Els dimarts amb Morrie

GRAU D’EDUCACIÓ SOCIAL

Identitat i desenvolupament professional / Ana Novella

Isabel Iniesta García / 23.10.2015

2

Aquest llibre és un llibre que tracta sobre la història d’un jove

estudiant, Mitch, que va a parar a la classe d’un vell professor, en

Morrie. Dues persones totalment diferents que aconsegueixen trobar un

punt d’unió, els dimarts, i diversos temes a tractar, com ara l’amor,

el treball, la comunitat, la família, l’envelliment, el perdó i,

finalment, la mort.

D’aquesta parella sorgeix una forta amistat, però com moltes vegades

passa, les coses no són com volíem que fossin, i acaben perdent el

contacte, tot hi prometre que mai el perdrien.

16 anys després, Mitch, saltant d’un canal a un altre a la tele de

casa seva es veu sorprès per una imatge; la casa d’en Morrie, del seu

vell professor. A la tele parlen de la malaltia d’un professor i de

com aquest l’agafa i l’enfoca com un aprenentatge.

Aquí comença el retrobament d’aquesta antiga parella, on tornaran a

sorgir aquelles llargues converses sobre la vida, on tornaran a

plantejar-se noves preguntes, però amb la diferència que en Mitch ja

no és aquell jove que era a la universitat.

I així, durant cada dimarts, Mitch i Morrie es troben per parlar.

És un commovedor drama que ens convida a apreciar la vida i a

reconèixer les coses veritablement valuoses que aquesta ens ofereix.

En aquest llibre, es tracta cada tema en un capítol, com per exemple;

capítol 8, EL PRIMER DIMARTS, Parlem del Món. Per això he volgut

exposar cada succés, cada aprenentatge, cada lliçó, cada clic, ...

Seguint aquesta capitulació. Perquè crec que així respecto la línia

que segueix el llibre, respecto alhora la reflexió que acompanya a

cada un dels personatges durant aquest acompanyament mutu que es fan i

el meu propi procés al llegir aquest llibre, perquè no ha sigut una

frase o un moment el que m’ha sorprès, han sigut un seguit de petits

moments, de petites frases que m’han portat fins a la conclusió final.

Tot i que hi ha algun capítol que no té rellevància en la formació de

la identitat dels personatges i el saltaré, però igual mereix que

sigui llegit com tots els altres.

L’últim curs de la vida del meu vell professor va tenir lloc un cop per

setmana a casa seva, al costat de la finestra d’un estudi des d’on es podia

veure com un petit hibisc desplegava les seves branques roses. Les classes

tenien lloc els dimarts. Començaven després d’esmorzar. El tema era el Sentit

de la Vida. La matèria era l’experiència viscuda.




3

En Mitch recorda. Últim dia de graduació.

—Mitch, ets dels bons —diu. Em pregunta si estarem en contacte i,

sense dubtar-ho un sol instant, responc:

<<És clar>>. Quan se separa de mi, m’adono que està plorant.

Morrie, juntament amb la seva dona, Charlotte, per paraules del metge

s’assabenten que Morrie pateix una esclerosi lateral amiotròfica

(ELA), malaltia del sistema neurològic.

Aquí comença el canvi per a en Morrie. Hi ha un abans i un després en

com veu la vida. Sembla mentida que la malaltia, que el fet de saber

que morirà, és el fet que el fa viure amb més ganes, com mai ho havia

fet fins ara.

¿M’haig de pansir i desaparèixer o haig de fer el millor que pugui amb

el temps que em resta?

I es planteja que la seva malaltia ha de servir com una narració sobre

el fet de creuar de la vida a la mort.

Estudia’m en la meva lenta i pacient extinció. Observa què em passa.

Aprèn amb mi.

Mitch, l’estudiant. Somiava en ser un músic famós de piano, però la

mort del seu oncle el va marcar de per vida. Va estar durant un any

amb ell, patint la malaltia des de ben a prop. El seu oncle era el seu

referent, aquella persona que un quan és petit pensa: “Quan sigui gran

vull ser com ell”. Segons Mitch, després de la mort del seu oncle, la

seva vida va acabar.

Va deixar escapar el seu somni, i va tornar a la universitat, volia

fer el contrari del que havia fet el seu oncle; treballar per una

empresa, i va agafar una feina de periodisme que pogués fer des de

casa.

Amb el temps, Mitch, es va tornar una persona ambiciosa, que seguia la

vida dels i les famoses esportistes i volia tenir el mateix que ells i

elles. Va conèixer a Janine, la seva esposa, però tot i planejar una

vida amb ella, estava tan endinsat en la seva feina i en la seva




4

cobdícia, que va deixar de costat el somni de Janine de ser mare.

Anteposava els seus desitjos per davant de la resta.

Però darrere aquesta manera de viure hi havia una raó, i era que Mitch

pensava que si anava cremant etapes a aquest ritme, la malaltia del

seu oncle mai l’atraparia.

I de sobte, a través de la tele, retroba a en Morrie, el seu vell

professor. Mitch encara no és conscient de tot el que canviarà Morrie

a la seva vida.

Aquell professor que havia confiat en ell, que havia extret tot el seu

potencial, tota la seva humanitat. Al qual havia promès seguir tenint

contacte. I ara era davant seu. En aquest moment, quan Mitch l’abraça,

pensa; Feia una olor vagament agra, que és l’olor que moltes vegades

fa la gent que s’està medicant. Amb la seva cara contra la meva, podia

sentir el seu pols dèbil a la meva orella.

És el moment en què Mitch pren consciència de tot el que ha passat.

Abraça’t a en Morrie s’adona que no ha fet bé les coses. Que hi ha

deixat passar moltes coses, i ara potser és massa tard.

—¿Has trobat algú amb qui compartir el teu cor? —va preguntar. >>¿Et lliures a la teva comunitat?

>>¿Estàs en pau amb tu mateix?

>>¿Mires de ser tot l’humà que pots?

No sabia on ficar-me. ¿Què m’havia passat?

Mitch s’avergonyeix de ser el que és ara. Tot allò que un dia l’havia

ensenyat ho havia oblidat. Els seus dies eren plens, però encara així

se sentia insatisfet.

>>Potser m’estic morint, però estic rodejat de gent que em cuida, que

m’estima. ¿Quanta gent pot dir el mateix?

Mitch, es troba meravellat per la falta d’autocompassió d’en Morrie, i

és la primera lliçó que li dóna. Tot i estar malalt, és feliç perquè

té gent que l’estima, i Mitch no ho ha sigut encara, tot tenir gent

que l’estima.




5

Mitch i la seva feina. Una vaga al seu treball. El seu treball perilla

i Mitch sent que la seva vida perd sentit. S’ha repenjat tan a la seva

feina, l’anteposa’t tant, que ara que perilla es sent angoixat, confús

i deprimit.

I a la memòria d’en Mitch ve en Morrie. Recorda com el seu vell

professor, en aquells moments de joventut, en aquells dies

d’universitat, on aquell jove Mitch buscava la seva pròpia identitat,

Morrie, el va saber escoltar. Va escoltar les seves divagacions, i

d’aquestes com a resposta concloïa amb una petita lliçó de vida. I a

la vegada va creure en aquell somni de ser pianista. Ell creia en ell.

Parlen de l’últim signe de dependència i de com Morrie ho enfoca; gaudir del

procés. Morrie ensenya així a en Morrie com s’han d’afrontar les coses. Que

les coses s’han d’afrontar tal com venen i s’han de convertir en

aprenentatges, i gaudir-ne en comtes de penedir-se.

Morrie també li parla del fet de preocupar-se pels de més. Empatia. Que no

pots quedar-te insensible davant de les injustícies i les penes que passen

els altres. Que ha de ser més humà, sentir més, deixar sortir l’amor i saber

deixar-lo entrar.

—No has estat gaire xerraire, avui —observa. No ho sé. No tenia res per afegir.

—Jo crec que tens molt per afegir. De fet Mitch, em recordes algú que vaig conèixer a qui també li agradava guardar-se les coses per a si quan era més

jove.

¿Qui era?

—Jo.

Aquí surt reflectit com Morrie va saber veure que Mitch necessitava que algú

l’escoltés, que l’animés a dir el que pensava per aprendre l’important que

era dir el que es pensa, el que se sent, el que tens a dins teu.

Aquí Morrie ensenya a Mitch una cosa sorprenent. El fet de sentir llàstima

d’un mateix. I si, Morrie sentia llàstima per ell mateix, però la sentia al

matí, de vegades, i per un moment. —M’ofereixo una bona plorada si ho

necessito. Però tot seguit em concentro en totes les coses bones que encara

conservo a la vida. Va ser una bona reflexió per a en Mitch, ell que estava

sa, que tenia feina, que tenia una dona al seu costat, ... No era capaç de




6

tenir uns segons per sentir-se malament, sinó que ho feia constantment. I

Morrie, patint una malaltia valorava cada detall de la seva vida.

—ens veiem compromesos amb trilions de petits actes que només ens permeten anar tirant. Per això, no hem adquirit l’hàbit d’aturar-nos i mirar la nostra

vida i dir <<¿Això és tot?>>,<<¿Això és tot el que vull?>>,<<¿No m’estic

perdent res?>>.

—Necessites algú que et sondi en aquesta direcció. No passarà

automàticament.

Tots necessitem mestres en la nostra vida. El meu, el tenia assegut al

davant.

Morrie era allà per dir-li; Ep! Comença a valorar el que és realment

important. Oblida’t del que penses que és important i valora allò que sí que

és important, perquè potser, potser un dia voldràs fer-ho i serà massa tard.

Morrie tenia només vuit anys quan va haver de llegir un telegrama que

informava de la mort de la seva mare. Aquell nen va quedar marcat per tota la

seva vida. A més, la seva família era una família pobra, que depenia gairebé

sempre de l’assistència pública.

Ell sempre havia esperat una mica d’afecte per part del seu pare, però ni a

ell ni al seu germà mai els hi va mostrar gens d’amor. I la vida d’en Morrie

no seria pas la que va ser més tard si no fos per l’aparició d’una dona a la

seva vida, la seva nova madrastra. La dona que el va ensenyar a estimar, a

tenir cures dels altres a través d’unes cançons que parlaven de gent pobra, a

instruir-se i a estimar l’educació com l’únic antídot contra la pobresa.

Però el seu pare també li va donar una lliçó de vida, d’aquestes que donava

en Morrie, però indirectament. El dia que el va portar a treballar, i li van

dir que no hi havia feina pel seu fill, i Morrie es va fer la promesa que mai

es permetria fer diners a costa de la suor dels altres, per això va acabar

dedicant-se a l’ensenyament.

Si acceptes que pots morir en qualsevol moment, potser no seràs tan ambiciós

com ets ara.

Estem massa compromesos amb coses materials que no ens satisfan. Les

relacions afectuoses, l’univers que ens envolta, tot això ho donem per

garantit.




7

Gràcies a la malaltia Morrie ha entès i s’ha adonat de tot el temps que ha

pogut perdre en coses banals. I ara vol regalar-li a en Mitch aquesta visió.

Apreciar el que tens.

Formar una família. Escoltant a Morrie parlar de la família, Mitch va

reflexionar sobre els fills/es. Veure com eren els fills d’en Morrie amb ell,

la relació que tenien, i el respecte que en Morrie mostrava envers a ells,

tot això el va fer pensar i replantejar-se allò de ser pare i d’atorgar el

desig a Janine, la seva dona.

I aquí apareix el germà d’en Mitch. El seu germà havia patit el mateix càncer

que el seu tiet. Però el seu germà no va voler estar al costat de la seva

família, i en Mitch, tota aquesta ràbia, aquesta tristesa, aquesta

impotència, la va transformar en treball. Treball, el seu refugi, fins ara.

Tens por de la vulnerabilitat que comporta estimar. Fes rajar l’aixeta.

Renta’t amb l’emoció. No et ferirà. Només t’ajudarà.

Mitch escolta a en Morrie. Potser ell mai s’ha deixat emportar d’ençà que va

perdre al seu oncle. Potser ocultar el dolor de la mort del seu oncle no l’ha

fet cap bé. Potser el patiment que té per la relació amb el seu germà si no

l’expressa, potser li farà més mal. Potser si demostrés més que n’està molt

de la Janine, potser ella veuria com l’estima de veritat. Potser si mostrés

més les seves emocions, tal com ragen, potser seria molt més feliç.

Petita i gran lliçó que va aprendre en Morrie a la Pensió del Castanyer

durant 5 anys.

Molts d’aquests pacients eren benestants, de família rica, de manera que la

riquesa no els havia pogut donar felicitat o satisfacció.

D’aquí Morrie va aprendre la lliçó del valor de les coses. I ara, ara la

traspassava al seu estimat estudiant.

De cop vaig entendre per què gaudia tant quan jo m’inclinava cap a ell i li

ajustava el micròfon, o li posava bé els coixins, o li assecava els ulls. El

contacte humà. Als setanta-vuit anys, donava com un adult i acceptava com un

nen.




8

Morrie un altre cop havia tret alguna cosa bona d’una situació dolenta.

Aquest cop aprofitava el fet de necessitar els altres per gaudir d’aquest

continu intercanvi de contacte humà.

També feien la comparativa de la gent jove i la gent gran. Mitch no entenia

com Morrie no envejava als joves, però Morrie si els envejava, però no per la

joventut, si no per allò que ells podien fer i ell no, com ara ballar. Tot i

que Morrie un altre cop li donava una nova lliçó; troba què és bo i veritable

i bonic en la teva vida tal com és ara.

Parlant dels diners. Mitch va adonar-se que tot allò que havia fet fins ara

només tenia valor material. Tot el que havia fet i obtingut eren coses que

ell criticava abans. Havia perdut de vista els seus valors. I Morrie li

presentava una nova opció, un nou camí, el camí de donar-se als altres.

L’estatus no l’anava a portar a cap lloc a en Mitch, en canvi, el fet de

donar el teu temps als altres, als que estimes, a algú que ho necessita, això

és el que et farà sentir viu.

>> Fes la mena de coses que vénen del cor.

Quan Morrie era amb tu, estava realment amb tu. Et mirava directament

als ulls i t’escoltava com si fossis l’única persona al món.

Recordo com ensenyava aquesta idea. ¿Aprendre a parar atenció? ¿Quina

importància té? Ara sé que és tant o més important que totes les

altres coses que ens va ensenyar.

Mitch s’adona de la importància que té escoltar. De donar-li un temps

especial a cadascuna de les persones amb les qual estàs. Res de

preses. Ara estic amb tu i he de gaudir del moment. Potser Mitch havia

oblidat aquella lliçó del seu professor. Potser ara era temps de

tornar a ser conscient de la importància que té para atenció.

Morrie també era el que era per la pèrdua del seu pare. El dia que va

veure al seu pare al dipòsit de cadàvers, darrere d’un vidre, es va

prometre a si mateix que si algun dia tenia fills, els hi demostraria

com se’ls estimava.

Janine visita a en Morrie. Morrie demana a Janine que li canti, i Janine, que

sempre declinava amablement la proposta, va començar a cantar.




9

Tots els anys que havia sentit cantar la meva dona, mai l’havia sentida com

ara la sentia.

Mitch demostra que a poc a poc ja no és el mateix que era abans de retrobar-

se amb en Morrie. Ara percep les coses amb una altra sensibilitat. Ara

comença a veure tot el que té davant.

>>He après molt sobre el matrimoni —va dir—. És un examen continu. Descobreixes qui ets, qui és l’altra persona, i si t’hi

avens o no.

Janine, és aquella persona que ha acompanyat a en Mitch, i potser d’alguna

manera l’ha fet de mirall reflectant per fer-li veure també, a la seva

manera, que les coses no anaven ben encaminades. I ara, escoltant a en Morrie

parlar de la importància del matrimoni, de la importància del convenciment

d’aquest matrimoni, para atenció. Potser no li estava donant tota aquesta

importància al seu matrimoni.

Vaig assentir i li vaig donar la mà. Ens donàvem la mà regularment, ara. Em

suposava un altre pas endavant. Les coses que abans em feien sentir incòmode

o recelós, ara les feia amb tota naturalitat.

Morrie ensenya a Mitch a ser natural. A oblidar tot allò que la cultura ens

diu que no és normal, o que potser no et reforça a treure-ho. I ara en Mitch,

aquell noi reservat, al que no li agradava gaire el contacte humà ni les

mostres d’afecte o demostrar emocions, ara era un home que tocava, que

sentia, que vivia els moments amb aquella intensitat que Morrie a poc a poc

li anava traspassant.

—Al començament de la vida, quan som infants, necessitem els altres per

sobreviure, ¿oi? I al final de la vida, quan estàs com jo, també necessites

els altres per sobreviure, ¿oi que és així?

—Però el secret és el següent: entremig, també necessitem els altres.

Morrie li parla a en Mitch de la importància de ser conscient que necessitem

els altres. Encara que la cultura ens digui o ens hagi volgut ensenyar que

som independents entremig de la vida, perquè tenim tota l’autonomia, Morrie

diu que no. Que som tots i totes iguals, que ens hem d’estimar, i hem de ser

conscients que necessitem a les persones, encara que sigui per sentir-nos

acompanyats.

—No només hem de perdonar els altres, Mitch. També ens hem de perdonar

nosaltres mateixos.




10

¿Nosaltres mateixos?

—Sí. Per tot el que no hem fet. Per tot el que hauríem d’haver fet.

Perdonar-se a un mateix. Mitch no sabia que era això, ni sabia que s’havia de

fer. I Morrie estava allà per recordar-li, que ell tenia una miqueta de temps

per perdonar-se a temps abans de marxar, gràcies a la lenta malaltia. Però

potser en Mitch no tenia aquesta sort, i ell tenia moltes coses per perdonar-

se per poder estar en pau amb si mateix. Havia de perdonar-se, sobretot, el

fet d’haver-se perdut i submergit en la seva feina, aliè a tot el món, aliè a

sentiments, emocions, aliè a viure com realment ell volia viure.

Gràcies a la malaltia, Morrie, era potser una persona més humana, un

ésser diferent. Era diferent en les seves actituds, a l’hora

d’apreciar el seu propi cos, i diferent a l’hora d’aferrar-se a les

grans qüestions, les que no desapareixen.

¿I quines són les qüestions importants?

—Tal com jo ho veig, tenen a veure amb l’amor, la responsabilitat,

l’espiritualitat, la consciència. I, si ara estigués sa, aquestes

serien les qüestions de la meva llista. Penso que haurien d’haver

estat sempre.

I aquesta era una altra lliçó per a en Mitch. Un altre regal del seu

vell professor. Que la feina no sigui una de les teves qüestions, que

tenir un cotxe més bo, o tenir un sou més alt siguin qüestions

importants.

I van parlar del seu germà. Del germà d’en Mitch:

Morrie, vaig dir. ¿Per què no em vol veure?

—No hi ha una fórmula única per a les relacions humanes. S’han de negociar de forma afectuosa, hi ha d’haver lloc per a totes dues

bandes, saber què volen i què necessiten, què poden fer i com és feta

la seva vida.

I aquí hi havia una altra lliçó. Quan estimes a algú, aquesta

estimació comporta també respecte. S’han de respectar les decisions de

les persones que estimes i trobar un punt intermedi on tant la teva

decisió, com la de l’altra persona hi siguin presents. De vegades,

quan estimem ens tornem egoistes, només pensem en el que nosaltres

volem per a l’altre, però potser l’altre, per molt bona que sigui la

nostra intenció no vol. I això és ho que estava aprenent en Mitch.




11

Respectar al seu germà, i a tenir en comte el que ell volia, sense

anteposar la seva idea.

—Ets... Una bona persona. M’has arribat... —va mormolar. Em va portar les mans al seu pit—. Aquí. Llavors em va mirar directament.

—T’estimo...—va dir amb veu aspra.

Jo també t’estimo, Míster.

—Ja ho sé, que m’estimes... I també... Sé que... ¿Què més saps, Míster?

i llavors va començar a plorar. El vaig abraçar fortament durant molts

minuts.

M’agrada pensar que va ser un moment d’efímera satisfacció per al meu

estimat vell professor, que finalment m’havia fet plorar.

Mostrar-se dèbil. Mostrar tristesa pel que marxa i ens deixa. Plorar.

Deixar-se’n anar. Morrie havia aconseguit que Mitch, per primer cop,

plorés.

Morrie va morir un dissabte al matí.

<< Tu parlaràs, jo escoltaré>>, havia dit.

Em vaig mirar les mans, vaig donar una ullada al rellotge i vaig

comprendre.

Era dimarts.

Morrie li havia ensenyat l’última lliçó a en Mitch. Quan algú que

estimes se’n va, encara segueix amb tu. Només has de recordar, només

has de sentir que hi és amb tu, i d’aquesta manera, el dolor per la

pèrdua no t’atraparà. D’aquesta manera en canvi, seguiràs recordant i

t’acompanyarà sempre, per recordar-te tot el que et va ensenyar.




12

Però si alguna cosa m’ha ensenyat el professor Morrie Schwarts és

aquesta: no existeix el que s’anomena <<massa tard>> en la vida.

Mitch va entendre que encara tenia temps de canviar. Tenia temps de

començar de nou. Ara volia ser més obert, volia ignorar la trampa dels

valors acceptats i havia d’escoltar als que estimava com si fos

l’última vegada que ho fessin.

També va tornar a parlar amb el seu germà, però aquest cop va ser per

dir-li que respectava aquesta distància, i que hi seria allà, per

ajudar-lo, però en la mesura que ell deixés que ho fes.

Aquesta història és real. En Mitch va existir, i en Morrie també.

Mitch va començar a escriure després de la mort d’en Morrie.

El seu primer llibre va ser aquest. La seva tesi final.

I el títol del llibre va sortir d’un paper que van trobar al despatx

d’en Morrie. El vell professor tot ho anotava. ¿Què et sembla Els

dimarts amb Morrie?. Mitch va saber que no podia ser d’una altra

manera.

I d’aquesta manera, el retrobament amb el seu vell professor va ser

com un regal per a en Mitch. Va canviar el valor de les coses

materials pel valor dels moments i de les persones. Va canviar la seva

feina ambiciosa per una feina d’escriptor, on dóna una mica d’ell en

cada text que escriu. Va deixar de córrer, per parar-se i aprendre a

parar atenció a tot el que tenia.

Estaria bé poder trobar algú en cada moment de la vida, en el que

t’acceleres i comences a córrer sense fi, que et faci parar, que et

miri, que t’escolti i que t’ensenyi a parar atenció a tot el que

deixes passar quan estàs corrents.

Jo, personalment, també m’he sentit una mica acompanyada per en

Morrie, i per les reflexions d’en Mitch. Llegint el llibre m’he parat

a reflexionar. He parat atenció. I potser, en certa manera, m’ha

influenciat en la meva vida real.

<< Accepta allò que pots fer i allò que no pots fer>>; <<Accepta el

passat com a passat, sense renegar d’ell o desacreditar-lo>>; <<Aprèn

a perdonar-te a tu mateix i a perdonar els altres>>; <<No acceptis que

és massa tard per prendre compromisos>>.

Education

Els dimarts amb Morrie