment algun cep a les vinyes actuals. Sembla a ser que en algun cas

s’utilitzés per donar color al vi, ja que feia un gra amb un suc molt negre.

Les varietats que es feien abans eren la carinyena negra, i el lledoner blanc, negre i roig (anomenat

Garnatxa). En no tanta proporció hi havia el moscat, picapolla (o picapoll) i d’altres de més simbòlics.

Cal esmentar que en Josep Pla atribuïa a les vinyes de marina la fortor i espessor dels vins del país.10

Com ens diu Mallol11: als trossos bons solien posar-hi carinyana i a la part més aspra lladoner, a part

que, pel consum de la família, s’empeltaven alguns jaumets, un raïm primerenc que solia venir abans

de St. Jaume, i llavors, moscats, picapolles, plops i altres raïms blancs.

Raïm carinyena, també anomenat carinyana o carenyana és una de les varietats més locals que hi ha

per la zona, i era la més estesa. N’hi havia de dos tipus, de negra i de blanca, tot i que la més comú és

la carinyena negra. Per en Joan Camps (Selva de Mar) és de gra rodó i negre, sense massa grau.

Sembla que en fa més als planers que als rostos (a la muntanya). Per en Joaquim Paltré (Port de la

Selva) era “flac” però en feia molt. Per en Joan Purcallas (Selva de Mar) es conservava més bé, el raïm

era més llarg, menys apinyat. Per en Josep Callís (Selva de Mar) és sucós, no tan dolç com un moscat,

i no fa tan de grau. Necessita més terra i es desenvolupa més en llocs planers. A la muntanya s’hi feia

més el lledoner. Per en Salvador Rovira (Vilajuïga) és el que més es feia, i el que produïa sempre

igual. Per en Vicentet (Cadaqués) només era per fer vi.

El raïm carinyena blanc, que per en Francisco Muntaner (Vilajuïga) aguanta més però que no és tan

bo ni tan dolç com el carinyena negre. Fa un gra rodó, blanc, i fa un raïm molt gros. Com que no fa

massa grau, al mig de la vinya s’hi plantaven altres varietats (carinyena negra, lledoner...) perquè 9 Puig (op. cit) 10 Puig (op. cit) 11 Mallol (1997)


25

sortís més bon vi. El carinyena sol fer un vi molt “ordinari”, i a alguns lloc no en volen. Aguanta molt

per ser collit.

El raïm lledoner era un dels més estesos per la zona, anomenat també Garnatxa, com en deien a

França, i perquè amb aquest raïm s’elaborava la coneguda Garnatxa de l’Empordà. Era la base del vi

bo, però se’n treia poc rendiment, i era més delicat. El què més hi havia era el roig, però també n’hi

havia de negre i de blanc.

El raïm lledoner roig, era el què més es feia. Per en Joan camps (Selva de Mar) fa un raïm més

desgranat, no apinyat. Era dolcet, de gra maco i de color roig. Per en Joaquim Paltré (Port de la Selva)

era el que més es feia. Fa poc gra, i té poc rendiment. Però era el més bo, el que feia grau. És la base

dels vins bons, però també és el més delicat. Els raïms són molt clars, i queden esparracats. En

Salvador Rovira (Vilajuïga) ens diu que és molt fi, però sortien molts clars. Per en Tomàs Noguer

(Cadaqués) fa un gra rodó, dolç i gros. És vermellós per fora i per dins. Feia molt de suc. Es cull al

setembre, octubre. Produïa cada any, i feia un vi bo, però abans ho barrejaven tot. N’Isidre Escofet

(Cadaqués) ens diu que és el que més es feia per aquí. També el picapolla i el moscat. Per n’Ismael

Duran (Cadaqués) era el que donava més, dels tres lledoners. En Salvador Planells (Cadaqués) ens diu

que és de raïms més petits, i de gra rodó i mida mitjana. Abans se’n feia molt de vi, que sortia molt bo

i quedava com rosat.

Com ens diu en Salvador Planells (Cadaqués), només triaven per fer garnatxa el que no havia

estat premsat. Que el posaven en un perol a bullir, fins a reduir-lo a la meitat i quedava com una

melassa. Després es deixava en un carretelló i es deixava... no sap si bullia. L’hem trobat anomenat a

tots els municipis prospectats. Per en Joan Purcallas (Selva de Mar) el d’abans era més dolç que el

d’ara, i feien 16 o 17º. Tenia la pell dura i negra. Però tenien un defecte: segons el temps que feia quan

floria, si feia vent, calor o canvi de temperatura, quedaven esparracats. Quan havia passat St. Joan, ja

no hi havia tan de risc que passés això. Però en general produïa bé, rendia bé, i l’any que anava bé,

fins i tot massa espès. El lledoner blanc, per ell feia el vi blanc, i era una mica més vermellós.

El lledoner negre, per n’Ismael Duran era el que donava més grau al vi, més dolç, però també el que

feia el raïm més clar.

El raïm picapolla també es feia per la zona, però no en tanta quantitat com els dos anteriors, tot i la

seva anomenada arreu. És de gra allargat i blanc, i es conservava bé. En Joaquim Paltré (Port de la

Selva) ens diu que és un raïm per taula. El feien assecar, i un cop sec durava força temps. Per en Joan

Purcallas (Selva de Mar) ve més tard i fa un raïm “suelto”, no apinyat. Es conservava penjat tot

l’hivern. Produeix molt però fa un vi fluix. Per en Narcís Vilà (Selva de Mar) té molt poc vigor,

produeix poc. Segons en Vicentet (Cadaqués), també l’anomenen Blanqueta a l’Empordà. Per la


26

família de n’Isidre Escofet (Cadaqués) és el de servar. És un gra petit, més fort que es collia per St.

Miquel. Té la pell fina, fa un raïm claret, i el gra té pinyol, però petit. Era mot bo per servar. El collien

i el penjaven, i aguantava ben bé fins Nadal. Recorden que collien olives mentre menjaven raïm. Per

en Josep Noguer (Cadaqués) és molt dolç, té molt de pinyol, i pot aguantar bastant si el gra surt clar.

Ve molt “pansa” quan encara és al cep, i el penjaven perquè es conserva bé. Per en Valter Faixó

(Cadaqués) és millor el vi que el raïm, ja que no és massa dolç, tot i que té un gust agradable, una mica

“asidrada”, com si tingués un xic de gas. El vi deixat reposar és més bo. És sucós, la pell fina, i no

molt de pinyol. És de gra allargat i blanc.

El raïm moscat un dels raïms per taula més populars per la seva dolçor, és feia en més o menys

quantitat a totes les vinyes. De gra blanc, rodó i gros. Per en Joan Camps (selva de Mar) és el més dolç

i exquisit, i també en feien vi blanc molt afruitat, o molts en feien moscatell. Són madurs i dolços, i les

abelles hi van. Per vendre’l per taula s’havien de netejar els gotims, perquè hi havia molts grans

dolents. En Josep Callís (Selva de Mar) ens diu que té alternança i que es cull a finals d’agost. Per en

Salvador Rovira (Vilajuïga) es plantava més a la muntanya. Per en Jose Aguilera (Cadaqués) si és ben

madur, cau, i no es pot conservar penjat. Amb això coincideix en Josep Noguer (Cadaqués) dient que

té massa aigua i aguanta molt poc.

El raïm “moscat dolç” és un moscat que per en Salvador Planells (Cadaqués) és molt més dolç que el

moscat més conegut. Fa raïms grossos de gra normal. En Faustino Feliu (Selva de Mar), ens comenta

que els moscats d’ara no són tan dolços com els d’abans.. potser coincidiria amb en Salvador, i caldria

veure si estem parlant d’una varietat una mica diferent.

En Narcís Vilà ens ensenya un raïm moscat negre que no sembla ser massa comú per aquí. I que no

tothom l’ha sentit anomenar.

Raïm jaumet, jaumin, jomin (versions més desfigurades del primer), és un raïm de gra rodó i blanc, i

tots els informadors coincideixen de que és molt primerenc. De fet, ve per St. Jaume, d’on se li

atribueix el nom, tot i que aquest s’ha anat transformant fins a trobar qui l’anomena joumin, o alguna

cosa per l’estil, sense poder relacionar-lo amb cap característica. Alcover i Moll12 el citen dient que “és

primerenc, de gra vermell, no gaire gros, dolç (Freginals)”. També és un raïm que es troba representat

a tots els municipis visitats. En Joan Camps (Selva de Mar) també ens comenta que ve per St. Jaume, i

que és més dolç, i més atacat per ocells. Que dura poc temps, i que per aquí es feia força. Té la pell

fina. Per en Joaquim Ventós (Selva de Mar), però, fa un gra petit, amb la pell dura, i és sucós i dolç.

Per ell es consumia per taula, però no per en Tomàs Noguer (Cadaqués), que comenta que es feia vi

per casa i també en venien. Coincideixen en que és un raïm blanc primerenc, rodó i que fa un raïm 12 ALCOVER i MOLL (1930)


27

claret i molt dolç. Per en José Aguilera (Cadaqués) no és tan dolç com un moscat. Ve per St. Jaume, i

aguanta molt al cep i també es pot conservar un temps penjat. Per en Salvador Giró (Cadaqués) és el

més primerenc, ve un mes abans que els altres.

El raïm Jaquez sembla a ser que podria ser un peu híbrid utilitzat per empeltar-hi damunt les varietats

escollides, després de la crisi de la fil·loxera. Se’n poden trobar alguns peus assilvestrats enmig dels

erms, i molt pocs de cultivats.

Per en Joan Camps (Selva de Mar) fa un granet rodó, negre, molt petit i amb molt de pinyol. De

textura sembla a un cabernet, i de tacte a un carinyena. Es cull cap al setembre, i segurament s’ha

deixat de fer per la poca producció que fa. No està empeltat. N’hi havia alguns, i s’utilitzava com a

peu per empeltar damunt. Taca molt, i i per en Jordi Cervera (Port de la Selva) era un raïm petit, dolç i

molt fort que es feia per donar color. No opinen igual els seus pares d’en Joan Camps que comenten

que el carinyena ja té prou de color.

El raïm plop no l’hem trobat massa representat. Per en Valter Faixó (Cadaqués) és un raïm semblant al

moscat però de gra mitjà i més arrodonit i no tan dolç. De color blanc i més dur. No es noten els grans

ni la pell. És sec i com a vi blanc no serveix. S’emparrava en una paret, produeix força, i n’hi havia

per tota la família. Es cull a principis de setembre. Per en Tomàs Noguer (Cadaqués) és semblant al

moscat, però feia un raïm més gros, més rodó, i més dur. Tenia la pela un xic forta. Per en Firmo

Ferrer (Cadaqués) era com un moscat però amb un gust diferent.

El raïm de servar “és el que es conserva molt de temps per ser menjat durant l’hivern”13. Per en Josep

Noguer (Cadaqués) un raïm vermell que aguanta l’hivern. Es conserva molt de temps a la planta, sense

tornar pansa, i també a casa, un cop collit. Pot aguantar fins al gener, i no es podreix com d’altres

(moscat). Fa poc raïm, és sucós i té molt de pinyol. Gra rodonet, semblant al moscat però de color

negret. Quan comença a madurar va tornant vermell per baix, i al final tot. És més tardà, i les fulles

queden vermelles quan es van assecant. Per en Salvador Giró (Cadaqués) fa un gra gros, blanc que

quan era ben madur era vermell i més bo. I després de collit es conservava en caixes de cartró. Per ell,

sempre s’emparrava.

Raïm dent de llop o queixal de llop. Per en Jordi Cros (Cadaqués) se li diu així per la forma que té el

gra que sembla una dent de llop, allargat i amb punxa corbada al final. És un gra llarg i blanc i fa uns

raïms grans. La pela és una mica més gruixuda que els altres i és un pèl àcid. Per en Salvador Giró

(Cadaqués) de gra gros i llarg (per això el nom), blanc, de pell una mica dura. Dolç, sucós i força dur.

Per consum familiar i per taula. Sol ser emparrat. Ve a l’agost. Per en Salvador Planells (Cadaqués)

també se li diu raïm mamella de monja, Que era de gra blanc. Era llargarut, punxegut, i de gra dur. 13 ALCOVER i MOLL (op. cit.)


28

Era atatxonat, tot i que de vegades venia més clar. En aquest sentit es podria fer referència a un dit que

recorda en Firmo Ferrer: “tenir-ho a mamella de monja”, que vol dir quan es té alguna cosa a l’abast, a

la mà... No sabem si té res a veure amb el raïm però.

El raïm colló de gall ens ha estat descrit de dues maneres. Per en Francisco Muntaner (Vilajuïga) un

gra gros i vermell. És un raïm per taula, bo, però amb la pell molt dura. Es cull al setembre, i aguanta

molt bé, per ell és el més resistent. En les mateixes condicions d’abandonament que la resta de ceps

d’una vinya, aquest aguanta més bé. Amb el mateix nom, però amb un cep ben diferent, en Valter

Faixó (Cadaqués), dubte de si també se li deia colló de mico. Té el gra gros, negre, i la pell i el pinyol

es noten. Es conserva un mes i ve pansit. És el més tardà, es cull a finals de setembre. Primer ve verd,

després rosat i finalment negre, quasi pansit per ser bo. És molt dur. “Té més pell que vianda”, i no és

massa dolç. Em comenta que té el gra corbat, i que pot ser és el que també se li diu queixal de llop,

però caldria aclarir-ho perquè sembla que s’està parlant de dues varietats diferents.

Raïm de Jerusalem, surt citat per Alcover i Moll14 com a “blanc, petit de grans mitjancers, bo per

menjar i no tant per fer vi (Mall)”. Per la zona només l’ha anomenat en Salvador Planells (Cadaqués).

Fa un gra gros, blanc i ben rodó, que pot arribar a fer com una ungla. Tenen molt de gra i vénen aviat,

per St. Jaume. Com que és primerenc els ocells l’ataquen. Té la pell fina, i gust dolç. És una curiositat

per aquí, i té una fulla molt maca, sembla de jardí. Va treure’n una redolta d’una parra de la Rectoria, i

no sap si per això ve el nom.

El raïm cardenal, ha estat més aviat simbòlic. Només l’ha anomenat en Valter Faixó (Cadaqués) que

creu que pot ser una varietat més moderna. És semblant a un moscat, molt bo. Fa un bon raïm, de gra

gros i sense massa pell. Ve per St. Jaume o abans. És de color pórpora, rosat (com el jec d’un

cardenal).

Raïm “melós”, és una raresa per la zona. Només n’hem trobat un a Mont-roses (Selva de Mar) que per

en Joan Camps fa un raïm gros de gra rodó i ben negre. Creu que era bo per donar grau al vi. Té la

fulla diferent, i la textura també, és com més melós, polpós, amb un gust curiós que recorda més aviat

un meló. No creu que estigui empeltat. La seva família comenta que el van dur fa uns 60 anys perquè a

la seva àvia li agradava molt, és molt dolç, molsut, molt bo.

Raïm Jerez, tot i que no sembla massa local, ens l’han anomenat en Joan Camps (Selva de Mar) dient

que no es feia molt, però que alguns hi havia. Feia uns raïms molt grossos, apinyat, de gra grosset i de

color blanc. En Josep Cortada (Port de la Selva) en té a la vinya i em diu que també es diu Pedro

Jimenez segons alguns. És un raïm blanc, dolç i molt fi. Té la pell fina, i el pinyol es nota. 14 ALCOVER i MOLL (op- cit.)


29

Raïm malvasia. Per n’Ismael Duran (Cadaqués) es fa en llocs frescos. En Valter Faixó (Cadaqués) ens

n’ensenya un dient que és semblant al picapolla però de gra arrodonit. És blanc amb taques de rosat.

Es podia fer emparrat.

Raïm “sense nom”, que en Narcís Vilà (Selva de Mar) ens diu que fa un gra rodó, rosat. En Faustino

Feliu (Selva de Mar) comenta que es va dur de França i que és molt primerenc, que venia uns 15 dies

abans que els altres. Fa un gra rodonet i rosat.

Varietats no trobades

El raïm macabeu no l’hem localitzat per la zona, tot i que ens han comentat que abans també es feia

per aquí. Per en Joaquim Paltré (Port de la Selva) també es feia per aquí. De raïm gros, gra rodó i gros.

I que feia un vi blanc molt bo.

OLEÀCIES

OLIVERA, Olea europaea

L’Olivera és un arbre mil·lenari. Segurament és l’espècie més destacada per la seva presència al Cap

de Creus. És un arbre que té força alternança, i la gent parla de les anyades, per anomenar l’any de

bona producció. A Cadaqués diuen que hi ha solades quan sota l’olivera hi ha com un tapís negre de

tantes olives esteses.

Realment la tradició en el collir olives ha canviat molt. Sobretot a Cadaqués. I no només en la tècnica

o la manera de fer-ho, sinó també en la utilització d’unes varietats adaptades a aquests canvis, més que

no pas unes altres.

A Cadaqués abans les olives es collien ben madures. Començaven per la varietat més primerenca (la

grossal), i anaven repassant tot l’olivar. Un cop estaven collides, seguien amb les altres varietats que

venien més tard, i així es podien passar mesos fins que no les tenien totes collides. Es collien primer

les del terra, i després se sacsejaven les de l’arbre per fer caure les que es resistien. Llavors es duien

als trulls per la premsada (usant cofins i aigua calenta) de dues semals. Un cop feta la premsada es

cobraven amb oli (una quarta per semal) les semals que havia dut cada u.

Actualment tot això ha canviat del tot. Des de que es van tancar els trulls del poble i es van

modernitzar les seves tècniques, hi ha hagut un gir molt fort, sobretot a Cadaqués. Ara es recomana


30

que per fer un oli més bo, les olives s’han de collir verdes. Però poques són les persones entrevistades

que es troben a gust collint les olives tan verdes. Com que el veí ho fa, ells també ho han de fer. Les

noves tècniques de collir, com vibradors i rascles, fan que la collita que abans durava mesos, ara

s’enllesteixi amb poques setmanes. Però també cal dir que ha fet que una de les varietats més locals

del poble, la grossal s’estigui deixant de fer, perquè en venir més aviat no permet fer una recol·lecta

conjunta com la que es fa actualment.

Per evitar això hauria anat bé que no s’haguessin unificat les tècniques. Les persones que volen collir

les olives ben madures, com s’havia fet sempre, i perquè els agrada més el gust de l’oli madur, no

haurien de veure’s amb problemes per fer-ho. Però sembla que els trulls actuals no volen les olives si

són collides de terra, o si són massa madures. Com que ara les tècniques han canviat tant, i els trulls ja

no cobren amb oli sinó per pes d’olives, molts són de l’opinió que només les accepten verdes perquè

així en treuen més benefici. Com que a part d’oli encara duen molta aigua, pesen més, i per tant es

paga més però se n’obté menys rendiment.

“D’oliveres n’hi havia de moltes varietats, però sobretot al nostre país n’hi havia de dues menes: la

d’argudell que es posava en els trossos més grassos on hi havia més terra, i el verdal que es feia en

terrenys més aspres, secs i rocallosos i no donava tant. En tots els olivars, a més, hi plantaven una

olivera de salar que es collia abans. Arribà un temps que s’abandonaren els olivars perquè no

rendien, i quedaren emboscats” (Mallol, 97).

L’origen de les varietats es fa difícil de dir perquè sembla que algunes d’elles van venir per mar

procedents d’Itàlia, arribant a Cadaqués. És important remarcar que no estar massa clara quina és

l’oliva més local de Cadaqués. Per la gent d’altres municipis hi ha la varietat llei de Cadaqués,

referint-se a la que es feia allà, diferent de les altres. Però els informadors de Cadaqués no coneixen

cap varietat amb aquest nom, i tampoc coincideixen en relacionar-la amb cap de les que tenen ells.

Des de fora, i per deducció, es pot dir que la llei de Cadaqués podria correspondre a la grossal, ja que

les altres dues varietats que tenen, la verdal i la del budell semblen ser les mateixes que les més

comuns als altres municipis; aquesta darrera, i per semblança amb el nom, correspondria a l’argudell.

Així, la més diferent seria la grossal, una oliva més grossa i primerenca que fa un oli gustós, però que

és poc rendible i a Cadaqués ja s’està deixant de reproduir.

Tots els informants tenen una finca amb olivars, o olivassos com

diuen a Cadaqués. I en tots ells hi tenen més d’una varietat. En

alguna finca, ja han anat substituint les varietats més locals per

d’altres més modernes, però en general sempre hi guarden encara


31

algunes oliveres de les “d’abans”. I en tots ells no hi falta alguna varietat de salar.

Oliva verdal , sens dubte la més coneguda i estesa per tots els pobles prospectats. N’Ismael Duran

(Cadaqués) la van portar els navegants, procedents d’Itàlia, fa més de 100 anys. Tot el què es produïa

aquí havia de sortir i era millor exportar-ho per mar. El comerç es feia amb Itàlia, d’on venia la calç, i

per això Cadaqués era l’únic poble blanc de l’Empordà. Ens comenta que és una oliva més petita però

que en fa més. A part, aguantava molt a l’arbre. Si era un any que carregava podia aguantar fins al

març. Aquí la collien ben madura. Per en Vicentet (Cadaqués) són les oliveres que tenen més força.

Tenen les fulles d’un verd més blavós, més platejat. Es cullen cap al finals de novembre.

Produeixen molt però tenen alternança. Són verdes. Si s’utilitzen per salar s’han de collir cap a finals

de setembre inicis d’octubre. Per en Firmo Ferrer (Cadaqués) és la que més hi ha als olivassos. Ve més

blavosa, de color de vi, però agafen una malaltia que per ell se li diu “marronosa”, que llavors queden

de color marró, i no blau. Per n’Isidre Escofet (Cadaqués) es cull més tard i és més resistent. Per en

Josep Noguer (Cadaqués) fa més oli que la grossal, i és la varietat que ha anat empeltant més. Eren les

que es feien per aquí. Per salar es cullen al setembre, millor quan siguin verdes amb un punt de madur.

Si són ben madures (color de xocolata) es poden menjar directament a l’arbre, i els hi diuen olives del

tord. Per en Valter Faixó (Cadaqués) era la d’aquí, però va venir d’Itàlia. És molt grossa i porta molt

d’oli. Dóna 24 o 25 de rendiment (l d’oli/100 kg d’olives). Per en Josep Mª Cervera (Port de la Selva)

és més llarga, més blanca i fa un bon oli. En Joan Purcallas (Selva de Mar) és la que fa l’oli més bo.

Té més pinyol i més amargants (no massa bé per salar), però en canvi fa l’oli més fi.

Oliva verdal de la pansa, només l’hem sentit anomenar a Cadaqués, i no tothom pensa que és una

varietat diferent de la verdal. Per l’Esperança Rahola (Cadaqués) era més grossa, de color marronós.

Recorda quan anaven a collir olives, les collien i ja les podien menjar. Per n’Isidre Escofet (Cadaqués)

quan madura ve de color marró. Es deia així perquè a l’olivar, en anar madurant quedaven com si

fossin panses. Per ell era la més bona. De fet per ell és una oliva diferent de la verdal. Però per les

dues dones de la família, és la mateixa l’única que quan queden ben arrugades i de color marró, es

mengen directament com si fossin una pansa. I llavors tenen molt gust d’oli. Per n’Ismael Duran

(Cadaqués) també és una varietat diferent. No en fa tantes, però les fa més grosses. Queden pansides,

com un dàtil. També els hi deien olives del tord, perquè es podien menjar directament mentre la

collien. Per en Vicentet (Cadaqués) és la mateixa que la verdal. I també opina que li deien oliva del

tord, perquè els tords les buscaven. L’oliva venia del color de xocolata. Es menjaven amb pa.

Però en Josep Noguer (Cadaqués) no creu que sigui una “classe” diferent de la verdal. Per ell és bona

per fer oli, té més carn, i per tant, més oli. Quan maduren tenen color de xocolata, i potser per això el

nom. Es podria menjar crua, quan ha caigut de l’arbre.


32

Oliva verdelet. Només l’hem sentit a Cadaqués, i per molts pocs informadors. Per n’Isidre Escofet, és

la mateixa que la verdal, però que quedava molt petita i que per aquí no la volien. En Josep Noguer

també l’ha sentit anomenar però no sap si és una varietat diferent de la verdal

Oliva del budell per en Firmo Ferrer (Cadaqués) és més petita i negra, i s’utilitzava per salar. Per

n’Isidret Escofet (Cadaqués) acaben amb punxa, i són ben negres. I coincideix en que per salar són

molt bones. Per n’Ismael Duran (Cadaqués) fa l’oli molt fi però és molt emprenyadora per collir

perquè són petites, i com que també donava poc oli, es va anar eliminant. Per en Josep Noguer

(Cadaqués) tenen un color més fort. Per salar s’han de collir ben madures, ben negres i així costa

menys de treure’ls l’amargor. Per Nadal, i en ser molt madures de seguida són bones. Fan l’oli més fi i

rendeixen menys. Per en Valter Faixó (Cadaqués) té una forma de budell, com de cor. Sempre és més

petita que la verdal, tot i que hi ha anys que es fa més o menys grossa. Es cull a finals d’octubre per

salar, però no quan és verda. De verda passa a vermellosa i a negrosa. Porta poc oli, i per això ja no la

volen. També es feia a altres llocs de l’Empordà. Normalment es collia negre, però ara les cullen

verdes ja que es diu que l’oli és més bo, i no tan àcid. Per ell és la més autòctona de Cadaqués. En

canvi per en Vicentet (Cadaqués) ve de “l’Empordà”. Són negres, acaben amb punxa i bones per salar.

De mida mitjana, tirant a petita. Es cullen al desembre i han de ser ben negres. Produeix molt i com

totes les oliveres té alternança. Per ell en plantaven 10 o 12 a cada olivar.

Oliva argudell podria semblar la mateixa varietat que l’anomenada “budell” a Cadaqués, però no

totes les descripcions coincideixen. Com cita Alcover i Moll, “és la millor per a la producció d’oli, que

dóna en gran abundància”, però en general el què es feia aquí era per salar. Per en Joan Camps (Selva

de Mar) és petita, mitjana i ben negra. Per en Joaquim Paltré (Port de la Selva) era més grossa i anava

millor per salar. En Josep Mª Cervera (Port de la Selva) diu que és més rodona. Per en Joan Purcallas

(Selva de Mar) feien més oli, i també es feien més per salar. Es collien al setembre i es picaven. Es

posaven en aigua que es canviava cada dia. Passats 9 dies, i posades uns 2 dies amb sal, ja es podien

menjar. Per en Francisco Muntaner (Vilajuïga) és una oliva rodona, més grossa i més negra. Té força

alternança. Es cull entre desembre i gener. En Cisco espera que siguin ben negres per collir-les, i

també les cull del terra.

Oliva corbell, només s’ha trobat a l’olivar d’en Francsico Muntaner (Vilajuïga). És més allargadeta

que l’argudell, i de color més claret. Tenen un color lilós, no tan negre. Té el pinyol més gros i per

això no fa tan d’oli. Però aquest és més bo, més fi. Per salar no són massa bones. Produeix més que les

altres, quasi cada any. Si fa vent cauen aviat al terra.

L’oliva grossal només l’hem sentit anomenar a Cadaqués, tot i que Alcover i Moll fa diferents

citacions recollides arreu de Catalunya. Tot i això pensem que podria ser la més local. Per en Firmo


33

Ferrer abans n’hi havia més, però va desapareixent. Per n’Isidre Escofet era més primerenca i les feia

grosses. Són per fer oli. Es cullen a l’octubre, sinó cauen. De vegades quan cauen al terra vénen

arrugades i ben marró, i llavors es poden menjar, anomenant-les olives del tord. Per n’Ismael Duran és

la d’aquí. Fa com dàtils grossos, i oliveres molt altes. Però amb el problema de que és massa

primerenca, i a mitjans de desembre si no es collia s’ho menjaven els animals, perquè quan era madura

ja queia. A part no era rendible. Tenia molta alternança, l’any que en feia els animals se les menjaven,

deixant només els pinyols, i l’any següent no en feia i no en collies cap. Però feien un oli verd i fort,

molt gustós. Ha anat desapareixent en no ser rendible. Quan venien pansides i es podien menjar

directament de l’arbre els hi deien olives del tord. Per en Josep Noguer és bona per fer oli, però tenen

més pinyol que carn, i justament per això no és massa bona per salar perquè té molt de pinyol. És

l’oliva que cau primer, ve abans que la verdal, al setembre, i cal collir-la abans que caiguin. Per en

Valter Faixó va venir d’Aragó, era llarga acabada en punxa, i no portava massa oli. Ell també les sala,

però per fer-ho s’han de collir quan comencen a agafar color, sinó tornen toves. Per en Vicentet no es

sala, només s’utilitza per fer oli. És una oliva més grossa que les altres, i l’olivera tira més amunt. La

fulla té un color més blavós i l’oliva és ben negra. Té el brancatge més net, i és la que n’hi ha menys.

Produeix bé i no té alternança.

L’oliva llei de Cadaqués, ens ha portat alguns mals de cap. La gent de Cadaqués no saben de quina

varietat es tracta, però a la resta de municipis tenen clar que és l’oliva que va venir d’aquest poble. Per

les característiques hem deduït que es tracta de la grossal, però caldria acabar-ho de confirmar. En

Joan Camps (Selva de Mar) ens diu que és grossa, oblonga, i la majoria d’un color marró. Enguany,

justament tenen un color marró fort, que sembla indicar que estiguessin afectades per alguna malura.

Per el seu pare porten més oli que les altres, però no el fan tan fi. Passat un any s’enrancia més. Es

poden fer per salar, picades, canviant l’aigua durant uns 8 dies, i posades en salmorra. Al cap de 2 o 3

dies ja es poden menjar. Per en Joan Purcallas (selva de Mar) eren més grosses, i anaven millor per

salar, perquè tenien més carn. Es collien per St. Martí, quan començaven a agafar un color entre gris,

verdós. Per en Narcís Vilà (Selva de Mar) és una oliva més grossa que l’argudell. Diuen que el seu oli

és més fi, però és la que s’enrancia més ràpid. També es pica més. Es feia en pendent perquè l’oliva

era més grossa i no anava tan malament per collir-les.

Oliva de la punxa, tot i que l’hem sentit anomenar a Cadaqués, no només n’hem localitzat un

exemplar. Per n’Isidre Escofet era més grossa. La seva dona m’explica que és com la del budell però

més ampla de baix i fa punxa a dalt. N’hi havia molt poques i no recorda que la fessin per salar.

N’Ismael Duran també opina que és com una del budell, negra, però més grossa i acabada en punxa.

No es fa per salar. N’hi havia molt poques. En canvi, per en Tomàs Noguer és molt bona per salar,

però llavors s’ha d’agafar un xic vermella. Vénen més aviat. Tenen molt de moll. Es corquen bastant.


34

En Josep Noguer també l’anomena budell de la punxa, que per ell són negres, tenen més punxa que

la de budell, i quan es cullen per salar cal que siguin ben verdes.

Oliva rodonella. No me n’ha parlat massa gent, i no sabem si és una varietat més moderna vinguda de

fora. N’Isidre Escofet i família (Cadaqués) diuen que són ben rodones, que vénen més aviat. És grossa,

i no recorden que la seva àvia les fes per salar. En ser madura ve ben marró. En Salvador Planells

(Cadaqués) m’ensenya un dels pocs exemplars que hi ha per Cadaqués, que fa una oliva ben rodona, i

ben negra.

Oliva d’Aragó, només l’ha anomenat en Vicentet (Cadaqués) dient que vénen abans que les altres i

s’utilitzaven per untar els trulls. Es cullen a l’octubre, i les fulles són més claretes. No sabem si es

tracta d’una varietat massa local.

Oliva sevillana, o rodona. Per en Valter Faixó és la de Cadaqués, ell n’ha vist sempre. No és com la

sevillana grossa que fan pel sud. És una oliva ben rodona i més petita (però el doble d’una arbequina).

No porten gaire oli i s’utilitzava per salar. Quan ve groga ja es pot collir per salar, cap a darrers

d’octubre, llavors queden cruixents. Si vénen madures, vénen toves. Tornen negretes, i són poc dolces.

Creu que també en deien rodones, per no confondre-les amb les sevillanes que vénen del sud, que són

diferents. Cada any produeixen, però amb alternança.

Oliva “de salar”, que desconeix el seu nom Narcís Vilà (Selva de Mar) Té dues oliveres que són més

bones per salar. És molt rosada per fora, i blanca per dins. És una oliva molt gran, rodoneta. Es cull

més aviat, a finals d’octubre, i inicis de novembre. No creix tant.

MORÀCIES

FIGUERA Ficus Carica L.

Probablement és originària del Sud d’Aràbia, i un dels fruiters més

antics dels que tenim referència escrita. És un arbre molt rústic que s’adapta a terrenys pedregosos,

àrids i poc profunds.

Potser per això en els masos o olivars abandonats encara trobem rebrots de figueres centenàries.

També per la seva rusticitat es plantaven als olivars on l’únic reg que rebien era el de l’aigua de pluja.

Tampoc solien faltar a les vinyes per donar ombra en èpoques de verema.


35

És el fruiter que hem trobat més representat, evidentment no en termes d’exemplars, ja que oliveres i

ceps n’omplen les finques, però sí en quan a diferents varietats. De varietats n’hi havia moltes i

actualment encara en queden algunes. Moltes d’elles no tenen un nom varietal conegut, però en canvi

d’altres tenen noms locals prou estesos.

Figa de paratge, és una de les més anomenades a Cadaqués, però no als altres municipis. Per en

Vicentet de fora té un color violat, no del tot negre. De dins és vermella. S’obren molt, però no agafen

gaire malura. Són grosses i produeixen molt, amb alternança. Ve d’aquí, abans n’hi havia moltes.

Quan es cull, a l’agost, es trenca pel coll. Té la pell rugosa, amb escletxes blanquinoses obertes, però

passa bé, és més aviat ferma. Per l’Esperança Rahola és una figa mitjana, rodona. Té la pell fina, i en

madurar torna mig negrosa. Es cull a l’agost i és molt dolça. És suau i poc sucosa. Per en Josep

Noguer les fa mig morades, grosses, i de dins ben vermelles. És primerenca, es cullen a l’agost, i quan

són madures tenen color com de xocolata. És de forma rodona (semblant a la figuera blanca), i molt

bona. En Salvador Giró no coincideix tan amb la descripció, ja que per ell és blanca amb algunes

ratlles, i vermelles de dins. Es cull a mitjans d’agost. És dolça i poc sucosa. És resistent i produeix més

aviat poc.

La figa dels 3 saons és una de les més anomenades fora de Cadaqués. Per en Jordi Cervera (Port de la

Selva) era la que es feia més per aquí. De color negre, molt bones i la pell dura. En Jordi comenta que

ells en fan confitura o les posen a les amanides. En feien una al juliol que era la figa flor, molt grosses

i negres. Després una que venia a l’agost, i al setembre la darrera, que era és petita. Per en Josep

Cortada (Port de la Selva) feia 3 vegades bones figues, no és com la figa flor. Es collien al maig, al

juliol i a l’agost. Eren blanques i de dins mig vermelles. Per en Francisco Muntaner (Vilajuïga) es diu

així perquè fan 3 collites: al juny (però poques), a l’agost i a finals de setembre. Produeix molt i no té

alternança. És força blanca de dins, més vermelleta quan és més madura. És dolça, amb coll i la pell

gruixuda. És molt resistent i no té cucs. De vegades les figues (en general) estan “gamades”, fan com

una teranyina més fosca a l’interior. Per ell són les del país, les que es feien més per aquí. És grossa, la

més bona, la més dolça, la que es feia més per aquí. A la muntanya, a les vinyes, se’n feien molt. Es

podien menjar durant 3 o 4 mesos. Per en Salvador Rovira (Vilajuïga) feia 3 florides, i les primeres

eren les més grosses, que venien al juny.

La figa blanca és prou anomenada a Cadaqués, però no l’hem trobat a d’altres llocs amb aquest nom.

Per en Vicentet (Cadaqués) és rodona, banca de dins i verda per fora. És la primera que ve, i no

aguanta perquè és molt tova. Produeix força i té alternança. Per l’Esperança Rahola (Cadaqués) és

verda de fora i blanquinosa de dins. Més petita, i rodona. Dolça, bona. La pela s’enganxa una mica a la

boca. Es cull a l’agost, i com totes les figueres em comenten que es planten el dia de carnaval. És la

que utilitzaven per assecar. Produeix molt i cada any. Les posaven en un sedàs, i quan eren seques les


36

encaixonaven, aixafant-les. Per en Josep Noguer (Cadaqués) és verda per fora i blanca de dins. Molt

dolça, com mel. És rodona, es cull a l’agost, i té forces de secallones.

Podria ser que dins d’aquest nom hi hagués diferents varietats. Com també podria ser que alguna altra

varietat amb un altre nom fos la mateixa.

Aquest és el cas de la figa de mel. Que en Valter Faixó (Cadaqués) descriu com una figa verda de fora

i blanca per dins. Es cull a l’agost i produeix molt. Abans n’hi havia per tot. Són les més

primerenques. Es diuen així perquè són molt dolces i pastoses... són mel! No té coll.

La figa rodonella és pràcticament un record. En Josep Noguer (Cadaqués) comenta que les fa petites,

verdes de fora i li sembla recordar que blanquinosa de dins. Ben rodona, sense coll. La pell és de

textura mitjana. Es cullen a l’agost, i si són madures són ben bones, sucoses. Produeix força i ho fa

cada any. De les 3 o 4 figueres rodonelles que hi havia per Cadaqués, creu que aquest és l’únic que

queda. Per en Vicentet (Cadaqués) és vermella de dins i verd brut per fora. Es cullen de setembre a

octubre i duraven molt. Per la Maria Callís (selva de Mar) era rodona, planerenca, amb la pell molt

fina. Molt dolça, i de color verd claret. Per en Tomàs Noguer (Cadaqués) és petita i venia a l’agost.

La figa d’Alacant tampoc l’hem sentit anomenar a Cadaqués. Per en Josep Cortada (Port de la Selva)

fa una figa petita, de pell fina. Verda per fora i vermell pàl·lid per dins. Per ell són massa fines per

assecar-les. Tenen un dolç molt agradable. Tenen la pell massa fina i es fan malbé. Per la Maria Callís

(Selva de Mar) eren dolces, petites i eren les que s’assecaven. Eren verdes per fora i de color

descolorit a dins, com rosada. La pell era molt fina. Per en Salvador Rovira (Vilajuïga) les fa molt

dolces, petites i verdes.

La figa verdal per en Josep Cortada (Port de la Selva) és verda, i vermella de dins. Per ell són les que

hi ha més per aquí, i les més bones. És forta. Es cullen a l’agost, i si plou, amb l’aigua, queden com

fermentades. En fa cada any, i no l’ha hagut de tractar mai.

Figa agostenca, o d’agost. Per en Josep Cortada són de color verd clar. És dura i va bé per collir. Per

la Maria Callís (Selva de Mar) era de color verd claret i vermella de dins. De pela porta. Per en Joan

Purcallas (Selva de Mar) era verda de fora i vermellosa de dins, rodones amb coll. Tenien el problema

de que si plovia s’obrien. Encara n’hi ha. També es podien assecar. Per en Josep Callís (Selva de Mar)

és blanca i de dins no massa vermellosa. Té la pell molt fina, es “pelen” molt, són delicades. Són molt

dolces i el gra es nota força. En fa cada any, es cullen a l’agost, i no es conserven més de 5 dies. Si

plou molt vénen agres. En general no es cuquen, però hi van molt els ocells.

Figa dels 2 saons, per en Faustino Feliu (Selva de Mar), feien dues florides. Una figa es collia al juny,

juliol, que eren les més grosses i allargades, les figa-flor. I les segones venien al setembre i octubre,

més petites i també més dolces. De fora era negra, i vermella de dins. Produïen molt. Era de pell suau.


37

La figa del bacó només l’ha anomenat la Maria Callís (Selva de Mar) dient que era negra, i que també

podria ser la que li diuen dels 2 saons. Era allargada, i se’n collien dues figues a dues temporades

diferents. és la que tenen al final de la vinya, feia 2 saons. Negra de fora i vermella de dins. Dolça i

amb la pell fina. La primera florida té la pell més fina. I la Maria recorda que la seva padrina (o àvia?)

assecava les segones. És més aviat allargadeta.

Figa coll llarg negra per la Maria Callís (Selva de Mar) es cull des del setembre a l’octubre, pot no

tenir fulles, i encara tenir algunes figues. De pell dura. Per en Josep Callís (Selva e Mar) té el coll

llarg, i és blanca però en madurar agafa un to més marronós. De dins és molt plena i vermella. Té la

pell molt dura, i per menjar millor treure-la, però alhora, pot anar més bé per assecar. És dolça, però

una dolçor diferent que la d’agost. Es cull a finals d’agost, principis de setembre. Produeix cada any, i

és molt resistent. Per en Francisco Muntaner (Vilajuïga) és negra de fora i vermella de dins. Són

rodonetes, tenen el coll gruixut i vénen generalment molt gamades. Es cullen a finals d’agost,

setembre. Per en Vicentet (Cadaqués) és petita, la del poble. De color bastant negra, i de dins ben

vermella. Es cull a l’agost, setembre. Té alternança, i produeix mitjanament.

Figa coll de dama negra, per en Valter Faixó (Cadaqués) en fa de primerenques que es cullen a

l’agost, i de raderenques, al setembre. La pell és dura i es nota, de dins és vermella i ben dolça.

Figa coll llarg blanca per en Josep Callís (Selva de Mar) és verda per fora, i amb la pell gruixuda. Es

cull a finals d’agost. No és tan dolça com la d’agost. Per en Francisco Muntaner (Vilajuïga) són les

més apreciades, i vénen més tard. Se’n venen encara als mercats. De dins són ben vermelles. En Josep

Noguer (Cadaqués) ens diu que té el coll llarg, és verda per fora i vermella per dins. Cada any en fa,

moltes, i sovint queden tortes, i cauen. Per en Vicentet (Cadaqués) també se li diu coll de dama. La

figa té el coll llarg, de fora és verda, amb alguns puntets, de dins ben vermella. Molt dolça. La pell és

llisa, fina i gruixuda. Si és ben madura, passa millor. És massissa i aguanta més que la de paratge, però

no és tan dolça.

Figa coll de la senyora, podria ser la mateixa varietat que la coll de dama, ben coneguda arreu. Però

per en Salvador Rovira (Vilajuïga) no tenien massa coll, eren grosses, verdes i molt rodones. No

anaven massa bé perquè en madurar s’obrien. Es cullen a darrers d’agost.

Figa de la carbasseta n’hem trobat pocs exemplars, i poc anomenada. En Vicentet (Cadaqués) ens

comenta que creu que per aquí no n’hi havia. És blanca i fa tires de color verdós, i per dins és

vermella. És grossa, té la forma del coll llarg i bastant rodoneta de baix. La pell és força dura. És bona

i dolça. És tardana, es cull a l’Agost i produeix molt i cada any. No s’obren. Per en Francisco


38

Muntaner (Vilajuïga) és molt semblant a la de coll llarg però es diferencien amb el color de la pell. La

de la carbasseta fa unes ratlles per fora verdes i de dins és vermella. També té el coll llarg i es cull cap

al setembre. Són dolces. Produeixen molt i cada any, i quan són madures cauen. Tenen la pell llisa i

són força resistents.

La figa breva (o figa flor) l’hem sentit a tots els municipis prospectats, tot i que no n’hem trobat gaires

exemplars. En Joan Purcallas (Selva de Mar) ja no sap si n’hi ha però en recorda un al Mas Estela que

feien dues collites. Les primeres, les breves es collien a mitjans de juliol, i les segones a darrers

d’agost. Les breves eren molt grosses, bones, i d’un color grisós, ni blanques ni negres. Eren rodones,

amb el coll curt, i molt sucoses. Eren més dolces, amb la pell fina, i els ocells se les menjaven. Per en

Francisco Muntaner (Vilajuïga) vénen molt aviat, són molt primerenques, cap al juliol. Després en

tornen a fer, però ja no són tan grosses. Són negroses però no del tot, com un to amarronat, i de dins

són vermelloses. Tenen la cua petita i vénen molt grosses i dolces. Per en Josep Noguer (Cadaqués)

Són blanques de dins, i es cullen al juny les primeres i a l’agost les segones.

Figa “raderenca”, per en Francisco Muntaner (Vilajuïga) són grosses, verdes i una mica vermellosa

de dins, però no molt. Es cullen al setembre o octubre, però tenen el problema de que si plou s’obren.

No són massa dolces, i en fa cada any.

Altres sense nom:

Figa “verda”. Per en Josep Cortada (Port de la Selva) és blanca de dins, i no és igual a la d’Alacant.

És bona, grossa, de pell fina i enganxosa. Es cullen a l’agost, i al maig fan una figa flor, que és una

figa grossa i estranya però no massa bona. La Leonor Bestué (Cadaqués) té una gran figuera, a tocar

del carrer amb unes figues verdes i dolces. Es cull a l’agost, i fa figaflor (breves) al juny, que no són

bones. Són molt grosses però seques de dins, sense gust. En fa moltes i cada any, però no són massa

dolces.

La figa “vermella” per en Josep Noguer (Cadaqués) és verda de fora i vermella de dins. És de textura

consistent, i més aviat seca.

La figa “negra d’assecar “que en Francisco Muntaner (Vilajuïga) ens descriu, és llargueta, dura i

negra, i és bona per assecar. Es cullen al setembre, i no s’obren. Abans n’hi havia moltes (però no tant

com la dels 3 saons), però ara no. Les que queien al terra ja eren ben madures i llavors ja es podien

assecar. Un cop collides les estenien, i quan eren seques les posaven en capses, aixafades i amb capes

separades amb farina per damunt.


39

La figa “negra” que ens descriu en Joan Purcallas (Selva de Mar), però que fa 2 o 3 saons. La primera

d mitjans de juliol i són més grosses. Les segones a l’agost. No fan coll, tenen la pell dura però passa

molt bé, i el gra es nota. Són vermelles de dins i dolces. No s’obren molt. Eren bones per assecar.

Agafaven brolles d’olivera, els hi treien les fulles, i clavaven les figues per penjar-les. Les tenien uns

15 dies fins que eren seques. Es feia per totes les vinyes, vora els recs.

La Figa “negra dels 3 pins” per la Núria Dalmau (Selva de Mar) es cullen a l’agost, i ara n’hi ha

moltes al terra. Són molt sucoses, negroses de fora, i poc vermelles de dins. Quan s’agafen es trenquen

pel peduncle. Són més aviat toves, de textura suau i amb poca pell blanca. Són bones i no es nota el

gra.

La figa “negra bona” per en Josep Noguer (Cadaqués) es cullen a finals d’agost, una mica més tard

que les altres. Són molt bones, per ell, més que les blanques. Si són ben madures la pell és ben fina,

sinó, raspa una mica. És més allargadeta, com un albergínia, amb el coll curt. De dins és vermella, i és

molt dolça. No tornen tan “secallones” com les altres. És de les poques que hi ha al poble, i ell intenta

salvar-la, tot i que com que no plou pateixen molt.

La figa “negra de la Rierassa”, és per la Leonor Bestué (Cadaqués) una figa molt dolça amb un coll

ben llarg, tot i que no creu que sigui la de coll llarg. Es cullen a finals d’agost. Produeix molt i s’obren

quan plou.

Figa “violada” per en Joaquim Ventós (Selva de Mar) era negrosa, color vi de fora i blanquinosa de

dins. Pot ser centenària i fa uns 6m. Es collia al juliol.

Figa “de color vinós”, que per té la Núria Dalmau (Selva de Mar), i que al setembre encara semblen

una mica verdes. Color vermellós de dins.

Figa “negre i violada”. Per la Núria Dalmau (Selva de Mar) és una figa negrosa, de tons violats.

Figa “blanca ratllada”. Per en Joaquim Ventós (Selva de Mar) és blanca per dins i per fora, tirant a

groc, amb unes ratlles com una síndria. Té el coll llarg. No sap d’on va venir. Es cull a finals d’agost.

És ben dolça, per ell, de les millors. No produeix molt, i té força alternança.

Figa “verda del camí”. Per en Francisco Muntaner (Vilajuïga) és de color verdós, groguenc i

vermellosa per dins. Són petites i dolces, i cada any en fa. Es cullen a inicis de setembre.


40


Entre tota la diversitat que encara queda, n’hi ha forces que no hem pogut a localitzar:

La figa afartapobles no l’hem trobar enlloc. Per la Maria Callís (Selva de Mar) eren les més grosses.

Eren verdes i de dins vermelles. Es collien a l’agost setembre, i duraven uns 2 mesos. Per en Joan

Purcallas (Selva de Mar) es podien collir fins al novembre de vegades. Eren verdes, bones, amb la pell

dura, per això aguantava tan de temps. En canvi, en Tomàs Noguer (Cadaqués) la recorda petita i

negra, i ens diu que no n’hi havia gaires.

La figa ull de perdiu tampoc l’hem pogut trobar enlloc tot i que és recordada a molts municipis. Per en

Vicentet (Cadaqués) era verda amb el cul com l’ull d’una perdiu. Per la Maria Callís (Selva de Mar) és

molt verda per fora, vermella de dins, i l’ull de la figa era vermellosa com l’ull d’una perdiu. Eren

rodonetes. Per n’Isidre Escofet (Cadaqués) eren blanques amb l’ull vermellet i rodonet com el d’una

perdiu. De dins ben vermelles. De textura consistent, dolces i força fermes. Es cullen a l’agost, i quan

torcen el coll és quan són més bones. No n’hi havia massa. Eren rodones, mida mitjana. Produeixen

cada any, i força.

Figa sicilianes. Per en Salvador Rovira (Vilajuïga) només són un record. Eren verdes, molt dolces i de

dins ben vermelles.

Figa saliana, per en Vicentet (Cadaqués) era blanca, i bona per assecar.

MORERA. Morus nigra

Arbre provinent de les zones temperades d’Àsia, que ha estat conreat pels seus fruits: les móres.

Els pocs que hem trobat han estat en masos abandonats, però no era massa freqüent plantar-ne als

olivars com la resta de fruiters.

N’hem trobat dos exemplars, un al Mas de la Birba i l’altre als Ravessers de dalt (ara abandonat). I per

en Vicentet (Cadaqués) tacaven molt, eren grosses, dolces i es collien al juliol o agost.

ROSÀCIES

POMER, POMERA Malus pumila Mill. (sin. Pyrus malus L., Malus domestica Borkh.)

La pomera és el fruiter més comú en les zones fredes i temperades, però no tan a la zona prospectada

del Parc Natural del Cap de Creus.


41

El gènere Malus comprèn al voltant de trenta espècies distribuïdes per les zones temperades d’Europa,

Àsia i Amèrica del nord. La majoria de varietats són autoincompatibles, o sigui que necessiten

pol·linitzar-se entre dues varietats diferents. Les llavors doncs, difícilment reprodueixen les

característiques de la poma d’on provenen i si es volen conservar les característiques varietals cal

recórrer a la multiplicació clonal per empelt, esqueix, etc.

Tradicionalment, el fet de deixar créixer arbres nascuts de pinyol (anomenats francs) va suposar una

bona manera d’augmentar la diversitat varietal, tot i que el fruit que en surt (que no conserva les

característiques del fruit d’on prové), no acostuma a tenir massa interès.

Al Parc hi hem trobat molt pocs exemplars de només un parell de varietats. Ja s’ha comentat que, com

la resta de fruita dolça, els arbres van morir pels freds o focs i es van perdre. Només en el millor dels

casos es tornaven a plantar però amb varietats més modernes comprades a vivers, més que no pas amb

la mateixa varietat que hi havia abans.

La poma de St. Joan, és una poma ben popular, sobretot a Cadaqués. Tradicionalment es collia per St.

Joan i menjaven cuites al caliu de les fogueres que es feien al Poble. Per això és una de les més

conegudes a la zona. Cal dir que es troba anomenada també al catàleg del viver Arboreco15, que la

descriu com: “Arbre de poc vigor. La forma del fruit és rodona aplanada. Pell amb superfície llisa, de

coloració vermella intensa. Polpa cruixent, sucosa i dolça. Es recull al juliol”.

Per l’Esperança Rahola fa una poma petita, rodona aplatada. M’explica que podia ser groga o rosada

clapejada. La groga era més dura, i anava bé per coure, i la vermella més per menjar crua. La groga és

dolça, de textura mitjana i poc sucosa. La pell és fina. Són dures i quan són ben madures també es

poden menjar fresques. Tenen alternança, però en fa moltes i es poden guardar unes setmanes.

Recorda que la seva àvia posava un paneret ple per St. Joan, i li treien de les mans. En Firmo Ferrer

(Cadaqués) ens confirma que era groga i dolça, i n’hi havia per tots els horts i olivars. Es podia menjar

crua, però La tradició aquí a Cadaqués era menjar-la torrada a la brasa per St. Joan. Per n’Isidre

Escofet (Cadaqués) era petita, normalment en feien confitura o bé l’escalivaven. En Josep Noguer

(Cadaqués) ens la descriu com una poma petita, verda i amb un punt de vermell quan ve madura. Per

la Leo Bestué (Cadaqués) es cullen per St. Joan i es mengen cuites. Quan és ben madura és grogosa.

Té un gust molt dolç que li recorda a la verd donzell. Per en Salvador Giró (Cadaqués) abans n’hi

havia moltes, i ens confirma la tradició del poble: Per St. Joan es feia un gran foc al poble, i es

posaven les pomes enmig de les brases, i es menjaven torrades. És una poma forta, de pell també forta,

dolça, amb un gust especial. Eren petites (com un ou), i poc sucoses. De color blanc, i quan maduren

més rosses. Arriben a quedar arrugades, lloques, i es poden conservar fins l’agost. Per en Valter Faixó

(Cadaqués) fa una poma petita que es menjava tan crua com cuinada. També recorda que pels focs de

St. Joan la mainada portava pomes per fer-les escalivar. En Salvador Rovira (Vilajuïga) ens explica 15 Arboreco: viver de varietats tradicionals d’arbres fruiters. Cruïlles, Baix Empordà.


42

que al poble n’hi havia moltes per totes les cases. Recorda que per St. Joan, igual que a Cadaqués,

quan hi havia el caliu del foc aprofitaven per posar-hi les pomes i menjar-les cuites.

En Joan Camps (Port de la Selva) també les coneix, tot i que sembla que per aquí no hi havia

la tradició de fer-les al caliu. Per ell fa unes pomes blanques, grogoses amb algunes taques de vermell.

Petites i dures. Poc sucoses i dolces. Es cullen al juny, però algun any a l’agost encara n’hi ha. L’arbre

no creix. Produeix poc. Si no era ben madura, el gust era àcid, “verdejava”. Per en Joaquim Paltré

(Port de la Selva) eren petites i vermelles. Boníssimes.

La pomera nana, per l’Esperança Rahola i n’Isidre Escofet (Cadaqués) era petitona, blanquinosa,

rosada i rodoneta. El pomer no creixia. Per en Joaquim Paltré (Port de la Selva) tampoc creixien els

arbres. Les cuinaven amb vi i sucre. Per en Josep Cortada (Port de la Selva) era un arbre que no creixia

més d’1m. Feia unes pomes grogues petites que s’utilitzaven per coure. Per les descripcions i el poc

creiexement de l’arbre aquestes dues varietats descrites podrien ser la mateixa, però no es pot

assegurar.

La poma del ciri és recordada arreu, però no n’hi queda a pràcticament enlloc. En Josep Callís (Selva

de Mar) coneix l’únic exemplar que sembla que pot quedar. És una poma llarga i groga, que es cullen

al setembre. Es poden guardar estes, un mes segur. Si no es cullen, cauen. Per l’Esperança i n’Isidre

Escofet (Cadaqués) era molt bona, allargada. Aguantava molt. Per en Firmo Ferrer (Cadaqués) era

allargada i molt fina. En Faustino Feliu i la Maria Callís (Selva de Mar), la recorden dient que era

llarga i groga. En Salvador Rovira (Vilajuïga) també, dient que és molt aromàtica i farinosa. Les

aixafaven i les posaven a la bóta de la garnatxa per aromatitzar-la.

La Poma de coure per en Josep Noguer (Cadaqués) era bona per coure-la perquè no es desfeia. Per en

Francisco Muntaner i la Maria Noguera (Vilajuïga), crues no valen tot i que es podrien menjar.

Produeixen molt, i cada any. Són bones per coure, no es desfan. La van comprar a Figueres. És una

poma verda, rodona i planera. N’hi ha de grossetes. Es cull a l’agost i aguanta molt a l’arbre. Es pot

collir fins al novembre. Un cop cuita és dolça. És un xic farinosa i té la pell molt fina. Si és un xic

madura i fa vent, les fa caure.

Segurament és la mateixa que també anomenen poma de “relleno”. El catàleg d’Arboreco16 la descriu

com: Varietat local Empordanesa, arbre de poc vigor, pell de color verd crema. Polpa ferma fins i tot

quan es cou, de fet és la típica varietat per coure amb “relleno”. Maduració cap a finals de setembre a

Serra de Daró (Baix Empordà).

En Francisco Muntaner i la Maria Noguera (Vilajuïga) afegeixen que van molt bé per fer

farcides, perquè són fortes i no es desfan. Produeix molt, i sense alternança. És ben rodona, de color

groc i vermellet. Són poc sucoses i són més aviat toves. Es conserven un mes segur. Enguany, n’hi ha 16 Arboreco, (op. cit)


43

moltes al terra i no sap perquè. Abans en menjaven un cop l’any, de pomes farcides, ara quan en tenen.

Preparen un farcit amb ametlles, la carn de la poma i altres ingredients, i omplen les pomes amb aquest

farcit, i les couen al forn.

La poma “semblant a la de St. Joan”, per en Josep Noguer (Cadaqués) les fa petites, rodones, verdes i

rosses. Són dolces, sucosa i ferma. Es collia al setembre i es conservava poc, potser un mes.

La poma “rodona”, per en Josep Mª Cervera (Port de la Selva) em diu que és vermellenca, rodona i

grossa. Es cull a l’octubre, i es pot conservar uns 3 mesos.

La poma “murciana”, només l’ha anomenat en Salvador Giró (Cadaqués) que ens diu que és

semblant, però més gran que la de St. Joan, i que es consumia fresca.

La poma “verda”, per en Josep Noguer (Cadaqués) és una poma rodona, de color verd i petita. No és

ni dolça ni agre, i tot i que tenen una mica de suc, són més aviat dures. Es cullen pels volts de St. Joan,

i es poden conservar alguns dies.

La poma “grossa”, que en Josep Noguer té al seu olivar, és rodona, verda i quan madura ve groga. És

primerenca, es cull abans que les altres, pels vols de St. Joan.

La poma agra per en Josep Noguer són més aviat grosses, de color verd i una mica més groga quan

madura. Si és molt madura torna lloca. Aquesta no se la mengen gaire els animals, però sí els

escarabats negres (“piloters”). Es cullen passat St. Pere. És àcida i es pot menjar crua o cuita (tot i que

es desfà).

La poma reineta ens l’han anomenat molt poc, tot i la seva popularitat. Només com un record en

Firmo Ferrer i la Leo Bestué (Cadaqués), que en té un de plantat, però que no té molts anys. Ens diu

que fa unes pomes petites.

PERERA, PERER Pyrus communis L.

El conreu del perer probablement va començar el segon mil·lenni abans de Crist. És propi de zones

fredes i temperades i sovint comparteix hàbitat amb els pomers. Necessita fred hivernal per tal d’induir

una floració i fructificació correcta. El gènere Pyrus comprèn al voltant de trenta espècies distribuïdes

per Europa i Àsia. Les més properes als perers conreats són P. pyraster i P. Caucasica i en recents

revisions taxonòmiques s’estan començant a considerar com una sola espècie i, de fet, són interfèrtils.


44

Són probablement els ancestrals silvestres dels perers conreats i hi ha proves arqueològiques que els

seus fruits eren consumits molt temps abans que s’iniciés l’agricultura.17

La pol·linització acostuma a ser creuada perquè la majoria de varietats són autoincompatibles tot i que

algunes són partenocàrpiques, o sigui, que poden fructificar sense haver estat fecundades ni

desenvolupar llavors. Per tant, com en la majoria de fruiters, la conservació varietal s’ha de fer

forçosament empeltant les varietats damunt d’un peu o portaempelts.

En el cas de les varietats antigues, a part dels peus francs i els codonyers com a portaempelts, també hi

ha qui utilitza l’arç blanc, però sembla que no és el més adequat ja que pot tenir més força el peu que

la varietat i no anar massa bé.

En algun cas que ens hem trobat algú que opinava que no estaven empeltats, però no ho podem

afirmar del cert. Això només passa amb els perelloners (Pyrus spinosa), que són una espècie silvestre

que es fa en bardisses de la regió mediterrània. El tronc té espines i fa un fruit semblant una pera

petita, però agre i que no molta gent els consumeix.

La pera del bon cristià, és la pera més coneguda a la zona. Ha estat anomenada a pràcticament totes

les cases, on encara hi ha exemplars ben conservats. És una pera verda que queda rossa en madurar,

força grossa, sucosa i dolça. Es cull a finals d’agost i produeix molt. Sembla que abans n’hi havia per

totes les vinyes i olivars. Per en Faustino Feliu (Selva de Mar), s’havien de collir verdes, perquè sinó

tornaven lloques aviat. Per en Joaquim Ventós (Selva de Mar) no es conserven. Té la pell gruixuda, la

carn fina, un gust una mica àcid. Són fermes i sucoses. Fan una forma una mica boteruda, i amb un

coll llarg. Tenen el problema de que si es toquen, es corquen. Per en Francisco Muntaner (Vilajuïga)

és una pera grossa, ample i maca. És bona i dolça. Aguanta molt bé a l’arbre, però un cop collida no

aguanta massa. Es poden anar collint una mica verdes, durant uns 15 o 20 dies, però al final vénen

totes de cop. Per ell no és massa granulosa, és fina i poc sucosa. Per n’Ismael Duran (Cadaqués) fa

peres irregulars que vénen a l’agost. Tenen bon gust i són dolces. Per ell atipen molt i també en feien

confitures. Per en Josep Noguer (Cadaqués), es cullen per St. Jaume i es conserven cap a un mes. És

allargadeta (forma bombeta) i tenen la cua llarga verda. És la més bona, dolça, sucosa, de carn una

mica granulosa i de pell gruixuda. Per ell abans eren molt resistents però ara es corquen. Per la Leo

Bestué (Cadaqués) es cullen al setembre, són de pell fina i groga. Per en Josep Cortada (Port de la

Selva) es cullen al juliol. Són les del país. Són molt farinoses, gens sucoses, i fermes. Quan vénen

grogues s’han de collir totes, perquè sinó vénen toves ja a l’arbre. Llavors maduren en uns 10 dies,

segons lo verdes que s’hagin collit. Produeixen molt i cada any. Alguns anys es fan malbé. Per ell és

17 BRUSTENGA i CASAS ( 2004)


45

un arbre delicat. En Vicentet (Cadaqués) recorda que era molt bona, dura i es collia a l’octubre. Es

podia conservar en palla fins Nadal.

La pera de St. Joan també força coneguda, però no gaire estesa. Per en Joaquim Ventós (Selva de

Mar) són petites, de color verd. No són sucoses, tenen la pell fina, i no molt dolces, més aviat aspres.

Era ferma, es collia per St. Joan, i es podien anar menjant després d’uns dies. En podia fer 2 o 3 de

juntes, com unes cireres. En Jordi Cros (Cadaqués) comenta que és una pera petita i dura, de textura

cruixent i sense suc. Té la pell fina, i no fa gra. Si són madures cauen en sacsejar l’arbre.

La pera “cotlliure” només l’ha anomenat en Joaquim Ventós (Selva de Mar), que en té dos exemplars

a Can Cervera. Per ell és una pera allargada i rodona, molt verdosa. És de mida mitjaneta, poc sucosa i

una mica agre de gust. Era molt dura i produïa molt. Es collia per St. Josep, era primerenca i es podia

guardar en palla fins a Nadal.

La pera “llimonera” de Rubiés (el Port de la Selva) és per en Josep Mª Cervera una pera molt gustosa,

bona, i sucosa, com aigua. És dolça com la mel. Es cull a primers d’agost, i es pot conservar un mes.

Té la carn molt fina, i la pell també, es fon. No agafa mai cap malaltia, però si fa vent cauen, i queden

totes esteses a terra. No tornen lloques. Produeix molt i regularment.

La “pera groga” de Rubiés (El Port de la Selva) és per en Josep Mª Cervera una pera de forma més

allargada, algunes amb forma més rectangular. És ferma, la pell, groga amb piquets, es nota. Es cullen

al setembre. Si fa vent aguanten, però es tronen lloques si se les deixa molt de temps. Té una forma

més o menys llarga. Són arbres baixets, que no creixen.

La pera “llarga i grossa” de Rubiés (El Port de la Selva) és per en Josep Mª Cervera llarga, ferma,

sucosa, bona i dolça. Es cull a mitjans d’agost, i si fa vent cauen molt.

La pera “àcida” que n’Ismael Duran (Cadaqués) té a l’hort és una pera àcida, dura i groga. Es cull a

l’agost, i quan carrega en va ple. La pell és millor treure-la. Tornen bastant lloques i fan granet. A ell li

recorden als perelloners.

PRUNERA, Prunus domestica

Arbre originari del Caucas, cultivat pels seus fruits i estès arreu. De pruneres no n’hem trobat massa exemplars, ni gaires varietats diferents, tot i que sí que l’hem

sentit anomenar a tots els municipis. Alguna varietat és ben popular i està ben estesa com la pruna de

St. Joan, però després n’hi ha d’altres una mica menys conegudes, i on les informacions


46

contradictòries ens fan pensar que potser es tracta de dues varietats diferents, com la clàudia i la rana

clota. El fet de trobar vàries persones que opinen que són la mateixa varietat, i d’altres que ens les

diferencies clarament, ens fa pensar que segurament un nom ha acabat sent més popular que l’altre i al

final s’han barrejat els records i les informacions del què era l’original. Però de totes maneres caldria

confirmar-ho per poder-ne estar segurs. En principi sabem que existeixen 3 varietats amb un nom

semblant; la Clàudia, la Reina Clàudia, i la Falsa Clàudia. Totes tres amb característiques diferents.

La pruna de St. Joan, és, sens dubte la varietat més popular a la zona prospectada, i alguns

informadors ens comenten que abans n’hi havia més, que se’n venien als mercats o a la cooperativa

del poble, tot i que sembla que avui encara n’hi ha qui en ven al mercat. Podria ser que actualment

algunes de les pruneres trobades ja hagin estat comprades empeltades d’aquesta varietat. En aquests

casos és difícil d’assegurar que siguin les mateixes que tothom recorda d’abans. En aquest sentit, en

Valter Faixó (Cadaqués) ens comenta, en que la pruna d’ara ja no és tan resistent com la d’abans.

Tot i així, tots els informadors coincideixen en que és una pruna allargada de color verd oliva i quan

tornen madures són més groguetes. Són molt sucoses i dolces. Tenen el pinyol allargadet i surt net de

la carn. Produeixen molt, i es cullen pels volts de St. Joan (per això el nom), tot i que de vegades no

duren tant. El fet de si tenen o no alternança ja no trobem respostes tan clares: per molts en fa cada

any, i per d’altres, un any molt, i l’altre no. Això també pot ser degut a les característiques de cultiu

d’aquell arbre, i a la climatologia per tant no és una característica prou determinant.

N’Ismael Duran (Cadaqués), ens comenta que és un arbre molt productiu, i a més, que tenen la

pell fina i que de seguida són obertes si fa una nit humida. Quan les menges pots fer-ho directament

sense pelar-les, perquè agafant la pell amb la mà, i aixafant la pruna surt tota sola. Per en Jordi Cros

(Cadaqués), tenen el problema de que els gorja blancs (fagines) se’ls hi mengen totes, i deixen els

pinyols ben nets. Per en Jose Aguilera (Cadaqués) no maduren totes de cop, i en Salvador Giró

(Cadaqués) afegeix que són una mica àcides al costat del pinyol. En Salvador Planells (Cadaqués), ens

comenta que les collien totes per St. Joan i ja anaven madurant. Per en Jordi Cervera (port de la Selva),

és de textura més farinosa que les altres, i si plou s’obren. Per en Faustino Feliu (Selva de Mar) és

resistent i quan vénen, ho fan totes de cop, i en Joan Purcallas (Selva de Mar), es fa d’esqueix, no està

empeltat. En Tomàs Noguer (Cadaqués), ens detalla que són d’un color verd “espentat” de fora i

blanquinoses de dins.

La pruna rana clota és una de les altres pruneres populars a la zona. Aquest nom, prou conegut per la

gent d’aquí, podria ser, com ens explica n’Ismael Duran (Cadaqués), la mateixa que la Reina Clàudia,

duta de França, i que el seu nom pronunciat en francès, podria ben bé sonar així. També m’explica que

és diferent de la falsa clàudia, que no són tan maques ni tan dolces, que són molt més grosses, de

color groguenc, i molt molsudes.


47

A Cadaqués se’n feien moltes, i també se la coneix per Clàudia, per la seva semblança. Potser

per això ens hem trobat amb descripcions diferents per la mateixa pruna, que podrien ser dues varietats

diferenciades, però molt semblants.

Tant a Cadaqués com a Port o Selva ens trobem alguns informadors que la consideren una

pruna grosseta, i que la carn al costat de la pell i el pinyol tenia un punt àcid. D’altres la consideren

més aviat petiteta i ben dolça. La majoria coincideixen en que produïa molt, i com ens diu n’Ismael

Duran (Cadaqués) comencen a l’agost, i pots collir tot el mes, però amb paciència perquè n’hi ha

moltes i més aviat petites. Per ell són les més bones, i afegeix que quan són madures tenen una cara

rosada. Per l’Esperança Rahola (Cadaqués) són blanques-grogues, rodones i grosses. Tan per en Jose

Aguilera com per en Josep Noguer (Cadaqués), la pell, i sobretot la carn al costat del pinyol eren

àcides. Però en canvi, per en Joaquim Ventós (Selva de Mar), és semblant a la clàudia, rodona més

aviat petita, molt dolça, sense punt àcid, sucosa, i de pell gruixuda.

Per en Tomàs Noguer (Cadaqués) també és molt dolça, però més aviat grossa. Per en Valter Faixó

(Cadaqués), és rodona amb una ratlla de dalt a baix per on es podia obrir amb les mans, i sortia el

pinyol. En Salvador Rovira (Vilajuïga) la recorda petita, verda i rodona. Produïa molt i era

dolcíssima. Es venia al mercat.

La pruna clàudia per en Josep Cortada (Port de la Selva) és la mateixa que la “rana clota”. Fa una

pruna petita i rodona, ferma i amb el pinyol net. No produeix massa, té força alternança, però aguanta

molt bé a l’arbre i es pot anar collint durant molt de temps, del juliol fins al setembre. És bo que

encara que no en fa moltes de cop, es poden anar collint durant molts dies. Per en Joaquim Ventós

(Selva de Mar) és rodona, més tardana, ve cap al setembre, dolça, sucosa i tendre. És una mica

allargada i ve més corcada. Si plou s’esberlen, i també hi van les abelles.

La pruna vermella, ens l’han anomenat força i només a Cadaqués. És potser una de les que tot i no

tenir un nom conegut era força popular a poble. Sembla que abans a part del consum familiar en

venien al mercat, i n’hi havia moltes als olivassos. L’Esperança Rahola, ens comenta que la seva àvia

li deia així o de St. Joan. És vermellosa (color violat) per fora i grogosa per dins. És rodona i una mica

allargada. Molt bona, dolça i sucosa, de fermesa suau, textura fina, i pell gruixuda. La carn queda

enganxada al pinyol. Es cull al juliol, o abans, i només es conserven uns dies. Per en Firmo Ferrer era

una mica allargada, petita, de carn vermellosa. Dolça i sucosa. N’Ismael Duran era de color vermellós,

violat, però per ell eren molt soses. En Josep Noguer era de pell fina, de color violat per fora i

vermellosa de dins. Era tova, sucosa i mitjaneta. Es collien al juliol o agost, i produeix força. Per en

Tomàs Noguer té forma com d’un ou de perdiu, acabada en una mica de punxa. Per en Vicentet és una

pruna dolça, petita i allargada. És vermella per fora i blanquinosa per dins. Té la pell fina i és poc

sucosa. És dura, no molt grossa, i el pinyol també allargadet queda net en menjar-la. Es cullen al juny.

És molt resistent.


48

La “pruna negra” del Rec de Canet és per en Narcís Vilà (Selva de Mar), rodona i es cull a partir del

juny. És molt petita, de pinyol gros, i un pèl àcida. De dins és de color groguenc, però quan és molt

madura, té color com de vi, granatós. És més aviat tova, i poc sucosa. Té alternança i produeix força.

Molt resistent. Floreix a l’abril. Pot tenir uns 100 anys, i té un diàmetre de tronc impressionant.

La pruna de St. Jaume només l’ha anomenat n’Ismael Duran (Cadaqués), i recorda que era més

groguenca, i més petita que la rana clota.

La pruna “grossa” d’en Joan Camps (Selva de Mar) és groga i dolça. Grossa i rodona. Es cull a

l’agost i produeix força. Té la carn tendra i enganxada al pinyol, i la pell de textura regular.

La pruna “petita” que té en Joan Camps és allargadeta però rodona i groga. Força sucoses i es cullen a

l’agost, però son pare no les valorava tant com d’altres.

La pruna “dolça” de l’hort d’en Joan Camps és de pell grogosa i verdosa, una mica allargada, i de

mida mitjana. Produeix cada any i molt. Les branques fins i tot es trenquen pel pes. Es cullen per St.

Joan, però al juliol també se’n van collint.


La pruna “blava” no només no l’hem vist, sinó que tampoc l’hem sentit massa, només pels germans

Noguer (Cadaqués). Coincideixen en que no es feia massa per la zona, i que no en deu quedar cap

enlloc. En Josep ens la descriu com una pruna ovalada, rodona, però acaba una mica llargueta, i de

color blau. Ve per St. Joan, tot i que madura una mica més tard que les de St. Joan, i tampoc són tan

dolces com aquelles. No creuen que en quedi enlloc. Per en Tomàs la pell era blava i de dins

groguenca. Era petita, rodoneta. Sucosa, dolça de pell fina i pinyol petit, i li sembla recordar que

quedava net. Es collia el setembre i produïa força.

CIRERA Prunus avium L.

El seu origen segurament es troba entre el mar Negre i el mar Caspi i es va anar difonent per Europa i

Àsia a través dels ocells o de migracions humanes.

Al Parc ens ha costat trobar-ne. A Cadaqués sembla que els cirerers dolços no hi tenen massa a fer, ja

que per molt que floreixin, després no fructifiquen. En canvi els cirerers agres ja eren més estesos,

reproduint-se tots sols per rebrots, i trobant-ne alguns exemplars.


49

La cirera “de gra petit” de Can Cervera, per en Joaquim Ventós (Selva de Mar) fa una cirera petita

ben vermella, com lilosa. Molt dolça. No n’hi havia masses. Són sucoses, i tendres. El pinyol és gros i

la cua normal. No sap d’on va venir. Es cullen abans que les altres, són primerenques.

La cirera “agra”, per en Josep Noguer (Cadaqués) és vermelleta, però agre. Abans se les menjaven.

Per la família d’en Vicentet (Cadaqués), es cullen al maig. Són petites i de color vermell i groc. De

dins vermell, groguenques. Són poc sucoses, més aviat dures. Són agres, àcides. Per la Núria Dalmau

(Selva de Mar) es cullen al maig o juny, i són agres.

La cirera picota segurament una varietat més moderna que té la Leo Bestué (Cadaqués) al seu hort. És

molt dolça. De carn ferma i pinyol gruixut. Es cull a finals de juny, és tardana, i ben vermella.

La cirera “morada”, també pot ser una varietat nova, que en Joan Camps (Selva de Mar) ens diu que

produeix poc, i que fa una cirera grosseta i que ve ben negrosa.

La cirera “dolça”, és per en Vicentet (Cadaqués) petita, molt vermella. Fortes. Es cullen al juny, i en

fan cada any, però no masses.


La cirera corcosa, la recorda en Joaquim Ventós (Selva de Mar) com unes cireres mitjanes i poc

dolces. No són massa vermelles, tenen un color rosat, grogós, i per dins color blanquinós. És poc

sucosa i tendre. Produeix cada any, i molt, però no les venien al mercat.

PRÉSSEC, MELICOTÓ (Bal.) Prunus persica (L.) Batsch

Originari de les muntanyes xineses, ens arribà amb la cultura àrab a través de Pèrsia.

És un arbre de zones temperades i degut a la seva diversificació varietal s’ha adaptat a nombroses

condicions ambientals amb l’excepció de zones molt fredes o climes tropicals. Es pot cultivar en zones

de secà si la pluviometria és superior a 500 mm. Requereix sòls francs, ben drenats i no calcaris.18

És una de les espècies que més es troba a faltar, ja que tothom coincideix que abans n’hi havia de

plantats a totes les vinyes. L’abandonament de les vinyes, i les causes meteorològiques que els van

afectar (freds i focs), han fet que la majoria es perdessin.

Segons ens han fet arribar alguns informadors, hi podia haver moltes varietats diferents que els

permetia anar menjant préssecs durant tot l’estiu. Ha estat difícil de trobar-ne exemplars, possiblement

també perquè el presseguer és una mica més delicat i de vida més curta que d’altres fruiters i en morir

per freds, focs, o d’altres causes naturals, desapareixia, i no es tornava a plantar. Algunes de les que

hem trobat no tenen un nom varietal que les identifiqui, però com que la majoria d’informadors 18 BRUSTENGA i CASAS (op. cit.)


50

recorden amb nostàlgia que era a les vinyes on hi havia els presseguers, per això molts els

anomenaven “préssec de vinya”.

Préssec de vinya, per en Joan camps (Selva e Mar) és groc de fora i de dins, amb la carn enganxada al

pinyol. És tardà, es cull al setembre o octubre. Per en Josep Mª Cervera (Port de la Selva), quan és

madur és ben bo, dolç. Té la pell groga, que fa com urticària, i la carn enganxada al pinyol. Aguanten

molt a l’arbre. Es força tardà, es cull a darrers de setembre. Es poden conservar 1 o 2 mesos. Podria ser

el mateix que el Préssec de vinya tardà que per en Faustino Feliu (Selva de Mar) es collia al setembre,

i és madur en quatre dies. És groc per fora i per dins. Rodons, i tenen com una punxeta a baix. La carn

queda enganxada al pinyol, i la pell també molt enganxada a la carn. En fa cada any, i molts. Fan

molta olor i poc suc. Són molt resistents, però no es conserven més de 8 o 10 dies en un lloc fresc.

Préssec oral, que en Joaquim Ventós té a l’hort (Selva de Mar), però que no està molt segur del nom.

És més aviat ovalat, ferm, amb la pell dura i de mida grosseta. No es conserva. Es cull a finals d’agost,

setembre. És vermellós i blanc de dins. El pinyol queda enganxat a la carn. No és gaire dolç però sí

sucós. N’hi havia forces i se’n venien.

Préssec “groc”, és per l’Esperança Rahola (Cadaqués) de color groc tan per fora com per dins. Té la

pell forta, i la carn enganxada al pinyol. Produeix molt i fa uns préssecs petits, sucosos i dolcíssims.

Per en Joan Camps (Selva de Mar), és semblant als que ara se’n diuen de vinya: groc amb una mica de

vermell, tan a fora com a dins. És gros, i costa de pelar. Es cull al juliol, agost.


Préssec de St. Antoni. Només ens l’ha anomenat la Maria Callís (Selva de Mar), que el recorda però

sap que ja no n’hi ha. Era vermell de fora, i de dins “ben blanc no ho era”. Molt sucós. Eren els més

primerencs, es collien per St. Antoni. També m’ha dit que recordava el préssec de St. Joan, explicant

que n’hi havia de tantes “classes” que es podien menjar préssecs durant molts mesos seguits.

AMETLLER, Prunus dulcis, P. amygdalus Batsch

És una d’aquelles espècies que tenen forces varietats però poques estan

determinades. Es plantaven als olivars i a les vinyes, però segurament es

feien de pinyol amb la qual cosa donava molta més variabilitat, trobant diferencies destacables entre

ells: amb ametlles grosses, petites, de pell fina, de pell més rugosa, de llargues, de més rodones... Els

que clarament s’identifiquen com a diferents són els trencadells, que es diuen així perquè la closca de


51

l’ametlla es pot trencar fàcilment amb les mans o les dents, però que pot ser és una característica comú

a diferents varietats.

N’hem trobat a tots els municipis prospectats, però com ens confirma en Vicenç Marès (Cadaqués) des

de Portlligat cap al Cap de Creus no se’n troba cap a causa del salitre.

Només en un cas ens han donat un nom concret:

Metlloner de Sta. Esperança, que per l’Esperança Rahola (Cadaqués) fa una ametlla diferent: grossa,

rodona, molt botuda i plena. La clova és una mica dura. Alguna fa bessons. No sap perquè se li diu

així...potser perquè la imatge de la Sta. Esperança és alta i grossa. No sap si està empeltada, ni si n’hi

havia més per la zona. Es cullen al setembre, produeix cada any, però no molt, i les ametlles es poden

aguantar uns 3 anys. Quan li pregunto si sap quan floreix, em respon amb una dita popular a la zona:

“en despit del gener, floreix l’ametller”, i em diu que fa molta flor.

Metlló trencadell, o ametlla trencadissa, és una ametlla més aviat petita que es trenca sola. Es cullen a

principis de setembre, i moltes vegades els ocells se les mengen directament des de l’arbre, fent un

forat a la pela. Produeixen força i cada any. Per en Francisco Muntaner (Vilajuïga) surten moltes

ametlles bessones, i són rodonetes.

Metllons “nanos”, els anomena en Salvador Planells (Cadaqués) perquè són petits però molt plens i

rodons. Tenen la closca dura, i produeix molt.

Metllons “per torrar”, també anomenats així per en Salvador, que només en coneix un exemplar, i

que per ell són rodons, de mida mitjana i que queden molt bons fets torrats.

Metllons “rodons”, per l’Esperança Rahola (Cadaqués) són ben rodons i grossets. Les fulles i la

closca són més claretes, i produeix molt.

ALBERCOQUER, Prunus armeniaca

És d’origen asiàtic, i molt conreat a terres de la conca mediterrània, però no l’hem trobat massa

representat.

Sembla que els “albercoquers” d’abans eren més bons, però no en tenim certesa de si els exemplars

trobats ho són. Tampoc se’n distingeixen varietats, segurament sí que n’hi havia de diferents, però no

hi ha noms varietals que les diferenciïn.

L’albercoc “d’abans”, era per en Tomàs Noguer (Cadaqués) petit, dolç i molt sucós. Molt bons. Amb

la pell fina, i el pinyol queda net, i es collien al juny. Tot i que no sap si encara n’hi ha. Per en Vicentet

(Cadaqués), És petit i molt groc. Sucós, dolç. Té la pell fina, és ferm i quan és madur, s’obre, i queda


52

el pinyol net. Es cull a primers de juny, i produeix molt i cada any. Per l’Esperança Rahola (Cadaqués)

eren grossos i bons.

La Núria Dalmau (Selva de Mar), recorda un arbre gran i maco, i els feia grocs, carnosos, amb molta

polpa i sucosos. Es collien cap al juny. El pinyol quedava net i era gros.

Per en Salvador Rovira (Vilajuïga) són albercocs molt fins i molt bons. Grocs i vermells per un costat,

de mida mitjana. Es cullen a primers de juliol, són resistents i es poden guardar durant 15 dies. És tou,

fi i sucós, de pinyol petit.

L’albercoc “pigallat” podria tractar-se d’una varietat més moderna. Per en Joaquim Ventós (selva de

Mar) és groc i vermellós amb pics. Gros, sucós i dolç. El cull al juliol, i no es conserva. Produeix molt.

L’albercoc “primerenc”, per la Leonor Bestué (Cadaqués), també pot ser una varietat més moderna.

Els fa grocs de fora i taronges de dins. Són molt sucosos i tous, i el pinyol queda net en menjar-los.

Vénen a darrers de maig.

L’albercoc “dolç” que per en Francisco Muntaner (Vilajuïga), és rodó, petit i de color groc. El pinyol

és petit, fan molt de suc i són més aviat tous. Són molt dolços i no sap si es conserven, ja que no els hi

deixen temps. En fa cada any, i es cullen a finals de juliol o principis d’agost

L’albercoc “de vinya”, per en Joaquim Ventós (Selva de Mar), suposem que el nom li ve perquè es

plantava a les vinyes, com el préssec, fa una albercocs petits de color groc. Són tendres però calia

collir-los verds perquè sinó es queien. Eren molt dolços i sucosos. El pinyol quedava net, i es collien al

juny.

CODONYER, Cydonia oblonga

Arbre originari de l’Àsia Occidental, i cultivat com a fruiter.

De codonyers n’hem trobat alguns, però no en gran proporció. Tampoc s’han pogut distingir diferents

varietats, però el que sí que coincideix és que eren codonys molt més olorosos que els actuals.

N’hi havia molts per tots els olivars. S’utilitzaven per fer el codonyat. Avui, tot i que ja no n’hi ha

masses, no se’ls treu tan de profit, ja que molts dels codonys no tothom els cull.

Per la Leo Bestué (Cadaqués) són petits de forma arrodonida. Es cullen a l’octubre. En Salvador

Planells (Cadaqués) també en té al seu hort, i són molt olorosos i no massa grossos. Es cullen a

l’octubre o novembre i produeix cada any. Per en Valter Faixó (Cadaqués) són més grossos, es cullen

a l’octubre i la majoria en fan codonyat, però hi ha qui se’ls menja crus, que són amargants. Fan molta

olor, i abans es posaven a les calaixeres.


53

SERVERA, SERVER, Sorbus domestica

La servera (o server com li diuen per la zona) és un arbre caducifoli que es fa els boscos poc humits i

es cultiva pels seus fruits comestibles però poc aprofitats. Tot i el seu nom científic, ara més que un

arbre domesticat es troba sobretot en estat silvestre, i n’hem trobat a alguns olivars, però amb molt

poca informació. En algun cas els mateixos propietaris no el coneixien, i no sabien que el fruit es pot

menjar. En d’altres en segueixen collint i consumint, però reconeixen que abans en menjaven més, ja

que tot i que no a tothom els podia agradar, “abans es menjava tot”. No n’hem pogut diferenciar

varietats.

Per en Valter Faixó (Cadaqués) Es cullen al setembre, i quan són marrons ja són bones. Quan n’hi ha

una de madura en un ram, ja es pot collir. Es guardaven en una calaixera damunt de palla, i s’havia

d’anar mirant cada dia les que maduraven. L’Esperança Rahola (Cadaqués), Quan els ramells eren fets

els collien i els penjaven perquè maduressin. Són verdes i es cullen a l’agost. En Josep Noguer

(Cadaqués) comenta que fan ramells, i que s’ha d’esperar a que siguin ben madures. Comenta que

restrenyen molt, com la figuera de moro.

JUGLANDÀCIES

NOGUERES, Juglans regia

Les nogueres són arbres caducifolis, originari dels Balcans. Tradicionalment hi havia arbres aïllats al

voltant de les cases de pagès o als pobles que no corresponien a cap varietat en concret, ja que sovint

provenien de reproducció sexual a través de la sembra de les nous.

N’hem trobat dos exemplars, els quals no podem dir si són o no de la mateixa varietat, ja que no

n’hem vist el fruit. Però sembla que per aquí no es feien massa.

RUTÀCIES

TARONGER (Citrus sinsensis)

Era una dels cítrics més estesos. N’hi havia per tots els horts. A Cadaqués, sobretot, però no

actualment, on el turisme i l’eliminació dels horts per l’exagerat procés urbanístic que està patint el

poble han fet perdre la majoria d’exemplars que serien centenaris. De varietats n’hi havia forces, però

en cap cas hem sentit anomenar un nom varietal concret que les identifiqui.

Taronja “dolça”. Amb aquest nom hem identificat moltes taronges, que tenen aquesta característiques

i que són bones per menjar o fer suc, però que de ben segur que engloben diferents varietats. Per

l’Esperança Rahola (Cadaqués) fa taronges molt bones, amb la pell fina. Produeixen molt tot i que té

una mica d’alternança. Es cullen al desembre, gener, i es poden conservar al menys un mes. No té


54

massa pinyol i és més primerenca. Per ser ben bones, quan són ben grogues. És diferent al taronger de

la Felipa, que és més petita. Per la Leonor Bestué (Cadaqués) fa taronges dolces i bones. De fora són

groc-verdoses, i es pelen molt bé. De dins és de color ben taronja amb molta molsa i alguna llavor. Es

cullen al gener o febrer i ara a l’agost alguna es podria menjar, bona però amb un pèl àcid. Per en Jordi

Cervera (Selva de Mar) es cullen de darrers de novembre fins al març. Són bones, sucoses. De pell

fina i que costa de pelar. Tenen pinyol, i no es conserven massa. Per en Quim Ventós (Selva de Mar),

es cull al desembre, és sucosa i dolça. Feia llavors, i té la pell gruixuda que per ell es pot pelar bé amb

les mans.

Taronja “d’abans”, podria ser la mateixa taronja dolça d’abans. Per n’Ismael Duran (Cadaqués) eren

dolces i tenien molt de pinyol a dins. Per ser ben bones calia esperar fins al març. Per la Núria Dalmau

(Selva de Mar) es cullen a partir del gener, fins al juny i són dolces. La pell no és gaire gruixuda, no

costa de pelar, però tampoc és de les que es pelen amb els dits. Són molt sucoses, i algunes tenen

pinyol. Per en Tomàs Noguer (Cadaqués), són grosses, fan molt de suc, i la pela es treu força bé amb

les mans. No té gaire molsa dins. Es cullen a l’octubre, i quan són més bones són al març abril. No sap

si estan empeltats Es conserven fins passats juliol (que de vegades encara n’hi ha a l’arbre), potser fins

agost. Abans n’hi havia moltíssims, i es venien. En Joan Purcallas (Selva de Mar), comenta que són

taronges sucoses, amb pinyols. Tenen un color més groguenc, verdós. Es cullen a partir del desembre,

i cap al març, abril és quan són bones. En Joan em comenta que per aquí es deia que s’havien de

menjar els mesos que no portaven “r”...

Taronja “grossa”, segons n’Isidre Escofet tenen la pell gruixuda, i es poden pelar bé amb els dits. Fan

molsa i un cop madures s’han de collir. Tenen poca llavor a dins, són sucoses i dolces. Em diuen que

fan mongets a dins, (com uns grills petits al cul de la taronja), i que són boníssims. Per la seva dona

creu que això també ho fan les navel. Són més grosses que les altres. Floreixen cap a l’abril o maig,

suposen. I a partir del desembre ja es poden collir. Al gener és quan són bones, i es poden conservar

uns 2 mesos. Produeixen molt, però alguns anys més que d’altres.

Taronja “de Califòrnia”, per en Joan Camps (Selva de Mar), són molt grosses. Té alternança, i l’any

que en fa produeix molt. Es cullen al desembre, fan molt de suc i no tenen pinyol. És dolceta amb un

punt àcid. Per en Joaquim Cervera (Selva de Mar), té pinyol, i al cul hi fa uns petits grills. Té la pell

fina.

Taronja “com la navel”, no sabem si es refereix a la de Califòrnia, ja que segurament el seu origen

també fou americà. Per en Joan Purcallas (Selva de Mar), té la pell més gruixuda i de color més fosc.

Fa molt olor, i és molt bona. Es cullen al gener, febrer.


55

Taronja “sang de llebre”, és l’únic nom que fa referència a una taronja ben diferenciada de les altres.

Per en Tomàs Noguer (Cadaqués), eren taronjos vermells de dins. Dolces i feien un suc vermell.

Segons el seu pare eren empeltats damunt de magraner. Ara ja no n’hi ha. Recorda que quan tenia 10

anys n’havia menjat.

En els dos següents casos no sabem si es tracta d’una varietat de la mateixa espècie, o bé d’un espècie

diferent, el TARONGER AGRE (C. aurantium) que actualment s’utilitza molt més per jardineria que

no pas per consum del fruit. Però sí que l’hem trobat força..

Taronja “agra”. Per n’Ismael Duran (Cadaqués) són per fer suc. No en carrega gaires. El Febrer ja no

són tan agres. Podrien ser les mateixes que per en Jordi Cros (Cadaqués) són “per fer suc”. De color

taronja però més verdosa. Té la pell fina, i és sucosa. Té un gust àcid. Per ell s’utilitzen sobretot per fer

suc.

Taronja “amarga”, no sabem si es refereix a la mateix taronja agra, però podria ben ser. Per la Núria

Dalmau, a part de fer-ne confitures, posaven el suc amb aigua i ho feien servir per netejar els budells

quan feien les matances. Es collia de desembre a març. Per la Leonor Bestué (Cadaqués), Es cullen al

febrer, però alguns tenen fruits madurs (de l’any passat). Tenen la pela molt gruixuda i es pelen molt

bé amb les mans. Són molt sucoses, i tenen llavors. Són bones per fer-ne confitures.

MANDARINER (C. Nobilis)

N’hem trobat alguns exemplars, però no hem vist varietats diferenciades

Mandarina del país per en Joan Camps no tenen pinyol, pot tenir més de 70 anys. Era resistent, però

des de fa uns anys tenen com un “cotonet” que tot i que ho ha provat tot, creu que les acabarà

arrencant. Per en Joan Purcallas (Selva de Mar) és diferent dels altres, tenen un gust més àcid. Pot

tenir més de 50 anys, i fa uns 3m. En collir-les ara al novembre s’han quedat obertes pel coll. Per ell és

l’únic que hi ha per aquí d’aquests.

LLIMONER (C. Limonum)

En molt horts que hi tenien tarongers, també hi tenien algun llimoner, però tampoc n’hem pogut

diferenciar varietats.

Llimona “del país” per en Joan Camps són molt oloroses i tenen la pell gruixuda. Van bé per cuinar, i

fer servir la pell ratllada. Tenen suc, i produeixen força.

Per en Jordi Cervera (Port de la Selva) floreixen 3 cops l’any, i es poden anar collint llimones

pràcticament tot l’any. Per en Josep Cortada (Port de la Selva), Es cullen a l’agost i al juny. A finals de

setembre n’hi ha tan de grogues com de verdes formant-se.


56

NARONGER, PONCEMER (C. Medica)

El naronger és una espècie originària de l’Àsia. No hem pogut arribar a aclarir si és una varietat de

taronja agra o és una espècie diferent. Dóna un fruit molt gros, de pell molt gruixuda i un gust

absolutament àcid. La pell fa molta olor, i s’utilitza per fer perfums, licors, i a la zona,

tradicionalment, per netejar els budells quan feien les matances.

Per en Joan Purcallas (Selva de Mar) no són taronges. Són molt grosses, amb la pell molt gruixuda i a

dins no tenen gaire “nyama, és sec, i no valen res. De gust massa àcid. Tenen les monges (els grills),

més pronunciades. Els arbres estan carregats d’espines, i els fruits també els utilitzaven per netejar-se

les mans. S’utilitzava la pell per fer confitura: Es tallava, es posava en remull un 7 o 8 dies, i es feia

bullir. Després es feia la confitura afegint-hi el mateix pes en sucre. Es poden conservar un mes.

Produeix poc i ho fa cada any. Pot ser centenari. Si es talla, torna a brotar. Per ell és bastant únic, n’hi

podien haver 1 o 2.

Per en Jordi Cervera (Port de la Selva), és un tipus de taronja amarga, però amb la pell molt

gruixuda, de color més groguenc, i molt amargant. No fa massa suc, i no té gaires llavors. Es cull al

novembre i es pot conservar un mes. Produeix regularment i molt. És resistent, però des de fa uns anys

tenen la plaga vinguda del Japó (Unaspis yanonensis), i que es coneix com la nova caparreta dels

cítrics. Arbre fet de pinyol, fa uns 20 anys del naronger del Mas Estela, però no han sortit ben bé

iguals. Les del Mas feien un regueró a la pell molt pronunciat, segons en Joan. Ell en fa un licor de

naronja, amb conyac. Creu que també li diuen la fruita dels jueus, i que els italians n’utilitzaven la pell

per fer-ne perfum (de Bergamota), però no sabem del cert si és la mateixa espècie. Per la Núria

Dalmau (Selva de Mar) són com taronges molt més grosses i agres, amb la pell molt gruixuda. Es

cullen al setembre.

FAGÀCIES

CASTANYER (Castanea sativa)

Sembla ser originari de l’Àsia menor. Té unes necessitats edafoclimàtiques força especials. Prefereix

els sòls més aviat àcids i poc silícics, i no creix bé en terrenys calcaris (com la majoria dels de

Catalunya). A part necessita una certa humitat, cosa que en aquesta zona no es troba en masses llocs,

potser més aviat guanyant alçada.

Sembla que abans n’hi havia molts a la muntanya, i almenys de dues classes diferents, tot i que sense

un nom massa estès. Els pocs que hi ha poden ser centenaris, i alguna varietat de la que ens han parlat

no l’hem pogut localitzar.


57

El Castanyer miquelenc és per en Faustino Feliu i la Maria Callís (Selva de Mar) el que venia primer,

per St. Miquel. Eren molt bones, més dolces, i en feien tres. Per en Joaquim Ventós (Selva de Mar) és

el més primerenc, es cullen al novembre. Són grosses i “peladores”, és a dir que es pelen bé amb les

mans, si es volen menjar crues. Abans n’hi havia bastants. Per ell són més dolces. Tenen alternança, i

produeix molt. Un cop collides es corquen de seguida, no aguanten més d’una setmana.

Castanyes “peladores”, per en Valter Faixó (Cadaqués) la pel surt bé amb els dits. Produeix poc.

Abans n’hi havia forces, creu que aquest aguanta perquè està en un rec. Dins el pelló hi pot haver

d’una a tres castanyes. Si n'hi ha una és exageradament gran, però la majoria de vegades són dues, i si

en fa 3, la del mig surt esquifida. Es cullen a l’octubre, i novembre, i fa anyades.

Avellaners, (Corylus avellana)

Hem trobat alguns avellaners. Però ningú n’ha identificat cap varietat.

ALTRES ESPÈCIES MINORITÀRIES

L’àrea del Parc prospectada també compta amb caquiers, codonyers o algun magraner.

D’aquest darrer n’hi podria haver dues varietats diferents, una de ben dolça i l’altra més àcida. En

Firmo Ferrer ens recorda una de les dites populars a Cadaqués: “Aquest està empeltat de magraner”,

referint-se a algú que no hi toca, que no té massa seny.

Hem de comentar que per molts del terrenys de muntanya ara erms, hi creixen les figueres de moro

amb molta rapidesa. D’aquestes també en diferenciem al menys dues varietats, una de fruits vermells, i

l’altra amb els fruits de color taronja. Però ara hi ha molt poca gent que en consumeixi els seus fruits,

amb excepcions, és clar, ja que ens han explicat una recepta de confitura de figa de moro prou

interessant.

ESPÈCIES HORTÍCOLES

Cal dir que en fer una prospecció tan àmplia i veure que majoritàriament la gent ja no es guardava

llavor, no hem arribat a aprofundir com s’hauria volgut.

Ja no hi ha masses varietats diferents d’espècies hortícoles. La gent ja no es guarda la llavor, i les

poques persones que encara ho fan, sovint la compren per “regenerar-la”. Així que en alguns casos no

hem pogut estar segurs de que la grana fos la de “sempre”.

Bàsicament hem trobat varietats de tomàquets i de mongetes. En molta menys proporció alguna

varietat de carbassa, o de carbassó, que podria ser més local. Ens han parlat d’un parell de varietats

que possiblement ja no estiguin representades, com la carbassa gavatxa, o el nap blanc. D’altres com

la col, que podria ser d’alguna varietat més moderna. De la resta alguna curiositat com el cacauet i la

roqueta que algun hortolà ha volgut provar al seu hort.


58

TOMÀQUETS

És el cultiu més representat. Encara hi ha gent que es fa les seves eroles, on sembren la llavor i d’on

trauran el planter per l’hort. N’hem trobat força varietats, i bàsicament de dos tipus: per penjar i per

amanir.

Tomàquet de penjar tísica. Per en Francisco Muntaner i la Maria Noguer (Vilajuïga) són poc sucoses i

es diuen així perquè no vénen massa vermelles de fora. A ells no els agraden tant com les de penjar

vermelles, tot i que es conserven més que aquelles.

Tomàquet de penjar. La llavor que guarda en Narcís és d’una tomata llisa, brillant i rodona, que no

sabem si podria ser la d’en Joaquim ventós (Selva de Mar).

Tomata de penjar vermella. Per en Francisco Muntaner (Vilajuïga) són rodones, molt vermelles per

fora i dins, i suquen més vermell. Les cullen al juliol i poden arribar a aguantar fins al novembre (no

aguanten tan com les tísiques).

Tomàquet de la pera que per en Francisco Muntaner (Vilajuïga) es sembren al febrer. Són buides, i

fan unes costelles. Bones per amanir, i no es clivellen. Per en Joaquim Paltré (El Port de la Selva) és

buida per dins, i a part de ser delicat, produeix poc. Per en Salvador Giró (Cadaqués), en canvi, són de

tota la vida d’aquí, però plenes, amb una forma semblant a la de Montserrat. Em comenta que totes les

llavors degeneren, però que aquestes no. Les fa ell any rera any i surten bé.

Tomata de la poma rosa. Per en Francisco Muntaner (Vilajuïga) En fa moltes. És rodona, molt plena i

massissa de dins, i és la més resistent.

Tomata pebrot. Bones per fer conserva, tenen molta carn.

Tomata poma vermella, o poma pera. Per en Francisco Muntaner (Vilajuïga) produeix molt i són molt

grosses. De vegades fan buits a dins, i per això també se li diu de la pera (perquè és una varietat

buida). Per ell és la que es feia abans. Per en Salvador Rovira (Vilajuïga), es una tomata ben vermella

i massissa. Li diu poma pera perquè de vegades en surt alguna de buida. Fa 40 anys que es guarda la

llavor. La guarda des de l’època quan Franco va donar permís d’entrar als refugiats. Per guardar la

llavor cull la tomata de la segona flor, i la sembra el 9 de febrer (diada de la vila). Per en Joaquim

Ventós (Selva de Mar) és ben rodó i ben vermell. Diuen que és bo pel gaspatxo. És la tomaquera més

productiva, i més resistent. La que es feia més per aquí.

Tomàquet de la teta per en Joaquim Ventós (Selva de Mar) és rosadet i gros. Acaba amb una mica de

punxa i ple per dins. És més delicat.


59

També han anomenat la tomata de la pereta, la de Montserrat o la de la bombilla.

MONGETES

De mongetes encara n’hem trobat una varietat força popular, i recordada a moltes cases. Cal aclarir

que a Selva de Mar, en diuen mongets quan es mengen secs del tot. Quan la llavor no està del tot seca

serien cara girat, i els més tendres els banyons, que seria menjat com una mongeta tendra.

Mongeta de la neu. Només l’hem sentit a Cadaqués. Per en Tomàs Noguer

Per n’Ismael Duran eren de mata alta, de tavella rodona i es menjaven per tendres. Per ell la que hi ha

ara no és l’autèntica, que podies collir de les flor que estaven al nivell més baix de tot...i produïen

molt. Es collien per St. Jaume, eren primerenques.

Mongeta palla i gra per en Joaquim Paltré (El Port de la Selva) és la més bona. Es collia quan era mig

seca, amb la tavella groga. No se’n feia gaire. Per seca.

Monget cella rossa. Joaquim Paltré (El Port de la Selva) no es feia tant com la de cella negra, però era

més bo. Per menjar sec i de mata baixa. Era blanc amb la cella rossa. Per en Josep Cortada (Port de la

Selva) es poden menjar com una mongeta verda, o verds (que són molt bons), o mongets (secs). Quan

es menja tan la tavella com el gra se’n diu de “palla i gra”. Són fàcils de coure. Es cullen al juliol. Són

de mata baixa, però s’enfilarien. Segurament és la mateixa que en Joan Purcallas (Selva de Mar) li diu

Mongets de l’ull ros. De tavella rodona i mata baixa, per sec. Produeixen molt. Es couen molt aviat.

Es mengen més com a mongets que no pas com a banyons. Podria ser també el què Faustino Muntaner

i la Maria Callís (Selva de Mar) recorden com l’ull de monget, per seca i per tendre, de mata baixa i

rodones. En tot cas semblaria la mateixa varietat que el monget de cella rossa.

Monget de cella negra. Joaquim Paltré (El Port de la Selva) era blanc també, però amb la cella negra.

És el que es feia més per aquí. Per en Jordi Cervera (El Port de la Selva), ara ja no són els d’aquí,

vénen de Mèxic.

En Faustino Muntaner i la Maria Callís (Selva de Mar), recorden la mongeta de la mantega que era

groga, de mata baixa i per tendre.

CARBASSA

Carbassa del rabequet. En Salvador Rovira (Vilajuïga) comenta que abans els hi donaven als porcs,

tot i que ara es ven més per consum humà. N’hi ha de ben grosses.

Una varietat que recorda en Salvador Rovira (Vilajuïga) és la carbassa gavatxa, però que creu que ja

no es fa. Eren com les de rabequet, però molt grosses i ben grises.


60

La carbassa salera, per en Narcís Vilà (Selva de Mar) eren carbassetes petites que un cop buides les

utilitzaven de saler, posant-hi un tap de suro dalt.

ALTRES HORTÍCOLES

Carbassó blanc. Per en Francisco Muntaner (Vilajuïga) no produeix tan com el verd, però la mata

dura més. El sembren al febrer i al maig... i comencen a collir-ne al juny.

Cacauets. M’explica que n’ha provat de fer, i no necessiten molta aigua. Els sembra al maig i els

colga dues vegades: enterra a la primera flor, i a la segona. Es cullen al setembre, quan la planta ve

més seca.

Nap blanc que en Tomàs Noguer (Cadaqués) recorda que eren petits, tendres “bons perquè sí”... però

que diu que ja s’ha perdut la mena. I que el Nap de Capmany ja no és el mateix.


61

7. CONCLUSIONS

El treball de prospecció fet a alguns dels municipis del Parc ens ha permès veure que a part de les

oliveres i les vinyes que omplen el paisatge del Cap de Creus, encara queden restes de la gran varietat

d’altres fruiters que hi havia plantats a la zona.

Abans a tots els olivassos s’hi plantaven fruiters de tot tipus, i de diferents varietats. Avui en dia

moltes d’elles -sobretot de fruita dolça i d’hortícoles- han desaparegut i el record de la informació que

les acompanya és cada vegada més difícil de trobar, i en molts casos es troba de manera confusa.

Deixant de banda el cas de la plaga de la fil·loxera a les vinyes, es pot dir que la forta desaparició de

moltes d’aquestes varietats ha estat en primer lloc per una causa natural, d’un fred o d’un foc, que per

la manca d’ajuts posteriors ha portat directament a l’abandonament de les finques on estaven

plantades.

D’altra banda, l’entrada del turisme també ha estat una causa directa de l’abandonament de les terres

de conreu, i que també s’ha vist agreujada per l’edat avançada dels seus propietaris que difícilment les

poden mantenir. Si no s’haguessin abandonat o si les noves generacions haguessin continuat amb el

treball a les finques familiars, segurament encara hi podríem trobar moltes varietats de fruiters i amb

exemplars més ben conservats, a part de que haurien ajudat a minimitzar el risc d’incendis forestals.

Alguns dels horts que encara queden per la zona de Cadaqués podrien desaparèixer ben aviat. Les

ofertes de les constructores que ara alguns dels propietaris estan esquivant per poder gaudir del plaer

del seu raconet d’hort on passar les hores de la seva jubilació, segurament seran inevitables pels seus

hereus quan els toqui decidir.

Justament és en aquest sentit que hem trobat en forces casos el sentiment de tristor amb el que viuen

algunes de les persones entrevistades el moment actual. No s’està facilitant la conservació dels espais

rurals i d’hortes i les grans inversions en obres i la construcció en antigues vinyes, estan deixant els

pobles carregats de ciment, sense els racons de diversitat que aportava la verdor dels seus horts.

El material detectat

Tot i aquest procés d’erosió, podem dir que encara hi ha molt de material vegetal viu, i una mostra

n’és la informació que hem anat recollint i que s’ha exposat en aquesta memòria.


62

- Desprès d’haver fet la prospecció, hem comprovat la gran varietat de figueres que hi havia en aquesta

zona. Malgrat que d’algunes d’elles en queden poques i que d’altres no les hem localitzat, encara hi ha

exemplars més o menys vigorosos.

- De ceps n’hem trobat forces varietats. Algunes d’elles possiblement vingueren de fora i ara només

estan representades per un o dos exemplars en alguna vinya, però en general hi ha hagut alguna

troballa interessant. Sobretot de ceps centenaris que donaven el toc empordanès als vins del país.

- La quantitat d’olivars per tota la zona també ens ha mostrat la seva importància en la vida d’aquests

pobles. Aquí queda una feina per fer, ja que els noms varietals trobats a Cadaqués o a la resta dels

municipis és ben diferent, i és arriscat treure’n conclusions sense poder aprofundir més en la matèria.

El què sí que podem veure és que hi ha alguna de les varietats que és ben local i, per tant, difícil de

trobar en d’altres comarques.

Una de les coses interessants seria fer una comparació dels olis obtinguts amb una o una altra varietat,

per poder concloure si alguna d’elles fa un oli tan “fi” com el que recorden molts dels informadors.

- D’ametllers encara hi ha moltes varietats diferents, però la poca informació que hem trobat ens deixa

molta feina a fer si es vol saber de quines varietats estem parlant. Hi ha hagut un parell de varietats

identificades, prou interessants per mantenir.

Pel què fa a la resta de fruiters, les varietats trobades ja no han estat tant generals, però val la pena

destacar algunes característiques:

- En el cas de la pomera seria interessant la recuperació de la poma de St. Joan, pel lligam a la cultura

del poble de Cadaqués, ja que tots els entrevistats recorden amb nostàlgia quan es collien aquestes

pomes i es menjaven cuites a la brasa dels focs de St. Joan que es feien al poble.

- Per altra banda, la pera del Bon cristià, ha estat una de les més populars, i encara ben representada a

pràcticament tots els municipis, potser caldria que no es perdés la seva popularitat.

- Pel què fa a les prunes, una varietat interessant a mantenir és la de St. Joan, que també ha estat força

popular a la zona. En aquest cas, la majoria dels exemplars trobats ja són comprats de viver, però

encara n’hi ha alguns dels més antics, que sembla que podrien ser una mica diferents. O la Rana clota,

que es podria aprofundir més en la recerca per a poder contrastar si es pot identificar com a Reina

Clàudia, tal i com nosaltres hem intuït.


63

- Sobre els cítrics, tan estesos antigament, ja pràcticament no es troben gaires varietats de les que hi

havia. Encara n’hem trobat algunes, que tot i que no tinguin un nom varietal concret, s’haurien de

reproduir abans de que es perdin els pocs exemplars que queden.

- L’abundància de vinyes i olivars feia pensar que trobaríem força presseguers, ja que era el lloc

habitual on es plantaven però no ha estat així. És un fruiter més aviat delicat i de poca vida que degut

a que no s’ha reproduït després de les afectacions per freds o pels incendis ala zona, avui ja quasi no es

troba.

- Pràcticament el mateix passa amb els albercoquers, la qual cosa ens mostra una altra feina a fer per

recuperar els poquíssims exemplars que hi ha.

Les llavors d’hortícoles que abans els pagesos anaven guardant any rere any fent la pròpia selecció, és

el que més s’ha perdut. En els tres municipis visitats, tot i que la majoria de persones encara tenen el

seu hortet, sovint compren la llavor a cases comercials. Només en algun parell de varietats de

tomàquets o de mongetes la grana es reprodueix allà mateix. Un d’aquests casos és la mongeta de la

neu, que hem trobat algú que encara la sembra, i algú altre que creu estar perduda. El monget de cella

rossa, encara es va fent, i només caldria seguir-lo conservant. A part, hem trobat algunes varietats de

tomàquets de penjar i d’amanir prou corrents a la zona, que interessaria mantenir-les.

Propostes de continuïtat

Un cop dut a terme aquest treball de prospecció es poden fer algunes propostes o recomanacions que

poden ajudar a reorientar la trajectòria agrícola del Cap de Creus –generalitzable a d’altres indrets del

territori-.

Per una banda, i veient l’edat de la majoria dels informadors que coneixen aquestes varietats, es fa

palès el grau d’urgència per seguir recuperant aquest coneixement. S’evitaria així la pèrdua d’una

font importantíssima d’informació, ja que segurament les següents generacions no han rebut aquestes

informacions per transmissió oral. Seria aconsellable valorar la possibilitat de seguir la prospecció per

tal d’evitar aquesta erosió de material genètic en dues direccions:

• Ampliant la zona per poder obtenir nova informació i ampliar així els coneixements del què ja

tenim recollit. Això possibilitaria també trobar varietats no localitzades fins ara.

• Acotant les espècies objectiu de la recerca per aprofundir i facilitar la gestió de la informació

que es troba, establint prioritats.

Cal tenir en compte que quan s’inicia una prospecció molt àmplia (com la que s’ha fet) es fa més

complicada de gestionar, ja que en la majoria dels casos els informadors tenen moltes espècies

diferents, i es fa difícil l’aprofundiment en cada una d’elles.


64

Per l’altra banda, i sobre el material trobat, cal iniciar un treball per a la seva recuperació i

manteniment a la zona. Es pot fer de diverses maneres:

• Recuperació del material vegetal in situ

o Cuidant els arbres existents localitzats, fent neteja de brancatge mort, podes de

rejoveniment, neteja dels voltants, i les necessitats que en funció del seu procés

d’abandó puguin necessitar.

o Ajudant a que les finques que encara conserven alguns exemplars d’aquestes varietats,

puguin seguir mantenint-les.

• Reproduir el material trobat a alguna finca, creant un “fruiterar de salvaguarda” on s’empeltin

i es mantinguin aquestes varietats.

Cal dir que l’opció més sostenible és la de la recuperació in situ, pel seu menor cost i d’inversió, i de

manera especial per la sensibilització i implicació que comportaria als seus propietaris, que en la

majoria dels casos encara són els millors coneixedors de les necessitats de cultiu i utilització de cada

varietat. A banda d’això, s’implicarien en el projecte de recuperar un patrimoni genètic que tenen a les

seves mans.

A més, tot i que ja s’ha començat d’una manera indirecta a través de la fase de prospecció, cal fer una

important feina de divulgació i sensibilització de la població per tal de crear consciència sobre la

importància de mantenir aquest patrimoni genètic, recuperant aquestes varietats i promocionant i

revalorant el seu consum.

Des d’aquí volem agrair la col·laboració de totes aquelles persones que ens han dedicat el seu temps i

ens han aportat informació, coneixements i saviesa. La seva implicació és indispensable per anar

avançant en la conservació de la biodiversitat.


65

8. BIBLIOGRAFIA de consulta

• ALCOVER A. i MOLL F.B. Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca, 1930.

• AUGÉ I CARRERAS, JOSEP. L’ahir i l’avui dels nostres pagesos. Ajuntament de Castelló

d’Empúries. 1993.

• BRUSTENGA, J i CASAS, E. Projecte de Creació del Centre de Conservació del Patrimoni

Genètic Agrícola. Manresa, 2004.

• FERRER I CASADEVALL, FIRMO. Coses de Cadaqués. Barcelona, 1986.

• MALLOL, J. i ORIOL, V.. Verd i blau...: el Port de la Selva. El Port de la Selva, 1981.

• MALLOL I ORIOL, JOSEP (VALENTÍ). L’Ahir del Port de la Selva. El Port de la Selva,

Alzamora Artgràfica, 1989.

• MALLOL, J. I ORIOL, V.. L’Olivera, la vinya i el mar: apunts antics del poble. El Port de la

Selva: L'Art de Port de Reig, 1997.

• MALLOL, J. I ORIOL, V.. Esclats de tramuntana. Bocins de diaris portats pel vent. El Port

de la Selva: L'Art de Port de Reig, 1999.

• PINART, GENIS. Revista: Alberes. Dossier “El vi”. Primavera-estiu, 2010.

• PONS I BOSCANA, MONTSERRAT. Les figues a les illes balears. Mallorca, 2009.

• PUIG I VAYREDA, ENRIC. La vinya i el vi. Quaderns de la Revista de Girona, nº141.

Diputació de Girona/Fundació Caixa Girona. Girona, 2008.

• TOUS MARTÍ, J i ROMERO AROCA, A. Variedades del olivo: con especial referencia a

Cataluña. Barcelona : Fundació "La Caixa", 1993.


66

9. ANNEXOS


67

ANNEX-I

BASE DE DADES


68

ANNEX-II

FITXES DE FRUITERS


69

ANNEX-III

FITXES D’HORTICOLES


70

ANNEX-IV

ELS INFORMADORS I LES VARIETATS


71

ANNEX-V

VISITES REALITZADES


72

ANNEX-VI

TASTOS


73

ANNEX-VII

VARIETATS TROBADES

Documents

Prospecció de varietats antigues al PN del CAP DE CREUS. 2010 - … · Prospecció de varietats antigues al Parc Natural del Cap de Creus 3 1. RESUM DEL TREBALL La prospecció etnobotànica