Tema 20Regne Fongs. Fongs comuns als

nostres camps i boscos. Importància en els ecosistemes.

Aplicacions i utilitat. Els líquens. El seu paper com a indicadors.

1. Introducció•Característiques generals. Diversificació. Estructura. Formes de vida. Taxonomia actual.

2. Micetozous (Fongs ameboides)•Característiques. Cicle vital. Taxonomia.

3. Oomicets.•Característiques generals. Cicles vitals. Espècies més importants: míldius.

4. Fongs veritables (Eumicots).•Característiques. Estructura cel·lular. Hifes i miceli. Reproducció asexual: conidis i esporangiòfors. Reproducció sexual: ascs i basidis. Cicles vitals. Formes de vida: sapròfits, paràsits, simbiòtics. Sistemàtica•Microsporidis: característiques generals. Cicle vital. Importància sanitària. Espècies més importants: Nosema•Quitridiomicets: característiques generals. Cicles vitals. Espècies més importants: Allomyces.•Zigomicets: característiques generals. Cicles vitals. Espècies més importants: floridures.•Ascomicets: característiques generals. Cicles vitals. Ordres més importants: Endomicetals (llevats), Tafrinals (arrufats), Pezizals (tòfona), Clavicipitals (banya del sègol), Eurotials (Penicillium).•Basidiomicets: característiques generals. Cicles vitals. Ordres més importants: Uredinals (rovell del blat), Ustilaginals (carbons), Afil·loforals (peu de rata, gírgola), Agaricals (llenega, carlet, xampinyó, rossinyol, reig ver), Russulals (pebràs, pinetell), Boletals (cep), Licoperdals (pet de llop), Fal·lals (ou del diable)•Deuteromicets: característiques generals.

5. Líquens.•Components simbiòtics. Morfologia del tal·lus: crustaci, esquamulòs, foliaci, fruticulós, compost. Estructura interna.•Mecanismes de reproducció: ascocarps (apotecis, peritecis, lirel·les), picnidis.•Multiplicació vegetativa: isidis, soredis i soralis.•Medis de vida: saxícoles, terrícoles, epifítics.•Els líquens com a bioindicadors de la contaminació atmosfèrica.

6. Aplicacions i utilitats.•Dels fongs: indústria alimentària i química, medicina, gastronomia, enginyeria genètica.•Dels líquens: colorants, cosmètica i perfumeria, medicina, alimentació.

Introducció

Els fongs són organismes heteròtrofs, que no tenen plasts i que, per tant, no poden realitzar la fotosíntesi.

La majoria dels fongs presenten cèl·lules de forma definida, delimitada per una paret comparable a la de la majoria de les plantes,

però de quitina.

El seu cos vegetatiu és típicament allargat i ramificat, i forma uns filaments prims anomenats hifes. El conjunt de les hifes forma el

miceli.

Es coneixen més de 100.000 espècies diferents, però es creu que hi ha més d’un milió i mig d'espècies.

Es tracta d’organismes que van aparèixer fa uns 900 milions d’anys, a partir d’avantpassats procariotes.

Micetozous

Són uniconts, com els fongs, però actualment s’agrupen amb els Amebozous. Són heteròtrofs i, la majoria, sapròfits. Un gran nombre es nodreixen, a diferència dels fongs típics, per fagocitosi; només un petit

grup de paràsits ho fan per nutrició osmotròfica (igual que els fongs veritables), però tampoc en aquest cas no formen micelis.

Són organismes biconts, que actualment formen part dels Cromalveolats. Són aquàtics o paràsits de plantes terrestres, de

miceli ben desenvolupat, hifes no septades i paret cel·lular cel·lulòsica. La reproducció asexual és per zoòspores

biflagel·lades. La reproducció sexual és per oogàmia, amb formació d’oòspores. El seu cicle vital es diplont, ja que la meiosi

es produeix en iniciar-se la formació dels gàmetes en els gametangis.

Oomicets

O. SaprolegnialsAquàtics de vida sapròbia. Miceli cenocític densament ramificat amb la paret cel·lular formada de glucans i cel·lulosa. Només es formen septes per sota els òrgans reproductors. L’esporangiòfor forma un

esporangi terminal i, quan aquest es buida, dintre seu creix un altre esporangi.

O. PeronosporalsMajoritàriament paràsits d’altres vegetals, amb tendència evolutiva a la dispersió de les espores pel vent. Plasmopara viticola (míldiu de la

vinya), Phytophora infestans (míldiu de la patata).

Grup homogeni i monofilètic amb tendència evolutiva a deixar el medi aquàtic i a adaptar-se a la dispersió de propàguls pel vent. Només el grup més primitiu, el dels quitridiomicets, s’ha adaptat

a la vida aquàtica i té cèl·lules reproductores (gàmetes i espores) flagel·lades opistocontes. Ja

en els zigomicets desapareixen les cèl·lules flagel·lades, hi ha adaptació a la vida terrestre i dispersió d’espores transportades sobretot per

l’aire.

La paret cel·lular conté sempre quitina. Secundàriament, poden perdre la paret, per

adaptació a la vida parasitària endocel·lular, en grups primitius.

Fongs veritables (Eumicots)

Hifes cenocítiques

Hifes septades

L’aparell vegetatiu és filamentós i està ben adaptat a penetrar el substrat, cercar-

hi aliments i absorbir-los després per lisotròfia. Els filaments s’anomenen hifes i

el conjunt de les hifes constitueix el miceli. Hi ha micelis sense septes

(anomenats sifonats o cenocítics) i micelis amb parets transversals o septes, que

típicament presenten una perforació, de forma simple o complexa.

                                                                   

Ascomicets Basidiomicets

Alguns fongs saben formar estructures pluricel·lulars de resistència, els esclerocis. Contenen substàncies de reserva i, proporcionalment,

poca aigua. Són una forma de supervivència i de reserva de nutrients. Són resistents als períodes secs i a les temperatures extremes.

Pot ser sexual o asexual. La majoria dels fongs són eucarpics (és a dir, una part del tal·lus formarà estructures tancades que contindran

espores) i només alguns fongs són holocàrpics (és a dir, tot el tal·lus del fong es transforma en una estructura que desenvoluparà

espores). D’alguns fongs es coneix només la seva fase sexual o perfecta. D’altres en canvi solament s’ha trobat la seva fase asexual o

imperfecta (fongs imperfectes o Deuteromicets).

Mecanismes de reproducció

Qualsevol fragment de miceli o de fructificació pot servir com a propàgul dels fongs. Les clamidòspores afegeixen també una funció de propàguls a

la de formes de resistència, però és més freqüent que els fongs es propaguin per espores, que poden ésser planòspores o zoòspores (en els quitridiomicets) o aplanòspores (en la resta), formades independentment

de la reproducció sexual (mitòspores) o bé com a conseqüència de la reproducció sexual (meiòspores).

Les espores asexuals són de dues menes, les esporangiòspores i els conidis.

Reproducció asexual

Intervenen cèl·lules haploides de diferent origen, els gàmetes, que es produeixen en gametangis (o gametocists), i es fusionen en dues etapes:

primer el citoplasma (plasmogàmia) i després els nuclis (cariogàmia). S’origina així un zigot diploide. El nucli es divideix i origina un esporangi

(asc o basidi), amb espores. Aquest cicle permet la recombinació genètica

Reproducció sexual

ascs basidis

En els ascomicets i en els basidiomicets les cèl·lules que produeixen espores després de la reproducció sexual, sovint les ajuden a complir millor la seva comesa

hifes estèrils que s’ajunten i formen falsos teixits, anomenats plectènquimes (o pseudo-parènquimes quan no s’hi reconeixen les hifes). Aquests òrgans portadors

d’ascs i de basidis s’anomenen carpòfors i, respectivament, ascocarps (o ascomes) i basidiocarps.

Fongs Simbiòtics (micorizes)

Viuen amb alguna espècie vegetal (normalment arbres), obtenint ambdós un benefici mutu. Aquests fongs viuen envoltant les parts més fines de les arrels dels arbres, embolicant-les i alimentant-se d'unes substàncies que aquestes segreguen anomenats traspuats

radiculars.

Formes de vida

Fongs paràsitsS'allotgen sobre algun ésser viu, vivint a costa d'aquest, sense oferir-li cap benefici a canvi. Poden produir danys de molt diversa consideració, des de passar desapercebuts per complet per a l'hoste fins a causar-li malalties

greus o fins i tot la mort. Poden parasitar plantes, animals (inclòs l'home),o fins i tot a altres fongs.

Fongs sapròfitsViuen sobre matèria orgànica en descomposició, és a dir sobre matèria morta

(restes orgàniques de la descomposició de plantes i animals que conté el sòl, parts mortes de la fusta d'un arbre, excrements d'animals).

Sistemàtica

Microsporidis

Són microorganismes paràsits intracel·lulars d’animals que fins fa poc estaven classificats com a Protozous, però l’anàlisi filogenètic dels gens ribosòmics i d’altres, ha demostrat que el grup està format per diverses

derivacions independents, reduïdes per parasitisme, de formes basals del regne Fongs.

No presenten ni plastidis ni mitocondris. L’absència de flagels és un tret compartit amb la majoria dels fongs, resultat igualment de la seva

pèrdua evolutiva. Es caracteritzen per les seves espores de mida mínima, de 2 a 20 mm, que contenen l’esporoplasma (el paràsit infectiu) i un filament polar senzill. Una de les parets de l’espora conté quitina. Els paràsits madurs poden produir zigots per meiosi, que posteriorment

originaran més espores.

O. Blastocladials: fongs opistomastigiats, de tal·lus no reduït, amb sifons micelians ben formats, que es reprodueixen per planogàmia.

Ex: Allomyces, saprofític i aquàtic.

Quitridiomicets

Zigomicets

Fongs sapròfits o paràsits amb membranes de quitina, de miceli ramificat i a vegades septat, i que no presenten mai zoòspores.

Reproducció asexual per endòspores formades en esporangis, i en alguns casos

per conidis, oïdis o clamidòspores.

Reproducció sexual per fusió de dos gametangis, sovint procedents de micelis

heterotàl·lics, i la formació d’una zigòspora, la qual en germinar origina un esporangi.

+ O. Mucorals: floridures. Miceli robust, ramificat i sense septes, de creixement molt ràpid. Es propaguen per espores asexuals formats

en esporangis que creixen a l’extrem de l’esporangiòfor. Cicle haplofàsic. Exemples: Mucor mucedo, Rhizopus stolonifer, Pilobolus.

Fongs desproveïts de cèl·lules flagel·lades, gairebé sempre septats, caracteritzats per la producció d’espores a l’interior d’ascs, formats per

reproducció sexual.

El miceli normal correspon al gametòfit i presenta hifes ramificades, de membrana quitinosa.

Els septes que separen les cèl·lules presenten un o diversos porus.

A vegades formen estromes, per agregació d’hifes sobre o dins els quals es formen els òrgans reproductors. Alguns estromes acumular reserves i

es converteixen en formes resistents, els esclerocis.

Miceli generalment filamentós, o format per cèl·lules isolades, com els llevats. Alguns tenen aspecte de floridura.

Són de vida saprofítica, o bé paràsita, amb un enorme nombre d’espècies que ataquen plantes superiors.

En molts casos els ascocarps manquen o són molt petits, en d’altres casos poden ésser grossos i constituir bolets comestibles.

Ascomicets

SCl. Tafrinomicètides: fongs paràsits. Infecten les plantes provocant alteracions metabòliques amb hiperplàsia de teixits de

fulles i fruits que prenen formes anormals (arrufat).

SCl. Endomicètides: fongs amb aspecte de llevats. La família més important és la de les Sacaromicetàcies, amb llevats productors d’ascòspores que es propaguen per gemmació. Saccharomyces

cerevisiae.

SCl. Ascomicètides: la més abundant i homogènia de la categoria. Tres grups diferents:

Discomicets: els ascocarps són apotecis. És un grup ampli al que pertanyen els ascomicets més coneguts.

+ O. Pezizals: són sapròfits i es fan en terra humífera, en places carboneres, sobre fusta en descomposició i sobre fems. Gyromitra

esculenta, Helvella crispa, Morchella esculenta, Tuber melanosporum (tòfona)

Haplo-dicariofàsic: Peziza

Pirenomicets: generalment paràsits de plantes.

+ O. Clavicipitals: paràsits d’insectes i gramínies. Claviceps purpurea (banya del sègol) te peritecis a l’interior d’estromes que es formen a

partir d’esclerocis.

Plectomicets: ascomicets amb ascomes tancats (clistotecis).

+ O. Eurotials: l’ascoma té forma de boleta tancada. Espècies d’interès industrial i farmacèutic per a l’elaboració d’antibiòtics

(Penicillium), però també importants en la biodegradació d’aliments i de substrats orgànics.

+ O. Ofiostomatals: Ceratocystis ulmi (mal holandès de l’om).

Caracteritzats per la producció de basidis.

Manca de cèl·lules flagel·lades, miceli d’hifes quitinoses, septades, amb els septes travessats per una sinapsi (en aquest cas tubular).

Els basidiomicets més primitius (uredinals, ustilaginals) són tots paràsits de plantes, a les quals causen diverses malalties.

La forma de vida típica dels basidiomicets és la saprofítica, sobre matèria orgànica morta (humus del sòl, fusta, etc), la descomposició

de la qual depèn d’elles en bona part.

Algunes espècies viuen sobre arbres, dèbils o ferits, la mort dels quals acceleren.

Moltes altres espècies constitueixen micorrizes de molts arbres.

L’aparell esporífer (carpòfor) és de mida sovint considerable i de formes, coloracions, olors, etc, molt variades. Aquests aparells

constitueixen la majoria dels bolets.

Basidiomicets

SCl. Teliomicètides: paràsits d’angiospermes. No formen les cèl·lules esporígenes en òrgans de fructificació.

+ O. Uredinals: cicles biològics complexos que transcorren en un sol hoste o en més d’un. Algunes uredinals causen malures en plantes de

conreu com ara el rovell del blat (Puccinia graminis).

+ O. Ustilaginals: tenen un sol hoste. Algunes ustilaginals ataquen plantes de conreu, com les que produeixen el carbó del blat de moro

(Ustilago maydis).

*SCl. Fragmobasidiomicètides (o heterobasidiomicètides): fongs primitius amb basidis septats transversalment o

longitudinalment. També anomenats fongs gelatinosos perquè presenten els basidiocarps amb les parets de les hifes parcialment

gelificades.

+ O. Auricularials: basidis septats transversalment. Auricularia

*SCl. Holobasidiomicètides: fongs més evolucionats, dotats de basidis típics. Són la major part del grup. Per la disposició dels basidis

es classifiquen en:

Himenomicets: presenten un himeni lliure i extern i els basidis normalment són claviformes, tenen quatre basidiòspores i es formen

a partir d’un miceli.+ O. Afil·loforals: fongs amb himeni descobert que va creixent i madurant indefinidament ensems amb el cos fructífer. Comprèn

fongs en bona part coriacis o suberosos, lignícoles o terrícoles, de simetria axial vertical, imperfecta o inexistent. Cantharellus cibarius (rossinyol), Craterellus cornucopioides (trompeta), Clavaria, Ramaria

(peu de rata), Hydnum repandum (llengua de bou), Fistulina hepàtica (llengua o fetge de vaca), Ganoderma lucidum (pipa), Fomes fomentarius (bolet d’esca), Pleurotus ostreatus (gírgola).

O. Agaricals:Comprèn bolets carnosos, gairebé tots sapròfits, i molts d’ells micorrícics d’espècies forestals, entre els quals hom compta la

majoria de les espècies comestibles i tòxiques. Hygrophorus (llenegues i carlets), Tricholoma terreum (fredolic), Calocybe gambosa (moixernó), Marasmius oreades (cama-sec), Amanita muscaria (reig

bord), Amanita cesarea (reig ver), Amanita pantherina (pixacà), Amanita phalloides (farinera borda), Agaricus bisporus (xampinyó),

Lepiota, Coprinus (bolets de tinta).

Haplo-dicariofàsic: Amanita

+ O. Russulals: fongs de carn amb textura granulosa ja que la carn té composició heteròmera, d’hifes allargades típiques i cèl·lules hifals

inflades i esfèriques reunides en illots. Presenten tubs laticífers, funcionals o no. Russula delica (pebràs), R. sanguinea (marieta),

Lactarius deliciosus (pinetell), L. sanguifluus (rovelló)

+ O. Boletals: fongs de carpòfor carnós, amb les làmines generalment anastomitzades que formen una capa de tubs separable. Carn

putrescible, amb himeni de creixença definida. Un caràcter ecològic important és la gran freqüència amb què estableixen micorrizes amb diversos arbres (sobretot coníferes), fenomen que origina nombrosos

casos d’elevada especialització. Omphalotus olearius (gírgola d’olivera), Boletus edulis (sureny o cep), B. luridus (mataparents).

Gasteromicets: els basidis maduren tancats per un embolcall que no s’obre fins que les espores són madures.

+ O. Licoperdals: cossos fructífers arrodonits o en forma de porra. Lycoperdon perlatum (pets de llop), Geastrum (estrelletes), Calvatia

(esclatabufes).

+ O. Fal·lals: adaptats a la dispersió d’espores pels insectes. Clathus ruber (cranc), Phallus impudicus (ou de diable)

Són fongs que viuen associats amb algues. Aquesta associació simbiòtica presenta una morfologia bastant estable que ha servit de

base per a la seva classificació.

El fong és, en la majoria de casos, un ascomicet, i molt més rarament un basidiomicet.

L’alga pot ser un organisme procariota (cianobacteri) o eucariota (clorofícia).

Els líquens són la vegetació dominant en el 8% de la superfície terrestre. En total es coneixen unes 13.500 espècies.

Els líquens són tal·lòfits. El seu aparell vegetatiu és un tal·lus sobre el qual es formen els òrgans reproductors.

Líquens

Entre els cianobacteris les espècies més freqüents són Stigonema, Scytonema, Calothrix i Nostoc (la més habitual). Entre les clorofícies

trobem Chlorella, Stichococcus, Trebouxia i Trentepohlia (aquests dos últims són els més comuns). La major part dels simbionts

fotosintetitzadors poden viure també en estat lliure.

Un resultat de la simbiosi liquènica és la síntesi d’uns metabòlits secundaris que ni alga ni fong poden produir per separat. Són els àcids

liquènics i s’utilitzen en sistemàtica.

Tal·lus crustacis. Es troben íntimament units al substrat, de manera que resulta quasi impossible separar-los. Algunes vegades poden arribar a viure dintre

del substrat, com passa amb algunes espècies de Verrucaria. El tal·lus pot presentar una taca continua o discontínua, en el segon cas formada per peces anomenades arèoles. Pot tenir la forma de un cercle regular,

amb el marge proveït de lòbuls més o menys estrets o allargats, i disposats radialment (Gasparrinia) pot tenir formes irregulars. També pot tenir una línia hipotal·lina, de color generalment diferent del de la

resta del tal·lus, que el delimita, o fins i tot pot ser visible entre les arèoles del tal·lus (Rhizocarpon). Està formada per hifes del fong.

Morfologia del tal·lus liquènic

Tal·lus esquamulosos.Estan formats per esquàmules de morfologia variable, més o menys agrupades, i amb el marge més o menys separat del substrat (Psora)

Tal·lus foliacis.Estan formats per una o mes làmines, fixades al substrat per un sol

punt, i aleshores anomenats umbilicats (Umbilicaria, Dermatocarpon) o bé es fixen al substrat per mitjà d’unes prolongacions més o menys

abundants que anomenen rizines. El tal·lus acostuma a presentar forma de roseta més o menys íntimament aplicat al substrat, i amb el marge

més o menys lobulat (Parmelia, Physcia).

Tal·lus fruticulosos. Formen branquetes o bé estretes cintes, més o menys ramificades, i acostumen a estar fixats al substrat per un punt basal. Poden quedar

erectes (Cetraria) o pènduls (Usnea, Alectoria).

Tal·lus compostosCaracterístics del gènere Cladonia, on hi ha un tal·lus primari,

generalment esquamós o foliaci, i un tal·lus secundari, el podeci, d’aspecte fruticulós, sobre el qual es desenvolupen els apotecis.

Còrtex superior

Capa algal

Capa medul·lar

Còrtex inferior

Rizines

HOMÒMER HETERÒMER

Estructura del tal·lus liquènic

Solament es presenta en el fong, ja sigui per basidiocarps (Omphalina) o per ascocarps (la resta de líquens). L’alga es multiplica exclusivament

de forma vegetativa.

Reproducció sexual

Ascocarps

Apotecis Peritecis Lirel·les

Picnidis

ApotecisSón ascocarps en forma de plat o copa, que porten a la part central el

teixit fèrtil (himeni).

Apotecis lecanorins. Amb el marge del tal·lus format per les hifes del fong i per algues, que

generalment presenta el mateix aspecte que la

resta del tal·lus, un marge propi format per

hifes del fong, i l’himeni, format per hifes estèrils i

fèrtils, ordenades.

Apotecis lecideïns.Només presenten marge propi i himeni. Els apotecis es troben

generalment aplicats sobre la cara superior del tal·lus, i preferentment cap a la part central quan es tracta de tal·lus foliacis o crustacis, i més

rarament a l’extrem dels lòbuls (Peltigera).

Apotecis coniocàrpics.L’himeni es destrueix quan maduren les ascòspores i aquestes es troben disperses en una massa pulverulenta anomenada macedi

(Chaenotheca)

Peritecis. Són ascocarps de forma més o menys esfèrica, que s’obren a l’exterior

per un porus (ostíol). Els peritecis es troben enfonsats parcial o totalment en el tal·lus.

Lirel·les.Són apotecis d’aspecte allargat, ramificat o simple. Característiques

dels gèneres Graphis i Opegrapha.

PicnidisSón estructures que tenen l’aspecte de petits peritecis, però dintre dels quals no es formen ascòspores, sinó unes espores asexuals particulars, picnidiòspores, a partir d’unes hifes especialitzades. Poden servir per a

la reproducció sexual, actuant com a espermacis, o actuar com a espores asexuals amb capacitat de multiplicar-se.

Un fragment de tal·lus és capaç de regenerar un liquen nou. Algunes vegades són fragments que es formen accidentalment per trencament

del tal·lus. D’altres, el liquen desenvolupa unes estructures particulars destinades

a la dispersió i multiplicació.

Multiplicació vegetativa

Isidis. Són sortints de la superfície del tal·lus que es

trenquen fàcilment.

Soredis. Són petits grànuls, solament visibles amb lupa, formats per unes quantes

algues barrejades amb hifes de fong. S’agrupen en uns

punts on es trenca la superfície del tal·lus, anomenats soralis.

Els líquens s’han adaptat a viure en ambients molt diferents, tots generalment molt desfavorables per a les plantes superiors. Es troben

des del litoral a l’alta muntanya, adaptats a les característiques de cada ambient.

On viuen els líquens?

Líquens saxícoles. Viuen sobre les

roques. Poden ser silicícoles (granit,

esquistos) o calcícoles.

Líquens terrícoles. Viuen sobre sòls més o menys nus. Quan

al sòl abunda la matèria orgànica es

parla de líquens humícoles.

Líquens epifítics. Viuen sobre un altre

vegetal, principalment arbres

o arbustos, però també poden créixer

sobre les molses.

Els líquens com a bioindicadors

La manca d’estructures selectives o protectores (tipus epidermis) que

actuïn de barrera davant les substàncies de l’ambient. El component que confereix

estructura al liquen és fúngic, sense cel·lulosa ni lignina a les parets cel·lulars impermeables

La carència de mecanismes d’absorció activa dels substrat. La

major part dels nutrients que utilitzen el líquens provenen de la

deposició atmosfèrica

L’absència de mecanisme d’eliminació dels contaminants,

que s’acumulen en el tal·lus

L’amplitud ecològica de les espècies, molt estricta i ben

definida. Determinats canvis en la flora liquènica es poden relacionar amb canvis en les condicions del

medi

La diferent tolerància de les espècies a la contaminació, que permet d’establir una escala i

estimar diferents graus de qualitat atmosfèrica a partir de la flora

liquènica

La gran longevitat dels líquens, juntament amb el fet de ser

metabòlicament actius durant tot o gairebé tot l’any (sense període de

repòs fisiològic)

Els líquens com a bioindicadors

Aplicacions i utilitats

•Els llevats produeixen diverses fermentacions d’interès industrial, en el sector alimentari i químic. Altres fongs elaboren productes d’interès industrial, com Aspergillus que produeix àcid cítric.

•Molts antibiòtics (estreptomicina, penicil·lina) estan elaborats per fongs. De Claviceps purpurea s’extreu vitamina D .

•Hi ha nombroses espècies de bolets comestibles, de gran importància gastronòmica.

•En enginyeria genètica s’utilitzen llevats per a produir substàncies d’interès farmacèutic o nutritiu.

•Existeixen alguns fongs paràsits i patògens que poden causar malalties a humans (particularment cutànies, com les micosis), animals i vegetals.

•Alguns fongs verinosos poden provocar efectes greus en els humans, i fins i tot la mort.

FONGS

•Hi ha líquens comestibles, que representen part important de la dieta de certs grups esquimals i siberians (fan farines i elaboren pa); uns altres s’empren per a alimentar animals, com Cladonia rangiferina . Els pobles de les costes del nord d’Àfrica i d’Àsia Menor feien servir Lecanora esculenta (manà).

•Font de colorants. La primera tintura de tornassol usada en química per a la determinació de pH va ser obtinguda a partir de l’espècie Rocella. Xanthoria, de color groc o ataronjat brillant, s’empra a Escòcia i Irlanda per a tenyir la llana.

•Alguns líquens (com Evernia prunastri) s’utilitzen en cosmètica i perfumeria, subministrant olis essencials.

•Alguns es poden utilitzar com a plantes ornamentals: Cladonia alpestris.

•En el camp de la Farmàcia han servit per a preparar pomades que eviten infeccions en ferides superficials i com cicatritzant en cremades. També s’utilitza com font de vitamina C (Cetraria islandica) per a evitar l’escorbut. D’Usnea s’extreu l’àcid úsnic, utilitzat en medicina natural com a antibiòtic.

LÍQUENS