.n.4

Taller d’escriptura creativa Tànit

Full TÀNITPublicació literària de Sant Andreu de la Barca

Ajuntament Sant Andreu de la Barca

FORUM CULTURAL GASPAR DE PRESES

Tardor de 2009

La revista Full Tànit no es responsabilitza dels diferents escrits ni de les opinions que puguin expressar els col.laboradors

EDITORIAL

Publicació gratuïta

Ets aficionat a l’escriptura? Tens alguna cosa a dir?

Vols publicar el teu escrit en aquesta revista? Vols coneixer-nos?

Doncs escriu-nos

fulltanit@hotmail.com

EL ADIÓS (poema a Lou) (Versiò de Andrés Holguín)

Recogí esta brizna en la nieve

Recuerda aquel otoño En breve

No nos veremos más Yo muero

Olor del tiempo brizna leve Recuerda siempre que te espero

Guillaume Apollinaire

Lou

Revista:

Full Tànit fulltanit@hotmail.com

Fòrum cultural Gaspar de Preses

fcgaspardepreses@gmail.com

Direcció:

Rosa de Santiago

Coordinació i disseny:

Asunción Mellado Jaime López

Col.laboradors:

Grup d’escriptura Tànit Jordi Boladeras Oscar Bueno Rueda Rafael Cerrato A.F. Herrero Senés Juan Herrero Senés Nabil Manssur Joaquín Mateo Jordi Milian Jahiro Silva Bosco Soriano Carolina Torrecilla Aureli Vázquez

Assessorament lingüistic: Magda Aragonès

Poeta, novel·lista i assagista francès. Va néixer el 26 d'agost de 1880 a Roma (Itàlia) i va morir el 9 de novembre de 1818 a París (França)

Imatge de la portada: “Forever” de Joaquín Mateo, pintor local.

2

Juan Herrero Senés (Sant Andreu de la

Barca, 1975) és doctor en Humanitats per

la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona,

amb una tesi sobre la relació entre el

nihilisme i la literatura espanyola

d’avantguarda (1918-1936). Actualment és

professor de llengua i cultura espanyola a

la Universitat de Colorado a Boulder (EUA)

i ha participat en congressos i conferències

a Espanya, a Alemanya i als Estats Units.

Ha traduït a l'espanyol l’obra d’Oscar

Wilde, Teatro de Salón (Madrid, Biblioteca

Nueva, 2001) i entre les seves

publicacions destaquen, a més de diversos

articles en revistes acadèmiques, el llibre

La inocencia del devenir (Madrid,

Biblioteca Nueva, 2002), dedicat a

presentar els punts de coincidència entre

les propostes vitals de Friedrich Nietzsche i

Oscar Wilde. A més, en col·laboració amb

Domingo Ródenas de Moya, ha preparat

les edicions de diverses obres narratives

de l'escriptor aragonès Benjamín Jarnés

(Salón de estío y otras narraciones,

Saragossa, PUZ, 2003).

El seu últim llibre publicat: “EL NIHILISMO”

Disolución y proliferación en la tardomodernidad

Els nostres autors publiquenJuan Herrero Senés

3

EntrevistaJordi Boladeras Sancho

Escriptor i tècnic de lector fins al final. D'altra banda, per a la majoria N o r m a l i t z a c i ó d'autors, escriure ens és una necessitat íntima.Lingüística, nascut a Sant Vicenç dels Horts el 1960 on sempre ha viscut. L ' a n y 1 9 8 6 e s v a Molt convencionals, en el sentit que vaig llicenciar en Filologia començar escrivint poemes i reflexions Catalana i ha treballat en d'adolescència. Això vol dir poemes de temàtica diferents sectors, sempre, amorosa i de “solitud” existencial. Són poemes p e r ò , a m b u n horribles que, en tot cas, només tenen un interès denominador comú: la personal perquè reflecteixen la crisi d'una etapa de llengua. Ha estat redactor la vida tan difícil com és l'adolescència. A la

creatiu en agències de publicitat, responsable de universitat ja vaig començar a escriure poemes comunicació i cap de publicacions en una mútua amb més cara i ulls i amb una clara, però incerta, d'assegurances, i professor d'institut i de català per a voluntat literària. Vaig publicar-ne algun en adults. Actualment és tècnic de Normalització revistetes efímeres que ni conservo. Després, vaig Lingüística a l'Ajuntament de Vallirana. Va iniciar la estar anys escrivint de tant en tant, però sense seva trajectòria literària l'any 2004, amb la publicació necessitat ni ganes de publicar. Va ser arran del de Versos dispersos, al qual van seguir els llibres de primer premi literari que vaig guanyar (el premi poesia Llibre d'arribades i No ho sé (2005), La pell de Ciutat de Terrassa 2003 Raimundo Ramírez l'aire (2006), la novel·la eròtica L'intrusista (2006) i el Anton) que vaig despertar, de cop, com a escriptor.llibre de contes Negra llet de l'alba (2007). Té un bon nombre de contes editats en obres col·lectives i de poemes en diverses revistes i plaquettes. L'abril de 2009 ha sortit editat el llibre El calabrès d'Erill i altres narracions, amb la narració homònima del qual va Seria molt hipòcrita per part meva si els critiqués i guanyar el VII premi de narrativa curta Mn. Romà els posés tots al mateix sac. Tal com acabo de dir Comamala de Vilabella. La seva obra és molt diversa i li en la pregunta anterior, va ser gràcies a un premi agrada plantejar-se un nou repte en cada projecte literari literari que em vaig posar a escriure com un boig i que assumeix. ha estat gràcies als premis literaris que he publicat

tots els meus llibres, tant de poesia com de narrativa. Jo n'he guanyat bastants i fins i tot, d'algun d'aquests, en el qual et presentaves amb

Per a mi l'escriptura literària és un àmbit nom i cognoms (com el Premi de Contes del d'exploració, de coneixement i de satisfacció. Puc Barça), que jo veia com a impossible de guanyar, entendre, però no la comparteixo, l'afirmació de en vaig resultar guanyador. Considero que els certs autors que diuen que escriuen amb dolor i premis literaris fan una excel·lent funció d'estímul i sacrifici. Sí, escriure demana constància, motivació en molts escriptors que, d'una altra dedicació i autocrítica constants, però també manera, no tindrien la possibilitat de veure l'obra proporciona moments d'una alta intensitat publicada, senzillament perquè no tenen el circuit emocional. Com qualsevol altra expressió editorial normal. La trista imatge de molts autors artística, escriure esdevé un repte amb un mateix amb un original a sota el braç buscant editor és que consisteix a intentar conjuminar allò que es vol absolutament real, com també dir (fons) amb com es vol dir (forma), sense oblidar ho és que no sempre la qualitat el destinatari del resultat final que, se suposa, és el in t r ínseca de l ' o r ig ina l lector. No obstant això, l'escriptura literària té dos presentat és el factor decisori grans posicionaments ben diferents: l'escriptura per obtenir el sí o el no de que busca l'expressió individual i la que busca la l'editor. Per això, quan de tant comprensió general. En el primer cas, trobaríem la en tant l legeixo l 'opinió poesia contemporània més transgressora i les recurrent dels que diuen que propostes narratives més avantguardistes. I en el “hi ha massa premis literaris al segon cas, la novel·la més comercial que, sovint, nostre país” penso que el que només busca mantenir el suspens i l'interès del sobren

2) Com van ser els teus inicis?

3) Quina opinió et mereixen els concursos literaris?

1) Què és per a tu l'escriptura?

4

no són premis sinó que, en tot cas, el que Valls, José Antonio Arcediano, Amadeu Vidal i continuen faltant són lectors. Hi ha molts premis Bonafont... En fi, d'una banda sóc molt tastaolletes petits i mitjans que són un exemple d'honestedat i i, d'una altra, valoro moltes coses que es rigor. Entre aquests, per exemple, el de Sant publiquen i que considero que tenen un nivell de Andreu de la Barca. També és veritat que darrere qualitat excel·lent. No suporto frases pedants del dels grans premis solen haver-hi les grans tipus “jo només llegeixo autors morts l'obra dels editorials, les quals ja s'encarreguen de posar quals ha superat e l pas del temps”. intel·lectuals o escriptors afectes que judicaran les Paradoxalment, aquesta frase la va dir un músic obres no únicament amb criteris de qualitat co nt em po ra ni i va ig pe ns ar : “d on cs si literària. En aquest sentit, és sospitós que aquests l'apliquéssim literalment a la música, a hores d'ara, grans premis acostumin a guanyar-los escriptors a tu, encara no t'hauria escoltat mai ningú”. Fixem-de reconegut prestigi. En tractar-se d'autors amb nos com, de tant en tant, anem descobrint autors un llarg currículum, potser, a més d'una previsible de la literatura universal que, en vida, mai no van qualitat literària, darrere d'alguns d'aquests arribar a ser famosos i que tenen obres d'un premiats hi ha una altra cosa que es diu estratègia altíssim nivell.comercial o màrqueting.

De petit em suggeria la proximitat d'un poble del La veritat és que no, però potser ho explica el fet Baix Llobregat per la carretera que el travessa i per que, a banda d'una novel·la curta i d'algunes la qual havia passat infinitat de vegades, amb els narracions llargues, el que més he escrit són meus pares, en direcció a moltes destinacions on contes i poemes que no demanen una rutina anàvem d'excursió. Ja de gran, es va convertir en estricta i sistemàtica com la novel·la. Un poema o un dels objectius on de vegades, pel camí de la un conte poden allargar-se unes quantes riba del Llobregat, venia corrent a peu, des de Sant setmanes, però no demanen una tasca prèvia de Vicenç dels Horts, tot entrenant. I finalment, amb guionatge, de descripció deta l lada de l'obtenció del Premi Ciutat de Sant Andreu de la personatges, de sinopsi, d'estructura o ordre Barca, ha esdevingut tant un record molt feliç com narratiu, etc. Jo, a més, quan tinc ganes d'escriure un poble que ha entrat a formar part de la meva no necessito unes condicions especials. Puc fer- història personal perquè, a posteriori, hi he tornat ho anant amb tren, bus o metro, en un cafè o en moltes vegades. Actualment, a Sant Andreu de la una sala d'espera, i fins i tot caminant. Ara bé, a Barca, hi tinc bons amics, dones i homes que l'hora d'escriure coses llargues, crec que un treballen per millorar dia a dia la cultura del poble i ambient de silenci i concentració és absolutament del país. Vaja, quan sóc a Sant Andreu de la Barca, imprescindible. Només qui ha conviscut amb un m'hi sento com a casa. escriptor pot arribar a entendre com agraeix i necessita soledat, tranquil·litat i el mínim

d'interferències i d'interrupcions externes possibles.

Són tants els autors que m'agraden i que m'han agradat, que se'm fa difícil dir noms. Normalment, els clàssics de qualsevol època ho són perquè no han deixat indiferent a ningú. Jo, a més, sóc molt eclèctic i obert en gustos artístics i filosòfics. En la meva joventut em va agradar molt Herman Hesse, Nietzsche, però també Joan Fuster, Salvat-Papasseit, Antonio Machado, alguns poetes de la generació del 27 com Lorca i Aleixandre. Pessoa com a univers literari en ell mateix. Més cap aquí Espriu, Brossa, Foix, Estellés, Vinyoli... En narrativa, Rodoreda, Calders, M. Àngels Anglada, Moncada, Cabré... Saramago, Rulfo, García Márquez... De poetes actuals n'hi ha molts que m'omplen plenament: Antonio Gamoneda, Joan Margarit, Pere Rovira, Anna Aguilar-Amat, Jordi

6) Què et suggereix “Sant Andreu de la 4) Tens establerta una rutina a l'hora Barca”?d'escriure?

5) Quin autor o obra ens recomanes?

Lloll Bertran i Jordi Boladeras, amb motiu dels Jocs Florals de la Cerdanya a Alp.

Presentació d'El calabrès d'Erill a Erill la Vall Juny 2009

Jordi Basté, Albert Vicens i Jordi Boladeras. Lliurament del premi dels Contes del Barça 2006

5

Qui som? Què fem? Què volem?

Homenatge a Isidre Xicola Merino(1933 - 2009)

Els meus ulls es van obrir a la llum un dia de febrer

de 1933. Sóc el tercer fill de la Pepeta i l'Anton. La

meva infantesa va transcórrer entre camps i bons

consells del meu oncle Isidre de qui vaig aprendre

tot el que sé de la pagesia.

Vaig començar treballant de comercial però

gràcies al meu esforç la vida em va ser agraïda i

vaig poder establir-me amb una petita empresa,

font d'ingressos fins que va arribar la jubilació.

Allà pels anys 60 vaig començar a plasmar els

meus pensaments sobre paper, aprofitant les

estones lliures que la feina em permetia. Sant

Andreu de la Barca em va acollir en el seu dia. Hi

vaig trobar bons amics i hi visc feliç amb la meva

família.

L'escriptura sempre ha sigut per mi una il·lusió i

aquí, a Sant Andreu, tant la professora Rosa de

Santiago com els companys del taller d'escriptura

creativa Tànit m'han ajudat molt a expressar

sentiments d'humanitat.

Isidre Xicola Merino

NO PLORIS No ploris,si ho fas, mira’t a l’espill

Que no plorin els teus ulls, veuràs ta cara seriosa,no val la pena. trista, engoixada,Ahir, no val la pena,ja ha passat recorda aquest escriti no hi ha camí per tornar I sempre serà primavera,enrere. florida plena d’amor,No es farà més ample No ploris, no val la pena.per molt que ploris,ulls humits lliscantllàgrimes que cauran al terra...i no arrelaran.

- In Memoriam -

6

A mi querido amigo Isidro:

Es tan fácil escuchar el alma ajena

cuando los oídos ensordecen a las vanas

palabras, y el diálogo con nuestras propias

voces deja de enjuiciar…

A mi me resultó difícil escucharte porque había

demasiado ruido en mis oídos.

¿Cuántas cosas me he perdido compartir

contigo?

Cuando supe de tu viaje, sentí un gran

vacío, sin dolor, porque creo en el ave Fénix, y

porque creo que en el silencio donde a veces

logro entrar, está tu nueva casa. Y también sentí

anhelo porque sé que has estado y estás más

vivo que muchos de los que nos quedamos aquí.

Sé que has vivido esta vida con garras, en nuestros encuentros me lo has hecho sentir. Sé que te

dispones a vivir la próxima con alas, porque tus últimos poemas me han hecho volar. Sé que ya eres sutil como

el silbo del viento o la brisa del mar… y que ya no morirás más, porque dejaste el tiempo junto a tu vacío cuerpo.

Que sepas que tu amistad ha sido intensa y tu despedida entrañable, propia de ti, que siempre has estado

dispuesto para cualquier causa y desde una gran actitud que te hace honor, la de ser todo un caballero.

Hasta luego Isidro, nos vemos en el silencio.

Asun Carta a un amigo que se fue, porque quiso ser lucero

No pude decirte adiós, te fuiste un atardecer principiado el otoño. La tarde con pinceladas de oro viejo y miel, quedó en suspenso, aturdida.Te fuiste poeta, pero no del todo, quedó el legado de tus poemasesparcidos por doquier, como el viento esparce las hojas del árbol que se está secando, y produce simientes volviendo a renacer.Te gustaban los jardines en flor, tus gardenias y las rosas de pitiminí, tus poemas siempre hablaban de amor, a veces nostálgico, a veces con fuego y dolor.La sonrisa en tu faz serena, invitaba a confidencias, a conversaciones, amigo de tus amigos sin pedir nada a cambio.

¡ Qué viaje tan largo ¡

Yo sé dónde fuiste, a los prados de la eternidad, te enamoraste del lucero que un pescador en sus redes encontró. Al lucero lo robaron, a ti nadie te robó, te fuiste sólo en alas del viento hacia el cielo azul de tus poemas, y al lado de una estrella un lucero apareció.Tu barca pescadora no sale a la mar, no tiene timonel que la haga navegar, pero cuando anochece alguien vigila la mar. Pescador de poemas, no temas. En tu querida tierra nadie, jamás, te va a olvidar.

M. Torra

7

LA ESPERANZA DE UN Ser arena de playaSUEÑO donde dejas tus huellas

marcadas;Yo quisiera ser como se encoge con tus pisadas,la suave brisa del viento y no dice nada.que te acaricia la caray besa tus labios. Quiero ser quien soy:Enmudeces y no me falta nada,sin decir nada, hablas. pero en realidad soy

soñador de lo imposible,Te despeinas los cabellos deseo de una esperanza.bajo la luna clara,que desde arriba del cielo Queriéndote como te quiero;nos mira y calla; quiero ser brisa y vientoy sólo te acaricia como quien respirar de tu aliento.tu corazón ama. Como sueño, nada más,

vivir despiertoO como las olas del mar esperando las cariciascuando tú te bañas: que de tu cuerpo no tengo,te acarician la piel, yo, sí quiero seguir callando ylavan tu cara y seguirte queriendo.guardan silenciollenos de esperanza. Isidre Xicola

RECUERDO

Pasa la vida y hasta la muerte pasa.Pero el recuerdo queda.Mientras el alma alientepermanecerá tu recuerdocomo huella indeleble detenida en mis ojos,como péndulo parado un instante mágico,sobre mis sienes cansadas,sobre nuestra amistad perdurable.Mis manos en tus manosde par en par abiertas,para encender la lámparade tu vino u tu pan,buscando la vendimiapalabras en agraz,que en el lagar maduren de la fraternidad.Muere la vida, muere la muerte.Pero el recuerdo hecho rumorinasible y álgidode tus bellos poemas,se colará por mi ventanay me besará en la frente.

A la memoria de mi amigo Isidro (María Pérez de Cos)

RECUERDO

Pasa la vida y hasta la muerte pasa.Pero el recuerdo queda.Mientras el alma alientepermanecerá tu recuerdocomo huella indeleble detenida en mis ojos,como péndulo parado un instante mágico,sobre mis sienes cansadas,sobre nuestra amistad perdurable.Mis manos en tus manosde par en par abiertas,para encender la lámparade tu vino u tu pan,buscando la vendimiapalabras en agraz,que en el lagar maduren de la fraternidad.Muere la vida, muere la muerte.Pero el recuerdo hecho rumorinasible y álgidode tus bellos poemas,se colará por mi ventanay me besará en la frente.

A la memoria de mi amigo Isidro (María Pérez de Cos)

8

Estimat cantaire i bon amic Isidre:

Sempre es diu que ningú no mor mentre és recordat i podem

assegurar-te, amic Isidre, que mentre un de nosaltres canti,

tu també hi seràs entre nosaltres, com cantaire i com amic.

Sempre són molt sentides les morts i sobretot de les

persones estimades, com tu. M'agobia l'ànima la teva

desaparició. Jo fa temps que el teu seient a la coral i al costat

del meu, estava buit a causa de la teva malaltia. Ahir a

l'assaig, quan vaig sentir que ja no eres entre nosaltres, vaig

quedar-me molt abatut, desconcertat i sense paraules. Mut i

sense dir res, vaig estar contemplant la teva cadira buida i

freda i ausent durant tot l'assaig. Ara és quan no em surten les

paraules expressar tot el que sento, ara és quan no trobo

respostes a les preguntes, ara és quan procuro apartar el

dolor que sento per recordar els bons moments que ens has

regalat i per això penso que aquest seient no està tan buit,

¡¡està molt ple de tu, Isidre!!

Recordo aquests dies a l'hospital, la teva difosa i trencada

càlida veu, però amb moltes ganes de curar-te i de viure. Tu

m'has ensenyat que malgrat que el camí no sigui fàcil s'ha de

seguir endavant sense perdre mai la il·lusió i les ganes de

viure.

Tu sempre vas tenir paraules d'ànim, de record, d'homenatge i de lloança per a tots, a nivell

personal i també en els teus escrits (dels que eres tan aficionat), tant en prosa, com en vers.

Sempre recordarem aquell somriure que es dibuixava mentre ens indicaves cap on havíem de

caminar per esquivar els obstacles de la vida, sense que les ganes de viure que ens aportaves es

sentissin inferiors als mals moments i als somriures forçats. Sempre recordarem, també, la teva

disposició i col·laboració altruista i humil en totes les tasques col·lectives i en les que et

solidaritzaves plenament. M'en recordo, per exemple, com preparaves les cadires de tots i cadascú

dels cantaires i el piano del mestre, abans de començar l'assaig dels dimarts. Feies les coses

sempre, pulcritud, silenci, humilitat i resignació, las mateixes que et van acompanyar en teu ÚLTIM

VIATGE.

He tingut molta sort de poder gaudir dels teus consells, del teu tarannà i, en definitiva, de la teva

bondat. El vuit de la teva absència és molt gran, però ELS BONS RECORDS TAMBÉ... i els que

t'hem conegut som uns afortunats, doncs el teu tarannà també forma part de nosaltres... i tots

nosaltres som una mica com “L'Isidre”. Isidre, siguis on siguis, sàpigues que et recordarem

procurant, en el dia a dia, donar el millor de nosaltres per procurar ser una mica com tu: UNA BONA

PERSONA

¡¡Et trobarem a faltar, gran home!!

Em nom de La Coral “Ferrán Sors” i

en el meu propi: Les nostres més

sinceres condolences per tota la

família, la Isabel i els fills, els amics y

companys del Isidre, animar-vos

sempre a tirar endavant.

Quintín Ramos González

Sant Andreu de la Barca, 22 de

setembre de 2009

Estimat cantaire i bon amic Isidre:

Sempre es diu que ningú no mor mentre és recordat i podem

assegurar-te, amic Isidre, que mentre un de nosaltres canti,

tu també hi seràs entre nosaltres, com cantaire i com amic.

Sempre són molt sentides les morts i sobretot de les

persones estimades, com tu. M'agobia l'ànima la teva

desaparició. Jo fa temps que el teu seient a la coral i al costat

del meu, estava buit a causa de la teva malaltia. Ahir a

l'assaig, quan vaig sentir que ja no eres entre nosaltres, vaig

quedar-me molt abatut, desconcertat i sense paraules. Mut i

sense dir res, vaig estar contemplant la teva cadira buida i

freda i ausent durant tot l'assaig. Ara és quan no em surten les

paraules expressar tot el que sento, ara és quan no trobo

respostes a les preguntes, ara és quan procuro apartar el

dolor que sento per recordar els bons moments que ens has

regalat i per això penso que aquest seient no està tan buit,

¡¡està molt ple de tu, Isidre!!

Recordo aquests dies a l'hospital, la teva difosa i trencada

càlida veu, però amb moltes ganes de curar-te i de viure. Tu

m'has ensenyat que malgrat que el camí no sigui fàcil s'ha de

seguir endavant sense perdre mai la il·lusió i les ganes de

viure.

Tu sempre vas tenir paraules d'ànim, de record, d'homenatge i de lloança per a tots, a nivell

personal i també en els teus escrits (dels que eres tan aficionat), tant en prosa, com en vers.

Sempre recordarem aquell somriure que es dibuixava mentre ens indicaves cap on havíem de

caminar per esquivar els obstacles de la vida, sense que les ganes de viure que ens aportaves es

sentissin inferiors als mals moments i als somriures forçats. Sempre recordarem, també, la teva

disposició i col·laboració altruista i humil en totes les tasques col·lectives i en les que et

solidaritzaves plenament. M'en recordo, per exemple, com preparaves les cadires de tots i cadascú

dels cantaires i el piano del mestre, abans de començar l'assaig dels dimarts. Feies les coses

sempre, pulcritud, silenci, humilitat i resignació, las mateixes que et van acompanyar en teu ÚLTIM

VIATGE.

He tingut molta sort de poder gaudir dels teus consells, del teu tarannà i, en definitiva, de la teva

bondat. El vuit de la teva absència és molt gran, però ELS BONS RECORDS TAMBÉ... i els que

t'hem conegut som uns afortunats, doncs el teu tarannà també forma part de nosaltres... i tots

nosaltres som una mica com “L'Isidre”. Isidre, siguis on siguis, sàpigues que et recordarem

procurant, en el dia a dia, donar el millor de nosaltres per procurar ser una mica com tu: UNA BONA

PERSONA

¡¡Et trobarem a faltar, gran home!!

Em nom de La Coral “Ferrán Sors” i

en el meu propi: Les nostres més

sinceres condolences per tota la

família, la Isabel i els fills, els amics y

companys del Isidre, animar-vos

sempre a tirar endavant.

Quintín Ramos González

Sant Andreu de la Barca, 22 de

setembre de 2009

Fotos: Jahiro Silva9

FORUMCULTURALGASPARDE PRESES

Aquests dies he tret la pols L'estranya raresa de reunir un grup de persones a un llibre que dormitava al que volen parlar i escoltar. prestatge de les novel·les oblidades. En realitat no és una novel·la, sinó un recull

La 'festa grossa' de la conversade relats curts. Es titula 'Los relatos de El Mesón Des d'aquest punt de vista, tinc la sensació que la del Café', i és la recopilació 'festa grossa' de la conversa és el Certamen dels relats guanyadors d'un Literari que anualment convoca el Fòrum. I, per ser concurs literari convocat fa més exactes, el sopar de lliurament de premis. És quinze anys per aquest un moment únic per gaudir d'un espectacle establiment del Barri Gòtic excepcional: desenes de persones compartint una de Barcelona. conversa sobre literatura, sobre història local… i,

no cal dir-ho, sobre el 'safareig' de qui és qui, que És un llibre més aviat prim, des del meu punt de vista és una manifestació tan de poc més de 100 planes, i primària com legítima de cultura.si us he de ser sincers,

només he llegit uns quants Aquest proper any, les activitats del Fòrum relats. Tot i així li tinc seguiran tenint com a escenari la biblioteca, els estima, perquè aquest jardins del Palau Vell o una petita sala, això importa modest llibre, poc pretensiós i d'aparença més poc. El que realment compta és que ens seguirem aviat esquifida, evoca el vell esperit de les tertúlies reunint per escoltar i debatre. Per riure i compartir. literàries. I això és precisament el que intenta fer el Per impedir, en definitiva, que l'esperit de la tertúlia Fòrum Cultural Gaspar de Preses de Sant Andreu acabi esmicolant-se en un calaix tancat com un vell de la Barca. paper rugós.Podríem dir, per simplificar, que l'objectiu de He començat aquest escrit parlant del Mesón del qualsevol forum és estimular el debat, la paraula. O Café com a símbol. Tot i que fa temps que no passo per ser encara més simples: intercanviar idees. per davant, tinc entès que encara subsisteix, Quina idea tan senzilla… I alhora quin objectiu més atrinxerat al seu petit racó del carrer de la ambiciós, no trobeu? Llibreteria. Ignoro si encara s'hi celebren tertúlies

literàries i si convoca el concurs literari. Sigui com sigui, li desitgem molts anys de vida. A aquest Cafè… i a tots els que estimulen la conversa.Aquelles primeres tertúlies…

Quan penso en les tertúlies l i teràries, immediatament miro d'imaginar-me com podrien ser aquelles intenses converses del Café Gijón de Madrid, o les sobretaules dels Quatre Gats a Barcelona. L'actual encarregat del Café Gijón asegura recordar haver vist de nen als germans Machado, a Baroja… fins i tot a Hemingway! Potser és degut a la magnitud d'aquests noms que el propi concepte de tertúlia literària em resulta tan respectable.

A Sant Andreu de la Barca també han existit tertúlies literàries. Molts dels que ara esteu llegint aquestes línies probablement recordareu amb certa nostalgia la llibreria Tànit, embrió dels tallers literaris que, miraculosament, han resistit el pas del temps per descomptat, aquest petit 'miracle' és obra d'una sèrie de persones que han volgut trobar un forat a la seva agenda personal per donar vida a la cultura local. Ja fa més de 10 anys que aquesta llibreria celebrava tertúlies literàries, així que podem estar orgullosos de poder dir que Sant Andreu ha tingut el seu petit 'Café Gijón'.

Aquesta imatge, entre romàntica i racional, que l'imaginari col·lectiu ha construït al voltant de la tertúlia literària és la que inspira les activitats del Fòrum Cultural Gaspar de Preses. Per això cada vegada que ens reunim a la biblioteca Aigüestoses per presentar un llibre, debatre sobre un tema o escoltar un grup de poetes… inevitablement ens vindrà a la ment aquell antic esperit de la conversa.

Aureli Vázquez

Membre del Fòrum Cultural Gaspar de Preses

Recuperant el vell esperit

de la tertúlia literària

Blog del Fòrum : un nou espai de comunicació

Aquest any hem estrenat un nou canal de comunicació : es tracta del blog del Fòrum ( ). Aquest blog vol ser el nostre modest 'tauler' dels anuncis, però alhora un espai vàlid per a rebre els comentaris d'amics i simpatitzants, així com una manera de crear cohesió entre els que ja no viuen a Sant Andreu de la Barca, però no volen perdre el fil de les activitats que convoca el Fòrum.

Durant l'any anirem publicant al blog les activitats programades, així com les dates i horaris previstos. Us hi esperem !

http://forumgaspardepreses.blogspot.com

10

Dima Anaboussi.

29

Pasa que desde la lejanía no acabo de prometerte mi amor. Pasa que los días pasan y el tiempo se ha parado.

Pasa que los niños claman libertad con los ojos abiertos y el hambre en la boca. Pasa que las castas pueden con la dignidad de los hombres, pasa que la mujer quedó sublevada a un tercer plano, entre la palabra de Shiva y la comodidad del Brahman.

Pasa que la India prometida no es la India.

Pasa que sus paisajes son extraordinarios, son bellos, son paradisíacos.

Pasa que sus paisajes están humillados, sometidos, doblegados, rebajados…

Pasa que no me creo nada de lo que me dices. Yo que aterricé a Mumbai para entenderte, y ahora te comprendo menos.

Yo que me pensaba honrada, como hurto al corazón me sabe este destino, porque el destino… no se escondía en Asia.

Porque Asia no estaba en este mundo. Porque el mundo no está ahí fuera,

porque lo de fuera está dentro. Justo dentro de la mesita de noche…

Tú eres así India, incomprensible, extrema, caótica, desordenada, anárquica…

Tu eres así India, conservadora, dictadora, engañada… Pobre India, esclava de si misma.

Pasa que no pasó nada. Pasa que no pasa nada.

11

Las estrellas forman una constelación.

En mi caso, son varias las urbes que, como estrellas han alumbrado mi vida y conformado mis cosmos.

El recorrido es: Córdoba donde nací. Cádiz de mi infancia y luz. Málaga estudios y despertar. Madrid, alegría y amor. San Andrés de la Barca, la madurez. Jerusalén mi pasión, y últimamente Miami. Todas estas ciudades forman las diferentes etapas de mi caminar por la vida.

Si, Miami con su olor a tabaco cubano, sabor a melaza, sonido de maracas, luz del mediterráneo, naturaleza del Caribe y alegría de un mundo hispano. Ciudad de acogida, puerta de entrada a Iberoamérica y capital de una Cuba añorada.

Todo empezó en Jerusalén, cierto día en que conocí a un cubano extraño y solitario. Nos hicimos grandes amigos y me habló de su mundo y de la magia de Miami.

La curiosidad hizo que, unos meses después desde la ventanilla de un avión de Iberia, contemplara aquella inmensa extensión de pequeñas viviendas y numerosos lagos.

A partir de ahí aquella ciudad me abrió sus puertas me acogió y acabó enamorándome. Después vinieron los amigos y el calor.

Enrique Córdoba; voz de Colombia, líder de audiencia en Radio Caracol, por cuya tertulia todo aquel que quiera puede pasar. Basta con llamar a la puerta, entrar, sentarse en la mesa, colocarse los auricales y hablar de lo que quieras. Allí puedes coincidir con el más

grande artista o con el más humilde obrero. Todos tienen cabida.

Ninoska Pérez o el azote de Fidel Castro. Incansable en su lucha desde su programa diario en radio Mambi o su tertulia vespertina en el canal ocho de televisión.

Pero Miami es algo más que la voz de Iberoamérica. Es el restaurante Versalles, santuario del exilio cubano, donde día a día se comentan los numerosos incidentes que ocurren en el interior de la isla. Allí se intriga, se comenta, reviven los recuerdos, se mantiene viva la ilusión de una Cuba libre y se puede degustar la más pura cocina cubana.

Es la calle ocho. Todo un símbolo con sus numerosos restaurantes, corrillos, tiendecitas y la música caribeña que todo lo invade.

Los numerosos restaurantes de la Carreta y sus tertulias de amanecida, únicas a estas horas y donde antes de marchar para el trabajo nadie puede faltar para desear los buenos días, comentar los acontecimientos del día anterior y saborear un café cubano cargado de azúcar.

Es el Doral, donde los venezolanos exiliados por el régimen de Chávez están reorganizando su vida.

Es la modernidad en el centro de la ciudad, la música y la playa en Palm Beach, el lujo en Coral Beach, el color en Coconut Grove. La noches mágicas en Lincoln Boulevard…

Son las orquídeas por todas partes y a cual más bella, los crotos coloridos, las begonias, los aguacates, los papayos, los mangos, las palmeras, los caobos y los manglares con sus cocodrilos e iguanas.

Si, son demasiadas las cosas que uno puede descubrir en aquella florida tierra y para completar, a tan sólo unos kilómetros sus Cayos famosos, destacando entre todos Cayo Hueso, donde el fantasma de Hemingway está bien presente y sigue paseándose por sus calles.

Todo eso y mucho más es Miami. Para terminar, Miami me acogió desde el

primer día, como si desde antes de arribar ya formase parte de ella. Algo que siempre he de agradecer. fue llegar y presentar uno de mis libros en su más simbólica librería, Books and Books de Coral Gables. Me tocó hablar desde el mismo estrado en que lo hacen figuras tan destacadas como Vargas Llosa, Marcos Aguinis, Zoe Valdés, Álvaro Mutis, García Márquez y casi todas las glorias literarias que ha dado el mundo hispano.

¿Es o no para estar agradecido?

Rafael CerratoMis viajes...

L’autor signant a la llibrería “Books and Books de Coral Gable” a Miami, el seu llibre “El Imperio perdido de los Jázaros”

12

i i literaturaCinema

Hace unos días regresé de San Sebastián de mi segunda participación como periodista acreditado en el Festival Internacional de Cine. El año pasado, en parte por ser mi primer festival, en parte porque los efectos de la ya famosa crisis aún no eran tan agresivos, me vi superado por los acontecimientos y regresé de allí como en una nube, extasiado por haber vivido dentro de una película que dura diez días. Este año ha sido sensiblemente diferente. Con el factor sorpresa superado en gran medida y la crisis evidenciándose de una forma palpable, evaluar las luces y las sombras del gran Festival se hace más fácil.

Ejemplo más vistoso: Las Fiestas de Inauguración y Clausura han sido aparentemente eliminadas. Y digo aparentemente porque se produjeron, pero su acceso fue restringido y casi secreto, pues la información sobre ellas fue escasa y en ocasiones contradictoria. La elite mediática evidentemente, sí pudo ir, y también los miembros relevantes de la burguesía donostiarra. Por supuesto, los periodistas acreditados vamos al festival a ver películas para poder difundir nuestra opinión en los medios, así que se puede decir que esos eventos quedan fuera de nuestro quehacer obligatorio... Pero cuando uno se encuentra una rueda de prensa abarrotada, con presencia de personas no acreditadas y menores de edad acaparando la atención de los invitados (Brad Pitt y Quentin Tarantino en este caso concreto) y haciéndose fotos con actores y “periodistas” famosos, comienza uno a preguntarse si al Festival le importa lo más mínimo tu trabajo o no...

Todo esto son sólo detalles que representan la punta del iceberg de lo que todos nos tememos aunque nos duela: el cine como arte le importa a poca gente, dentro y fuera del mundillo, y son mayoría los que lo ven como una forma de ganar pasta “con clase” en que hay que contentar a mucha gente y la opinión de un crítico de cine no vale más que la de cualquier espectador y el número de entradas vendidas es lo que cuenta.

Sería un argumento irreprochable si no ocurriera que una gran cantidad de público va al cine a ver “lo que dan” y por tanto, es el sistema de distribución y exhibición el que, colocando las películas en muchas o pocas salas y comprando su presencia publicitaria en los medios, acaba escogiendo en gran medida qué películas pueden triunfar.

per Toni Herrero

13

TALENT, AMOR, BOGERIA, ART... Íntimament ferida patirà un desequilibri Són els elements presents en aquesta magnífica que la durà a destruir obra, al·legoria de l'abandonament joventut moltes de les seves instigada per la maduresa, representada en la obres. Malgrat tot, figura quasi malèfica d'una dona vella, meitat segueix creant i àngel, meitat bruixa. És evident l'estat de exposant dins les desolació que va dur l'escultora a expressar tant minses possibilitats d'una dona de l'època. de dramatisme perquè és la pròpia artista, nua i agenollada qui estén amb desesperació les Camille es va anar ensorrant en una debilitat mans cap al seu amant, l'atractiu escultor mental sense rebre l'ajut de la seva família que Auguste Rodin, qui li gira l'esquena atret per no aprovava que dugués una vida tan bohèmia i Rose Beuret, símbol de la maduresa. que, insensible a la situació, la va recloure en un

psiquiàtric, on passà els seus darrers 30 anys “L'âge mûre” (L'edat adulta) és una del centenar oblidada de tots, perquè malgrat la seva evident d'escultures que ens va deixar Camille abans millora fins i tot el seu germà (el dramaturg Paul d'ensorrar-se en el pou de la desesperació. Avui Claudel) li negà la possibilitat d'abandonar el seu afebliment seria entès i tractat com una l'establiment. depressió, però al 1913 a una dona no se li justificaven les conductes irregulars. Ara les seves escultures són apreciades i

admirades. A París s'exposen conjuntament amb Camille Claudel va néixer el 1864. Ja de petita les de Rodin, com no podia ser d'una altra demostra aptituds artístiques, tant és així que la manera. La tumultuosa correspondència família es trasllada a París a fi que pugui tenir a creuada entre ells ha posat de manifest que l'abast la millor formació. Quan el gran Rodin Auguste Rodin havia plagiat algunes obres de l'acull com a model, alumna i ajudant Camille és Camille i d'altres les havia firmat i presentat com a una bonica jove d'esplèndids ulls verds i té 19 pròpies. anys, ell en té 43 i manté una relació amb Rose Beuret. Camille Claudel va morir l'any 1943. Va ser Rodin aviat descobrirà les dots artístiques de enterrada en una tomba sense nom.Camille i es crearan forts vincles que, units a una profunda passió amorosa, donaran com a fruit una esplèndida obra. L'amor va esperonar la seva creativitat de tal manera que la influència va ser mútua, cosa molt poc freqüent. Així, en algunes de les obres més importants de Rodin es pot entreveure la inspiració rebuda de Camille, qui insuflarà al marbre un alè més sensual i femení, de la mate ixa manera que l 'obra d'aquesta es veurà influenciada pel seu mestre. Quan, 15 anys més tard, l'escultor decideix reprendre la relació amb Rose Beuret i abandona la seva musa, a qui ha forçat a avortar, la vida de la jove Camille trontolla.

L’ art m’ inspiraper Àngels Nachón

Camille Claudel

14

MATEOUniVersos

‘Viv

re e

nsem

ble’

El pintor Joaquín MATEO Robles ( Escatrón, Zaragoza 1958 ) inicia en el año 1975 sus estudios artísticos en la Escuela de Artes Aplicadas y oficios Artísticos de Barcelona y el año 1976 ingresa en la Facultat de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. En 1982 obtiene la Licenciatura en dicha Facultad y el año 1988 supera las Oposiciones libres de Dibujo como profesor numerario agregado de enseñanza Secundaria dentro del Área de Educación Visual y Plástica.

Estudios de Doctorado en torno a " La representación del conocimiento anatómico en la iconografía científica y artística del cuerpo humano ", en la Facultat de Belles Arts de Barcelona.

Desde el año 1975, año en que celebra su primera exposición de Pintura en la localidad donde reside, nos ha venido mostrando su obra en diversas Salas, Galerías, Certámenes y Concursos de carácter nacional e internacional.

www.joaquin-mateo.com

15

CASA DE LA MISERICÒRDIA (Carrer Elisabets)

La poesia és aral'última casa de misericòrdia.

Joan Margarit

Llibres i precs.

Una mirada al cel negre de la nit,

una paraula, un vers, dur

com la crosta del pa negre.

Pàgines cosides a la veu de la mort,

a la por de la ferida, de la sang

resseca a les comissures dels llavis.

Poemes grisos, somnis d'orfes

arrossegant la mísera esperança

pels camins desolats de la llum tancada

i el paper.

Precs d'àngels immòbils, d'homes futurs

oblidats de la seva infantesa.

Tot poema és una trobada, o una fugida.

Ombres de cendra. Vidres trencats. Plors.

La poesia fou casa per amagar-se.

Quan la vida és paper mullat

només queda aferrar-se a la memòria

escrita sobre la pell del cor; i pregar

per la tendresa perduda

en cases buides, anèmiques de records.

Poesia.

José Luis García Herrera

UN LLANTO NUEVO

Un llanto nuevo estrena el aire.

Cierra tu ventana, la mía, ábreme.

Que llega un dolor virgen anudándose

al mío que se extingue sin sangre.

Le he de dejar hueco cabemos todos,¿sabes?

Si no, mira a la tierra que es madre,

ahuecando su halda para acunarle.

Tú, que al germen niegas tu soplo de aire,

refúndete en tu sal petrificándote,

defiende tu rincón ¡echa la llave!

y cierra tu ventana. La mía....¡ábreme!

María Pérez de Cos

Mueren los perros de mi alma,

por deberle ésta a un usurero,

que la amistad la proclama,

pagándola sólo con dinero,

no es normal en mí esta tierra extraña,

donde mueren mujeres y celos,

pero muere, porque a mí no me empaña,

una amistad hecha para presos,

de búsquedas de la lavanda,

de bonsáis y de cerezos.

Salvador Maya

‘Trombon’

16

EL PLACER DE LA ESCRITURA

Una pluma que àvida rasga,una cuartilla que sostiene su sangre,

el hervidero de ideas que fluye en mi mente.

Cuando acabe,te lleeré,te reeleré,y te corregiré,

y entre sonrisas contenidas y devaneos,al final ... ,un punto: última señal.

Te declamo una y otra vez con solitaria satisfacción,y al fin,con timidez y emotivo deseo,no puedo contener el leerte,amable compañero,y compartir mi preciado presente.

Albert Riudeubàs Rosich

Otoño luminoso

Brilla sobre mi esa luz diáfana,del sol de otoño,creando en mi interior,un cálido refugio para mi alma,y en ese espacio que ven mis ojos,admiro la inmensidad,y la grandeza que me rodea. Bajo este inmenso arce,con el otoño, impreso en sus hojas,me siento pequeña, mirando tanta belleza,y en este silencio, que el alma encoge,piso las hojas secas, que cubren la tierra.

Eulalia Cortés Rodríguez

‘Saxo’

‘Trombon baras’

17

En las cantinas del puerto, entre besos de humo y ron,espera a los marinos, a los que ávidos de oceánico olvido,entrega el prado entre sus piernas guardado.

De madrugada ella otea el mar abierto, esperando encontrar sus ojos dolientes de deseo.Canta entre susurros, llora entre descansosy recuerda en las noches en blanco, a aquél que estaba prohibido.

Marchita la mirada,perdida la esperanza, abanica con sus pestañasel dolor oculto en sus entrañas.

Y entre esperas, anhelos y recuerdosintercambia placeres contenidos, de esos que tensan y enervan los cuerpos,de esos que no se pagan con besos.

Fue en una de tantas noches de excesos,furtiva del abrazo fingido,cansada de ser la que todos asaltan,cuando escapó en busca de su pecho,ladera en el que sus penas resbalan.

Mas sólo encuentra acantiladosque la llaman para ser sirena desgarrada.Vuela ahora surcando abismos,vive en el recuerdo perdido, nadando junto a la nave del olvido.

Al volver a buscarla él, halla marcadas en las burdas paredes del burdel,leyendas cantadas que lamentan la historia de una vida arrebatada.

Sólo le queda ya su soledad, rota por un “te quiero” guardado, que furtivo escapa de sus ojos cerrados.

Sònia Melús

‘Sueño de amor’

‘ Sueño’

18

A l’ombra del BestsellerCarolina Torrecilla García

(Málaga)

Hermann Hesse

Narciso y Goldmundo

Bien cierto es que casi todos hemos leído alguna obra de Hermann Hesse. Un amigo me regaló esta novela, tesoro poco conocido que Edhasa ha editado en su edición de lujo “Diamante”. La historia de una amistad que ni el tiempo ni la distinta forma de pensar ni la distancia separarán jamás, o eso creeremos al principio. Narciso aspira en el convento a ser el Abad. Su mente analítica aparente una frialdad que Goldmundo , un niño cuyo padre interna para una formación disciplinada, sabe dejar una huella imborrable en Narciso, de quien al hacerse inevitablemente amigo, influye en él en un apredizaje simbiótico (no es solo Narciso el profesor). La flexibilidad de Goldmundo es algo que Narciso admirará siempre y asimilará hasta aprenderla. Las vivencias de Goldmundo no se desarrollan durante toda su vida en la abadía. Como es costumbre en Alemania, tierra natal de Hesse, Goldmundo parte ansiando ver mundo explorando cuanto le rodea y nunca ha conocido. Una historia que nos recuerda el valor de la amistad y el respeto hacia la libertad que cada amigo siente hacia el otro aunque no esté de acuerdo, apoyándolo y atento al auxilio que necesita con un interesante planteamiento: ¿quién vive más, quién más ha sufrido fuera o quien ha estado protegido orando en el convento? Les aconsejo no dejar de leer tan singular y bella historia.

Si en algun cas la ficció ha superat la realitat sense traspassar-la, li ho devem al gran Fredric Brown (Cincinnati 1906-1972) autor decelebradíssims relats i contes de ciència-ficció i algunes de les millors novel·les negres de la historia, d’ entre les quals m’agrada destacar Nit diabòlica,( en castellà es va publicar com: La noche a traves del espejo) el llibre amb el que us he posat la mel als llavis i que ocupa, des de fa vint anys, el primer lloc en la meva llista de llibres preferits.

EL FINAL

El profesor Jones había trabajado en la teoría del tiempo a lo largo de muchos años.

—Y he encontrado la ecuación clave —dijo un buen día a su hija—. El tiempo es un campo. La máquina que he fabricado puede manipular, e incluso invertir, dicho campo.

Apretando un botón mientras hablaba, dijo:

—Esto hará retroceder el tiempo el retroceder hará esto —dijo, hablaba mientras botón un apretando.

—Campo dicho, invertir incluso e, manipular puede fabricado he que máquina la. Campo un es tiempo el. —Hija su a día buen un dijo—. Clave ecuación la encontrado he y.

Años muchos de largo lo a tiempo del teoría la en trabajado había Jones profesor el.

Final el

Autors Oblidats

Jordi Martí

Fredric Brown

19

Dues generacions de palestins, el cantautor palestino-català Nabil i en Mohammad, nadiu de l’antiga Jerusalem

BUSCANT L’HORIT Ó A PALESTINAZNabil Mansour

Els integrants de la Brigada de Músics per Palestina amb la població del campament de refugiats d’Aida, a

Betlem

Va dir una vegada Golda Meir, única dona fins el moment que va ocupar el càrrec de Primer Ministre a l’estat d’Israel, que Palestina era “una terra sense poble per a un poble sense terra”. La pompositat d’aquesta frase només podia ser equiparada a la seva enorme falsedat. Cap dels integrants que vam formar aquesta brigada de músics va ser a Palestina els dies de la Nakba (1948), però pel que comenten historiadors israelians com Ilan Pappe (“La Limpieza Étnica de Palestina” – Editorial Crítica - 2008), la creació de l’estat d’Israel va ser un part de sang exclusivament palestina, una massacre al més pur estil del indis vermells nord-americans, on els indígenes es van veure cruelment massacrats per resistir a la usurpació de la seva terra per part de colonitzadors estrangers que tenien la noble intenció de “santificar” aquella zona del món.

A on sí hi era la Brigada de Músics per Palestina va ser a diversos campaments de refugiats, els habitants dels quals són la prova viva de la realitat demogràfica palestina quan Golda Meir va assegurar que a Palestina no hi havia ningú. I és que a Shufaat i Thaur a Jerusalem, a Aida a Betlem, a Aaskar a Nablus i al campament de refugiats de Jenin, viu molta, moltíssima gent, en molt poc espai, i en les pitjors condicions imaginables. Cada casa, cada persona que camina pel campament, és un trosset de la Nakba. Tothom té la seva particular història de com va arribar allà, i de cada història es podria fer una novel·la.

Concert a la vella ciutat d’Akka, al nord de Palestina

A una terra castigada per la salvatge i cada vegada més perenne ocupació militar israeliana, que impedeix la llibertat de moviments als ciutadans palestins, potser enlloc es té una sensació més gran de viure en una presó oberta com a un camp de refugiats. I és que a la presó, el dia d’ahir s’assembla al d’avui, i aquest al de demà. La rutina s’apodera del temps, que passa molt a poc a poc, i l’únic horitzó possible és el de l’alliberació. Bé, a Palestina en general, i als camps de refugiats en particular, els dies s’assemblen. La rutina és la norma, i el temps, en el millor dels casos, passa molt lentament, per moments, s’atura, i de vegades fins i tot, s’atura per sempre: a Nablus, una mare palestina que va perdre dos fills, assassinats per militars israelians a sang

20

freda ja fa molts anys, ens deia que encara els trobava a faltar, que encara somiava amb ells, que cada vegada que tancava i obria els ulls pensava que potser els tornaria a veure a tots dos davant d’ella. Les llàgrimes ofegaven els seus ulls, i la seva tristor gelava el cor. Per aquella mare, el temps es va aturar el dia que li van prendre els fills.

Concert al campament de refugiats de Thaur, a Jerusalem

Se sent una barreja de sorpresa, incredulitat, tristesa i ràbia en comprovar la humiliació diària a que es veuen sotmesos els palestins per entrar a la mesquita de Al Aqsa a resar, per a passar un checkpoint, pel simple fet de ser palestins, indígenes, a una terra on l’ocupant no els vol. No em sé avenir quan em diuen que un palestí qualsevol pot ser detingut per 6 mesos per raons de “Seguretat per l’estat d’Israel”, i menys encara quan em diuen que no és necessari que aquestes raons s’expliquin. Això és l’equivalent a criminalitzar a tot un poble, a penjar-li l’etiqueta de terrorista a tot ciutadà palestí sense excepció, un acte de cinisme digne de les dictadures més retrògrades i els règims més feixistes. Palestina avui continua sent la terra oblidada, la injustícia permesa, l’escenari d’un joc d’escacs entre potències que interessa que no acabi. Però també, i com a una presó, és un lloc on hi ha un horitzó i una llum al final d’un túnel. Tothom té esperança. No saben en què. Però la tenen. És l’únic que els hi queda.

21

JORDI MILIAN La història d’en Dewey,

un gat de biblioteca

La història d’aquest gatet ha estat publicada al llibre Dewey, el gatet de biblioteca que ha commogut el món (Ara llibres/Suma de letras). La bibliotecaria Vicki Myron, és l’autora del relat, que ens descriu al mateix temps la vida del gat i l’evolució del poble de Spencer. Dues històries paral·les i més unides del que un pot arribar a imaginar. De moment tenim el llibre i aviat la pel·lícula perquè en aquests moments es prepara una adaptació a la gran pantalla amb Meryl Streep com a protagonista. La història den Dewey ha donat la volta al món i ha protagonitzat documentals, reportatges, a més d’aparèixer a més de 70.000 pàgines a internet. En Dewey va viure tota la seva vida envoltat de llibres i va morir als 19 anys que equivaldrien a uns 90 anys humans.

Sembla ser que un gat pot despertar passió per la lectura. Benvingut sigui!

Potser no tant famòs com el Gat amb botes, en Dewey és un gat real i la seva existència va revolucionar un petit poble dels Estats Units fa uns anys. EnDewey vivia en una indret ben literari, la biblioteca de Spencer, un petit poble

d’Iwoa. La història comença un fred matí de l’any 1988 a la poble de Spencer, quan un gatet de poques setmanes apareix dins de la bústia de retorn de llibres de la biblioteca. Vicki Myron la directora de la biblioteca no serà conscient del que suposarà aquesta troballa i de com un simple gat de carrer pot arribar a canviar la vida dels treballadors d’una biblioteca i també la vida d’un poble sencer. La Vicki decideix quedar-se el gat i en Dewey ràpidament es va guanyar la confiança dels treballadors de la biblioteca i dels seus usuaris. En Dewey passejava lliurement per la biblioteca fins a convertint-se en l’estrella. La biblioteca s’omplia cada vegada de més gent i de ciutadans d’altres pobles i regions volien conèixer el gat. En Dewey tenia la capacitat d’acostar-se als més necessitats i de deixar-se estimar per tothom. Fins i tot semblava que la gent era més feliç si tenim en compte que quan va aparèixer en Dewey era un temps marcat per una crisi econòmica als Estats Units similar a la que patim avui en dia.

22

La novel·la sueca està de moda. Després dels exits de Henning Mankell i Stieg Larsson, les prestageries de les llibreries s’omplen de novel·la negra que ens arriba des de Suècia. Les editorials aprofiten el moment i Suècia a més de ser coneguda per la seva fàbrica de mobles, també ho és per la novel·la negra, que ja comença a ser una invasió. Per als nous escriptors d’aquest gènere, Mankell i Larsson de ben segur que seran una bona influència. Però quins eren els seus referents? La resposta és ben fàcil; el matrimoni format per Per Wahlöö i Maj Sjöwall. A més de ser parella en la vida real ho eren en la vida literària. Van escriure junts, entre 1965 i 1975, deu novel·les de misteri protagonitzades per l’inspector Martin Beck. Molt abans de que Larsson en la seva trilogia Millenium fes una denúncia de la societat sueca, el matrimoni Walhöö i Sjöwall ja ho havien fet molts anys abans. Les editorials Rba en castellà i Columna en català són les encarregades de publicar aquestes novel·les a casa nostra amb títols com Rossane, L’home que es va esfumar, L’home del balcó, El policia que rie.

ELS PARES DE LA NOVEL.LA NEGRA SUECALa mort de Per Wahlöö a l’any 1975 va donar per finalitzada la sèrie Martin Beck que des de la seva creació va protagonitzar vàries adaptacions a la gran pantalla amb actors de l’alçada de Walter Matthau que a l’any 1973 va participar a El policia que rie. En castellà Rba ha editat els quatre primers títols de la sèrie i en català de moment tenim els tres primers títols de la col·lecció. Recuperar les novel·les del matrimoni format per Per Wahlöö i Maj Sjöwall ha estat una bona notícia per als seguidors del gènere.

ENS COMENTA

23

Voy a presentarme rápidamente. Soy un chico de veinticuatro años, cursando mi último curso de la carrera de Historia. Pero sobretodo soy un apasionado aficionado a la lectura y la escritura, cualidades heredadas directamente de mi madre, que subyugan buena parte de mi tiempo libre. Cuando me ofrecieron la posibilidad de escribir para esta revista dije que sí enseguida, ya que aprovecho todas las oportunidades que me dan para que la gente lea lo que escribo. Hoy vamos a hablar sobre la

crítica. Antes debería aclarar lo que para mí es crítica y lo que es opinión, sin esos dos conceptos claramente definidos el núcleo del artículo quedaría vacío y flojo. Yo llamo crítica a una opinión que se decanta hacia la objetividad, que pretende analizar fríamente la estructura, contenido y detalles de la obra en cuestión; de una manera objetiva quiere decir que su opinión ni siquiera se debería ver en el substrato de su argumentación. Sin embargo, una opinión es lo que es, expresar tus pensamientos y gustos con respecto a lo que vas a analizar; puede y teóricamente debe ser todo lo subjetiva que quieras, ya que es tu forma de percibir lo que estás comentando, no la de los demás. Hasta aquí pueden parecer simples definiciones de diccionario, pero no lo son, o al menos no lo son para todo el mundo. Son dos conceptos esquivos para depende de qué personas, cuyas pretensiones a la hora de escribir una reseña, o cualquier tipo de texto hablando sobre algun tema, merecen mi más sincera y escrupulosa discrepancia, por no decir otra cosa malsonante. ¿Cómo puedes saber tú qué pretensiones tienen a la hora de escribir un artículo? Quizás ese sea el punto más débil de la argumentación, y el que se pueda llevar más fácilmente a debate por

alguien que piense lo contrario. Bien, cuando lees a alguien durante un tiempo, al menos yo, acabo dándome cuenta de lo que pretende al escribir. Cuando se pretende categorizar de una forma tajante y más allá de cualquier cuestión de gusto o preferencia, con una frase que todos hemos leído/escuchado alguna vez "obviamente es mi opinión, pero es la verdad"... las cosas comienzan a ir mal. Además es gracioso, porque a cualquiera que le eches en cara (con más razón o sin ella, eso es insignificante), que sus pretensiones son algo fuera de lo común, que se mete desde una órbita subjetiva hacia una pretensión de objetividad perdida, que categoriza como "bueno" o "malo" una cuestión que simplemente radica en el gusto de cada cual... acaban intercediendo, soltando falacias y ofendiéndose salvajemente porque tú le estás diciendo que no intente imponer su opinión sobre todas las demás, cuando lo que él/ella realmente está haciendo es "dar su opinión subjetiva". Entonces, disculpen, a mi se me queda un poco cara de sorprendido, no lo puedo evitar. Escuchas/lees eso y te has estado dando cuenta durante muchísimo tiempo que esa persona actúa como portador de la verdad cuasi absoluta, sin embargo tienes que asentir y dejar la discusión ahí, ya que es imposible que reconozca la verdad de sus intenciones primigenias. Por otro lado, ¿qué más te dará? os preguntaréis. Pues hay veces que sí, que esuchas a una persona que ha leído mucho o que ha visto mucho cine hablando sobre una cuestión de gusto como si fuera una cuestión práctica, objetiva y fundamental; y yo estoy harto de ese vacuo camuflaje que solo se creen ellos y las mentes desmesuradamente rasuradas que acatan sus palabras como la ley de Dios. Yo estoy harto. El difuso camino entre la esperanza de que los críticos blasfemos se conviertan en gente que da su opinión, y la rabia que me insuflan cuando escucho ciertas cosas, me lleva a soltar esta parrafada sin nombre, a intentar buscar ese hálito de comprensión con los que piensan y sienten como yo. No tengo más pretensiones que esa, desahogarme, pero claro, ¿quién va a creerme?

O.B.Rueda

La Crítica :

y la penúltima pérdida del sentido común

24

Camins de Sant Andreu de la Barca

Fotografía i text: Asunción Mellado

Muntanya envoltada pels horts que trobem a la sortida de Sant Andreu de la Barca, direcció Pallejà

25

Qui m'anava a dir que els escanyolits camins que envolten els horts mal vestits, als afores del poble, em conduirien a un lloc de somni, meitat pineda i meitat pedra, arrels que jeuen agermanades i brollen en solemnes pins i pedres arrodonides que irrompen capritxoses al seu lloc, en trons on poder contemplar la grandesa que les conté. Lloc insòlit com cap, ja que sobre la pedra major, trobo l'eixam quotidià de sorolls i presses; i als seus peus, que és poca distància, l'abrupta naturalesa i el silenci. Es diria que conviuen dos mons diferents en el mateix temps, potser dos mons iguals vetllats pel temps. No conec millor lloc per dur sense por els nostres somnis. I allà, entre els braços materns de la muntanya i el generós cel, somiar-los desperts, a la llum que ens mostra la seva difusa grafia, per veure'ls, i després bufar-los, que el vent se'ls emporti en veus, i en l'aire conjurin ser respirats per la màgia que ha de crear-los.

el fútbolBosco Soriano

Cuestiones literarias: No recuerdo los años que hará, pero sí que por entonces Guardiola aún era jugador activo del Barça. El caso es que en la biblioteca Aigüestoses había un cartel en el cual aparecía Pep Guardiola con unos libros, junto a un eslogan que decía algo así (cito de memoria): “¿quieres parecerte a él? Empieza por venir a la biblioteca”. ¿Unir fútbol y literatura?, ¿descabellado? No parece que así sea, y es que por poco que se busque algo de fútbol en la literatura, se encuentra. Muchos escritores con afición futbolística han cargado tintas acerca del balompié, a pesar de que por parte de algunos sectores elitistas el susodicho deporte se haya considerado alejado de la esfera cultural e intelectual, algo propio de la masa popular. Valga como ejemplo, la citación de un fragmento de La Paradoxa, novela finalista del premio de Novel·la Ramon Llull en 1984, del catedrático de lingüística Sebastià Serrano: –… T’agrada molt el fútbol? – Sí… molt… i tinc el gust de manifestar-ho… he passat masa temps fent veure que només m’agradaba una mica, però… – Es clar, allò del renta de cervell… de l’evasió… veritat? – Sí… teníem el fútbol per una mena d’irrealitat que amagaba un entorn real…

– Que entorpía la presa de consciència… –… i en nom de la realitat calia denunciar aquest simulacre de competició que alienava la societat… – Sí… sí… – Ja saps como era de progressista denunciar el futbol… – Sí, sí… – per això sovint els “progres” amagàvem els nostres gustos que eren com els de tota la gent. De este desdén hacia el fútbol, también se hace eco el académico de la RAE Javier Marías en un artículo de opinión, recopilado en la obra Salvajes y sentimentales (Letras de fútbol) junto con más artículos que versan sobre el deporte de Pelé. Cuenta Marías que en un Real Madrid Real Sociedad se encontraron en el estadio, semi clandestinamente, los novelistas Juan García Hortelano y Juan Benet junto con el editor Javier Pradera, y cómo cada uno de ellos justificaba su presencia en el campo con alguna excusa, en vez de reconocer abiertamente que habían ido simple y llanamente a ver simple el partido. Javier Marías no ha sido el único articulista que ha escrito sobre fútbol, ya que tiene como contrarréplica culé (Marías es merengue) a Vázquez Montalbán. Luis Racionero escribe artículos en el Mundo Deportivo. Y en menor medida, también ha escrito algunos artículos futbolísticos Miguel Delibes. Junto a Marías y a Delibes, hubo un tercer académico futbolero: Fernando Lázaro Carreter, el cual escribió asiduamente acerca del lenguaje usado en el fútbol y en el deporte en general. Podemos aún remontarnos más atrás en el tiempo, en la primera mitad del siglo XX. En el 28, el poeta Rafael Alberti presenció una final de Copa entre el Barcelona y la Real Sociedad. El portero húngaro del equipo catalán, Platko, jugó la final medio lesionado, disputando uno de los mejores partidos de su carrera. Alberti, impresionado, compuso su Oda a Platko, que empezaba con estos versos: Ni el mar,/ que frente a ti saltaba sin poder defenderte./ Ni la lluvia. Ni el viento, que era el que más rugía./ Ni el mar, ni el viento, Platko,/ rubio Platko de sangre,/ guardameta en el polvo,/pararrayos.

26

Alexis PelayoAtún enlatado

Caminaba calle abajo con cuatro céntimos en el bolsillo y me dije a mi mismo en voz baja -dios que hambre que tengo- a nadie le importaba, ni siquiera les importaban sus propias vidas. Entré en un apestoso mini-market y tras estudiar las posibilidades forma-tamaño introduje una lata de atún en mi sucia chaqueta. Casi al salir, vi abrirse la puerta automática que dejó entrar una bocana de aire libre e impune, algo me cogió por el hombro y pensé: "he estado a punto de lograrlo, no debí haberme quedado mirándole el culo a esa dependienta, el culo es una trampa para el hombre" Me gire y vi a esa especie de simio-guardia-hombre, le ofrecí una pequeña sonrisa. Me golpeó en la boca y me quitó la miserable lata de atún, me levante confundido y salí... camine calle abajo y divisé una tienda de víveres pakistaní "aquí no hay culos", me dije entrando.

Camp de fútbol Can Salvi a Sant Andreu de la Barca

Otros escritores no sólo escribieron acerca de este deporte, sino que lo practicaron. Albert Camus y Vladimir Nabokov jugaron deguardametas en su juventud, llegando a declarar el primero que todo cuanto sabía de la moral humana la había aprendido del fútbol. Otra declaración peculiar la dejó la escritora francesa Françoise Sagan: “El fútbol me recuerda viejos e intensos amores, porque en ningún otro lugar como en el estadio se puede querer u odiar tanto a alguien”. Al otro lado del charco, el fútbol tampoco ha pasadodesapercibido para escritores como Vargas Llosa, Juan Villoro, Mario Benedetti o Alfredo Bryce Echenique. Para finalizar, y no por ello menos importante, destacar que en este año 2009, el ayuntamiento de Córdoba publicó el libro Poesía a patadas, una antología compuesta por noventa poemas que giran en torno al deporte rey, recogiendo las voces de poetas de diversos países de Europa y América. El poemario tuvo una tirada de veinte mil ejemplares, en formato de bolsillo, y se repartieron gratuitamente por la ciudad andaluza. Llegados a este punto, ¿quién puede seguir sosteniendo que el fútbol es un deporte para masas bajas e iletradas?

27

Durante la larga espera de un amigo que nunca llega, pienso para no sentirme solo. Al fondo del local, cerca de la esquina, donde la luz del sol apenas me ilumina, tú puedes descubrirme. Acaricio un vaso medio lleno de un extraño aguardiente que con el paso de los minutos se vuelve mas áspero. Tres vasos vacíos sobre mi mesa delatan el tiempo que llevo aquí. No me ayuda fijarme en el segundero del reloj que hay sobre la vitrina de bebidas alcohólicas, ni mirar mis zapatos con cierto automatismo, mezcla de timidez y cansancio crónico. La noche apunta su espada sobre mí, dejándome ver al fondo un pedazo de luna. Nadie se ha dado cuenta de que he estornudado. Arranco una servilleta de su cápsula metálica e intento esbozar algunos versos. Me vienen a la mente palabras como: desazón, angustia, pomelo, Trieste y manzana. La mancha natural del mármol de la mesa, donde sostengo mi espera, me recuerda a Patricia. Posiblemente caeré de nuevo en el pozo de todos sus recuerdos, donde nunca hay buenos versos que beber. Lástima de servilleta. Ultrajada con mi punzante bolígrafo de palabras inconexas y febriles, donde algunos encuentran algo llamado poema.

Entran dos tipos encorbatados, acompañados por sus simpáticas maletas. Las adjetivo como simpáticas, ya que ambas al entrar me han sonreído. Me recuerdan a las mujeres las maletas. Hermosas, firmes y llenas de secretos. Sus dueños toman asiento, y tal vez por el exceso de licor en mi sangre, o por un designio divino, se transforman ante mí en dos cocodrilos. No paran de parlotear, reír y mirarme con inquietud. Pobres, no les culpo. Son adorables. Sigo maltratando la servilleta con sutiles puñaladas en el cuarto verso. Y en mi cama la sábana escupe tus recuerdos, anoto con ardor de estómago. El poema esta condenado a no ser acabado, me lo dice la misma voz que lo narra. Doy el último trago al vaso. Lamento haberme levantado esa mañana de mi cama y haber pensado que tal vez sería un buen día para concluir algo. Dejo unas monedas sobre la mesa y un cadáver de papel que muere en tinta azul. Mientras, en un callejón se desangra un payaso tras haber comprobado que un niño le ha robado el corazón.

oema inacabado Jaime López

Sigo aquí,

sentado,

esperándome.

Ausencia de mí.

http://fronterasdebabia.blogspot.com

28

En Pere Mata, com tants altres catalanets de la postguerra, no podia ni somiar en comprar-se un cotxe, però sí que estava al seu abast accedir a la motorització sobre dues rodes. La Lambretta 125 de tres velocitats feia molta patxoca a l’aparador de la botiga, però quan es tractava d’utilitzar-la, presentava una sèrie d’inconvenients respecte als automòbils. En primer lloc, no s’engegava girant amb dos dits una clau, com ell havia vist fer als conductors dels automòbils, sinó que calia donar una enèrgica trepitjada en un pedal ad hoc, i el Pere, que perdia tota la força per la boca, no era gens destre. Panteixant, vermell de suor i de nervis, i amb el turmell sagnant, va desistir d’engegar el motor en el seu primer viatge i va deixar que ho fes el venedor, que donava gràcies a Déu

que aquell client tan particular hagués pagat abans de provar la moto. A pas de bou, sense atrevir-se a posar segona, va trobar una placeta solitària on practicar la tècnica necessària per dominar aquell perillosíssim vehicle, i allà va descobrir el segon despropòsit que presentava: resulta que per tombar, no era suficient amb girar el manillar en la direcció escollida! A més, calia inclinar-se per contrarestar la força centrífuga! Allò era arriscadíssim, i només de pensar en veure com el terra s’anava acostant a una de les seves orelles ja li agafava vertigen i rodaments de cap. Abans de resoldre aquest problema, calia anar a casa i complir amb els compromisos socials i familiars. Mentre esperava que baixés la dona, que es vestia per l’ocasió, va convidar tots els parroquians del bar de baix a sortir i admirar la màquina i llavors va tenir una inspiració. Dirigint-se al que semblava més entès, li va dir, fatxenda: ¾Ja has escoltat com sona el motor? Va fina com un rellotge. Ja ho veuràs, engega-la Tothom estava tip i recuit de sentir Lambrettas, però desitjant complaure el Pere en un dia tan feliç, el veí, sol·lícit, va accedir, i el Pere va apressar la dona per marxar abans que a ningú se li acudís de tornar a aturar el motor. Un cop en marxa, en Pere va recordar que havia vist engegar vehicles pel procediment de deixar-los caure per un pendent abans d’agafar velocitat, o sigui que el viatge inaugural va consistir en una parsimoniosa ruta fins al castell de Montjuïc, on els pendents garantien el retorn.

Jordi Martí

“Ia Lambretta”

En ere Mata...

29

José Saramago (Portugal, 1922)

EL AÑO DE LA MUERTE DE RICARDO REIS (fragment) " Ricardo Reis abrió el libro, vio unas señales incomprensibles, unas rayas negras, una página sucia. Ya me cuesta leer, dijo, pero incluso así voy a llevármelo. Para qué, para dejar al mundo aliviado de un enigma. Salieron de casa, Fernando Pessoa observó aún, no lleva usted sombrero. Sabe mejor que yo que allá no se lleva. Entonces vamos, dijo Fernando Pessoa. Vamos, dijo Ricardo Reis. Adamastor no se volvió para mirarlos, le parecía que esta vez sería capaz de dar un gran grito. Aquí, es donde el mar se acabó y la tierra espera. "

Manuel Bandeira (Brasil, 1886-1968)

EL ÚLTIMO POEMA "Así querría yo mi último poema. Que fuese tierno diciendo las cosas más simples y menos intencionadas, que fuese ardiente como un sollozo sin lágrimas, que tuviese la belleza de las flores casi sin perfume, la pureza de la llama en que se consumen los diamantes más límpidos, la pasión de los suicidas que se matan sin explicaciones."

Són aquelles que ens parlen a cau d’orella,

MI AMANTE DEL MAR (fragment)

"Sólo el afán de un náufrago podría

remontar este infierno que aborrezco. Crece mi furia y ante mi furia crezco

y solo junto al mar espero el día."

Reynaldo Arenas (Cuba, 1943-1990)

Carmen Conde Abellán (España, 1907-1996)

" Llegó a mi noche y la removió con sus alas espesas. Entonces quedó partida en dos: una suya y otra desvelada. Estos ojos por los que nunca cruzaron mejores pájaros, se abrieron para coger su figura; pero él no estaba fuera de la vigilia; así que los cerré –viéndole- en un resplandor que olía a hierba soleada. (...) Nada me anunció; fue conmigo al hallazgo lúcido de las cosas. Y en la primera oscuridad madura, hermanos ya nuestros cabellos, me reveló su figura; el cuerpo perfecto de tácita forma. Por ello amo la noche, cima donde se me da su gracia. Ni desnudez ni ropaje. El llega a las cuevas de mi corazón alargando las galerías redondas de mis ojos. Yo le penetro como espada suya a cambio de la claridad con que él me traspasa. "

EL ARCÁNGEL (fragment)

Espurnes Literàries

que en remouen per dins

30

Y deseo desde aquí también rememorar ese estío recién partido ya en el que celebramos una noche de fiesta literaria: la noche de entrega de premios. Noche de reunión, tertulia y reencuentro, de emociones compartidas, de sonrisas cómplices, de caras nuevas llegadas a veces de muy lejos.Y noche de estrechar lazos, de reivindicar una trayectoria, de buena y honesta amistad, de querencias, de afectos sinceros…Ésas son las noches del Fòrum, antiguas relaciones ya que cohesionan una idea común : ebullición de creatividad, ideas en acción, lugar donde crear y poder desarrollar capacidades creativas, lazos sólidos de cooperación, frente común ante el trabajo bien hecho, estímulos mutuos para seguir adelante, y también gente nueva, joven, prometedora que echa decididamente sus lazos para adherirse a nuestro estimado proyecto .Sentirse arropados por las instituciones alienta y estimula, un apoyo constante e incondicional que nos ha permitido cumplir sueños y proyectos, encarnados hoy sobre todo en ese estupendo y numeroso público de actos, en esa ya tradicional entrega de premios literarios y en estos magníficos colaboradores y lectores de la revista.Somos asímismo conscientes de tener tras nosotros una historia ya firme y consolidada. Visionarios en muchas ocasiones sólo la fe incombustible en el proyecto, la imaginación y el entusiasmo han permitido poder contar ahora con un magnífico presente. Desde aquí, gracias a todos por vuestra incondicional e inestimable aportación.

Perderse.Buscar en las calles, entre la gente, buscar rincones de ensueño, plácidos lugares de creación.Buscar espacios de cada día que, de pronto, nos sorprendan.Tras un largo verano sin lugares exóticos, sin largos viajes, sin entornos extraños, deseo descubrir nuestros caminos cotidianos, reviviendo los espacios de cada día, resiguiendo los pasos del ayer, del hoy, de siempre.Perderse en las calles y, tras las lluvias otoñales, aspirar el aroma del bosque húmedo, del último jazmín en la noche, del dominical silencio en la mañana, de la leña quemada en los anocheceres de octubre, sentir el susurro de hojarasca en la avenida y disfrutar de este tibio sol de otoño, tan nuestro…Incluso con una ciudad herida, atravesada por zanjas abiertas, con las entrañas al aire, incluso así podemos hallar esos lugares placenteros, descubrir su aliento rebuscando en sus rincones.Recorrer la hermosa avenida colmada de moreras, pasear por calles vecinales floridas, pletóricas de vida, gozar del silencio en la biblioteca, repasando títulos, acariciando los paraísos perdidos que se agazapan entre sus páginas. Contar con los amigos, los compañeros de fatigas en este mundo de libros, tertulias, escritura, imaginación y creatividad.Espacios que hacemos nosotros, viviéndolos intensamente, así de simple.Os animo desde estas páginas a que nos hagáis partícipes de vuestro entorno favorito.Ya sea en la calle, en el parque o en un bar, allá donde os sintáis más vivos, más auténticos, lugares de placer, de dolor, de nostalgia o de recuerdo.Detengámonos en ellos, rehagámoslos con las palabras, recreemos una realidad no por cotidiana menos mágica, un día a día mirándolo con otros ojos, los de la escritura. Os doy así la bienvenida a este nuevo número de la revista, ejemplar cargado de talento, de energía creativa, de arte con mayúsculas y también de anhelos de proseguir con la misma fuerza.

Rosa de SantiagoRos a d e

Santiago

31

WWW.illadelsllibres.blogspot.comL’illa d’en Jordi Milian

Manual de la Oscuridad. Enrique de Hériz.

Editorial: Edhasa Pàgines: 578 Fa cinc anys que tothom va quedar meravellat per la novel·la Mentira. Va aconseguir el Premi Llibreter i va ser traduïda a dotze llengües. El seu autor, l’escriptor Enrique de Hériz demostrava la seva qualitat com a narrador amb tot un seguit de històries que van atrapar a molts lectors. Després de cinc anys, torna amb un altre

novel·la amb el títol de Manual de la Oscuridad on ens relata la història d’un mag que es queda cec. Però aquest argument simple amaga moltes històries més, que de ben segur, seduiran i atraparan a molts lectors. Manual de la oscuridad te dues parts ben marcades. En la primera veurem com en Victor Losa s’ha convertit en el millor mag del món i veurem el seu aprenentatge al mateix temps que coneixerem una mica la història de la màgia del segle XIX. La segona part de la novel·la el protagonista s’haurà d’enfrontar a un altre repte quan li comuniquen que es quedarà cec i s’haurà d’anar acostumant a aquesta crua realitat. Si abans va haver d’aprendre a ser un gran mag ara l i toca apendre a ser cec. Aquesta capacitat d’aprenentatge i d’evolució te la seva relació amb uns insectes que apareixen constantment a Manual de la oscuridad com son les formigues. Insectes que segons molts estudis tenen una gran capacitat d’adaptació. Com va fer en el seu dia a Mentira, l’Enrique de Hériz sap portar al lector on vol i el sap entretenir amb tot un seguit de històries paral·leles que en aquesta ocasió estan ambientades en el món de la màgia. Una novel·la perfecte i sense trucs.lectures. Manual de la oscuridad malgrat el seu títol brilla amb llum pròpia.

Florència a la maleta. Anna Tomàs

Editorial: Columna jove Pàgines: 123 La periodista Anna Tomàs fa el seu debut literari amb Florència a la maleta. Es tracta d'una novel·la juvenil protagonitzada per una jove estudiant de ciències polítiques que viatja a Florència per fer un Erasmus. A la ciutat italiana viurà un bon grapat d’experiències on es barregen estudis, festes i fins i tot s’haurà

d’enfrontar a una part del seu passat. Florència a la maleta també podria ser definida com una novel·la musical tot i que també trobem referències a l'art, la literatura. Anna Tomàs aconsegueix crear una banda sonora pròpia que recolza el text. Florència a la maleta suposa un bon debut i que compta amb una història on més d'un estudiant es sentirà identificat i potser engrescarà a més d'un a fer un Erasmus.

An

dré

s i A

nd

reu

Gu

ió i d

ibu

ixo

s:A

lbe

rt R

iud

eu

bà

s

PfffffffAixò sí que ha estatuna “Odissea”

I com t’ha anat el retorn a l’Escola?

És un clàssic te’l recomano.

He llegit l’Odissea d’Homer.

I t’ha agradat?

Has llegit molt?

Què has llegit?

I tant!

Hola Andrés, com ha anatl’estiu ?Hola Andreu,

molt bé!