TribuCamelot_VaretaMagica

Gemma Lienas

Estrella Polar

Aquest document ésun extracte de l’obra

www.gemmalienas.com

La Carlota i el misteride la vareta màgica

La tribu de Camelot

9

CAPÍTOL 1

Aquella tarda de diumenge havia començat amb mal peu. La mare i el pare discutien per culpa de no se sabia què. Les seves veus aira-des suraven per casa. Brrrr!

—Què els passa? —va preguntar en Marc obrint la porta de la meva habitació, on jo m’havia refugiat perquè em posa nerviosa sen-tir que es barallen.

Vaig arronsar les espatlles. No en tenia ni idea.

En Marc es va asseure al meu llit i em va mirar amb cara de gosset abandonat.

Una tarda de diumenge

II-VARITA-SEGUNDAS.indd 9II-VARITA-SEGUNDAS.indd 9 15/10/10 11:0715/10/10 11:07

10

LA TRIBU DE CAMELOT

—Uf! —va dir únicament.Vaig decidir que em tocava fer de germana

gran i pujar-li la moral.—Apa, microbi, no et mengis el coco; ja

els passarà. —No estàs preocupada?Enèrgicament, amb un moviment de cap,

vaig dir que no.—No et preocupa mai que se separin?Glups! Ara què li dic?, vaig pensar. Perquè

en Marc tenia raó: quan el pare i la mare te-nen una de les seves bregues, sempre se m’en-congeix el cor i penso que potser acabaran vivint separats, com el pare i la mare de la Mireia.

En comptes de dir-li el que pensava de debò, li vaig dir que no, que de baralles en té tothom i això no vol dir que la gent acabi en cases diferents, oi?

—Oi —va dir en Marc, amb cara de no estar-ne gens convençut.


UNA TARDA DE DIUMENGE

De l’altre costat de la porta arribava la veu cansada del pare.

—Tu veus les coses d’una manera i jo, d’una altra —va dir.

Em vaig dir que no li faltava raó, perquè ell i la mare tenen maneres molt diferents de veure la vida.

—D’això em queixo! —va dir la mare.La porta de la meva habitació es va obrir

un pam i va entrar en Merlí.


12

LA TRIBU DE CAMELOT

—Mèu! —va miolar queixós, mentre d’un salt s’enfi lava al meu llit.

En Marc el va acariciar.—A tu tampoc t’agrada que es tirin els

plats pel cap, oi? —va preguntar en Marc.—Mèu! —va miolar de nou en Merlí, com

si donés la raó al microbi. Es va ajeure i va tancar els ulls.

En Marc se’l va quedar mirant amb cara de pocs amics.

—No sé per què no parles mai amb mi, Merlí —es va queixar—. Per què només tens converses amb la Carlota?

El meu gat va obrir només un ull i va fer cara de víctima.

—Apa, deixa’l en pau, Marc. No l’atabalis —li vaig recomanar.

Perquè és veritat: el meu gat és genial i parla, però només ho fa de nit i amb mi. Pot-ser per això no he aconseguit mai que ningú de la família, excepte en Marc, es cregui que


13


són certes les meves llargues xerrades amb en Merlí.

Aleshores em vaig adonar que, de la sala, no arribava cap crit ni cap veu rondinaire ni cap retret.

—Em sembla que ja han fumat la pipa de la pau.

En Marc va obrir molt els ulls i es va que-dar quiet, escoltant.

—Tens raó —va admetre amb un som-riure lluminós.

Just en aquell mo-ment la porta de l’ha-bitació es va obrir de bat a bat i va aparèi-xer la mare.

—Hola, ratetes.En Marc va sor-

tir volant i se li va llançar al coll.


14

LA TRIBU DE CAMELOT

La mare el va omplir de petons. Després, va dir:

—Hem pensat amb el pare que potser voldríeu anar al Cen-tre Cívic, on fan un espectacle...

No va tenir temps d’acabar. —...de màgia! —es va avan-

çar el Marc. I va afegir:— Oh, sí, sí! Tinc moltes ganes d’anar-hi.

—I tu, Carlota?—També —vaig dir mentre

pensava que potser la tarda cap-girada s’acabava de redreçar.

En Merlí em va mirar com si estigués d’acord amb els meus pensaments. I és que, de vegades, crec que el meu gat no només parla, sinó que també sap què tinc al cap.

—Poseu-vos les parques i anem-hi —va dir la mare. I quan ja era al passadís, va retro-cedir per avisar en Marc:— Recorda’t de fer un pipí i de rentar-te les mans.



—De pressa, microbi —li vaig xiuxiuejar fl uixet, no fos cas que es tornés a espatllar una altra vegada la tarda.

Dos minuts després estàvem a punt al cos-tat de la porta.

—Som-hi —va dir el pare.Vam sortir al carrer. El dia era desagra-

dable, de tardor. A més, feia vent. Les fulles seques s’arremolinaven als peus dels arbres.

Al cap de poca estona vam arribar a la plaça del Rellotge, on hi ha el Centre Cívic, gairebé davant per davant de la biblioteca on treballa la mare.




LA TRIBU DE CAMELOT

Quan vam veure la llarguíssima cua de gent que s’havia format a la taquilla, en Marc es va preocupar.

—A veure si no quedaran entrades —va dir.Però sí que en quedaven, perquè la sala

d’actes del Centre Cívic és molt espaiosa. Ens va vendre les localitats el noi amb ulle-

res de pasta de color taronja molt cridaneres que també atén el punt d’informació del Centre. El paio semblava més pendent del seu mòbil que de la gent. A la mare això no li va semblar bé.

—Si estàs treballant de cara al públic, cal que l’atenguis correctament —va comentar.

El cas és que ens va donar les entra-des i va resultar que els nostres seients

estaven força ben situats: es veia perfectament l’escenari.

Encara que l’espectacle estava a punt de començar, un venedor ambulant amb una safata penjada del coll,


19


com als circs, passava pels passadissos laterals.—Apa. Això sí que és una novetat —va dir

en Marc.—Comprem crispetes? —vaig preguntar.La mare va accedir-hi, i l’home, de cabells

rossos i molt arrissats, ens en va donar dues bosses.

—El mag Triki! —va exclamar en Marc, després de mirar el programa que li havia donat la mare—. Aquest paio és la canya. Ho sé perquè m’ho han dit els del meu curs.

En aquell moment, un home calb com una bombeta i vestit amb una granota blava va creuar l’escenari i va entrar dins d’una cabina. Des d’allà va començar a fer proves amb focus de diferents colors.

De sobte, quan la sala ja era gairebé plena, va sonar un timbre d’avís i una veu va dema-nar que desconnectéssim els telèfons.


Documents

TribuCamelot_VaretaMagica