VINDRÀS

Pura Maria Garcia

Vindràs.

Quan el temps siga

una arrel que dol,

t’acostaràs

a ser la meua boca.

De dol platejat

deixaràs la nit,

nua, crescuda,

convicta en la renúncia

de no ser res,

rebel·lant-se

en el seu anhel de ser dard

assassí de la vesprada.

Vindràs al pou sense aigua

de la meua gola dolça.

En les hores perdudes,

els gossos nocturns

lladraran

com a violins roncs.

Fins a arribar a ser,

de nou, moviment

en el foc,

l’espera seran les meues mans,

una serradora de les carícies

que sense tu no van ser-

Fotografia de ANDRÉ BRITO: http://www.andrebrito.com/NUS.htm