Tema7 : Canvis polítics i socials a Espanya

fins la Gran Guerra (1914-1917).

Francesc Ferrer i Guàrdia (anarquista), Pablo

Iglesias (UGT) y Alejandro Lerroux ( P.Radical)

1.- La complexa modernització de la societat.

1.1.- Dinàmica demogràfica i redistribució de la població.

Hi ha un creixement demogràfic de la població espanyola:

- 1910 hi ha 18.616.630 habitants i 1930 hi ha 23.667.095 habitants.

Durant les primeres dècades del segle XX el creixement demogràfic va ser molt moderat i això es degut a :

1. El llegat del s.XIX és un creixement baix propi d’un règim demogràfic antic, on la insalubritat de les aigües; les males collites i la fam augmenten la mortalitat.

2. Els avenços mèdics i sanitaris i la millora del transport d’aliments al principi del s.XX, van permetre contrarestar aquest cicle i reduir la taxa de mortalitat.

2

El conjunt de la població era fonamentalment rural, i aquest creixement va suposar el desplaçament de les zones rurals cap a la ciutat. Aquest desplaçament es tradueix en del centre a la perifèria penínsular, on localitzem les zones industrialitzades i dintre de la mateixa perifèria, moviments del camp a la ciutat.

Per tant el protagonisme de la Corona castellana cedeix el lloc a Catalunya, País Valencià i Euskadi (zones de creixement econòmic).

També hem de tenir en compte l’emigració cap a altres països com França, Amèrica Central i Sud (entre 1888-1913) i després de la Primer Guerra Mundial amb el tancament de fronteres el desplaçament és cap a les ciutats i les zones industrials.

3

1.2.- Desigualtats socials.

Un dels índex identificatius d’aquesta diferenciació social és

l’analfabetisme. El 1900 el percentatge espanyol supera

63% mentre a França no arriba al 24%.

Però també hi ha distincions regionals, l’índex és més alt

a les zones rurals, això afectarà a les zones

industrialitzades que utilitzen la mà d’obra rural.

Aquest percentatge també és més gran en les dones que no

els homes.

Altra distinció es la diferenciació de classes socials com:

1. Classes altes.

2. Classes mitjanes.

3. Classes baixes.

4

Classes Altes: numericament era la més reduïda i estava formada per:

a) Vella aristocràcia i els grans terratinents.

b) Les families vinculades a l’economia comercial i financera.

c) Els dirigents de l’exèrcit, que alhora ocupaven llocs de responsabilitat en les institucions civils o als consells d’administració de grans empreses.

Aquest sector estava molt vinculat a la monarquia, que promovia la seva fidelitat amb títols nobiliaris. Aquesta va ser una de les denuncies fetes per Joaquin Costa: La conseqüència de l’enderreriment polític i econòmic d’Espanya era el resultat del manteniment d’una oligarquia d’origen feudal, que conservava tot el seu poder.

5

Classes Mitjanes: estava formada per els petits i mitjans

propietaris rurals implicats en la modernització de

l’explotació i en la seva inclusió en el mercat. Però el

gruix més important el trobem a la ciutat: professionals

liberals, personal administratiu públic i privat i la

classe política.

Classes Baixes: la formen els treballadors del camp

majoritariament analfabets, que vivien en una situació de

pobresa greu que veuen en l’emigració l’única sortida. El

salari d’un jornaler era 2/3 la d’un peó industrial, això

explica les actuacions violèntes,que se donen al camp.

Altre sector urbà eren : els menestrals, obrers

industrials i treballadors del sector serveis.

6

1.3.- El món rural.

Gariebé 2/3 de la població estava dedicada al sector

primari. Durant el primer terç del segle XX aquest sector

experimentà canvis importants per això entre 1900-1930:

La població activa agrícola

La renda agraria 50%

això es possible per què: - és manté l’emigració.

- manca de mà d’obra que es

substitueix per la mecanització.

- millora del transport facilita la

comercialització del producte

agrari.

7

Problemes del món rural:

1. Hi ha una serie de problemes vigents com el manteniment

del conreu de secà latifundista. La rentabilitat és baixa

perquè es conservaven grans extensions per la pastura de

cavalls, porcs i braus.

2. A la zona del Nord el problema són els minifundis,

explotats intensament, però amb un baix nivell de capital i

per tant grans dificultats per introduir la mecanització.

Així doncs els excedents eren escassos.

1.4.- Les illes d’industrialització.

Les illes d’industrialització a l’Espanya del 1900 són:

Barcelona, Madrid, Guipúscoa i Biscaia, on la població

activa en el sector primari no arriba al 50%, hi predomina el

sector secundari i el terciari.

8

A Catalunya i especialment Barcelona, constituïa l’àrea industrial més important i antiga d’Espanya. Hi predomina la indústria téxtil, però a partir de la segona meitat del segle XIX es consolida la indústria química, mecànica, l’alimentaria i la del ciment. A l’inici del segle XX la gran innovació és la introducció de l’electricitat i de la metal·lúrgia.

A País Basc i les zones properes a Cantàbria i Astúries, contaven amb una potent mineria de ferro i el carbó i l’existència de grans complexos industrials dedicats als alts forns i a la indústria siderometal·lúrgica i la mecànica. L’inici d’aquesta indústria és cap als anys 80, el seu ràpid creixement i la necessitat de gran quantita de mà d’obra fomenta la immigració castellana.

L’existència d’aquestes grans indústries feien necessaria d’un gran capital inversor així s’impulsen la creació de grans bancs.

9

A totes dues àrees tenen gran pes la indústria de la construcció degut al creixement de les ciutats.

Després del desastre del 98, la indústria rep un impuls pel retorn de capitals.

Hi haura altre creixement entre 1915 i 1918, ja que la Gran Guerra suposa pels països implicats en el conflicte la necessitat de comprar productes (aliments, primeres materies i manufacturats)als països més propers.Catalunya tindrà que treballa a ple rendiment per cobrir les seves demandes.

Aquest ritme però no va tenir continuïtat a la recessió de la postguerra perquè els industrials no van saber reinvertir els beneficis en modernitzar les seves empreses (1924-1925).

Al 1931-1932 es dona altre moment de creixement per la inversió que fa l’estat com el metro de Barcelona o les exposicions universals de Barcelona i Sevilla.

10

11

2.- La vida política després de la crisis colonial.

2.1.- L’impacte del 98’

La pèrdua de les colònies espanyoles va tenir importants repercussions socials i va incidir en la degradació i inestabilitat política espanyola.

Desde el punt de vista econòmic , la indústria espanyola va perdre temporalment un dels seus principals mercats i es va accentuar la política econòmica proteccionista, però la guerra va permetre la repatriació de capitals per part d’espanyols residents a Cuba i possibilitar la disponibilitat de noves inversions industrials a Espanya.

L’exèrcit va perdre prestigi i es creà un fort ressentiment per part dels militars cap als polítics.

Políticament es va produir un creixement de l’oposició política i ideològica per part de radicals,republicans i del moviment obrer, així com una forta expansió dels nacionalismes perifèrics.

També es van perdre els dos grans líders polítics del periode anterior, Cánovas 1897 assessinat i Sagasta mort al 1903. La Constitució es va mantenir intacta i els partits de torn, van continuar dominant l’escena política.

12

La vida política espanyola continuava contralada pels caciquisme. Ara bé l’augment del nivell cultural, de la vida urbana moderna i l’aparició de partits moderns no controlats van fer cada cop més difícil el control per part dels cacics.

La derrota militar i la pèrdua colonial va produí una reflexió crítica, basada en la visió pessimista sobre la situació del país. S’esten així el regeneracionisme, un corrent de pensament caracteritzat per la voluntat de reformar el país, en els àmbits econòmics, cultural, social i polític. El principal precursor de les idees regeneracionistes va ser Joaquin Costa, que promulgà la necessitat de modernitzar l’economia i alfabetitzar la població. El regeneracionisme va tenir influència en el pensament polític i va abordar una dura crítica al caciquisme i a la corrupció.

13

L’impacte de la crisis 1898.

Pèrdues territorials amb el tracta de París.

Pèrdues humanes.

Ideològicament i políticament. I. Regeneracionisme de Joaquin Costa crisis de conciència nacional.

II. Formació d’un corrent crític literari i de pensament = Generació del 98.

III. Creixement oposició política i ideològica del republicanisme i del moviment obrer.

IV. L’exèrcit perd prestigi i es creà un fort ressentiment dels caps militars cap als caps polítics.

Econòmicament.

I. Pèrdua momentanea dels seus principals mercats.

II. Accentuació d’una política econòmica proteccionista.

III. Repatriació de capitals espanyols dels residents a Cuba permet la diversificació de les inversions industrials .

14

Van tenir un paper destacat alguns polítics,que desde el

sistema mateix van voler aplicar fórmules polítiques noves

inspirats en el regeneracionisme. Entre aquest hem de

detacar Francisco Silvela, Camilo Polavieja, Raimundo

Fernández Villaverde o Eduardo Dato.

Francisco Silvela. Camilo Polavieja. Raimudno Fernández

Villaverde.

Eduardo Dato.

15

2.1.- El Tancament de Caixes.

El general Polavieja, que va tenir un paper nefast en la gestió de les

Filipines, en tornar a Espanya va llançar un manifest de caràcter

regeneracionista on prometia la modernització política i econòmica

i la descentralització administrativa.

Això va interessar molt als sectors conservadors i regionalistes

catalans. Així quan Silvela com a cap del partit conservador va

presidir el govern de “regeneració nacional”, creat després del

desastre nacional 1899 i integrà a Polavieja, els catalans hi van

col·laborar amb el jurista Manuel Duran i Bas al Ministeri de

Gràcia i Justicia.

Camilo Polavieja. Ministre de

Guerra.

Francisco Silvela.

President 1899-1903. Manuel Duran i Bas.

Ministre de Gràcia i Justicia. 16

Però aquesta col·laboració es va torçar perquè la

descentralització no va arribar i per contra es van aprovar

uns pressupostos extraordinaris de recuperació després

de la guerra, que gravaven les activitats industrials.

Això es va considerar discriminatori envers la indústria catalana

ja que no es gravaven les activitats agrícoles. El 1899

s’esten per Barcelona la consigna de no pagar aquests

impostos, el que suposa la desobediència fiscal, és l’anomenat

Tancament de Caixes.

Es donen les primeres detencions i l’alcalde de Barcelona

doctor Robert, en senyal de protesta va dimitir,

juntament amb Duran i Bas.

Aquest moviment va fer pendre conciència al sector

conservador de la crisis política que s’estava patint el país.

17

3.- L’inici del regat d’Afons XIII.

Les tensions poscolonials van aconsellar posar fi a la fase provisional de la regència de Maria Cristina i realitzar la coronació d’Alfons XIII al maig de 1902. S’inicia així la segona etapa de la Restauració, caracteritzada per la pèrdua de la hegemonia electoral dels partits disnàstics i l’aparició de dues forces polítiques importants com el catalanisme i el republicanisme, mentre creixia la influència del anarcosindicalisme.

3.1- el reformisme dinàstic i la seva evolució política.

Alfons XIII va accedir al tron 1902 i entre aquest any i 1907 conservadors i liberals van continuar alternant-se. Els nous dirigents del partit dinàstics, influïts pel regeneracionisme,intentaren un reformisme del sistema des de dins.

Pels conservadors destacà Antoni Maura i pels liberals Eugenio Montero Ríos i Segismundo Moret, fins l’aparició de José Canalejas.

Antoni Maura.

Conservador.

José Canalejas.

Liberal. 18

Silvela conservador 1899 fins 1900. ( Desastre 98-Tancament de caixes 99 )

Sagasta liberal 1901 fins la seva mort 1902.( Que a les eleccions de 1901 veu l’ascens dels catalanistes- Lliga Regionalista presidida per Dr. Robert (Unió Catalanista+ Centre Nacional Català). (catalanisme a) ).

Silvela-Maura-conservadors-1902-1904 des. La renuncia política de Silvela al 1903 va convertir a Maura en el líder del partit conservador. A partir de 1903-1904 tenim en denominat “govern curt” de Maura.

Durant aquest primer govern Maura va organitzar un viatge del rei a Barcelona, ciutat considerada la més complexa i descontenta després de la crisis colonial. La visita reial provocà un intens debat polític en l’interior del catalanisme. Centre Nacionalista Republicà (1906). (Catalanisme b) )

Govern liberal (1905-1906), primer Eugenio Montero Ríos i després Segismundo Moret. Va ser aquest últim qui aprovar la Llei de Jurisdiccions en contra del separatisme català, per atreure a l’exèrcit. “els incidents del Cu-Cut”. (Catalanisme c) ).

Govern conservador Antoni Maura (1906-1909)= govern llarg. Va voler aplicar el seu programa regeneracionistade “ revolució desde dalt” i els seus objectius són : revitalitzar l’economia, normalitzar la vida política i modernitzar l’administració.

19

1. Revitalitzar l’economia; per això va impulsar una llei de foment de la indústria amb la qual preten refer l’armada.

2. Normalitzar la vida política, fa la reforma de la llei electoral amb l’objectiu de frenanar la corrupció dels cacics i aconseguir ampliar el gruix de votants.

3. Modernitzar l’administració, projecte de llei de reforma de l’administració local que preveia la unió entre diputacions creant “mancomunitats”, que permetia agilitzar i fer més eficient l’administració. És un primer pas descentralitzador i per això va contar amb el recolzament de la Lliga i Cambó.

Aquest programa es va dur a terme una part perquè Maura va caure a conseqüència dels fets de la Setmana Tràgica. Maura va demostrar un caràcter autoritari durant el seu mandat i el seu compromís amb la repressió dels implicats a la revolta barcelonina de la Setmana Tràgica, va gestar una campanya contra ell “Maura No!” i va dimitir i el rei va cridar al govern liberal. ( punt 4 Setmana Tràgica).

20

Govern dels liberals (1910-1912) : Moret incapaç de superar les

dificultats internes del seu partit va haber de dimitir febrer 1910.

Aquest fet va portar al govern a José Canalejas (1910-1912), el

representant de l’ala més reformista i demòcrata del partit, el seu model era la

França de principis de segle, dominada per governs de signe republicà

socialista.

El seu programa de reformes era:

1. Nou impost sobre les rendes urbanes.

2. Llei de reclutament militar.(servei militar obligatori).

3. L’aprovació al Congrés dels Diputats del projecte de llei de

mancomunitats.

4. Al desembre 1910 l’aprovació de la Ley del Candado, per la qual es

limitava i es controlava el nombre d’ordres religioses de nova

creació. Aquesta llei va suscitar protestes de l’Esglèsia catòlica ,la premsa i

entitats afins a ella.

El 12 novembre 1912 José Canalejas va ser assessinat a la Puerta del

Sol de Madrid, per l’anarquista Manuel Pardiñas (suïcidà). 21

22

Aquest fet va generar incertesa en el Partit Liberal, que quedà en

mans de líders nous com el comte de Romanones o Santiago

Alba.

Sucessor serà Romanones del 1912-1913.

L’ideari de Canalejas es va voler posar en pràctica per mitjà del nou

partit de Melquíades Álvarez , Partido Reformista. Aquest

nou partit fracasà a les eleccions 1912 a causa del funcionament del

caciquisme.

Govern conservador Eduardo Dato (1913-1915): Durant el seu

mandat, Dato va saber mantenir a Espanya en una posició de neutralitat

durant els anys que va durar la Primera Guerra Mundial, a pesar de la

divisió que es va formar en el país entre els denominats «germanòfils» i els

partidaris dels aliats. En política interior, va acceptar el govern

autonomista de la Mancomunitat catalana.

Evolució del bipartidisme dels partits dinàstics.

23

3.2.-L’oposició al bipartidisme de la Restauració.

24

3.2.1.-Els Catalanistes .

a) De la Unió Regionalista a La Lliga Regionalista.

L’any 1899, davant el fracàs del projecte regeneracionista del govern de Silvela-Polavieja, els dirigents de les corporacions econòmiques i ciutadanes de Catalunya, portaveus polítics de la burgesia catalana, van optar per formar un grup polític: La Unió Regionalista.

A la Junta directiva trobem industrials, dirigents del tancament de caixes i representants de la burgesia agrària.

El seu programa incloïa referències regionalistes i demanava una autonomia política i administrativa per Catalunya.

Al final de segle, un grup del diari La Veu de Catalunya abandonar la Unió Catalanista i van fundar una nova organització, El Centre Nacional Català 1900. Format per joves amb vocació política (Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó,Jaume Carner…..) que eren partidaris de la intervenció del catalanisme en la política,per via electoral.

La base social d’industrials i comerciants de la Unió Regionalista unit a El Centre Nacional Català, que si tenia el programa i els dirigents experts a l’abril 1901 s’arriben a l’acord de presentar una candidatura unitària = candidatura dels quatre presidents.

25

Malgrat els intents caciquils, la candidatura catalanista va aconseguir l’elecció dels quatre regionalistes.

Els èxits de aquesta candidatura va afavorir la fusió dels dos grups en una nova

entitat : La Lliga Regionalista 1901. El seu programa polític agrupa a tots els sectors benestants del país disposats a lluitar contra un corrupte i ineficaç sistema centralista i a favor d’una autonomia per Catalunya.

La Lliga Regionalista és un partit nacionalista a Catalunya però també vol intervenir en la política estatal per descentralitzar l’Estat i democratitzar la vida política. Prat de la Riba serà el seu principal ideòleg però Francesc Cambó serà el responsable de la política de la Lliga al Congrés dels Diputats a Madrid.

Bartomeu Robert. Doctor.

Expresident de la societat d’Amics

del País.

Lluis Domenech i Muntaner.

Arquitecte.

Expresident de l’Ateneu Barcelonès.

Albert Ruisinyol. Industrial.

Expresident de Foment del Treball

Nacional.

Sebastià Torres. Comerciant.

Expresident de la Lliga de Defensa

Industrial i Comercial.

26

b) De la Lliga Regionalista a L’esquerra Catalanista.

La crisis de la Lliga Regionalista esclatar al 1904 amb la visita del rei Alfons XIII a Barcelona, quan un grup de regidors de la Lliga encapçalats per Cambó, no van obeir els acords del partit de boicotejar la visita reial. La direcció del partit aprovà l’actuació d’aquest regidors, el que provocar que el sector més crític abandonès el partit i crear una nova formació política : El Centre Nacionalista Republicà.

És va definir com un partit nacionalista, demòcrata i republicà i aplegar a militars escindits de la Lliga i republicans provinents del federalisme i de la Unió Republicana.

Els hi mancava però la base electoral, ja que la classe mitjana es decantava més per la Lliga Regionalista, l’obrerisme era apolític i els amplis sectors republicans s’organitzaven entorn al Partit Radical de Lerroux, anticatalanista.

Es va consolidar després dels fets de la Setmana Tràgica i la seva repressió, que va fer perdre a la Lliga recolzament. Des de l'any 1909 alguns sectors de tres partits, Unió Republicana, el Partit Republicà Democràtic Federal i el Centre Nacionalista Republicà, mantenien una aliança electoral que, un any més tard, va originar la fundació del partit, la Unió Federal Nacionalista Republicana(1910).

Aquest partit sota la direcció de Pere Coromines va pactar amb els anticatalanistes de Lerroux per desbancar als conservadors de les eleccions de 1914, però això no va agradar als seus electors i va resultar un fracàs.

Després d’això, l’esquerra va continuar en petits partits i en els ateneus, casals i centres de barri. Serà el març de 1931 es va fundar el primer gran partit d’aquest sector catalanista, Esquerra Republicana de Catalunya.

27

28

Valentì Almirall.

Enric Prat de la Riba-

Francesc Cambó.

Narcís Verdaguer.

Lluís Domènech i Muntaner.

Enric Prat de la Riba.

Lluís Ferrer-Vidal i Soler, Albert Rusiñol i

Prats, Manuel Raventós i Domènech, Ignasi

Joan i Girona, Bartomeu Robert, Miquel A.

Fargas, etc…

Enric Prat de la Riba, Francesc

Cambó,Jaume Carner, etc…

Sector conservador.

Centre Nacionalista Republicà

1906. L’esquerra del catalanisme.

La veu de Catalunya.

El poble català.

La veu de Montserrat.

29

Enric Prat de la Riba

Francesc Cambó

c) La Solidaritat Catalana(1906-1909)- Els fets de Cu-Cut.

Els èxits electorals de la Lliga i l’arribada al congrés de diputats catalanistes no va ser ben rebut i en aquest ambient de anticatalanisme van tenir lloc els incidents del Cu-Cut.

A més la publicació a la revista Cu-Cut d’un acudit que, fent referència a la victoria electoral de la Lliga a les municipals del 1905, es feia una referència irònica a les victòries militars( desastre del 1898).

Això va ser rebut pel sector de l’exèrcit com ofensiu, i van assaltar les redaccions de la revista Cu-Cut i La Veu de Catalunya. Aquest assalt va resultar impune i a més es va redactar la llei de jurisdiccions( Moret) de 1906 per la qual, totes les ofenses contra l’exèrcit, la unitat de la patria i els símbols pasen a jurisdicció militar.

La Solidaritat Catalana va ésser la primera gran aliança de les forçes polítiques catalanes que va sorgir l'any 1906( dirigent Enric Prat de la Riba). Aquest moviment va unir momentàniament diversos grups polítics catalanistes i no catalanistes com els nacionalistes catalans, carlins i republicans, que tenien en comú el seu catalanisme. Va néixer com a resposta als fets del Cu-Cut i a la Llei de jurisdiccions portada a terme pels governs liberals de Montero Rios i Moret.

30

AL FRONTÓN CONDAL

- ¿Qué se celebra aquí, que hay tanta gente?

- El Banquet de la Victoria. (de la Lliga Regionalista)

- ¿De la victoria? Ah, vaya, serán paisanos.

31

A les eleccions 1907 van presentar una candidatura conjunta i un programa comú, el “programa del Tívoli”, que defensava la derogació de la Llei de jurisdiccions i la necessitat de dotar a Catalunya d’òrgans d’autogovern. Els solidaris van obtenir un gran triomf electoral. A les generals també van obtenir 44 escons.

Crisis de la Solidaritat, provenen per la seva composició, com era una aliança de partits amb ideologies diferents i a vegades contradictories, van aparèxier molt aviat.

1) El primer element de discòrdia va ser el Projecte de Llei de l’Administració Local propiciat per Maura, on els membres de la Lliga volien negociar amb Madrid com un primer intent per la descentralització i l’esquerra solidària el rebutjava per poc democràtic, ja que volia substituir parcialment el sufragi universal pel sufragi corporatiu en les eleccions municipals.

2) 1908 el regidor de l’esquerra solidària van presentar un projecte de pressupostos de cultura a l’ajuntament de Barcelona,que comportava la introducció a les escoles municipals de la cooficialitat del català, el sistema de coeducació i la neutralitat religiosa. La Lliga i els monàrquics s’hi van oposar i els dos grups es van aliar en defensa dels interessos de l’Esglèsia.

3) Els fets de la Setmana Tràgica 1909 van acabar per dispersar el moviment solidari, ja que mentre la Lliga veu amb bons ulls la repressió del govern de Maura, els sectors republicans i obreristes la critiquen durament.

32

3.2.2.- El republicanisme.

A les primeres eleccions amb sufragi universal 1892. Els sectors populars van donar suport a la Unió Republicana, que liderava Nicolás Salmerón i que va tenir un important éxit electoral. Molts conservadors van veure coincidir aquests éxits amb els grans atemptats anarquistes i això va fer pensar que s’obria un nou periode revolucionari.

La reacció del caciquisme , les divisions internes entre els republicans i la repressió social a finals del segle XIX, és el context on apareix la figura d’ Alejandro Lerroux.

Lerroux és un periodista i polític d’origen andalús, que tenia un discurs molt radical, populista i va saber atreure’s l’obrerisme, al fer-se ressò de les seves demandes i mostrant un càracter obrerista i revolucionari.

Defensava posicions anticlericals i es manifestava espanyolista en oposició als corrents catalanistes (Lliga), per acostar-se als immigrants, justificava seu discurs anticatalanista, vinculant el catalanisme amb els interessos de la burgesia i de l’Esglèsia, per tant, un sector contrari a les reivindicacions obreres.

33

Lerroux es va integrar a la Unió Republicana i de seguida

va crear nuclis d’acció molt agresius (La Federación

Revolucionaria), va reorganitzar el partit i va completar

l’actuació política amb una activa acció social.

La nova estratègia va ser la Casa del Pueblo (1903), una

entitat que va copiar dels socialistes. Es tracta d’un organisme

que reunia una cooperativa de cosum popular, un centre de

lleure i esbarjo, un centre de classes nocturnes pels afiliats i

un local de propaganda electoral. S’organitzaven “berenars

fraternals”, on la gent cantava, ballava, menjava i escoltava un

discurs polític ple d’elements revolucionaris, que incitaven a la

violència anticlerical.

A partir 1908 Lerroux trenca amb la Unió Republicana i fundar

el Partido Radical.

34

3.2.3.- El moviment obrer.

Final del segle XIX es un període de gran crixement de la massa de treballadors i per extensió de l’organització obrera, tant política com sindical.

a) El moviment obrer socialista.

PSOE fundat per Pablo Iglesias en 1879 a Madrid, no obstant es a Barcelona al 1888 que es crea la UGT el seu sindicat d’inspiració marxista, ja que a Barcelona es on trobem la concentració obrera més important.

Cap a finals del segle l’afiliació comença a decréixer a Catalunya i a consolidar-se a Madrid, País Basc i Astúries.

En aquestes zones no hi havia tradició de moviment obrer i el marxisme promou una organització estructurada i amb consignes concretes, que va ser acceptat per les masses immigrants que no contaven amb cap cultura obrera ni tradició associativa. A Catalunya l’anarquisme feia incompatible aquesta organització.

35

b)El moviment anarcosindicalista.

Al final del segle XIX la forta repressió sobre l’obrerisme va afeblir l’estructura organitzativa. No obstant a partir del 1902 s’inicia una recuperació : unes vagues iniciades a la conca del riu Ter es van estendre a la zona de Barcelona, fet que va alterar a la patronal i al govern.

L’anarcosindicalisme comptava amb la competència del lerrouxisme, que atreia les masses amb el seu discurs revolucionari. Amb el Congrés Obrer del 1907 s’inicia la recuperació i amb la segona convocatoria de Congrés Obrer Català 1908 es va donar origen a la Federació Regional Solidaritat Obrera.

Poc després de la seva fundació va patir la repressió que va seguir els fets de la setmana tràgica, i provocar una caiguda d’afiliats.

Ja a l’octubre de 1910 apareix un sindicat revolucionari anomenat Confederació General del Treball , i al 1911 canviarà el nom per Confederació Nacional del Treball.

La CNT més que un sindicat únic era el resultat de la coordinació de petits sindicats de fàbrica, molt ben cohesionats internament i força independents en la seva actuació i freqüents en els rams de la indústria tradicional, com la construcció o el téxtil.

36

4.- La Setmana Tràgica.

El 1903 Espanya va emprendre una nova campanya colonial, cap a la zona del Marroc; en un moment en què les potències imperialistes com Gran Bretanya, França , Alemanya s’estaven reparntin el continent africà.

Espanya va obtenir una franja al Nord1906, el Rif, i un enclavament a la costa atlàntica (Ifni i riu d’Or). La penetració al Rif tenia interessos econòmics (mines, inversions ferroviàries…) com voluntat política de retornar el prestigi perdut a l’exèrcit.

L’ocupació espanyola es va veure contestada per les tribus berebers, tant que al 1909 els rifenys van derrotar als espanyols al barranco del Lobo. El govern de Maura optar per incrementar el nombre de soldats i concretament enviament de tropes integrades pels reservistes catalans, molts ja casats i amb fills.

Això serà la guspira que provocar una important protesta popular.

37

38

La mobilització popular contra la guerra es va iniciar al port de Barcelona el 18 juliol, mentre tenia lloc la sortida de tropes cap al Marroc. La revolta es va allargar durant una setmana i va originar un moviment que va adquirir un fort component antimilitarista i de rebuig a l’hegemonia social i culutral de l’Esglèsia, que se la identificava com l’aliada del poder i depositaria de grans privilegis.

El dia 24 es va constituir un comitè de vaga, amb la participació de republicans, socialistes i anarquistes, que van fer una crida a la vaga general.

La vaga es va convertir en una revolta urbana; on la gran perjudicava va ser l’esglèsia perquè es van assaltar, saquejar i en molts casos incediar 67 edificis religiosos.

La revolta també es va estendre fora de Barcelona i per això en alguns punts es van tallar les vies fèrries per evitar que l’estat pogués enviar tropes contra els revoltats.

39

40

A l’inci dels fets , el governador civil de Barcelona,Ángel Ossorio i Gallardo, es va negar a treure les tropes al carrer, pensant que el moviment s’aturaria parlant amb el comité i no provocar més incidents. Quan el govern el va obligar a reprimir-lo va preferir dimitir, fet que li donà gran popularitat entre els republicans.

Les autoritats van declarar l’estat de guerra i l’exèrcit va posar fi a la revolta i el 2 d’agost es va començar a tornar a la normalitat. Llavors s’inicià una forta repressió on es van detenir a centenars de persones i se’n van afussellar a 5. Entre els afusellats hem de destacar a Francesc Ferrer i Guàrdia, un pedagog, impulsor de l’escola moderna i relacionat amb els anarquistes i lerrouxistes, que el van acusar de ser l’inductor pricipal de la revolta.

El poeta Joan Maragall va voler aturar aquesta dura repressió amb artícles com “l’esglèsia cremada “ o “la ciutat del perdó”. Prat de la Riba, líder del catalanisme conservador i director de La Veu de Catalunya es va negar a públicar els articles.

41

42

Les conseqüències dels fets, el govern conservador de Maura va haver de fer front a les crítiques per la dura repressió, mentre els liberals i republicans s’unien per exigir-ne la dimissió. Es va constituir un bloc d’esquerres que, sota la fórmula comuna “Maura no” van aconseguir d’Alfons XIII la dissolució de les Corts i el canvi de govern als liberals.

Els lerrouxistes molts es van exiliar o amagar per la possible repressió però veient que no els afectava van tornar a actuar i tenir important èxit electoral. Aquest fet animar a Lerroux a extendre el seu Partit Radical a tota Espanya. Això representar l’inici de la davallada lerrouxista a Catalunya.

El catalanisme conservador de Prat de la Riba i el suport a la repressió, van derivar en un desprestigi i retrocés electoral tant 1908 com 1910.

La confrontació dins Solidaritat Catalana va contribuir a la fundació de Unió Federal Nacionalista Republicana (1910), que va obtenir bons resultats a les eleccions d’aquell any. Però la seva posterior aliança amb el partit de Lerroux al Pacte de Sant Gervasi, va desagradar als seus electors que van castigar a tots dos partits a les eleccions de 1914.

43

5.- Mancomunitat de Catalunya.

La Mancomunitat va representar la primera gran realtizació del catalanisme en el pla polític i adminsitratiu; ja que va ser la primera entitat administrativa catalana des del 1714 i la principal concessió d’autogovern aconseguida pel catalanisme fins al 1931.

El catalanisme havia anat reivindicant un organisme que abastés tot el territori català, sovint denomiant diputació única; però aquesta qüestió no es va començar a concretar fins al 1907, quan el govern d’Antoni Maura va presentar a les Corts un projecte de llei denominat d’administracions locals (orientada a modernitzar l’administració).

Els catalanistes es van mostrar interessats en el projecte, perquè preveia la possibilitat d’unir diverses províncies. La Setmana Tràgica, que va portar la caiguda de Maura, va endarrerir la iniciativa.

El 1911 la Diputació de Barcelona, dirigida per la Lliga Regionalista va aprovar una declaració a favor de mancomunar les atribucions de les quatre diputacions catalanes. La declaració va ser presentat al nou govern de José Canalejas.

44

Canalejas es va comprometre a tirar endavant el projecte encara que entre el partit liberal alguns membres com Moret, es mostraven hostils al catalanisme. Canalejas fou assessinat l’any 1912 i a l’any següent, el Senat, dominat per forces anticatalanistes, bloquejà el projecte.

Els partits catalanistes que li donaren suport van iniciar una campanya de protesta i mobilització nacional i finalment, el nou govern conservador de Dato (1913-1915), va aconseguir la publicació d’un decret reial del 18 desembre 1913,que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a fins exclusivament administratius .

La Mancomuntiat de Catalunya va quedar constituïda el 6 d’abril de 1914. El nou organisme constava d’una presidència, per la que va ser elegit Enric Prat de la Riba, i, la qual elegia un consell permament integrat per vuit membres, dos per província.

45

La trajectoria de la Mancomunitat la dividim en tres

períodes, determintats per les presidències :

1. Prat de la Riba: 6 abril 1914 fins la mort de Prat de la Riba

l’agost 1917.

2. Josep Puig i Cadafalch: 1917 fins al setembre de 1923

finalitzada per el cop d’estat de Primo de Rivera.

3. Alfons Sal i Argemí: desde 1923 fins inici 1925, que

desapereix definitivament la mancomunitat.

46

La tasca de la Mancomunitat va ser 1) crear una

infraestructura de serveis públics i administratius bàsics

que potenciessin el desenvolupament econòmic i realitzar

un 2) projecte cultural i educatiu.

1) Va invertir bona part dels seus recursos en un pla de

millora de la xarxa viària i també del sistema postal i

telefònic (entre 1916-1921).

Es va endegar un pla d’acció agrària que cercava la

modernitazció de les formes de producció i l’augment de

la productivitat de l’agricultura i la ramaderia.

Es crearen escoles de tècnics agraris mitjans i superiors,

camps d’experimentació de conreus, granges models i

es fomentava el cooperativisme agrari.

47

2) La cultura i l’ensenyament es va iniciar un projecte centrat en la reafirmació de la llengua i la cultura catalanes, per això es va donar un nou impuls a institucions com l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, el Consell d’Investigació Pedagògica (1913), les Biblioteques Populars (1918), les Escoles Experimentals (1918) i els Estudis Normals (1919).

Per tal de normalitzar la llengua catalana, l’Institut d’Estudis Catalans va iniciar una tasca d’unificació ortogràfica encarregada a Pompeu Fabra.

S’enfatitzar en la divulgació i protecció del patrimoni cultural i es va constituir la Junta de museus i el Servei de conservació i Catalogació de Monuments.

S’impulsa una renovació pedagògica, impulsar l’Escola Industrial (1910), l’Escola del Treball i l’Escola de l’Administració Local, destinada a capacitar tècnicament els futurs funcionaris públics de Catalunya. La funció d’aquestes entitats era potenciar la professionalitat i plantejar la creació de quadres tècnics de nivell mitjà i superior per a la indústria i el comerç.

48