04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Conversa 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial

Gener 2012 | Universitat Ramon Llull | Núm. 26

Construir (és) la teva feinaLes noves geografies professionals

01 Portada

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Conversa 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres01 Portada 02 Editorial

4 | Editorial | Sumari

Immergits en una de les pitjors crisis econòmiques que hem

conegut, el relat dels exestudiants de Blanquerna-URL que

recull el reportatge de Francesc Canosa en aquest número

de la revista és un cant a l’esperança i a l’optimisme: joves

que han creat el seu propi lloc de treball i que no paren

de tenir feina. Són emprenedors que han explorat les noves

geografies del mercat laboral i han trobat el seu lloc. I tots

comparteixen un concepte que va citar fa poc un científic

català, Dr. Josep Call, per explicar què calia en l’àmbit de la

recerca: TIETA. No es referia a la necessitat de tenir un fami-

liar protector sinó que les sigles responen a talent, il·lusió

i esforç, i tot alhora. Als joves emprenedors, ningú els ha

regalat res. Només han aplicat la fórmula. És evident que la

societat ha canviat molt en els darrers anys i que la crisi ha

consolidat una idea que ja feia temps que rondava a casa

nostra: s’ha acabat el lloc de treball per a tota la vida. Però la

04Reportatge

14Entrevista

18Conversa

Revista semestral de Blanquerna-URLPasseig de Sant Gervasi, 4708022 BarcelonaTel. 93 253 31 22 | Fax 93 253 30 37www.blanquerna.url.edumartacj@blanquerna.url.eduEdita: Blanquerna-URL

Directora: Marta ClosRedacció: Neus Fajas i Guillermo VillenaConsell de redacció: Sandra Balsells, Pablo Capilla, Andreu Ibarz, Ignasi Ivern, Oriol Izquierdo, Carles Ruiz, Marçal Sintes i Josep Rom

EDITORIAL

El territori dels emprenedors

10Opinió

Editorial | Sumari | 5

realitat també ofereix noves possibilitats i el futur serà dels

que saben llegir-les i buscar-les. Hi ha una geografia de nous

perfils professionals. El monogràfic de la revista Telos (Fun-

dación Telefónica) d’abril-juny de 2011, dedicat als nous

perfils professionals, diu que neixen professions “inèdites

en el passat”. Ara el que cal és saber trobar-les. I aquest és

un dels punts forts dels currículums a totes les carreres de

Blanquerna, incentivar els estudiants perquè es construeixin

el seu propi futur. La Irina González ho explica molt bé en

el reportatge: “La teva carrera laboral no comença quan aca-

bes la carrera, sinó en el moment que entres a la facultat.

Allà coneixes professors, companys que et donaran feina,

sabràs qui escollir per treballar.” Ajudar a construir el futur

professional facilitant les eines, els coneixements i la passió

per la professió triada és un dels valors de Blanquerna-URL.

Carles Folguera, director de La Masia del Barça, ho explicava

també en una entrevista publicada al número 16 de la revis-

ta. Exestudiant de Pedagogia de Blanquerna, ell es va crear

el seu propi lloc de treball quan, després d’unes pràctiques,

va dedicar el treball de fi de carrera a evidenciar la necessi-

tat que la Masia tingués una persona que dirigís els estudis

dels joves esportistes. Des d’aleshores treballa allà, i des de

fa pocs mesos n’és el director. Però res és gratuït. Cal talent,

il·lusió i esforç, i només funciona quan s’aplica tot alhora.

26 30Notícies Recerca

36Llibres

Disseny i compaginació: Servei de Disseny i Publicacions BlanquernaFotografia de portada: Pere VirgiliCorrecció: Alfa SLImpressió: Nova Era

Tiratge: 18.000 exemplarsISSN: 1575-4642Dip. Legal: 25.555/1999

14 Entrevista10 Opinió 18 Conversa 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge

Construir (és) la teva feina

n és la feina del futur? En quin terreny? Com han de ser els professionals? Quina formació necessiten?

Mai com fins ara ens havíem fet tots plegats tantes preguntes quant al món laboral. Però, també, mai com

fins ara hi ha tantes respostes. Emergeixen noves geografies laborals, esclaten nous perfils fins ara inèdits.

Els nous professionals caminen cap a aquests terrenys, caminen cap a la frontera: en un mateix lloc es troben

diverses disciplines. S’adrecen cap a aquell punt on es construeixen les feines d’avui. Exestudiants de Blanquerna

expliquen la seva experiència.

O

Text: Francesc Canosa FarranFotografies: Pere Virgili

REPORTATGE

Hi ha un lloc. A vegades és lluny, o molt a prop. Pot

estar davant o darrere. A dalt o a baix. Però hi és.

“L’originalitat consisteix a tornar a l’origen”, va dir

l’arquitecte Antoni Gaudí. Però i ara? Joan Capilla,

sense saber-ho, també tenia el tarragoní al cap. Volia

tornar. Va albirar la immensitat de casa seva: el Delta

de l’Ebre. Tot és pla. Planíssim. Què hi pot plantar

aquí? Què hi pot fer? Què pot construir? Les pregun-

tes cremem més que mai. N’hi ha més. Més: on és

la feina del futur? Quina és? Quina formació cal? I

l’experiència? Què demanen les empreses? Què s’ha

de fer? Contesta Rafael Rodrigo, president del Con-

sell Superior d’Investigacions Científiques: “La clau

laboral que ve és la barreja de disciplines en un ma-

teix lloc de treball” (El País, 2-1-2011). Lloc. Espai.

Les terres verges, les noves geografies, els sòls solitaris

esperen, per això “les grans oportunitats estaran allà

on existeixin fronteres entre diverses disciplines”.

Els joves professionals caminen cap aquí. A on?

Aquí. “Vaig ajuntar mons”, és la resposta de Capilla.

La va trobar. Aquí primer va imaginar una casa de

colònies. No. Després una casa rural amb activitats.

No. Va combinar peces. I el 2007 va obrir l’Hotel

l’Algadir, a casa, al Poblenou del Delta. Frontera: un

hotel de cicloturisme. “Estic especialitzat en turisme

i esport.” Els llindars se li van aparèixer mentre estu-

diava Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (CAFE).

Una assignatura li va servir per fer volar la imagina-

ció cap als límits. Una fita per aquí, l’altra per allà...

Ara és el primer hotel de Catalunya a aconseguir

l’etiqueta ecològica europea. Davant seu corren les

bicicletes. S’hi pot fer fitness, tenir un entrenador

personal, fer birdwatching (observar ocells) i, és clar,

menjar arrossos. Molta ha estat l’activitat física de

Capilla: aprendre turisme, estudis de mercat... Però

ha trobat el seu lloc. Un lloc. Tothom pot trobar el

seu Delta, un espai únic, singular, divers, fèrtil. Com

veu Capilla, “molta de la gent que no té feina podria

obrir-se un camí”. Cal caminar cap a la frontera.

Les noves geografies laborals On és el camí? N’hi ha molts. “Busquen un tot

terreny”, assegura amb precoç veterania la Irina

González (llicenciada en comunicació audiovisual,

2010). Podria passar per una tradicional freelance,

però no. Mirem les possibles sortides de la rotonda:

grava, edita, realitza, guionitza... Totes! I treballa a

Joan Capilla: “Molta de la gent que no té feina podria obrir-se un camí”

Pepi Herrero ha fet el seu somni realitat: obrir un centre de salut heterogeni. Reportatge | 5

14 Entrevista10 Opinió 18 Conversa 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge

totes les geografies: un vídeo viral per a la xarxa, un espot, un

reportatge, un documental... Tot. I treballa per a tots: per al

Centre d’Estudis Jordi Pujol; la Direcció General de Joventut;

Codorníu; Edicions 62; Sobirania i Justícia... Com va trobar el

camí? No es va guiar per la brúixola convencional. Va fugir

de l’estereotip. Va mirar i va veure que no hi ha només una

parcel·la professional. Avui no existeix només cinema, tele-

visió... El món audiovisual és tot. Qualsevol institució o em-

presa necessita un rostre audiovisual. I va anar teixint la seva

pròpia geografia: “Vaig dir, anem a fer coixinet.” Coixinet?

Agafa fil, cus amb petites feines (bodes, anuncis...). Agafa fil,

cus coneixent gent: teixint la xarxa de contactes. Un fil du a

l’altre. L’agulla la fas passar tu. Perquè els terrenys també són

humans. “La teva carrera laboral no comença quan acabes la

carrera, sinó en el moment que entres a la Facultat.” Per què?

“Allà coneixes professors, companys, que et donaran feina, sa-

bràs qui escollir per treballar.” Ara té el seu coixí, únic.

Hi ha una legió d’inèdits. El monogràfic, dedicat a nous

perfils professionals, de la revista Telos, de la Fundación Te-

lefónica (abril-juny 2011), assenyala que neixen professions

“inèdites en el passat” i que totes tenen en comú que respo-

nen a necessitats “híbrides”. Però què vol dir, això? Com et

presentes com a inèdita? La Clara Antúnez es presenta: “Sóc

dietista nutricionista i sommelier.” Com? “Sí, és difícil donar-

se a conèixer, primer la gent no ho entén.” Ha estat molt

temps guisant. Va estudiar nutrició i dietètica (2003-2006),

després un màster en comunicació i gastronomia, estudis de

sommelier i ara ella és la cuinera que fa cursos de formació

a centres cívics, associacions, geriàtrics, particulars... Tots els

terrenys, tots els públics. I serveix el seu plat: “Ajudar la gent

a triar perquè puguin dur una alimentació més saludable.”

No hauria pensat mai que es dedicaria a això. Com va ser? Va

veient els ingredients. “A mesura que començo a fer cursos,

veig que les persones desconeixen coses o que tenen uns in-

teressos, unes inquietuds.” Ella és cuinera i plat. Inèdit, i no

falla. Cada cop més, la reconeixen de seguida.

Som el que mengem i per tant hem de saber el que ens

duem a la boca, “Això és una espècie de pastís que hem

d’agafar una porció de cada món”, la Laia Abril dispara. “No

es pot viure en un sol món.” Ho torna a fer. És la seva fei-

na. Fotògrafa? Sí, i més. Ha publicat fotos a La Repubblica, Le

Monde, The Times... però “ara hem de treballar per a clients

comercials, editorials, i també l’art”. La Laia és correspon-

sal, photo researcher, i també escriu, a la policromàtica Co-

lors Magazine. La publicació la va crear el 1990 el mag de la

fotografia Oliviero Toscani. L’home que esberla els motlles

Laia Abril: “No es pot viure en un sol món. Això és una espècie de pastís en què hem d’agafar una porció de cada món”

amb les campanyes de Benetton. Aquesta és una revista “que

parla de la resta del món”. Com és això? La Laia busca “his-

tòries visuals”. Per exemple, van fer un número sobre el mar

amb gent que no havia vist mai el mar i els van dur a veure

el mar. Dispara. Aquest és l’esperit de la Fabrica, el centre

d’investigació sobre art i creació que Toscani va crear el 1993

a Treviso. Laboratori de porcions de pastís: arts, comunica-

ció, fotografia, audiovisuals, escriptura... Ple de bocins indi-

viduals, o col·lectius. Per aquí va passar la Laia. I té la filosofia

adherida, “de zero, partir de zero”. Fins i tot quan fa les seves

fotos, arrenca d’aquí: “El 80% de les fotos que faig són inicia-

tiva pròpia, però del que finances tu després ho vens.” Això

és: disparar primer, tu dispares. No pots esperar que disparin,

perquè ningú dispara per tu.

Veure i sentir Els nens van obrir les boquetes, els ullets: “I amb quatre ele-

ments es van quedar bocabadats i nosaltres bocabadats dels

nens”, i l’Elena Pereta i l’Oriol Aguilar encara continuen bo-

cabadats. Va ser veure-ho. Però ho veus o no ho veus. Era

l’últim any de carrera de magisteri musical. A una assignatura

els van proposar de fer una actuació a una escola. Aquí co-

mença la melodia. I continua sonant.

L’Elena i l’Oriol són Com sona. Es dediquen (des del 2007)

a deixar bocabadats els nens. Actuacions musicals a escoles,

sobretot escoles bressol i educació infantil. No s’imaginaven

que acabarien així. Com bona part dels estudiants de magiste-

ri, veien el seu futur com a mestres, però els instruments han

sonat. “És que ens hem inventat una feina, d’alguna manera

hem estandarditzat una cosa que ha cobert una demanda”,

diu l’Oriol. El que ara sona abans no sonava. I entren davant

dels infants bocabadats, amb la guitarra, les flautes travesse-

res, les campanes, els tubs de colors... “Ens diuen: sou tan

adequats! No fem por, no fem molt soroll”, exclama l’Elena.

Són temps de cançons, necessitem aquestes melodies. “S’ha

entès que la música forma part de la formació de les perso-

nes”, afina l’Oriol. La música cotitza, “vivim en una societat

molt ràpida, d’immediatesa, i aquestes coses de tota la vida és

parar a les arrels, a la tradició oral, ara tot torna a tenir valor”,

afina l’Elena. I tot sona de nou.

A Jaume Rojo (llicenciat en publicitat i relacions públiques,

2009), la música el torna boig i té l’esperit de nen etern. Va ser

com un joc infantil. Senzill. Va mirar i va veure. Va adonar-se

que els vídeos més vistos a la xarxa social de vídeos, youtube,

eren cançons infantils. Juganer. Es va disfressar d’entusiasme i

va crear el personatge Rush Smith. I comença el joc: a fer con

Oriol Aguilar: “És que ens hem inventat una feina, d’alguna manera hem estandarditzat una cosa que ha cobert una demanda”

Irina González ha mirat més enllà dels estereotips: és una tot terreny del món audiovisual. Jaume Rojo està especialitzat en continguts infantils a la xarxa.

6 | Reportatge Reportatge | 7

14 Entrevista10 Opinió 18 Conversa 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge

Entrenar l’actitud Destruir és fàcil, construir difícil. En temps d’hipervelocitats,

construir continua sent lent, costós: com sempre. S’ha de su-

perar el miratge de l’oasi fet en segons. Quan li ha costat cons-

truir a la Pepi Herrero? Molt. No ha parat mai de treballar. No

para mai: “Treballo 12-13 hores.” Però val la pena per poder

exclamar: “Estem molts sorpreses de l’acollida de la gent!” Està

satisfeta perquè al setembre de l’any passat ella i la seva germa-

na van obrir un centre de salut a l’Hospitalet de Llobregat. Van

veure i trobar el seu oasi, però sobretot l’han construït pam a

pam: ara tenen més de 70 persones apuntades.

Aquesta és una d’aquelles històries que tot el que espera

sap que la victòria és seva. L’actitud de la cuina del xup-xup. La

Pepi havia treballat a gimnasos com a preparadora física, tèc-

nica aquàtica, aeròbic... però volia més preparació i va estudiar

CAFE (2005-2009). I no va estar, és clar. Ha muntat el centre “a

hores lliures”, les obres amb els paletes, els problemes de cada

dia... La construcció. I han hagut d’edificar encara més: gestió,

màrqueting... Al final Contrology és una obra total: pilates,

gimnàstica ioga, ioga pilates, estiraments, fisioteràpia, tai-txi,

osteopatia... Un centre que respira l’estructura de l’“actitud”.

La Pepi no es cansa de repetir-ho: maó a maó. I en posa un:

“És actitud, potser les coses estan malament, però si busques,

trobes.” A damunt un altre: “Si no proves coses no saps si

t’agradaran, s’han de tenir ganes de fer coses.” I un altre: “Si et

va malament un camí, tria’n un altre.” Ara ella té l’obra davant

de tots els ulls: “M’he arriscat, però he fet el meu somni.”

El somni d’Edgar Barrionuevo tampoc va arribar en un

instant, “les coses no arriben per si soles”. Cal prendre nota

perquè es repeteix el patró de l’actitud energètica: “Vam

obrir en època de crisi total i anem creixent.” La recepta?

Temps i entrenament. L’Edgar s’ha preparat molt per veure

fet realitat Corpore Studio. El centre especialitzat en entre-

nament personal i salut (fisioteràpia i osteopatia) que ell,

un company de promoció, en David Moreno, i un altre soci

han muntat a Castelldefels. L’entrenament ha estat dur i

sense ell “no hauríem pogut obrir el centre”. Va estudiar

CAFE. Però de seguida va veure que per arribar a la meta

calia més esforç. I va saltar tanques. Se’n va cap

als Estats Units, a Dallas, per estudiar fitness. I torna a sal-

tar cap aquí amb un màster de gestió empresarial: “Volia

crear alguna cosa pròpia.” Més entrenament? Ara ja ha co-

mençat a fer un màster de nutrició. I això? Al centre tam-

bé ofereixen una tercera pota: nutrició i cuina saludable.

Com s’entrena? “Formació i actitud.” Però com es fa, això?

L’Edgar ho té clar: “Mou-te!”

tinguts audiovisuals per a nens. El joc porta joc i es presen-

ta a un concurs de youtube i el 2010 obté un premi.

Format a les oficines de Google a Londres, avui és part-

ner de youtube creant continguts i director creatiu a Madrid

de l’agència de publicitat digital Social Noise. Ha trobat la

seva rajola de xocolata: està especialitzat a crear continguts

audiovisuals per a nens. Per a tot tipus de marques. Tot a

la xarxa i ho fa tot: dirigeix, produeix, la música... Avui

l’abracadabra, la paraula màgica, és contingut. I avui el joc

de “la publicitat és el contingut”. Els continguts són com

els jocs per a un nen, estan a tot arreu, els consumim en tot

moment. I “tu” també estàs a tot arreu. La reflexió de Rojo

és total: “Avui el teu currículum és Google.” Ningú deixa

de comunicar. Estem a l’aire. El professional també és un

contingut que juganer dóna voltes i voltes. Sabent jugar sol

i en equip, enteranyinats els uns amb els altres. Atrapats al

gran joc de la xarxa.

És així. Segons l’AMETIC (Associació Multisectorial

d’Empreses de l’Electrònica, les Tecnologies de la Informació

i la comunicació, de les Telecomunicacions i els Continguts

Digitals), el terreny de la xarxa és dels que creixen i generen

una estabilitat laboral (amb una contractació fixa del 84,3%,

dades del 2011). I on són aquests camps, aquestes xarxes?

Potser no es veuen però estan a tot arreu i cada cop més. Ja

no parlem només d’informàtica, telecomunicacions, també

de salut; disseny, comercial, vendes, màrqueting, publicitat,

comunicació... No és tot comunicació?

Diu que sí periòdic, la Núria Escalona. Treballa a la di-

recció de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona (llicen-

ciada en publicitat i relacions públiques el 2009). Aquí fan

les campanyes globals de publicitat del consistori. Fa poques

setmanes que hi és. Ve de comunicar terrenys que fins ara no

estaven comunicats. Sí, va pujar els primers graons professio-

nals en agències de publicitat però a principis del 2011 va des-

embarcar al Departament de Xarxes Socials de l’Ajuntament

de Barcelona. Què és això? Va ser crear de zero: les xarxes

socials (facebook, twitter, forsquare, youtube...). Missió: in-

formar i escoltar els ciutadans a través de les noves geografies.

Com? Estem davant d’uns dels terreny més verges: la comuni-

cació d’institucions i empreses a la xarxa. “Les empreses s’han

d’adaptar moltíssim a les xarxes socials, crec que encara no les

senten”, diu la Núria. I què diuen? Que ja no val comunicar

de qualsevol manera. L’eix de gravitació ha canviat: “Fins ara

el centre era el producte, ara és el consumidor.” El consumi-

dor té veu i opinió i en qualsevol moment pot opinar. I has de

contestar, per això “ens posem a escoltar el consumidor”. El

veus o no el veus. El sents o no el sents. Però hi és.

Núria Escalona: “Les empreses s’han d’adaptar moltíssim a les xarxes socials, encara no les senten”

Pepi Herrero: “És actitud. Potser les coses estan malament, però si busques trobes i, si et va malament un camí, tria’n un altre”

La Clara Antúnez es presenta: és dietista nutricionista i sommelier.Núria Escalona, especialitzada en publicitat i comunicació institucional a la xarxa.

8 | Reportatge Reportatge | 9

04 Reportatge 14 Entrevista 18 Conversa 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 10 Opinió

Opinió

Un govern per a l’euro

n vell acudit que s’acostuma a explicar

entre filòsofs (i que, per tant, no és per

morir-se de riure, sinó més aviat per fer

pensar) compara el racionalisme francès amb el

pragmatisme britànic. Davant d’una cosa que

funciona perfectament i de la qual l’anglès pre-

sumeix, el francès hi objecta: sí, això funciona

molt bé en la pràctica però... funciona també

en la teoria? Si ens posem seriosos, podria ser

que l’actual crisi de l’euro hagi revelat que el

francès tenia raó, matisant una mica els papers

respectius: l’euro no funcionava gens bé i la

causa és que n’havíem confiat l’èxit a aquell

“mètode comunitari” que moltes vegades con-

sisteix a posar les coses en marxa sense haver

previst les condicions i contextos que haurien

d’acompanyar-les. En aquest cas, que no era

possible una moneda sense una política corres-

ponent.

La crisi de l’euro és el típic exemple del

que acaba succeint quan una innovació tecno-

lògica (com ara la introducció d’una moneda

comuna) no ve acompanyada per una corres-

ponent innovació social (en aquest cas, una

governança que equilibri l’aspecte monetari

amb altres criteris de caràcter polític o social).

Les tecnologies sense acompanyament social

són com els cossos sense ànima o les cons-

truccions inintel·ligibles. La unitat monetària

sense integració política suposa compartir vul-

nerabilitats mentre que la solidaritat és insu-

ficient, reprodueix a nivell europeu aquella

incongruència que existeix en el pla mundial

entre la unificació dels mercats financers i una

escassa governança global.

La unió monetària va sorgir en un moment

en què era molt fort aquest prejudici mercanti-

lista que semblava ignorar les imperfeccions en

el funcionament dels mercats reals i financers,

en un context de valoració màxima de la com-

petència i de desregulació. Els seus creadors

van caure en la il·lusió de creure que una unió

econòmica pot ser una unió apolítica quan es

tracta de definir i gestionar els béns públics.

Malgrat que sigui gràcies a l’experiència nega-

tiva de la seva crisi, ara sabem que l’euro no

és una simple construcció econòmica sinó un

projecte polític que ha de ser gestionat com a

tal. Una Europa despolititzada ha hagut d’estar

al llindar de l’abisme per entendre que es trac-

ta d’una qüestió que no és tècnica, ni tan sols

merament econòmica, sinó de naturalesa doc-

trinal i política.

Tot plegat ha revelat un problema de fons

que afecta la Unió Europea en la manera de

concebre’s a si mateixa. Fa temps que hem

deixat de considerar-nos el laboratori per con-

figurar una voluntat comuna i ens hem con-

vertit en un simple punt d’arbitratge entre

interessos nacionals. Els estats han preferit ro-

mandre en el pla de la coordinació de les polí-

tiques nacionals que avançar cap a una major

integració, tot i que era el que exigia la unitat

monetària.

En aquest context, la crisi de l’euro posa

de manifest els límits de l’Europa intergover-

namental davant l’Europa federal. La Unió ha

volgut resoldre la quadratura del cercle i con-

ciliar la moneda única amb el manteniment

de les sobiranies econòmiques. És cert que

els tractats europeus preveuen una supervisió

multilateral de les polítiques econòmiques na-

cionals, però mantenen la preeminència inter-

governamental. El Pacte d’Estabilitat té molts

mecanismes en aquest sentit, però fins ara no

han estat eficaces. La raó d’aquesta ineficàcia

es basa en el fet que les decisions estiguin a les

UDr. Daniel Innerarity, catedràtic de Filosofia, investigador “Ikerbas-

que” a la UPV/EHU i director de l’Institut

de Governança Democràtica

El futur d’Europa

“Malgrat que sigui gràcies a l’experiència negativa de la seva crisi, ara sabem que l’euro no és una simple construcció econòmica sinó un projecte polític”

mans del Consell, és a dir, dels governs esta-

tals. Encara que el Consell estableixi una ma-

joria qualificada per a aquestes qüestions, els

estats membres prefereixen negociar abans que

endegar procediments que enfrontin els uns

contra els altres. Sempre era possible recórrer

a la Cort de Justícia, per a tot excepte per a les

qüestiones de disciplina pressupostària.

La crisi econòmica ha tingut un efecte pa-

radoxal perquè si, d’una banda, ha revelat les

divergències entre els estats membres així

com les febleses de la governança econòmi-

ca europea, de l’altra els ha fet comprendre

la profunditat de la seva interdependència i

la necessitat de trobar solucions comunes.

S’ha evidenciat que un euro sense el govern

econòmic corresponent és un marc dèbil per

fer front a un mercat que no és autosuficient,

als riscos derivats d’una regulació escassa o poc

respectada i amenaçat pel patriotisme econò-

mic nacional.

Fins ara hem sortejat les dificultats amb

fórmules ambigües que permeten no haver de

triar. Però tard o d’hora haurem d’enfrontar-

nos a una decisió política de quanta sobirania

estem disposats a abandonar a Europa i quin

mecanisme democràtic permetrà justificar

aquestes transferències de sobirania. El verta-

der desafiament al qual ens enfrontem és que

una moneda única exigeix majors transferèn-

cies de sobirania de les que fins ara hem estat

disposats a realitzar. Margaret Thatcher va ser

més clarivident en aquest punt que els seus

ambigus socis continentals i sabia on acabaria

portant-nos el procés: no va voler l’euro per-

què no volia comprometre’s amb una unió po-

lítica que implicaria tard o d’hora un vertader

govern econòmic europeu.

Si convertim la Comissió en el braç armat

de l’ortodòxia pressupostària, haurem de refor-

çar la legitimitat democràtica de la Unió. Un

poder de sanció purament tecnocràtic seria

contestat, amb raó. És per això que cal assumir

el risc d’una integració europea més forta. Ja hi

ha diverses propostes en aquest sentit, como

la d’elegir el president de la Comissió per su-

“La Unió ha volgut resoldre la quadratura del cercle i conciliar la moneda única amb el manteniment de les sobiranies econòmiques”

“No tenim més remei que donar a la política econòmica europea una dimensió més federal”

fragi universal o legitimar les decisions pres-

supostàries per una assemblea constituïda per

les comissions de pressupostos dels parlaments

nacionals.

Ja siguin aquestes o altres les solucions que

s’assoleixin, en qualsevol cas no tenim més re-

mei que donar a la política econòmica europea

una dimensió més federal. La feblesa de la cons-

trucció monetària europea no se superarà sense

un veritable govern econòmic comú. I així és

imprescindible renovar la construcció de les

eines polítiques necessàries per a la gestió de

béns econòmics comuns a tots els europeus.

Hem de desenvolupar una política econòmi-

ca creïble i coherent, que no sigui permanen-

tment amenaçada pels interessos particulars

dels estats i que sigui capaç, alhora, de tenir en

compte les divergències per no imposar mesu-

res idèntiques a situacions diferents.

Il·lustració: Josep Rom

10 | Opinió Opinió | 11

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Conversa 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 10 Opinió

L’audiovisual en la societat oberta

atalunya enfronta una reforma de les seves

lleis audiovisuals amb l’impuls d’un go-

vern fort però sense majoria absoluta i amb

la pressió de la crisi econòmica com a rerefons.

Aquesta reforma esmena parcialment el conjunt

de lleis que es van aprovar al llarg de la passada

dècada amb un ampli consens parlamentari i pro-

fessional després de l’amarg debat sobre els mitjans

públics que es va celebrar l’any 1999. En aquesta

dècada han passat moltes coses. Socialment, Cata-

lunya és avui una societat menys cohesionada, més

dual des del punt de vista econòmic, més diversa

des del punt de vista cultural i més fragmentada

des del punt de vista del consum de mitjans de co-

municació. Amb tot, la reforma no sembla que es

pensi fer amb el mateix nivell de consens que les

lleis actualment vigents ni tampoc per fer front a

aquests canvis. Més aviat es planteja una reforma

que combina una pretesa austeritat i una suposada

liberalització del sector audiovisual a Catalunya.

És, en definitiva, una reforma antiga basada més

en les reivindicacions dels que es van considerar

maltractats per les lleis anteriors que no pas en la

resposta als reptes del futur que ja és present.

Quins són aquests reptes? L’audiovisual és avui

un mercat plenament obert. Ho és des del punt de

vista de la regulació dels estats però també des de

la perspectiva de la tecnologia, del consum, de les

empreses i dels continguts. Parlar avui del mercat

audiovisual ja no és parlar de la televisió, del ví-

deo, dels DVD o de les sales de cinema. Parlar avui

de l’audiovisual és parlar de la xarxa d’Internet,

dels mòbils, dels tàblets, de les smart tv... d’un

seguit de dispositius de connexió a bases de da-

des de continguts audiovisuals produïts primigè-

niament com a pel·lícules de cinema, programes

de televisió, etc. I els reptes en aquesta nova era

es concentren en un sol principi: traslladar a les

formes de consum audiovisual actuals i futures els

principis de l’estat de dret: la llibertat, la responsa-

bilitat editorial, els drets d’autor, la protecció dels

menors, la salvaguarda dels drets fonamentals...

Legislar avui en matèria audiovisual sense tenir en

compte aquesta perspectiva és fer trampes al soli-

tari, especialment en un país com Catalunya, amb

una llengua encara fràgil en l’àmbit audiovisual i

amb una feblesa política superior a la dels estats

convencionals.

Què necessitarà el mercat audiovisual a Cata-

lunya? En primer lloc, una legislació clara i mo-

derna que configuri un marc regulador previsible

i que garanteixi la competència lliure i lleial entre

els diversos operadors i les diverses plataformes

de distribució. En segon lloc, un òrgan regulador

que ampliï les seves competències als continguts

audiovisuals amb independència del suport on es

transmetin i que eviti els tractes de favor des del

poder polític. En tercer lloc, un sector públic po-

tent i innovador. Potent vol dir amb capacitat de

seguir competint amb els grans productors estatals

de continguts, amb voluntat de continuar impul-

sant el sector privat a Catalunya i amb prou prestigi

per ser majoritari. Innovador vol dir eficient des del

punt de vista de la gestió empresarial adaptada als

moments actuals, amb capacitat d’obrir camins en

sectors punters i amb possibilitat d’experimentar.

Només hi ha una cosa que s’hagi demostrat

més perversa des del punt de vista polític i econò-

mic que els monopolis públics: els monopolis

privats. Portar a terme una legislació audiovisual

a Catalunya a mida dels que volen perpetuar un

model antiquat de negoci basat en la captivitat del

públic gràcies als privilegis de les concessions pú-

bliques, és fer moltes passes enrere. Primer de tot

perquè és perdre el tren de la història, una cosa

que Catalunya i la seva llengua han pagat sempre

cara. Però, sobretot, perquè és afeblir el conjunt

del mercat. Hi ha massa presumptes partidaris de

la llibertat que només la volen per servir els seus

propis interessos. Necessita, el mercat audiovisual

a Catalunya, reformes legals que vagin en la direc-

ció adequada, que regulin a l’estil d’Europa i no

d’Espanya, que busquin la pluralitat des de l’estat

de dret i que garanteixin una competència oberta i

en condicions d’equitat.

CDr. Albert Sáez,

professor de la Facultat de

Comunicació (URL)i expresident del

Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

(CCMA)

Opinió El futur de l’audiovisual a CatalunyaOpinió

A la cruïlla

n aquests propers mesos veurem l’abast de

les modificacions legals que el Govern de

Catalunya pretén promoure en el sector

audiovisual de Catalunya, un sector que viu mo-

ments de canvi sense precedents. L’audiovisual

s’ha convertit en un sector estratègic en la gran

majoria dels països perquè no només incideix

directament en les àrees de major innovació i di-

namisme empresarial –amb una vinculació molt

directa amb el sector de la Societat de la Informa-

ció– sinó perquè també la comunicació audiovi-

sual –sigui a través de les ones hertzianes, a través

del satèl·lit o les comunicacions electròniques– ha

esdevingut un factor clau en les nostres societats,

en la seva llibertat, progrés i cohesió social. Per a

Catalunya, a més, el sector audiovisual juga un

paper especialment important de cara a la nostra

identitat nacional i la nostra llengua.

Precisament perquè els serveis audiovisuals

representen quelcom més que una mercaderia

objecte de les lleis del mercat, els poders públics

han intentat, amb més o menys èxit, promoure

una regulació que assegurés l’interès públic. En

molts països, cas de Catalunya, les corporacions

públiques audiovisuals –seguint el model de la

BBC– han estat els garants d’un audiovisual ac-

cessible universalment, de qualitat i plural. Altres

països, com en el cas dels Estats Units, van deixar

l’audiovisual en mans privades i amb una orien-

tació essencialment comercial. Avui, amb l’esclat

tecnològic que suposa la digitalització i Internet,

s’han multiplicat les finestres de comunicació i,

juntament amb la comunicació clàssica, ens tro-

bem l’autocomunicació en masses, que representa

una nova realitat fascinant. Els marcs nacionals de

regulació han esclatat, com també sembla impo-

sar-se la visió que la comunicació audiovisual, en

multiplicar-se i obrir-se, deixa de ser un bé social

sotmès a una certa lògica d’interès públic per pas-

sar a ser una mercaderia més sotmesa a la lògica es-

tricta del mercat i de la mundialització. Per aquesta

raó l’intent d’alguns països d’empènyer els acords

de l’OMC –Organització Mundial del Comerç– per

suprimir les regulacions nacionals o continentals

que preveuen un estatut particular per als serveis

audiovisuals. Per això l’embranzida que pateixen

els operadors públics audiovisuals una mica arreu

del món per reduir el seu marc d’actuació i els seus

recursos econòmics. Per això l’intent de modificar

les polítiques de promoció de l’audiovisual euro-

peu que preveu la Directiva Europea de Serveis

Audiovisuals. Per això els intents de desregulació

i de privatització de les comunicacions, inclosa la

comunicació audiovisual.

En aquest context i des de fa anys, el Parlament

de Catalunya ha anat reformant les lleis audiovi-

suals amb dos objectius prioritaris i, d’altra banda,

molt similars al nostre entorn comunitari: consoli-

dar, en primer lloc, un operador públic audiovisual

potent, plural i de qualitat i, en segon lloc, acon-

seguir un regulador independent del sector amb

autoritat sobre aquest. Ara, a més, caldria assegurar

un marc més transparent i directe de finançament

de la CCMA, seguint el model del cànon, i enfortir

les xarxes de comunicacions electròniques assu-

mint la Generalitat més competències en el camp

de la Societat de la Informació. Amb més o menys

intensitat, els dos primers objectius s’han aconse-

guit i espero que la reforma anunciada vagi també

en una línia similar. En aquest sentit només un

gran acord parlamentari ho assegurarà, un acord

que sigui ambiciós i que entengui el caràcter estra-

tègic que té avui dia la comunicació.

La CCMA i el CAC, en menor grau, represen-

ten dues institucions claus per assegurar –malgrat

la globalització, la privatització i la mundialització

de la comunicació– un espai i un sistema nacional

de comunicació que permeti als catalans poder

gaudir una comunicació lliure, arrelada al país,

lluny dels formats de teleporqueria que ens en-

vaeixen arreu, lluny d’interessos de grups privats

que només cerquen el benefici econòmic. Per con-

tra, Catalunya pot situar-se al capdavant d’un au-

diovisual de qualitat, professional, obert al món,

arrelat al país, vector de convivència i llibertat.

EDr. Josep Maria

Carbonell, degà de la Facultat

de Comunicació Blanquerna (URL)

i expresident del Consell Audiovisual de

Catalunya (CAC)

El futur de l’audiovisual a Catalunya

“Només hi ha una cosa que s’hagi demostrat més perversa des del punt de vista polític i econòmic que els monopolis públics: els monopolis privats”

“Per a Catalunya, el sector audiovisual juga un paper especialment important de cara a la nostra identitat nacional i la nostra llengua”

12 | Opinió Opinió | 13

04 Reportatge 10 Opinió 18 Conversa 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 10 Opinió

l Dr. João Breda és un reconegut expert en Nutrició que lidera des de fa uns anys el programa de Nutri-

ció, Activitat Física i Obesitat de l’OMS. El passat mes d’octubre va ser a Barcelona per participar en la

5th Diets Conference que va organitzar la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL conjunta-

ment amb la xarxa temàtica Diets (Dietitians Improving the Education and Training Standards). El Congrés, que

va abordar el tema de l’evidència sobre la qual s’ha de fonamentar la professió del nutricionista i el dietista, va

alertar de l’alta prevalença de l’obesitat i el sobrepès als països del sud d’Europa.

Vostè sosté que l’obesitat segueix sent una epi-

dèmia al nostre món, a Europa. Encara?

Malgrat totes les campanyes de prevenció?

Sí, segueix sent una epidèmia per la velocitat del

creixement i pel nombre de persones afec-

tades. El sobrepès i la obesitat són malalties

cròniques importants. La gent a vegades no

les reconeix com a tals i per això cal canviar

aquesta percepció. Avui sabem que al voltant

del 25% de nens d’alguns països europeus en

edat escolar, dels 6 als 9 anys, ja tenen obe-

sitat o sobrepès. La prevalença és molt alta,

massa.

Hi ha països que preocupen més que altres?

A Espanya, Portugal, Grècia i Itàlia, el percentat-

ge encara és més alt. Un dels problemes és la

pèrdua de la dieta mediterrània. No hem sabut

mantenir-la i ara hem de treballar per recu-

perar-la, però amb algunes variacions. Abans

calien moltes més calories per poder fer tre-

balls físics. Avui ja no hi ha necessitat de tanta

energia. Nosaltres hauríem de ser molt crea-

tius per tornar a crear la dieta mediterrània

mantenint allò que té de bo, com el color, les

fruites i les verdures, l’oli, una mica de vi per

als adults, però tot això calculat i adaptat a la

nostra vida d’avui.

Menjar menys i fer més exercici?

Exactament. Molt més exercici. L’activitat física a

Europa és baixa i als països pobres d’Europa en-

cara més. A les ciutats amb molt trànsit i amb

pocs recursos fer esport és molt més complicat,

com anar en bicicleta, per exemple. Si volem

que en una ciutat les persones facin activitat

física d’una forma espontània, cal adaptar les

ciutats. Per exemple, a Dinamarca, el 30% de la

població va a treballar en bicicleta. Per què? Pri-

mer perquè és pla, d’acord, però també perquè

hi ha polítiques socials i ambientals que ho pro-

mocionen. Disminueix la pol·lució i augmenta

la qualitat de vida.

Tornem a la dieta mediterrània. És cert que la

vam abandonar i les conseqüències han estat

nefastes, pel que diu. Però també ja fa anys

que en parlem, que se sap. En què ens hem

equivocat? Ha fallat la prevenció?

La veritat és que han fallat les polítiques de pre-

venció. Fa pocs anys, els països van reconèi-

xer que era un problema molt seriós que no

es pot solucionar amb mesures simples, sinó

que s’han d’utilitzar polítiques que impliquin

tots els sectors de la societat. L’administració,

perquè pot fer-ho a través de la fiscalitat; la

indústria alimentària, que ha de rebaixar les

“L’obesitat segueix sent una epidèmia”Text: Marta ClosFotografies: Pere Virgili

ENTREVISTA al Dr. João Breda

E

14 Entrevista

Entrevista | 15

04 Reportatge 10 Opinió 18 Conversa 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 14 Entrevista

quantitats de sucre, de greixos i fer porcions més petites,

a no fer publicitat d’aliments amb molts greixos o su-

cre dirigida als nens… No es pot acceptar la publicitat

dirigida als nens, ja hi ha molts països que l’han prohi-

bit. Té una influència molt negativa. No dic que sigui la

causa principal, però tot suma. L’OMS ha desenvolupat

un conjunt de recomanacions per reduir el màrqueting

d’aquests productes que són mals aliments dirigits als

nens.

A la seva ponència parlava dels països nòrdics com un

exemple del que s’ha de fer.

Sí, per exemple Suècia. O el Regne Unit, que ha dit a la

indústria que els donaven una oportunitat per reduir

aquesta publicitat i ho han fet. Es pot fer amb una llei o

amb acords amb els agents implicats.

Quin diagnòstic fa d’Espanya?

Doncs, com a la resta de països mediterranis, hi ha una gran

prevalença d’obesitat i un creixement important de les

malalties cròniques com poden ser el càncer, la diabetis o

les malalties cardiovasculars. L’obesitat és una epidèmia.

I no oblidem que és una malaltia crònica però també la

causa d’altres malalties. A Espanya passa com a molts paï-

sos europeus: tenim molta més cura de les persones, més

atenció mèdica, però en canvi no hem canviat els compor-

taments, els hàbits de les persones, que és on es podrien

estalviar molts diners i recursos.

Prevenir és millor que curar i també segurament més barat…

Evidentment. Per a un govern és molt més barat que la

gent s’alimenti bé per preve-

nir determinades malalties…

S’estalvien ingressos hospitala-

ris, tractaments, etc. Però això

no s’aconsegueix en quatre

anys, cal una dècada almenys.

Hi ha d´haver una planificació

amb diferents nivells d’acció:

un de nacional, que té a veure

amb la regulació i la implicació

de tots els sectors relacionats,

però després els municipis, que

han de tenir també una res-

ponsabilitat en la promoció de

la salut afavorint, per exemple,

l’activitat física i construint

espais urbans que permetin

aquesta activitat física.

Quin paper hi tenen, els professionals de la nutrició?

Hi tenen una paper fonamental. És una professió molt recent

al sud d’Europa, però cada vegada més la salut pública

implica més professionals, no només els metges. Incloure

professionals experts en nutrició en els sistemes de salut i

socials per millorar la vida de les persones és fonamental.

És una professió amb molt futur.

Quines són les prioritats de l´OMS?

Tenim un pla per ajudar els països a fer noves polítiques per

prevenir i combatre les malalties cròniques no trans-

missibles, on la nutrició i l’activitat física assumeixen

un paper importantíssim. És un pla del 2012 al 2016.

Volem desenvolupar plans nacionals, tenir una atenció

particular a les persones més pobres, els que pateixen

més perquè tenen menys cura de la seva salut. La preva-

lença de l’obesitat és en zones pobres, les persones que

mengen pitjor consumeixen productes més barats que

tenen més greixos, viuen en barris complicats on les

mares no deixen sortir els nens al carrer i per tant fan

menys activitat física, etc. És tot una cadena. I també

volem actuar a les àrees que tenen a veure amb salut en

totes les polítiques; per exemple, cal utilitzar les políti-

ques de preus i la dels impostos. Hi ha països com Hon-

gria o Dinamarca que estan posant més impostos als

greixos, als sucres, etc. És una bona idea: recaptes diners

per a l’estat i fomentes la salut. Afavorir, per exemple,

el consum de les fruites i les verdures. La Unió Europea

té un programa per a les escoles i nosaltres el recolzem

molt. En resum, hem de buscar estratègies on tots hi

guanyem.

16 | Entrevista

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 18 Conversa

Josep M. Garrell: Per començar potser hauríem de definir

què entenem per excel·lència. Tot i que hi ha moltes

mètriques i indicadors que ajuden a definir el concepte

d’excel·lència, el terme té un component tremendament

subjectiu, fins i tot diria que és una sensació.

Jordi Marquet: És un concepte filosòfic. Al final has de tra-

duir aquesta estranya sensació d’excel·lència en alguna

cosa mesurable en la qual intervenen uns indicadors i

aquesta tasca no és senzilla. És un dels problemes que

també ens trobem en les nostres relacions, ja que gairebé

tothom es considera excel·lent, però en el moment en

què mesures li has de dir a algú que no és tan excel·lent

com un altre. En el nostre món, l’excel·lència implica

discriminar i no hi estem gaire acostumats.

J.M.G.: El que avaluo i com ho avaluo sovint es trasllada als

resultats dels rànquings, la qual cosa implica trobar-hi

un cert component ideològic. De fet, quan es posen uns

indicadors amb determinats pesos, és per mesurar una

cosa i no una altra. Quan es tracta d’una universitat que

té com a missions la docència, la recerca i la transferèn-

cia, què mesuren els rànquings?

J.M.: Es tracta d’un procés cíclic que ja hem viscut en al-

guns àmbits: es pren una decisió discriminatòria, és a

dir, es decideixen els aspectes que es mesuraran i de qui-

na manera es farà. El que es demostra és que el sistema

s’alinea: a força de mesurar o de decidir com mesures

l’excel·lència, la promous en aquells àmbits determinats

que has seleccionat i generes tendència. L’alineació és

molt clara.

J.M.G.: El sistema s’ajusta als indicadors de mesura. Un

rànquing que classifiqui universitats en termes generals

i que l’únic que mesuri són determinades parcel·les de

l’activitat universitària, potser no hauria de ser només el

que generés l’opinió global del sistema.

J.M.: Els podem criticar tot el que vulguem però, al final, els

rànquings tenen un efecte i un pes important a nivell

de l’opinió pública i d’agents finançadors amb una in-

fluència determinant en el sistema. Per tant, no podem

ignorar el pes que tenen. Comparo com es comporta o

com es mesura l’excel·lència en una empresa que, al fi-

nal, són beneficis i resultats. A les universitats no se’ns

acostuma a valorar gaire en aquest sentit; per exemple,

temes com l’èxit en l’ocupabilitat no són els índexs

que habitualment fem anar i la societat algun dia ens

ho podria demanar ja que, de les tres missions que té la

universitat –la docència, la recerca i la transferència de

coneixement–, la primera i la tercera estan directament

connectades amb la societat. La universitat ha de for-

mar bons ciutadans, ha de ser excel·lent en la formació

de bons professionals i ha de transferir eficientment els

resultats de recerca a la societat. I tant la formació com

la transferència necessiten indicadors connectats direc-

tament amb la societat, la qual cosa s’ha fet poc o gens

perquè, per mesurar l’excel·lència, bàsicament ens hem

centrat en la recerca i això és un error.

J.M.G.: En general una empresa la valores per la qualitat del

bé, del servei, d’allò del qual et proveeix. Si tornem als

rànquings, històricament aquests s’han fet mesurant de

manera pràcticament exclusiva l’activitat de recerca i, a

més, difícilment s’ha relativitzat el resultat a la mida de

la universitat. Una universitat petita pot ser bona i des-

puntar en una àrea, però pel fet de ser petita té menys

possibilitats de sortir en els rànquings. És evident que en

la mesura que el principal retorn a la societat és l’activitat

docent i després l’activitat de transferència, el fet de ser

bo en recerca repercuteix en el fet de ser bo en docència i

en transferència. Però mesurar només l’activitat de recer-

ca no és una mesura exacta. A més a més en els darrers

anys hi ha hagut una tendència que és perillosa de cara

a la vinculació entre recerca i docència i transferència, i

és l’extrema professionalització de l’activitat de recerca.

Neixen centres de recerca, amb personal dedicat exclusi-

vament a la recerca, i aquests han de competir amb els

nostres grups universitaris. Això vol dir que el grup de

recerca universitari, en la mesura que no es pugui de-

dicar d’una manera intensa a l’activitat de recerca, no

serà competitiu ni en les publicacions ni en la captació

de recursos. Per tant, s’aprofundeix més en aquella vella

divisió entre docència i recerca. O som capaços de tornar

a acostar, si més no des de la universitat, aquest model

o d’una manera o d’una altra el retorn que té l’activitat

de recerca dins de l’actualització dels programes i de

l’activitat docent s’anirà allunyant.

J.M.: En aquest sentit hi ha dos models. Nosaltres tradi-

cionalment hem donat per suposat que un bon recer-

cador ha de ser un bon docent i això en altres models

és molt discutible. En el model americà hi ha una di-

ferenciació ben clara entre ser actiu en recerca o no.

L’expressió adequada és que un professor universitari

no necessàriament ha de fer recerca, només ha d’haver

fet recerca, que són dues coses diferents. És una despe

’any 2009 el govern de l’estat va crear el Programa Campus d’Excel·lència Internacional (CEI) amb

l’objectiu de modernitzar la universitat espanyola. En aquest marc, el projecte Aristos Campus

Mundus 2015, liderat per la Universitat Ramon Llull i amb la participació de les universitats de

Deusto i Comillas, va obtenir la qualificació de Campus d’Excel·lència Internacional en la convocatòria

Campus d’Excel·lència 2011. L’objectiu és potenciar l’excel·lència acadèmica, docent i investigadora i la

plena globalització dels seus projectes universitaris. El Dr. Josep Maria Garrell, que va liderar el projecte a

la URL, i el Dr. Jordi Marquet, membre de l’equip que va obtenir el segell CEI per la UAB l’any 2009, par-

len en aquesta conversa sobre l’excel·lència universitària i què suposa el programa CEI per a la universitat

del nostre país. Complementa la conversa un article d’Antoni Brufau, President & CEO Repsol, recentment

investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull.

Conversa entre el Dr. Josep Maria Garrell, secretari general i vicerec-tor de Política Universitària de la URL, i el Dr. Jordi Marquet, director general del Parc de Recerca de la UAB.

CONVERSA

L

El camí cap a l’excel·lència universitària

CONVERSA

18 | Conversa Conversa | 19

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 18 Conversa

sa absurda de recursos el fet de mantenir la gent fent re-

cerca quan ja no té idees, quan ja no és capaç de ge-

nerar excel·lència, però això no vol dir que no pugui

ser excel·lent en altres àmbits. En el model americà

són molt bons docents una vegada han acabat la seva

activitat de recerca, escriuen llibres, manuals... Si som

honestos hem de reconèixer que la veritable activitat

trencadora de recerca s’acaba als 45 anys o fins i tot

abans; la recerca veritablement trencadora la fan els

joves. Després vius una mica de l’èxit, de la renda, i

pots fer una activitat important: orientar aquesta recer-

ca trencadora cap a l’aplicació, perquè això sí que ho

sabem fer els veterans.

Josep Maria Garrell “El programa CEI pretén que quan la gent del món miri l’estat pugui dir quines són les universitats més importants”

Jordi Marquet “Tard o d’hora aquest país haurà de ser capaç de prendre decisions discriminatòries pel que fa a l’impuls de l’excel·lència”

J.M.G.: Què ha suposat per a vosaltres el Campus

d’Excel·lència Internacional (CEI)? Jo crec que en el seu

conjunt ha forçat les universitats a repensar-se i a ava-

luar-se. Realment, si algun èxit o algun resultat ha tingut

el programa CEI a l’estat espanyol, al meu entendre, és

aquest procés. Una de les coses que el CEI et demana

com a programa és que presentis un projecte de viabilitat

i de conversió cap a campus d’excel·lència internacional.

Per tant, fa analitzar d’on véns i cap on vols anar per

convertir-t’hi, però d’una manera integral respecte de les

diferents missions universitàries i en els diferents ves-

sants d’actuació. En els rànquings, i com hem comentat

abans, es mesura essencialment l’activitat de recerca i, en

aquest sentit, el programa CEI en si pot haver contribuït

a com podem mesurar les diferents missions de la uni-

versitat. De fet, el programa ha afegit alguns aspectes que

a vegades en l’àmbit d’universitats costa més d’entrar-hi

com és el tema de la relació amb l’entorn.

J.M.: Sí, aquest país ha portat una línia disgregadora que

s’havia de corregir. Ara ja parlo de l’experiència de la

UAB: dins del campus hi ha un nombre important de

centres de recerca aliens a la UAB. La política que ha

existit en el nostre país durant anys i que Catalunya

ha promogut molt en els darrers 10 ha estat la crea-

ció de multitud de centres de recerca independents

que, evidentment, poden ser excel·lents però, si ho

són, ho són en un espai molt petit, no irradien aques-

ta excel·lència i l’excel·lència ha de ser irradiada en

l’entorn. Des del nostre punt de vista, el Campus

d’Excel·lència ha vingut a redreçar una mica aques-

ta línia disgregadora. Una de les paraules clau del

CEI és agregació i a la UAB hem fet una aposta molt

forta per agregar, buscant-hi punts de col·laboració

i escenaris d’interès comú, les entitats participants,

la qual cosa permet irradiar l’excel·lència d’aquests

centres, que fins ara tenien una activitat independent

i aïllada, cap a la resta de l’ecosistema. Per exemple,

generem màsters estratègics que els podem fer grà-

cies a l’existència d’especialistes de primer nivell en

aquests centres (nanotecnologia, etc.). L’excel·lència

no la pots deixar aïllada, ha de tenir impacte en el

territori incloent-hi les empreses; la missió principal

del Parc de Recerca UAB que ara dirigeixo és incorpo-

rar les empreses en l’ecosistema general (formació, re-

cerca i transferència directa). I ara comencem a incor-

porar fins i tot l’administració local perquè és l’altra

pota del conjunt per desenvolupar eficientment tota

aquesta activitat.

J.M.G.: Però el vostre cas, vist des de la distància, reu-

neix tots els elements que la mateixa convocatòria

definia...

J.M.: El cas del campus de la UAB és un cas d’entropia po-

sitiva (no és el resultat d’una especial planificació), però

ara existeix allà una gran concentració de coneixement.

Diríem que el campus d’excel·lència ha tingut un efecte

conceptual, anem a buscar coses que podem fer junts.

Han de sortir més projectes concrets, perquè és una mar-

ca potent i de fet la utilitza tothom.

J.M.G.: En el nostre cas no tenim un campus físic com la

UAB però la cultura de l’agregació l’hem tingut tota

la vida. La Universitat Ramon Llull és una agregació

d’institucions i de projectes que tenen una relació molt

fluïda amb el seu entorn. Per tant, i sense oblidar la glo-

balitat, ens vam focalitzar en aquells aspectes en què

consideràvem que estem en una posició de desavantatge

quan competim amb altres universitats per a l’obtenció

d’un segell com és el CEI. I ens vam centrar en la recerca.

En aquest sentit, va ser un procés de conceptualització,

de priorització; la definició explícita d’un pla estratègic.

Pel que fa al tema econòmic, el nostre projecte, el de

2011, juntament amb Deusto i Comillas, és un projecte

agregat que representa quatre-cents vint-i-pocs milions

d’euros a repartir durant 5 anys. Què podem arribar a

finançar a través de la convocatòria? Molt poca cosa.

El programa CEI pretén que quan la gent del món miri

l’estat pugui dir quines són les universitats més impor-

tants, o les agregacions d’universitats més importants,

de la mateixa manera que podem dir les que coneixem

d’altres països. Però si realment volem posicionar algu-

na de les universitats del sistema estatal dins del pano-

rama global i mundial, aquest CEI no ho farà. Si més

no, no ho farà amb els recursos del programa, cosa molt

diferent del que passa a França o Alemanya.

J.M.: Jo no crec que sigui l’objectiu del programa, i si era

l’objectiu és un fracàs espectacular. Potser s’han de fer

alguns passos previs abans d’arribar al model francès o

al model alemany, és a dir, a generar deute públic per

subvencionar pocs però bons projectes. Tard o d’hora

aquest país haurà de ser capaç de prendre decisions dis-

criminatòries pel que fa a l’impuls de l’excel·lència. Jo

sóc un gran defensor del sistema americà: hi ha univer-

sitats pràcticament a tots els pobles, el que se’n diu el

Junior College, on els estudiants surten amb un bache-

lor. Però de les grans universitats, de les 4.200 que hi

ha als EUA, només 200 imparteixen doctorat. Al nostre

país qualsevol universitat ofereix el doctorat i aquest fet

ja exigeix un nivell mínim de recerca. En aquest sentit,

pel que fa a l’Autònoma, el que ens hauria de permetre

fer el CEI, a nivell conceptual, és generar una suprauni-

versitat: tot es qüestió que els nostres socis estiguin

d’acord i que els governs de les universitats siguin prou

generosos perquè, si fas una agregació, posem per cas

el nostre projecte d’agregació de tots els centres de re-

cerca, és evident que hauràs de limitar una mica la teva

capacitat de decisió perquè tot el que és col·laboració

implica menys capacitat de decisió individual i més de-

cisió col·lectiva.

20 | Conversa Conversa | 21

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 18 Conversa

J.M.G.: Parles de fusions?

J.M.: Arribo a pensar, no a parlar. Però arribo a pensar real-

ment en fusions.

J.M.G.: En un país com el nostre seria complicat.

J.M.: Sí, és cert, seria molt difícil, però penso que hem de

tenir-ho present. De la mateixa manera que les empreses

per competir internacionalment han de tenir una certa

massa crítica, en determinats aspectes, per a les univer-

sitats hauria de ser el mateix. El model francès és aquest.

J.M.G.: Tothom ha vist que sense renunciar a moltes coses,

va més bé ser més grans. Que cada vegada hi ha menys

lloc per a la uniformitat i per a la mediocritat, en aquest

sentit. Tornant al model dels EUA, allà no importa agafar

un avió per anar a estudiar allò que realment vols a un

centre de referència i no al que tens al costat de casa no-

més per la proximitat. Ens hauríem de preguntar si aquí

no hauria estat molt més profitós fer un bon programa

de beques perquè la gent es pugui desplaçar que no pas

que totes les universitats del territori tinguin de tot.

J.M.: Tens tota la raó, perquè aquesta dificultat que té

l’habitant del nostre país per moure’s és una limitació

molt i molt gran. Fa poc un expert s’estranyava que

en aquest país es critiqui molt que la gent hagi d’anar

a Alemanya per trobar feina, quan això hauria de ser

positiu. El que és més important és que els que mar-

xen contribuiran a l’excel·lència del seu país perquè,

quan tornen, ho fan amb coneixements nous i oberts.

I avui dia s’ha d’estar disposat a moure’s allà on toqui i

això fa referència també al sistema universitari. Si toca

anar a estudiar o a treballar a Brussel·les, doncs toca.

T’enriquirà.

J.M.G.: Tornant al CEI, com creus que ho ha viscut, la co-

munitat universitària?

J.M.: Hi ha dos corrents d’opinió: els que creuen en el CEI

i els que no. Et trobes moltes vegades relativament aï-

llat per aquesta expressió dels “nosaltres sols” que exis-

teix en el món universitari i la gent ignora un punt que

vull remarcar clarament: l’excel·lència i l’avanç només

es troben en la frontera. Per tant, l’aspecte més positiu

que veig al CEI és que permet aquestes interaccions i

és en aquest punt fronterer on de sobte apareixen pro-

jectes. Nosaltres ens vam posar dues línies prioritàries:

d’una banda, nanociència i nanotecnologia i, de l’altra,

biotecnologia i biomedicina. Pel que fa a la primera, ja

hem aconseguit tenir una línia completa (grau, màster

i doctorat), que no hauria estat possible sense el CEI ni

els instituts de recerca aliens, ubicats al campus de la

UAB, participants del projecte CEI. Aquest és un bon

exemple.

J.M.G.: Certament. En el nostre cas, i pel que fa a

l’especialització temàtica, hem volgut donar-li una mica

la volta. De fet es tracta d’un dels resultats col·laterals

del projecte en el qual ens sentim més còmodes. Tradi-

cionalment l’especialització s’ha vist des d’una òptica

vertical, d’àrea de coneixement. Però, en canvi en el

nostre projecte CEI, el que hem volgut fer és donar-li

una la volta. Si això està pensat perquè realment el nos-

tre entorn hi entri, perquè les empreses puguin ampliar

les relacions amb nosaltres i els projectes de recerca pu-

guin augmentar, per què no parlem de la resolució de

grans reptes socials? Diguem-li recerca orientada, que

no és ni bàsica ni aplicada, sinó que des del principi

fins al final del procés cal pensar en un enfocament in-

terdisciplinari –no vertical, sinó horitzontal i transver-

sal–, un enfocament que hauria de permetre no perdre

de vista un horitzó d’orientació en la resolució de rep-

tes socials. És el que nosaltres n’hem dit focus areas, en

què definim i creem els Centres Distribuïts de Recerca.

L’especialització d’Aristos es fa al voltant de focus areas

i això no només implica una especialització en àrees

de coneixement, sinó que a més implica el foment de

col·laboració del PDI, i sempre orientada al retorn.

J.M.: Hem de fer un canvi ràpid de mentalitat. Ens hem

d’oblidar de l’organització tradicional del coneixement,

anar als problemes reals, enfocar-los de manera transver-

sal i aleshores jugar fins i tot amb una orientació de mer-

cat, és a dir, ens hem de preguntar per a què pot servir

allò que fem al mercat? Tenim la recerca tibada per part

del mercat, són empreses innovadores que evidentment

volen accés al coneixement i nosaltres podem oferir-

lo, però això no ho fèiem abans. Però hem de fixar-nos

en aquesta banda en què la societat tiba de la recerca

i l’investigador estigui orientat en el que li demanen i

que sigui capaç de treballar amb una mentalitat transver-

sal. I això implica, per exemple, un físic treballant amb

un sociòleg o amb un psicòleg. Últimament començo

a sentir tant la paraula excel·lència com la paraula im-

pacte. La idea d’impacte a la societat. Vostè fa recerca

d’excel·lència, fa recerca d’impacte? I aquesta recerca

d’impacte ha de ser transversal, si no no tindrà impacte.

J.M.G.: I això no va en detriment de l’activitat de recerca

més bàsica, perquè quan expliques aquest tipus de co-

ses el primer que et diuen és si ets dels “aplicatius”, que

t’estàs carregant la recerca. Per això és bo matisar-ho,

això no va en detriment de res, va en benefici de moltes

altres coses.

J.M.: La comissió europea té una llista de paraules clau. N’hi

ha de dos tipus: les científiques i les de terminologia de

mercat que pots associar a la teva recerca. Tinc la im-

pressió que aquell vell concepte de la torre d’ivori, de

dir “nosaltres pensem, som excel·lents, i els altres ens

han de finançar perquè som molt bons”, està caient per

22 | Conversa Conversa | 23

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 18 Conversa

què, amb això que vostè és tan bo, quin impacte té tot el

que està fent? I això ens ho demanen cada vegada més,

i dins del terme excel·lència està apareixent aquest altre

concepte, que finalment seran dos termes que hauran de

jugar el seu paper.

J.M.G.: Hauríem de plantejar-nos el paper que juguen els

diferents governs en el que és la interacció entre la uni-

versitat i el seu entorn, la universitat i les empreses. A

altres llocs del món, el que tradicionalment han fet les

administracions no és el que ha fet l’administració del

nostre país. Aquí, el model s’ha basat molt en la cultura

de la subvenció a les empreses, les quals, perquè puguin

optar a la subvenció en innovació, han de buscar un soci

a la universitat. En canvi, en altres llocs, el que realment

s’ha fet és la compra pública innovadora, que es fa per

la via del foment del producte innovador, que et força

d’una manera o d’una altra que realment l’empresa no

hagi de buscar un partner universitari per fer qualsevol

cosa, sinó que l’ha de buscar per generar aquest producte

innovador. Es tracta de menys subvenció i més contrac-

tació pública ben enfocada. Per tant, és una mesura cla-

rament complementària que fomenta un dels vessants

del que podem anomenar excel·lència universitària. En

canvi, aquí s’ha fomentat poc.

J.M.: Molt poc. Hi ha un programa del ministeri de compra

pública innovadora, però els està costant molt posar-lo

en pràctica.

J.M.G.: Però només és un programa, no una actitud.

J.M.: Espero que amb el temps això pugui arribar a funcionar.

També volia comentar el paper de les empreses en aquest

gran ecosistema dels campus d’excel·lència internacional.

Nosaltres treballem en aquesta direcció, incorporem em-

preses dins de l’ecosistema i hem dissenyat una termino-

logia que fa referència a les empreses que consumeixen

recerca o coneixement. A aquest tipus d’empreses els fem

unes condicions especials, formen part de la comunitat:

tenen accés a la informació, als serveis cientificotècnics,

però obligatòriament han de consumir recerca de la uni-

versitat. A moltes reunions entre investigadors i empreses

hi ha un gran interès per part d’aquestes a formar part

de la comunitat universitària i tenir accés al coneixement.

Qualsevol empresa que tingui una mica de voluntat in-

novadora pot tenir activitats d’innovació low cost perquè

hi ha molts ajuts públics que les empreses no coneixen i,

quan estan en aquests entorns, nosaltres els subministrem

la informació perquè puguin accedir-hi. En aquest sentit,

el CEI permet la creació d’aquest ecosistema. Per tant, la

petita i mitjana empresa també es veuen afavorides ja que

si pertanyen a aquestes comunitats poden tirar endavant

projectes innovadors. Per tant, al final és construir una

mena de suprasistema i la resta seran diferents cèl·lules

que treballen per al conjunt.

J.M.G.: Nosaltres fa anys que reflectim aquest concepte però

amb un altre nom, en el marc dels nostres dos parcs: Tec-

nova La Salle i Creàpolis d’ESADE. És el fet de dir “vin-

gui perquè ens pot ensenyar cap a on hauríem d’anar” o

ens pot dir què és el que podríem fer, que és una mena

d’ecosistema on podem conviure. Per anar acabant aques-

ta conversa, com veus el futur? Hem avançat o cal fer un

canvi d’actitud més enèrgica?

J.M.: Hi ha un punt clau que no afecta la vostra universitat,

afecta les públiques. Per poder competir en un món in-

ternacional altament competitiu com el que tenim ara,

no podem fer-ho amb la governança que tenim. No po-

dem funcionar amb el sistema assembleari que tenim ara.

Aquesta és una de les raons que han provocat la prolifera-

ció de tantes fundacions, consorcis, centres d’investigació,

instituts, etc. Simplement perquè la mateixa universitat

no pot donar una resposta àgil als reptes que ens vénen

a sobre. Però penso que amb tot el que fa referència a la

recerca, i fins i tot ara ja puc parlar de transferència també,

en 30 anys hem recorregut el que altres països han trigat

150 anys. En aquest sentit, hem corregut molt. Però en

aquest moment pràcticament tots els països europeus ja

han reformat el seu sistema de governança universitària.

Només queda Espanya i això és una limitació tremenda.

J.M.G.: Fa poc vaig assistir a una de les sessions de treball

de la comissió que ha creat el Govern per analitzar la

governança del sistema universitari. I es va presentar un

diagnòstic en el qual no hi ha res nou, la qual cosa és

bona, i encara no hi ha propostes concretes que hauran

de sortir en els propers mesos. Ara bé, en la concreció de

la diagnosi, no m’ha semblat veure res del que acabes

de dir que, crec, és fonamental. Hi ha dos punts pen-

dents: primer, s’ha de millorar la governança a nivell de

la universitat i a nivell de sistema universitari i, segon, el

gran tema del finançament, en termes generals. Tots dos

d’una complexitat enorme. Esperem que es pugui resol-

dre aviat, perquè ens hi juguem bona part del progrés.

El ministre Gabilondo sempre diu que els països són, en

bona part, el que són les seves universitats.

La col·laboració universitat-empresa

La tecnologia, la innovació i la posada en valor del talentAntoni BrufauPresident & CEO Repsol

Vivim una època en la qual la magnitud dels canvis

que es produeixen dia a dia, minut a minut, són d’una

enorme envergadura.

Segons el meu parer, un dels trets més transcen-

dentals d’aquests canvis té a veure amb el paper dels

països que, fins fa ben poc, es consideraven països

en desenvolupament. No és tan sols una qüestió de

desplaçament del centre de gravetat del poder en els

equilibris de la governança mundial. A més, països

com la Xina, l’Índia o el Brasil incorporen centenars

de milions de persones a una nova classe mitjana

global amb unes aspiracions de benestar que tenen

associat un important increment de la pressió sobre

els recursos naturals.

El nostre sistema de producció i consum es troba,

per tant, en un punt en el qual, a més d’atendre les

demandes de benestar d’una població que pràctica-

ment s’ha triplicat des dels anys cinquanta, ho ha de

fer d’una manera cada vegada més sostenible i, a més,

ha d’utilitzar amb la màxima eficiència recursos essen-

cials com l’aigua, el sòl i l’energia. Reduir l’empremta

ambiental del desenvolupament és clau, entre altres

aspectes, per protegir l’estabilitat climàtica del planeta.

La resposta a aquest desafiant escenari només pot

venir sota el guiatge de tres aspectes clau: la tecnolo-

gia, la innovació i el talent. I és en aquests aspectes on

és necessari enfortir la combinació de l’experiència del

món empresarial amb el coneixement i la reflexió del

món acadèmic.

Es tracta no només d’apostar per la R+D i la tecno-

logia, sinó de pensar d’una manera diferent i fer de la

innovació la clau de la nostra estratègia de resposta,

que orienti el desenvolupament cap a un creixement

que utilitzi amb la màxima eficiència els recursos na-

turals. No existeix un motor de progrés socioeconòmic

i canvi cultural més potent que el pertoca a la innova-

ció. És per això que les apostes en aquest àmbit tenen

un gran potencial per determinar el posicionament es-

tratègic de la nostra societat.

El que hem esmentat anteriorment requereix, so-

bretot, talent. Necessitem gent creativa, sense por

d’arriscar, gent que comprengui el valor de la diversi-

tat, de la multiculturalitat, de la flexibilitat. Gent aten-

ta als canvis socials, que vegi la vida com un procés

d’aprenentatge permanent. Gent amb una alta qualifi-

cació i un esperit emprenedor.

En aquests moments en què està en qüestió, en par-

ticular, el futur d’Europa, vull subratllar que en pocs

àmbits els europeus podem trobar un avantatge compe-

titiu tan nítid com en l’àmbit del talent. El talent és un

bé que prospera en societats obertes, que se saben i se

senten lliures, que valoren el gran actiu que representa

cada individu i que disposen d’institucions que propor-

cionen els mitjans per posar en valor aquests actius.

Les universitats i les empreses tenen un gran poten-

cial per a això, especialment quan encerten amb la posa-

da en marxa de mecanismes de col·laboració que treguin

el màxim partit de les fortaleses dels dos mons, com és el

Programa Campus d’Excel·lència Internacional.

La universitat com a àmbit on es fomenta i conrea

el talent orientat al coneixement i posat al servei de

la innovació, juntament amb l’experiència, la capaci-

tat tecnològica i el sentit pràctic de l’empresa, genera

una combinació perfecta per crear noves solucions que

acompanyin la societat global en els seus nous desa-

fiaments. Sens cap mena de dubte, a Repsol apostem

per això.

“En pocs àmbits els europeus podem trobar un avantatge competitiu tan nítid com en l’àmbit del talent”

24 | Conversa Conversa | 25

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Conversa 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 26 Notícies

Estudis pioners a Catalunya

La Facultat de Comunicació impartirà el curs vinent el primer Grau en Relacions Internacionals

La Facultat de Comunicació Blanquer-

na-URL ofereix per al curs 2012-2013

el primer Grau en Relacions Interna-

cionals* d’una universitat catalana.

Aquests nous estudis responen a la

constatació d’unes necessitats formati-

ves específiques, vinculades a la com-

plexa i canviant realitat internacio-

nal, en un moment històric en què la

globalització afecta la realitat social,

econòmica, cultural, política i comuni-

cativa dels països.

El vicedegà de Relacions Interna-

cionals de la Facultat de Comunicació

Blanquerna-URL i futur director del

nou Grau, Dr. Joan Barata, explica que

es tracta d’uns estudis entesos com a

contacte i interacció directa entre es-

tats sobirans diferents, però també

com a diplomàcia i política interna-

cionals, comerç internacional, creació

de corporacions econòmiques trans-

nacionals, les activitats internacionals

de cooperació, l’intercanvi de coneixe-

ment a diversos nivells i la comunica-

ció transfronterera.

Per a tot això s’ha dissenyat un pla

d’estudis plenament homologable in-

ternacionalment, actual i amb un clar

vessant d’orientació professionalitza-

dora i d’especialització.

Un pla que ofereix una formació

sòlida en qüestions com ara les rela-

cions internacionals i la política ex-

terior en sentit clàssic, el comerç i

l’activitat econòmica internacional

i l’àmbit de la cooperació, així com

qüestions vinculades a la dinàmica glo-

bal de la comunicació.

En el món anglosaxó, recorda el Dr.

Barata, la disciplina de les Relacions

Internacionals neix després de la Pri-

mera Guerra Mundial, amb la càtedra

Woodrow Wilson de la Universitat de

Gal·les, el 1919. A Espanya, no serà fins

al 1942 que es crearà l’Escuela Diplo-

mática, tot i que caldrà esperar molts

anys més perquè apareguin màsters i

postgraus especialitzats en la matèria.

Amb l’aplicació de l’anomenat “procés

de Bolonya” apareixen el 2009, a Ma-

drid, els primers graus específics de Re-

lacions Internacionals, concretament

a cinc universitats. Es tracta d’uns es-

*Pendent d’aprovació per part de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya.

El dia 7 de febrer s’obre la preinscripció a Blanquerna-URL per al curs 2012-2013

La Universitat Ramon Llull obté el reconeixement de Campus d’Excel·lència Internacional

El dia 7 de febrer i fins al 9 de juliol,

les tres facultats de Blanquerna-Uni-

versitat Ramon Llull obren el perío-

de de sol·licitud de plaça per al curs

2012-2013. Els estudiants que vulguin

cursar els seus estudis universitaris a

Blanquerna-URL: a la Facultat de Psi-

cologia, Ciències de l’Educació i de

l’Esport, a la Facultat de Ciències de la

Salut o a la Facultat de Comunicació,

podran fer la preinscripció per Internet

o personalment a la secretaria del cen-

tre. Durant aquests mesos, els centres

han organitzat sessions informatives

per a totes les famílies que hi estiguin

interessades. Podeu consultar les dates

de les conferències informatives al web

www.blanquerna.url.edu.

La Comissió Internacional del Campus

d’Excel·lència 2011 ha atorgat al projec-

te Aristos Campus Mundus 2015 (ACM

2015), coordinat per la Universitat Ra-

mon Llull i promogut conjuntament

amb les universitats de Deusto i Comillas,

la qualificació de Campus d’Excel·lència

Internacional. Des dels seus inicis, Aris-

tos Campus Mundus 2015 va incorpo-

rar un acord de col·laboració estratègica

amb les universitats nord-americanes de

Georgetown University, Boston College

i Fordham University. ACM 2015 té com

a objectiu potenciar l’excel·lència acadè-

mica, docent i investigadora i la plena

glocalització dels seus projectes univer-

sitaris que impliquen l’aposta conjunta

per la innovació social, responsable i

sostenible.

Notícies

tudis amb una tradició important al

món anglosaxó i una presència cada

vegada més notable al mercat univer-

sitari espanyol, tot i que concentrats

a la capital de l’Estat.

Per tot això, subratlla el Dr. Bara-

ta, el grau de Relacions Internacio-

nals que proposa la Facultat de Co-

municació Blanquerna-URL intenta

pal·liar aquest dèficit d’estudis a Ca-

talunya i així contribuir al debat i la

consolidació dels continguts acadè-

mics que s’ofereixen al nostre país en

l’actualitat –en forma de postgraus o

bé dins d’un altre tipus de graus– mit-

jançant la creació d’un grau específic.

“El fet que aquesta oferta de nou

grau tingui com a seu la ciutat de Bar-

celona té més sentit que mai, ja que

Barcelona i el seu entorn són el nucli

d’una activitat internacional intensa

que es tradueix en el fet que és el tercer

centre consular del món i que d’acord

amb el vigent Estatut d’Autonomia

Catalunya té capacitat per firmar de-

terminats tipus d’acords internacio-

nals”, assenyala el Dr. Barata.

Catalunya és el primer ens subes-

tatal que ha aconseguit signar acords

amb organismes del sistema de Na-

cions Unides, mentre que Barcelona

acull un gran nombre de representa-

cions internacionals d’alt nivell com

ara la delegació del Parlament i de la

Comissió de la Unió Europea i la seu

central de la Unió per la Mediterrània.

A més de la llarga tradició de Barcelo-

na com a seu d’organitzacions de coo-

peració al desenvolupament (com ara

Intermón-Oxfam) i de fires interna-

cionals tan importants com ara la de-

signació de Barcelona com a “capital

mundial de la telefonia mòbil” (Mo-

bile World Capital), del 2012 al 2018.

“Aquest nou grau serà també el

motor de la nostra creixent inter-

nacionalització i la mobilitat dels

nostres professors i estudiants”, as-

senyala el degà de la Facultat de Co-

municació Blanquerna, Dr. Josep Ma-

ria Carbonell, que destaca que aquest

centre ha estat pioner a Catalunya a

adaptar els seus tres graus de Comu-

nicació al “procés de Bolonya” a par-

tir del curs 2008-2009.

Des del naixement de la Facul-

tat de Comunicació Blanquerna, el

1994, s’han llicenciat un total de 15

promocions en els graus de Periodis-

me, Publicitat i Relacions Públiques i

Cinema i Televisió, amb 4.500 llicen-

ciats entres les tres especialitats.

26 | Noticies Noticies | 27

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Conversa 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 26 Notícies

Notícies

Les XVIII Jornades de Comunicació Blanquerna es dediquen a ‘La comunicació en un món low cost, temps de crisi, temps d’oportunitats’

Les XVIII Jornades de Comunicació

Blanquerna, que tindran lloc els dies

13, 14 i 15 de març, proposen una re-

flexió al voltant del paper de la comu-

nicació en la situació actual: la comu-

nicació en un món low cost, temps de

crisi, temps d’oportunitats. De la mà de

la crisi entrem en una era low cost que

amenaça la societat actual amb la pre-

carietat, l’atur i la pobresa. Però també

es dibuixa aquesta era com a tecnolò-

gicament forta, amb un ràpid desen-

volupament de noves tecnologies que

permeten la interactivitat i la creació

de xarxes socials fortes, la qual cosa es-

tableix així unes noves relacions entre

comunicadors i clients, entre públics

i consumidors, més fragmentada però

alhora més directa.

Com situar la comunicació en

aquest context nou? Quines oportu-

nitats s’obren? Nous models de nego-

ci versàtils i diversificats, davant de la

rigidesa d’empreses piramidals; nous

tipus de productes basats en la inno-

vació i la creativitat; nous perfils pro-

fessionals, com ara el jove emprenedor

amb domini de les tecnologies i una

formació diversificada, o el professio-

nal sènior que es reinventa, gràcies a la

seva experiència laboral i ofici. Aquests

seran els temes al voltant dels quals es

reflexionarà durant tres dies.

La Facultat de Comunicació Blan-

querna-URL organitza des de l’any

1995 les Jornades de Comunicació

Blanquerna, amb l’objectiu d’acostar

els estudiants al món professional a

través de conferències, taules rodones

i debats en els quals intervenen perso-

nalitats del món acadèmic, empresarial

o institucional.

En les dissetenes edicions anteriors,

més de vuit-cents professionals han

col·laborat per tal de complementar la

formació dels estudiants i presentar la

realitat del món de la comunicació.

Espai de reflexió

Amb el pas del temps, a més d’aprofundir

en el seu objectiu inicial, les Jornades

han esdevingut un espai de reflexió i de

debat de professionals del periodisme,

de la publicitat i les relacions públiques

i de la comunicació audiovisual a través

de taules rodones sobre les qüestions

candents del sector i de la seva inserció

en l’àmbit cultural i social.

Per tancar els actes, es farà com cada

any la tradicional entrega dels Premis

Blanquerna de Comunicació, en els

seus dos àmbits: Premi Blanquerna de

Comunicació, votat pels estudiants i

els professors, i Premi Extraordinari,

atorgat per la Facultat.

L’expresident Jordi Pujol i el filòsof Norbert Bil-beny, en una taula rodona de les jornades del curs passat, moderats pel Dr. Miquel Tresserras.

L’Aula Salut Blanquerna es dedica al paper de ‘Les humanitats a Ciències de la Salut’

La FPCEE organitza una jornada monogràfica sobre ‘El treball centrat en la família en atenció precoç’

El dia 14 de febrer, l’Aula Salut Blanquer-

na dedicarà la 7a edició al paper de “Les

humanitats a Ciències de la Salut”, amb

una ponència central que impartirà el

Dr. Rafael Argullol, narrador, poeta, as-

sagista i catedràtic d’Estètica i Teoria de

les Arts a la Universitat Pompeu Fabra,

sota el títol: “Dolor i catarsi: una pers-

pectiva literària i filosòfica”. Tot seguit,

hi haurà un col·loqui obert al públic,

moderat pel Dr. Antoni Nello, professor

d’Antropologia i Ètica a la Facultat de

Ciències de la Salut Blanquerna-URL.

http://bsalut.blanquerna.url.edu/aula-

salut.

La Facultat de Psicologia, Ciències de

l’Educació i de l’Esport Blanquerna-

URL organitza els dies 10 i 11 de febrer

una jornada monogràfica sobre “El

treball centrat en la família en atenció

precoç”, dins del programa acadèmic

del Màster en Atenció Precoç i Família,

a partir de les aportacions de la teoria

dels sistemes familiars i ecològica com

a estratègia i marc de la col·laboració

dels professionals amb les famílies en

l’àmbit de l’atenció precoç. L’objectiu

fonamental de la jornada és capacitar

les famílies per tal que puguin actuar

de forma efectiva dins dels seus con-

textos familiars tot assumint les res-

ponsabilitats i prenent les decisions

que els són pròpies. En la jornada, hi

participarà la Dra. Ana María Serrano,

professora de la Universidade do Min-

Prepara’t Envolta’t de professionals de prestigi, posa en pràctica el que aprens i amplia el teu networking.

www.blanquerna.url.eduOberta la preinscripció a partir del dia 7 de febrer

Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport

Facultat de Comunicació

Facultat de Ciències de la Salut

· Psicologia de la Salut i Psicoteràpia

· Psicologia del Treball, Organitzacions i Recursos Humans

· Lideratge de la Transformació Socioeducativa

· Innovació Educativa i TIC

· Educació Especial

· Professorat d’Educació Secundària

· Gestió i Programació d’Activitats Esportives Orientades

al Benestar (Wellness)

c. Císter, 34. 08022 BarcelonaTel. 93 253 30 06sioefpcee@blanquerna.url.edu

· Ficció en cinema i televisió. Producció i realització

· Periodisme avançat. Reporterisme (Blanquerna-Grupo Godó)

· Estratègia i creativitat publicitàries

· Comunicació política i social

· Producció i Comunicació Cultural

· Direcció d’art en publicitat

c. Valldonzella, 2308001 BarcelonaTel. 93 253 31 08infofcc@blanquerna.url.edu

· Atenció als problemes de salut crònics

c. Padilla, 326-332. 08025 BarcelonaTel. 93 253 31 27bsalutsioeinfo@blanquerna.url.edu

Màsters Universitaris Blanquerna-URL

28 | Noticies

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Conversa 26 Notícies 36 Llibres02 Editorial01 Portada 30 Recerca

RECERCA

Fotografia de Josep Piqué, cedida per Carme Romeu Pecci. Recerca | 31

“El primer que es demostra és que hi ha un tall generacional entre les dones que van fer esport durant la primera etapa de la dictadura i les que van practicar-ne a partir dels anys 60”

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Conversa 26 Notícies 36 Llibres02 Editorial01 Portada 30 Recerca

Fotografies cedides per Carme Romeu Pecci

i Isabel Ruiz Moriche.

34 | Recerca Recerca | 33

“Els estereotips morals d’aquella dictadura ja no existeixen, però encara queden algunes inèrcies culturals i socials sobre els estereotips de gènere en la pràctica esportiva i el passat llasta el present”

“Les dones que van viure sota la dictadura no van poder fer atletisme fins als anys seixanta, mentre que les dones que van viure durant la Segona República ja en practicaven i no passava res”

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Conversa 26 Notícies 30 Recerca02 Editorial01 Portada 36 Llibres

Sigmund Freud. La psicoanàlisi i les raons del

malestar humà, de Francesc-Xavier Marín

El professor de Blanquerna-URL Francesc-

Xavier Marín apropa el lector al pare de

la psicoanàlisi. “Per a Freud, l’ésser humà

té frustracions i insatisfaccions, sorgides

d’una naturalesa sotmesa a l’ordre social i cultural”, diu

l’autor. Les raons profundes d’aquest neguit existenci-

al, tal com les va exposar Freud, es descriuen en aquest

llibre. Editorial UOC, col·lecció “Vull saber”, 2011.

Pierre Bourdieu. La vida com a combat,

de Jordi Busquet

El professor de la Facultat de Comunicació

Blanquerna-URL Jordi Busquet repassa la

trajectòria professional i vital de Pierre Bour-

dieu, intel·lectual cabdal de la segona meitat

del segle XX. El llibre ofereix un retrat d’aquest prolífic au-

tor i una introducció a la seva obra. Editorial UOC, 2011.

Atletas y ciudadanos. Historia social del de-

porte en España, de Xavier Pujadas (coord.)

Aquesta publicació, coordinada pel pro-

fessor de la Facultat de Psicologia, Cièn-

cies de l’Educació i de l’Esport Blanquer-

na-URL Xavier Pujadas i en la qual han

participat, entre altres, els professors de la Facultat

Ricardo Sánchez i el Dr. Sixte Abadia, és la primera

història social de l’esport a Espanya que es publica i

la primera història acadèmica de l’esport que s’ha fet.

El llibre analitza la història de la societat espanyola a

través de la història de l’esport, en què s’examinen el

procés d’incorporació, popularització i massificació de

la pràctica de l’esport i la seva relació amb l’entramat

social, polític i cultural de l’Espanya dels últims 150

anys. Alianza Editorial, 2011.

Les Vienes de Wittgenstein, de Magda Polo

La professora de la Facultat de Comunica-

ció Blanquerna-URL Magda Polo convida

a passejar pels diferents carrers del pen-

sament, de la psicologia, de la pintura,

de l’arquitectura, de la música, etc.; pels

diversos indrets de totes les Vienes que van existir a

final del segle XIX i principi del segle XX, acompa-

nyats de la mà d’un dels filòsofs del llenguatge més

important dels nostres temps: Ludwig Wittgenstein.

Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011.

El moviment veïnal i la promoció de l’esport

a la Barcelona de la transició democràtica

(1975-1982), de Sixte Abadia

Aquest llibre del professor de la Facultat

de Psicologia, Ciències de l’Educació i de

l’Esport Blanquerna-URL Dr. Sixte Abadia

aborda la important tasca de promoció esportiva rea-

litzada per les associacions de veïns de la ciutat de Bar-

celona durant la transició democràtica (1975-1982),

període en el qual incorporaren l’esport entre els seus

eixos d’actuació prioritaris. Editat pel Consell Català

de l’Esport (Generalitat de Catalunya), col·lecció “Tex-

tos de cultura i esport”, 2011.

El llibre de l’any. Almanac Literari,

de Vicenç Pagès

L’escriptor i professor de la Facultat de Co-

municació Blanquerna-URL Vicenç Pagès

acaba de publicar un recull d’escrits publi-

cats a la secció dominical “Des del jardí” que l’autor

manté des de l’any 2000, primer a El Punt i després a

la revista Presència. Es tracta d’una “volta al món en

cinquanta-tres mons”, 53 textos que, dividits en qua-

tre capítols, segueixen el curs de l’any a partir de les

quatre estacions. El llibre està il·lustrat pel pintor cata-

là Joan Mateu Bagaria. Edicions 62, La Butxaca, 2011

Barcelona, 50 indrets amb encant, de Joaquim

Roglan (textos) i Jordi Longàs (fotografies)

El periodista Joaquim Roglan, professor de

la Facultat de Comunicació Blanquerna-

URL, i el professor de la Facultat de Psicologia, Ciències

de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL Jordi Longàs

acaben de publicar el llibre Barcelona, 50 indrets amb en-

cant, un recull de recorreguts i passejades pels llocs més

emblemàtics de la ciutat i els seus voltants. No es tracta

d’una guia turística clàssica, sinó d’una invitació amena

i lliure per descobrir o redescobrir la capital de Catalu-

nya, que acosta al lector a la història, llegendes i curiosi-

tats dels indrets amb més encant de Barcelona. Cossetà-

nia Edicions, 2011. Versió en castellà editada per Lectio.

El futur de la comunicació. Xarxes, mitjans

i poder, de Josep M. Carbonell

El professor i degà de la Facultat de Co-

municació Blanquerna-URL, Dr. Josep

M. Carbonell, analitza l’evolució i la

situació actual de les xarxes de comunicacions elec-

tròniques i dels mitjans de comunicació. L’objectiu

és analitzar els sistemes reguladors i fer una proposta

dels principis bàsics que hauria de preveure un model

regulador assentat en els valors essencials del libera-

lisme social perquè pugui respondre de manera satis-

factòria a l’interès públic, al servei de la democràcia i

la justícia social. Editorial UOC, 2011.

La comunicación es vida, de Cinto Niqui

El professor de la Facultat de Comunica-

ció Blanquerna-URL Cinto Niqui fa un

recorregut intel·lectual sobre el “bé” i el

“mal” que genera la comunicació audi-

ovisual i que posa en evidència els seus

elements clau. En primer lloc, que la comunicació és

la vida, entesa com a alfa i omega de la civilització

i, en segon lloc, que les “omnipresents” Tecnologies

de la Informació i la Comunicació (TIC) projecten

els missatges personals i dels mitjans perquè siguin

usats de manera extensiva per la societat. Editorial

UOC, 2011.

Los guardianes del mensaje, de Toni Aira

El professor de la Facultat de Comuni-

cació Blanquerna-URL Dr. Toni Aira

explica com els lideratges polítics

són cada vegada més mediàtics i es-

tan cada cop més exposats a l’escru-

tini dels mitjans. “Per això –diu l’autor– neces-

sitaran entrenament i assistència dels equips de

professionals, que estan adquirint una gran capa-

citat d’influència en el món polític. És necessari

saber que existeixen i saber què fan per entendre

del tot la política actual.” Editorial UOC, 2011.

L´imperialisme dolç. Catalunya salva Espanya

del “Plan Badajoz”, Francesc Canosa

El llibre del periodista i professor de la Fa-

cultat de Comunicació Blanquerna Fran-

cesc Canosa és un reportatge investigació

sobre les relacions econòmiques Catalu-

nya-Extremadura a partir de la terra i els plans econò-

mics franquistes. A Extremadura, el “Plan Badajoz” va

ser uns dels intents més grans de transformació eco-

nòmica i social i, d’altra banda, es pretenia potenciar

Lleida i obrir a Europa la seva indústria agroalimentà-

ria. Catalunya, Extremadura, dos models, es van tro-

bar en un punt del camí. Pagès Editors, 2011.

Periodistes contra polítics, de Marçal Sintes

El periodista i director del Grau de Peri-

odisme de la Facultat de Comunicació

Blanquerna-URL, Dr. Marçal Sintes, fa

una anàlisi de la complexa relació en-

tre periodisme i política amb exemples

d’alguns episodis de la política catalana en el període

2003-2006. Columna Edicions, 2011.

Ficciones colaterales. Las huellas del 11-S en

las series made in USA, de Fernando de Felipe

i Iván Gómez

El llibre dels professor de la Facultat de

Comunicació Blanquerna Dr. Fernando

de Felipe i Dr. Iván Gómez analitza com

la ficció televisiva nord-americana va ser la primera a

reaccionar davant els atemptats de l’11-S. Sèries com ara

24, The Shield, Turno de guardia, South Park, Los Soprano,

CSI, El Ala Oeste de la Casa Blanca o The Wire no van

dubtar a fer de l’11-S de forma directa, al·legòrica i fins i

tot sincrònica un motiu dramàtic més. La ficció televisi-

va made in USA es va avançar al cinema de Hollywood,

que va reaccionar tard i de manera vacil·lant, tot i que

precisament el que va passar l’11 de setembre de 2001

havia estat imaginat en nombroses ocasions per aquest

mateix cinema. Editorial UOC, 2011.

Aloma, núm. 29

Aquest número es dedica a “la millora de

la qualitat docent universitària” i ha estat

coordinat pel Dr. Jesús Valero. En aquest

monogràfic hi han participat experts en

diferents àmbits com ara Josep Gallifa,

Carlos Moreno, Carme Flores, Josep Solà, Carme Solé,

Cèlia Rosich, Antonio Chaves i Enric M. Sebastiani,

entre altres. Completa el número l’Espai obert, apartat

dedicat a articles enviats per diferents autors, i la sec-

ció Lectura. Podeu consultar la publicació i els articles

complets al portal www.revistaaloma.net.

Ars Brevis, núm. 16

L’anuari de la Càtedra Ramon Llull Blan-

querna 2010 dedica l’apartat Monogràfic a

l’ètica i el món contemporani. Els articles

de Rosa M. Boixareu, Victòria Camps,

Joan Lluís Pérez Francesch, Joan-Carles

Mèlich i Mar Rosàs reflexionen sobre l’experiència èti-

ca en la societat contemporània identificant els aspec

Novetats editorials

36 | Llibres Llibres | 37

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Conversa 26 Notícies 30 Recerca02 Editorial01 Portada 36 Llibres

tes essencials que en tota reflexió panoràmica caldria

tenir en compte. L’apartat Estudis recull 12 escrits que

fan referència a temes diversos sobre educació, esport,

pensament, antropologia, filosofia, història i religió.

La secció Recensions tanca aquesta setzena edició de

l’anuari. Podeu consultar la publicació i els articles

complets al portal RACO (Revistes Catalanes amb Ac-

cés Obert) www.raco.cat/index.php/arsbrevis

Els cristians i el món. Una presència activa,

de Francesc Torralba

El professor de Blanquerna-URL Dr. Fran-

cesc Torralba, en col·laboració amb Javier

Elzo i Josep M. Margenat, reflexiona sobre

quina hauria de ser la presència dels cris-

tians en un món plural i complex com l’actual. L’obra

recull les ponències que van presentar els autors el juli-

ol de 2010 a la Càtedra de Pensament Cristià del bisbat

d’Urgell i explora la presència dels cristians a l’inici del

segle XXI identificant les dificultats inherents a aques-

ta presència però també les possibilitats que s’obren en

l’horitzó. Pagès Editors, 2011.

De Plató a Lady Gaga: Estètica i comunicació

de masses, de Jaume Radigales i Marta Marín

El Dr. Jaume Radigales i Marta Marín,

professors de la Facultat de Comuni-

cació Blanquerna-URL, proposen les

bases metodològiques per analitzar els

fenòmens estètics derivats de la cultura de masses i

vehiculats pels seus mitjans de comunicació, sense

renunciar als principis i als conceptes bàsics propis

d’aquella ciència: bellesa, lletjor o sublimitat. Edi-

tat per UOC, 2011.

Farmacología en Nutrición, de Màrius Du-

ran i Concepció Mestres

El llibre dels professors de la Facultat de

Ciències de la Salut Concepció Mestres i

Dr. Màrius Duran, és un manual d’apli-

cació de la farmacologia en dietètica i

nutrició en què es desenvolupen de forma detallada

les interaccions aliment-medicament. Els autors tam-

bé dediquen un apartat a la influència de la dieta en

els efectes dels fàrmacs, així com l’efecte dels fàrmacs

sobre l’estat nutricional, especialment en els àmbits

de geriatria, pediatria, embaràs i lactància. Editorial

Medica Panamericana, 2011.

Rehabilitación neuropsicológica. Interven-

ción y práctica clínica, d’Olga Bruna

Aquest llibre, que acaba de publicar la

professora de la Facultat de Psicologia,

Ciències de l’Educació i de l’Esport Blan-

querna-URL Dra. Olga Bruna, juntament amb Teresa

Roig, Miguel Puyuelo, Carme Junqué i Ángel Ruano,

és un manual de neuropsicologia clínica en el qual

es desenvolupen temes relacionats amb els proces-

sos d’avaluació, rehabilitació i intervenció neuropsi-

cològica de persones afectades per dany cerebral de

diferent etiologia. L’obra presenta nous i actualitzats

mètodes i tècniques en l’àmbit de la rehabilitació

neuropsicològica i inclou un bloc dedicat a l’envelli-

ment i demències. També incorpora un accés al web

que conté material complementari on line, imatges i

casos clínics. Elsevier Masson, 2011.

El valor d’emprendre. El futur és d’ells, de

Francesc Torralba

El Dr. Francesc Torralba, juntament amb

la mestra Maria Batet, presenta i desen-

volupa 10 propostes didàctiques per

acostar els valors de l’emprenedoria als

infants. Els autors fan una explicació dels valors que

han de tenir en compte els emprenedors: l’audàcia,

la humilitat, la constància, el seny, l’entusiasme, la

solidaritat, la creativitat, la seducció, la confiança i la

competència i, tot seguit, ofereixen una sèrie de pro-

postes didàctiques per ajudar els infants a reflexionar

i a posar-les en pràctica en l’àmbit educatiu. Edicions

i Propostes Culturals Andana, 2011.

Volta a Catalunya 1911-2011. Un segle d’es-

port i país, de Rafael Vallbona

L’escriptor i professor de la Facultat de

Comunicació Blanquerna-URL Rafael

Vallbona publica, l’any del centenari

de la Volta Ciclista a Catalunya, aquest llibre, en

què relata com a través de l’organització d’un es-

deveniment tan complex i nou com era una cursa

ciclista per etapes els sectors d’avantguarda de la

societat catalana de l’època llençaven l’any 1911

un missatge de progrés i cosmopolitisme a la resta

del món. Aquest esperit de modernitat i represen-

tació nacional mou encara avui la “Volta” Ciclista

a Catalunya, una de les proves més antigues del

món. Cossetània Edicions, 2011.

BEQUES A L’EXCEL·LÈNCIA ACADÈMICA 2012-13www.blanquerna.url.edu · info@blanquerna.url.edu

38 | Llibres