TribuCamelot_canari_robat

Gemma Lienas

Estrella Polar

Aquest document ésun extracte de l’obra

www.gemmalienas.com

La Carlota i el misteridel canari robat

La tribu de Camelot

Tot aquell sidral va començar un dijous a latarda quan en Marc i jo estàvem berenant.Aleshores no sabia que el sidral del canari s’a-cabaria convertint en el primer misteri per a laTribu de Camelot. Però és que en aquell mo-ment ni tan sols sabia que l’endemà proposa-ria a la Mireia, a la Berta, a l’Eli, a en Miqueli a en Sa’îd —o sigui, a la gent de la meva co-lla— que forméssim la Tribu de Camelot.

El meu germà Marc i jo érem a taula, be-vent-nos una tassa de xocolata desfeta, que es-tava per llepar-se’n els dits. Ens l’havia prepa-

9

CAPÍTOL 1 El sidral del canari

2Camelot-cat-CAP1.qxd:Maquetación 1 2/10/08 12:41 Página 9

rat l’àvia Anna, que els dijous a la tarda ens fade cangur mentre el pare i la mare treballen.

En Merlí passejava la seva cua negra per lacuina. Bé, no tan sols la seva cua, també el seucos, negre i esvelt. I se’m refregava contra lescames, reclamant-me la seva ració.

10

LA TRIBU DE CAMELOT


—La xocolata no és el millor per a un gat,Carlota —va dir l’àvia, inclinant el diari i mi-rant-me per damunt de les ulleres de llegir.

Jo m’havia ajupit i estava deixant la tassa aterra perquè en Merlí l’escurés.

—Només una mica —li vaig respondre. L’àvia em va fer l’ullet i va tornar a cap-

bussar-se en el diari. —I una altra mica —va dir en Marc. Però no va ser una mica, sinó mitja tassa,

perquè en Marc no podia acabar-se el que liquedava.

—Això et passa per repetir, microbi. El microbi té tres anys menys que jo. —La llesta! —va dir ell, que de vegades re-

sulta força impertinent. En Merlí havia aconseguit deixar la meva

tassa ben lluent i s’afanyava amb la d’en Marc. En Merlí es diu Merlí perquè la mare s’hi

va entossudir. Pel que sembla, en Merlí era unmag que va viure fa segles i va ser un bon amic

11

EL SIDRAL DEL CANARI


LA TRIBU DE CAMELOT

i conseller d’Artús, el paio que va aconseguirarrencar l’espasa Excalibur de la roca on eraclavada i que per això va ser rei. A la mare liencanten les llegendes d’aquest rei i ens les ex-

plica sovint. Bé, la veritat ésque ens explica sempre mol-tes històries i ens llegeixmolts contes, perquè la me-va mare flipa amb els lli-bres. Per aquesta raó es vafer bibliotecària. Abanstreballava en una biblio-teca que quedava moltlluny de casa, però desde fa un temps s’ha tras-lladat a la del barri.

A mi, em sembla béque el nostre gat esdigui Merlí, perquè ésbastant màgic, encaraque el pare i la mare

EL REI ARTÚS

Fa molt i molt de temps, a

la Bretanya, una zona de

la costa de l’actual

Anglaterra (Gran

Bretanya), va néixer un nen

anomenat Artús. Era fill

del rei. No obstant això,

no es va educar a la cort,

perquè el mag Merlí el va

reclamar per emportar-

se’l amb ell, ja que era el

que havia pactat amb el

rei. Artús va créixer i es

va educar al costat del fill

del mag Merlí.


no em creuen quan els ho dic. Ho creguin o no,a les nits en Merlí parla amb mi. I encara quede vegades sembla que es burla de tot i que empren el pèl, és un bon paio i s’hi pot confiar.

Just quan en Merlí havia acabat de llepar latassa d’en Marc i en Marc ja havia organitzatel seu vaixell pirata amb dues cadires del men-jador, es va sentir el timbre de la porta.

—Vés-hi tu, Carlota —va dir l’àvia. Vaig anar a obrir i em

vaig trobar davant perdavant amb la Rosa, lanostra veïna.

La Rosa és la personamés genial d’aquest món, i,encara que és molt mésgran que jo, perquè téquinze anys, és moltcol·lega.

La Rosa va entrar acasa amb molt de





compte de no ratllar les parets. Jo sabia que l’à-via diria allò de sempre, i ho va dir:

—Sembla mentida que construeixin els pi-sos sense pensar en la gent que va amb cadirade rodes, ¿eh, Rosa?

Jo esperava que la Rosa contestés tambéallò de sempre: «D’això me n’encarregaré joquan hagi acabat la carrera d’arquitectura».Però no va dir-ho.

16

y

y

s

o

y

La Flauta Màgica

En aquesta òpera, el príncep Tamino, en veureun retrat de la princesa Pamina, se n’enamora. La

princesa Pamina, filla de la Reina de la Nit, ha estatsegrestada pel malvat Sarastro. Tamino, amb

l’ajuda de Papageno i una flauta màgica,aconsegueix vèncer els carcellers i rescatar

la princesa.


o

Em va estranyar i només aleshores em vaigadonar que la Rosa semblava que estigués gai-rebé a punt de posar-se a plorar. L’àvia ho vanotar al mateix instant que jo.

—¿Què passa, Rosa? —va dir, posant-sedreta.

—En Papageno s’ha escapat. —¿Què?! —vam cridar en Marc i jo alhora,

disposats a sortir corrents a buscar el canari dela Rosa.

En Papageno és un canari superespecial:sap xiular òpera. Més concretament, xiula tros-sos de La flauta màgica de Mozart i, encaramés concretament, el fragment en què cantenPapageno i Papagena.

—No pot ser —va dir l’àvia, que coneix lapassió de la Rosa pel seu canari.

—No pot ser —vaig dir jo, que conec enPapageno i sé que mai no se n’aniria del cos-tat de la Rosa.

—Vaig a buscar-lo! —va dir el microbi del

17


y

s

s

s

o


meu germà, que ja es creia Superman, almenys,o el pirata Rackman, personatge amb el qualencara s’identifica més.

—Quiet aquí —va dir l’àvia enxampant-loper un braç.

—Tripulació: als seus llocs de nou —va cri-dar en Marc i va entrar d’un salt al seu vaixellpirata.

L’àvia el va mirar amb aprovació i va dir: —Això. Tots quiets i que la Rosa expliqui

què ha passat. La Rosa ens va explicar

que un missatger ha-via anat a casaseva a recollirun encàrrec, i,mentre ellaretrocedia pelpassadís peragafar el pa-quet que estava

LA TRIBU DE CAMELOT

Papageno

És un personatge graciós de La flautamàgica. Papageno porta ocells amb ell i va pe

pobles venent-los. Papageno és bastant simpltot i que és bona persona. Es veu ficat en una

aventura estranya perquè es veu obligat a ajudTamino, el protagonista de l’òpera. Papagenoes passa l’estona sospirant per trobar una

dona de qui enamorar-se i ques’enamori d’ell.

y

s18


preparat a la sala, l’ocell devia haver aprofitatque la porta era oberta per volar cap a l’escala.

—Però si mai no ho havia fet —li vaig dir,molt sorpresa per aquest comportament d’enPapageno, tan acostumat a volarlliurament pel pis amb les finestresobertes.

—És veritat —va dir enMarc—. Si a l’es-tiu algunes vega-des ve de casavostra a la nos-tra passant per l’exterior,d’una finestra a una altra.

—Doncs, deu ser que ésun animal i, per tant, impre-visible —va haver d’ad-metre la Rosa.

—Bé, no etpensis, també hiha persones impre-

19


utava pels

t simple, en unaa ajudar

pageno una

y

o


visibles —vaig advertir jo pensant en la mevamare i en mi mateixa.

—¿I el missatger què ha dit? —va pre-guntar l’àvia.

—Ha dit: «L’ocell ha tocat el dos». —Que amable! —va mormolar l’àvia—.

¿I no ha fet res per caçar-lo? —¿Què volies que fes? —va dir la Rosa. —No ho sé —va respondre—, potser podia

haver-li llançat per damunt la jaqueta de lonaque sempre duen.

—Doncs no. S’ha quedat recolzat a la po-lleguera de la porta, i, quan jo he tornat ambel paquet, m’ha donat la mala notícia.

L’àvia va moure el cap: —¿Heu anat a mirar a l’escala? Potser és en

algun replà i no sap tornar a casa. —La mare ha baixat caminant fins a baix i

no l’ha trobat —va dir la Rosa. I després va fercara de circumstàncies.

—¿Tens alguna idea? —li vaig preguntar.

20

LA TRIBU DE CAMELOT


La Rosa va dubtar:—Potser l’ha trobat algun veí i se l’ha que-

dat. —Dona, això seria molt mala idea. —Deu haver estat sense mala intenció,

sense saber que és el meu canari. —Potser ha estat en Mordret —vaig sug-

gerir.—¿El quiosquer, vols dir? —va preguntar

l’àvia. —És clar. En Mordret és el quiosquer boig del nos-

tre barri. Li diem Mordret, que és un dels per-sonatges de les llegendes artúriques, perquè ésdolent, dolentíssim, com el llegendari. El seuquiosc queda davant del nostre portal, de ma-nera que no hi ha forma d’evitar-lo, cosa queper a mi i per a en Marc és un autèntic mal-son, perquè el paio ens odia. En realitat, no potsuportar cap nena ni cap nen. I, sempre quepot, ens fa alguna mala passada.

21



—Això. En Mordret —va insistir en Marcamb un peu al travesser d’una cadira, ja dis-posat a desembarcar de nou i sortir disparatper interrogar el quiosquer.

—Doncs, l’hi anirem a preguntar —vaig dir.Amb permís de l’àvia i els consegüents

22

LA TRIBU DE CAMELOT


morros del microbi, que havia de quedar-se es-perant, vaig baixar al carrer, i, amb tota la va-lentia que vaig poder reunir a la meva panxa,em vaig dirigir a en Mordret.

—Perdoni. ¿Ha vist sortir volant un canarid’aquest portal? —I li vaig assenyalar el nostre.

En Mordret em va mirar amb els ulls en-tretancats, perquè no li entrés el fum del cigarfastigós que sempre fuma. Em va mirar des dedalt de tot del seu cos enorme.

Jo em vaig sentir com una mosca, i em vaigpreguntar si m’aixafaria amb un cop de mà.

En Mordret va serrar les dents amb forçacontra la punta del cigar i va col·locar els bra-ços a la cintura fent nanses: les mànigues de laseva samarreta, que eren molt curtes, van en-filar-se encara una miqueta més cap a les ai-xelles. D’aquella manera, resultava més visibleel tatuatge damunt del que hauria estat un bí-ceps en qualsevol persona, però que en ell noera més que una bola de greix.

23



El cap de serp del tatuatge m’ensenyava elsullals. Vaig empassar saliva.

—¿Ha vist un ocell groc volant? —li vaigdir, perquè vaig pensar que tal vegada igno-rava com era un canari.

Sense treure’s el cigar de la boca, en Mor-dret va brandar el cap per negar que un sol

ocell hagués sortitdel portal. Després,se’m va quedar mi-rant amb les cellesmolt arquejades.

Com que no sem-blava disposat a venti-lar més informació, li vaig donar les grà-cies i vaig tornar a casa.

—Sense cap pis-ta —vaig explicar—,però, almenys, he so-breviscut.

24

LA TRIBU DE CAMELOT

Recompensa!

Tel.: 610024500


—No diguis ximpleries, Carlota. Que elpobre quiosquer té molta mala fama, però ésincapaç de matar una mosca —va dir l’àvia.

—Això és el que tu et creus —li vaig dirmentre en Marc m’observava amb aire de do-nar-me la raó.

—¿I ara què fem? —va dir la Rosa, que,evidentment, no pensava quedar-se de braçoscreuats.

Ens vam posar a pensar. A mi no em veniacap idea al cap.

—Ja ho sé —va dir laRosa—, podríem prepararcartells amb la foto d’en Pa-pageno i el nostre telèfon ienganxar-los a l’escala i pelbarri.

—Bona idea. D’aquestamanera, si algú l’ha trobat, sabrà onl’ha de retornar —va dir l’àvia.

I se’ns va dir que anéssim a buscar paper i

25



retoladors de colors. Mentrestant, la Rosa vaanar a casa seva a fer còpies amb la impressorad’una foto digitalitzada d’en Papageno.

Quan a la nit van arribar la mare i el pare,no tan sols havíem acabat els cartells, sinó quejo havia tingut temps de penjar tots els de l’es-cala i també de connectar-me al Messenger iexplicar a l’Eli i a la Mireia, que també esta-ven connectades, el sidral del canari.

26

LA TRIBU DE CAMELOT


Documents

TribuCamelot_canari_robat