VINALESA · aquella zona inhòspita d’aiguamolls i senillars en un conjunt harmònic de plànols in- clinats que optimitzaven la productivitat agrícola regulant la disponibilitat

VINALESAGEOGRAFIA, HISTÒRIA I PATRIMONI

D’UN POBLE DE L’HORTA

JOSEP VICENT FRECHINAVICENT SALES

IGNASI MANGUEALBERT FERRER

1.

76 -1. Vinalesa, terres i aigua

“Els prodigis no són fàcils de repetir —avisava Joan Francesc Mira1— i aquest, l’Horta, és la nostra aportació més substancial a la història de les arts humanes: la cosa que els valencians hem fet més bé que cap altre poble”.

Prodigi, deliciós jardí, ubèrrima planura, terra amorosa... els qualificatius es disparen quan es pretén exposar la “glòria múltiple de l’Horta” que escrivia el poeta de Burjassot. Sembla com si ningú volguera estalviar-se elogis per descriure aquest paisatge construït al llarg de les centúries a força d’enginy i suor, de domini de l’aigua, de guanyar-li te-rreny a la marjal i al secà, d’imposar un ordre orgànic a la natura. Uns elogis que ens fan recular fins l’anònim joglar que versà el romanç del Mio Cid,

miran la huerta espessa es e grand;

alçan las manos por a Dios rogar

desta gançia commo es buena e grand2

els poetes àrabs medievals, rabiosos de nostàlgia en el seu exili forçós,Amics, què té el desert que s’ha amerat de perfum?

Què tenen els genets que els caps tomben com borratxos?

S’ha desfet l’almesc pel camí del zèfir

o és que algú ha dit el nom de València?

[...]

Cap terra no hi ha semblant, plena d’almesc i jardins;

els rierols, les ribes teixides d’or i argent...

[...]

Diuen: el paradís ens descrius. Jo els conteste:

I com preteneu que siga l’altre paradís d’enllà?3

els viatgers il·lustrats que tant sovintejaren per estes terres al llarg dels segles xviii i xix, tot buscant una miqueta d’exotisme interior que alegrara les enrevessades pàgines dels seus tractats de Ciències Naturals o d’Història de l’Art,

Fijamos nuestra mirada en la llanura de Valencia casi ilimitada que se encontraba al sur.

Tiene una anchura de cuatro leguas desde el mar hasta las colinas en su parte más ancha y

de largo es cinco veces más, perdiéndose en una sierra de montes lejanos. El verde amarillento

de las plantaciones de moreras y el matiz más azulado de los olivos que estaban plantados en

líneas regulares dentro de campos de un maíz verde brillante; esta regularidad se veía inte-

rrumpida de vez en cuando por grandes extensiones oscuras de algarrobos; aldeas y conventos

esparcidos sobre esta gran extensión con innumerables campanarios esbeltos y alegres; a unas

doce millas la ciudad de Valencia con todas sus agujas. Todos estos objetos en su conjunto dan

lugar al paisaje más inimitable que se pueda concebir.4

o, per fi, els patricis de la Renaixença que veien en l’Horta la quintaessència de la per-sonalitat valenciana:

Ja saps qui sóc; per reina lo món sancer m’aclama;

Regina de les hortes se’m diu per tot arreu,

Mira’m i veges ara si ment quant diu la fama

Que altra com jo tan bella no n’ha volgut fer Déu5

1 MIRA 1998.2 SMITH 1977: vv. 1615-1617.3 Versos d’Al-Russafí. Cf. PIERA 1995: 115-116.4 SWINBURNE 1996: 130.

Vinalesa. Geografia Història i Patrimoni d’un poble de l’Horta

Vinalesa sorgí al bell mig d’aquest paisatge organitzat per treure’n el màxim rendiment, en el punt culminant on el barranc de Carraixet es troba amb la Séquia de Montcada. Òbviament, el paisatge no era així quan una família andalusí va decidir instal·lar-se en aquestes terres i posar la primera pedra d’una història mil·lenària, però sí que devia ser molt semblant el fons de l’escenari: la Mediterrània a llevant; a tramuntana, la Calde-rona —amb el Picaio, el Garbí, Rebalsadors, la Mola de Segart, la muntanya del Piló—; a ponent, el Portillo i las Cabrillas tancant l’horitzó en dies clars; i per migdia, darrere de les torres de València, pràcticament totes les serralades litorals: Perenxisa, la serra de Corbera, el Montdúber, el Benicadell, Aitana i, ben bé al mig de la mar, el Montgó.

L’Horta era ja aleshores una relativament estreta plana litoral que s’estenia entre Ca-net i Cullera, els orígens de la qual hauríem de buscar-los en la retirada progressiva de la mar a mesura que sedimentaven les aportacions del Túria i els nombrosos barrancs i rambles que la travessen: el barranc de Torrent, el Carraixet, el Palmaret, la Rambla de Palos —coneguda popularment com el barranquet de Massamagrell—, la Rambla del Picador, etc. Molt després vindríem els successius poblaments que acabaren l’obra empresa per la natura construint un complex sistema de drenatge i regadiu i convertint aquella zona inhòspita d’aiguamolls i senillars en un conjunt harmònic de plànols in-clinats que optimitzaven la productivitat agrícola regulant la disponibilitat de l’aigua i assegurant-ne la seua evacuació en cas d’avinguda.

Avui, mil anys després de la seua fundació, Vinalesa conserva encara, per a orgull dels seus habitants, aquell paisatge agrari tradicional, el seu caràcter genuí de poble de l’Horta.

1.1. El marc físic

L’espai físic en el qual la vida es desenvolupa, es conforma en l’estreta capa en la qual atmosfera i litosfera entren en contacte. L’especificitat d’aquest espai, el que el fa dife-rent d’uns altres, pròxims o remots, és, per tant, el resultat de la interacció entre dos tipus de processos. Uns són processos de llarg recorregut temporal: plegaments que han alçat serralades, fractures que han ressaltat enormes blocs del territori, i també les trans-gressions i regressions marines. Uns altres són els de curta durada, però en ocasions d’alta intensitat, relacionats amb el clima —i en les nostres latituds, fonamentalment, amb l’aigua precipitada des dels núvols.

Per al cas que ens ocupa, l’espai físic de Vinalesa, sembla evident que ateses les seues minses dimensions, convindria millor, als nostres propòsits, tractar de descriure el marc físic, més ampli, de la comarca de l’Horta en el qual el nostre poble s’inscriu.

El clima de Vinalesa

L’anàlisi climàtica se centra de manera especial en l’estudi de les precipitacions i de les temperatures. Altres variables tals com la humitat relativa, lluminositat, nuvolositat, etc., són també dignes de ser tingudes en compte. En l’àmbit de la comarca de l’Horta Nord,

5 ANDRÉS CABRELLES, Ramon, L’Horta valenciana en Almanaque Las Provincias, 1898. Citat per FRECHINA (2001c), on el lector pot trobar nombrosos exemples d’aquestes efusions paisatgístiques.


només Puçol, Masssalfassar, Rafelbunyol i Meliana, proporcionen sèries de dades climàtiques de longitud i continuïtat su-ficients com per a poder ser considera-des, de tal forma que el recurs a les dades aportades per l’observatori de la ciutat de València es fa gairebé imprescindible.

Les precipitacions.- Les mitjanes anuals de les precipitacions en la comarca, oscil·len entre els 416,6 mm6 de Rafelbun-yol i els 468,5 de Meliana (Quadre 1), sent, aquests últims, per la seva proximitat, els més indicatius per a Vinalesa. Mensual-ment es constata una concentració tar-dorenca de les precipitacions, mentre que a l’estiu és el mes de juliol el que aporta els valors mínims. La gran irregularitat climàtica interanual, característica de les latituds mediterrànies, fa preferible adoptar com a variable estadística el valor de la mediana

—el valor central d’una sèrie de dades— que el valor de la mitjana — suma de totes les dades dividit pel seu nombre—; amb aquest criteri, la probabilitat que el mes d’octubre aporte al total de precipitacions anuals entre 0 i 110 mm és del 75%, mentre que la probabilitat que aporte quantitats entre 120 i 360 mm, és del 25%, el que pressuposa i confirma la gran irregularitat interanual que havíem referit.

Quadre 1Precipitacions

Mitjanes mensuals i anuals en els observatoris de l’Horta Nord. (mm)Elaboració pròpia, dades del Observatori Meteorològic de València.

Observatori ANYS GEN FEB MAR ABR MAI JUN JUL AGS SEP OCT NOV DIC ANY

Rafelbunyol 1949-73 21,9 25,2 26,1 25,2 27,2 18,9 8,2 22,2 51,0 104,9 45,0 40,1 416,1

Valencia 1925-74 27,1 31,3 29,6 27,4 31,3 29,7 7,4 19,8 50,5 86,8 42,6 41,2 424,7

Valencia 1943-67 24,0 33,4 27,6 27,8 30,8 23,8 6,3 24,5 50,1 103,7 40,2 41,6 430,8

Valencia 1914-25 24,0 22,5 27,9 35,5 37,6 37,3 7,0 10,0 59,0 48,5 81,1 27,2 417,6

Puçol 1969-83 34,3 25,1 43,5 48,2 37,6 25,2 13,4 28,3 39,5 78,2 41,5 43,7 458,5

Meliana 1951-75 26,4 25,9 38,2 29,9 27,5 23,3 9,2 25,4 51,9 110,1 59,4 41,3 468,5

Massalfassar 1955-83 28,0 37,8 35,1 29,3 35,6 21,3 5,3 25,0 45,6 88,3 49,4 47,8 448,5

La irregularitat de les precipitacions al llarg de l’any és també una de les característiques del nostre particular clima. Així, l’any 1956, a Massalfassar, durant el mes de novembre es van comptabilitzar precipitacions de 282 mm, que van suposar el 39,4% del total anual (715,6 mm) per a eixe any; és més, en un sol dia d’eixe mes es van comptabilitzar 218 mm, el 37,2% del total anual! Una cosa semblant es constata, en 1965; en el mateix observatori, a l’octubre, amb 410,5 mm es va rebre el 65,5% del total de pluja anual (627 mm), i un sol dia d’eixe mes, el 29, en va rebre 179 mm. La situació es va repetir l’any

6 Les quantitats d’aigua precipitada amb la pluja i mesurades amb el pluviòmetre es comptabilitzen en mil·límetres (mm): a efectes pràctics, es refereix a la quantitat d’aigua caiguda en litres per unitat de superfície. 1 mm=1litre/m2

F1. Efectes produïts per les fortes pluges.

F1


1969 en el mateix lloc: així, octubre amb 286 mm —101 mm en un sol dia— va suposar el 48% del total anual (593,5 mm); i prop de Vinalesa, a Meliana, en 1969, octubre, amb 409,4 mm concentra el 67,9% del total de pluges d’eixe any (602,7 mm). La presència de precipitacions diàries superiors als 100 mm és relativament freqüent en els mesos d’octubre i novembre. Resumint, podem concretar que, en la zona on se situa Vinalesa, respecte de les precipitacions, s’observa un marcat dèficit estiuenc, que es contraposa a una gran concentració tardorenca de precipitacions. A més, la torrencialitat de les precipitacions, amb altes concentracions diàries i horàries, es constitueix com la carac-terística climàtica més definida i la de major influència sobre el medi físic i humà, com tindrem ocasió de veure més endavant.

Quadre 2Precipitacions

Medianes mensuals i anuals en els observatoris de l’Horta Nord. (mm)Elaboració pròpia, dades del Observatori Meteorològic de València.

Observatori GEN FEB MAR ABR MAI JUN JUL AGS SEP OCT NOV DIC ANY

Rafelbunyol 15,0 20,7 11,5 23,0 18,5 19,7 0,0 14,2 40,0 50,0 35,7 19,7 434,0

Puçol 18,2 24,3 35,3 24,0 19,3 17,4 1,1 20,5 33,3 78,5 36,4 30,0 427,8

Meliana 7,5 23,0 14,0 46,0 25,0 22,0 5,5 20,0 29,5 38,0 31,0 12,5 470,5

Massalfassar 13,7 12,1 19,6 12,1 18,9 10,9 3,7 18,8 31,0 70,9 24,5 28,5 353,0

Les temperatures.- La benignitat climàtica de la nostra comarca és una de les seues característiques més alabades. La influència marina es deixa sentir suavitzant tant les calors estiuenques com els freds hivernals. Les 2.505 hores de sol al llarg de l’any ens po-

F1


den donar idea de la disponibilitat energètica, que és màxima, en funció de la durada del dia, al juliol (304 hores) i mínima al desembre (145 hores), comptant amb una nuvolo-sitat mitjana que oscil·la entre el 45 i el 50%. Les dades disponibles sobre temperatures

—Puçol i València— fan referència als límits septentrional i meridional de la comarca. El contrast intracomarcal, amb una major calidesa en el sud, podria explicar-se, més que per la diferència de latitud, per l’efecte dels vents i el d’illa de calor que la ciutat de València provoca. Al gener, Puçol, dóna la mitjana de temperatura més baixa (9,6º) i a lágost, a València, la més alta (24,9º).

Quadre 3Temperatures. Mitjanes mensuals i anuals. Oscil·lació anual. (ºC)

Elaboració pròpia, dades del Observatori Meteorològic de València.

Observatori GEN FEB MAR ABR MAI JUN JUL AGS SEP OCT NOV DIC ANY OSCIL·LACIÓ

València 10,1 10,8 13,1 15,0 18,0 22,2 24,2 24,9 23,9 18,9 14,3 10,9 17 14,8

Puçol 10,1 10,4 10,7 13,7 16,8 20,7 23,6 24,1 22,7 16,8 13,4 9,6 16 14,5

Quadre 4Altres variables climàtiques

GEN FEB MAR ABR MAI JUN JUL AGS SEP OCT NOV DIC ANY TOTAL ANUAL

Humitat relativa 70 68 69 68 67 68 70 73 74 74 72 71 70

Insolació (hores) 158 160 179 210 256 266 304 279 221 189 153 145 2.505

Dies coberts 66

Dies de sol 81

Nuvolositat mitjana 45-50%

Vistes les dues components més importants del clima —precipitació i temperatura—, podem concloure que la comarca de l’Horta Nord, i per descomptat a Vinalesa, gaudeix d’un clima mediterrani típic, però en el qual donada la gran variabilitat de la pluviosi-tat, en una part dels anys —la quarta part, concretament— estaríem davant un clima semiàrid, mentre que per a la resta dels anys, parlaríem d’un clima subhumit.

La tradicional dedicació a l’agricultura, activitat econòmica exposada, com cap altra, al capritx del clima, ens suggereix que fem esment dels fenòmens climàtics d’acció tem-poral limitada però màxima incidència sobre la supervivència dels cultius.

F2

F1. Efectes produits per les fortes plujes.

F2. Efectes produits pel fred.


La nostra comarca pateix de mitjana deu dies de ge-lada a l’any, amb tempera-tures que en algun moment se situen en valors inferiors a 0ºC. Les gelades de caràcter catastròfic es produeixen el 37% dels anys, amb una ca-dència decennal. Desembre, gener, i especialment, febrer, proporcionen els moments de major risc. Importància especial té també la intensa evapotranspiració (841 mm de ETP) (Fig.1), a causa de l’elevada insolació i de les minvades pluges en l’estiu. En conseqüència es pot es-timar un dèficit de 416 mm/

any que són indicatius de la ineludible necessitat d’aportar aigua —regadiu— per a obtenir produccions agràries acceptables.

Geomorfología7

De la mateixa manera que el clima, la Geografia Física de Vinalesa cal enquadrar-la dins del context comarcal de l’Horta Nord.

La comarca s’estén sobre dos espais clarament diferenciats tant per la seu genètica, com per la seua morfologia. El primer ocupa l’estreta franja de terreny en la vall del riu Túria, situada abans de l’arribada d’aquest a la seua plana d’inundació; plana que es per-llonga cap al nord per la qual forma el barranc del Carraixet i les estructures al·luvials al sud de la desembocadura del riu Palància. Aquesta plana litoral és el resultat del procés de colmatació dels espais albuferencs preexistents, gràcies a les aportacions del riu Tú-ria, dels barrancs del Carraixet i la Calderona i també de les aportacions d’una sèrie de petites rambles que configuren el drenatge dels espais intermedis entre els citats grans col·lectors.

Al nord de la ciutat de València es pot individualitzar un espai de forma similar a un sector circular i la vora del qual és el canal de la sèquia de Montcada: és el denominat

“Arc de Montcada8”; es tracta d’un espai situat en la coalescència entre el pla d’inundació del riu Túria i el del barranc del Carraixet. Un espai deprimit i de complicat drenatge; depressió l’origen de la qual es troba en la pròpia morfologia del Carraixet en el seu curs baix, caracteritzada per l’existència de dics naturals —motes— en les dues riberes del barranc, donant com a resultat un pla d’inundació convex, en el qual el llit del barranc

F1

7 Geomorfologia és la ciència que estudia las formes del relleu de la superfície terrestre, els processos que l’originen i la seua evolució.8 La denominació d’“Arc de Moncada” té el seu origen en la forma d’arc de circumferència que la conjunció de morfologia, traçat del

canal de la séquia de Moncada, xarxa de camins i assentaments humans, li ha conferit.


ocupa la part més alta. El pla d’inundació, a la dreta del Carraixet, és un espai còncau anomenat “Marjal de Montcada9”, sobre el qual aboquen els seus vessaments una sèrie de rambles de fons pla que disseccionen la plataforma calcària de Burjassot-Llíria. Es tracta dels barrancs dels Frares i del Palmaret. Ambdós desapareixen en contactar amb el canal de la sèquia de Montcada, perllongant-se pel pla d’inundació com paleocanals, desdibuixats per l’acció de l’home, encara que la seua trajectòria és detectable seguint el parcel·lari, com en el cas del Palmaret que desemboca en la Sèquia de Vera.

Per l’esquerra i cap al nord, l’horta s’assenta sobre els espais fruit de la coalescència del pla d’inundació del barranc del Carraixet amb els barrancs del Moliner, Cabeç Bort, Calderona i altres menors. El pla d’inundació del Carraixet en el seu marge esquerre és més estret i elevat que el dret, amb una línia de drenatge lateral i paral·lela constituïda per la paleollera del Camí Fondo de Foios.

La plana litoral depèn estructuralment de la falla Burjassot-Xilxes que està en la base del seu origen. La fossa costanera ha anat emplenant-se amb els materials aportats al nord pel riu Palància i al sud pel barranc del Carraixet. Només aquests dos cursos d’aigua i el barranc de la Calderona que ocupa una posició intermèdia, han estat ca-paços de penetrar en la plana. La resta de petites rambles que drenen els espais imme-diats, amb una escorrentia poc organitzada, situades a l’oest de la falla, desapareixen en entrar en contacte amb aquesta fractura, coincident en línies generals amb el traçat de la sèquia de Montcada. Sobre la plana, les lleres es perllonguen formant zones deprimides i allargades, on apareix una major acumulació d’humitat que només la microtopografia delata.

F1. Efectes produïts per la pe-dregada.

F2. L’espai de Vinalesa-Arc de Montcada. Vol de 1956.

F2

9 Es tracta d’un àrea en la qual, en algun moment, predominaren, per les dificultats de drenatge natural, els sòls inundats de manera més o menys permanent.

F1


En el pla litoral, i en les proximitats de la mar, als materials al·luvials cal afegir els ma-terials d’origen albuferenc dipositats en la franja de marjals. Aquests espais de marjal, restes d’una antiga albufera, s’estenen al llarg de la costa entre els materials dipositats pel Carraixet al sud i el riu Palància al nord. La marjal és més estreta en els seus extrems i s’eixampla en la seua zona central. La restinga, d’uns 16 Km. i bastant estreta, ja que en cap moment supera els 200 m, té el seu origen en la deposició de materials de pro-cedència fluvial transportats pel corrent de deriva litoral nord-sud. En aquests espais, especialment en la seua zona central més àmplia, apareixen surgències naturals d’aigua (ullals).

De la descripció de l’espai físic comarcal cap deduir que l’estructura física prevalent en la configuració del paisatge físic de Vinalesa és, sense cap dubte, el barranc del Carraixet.

El barranc del Carraixet

El nostre barranc naix en les proximitats del turó d’Alt Romero (821 m.), en les proxi-mitats del poble de Gàtova, amb la denominació del qual discorre, fortament encaixat, cap a terres de Marines i Olocau. Aquesta població li donarà, durant un breu recorregut, un nou nom per, a partir d’ací, eixamplar cada vegada més la seua llera, fins que, arribat a la plana costanera, perdrà aqueix caràcter.

La circulació de direcció est-sud que manté fins a abans d’arribar al poble de Bétera, canvia a direcció sud una vegada superat aquest municipi. Per fi, després d’un recorre-gut de 47 Km., arriba fins la mar, al costat de l’ermita dels peixets a Alboraia.

El Carraixet, després d’abandonar les terres de Bétera, circula entre els termes de Montcada, Alfara, Foios, Bonrepòs i Mirambell, Carpesa, Tavernes Blanques, Vinalesa i Almàssera. A partir d’ací, i ja en el citat terme d’Alboraia, apareixen, en la pròpia llera del barranc, una sèrie de surgències d’aigua, fruit de l’aflorament de les aigües freàti-ques: són els ullals10 de Frexina i de l’Estrela.

El Carraixet es comporta com una típica rambla mediterrània amb el seu curs habi-tualment sec llevat dels episodis, catastròfics molt sovint, de les grans avingudes tar-dorenques de caràcter extraordinari. Açò fa que l’aprofitament de les seues aigües per al reg siga escàs o nul. D’aquesta forma, i pel minvat de les seues aigües, només s’han autoritzat concessions per part de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer a Olocau11 i Gàtova. Usos que apareixen també descrits12, bé per al propi Carraixet o en els seus afluents de capçalera, a Marines, Bétera, Serra13 i Nàquera.

En el seu curs sota la morfologia típica d’una rambla mediterrània, d’àmplia i pe-dregosa llera, es transforma abruptament en el moment d’aproximar-se al litoral. En aquest moment la direcció nord-sud, que mantenia en els últims quilòmetres, pateix un brusc canvi que li fa prendre el sentit I-W a causa de d’impediment que suposa l’edifici al·luvial del riu Túria14. La conca d’inundació holocènica i el més reduït pla d’inundació actual, presenten una forma de ferradura dissimètrica, amb el marge esquerre més es-

F1. Mapa topogràfic.

10 Es tracta de surgències de gran potència, d’alguns metres diàmetre, oberts en les planures al·luvials.11 CHJ. Relación de Concesiones: L’Horta Comuna de Gátova té una concessió de 10 l/s de les aigües del Carraixet i Piñel, per a regar

10,4166 Ha del terme de Gátova propietat de 235 comuners i repartides en 488 parcel·les. Les Ordenances apareixen aprovades amb data d’11 de maig de 1963.

12 HERMOSILLA 1993.13 CHJ. Relación de Concesiones: Concessió de 22,95 l/s, amb el nom de “Serra” i amb presa d’aigua en Fuentes Deula, Huerta del

Molino, Marianet, Santiago, Mugrón i la Salud, per al reg de 22,8658 Ha propietat de 253 comuners i repartides en 421 parcel·les. Las Ordenances van ser aprovades el 8 de novembre de 1961.

14 CARMONA 1990.


tret i elevat que el dret15 i amb certa convexitat a causa de la formació de dics naturals o motes, que per altra banda generen l’aparició d’espais còncaus en l’un i l’altre marge, especialment en el dret, concretant-se, a les zones una mica allunyades del barranc, en espais la cota dels quals és inferior a les de la pròpia llera. Sobre aquests espais es detecta l’existència de paleocanals, testimonis d’antics corrents d’aigua16.

Després de superar San Antonio de Benageber el llit del barranc s’encaixa en el seu propi con pel marge dret i abandona la seua morfologia braided17. Aquest canvi és fruit de l’escàs pendent en els últims trams i del gran volum de materials que transporta en les avingudes, fet que propicia una dinàmica d’agradació18. Aquesta morfologia es farà més palesa en aproximar-se a la desembocadura que, més enllà de la seu total artificia-lització actual19, ja es trobava altament antropitzada. La vegetació de ribera —uns fron-dosos canyars— conferien a aquest últim tram, on la mota apareixia molt rebaixada, un aspecte singular que juntament amb un entorn de parcel·les de cultius intensius, regats en gran part amb les aigües del barranc20, conformaven la visió tradicional de l’Horta.

Les aportacions a la seua conca s’efectuen de forma quasi exclusiva des del seu marge esquerre, on la atapeïda xarxa de drenatge es concreta en els barrancs de Chervilla, del Gordo, de la Hoya, de Pedralvilla, del Cirerer i de Nàquera; el marge dret rep tan sola-ment les escasses aportacions dels barrancs dels Cinglos i Zafra.

El llit del Carraixet roman, des del seu origen fins a Almàssera, constantment sec, ex-cepte durant els episodis de fortes precipitacions sobre la seua conca, moments en què se’ns presenta amb una imatge sorprenent, i amb uns efectes, sobre el mitjà físic i humà,

F1

15 CAMARASA 1995.16 CARMONA 1990.17 Anastomosat: Corrent d’aigua establerta sobre dipòsits al·luvials, amb un llit ample i poc profund, i constituït per una xarxa de

canals entrellaçats separats per barres. 18 STRAHLER 1981.19 La construcció del actual caixer en el tram comprés entre el pont de l’antiga carretera N-340 i el mar ha estat contestada per diversos

col·lectius ciutadans i ecologistes.20 SALES 1999: 334.


devastadors. En aqueixos moments Vinalesa es converteix en mirador privilegiat des del qual observar, no sense temor, la irrupció sobre la nostra comarca de les forces deslliga-des de la naturalesa.

Les avingudes del barranc de Carraixet

L’Horta ha sofert des de temps immemorial les ferotges avingudes del barranc de Ca-rraixet. Ja ho anotava mossén Joaquim Aierdi al seu dietari, el 22 de setembre del 1677:

Tota la Orta, per la part de Morvedre, feta una mar. Tot lo que es podia divisar de puestos

molts alts, y de torres y el Micalet, es descobria, tota la campanya de Benimaclet, Alboraya,

Foyos, Vinalesa, Masamagrell y tots los llochs, que per eixa part ja tots demanaven miseri-

còrdia, perquè tots los cams estaven com una albufera.21

I, des d’aleshores ençà, disponem d’abundosa documentació que certifica la gran ca-pacitat devastadora del barranc. El día 10 de noviembre de 1897, per exemple, el diari Las Provincias iniciava la crónica de la gran tormenta que el matí del dia abans havia descarregat sobre la comarca de l’Horta:

El barranco de Carraixet se adelantó en la avenida al río de Valencia. Por fortuna no llegó a desbor-

darse, evitando los grandes perjuicios que otras veces ha causado a Alboraya, Almácera, Bonrepós y

Mirambbell, pueblos estos últimos que recuerdan una anécdota muy conocida que se refiere a una

avenida de tiempo inmemorial, y a la cual dicen las gentes que debieron su nombre.

La població de Vinalesa, situada sobre la mota del barranc, degué lliurar-se de l’ímpetu desfermat de les aigües, però no tingueren tanta sort els pobles situats aigües avall, se-gons ens relata El Mercantil Valenciano de l’11 de novembre de 1897:

Entre Puig y Albuixech

Viajeros de la línea de Barcelona que en el tren mixto llegaron anoche, nos han dicho que todo

el trayecto desde el Puig a Albuixech y gran parte del de Puzol está inundado, cubriendo las

vías más de medio metro de agua.

Los naranjos de una y otra parte del camino aparecen sepultados en el agua, no quedando a

la vista más que las ramas más altas de los árboles .

El tren avanzaba por aquélla inmensa sábana de agua con toda clase de precauciones, a paso

de tortuga, y las ruedas de los vagones al ir cortando las capas de agua producían ruido idén-

tico a un torrente..

L’espectacle descrit per la premsa valencian de l’època no era nou, ni molt menys. La memòria del periodista es retrotrau a successos semblants pròxims en el temps:

Mayores aguaceros han caído sobre nuestra ciudad en algunas ocasiones el 18/09/1895...182

mm, y el 18/06/1885..160mm., pero sin duda alguna no revistieron tanta intensidad en la

parte alta de la provincia, y de ahí el que, aun experimentando el Turia fuertes avenidas en

una y otra vez, no lo fueran tan colosales y terribles como la de ayer.

I altres més allunyats, però sempre vius en la memòria històrica de la comarca, dels quals sabem de la seua acció destructora sobre la ciutat de València.22

F1. Barranc del Carraixet.

21 AIERDI 1999: 376.22 PEREZ PUCHE 1997: 325. Dóna una relació d’avingudes del riu Túria que, en general, podem fer extensives al barranc de Ca-

rraixet: octubre de 1321, la vespra de San Miquel del 1328, 1340, el 17 d’agost de 1358, amb més de 400 morts i més de mil cases afectades a la ciutat, octubre de 1406 i 1427, de nou en la vespra de San Miquel del 1517, setembre de 1581 i octubre de 1589; en el segle XVII, els anys 1610, 1651 i 1672; en el XVIII, en setembre de 1731 i en octubre de 1776; en el segle XIX, octubre de 1845, novembre de 1860 i, després d’aquestes, la gran avinguda del riu Xúquer del 4 de novembre, l’anomenada “Riuada de San Carles” i en San Miquel de 1870.


La situació metereològi-ca que acompanya a aquests grans aiguats es repeteix, de manera persistent al llarg de la Història valenciana. Un temporal de llevant, la tan te-muda “gota freda”23, que, amb exquisida precisió, descriu El Mercantil Valenciano de l’11 de novembre de 1897:Consideraciones meteorológicas.

El temporal de lluvias que atrave-

samos comenzó en la tarde del 21

de octubre último. Al anochecer de

dicho día, tras un rápido descen-

so barométrico levantóse fortísimo

vendaval de Levante, merced al que

poblóse de celajería del mar el cielo y

comenzó la lluvia. Desde entonces la

disposición atmosférica ha venido siendo la misma, a saber: un gran anticiclón a nuestro NE,

sobre el Mediterráneo superior, y una serie constante y no interrumpida de pequeños núcleos

cicloidales que desde las costas del Sudoeste de Portugal remontan la Península. Las isóbaras

que los cierran cortan nuestras costas levantinas desde el SE hacia el NO. He aquí por qué las

lluvias se producen en abundancia, toda vez que el aire llega hasta nosotros cargado de los

vapores que recogen en el Mediterráneo.”

En iniciar-se el segle XX, el 1908 concretament, les tardors tornen a ser tristes en la nostra terra. El diari Las Provincias del divendres 16 d’octubre comenta:

La tormenta del miércoles.-Dejábamos en la gacetilla primera de ayer, la noticia de la tormen-

ta, cuando descargaba con extraordinaria violencia, a las tres de la mañana. No cesó ella, ni

decreció la furia de las turbonadas, hasta las cinco y veinte minutos del jueves, en que después

de varios horrísonos truenos, los elementos, como desfallecidos, se aquietaron. A poco eleván-

dose las nubes; aclaraba el día, y un sol blancuzco asomaba a intervalos por entre girones de

aquellas....La tormenta había pasado.

Però els efectes sobre la comarca de l’Horta tardaren en passar:Aunque, según se dice, la tormenta del miércoles, por ser varios y extensos sus núcleos, había

abarcado una gran zona, hay sin embargo una en la que ha causado mayores daños y pro-

ducido un mayor número de males debido a las condiciones de la misma. Nos referimos a

la extensión que pudiéramos decir formada por los términos municipales de Masamagrell,

Almácera, Moncada, Foyos y Museros.

Pasa por cerca de ellos una acequia caudalosísima: la de Moncada; tiende su cauce un barranco

muy popular: el de Carraixet, y están los campos de aquellos términos cruzados por el admira-

ble sistema de riegos que con sus acequias, escorrentías, etc., nos dejaron los árabes, y fácilmen-

te se comprende que con las turbonadas como las que descargaron ayer, zona como la indicada,

F1

23 Es tracta d’una depressió atmosfèrica tancada en la part alta i mitjana de la troposfera, constituïda per una cèl·lula d’aire fred que s’ha separat de la seua zona d’origen i ha baixat de latitud, que provoca una gran inestabilitat atmosfèrica i pot donar precipita-cions molt intenses.


debía resultar castigadí-

sima.

La población de Ma-

samagrell se inundó

como si de una riada

se tratara. Hasta bien

entrada la mañana, las

calles parecían arroyos, y

especialmente la Mayor

y la del camino Hondo,

presentaban un aspecto

imponente. Buen número

de casas quedaron inun-

dadas sin ser bastante a

evitarlo los “diques” que

con tablas y estiércol for-

maron los vecinos.

Y ya entonces las infraes-tructuras comenzaban a tener efectos perniciosos:

En las primeras horas de la madrugada un grupo de vecinos comenzó a derribar el terraplén

de la Compañía del Central de Aragón, que en opinión e aquellos, impedia la salida de las

aguas; pero puesto el hecho en conocimiento del gobernador, dispuso se presentaran a impe-

dirlo la fuerza de la Benemérita….

I en la resta de la comarca:Almácera fue inundado por las aguas desbordadas del barranco de Carraixet. Dio señal de

alarma, a las cinco de la madrugada, la campana de la ermita y fueron luego serenos espar-

ciéndolo hasta las más lejanas casas de la población, Media hora después las aguas, en avalan-

cha imponente y ter( )sa, se desbordaban por las calles, entraban en las casas, arrastraban en

su corriente los muebles y los animales que los vecinos no pudieron subir a los pisos. La hora

en que la inundación fue; el fragor del agua, que formaba una ola inmensa; el aspecto de los

aterrorizados habitantes, que organizaban el salvamento alumbrándose con farolillos..., todo

componía un cuadro de una extraña, de una trágica intensidad.

Tuvo importancia también en Moncada el desbordamiento de la acequia del mismo nombre.

Uns anys més tard, el 28 de setembre del 1949, les forces de la naturalesa colpejaren de nou els fèrtils camps de l’Horta i els seus pobles. L’aigua que dóna la vida i la riquesa deixava un rastre de destrucció i mort. Les coses pintaren molt mal en el municipi veí de Bonrepòs i Mirambell

“Los daños en el Parque Móvil de la Tercera Región Militar (Bonrepos) son enormes. Un ofi-

cial fue el primero en dar la voz de alarma al vecindario cercano. Hay dos compañías en el

cuartel que salvaron su vida subiéndose por el despacho del propio comandante a su domicilio.

Porque garaje, tallares, escuela de aprendices y demás dependencias del Parque no tienen más

que planta baja.

Situado el Parque a la misma orilla del barranco de Carraixet, toda una poderosa tapia de

cerca de 200 metros de longitud que circunda un espacioso patio, se ha venido abajo por las

F1. F2. Revinguda del Carraixet any 2000.

F2


aguas, llenándose la citada explana-

da de una capa de arena de más de

un metro de altura, que acarrearon

las aguas desbordadas.

Los talleres, una inmensa nave de

cien metros, almacenaban neumá-

ticos y accesorios de coche por un

valor de sesenta millones de pesetas.

Las aguas han causado daños en el

citado material por valor de doce

millones de pesetas.

Desde Bonrepos a Masamagrell el

aspecto es desolador. Las aguas hhan

entrado por la parte posterior de las

casas, arrastrando carros, enseres,

útiles, camas, colchones, etc., y la

mayor parte de las casas están reven-

tadas y muchas en el suelo. Desde

lluuego, no queda ninguna puerta en

condiciones. Incluso las puertas de cierre metálicas han sido arrancadas de cuajo. En el mismo

puente de Bonrepos las aguas volcaron un tranvía que quedó colgado hacia el barranco....

A la entrada de Massamagrell es donde las aguas han ocasionado más desperfectos. Se ven las

casas totalmente inundadas, llenas de bbarro y no quedan habitaciones ni tabiques, ni mucho

menos muebles ni ropa, ni nada.

También Almácera ha sufrido los efectos del temporal…. En este pueblo hay que lamentar un

muerto. Se trata de una mujer llamada Dolores, esposa de un cabo del Parque de Bonrepos,

llamado Morales.

Així es feia de dia a l’Horta el dia 29 de setembre. I prosegueix amb el relat Las Provincias el dia 2 d’octubre:El canal de la Acequia Real de Moncada ha sufrido numerosas roturas

Ayer se congregaron en Valencia, en el despacho de su letrado asesor, don Valero Martínez, los

síndicos, el arquitecto y el notario don Enrique Taulet, para estudiar la situación que les ha

creado la inundación al producir graves daños en la presa y a lo largo del canal, a partir de

Moncada.

Esta reunión debió haberse efectuado en la propia presa; pero el edificio allí existente ha su-

frido tan gravemente, que resulta difícil penetrar en él. Además, el río ha aportado cantidad

considerable de piedra, de modo que la entrada de aguas está poco menos que obstruida.

En el barranco de Carraixet, la acequia cruza en sifón el barranco: el cano que llaman, ha

quedado intacto, pero completamente al aire; la avenida arrastró la piedra y tierra sobre que

se sustentan y se sostienen gracias a la calidad de la obra.

El canal estaba revestido de cemento e impermeabilizado en una buena parte a partir de la

liberación; esta parte nueva ha resistido perfectamente los embates de la inundación; pero en

el tramo desde Foyos hasta el Puig, ha sufrido gran número de roturas; y el agua que salía

por ellas incrementó el ya considerable caudal que invadía los pueblos. En total se calculan los

daños materiales sufridos por esta Comunidad, en 800.000 a un millón de pesetas.”

F1


A les portes de Vinalesa s’havia ensen-yorit la destrucció però una vegada més, com sempre, Vinalesa en va eixir indem-ne: Sant Honorat? O la privilegiada situa-ció geogràfica? Contra gustos… Un mo-nolit, al costat del llit sec, commemora el tràgic esdeveniment i deixa memòria del potencial destructiu del Carraixet.

1.2. L’espai agrari de Vinalesa

Els elements essencials que defineixen un paisatge agrari són el parcel·lari i els cultius. El primer fa referència a la forma, grandària i orientació de les parcel·les; a més, aquestes s’incardinen dins d’unes línies de rigidesa, difícilment mobibles en el temps, com són els camins i especialment les sèquies. En el cas de Vinalesa, com descrivim en altre lloc d’aquest llibre, els grans eixos fixos del reg són: el canal de la Real Sèquia de Montcada, el roll de Carraixet, la sèquia dels Alcavons i la Fila, amb les seues dues grans derivacions locals, la fila del Ters i la de Macarella. Dins d’aqueixes línies de rigidesa, el parcel·lari ha evolucionat al llarg del temps, tendint sempre a la disminució de la grandària mitjana de les parcel·les. És complicat, per falta de fonts documentals, establir la grandària de les parcel·les en cada època, però afortunadament, almenys per a una part del nostre terme, això si és possible. Gràcies al Capbreu de la cartoixa de Vall de Crist de 1540-1541 podem tractar de rememorar el paisatge agrari de l’horta de Vinalesa en els anys cen-trals del segle XVI. Un paisatge els components del qual són: el parcel·lari —grandària i límits de les parcel·les—, la xarxa de sèquies i els cultius i també la distribució de la propietat.

Des del punt de vista de la grandària de les parcel·les, el paisatge agrari de Vinalesa a mitjan segle XVI era ben distint de l’actual. Considerant les 102 parcel·les rústiques que com a tals apareixen en el Capbreu, el 16,6% posseïen una superfície inferior a la cafis-sada —quan en l’actualitat aquest tipus de parcel·les suposen més del 94% del total del terme— mentre que el 63,7%, tenien superfícies compreses entre una i dues cafissades; les compreses entre dues i tres suposaven el 10,8% i les compreses entre tres i quatre el 5%; a més dues parcel·les posseïen una superfície de quatre cafissades (24 fanecades), i per sobre d’aquestes, existien una parcel·la amb cinc cafissades (30 fanecades) i al-tra, la de major superfície, d’una jovada (6 cafissades, 36 fanecades) propietat d’Esperança Raudor, un dels més importants pro-pietaris. En l’actualitat so-lament una parcel·la ateny dotze fanecades.

F1. Revinguda del Carraixet any 2000.

F2. Parcel·lari del terme de Vi-nalesa.

F3. Productes de l’horta.

F2

F3


Quadre 5Parcel·lació en els espais regats per la RSM a Vinalesa

Fonts: 2003, elaboració pròpia a partir de l’ARSM; 1931, elaboració pròpia a partir del cadastre de 1931. AMV

2003 2003 2003 1931 1931 1931

RANG(Fanecades)

Nombre de parcel·les

% parcel·les%

superfícieNombre de parcel·les

% parcel·les%

superfície

0-1 17 5,0 1,0 29 9,0 8,9

1-2 75 21,0 10,0 71 21,7 7,0

2-3 115 32,6 23,0 53 16,8 8,5

3-4 76 21,0 21,0 51 16,0 11,0

4-5 33 9,0 23,0 25 8,0 7,0

5-6 18 5,0 8,0 30 9,0 10,5

6-7 14 4,0 7,0 14 4,0 5,0

7-8 5 1,0 3,0 13 4,0 7,0

8-9 1 0,2 1,0 3 1,0 2,0

9-10 3 1,0 2,0 7 2,0 3,8

10-11 0 0,0 0,0 1 0,5 1,0

11-12 0 0,0 0,0 2 1,0 2,0

12-13 1 0,2 1,0 4 1,0 3,0

13-14 0 0,0 0,0 3 1,0 3,0

14-15 0 0,0 0,0 4 1,0 3,4

15-16 0 0,0 0,0 0 0,0 0,0

16-17 0 0,0 0,0 1 0,5 1,0

17-18 0 0,0 0,0 0 0,0 0,0

18-19 0 0,0 0,0 3 1,0 3,5

19-20 0 0,0 0,0 0 0,0 0,0

20-21 0 0,0 0,0 0 0,0 0,0

21-22 0 0,0 0,0 0 0,0 0,0

22-23 0 0,0 0,0 1 0,5 1,0

23-24 0 0,0 0,0 0 0,0 0,0

24-25 0 0,0 0,0 1 0,5 2,0

25-26 0 0,0 0,0 0 0,0 0,0

26-27 0 0,0 0,0 0 0,0 0,0

27-28 0 0,0 0,0 1 0,5 2,0

41-42 0 0,0 0,0 1 0,5 3,0

71-72 0 0,0 0,0 1 0,5 4,4

TOTAL 358 100,0 100,0 319 100,0 100,0


Quadre 6Tipus de propietaris segons el nombre de parcel·les

Elaboració pròpia a partir del cadastre de 1931 i l’ARSM

PARCEL·LESPROPIETARIS

(1931)PROPIETARIS (2003)

1 114 259

2 32 38

3 17 17

4 9 5

5 2 1

6 2 4

7 1

8

9

10

11

12

13 1

14 1

El 11 d’abril de 1931 es van donar per conclosos els treballs, realitzats per d’institut Geogràfic i Cadastral, d’elaboració de la “relación alfabética de los propietarios de las fin-cas, con expresión de las parcelas que las componen”, el que en termes més comprensibles denominem “el cadastre”. Es va dividir el terme en quatre paratges-partides: Antigons, Terset, Macarella i Roll de Carraixet. Entre la data d’elaboració del cadastre de 1931 i la situació actual s’han produït canvis substancials referits al parcel·lari del regadiu de Vinalesa, especialment pel que fa a la grandària de les parcel·les. D’una banda, i a pesar del procés urbanitzador que ha afectat a una important superfície de l’espai agrícola, el nombre total de parcel·les es va incrementar de manera substancial entre ambdues dates. Si atenem a les diverses grandàries, les parcel·les de menor superfície, menys de 2 fanecades, van disminuir; per contra, l’increment del nombre de parcel·les es va concre-tar en les de grandàries compreses entre 2 i 5 fanecades, que van passar, del 26,5% del total de la superfície en l’any 1931, al 67% de la superfície en l’actualitat.

A més, en 1931 un 7% de les parcel·les superaven la superfície de 12 fanecades, ocupant el 28 % de l’espai regat; actualment, només una parcel·la (0,2%/1%), supera escassa-ment aquella superfície. En 1931, en el regadiu de Vinalesa, una sola parcel·la, (parcel·la nº23, pol.4) de la Testamentaria d’Almodóvar, situada en el roll de Carraixet, tenia una superfície que superava les setanta-una fanecades.

Amb el transcórrer del temps no solament es genera una major divisió de l’espai sinó que, a més, un major nombre de propietaris accedeix a tenir terra, el que es visualitza en l’extraordinari creixement que ha tingut el nombre de propietaris amb una sola parcel·la en el terme municipal.

La presència de propietaris aliens al municipi era encara molt important en 1931: noms com la Testamentaria d’Almodóvar i de Bas, el marqués de Cruïlles, el marqués de Gonzalez, el de Malferit, les germanes Jordán Jiménez, i especialment, el marqués de Villores, són part dels propietaris d’aquell moment; en l’actualitat només el marqués de


Malferit i la testamentaria de Pere Bas hi persisteixen. Per contra, altres propietaris que podríem considerar com institucionals, adquireixen presència: es tracta de les Monges Carmelites i la Gran Associació Benèfica de Nostra Senyora dels Desemparats.

La descripció detallada dels cultius en l’horta de Vinalesa, apareix en altres pàgines d’aquest llibre, però referent a això ací cal dir que aquests cultius, i en conseqüència el paisatge que generen, han estat canviants al llarg del temps. Seguint la comparança de l’estat actual amb el que presentava a mitjan segle XVI, la terra campa, la dedicada a cul-tius de temporada, fonamentalment blat, fesols i algunes hortalisses, i també farratges per als animals, ocupava el 42% de la superfície; a la morera, sobretot en els camps més pròxims al poble, es dedicava el 9% del sòl conreat; cultius tan estranys al regadiu, com l’olivar i la garrofera, tenien certa presència; però era, sobretot, la vinya, amb més del 44% d’ocupació, el cultiu més important del regadiu de Vinalesa.

Quadre 7Capbreu de la cartuja de Vall de Crist de 1540-1541. Conreus

CONREU FANECADES %

moreral 63 8,8

terra campa 305 42,7

vinya 314 44,2

olivar 25 3,5

garroferal 6 0,8

TOTAL 713 100

Aquest paisatge de l’horta tan peculiar i distint al que ara coneixem, no havia variat molt en el segle XVII on al costat de la terra campa dedicada al cultiu del forment i dels fesols, apareixen cultius com la morera, la garrofera, l’olivera, i sobretot la vinya. Un segle més tard el paisatge, referit als cultius, havia variat en alguns aspectes, i així, jun-tament amb els ja tradicionals: blat, vinya, morera, apareixen altres, com el meló, alfals, safanòria i dacsa. En la segona meitat del segle XIX, el blat, la morera, la dacsa, els fesols, olivera, fruiteres i hortalisses, constitueixen la base dels cultius dels camps de Vinalesa; en aquells moments, la vinya ha desaparegut del regadiu.

La revolució en els transports de l’últim terç del segle XIX, amb l’inici de la construc-ció del ferrocarril, obri noves perspectives a l’agricultura valenciana i especialment a la de l’Horta; així, en iniciar-se el segle XX, el canvi en el paisatge agrícola ja és determi-nant: cacau, creïlles, hortalisses, bajoques, faves, alfals, fruiters, cànem, dacsa i taronger; nous cultius que impliquen una major intensitat de mà d’obra, un increment de les inversions i una major demanda d’aigua per al reg.

En els anys centrals del segle XX, a la diversificació de cultius, especialment els hor-tícoles —ceba, creïlla, tomata, col, meló, carxofa, pimentó, moniato, cacau, bajoques, faves, alfals, fruiters, taronger, tabac, dacsa— s’unia un cert ressorgiment del blat.

El paisatge de l’últim terç del segle XX es caracteritza per una major especialització hortícola i una tendència cap a la presència cada vegada major del taronger en detri-ment dels fruiters d’os i de llavor.


1.3. Els cultius i el calendari agrícola

La millora del sòl i els procediments antics de femada

El sòl és una formació natural producte de la transformació de la roca mare subja-cent davall l’influx de diversos processos físics, químics i biològics. En els espais dedicats a l’agricultura, com és el cas de l’horta que ens ocupa, l’acció de l’home ha modificat considerablement les condi-cions naturals de la terra verge, del terreny preexistent.

Tant els microorganismes del sòl com la malesa competeixen amb els cultius en la captació dels recursos nutritius del sòl. Amb els coneixements científics ac-tuals i amb les constatacions pràctiques de temps passats, el llaurador de l’Horta ha tractat de contrarestar aquests incon-venients. S’han aplicat de sempre rotacions de conreus adequades, que distanciaven les repeticions i s’ha meteoritzat el sòl periòdicament, mitjançant la pràctica del deixar en camp en guaret. Ambdues pràctiques comportaven innegables avantatges, però també importants inconvenients de tipus econòmic. Les rotacions impedien al llaurador ac-tuar amb rapidesa enfront de les variacions de la demanda, mentre que la pràctica del guaret deixava incultes moltes parcel·les durant mesos.

Unes altres alternatives, les unes antigues i les altres més modernes, s’han posat en pràctica per millorar l’aptitud biològica de les parcel·les de l’horta. Entre les primeres, cap citar l’operació –ara oblidada per molts– de formigar. Consistia a practicar, amb el terreny en saó passada, uns dos-cents clots per fanecada, els formiguers, de cinc pams de diàmetre i uns tres de fondària. A l’interior, hom introduïa llenya, palla i canyes, i, sobre aquests materials s’amuntegava la terra extreta del clot. Per la nit, es pegava foc al combustible colgat, que romania encés un parell de dies. Així, s’aconseguia la destrucció per calor dels microorganismes i de molta llavor de males herbes. Quan la combustió cessava, la terra era repartida de nou i les cendres també, al voltant de cada formiguer. Cal precisar, amb tot, que es tractava d’una pràctica relativament costosa, i només resul-tava recomanable per a xicotetes parcel·les de plançonar.

Modernament, les pràctiques que hem descrit han donat pas a mètodes més expedi-tius, basats en l’acció d’insecticides i nematicides sobre els microorganismes del sòl. La pràctica comunament coneguda com el toldat del camp ha estat la més utilitzada, amb singulars avantatges per al llaurador, però amb greus perjuís per al medi natural, cosa que a dut a prohibir-la. Es tractava de cobricelar la parcel·la amb un film de polietilé, a fi de crear un espai estanc entre la làmina de plàstic i el terra. En aquesta cambra, hom in-troduïa bromur de metil, verí d’elevada toxicitat, i se’l deixava actuar entre dos i quatre

F1

F1. Els voltants de Vinalesa.


dies. Una vegada retirats els plàstics, se li donava un regonet al camp i, transcorre-guts uns dies de termini de seguretat, es podia reiniciar el conreu. Ara mateix, la injecció al sòl o la incorporació a l’aigua de reg de productes desinfectants és la pràctica cultural més difosa.

En funció de la litologia preexistent, la immensa majoria dels sòls de l’Horta pre-senta textures que van des de la franco-lli-mosa a la franco-argilosa. No obstant això,

hi apareixen moltes parcel·les amb textures franco-arenoses i fins i tot arenoses. Aquest panorama edàfic obeeix a l’evolució lògica dels material geològics de base i, sobretot, a la intensitat i la reiteració de l’acció humana sobre el sòl. Cal tenir en compte que els sòls aptes per a conreus trets de davall la superfície (creïlles, xufes, cacaus, safanòries...) són aquells més permeables, on no s’entolla l’aigua i on la textura afavoreix la forma-ció de tubercles i el desenvolupament de l’arrelam. La millora d’aquesta sort de sòls s’aconsegueix mitjançant la incorporació d’arena procedent de les platges de la façana marítima.

Aquesta arena, carrejada durant l’hivern, era aplicada al terreny, adés de manera di-recta, adés incorporada al fem que els llauradors d’abans fermentaven a les quadres i corrals de casa. La llauró profunda del camp possibilitava que l’arena anara ocupant capes més fondes del sòl i perdera a poc a poc l’efectivitat. D’ací la necessitat de repetir periòdicament les aportacions. El botànic Cavanilles24, a la fi del segle XVIII, ja ho feia notar en referir-se al conreu de la xufa, quan deia que per a ella se escojen campos arenis-cos i que era l’esforç reiterat del llaurador, que no la natura, el que els havia anats creant amb aquestes característiques.

Per norma general, els sòls de l’horta de Vinalesa presenten un alt contingut en car-bonats, amb un pH bàsic d’entre el 7 i el 8, relativament mancats de matèria orgànica, rics en fosfats i amb uns nivells mitjans de potassi. La millora d’aquestes condicions i l’adequació a les necessitats nutritives dels diversos conreus és ara mateix una tasca de fàcil solució, atés l’ampli ventall d’adobs químics existents. Tanmateix, antigament, la millora de les condicions químiques del sòl era una tasca molt més àrdua. Tan sols la incorporació de matèria orgànica en procés de descomposició era capaç d’aportar-hi nitrogen, d’una banda, i d’afavorir, d’altra, la mobilització dels elements minerals con-tinguts en l’argila per tal d’originar els àcids húmics. Així les coses, el proveïment de matèria orgànica en la societat tradicional era una de les tasques prioritàries del llaura-dor. Antoni-Josep Cavanilles, en la dècada del 1790, quan recorregué l’Horta, constatà que els llauradors...

...preparaban dentro de sus casas el estiércol, indispensable para lograr cosechas abundantes,

y para ello detenían las aguas en los sitios contiguos a sus habitaciones, donde se corrompían

vegetales y fermentaban otras materias. 25

Els mateixos agricultors, quan no tenien animals per a produir fem a casa, el tractaven d’obtenir de la manera més insospitada:

F1

24 CAVANILLES 1989: I, 141.


...la mucha huerta de todos estos pue-

blos fuerza a los labradores a buscar

estiércol y abonos para reparar las con-

tínuas pérdidas de los campos. Otro de

los recursos es barrer los caminos, ro-

bándoles el polvo o quanta tierra cede

a su esfuerzo. 26

Josep Duran i Martínez, metge de Me-liana, en l’obra Topografía Médica de Me-liana, ens descriu així el costum dels llau-radors de la comarca en la primeria del segle passat:

En los días laborables, todavía de noche, se pone en marcha hacia la capital, donde pasan

la mañana, una caravana formada por más de 200 carros y hombres (fematers), a donde se

dirigen en busca de basura e inmundicias de las casas. 27

Era la nostra una societat agrària àvida de matèria orgànica, d’aital manera que els habitatges, a més d’albergar pobrament les famílies, tenien com a finalitat primordial emmagatzemar provisions de femta en procés de fermentació. Així doncs, la pallissa, l’estable i el galliner ocupaven més d’un terç del solar edificat. L’adob obtingut amb les defecacions i pixums del bestiar domèstic, entremesclats amb la palla que feia de jaç per a les cavalleries28, era d’òptima qualitat. Solia haver-hi, també, al corral de casa, alguns vedells de recria, els excrements dels quals eren recollits amb cura; exemplars porcins que defecaven en arena del mar i produïen un excel·lent adob conegut com arena de porcs29; els conills, que feien adob de cagarrutes, i nombrosos pollastres, gallines, ànecs i titots, que ajudaven a acumular l’esponjós i fertilitzant adob de gallinassa. Els detritus humans de la basseta, així mateix, eren mesclats amb arena i femta d’animals amb des-tinació a l’horta també.

Pel que fa a les quantitats, es calcula que una cavalleria podia produir més de dotze tones de fem a l’any, i d’un porc se’n treia una miqueta més de tres tones en el mateix període de temps. Periòdicament, el fem era retirat i, una vegada carregat al carro amb cabassos i aixades de ganxos, era portat fins a l’horta. Allí, el llaurador l’amuntonava i, de tant en tant, el voltejava perquè fermentara millor i estiguera llest per a adobar els conreus.

F2

F1. Parcel·les.

F2. Fita.

25 CAVANILLES 1989: I, 137.26 CAVANILLES 1989: I, 133.27 DURAN 1925: 85.28 AMV, Acta municipal, 20 Gener 1922, Fol. 7: “Adquirir de los Señores Bayer Hermanos y Compañia, de Barcelona, unas tenazas para

precintar con el nombre de este Municipio, y doscientos plomos para las tablillas de los carros con tracción animal, en cumplimiento de lo ordenado por la Jefatura de Obras públicas de la provincia, en circular inserta en el Boletín oficial del día doce del corriente número diez.”

29 AMV, Acta municipal, 20 Abril 1922, Fol. 21: “A denuncia del concejal Sr. Ros Devís se acordó por unanimidad que la Alcaldía proceda a lo que haya lugar contra el vecino German Alcayde Peris por dar de comer a cerdos en la calle de la Iglesia, manifestando el Sr. Alcalde Presidente que procederá en igual forma contra el vecino Antonio Alcayde Peris por tener a la puerta de su casa en la misma calle de la Iglesia, hace algún tiempo, un pesebre o gaveta para dar de comer a cerdos.”


Els productes tradicionals i els sistemes de rotació

Els cultius implantats a l’Horta de València en època medieval eren substancialment di-ferents als actuals, degut a les necessitats alimentàries de l’època, ben distintes de les actuals; així com també a la impossibilitat que en aquell temps hi havia de conrear bona part de les plantes que ara són d’ús comú, però que foren dutes més tard d’Amèrica. D’altra ban-da, la irregularitat dels dèbits d’aigua disponible al llarg del cicle vegetatiu de les plantes, en un temps en què els recursos hídrics no estaven com hui regulats per embassaments,

constituïa un entre-banc afegit per a la im-plantació de certes e s p è c i e s vegetals.

El dèfi-cit plu-viomètric

de la comarca, associat a la irregularitat de les precipitacions en l’àmbit mediterrani era la causa principal que l’aigua del nostre reg medieval fóra utilitzada generalment per a cultivar plantes que, en unes altres latitud i altituds, eren les pròpies del secà. Així, certs cereals, com són el blat i l’ordi; la vinya, l’olivera i fins i tot la garrofera, eren presents en l’edat mitjana a les parcel·les irrigades que circumden el poble de Vinalesa. Juntament amb aquests cultius, hi havia uns altres que potser ens són més familiars: faves, fesols, alls... Els farratges, l’herba d’alfals sobretot, solien ocupar una desena part de l’horta, per ser l’aliment bàsic del bestiar major: els animals d’arrossegament, llaurada i tragí. A la vora de les séquies, hi havia rengles d’arbres fruiters: pomeres, figueres, magra-ners, codonyers, pruneres, ginjolers, que, a més d’afermar els marges del caixer terrer i beneficiar-se’n de la humitat, aportaven un suplement de glúcids i vitamines a la pobra dieta alimentària de segles passats.

L’autoconsum familiar i la venda dels escassos excedents a la ciutat de València esti-gueren a la base de la producció agrícola de Vinalesa30 fins a la mitjania del segle XIX31. Només la presència en els segles XV-XIX de la morera, de la fulla de la qual es nodrien els cucs de seda, produí un impacte important en el paisatge de regadiu de la séquia de Montcada. El tantes vegades mencionat Cavanilles, en les Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, ens aporta una imatge de la fi del set-cents, gairebé fotogràfica, de quina era la situació de les hortes de Vinalesa i els termes circumdants i quines néren les principals produccions:

Son éstos 12.000 libras de seda, 4.600 cahices de trigo, 3.290 de maíz, 1.600 de judías, 70.000

docenas de melones, fruta superior a quantas se conocen en Europa, 21.000 arrobas de varias

frutas, entre ellas buena parte de las ricas uvas que llevan a Valencia, 52.000 cántaros de vino,

F1-F2

30 CISCAR 1993: 16. “Por término medio, una persona necesitaría para su alimentación un cahiz de trigo (201 litros) al año, cuyo precio oscilaba entre 5 y 8 Libras (L), aunque sobre todo las clases populares consumían pan de otros cereales como el panizo, cebada, adaza, etc., o mezcla de ellos, de inferior precio”.

31 CASEY 1981: 67. “En èpoques més antigues la possessió de l’horta era encara més crucial. En primer lloc, una gran part de la terra irrigada era usada per als conreus bàsics de subsistència i no, com avui, per a articles de luxe exportables [...] L’horta, com el secà, era dedicada a la producció de cereal per un camperolat de subsistència”.


1.000 arrobas de aceyte y 3.000 de algarrobas. Hállanse pocos olivos y algarrobos, por ser muy

reducida la porción de secano en donde se crían: casi todo son huertas, regadas con las aguas

del Turia o con manantiales. Muy cerca de la décima parte de las huertas son alfalfas para

el sustento de las caballerías, las que consumen también unas 30.000 arrobas de zanahorias.

A dichos frutos se añade uno peculiar a los lugares de Almásera y Alboraya, que es la juncia

avellanada, llamada vulgarmente chufa y, por Linneo, Cyperus Esculentus32.

Durant els tres primers quarts del segle XIX, la situació de les produccions varià escas-sament. Pascual Madoz, en el Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico (c. 1840), cita per a Vinalesa els productes següents: forment, seda, dacsa, fesols, oli, fruites i verdures; també en destaca la important presència de ramaderia llanar.33.

Caldrà esperar fins al segle XX, per a trobar un important grau de diversificació i d’intensificació productiva de l’agricultura a l’Horta. L’excepció la marquen els anys de després de la Guerra Civil, quan la necessitat d’alimentar la depauperada població i les migrades possibilitats d’exportar en plena autarquia, contribuïren a un renaixement de la cerealicultura a la comarca. Els anys cinquanta i els seixanta del segle XX seran els de major activitat agrària i diversitat productiva, ja en un temps en què la indústria autòc-tona i la de l’estranger s’enduien treballadors hortolans cap a les fàbriques.

L’agricultura de regadiu en l’Horta, amb anterioritat a l’actual procés de mecanització, es basava en una successió de cultius que, en funció de l’època de l’any, podem classi-ficar com conreus d’hivern i conreus d’estiu. Entre els primers, destacaven la creïlla, la carxofa, la floricol i la col de cabdell. Entre els d’estiu, destacaven com a fonamentals els melons, la dacsa, els cacaus, les tomaques, els pimentons i la fulla de tabac.

Les rotacions de cultius s’aconseguien plantant creïlles en la darreria de desembre, i procurant deixar al mateix camp una taula sense plantar, reservada al planter de me-lons. Pel mes de maig, eren collides ací les creïlles primerenques i, uns dies després, el camp era plantat de melonar, amb plançons procedents d’un viver propi. Els melons es recol·lectaven pels mesos de juliol i agost, i, a continuació, de cara a l’hivern, hom podia plantar allí mateix les floricols, que estarien collidores pel mes de novembre. També des-prés de la creïlla novella, podia el llaurador introduir uns altres conreus propis del cicle vegetatiu de maig a novembre, com és el cas dels pimentons, les tomaques, els cacaus o la dacsa. Aquests cultius estiuencs, una vegada collits, podien deixar el camp lliure per a plantar lletugues. D’altra banda, la carxofa, que es planta per l’agost, roman al camp tot l’any, i fins a tres anys seguits; de manera que la seua entrada en les rotacions típi-ques es faria a partir del maig de l’any en què toque desplantar el cultiu, per a donar lloc habitualment a un melonar. Aquest melonar, una vegada collits els fruits pel fort de l’estiu, també seria útil –encara que això no és massa recomanable– per a replantar en ell un altre carxofar.

La desintensificació, iniciada en els anys setanta del segle XX, suposà per a les nos-

F1. El fem i la sorra.

F2. Sorra per afegir als conreus.

F3. Entoldat plàstic per el trac-tament amb bromur de metil.

F3

32 CAVANILLES 1989: I, 141.33 MADOZ 1847.


tres hortes un canvi substancial dels con-reus. La carxofa, el taronger i les plantes ornamentals anaren ocupant progressiva-ment camps i més camps abans destinats a unes altres produccions.

Les aïnes i ferramentes de llaurada

En l’agricultura tradicional, anterior a l’actual procés de mecanització, la força dels braços de l’home i la dels animals de tir, bous primer (fins al segle XVIII) i cavalleries després (segles XVIII-XX),

eren les úniques disponibles per a modelar el terreny. Amb aquesta finalitat, hom disposava d’una variada gamma de ferramentes, apropiades per a segons quines fae-nes i tècniques de l’ofici de llaurador. Ara bé, només els hereters amb suficient terra posseïen una certa diversitat d’aïnes de treball. Els xicotets llauradors i els jornalers, a l’hora de treballar, no solien tenir molt més que les ferramentes bàsiques, prolonga-ció dels propis braços: l’aixada, per a les tasques de llauró profunda, per a fer guaret; la llegona, per a acavallonar, fer aletes, capçar, birbar junt a les soques o recalçar; les aixadetes i els llegonets, per a entrecavar i birbar a les taules d’hortalissa; l’aixada de ganxos, per a faenes específiques, com ara traginar el fem; el pic i la pala, per a actuar sobre sòls endurits, o per a rompre i carregar la terra; la maça d’esterrossar, per a rompre els terrossos; la corbella o la falç per a segar, o la més sofisticada dalla, i els falçonets per a podar i veremar.

L’ús de bestiar de tir per als quefers agrícoles, fonamentalment cavalleries, comptava amb el forcat com a ferramenta de major aplicació. Es tractava d’una arada simètrica, composta per un doble timó: dues barres llargues i encorbades, entre les quals ana-va subjecte l’animal. Al timó, anava fixat l’aladre de rella de ferro. Aquesta rella de l’aladre de forcat, en l’acte de llaurar, rompia, removia i airejava la terra de manera superficial. La peça que feia d’unió entre els timons i l’aladre s’anomena la cameta. L’aladre o arada pròpiament dita està constituïda pel dental, peça de fusta cònica on encaixen la rella, i l’esteva, que aprofita per guiar la direcció del tall de la rella.

La rella és un ferro tallant de faiçó triangular per un cap, amb una cua recta per l’altre cap que serveix per a subjectar-la a la dental. Les relles eren forjades per experimentats ferrers i feien formes diferents, en funció del treball a què anaren destinades. L’ús de l’aladre es remunta a remotes èpoques de l’agricultura, si bé certes modificacions, tals com l’adaptació del doble timó per a cavalleries i les relles de ferro, daten de segles no tan llunyans. D’altra banda, cal afegir que, per a les tasques de llauró més profunda, s’empra la xaruga, encara que de forma més restringida que l’aladre. La rella, que només permet llaurar en superfície, sol ser reemplaçada també per una pala que romp i penetra la terra, la gira i l’aboca cap als costats, a fi d’aconseguir un guaret més pregó. Uns altres apers tirats per cavalcadures, com podien ser l’acavallonadora, el rutlet, el llibret, les birba-

F1


dores de ganxos i de tallant, etc., servien per a tasques comple-mentàries a la llaurada.

Els cultius tradicionals. Els cultius americans. Les fibres vegetals. La morera. L’Horta més moderna

Als pobles de l’Horta de València, el blat (Triticum sp) ha sigut de sempre un cultiu bàsic de regadiu, per bé que hui dia totalment desaparegut. La importàn-cia que tingué com a base de l’alimentació era del tot in-discutible. De fet, fou aquest el cultiu fonamental de les nostres hortes medievals (regar o cultivar una terra erma, era sinònim de panificar-la) i seguí sent-ho fins a ben entrat el segle XX. En temps de postguerra, hi hagué un reviscolament del cultiu motivat per la política d’autarquia del primer franquisme. Però, després d’això, tornà a cedir el lloc a uns altres esplets més ben pagats.

Per Tots Sants, se sembraven les parcel·les prèviament subdividides en taules de poc més de dos metres d’amplada, separades per cavallons. Se sembrava arreu arreu, si es pensava regar el camp a continuació. O bé, se sembrava a xorret o de saó, depositant la semença en solcs oberts per l’aladre en la terra assaonada, els quals serien tancats en acabant, en passar-los per damunt l’entauladora. Després, es regava el camp quan s’esqueia, es birbaven amb cavalcadures o amb l’eixolet les taules i, allà per sant Joan de juny, arribava el temps de la sega. Els segadors, que anaven obrint eixides pel camp i deixant en terra els manats que segaven, tallaven els peus de les espigues de forment amb corbelles de blat o desbarbadores. Quan ja portaven amuntonats huit o nou ma-nats, els ajuntaven formant una garba i la lligaven amb un vencill que feien amanollant unes poques espigues. Les garbes, en acabant, eren portades a l’era per tal de procedir amb la batuda.

A l’era de batre, la primera operació consistia a tallar els culs de les garbes amb corbe-lles de segar arròs. Després, estenien les espigues per l’era i començaven a trillar passant per damunt del forment un trill, que era un taulell de fusta, normalment de carrasca, amb la part inferior clavaçonada de pedres fogueres, o de trossos de ferro, o de claus... El trill era tirat, directament o enganxat d’un carro, per una somera. Les peüngles de l’animal, les rodes del carro –si n’hi havia– i òbviament el trill capolaven les tiges de blat i en desgranaven eficaçment les espigues. Ocasionalment, el trill podia ser reemplaçat per un tronc sec i pesant que colpejava les espigues i les hi desfeia.

F1. Camp de guaret.

F2. Carxofa, melonar, creilles, tomatera.

F2


Conclosa l’operació de trillar, calia separar el gra de la palla, girant i aventant amb la forca i la pala. La granera de boxa servia llavors per agranar l’era; el redoble, per amun-tegar la palla i el gra; el garbell, per a garbellar el blat i traure’n les pedretes i les restes de pallús. Operació complementària a la batuda era el parament de pallers: la palla era amuntonada amb la forca i, una vegada fet el muntó, s’enlluïa amb fang i pallús per a protegir-lo de la pluja. Aquesta palla serviria per alimentar els animals i per a parar els jócs i jaços de quadres i estables.

La presència de la vinya de vinificació (Vitis vinifera) està constatada al regadiu de l’Horta de València35 fins i tot en època islàmica, i a desgrat de la interdicció alcorànica sobre el consum de beuratges alcohòlics. Arran de la conquesta feudal, aquestes vinyes passaren a mans de cristians, tal com demostren els múltiples casos de donació recollits pel Llibre del Repartiment. Durant la baixa edat mitjana, en el context d’una agricultura de subsistència, la vinya constituïa un dels productes bàsics del nostre terrer, una desena part del qual era plantat de ceps; percentatge que s’incrementava en els comuns més arrimats a la ciutat, que era una gran consumidora de vi.

En el transcurs de l’edat moderna, la vinya continuà tenint una gran presència a l’Horta de València, amb caràcter de cultiu d’autoconsum, atés que els agricultors difícilment premsaven més raïm als cups del que necessitaven per a casa. Només uns pocs colliters disposaven d’instal·lacions adequades per produir vi amb destinació al mercat. En els llibres del manifest del vi dels anys 1627 i 1631, quaderns que censaren la producció per disposició de les Corts Valencianes, destaquen per llur volum de producció els pobles de la séquia de Montcada: Albalat treia 17.500 cànters, a raó d’10,77 litres el cànter; Foios, 15.200 cànters; Vinalesa, 14.000, i Montcada, 15.200; bona part d’ells en terra de reg.

Dins dels cultius tradicionals de Vinalesa tambe destaquen, per l’antiguitat, el de l’albergina, els espinacs, la carxofa, el meló i la ceba; per la seua importància en la cura del bestiar caldria assenyalar també l’herba d’alfals. I finalment, altres destacarien per la seua condició de ma-tèria primera, directa o indirecta, de fibres utilitzades en la confecció i en la indústria.

El cultiu de l’albergina, l’al-badinjína dels àrabs valencians i la Solanum melongena dels botànics, formava part de la gastronomia de les classes populars del Xarq al-Àn-dalus. La semença es planta entre la mitjania de desembre i la mitjania de gener. Allà

per sant Josep, s’arranquen els plançons i es traslladen a un altre plançonar de marc més ample: d’açò, en diuen fer el repicat. Per a mitjan mes d’abril, les plantes passen al camp on, dos mesos després començarà la recol·lecció. El fruit cal recol·lectar-lo amb son calze i part del peduncle per a tenir-lo millor conservat.

També l’espinac, Spinacia oleracea, de-gué ser un conreu de certa importància en les nostres hortes d’època islàmica. Hi ha

F1

34 CARDELLS 1997: 240. “Els ceps, irrigats per a la comarca, representen un 28 % del sòl conreat, comptabilitzant tant vinyes adultes com joves o mallols. L’obssessió del pa i el vi, mediterrània i ideològica segueix pesant en l’actuació quotidiana juntament amb la infuència de les consignes capitalines i ocupava el llarg de l’any [...] Les tasques agràries de la terra vinya eren les habituals basades en el trinomi: poda en hivern, cavar i birbar i veremar després de l’estiu. Emperò detallant-les serien: podar i eixarmentar als mesos de desembre i gener; fer ocasionalment mugrons i llevar els ulls i brots de les plantes (esporgar), cavar amb forcat i amb aixades (per magencar, eixobrir i escanyotar) i regar-les”.


evidències documentals que, en vespres de la conquesta feudal, aquest cultiu prosperava als regadius valencians. Es tracta d’una planta poc exigent en matèria de climes i sòls, de curt cicle vital i que no demana llaurades profundes.

La carxofa, al-kharjófa per als àrabs i Cynara scolymuus per als botànics, ha estat present a l’Horta de València des d’època andalusina. Però ha sigut recentment, a partir de la dècada del 1960, quan més s’hi ha estés; en bona mesura, gràcies al procés de desintensificació que ha patit recentment la comarca. El fet que la carxofa puga romandre fins a tres anys conse-cutius al mateix camp i el fet, també, que la recol·lecció es realitze al llarg d’un període de temps bastant dilatat, n’han afavorit la difusió, en el marc i context –insistim– d’una agri-cultura que perd actius a la carrera, i on la dedicació a temps parcial creix en importància.

El terreny de carxofar cal preparar-lo durant l’estiu. Després de passar-hi la xaruga i d’esterrossar, s’hi aporta fem i s’hi passa la rella. En acabant, s’acavallona i es deixa les taules amb equidistàncies d’un metre poc més o menys. La plantació s’efectua al costat del cavalló, amb tres o quatre pams de separació entre planta i plata. Després, hom procedeix a regar el camp, operació que caldrà repetir a la setmana següent. Amb pos-terioritat, les immersions s’espaien cada quinze o vint dies. Mentre serà possible, se li passarà la birbadora per a controlar la malesa. Al mes de la plantació, s’aporta terra a la planta, recalçant-la amb la llegona.

La recol·lecció s’efectua tallant cada carxofa amb son tros de card i sa fulla. El llaura-dor va reballant les carxofes, acabades de tallar, dins la cistella de collir que duu lligada a l’esquena. Quan aquesta se n’ix de plena, el collidor carregat s’acosta a la vora del camp i s’inclina per abocar el contingut dins unes cistelles més grans, o bé dins unes sàrries. Aquestes cistelles o sàrries són les que carregarà en el carro per a transportar les carxofes al magatzem del comissionista.

Del meló de tot l’any (Cucumis melo), que és sens cap mena de dubtes un dels pro-ductes més cèlebres i valorats de l’Horta, atribuí l’il·lustrat Cavanilles, en la darreria del segle XVIII, una producció de 70.000 dotzenes al pla de Foios, tot i observant que es tractava d’una fruita supe-rior a quantas se conocen en Europa.

La sensibilitat que el meló de tot l’any presenta al fred, fa que la sembra s’haja de retardar fins que la tempe-ratura mitjana supere els 10 o 12º C, circumstància que a l’Horta sol esdevenir-se entre la darreria de març i la primeria d’abril. Ara bé, quan el conreu és resguardat per habitacles i tendals de plàstic, com sol estar-ho en l’actualitat, la plantació pot

F1. Recol·lecció de cebes.

F2. Cacau, pimentons, tabac, cebes.

F2


avançar-se fins i tot un mes. Les menes més primerenques són el meló tendral, seguit del franceset i el de la pell de gripau.

És un cultiu, el del meló de tot l’any, que demana una important aportació de matèria orgànica com adobat de fons; així com adobs minerals rics en fosfat i potassi, els quals li confereixen qualitat i consistència. Els adobs nitrogenats, cal administrar-los amb pre-caució, atés que un excés d’aquests jugarà en detriment de la qualitat del fruit.

El mirament amb què treballaven el melonar els llauradors de l’Horta s’estenia al més mínim detall: des de la correcta elecció de les llavoretes, fins al procés de comercialitza-ció. La llavor destinada al planter, verbigràcia, era triada dels millors exemplars, elecció que es realitzava amb ocasió d’una reunió familiar. Després de dinar, els comensals tas-taven cerimoniosament els fruits selectes i intercanviaven criteris sobre la qualitat de cada meló, dirimint sobre quin de tots sabia millor.

La llavoreta, extreta i assecada sense llavar-la, era conservada fins a mitjan mes de març en un indret ventilat. Arribat el moment oportú, se sembrava la varietat aginjo-lada (atxintxolà, en dialecte apitxat), de pell delicada i lluenta, però de poc d’aguant i amb tendència a quallar amb sabor coent. En passar sant Josep, arribava el moment de sembrar la varietat de meló negre, que era la més apreciada: fruits llargs i marcadament el·líptics; pell fosca; corfa pesant i consistent, i cultiu més prolongat i laboriós.

Un dels angles del camp, els més proper a l’entrada de l’aigua, era reservat per al planter. S’hi construïa, amb la terra que s’extreia, una sort de bassa, d’uns pocs dits de fondària, on anaven ficant boles de fem i terra, dins de cadascuna de les quals eren intro-duïdes quatre granetes de meló. Tot seguit, es regava el planter i se’l deixava germinar.

El cultiu de la ceba (Allium cepa) a l’Horta de València deu remuntar-se amb tota seguretat a l’època islàmica, per tractar-se d’una planta d’origen oriental. Tanmateix, en les relacions de Cavanilles (segle XVIII), no se li dóna gaire importància, tal vegada perquè no fou conreada en grans quantitats fins a mitjan segle XIX. En les dècades del 1860-1920, l’exportació de cebes valencianes a l’estranger, sobretot a la Gran Bretanya, adquirí una gran importància, i el conreu de la ceba a l’Horta es desenvolupà extraor-dinàriament. D’aleshores ençà, la ceba ha estat més o menys present a les nostres hortes, en funció de les fluctuacions de preus i d’altres condicionants internacionals que afec-taren conjunturalment l’exportació. De les innombrables varietats que n’hi ha, dues són les que han prosperat de manera especial als camps de l’Horta de València: la ceba bavosa i la ceba de gra.

El conreu de la ceba, encara que hui dia està força mecanitzat, ha requerit sempre d’abundant mà d’obra, donat que els planters han de ser trasplantats a posteriori i cal sotmetre la planta a un bon nombre de regons. Les tasques de cultiu comencen amb la creació del planter, fet de taules d’un metre d’ample aproximadament, sobre les quals s’escampa una capa freda de fem i terra. Les llavors (5/10 grams per metre quadrat) s’escampen i, damunt d’elles, s’estén una fina capa d’arena perquè l’aigua de reg no se les emporte. Per a la ceba bavosa, el planter es fa en la primera quinzena de setembre; per a la varietat de gra, durant els mesos de desembre i gener. Quan les fulles abasten poc més d’un pam d’alçada, és el moment d’arrancar-la. S’amanollen en garbes d’unes cinc-centes plantes, es lliguen i se les lleva –d’un tall de corbella– la meitat o un poc més de les fulles. Una volta carregats al carro, els cebollins són traslladats al camp on seran


plantats. Quadrilles de plantadors s’encarreguen d’una operació, la plantada sistemàti-ca, per a la qual cal dur subjectes i protegits els lumbars.

Hui dia, la plantació de cebes en terreny definitiu se sol fer sobre els cavallons, quan antigament calia parar taules planes, separades per cavallons o per solcs practicats amb aixada ampla, llegona, forcat o xaruga. La plantació antiga l’executaven colles de plan-tadors, organitzades en moltes ocasions pels llauradors del veïnat, que es tornaven els uns als altres les prestacions de treball. Dones o xiquets ajudaven els plantadors propor-cionant-los manats de cebollí. El plantador, alhora que agafava amb una mà el cebollí, accionava amb l’altra una xicoteta paleta, el palustre, que servia per alçar lleugerament la terra i introduir en ella la cabeça del plançó.

Després de trasplantat el cebollí, se l’irrigava i es repetia el reg cada deu o dotze dies al llarg del temps de creixença. Per traure’n la malesa i tancar la saó, calia entrecavar qua-tre vegades el camp. L’agostada de les fulles era el senyal inequívoc de la maduresa de la ceba, del moment en què calia arrancar-la després d’haver-ne tallat les fulles, deixant-hi només dos o tres dits de coll. Les cebes acabades de collir eren netejades de terra, reple-gades i ensacades. La varietat bavosa es recol·lectava vers la fi de maig o la primeria de juny, mentre que la de gra era recol·lectada entre la fi de juliol i la primeria d’agost.

Durant els mesos de gener i febrer, la ceba cotitzava a bon preu, raó per la qual in-teressava al llaurador conservar la collita fins a l’hivern i poder-la vendre aleshores. La preservació de les cebes es feia en ceberes o barraques de cebes, construccions de fusta característiques del nostre paisatge d’horta, que estaven pensades per airejar el contin-gut i que foren descrites d’aquesta manera per Manuel Sanchis Guarner:

A l’horta valenciana, criden l’atenció les nombroses ceberes o barraquetes de cebes, es-

tretes (1 metre), baixes (2 metres), però llargarudes (8 o més metres), amb la coberta de

palla a dos vessants, els murs amb peus drets i canyissos, i el sòl de llates o canyissos; però

generalment amb l’important detall d’estar aixecat una mica de terra, sostingut pels peus

drets susdits, per tal de preservar la collita de cebes dels efectes de la humitat.35

L’herba d’alfals destaca per la seua importància com a farratge. Aquest llegum (Me-dicago sativa) és originari d’Àsia i fou introduït en al-Àndalus pels àrabs. Ha estat con-siderada com una de les plantes farratgeres de major importància. A l’horta, l’alfals, en tant que la força animal era a la base de la vida laboral, constituïa un dels conreus fonamentals. Al pla de Foios, segons Cavanilles (1790), muy cerca de la décima parte de las huertas son alfalfas para el sustento de las caballerías, las que consumen también unas 30.000 arrobas de zanahorias. La mecanització dels quefers agrícoles comportà la dràsti-ca davallada de la producció durant en la segona meitat del segle passat. Si bé, en els úl-tims anys, la creixent afecció per l’hípica de certs sectors de la població, ha fet reviscolar en part el cultiu d’aquest farratge de farratges.

Per a cultivar-la, es precisa de llaurons profundes, per la gran longitud de les arrels. La sembra es realitza en taules, sobre un camp ben esterrossat. La llavor es mescla amb arena per a distribuir-la millor, i, una vegada escampada, es cobreix amb una passada d’entauladora. Al quart mes, es realitza la primera sega, que es repeteix de sis a set vega-des al llarg de l’any. A l’Horta, la sega té lloc normalment amb la corbella i més rarament amb una dalla.

35 SANCHIS GUARNER 1957: 73.


Alguns dels cultius que formen part de la imatge que tenim de l’horta tradicional són, en realitat, aportacions bastant tardanes al paisatge.

La importància que, fins i tot en l’actualitat, té a l’Horta de València el conreu de la creïlla (Solanum Tuberosum), podria fer-nos pensar que és un dels productes amb més història a la comarca. Res d’això: es tracta d’una planta d’origen americà que, fins al se-gle XVIII, no fou introduïda a València. Costà molt que la gent vencera la repulsió que li produïa i l’admetera com un aliment sa, donat que se li atribuïren injustificadament tota sort de mals, com ara la lepra o la febra. Foren els episodis de fam de la segona mei-tat del set-cents i de la primeria del huit-cents els que propiciaren el seu ús com aliment bàsic per al gros de la població. A mitjan segle XIX, encara era un cultiu rar a l’Horta

de València. Començà a estendre’s pels camps regats amb posterioritat a la dècada del 1860, i no fou fins al segle XX –quan fou introduïda la varietat primeren-ca– que la creïlla es generalitzà. En relació amb això, val a dir que la nostra una comarca, l’Horta, presenta condicions climàtiques que afavoreixen la producció primerenca de tubercles, i que ajuden a competir amb avantatge, doncs, amb els cultivadors d’uns altres cli-mes i latituds.

El conreu de la planta creïllera demana sòls de con-sistència mitjana, tendint a arenosos i gens pedregosos.

D’ací, la necessitat d’aportar esmenes silícies i arenoses als sòls excessivament argilosos i amb tendència a compactar-se, propis de l’Horta. Respecte del clima, direm que no suporta bé les gelades, fins i tot les més lleus, i que la perjudiquen les temperatures su-periors als 30º C.

Després d’aportar importants càrregues de matèria orgànica, s’inicia la preparació del terreny per al cultiu, que ha de ser minuciosa. Se li proporciona un reg i després se li passa la xaruga un parell de vegades, i la grada una o dues vegades, o bé, se li fan una o dues passades de fressadors o rotovàtor. Es marquen els solcs i s’acavallona, s’obri, a una distància entre solcs de 60 cm, o més si es tracta de la varietat tardana. Aquesta faena hui la realitzen amb gran perfecció els motocultivadors o mules mecàniques, però encara hui es fàcil veure cavalleries dutes per experts llauradors obrint els camps per a sembrar en ells la creïlla. Els bons obridors han estat i estan molt cotitzats i valorats entre els llauradors de l’Horta, i formen una mena d’aristocràcia del treballador agrícola.

La sembra es realitza amb creïlles de semença certificades, procedents habitualment de regions remotes. Una vegada adquirides, amb uns quinze dies d’avançament a la sembra, s’estenen en un indret d’escassa llum. Es planten a poder ser les creïlles senceres, de xi-cotet calibre, o trossejades abans de plantar, de forma que cada tros continga una o dues gemes. La plantació, que actualment és una fase mecanitzada, es realitzava a mà fins a fa poc. En el cultiu tradicional, el primer pas consistia a assenyalar: marcar l’alineació dels cavallons. Tot seguit, s’acavallonava el camp en lapses de pam i mig, adés amb l’aixada ampla, adés amb la llegona d’acavallonar, adés amb un forcat que incorporara postetes d’acavallonar. Amb el procediment de sembra manual, se sembrava al vessant de migdia o de cara-sol del cavalló per a les creïlles primerenques o novelles (hivern), i

F1-F2


en el d’ombria o obaga per a les creïlles velles o tardanes (estiu). La mecanització de la sembra ha eliminat aquesta beneficiosa pràctica i ara se sembra al centre del cavalló.

Després de grillar la gema i brotar la planta, se li dóna un primer reg, al qual succei-ran set o huit immersions més, al llarg dels quatre mesos que hi ha entre la sembra i la recol·lecció. Les tasques de conreu es concentren en dues o tres birbades manuals, tam-bé realitzables amb una cavalleria que arrossegue entre els cavallons la barqueta o rutlet. S’eliminen així les males herbes i s’aporta terra al cavalló, faena que serà completada amb la llegona. O alternativament, com es fa ara, emprant herbicides.

La recol·lecció es realitzava bé amb l’aixada, bé amb l’aladre. La mecanització, però, arribà també a aquestos treballs que avui fan tractors amb els estris adequats.

Altre cultiu amb tra-jectòria semblant al de la creïlla és el cacau (Ara-chins hipogea). Hui es fa difícil trobar a l’Horta camps plantats de cacaus (Arachis hipogea). Tan sols algun cavallonet per a l’autoconsum. I, tan-mateix, aquesta planta constituí durant anys un conreu fonamental per a la comarca. La introducció del cacauet data de les acaballes del set-cents. L’arquebisbe de València Francesc Fabian i Fuero, promotor del jardí bo-tànic de Puçol (1778), inclogué els cacaus en el parterre de conreus exòtics. Una època daurada del conreu i consum del producte seria la mitjania del segle XIX, auge que es prolongaria fins a la dècada del 1920. En les dècades del 1950-1960, entraria en retrocés i acabaria desapareixent.

Els cacaus se sembraven pel juny, col·locant dues o tres llavors per cada colp. Era un conreu poc exigent d’adobs i necessitava de tres a quatre regons. Per l’octubre, es recol·lectaven. Se n’arrancaven les mates i es deixaven assecar esteses al sol durant qua-tre o cinc dies. Una vegada seques, s’espolsaven les mates sobre unes cistelles en què queien els fruits. Una volta encambrats aquests, es procedia a netejar-los de restes de terra mitjançant un garbell de cacauero: receptacle redó, amb vores de llistó de fusta, endoblegat pels extrems per a formar l’estructura i amb un fons de pell foradada.

El cultiu del tabac (Nicotiana tabacum) requereix d’un planter que es realitza entre la mitjania de març i la primeria d’abril. Transcorregudes de sis a huit setmanes, els plançons són trasplantats al terreny definitiu on es planten en rengles. Les tasques de conreu eren relativament delicades, en particular pel que fa a despuntar els capolls flo-rals i a arrancar els xucladors laterals. Pel setembre, es tallaven les plantes, preferible-ment a migdia, per a deixar-les assecar al sol de la vesprada. Al sendemà, abans que començara a calfar el sol, es replegaven i es portaven a les cambres, on calia deixar-les penjant durant un mes, perquè s’assecaren a l’aire. Acabat el procés, les fulles se separa-ven de les tiges i eren remeses al Centre de Fermentació que hi havia al poble d’Albal, a l’Horta Sud. Això no obstant, una part significativa de la collita escapava al control de la companyia arrendatària del monopoli estatal de tabac, i es destinava a la confecció

F3

F1. Dacsa.

F2. Encisams.

F3. Xufa.


casolana de cigars purs de contrabando; els quals, encara que foren d’escassa qualitat, eren apreciats i consumits per la gent del país.

A hores d’ara, estranya veure per l’Horta de València parcel·les sembrades de dacsa americana (Zea mays). Tan sols hi trobarem algun cavalló de dacsar, generalment a la vora d’un camí, per a fer de tanca. En altres temps no massa llunyans, tanmateix, era aquest un conreu de primera importància i necessitat. La sembra, generalment poste-rior a la de la creïlla primerenca, tenia lloc pel mes de juny, en solcs separats uns quatre pams. El cultiu era poc donador de faena; només calia birbar la malea després d’haver regat. Això no obstant, atesos l’espessor i l’alçada de les plantes, així com la calor que feia en temps de birbar. Aquesta operació era considerada ben poc gratificant: Això és més pesat que anar a rascar dacsa, diuen encara per ací.

Les panotxes de dacsa eren collides a l’octubre, a mà. Eren deixades en el solc i, en aca-bant, tretes i carregades al carro o en cabassos. Els canyots se segaven amb una corbella i s’esgarraven per als jaços dels animals. Les panotxes eren desgranades a mà o a màquina, o bé es conservaven senceres, formant trenes que penjaven de les bigues del trespol de casa.

El cultiu de la tomata (Lycopersicon esculentum), rar en l’actualitat a l’horta de Vinale-sa, suposava en èpoques passades un complement important per a les economies fami-liars dels llauradors, juntament amb el pimentó i la bajoqueta. D’origen americà, com la dacsa i la creïlla, la tomaquera tardà molt a difondre’s al nostre país. Necessita de planter i posteriorment cal trasplantar-la al camp on creixerà.

Una part de la producció es consumia al llarg de l’estiu, donat que la tomaca ha estat un component tradicional de l’ensalada valenciana, i forma part de molts altres plats hortolans. Una altra part important del producte era tractat i conservat per a la resta de l’any. Fer la conserva de pots de tomaca era un ritual gastronòmic molt generalitzat entre les mestresses de l’Horta. La família al complet participava d’un procés que con-

F1


vertia per unes hores els corrals de les cases en factories conserveres. Pelar les tomaques, llevar-ne les llavoriues, col·locar-les dins els pots de vidre (material ben escàs aleshores) i aplicar-les el tractament de calor en calderes d’aigua bullint, constituïen, tot plegat, una domèstica manufactura en cadena, que les dones –coneixedores dels secrets fami-liars del procés– controlaven i dirigien amb familiar autoritat. El sistema de conservació aprofitava la varietat anomenada de tot l’any, que necessitava ser encanyada al camp perquè la mata s’enfilara per la barraca de canyís. A l’hora de collir aquestes tomaques de tot l’any, calia procedir amb cura de no provocar-les arrapades.

Les parcel·les de la nostra horta es dedicaren en altres temps a cultius que, com en el cas del forment i la vinya, avui ens resulten estranys. Es tracta del cultiu de plantes l’ús de les quals no és el de l’alimentació humana o el ramat, sinó la seua utilització industrial i, en el cas de la morera, l’ús de la a seua fulla com a aliment del cuc del qual, després de la seua metamorfosi, se n’obtindrà el fil per als teixits de seda.

En paraules de Tomàs de Otero, sots-secretari de la Reial Societat Econòmica d’Amics del País de València (1794), la collita de seda era aleshores el ramo de agricultura mas interesante que tiene el Reyno de Valencia36. Potser en cap altre racó de les terres valencianes es conega millor aquesta realitat que en Vinalesa. La cria del cuc de la seda suposà, des d’època medie-val fins a la crisi de la indústria sedera en la primera meitat del segle XIX, un complement econòmic de primer rang per als llauradors de l’Horta de València. Les famílies hortolanes centraven esforços i treballs en criar cucs, alimentar-los adequadament amb fulla fresca de morera i, en acabant, replegar els capolls d’on era treta la filassa de seda.

La morera present a casa nostra des d’època medieval era de la varietat Morus Alba o morera blanca, arbre exigent en sòls profunds i en aigua: com menys aigua hi haguera, menys fulla i de menor qualitat produïa. La multiplicació es feia per colze o per estaca, atés el bon arrelament que presentava l’espècie. Eren arbres esponerosos i vistents, i la creuera de les rames, en els exemplars adults, podia elevar-se per damunt dels 180 cm. La localització de la morera en les àrees de conreu era d’allò més variat: ocupava les voravies dels camins, les vores dels caixers de séquia, les tanques d’algunes parcel·les, els patis de casa... Els camps dedicats al conreu de morera, atés el distanciament que requerien els arbres, podien albergar, en règim de promiscuïtat de conreus, altres es-plets complementaris: dacsa, creïlles, blat, hortalissa, herba d’alfals i, fins i tot, fruiters intercalats. Eren dues les collites de fulla de morera: la de setembre i la de maig, aquesta segona de major qualitat.

El cultiu del cànem (Cannabis sativa) i el posterior procés d’amerat i fermentació fou, com testimonien les cartes de poblament medievals, una pràctica generalitzada a l’Horta de València, una herència també del passat musulmà. Es tracta d’un cultiu poc exigent en cures però molt necessitat de reg; encara que no tolera bé que l’aigua s’embasse o s’entolle. Després d’una cavada pregona, solia formigar-se el terreny apro-fitant a tal efecte els canyamassos de la collita anterior. En acabant, es femava i se li proporcionava un regó. La sembra s’efectuava arreu arreu, a la fi de març, i una setma-na després començava a brotar la mata. Calia birbar la malesa i regar cada quinze dies: quatre o cinc regons, fins a la fi de juliol o la primeria d’agost. Quan la fulla començava a perdre verdor, hom procedia a segar-la. Un colp tallada, se la deixava al terra en feixos arrenglerats perquè s’assecara convenientment. Als tres o quatre dies de bon sol, eren

F1. Recol·lecció mecanitzada de la xufa.

36 ARV, CLERO, Llibre 307 [Capbreus de la Cartoixa de Vall de Christ (1540-1541)]: El 9% de la superfície regada es dedicava al cultiu de la morera, especialment las parcel·les més pròximes a la població.


sacsats els feixos per eliminar-ne les fulles so-breres i els grans secs, i les tiges de fibra eren disposades en garbes d’una dotzena de manolls. L’operació subsegüent era la d’espolsar les gar-bes amb forques.

L’amerat el realitzava el propi llaurador en safareigs excavats ex professo. Introduïts en ells, els feixos de tiges de cànem es mantenien sub-mergits davall de pedrots que els impedien su-rar. En funció de l’època de l’any en què fóra

realitzat l’amerat, n’oscil·lava la durada: dels dotze o quinze dies d’estiu, als quaranta de la fi de la tardor. Per mitjà de l’amerat, es pretenia diluir la substància gomosa que unia les fibres perquè aquestes se separaren amb facilitat. Fora dels safareigs, la fibra era secada al sol i rastellada per a traure filassa i fer cordells, maromes, xarxes, o blanquejada per a teixir llenços de gran resistència i durada.

El lli (Linum usitatissimum) és una planta anual el conreu de la qual es remunta a cinc o sis mil anys arrere, és a dir, que apareix unit als inicis de l’agricultura com activitat hu-mana. És un vegetal de tija recta i fofa, d’un metre d’alçada aproximadament. L’espècie dedicada a produir teixits és força exigent en sòl i en aigua i tingué una gran difusió a les nostres irrigades hortes. Necessita també ser amerada perquè fermente i se solten les fibres que conté per a poder-les filar.

El conreu del cotó (Gossypium sp) estigué en auge durant la postguerra, donada la situació d’autarquia i de bloqueig internacional del règim dictatorial del general Franco. Calia proveir mínimament el mercat espanyol del tèxtil cotoner, i el govern impulsà l’activitat agrícola cotonera. En els inicis de la dècada del 1950, s’arribà a produir bona cosa de cotó a l’Horta de València. Però després Espanya s’obrí a l’exterior i el cotó re-trocedí de manera ràpida, fins a desaparéixer totalment.

L’horta de Vinalesa, com la dels altres pobles de la contornada, pateix en l’actualitat un doble procés: d’una banda l’acció de l’urbanisme que, amb un ràpid canvi de l’ús del sòl, destrueix els espais agrícoles; i d’altra, un procés de desintensificació sobre els mateixos espais. Fruit d’aquesta pèrdua d’intensitat ha estat l’abandonament de cultius necessitats d’abundants cures, planters, regs i recol·lecció escalonada i la seua substitu-ció per altres —alguns dels quals ja hem descrit— amb menors necessitats d’aquestos factors productius. Potser el que millor representa aquesta situació, entre tots els cultius existents, siga el taronger.

Els cítrics són cultivats a les terres valencianes, amb caràcter comercial, des de la fi del segle XVIII. Des d’aqueix moment, l’expansió del conreu ha estat constant fins als nos-tres dies, amb certs períodes de recés coincidents amb conjuntures bèl·liques. Les hortes, i la de València en particular, foren sempre reticents a la introducció del taronger dolç de la Xina (Citrus sinensis). Tal com afirmava Eusebi Gonzàlez-Sicília de Juan, patriarca dels estudiosos de la citricultura en els anys seixanta del segle passat:

Cuando se inició el cultivo de los agrios en esta zona, puede decirse que todas las tierras rega-

das por la red de canales existentes estaban ya en cultivo, por lo que los agrios sustituyeron en

parte a los cultivos menos remuneradores. Pero la mayor parte de los huertos se instalaron en

antiguos secanos, transformados en vergeles mediante el riego por aguas subterráneas extraí-

F1-F2-F3

37 GONZALEZ SICILIA 1963: 96.


das perforando pozos y elevando el agua, a veces a alturas considerables, mediante bombas

movidas por motores cuya energía de propulsión ha ido evolucionando al compás del tiempo:

vapor de agua, gas pobre, gasolina, gas-oil y electricidad. El número de huertos regados por

las históricas redes de acequias es relativamente pequeño 37

Probablement, els primers tarongers foren introduïts en l’horta de Vinalesa en l’última dècada del segle XIX. La plaga de la fitoftora, una dolença criptogàmica, perjudicà molt l’expansió del taronger en hortes de sòls argilosos i poc permeables. La Guerra Civil (1936-1939) suposà un altra aturada del procés, així com la postguerra, quan retrocedí el tarongerar valencià. El virus de la tristesa, especialment en les dècades de 1980 i 1990, ha suposat un dur colp per a la citricultura, que s’ha vist forçada a una ràpida i contun-dent reconversió.

El mètode de conreu tradicional, anterior a la mecanització, tal com s’ha practicat fins a ben entrada la dècada de 1960, comportava una sèrie de tasques encapçalades per una intensa treballada del terreny (treballà) o cavada (cavà) efectuada amb l’aixada. Els llauradors de la colla es col·locaven en una filada, els uns al costat dels altres per a cavar en tira. Es començava per una punta del camp i hom anava cavant fins arribar a l’altra punta, d’on calia tornar també cavant. Cada cavador cobria una àrea de dues o tres vegades l’ample de la pala de l’aixada. Es cavava a dos colps o a tres: colps d’aixada que eren a la dreta, al front i a l’esquerra del cavador. Entre cavador i cavador, hi havia una distància aproximada d’un metre. Després de cavat l’hort, calia deixar-lo sense regar el major temps possible, perquè així l’eliminació de la malesa fóra més eficient.

La preparació de l’hort per al reg, que era per immersió, requeria de taules delimita-des per cavallons. Es feia a mà, amb l’aixada, o bé amb l’acavallonadora tirada per una cavalleria, i necessitava, almenys en la franja sobre la qual actuava l’aper, una terra prè-viament esmicolada, bé amb el rutlet, bé amb la birbadora. Els cavallons i les taules eren distints segons l’edat de l’arbreda. Per als plançons, hom disposava taules estretes, al bell centre de les quals quedava el plançó, de manera que només una part de la superfície del camp era regada. Segons com anaven creixent els arbres, s’eixamplava la distància entre els cavallons, fins aplegar a la situació definitiva de reg de la parcel·la sencera, moment que estava en funció del tipus de plantació que s’haguera adoptat: bé a marc reial, bé al cinc d’ors. En qualsevol dels casos, es tractava d’evitar que el tronc de l’arbre entrara en contacte amb l’aigua del reg, per a la qual cosa, amb ajuda de la llegona, s’anaven alçant cèrcols al voltant de la soca de cada peu de taronger.

Durant el restant període d’activitat vegetativa del tarongerar (primavera, estiu i part de la tardor), a continuació de cada regada, s’eliminaven les males herbes, i es refeia l’estructura de cèrcols i cavallons de la parcel·la. Les birbades s’efectuaven a mà, amb ajuda de la llegona, o bé amb una cavalcadura. En aquest segon cas, s’emprava divers utillatge: l’entauladora de claus, la birbadora o el tallant, aquest últim sobretot en ves-pres d’un nou reg.

De les restants faenes relacionades amb el cultiu del taronger, algunes eren realitzades pel propi llaurador i unes altres per equips d’especialistes. Entre les primeres, hi ha el fet d’apuntalar els arbres amb canyes, per evitar el trencament de certes rames, o el contacte de les taronges de la bragada amb el terra i la humitat. Entre les segones, es-tan la podada i l’esporgada o aclarida, amb les ferramentes adients (destraleta, tisores, formó i serra); l’empelt, per a canviar de varietat, i l’arruixada o fumigació. La finalitat

F1. Tarongers.

F2. Codonys.

F3. Magrana.


d’aquesta última operació és la de tractar l’arbre amb productes químics que n’eliminen o minven l’acció dels paràsits i les plagues: mosques, aràcnids, fongs, etc.

Abans que foren introduïts els tractaments amb olis minerals, insecticides aplicats amb màquines de pressió, les fumigacions s’efectuaven mitjançant un sistema de tolda-da. Cada arbre era cobert total i hermèticament amb una lona adequada i, en l’atmosfera confinada que així s’hi aconseguia, hom introduïa un pot amb aigua i àcid sulfúric, al qual un operari afegia –contenint la respiració– cianur potàssic o sòdic. Aquest preparat, una vegada eixit l’operari, reaccionava dins el cobert de lona produint un àcid cianhí-dric que asfixiava els insectes. La perillositat del mètode i la complicació de l’aplicació afavoriren la substitució per polvoritzacions amb pressió, fent servir olis minerals, in-secticides i acaricides.

La venda i la recol·lecció de la taronja té seu propi ritual. Generalment, es feien tractes a pesar o a ull, amb escassa o nul·la documentació contractual. Hi destacava la figura del corredor, agent de l’empresa compradora que feia d’intermediari en les transaccions i controlava la recol·lecció. Colles de collidors a jornal o a destall, contractats pel comer-ciant o comprador, eren les que realitzaven l’operació recol·lectora. El llaurador assistia a la faena col·laborant amb els collidors i controlant el pes de la collita en una bàscula portàtil. S’hi pesaven els cabassos tarongers de palma entreteixida, més amples per la boca que per la base, que els collidors anaven traient del camp en pesades d’una arrova o més, regularment d’arrova i mitja. Una vegada pesats, els cabassos eren pujats al carro habilitat a tal efecte, on es col·locaven fins a tres nivells, de manera que no fóra danyada la fruita, i així és com els portaven al magatzem.

Les varietats de cítrics han anat canviant al llarg del temps. El llaurador no sol dubtar el reempelt d’una plantació, quan troba que la varietat que té perd competitivitat. De taronges, les menes més antigues pràcticament han desaparegut del mapa comercial i agrí-cola: la comuna, la cadenera, la sanguina... Totes elles donaren pas a varietats de major vàlua comercial, com són les del grup de les nàvels: la Washington i la Thomsom; poste-riorment, la Navelina, la Navel-late, i més recentment, la Nàvel Lane-late. El mandariner comú fou també durant molt de temps l’única varietat conreada de mandarina, a la qual s’incorporarien amb el temps la Nulera i la Satsuma, amb les respectives derivacions.

L’altre cultiu que està dia a dia ocupant més i més parcel·les de l’Horta és la xufa (Cy-perus esculentus) ja era ben establit a l’Horta en la darreria del segle XVIII. Cavanilles quedà sorprés per la presència de xufes a les hortes pròximes al riu-sec de Carraixet. A ell devem la descripció de les pràctiques de conreu, tal com es verificava a l’Alboraia de segles passats. Gaudim-ne, de la descripció:

Se escogen campos areniscos, preparados con bastante estiércol, y dos o tres rejas, en los quales

se pudieron hacer otras producciones hasta principios de julio, tiempo oportuno para hacer la

siembra. Armado el labrador con un azadón pequeño, da un golpe en la tierra, y, en el vacío

que hace el instrumento, echa diez o doce tubérculos, o sean chufas, que cubre inmediatamen-

te con la misma tierra que había levantado.

Continúa así por todo el campo, dexando más de un palmo entre hoya y hoya, para que pue-

dan multiplicarse las raíces y tubérculos, y luego da un riego general. Al quarto o quinto día,

se descubren ya los tiernos tallos, y entonces repite nuevo riego, aunque la tierra se mantenga

blanda y con humedad; estableciendo despues riegos periódicos, que se deben dar de diez en

diez dias con corta diferencia. Sucesivamente, en tres o cuatro veces y diferentes épocas, entra


despues de haber regado, y cava superficialmente las inmediaciones de los tallos, arrancando

y matando las yerbas extrañas que disfrutan del suelo en perjuicio de la juncia.

Ésta se halla en flor a últimos de setiembre; pero los labradores cortan regularmente los tallos

antes de florecer, a fin de que las raíces y tubérculos tengan más substancia. Hacia mediados

de octubre, llega el fruto a la perfección que se desea, y se regoge la cosecha. Para esto, forman

un nudo de los tallos y hojas que nacieron en cada hoya; dan con el azadón quatro golpes, que

forman un quadrado, moviendo por todas partes la tierra, y tirando por el nudo arrancan

las raices y tubérculos. Para separarlos de las raíces, sacuden los manojos contra un cañizo, y

luego los ponen sobre un harnero, por cuyos agujeros va cayendo en la tierra.

Últimamente, los lavan en agua clara y, bien limpios, los extienden para que se sequen y pue-

dan conservarse. El vulgo las come teniéndolas antes en agua doce horas. En Madrid y otras

partes, sirven para las orchatas que se venden con dicho nombre.

Com és obvi, el cultiu de la xufa s’ha mecanitzat progressivament al llarg dels anys. En la dècada del 1960, la recol·lecció era encara molt manual i tenia lloc els mesos d’octubre i novembre, quan la xufa es trobava a uns 10 cm de la superfície. Se n’arrancaven les fu-lles, usades per a jaços de bestiar, o bé se les cremava in situ. A continuació, amb el forcat, es desfeien els solcs i es passava l’entauladora pel camp, a fi de deixar-lo totalment pla. La recol·lecció s’efectuava amb màquines garbelladores creades ex professo –la matxina–, que atenien tres o quatre jornalers, els quals carregaven cabassets terrers plens de xufes i anaven alimentant amb ells la màquina. Aquesta, mitjançant un moviment giratori, separava la terreta i les pedres dels apreciats tubercles. Després, eren llavats aquests als llavaners de xufes: séquies modificades per a facilitar l’operació. En els últims anys, tant la manera de collir la xufa com la de rentar-la han patit importants modificacions.

A l’Horta tradicional, els fruiters han tingut tostemps una funció subsidiària: la de proveir de fruites de temporada el rebost del llaurador i la taula de la burgesia benestant

F1

F1. Plantació mecanitzada d’encisams.


de la capital, que posseïa heretats d’horta cedides en règim d’arrendament. Els arbres fruiters eren plan-tats a la vora dels caixers de séquia, per a consolidar-los; a les portes d’alqueries i barraques; als horts de les cases... El consum domès-tic en fresc i l’elaboració de conserves i confitures, producte del mestratge de les llauradores, eren els al·licients d’aquest conreu.

L’enumeració d’espècies seria llarga en excés: el magraner, d’ascendència persa; el co-donyer de fruita daurada i agradívol perfum, poc exigent en cura i gratificant en collita per a fer codonyats; la figuera, de corfa cendrosa i llisa, d’ombra refrescant, que qualla dues collites, bacores de primavera i figues d’estiu i tardor, consumibles en fresc, ame-rades per una copeta d’anís i unes rosquilletes cruixents, o en sec, com a postre hivernal, acompanyades de nous i cacaus; els cirerers, les pruneres, els ginjolers, les pomeres...

La progressiva pèrdua d’actius agraris, especialment durant l’últim quart del segle XX, degut als profunds canvis socioeconòmics experimentats per la comarca, ha donat com a resultat una pregona transformació de l’estructura productiva del sector agrari valencià. La pèrdua de població dedicada a les tasques del camp ha sigut dràstica i considerable, a causa de la industrialització i la posterior terciarització de l’economia. Cada dia és més recurrent trobar treballadors de la terra a temps parcial38, donat que els joves de família tradicionalment llauradora conserven la propietat de la terra, alhora que els llauradors de tota la vida van envellint. De resultes de tot això, s’ha produït una desintensificació creixent dels usos agraris del territori, manifestada per la proliferació de conreus menys exigents de mà d’obra, de fàcil mecanització i de productes comercialitzats per agents externs al món de l’horta.

Les antigues i complexes rotacions de productes hortícoles, que necessitaven d’una constant atenció per part de l’agricultor, han estat abandonades en profit de conreus més permanents i fixes. La carxofa i el taronger, entre d’altres, ha eixit guanyant del can-vi; però sobretot el taronger, que continua envaint a poc a poc tots els paratges i racons de l’Horta.

1.4. El regadiu en Vinalesa

Abans d’explicar el regadiu tradicional establert a Vinalesa amb aigües de la Séquia de Moncada, potser siga convenient estendre una mirada al conjunt dels espais regats per aquesta gran séquia, eix vertebrador de la comarca, i així fer més entenedor el seu funcionament i el lloc que ocupa Vinalesa dins del conjunt.

38 SALES 2006: 152.

F1


Els espais hidràulics inclosos dins el perímetre regat per la séquia de Montcada són el resultat de la interacció secular de l’activitat humana, creadora de la xarxa de reg i drenatge, i de les formes naturals del mateix espai geogràfic39. El resultat és un bell conjunt de plans inclinats, les parcel·les irrigades, cadascuna de les quals amb son rec individualitzat. L’horta resulta d’un conjunt de séquies derivades de la canal principal i subdividides en sequioles menors; més una xarxa de drenatge artificial que, amb els sobrants del reg de les parcel·les alteres, ajuda a regar les de més avall. Les parcel·les regades presenten un escàs declivi a dos vessants: la inclinació general, vers la mar, i la particular de cada camp o llenca de camps, cap a un col·lector topogràficament depri-mit –un escorredor– que en recull els escorrims i n’eixagua les aigües sobreres.

La interacció entre l’home i la natura ha estat constant i ha generat un equilibri més o menys estable entre els esdeveniments naturals d’elevada intensitat –riuades–, els de baixa intensitat –depòsit de materials erosionats– i l’acció humana, que tendeix, en funció de la tecnologia disponible en cada moment, a refer constantment el siste-ma, mitjançant el reanivellament i la retirada de les aportacions sòlides dutes per les grans revingudes, a través de les operacions d’escura i neteja sistemàtica dels canals d’irrigació.

El canal de la Séquia Montcada actua com un gran assarb de drenatge dels espais im-mediatament adjacents a l’esquerra. Tot un seguit de rambles, de major o menor extensió quant a la conca de drenatge que buiden, aboquen directament dins la séquia mare totes aquelles aigües de pluja que no apleguen a ser vehiculades pels barrancs de Carraixet i de la Calderona. Aquests jaços de rambla, interceptats per la séquia de Montcada, deixen de manifestar-se com tals en terra d’horta, i només els hi detectem com a paleocanals. La importància de la mare de Montcada com a col·lector de tot aquest escolament de pluja és, doncs, cabdal. Les correnties concentrades, d’alta capacitat erosiva, són en part conduïdes als grans evacuatoris, el Carraixet i la Calderona. I, en cas de superar-se la capacitat de la séquia i eixir-se’n l’aigua de mare, ho fa com escolament laminar, de menor poder erosiu. Abans que fóra revestida la séquia mare de Montcada, amb ocasió de les grans precipitacions, es produïen fortuïts trencaments o solsides del caixer40, amb els conseqüents problemes derivats de les destructi-ves barrancades de l’aigua rabent, concentrada als punts de ruptura.

En conjunt, els canals de-rivats de la séquia de Mont-cada conformen una densa xarxa de doble finalitat: dur l’aigua fins a les heretats que han de ser irrigades, i servir alhora de col·lectors de dre-natge de les mateixes heretats en els moments de sobtades i

39 RODRIGO PERTEGAS 1922: 37.40 ARSM, Comptes de Depositari, 1731-1732: “Confieso yo Joseph Miralles haver resivido del Señor Luis trenco Las sobre dichas noventa

y dos libras nueve sueldos y siete dineros que Ynporta la Madera que han tomado de la Cofradia de los Carpinteros para el rompimiento que se hizo en la Asequia de Moncada...”

F2

F1. Plantes ornamentals.

F2. L’Alqueria del Pi des de Vi-nalesa.


fortes precipitacions. Es tracta d’un sistema complex, des del nivell micro —parcel·la, braçal de reg— fins al nivell macro

—assut, canal principal, aprofitament dels desnivells, previsió de creixement, elecció dels cultius— on els llauradors, espe-cialment els fundadors del sistema, han realitzat un gran es-forç físic i intel·lectual.

La Séquia Reial de Montcada és sens dubte el més im-portant dels sub-sistemes hidràulics de l’Horta de València. El moment fundacional d’aquest sistema de regs roman, encara avui, ocult a la mirada dels estudiosos. De l’origen romà dels regadius de l’Horta de València, i de manera més concreta, dels espais que avui són regats amb aigües pro-vinents de la Séquia de Montcada, no posseïm cap dada fefaent, si bé existeix la constància d’intervencions en èpo-

ca romana41, concretades en l’existència d’una divisió parcel·laria, la centuriació, de la qual s’aprecien algunes empremtes en el parcel·lari actual42. El seu propòsit era la implementació d’un sistema agrari basat en la trilogia mediterrània: forment, olivera i vinya.

L’època islàmica, la més fecunda, reordenarà l’espai per a la seua posada en valor com a regadiu, i establir així sobre els nostres espais una agricultura de tipus monsònic —ca-racteritzada per la implantació de vegetals les necessitats hídriques dels quals superen l’oferta del medi natural. Avui sembla clar l’origen andalusí del sistema de reg de la Séquia de Montcada. Els feudals, després de l’ocupació del territori a començament del segle XIII, troben un espai agrícola habilitat per al reg, amb una línia de rigidesa, el canal de la Séquia, que ja està construït, en línies generals, amb el seu actual disseny.43

Amb tota probabilitat, els espais dominats pel canal de Montcada44, quedaren fixats en época andalusí. També un model d’ús de l’aigua basat en el repartiment proporcional. Els feudals, en el segle XIII han de assumir aquestos condicionants. El primer, l’espai regat, que no es fàcilment modificable i que romandrà pràcticament sense variació fins a l’actualitat; el segon, la proporcionalitat en l’ús de l’aigua que contradiu el model d’assentament cristià, les relacions de poder entre els nous habitadors i el model agríco-la que porten amb ells. En conseqüència, durant dècades, inclús centúries, gran part de la conflictivitat que se genera dins del nostre regadiu tindrà el seu origen en la contra-dicció entre ambdós models de repartiment de l’aigua.

La tradició, fruit de la prepotència del conqueridor i de les vel·leïtats colonials dels seus hereus, tendeix a magnificar el moment del traspàs, en el segle XIII, del sistema de mans dels habitants andalusins als cristians acabats d’arribar, al punt d’atorgar a la data del 8 de maig de 126845 una significació fundacional.

41 CANO 1974.42 SALES 1986: 110.43 ACV Perg. 1805: Divisió de los termes de Puçol i d’Annesa. 15 de novembre de 1240. 44 Per estudiar els regadius tradicionals, com el cas que ens ocupa, cal tenir present de manera clara l’efecte determinant de la gravetat.

L’aigua es mou per gravetat, de dalt cap avall, de forma que, una vegada establit el recorregut del canal principal —la línia de rigidesa del sistema— l’ampliació dels espais regables només és possible mitjançant el trasllat del punt de derivació de les aigües en el riu a un lloc situat a una major cota.

45 CORTÉS 2001: 208-209. “Dominus rex fecit donacionem et concenssionem francham et liberam habentibus castra, hereditates, alqua-reas et possessiones sub cequia de Muncada.

[Noverint universi quod nos] Iacobus, Dei gracia rex Aragonum, Maioricarum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani, per nos et nostros damus et concedimus vobis universis et singulis habentibus et habituris castra, hereditates, alquareas et quascumque alias possessiones sub cequia de Moncada imperpetuum ipsam cequiam que vocatur ‘Real’ liberam et francham ab omni servitute et exaccione regali et personali, prout ipsam huc usque tenuistis, et cum cequiis, aqueductibus, alveis magnis et parvis, factis et faciendis et cum omnibus aquis inde currentibus. Ita quod ex ipsa cequia possitis vos et vestri successores imperpetuum libere rigare, molere et ex ipsis aquis omnia facere que vobis et utilitati hereditatum et possessionum vestrarum videritis expedire, sine aliqua contradiccione et retencione nostra vel nostrorum et cuiuscumque alterius persone, ad

F1


Com hem dit unes línies més amunt, el regadiu de les hortes de Vinalesa es du a terme amb aigües del riu Túria derivades per la Séquia de Montcada mitjançant un assut46. Aquest regadiu tradicional s’articula per mitjà d’una xarxa de séquies derivades del canal principal després d’haver superat la imponent dificultat que suposa el barranc del Carraixet. El sistema cerca, amb èxit, maximitzar l’espai regat a partir de la línia de rigidesa que suposa el canal principal de la Sèquia Real. Així doncs, el sistema circulatori, d’aigua en el nostre cas, que va a vivificar els espais del terme de Vinalesa, està compost per una gran artèria, el canal principal, i una sèrie de conduccions secundàries de divers rang. Les derivacions de major entitat són: sèquia del Alcavons, el roll de Carraixet i la Fila; les de menor entitat: l’alter de Carmelo, la presa de Pau i el roll dels Orts, que completen el sistema. Passem a continuació, a descriure, ni que siga succintament, les característiques més importants del sistema de regs de Vinalesa.

Parlarem primer del canal de la Sèquia de Montcada. Aquest entra en el terme de Vinalesa després de travessar el barranc del Carraixet mitjançant un sifó —aplicació pràctica del principi físic dels vasos comu-nicants— que ha vingut en denominar-se el Cano, la construcció del qual data de 1634.47

Fins a la construcció del Cano, l’obstacle que suposava el barranc se superava mit-jançant una mota de terra que el creuava i sobre la qual discorria el canal; les esporàdi-ques, però en ocasions violentes, avingudes del Carraixet produïen grans desperfectes en la mota de terra, quan no la seua total des-trucció; aquesta situació, que impedia, mentre que es reparaven els desperfectes, el reg dels vasts espais situats al nord del barranc, també els de Vinalesa, va tractar de solucionar-se de manera definitiva amb la construcció del sifó, de manera que les avingudes del Carraixet dis-corregueren sobre ell i no pertorbaren el discórrer de les aigües de la sèquia fins a l’altra ribera. El Cano va servir també als transeünts que creuaven a peu el barranc per a dirigir-se a Alfara, o des d’aquell municipi veí, a Vinalesa48.

bonum intellectum et utilitatem vestram et vestrorum, non obstante aliquo foro sive statuto vel faciendo, in quo nos retinuerimus dictam cequiam.

Concedimus etiam vobis et vestris quod possitis ibi ponere cequiarium sive cequiarios ad voluntatem vestram, qui habeant illam po-testatem in illa cequia quam alii cequiarii habent in aliis cequiis regni Valencie in quibus sunt constituti ab hominibus terre nostre, vel quamcumque aliam quam vos sicut in re vestra eis duxeritis concedendam. Promittentes vobis per nos et nostros nunquam presentem donacionem revocare, impedire vel in aliquo contravenire per nos vel per interpositam personam nec permittemus vos vel vestros super predicta cequia in aliquo molestari seu etiam impediri.

Volumus etiam per nos et nostros concedimus quod nullus de dicta cequia posiit rigare, molere vel aquis inde currentibus uti sine vestra vestrorumque voluntate, salvo tamen semper quod molendina nostra et que pro nobis tenentur ad censum vel certum tributum habeant aquam ad molendum, quam hodie habent et habere consueverunt. Mandates [vicariis], baiulis, iusticiis et aliis officialibus et subditis nostris presentibus et futuris quod predictam donacionem sive concessionem nostram firmam habeant et observent et faciant inviolabiliter observari. Quicumque autem contra presentem donacionem nostram in aliquo venerit iram et indignacionem nostram et penam mille morabatinorum fisco nostro applicanda se noverit incursurum. Recognoscimus autem nos habuisse et recepisse a vobis numerando racione dicte donacionis et concessionis quinque mille solidos regalium Valencie.

Datum Valencie, VIIIº idus madii anno Domini millesimo CCº LXº octavo...”46 SALES 1986: 76. “El canal de Montcada deriva l’aigua del riu Túria en el seu quilòmetre 281,53 mitjançant un assut de pedra que

travessa el riu actuant com una presa”. GUINOT 1999: 63.47 GUINOT 1999: 118. “Arquitectónicamente es un conjunto que consta de dos casetas y sumideros del sifón, ubicadas a ambos lados del

barranco, y el tramo subterráneo en forma de túnel abovedado, construido inicialmente con cantería y posteriormente revestido en partes de ladrillo y argamasa…”

48 AMV Acta municipal, 21 Decembre 1922, Fol. 48: “Que habiendo invitado una comisión del Ayuntamiento de Alfara del Patriarca a este de Vinalesa para ponerse de acuerdo ambos Municipios en la construcción de pasos en el Barranco de Carraixet, asista una representación de este ayuntamiento lo más numerosa posible al cauce del mencionado Barranco el domingo próximo a las diez horas a conferenciar con aquellos Señores y estipular las condiciones para la construcción de pasos que son indispensables por correr agua todos los inviernos por el citado cauce.”

AMV, Acta municipal, 2 Noviembre 1922, Fol. 43: “Leída la carta del Sr. Alcalde de Alfara del Patriarca en que comunica si los pasos del Barranco de Carraixet se han de construir de piedra o porland, se prefieren los de piedra por resultar más económicos según los datos que facilita del importe de unos y de otros...”

F1. L’assut de la sèquia de Mon-tcada al riu Turia (Paterna).

F2. Vista aerea de l’assut de la séquia de Montcada al riu Turia (Paterna).

F2


Una vegada superat el pas del Carraixet, la sèquia penetra en terres de Vinalesa per les quals discorre descrivint una gran corba abans de travessar el nucli urbà i eixir d’ell ja en terme de Foios. El canal durant moltes centúries no va ser més que una gran rasa excavada en la prò-pia terra. Quan circumstancialment, a causa de l’orografia, circulava elevat sobre les terres confrontants, una potent mota el contenia. També en alguns punts del recorregut es van fer servir obres de maçoneria per a reforçar-lo. En ocasions es va canviar el traçat en algun lloc concret49, però la gran actuació sobre el caixer es realitza en temps més recents revestint amb formigó el canal.

Les obres de revestiment amb formigó del caixer de la Séquia Reial de Montcada s’iniciaren l’any 1936, a l’empara de l’autorització atorgada per la Direcció d’Obres Hi-dràuliques el 3 de juny del 1935. Però foren prompte interrompudes per l’esclat de la Guerra Civil, quan només s’havien executat 43 metres del tram primer. Calgué esperar als anys de la postguerra per a veure reiniciat tan important projecte.

Les obres de revestiment pogueren encetar-se gràcies a l’existència d’un marc legal que hi era favorable: la Llei d’Obres Hidràuliques de juliol del 1911 i el Decret del 15 de desembre del 1939. El mencionat marc legal proposava un model de finançament de les obres de revestiment i de millora del regadiu tradicional marcadament intervencionista. L’administració de l’estat, a través de les confederacions hidrogràfiques, elaborava els estudis i projectes a petició dels usuaris, organitzats en comunitats de regants. Els costos dels projectes i de l’execució de les obres eren assumits pels regants en un 70% (el 20% durant les obres i el restant 50% en vint anualitats al 2% d’interés) i per l’estat en un 30%.

L’execució de les obres es féu per trams, que no sempre foren consecutius al llarg del traçat de la canal. Les necessitats de cada moment i l’oportunitat de cada intervenció condicionaren el ritme de les obres. Aquestes es desenvoluparen en dues fases clarament distanciades en el temps. La primera fase, des de l’Assut fins a les Llengües, tingué lloc

des del 1935 fins a la primeria dels anys seixanta. La se-gona fase, la més recent, comportà el revestiment de la séquia en terme de Puçol, obra realitzada ja en la dècada de 1980.

El revestiment del caixer consistí senzillament a re-emplaçar l’antic, de terra, per un altre nou de formigó. Aquest, en general, constituït per una conducció a cel obert de secció trapezoïdal. A més, i de manera puntual, la intervenció fou completada amb un seguit de reforços d’obra: contraforts, cobriments, ponts, etc.

En l’any 1942 es prenen les primeres mesures referides al revestiment de la Sèquia de Montcada en les proxi-mitats de Vinalesa. Es tracta del projecte de revestiment del tram VIIIé que signa l’enginyer de la Confederació

49 ARSM, Justicia, Procesos, 1633: “[...] pera effecte de Provar y verificar Lo Cano que se ha fet en lo Riusech eo Barranc de Vinalesa pera pasar per aquell laygua dela Cequia de moncada per que en tems de avengudes de dit Barranch no es Rompes la cequia que estava descuberta...”; ARSM, Administració, Escures, visures i despeses d’obra, LL7, 1775: “Nota del Gasto que seha echo en lebantar los arboles que la abenida del Baranco aechado en tierra y Conponer los margenes: para poderlos regar; que estan en dicho Baranco de Caraget: desde lasalida del Cano asta ynmediato el roll llamado de Caraixet [...] en 13 de marso 1775...”; ARSM, Admi-nistració, Escures, visures i despeses d’obra, LL7, 1775: “Nota del Gasto del paredon que ceaecho en el Cagero dela Cequia: Real: termino de Vinalesa enfrente, la presa llamada els alcabons: en los dias: 29: 30: de Abril 75 uno y dos de mayo del mismo...”; ARSM, Administració, Escures, visures i despeses d’obra, LL9, 1776: “Nota del Gasto que sehaecho en abrir un pedaso de Cequia nueva de [...] pasos delargaria a la salida del Cano que trabiesa el Barranco llamado de Caraget: termino de Vinalesa, en los dias 9:10:11:12:13 y 14 de desiembre 1776...”; ARSM, Administració, Escures, visures i despeses d’obra, LL12, 1777: “Nota del Gasto que sehaecho en Cerrar la Cequia bieja y echar el agua por la Nueva y limpiarla; en el termino de Vinalesa alasalida del Cano; en los dias 6.7.8: y.9. de Octubre 77...”

F1


Hidrogràfica del Xúquer Eugenio Pinedo Souvirón. El tram té el seu origen en el límit entre els termes municipals de Mont-cada i Alfara del Patriarca, en la carretera de Montcada a València, fins a la bifurcació de la sèquia de Vinalesa. Es va decidir antepo-sar l’obra de revestiment d’aquest tram a la d’altres situats aigües amunt, perquè en aquest tram estava situat l’encreuament del Barranc del Carraixet. El sifó que permet el pas de les aigües es trobava en un lamenta-ble estat: “en situación peligrosísima de ser destruido y arrastrado por la corriente de las avenidas del barranco, a juzgar por la obra destructora de las últimas avenidas del mis-mo” —conclou l’informe de la Confedera-ció Hidrogràfica del Xúquer50. Informe que prosegueix: “El conjunto de la obra existente lo constituye el sifón y un gran muro de re-fuerzo adosado al paramento aguas abajo. A su vez este muro, a medida que las avenidas del barranco descarnaban sus cimientos, se había ido reforzando con varios contrafuertes de apoyo, pero como los remolinos de agua que se producen han ido socavando los cimientos de estos contrafuertes y el paramento aguas abajo”. Es va actuar sobre els 177,10 metres del sifó, reforçant-lo mitjançant un parament que es va adossar, aigües avall, als reforços que ja exis-tien. Es van emplenar els buits que les aigües d’avinguda havien produït i es va construir un mur de formigó ciclopi.

Amb data del 24 de maig del 1954, el sequier-president de la Séquia Reial de Montcada sol·licità la continuació del revestiment a la Direcció General d’Obres Hidràuliques, que el novembre del mateix any autoritzà el projecte per als dos trams que travessen el terme de Foios. A l’any següent, 1955, Antoni Garcia Lasbrandero, enginyer de la Confederació Hi-drogràfica de Xúquer, enllestí els projectes per als trams 9é i 10é (d’un total d’onze previstos) que eren els que afectaven la sindicatura i terme de Foios.

El tram 9é comprenia la canal des de l’eixida del cano de Carraixet, en terme de Vinalesa, fins al punt on deriva el roll de Foios. Així les coses, el caixer de terrer preexistent fou reemplaçat per un altre de formigó, de secció trapezoïdal i de 3,2 m de jaç per 3,45 m de llum superior, amb una fondària d’1,75 m. Cap destacar l’observació que l’enginyer projectista féu respecte de les característiques de la canal en aquest tram de Foios:

La capacidad del canal la hemos establecido en 7 m3/ss, algo superior a la que figura en los

tramos anteriormente estudiados, ya que hay que tener en cuenta las aportaciones que en

caso de lluvia se acumulan en la acequia, utilizada como otras tantas de la Vega de Valencia,

desde tiempo inmemorial, como azarbe de recogida.

Aquesta escarida anotació aclareix una de les paradoxes que acompanyen el disseny de l’històric canal. Els canals de conducció d’aigua per a reg tendeixen a disminuir la seua secció

F1. El canal de la séquia de Montcada en Massamagrell.

F2. Recorregut de la séquia de Montcada.

50 CHJ 1969.

F2


a mesura que avancen en el seu recorregut i són afectats per un major nombre de sagnies. Per contra, els canals la funció dels quals és la d’evacuar o drenar les aigües sobrants del reg o les pluges, tendeixen a incrementar la seua secció a mesura que avancen cap a la seua fi. El canal de Montcada, en el tram comprès entre el Cano del Carraixet i les llengües del Puig i Puçol manté les característiques constructives d’un canal de drenatge quan en realitat és un canal de reg.

L’enginyer Garcia Labrandero continua amb el seu relat:El buen estado en que se encontraba el sifón sobre el Carraixet, tras de la importante ac-

tuación llevada a cabo en 1951, aconsejaron mantenerlo tal cual estaba y no proceder a su

sustitución. Tras de superar el sifón, la acequia discurre por la margen izquierda del barranco

hasta el lugar denominado “el anell” en este punto la acequia se encuentra reforzada por

un muro trasversal a la misma construido sin duda para evitar el desplome de aquella que

discurre a unos 5 metros de altura sobre el lecho del barranco. El muro fue construido para

impedir el desplome del cajero del canal, situación que de seguro se habría producido de no

existir dicho contrafuerte.

F1


Desde “el anell” la acequia aleja su curso del barranco pasando por entre campos de labor.

Atraviesa el pueblo de Vinalesa para a continuación adentrarse en el término de Foios. La

longitud de este tramo es de 1.703,60 m.

Al ejecutarse la sustitución del antiguo cajero de tierra por el nuevo de mampostería y hormi-

gón, se procedió a rectificar también la rasante del canal en el tramo de Vinalesa. El salto de

un antiguo molino obligaba a un descenso de la lámina de agua haciéndose difícil el riego de

los campos que se extendían más allá del pueblo, siendo necesario para poderse regar, recurrir

al procedimiento de embalsar el agua en la acequia, con el consiguiente riesgo de rotura de

los cajeros. Aprovechando las abras se inutilizó el citado salto del molino y se estableció una

rasante única para todo el tramo de Vinalesa y el siguiente de Foios, consiguiéndose así elevar

la lámina de agua lo suficiente para poder realizar el riego sin las dificultades tradicionales.

Se estableció una rasante única para los dos tramos, establecida en 0,000675 m por unidad, es

decir, 0,0675 m por cada 100 m o 0,675 por cada 1000m.

Además de ya citada rectificación de la rasante general del tramo de Vinalesa y Foios, se

acometieron en el proceso de revestimiento del canal otras obras de importancia, como fueron

la remodelación del cruce de la acequia “dels Alcabons” bajo el canal principal – se trata de

un sifón en forma de alcantarilla de 0,70 m de ancho por 1,75 m de altura con bóveda de

medio punto- y la sustitución del muro trasversal, del “anell”, por un muro de sostenimiento

de hormigón en masa”.

Les obres es van projectar amb un pressupost per administració de 1.980.858,13 pesse-tes, per a finalment pagar al contractista 2.252.858,90 pessetes. El projecte d’enginyeria de l’any 1955 anava signat per l’enginyer de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer Antonio García Labrandero, informant-se favorablement el dos de desembre del citat any. El reformat i la liquidació definitiva du data de l’any 1966 i la signatura del també enginyer de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer José Sancho-Tello Báguena.

El reg de les hortes de Vinalesa s’efectua a través d’un conjunt de sèquies derivades de la de Montcada. Amb aquestes sèquies es regaran no solament els espais del terme de Vinalesa, si no que també una gran part dels veïns municipis de Foios, Albalat, Meliana, Bonrepòs i Mirambell, Almàsssera i les Cases de Bàrcena.

La profunda transformació que, en els últims anys, està esdevenint-se a Vinalesa, amb importants canvis en l’ús del sòl, tradicionalment agrícola, ara urbanitzat, ha fet que una part important dels espai irrigats hagen desaparegut, o estiguen en vies de fer-ho, amb la qual cosa també una part de la xarxa de sèquies ha patit transformacions —enca-dufat, adaptació a la xar-xa urbana—, i també, en ocasions, la seua definitiva desaparició.

F1. Mapa Topogràfic (1:10.000). L’assut de la séquia de Montca-da.

F2. Casa de l’assut de la séquia de Montcada (Paterna).

F2


En el quadre 8 podem veure el llistat de les sèquies del nostre terme i la superfície que reguen en l’actualitat. També en les cartografies es representen tant el traçat d’aquestes sèquies com els espais del nostre terme que cadascuna d’elles rega.

Quadre nº8Elaboració pròpia

PRESA Nº de parcel·les Superfície en fanecades

ALTER DE CARMELO 5 9,75

FILA-PARADA GROSSA 2 6,43

FILA-MACARELLA 128 374,42

FILA-TERS 91 288,215

ROLL DE CARRAIXET 99 280,99

SEQUIA DELS ALCAVONS 29 96,54

PRESA DE PAU 4 10,01

TOTAL 358 1066,355

La séquia dels Alcavons51 és la primera presa en el terme de Vinalesa52. L’aigua que de-riva de la Sèquia de Montcada va a regar els espais de Vinalesa, Foios i Albalat, pròxims al canal de Montcada, especialment els situats a la seua esquerra. A continuació, la presa de Pau i l’alter de Carmelo reguen, al costat del canal de la Sèquia de Montcada unes es-casses 20 fanecades de terra.

El roll de Carraixet53, que discorre, després de derivar de la Sèquia Reial, paral·lel al ba-rranc que li dóna nom, rega els espais meridionals del terme de Vinalesa i el del municipi veí de Bonrepos i Mirambell54. El creixement urbà sobre els espais pròxims al barranc del

51 ARSM, Administració, Escures, visures i despeses d’obra, LL7, 1775: “Nota del Gasto del paredon que ceaecho en el Cagero dela Ce-quia: Real: termino de Vinalesa enfrente, la presa llamada els alcabons: en los dias: 29: 30: de Abril 75 uno y dos de mayo del mismo...”; ARSM, Administració, Escures, visures i despeses d’obra, LL5, 1791: “Dia siete de Octubre 1791 segundo dia de visura Juntos y Congregados la mayor parte de los dose Sindicos en el termino de Vinalesa a la presa llamada dels Alcavons: para empesar la Visura: y ver y regonoser el rastrillo de dicha Asequia dels alcavons: y la presa de dicha asequia y Visto: y regonosido segun me dijo: el Señor: Josef Amigo Cequiero por quanto yo Pasqual Ruiz escrivano de fechos no mencontre; en Contraron la novedad de que avian mudado el rastrillo mas ariab y la presa la avian alargado dos piedras o losas todo sin orden de la Real: Junta, mandaron la mayor parte delos Sindicos: y Cequiero: que dichas piedras o losas se quitaran y el rastrillo; lo que se quito y que se pusiera en el estado que estava antes; lo que se acordo dicho dia siete por mayoria de Votos...”

52 ORAM, cap. 369: “A treinta brazas de la salida del Río Seco, caminando por parte abajo de la acequia, está la presa dels Alcabons, siempre corriente.

53 ARV, Governació, núm. 2216, mà 24, f. 1, 1416 (Vinalesa): “los regants del royll apellat de carraxet que pren de la cequia de moncada ben acostumat regar de tanda...”

ARV, Governació, Litium, 2216 [24 / 1 r-v] [26 / 1 r-2v, 45r-46v], 2217 [35 / 43r-46v] 5 Agost 1416: “Constituhit en presencia de vos molt honorable governador en Jacme Perez notari procurador del honorable micer ffrancesh blanch doctor en leys senyor del loch de vinalesa situat en la orta de la ciutat de Valencia dient o afermant que com per tots temps o almenys de tant temps a ença que memoria de homens no es encontrari o continuament les regants del royll apellat de carraxet ques pren de la cequia de Moncada han acostumat regar per tandes en aquesta forma, ço es que los que y son habitants del dit loch de Vinalesa exceptats una partida que es apellada dels malalts prenen e han acostumat pendre l’aygua per regar del dit royll lo dilluns el dimarts tro al dimecres al sol exit e los jusanes regants del dit royll ab la dita partida que es apellada dels malalts prenen e han acostumat pendre l’aygua del dit royll lo dimecres al sol exit tro al divendres al sol exit, e les heretats en lo terme de Carraxet prenen o han acostumat pendre l’aygua del dit royll per regar lo divendres e lo disabte e axi en la dita manera los havents heretats regants del dit royll han regat o dit de regar de la dita aygua del dit royll per tot temps o almenys de tant de temps ença que no es memoria de homens [...] E sie prevengut a audiencia sua e del dit seu principal que lo cequier de la dita cequia de Moncada apellats n’Arnau Serra e en Jacme Serra en Bernat Perez, Berthomeu Andres lo jove, Guillem Pedros, Pere Cora, Miguel Guerau, Domingo lede, vehins del dit loch de Vinalesa quison dels regants de la aygua del dit royll a instancia e requesta d’en Arnau Pich e d’en Lorenç de Camp dasens vehins del loch de Alenaça (Alfara?) e d’en Pere Ferrere vehi del loch de Moncada [...] e d’en Ostaler vehi de la dita ciutat ubertament dimarts pus prop passat huy a viii dies centra la dita costumy antiguada e dit de regar dessus sens connotar-hi lo dit micer ffrancesch blanch de qui es mes interes com sie directe senyor de les heretats dels dessus nomenats vehins del dit loch de Vinalesa e altres axi de la partida apellada dels malalts van de fora aquella. E sens dar dilaccio, o, aprovar com aquells diguessem e affermassen que per la forma dessus dita era stat acostumat de regar la aygua del dit royll dix que pronunciava e dehie que en les dies del dilluns e dimarts se regassen les heretats qui son la partida apellada dels malalts e los dessus dits vehins de vinalesa dixeren que noy consentien ans sen apellarien e les dites coses foren fetes e dites de paraula [...] Sia manat de part del governador al ce-quier de Moncada an Lorenz Cambdasens e n’Arnau Pi de Almacerao a hun estaler que no pertuben lo honorable micer francesch blanch e altres nomenats en la forma de dret en lo dret que regar del royll apellat de Carraxet sots pena de cent morabatins...”

ARV, Governacio, 2216, Mº 24 f. 1º: “Vinalesa. 1416. 5 augusti. Compareix lo honorable micer Francesh Blanch doctor en Leys Senyor del loch de Vinalesa, situat en la orta de la ciutat de Valencia dient que de tant de temps aença Que memoria de homens no encon-trari e continuament los regants del roll appellat de carraxet que pren de la cequia de Moncada han acostumat regar per tandes en aquesta forma ço es, que los que son habitants del loch de Vinalesa exceptats una partida que es appellada dels malalts prenen e han acostumat pendre laygua per regar del dit roll lo dilluns el dimarts tro al dimecres al sol exit...”

54 ORAM: cap 173: “Item: De allí acudieron al caño ó roll de Carraixet, y reconocido aquel y las jovadas que riega, proveyeron que se egecute lo convenido en la escritura de concordia en el capitulo diez y seis, esto es, que ha de tener doce dedos de diámetro”.


Carraixet ha suposat la necessitat de variar el traçat d’aquesta sèquia i procedir al seu reco-briment en alguns trams55. Sobre el seu caixer va existir també un molí, avui desaparegut, però del qual queda constància en la toponímia urbana56.

Encara que pràcticament sense espais que regar en l’actualitat i amb gran part del seu recorregut per la trama urbana de Vinalesa, el rollet dels Orts57 és la derivació que segueix després del roll del Carraixet. En altres temps va existir un roll de Guillem58 situat entre el roll de Carraixet i el dels Orts. La Fila59, de Meliana o de Foios, que amb els dos noms se la coneix, és, amb tota probabilitat, la derivació de la Real Sèquia de Montcada de major entitat; amb les aigües derivades per ella, van a regar-se les hortes de Vinalesa, les Cases de Bàrcena, Foios, Meliana i Almàssera. Una vegada iniciat el seu recorregut, i deprés d’un tram netament urbà60 a l’esquena de la Fàbrica, la Fila va a dividir-se en dues grans sèquies al costat de la tàpia de Rafia Industrial: d’una banda la que prosseguirà el seu recorregut cap a terres de Foios i, per una altra, la que regarà Vinalesa. Unes sòlides comportes, accio-nades manualment, permeten dirigir per una o altra entrada les aigües de la Fila. També permeten, tancant ambdues comportes, elevar el nivell de la làmina d’aigua per a perme-tre que aquesta accedesca a una derivació, situada en el marge esquerre del caixer de la Fila, a escassa distància del tallamar: es tracta de la sèquia de la Parada Grossa, que com evidencia la necessitat d’elevar les aigües, rega altera i, després de discórrer paral·lela a la Fila que es dirigeix a Foios, la creua per damunt i passa a regar, dividida en tres braços, les hortes en els límits de Foios i Vinalesa. El canal que regarà Vinalesa, després de creuar per l’hort del Col·legi, es divideix al seu torn en dos canals: un, el del Ters o Terset que rega els espais més pròxims al límit amb el terme de Foios; un altre, el denominat fila de Macarella61 prossegueix el seu curs regant els espais que se situen al costat dels regats pel roll de Carraixet, i es perllonguen cap a les hortes dels Cases de Bàrcena i Almàssera.

55 AMV, Acta municipal, 23 Juny 1923, Fol. 15: “Que pase a estudio y dictamen de la Comisión de Policía urbana y rural la solicitud del vecino José Mellado San Antón en súplica de que el ayuntamiento marque las lineas de los solares en un campo de tierra huerta que posee en la partida Roll de Carraixet que desea urbanizar y que se le autorice para cubrir la acequia de Carraixet que discurre al lado de su casa con el fin de edificar encima de ella.”

56 GUINOT 1999: 120.57 ORAM, cap 173: “De allí acudieron al roll de los Huertos, y visto aquel, proveyeron quedara ccomo estaba, y que riegue como se ha

convenido en el capítulo nueve de dicha concordia”; cap 372: “A cuarenta y siete brazas de dicha boquera está el caño ó rollet llamado de los Huertos, sentado á dos palmos de cara de agua; tiene once dedos de diámetro, tira tres filas, y riega como puede”; ARSM, Ad-ministració, Escures, visures i despeses d’obra, LL5, 1791: “Visura echa 24 de Agosto 1791 del roll llamado dels orts, que esta en el Cagero dela asequia: Real: termino de Vinalesa: de orden de la Ilustrisima y Real Junta dada; en 18 de Agosto 1791 en asistensia del Señor Juan Chulbi Cequiero de Josef ferrer de Meliana experto matematico; de Pasqual Ruis escrivano de fechos: todos de dicha Real Asequia para ver si dicho Roll esta Segun Readreso y Capitulo ó no; que es el Capitulo 372: folio 130 nº: 126 que: su contenido es del tenor siguiente:A 45 brasas dela boquera dita de Gillem, esta el rollet dit dels orts asentat a dos pams de Cara de aygua de aygua te 11 dits de diametro tira 3 files de aigua rega Com alter; este es el capitulo: Dicho Roll deve tener 11 dedos de diametro asentado a dos palmos de Cara de agua, y Aviendose medido por el dicho experto Sencontro que tiene de diametro 10 dedos y medio; y en quanto a la alsada; parese que se deve alsar palmo y medio y todo quedo a conosimiento de los expertos que se nombraran assi dicho Roll Como el de Caraixet y fila de Meliana...”

58 ORAM, cap 371: “A once brazas de dicho caño ó roll hay una boquera llamada de Guillem, es muy alta, riega como puede, tiene brancas de piedra y un palmo de ancharia”.

59 ORAM, cap 373: “A veintisiete brazas de dicho rollet está la fila de Meliana, sentada á suelo de acequia; tiene de alzada seis palmos y tres dedos, y de ancharia nueve dedos, con gafas de hierro, y un paredón largo hasta otra boquera llamada del Secretari”.

60 AMV. Acta municipal, 17 Juny 1922, Fol. 27: “Que pase a estudio de la Comisión de policía urbana y rural si los trabajos que se están haciendo en la acequia de la Fila para limpiar la tierra caída en ella estos días, debe abonar el importe de los mismos el ayuntamiento, el molinero Francisco Hurtado Herrero o el dueño del molino.”; Acta municipal, 7 Setembre 1922, Fol. 37: “Que para pagar el importe de las obras ejecutadas en el margen de la acequia de la Fila, al final de la fábrica nueva de los Señores Trénor y Cia, que por afectar a la seguridad del tránsito por el camino de Foyos y estar comprendidas en el trayecto de la citada acequia hasta el que llega el embalse de las aguas del molino harinero de Dª Angelita Benedito han de pagar, según convenio para este caso, por mitad el Ayuntamiento y la propietaria del molino, y que en representación de ambos ha ejecutado el arrendatario Francisco Hurtado Herrero, presente este cuenta justificada de todos los gastos ocurridos...”

61 ARV, Governació, Litium, 2244 [15 / 5 r-v] [16 / 37 r-v, 45r-48r], 13 Octubre 1431: “[...] en jacme guerau vehi del loch de Vinalesa axi com a hereter de huna fila desus scrita, en nom del honrat micer ffrancesch blanch senyor del sit loch, e encara en nom dels altres hereters de la dita fila vehins del dit loch dient que com laygua qui discorre per la fila appellada de martarella [macarella] sia stada en temps de tandes segons carta de aygues feta en la qual carta ja sen fa mencio que en temps de abundancia de aygues sia acostumat regar de la dita fila segons costum antich la qual cosa es despuys que lo regne es de cristians ença que memoria de homens no es en contrari que en lo temps de no tanda habundancia de aygues qui primer pren laygua per a regar aquell acabe de regar e algun sobira o jussa no li.n pot liurar sots pena de Ix sous segons lo fur primer rubrica de cequies e ara los hereters jusans, ço es de meliana e altres a induccii de mossen guerau qui han haut per advocat o conseller ab gran cuyta induhit lo cequier e los sindichs de la cequia de moncada e encara los veedors de la dita cequia en cas del temps present e ara que reguen ab tandes e ja prenda la dita aygua e no es prest de la aygua com no sie [...] temps de abundancies mas solament de tandes e ja partida laygua de la dita fila han aplegats los cequiers e vehedors e encara sindichs e induits que axi.s deu fer com ells volen ab consell del dit micer E no sie raho que la costum antiguada et depuys que la terra es de cristians axi voluntariament es...”.

F1


1.5. El tandeig de l’aigua i l’organització dels regants

La pràctica tradicional del reg a mantaA les hortes tradicionals, on el reg es realitza per immersió, a manta, les tasques de

cultiu associades al procés suposen una part fonamental del conjunt de l’activitat agrí-cola. Així, les operacions de preparar la parcel·la per al reg, regar i realitzar el conjunt de faenes ulteriors al reg, formen part de la vida quotidiana del llaurador de l’horta.

En el cas dels regs de la Séquia Reial de Montcada, totes i cadascuna de les parcel·les, exceptuats els antics arrossars, tenen la possibilitat de ser regades de manera autònoma, sense dependre per a res del reg dels camps circumdants. En conseqüència, a cadascuna d’elles arriba la corresponent sequiola o regadora, amb els portells necessaris per a gi-rar l’aigua dins el camp. En aquest sentit, caldrà diferenciar les derivacions curtes, que reguen parcel·les contigües a la canal principal, dels braçals ja comentats (la séquia dels Alcavons, la fila de Meliana, el roll de Foios, el roll d’en Cardó...) que reguen partides i sindicatures senceres. Val a afegir, a tot això, que cada camp ha de tenir resolt el desaigüe dels sobrants del reg, si n’hi ha. Si bé, tot bon regador interromprà el reg de la parcel·la quan arribarà el moment adequat per a evitar l’excés d’aigua.

La disposició de cada camp per al reg estarà en funció de la forma del mateix i, fona-mentalment, del cultiu que hi haja plantat. Es farà imprescindible, en tot cas, la forma-ció de cavallons com a mètode més pràctic per repartir l’aigua per dins la parcel·la i fer que la terra se l’embega. La mena de cultiu, com s’ha dit, condicionarà també l’execució i la disposició dels cavallons. Els conreus arboris, fruiters i cítrics, amb marcs de planta-ció relativament espaiats, es disposen de forma que els cavallons ocupen el centre de la taula limitada per les línies d’arbres. Encara que, en temps recents, es tendeix a acava-llonar per la soca dels troncs, amb l’objecte de mantenir durant un espai prolongat de temps el mateix cavalló.

En els cultius herbacis i hortícoles, la diversitat de disposicions varia molt en funció del cultiu: acavallonat total de la parcel·la per a les xufes, les carlotes, les creïlles, els fesols, les tomaqueres, etc.; cavallons emparellats amb taules contigües per als melons d’Alger i de tot l’any; taules separades per cavallons per a les cebes i també per al reg previ a la plantació... La major o menor inclinació de la parcel·la farà aconsellable la disposició, al llarg dels cavallons, d’obstacles transver-sals –aletes– que faciliten la minva en la velocitat de l’aigua i la millor penetració d’aquesta en el sòl.

Oberta pel guarda la derivació de la Sé-quia quan corresponga la tanda, l’aigua ve dirigida dins de cada terme pel correspo-nent atandador: regador expert que paga cada ajuntament amb aquesta finalitat. Ell és l’encarregat de tornar l’aigua a la séquia comuna, de girar-la, quan el reg del braçal haja conclòs, tot i evitant que passe l’aigua a altres partides on no per-toque, o als extremals, en cas d’haver-ne.

F1. L’assut de la séquia de Mon-tcada (segons Fernandez Ordo-ñez).

F2. Almenara Reial.

F2


El torn de regatge dins de cada braçal està preestablit de forma immemorial, i és deure del guarda i de l’atandador fer-lo respectar.

Les funcions de l’atandador, arreglador d’aigües o se-quier, que amb totes aquestes denominacions ha sigut conegut l’ofici, eren força variades i resultaven impres-cindibles per al bon regiment de les aigües de l’horta. A ell, li havia de demanar l’aigua qualsevol regant que volguera utilitzar-la. L’atandador anava manant a cada braç, segons l’ordre preestablit, l’aigua, i la girava al braç consecutiu quan acabava l’anterior. Així mateix, en cas d’interrupció de la seqüència habitual per qualsevol causa (fi de la tanda, tandeig en temps de sequera...), en tornar a la normalitat, l’atandador havia de tornar l’aigua al mateix camp que s’havia quedat a tall de reg.

Els regants havien i han d’acomplir tot un repertori de normes d’ús i costum de bon hereter, pel que respecta a l’empriu de l’aigua i als ordres de tandeig immemorial, de-fensats per l’atandador mitjançant la capacitat d’imposar sancions als infractors. Així les coses, quan un regant troba l’aigua que va a perdre, pot prendre-la, però després d’haver-

la presa ha de manifestar-ho a l’atandador. El llaurador que vol regar el seu camp i té a tal efecte la parada feta, ha de comunicar al regant precedent la intenció de regar després d’ell, per a soldar així la tanda i evitar que un altre regant posterior en el cicle s’avance i li desfaça la parada. El mateix llaurador haurà de preservar els camins i les sendes, per la qual cosa voldrà evitar que l’aigua que sobreïx de les séquies sobreregue els vials. D’altra banda, les parades no podran ser realitzades amb fang exclusivament, ans mitjançant taulells o lloses ampostades amb llot que prendran sense deteriorar ni fer malbé el caixer de la séquia. Etcètera.

Les obligacions dels regants amb el sistema de regs són de dues sorts: les unes, re-ferides al manteniment físic del sistema; les altres, relatives al sosteniment econòmic d’aquest. Les primeres es concreten en l’escura i en la neteja dels braçals i la séquia mare, on aquesta no es trobava revestida de ciment. L’escura i manteniment dels braçals està organitzada de manera que rarament queda un sol pam de séquia o d’escorredor per aclarir, desbrossar i escurar. Aquestes operacions es realitzen almenys tres vegades al llarg de l’any, sense data fixa, i quan la junta de regiment ho troba adient. Hom dóna de termini per a realitzar-la una vintena de dies, del vint del mes corrent fins al dia deu del mes següent. Conclòs el termini, el guarda de la demarcació passa revista per a comprovar si ha estat executada correctament l’operació. En cas negatiu, és esmenat el comuner insolidari i, si aquest persisteix en la negligència, l’escura és feta a despesa seua per personal al servici de la Comuna de Montcada, i així se’l sanciona.

En un altre temps, quan la séquia principal no estava enlluïda, l’escura s’executava almenys una vegada a l’any. Cada vila, lloc i comú tenia assignat un segment o trançó de la séquia, proporcional al reg que li pertocara62.

62 ORAM. cap 535: “Item: El común del lugar de Vinalesa tiene obligación de mondar y desbrozar desde dicho caño ó roll deEnferris hasta el roll llamado de Almeler.

Item: El común de Mascarilla tiene obligación de mondar y desbrozar desde dicho roll de Almeler hasta una presa que hay en la acequia Real cerca de un ciprés”.

F1

F2


Com s’observa, el tram de séquia mare que pertocava escurar i desbrossar al comú de Vina-lesa, no era el del propi terme, ans un tram de la canal situat aigües amunt, concretament en el terme de Rocafort. Amb aquesta ordinació de l’escura, hom pretenia que l’interés de la comu-nitat estiguera en deixar ben net l’accés de l’aigua al terme propi. Així, els diversos comuns de la Séquia Reial de Montcada havien de mantenir en òptimes condicions la compartida mare, però sempre vigilant aigües amunt del punt on cadascú rebia les aigües de la tanda.

Per a aquestes operacions, hi havia acordades unes dates: Que el acequiero sea obligado a mondar en el mes de abril, y mandar mondar a los regantes allá donde hay acostumbra-do mondar, de sol a sol y de orilla a orilla (...), y desbrozar en el fin del mes de agosto. El tram de capçalera dit del sequier era potestat i obligació del comú de la Séquia Reial, o del sequier, en cas d’estar arrendat a aquest. En temps més recents i en l’hora present, la neteja i el manteniment del total de la séquia mare depén exclusivament del comú de la Séquia Reial i es verifica en primavera, per mitjà dels guardes de les demarcacions, dotze en total, que formen un equip. Corbelles per a desbrossar i llegones per a netejar el jaç són les ferramentes que hom requeria antigament. Després del revestiment, la neteja pràcticament es pot dir que s’ha mecanitzat.

Com a últim apunt, respecte de les obligacions econòmiques dels regants, cal dir que es redueixen al pagament del sequiatge, les sancions, les taxes per autoritzacions de re-vestiment de braçals i les visites facultatives.

La tanda: vells i nous sistemes de torn de reg

Hui dia, el torn de regatge, la tanda, ve donat per una rigorosa successió al llarg de la séquia mare de Montcada. S’inicia el reg a la primera presa de Paterna, la séquia de la Saldia, i conclou a les darre-res preses del terme de Puçol: el roll de la Claveguera i la séquia de la Ratlla. Entre les unes i les altres, van sent obertes les di-ferents i correlatives derivacions, i, segons que conclouen els regs dels espais co-rresponents, comencen els d’aigües avall. D’altre cantó, hi ha un curiós aparellam de represes, els quadrats, que facilitaven l’elevació de la làmina d’aigua fins abastar els alters, les preses dels quals estan situa-des més amunt del llit del canal.

Tradicionalment, però, la tanda ha dis-corregut de ben diferent manera. Hi exis-tien drets adquirits; una clara diferenciació del reg d’aigües amunt i d’aigües avall del Quadrat de Montcada, i certes peculiaritats en el reg de les circumscripcions perifèri-ques i jussanes, com són les hortes del Puig i Puçol. Per exemple, els dissabtes de vespra-

F1. Caixer antic de la séquia de Montcada.

F2. Molí d’Alfara y comportes del derramador del Cano del Carraixet.

F3. El canal de la séquia de Montcada en Alfara.

F4. Eixida del Molí d’Alfara.

F3

F4


da hom tancava totes les pre-ses anteriors a la travessa del camí de Nàquera, a l’alçada de Massamagrell, i, a la posta de sol, l’aigua era ensolcada cap avall per a donar inici a una tanda del Puig i Puçol, tal com havia sigut acordat l’any 1658, arran d’una con-còrdia de què prengué nota el notari Andreu Puig63.

A l’eixida de sol del diu-menge, dins la tanda del Puig i Puçol, començava el reg dels alters, aigües avall del riu-sec de Carraixet. So-bre el migdia de diumenge, els alters havien cessat de re-gar i eren tancades les preses.

A les cinc de sol del diumenge, es donava reg als alters de major dificultat (preses més altes), episodi de la tanda conegut com el reg de les cinc de la vesprada. A l’eixida del sol del dilluns, es donava per conclosa la tanda del Puig-Puçol i eren obertes les preses que van del barranc de Carraixet fins el camí de Nàquera (Massamagrell), a fi que anaren regant els rolls de dilluns64.

A la posta de sol del dilluns, concloïa el reg de dilluns i tornaven a girar l’aigua cap al Puig i Puçol, per tal de reforçar el reg de la tanda Puig-Puçol. Dimarts a l’alba, s’encetava el reg de les preses de Paterna, i, d’allí cap avall fins a Carraixet. Aquest reg prosseguia dimecres, dia de quadrat de Montcada65. El mètode de reg d’aquest quadrat contemplava dues modalitats: quadrat ordinari, amb aigua només per a verdures, i quadrat extraordinari, amb una fila apta per a taules d’hortalissa, camps de guaret, arbredes de fruiters i horts de taronger.

Dimecres a sol post, eren tancades les preses d’aigües amunt de Carraixet (potser fins a la presa de la fila d’Alfara) i s’iniciava el reg aigües avall de Carraixet, el qual continuava dijous fins al quadrat de Rafelbunyol (a la caiguda de la rambla del Cabeç Bord, vora la tandera del Puig i Puçol). Era el torn dels forats de reg de dijous. Divendres, en clarejar el dia, començava el reg a Paterna, encara que fins a migdia no solia arribar l’aigua al quadrat de Rafelbunyol. Dissabte a migdia, eren closes les preses d’aigües amunt del cano de Carraixet, i recomençava de nou el procés ja comentat de la tanda del Puig i Puçol.

63 ORAM cap 77: “Que en tiempo de abundancia hayan de regar los lugares del Puig y Puzol, tomando la agua puesto el sol hasta el lunes sol saliente, con tal que en dicha tanda se hayan de regar todas las tierras inferiores del Río Seco, cortando todas las aguas altas y bajas, corrientes y no corrientes superiores á dicho río”.

64 ORAM, cap. 78: “Ha sido convenido: que el día lunes hayan de estar cerradas todas las aguas atandadas del Río Seco hacia arriba, con tal que no falte el agua para el molino, segun lo arbitrarán y declararán los síndicos electos y espertos en la conformidad que abajo se dirá, esceptuada la fila de Alfara; dicho día lunes han de estar cerrados todos los caños ó rolls atandados hasta el sol puesto, escepto la fila de Meliana, la fila de Albalat, el caño o roll de la Maza, y el de Masamagrell, en caso que el síndico de dicho lugar firme la presente concordia”.

65 ORAM, cap. 78: “A cincuenta brazas de dicha presa (el Puntarró) está el cuadrado de Moncada con brancas de piedra; tiene de ancho trece palmos, y de alto ocho; se cierra en día de cuadrado con vigas y tablados; y también se cierra de quince á quince días, no habiendo impedimento de seca, según reales privilegios”.

F1


Organització dels regantsi solució de conflictes

Les desenteses per l’assunt del reg en l’àmbit de la sé-quia de Montcada han sigut, al llarg del temps, de dos ti-pus ben diferenciats. D’una banda, hi ha els conflictes interns a la comunitat: adés entre hereters, adés entre aquests i la comunitat, adés entre distintes demarcacions del reg. D’altra banda, hi ha els conflictes amb les séquies o rega-dius limítrofs, o amb les institucions públiques amb competències en matèria d’aigües. La conflictivitat interna s’ha solventat sovint per procediments privatius de la Comuna, tal com ho consignen els reials privilegis de Jaume II del 1321 i el 1326, relatius a la no intervenció de la justícia civil o d’altres jutges en les causes entre regants de séquia; qüestions que foren refermades pel privilegi reial de Pere II de l’any 133966.

Els afers entre regants de la Séquia Reial els resol un tribunal privatiu. La séquia de Montcada es dotà de tribunal propi de justícia, que actua en juís orals i sumaris, on s’ou, es delibera i se sanciona per les faltes comeses. El funcionament és el següent: davant un clam o denunciació cursada per un comuner o per un guarda, el secretari cita a tribunal, amb indicació de dia i hora, i l’alguatzir fa arribar la citació a ambdues parts. El tribunal el componen el sequier-president, el secretari i, si s’escau, el síndic de la demarcació on s’ha comés la infracció. Són oïts el denunciant i el denunciat, es deli-bera sobre el cas, s’atén al que aporten els testimonis si cal i, en acabant, el sequier falla i dicta la sentència. Si el denunciat ix culpable, pagarà la denunciació; si per contra se’l declara innocent, serà l’acusador el qui la pagarà. La composició o multa es reparteix en tres parts equivalents: un terç per al sequier-president; un terç per al denunciant o el denunciat, segons la sentència, i el terç restant per als cofres de la Comuna. En segona instància, es pot recórrer a la Junta dels Dotze Síndics, i, excepcionalment, als tribunals ordinaris de justícia.

Uns altres conflictes interns, els derivats de l’assignació d’aigua entre les diferents de-marcacions, comunament els incoats per les sindicatures de cua de sistema (el Puig, Puçol) contra el conjunt de la Comuna, han anat resolent-se amb mesures de tipus normatiu, incorporades en última instància com articles de les ordinacions.

Les disputes amb els regadius limítrofs i amb les altres grans séquies alimentades per l’aigua de Túria han sigut reiterats, tant en temps antic com en època rencent, per l’ús de l’aigua compartida, per sostracció, per tandejos especials en èpoques de sequera. I toca dir que han acabat freqüentment davant els tribunals ordinaris de justícia. La Reial Audiència de València resolgué, verbigràcia, contra els hereters de Tormos, que furtaven

F1. Cano del barranc del Ca-rraixet.

F2. La séquia de Montcada al inici del terme de Vinalesa.

F2

66 ORAM, cap. 19: “Real privilegio de dicho señor rey D. Jaime el Segundo dado en Valencia al primero de Mayo, año mil trescientos veinte y uno [...] En el cual mandó su magestad al baile general se abstenga del conocimiento de los negocios y cuestiones de las acequias, por pertenecer el conocimiento privativamente á los acequieros. Y que solo pueda conocer en caso que su magestad tenga interés por razón de los molinos que son de su magestad.”; cap. 23: “Real privilegio del dicho señor rey D. Jaime el Segundo dado en Barcelona en 17 de Agosto, año mil trescientos veintiseis [...] En el cual mando su magestad al justicia civil de la ciudad de Valencia y á otros cualquieras jueces, no se entrometan en las causas de los regantes de las acequias, esto es, en aquellas causas que entre dichos regantes se susciten pertenecientes á los riegos y la agua que corre por las acequias; y sobre tapar ó condenar acequias y regadoras, por tocar y pertenecer este conocimiento privativamente á los acequieros y á los provisores que son los doce síndicos que gobiernan la Real acequia de Moncada.”;

Cap. 24: “Real privilegio del señor D. Pedro el Segundo dado en Valencia el día dos de Mayo del año mil trescientos treinta y nueve [...] Que en adelante sobre los pleitos y cuestiones de las acequias y aguas que corren por aquellas, se abstengan cualesquiera jueces del conocimiento de dichos pleitos, y de despachar mandamientos...”


l’aigua als de Montcada (1632). El 1660, recordem que hi hagué una sentència sobre les quatre posts de l’Almenara Reial de l’assut, refermada per una altra sentència del 1866. I és de recordar, també, el llarg plet sostingut des del 1955 fins al 1962 entre la Séquia de Montcada i el Tribunal de les Aigües de València, fallat a favor de la primera, per la quantitat de la concessió establida en les quatre posts de l’Almenara Reial.

La demarcació és el conjunt de terres irrigades per l’aigua de la Séquia Reial que atorguen representació en la Junta dels Dotze Síndics a un d’aquests. El distint rang dels uns i dels altres síndics representants dels respectius termes, pel que fa a la durada del càrrec (deu d’ells) o a la rotació (els altres dos), fa que els territoris compresos dins les dis-tintes demarcacions varien en funció del sistema rotatiu d’alguns síndics. El síndic representant d’una demarcació tindrà, per norma general (només hi ha una excepció, de la qual parlarem), l’obligació de residir al poble que siga cap del comú o demarcació.

El comú de Paterna comprén els regants de la ciutat de Paterna, els de Quart (que està a la riba dreta de Túria, però té part del terme a l’esquerra) i els de diversos agregats de València: Benimàmet, municipi fins al 1882, i Beniferri, incorporat a la capital el 1872.

El comú de Burjassot i Rocafort comprén els regants d’ambdós termes, més els de Godella i l’annex capitalí de Borbotó, que fou municipi fins al 1888. L’alternança cada tres anys dels síndics atorga a aquesta demarcació una doble capçalera.

El comú de Montcada comprén els regants del terme de l’esmentada ciutat i els del terme de Massarrojos, agregat de la ciutat de València el 1898, i Benifaraig, indepen-dent de València fins al 1900.

El comú d’Alfara del Patriarca comprén els regants del propi terme, més els de Car-pesa, que forma part del terme de València des del 1888.

El comú de Foios comprén els regants del Jovedat i de l’Extremal del terme, més els de l’horta de Vinalesa. Ara bé, atés que Vinalesa entra en el torn de síndic rotatori, cada vint-i-un anys per un període de tres, durant el comandament d’aquest es cons-titueix com demarcació autònoma respecte de la de Foios.

El comú de Meliana comprén els regants del Jovedat i l’Extremal de Meliana; més els d’Almàssera; les Cases de Bàrcena, enclavament del terme de València, i Bonrepòs i Mirambell. Els quals, tal com passa amb Vinalesa, conformen demarcació pròpia per un període de tres anys, quan els correspon síndic en el torn rotatori de vint-i-un.

El comú d’Albalat dels Sorells comprén els regants del Jovedat i l’Extremal del mu-nicipi, més els enclavaments del terme de València dits Mauella i Teuladella, així com el Jovedat i l’Extremal d’Albuixec (amb demarcació pròpia durant els tres anys en què ocupa plaça de síndic en el torn rotatori).

El comú de Museros comprén els regants d’aquest terme i els de Jovedat i l’Extremal de Massalfassar, que és també demarcació autònoma quan ocupa plaça el síndic rotatori.

F1

F2


El comú de Massamagrell comprén els regants del Jovedat i de l’Extremal d’aquest municipi, així com els dels deserts (despo-blats baixmedievals) de Rafalell i Vistabe-lla, enclavats en terme de València.

El comú del Puig comprén els regants del Jovedat i de l’Extremal del Puig, més els de Rafelbunyol, la Pobla de Farnals i la partida de Cebolla (terme del Puig i, en una xicoteta part, de la Pobla). Tots tres municipis tenen dret a síndic per tres anys en el torn rotatori de vint-i-un, i, per tant, amb demarcació autònoma en produir-se aquesta situació.

Finalment, la demarcació de Puçol com-prén els regants del Jovedat i de l’Extremal del terme de Puçol.

El poder decisori, en última instància, resideix en la Junta General de Regants, que es reuneix amb caràcter ordinari una vegada a l’any, per a ser informada de l’estat de coses per part del president; rebre comptes de l’anyada precedent i, si s’escau, apro-var-les. Fins a mitjan segle XVII, la Junta d’Hereters i Regants de la Séquia Reial de Montcada solia ser congregada per a deliberar i debatre a la Sala de Capítols de la parro-quial església de Foios, on estaven custodiades les arques d’arxiu i les ordinacions de la Comuna. A partir de la dècada del 1980, la junta general tornarà a reunir-se anualment i –llevat de casos extraordinaris– a la sala d’actes de la Casa Comuna de la ciutat de Montcada.

L’administració quotidiana la duu a terme una junta permanent de regiment compos-ta per dotze síndics; el president, que fa també de sequier major; un síndic notari i un secretari escrivent (fiel de fechos, en la terminologia castellana de la Nova Planta, segle XVIII). Tots ells són auxiliats en les seues funcions per un lletrat assessor, un enginyer agrònom i un depositari.

Els síndics són elegits en cada demarcació comunal pels hereters electors; si bé, en algun cas, són designats pels ajuntaments. El de síndic és un càrrec renovable cada tres anys i el sistema està pensat perquè cada any entren en junta quatre síndics nous. Un to-tal de deu demarcacions disposen de síndic permanent: les de Paterna, Montcada, Alfa-ra, Foios, Meliana, Albalat, Museros, Massamagrell, el Puig i Puçol. Al sud del riu-sec de Carraixet, alternen per tres anys els síndics representats de Burjassot i Rocafort. Al nord de Carraixet, alternen per períodes de tres anys els síndics representants de la Pobla de Farnals, Rafelbunyol, Massalfassar, Albuixec, Bonrepòs i Mirambell, Vinalesa i la partida de Cebolla, bo i considerant que el síndic titular d’aquesta darrera partida haurà de ser un regant resident a la Pobla. En tots els casos, per a ser elegit síndic és indispensable ser regant de la Séquia Reial... i no tenir heretats de reg en cap de les séquies de la Vega de València, o séquies jussanes, en la terminologia foral.

F1. Paretó de l’Anell en Vina-lesa.

F2. Restes de l’antiga mota de terra del canal de la séquia de Montcada.

F3. Presa de la Fila (Vinalesa).

F3


El sequier major o president és elegit per majoria dels dotze síndics, per a un període de quatre anys, per bé que pot ser reelegit. Els requeriments per poder ser president elet són semblants als que calen per ser síndic, però amb la condició afegida de posseir almenys vint-i-quatre fanecades. Tradicionalment, el requisit era de trenta-sis fanecades (una jovada foral), la duració del càrrec de tres anys i la reelecció supeditada al vot unà-nime dels síndics. En les decisions de la junta de regiment el vot del sequier és només diriment en cas d’empat; en la resta de casos, té dret de veu, però no de vot.

1.6. Els noms del paisatge

Les diverses denominacions que al llarg dels anys han rebut els elements naturals i artificials del paisatge constitueixen un valuós testimoni de la interacció secular entre el territori i l’activitat humana. El nom dels llocs és, al capdavall, el producte d’un gest col·lectiu esdevingut en un passat més o menys llunyà que el plebiscit implacable del temps s’ha encarregat de sancionar i ratificar tot fent-lo arribar a la nostra contempo-raneïtat. Un gest col·lectiu que, d’aquesta manera, es projecta en el present establint un poderós vincle entre nosaltres i els nostres avantpassats, una mena de cordó umbilical que ens manté units a eixa mare nodridora de referents i identitat que és la memòria col·lectiva. Així ho entenia el geògraf quebequés Henri Dorion quan es preguntava per la propietat dels topònims:

“El nom de lloc és al mateix temps propietat de tots i de ningú. Si cal parlar en qualsevol cas

de pertinença, cal referir-se a la memòria col·lectiva. Tal nom és agafat en préstec pels seus

usuaris, amb la particularitat de que l’ús pot modificar l’objecte del préstec. En definitiva,

el nom de lloc és, abans que res, un mitjà de comunicació i un testimoni del context del seu

origen, de les seues transformacions i de tot allò que aquestes transformacions atesten”67

Per això estos noms, noms de séquies i de camins, de molins i de motors, d’eres i de sendes, de barraques i d’alqueries, noms aparentment innocus i intranscendents, ens resulten tan carregats de significat i, fins i tot, d’emotivitat. Posar nom a un lloc equival a fer-ne una mena d’apropiació sentimental, d’“humanitzar-lo”. És per això que la topo-nímia rural de l’Horta de València és tan rica i prolixa: la interacció home-territori ha assolit ací unes dimensions veritablement extraordinàries amb una ocupació extensiva i intensiva del sòl i una meticulosa explotació dels seus recursos. L’Horta és, certament, el paisatge “humanitzat” i, per aquest motiu, els topònims responen tant a la necessitat

67 DORION 1993: 1-10.

F1 F2


funcional de designar amb precisió els llocs diferenciats i els elements articuladors del territori com al desig de “personificar-los”.

L’estudi de la toponímia rural ens propor-cionarà, doncs, valuosíssimes informacions geogràfiques, lingüístiques, històriques i et-nogràfiques.

El poblament

El terme de Vinalesa ha estat poblat des de ben antic. És cert que no posseïm proves arqueològiques que certifiquen l’existència de població estable durant la dominació musulmana; tanmateix sí que hi ha una altra evidència, flagrant i definitiva, que susten-ta aquesta possibilitat: el propi nom de ‘Vinalesa’, el primer nom documentat que rep el paisatge que estudiem i que ostenta una nítida filiació aràbiga —ningun especialista sembla donar crèdit al suggeriment del lingüista suís Wilhem Meyer-Lübke qui incloïa Vinalesa entre els possibles topònims d’origen pre-romà amb terminació amb –esa o –isa, com Eivissa, Manresa, Montesa, etc.68

Un important inconvenient a l’hora d’interpretar l’origen del nom és la seua aparent absència al Llibre del Repartiment, fet ben inusual en els topònims d’origen aràbic. Això ens podria fer pensar que tal vegada hi apareix emmascarat davall alguna altra grafia, la rà-pida evolució de la qual, al llarg del segle XIII, acabaria donant la forma ‘Binalesa’ ja abso-lutament predominant al segle XIV. Recolzaria aquesta hipòtesi la feblesa lingüística dels intents d’explicar l’origen de l’ètim partint d’aquesta grafia. Així, per exemple, Cabanes, Ferrer i Herrero apunten la possible etimologia *Abin al-‘Īsà69, explicació que l’arabista Carme Barceló veu impossible perquè en àrab el nom propi és ‘Īsà i mai no s’ha dit al-

‘Īsà70. El filòleg Joan Coromines, per la seua banda, adduïa el nom compost *Ibn ‘Alī ‘Īsà:El 1976 jo contestava a un prohom que hi viu, que sense dates a la vista em semblava un dels noms formats per un NP aràbic dels que comencen amb i (i)bn- ‘fill de’. Ara ho veig clarament i, en concret, probablement, de Ibn cAli cĬsa. En zona apitxada no es pot esperar altre resultat que aquesta s sorda (ja clara en aquells Binalesça i –lessa de les mencions antigues). cĬsa es pronuncia amb i, molt oberta darrere de c, corroborat pel port. Eça i no desmentit per Benissa, on va condicionat per Beni-. Altrament, cf. Benie-za, sèquia prop de Múrcia, que ja figura com Benaÿç o –neÿc, i Benieça en el Rept. de 1278 (218 ss., 214 ss.). És clar que no pot ser un cas de terminació pre-romana en –esa com Montesa, Artesa, Carpesa, idea llançada a la lleugera per M-Lübke (Hom. a Mz. Pi, 1925, i, 71). No suggereixi algú, basant-se en la pron. minoritària Vilanesa, derivar-lo de Enesa arcaic nom pre-romà d’El Puig, llocs ben apartats, i havent-hi Bin-, Vin- quasi sempre fins al S. xvii, és l’altre que ha sofert una natural metàtesi, ajudada per contami-nació de vila.71

F1. Traçat urbà de la séquia de Montcada.

F2. Partidor de la Fila i Parada Grossa.

F3. Canal de la séquia de Mont-cada (Vinalesa).

68 Meyer-Lübke 1925: 72-73. Agraïm a Reyes Gironés la traducció de l’article al valencià.69 Cabanes et al. 1981: 20870 Comunicació personal. Agraïm l’amabilitat de Carme Barceló en fer-nos arribar les seues sempre ben ponderades opinions.71 Coromines 1995: VIII, 73

F3


Novament, però, Barceló en discrepa obertament ja que l’àrab desconeix l’ús d’aquests dos noms propis junts: o es diu ‘Alī tot sol o ‘Īsà tot sol o bé ‘Alī bn ‘Īsà, però mai Ibn ‘Ali ‘Īsà.

Barceló72 identifica Vinalesa amb Bo-nivolesar74 o Benivolasar74, nom d’una de les deu alqueries —dins el mateix sector, com ara Albal, Massarojos, Massalfas-sar, Meliana i les desaparegudes Cassen i Alquel·lelin, situades a prop de Meliana— donades el 1238 als homes de Barcelona; es tracta d’una alqueria el nom de la qual torna a aparéixer en una donació de més de cent casses als homes de Lleida, con-cedides en “carrarias” de Carcaxet —per Carraixet— i Benivolesarz Maçelaçen75, on cal llegir Benivolesar et Maçelaçen, és a dir Vinalesa i Massalfassar.

L’etimologia proposada per Barceló parteix de les formes documentades al segle XIII i es basa en l’onomàstica àrab. Segons l’arabista valenciana el topònim es formà amb el col·lectiu Banī ‘els fills o descendents de’ i una kunya, Abū-l-‘asr, que donen així el nom andalusí Banī (A)bū-l-‘as[a]r de l’alqueria. El nom arà-bic, evolucionà fins que es generalitzà la forma Binalesa —més o menys la que ha pervingut fins els nostres dies— que es documenta a la primera meitat del segle

XIV: va produir-s’hi labialització, afèresi i metàtesi de vocals i també la pèrdua de –r final —com era habitual en el català del segle XIII—, més una contaminació prou habi-tual de Beni- i Vila- en una seqüència que podria ésser representada pel següent procés: Benivolasa(r) > Benimalesa > Benilesa > Vilalesa > Binalesa.76

Vinalesa significaria doncs ‘els descendents d’Abū-l-‘asr’. Tot i això, convindria prendre amb una certa precaució aquesta interpretació atesa la manca de documentació que certifique les grafies intermèdies entre Benivolasar i Vinalesa.

A més del nucli urbà principal, Vinalesa compta amb un barri diferenciat que posseeix una idiosincràsia pròpia: Gafaüt. Si el topònim major oferia uns dubtes raonables, Ga-

72 Barceló 1983: 223.73 Llibre del Repartiment, ed. Ferrando (1979), as. 374; ed. Bofarull (1856), p. 18274 Ibídem, ed. Cabanes i Ferrer (1979-80) vol. I, as. 376.75 Ibídem, ed. Ferrando (1979), as. 1105; ed. Cabanes i Ferrer (1979-80) as. 1341; ed. Bofarull (1856), p. 241: Octavianus et universitas

Ylerde, CVII domos in Valencia, sicut assignatis sunt ipsis per Eximinium Petri infra carrarias illas de Carcaxet et de Benivolesarz Maçelaçen, exceptis furnis et molendinis et salvis donationibus prius factis. V Kalendas aprilis (A Octavià i a la universitat de Lleida, cent set cases a València, que els han estat assignades per Eiximén Péreç dins les carreres de Carcaxet i de Benivolesarz Maçelaçen, a excepció dels forns i molins i de les donacions anteriorment fetes, 28 de març de 1239).

76 Comunicació personal.

F1

F2


faüt és ben bé un enigma onomàstic. De nou Joan Coromines desenvolupa una intrica-da hipòtesi que justificaria el seu origen aràbic:

L’aspecte del nom intriga al toponomista: formació evidentment no catalana ni romà-

nica. Deu seu algun arabisme. És conegut, en efecte, l’adj. aràbic qafca, femení de ‘aqfac

‘contret, arronsat, retorçut’, d’on prové el cast. gafo ‘dit de les mans contretes del leprós’ (i

després ‘leprós’, i gascó gahet ‘leprós’); [...] i també sustantivat qafca «panier rond, sans

anses», quffâca «cbas, panier, piège» [...] El plural és qafcāt, amb una a velar pronunciada

com ọ darrere el cain; per a l’oïda romànica el cain sona com una a profunda; i el qaf sona

com una g forta: de manera que això sembla com si sonés gafaòt. Imaginarem que sota

la influència de gafa, i del verb agafar, *gafaot, lloc comparat a unes paneres o cabassos

o objecte caragolat, es convertiria en Gafaüt induït per la influència dels adjectius com

caparrut, tossut, barrut, punxegut. Hi pogué ajudar el NP ġāfût usual a Algèria (que no té

arrel aràbiga, potser berber)”.77

I una vegada més, Carme Barceló hi dissenteix per suggerir una possible ascendència francesa o valenciana; en tot cas, no aràbiga. Malgrat l’aclaparador desplegament erudit del filòleg català, el fet que el topònim no aparega documentat fins el segle XVIII avala-ria la posició escèptica de Barceló.

La paraula ‘gafaüt’ va adquirir un cert protagonisme en la literatura popular valencia-na del segle XIX i és ben habitual, per exemple, en l’obra de Bernat i Baldoví qui arribà a titular amb ella un dels seus sainets: El Gafaüt o El pretendiente labriego, estrenat al Teatre Principal de València el 1846.

Bernat i Baldoví fa servir el terme ‘gafaüt’ per a referir-se a allò que podríem ano-menar ‘apropiació indeguda’: “acció de robar o d’apoderar-se dels béns aliens, dels be-neficis públics o d’algun càrrec abellidor de forma interessada i sense escrúpols”.78 Ho podem veure en els següents exemples:

“El mal eixemple cundix en esta época per totes parts. Hasta les criatures se-

ñalen el temps; y desde que naixen s’advertix ya en elles lo natural propen-

sió á seguir la moda del gafaut. Tot ho volgueren agarrar en un grapat…”79

“No es presis tornarho á dir,

Perque ja está ben sabut

Que lo mateix hui que air

Sols s’estila… el gafaut…

Y es un gafaut de aquells que no

deixa rama verda per allà ahon pasa;

de modo que el pobre que trata de es-

pigolar algo en los campos de la patria,

bon chasco s’emporta”.80

Molts autors coetanis atribueixen a Ber-nat i Baldoví la invenció de l’accepció. Per exemple, Rafael Maria Liern:

F1. Les llengües del Puig i Puçol.

F2. Llibre d’Ordenances de la Reial Séquia de Montcada.

F3. Bandos i anuncis de la Co-muna de Montcada.

77 Coromines 1995: IV, 29078 Martí Mestre 2006: 270.79 La Donsayna, 1, 1 de desembre de 1844.80 El Tabalet, 1, 2 de maig de 1847, p. 6.81 Liern, R.F., En les festes d’un carrer, 1861, p. 21.

F3


“¿Es qu’ el loto li ha tocat ú alguna herènsia ha tengut, ú es qu’ ha fet el gafaut com diu D. Chusèp Bernat?”81

També Josep Maria Bonilla:“Tampoc se tracta més que de llibertat d’ungles llargues, del gafaut, com dia el Sueco.”82

O l’anònim autor d’una de les habituals diatribes publicades al setmanari festiu La Moma, periòdic ballador i batallador:

“en lachuntament o en la diputasió provinsial o en el congrés se fica hasta les cuixes, y trau lo necesari per a fer la felisitat sehua y de tota la familia, per mich d’alló que Baldoví dia gafaut, y que yo li diré el robatori, el lladronisio y la poca vergoña.”83

Tanmateix, l’atribució a Bernat i Baldoví de la paternitat de la paraula caldrà posar-la en quarentena atés que ja es troba documentada en castellà, amb el significat de ‘roba-tori’, des del 1604.84

Arribats aquí hauríem de preguntar-nos si la coincidència entre el topònim i el substantiu és una casualitat o n’hi ha una relació de derivació entre tots dos. El més versemblant seria que el topònim de-rivara del substantiu: gafaüt seria així un terme col·loquial, format segurament a partir del verb agafar, que hauria acabat donant nom al raval de Vinalesa en una d’aquelles operacions de rivalitat territo-rial tan abundants en l’onomàstica po-pular. En qualsevol cas, aquesta conjetura hauria de sotmetre’s a una escrupolosa confrontació documental abans d’ésser

admesa com a probable.Històricament, el poblament no es circumscrivia, ni molt menys, al nucli urbà princi-

pal i el raval esmentat. Ans al contrari, es trobava completament disseminat per l’horta ocupant desenes de barraques i alqueries. Un llibre de capbreus del 1691, registra deu barraques —les d’Honorato Martínez, Josep Montalt, Joaquin Cataluña, Joaquín Sales, vídua de Vicent Cataluña, Vicent Romeu, Vicent Ros, Francesc Orts, Honorato Zamora-no i Josep Alcaide—85. Pascual Madoz, en el seu Diccionario Geogràfico-Estadístico, xifra en 31 el nombre de barraques existents en el terme a meitat del segle XIX i Pedro Sucías Aparicio, en el seu manuscrit del 1911, Notas útiles para la Historia del Reino de Valencia, en dóna els noms dels propietaris de 23.

Abans d’entrar, però, en més detalls potser caldria aclarir-ne una mica la termino-logia. La paraula ‘alqueria’, pronunciada /alkría/ a l’horta, procedeix de l’àrab qarya i designa una construcció o conjunt de construccions rurals que allotgen un —o més d’un— nucli familiar dedicat al conreu de la terra. Sovint apareix als mapes i als no-menclàtors escrits en castellà davall l’apel·latiu de ‘casa’. ‘Barraca’, en canvi, es reserva per a construccions d’arquitectura més modesta i precària, habitualment —per bé que no

F1

82 El Mole, 1863, p.23. ‘El Sueco’ era el pseudònim amb què, sovint, Bernat i Baldoví, nascut a Sueca, signava els seus textos.83 La Moma, 1, 1885, p. 7.84 Chamorro 2002: 420. Citada per Martí Mestre (2006).85 ARV, Clero, 591.


sempre— amb la tipologia coneguda d’una navada coberta amb sostre de palla a dos vessants de forta inclinació.

Tant les alqueries com les barraques s’han anomenat sempre amb el nom, el cognom o, més habitualment, el malnom dels seus propietaris: així tenim a Vinalesa l’alqueria de Pèls, l’alqueria del Sereno, l’alqueria del Naso i l’alqueria de Picó. Barraques, com passa ja amb la major part de l’Horta, no n’hi queda cap.

Menció a banda mereix la Devesa: una finca d’esbarjo amb vora vuitanta fanecades d’horts i jardins situada vora la Séquia de Montcada que va pertànyer a Pere Bas.

Els elements naturals. La divisió del territori

El terme de Vinalesa, molt irregular i desplegat de ponent a llevant tot seguint el curs del barranc de Carraixet, no posseeix nin-gun element orogràfic mereixedor de ser distingit amb un topònim específic.

El terme està organitzat en una sèrie de partides rurals de delimitació més bé difusa i canviant amb el temps, de la mateixa manera que la seua denominació. Aquesta sol prendre com a referència algun element específic de la partida: un camí, una alqueria, una sèquia, al-guna particularitat orogràfica o hidrogràfica...

La documentació històrica recull molts noms de partides que s’han perdut en el temps: així trobem, per exemple, la partida de les Sendes86, la partida de la Moleta87 —per l’existència d’un molí—, la partida de les Ca-selles, dels Francs, dels Rajolars, del Realenc, del camí del Roll, del Carreró88, de les Alque-ries89, de Ferris90, de la Senda de Foios91, etc.

F1. Cano del barranc del Ca-rraixet.

F2. Llengües de la Fila de Maca-rella y del Ters.

F3. Partidor en la Fila de Maca-rella.

F4. Roll del Carraixet.

F2 F3

86 1533, APV, Pergamins B-1.87 ARV, Clero, 591.88 Totes citades a Resurrecció 2005.89 1540 ARV, Clero, 307.90 Ibídem.91 Ibídem.

F4


El plànol parcel·lari de la zona regable de la Reial Séquia de Montcada, realitzat el 1945, divideix el terme en quatre partides el nom de les quals s’origina en la séquia que les rega: Antigons —es tracta, òbviament, d’una confusió amb el veritable nom de la séquia: els Alca-bons—, Terset, Roll de Carraixet i Macarella.

La xarxa hidràulica

La xarxa hidràulica de l’Horta és un prodigi d’organització i optimització dels re-cursos hídrics que, fins fa unes poques dècades, constituïa la veritable raó de ser de la comarca: agricultura i indústria en depenien estretament i, amb elles, la prosperitat de pobles i gents.

A l’Horta Nord, quatre grans séquies —Montcada, Tormos, Rascanya i Mestalla— pre-nen l’aigua del riu Túria i, per mitjà d’una complexa trama de braços, braçals i filloles, la reparteixen ordenadament per tot el territori seguint unes rigoroses costums ancestrals.

El terme de Vinalesa es travessat per la séquia principal, l’única que, en primera ins-tància, es reservà Jaume I de concedir, i que per això duu l’apel·latiu que la vincula a la corona: la Séquia Reial de Montcada. El seu nom es documenta ja des del segle XIII i pot ser producte d’un fenomen metonímic que anomenaria la séquia amb el nom de l’alqueria principal que vorejava. De la séquia de Montcada prenen aigua quatre braços principals que la distribueixen pel terme: la Séquia dels Alcavons, el Roll del Carraixet, el Roll dels Horts i la Fila de Meliana que, al seu torn, nodreix dos grans braços, el del Terset i el de Macarella.

El terme ‘alcavó’ significa ‘conducció subterrània’ i està relacionat amb el fet que l’esmentada séquia pren l’aigua pel marge esquerre de la de Montcada i, després de regar unes quantes fanecades, la travessa per baix i continua el seu curs per la banda dreta en una obra d’enginyeria hidràulica forçada per la peculiar topografia del terreny.

Els altres tres braços re-ben el nom de la boquera mitjançant la qual prenen l’aigua de la séquia Major. De fet, des de Paterna a les llengües del Puig i Puçol

—que es tenen, tradicional-ment, com el punt final de la séquia de Montcada—, cinquanta-dues boqueres s’anomenen rolls; vint-i-sis, rollets; sis, files i cinc, filetes. El terme ‘roll’ es documenta des de molt antic i ve a ser un sinònim de boquera. Fet i fet: les ordenances de la Sé-quia de Montcada, reescri-tes en castellà el 1758, tra-dueixen roll per ‘caño’. ‘Fila’

F1-F2

F3-F4


és un terme més conflictiu atesa la seua polisèmia i la seua ambigüitat. D’una banda, ‘fila’ designaria la quan-titat d’aigua que es fixa com a unitat de mesura per al repartiment de l’aigua; es tractaria, per tant, d’una quan-titat relativa. D’altra banda, però, s’utilitza també com a unitat volumètrica absoluta, amb la qual cosa ‘fila’ equi-valdria a la boquera per la qual ix el cabal corresponent a una fila d’aigua.

El Roll del Carraixet, documentat des del 141692, rep aquesta denominació per discórrer paral·lel al barranc homònim. Aquest barranc s’anomenava històricament Riu Sec, ja des de la Crònica de Jaume I: “Riusec que és entre Foyos e València”. Carraixet era, en realitat, un nu-cli de població situat vora el barranc, possiblement molt prop del punt en què el seu caixer supera el Camí Ral com suggerix el document de donació de l’alqueria de Carpe-sa a l’Orde del Temple per banda de Jaume I: “et dictam alchariam de Carpesa, sicut affrontat in termino de Petra, de Borbotor et de Benioratx et de Coscolar et de Carraxet et de Alfara”93. L’etimologia del seu nom no genera massa dubtes: provindria del llatí caricetum, ‘carritxar, lloc plantat de carritx’. Quan el 1400 s’instal·len a Carraixet les forques de la Ciutat de València i el cementiri d’ajusticiats i desemparats, el seu nom es fa “popular” i, en un procés metonímic, acaba finalment designant el barranc que passa per la seua vora.

La partida de la Senda de Macarella pren el seu nom d’un antic nucli de poblament pròxim a Foios que podem identificar, sense cap marge de dubte, amb la Nacarella

—o Naquarella, o Nacanela— que s’esmenta repetidament al Llibre del Repartiment. En efecte, en un dels seients d’aquest llibre podem llegir que Nacarella es troba “juxta Xil-bela del Axarquia” —anomenada així per distingir-la de “Xilbela del Algarvia” que es correspon amb l’actual Xirivella situada a la comarca de l’Horta Sud—. Segles després, el terme d’aquella Xirivella “del Axarquia” confrontava amb el de Macarella com podem comprovar, per exemple, a les ordenances de la séquia de Montcada redactades a finals del segle XVII. Per tant, la identificació entre Nacarella i Macarella sembla indubtable. Quant a la seua etimologia Coromines es decanta per una derivació idèntica a la de Nàquera amb el superlatiu religiós islàmic Él-Lah formant el sufix: Naqra Él-Lah, ‘la gran nàquera, la nàquera insigne’. Al seu torn, Nàquera derivaria de naqr, ‘forat’, amb la qual cosa Macarella i Foios tindrien un significat molt paregut: resulta del tot inevitable relacionar així esta Naqra Él-Lah amb la ‘Gran Foia’ recurrent amb què s’ha vingut de-nominant la contrada... No cal aventurar-se, però, amb interpretacions excessives: de fet, Carme Barceló, especialista en àrab, fa derivar Nàquera de naqla, ‘terreny pedregós’ i el mateix Coromines, quan estudia l’etimologia d’una alqueria menorquina anomenada, casualment, Macarella, aposta per una Makkar Él-Lah, ‘la famosa terra roja, el Rojal esplèndid’.

92 ARV, Governació, núm. 2216, mà 24, f. 1, 1416 (Vinalesa): “los regants del royll apellat de carraxet que pren de la cequia de moncada ben acostumat regar de tanda...”

93 Donació de l’alqueria de Carpesa a l’Orde del temple per banda de Jaume I, el 29 de maig del 1246. ARV. Llib. IV. Enajenacions, fol. 15 v. Cf. HUICI 1916: doc 299; Febrer 1987-1988: doc 21.

F1. Quadrat de la presa dels Al-cavons.

F2. Séquia dels Alcavons.

F3. Presa del roll del Carraixet.

F4. Portells.

F5. Les posts de regar.

F6. La parada.

F5

F6


A més de les boqueres principals, hi ha altres boqueres menors anomenades alters o vàlvules que prenen l’aigua a una altura superior a la d’aquelles —d’ací la seua de-nominació— per regar terres adjacents a la Séquia Reial. Aquestos alters s’anomenen referits al nom o malnom del propietari de les terres que reguen. Tenim així la Toma de Pau, l’Alter de Carmelo, la Boquera de Guillem i la Boquera del Secretari. Són, tots ells, noms eventuals i poc consolidats, que

canvien contínuament amb el temps.

La xarxa de reg es completa amb diverses instal·lacions que aprofiten la seua força motriu amb finalitats industrials i els nombrosos pous artificials que procuren l’aigua en temps d’escassetat, en terres d’extremal que no tenen dret al reg amb aigua del riu o quan urgix regar fora de tanda.

Entre les primeres destaquen els tres molins amb què comptava la població, tots tres desapareguts a hores d’ara. Molt aprop del terme de Vinalesa, en el terme de Foios, hi havia l’anomenat Molinet, Molí dels Frares, Molí de Bernardo o Molí Pantorrilles, del qual només es conserven uns pocs enderrocs. I ja pròpiament en Vinalesa hi havia l’anomenat Molí de Vinalesa a la vora de la fàbrica de seda, sobre una fila lateral del llit principal de la séquia. Un segon moli s’hi trobava també en una fila lateral de la sé-quia de Montcada, en la fila de la Marjal, en paral·lel al barranc del Carraixet, per això s’anomenava Molí de la Fila de la Marjal.

Molt abundants eren, com ja ha estat dit, els pous artificials, en alguns casos antigues sénies reconvertides en motors que han substituït la tracció animal per l’energia elèctri-ca. Entre aquests podem anomenar el Motor Toll.

F2

F1


Les vies de comunicació

Vinalesa es troba en la cruïlla de dues vies importants de comunicació: el Camí Reial de Saragossa, anomenat al poble Camí de la Venta —en al·lusió a la propera Venta del Sombrerer— o assagador vell de Sagunt i el Camí de Nàquera.

A banda d’estos camins principals, Vinalesa compta també amb una notable xarxa de camins autòctons que el converteixen en un poble ben comunicat. Així, de les rodalies del nucli urbà ixen cinc camins més: la Senda Macarella, la Senda de Foios, la Senda de Bonrepós, el Camí de les Alqueries i l’Assagador de Sancarró que exerceix de límit terri-torial amb el terme de Foios pel nord.

El terme Sancarró introdueix, novament, una certa indeterminació en el seu origen. A les comarques meridionals valencianes ‘sancarró’ és un localisme emprat com a sinò-nim d’espantaocells. En castellà, ‘zancarrón’ és un os gran i descarnat de forma que tam-bé s’utilitza, figuradament, per referir-se a homes prims i ossuts. L’accepció literal, tot i no estar recollida a cap diccionari, l’hem poguda documentar en la literatura popular valenciana del segle xix:

els compañeros y yo á aquell hora sols habíem chuplát un mal sancarró de bòu y un ruïn

calducho94

És fàcil, doncs, que Sancarró siga un malnom amb el significat figurat que hem es-mentat —de fet, existeix com a malnom a l’Horta de Gandia.

No acaben ací, ni de bon tros, els camins i sendes que es despleguen pel terme i que permeten accedir a cadascun dels seus camps i alqueries. Es tracta, però, de camins molt sovint anònims o amb noms eventuals i oblidats.

94 Anònim, Un pillo y els chics educats en la casa de benefisensia, 1846.

F3

F1. Regant guaret.

F2. Regant

F3. Fi del Canal de la Séquia de Montcada (Puçol).

2.

7776 -2. Història. D’alqueria islàmica a poble de llauradors

Abans de començar aquesta historia de Binalesa, Vinalesa, Benivolesar, Benalesa, volem fer un necessari incís i, si ens permeteu, un necessari pròleg en aquest viatge pel temps, comptat d’una altra manera.

No és aquesta tota la historia del poble, ni de la terra que el va acollir, ni molt menys. Manquen veus, personatges, records, dates, confidències, cants, pregàries, plors, escep-ticismes, esperances, morts, andanes, marge, vides, músiques, diners, misteris, camins, séquies, arbres, missatges, traginers, mirades, pensaments, veritats, mentides, ganxos, memòries, gots i bótes de vi, patis, places, fugides, cordes, alberch, compromisos, quin-callers, revoltes, diferències, figueres, garrofers, batalles, misèries, suors, contes, colors, forces, amistats, pobresa, baralles, salts, barrancades, armes, constructors, destructors, oblits, sinceritats, mans, braços, galeres, humiliacions, cares, ulls, frares, partides de pi-lota, xerrades, robes, murs, mitgeres, sílex, grunyits, teulades, portes, misses, assemblees, consells, balconades, forments, canyars, màquines, rodes, horaris, alegries, dates, pous, dades, passejos, patis, cellers, alqueries, barraques, màquines, plantes, cartells, carros, cavalls, lligones, mercat, destrals, arades, tarquim, herbes, papallones, pardals, llibres, injustícies, molins, converses, somriures, naixements, i més coses que ens deixarem en aquesta taula d’escriure. Pensar, explicar i tornar la memòria. Vinalesa, ha segut, i és, més del que hem pogut contar en aquests renglons, reconeguem, no sempre drets, clars, detallats o precisos.

Disculpeu el llenguatge, de vegades poc clar o enrevessat, la dada excessiva o la manca d’aclaració suficient, i l’omissió de notícies, personatges o dades; no ha segut la nostra intenció desbaratar la comprensió dels esdeveniments històrics o rebutjar i silenciar trossos del passat. Tot el que està en aquesta història de Vinalesa, ha segut des del nostre sincer respecte als avantpassats, a tots i totes, comptat i debatut, als que ja no hi son en-tre nosaltres en carn i pèl, però si caminant encara al carrer major, a Gafaüt, en les me-mòries de cadascú, al barranc o en les converses de poqueta nit en què familiars, veïns, o forasters creuen records d’altres veus del passat. Perquè creiem que, a la fi, sempre és el mateix tots els anys, totes les estacions, totes les hores, tots els dies, sempre és Vinalesa.

F1. Calçada romana, un via mil·lenària.

F1


2.1. Els primer pobladors a la vora del Carraixet. De la prehistòria als romans

De la Pedra al BronzeEncara que recentment es confirmà l’antigor de les primers restes d’homínids

—130.000 anys— trobats a terres valencianes, dins la Cova de Bolomor (Tavernes de la Valldigna, la Safor)95, a hores d’ara, els primers registres materials coneguts sobre les comunitats humanes que xafaren i recorregueren l’Horta de València allà a la Prehis-tòria, ens són molt més recents, sobretot, si atenem a la pròpia conformació física de la plana al·luvial. Ja que, en aquest cas concret com en el d’altres comarques valencianes arrimades a la mar, la seua gènesi, lligada indefugiblement a un ambient quaternari —susceptible d’estar sota les aigües en la seua major part fins l’etapa de transició entre el Pleistocé i l’Holocé96—, condicionà, i molt, les primeres manifestacions de l’element humà dins aquesta zona a una fase més tardana d’aquest darrer període97.

Així, en un espai tant modern com la plana al·luvial del Túria, les primeres empremtes dels nostres avantpassats es vinculen, generalment, a les àrees més elevades o adjacents a cims de certa consideració, llocs que proporcionaven privilegiats miradors on hom podia guaitar la caça o establir campaments més o menys estables. És el cas de les restes localitzades terra endins, cap a ponent, a Paterna, Aldaia, Riba-roja o Manises.

No resulta destrellatat interrogar-se si Vinalesa, situada a la mota més alta del Ca-rraixet, i en una zona de transició respecte als ambients pleistocens, haguera pogut aco-llir la presència intermitent de grups o famílies d’aquesta època.

Un bon exemple d’un cas semblant serien els jaciments arqueològics situats prop la desembocadura del Xúquer, a Cullera98, i amb cronologies “tar-danes” entre el l’Eneolític i l’Edat del Bronze, els quals aprofiten perfectament la situació estratègica i l’elevació de la muntan-ya sobre el nou nivell de les aigües al pla d’inundació. Resulta molt probable que elevacions d’aquesta part del Carraixet, com els Germanells (Rafelbunyol), o la Patà (el Puig) acompliren aquesta funció de primers emplaçaments humans estables entre finals del Neolític i començaments del Bronze99, de forma simi-lar als existents en la veïna comarca de la Ribera100 o a ponent de l’Horta de València entre Paterna i Riba-roja101.

Presumiblement, en el transcurs de l’etapa mesolítica, i d’igual manera que succeïa a les vores del proper riu Túria102, una sèrie de grups humans es dedicarien a caçar, pescar, i recol·lectar es-pècies silvestres seguint el curs del Carraixet, des de la Caldero-

95 La darrera recopilació d’estudis i treballs sobre el primer poblament humà a terres valencianes podeu trobar-la en VILLAVERDE 2001-2002.

96 L’il·lustrat Cavanilles ja apuntava aquesta possibilitat quan realitzà la seua descripció general de l’Horta de València: “La huerta entera de Valencia hasta las raices de los cerros y montes debió ser mar en otros siglos posteriores á la epoca en que todo el reyno estuvo sumergido...” CAVANILLES 1989: I, 130.

97 “La morfología de los litorales mundiales ha cambiado de forma espectacular durante los últimos milenios y siglos. El punto de partida puede ubicarse en la transgresión marina postglaciar holocena (transgressive-system-tract = TST) que culmina en las costas entre el 5000-6000 BP (maximum flooding = MF), momento en que la invasión de agua marina originó un trazado litoral muy irregular.” CARMONA 2003: 12.

98 MONRAVAL i RIPOLLÉS 2005. 99 BURRIEL 2002. 100 MARTÍ i DE PEDRO 2000. 101 Vegeu: FLETCHER i PLA 1978: 66, 70-72. 102 De temps ençà son coneguts en la investigació arqueològica una sèrie de jaciments relacionats amb cronologies del Bronze i del

Ferro dins aquest corredor fluvial, especialment, des dels termes de Paterna i Riba-roja cap a l’oest.

F1

F2


na fins arribar a les immediacions de Vinalesa, i fins i tot, més avall, a l’àrea albuferenca arrimada a la mar103 que s’estenia des d’Alboraia fins a Puçol104, en un paral·lelisme semblant al ecosistema existent a l’Albufera entre el Túria i el Xúquer105.

Segons l’arqueòleg Joan Bernabeu, entre el 7.000 i el 6800 b.p.106 apareixen les primeres comunitats agrícoles i ramaderes en el litoral mediterrani espanyol107, encara que aquest mode de vida tardarà un temps en consolidar-se de forma general. Aquells homes i dones dels temps neolítics combinaven el conreu de cereals —com el blat i l’ordi—, espècies lleguminoses, i un bestiar on les espècies dominants eren l’ovella i la cabra.

A més a més, davant l’absència a hores d’ara d’evidències materials, més o menys di-rectes, sobre campaments, àrees de treball o restes d’algun poblat dins o en les rodalies de Vinalesa, resulta inviable identificar o descriure amb mínimes garanties la seqüència de l’hàbitat i ocupació d’aquesta contornada pels humans. Situació de desconeixement, agreujada per la cadena de transformacions topogràfiques, hidrològiques i geomorfolò-giques ocorregudes des de la pròpia conformació del pla d’inundació del Carraixet en la fase de transició holocena; a la qual caldria afegir el conjunt d’intervencions i activitats erosives provocades per la progressiva acció antròpica que registrarà aquesta zona des dels darrers 3000-4000 anys, en coincidència amb fenòmens semblants que s’observen en altres conques fluvials del litoral mediterrani108 o valencià.

Els ibers Dins del període de dominació i ocupació dels ibers en aquestes terres (ss. VII-IV aC),

Vinalesa i les terres més properes, a esquerra i dreta del Carraixet, es trobaven dins de l’àmbit geogràfic dominat per la tribu dels edetans, un espai territorial de grans dimen-

103 “A la derecha y cerca, si no inmediato a la desembocadura del Turia, desde sus mismas orillas hasta el Grao y huertas a él próximas, existieron hasta el siglo XV extensos pantanos, resto sin duda de las lagunas primitivas, y más al Norte, en la extensa zona comprendida entre los pueblos de Borbotó, Carpesa y Benifaraig, hasta Museros por Poniente, y Massalfassar, Mahuella y Teuladella por Levante, en que aun ahora han de practicarse obras de desagüe para hacer más productivas las tierras, excesivamente húmedas...” RODRIGO 1922: 43.

104 PARDO et al. 1996: 63-86. 105 “Al llarg del quaternari, trangressions i regressions marines modelaren l’espai que hui comprén l’Albufera de València, generant

una translació lateral —mal coneguda— d’ambients albuferencs i marins (Mateu et al., 1985). La darrera pulsació marina —entre 6.000 i 3.500 BP— donà origen a l’Albufera actual, posterior —segons Rosselló (1995)—, a una altra més oriental i més baixa.” SANCHIS IBOR 2001: 33.

106 Aquesta abreviatura, b.p. (before present), obeeix a la forma utilitzada en arqueologia per datar temporalment les troballes, restes, dipòsits o jaciments prehistòrics a través del mètode del Carboni-14. Bàsicament, el número que s’indica abans de l’abreviatura correspon al nombre d’anys anterior al present —que dins aquesta formulació científica es considera l’any 1950. És a dir, si es vol esbrinar la data en el calendari cristià, s’hi hauria de restar 1950 a l’any que figura abans de les sigles BP.

107 “Les primeres comunitats agrícoles i ramaderes aparegueren a les terres costaneres de la Mediterrània amb una cronologia diversa. Així, a Grècia s’hi troben documentades cap al 8.000 b.p., mentre que al sud d’Itàlia no ultrapassen el 7.500 b.p.; al sud de França i al Mediterrani espanyol les trobem documentades entre 7.000-6.800 b.p. i a Portugal entre 6.500-6.300 b.p.” BERNABEU 1995: 24.

108 “La investigació realizada en las últimas décadas ha llevado a la conclusión de que las actividades humanas alteran las condiciones ambientales a escalas de tiempo muy cortas y de que son capaces de alterar sustancialmente el sistema hidrológico [...] En el entorno de la cuenca mediterránea se sabe que la deforestación extensiva relacionada con el avance de la agricultura creó un panorama abierto y susceptible a la erosión hacia el 3000 BP...” CARMONA 2003:12.

F1. Monedes de Saguntum (As del s. II a. C.).

F2. Moneda romana de Valen-tia.

F3. Ullal a l’Horta Nord (El Puig) (I).

F4. Ullal a l’Horta Nord (El Puig) (Ia).

F3 F4


sions109 amb nuclis fortificats de singular importància com Edeta (Llíria) i Arse (Sagunt), o de rang lleugerament inferior com l’oppidum del Tos Pelat110, un assentament emmu-rallat de grans dimensions, que controlava tot l’espai de l’Arc de Moncada i també les terres immediates al Carraixet pel seu marge esquerre com Vinalesa i Foios.

Resulta difícil calibrar el grau i nivell d’activitat dels grups ibers a l’àrea de Vinalesa ja que, més enllà del raonable desenvolupament d’activitats agropecuàries itinerants en les rodalies del Carraixet i l’aiguamoll111, i la manifesta funcionalitat del propi barranc com a ruta de penetració des de la costa cap a l’interior o a la inversa —qüestió aquesta similar a l’observat dins altres rambles valencianes o del litoral mediterrani transitades per grecs o fenicis en l’Antiguitat—, poc més podem esbrinar amb les escarides dades actuals. Tampoc pot descartar-se de manera rotunda, la possibilitat que de manera es-tacional o estratègica hagueren existit dins aquesta contornada una sèrie de petits lloga-rets o edificacions aïllades, vinculats als desplaçaments itinerants de veïns ibers des dels tossals de Bètera i Moncada a les albuferes connectades al tram final del Carraixet.

Els romansEl solar ocupat per Vinalesa dins els dominis dels antics edetans, s’incorporà temps

després a l’òrbita del nou amo d’aquestes terres, Roma. Molt aviat, durant la primera meitat del segle III i part del II a. C, quan encara Roma no

era un imperi, els romans de la República ja recorrien i ambicionaven tota aquesta con-tornada en les seues guerres contra els cartaginesos112, o dins les lluites “civils” entre ells mateixos —cas de Sertori i Pompeu113. Era aquesta zona de barrancs, albuferes i boscos l’escenari de la Segona Guerra Púnica114, i Vinalesa, com la resta d’indrets d’aquesta pla-na litoral, es trobava en mig d’un teatre d’operacions militars on es dirimia el control del

109 “Els edetans se situaven al sud dels ilercavons, amb la serra d’Espadà com a possible frontera natural, i ocupaven tota la vall del Palància i la gran planura valenciana que s’estén des de la mar per l’est cap als contraforts de la Meseta i la Serrania per l’oest, tenien com a límit meridional el riu Xúquer, a l’altre costat del qual estaven els contestans. Dins d’aquesta demarcació quedaven poblats tan importants com Edeta (Llíria), Arse (Sagunt) i la Carència (Torís).” PIQUERAS i SANCHIS 1992: 13.

110 “Es tracta d’un extraordinari assentament iber d’època antiga que estigué en funcionament des del segle VII fins el segle IV aC.” BURRIEL 2004: 50.

111 Per una aproximació a la temàtica sobre els recursos econòmics de l’aiguamoll a l’Horta de València, vegeu: CASTELLÓ 1991 i SANCHIS IBOR 2001: 1-49.

112 “Muerto Viriato en el año 139 a. C. El caudillo lusitano Táutalos, siguiendo muy probablemente el camino de la futura Via Augusta llegó hasta Carthago Nova...” BLÁZQUEZ 2002: 496.

113 “Luego se dio la batalla que Plutarco (Sert. 21) y Apinao (Iber. 110) llaman de Sagunto y Cicerón (Pro Balbo, 5) llama del Turia, que fue la tercera gran batalla del año 75 a.C. sobre la misma calzada. Sertorio se encontraba al sur de Sagunto mientras Pompeyo y Metelo avanzaban desde el sur.” Ibídem.

114 “La Segunda Guerra Púnica tuvo como escenario principal el valle del Betis y la costa levantina ibérica.” BLÁZQUEZ 2002: 493.

F1 F2


corredor mediterrani peninsular115. En el passat igual que en el present, les grans vies de comunicació eren elements fonamentals per als transports dels exèrcits d’un i dáltre bàndol. En el nostre cas, sens dubte, el gran eix de comunicacions per excel·lència era la Via Augusta116, un perfecte eix traçat amb tiralínies pels funcionaris romans, que gai-rebé en paral·lel a la línea de costa, articulava el territori litoral de la Província Citerior —com així denominava el poder romà d’aquesta època a gran part de l’àrea oriental peninsular. I les terres de Vinalesa, no estaven gaire lluny d’aquesta gran “autovia” em-pedrada —possiblement “adobada” en algun tram amb pedres i sorra del Carraixet117—, com tampoc és trobava excessivament lluny del camí entre Saguntum i Edeta —part de l’itinerari conegut antigament com via Heràclia—, a través de l’antiga ruta cap a la Cal-derona. Qüestió aquesta fàcilment comprensible, ja que el solar de Vinalesa es localitzava sota el triangle territorial controlat per la colònia de Valentia i els municipis de Saguntum i Edeta118. I serà aquest primer vèrtex el que des d’aleshores ha mantingut a Vinalesa dins el seu territori d’influència més directa. Dit d’una altra manera: tots els veïns de Vinalesa, des de fa més de 2000 anys, en alguna ocasió, o en moltes, han hagut d’anar forçosament de forma periòdica a resoldre assumptes propis a la ciutat apegada al Túria.

Al llarg del període romà, i posteriorment visigot, la intensificació de les activitats humanes a la plana al·luvial del Túria i altres indrets del territori valencià fou un fet inqüestionable. La vegetació endèmica d’aquest paisatge mediterrani experimentà una sèrie de canvis i transformacions importants en la seua conformació prèvia, amb la degradació de superfícies boscoses poblades de carrasques i l’establiment en el seu lloc d’espècies com la garriga, coscoll, llentiscle, o timó i romaní119. El medi físic de Vinalesa, poblat llavors amb vegetació d’aquest tipus, també registraria la presència d’altres varie-

115 “En el año 75 a. C. nuevamente la calzada del Levante es objeto de nuevas e importantes batallas. Pompeyo avanzó por la costa ibérica hacia Valentia, colonia romana fundada con lusitanos procedentes de la guerra con Viriato. Q. Cecilio Metelo llegó desde la provincia Ulterior por la futura Via Augusta hasta la desembocadura del Júcar.” BLÁZQUEZ 2002: 497.

116 “La vía Augusta fue sin duda el eje principal de comunicaciones de las provincias hispánicas con Roma. El emperador Augusto debió iniciar su construcción después de la visita a Hispania en los años 15-14 a.C. [...] De Saguntum se dirige a Valentia en un largo tramo rectilíneo en el que posiblemente sirve de kardo maximus a la centuariación de l’Horta Nord...” ARASA 2003: 154.

117 ARASA 2003: 151. 118 “En cada conventus o província, que era la divisió de rang superior, el sistema de poblament estava jerarquitzat segons diferents

graus de protecció legal i fiscal. Al capdamunt de tota la jeràrquia hi havia les coloniae, després els municipia i, en tercer lloc, les civitates. Les coloniae (colònies) i els municipia (municipis) hi tenien autonomia plena i es diferenciaven en el fet que les primeres eren fundacions romanes els primers habitants de les quals eren d’origen forà, generalment soldats veterans de les legions roma-nes, cosa que implicava de pas certa presència militar i una funció de control sobre la resta del territori […] Si tenim en compte aquesta jerarquia i el tamany dels poblaments es pot interpretar que al nord del riu Xúquer l’espai estava dominat pel binomi format per Saguntum i Valentia i el suport interior d’Edeta que hi formaven una triangulació quasi perfecta que controlava la planura litoral central del golf de València...” PIQUERAS 1995: vol. 1, 17.

119 GRAU 2003: 63.

F1. Canal hidràulic romà a les vores de l’Horta de València (L’Eliana).

F2. Restes de l’aqüeducte romà de la Covatella (Godella).

F3. Jaciment ibèric del Tos Pelat (Montcada) [J. Burriel].

F4. L’Horta de València des del Tos Pelat (Montcada) [J. Burriel].

F3 F4


tats com àlbers, xops, freixes o salzes, totes aquestes, part important de la vegetació associada als marges de barrancs com el Carraixet o rius com el Túria120.

Un dels elements clau a l’hora de valorar el conjunt de transformacions que es pro-duïren en el paisatge d’aquesta contorna-da, fou la colonització agrària d’aquestes terres litorals, ja que, des de les conegu-des pràctiques agrícoles del període iber s’hi palesa una creixent intensificació en el conreu d’espècies com la vinya, els ce-reals121 i l’olivera —amb una estreta filia-ció amb l’ecosistema mediterrani des de varis mil·lennis arrere—, sense menysprear tampoc, altres com els fruiters122 i les lle-guminoses. L’altre element econòmic amb un impacte considerable en el paisatge d’aquesta zona fou l’activitat ramadera. I resulta altament probable que algunes de les vies de comunicació conegudes a la Vinalesa actual, com el camí cap a Nàque-ra, el camí Fondo cap a Foios, o el mateix Carraixet, ja funcionaren com a rutes de trànsit per als ramats en aquests moments i, fins i tot, en l’etapa anterior dels ibers.

Roma, tombada inicialment sobre el conjunt de terres pròximes al Mediterrani occidental, dissenyà una organització terri-torial semblant a tot arreu, a imatge i semblança de la que ja existia en la metròpoli, per bé que puntualment haguera de doblegar-se o adaptar-se als condicionants que establia l’orografia del lloc. Ací i allà tots els territoris s’organitzaren mitjançant un cadastre format per centuriacions —una forma de parcel·lar geomètricament el paisatge preexis-tent123. D’aquesta manera, el solar de Vinalesa i la resta de terres de l’Horta Nord, des de aquest període inicial, foren diligentment esmicolades pels agrimensors romans en una successió de grans franges de forma quadrangular que repartides entre els futurs colons, prepararen aquest corredor litoral per a una futura possible colonització agrària. No obstant, cal precisar que no estem parlant d’una gran horta, encara que en la zona que

120 Ibídem. 121 “En realidad, los cereales seguían el ciclo climático propio del medio mediterráneo. Se sembraban en otoño, beneficiéndose [sic] de las

primeras lluvias, y se recogían antes de los calores estivales. Podia obtenerse otra cosecha de cereales de diferente tipo, como la escanya, el panizo o el mijo, plantándolos en primavera, aprovechando la pluviosidad estacional, en especial en lugares húmedos y fríos [...] En suma, hablamos de una planta adaptada al clima mediterráneo, que aguanta tanto el frío como el calor, soportando prolongadas sequías.” MALPICA i TRILLO 2002: 222.

122 “Los frutales son también señalados entre los cultivos por los autores clásicos. Hemos podido testimoniar la presencia en tierras va-lencianas de higueras, algarrobos, perales, ciruelos y otros frutales de la familia de las rosáceas. Entre las referencias de las fuentes literarias podemos destacar las de Plinio en su obra Naturalis Historia sobre los higos (eran famosos los sacontini o de Sagunto), el peral, el manzano, el ciruelo, el melocotonero, y los injertos de ciruelo en manzano dando la malina y de ciruelo en almendro dando la amygdalina.” GRAU 2003: 67.

123 “La centuriación consistía en la división regular del territorio en grandes cuadradados, las centurias. La centuria estándar era un cuadradado de 20 actus (35’5 m) de lado (710 x 710 m), cuyos límites eran caminos; dos actus cuadrados equivalían a un iugerum.” ARASA 2003: 157.

F1


anava des de Paterna a Puçol es regaren puntualment alguns camps o, sobretot, alguns horts vinculats a vil·les romanes.

La tant discutida possible coincidència entre la Séquia de Moncada i les trames o ralles dels parcel·laris d’aquest període, argumentada en el seu moment per Cano García124, ha sigut en els darrers anys finalment descartada pels especialistes de la geografia125 i arqueo-logia126, que consideren que la gran canal distreta del riu Túria es de data posterior.

Orfes de dades històriques concretes i d’un registre material romà inexistent al terme i nucli urbà de Vinalesa —a hores d’ara, no han aparegut restes o estructures relaciona-des amb el poblament d’aquest període—, depenem inevitablement de la comparació amb altres municipis de la comarca i, sobretot, de les informacions i notícies de l’entorn geogràfic més proper a Vinalesa. Un entorn on, des de començaments del nou-cents, els estudiosos i erudits locals han constatat la presència d’un seguit de vil·les i cons-truccions romanes, a més d’una sèrie de canalitzacions o conduccions que travessaven aquest solar rural. Resulta innegable el paper de la hidràulica romana, com un dels fils conductors de l’articulació del poblament a la plana al·luvial del Túria127, l’interfluvi Túria-Carraixet, i el territori entre el Carraixet i el curs baix del riu Palància.

Seguint fil per randa les descripcions i argumentacions de Nicolau Primitiu a co-mençaments del segle XX128, en el marc de les seues xerrades sobre les primeres séquies entorn el cap i casal129 i la posterior recerca sobre aquest mateix tema realitzada pel seu

F1. Planta ideal d’una vil·la ro-mana.

F2. Ambient “albuferenc” prop l’Horta Nord (La Marjal del Moro, Sagunt).

F3. La Marjal de Massamagrell.

124 CANO 1974. 125 SALES 1988. 126 GONZÁLEZ 2002: 288. 127 “En la huerta de Valencia encuéntranse una serie de canales y acueductos de sumo interés, no sólo desde el punto de vista arqueológico,

sino también desde el económico, por señalarnos las antiguas zonas de cultivo [...] Todos estos acueductos y canales formaban parte de una red de irrigación que nutriéndose del río Turia, del que tomaba las aguas, según Jaldero, en la llamada “Pea”, entre Villamar-chante y Pedralva, internábase en término de Ribarroja, dirigiéndose un ramal hacia el llano de Cuarte y el otro regaba la partida de “Perpinyanet”, pasando después los barrancos de Muncholina, Porchinos, Pedrera y del Pou, hacia Manises, de donde seguía hacia Valencia.” FLETCHER 1956: 316, 319.

128 A començaments del nou-cents Nicolau Primitiu, dins de les seues múltiples excursions i prospeccions de recerca “arqueològica” per distints indrets del territori valencià, i acomodat en la seua tasca com a membre del Centre de Cultura Valenciana, recorregué i escorcollà fil per randa, molts dels camps de conreu, séquies i camins de l’Horta de València, a la recerca de dades i evidències materials sobre les primeres construccions hidràuliques d’aquest rerepaís. “La localización del acueducto de la Covatella a su paso por Godella fue fruto de un proyecto de investigación desarrollado por la Secció d’Antropologia y Prehistòria del Centre de Cultura Valenciana y particularmente, por uno de sus miembros más destacados, Don Nicolau Primitiu Gómez Serrano. El objetivo de este proyecto era reconstruir el trazado de los acueductos que regaban las villae romanas situadas en la margen izquierda del río Turia.” PASCUAL s.a.

129 “A mas bajo nivel corría el llamado de “la Covatella” por el conferenciante, por ser el primer trozo de que tuvo conocimiento, en las Canteras del “Barranquet Vell” de Godella y por canteros de Masarrochos. De este acueducto cita Cavanilles el trozo que esta al frente de la desembocadura del río Sot. Debe de tomar aguas del Turia, hacia el Salto de Chulilla y después del citado resto resto se ve en Ges-talgar; en Benaguacil, atravesando el camino de Coca y después de la población; dirigiéndose a Vallbona, hallándose hacia Villa Flora; después en el Barranquet; hacia la Eliana; en el “Pla dels Navarros”, atravesando la vereda de Bétera; en la parte alta de la Vallesa de Mandor, atravesando la vía férrea, hacia la Cañada; en las llamadas “Covas Males”; en el “Pixaor”, de Paterna, atravesando la carre-tera de Ademuz; en la “Masía de Campolivar”, en varios sitios; en las Canteras “del Barranquet Nou y Vell”, de Godella; en el “Rincó dels Llops”, de Moncada; en la “Cenia”, de Museros, y en Rafelbuñol, dirigiéndose hacia la “Plantá del Marqués”, donde se pierde en los campos labrados del Puig y Puçol.” GÓMEZ SERRANO 1928.

F3F2


nét, l’investigador Lluís Zabildea130, resulta plausible que vers l’antic camí que anava de Vinalesa a Nàquera, entre els termes de Moncada i Foios, enginyers i tècnics romans traçaren algunes de les primeres vies hidràuliques que creuaren la comarca des del riu Túria fins les portes de Saguntum. No debades, algun cronista valencià del passat, com Pere Antoni Beuter, ja feia esment de la importància d’aquestes qüestions relacionades amb la hidràulica romana a terres valencianes131.

Posteriors treballs i prospeccions arqueològiques més contemporànies, per bé que no han confirmat de manera rotunda aquestes hipòtesis132, tampoc n’han desmentit la seua validesa, i amb una evident cautela, han deixat la porta oberta al possible origen romà d’aquestes construccions d’enginyeria133.

Les estimacions cronològiques, no massa definitives per als artefactes hidràulics as-senyalats, es tornen sòlidament fermes quant a les restes del poblament romà d’aquesta contornada. Un poblament romà gairebé absent o poc concretat fins ara, a la dreta de la Via Augusta, però fortament desenvolupat a l’esquerra de la Séquia de Moncada. Així, el terme de Vinalesa, situat a les vores d’eixa frontera “imaginària” que marca aquesta canal, s’enquadra en l’àrea d’influència de les vil·les romanes escampades sistemàtica-ment pel secà comarcal contemporani. No resulta aquest un cas aïllat, ja que a la resta de pobles irrigats per la Comuna de Moncada, la situació es repeteix de manera regular i s’hi desplega un continu de restes o troballes d’aquest període, des de Paterna fins a Puçol. En consonància, a l’Horta Sud també trobem un seguit de vil·les romanes o restes materials d’aquest període entre Quart i Riba-roja134 que confirmen la disposició d’una xarxa global de poblament rural a la capçalera del curs baix del Túria i en les zones no irrigades del secà.

Com ja insinuaven adés, Vinalesa es troba immediata a una intensa àrea de pobla-ment romà que, des de Bètera, passant per Moncada i Foios, arriba al Puig, i ens ha deixat restes de les seues activitats i existència. Alguns dels exemples més propers son l’Horta Vella (Bètera) 135, la Vil·la de les Paretetes dels Moros (Moncada)136 o el Poua-txo (Moncada)137.

130 Encara que discutibles, i subjectes a una revisió i necessària contrastació futura, a propòsit de les darreres tècniques d’investigació i estudis arqueològics sobre el poblament ibèric i romà al País Valencià, és inqüestionable la vàlua del llistat de “possibles” jaciments romans que proporciona Lluís Zabildea en el seu treball sobre el regadiu romà d’aquesta contornada. “Grupo de villas rusticas cuyas explotaciones utilizaban las conducciones hidraulicas [sic] a que hacemos referencia: La Torre de Benaduf, Cami de l’Olivereta (Benaguacil), Camp del Castellet (la Pobla de Vallbona), Mas de Tous (la Pobla de la Vallbona), la Perla de Alcedo, les Paretotes de Mandor, la Cogollana (Ribarroja), la Vallesa de Mandor (Ribarroja), el Mas de Velez, el Mas de febo, les Coves Males (la Canyada de Peña, Paterna), el Cot V.M., la Lloma Redona, el Mas de la Rosa, la Font del Jarro, el Barranc de Sau, el Ciscar de Paterna-Benimamet, las Cuevas de Vista Alegre, el Mas de Pons, la Coma de Paterna, la Lloma dels Cantals, el Barranc dels Gentils, les Llometes de Roca-fort, l’Horteta de Rocafort, la Gita del Palmar, el Fondo del Moreno y les Vinyetes de Massarrojos, la Lloma de Santa Barbara [sic] de Moncada, la Lloma de Colvi, Mas el Bordellet o Paretetes de Moros de Moncada, el Negre de Valerot en la Lloma del Poble, en Museros, el Pouaig, el Pla de Montalt, la Marta, el Barranquet de Cona, la Cenia, la Pared del Patriarca, el Mas del Palmiter, el Pont de la Gom-balda, els Germanells (vertiente E), el Blanc de Columbro, el Maquivas, el Torrubero, el Marqueret.” ZALBIDEA 1992: 27-28.

131 “Hallamos en verdad, que el principal cuydado que los Romanos tenian, despues de tener en orde sus pueblos subjectos, era adobar los caminos. Provehian los pueblos de agua, sino la tenian, trayendola de lexos, agujereando los montes, y juntado con arcos los valles”, BEUTER 1995: 178.

132 “Los tramos localizados en el término municipal de Godella no muestran ninguna característica técnica que permita identificarlos como romanos. Sin embargo, podrían guardar relación con los localizados en otros términos municipales de la comarca de l´Horta” PASCUAL 2000: 19.

133 “Tras esta intervención, además de los restos inéditos hasta ahora, contamos con un dato más que nos acerca un poco a la posibilidad de que estemos ante una obra realizada en la antigüedad. 2,06 mts equivalen a 7 pies romanos. En este caso, y aunque esto no pueda en ningún caso ser definitorio de nada, nos encontramos con que las medidas que presenta la estructura pueden ser adaptadas a la mé-trica romana. Por otro lado, en las excavaciones realizadas en el yacimiento conocido como Acueducto de la Covatella, se recuperaron varios fragmentos de cerámicas que permitían plantear un término ante quem (con reservas) s. I a. C.-I d.C. para su construcción.” PASCUAL 2006: 7-8.

134 FLETCHER i PLA 1978: 71-72, 160-161. 135 “[...] no podem deixar de ressaltar la densitat de poblament en les proximitats del Tos Pelat, terres d’orografia més aviat plana. Els

jaciments romans més destacables i pròxims són el de l’Horta Vella de Bètera, a escassos 2000 m al NO, on recents excavacions han deixat al descobert les restes arquitectòniques d’un complex termal d’època alt imperial s. II-III dC, que probablement formen part d’una vil·la rústica que es transforma en el segle V-VI en una granja agropecuària que funcionarà fins a principis del segle VII; i les Paretetes dels Moros, altra vil·la romana pràcticament inèdita (BURRIEL I VERDÚ, 2000) localitzada en Montcada a 2000 m a l’est del Tos Pelat.” BURRIEL 2004: 52.

136 BURRIEL i VERDÚ 2000: 19-38. 137 DD.AA. 2001.


2.2. Benivolesar, terra de sarrahins (711-1239)

On aquells prats amb rius i arbredes verdes?

On els indrets flairosos on solíem retirar-nos?

On el zèfir sempre fresc? On els crepuscles amables?

Ai València! Què s’ha fet d’aquells matins on el sol

jugava amb el mar tot corrent per l’Albufera!

Res no es pot fer quan el destí du la pèrdua...139

Del Tigris al Wadi-laviarDels contes de les mil i una nits, les russafes de Bagdad o Damasc, passant per els

centenars de sènies a la vora del Nil, els deserts de Líbia o els oasis del Magrib, els àrabs, punta de llança d’un grup ètnic prou heterogeni de musulmans —berebers, siris, ieme-nites, egipcis o eslaus— arribaren en el 711 a la Península Ibèrica, i amb ells, òbviament, la seua religió, l’Islam, un culte monoteista igual que el cristianisme, que de forma im-parable s’havia escampat com una taca d’oli, des dels confins de la Península Aràbiga vers el Pròxim Orient i bona part de la Mediterrània, fins posar peu a la Hispania go-vernada pels visigots.

Amb l’arribada de l’Islam, vingueren guerrers, pastors, camperols, mercaders, productes comercials, i una nova llengua i religió. Aquestes persones agermanades per la fe, però amb un origen geogràfic divers —des dels de-serts d’Aràbia, les vores del Tigris i l’Eufrates o la zona del Magrib—, transportaven també variades tradicions alimentàries140 i uns coneixements científics heretats de l’Antiguitat i del seu contacte comercial i cultural141 amb els pobles de més enllà de l’Indo. I no resultarà estrany quan temps després es forme el Califat Omeia (s. X dC),

138 Ibn Al-ABBAR. cf PIERA 1995.139 “La nueva agricultura islámica implicó la introducción, en el Mediterráneo, del sorgo, el arroz, la caña de azúcar, la cidra, la naranja

amarga, el limón, el pomelo, el plátano, la sandía, la espinaca y la berenjena, especies vegetales desconocidas o utilizadas sólo por las capas altas de la sociedad [latina o visigoda], a causa de su elevado precio, como medicinas o condimentos exóticos...” RIERA 2001: 790.

140 “Respecto a las características básicas de las matemáticas y de la ciencia árabe en general, podemos citar, al menos tres de ellas: el hun-dimiento de sus raíces y conocimientos básicos en las obras científicas griegas e hindúes, su entrelazamiento e intersubordinación con otras ciencias árabes, como la Óptica o la Astronomía, y por último, su pragmatismo...” MARTOS 2001: 272-273.

F2

F1

F1. El món segons la cartografia del geògraf àrab al-Idrisi.

F2. Vida quotidiana a “al-An-dalus.”


que la seua capital, Còrdova, es mire en l’espill de la madina d’origen, Bagdad141 i, d’igual manera, passat el temps, Madina al-Turab —l’antiga Va-lentia—, faça el mateix amb la metròpoli cordo-vesa. No debades Al-Àndalus sempre privilegià com a epicentre de l’activitat política, econòmica i cultural les àrees urbanes i, per tant, la madîna,

la ciutat andalusí per excel·lència, a ulls del poder, i dels escriptors i erudits musulmans, marcarà la pauta de desenvolupament de cadascuna de les regions musulmanes.

Cal afegir també que l’Islam no només era conquesta, pacte o ocupació militar, con-versió religiosa, o un trasbals de components ètnics variats; era també, i de manera especial, un element de transmissió cultural d’Orient cap a l’Occident. D’aquesta mane-ra, durant els segles posteriors, els intercanvis culturals o econòmics entre els territoris cristians peninsulars i al-Andalus foren una realitat plenament tangible.

Al llarg del segle VIII dC, els musulmans que havien creuat l’estret de Gibraltar ocupa-ren i es feren amb el control polític i militar de gran part de l’antiga Hispania, denomi-nant-la des de llavors al-Àndalus. Dins d’aquest marc històric inicial, part del territori de l’antiga Tarraconense, on estaven incloses les terres valencianes, passaria a denominar-se Xarq al-Àndalus —a l’orient d’al-Àndalus, tenint per límits, al nord el corredor fluvial de l’Ebre i al sud tota la conca del riu Segura.142

Però com ben explica l’historiador Pierre Guichard, si seguim fil per randa les redac-cions dels geògrafs àrabs d’aquestes centúries inicials i les posteriors cròniques andalu-sines relatives a aquest període, es confirma la impressió de que aquesta regió oriental peninsular estigué durant un llarg espai de temps —aproximadament entre els segles

VIII i XI— fora de l’òrbita del poder polític i adminis-tratiu central de Còrdova, en un estat de certa margi-nalitat i manifest endarre-riment urbà143. Només una sèrie de notícies aïllades, i majorment relacionades amb revoltes i lluites dels grups tribals als segles VIII i IX144, fa esment d’alguns llocs d’aquesta façana li-toral. I haurem d’esperar a l’època del Califat (s. X) per veure com concretament la

141 “Bagdad fue el primer centro científico del califato. En realidad, el terreno había sido ya preparado para la era de prosperidad de la Ciencia que se daría a partir del siglo IX en el imperio árabe. Desde mucho antes, ya existían en Siria, en Mesopotamia y en Irán escuelas, núcleos científicos activos, en los cuales, además de la filosofía aristotélica, se enseñaban las Ciencias de la Naturaleza y las Matemáticas. Se enseñaba igulamente la Medicina y, en particular, las doctrinas de Hipócrates y Galeno.” Ibídem, 271.

142 PIQUERAS 1995: Vol. 1, 22-23. 143 GUICHARD 1971: 401. 144 “En ello se adelantó Abdallah, apresurándose a cruzar el mar con mujer e hijos para quedarse en la costa andalusí e instalarse en la cora

de Valencia entre los bereberes, quienes se pusieron de su lado, haciéndose sus partidarios, mientras que su hermano Sulayman perma-necía todavía en Tánger. Pero Abdallah le escribió, incitándole a venir a Alandalús para unir sus fuerzas contra su sobrino y arrebatarle el poder, de modo que, al cabo de un año, Sulayman fue con él a Valencia, y ambos estuvieron congregando gentes en rebeldía contra su sobrino Alhakam...” HAYYAN 2001: 16.

F1

F2


regió de València comença a aparèixer de forma més regular en les fonts oficials i la història d’al-Àndalus145.

Dins d’aquesta darrera etapa, sabem que aquesta zona oriental es componia de dos gran províncies, una era la kura de Tudmir, i l’altra era la kura de Balansinya. La primera, “comprendía las actuales provincias de Alicante, Murcia, Sur de Albacete y Norte deAlmería, limitando de norte a sur con las vecinas coras de Valencia, Santaver, Toledo, Jaén e Ilb ra”146; la segona “arribava pel nord prop del riu Ebre, i per l’oest abraçava Requena, mentres que pel sud és probable que abraçara Xàtiva i que la frontera fóra a la Vall d’Albaida”.147

I és en aquesta darrera circumscripció, on des d’aproximadament el segle XI, rebem les primeres notícies sobre l’existència d’una de les hortes més importants de tota la Mediterrània occidental: “El dia de la aparición de la luna de sauwal (14 de octubre de 1094) los musulmanes celebraron la oración en común por la fiesta de la ruptura del ayuno, en Menzil Ata (Mislata), junto a la acequia Hawwara (Favara)”148.

Així doncs, des del segle XI en davant, tenim constància que la gran horta de Madina al-Turab, un gran espai agrícola creat a esquerra i dreta del curs baix del riu Guadala-viar, fou, sens dubte el gran element vertebrador del paisatge rural d’aquest rerepaís i les seues gents. No obstant això, cal tenir en compte que abans de la creació i consolidació d’aquest gran solar irrigat, passaren moltes més coses que caldria explicar.

L’Horta quan no era horta. Un paisatge d’hispanoromans i visigots abans d’al-ÀndalusAmb la caiguda de l’Imperi romà —entorn dels segles IV i V dC—, i el col·lapse de les

seues estructures polítiques i administratives estatals, aquesta franja de la Tarraconense

145 GUICHARD 2001: 48. 146 GUTIÉRREZ 1996: 28. 147 PIQUERAS 1995: Vol. 1, 23. 148 DARI 1963: 97. [citat a BURRIEL 1971: 147]

F1. Monedes dál-Andalus.

F2. Conreus andalusins: melons, carabasses, xufa, etc.

F3. Plànol de l’alqueria islàmica de Bofilla (Bètera) [López Elum: 1994].

F3


queda en mans de les aristocràcies urbanes, fins l’arribada dels primers elements ger-mànics que progressivament assumiren el control dels principals nuclis de població149, moltes vegades en connivència amb les elits locals150. L’etapa de dominació germànica, entre els segles VI i VIII, resulta una període de més ombres que llums per al conjunt del territori valencià, i la nostra comarca no havia de ser una excepció. A hores d’ara està pendent la reconstrucció del trencaclosques sobre el poblament rural d’aquesta contor-nada en temps del visigots, i resulta realment una incògnita com i on vivien els paisans que de a ben segur habitaven el solar litoral entre Puçol i l’Albufera.

Tradicionalment, el conjunt de dades referents al món rural de l’època visigoda en terres valencianes, ha estat en consonància amb el pobre nivell de coneixements que s’hi tenien de la història d’aquest període posterior a la decadència imperial romana. Un període marcat per una tendència general d’acusat enfonsament de la façana sud-est peninsular, que s’agreujarà amb les guerres amb Bizanci, especialment traspassada la barrera fluvial del Xúquer.

Comptat i debatut, un volum de notícies molt irregular151 i pobre respecte a anteriors etapes. Nogensmenys, cal apuntar que una de les possibles raons de la “foscor” dels temps dels visigots en el nostre territori potser estiga íntimament relacionada amb la pròpia parcialitat de les fonts escrites coetànies i posteriors. I també, en la nostra ex-cessiva dependència d’aquestes fonts i els comentaris seguidistes que ha “conreat” la tradició bibliogràfica local —massa condescendent amb les continuades omissions o buits d’informació entorn aquesta etapa152. Una situació agreujada també, pel crònic en-darreriment d’estudis arqueològics sistemàtics als espais rurals o periurbans de l’Horta i altres comarques adjacents.

Per contra, en altres indrets veïns del corredor mediterrani, amb paisatges històrics força semblants on sí que hi hagut treballs de recerca arqueològica continuada en el temps, s’hi han pogut detectar evidències significatives d’un poblament hispano-visigot més o menys actiu en zones lligades a planes litorals153. Així, s’observa que encara durant el segle VI dC, les vil·les continuaven sent el principal eix d’articulació del poblament i

149 RIBERA i ROSSELLÓ 2003: 103-111. 150 GUTIÉRREZ 1996: 225. 151 JUAN i ROSSELLÓ 2003: 175. 152 MAURI 2006: 72. 153 GUTIÉRREZ 1996: 279-280.

F1 F2


l’explotació del territori rural154. Però amb matisos, respecte a les etapes precedents, ja que del paisatge anterior “caracteritzat per una estructura de mosaic, que alterna amb diferents intensitats les zones de bosc, els prats, etc., amb les de cultiu, en general més concentrades a l’entorn de les zones d’hàbitat, es passa a un paisatge homogenitzat, amb nivells de desforestació molt elevats en alguns sectors i amb escassa evidència d’activitat agrícola en altres”. 155 Una situació aquesta, extrapolable al marc territorial de l’Horta de València —recordem una plana al·luvial coberta de superfícies boscoses, matolls i zones palustres—, on podria haver-s’hi produït una regressió de les àrees agrícoles vinculades al secà, on es conreaven cereals i vinyes, en detriment d’una cada vegada més important activitat ramadera. No es gaire complicat el pressuposar un tràfec estacional de ramades provinents de l’interior que, buscant la ruta natural del Carraixet des dels contraforts de la Calderona i les seues vies o assagadors adjacents, marxaren cap a les pastures situades en les zones pròximes als aiguamolls o ambients humits d’aquest rerepaís.

Respecte el poblament, el marc temporal entre els segles IV i VII dC, segueix la tònica d’absència de dades i informació per la major part de l’Horta; tan sols tenim notícies i dades concretes d’indrets molt allunyats dels espais de les hortes tradicionals i situats en altura, cas de l’àrea de Paterna, Manises i especialment Riba-roja, amb jaciments com el de València la Vella o la vil·la visigoda del Pla de Nadal156. Un model de poblament difícilment extensible al corredor litoral entre Saguntum i Valentia.

Els primers musulmans a l’horta de valència. Un poblament tribal entre alqueries, camins, barrancs i séquies

Entre la segona meitat del segle VIII i principis del IX dC, dins del context gene-ral d’expansió i ocupació de l’Islam de gran part de la Península Ibèrica, distints con-tingents berebers acabaren per instal·lar-se a les terres de llevant, entre els rius Ebre i la zona del Xúquer, uns grups que a hores d’ara s’associen majoritàriament a una sèrie de formacions tribals nord-africanes, en alguns casos islamitzades, en altres en vies d’arabització157. Aquests primers soldats i colons que vingueren a ocupar la pla-na litoral de l’antiga Valentia —ara anomenada Madina al-Turab—, es caracteritzaven per estar formats al voltant de cèl·lules de caràcter familiar o clànic, que ràpidament, s’encarregaren de controlar militarment la zona i, seguidament, d’organitzar un po-blament lligat a la creació d’uns espais d’irrigació, d’acord amb les necessitats de la pròpia comunitat158, i l’existència de cursos d’aigües al·lòctons associats a barrancs o sorgiments del freàtic immediat. Uns grups tribals —sovint identificats amb topònims del tipus Beni159—, que posseïen les terres que ocupaven, amb plens drets econòmics i polítics, tot i teòricament estar vinculats tributàriament a un poder estatal160 represen-tat a través de la mâdina. I queda clar que el nom de Benivolesar —part del conjunt de topònims d’arrel bereber d’aquesta comarca—, ha ajudat a suggerir i identificar l’origen de Vinalesa amb una d’aquestes alqueries islàmiques161.

154 MAURI 2006: 76. 155 Ibídem. 156 JUAN i ROSSELLÓ 2003: 175-183. 157 GUICHARD 1971: 402.158 “El trabajo realizado hasta ahora permite sugerir que, al menos en Sarq al-Andalus, los espacios hidráulicos medianos y pequeños son

la forma generalizada de construir los asentamientos campesinos.” BARCELÓ 1999a: 278. 159 GUICHARD 1969: 103-158. 160 “Un bon exemple d’aquesta desigual intensitat fiscal, de dins a fora, són, sens dubte, els aqālim —circumscripcions tributàries en

les quals l’alqueria és la unitat d’estimació i pagament del deute fiscal— de Còrdova...” BARCELÓ 1999b: 24. 161 Encara que, cal continuar sent cautelosos al respecte, i esperar que futurs estudis arqueològics i documentals ajuden a afinar o

precisar allò que sospitem i sembla més coherent a hores d’ara.

F1. Ramaderia al Carraixet [J. Burriel].

F2. Séquia de terra a l’Horta Nord.


Així, el territori fora de l’estricta àrea urbana, s’estructurava en districtes castrals de diferents grandàries, amb un nombre variable de nuclis de poblament, les alqueries (qurâ)162, que disposades unes junt a altres, alternaven l’ocupació de l’espai rural amb una sèrie de grans propietats privades pertanyents a l’aristocràcia àrab que vivia a la ciutat, els rafals. És a dir, parlem d’un solar ocupat per multituds de famílies o clans amb un nombre de veïns variable, 20, 30, 50, 100, 300, etc., i escampats en raó de l’explotació dels recursos hidràulics i els variats usos agropecuaris.

Però abans de la consolidació d’aquest nou paisatge ple d’alqueries, séquies i gent par-lant àrab arreu, què passà amb la població indígena que residia dins l’Horta i altres zo-nes rurals del litoral valencià? Foren morts, segregats, expulsats o assimilats, la totalitat dels hispanoromans i visigots, pels nouvinguts? A hores d’ara, la seqüència concreta dels esdeveniments, respecte al moment de topada entre ambdós grups, resulta una incòg-nita gairebé total. No obstant, i a l’espera de futures investigacions a la nostra comarca, podem aplicar els trets generals de la reorganització del poblament rural que fan els musulmans dins altres àrees peninsulars durant aquests temps.

En la pràctica, dins aquesta època de transició, s’estableixen dos escenaris paral·lels quant a l’ocupació de les zones rurals: per un costat, apareixen les noves alqueries mu-sulmanes de caràcter tribal formades al voltant dels ja citats grups clànics; i per altra banda, es troben altre grup d’alqueries no musulmanes, els dimmī(s)163, formades ex-clusivament, entorn als grups autòctons d’origen llatí o arrel visigoda que mantenien la seua unitat gentilícia i religiosa, i pel que sembla, subsistiren fins a les darreries del segle XI164.

Mentre que el primer grup d’alqueries, les “sarrahines”, establides prop de barrancs o zones humides, orientaren preferentment la seua opció econòmica cap a la creació i organització de regadius —vinculats a cursos intermitents d’aigua, fonts o ullals— que possibilitaren el conreu de les “noves” plantes monsòniques165; les altres alqueries “indígenes”, per contra, tot i trobar-se també al pla d’inundació, tindrien una orienta-

162 “[...] pueden ser poblaciones bastante grandes, eventualmente fortificadas, dependientes de una ciudad importante (madīna) o de un lugar fortificado (hisn), aunque también caseríos (qurà) dispersos por el territorio de un castillo (hisn).” GUICHARD 2001: 205.

163 BARCELÓ 1999b: 24. 164 GUICHARD, Pierre, Al-Andalus frente a la conquista cristiana. Los musulmanes de Valencia (siglos XI-XIII), Editorial Biblioteca

Nueva, S. L., Universitat de València, 2001, p. 215. 165 “És clar que la majoria de plantes, procedents de l’Orient extrem, exigien un suport tècnic hidràulic força precís. És a dir, amb les

llavors i els planters, es movien uns coneixements tècnics específics, un saber pagés, en suma.” BARCELÓ 1999b: 33.

F1 F2


ció econòmica més acusada cap als usos ramaders, sense oblidar tampoc les activitats agràries tradicionals de tipus cerealícola al secà, i els altres usos agropecuaris lligats a les zones humides.

Com bé assenyala el medievalista Miquel Barceló, la instal·lació dels nous regadius pels pobladors de les alqueries andalusines no fou tan sols la introducció de noves espè-cies vegetals. “Per començar, la construcció d’espais hidràulics requeria sabers concrets, càlculs experimentals de pendents per moure l’aigua, formes d’encaixar les terrasses, coneixements dels límits que adquireix qualsevol moviment controlat de l’aigua, del seu repartiment, de la rigidesa dels perímetres, les eines adequades i, finalment, de l’ordre del calendari de treball. Era, doncs, un saber integrat, on cap apartat no podia faltar”166

No obstant això, cal afegir que la població local no fou un element passiu en la creació d’aquestes primeres xarxes d’irrigació, ja que, els indígenes coneixien en profunditat una sèrie d’elements de pes a l´hora de configurar un sistema d’irrigació: el clima, els cicles naturals de l’aigua, i en alguns casos el funcionament o existència de les restes d’antigues infraestructures o pràctiques hidràuliques romanes a la contornada.

Una herència hidràulica, la llatina, que tampoc seria estranya als grups clànics africans que arribaren a Vinalesa i la resta de l’Horta, tenim en compte la seua herència cultural prèvia167 a l’assimilació dels sabers orientals i clàssics que transportava l’Islam.

Tanmateix, passat un temps més o menys llarg, de mica en mica, uns i altres, musul-mans i cristians, o tal volta, alguns “pagans”, anaren unint-se sota les estructures tribals dels primers, i constituint una única entitat de poblament rural amb el mateix horitzó polític, econòmic i cultural.

D’alguna manera, els matrimonis interracials entre les dues comunitats, acabarien per concretar-se, ja que a banda dels contactes inevitables per veïnatge, entre unes alqueries i altres, els cristians a la llarga deixarien de ser-ho, atenent a que el manteniment de la seua “fe” els gravava greument en el règim fiscal andalusí, a la forta pressió religiosa que exerciren puntualment alguns governs polítics —com per exemple el d’almoràvits i almohades—, i al progrés econòmic i social molt més accelerat, que a mig i llarg termini tingueren les comunitats musulmanes d’origen tribal, on els llaços de soli-daritat i cohesió social eren molt més ferms i ex-tensos.

Les al-queries de l’Horta i al-tres zones valencianes, f o r m a r a n una imatge singular del paisatge ru-ral andalusí,

166 Ibídem.167 “[...] al llegar los árabes al Mágrib, los beréberes ya habían desarrollado sistemas de regadío, algunos bajo la influencia de las prácticas

romanas provinciales...” GLICK 1989: 62.

F1. Ampolla vidriada amb dec-oració en manganés. Segles XII-XIII. Tossalet de Sant Esteve (València) [Museu d’Història de València, Ajuntament de València].

F2. Cresol de “piquera”. C/ Vidal (València) [Museu d’Història de València, Ajuntament de València].

F3. Esquema d’una nòria de “sang” tradicional.

F4. Traguent aigua del freàtic.

F4F3


ja que cadascuna d’aquestes alqueries constituïa un territori clànic on podien coexistir distintes zones de residència separades per espais de conreu, i zones de pastures, caça i recol·lecció. La alqueria (qarya) en si mateixa es dividia estructuralment en dos grans zones: la primera, denominada mubāha, la constituïen les terres no apropiades —que es subdividien entre els espais comunals (harīm) i els espais “morts” o terres incultes (mawāt)—; la segona eren les terres de mamlūka, o espais amb propietaris individuals o familiars.168 Una aspecte aquests darrer força transcendental, ja que ens indica que la major part de les terres de l’alqueria pertanyien als seus propis habitants.

Aquest solar conjunt del clan no sempre tenia uns límits precisos i podia barrejar-se amb altres espais clànics; d’aquesta manera moltes de les fronteres o ratlles de delimita-ció que coneguem d’aquestes alqueries a través de les fonts documentals cristianes, són en la majoria dels casos una adaptació posterior dels mateixos feudals169. En poques pa-raules, reconstruir l’àmbit espacial estricte de qualsevol alqueria d’aquesta contornada més enllà de la mera hipòtesi no deixa de ser un exercici d’atreviment.

Examinant els efectes de la possible primera onada de pobladors berebers dins les terres al nord del Guadalaviar, es confirma el succeït a altres indrets peninsulars con-querits, assimilats o colonitzats pels fidels de l’Islam. Ja que l’emplaçament de moltes d’aquestes alqueries tribals amb l’arrel Beni se situa a distàncies variables de la metròpo-li governada per la minoria àrab, i vora una sèrie de barrancs o paleocanals de singular transcendència. El repàs d’algunes d’aquestes alqueries de ponent a llevant de l’Horta, no té desaprofitament: Benimàmet i Benitaha —barranc d’En Dolça—, Beniferri i Beni-calap —barranc de l’Almara—, Benifaraig —Marjal de Moncada—, Benivolesar —ba-rranc de Carraixet—, o Benimaclet —el Palmaret.

El posicionament de les alqueries a la vora de la rambla, pot semblar poc lògic per la nostra mentalitat actual, però si que resultarà més comprensible per qualsevol vell llaurador de Vinalesa o la resta de l’Horta: qui no recorda les històries de pares a fills, de quan es conreava al llit del barranc? Penseu per un moment que estem en una èpo-

168 MALPICA i TRILLO 2002: 238.169 KIRCHNER 2002: 122-123.

F1


ca on, dins el paisatge de la comarca, l’horta era inexistent, i s’havia de crear ex-novo. Això significava buscar un lloc que tinguera un curs d’aigua superficial o subterrània més o menys regular al llarg de l’any i també unes terres el més aptes possibles per a l’agricultura —mirant la composició del seu sòl. Els barrancs i paleocanals de la plana al·luvial, amb uns cursos d’aigua intermitents però sobradament “cabalosos” en mo-ments puntuals de l’any —dins dels períodes de crescudes o revingudes de la rambla—, i una aportació també “generosa” de llims, bàsics en la fertilitat de la terra, garantien les necessitats dels grups tribals andalusins a l’hora de plantejar aquests primers regadius, igual que farien amb les generacions posteriors de llauradors.170 L’altre vessant econò-mic que els musulmans aplicaren als barrancs, fou la ramaderia, ja que, quin millor espai per conduir els seus propis ramats, amb aljubs i abeuradors escampats per tot arreu, i una xarxa d’assagadors que naixien o discorrien pel Carraixet i altres barrancs de la plana? No debades aquests paleocanals o rambles, eren rutes ja transitades des de l’antigor i ara abreujaven el temps de pas i permetien una millor comunicació entre les zones de pastures de les distintes alqueries.

Al marge d’aquests itineraris locals, el solar ocupat ara per les “noves” alqueries, forma-va part des de feia segles d’un circuit ramader de major abast: era el lloc final d’una sèrie de rutes transhumants de llarga distància que, provinents de l’interior de la Península —Castella i Aragó, fonamentalment—, buscaven l’amabilitat de l’oratge i l’excel·lència de les pastures de les zones humides del litoral mediterrani. Al capdavall, la major part del corredor litoral entre els rius Pa-lància i Xúquer, havia sigut històricament una destinació de primer ordre per les ramades de la Meseta i d’Aragó171. Du-rant el període d’al-Àndalus, i en contra del que es puguera pensar, aquest circuit transhumant es reforçà, salvant l’oposició política, militar i religiosa entre cristians i musulmans172. Indubtablement, el negoci, era el negoci, i per això tant els andalusins de Vinalesa com els d’altres alqueries de l’Horta s’habituaren des d’un principi a la presència estacional de pastors i ramats forans a les seues terres no agrícoles.

Un altre aspecte també força important de la localització inicial d’aquests clans andalusins a la vora dels barrancs, era la qüestió estratègica, ja que la seua dispo-sició espacial no sembla haver-se efectuat a l’atzar, i més tenim en compte que ocupen de forma encadenada una sèrie de llocs rellevants en algunes de les principals rutes que donaven accés a la madîna de València per la seua façana septentrional —camins com el de Paterna, Lliria, Moncada, Nàque-

170 MANGUE 2001: 102-104. 171 FONTAVELLA 1951: 773-774.172 FONTAVELLA 1951: 774.

F2

F1. El riu Guadalaviar (Túria) entre Paterna i Manises.

F2. Nòria al Carraixet en el seg-le XIX [ Fons gràfic, ADPV].


ra, o Tortosa entre d’altres. Dins d’una “falsa” plana com és aquesta comarca, amb un relleu de vegades força irregular, l’origen tècnic de molts dels seus camins principals, de vegades amb traçats força sinuosos, representava l’adaptació de les pròpies rutes a la vacil·lant orografia del lloc, aprofitant segons els casos fragments dels propis barrancs que ajudaven a salvar de la millor manera possible l’esglaó topogràfic.

Així, encara que a títol de mera hipòtesi, no és pot descartar que les alqueries assenya-lades formaren un cinturó defensiu de la ciutat de València, ja que els berebers, al cap i a la fi, al marge de la seua posterior instal·lació com llauradors i ramaders, constituïen una de les principals forces militars de l’exèrcit musulmà a la Península Ibèrica en aquells temps. I encara que el poder àrab valorà des d’un principi els seus serveis com a im-portant força de xoc, també volgué que els seus campaments i assentaments se situaren fora dels murs de la madîna, lluny dels afers palatins i el centre de poder, on resultaven, generalment, una presència incòmoda.173

Una gran horta de séquies distretes del riu GuadalaviarSi abans ja hem vist que, cap a finals del segle XI, apareixien les primeres referències

directes a alguna de les grans séquies fluvials de l’Horta de València, com és el cas de la séquia de Favara, també es veritat que, a hores d’ara, no sabem ni tenim dades concretes sobre el moment exacte de construcció d’aquests canals derivats del Guadalaviar, ni tampoc qui va ser el constructor o responsable del disseny i concepció d’aquestes grans obres hidràuliques, malgrat que està plenament testimoniada la presència d’enginyers musulmans, dissenyant i treballant en obres hidràuliques medievals en altres llocs de la Península Ibèrica174. Així, des de la séquia de Quart (Bennager i Faitanar), passant

173 TORRES 1999: 287-292. 174 PUIG 1984:. 65-79.

F1


per Favara, i seguint per Mislata, Rovella, Tormos, Mestalla i Rascanya, fins arribar a la Séquia de Moncada, totes i cadascuna d’elles son una incògnita respecte el moment i procés de la seua creació.

Recordem que abans d’iniciar-se la construcció d’aquests canals de derivació fluvial, el regadiu ja era una realitat consolidada a molts indrets d’aquesta zona, d’igual manera que en altres llocs del litoral andalusí, els primers colons tribals havien organitzat distints circuits de séquies, on l’aigua quedava “apressada” i derivada mitjançant un assut175 de canyes i terra, conduïda en el seu trajecte a través d’una séquia176, i distribuïda en braçals (mesref) en atenció a un ordre topogràfic, segons la regla de rebta wa-yartha, que quiere decir, “una diversión después de la otra”, o bien (en beréber), taghamut-d-ultma (“Una diversión y su hermana”), generalmente desde arriba hacia abajo.177 I sempre respectant el principi universal de la gravetat178, a l’igual que el seu sistema de funcionament hidràu-lic elemental, basat en la conjunció de tres elements transcendentals: la terra, l’aigua i el temps. És precís retenir el comentari sobre la relació d’aquests tres fonaments del regadiu andalusí, ja que independentment de la grandària o extensió de la xarxa de reg, aquest “matrimoni” entre els tres elements serà la pauta primordial de funcionament en qualsevol tipus d’irrigació desenvolupada des de les primeres alqueries tribals: “[...] una organització social de tipus tribal articulà un espai hidràulic segmentat, vinculat a les al-queries, unitats bàsiques de poblament i explotació agrària, mitjançant la captació d’un aqüífer o, traient l’aigua d’ullals, fonts i, en menor proporció, de pous amb sénies”.179

Aquestes paraules del geògraf Carles Sanchis referents al regadiu islàmic entorn de l’Albufera de València, son plenament extensibles a l’escenari de l’Horta Nord, on una franja humida litoral semblant 180 oferiria als primers musulmans l’oportunitat de con-solidar petits perímetres de regadiu prop de les seues alqueries. Per al cas de l’alqueria de Benivolesar, resulta evident que l’eix principal del seu regadiu inicial seria la pròpia zona “humida” del Barranc de Carraixet, un reg recolzat en les intermitències del curs d’aquesta rambla i, de manera especial, en els aqüífers adjacents, atés que la intensitat i virulència de les revingudes del barranc aconsellaria, com en altres espais semblants, fer un ús hidràulic estacional del seu llit i dedicar el seu curs la resta de l’any a altres usos o “economies.”181 Així, buscant una certa seguretat en la protecció del sistema de séquies, seria molt habitual trobar en les vores del Carraixet o en les seues proximitats, un seguit de nòries o sènies182 treballades pels andalusins d’aquesta o altres alqueries, que a través d’una sèrie de canalitzacions de terra, conduirien l’aigua extreta per aquests artefactes a les seues parcel·les de conreu.

175 La paraula originàriament en àrab és al-sudd, encara que en bereber és ouqqoucq. Vegeu: GLICK 1990: 165-171. 176 Aquest mot prové de l’àrab sāqiya, encara que els berébers l’anomenaven inicialment targa. Vegeu: Vegeu: GLICK 1990: 165-171. 177 GLICK 1990: 167. 178 “En efecte, l’estructura material de les sèquies és la plasmació territorial d’una tecnologia hidràulica que cal desxifrar i avaluar en el

context social que la va elaborar […] Tot i que semble una boutade, cal insistir-hi i deduir-ne les conseqüències: els àmbits regats estan sotmesos a la llei de la gravetat.” MATEU 1989: 166.

179 SANCHIS 2001: 62. 180 “Las antiguas albuferas, conocidas localmente con diversos nombres tales como marjales, prats, estanys, marenys, constituyen uno de

los elementos geomorfológicos más abundantes en las costas del golfo de Valencia. Sus restingas se suelen apoyar en edificios aluviales más o menos recientes, como abanicos y llanos de inundación, y se forman gracias a los aportes sedimentarios de ríos y barrancos. Las marjales del norte de la ciudad de Valencia, ubicadas entre el abanico aluvial del Riu Palancia y el complejo sedimentario formado por los aportes del Barranc de Carraixet y el riu Túria, se extienden a lo largo de más de una docena de kilómetros, formando una estrecha franja húmeda paralela al mar, separada del mismo sólo por una estrecha restinga de cantos, gravas y arenas.” PARDO et al. 1996: 63-64.

181 “la part baixa del barranc, més ampla i pantanosa, a més d’eventuals usos agrícoles, permetia el pasturatge de bestiar gros, la cacera, la pesca i la recol·lecció...” BARCELÓ i RETAMERO 2005: 108.

182 “los espacios seleccionados, en época andalusí, para los cultivos irrigados por elevación no se localizan en el marjal ni en las zonas limítrofes bajo su inmediata influencia sino en bordes de torrentes y sobre abanicos fluviales”, TORRÓ 1998: 451.

F1. Motiu decoratiu de caràcter geomètric. Influència islàmica en l’arquitectura popular.


Anys després d’haver-se construït els primers regadius, fóra per un increment demo-gràfic espectacular d’aquestes o d’altres alqueries, o pel “despertar” de la metròpoli va-lenciana, en un moment no concretat d’aquest horitzó islàmic, el panorama del regadiu canvià dràsticament, convertint-se l’espai preexistent en un gran horta associada a la irrigació de grans séquies d’origen fluvial.

Potser una de les claus estiga en el que acabem de suggerir: l’activació urbana de la capital del territori valencià —Madina al Turab. Un fet aquest, aparentment circums-tancial, però de gran rellevància, ja que a través del temps ha quedat demostrat que la magnitud de la ciutat ha estat en íntima relació amb la importància i extensió del seu hinterland agrícola183.

Iniciat el segle IX d. C., Abd Al·la al-Balansí, membre de la familia Omeia que gover-nava els destins d’al-Àndalus en l’època emiral, trià “l’antiga Valentia dels romans per a establir-s’hi vora mar (800), com a cap d’un estat autònom que incloïa la franja litoral de València-Tortosa. El mateix imam construí els jardins de la Rusafa, entre la ciutat i la marjal, i se suposa que ordenaria dur l’aigua fins a ells.”184

Com bé explica l’historiador Abel Soler, en coincidència cronològica amb el comentat per les cròniques històriques andalusines de segles posteriors sobre aquests esdeveni-ment, “els arqueòlegs han contastat una important operació d’arrasament i de remo-delació del nucli central de la Balansiya”185 emiral. A banda del ressorgiment urbà de la ciutat, hi ha un altre detall de singular importància que ens posa sobre la “pista” de l’inici de les grans séquies de l’Horta. Cap a finals del segle XX, foren trobats a una ex-

183 “l’horta ha estat des de sempre en extreta connexió amb el cap i casal; ni les “villae” romanes, ni les alqueries islàmiques, ni els llogarets o pobles que les succeiren , mai no foren independents de la ciutat: la dominació urbana és una constant històrica molt accentuada al seu entorn...” ROSSELLÓ 1988: 19.

184 SOLER 2000: 210.185 Ibídem.

F1


cavació arqueològica situada en el popular Barri del Carme de València —en concret al núm. 7 del carrer Salvador Giner—, les primeres restes materials d’un molí d’època mu-sulmana descobert en excavació a la península.186 Aquesta troballa resultava doblement important, ja que, per una part era una evidència irrefutable de la tecnologia hidràulica andalusí, i per altra, l’existència d’aquest molí demostra que ja a principis del segle X estava en funcionament la séquia de Rovella187 —anomenada abans de la conquesta cristiana Cequia de Russafa—, i per extensió, el sistema hidràulic vinculat a ella, fins i tot, possiblement ja construït durant el període anterior.188

No és aquest un fenomen aïllat, ja que la constatada revitalització de la capital va-lenciana durant el huit-cents, es troba dins d’un context de creixement i de colonit-zació agrària, de fundació de ciutats i d’articulació d’una renovada xarxa urbana a tot l’Occident islàmic.189

Arribats a aquest punt, caldria fer un breu repàs de les bases o pilars que conformen un sistema hidràulic qualsevol, és a dir, la terra, l’aigua i el temps.

Si l’anterior sistema de petits regadius creats pels primers grups tribals havia arribat o no al seu sostre, és un assumpte complicat de respondre i resoldre; però hi ha una qüestió ben clara, atesa la idiosincràsia dels sistemes hidràulics andalusins: aquests sis-temes d’irrigació, independentment de la seua grandària, mantenien una estructura ini-cial resultat d’un disseny basat en l’exigència de la gravetat. Açò comportava que tant el punt de captació de l’aigua, com el traçat i pendent de les derivacions secundàries, així com les possibles direccions d’eixamplament, estaven definides des del començament de construcció de la xarxa.190

Que vol dir tot això? Una cosa ben senzilla: els perímetres d’aquests primers sistemes de regadiu tenien un límit de creixement concret, i una vegada construïts no podien fer-se canvis substancials en la seua xarxa, ja que la pròpia séquia o canal principal ac-tuava com una línea de rigidesa delimitadora del propi augment del sistema hidràulic. És a dir, els llauradors andalusins ajustaven la disposició de la xarxa de reg en funció de la quantitat de terra global que necessitava la seua comunitat tribal, la grandària o superfície dels camps de conreu, i una proporcionalitat basada en el temps d’aigua que necessitaven els regants, en raó de la quantitat de terra que el repartiment cadastral fet pels agrimensors havia assignat a cada família o particular. Açò no significava que es conreara tot, però les previsions de creixement futur també estaven compromeses des d’un principi.

Ara bé, un augment sobtat de població a la zona, una forta onada migratòria, o un simple canvi d’orientació en els conreus —amb plantes que tingueren una major exigèn-cia en el cabal d’aigües o una necessitat de regularitat en el reg— provocarien un greu problema de recursos al districte rural, ja que els regadius existents serien insuficients per suportar un eixamplament de les àrees de conreu atesa la seua fesomia original.

Per tot el ja explicat, resulta comprensible que l’enlairament del projecte d’expansió urbana de la València emiral, possiblement, descansarà sobre la creació i desenvolu-pament d’una gran horta que funcionara com a rebost de la nova capital i, al mateix temps, com font de recursos fiscals per als governants de la pròpia madîna.

186 ARNAU i MARTÍ 2000: 175.187 ARNAU i MARTÍ 2000: 175. 188 ARNAU i MARTÍ 2000: 176. 189 SOLER 2000: 210. 190 BARCELÓ 1989: 2013-2047.

F1. Paisatges de l’aigua a terres musulmanes.


Amb les dades actuals, resulta molt aventurat establir com es produiria exactament l’arribada dels nous contingents humans al rerepaís que envoltava Madina al-Turab, quin seria el seu nombre i de quina manera s’establirien per la plana al·luvial. Però el que si resulta clar i meridià és que aquesta futura gran horta depengué de la creació d’uns dels majors projectes hidràulics escomesos en tota la història de la plana d’inundació del riu Túria: la creació de les actuals Séquies del Tribunal de les Aigües —Tormos, Mestalla (Petra), Quart (Benager i Faitanar), Favara, Mislata, Rascanya i Rovella— i la Séquia de Moncada.

Aquesta gran obra d’enginyeria —la més gran de tota la regió valenciana (Mammlaka de Balansinya)— estava integrada per una sèrie de grans canals de reg, que distrets del riu Guadalaviar a esquerra i dreta del seu curs, a través d’una sèrie de preses de retenció, els assuts, enfilaven des dels marges del riu un desigual trajecte entre terrasses fluvials, barrancs i diversos paleocanals vers les terres de la madîna valenciana i les alqueries es-campades per la plana litoral. Aquestes grans séquies, salvat el tram inicial o de capçale-ra, començaven a desdoblar-se i ramificar-se en múltiples branques mitjançant uns par-tidors en forma de llengua que repartien i calibraven la quantitat proporcional d’aigua que havia de rebre finalment cada territori clànic destinatari de les aigües de cada braçal. Un territori des de llavors, transformat irremediablement, ja que el bastiment de l’horta sobre la plana d’inundació del Túria no només significà la disposició d’una extensa ma-lla de reg a manta per tot arreu: també suposava l’alteració topogràfica de molts espais en tenir que construir-se uns camps de conreu en un plans i pendents en sincronia amb el curs de les aigües derivades artificialment.

La presència d’aquestes “grans” séquies en les notícies o textos sobre la Valencia anda-lusí seria des de llavors una constant ininterrompuda al llarg del temps, com mostren els relats d’Ibn Hayyān sobre els dos wikāla al-sāqiya (sequiers), Mubārak y Muzaffar, encarregats de la inspecció dels canals de reg de l’horta de Madina al-Turab (Valencia) a l’any 1010191, o els escrits de la Crónica General sobre les campanyes militars del Cid a l’horta valenciana entre mig de séquies —en les darreries del segle XI.

De totes aquestes canalitzacions, sens dubte, la més important, per longitud, volum de la seua xarxa, i extensió de terres irrigades, era la coneguda en temps de la conquesta cristiana com Cequia que va a Puçol, i més tard com Cequia de Moncada. Desconeguem a hores d’ara quin fou el seu veritable nom en època islàmica, igual que la majoria de séquies d’aquesta comarca, però si que és pot afirmar que el seu recorregut des dels vol-tants de la qarya fortificada de Paterna fins l’alqueria de Puçol, fou una realitat tangible ja en aquest període, com bé demostra el text que indica la propietat del canal per Jaume I en el moment de la conquesta: cequia que vocatur regia, illa, scilicet, que vadit usque ad Puçol192. I com també referma la lletra d’un document feudal dels anys immediats a la conquesta d’aquestes terres193. És lògic pensar que els veïns andalusins de Vinalesa —aleshores qarya de Benivolesar—, ja es beneficiaren de les aigües de la séquia de Mon-cada, a través de la Fila de Meliana o Macarella, la derivació més important a aquesta banda del Carraixet. Així des de Benivolesar, passant per Nacarella, Foyos, Abingeme, Be-niamen, i molts altres nuclis clànics dels quals no tenim memòria, fins arribar a Miliana,

191 GUICHARD 2001: 54. 192 Vegeu GARCÍA EDO 1988: 110-111. 193 “[...] de caminus qui redit de Morbiedro apud Valenciam, et ita comodo tedit cequiam qui transversat caminum ubi alzat unam

ficulneam, et usque ad partitotum de aqua, in quo partitorio discernunt illam, aquam Annesa et Pozuel...” 1240, novembre, A.C.V. Pergamí 2372. Còpia del segle XIV. Publicat per GARCIA EDO 1990: 318-319.


totes i cadascuna d’aquestes alqueries compartien el cabal de la Fila, formant una de les àrees d’horta més riques de tot el rerepaís d’alqueries que envoltava Madina al-Turab. Una horta on s’arreplegaven: melons, cireres, albergínies, espinacs, cols, faves, cigrons, arròs, canya de sucre i molts altres conreus194; però on també tenien cabuda una sèrie d’àrees industrials com olleries —fonamentalment amb la producció de ceràmiques i rajoles—, obradors, o molins hidràulics195 —amb l’elaboració de farines per exemple— que aprofitaven la força de les aigües de la Séquia de Moncada per a fer funcionar les seues maquinàries. Un passejada pel secà d’aleshores tampoc es deixaria indiferents, amb la presència d’oliveres, figueres, blat, civada o sobretot garrofes197. A més a més, dins l’àrea de Vinalesa, la pesca i la caça immediata al Carraixet degué de ser una inte-ressant ajuda per als llauradors andalusins i les seues famílies. D’igual forma, encara que a l’ombra de la generosa horta regada per la Séquia de Moncada, també tingueren un paper ressenyable la ramaderia197 —a través dels abeuradors i assagadors de la zona, i tal volta una primera devesa o mallada?—, i la recol·lecció d’espècies silvestres relativament fàcils de trobar a les vores del barranc o els estanys propers, cas de coscoll per als forns, o jonc, una matèria prima molt valorada en l’època, per les seues fibres que s’aprofitaven per a l’elaboració d’estores o cabassos198.

I feta l’horta, fet el plaer de la seua contemplació, el regust del paladar per als seus comensals a la madîna o l’alqueria, i sobretot, el desig i ambició dels forans per ocupar-la o escorcollar-la a fons —temps abans de que arribaren els feudals de Jaume I, aquest territori patí, en distintes centúries, reiteratius episodis de razzies o expedicions militars sobre el seu solar. Ja foren les tropes castellanes del Cid199, o berebers d’altres racons de Xarq al-Andalus200, tots sabien de la vàlua d’aquest gran “rebost” que envoltava la capital de la Cora de València.

Fora d’aquests i altres capítols puntuals d’agitació i violència armada sobre l’horta pròxima al Guadalaviar, i les cícliques crescudes del Carraixet, la vida dels veïns de l’alqueria de Benivolesar i la contornada degué de transcórrer durant aquests segles amb el parsimoniós ritme que marcava el treball de la terra i les altres activitats de subsistència que oferia el solar rural. Devia de ser un espectacle únic sentir arreu de l’horta, de bon de matí, a dotzenes de muetzins, que pujats a una torre o allò que vul-guera semblar-se a un minaret, cridaven a l’oració dels fidels musulmans de les distintes alqueries, abans d’incorporar-se a les seues obligacions quotidianes. I resultaria difícil escapar de les rutines que marcava l’ortodoxia d’Ala i Mahoma. El compliment de la Xara201 o llei sagrada era vigilat per la pròpia família i l’alfaquí (faqīh) de torn. Aquest darrer personatge no era exactament un home de religió, sinó una mena de jutge o savi “casolà” que, a més de ser consultat en assumptes de diversa índole, dirimia els plets més

194 BRAMON, Dolors 1995: 935-942. 195 “El molí andalusí més estès (àr. Rahà, pl. arhā’) era un molí de roda horitzontal que funcionava gràcies a una columna d’aigua

que queia d’un cup vertical, anomenat en àrab maşabb o aruba (literalment “embut”), que s’alimentava d’un canal de regatge, un afluent d’un riu o una bassa. Com més baix era el cabal d’aigua, més alt era el cup (entre 18 i 36 cm). L’aigua cau sobre les pales del rodet (àr. ruţinjāt o dawlab; cast. rodezno) a alta velocitat a través d’una rampa de fusta.” GLICK 2004: 78.

196 “El conreu del garrofer és típic de tota la franja mediterrània valenciana i, a més a més, coincideix amb l’espai vital d’una vegetació natural espontània com ara l’associació oleoceratonion que està integrada per l’ullastre o olivera silvestre i pel garrofer silvestre (ceratonion) [...] Hom suposa que els musulmans valencians van practicar el conreu del garrofer i que el tenien com un dels principals…”. PIQUERAS 1995: pp. 158-159.

197 CARA i RODRÍGUEZ 1993: 595-604. 198 TORRÓ 1998: 456. 199 GUICHARD 2001: 73 i 76. 200 “[...] el gobernador almorávide juzgó más prudente retirarse con los suyos a Xàtiva, cuya ciudadela alojaba una importante

guarnición beréber que, desde ese momento, se empleó en algunas razzias contra las localidades de la huerta y los husun de los alrededores de Valencia...” GUICHARD 2001: 126.

201 “La Ley Sagrada, la Xara/Šarī’a, constituye el “camino recto” que ha de seguir todo musulmán. Es el sistema de normas culturales, familiares, patrimoniales, penales, judiciales y de urbanidad a los que ha de atemperarse el creyente...”. AL-‘AŢŢĀR 2000: 3.


habituals entre el veïnatge, dins una jurisdicció única, que reunia el delicte, la prova, el fallo, i la pena202. Comptat i debatut, l’alfaquí feia acomplir el costum o tradicions del lloc —canal substitut de les lleis escrites—, amb judicis orals que ajudaven a dinamitzar la vida de la comunitat. Una altra cosa eren les qüestions monetàries o relacionades amb els tributs i pagaments, en aquests cas els habitants de la petita alqueria de Benivolesar —de ben segur un conjunt aparentment inconnexe de grups d’habitatges dispersos per l’horta i el secà—, probablement haurien d’adreçar-se a les pròximes alqueries de Foios i Moncada —ambdues, importants centres fiscals i jurídics, atenent al seu caràcter “forti-ficat”, la seua presència a la crònica jaumina, i el marc immediat de donacions i activació econòmica a l’endemà de la conquesta. En aquestes alqueries de major rang solia residir un funcionari estatal que feia la recaptació del delme de les collites o altres pagaments fiscals, així com el cadí, un “jutge de jutges”, o instància judicial superior, que triat ge-neralment pel governant de la madîna, s’encarregava de dirimir tots els plets i qüestions d’especial importància o consideració, atenent a la seua formació lletrada, i com a únic representant de les codificacions i formulacions legals redactades i sancionades pel po-der califal o del governant de la taifa.

El viatge setmanal o diari a les “gran alqueries”, era també una oportunitat per inter-canviar als mercats rurals, terres, animals, collites o qualsevol altra mercaderia o infor-mació interessant amb ells llauradors de la contornada. Però res de carros per transpor-tar les càrregues: només allò que un home o dona puguera carregar a les seues esquenes o sobre les seues cavalcadures (atzembles)203, era el que es transportaven els andalusins pels camins que creuaven l’horta i la madîna. L’altre viatge que els veïns de les alqueries realitzaven en direcció preferencial, era cap a la ciutat, en direcció al soc, mercat i cen-tre neuràlgic per antonomàsia de tota la plana del Guadalaviar, on s’ajuntaven amb els habitants de la metròpoli, la resta d’habitants del rerepaís i els possibles forasters que es-tigueren de visita continuada o, simplement, de pas per la zona. Així, al soc, al marge de xafardejar les darreres notícies de la ciutat, la comarca o al-Andalus, els de Benivolesar i les altres alqueries i rahals de la plana realitzaven tot tipus de compra-venda d’articles

diversos, intercanviant productes del camp —fruites, verdures, rebosteria casolana, farines, llet, oli, cabassos de fibra de jonc, etc—, per espècies, productes exòtics —d’orient o els regnes cristians peninsulars—, un ample ventall de productes artesanals locals —vestits, perfums, joies, mobles, etc.—, o els serveis d’algun metge, notari, ferrer, etc.,

El soc, no era més que la metàfora de la íntima i estreta relació simbiòtica entre Madina al-Turab i el seu terri-tori adjacent: ciutat i horta, horta i ciutat, funcionaven alhora com un mateix cos orgànic. Així, l’esplendor de la metròpoli valenciana, amb la seua al-Ruşāfa, les seues al-múnies, mesquites, horts, alcàssers, jardins, torres, ponts, banys, muralles, valls, fonts, i la sumptuositat de les seues

202 GUICHARD 2001. 203 “En primer lloc cal assenyalar que el transport de mercaderies del camp a les ciutats es fèia per mitjà d’atzembles i val a dir, en

aquest punt, que la roda i el carro semblen totalment absents de l’activitat econòmica islàmica medieval. Les referències a les bèsties de càrrega hi són omnipresents…” BRAMON 1998: 175.

F1


cases i palaus, descansava en la riquesa que donava la terra d’aquella huerta, espessa es e gran, que el Cid i els seus contemplaven des d’alt de l’alcàser en les primeries del segle XI. Perquè més enllà dels florits versos sobre el paisatge periurbà més proper de séquies, horts i almúnies, que donaven plaer i omplien el temps lúdic de l’aristocràcia local andalusina, l’horta era el resultat de l’obstinació, esforç i sapiència de milers de famílies de llauradors musulmans que de sol a sol, dia a dia, distreien, distribuïen, i escampaven l’aigua del Guadalaviar i una sèrie de barrancs, per aquesta plana, en origen d’erms i aiguamolls, i que generació rere generació, havien aconseguit transformar en un delitós pais de l’aigua. Un país que no escapà als ulls i el desig dels cristians segles més tard, quan Blasco d’Alagó li deia al rei Jaume I sobre València i el seu territori allò de, “és la millor terra i la més bella del món”. Però com l’ambició d’uns homes acaba amb el somnis i el mode vida d’altres, és ja una altra història.

2.3. Binalesa: conquesta i colonització feudal a la vora del Riu Sech (1239-1350)

“Rompidos los Moros no quedo hombre que hiziesse rostro, todos se desbarartaon huyendo

cada cual por donde le parecia salvarse. Y como yvan turbados cayan por las acequias, y alli

los matavan los Christianos. Siguieron la matança los cavalleros hasta el rio Seco, que passa

por Binaleja que es a media legua de Valencia...”204

L’expansió feudal cap al-AndalusAquest episodi final de la Batalla del Puig a l’agost de 1237, amb el contingent militar

del rei Jaume I perseguint en una veritable carnisseria al vençut exèrcit musulmà fins les vores del barranc —riu Sec— entre Foios i València205, és una de les primeres cites conegudes sobre els voltants de Vinalesa i, també, indirectament, del final d’una època, on aquesta i altres alqueries andalusines escampades arreu de la gran horta de la madîna valenciana des de feia segles, ara, durant la primera meitat del segle XIII, anaven a ser sistemàticament saquejades, un grapat anihilades, i la major part buidades selectiva-ment de la seua població indígena. Per a més tard, ser reocupades amb colons cristians enviats per alguns dels “promotors” més importants de la conquesta que acompanyaven al monarca —senyors feudals, ordres militars i jerarques eclesiàstics.

Els homes que venien amb Jaume I de més enllà del riu Sènia, bàsicament, una tropa de cavallers, almogàvers, i guerrers-camperols a l’encalç de botí i d’un horitzó de rique-sa a les terres de “frontera”, representaven l’essència de la societat feudal206 peninsular i europea a aquesta banda de la Mediterrània. Unes societats cristianitzades i basades en la guerra i la captura de rendes i botí per una classe dirigent on la màxima autoritat política era el rei, encara que condicionat en gran mida pel poder de l’Església i sobre-tot dels nobles, aquest últims base del domini feudal. Fet i fet, encara que la conquesta i colonització de les terres de l’antic Xarq al-Àndalus fou un projecte encapçalat per la monarquia jaumina, res haguera sigut possible sense la iniciativa senyorial i la mobilit-zació de tots els recursos humans, militars i econòmics que depenien dels grans senyors feudals que acompanyaven el rei.

204 BEUTER 1995: I, 184. 205 “I en aquell moment es començà a guanyar la batalla, i la victòria durà fins al riu Sec, que és entre Foios i València…” FERRANDO

i ESCARTÍ 1995: 159. 206 “[...] reconèixer com a factor expansiu determinant el feudalisme o, més ben dit, un ordre polític que feia possible una domini profús

i augmentatiu sobre la gent concretat en accés legalitzat al seu treball i activitats. La captura, així, de renda seria el factor constitutiu d’aquesta mecànica social, que sembla poder desenvolupar-se sense severes limitacions...” BARCELÓ i RETAMERO 2005: 21.

F1. El Carraixet, un barranc amb o sense aigua.


La “gloriosa” conquesta del llevant d’al-Àndalus, que tendenciosament descriuen les cròniques reials, i fins tot alguns, posteriorment, han reivindicat amb to d’orgull patri o croada de la fe, no deixa de ser una de tantes operacions militars inherents a la prò-pia violència del sistema feudal de la Península Ibèrica; en el nostre cas, amb l’objectiu d’aconseguir fonts de renda en forma de botí i eixamplar les fronteres dels territoris de Catalunya i Aragó a través de la consecució d’una política de nous establiments i assentaments en les terres de frontera per súbdits d’ambdues zones. És a dir, conquesta i colonització207.

L’expansió fou producte també del creixement intern del món feudal durant els segles XI i XIII amb un augment generalitzat del nombre de persones, de la producció i de l’intercanvi. Tanmateix, aquest creixement fou de forma fonamentalment extensiva, la qual cosa empenyé a augmentar el camp cultivable cap a l’exterior. Finalment, tot açò cal relacionar-ho amb el desenvolupament inicial de l’Estat monàrquic el qual, com un senyor més, buscava consolidar el seu feble patrimoni inicial, palesant un especial interès en la creació de noves viles, pobles i assentaments camperols que a mig i llarg termini li proporcionaren “generoses” rendes, bons beneficis fiscals i un ajut de caire militar i polític en assegurar la participació de les comunitats camperoles en la defensa del seu territori.

Així, aquesta nova realitat colonial208 es concretava de la següent manera: a me-sura que els efectius militars feudals guanyaven nous territoris, hi tenia lloc un procés d’instal·lació en els territoris ocupats de nous pobladors que s’encarregaven de la de-fensa militar del territori i de posar en explotació les terres assignades pels senyors o el rei; paral·lelament, el desballestament i destrucció de la societat andalusina implicava la integració dels seus efectius, els vençuts, en el nou sistema de relacions socials feudals, bé amb la seua desaparició física —morts i expulsions—, o bé amb la seua reducció com a membres marginals del nou cos social colonial.

La marginalitat dels andalusins ja s’havia “cultivat” prèviament en els propis textos cristians, foren cròniques, disposicions règies, contractes privats o altra paperassa gene-rada per la pròpia societat feudal. Qüestió, aquesta, més important del que puga semblar als nostres ulls, ja que, de forma sorprenent, dins la nostra societat actual, encara es difo-nen —interessadament, o no— i s’accepten amb total naturalitat una sèrie d’estereotips

207 TORRÓ 1999: 13-21. 208 “Hom ha proposat diverses etiquetes (d’importació, colonial o perifèric) per a aquest feudalisme que s’extengué a mitjans del segle

XIII per bona part dels territoris no cristians del Mediterrani occidental i oriental amb la salvetat que mentre en el primer cas hi hagué una aportació massiva de nous pobladors no ocorregué el mateix en el segon essent, possiblement, açò el que permeté la consolidació o no d’un nou sistema de relacions socials en els respectius territoris…” FURIÓ i GARCIA-OLIVER 1985-86: 291-293.

F1 F2


en relació a la idea de la legitimitat de la conquesta feudal i el paper pejoratiu del mon islàmic, un mon certament desconegut, i “estigmatitzat” amb un imatge caricaturitzada o, simplement, adulterada al gust dels narradors posteriors a l’època medieval209.

Precisament, un dels pilars de la pròpia legitimitat dels feudals respecte la conquesta i colonització de Xarq al-Àndalus, descansava en la seua reivindicació d’aquest territori com una terra de “frontera”, una terra d’oportunitats, una terra de possibilitats i llibertat per a tots els que participaren en l’empresa, i on sobraven evidentment els habitants andalusins, uns pobles pagans i bàrbars amb espais vacants i desaprofitats210. Negada la condició humana dels musulmans en l’ordre social cristià, i estereotipada la imatge, cla-rament parcial i deformada del seu paisatge en les fórmules notarials i cancelleresques dels conqueridors211, era evident que la idea de les terres de “frontera” quedava summa-ment reforçada i hom podia considerar plenament justificada l’empresa de portar la cristiandat i els valors occidentals cap aquell “erm” poblat per sarrahins.

Conquesta i botí a l’Horta de València. La fi de la qarya de Benivolesar (1232-1238) Encetat el segle XIII, dins les inèrcies expansionistes generals dels feudalismes cata-

là i aragonès i l’accentuada descomposició dels poders polítics musulmans212, l’avanç cristià cap al migjorn, a l’orient d’al-Àndalus, era una opció cada vegada més plausible, especialment després de la derrota militar musulmana a la batalla de las Navas de To-losa contra els principals regnes cristians peninsulars. Transcorregudes unes dècades, la fusió dels recursos de Catalunya i Aragó sota la figura del rei Jaume I, obria un favorable marc polític i econòmic per afrontar una empresa militar sobre la frontera al sud del

209 VICIANO, Pau, El regne perdut, Editorial Afers, Catarroja, 2005, ps. 44-46. 210 TORRÓ 2001: 14. 211 TORRÓ 2001: 13-15. 212 LÓPEZ ELUM 1995: 24-25.

F1. Mesurant en braces i jo-vades. Agrimensura feudal de-sprés de la conquesta.

F2. El notari i els llauradors. Fiscalitat rural als temps me-dievals.

F3. El Castell del Puig.

F3


riu Sénia. No debades, molt aviat el jove monarca, d’igual manera que alguns dels seus nobles, i alguns no tan nobles —com per exemple els almogàvers213—, acostumà a fer incursions pel regne de València per fer mal als moros214, i extraure botí de les hortes i planes amables d’aquell corredor litoral. Era temps, sens dubte, de razzies feudals però també de calibrar el potencial de resposta de la població indígena davant futurs intents per obtenir el control i domini d’aquest territori.

No obstant això, i passats uns anys, amb l’episodi de la conquesta de Mallorca pel mig, i segons relata la pròpia Crònica, foren el mestre de l’Ordre de l’Hospital, Hug de Fullalquer, i el noble aragonés, Blasco d’Alagó, els que després d’aquesta expedició insular proposaren al monarca conquerir de manera definitiva aquell delitós país de set jornades de llong215. Estalviarem les anècdotes i successos sobre els posteriors afers pa-latins que conduïren finalment en l’hivern de 1232 a Jaume I a proposar a les Corts de Monsó la conquesta de la Mamlamka de Balansiya. Els fets inqüestionables són que poc temps després, amb el recolzament d’un important grup de nobles aragonesos i diver-sos barons de Catalunya, i, sobretot, amb l’inestimable ajuda de les ordres militars de l’Hospital i el Temple, entre la primavera i estiu de 1233, Jaume I inicià el camí decisiu per la conquesta d’aquesta regió d’al-Àndalus216, futur Regne de València.

Com bé assenyala el medievalista López Elum, no fou aquesta una conquesta de grans batalles i durs enfrontaments de grans contingents217, ací la sort dels afers d’armes es decidí entre escaramusses de poques forces, la sorpresa d’unes razzies cada vegada més intenses i nombroses, i uns assetjaments de curta o mitja durada.

Jaume I, conscient de l’orografia d’aquesta regió, i de la manifesta dificultat de tombar les innumerables fortaleses andalusines escampades per les zones muntanyenques amb els seus modestos efectius inicials, privilegià l’ocupació de les “amables” planes litorals, autèntica espina dorsal de la xarquia andalusina218. La combinació de puntuals asset-jaments d’importants madînes, amb continuades razzies per l’extens territori d’hortes que envoltava la capital musulmana fou durant aquests anys una constant, fins i tot l’endemà de la conquesta de València.

D’aquesta manera, no resulta gens estrany que, per aquestes dates, cap al 1234 —uns anys abans de la presa de València—, l’host a cavall que acompanyava Jaume I, àvida de botí, creuara en més d’una ocasió el solar de Vinalesa —un enclavament estratègic a la vora del Riu Sec en el rerepaís d’alqueries que perfilava el curs de la Cequia que anava a Puçol—, de pas en les seues cavalcades cap a les terres del migjorn, vora el Xúquer219.

La séquia de Moncada, com ja comentarem en línies anteriors, era el principal canal hidràulic de tota l’extensa horta que envoltava Madina al-Turab, i dins el seu recorre-gut s’agrupaven al conjunt d’alqueries més notables de tot el cinturó rural de la capital

213 Com bé remarca l’historiador Josep Torró “Ni Jaume I ni la crònica castellana mostren cap estima ni reconeixement especial envers aquests homes”, però malgrat els silencis i omissions oficials, resulta plenament constatable el seu efectiu i considerable protago-nisme en la conquesta de Xarq al-Àndalus, dins del seu paper com solvent tropa o grup autònom de pocs efectius, que bé busca “l’obtenció d’un botí per compte propi”, bé s’integra en algun contingent de senyors feudals com tropa de recolzament. Foren sens dubte una mal somni per als poders feudals, per la seua alta capacitat militar i competència en la captura del botí andalusí, i com no, de forma especial per al conjunt d’alqueries i rafals musulmans de l’àrea rural que patien de forma continuada les seues accions de rapinya. Vegeu sobre aquesta qüestió: TORRÓ 2001: 18-22.

214 LÓPEZ ELUM 1995: 30. 215 FERRANDO i ESCARTÍ 1995: 113-114. Vegeu també els comentaris d’Abel Soler en: SOLER 1998: 218.216 “[…] entre 1232 i 1345, la major part del Sharq al-Andalus és objecte de l’expansió feudal catalano-aragonesa…” TORRÓ 1990:

67. 217 LÓPEZ ELUM 1995: 23. 218 “En especial, es muy significativo ver cómo la conquista valenciana es una conquista del litoral y el dominio sobre el camino real de

Valencia a Teruel, y poco más...” GARCÍA EDO 1989: 49. 219 “Con esta finalidad realizó desde Borriana dos incursiones hacia la línea del Xúquer, es decir, aproximádamente cien kilómetros

hacia el sur [...] El itinerario que siguió fue el siguiente: Sagunt, Puçol, Paterna, Manises, Espioca y Alcàsser...”. LÓPEZ ELUM 1995: 51.


musulmana. No resulta gens casual que el monarca nascut a Montpeller, durant les seues operacions militars per la comarca establira la seua base de operacions a Annisa (El Puig), i des d’ací, fins l’objectiu final de les seus cavalcades, a les vores del riu Xú-quer, traçara una ruta de saqueig i botí cenyint-se al corredor hidràulic d’aquesta gran séquia on es localitzaven els més importants nuclis de població i recursos de tota l’horta andalusina, cas de Museros, Foios i Moncada220. L’alqueria de Benivolesar, a un tir de pedra d’aquestes dues darreres alqueries amb torre, però sense aparentment una sòlida protecció defensiva, irremediablement, i en funció de l’efecte sorpresa o no, patiria tota mena de desgràcies i malifetes d’aquests i altres grups feudals, llevat de que la seua po-blació tinguera temps d’amagar-se entre Foios i Moncada, o en els més llunyans murs de la madîna.

Aquest darrer supòsit seria crucial per la sort de la comunitat andalusina de Benivo-lesar i altres alqueries pròximes de semblants característiques, ja que l’immediat assalt a l’alqueria i torre de Moncada222 durant l’estiu de 1235222, pensem que condicionà de ma-nera irreversible, en una direcció o altra, el destí de la major part de famílies musulma-nes de la contornada ja que, després de la victòria cristiana, els textos de la Crònica in-diquen de forma molt precisa la captura de vora un miler d’andalusins dins l’alqueria.

La qüestió és obvia, si hi havia famílies de Vinalesa entre aquella multitud passaren directament a ser botí de guerra —mà d’obra esclava—, del mateix monarca i els seus nobles; si no n’hi havia, i estaven encara pels voltants, serien irremissiblement captura-des pel subsegüent escorcoll de la tropa d’escuders i almogàvers. I si no fou ni una cosa ni altra, simplement els de Benivolesar haurien fugit davant les primeres notícies de tropes armades per l’horta, buscant el paraigüa dels murs de la capital. Amb la qual cosa, l’alqueria es trobaria buida, amb cases desertes i camps de llavor abandonats.

I si encara aquestes penúries i entrebancs no foren suficients, dos anys després, la ba-talla del Puig va portar l’escenari final de la derrota musulmana a les mateixes portes de Vinalesa. Amb un panorama tan agre, resulta complicat que algú de l’alqueria puguera encara salvar la pell, llevat que estiguera sota la protecció del recinte de la madîna.

L’ horitzó immediat, amb la rendició i caiguda de la metròpoli andalusí a l’octubre de 1238, féu la resta, ja que amb el pactat exili de la major part dels musulmans que es trobaven allà223, a ben segur que els de Benivolesar, com molts altres veïns de la contor-nada ja no tornaren mai més a les seues cases i hagueren d’enyorar de per vida aquell vell paisatge de séquies, camps i camins que havia sigut la seua llar durant generacions i generacions on es perdia la memòria dels pares dels seus pares.

La majoria d’andalusins marxaren en aquells moments de derrota, però uns altres, ara una minoria, encara romandrien entre la moreria de la València cristiana i unes po-ques aljames a l’Horta durant un temps224, però el territori, la seua antiga terra, deixaria d’estar concebuda des dels seus ulls, així com els fruits i moltes de les marques d’aquell paisatge centenari serien primer arraconades i després liquidades amb el traç de la corda de soguejar i una llengua inintel·ligible.

220 En paraules de l’historiador Pierre Guichard, Moncada i Museros eren dos alqueries capitals en el sistema defensiu de la metròpoli andalusí. Vegeu: BAZZANA i GUICHARD 1978: 73.

221 “I, quan vingué el matí, oïdes les misses, els escuders, i una gran part dels cavallers, anaren a armar-se; i es posaren a la part del salze, i començaren a entrar a la vila a peu. I els millors dels moros foren tots a les barreres...” FERRANDO i ESCARTÍ 1995: 151.

222 “[…] la torre i alqueria andalusina de Montcada va ser completament assolada en una cavalcada protagonitzada pel mateix rei Jaume I l’any 1235…” GUINOT 2003: 368.

223 Vegeu el pacte de rendició de València en: ACA, Cancilleria Reial, Pergamí núm. 374 de Jaume I, publicat en: HUICI i CABANES: 1976.

224 GUINOT 1999a: 155.


Dels moros pretèrits i la forma del seu solar, només quedaria l’esvaït dibuix d’alguns camins i assagadors centenaris, el zigzaguejar i remor de les séquies, l’eco de les històries familiars comptades a la llar pels pocs supervivents, les històries distorsionades dels cronistes locals, les conegudes i reiteratives fórmules en els plets i litigis judicials, “com en temps de moros”, i els versos del poeta:

Per sempre més adéu a la terra estimada.

La nostra joventut i els grans amics, perduts.

Tot allò bell ara és desfet, dispers o lluny.

Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent.

On les cases de València? On les veus dels seus coloms?

Tot s’ha perdut. S’ha perdut el Pont i la Russafa.

S’ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s’ha perdut. 225

Poblament i colonització feudal a l’horta. Un repartiment de braces i jovades (1237-1268)L’endemà de la rendició de Madina al-Turab, i una vegada subjugat bona part del seu

paisatge d’alqueries, calia mamprendre tot seguit el repartiment efectiu del seu territori entre els participants de l’aventura bèl·lica i, posteriorment, amb aquells que desitjaren vindre a poblar aquell immens solar rural226. Un repartiment llargament anhelat pels seus potencials beneficiaris, però d’especial manera pel propi monarca que necessitava assentar aviat les bases del seu nou reialme i, en especial, aquella gran horta que junt a la vella madîna, ara transformada a marxes forçades en ciutat de la cristiandat, anava a constituir-se en el cor i en el principal motor del nou Regne de Valencia227.

Gairebé en paral·lel a la creació de la “Carta Magna” de la nova capital valenciana, el Costum, extensible també al conjunt del nou regne, era necessari escripturar ràpi-dament, de forma detallada i precisa, l’organització i redistribució del botí de guerra —tota aquella terra de frontera arrabassada als andalusins i el que contenia de valor. Així, un any abans d’entrar els cristians a la metròpoli musulmana, l’equip d’escrivans

225 PIERA 1995. 226 “Les raons de tota aquesta substitució humana i l’arribada massiva de colons cristians a l’Horta de València són simples: era el

territori més urbanitzat i més ric, agrícolament parlant, de tot el Xarq al-Andalus, per la qual cosa fou l’objecte del desig dels conquistadors cristians.” GUINOT 1999a: 155.

227 “Costumes en aquesta reyal ciutat de Valencia, et en tot lo regne, et en totes les viles, castells, alqueries, torres et en tots altres lochs en aquest regne edificats ho a edificar sotsmeses novellament per la volentat de Deu al nostre governament fem e ordenam ab volentat et ab consell...” CHABAS 1990: 17.

F1


i juristes de la Cancelleria Reial —un funcionariat de cristians i jueus228 que constituïa el grup més selecte de la burocràcia jaumina— en unió d’un escollit grup de notaris, “hòmens que sien bé letrats d’aquella sciència”229, s’afanyaren a redactar i registrar tota la informació relacionada amb els centenars de donacions del primer Llibre del Repar-timent230.

Aquest gran nombre de concessions que estenia la ploma oficial, tenia una variada funcionalitat, des de certificar la capacitat del poder reial per administrar com a màxim jutge el nou solar feudal, a la d’informar als beneficiaris dels seus guanys i tenir al ma-teix temps un primer registre i control fiscal de la rústica i urbana del nou regne, fins fer tabula rasae231 del paisatge islàmic preexistent mudant la seua imatge al nou territori colonial valentino. Així, seguint el fil de la pròpia lletra cancelleresca, i de les tradicions colonitzadores al nord del Sénia, una sèrie de formules diplomàtiques i notarials es re-petiren insistentment en la paperassa oficial o privada que atorgava el necessari estatus legal als conqueridors sobre les seues noves propietats —terres, cases, alqueries, molins, rafals, horts, etc.—, tot manipulant i alterant la complexitat i genuïna idiosincràsia de l’anterior espai islàmic per un mirall acuradament feudal que reflectia amb perfecció els referents rurals dels seus llocs d’origen: “Assignatas/autem alcareas et rafallos cum domibis, ortis, pratis, pascuis, herbis, lignis, venatibus, planis, montibus, fontibus, aquiis, cequiis, piscariis, arboribus”232.

D’aquest primer document oficial sobre el conjunt d’alqueries, immobles, o terres per repartir tenim el primer esment directe sobre Vinalesa —alcheriam Benivolesar—, donada el 6 de juny de 1238 a la milícia del consell de la ciutat de Barcelona233 amb altres alqueries de la contornada:

Donem a tots els prohòmens de Barcelona que romanguéreu en l’exèrcit amb Nós, com

a compte d’aquella sisena part de les heretats del territori i terme de València que ja us

assignàrem en una altra escriptura, les deu alqueries que consten en aquesta escriptu-

ra: en primer lloc, l’alqueria de Massarrojos, l’alqueria d’Achellelin, l’alqueria d’Ahlarei,

l’alqueria de Benivolesar, l’alqueria de Benifaió, l’alqueria de Meliana, l’alqueria d’Ared

Almaxarachi, l’alqueria d’Alboraia, l’alqueria de Massalfassar i l’alqueria de Cassen, de

manera que si aquestes deu alqueries no bastassen o no comprenguessen l’esmentada si-

sena part, íntegra, us prometem completar-vos-la en el terme de Morvedre, a voluntat

vostra. 13 de juny.234

La transcendència d’aquest fragment és inqüestionable per a la història de Vinalesa, ja que, a hores d’ara, representa el primer esment directe conegut d’aquest lloc en la tinta feudal més enllà de la pura anècdota geogràfica, i és punt de partida indefugible en el fil històric del posteriors segles. A banda d’això, poca cosa més: les dades son força es-quemàtiques, per no dir raquítiques, fruit de l’apressament pre-conquesta, i es presten a una interpretació molt oberta i poc aclaridora del que n’hi havia, els que n’hi havia

228 “Un efecte secundari de l’augment de jueus araboparlants en els regnes catalanoaragonesos fou llur paper expansiu al llarg de tot el segle XIII en les estructures fiscals, diplomàtiques i cancelleresques de la corona i llur paper com a savis cortesans (el fenòmen dels hakīm) [...] L’inusual nomenament d’un jueu suggereix que hi feien falta coneixements bilingües d’àrab i de llatí. Un grup d’aquests jueus bilingües proveïren la secció àrab de la cancilleria reial, tan per actuar com a ambaixadors davant dels poder mu-sulmans i com a traductors per al rei en les negociacions de capitulació, com per a traduir en llatí o en llengua romànica tractats científics en àrab.” BURNS 2003: 27 i 51.

229 CRUSELLES 2003: 102-103. 230 “La recopilación notarial de estas promesas de donación es lo que se conoce como el primer volumen del Llibre del Repartiment. En él se

recogen 1.829 concesiones, en su mayoría de los años 1237 a 1239, que constituyen la fuente primera y básica con que contamos para conocer a los primero beneficiarios de tierras y alquerías en el entorno de la ciudad…” FURIÓ1999: 78.

231 CRUSELLES 2003: 109. 232 GUINOT 1991: 233. 233 GUINOT 2003: 371. 234 FERRANDO 1978: 36-37.

F1. La trilogia mediterrània: cereals, vinya i olivera. Agricul-tura feudal.


i els que es quedaren a viure i fer mitgera i tàpia a la vora del camí. Caldrà subratllar amb l’èmfasi adient aquesta última matisació, ja que qui pretenga col·locar la primera pedra del futur senyoriu en aquells prohòmens de Barcelona, erra el tir. Tanmateix, deixarem per unes ratlles més avant, l’explicació concreta de les dades i fets coneguts sobre els primers amos i pobladors de Binalesa. El fet és que gran part de les donacions del Llibre del Repartiment, tenen una funcionalitat merament orientativa vers el paisatge235 i pràcticament nul·la pel que

fa a la informació del propietari real del seient que queda-va registrat en aquests quaderns cancellerescos. És a dir, un número substancial dels beneficiaris d’aquest repartiment, no arribaren ni a presentar-se mai per rebre la donació237; ni tan sols, en molts casos, a reclamar allò que el ferro de l’espasa o l’arada els concedia per dret.

Eren temps convulsos, de guerra i botí, la gent estava inquieta i en constant moviment, eixamplant la frontera. I la següent ratlla després del Guadalaviar era el Xúquer, i cap allà anirien molts dels que havien sigut agraciats amb les primeres donacions, sense mirar enrere. Encara que, no tots marxaren, i menys els que tenien interessos de consideració en el repartiment del “pastís”.

Tornant la vista als esdeveniments del començament, l’endemà de rendir la madîna es feia el primer soguejament a aquesta plana litoral per adjudicar a cada beneficiari la seua nova propietat237. El primer repartiment de l’horta feudal fou encomanat per Jaume I a dos homes de la seua estreta confiança, Assalit de Gudar238 i Eixemén Peres de Tarassona239, els quals, després d’una sèrie d’entrebancs i polèmiques, pogueren resoldre el problema d’ajustar la jo-vada catalano-aragonesa al marc específic d’aquell singular

territori rural, un espai amb un parcel·lari força complex, on el mòdul feudal original de 12 cafissades trobava difícil encaix. El mateix rei, segons les pàgines de la Crònica, plenament conscient de la problemàtica —ja trobada en la conquesta de Mallorca240—, aconsellà els seus delegats que reduïren a la meitat el seu patró, quedant així la nova jovada amb només 6 cafissades241, com després confirmaran els propis Furs del Regne de València242.

Penseu per un moment que passar de l’ordre exemplar del paper cancelleresc a la reali-tat de la pròpia terra, eren figues d’un altre paner, i més quan aquest primer repartiment de l’horta de la metròpoli valenciana no fou responsabilitat d’experimentats tècnics i soguejadors com els que hi intervingueren en dècades posteriors243.

235 “En general, las donaciones evidencian las unidades de poblamiento, división de la tierra y el régimen de propiedad que Jaime I quería imponer con su reparto.” LÓPEZ ELUM 1995: 131.

236 “Según los datos ofrecidos por P. López Elum a partir de los Llibres del Repartiment, la movilidad de los primeros pobladores cris-tianos fue extrema: sólo el 7% de quienes se beneficiaron de donaciones en la capital en 1237-1238 permanecían allí en 1239-1240. A esto se unía la escasez numérica de los recién llegados...” CRUSELLES 2003: 106.

237 “I, més avant, passades unes tres setmanes, establírem partidors que repartissen la terra del terme de València; i examinàrem els documents de les donacions que havíem fet” FERRANDO i ESCARTÍ 1995: 189.

238 “[Any 1235] Segons un pergamí de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, dos senyors aragonesos, Assalit de Gudal i Pelegrí de Bolas, foren enviats per D. Jaume al rei Andreu d’Hongria...” MIRET 1918: 119.

239 “I nós la volíem repartir, però hi havíem posat com a partidors, perquè a nós ens hauria estat un gran treball, don Asalit de Gudar i don Eixemén Peres de Tarassona, que llavors era reboster nostre al regne d’Aragó…” FERRANDO i ESCARTÍ 1995: 189.

240 BEUTER 1995: 221. 241 BRANCHAT 1990: I, 3. 242 “[...] Trenta sis fanecades que son sis cafiçades fan vna jouada.” GARCIA I SANZ 1976: II, 237. 243 SOLER 1998: 226-228.

F1

F2


El repartiment, a més a més, significava el pas decisiu per iniciar amb garanties el pri-mer capítol de la transformació efectiva d’aquest paisatge rural, ja que la nova reorga-nització de les milers de propietats existents a la plana al·luvial, suposava la implantació d’una nova mètrica, la braça244 i la jovada245 cristiana, en substitució de l’anterior colze246 i faddān247 islàmic.

Això resultava necessari per donar carta de naturalesa efectiva més tard a l’ocupació i delimitació de les parcel·les i les llindes dels nous propietaris o habitants. Perquè, al capdavall, el fet transcendental de la vida feudal sempre ocorria a la vora de la “frontera”. Ratlles i més ratlles que cercaven els contorns de les aspiracions presents i futures d’uns i d’altres248.

Crear les fronteres interiors del nou paisatge agrari i ramader era tan transcendental com marcar els límits del regne o d’un nou senyoriu front a un veí rival o amistós, tant se val.

Finalment, en els anys immediats al 1238, i d’una manera més o menys ordenada, els agents colonitzadors de Jaume I aconseguiren reglar el repartiment de tota la zona en-torn la ciutat de València, i els primers repobladors començaren a mirar d’establir-se a les afores de la capital, en alguns casos, els que menys, en alqueries que conservaven un grapat de la seua població andalusina, en altres senzillament començaren de zero amb mà d’obra provinent del nord cristià249.

Així, els nouvinguts capgiraren d’arrel l’imaginari del paisatge preexistent i l’acomodaren al seu gust, a la seua preferència, encara que de vegades, i sempre per raons d’utilitat o pragmatisme, necessitaren de l’ajuda in-dígena per delimitar o per-filar les ratlles dels nous termes250, assentades sobre elements del solar andalusí, o per conservar eventual-ment fragments del model d’ordenament territorial pretèrit251. Bons exemples d’açò darrer són les alque-ries de Quart252, Manises253, Mislata o Paterna —totes elles a ponent de l’horta

244 “La unidad básica del sistema que nos ocupa es la fanecada cuyo fundamento radica en la braza cuadrada que tiene una equivalencia en el Sistema Métrico Decimal de 4,1554 m². En los Fueros de Valencia se especifica que la fanecada tiene 200 brazas cuadradas y que la cuerda para realizar sogueamientos tiene 20 brazas. La fanecada, por tanto, equivale a 831,08 m².” DOMINGO 1981-82: 8.

245 La jovada “valenciana” a diferència de la jovada original de Catalunya o Aragó tenia una quantitat de 6 cafissades, o siga 36 faneca-des de les que gastem en el present. Una unitat de superficie originària de conceptes del pasta llatí. “También se hacen referencias a superficies que pueden labrarse en un día con una yunta como es el caso de la jovada o yugada…”. Ibídem.

246 El colze califal de 32 dits (equivalent a 55’727 cm) era el mòdul per excel·lència en època islàmica per mesurar distàncies o longi-tuds. Per a un comentari detallat sobre aquests patrons metrològics, vegeu: VALLVÉ 1976: 339-354.

247 Sobre la qüestió del faddān egipci com possible unitat d’agrimensura en el repartiment i lotoficació de l’Horta en temps dels andalusins, vegeu: SOLER 2000: 209-218.

248 “Calia deixar clara la territorialitat de cada senyoria, a qui pertanyien els drets i les rendes, on acabava una jurisdicció i on co-mençava una altra. I això no sols en l’àmbit de la senyoria, sinó també en el de la parròquia i en el de la comunitat veïnal, dotades ambdues d’uns termes exactes, definits per les cartes de poblament o a força de plets i acords judicial”. FURIÓ 2004: 250.

249 Vegeu el cas particular dels homes de la partida dels Montcada a Vic en: OLLICH 1979.250 “[…] que fueron llamados dos ancianos sarracenos del castillo de Morvedre y otros dos del de Enesa, para testificar en presencia del

Justícia de Aragón don Pedro Pérez, delegado por el rey para resolver pleitos promovidos por don Guillermo de Entenza contra don Asalito de Gudal, por una cuestion de lindes de los términos municipales de Puzol y Enesa, que les pertenecían”. GARCIA EDO1990: 306-307.

251 GUINOT 1998: 158. 252 BURNS 1995: 36. 253 GUICHARD 2001: 640.

F1. El Molí de Montcada. De molí andalusí a molí feudal.

F2. Jaume I.

F3. Còpia del pergamí sobre la divisió dels termes del Puig i Puçol a l’endemà de la conques-ta [ACV].

F3


andalusina—, algun cas aïllat com Mirambell o Rafe-lbunyol, al nord del Carraixet, o nuclis més allunyats de la capital com Riba-roja, Bètera, Bofilla, Sollana, Almussafes254 o Benaguacil255. Alqueries, aquestes últimes, transformades després, en la majoria dels casos, en senyorius amb “potents” aljames de musul-

mans vinculades a indústries o activitats econòmiques que lucraven en grau elevat els seus nous propietaris, i plantejaven un model colonial alternatiu amb el referent d’una població feudal “mixta” i el manteniment dels espais privats o domèstics pels súbdits sarrahins.

Però, com hem insistit en repetides ocasions, aquesta no fou la pauta de colonitza-ció general a l’Horta; ben al contrari, ja que el conjunt d’alqueries satèl·lits de la vella madîna valenciana, patiren un buidatge sistemàtic, forçat i violent256, del seu substrat indígena257, com ja contrastàrem en els esdeveniments ocorreguts a l’alqueria de Mon-cada o especulàrem en el cas de Vinalesa. Aquesta reordenació espacial de l’àrea rural andalusina afecta també a la desaparició física de moltes de les alqueries258, asolades i fusionades amb les restants, ja que la seua dispersió habitual i l’“estranya” organització dels seus immobles, resultava incompatible amb les pràctiques d’ocupació i habitatge feudal, caracteritzades pel reagrupament dels lochs i la concentració del veïnatge259, arri-mats uns als altres mitgera contra mitgera, i disposades les seues cases al voltant d’una plaça, església, torre, castell o camí, en base a una mètrica força distinta de l’anterior:

“...es tracta de l’aplicació, per part dels agents de la colonització —divisors i soguejadors—

del sistema valencià de mesures formalitzat a través de la regulació foral: cordes de 20

braces reials (40,77 m), mitges fanecades de 10 braces de costat, fanecades quadrades de

14 braces i rectangulars de 10 x 20, jovades quadrades de 4¼ cordes i rectangulars de 3 x

6, a banda d’altres possibilitats no expressades formalment als furs, com ara quadres de 6

cordes (2 jovades), rectangles de 6 x 9 (3 jovades) o de 6 x 12 (4 jovades). Aquestes bases

metrològiques no sols es fan servir per a l’execució de repartiments a gran escala, sinó

254 GUINOT 1991: 358. 255 GUINOT 1991: 357. 256 GUINOT 1998: 161. 257 “Les raons de tota aquesta substitució humana i l’arribada massiva de colons cristians a l’Horta de València són simples: era el

territori més urbanitzat i més ric, agrícolament parlant, de tot el Xarq al-Andalus, per la qual cosa fou l’objecte del desig dels conquistadors cristians.” GUINOT 1999: 155.

258 “Entre altres llocs registrats al Llibre del Repartiment del Regne de València en el segle XIII i que van desaparéixer pocs anys des-prés; podem enumerar: [...] En Godella els llocs d’Algar i Llosa [...] En Albalat dels Sorells: Cinqueros [...] En Foios: Abingeme. En Meliana; Beniamen. Entre Burjassot i Meliana: Alquellelim...” CARDELLS 2002: 60-61.

259 TORRÓ 2003: 158.260 TORRÓ 2003: 161.

F2

F1


també per a habilitacions agràries de menor abast i, fins i tot, per a la parcel·lació de nous

espais urbans”.260

En el cas de l’Horta de València, un ràpid colp d’ull als establiments, i sobretot, a les cartes de poblament261 d’un grapat de poblacions, resulta revelador de com es va produir el procés d’ocupació cristiana d’aquestes terres, amb un repoblament efectuat d’una manera esglaonada i discontinua en el temps —Puçol (1242)262, Silla (1243, 1248263, i 1320264), Carpesa (1243)265, Binata (1247)266, Torrent (1248)267, Moncada (1248)268, Massarrojos (1251)269, Almussafes (1251270 i 1281271), Borbotó (1265)272, Massamagrell (1271273 i 1338274), Massanassa (1278)275, Museros (1279)276, Aldaia (1279)277, Quart de Poblet (1334)278.

A hores d’ara, el procés d’ocupació inicial de l’alqueria de Benivolesar pels nous habi-tadors cristians resulta amb les dades a la mà una veritable incògnita, davant l’absència de la carta pobla o uns primers contractes d’establiments. Una situació de manifesta difi-cultat que impedeix el coneixement precís dels primers passos dels elements feudals dins d’aquesta demarcació i el nombre dels seus primers efectius humans. Així, les primeres dades estrictes que coneguem sobre la població del loch de Binalesa al període medieval, són les proporcionades pel llibre fiscal del morabatí —al qual després tornarem—, ja en un fase molt avançada del segle XIV, l’any 1379279. Fet i fet, una vegada més, depenem de manera inapel·lable dels resultats que en un futur ens proporcione l’arqueologia o una troballa d’arxiu. Fora d’aquestes consideracions, resulta molt arriscat afinar uns anys concrets per datar la primera ocupació feudal d’aquest terme. Per contra, tenim algunes referències sobre activitats agràries a Vinalesa en les primeres dècades del tres-cents280,

261 “L’estipulació, sempre per escrit, de les condicions del poblament i de la concreció de les relacions socials feudals va vehicular-se mitjançant les cartes de poblament com a instrument col·lectiu.” GUINOT 2003: 364-365.

262 GUAL 1989: 54. 263 GUAL 1989: 46. 264 GUAL 1989: 49-50. 265 GUINOT 1991: 168. 266 GUINOT 1991: 196. 267 GUAL 1989: 46. 268 GUAL 1989: 48. 269 Ibídem. 270 GUINOT 1991: 233. 271 GUINOT 1991: 400. 272 GUINOT 1991: 303. 273 GUINOT 1991: 327. 274 GUAL 1989: 49-50. 275 Ibídem. 276 Ibídem. 277 GUINOT 1991: 383. 278 GUAL 1989: 52. 279 LÓPEZ ELUM 1972: 354-355. 280 “Arrendamiento de viña - Domingo Fabre huérfano de Tomàs Fabre militis alquila a Pere Borrás de Vinalesa por 5 años una viña

franca en Vinalesa por 7 s al año en San Miguel. (F103) 6 kalendas enero…” ARV, Protocols Pasqual Vallebrera, 4.231, any 1328. [Document cedit per A. J. MIRA]

F1. Les feines al camp als temps medievals.

F2. La trilogia mediterrània: ce-reals, vinya i oliva. Agricultura feudal.

F3. Arquitectura hidràulica. Pont medieval (s. XIV-XV) sobre la Séquia de Moncada a Godella.

F4. Les feines al camp als temps medievals [Récolte des olives. Lyon, 1250-1300. Missel ro-main dit de Boniface VIII (frag-ments). Bologne (Lyon, B.m., ms. 5135, f. 008, 5135)].

F3 F4


i també d’alguns dels titulars del senyoriu durant aquestes dades —com per exemple Guerau Fabra (1329)281 o Na Castellana, dona de Pere Busquets (1349)282—, que indiquen l’existència del loch283 de Binale-sa durant aquests primers anys de la cen-túria, coincidint amb una etapa de forta emigració cristiana cap aquestes latituds, entre 1270 i 1300284.

A diferència d’alqueries més importants com la de Foios, o la veïna Moncada, co-lonitzada molt aviat —primer pel con-sell municipal de Calataiud i després per l’ordre del Temple285—, la fundació colo-nial de Vinalesa sembla haver-se endarre-rit respecte aquestes primeres senyories; ja que resulta bastant probable, que fora una de tantes alqueries islàmiques “despo-blades” durant les dècades de conquesta i colonització del segle XIII, que es trobara

en una situació “virtual” en que “primer fou l’aparició de la senyoria i després l’arribada dels repobladors”286.

Els primers nouvinguts de Vinalesa, pocs o molts, organitzarien sens dubte una pe-tita comunitat d’un reduït nombre de famílies conjugals cristianes que amb les seues experiències agràries dels llocs d’origen, hàbits alimentaris —basats fonamentalment en el blat i el vi—, tècniques de conreu, particulars trets culturals, i organització so-cial estrictament feudal, canviarien de manera irreversible l’anterior paisatge andalusí, a l’igual que les altres comunitats veïnals que s’anaven organitzant a la resta de la plana litoral287.

Allò que resulta inqüestionable és que l’adscripció territorial de Binalesa des del seus primers passos en l’horitzó feudal de l’Orta de Valencia, anà indissolublement lligada a la parròquia de Foios —districte rural d’aquesta zona, i un dels més importants de tot el Regne de València288—; i al menys, durant els primers cent anys posteriors a la rendició de la madîna valenciana, el seu funcionament serà el d’un llogaret o satèl·lit del propi Foios, amb una feble trama urbana i un reduït però productiu solar rural, com així de-mostren les escriptures dels nombrosos contractes notarials del segle XIV.

281 “El caballero Guerau Fabra, señor de Vinalesa, por ejemplo, debía necesitar dinero a corto plazo en noviembre de 1329, y lo con-siguió de tres labradores de este lugar y de dos de la vecina Foios, a quienes cedió en enfiteusis varios lotes de viñas a cambio de importantes entradas de 200 o 300 sueldos, que una vez pagadas daban paso a reducidos censos de cinco, siete o como mucho catorce sueldos.” GARCÍA MARSILLA 1999: 256.

282 SANCHIS 1922: 454. 283 “[...] el terme lloc “locum”, aplicat de forma relativament irregular en els documents antics a part de les noves pobles fundades,

però usat de forma ja sistemàtica des del final del segle XIII per a designar els nuclis de poblament cristià amb municipi propi, però amb una capacitat de govern i de poder judicial mediatitzada per la vila més propera...” GUINOT 1998: 168.

284 GUINOT 2003: 362. 285 GUINOT 2003: 368. 286 GUINOT 1997: 79-108.287 GARCÍA MARSILLA 2002: 22. 288 “Fins on podem confiar que les quantitats recaptades en cada església són un indicador de la seua importancia, hi havia esglésies

pròsperes a Morvedre, Alzira, Foios i Carpesa. Una mica menys riques eren les esglésies de Massamagrell, Albalat, Vilamarxant, Carlet, Toro, Albal, Algemesí i Sollana...”, BURNS 1993: 191.

F1


2.4. Binalesa, quan el senyoriu és també parròquia (1347-1500)

“Ni a l’endemà de la conquesta, ni moltes generacions després s’havien pogut esborrar

textures, contorns, fesomies d’un paisatge, urbà i rural, moresc.”289

Transformant una plana de camins d’aigua. La cequia que va a Puçol Com bé expressa l’historiador Ferran Garcia-Oliver, superades les tumultuoses dè-

cades de la conquesta, i els primers passos vacil·lants de la colonització feudal d’aquest territori, abans Xarq al-Àndalus, ara Regne de Valencia, moltes de les empremtes del vell paisatge andalusí encara hi eren arreu. La pràctica totalitat de les velles ortes sarrahines s’hi havia conservat, malgrat la desarticulació de les seues societats indígenes i el mer paper testimonial o marginal, en la majoria dels casos, de les restes de la seua delmada població. Perquè si, per una banda, Jaume I dissenyava i construïa noves séquies i hor-tes, per altra conservava i potenciava les ja existents290. Les hortes, ara feudals, eren una inestimable font de recursos per les necessitades arques reials: des de les sucoses rendes fiscals de la seua producció agrària a l’incentiu de fer noves pobles i viles dins el seu territori291, o l’habilitació d’interessants “polígons industrials”, plens de molins princi-palment.

Binalesa no era una excepció. Els sarrahins ja no habitaven de forma permanent dins el seu solar, i només xafaven aquest terme com veïns d’alguna aljama i vila veïna, o es-tranys i simples forasters —qui ho havia de dir temps enrere!

Així, temps després de la conquesta, la vella alqueria es transformà en un solar rural centrifugat vers un loch292 poblat de veïns cristians que s’aplegava al camí-carrer major, es bellugava al ritme de les campanes de la parròquia de Foios, repartia l’aigua de la Séquia de Moncada, o seguia el calendari que marcaven les collites de forment, vinya i olivera que més tard, delmaven al seu senyor i a la Seu de València. Però hi havia coses que no canviaven, i ara, igual que abans, tot passava per treballar la terra, gestionar el temps entre conreu i conreu, i administrar amb seny l’aigua que transportava la Cequia Major que anava a Puçol.

La Séquia de Moncada, principal darrer testimoni de l’anterior horitzó rural islàmic, constituïa el principal motor de la naixent economia agrària feudal de Binalesa i de bona part del cinturó de viles, universitats293 i lochs que entre Paterna i Puçol escolta-ven per tramuntana la capital del regne. No podia ser d’altra manera: els andalusins, anteriors propietaris d’aquest zona al nord del Guadalaviar, havien deixat un “regal” hidràulic difícilment rebutjable, i traspassat el llindar del segle XIII, el veïnat de totes aquestes noves demarcacions territorials ja s’havia encarregat de crear i organitzar una institució que governava els destins d’aquesta gran conducció —la Reial Cequia y Co-muna de Moncada.

289 GARCIA-OLIVER 1991: 43.290 SOLER 1998: 217-244. 291 “L’estratègia revelada per la distribució dels pobles cristians, al llarg de les planures litorals i les principals valls fluvials, reflexa

l’interés de la corona pel control de les rutes i corredors interiors, a més de la consolidació de les fronteres (interiors i costaneres) del regne. Les viles noves acomplien així una important funció militar articuladora del territori. A més a més, els àmbits de colo-nització corresponen, quasi sempre, als espais agraris més idonis i productius...”. TORRÓ 1990: 75.

292 “[...] el nombre genérico más veces utilizado era el de lugar loch, que sirve tanto para designar núcleos de casi 700 habitantes, como Ru-zafa, o de unas pocas casas donde viven unas decenas de personas, pero con el denominador común de ser una entidad preferentemente concentrada y bien definida desde el punto de vista toponímico.” ARROYO 1986: 128.

293 “[...] la representación local era ostentada por un conjunto de prohoms o vecinos más influyentes, quienes formaban la universitat, comunidad dotada de personalidad moral y jurídica y encargada de la gestión de diferentes asuntos de interés comunitario. De este grupo salían las personas elegidas para desempeñar los distintos cargos municipales que se fueron definiendo, entre los que destacan fundamentalmente el justicia, màxima autoridad local, los jurats, responsables de la administración, y el mustassaf...” GUALLART et al. 1997: 41.


falta imagen


Però anem a desfer una mica el camí i retrocedir fins el moment en què la Séquia apareix als textos oficials, s’efectua el procés de transformació de canal islàmica a cristiana, i com afectà això a Vinalesa i els seus voltants.

Es pot dir que tot havia començat en la redacció cance-lleresca dels propis Furs, on es sancionava que:

“Per nos, e per los nostres donam, e atorgam per tots-

temps a vos tots ensemps, e sengles habitadors, e po-

bladors de la ciutat, e del regne de Valencia, e de tot lo

terme de aquell regne totes, e cascunes cequies fran-

ques, e liures majors, e mijanes, e menors ab aygues,

e ab manaments, e ab duhiments daygues, encara ay-

gues de fonts: exceptat la cequia real qui va a Puçol: de

les quals cequies, e fonts hajats aygua, e enduhiments,

e manaments daygues tostemps continuament de dia, e de nuyt. En axi que puscats daque-

lles regar, e prendre aygues sent alcuna servitut, e servici, e tribut, e que prenats aquelles

aygues segons que antiguament es, e fo stablit, e acostumat entemps de sarrahins”294.

Jaume I cedia el conjunt de totes les séquies d’aquest vast territori colonial als seus vassalls, però es reservava com pròpia la cequia Real qui va a Puçol, es a dir, la Séquia de Moncada. Aquesta canal —la més valuosa del regne fins el posterior desenvolupa-ment de la Séquia del Xúquer—, posseïa el major perímetre de reg de tota la plana litoral del Guadalaviar i, també, el major cabal hidràulic —inestimable font d’energia en l’aprofitament dels usos moliners. En certa mida, aquestes característiques, i la seua ubicació dins el rerepaís del cap i casal, l’equiparaven en transcendència i rang a l’altre gran regadiu de la Corona, el Rec Comtal295 —canal derivat del riu Besòs296, on es con-centraven el gruix dels molins fariners del Comtat de Barcelona.

Així doncs, tant el Rec Comtal com la Séquia de Moncada, constituïen dues de les més importants fonts de beneficis i rendes que durant aquests anys tenia la monarquia jau-mina297. La propietat exclusiva de la canal que creuava el Riu Sec per Jaume I, continuà fins arribar la dècada dels anys seixanta (s. XIII), moment en el qual, el monarca optà per convertir la Séquia de Moncada en moneda de canvi298, dins de les habituals opera-cions de vendes, cessions i recompres que feia en aquells instants del seu patrimoni. Les raons principals que motivaren aquesta decisió, se basaven en les cròniques dificultats financeres que patien les empreses del rei i la necessitat intrínseca d’aconseguir diners de forma ràpida299. Després d’un “forçós traspàs” a Nicolau de Vallvert l’any 1266, una mica més tard, recuperava una altra vegada la propietat del canal per a, gairebé d’immediat, desprendre-se’n de nou el 1268. Sembla més una hàbil operació especulativa del mo-narca que no un intent de retenir una de les més valuoses “joies” del seu patrimoni. La necessitat econòmica havia d’ofegar greument la caixa reial a la primavera d’aquell

294 “De servitut daygua e daltres coses” [fur XXXV, rubrica XVI], dins: Fori... 1990: I, IX (r). 295 “En la dita ciutat entre un rech d’aygua qui·s pren a Muntcada qui és apellat lo Rec Comtal, en lo qual són edifficats, entre grans e

pichs, XIIII casals de molins”, ORTÍ 2000: 13. 296 “La Sèquia prenia les aigües del Besós a l’altura de Montcada, seguia pel marge dret d’aquest riu fins a Sant Andreu i des d’aquí

s’adreçava a la Ciutat Comtal, on es pot seguir el seu traçat pel nom d’alguns carrers que ocupen el seu antic curs.”, CONILLERA 1991: 29.

297 “[...] el control reial es centrà, sobretot, en aquells mitjans de producció sobre els quals tenia el monopoli: els molins, els maells i les carnisseries, la peixateria i els forns...” ORTI 2000: 69.

298 “1266. 7 Abril. Donación vitalicia a Nicolás de Vallvert, de la acequia de Moncada y de todo el “cequiatge” que le corresponde y demás derechos del rey, al cual volverá la posesión una vez fallecido el dicho Vallvert. Valencia VII idus abril MCCLXVI” ACA, Cancelleria Reial, 1266, 7 Abril, Reg. 15, fol. 12v.

299 SOLER 1998: 218.

F1. Calixt III. El papa que con-cedí la parròquia a Vinalesa.

F1


any300, quan Jaume Sarroca301, escrivà de la cancelleria de sa majestat, redactà els papers que, primer, concedien la franquesa de l’ús de l’aigua als regants de la Cequia de Monca-da i el permís de nomenament de sequier302 i, després, estipulaven la concessió i venda definitiva de la séquia als seus regants:

“[Noverint universi quod nos] Iacobus, Dei gracia rex Aragonum, Maioricarum et Valencie,

comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani, per nos et nostros damus et concedi-

mus vobis universis et singulis habentibus et habituris castra, hereditates, alquareas et quas-

cumque alias possessiones sub cequia de Moncada imperpetuum ipsam cequiam que vocatur

‘Real’ liberam et francham ab omni servitute et exaccione regali et personali, prout ipsam huc

usque tenuistis, et cum cequiis, aqueductibus, alveis magnis et parvis, factis et faciendis et

cum omnibus aquis inde currentibus. Ita quod ex ipsa cequia possitis vos et vestri successores

imperpetuum libere rigare, molere et ex ipsis aquis omnia facere que vobis et utilitati heredi-

tatum et possessionum vestrarum videritis expedire, sine aliqua contradiccione et retencione

nostra vel nostrorum et cuiuscumque alterius persone, ad bonum intellectum et utilitatem

vestram et vestrorum, non obstante aliquo foro sive statuto vel faciendo, in quo nos retinueri-

mus dictam cequiam.

Concedimus etiam vobis et vestris quod possitis ibi ponere cequiarium sive cequiarios ad vo-

luntatem vestram, qui habeant illam potestatem in illa cequia quam alii cequiarii habent in

aliis cequiis regni Valencie in quibus sunt constituti ab hominibus terre nostre, vel quamcum-

que aliam quam vos sicut in re vestra eis duxeritis concedendam. Promittentes vobis per nos

et nostros nunquam presentem donacionem revocare, impedire vel in aliquo contravenire per

nos vel per interpositam personam nec permittemus vos vel vestros super predicta cequia in

aliquo molestari seu etiam impediri.

Volumus etiam per nos et nostros concedimus quod nullus de dicta cequia posiit rigare, molere

vel aquis inde currentibus uti sine vestra vestrorumque voluntate, salvo tamen semper quod

molendina nostra et que pro nobis tenentur ad censum vel certum tributum habeant aquam

ad molendum, quam hodie habent et habere consueverunt. Mandates [vicariis], baiulis, ius-

ticiis et aliis officialibus et subditis nostris presentibus et futuris quod predictam donacionem

sive concessionem nostram firmam habeant et observent et faciant inviolabiliter observari.

Quicumque autem contra presentem donacionem nostram in aliquo venerit iram et indig-

nacionem nostram et penam mille morabatinorum fisco nostro applicanda se

noverit incursurum. Recognoscimus autem nos habuisse et recepisse a vobis nu-

merando racione dicte donacionis et concessionis quinque mille solidos regalium

Valencie.

Datum Valencie, VIIIº idus madii anno Domini millesimo CCº LXº octavo...”303

Comptat i debatut, des d’aquest moment, els propietaris regants de la Séquia de Moncada, inclosos els de Vinalesa, es constituïen com a comunitat de regants independent, començant la singular trajectòria d’aquella que era la séquia més gran de tota l’Orta de Valencia.

300 “Adés comentàvem que Jaume I s’havia reservat la titularitat del rec de Montcada o “séquia reial que va fins a Puçol”. Doncs bé s’ha de dir que, si vené les aigües i els drets als regants l’any 1268, ho féu impel·lit per la fretura de diners que tenia aleshores, quan es-tava preparant la frustrada expedició a Terra Santa. No serà corrent, en acabant, que se succeïsquen aquesta mena de concessions; ans al contrari...” SOLER 1998: 221.

301 TRENCHS 1979: 611-612. 302 “1268, mayo 8, Valencia. Concesión de franquicia del uso del agua de la acequia de Moncada para los que posean propiedades que se

rieguen con esta agua y autorización para el nombramiento de acequiero, quedando a salvo el derecho real para el uso del agua en los molinos reales o a censo. Valencia VIII idus mayo MCCLXVIII [Real, nº 613, fol. 216 v.]” PÉREZ 1979: 566.

303 CORTÉS 2001: 208-209.

F1


Ja des d’un primer moment, el principal òrgan rector de la comunitat de regants s’agrupà al voltant d’una Junta de Síndics que representava a les distintes demarcacions territorials que comprenien el seu trajecte entre Paterna i Puçol. Si bé, el pes decisiu, o al menys així ho fa entendre la configuració de membres de la junta en els temps següents, recaigué en les principals viles o termes amb major superfície de reg304 i un pes econò-mic i polític més notori en la primera horta feudal. Vinalesa, amb les seues reduïdes dimensiones, no es trobava ni molt menys en aquest grup de capçalera ja que, davant les sindicatures de major importància figuraven, òbviament, els senyorius més rellevants, com Paterna amb Artal de Luna, Montcada amb l’orde del Temple, Foios, centre de la parròquia del mateix nom, o Puçol amb el Bisbat i la Seu de València, entre d’altres. La qual cosa no vol dir que la resta de demarcacions no tingueren veu i vot, al contrari, la seua actuació estava condicionada a una rotació, de temps determinat, respecte la seua posició aigües amunt o aigües avall del barranc de Carraixet. Allò que temps després hem conegut com deserts de dalt, deserts d’avall, respectivament305. Una vegada més sor-geix la paraula “desert”, i caldria reprendre l’explicació passada sobre el concepte feudal del mot, per aclarir quin és el seu significat i no caure en confusions o interpretacions errònies. El desert seria un qualificatiu encunyat probablement en els temps posteriors a la primera colonització feudal de les terres irrigades per la Séquia de Moncada —entre finals del segle XIII i el primer terç del tres-cents—, per definir aquelles terres conreades en segon terme, ja que, prèviament eren secans, terres irrigades de forma ocasional amb aigües del freàtic o d’algun paleocanal pròxim, o àrees de marjal: “Se reconocía, pues la existencia de unas tierras labradas y regadas desde antiguo, y de otras cultivadas sólo desde época reciente, cuya labranza perjudicaba a las primeras por llevarse buena parte del agua que en ellas se necesitaba”.306 Així doncs, el desert no significava ne-cessàriament que aquells indrets foren terres ermes, sinó, simplement, que una part considerable de les seues terres de regadiu no havien gaudit originalment de les aigües de la Séquia de Moncada.

304 Quatre segles més tard, durant la primera meitat del segle XVII, els comptes administratius de la Comuna de Moncada, certifi-caven que justament les sindicatures amb cadira “fixa” a la Junta de la Séquia, suposadament, des dels primers temps medievals —Paterna, Moncada, Alfara, Foios, Meliana, Albalat, Museros, Massamagrell, El Puig i Puçol—, posseïen encara el major nombre de terres irrigades: “Paterna 84 jovades Quart 16 jovades Benimamet y Benitaa 6 jovades Burgasot 18 jovades Godella 16 jovades Rocafort 12 jovades Masarrogos 18 jovades Los Francs de Masarogos 9 jovades Moncada 40 jovades Borboto 10 jovades Carpesa 20 jovades Benifaraig 33 jovades Alfara 38 jovades Binalesa 20 jovades Lalqueria de Bonchoch 3 jovades Bonrepos y Miranbell 18 jovades Macarella 20 jovades Girivella 18 jovades Los Franchs Dentemar 8 jovades Meliana 46 jovades Foyos 75 jovades Albalat 50 jovades Tauladella 10 jovades Mahuella 16 jovades Albuxech 30 jovades Masalfasar 24 jovades Museros 83 jovades Bistavella 10 jovades Lalqueria de Palles 5 jovades, Rafalell 8 jovades Masamagrell 85 jovades La Pobla de Farnals 30 jovades Sebolla 15 jovades Rafelbunyol 18 jovades Lo Pug 60 jovades Pusol 80 jovades...” ARSM, B.5., caixa 1, Any 1651.

305 Una llista aproximada dels llocs durant aquestes darrer terç del segle XIII, que possiblement, atenent a la seua ubicació geogràfi-ca, es trobarien als deserts de dalt, serien: Benimamet, Benitaha, Burjassot, Godella (Rocafort), Massarrojos, Borbotó, Carpesa, Benifaraig, i Binata. Mentres que pel deserts d’avall estarien: Binalesa, Carraixet (Bonrepós i Mirambell?), Nacarella (Macarella), Achequelim, Cinquarios, Maguella, Xilvella, Franchs d’Entemar, Rafalell i Vistavella, Alqueria de Palles, Cebolla (la Creu), i Ra-felbunyol.

306 RUBIO 1990-1991: 262.

F1. El notari. Memòria escrita dels negocis i vida quotidiana a l’horta medieval.

F2. La Devesa de Binalesa, un espai pel ramat medieval.

F2


Els primers regants intentaven blindar la seua posició de privilegi, especialment lligada al repartiment d’aigües en forma de llengües —a la manera andalusí—, i la freqüència regular en l’aprovisionament d’aigua de les seues parcel·les307, front a les noves séquies, distretes, generalment, amb partidors en forma de forat o roll —al mode cristià.

Binalesa, fou testimoni d’aquesta conjuntura d’expansió de l’àrea irrigada308 inicial-ment —la Fila de Meliana, amb la progressiva multiplicació d’heretats, especialment en el sector de terres que ocupava la mota del barranc, a través del Roll del Carraixet, probablement, una séquia feudal de nova planta per poder irrigar tot el sector a migjorn de la nova pobla urbana, en direcció a l’antiga alqueria de Carraixet.

L’ampliació de séquies o l’extensió “interna” dels seus perímetres de reg, no deixa-va d’obeir més que a les divissiones, assignationes, terminationes y fitationes309 que els agrimensors feudals anaven practicant en les noves possessions i heretats que anaven desplegant a Vinalesa i al conjunt de terres de l’Horta de València310. Perquè si la im-portància del control i gestió de l’aigua era un element inqüestionable, la possessió i administració de la terra no ho era menys.

L’horta feudal entre el tres-cents i el quatre-cents. El mercat de la terra a l’Horta Nord A les acaballes del segle XIII i principis dels tres-cents les viles312 ja constituïen el pa-

tró bàsic dominant de poblament en l’estructuració del territori valencià. Hom podia reconèixer que aquell delitós país andalusí de set jornades de llong312 , amb una exten-sa xarxa de mudum (plural de madina)313

i ple d’alqueries tribals i torres de guaita, s’havia transformat en un nou territori de viles noves, universitats i lochs, sotmesos al poder de la ciutat de València, cap i casal del nou regne que dominava jurídica-ment314 a una i altra banda del Xúquer. A mesura que avançava el segle posterior a l’etapa de conquesta, les noves línees del territori més immediat a la capital valen-ciana estaven ja perfectament definides en molts casos, límits i ralles de termes, par-

308 “En la huerta medieval, el derecho al agua no correpondía al propietario de la tierra, sino a la propia tierra [...] Los nombres dados a la tierra regada (regadiu) y no regada (secà) indicaban el status legal de la tierra en cuestión ―un status que era muy difícil de alterar. El regadiu tenía implícitamente el derecho al agua de una específica procedencia, de la cual el propietario tenía derecho a tomar una cantidad de agua proporcional al área de regadío que poseía.” GLICK 2003: 40.

309 “Desde la conquista de Jaime I hasta mediados del siglo XIV la expansión del área cultivada en las tierras del entorno de Valencia constituye un fenómeno bien documentado.” RUBIO 1990-1991: 262.

310 GONZÁLEZ VILLAESCUSA 1996: 231.311 “[...] un agrimensor se enfrenta a la necesidad de dividir el espacio con una serie de criterios. Necesita compartimentar el espacio en

partes iguales para poder asignar las tierras por lotes, que el repartidor o el tiempo se encargarán de distribuir desigualmente. La mejor manera de construir esos lotes equitativos es por medio de la división del espacio con ejes ortogonales, que se cruzan en ángulo recto y originan espacios equitativos...” GONZÁLEZ VILLAESCUSA 1996: 238-239.

312 “vila és també una noció jurídica que comporta l’existència d’un govern veïnal, mentre que la qualitat de pobla té, bàsicament, un contingut físic...” TORRÓ i GUINOT 2001-02: 52.

313 “E no ha vull dejús Déu tan delitós llogar com és la ciutat de València e tot aquell regne, e ten bé set jornades de terra de llonc. Es tracta dels coneguts mots que Jaume posa en boca de Blasco d’lAlagó, tot per evocar el moment en què aquest li proposà de conquerir València, del castell d’Alcanyís estant. Don Blasco havia viscut durant una temporada a la mamlaka Balansiya, el regne musulmà, i en coneixia ben bé l’estructura del poblament: bàsicament, un itinerari que articulava les distintes müdüm o “ciutats” d’aquella regio del Xarq al-Àndalus, amb les seues respectives campanyes, adés pecuàries, adés irrigades.” SOLER 1998: 218.

314 GUINOT 1998: 155. 315 “[...] en su término jurisdiccional la acción de la metrópoli era todavía más directa e inmediata. Jaime I desde la fundación del reino

conformó un amplio territorio estrictamente delimitado entre Morvedre, Puçol, Olocau, Chiva, Buñol, Turís, Monserrat, Alzira, Cu-llera y hasta cien millas mar adentro, sobre el que las instituciones de gobierno proyectaban su acción política.” NARBONA 1995b: 168.

F1


tides, horta, etc., havien pres de carta de naturalesa amb normalitat, i malgrat alguna disputa o baralla ocasional, allò era un paisatge plenament feudal.

Vinalesa, encara que aliena a la contribucio directa de Valencia315, es trobava sota la seua inqüestionable influència, però pertanyia per dret o acció al cinturó de senyories més exterior de l’horta que envoltava la metròpoli valenciana316, en mans de ciutadans o cavallers de la mateixa capital.

El bastiment del nou terme medieval del loch de Binalesa, molt probablement es veu afectat des d’un principi pel potencial territorial i econòmic del seu veí Foios, una vila aquesta, molt més important, que actuava des de l’endemà de la conquesta com a verita-ble centre neuràlgic de tot el districte rural de la contornada —a través de la seu parro-quial, el cobrament dels impostos (delme), i com centre de reunió habitual i arxiu de la Reial Séquia de Moncada. Resulta lògic pensar que el senyor de Foios dins de la defensa del seu “espai vital”, organitzara aviat uns límits externs el més ambiciosos possibles. Si ateneu a la peculiar forma de part del seu terme —“els marges d’aquest municipi, a ponent i a llevant, s’acomoden a dues estretes faixes rectangulars, creades en origen amb perfecta cura de fronteres traçades amb tiralínies. Un i altre espai, amollonats als extremes de Foios, semblen gairebé una mena de bessons, examinada la forma dels res-pectius perímetres”317—, s’observa que aquests dos estrets pedaços de territori, a banda de estendre el volum de terres del senyoriu i representar dues importants zones agrope-cuàries318, actuaven com els extrems de un corredor que connectava el poble de Foios al sud amb l’àrea de marjal litoral a la dreta del Camí de Movedre, i al nord amb una eixida solvent al Carraixet i al Camí entre Moncada i Rafelbunyol. És a dir, Foios s’assegurava no quedar aïllat de les principals rutes de comunicació, obtenia una important “reserva” agropecuària a una punta i altra de la seua horta, i garantia especialment una ruta per a les cabanes que des de Terol o l’interior buscaven les terres humides del seu solar.

Tot açò, sens dubte, condicionà de manera irreversible el futur del terme de Vinalesa, com un senyoriu de reduïdes dimensions i amb una evident dependència inicial de Foios. Relació fàcilment gregària i condicionada, si tenim en compte que un dels pri-mers titulars que coneguem de Binalesa durant les primeres dècades del tres-cents, fou el ja nomenat Guerau Fabra319. Guerau, important cavaller valencià —de saga originària de Catalunya al servei d’armes de Jaume I320—, al marge de posseir senyorius de co-marques adjacents a l’Horta de València, com la Ribera o el Camp de Morvedre, també reunia en el seu patrimoni algun terme proper com Foios321. Resultant palès que aquesta darrera vila en unió de Vinalesa, constituïa un continu territorial E-W, alineat sota el reg de la Fila de Meliana —una de les principals derivacions de la Cequia de Moncada—, que formava un efervescent passadís agrari generador de suculentes rendes.

Una vegada traspassada la propietat del lloc al Justícia de València Berthomeu Matho-ses322, aproximadament en la dècada dels quaranta (s. XIV), les coses no havien canviat

315 NARBONA 1995: 170. 316 ARROYO 1986: 134-136. 317 SOLER et al. 2003: 87. 318 Vegeu: ROYO i SANCHIS 1995: 157-170. 319 “Fabra Guerau (Valencia, siglo XIV-1347). Caballero valenciano, señor de la torre de Foios, Vinalesa, Cotes, Quartell y una alquería en

la Vall de Segó. Estuvo casado con Constanza March, hija del primer matrimonio de Jaume March con Constanza Messeguer. Murió en la batalla de Bétera en 1347, combatiendo al lado de la Unión contra las fuerzas del monarca, siendo derrotados los unionistas.” HINOJOSA 2002: II, 187.

320 “Fabra. Apellido de origen catalán, que pasó a Valencia durante la conquista. Aquí quedó una rama, que destacó por los servicios pres-tados a la monarquía. Guillem Fabra sirvió a Jaime I y a Pedro III en expediciones contra los rebeldes de Tous y Carlet. Otra rama de los Fabra pasó a Murcia, siendo pobladores de esta ciudad. Sus armas son: escudo acuertalado, con el primero y cuarto de azur, con un creciente de plata renversado, y segundo y tercero, de gules, con una estrella de oro.” Ibídem.

321 Ibídem. 322 “Matoses; Bertomeu (Valencia, siglos XIII-XIV). Fue justicia de Valencia en 1310 y justicia criminal en los años 1321, 1323 y 1334,

así como jurado en 1336 1338...” Ibídem..

F1. El forn senyorial, un lloc indispensable [Boulangerie Angers, 1493. Calendrier des bergers. Paris (Angers, B.m. SA 33990, f. 014, SA 3390)].


gaire per Vinalesa. Salvat el parèntesi de la Guerra de la Unió323, a la fi de la qual Matoses fou desposseït del senyoriu, per la seua implicació en la facció contrària al rei Pere el Cerimoniós. Uns anys més tard, en el 1349, la seua vídua, Na Castellana, ara casada amb el Justícia civil de València Pere de Busquets324, recuperava mitjançant una compra la titularitat de Vinalesa. En aquest ball de propietaris, que al cap i a la fi, no ocupaven gaire temps la “cadira” senyorial de Vinalesa, resulta prou complicat distingir fases de major o menor creixement en l’economia i solar urbà del lloc, més enllà de les escriptures nota-rials, més relacionades directament amb assumptes de la terra.

Arribat el darrer terç del segle XIV, la modèstia del loch quedava plenament certificada en les dades del morabatí325, amb unes xifres de poblament ben modestes, un màxim de 44 veïns per l’any 1385 i un mínim de 33 per l’any 1379326. Fet i fet, poc més del centenar d’ànimes vivien entre els murs de les seues cases arrenglerades al carrer major.

Com ja apuntaven unes ratlles amunt, l’endarreriment urbà de Vinalesa no tenia res a veure amb l’alt grau d’explotació agrària de les seues te-rres, sota la tutela fiscal compartida entre el seu titular, la parròquia de Foios i la Cequia de Moncada. Si recordem el ja observat anteriorment, des de l’endemà de la con-questa, existia un acusat dinamisme agrari dins l’ampla franja territorial compresa dins el triangle que confor-maven les velles alqueries de Vinalesa, Albalat i Meliana, amb Foios com a epicentre327. Un territori explotat i ocu-pat amb rapidesa, d’una manera semblant a l’operació colonitzadora que pocs anys després de la conquesta, l’ordre del Temple havia efectuat a la veïna alqueria de Montcada.

Aquesta inèrcia de fort desenvolupament colonial, re-forçada dècada rere dècada, impulsà molt aviat, un con-tinu bescanvi de terres entre els propis llauradors de la zona, i consolidà un sòlid mercat de la terra a aquesta banda del Carraixet328.

Altre fet inqüestionable en la configuració del nou es-pai comarcal que havien “teixit” les primeres generacions de ortolans329, i que continuaria d’igual forma temps des-

323 Vegeu: RODRIGO 1987. 324 “Busquets, Pere de (Reino de Valencia, siglo XIV). Botellero de la reina Leonor, que el 15-9-1362 le otorgó la alcaidía del castillo de El

Puig (A.C.A. C, reg. 1571, fol. 47 r).” HINOJOSA 2002: I, 399. 325 “Uno de los aprovechamientos de estos censos de morabatí es su capacidad descriptiva que los convierte en una importante fuente geo-

gràfica. El censo no sólo es un registro de los cabezas de familia que pagaban, sino que normalmente se ve obligado a precisar aspectos para facilitar alguna identificación dudosa de personas o lugares...” ARROYO 1986: 127.

326 “ALEGUERES, Domingo. ALAGUERES, Jacme. ARI, Johan d’. BARBASTRE, P. BERNAT, Miquel. BERTOLÍ, Jacme. BERTOMEU, en. BERTOMEU, major. CARBONELL, Bertomeu. CRESPO, P. DURÀ, Guillem. DURÀ, Martí. ESTEVE, Miquel. FERRER, Be-renguer. GIL, Valero. GUERAU, Guillem. GUERAU, Miquel. GUERAU, P. LLEDÓ, LEDO, Domingo (A. Empordà/Matarranya). LLOBA, LOBA, na. LLOP, LOP, P. LLOPIS. LOPIS, Bernat. LLOPIS, LOPIS, Domingo. NADAL, Pascual. PATÍ, Antoni. PÉREÇ, PÉREZ, Antoni. PÉREÇ, PÉREZ, Bernat. PERIS, Bernat. PERIS, Nadal. ROMEU, Jordi. SERRA, SERA, A. TORÀ, Jacme (Segarra)”, Llista completa dels veïns de Vinalesa l’any 1379 en el Morabatí: ARV, Mestre Racional, n. 11.769. Dins: GUINOT 1999: 386.

327 “continuas operaciones de compra-venda, frecuentes cambios en la titularidad de heredades, donaciones inter vivos, dotales y propter nuptias, establecimientos enfitéuticos, particiones hereditarias, recomposición de patrimonios familiares, abandono y reocupación de tenencias, modificaciones en el tamaño de las propiedades, cesiones en el arrendamiento o aparcería y la constitución de rentas sobre la tierra ―los censales y violarios― reordenaban una y otra vez la fisonomía de las explotaciones campesinas...”. MIRA 2004: 168.

328 “Arrendamiento de viña - Domingo Fabre huérfano de Tomàs Fabre miliris alquila a Pere Borrás de Vinalesa por 5 años una viña franca en Vinalesa por 7 s al año en San Miguel. (F103) 6 kalendas enero…” ARV, Protocols Pasqual Vallebrera, 4.231, any 1328. [Document cedit per A. J. MIRA]

329 Al menys durant els segles XIII i XIV es mantingué l’expressió “ortola” com sinònim de llaurador, paraula aquesta darrera que acabarà imposant-se en la comarca.

F1


prés, era la continua mobilitat dels patrimonis i de les persones entre els distints sen-yorius més propers. D’aquesta manera, era molt comú veure a llauradors d’un i d’altre terme treballant terres fora de la seua demarcació i bescanviant propietats d’una zona a d’altra330, i fins i tot intercanviant diners per terres amb el propi titular del senyoriu, cas del ja assenyalat Guerau Fabra331.

La fragmentació i dispersió de les propietats rurals no deixava de ser també una ga-rantia per a la supervivència de les famílies de Vinalesa i la resta de l’Horta. Cal no oblidar que la productivitat dels conreus venia marcada en moltes ocasions per la seua ubicació respecte el canal de reg, i els seus forçosos períodes de guaret anual, fet que fa comprensible la necessitat de buscar de forma constant noves terres que garantiren bons rendiments a les collites. Dins d’aquests afers, resultava un fet crucial el tenir una ampla xarxa de coneguts i familiars que de forma permanent oferiren una informació precisa de possibles camps de conreu o zones d’horta en adients condicions pel treball. No obstant això, un altre personatge extern a la família o el veïnat resultava decisiu en molts d’aquests negocis relacionats amb la terra: el notari. Per exemple, cap a mi-tjans del segle XV aproximadament, Joan de Campos332 era un dels principals notaris de l’Horta Nord i la seua clientela abraçava els termes de Rafelbunyol, Massalfassar, Mas-samagrell, Vinalesa, Foios, Museros, Albuixec, Meliana, Albalat i Farnals. Açò significava que, al marge de la seua tasca intrínseca com a testificador d’actes i contractes, Campos coneixia perfectament el mercat de la terra d’aquesta zona i les persones interessades en fer negocis de compra-venda, fora a Vinalesa, o a qualsevol de les viles o llocs dels voltants i tenia un acurat coneixement de l’oferta i la demanda de terres així com de immobles al llarg de l’any. Però cal no oblidar que, per damunt de qualsevol consideració d’aquest tipus, el mercat de la terra era, en definitiva, un mercat per i per als llauradors.

Durant pràcticament tot el segle XIV, creuar el senyoriu de Vinalesa de punta a punta, era recórrer un gran espai de vinyes. Tothom a la contornada, tenia alguna parcel·la del seu patrimoni dedicada al conreu del raïm —vinyes o mallols. Els forasters que més valoraven el producte local eren els mercaders i prestamistes jueus de la ciutat de València que, com els notaris o escri-vents d’aquests anys, anaven pels camins de l’Horta333 carregats amb els seus pa-pers i pergamins de contractes i escriptu-res diverses, per visitar als llauradors dels distints lochs, que conformaven la seua millor i més distingida clientela. Els pres-tamistes jueus que a sovint aconseguien l’arrendament de les rendes dominicals

330 “Arrendamiento a corto plazo Pere d’Ayerbe sutor y Gaya su mujer habitadores en Morvedre arriendan a Bernat Lop hermano de Gaya, comorante en Vinalesa por 3 años una viña en Montcada bajo dominio de Vidal de Vilanova milites a la tercera parte de los frutos, por 15 s al año y que pague el cequiaticum et vinyogolatge, excepta questia. (J83)...” ARV, Protocols Pasqual Vallebrera, 4.231, any 1328. [Document cedit per A. J. MIRA]

331 “1329. septimo idus sept. Señor de unas casas en Vinalesa. Geraldo Fabra filii qº vener Tomasii Fabra militis” ARV, Protocols, Pasqual Vallebrera, 2.875, any 1329.

332 FURIÓ i MIRA 2005: 603. Vegeu també FRECHINA et al. 2004.333 “Existían de hecho zonas más frecuentadas por los prestamistas hebreos que otras, como por ejemplo la parte más oriental de l’Horta

Nord, especialment el triángulo delimitado por Alboraia al sur, Montcada al oeste y Massalfassar al norte.” GARCÍA MARSILLA 1999: 188.

F1. Caça, pesca i recol·lecció a l’Horta. Altres economies ru-rals.

F2. Nobles, religiosos i merca-ders. [Jeunes nobles, religieux et marchands. Rouen, 1455. Éthiques, (trad. Nicolas Ores-me), Aristote. Rouen. (Rouen, B.m., ms. 0927 (I2), f. 12v, 127)].

F2


i eclesiàstiques dins l’àrea de Vinalesa334 i els seus voltants, sembla que triaren també aquesta zona en concret “para abastecerse de la vendimia necesaria para obtener su vino kasher”335.

De forma periòdica, els comerciants i prestamistes jueus, “vells” coneguts del veïnatge de Vinalesa, freqüentaven amb la seua “oficina mòbil” els camins del terme o els carrers del poble amb la voluntat de comprar a bon preu les collites dels llauradors —on com a pràctica habitual s’avançaven els diners pel comprador—, o cobrar l’arrendament de les rendes dominicals i eclesiàstiques d’algun paisà336. De la mateixa manera, els habitants de Vinalesa sabien que davant qualsevol necessitat peremptòria de diners per “comprar una tierra o un par de bueyes, o para pagar la dote de alguna hija”337, el més fàcil era agafar el ruc o el carro i dirigir-se a la Jueria del cap i casal on demanar un préstec als mateixos hebreus que visitaven a sovint el poble338.

Si com he vist, al llarg de l’any un bon grapat dels veïns d’aquest terme acostumaven a demanar crèdits als mercaders o comerciants de València amb la peremptòria necessitat de “reparar” algun entrebanc en la economia domèstica, de vegades, i generalment en el cas dels llauradors més potentats —com per exemple Domingo Nadal de Vinalesa

l’any 1335—, el crèdit s’utilitzava amb un matís inversor, per adquirir algun que al-tre cens339 sobre terres o alberchs a l’Horta, o fins i tot, a la mateixa ciutat de Valèn-cia, cas d’un obrador o una casa340, amb la finalitat d’invertir en un benefici que, en algun moment, temps després, podien vendre en cas de necessitat de diners o, simplement, per augmentar el nivell del patrimoni familiar.

Centrant-nos ja en la vida domèstica dels veïns de Vinalesa dins del terme, la vida del llaurador mitjà i la seua família no era gaire diferent de la de la resta habi-tants de les poblacions veïnes, repartint-se el dia a dia en un munt de feines diverses a l’igual que el seu patrimoni: des de cuidar els animals del seu corral —gallines, galls, ruc, mules o porcs—, a mantenir en “es-tat de revista” la seua pròpia vivenda i les eines d’us quotidià al camp o tenir també

334 GARCÍA MARSILLA 1999: 185. 335 GARCÍA MARSILLA 1999: 188. 336 GARCÍA MARSILLA 1999: 185.337 Ibídem. 338 Ibídem. 339 “Censo. Renta en principio fija y perpetua pagada como reconocimiento de un señorío y debida por tenencia al señor territorial. Podía

ser en metálico, en especie o mixta [...] el patrimonio territorial de los señores valencianos se ha explotado preferentemente mediante el sistema del establecimiento a censo enfitéutico, cediendo el dominio útil a los vasallos, que de este modo alcanzaban derechos de propie-dad sobre las tierras que cultivaban [...] Las rentas en especia proporcionales al volumen de la cosecha son la partida más importante en el conjunto de los pagos. Son rentas variables, como la misma cosecha, lo que permite resistir mejor al cultivador unas rentas fijas [...] El sistema de renta proporcional es más elástico y permite compartir riesgos entre propietario y cultivador. La renta es el ingreso que sustenta al señor, que pone en sus manos una parte importante de la producción agraria y una parte aún mayor del excedente comercializable de los productos de su señorío [...] Las rentas en dinero se estancaban, mientras que los que las percibían en especie no vieron mermado su poder adquisitivo.” HINOJOSA 2002: 519-520.

340 GARCÍA MARSILLA 1999: 115.

F1

F2


especial cura del plantat al seu hort341, passant per les tasques de treball comunitari que demandava el senyoriu o la Reial Séquia de Moncada. I altres activitats aparentment no tant cridaneres com la ramaderia, l’explotació dels recursos agropecuaris (llenya, recol·lecció espècies silvestres, apicultura, etc.,) o la pesca342. D’aquesta època molt pro-bablement dataria la construcció de la primera devesa de Vinalesa, atenent a la imperio-sa necessitat de mantenir les ramades del terme i altre foranes dins del cercat per impos-sibilitar el seu accés als conreus del Roll del Carraixet, la Fila o la Séquia dels Alcavons.

Finalment, en un ordre superior, i com a activitats econòmicament més rellevants per a la subsistència familiar, es trobaven les feines associades més directament als usos agraris, com el treball de les terres —plantades principalment en aquesta època de vin-yes, i també de cereals343, plantes farratgeres i oliveres— escampades pel terme i les ro-dalies, o el treball de les terres d’altres llauradors o senyors en règim d’arrendament344 o parceria. Una vegada en el camp, les feines solien ser les mateixes. En el cas dels camps de cereals —plantats de forment, civada o panís entre altres—, l’ortolà llaurava, sem-brava, regava, segava i trillava, tasques que en principi hom podia fer en solitari o ajudat d’algun familiar o amic, llevat del moment d’arreplegar la collita, on atés el volum de feina era normal la contractació de jornalers. Una vegada emmagatzemada la collita, temps després, el llaurador havia d’encarregar-se de la seua comercialització en l’almodí on la venda es feia de forma obligatòria segons la llei.

La vinya exigia tal volta un major grau d’atenció en el seu conreu —cavare, podare, regare, magencare et exarmentar345— “Los propietarios de viñedos recurrían con frecuen-cia a esta forma de explotación, contratando cuadrillas de trabajadores temporeros para cavar, podar, limpiar, regar o mondar las cepas.”346

Obtinguts els numeraris pel treball de temporada, tocava distraure una part dels diners per satisfer els delmes347 al senyor i la Seu de València. En aquest cas, les opcions eren variades perquè, bé podia aparèixer el cobrador de torn de les rendes del clergat, un mer-cader o clavari que realit-zava el cobrament in situ, o

341 “Además, en ocasiones, y especialmente si se trataba de un huerto, el dueño se reservaba para su uso directo algunos cultivos de la here-dad, como árboles frutales y moreras, cuya producción estaría destinada, en principio, al consumo familiar.” MIRA 2004: 191.

342 Sobre la pesca a la València baix-medieval vegeu: AYZA 1983: 159-180. 343 “Una característica del consumo alimentario de la sociedad medieval es la gran variedad de cereales utilizados en la fabricación del pan,

Arnau de Vilanova (c. 1238-1311) es un buen testimonio de ello cuando, al referirse en una de sus obras a las cinco cosas que salen de la tierra y que el hombre utiliza, sitúa en primer lugar “los grans dels quals se fa pan, axí con és forment, ordi, sèguel, miyl, avena, panís e arròs”. De todos ellos, el trigo era el panificable de mayor calidad, la materia prima por excelencia del pan.” RUBIO 1995: 164.

344 “[...] que el arrendatario trabaje bien la tierra “ad usum et consuetudinem boni laboratoris” y de que al término del contrato ésta se encuentre al menos en las mismas condiciones que al inicio y por consiguiente no se haya deteriorado su valor, “ad meliorandum et non deteriorandum”...” MIRA 2004: 191.

345 CRUSELLES 1995: 69.346 Ibídem. 347 “El delme era un impost del 10%, o menys, sobre els ingressos, de pagament obligat per llei. S’aplicava especialment a l’agricultura,

els ramats, l’oli, el vi, el peix, la caça, els molins, els forns i els ingressos personals. Sota aquesta última forma, a través del delme so-bre els ingressos de la corona i dels barons, la major part de les activitats humanes, incloses les dels moros i esclaus, contribuïen al delme en major o menor grau. Els ramats transeünts, o que hi passaven l’hivern, també hi estaven sotmesos.” BURNS 1993: 321.

F1. Cartografia d’Europa als temps medievals [Canistris Maps. 1335-1338. Opicinus de Canistris. Biblioteca Apostolica Vaticana, Roma, Italia].

F2. Pedra i aigua. De la “Pechera” del Tos Pelat a l’assut de la Cequia de Moncada.

F3. El treball de la terra [Fe-naison au mois de juin. Lyon, 1450-1500. Missel franciscain. Lyon?, (Lyon, B.m., 0514, f. 003v, 514)].

F3


bé el llaurador de Vinalesa havia de dirigir-se a la parròquia de Foios per tal d’abonar el pagament corresponent.

No obstant això la majoria de contractes entre el senyor de Vinalesa i els seus vas-salls contemplaven, com a la resta de la comarca, que els pagaments sobre les rendes s’efectuaren cap al final de les festivitats de la tardor, Sant Miquel, o bé ja cap al final de l’hivern, a Nadal.

Hi havia també veïns de Vinalesa que, com a complement al treball de les seues prò-pies terres, o senzillament per una necessitat manifesta, es llogaven a temps parcial com a jornalers al millor postor, ja fora treballant les terres d’altres ortolans, com a peóns ocasionals per la Reial Séquia de Moncada, o en algun molí d’aigua o teular proper de Foios, Alfara o Montcada. I no penseu que entre peons i llauradors hi havia excessives diferències, perquè una vegada asseguts al banc i la taula a l’hora del dinar o sopar, tots compartirien amb el companatge i el vi el mateix pa, pa ros348 —el pa dels pobres—, i no el pa blanc349 —pa dels rics—, que a ben segur només el senyor i unes poques famílies benestants del poble podrien permetre’s el luxe de tastar. Encara que si la fam refermava i el forment era escàs, el pa de sedaç, el pa de mijans, el pa d’ordi, i fins i tot el pa de disette —fet amb arroç i altres cereals menors— també valien per calmar l’estomac350.

Binalesa, la formació d’una parròquia Traspassat el llindar del quatre-cents, la petita senyoria de Vinalesa continuava patint

amb certa regularitat el canvi de senyor, amb el continu tràfec de propietaris que havia caracteritzat el segle anterior.

Prova fefaent d’açò és que, només començat el quatre-cents, a l’any 1407, el senyor de Vinalesa era Guillem Bonet qui havia heretat el títol tan sols uns pocs anys arrere del seu pare Raimon Bonet351. Gairebé deu anys désprés, l’any 1416, ja figura com nou titular Francesc Blanch, doctor en lleis352, i vora dues dècades més tard, l’any 1439, Joan Alegre

era el nou titular de Binale-sa i el seu terme353.

No hem d’estranyar-nos per aquesta cojuntura de ball continu de senyors: si examinem una mica amb deteniment el perfil so-cial de la majoria d’ells, no gaire excels, podem ob-servar que, generalment, s’enquadraven en l’esglaó inferior a les gran famílies aristocràtiques valencianes, titulars de grans senyorius.

348 “El trigo de poca calidad –forment fort-, del que resultaba una harina más basta y oscura, era el ingrediente del pa de ros...” RUBIO 1995: 165.

349 “[...] figura también con el nombre de pa de moflet y –ya en documentación del siglo XV- pa del rei, era el mayor calidad, y había de es-tar fabricado con las harinas xeixa y candeal, prohibiéndose el uso de cualquiera otras de inferior categoria.” RUBIO 1995: 164-165.

350 RUBIO 1995: 168 i 170. 351 APV Protocol Francisco Scola 2142, any 1407. 352 “Vinalesa 1416. Lo honorable micer Frances Blanch doctor en lleys Senyor del loch de Vinalesa situat en lorta de Valencia…” ARV,

Gobernacion Litium 2214, Nº 5, f. 22. 353 “1439, 18 febrer. Quod nos Johannes Alegre domino loci de Vinalesa e concede a Guillermo Concabella 2 hanegadas de viña poco mas

o menos sitas en termino de Macarella para que la cultive.” ARV Protocols 2523, any 1439.

F1


Vinalesa, al cap i a la fi, no semblava haver sigut una gran alqueria en els temps de la conquesta, i ara, passats uns segles, tampoc era un senyoriu de grandària important o singular excel·lència. Aquesta situació provocava que els seus senyors pertanyeren a un escalafó social constituït per mitjana o petita noblesa354, ciutadans, professionals diver-sos, o mercaders residents a la ciutat de València355. Així, l’objectiu darrer de la possessió de Vinalesa no era, en la majoria dels casos, ni molt menys el seu ús com a senyoriu i l’explotació exhaustiva de les seues rendes i contribucions, sinó més aviat el seu paper com a possible moneda de canvi en el dinàmic mercat d’estratègies familiars i promoció social de l’època, la seua utilitat com selecte rebost del senyor i la seu família, disposant així al llarg de l’any d’un exquisit assortit de productes del camp en la seua taula, i per últim i no més important la funció estrictament financera a mode de fons d’inversió, on el senyor, mitjançant la compra del solar de Vinalesa, havia invertit i salvaguardat els seus excedents econòmics356. No debades, Vinalesa, malgrat les seues reduïdes dimen-sions, estava situada al bell mig de l’Horta de València, en una zona d’importants rendes agràries, gràcies especialment a la producció de vinyes i mallols.

En aquesta rotació “interminable” de propietaris, era certament complicat que la co-munitat de veïns del lloch poguera identificar-se amb algun llinatge o família a mitjà o llarg termini.

A banda d’això, la gestió directa del senyoriu tampoc es trobava normalment en mans del seu propietari de torn, sinò que era exercida en el cas de Vinalesa a través dels “prohoms” locals357, una sèrie de famílies del poble —llauradors benestants com els Montalt o Par-do—, que com a conseqüència d’aquesta inestabilitat en la cúpula del senyoriu, havien vist reforçada la possibilitat de perpetuar-se per llarg temps en els càrrecs de direcció municipal (justícies i jurats sobretot), o al menys intermitentment durant algunes generacions.

En temps del rei Joan II d’Aragó, mentre se signava la Capitulació de Pedralbes a Ca-talunya, i un any després de la coronació com a Pontífex el 1471 de Sixt IV, artífex de la Capilla Capitolina —coneguda posteriorment com Capilla Sixtina—, el mateix Papa,

354 “Tantmateix, molt més que els efectes disgregadors del sistema hereditari o que la inseguretat del favor reial, va ser l’acció del mercat, lubricat contínuament per les dificultats financeres d’una noblesa menjada pels deutes, la que més contribuí a alimentar la circulació de senyories i la renovació de la classe senyorial.” FURIÓ 1997: 131.

355 CRUSELLES 2001: 340-341. 356 CRUSELLES 2001: 340-341. 357 FURIÓ 1997: 139.

F2

F1. Binalesa, un lloch de l’Orta de València.

F2. l’horta de Vinalesa, un mar de vinyes.


mitjançant una butlla papal, atorgava a Na Riqua Garcia, senyora de Binalesa, i els seus descendents i súbdits, la “gràcia” de posseir la seua pròpia parròquia al marge de la de Foios358. En realitat, com bé reflecteix la traducció castellana d’aquesta butlla realitzada per Miguel Eu-genio Muñoz y Lucientes359 en el segle XVIII, i més modernament indica Sanchis i Sivera360, les gestions inicials per la consecució d’aquest dispendi havien sigut encetades per l’anterior senyor de Vinalesa, Gabriel Garcia, metge personal de la reina Maria de Castella361 —dona d’Alfons el Magnànim—, quan unes dècades arrere, cap al 1455, havia decidit adquirir aquest petit senyoriu pròxim al Carraixet362. Encara que existia un precedent d’altre titular de Vinalesa unes dècades arrere, el doctor en lleis i ciutadà de València Francesc Blanc363, el qual havia in-tentat sense èxit l’obtenció d’una parròquia per aquest terme al marge de Foios.

La cojuntura “espiritual” i devota que es vivia a la cort de la reina per aquestes dades —construcció del Convent de Jesús364 i fundació del Monestir de la Trinitat365 amb la figura emblemàtica de Sor Isabel de Villena pel mig—, afavoria el recolzament real al projecte del galé, que a més a més, inclouria l’advocació de la nova parròquia a Sant Honorat, un culte prou estimat per la reina366. No obstant això, la demora de les gestions burocràtiques vaticanes, la mort de la reina pocs anys més tard, el 1458367, i sobretot, el propi traspàs de Gabriel Garcia un parell d’anys després368, congelaren durant un temps la fundació parroquial fins l’esmentat any 1472.

En aquesta època un dels cordons umbilicals que unien al senyor o senyora del terme amb la parròquia de Vinalesa per temps, eren els Beneficis lligats a la invocació de Patró San Honorat. Beneficis que en el cas de Violant Garcia, filla de l’anterior senyor del lloc, acomplia en obligació de la corresponent clàusula testamentària369.

358 “ [...] L’afecte sincer de sincera devoció que la nostra amada en Crist, la noble dona Ricua Garcia, senyora de la vila de Vinalesa, matrona de la diòcesi de València, dona probes de professar a l’Església Romana i Silla Apostòlica, la mereix dignament, que concedim amb gust als seus desitjos en especial las que cedeixen en augment el culte diví i en la salvació de les ànimes amb tota l’autoritat i poder per amb Deu [...] el predit Gabriel, dels bens que Deu li ha donat a la dita vila de Vinalesa, i en el lloc per al convenient i a propòsit, puga fundar i edificar una capella, servida per un presbíter que en la mateixa, els Diumenges i dies festius i quants fora oportú, celebrara mises fent que el mateix presbiter beneesca el pa i l’aigua els dies de Diumenge, i sentir les confes-sions del dit Gabriel i la seua dona i els seus successors de la dita vila de Vinalesa, els seus domèstics i a tots els habitants utriusque sequ personae de la dita vila...” APV, Pergaminos, A-1 (1472).

359 Aquest autor traduí fil per randa la major part de la bula papal en: MUÑOZ Y LUCIENTES, Miguel Eugenio, Descripción de los pueblos, iglesias y parroquias del arzobispado de Valencia, fuera de la capital, sacada de sus archivos de orden de Su Majestad [Manus-crit realitzat posiblement entre 1750 i 1758], en REAL ACADEMIA DE LA HISTORIA, Ms: C-20, fol. 131r.- 132r.

360 “[...] tuvo desde muy antiguo una capilla que perteneció a Foyos hasta 1472, en que se desmembró y formó parroquia independiente [...] cuyo señorio pertenecía al médico Gabriel Garcia. La desmembración se hizo a su instancia...” SANCHIS Y SIVERA 1922: 454. [Suposem que Sanchis Sivera es basà en la traducció prèvia de Muñoz y Lucientes per narrar aquest episodi].

361 “La reina María, hija de Enrique III de Castilla y Catalina de Lancaster fue una mujer de proverbial religisiodad: La Reina Doña María de Castilla fue hija de Don Enrique III, Rei de Castilla, que llamaron el Enfermo, i Hermana de Don Juan II, que después sucedió en el Reino, Padre de Doña Isabel con quien se casó en Valencia año 1415 con el infante Don Alonso (sic), que el año siguiente fue Rei de Aragón i después Conquistador de Napoles....año 1433 de donde ya no volvió... Ausente el rey Alfonso el Magnánimo su marido, la reina María fue nombrada lugarteniente de la Corona y virreina” BENITO GOERLICH 1998: 45.

362 “[...] en 1455 compró dicho lugar y señorío Gabriel García, maestro de medicina y archiatra de los reyes de Aragón, que tenía entonces unos 70 años de edad y contaba con un buen caudal adquirido con el constante ejercicio de su carrera (n. 2048). Opina el bien docu-mentado biógrafo del regio médico, que éste nació en Valencia en la penúltima década del siglo XIV, de 1380 á 1390; que en 1423 pres-taba ya sus asistencia profesional a los reyes, y que en 1455, hallándose viejo, morboso y falto de las energías necesarias para prestar los constantes y asiduos cuidados que el habitual estado enfermizo de la Reina requería, pidió y obtuvo permiso para retirarse de la Corte y regresar á Valencia con su mujer, que ex profeso fué á Borja para acompañarle en el camino.” MARTÍNEZ ALOY 1925: 1019.

363 “1413, maig, 22, Valencia” [...] “Els Jurats de Valencia al papa Benet XIII”: “Com que al lloc de Vinalesa, bastant populós, pertanyent a la parroquia de Foios, a l’Horta de Valencia, i senyoriu de Francesc Blanc, doctor en Lleis i ciutadá de la mateixa ciutat, molts moren sense sagraments, per la distancia entre amdos llocs, especialment per les pluges i tempestats”. “Per tals raons, preguem que siga donada llicencia al dit Francesc per a construir a Vinalesa una esglesia sufragania de Foios, en que hom celebre els divins oficis i administre els sagraments per un prevere”. RESURRECCIÓ 2004: 23.

364 “La reina María que había fundado ya en 1428 en las afueras de Valencia el convento de franciscanos observantes de Santa María de Jesús...” BENITO GOERLICH 1998: 46.

365 “Así obtuvo permiso de Eugenio IV en una bula expedida en Siena el 23 de julio de 1443, siempre que el edificio tuviese iglesia, claustro y las demás dependencias, concediéndole además el patronato mientras viviera…” BENITO GOERLICH 1998: 48.

366 “La reina María [...] quiso ahora fundar un monasterio de clarisas que con el título de San Honorato guardase la misma forma y regla que se observaba en Tordesillas.” BENITO GOERLICH 1998: 46.

367 Segons relata Martinez Aloy —comentant uns textos redactats per Jaime Mur Sancho i Josep Rodrigo Pertegás—, Gabriel Garcia donà assistència en els últims moments de la seua vida a la reina, en companyia de l’altre metge “oficial” Jaume Roig, encara que la salut del senyor de Vinalesa ja es trobava prou ressentida per les seues afliccions i xacres de la vellesa. Vegeu: MARTÍNEZ ALOY 1925: 1019-1020.

368 “Vuelto á su Estado, el señor de Vinalesa no salio más de dicho lugar; molestado por la gota, habiendo sufrido uno ó mas ataques apo-pléticos, testó en 28 de Junio de 1460, instituyendo heredera universal á su hija Violante y usufructuaria a su mujer Na Riqua ó doña Enriqueta, como decimos ahora. Murió probablemente a fines de 1460 ó en 1461 y su cadaver fue trasladado á Valencia.” MARTÍNEZ ALOY 1925: 1020.

369 “Hay un Beneficio fundado vajo la invocacion de San Onorato por Doña Violante Garcia Tous de Mompalau Dueña del Lugar por su testamento ante Antonio Barreda escribano de Valencia â 1º de Septiembre de 1474 con dotacion de 20. Libras...” MUÑOZ Y LUCIENTES, Miguel Eugenio, Descripción de los pueblos, iglesias y parroquias del arzobispado de Valencia, fuera de la capital, sacada de sus archivos de orden de Su Majestad [Manuscrit realitzat posiblement entre 1750 i 1758], en REAL ACADEMIA DE LA HISTORIA, Ms: C-20, fol. 133r.


Aconseguida la desitjada “independència” parroquial de Foios, Vinalesa inicià un camí en solitari conjuntant tots els atributs necessaris per marcar un cert grau d’identitat dins del conjunt de comunitats rurals de l’Horta de València.

2.5. Binalesa, vinyes i forment en temps de Germania (ss. XVI-XVII)

“ [...] y en otros despachos, llevaron, para mover el animo del Rey, en que el capitan de los comune-

ros del quartel de Campanar, persuadia a los de Binalesa se empadronasen en la Germania...”370

Temps de germaniaEl text que inicia la narració d’aquest període de la història de Vinalesa, és part del

relat d’una carta que una Junta de nobles valencians va llegir al rei Carles I de Espanya, futur emperador, l’any 1521, sobre la implicació dels veïns de Vinalesa en el moviment de la Germania. Aquest breu fragment il·lustra, possiblement, un dels episodis històrics més transcendentals en el trànsit de Vinalesa i tota la comarca pel segle XVI, la revolta i guerra de les Germanies. Un succés polític i social, que és també, de llarg, el més im-portant d’aquesta centúria en el conjunt de terres valencianes. Tanmateix, no avancem encara els esdeveniments.

Només començar la nova centúria, a la tardor de l’any 1500, es possessionava del sen-yoriu de Vinalesa Galcerán de Mompalau, en raó de l’herència que li atorgava l’anterior titular Magdalena Garcia371.

370 ESCOLANO 1611: 1461-1462. 371 ACV, Pergamí 8.839, 11, octubre, 1500.

F1

F1. La València del segle XVI a les vistes de Wijngaerde [ROSSELLÓ VERGER: 1990].


falta imagen


Dècades més tard, un 10 de juliol de 1538, i figurant com cap del senyoriu Anna Magda-lena Garcia i de Mompalau, realitzava la venda del domini al noble Francesc Joan i la seua dona Àngela de Villarasa pel preu de “huitanta sys milia sous moneda reals de València” 372.

Aquest és un moment significatiu en la història de Vinalesa, ja que, probablement, era la primera vegada que una família aristocràtica de renom, els Joan, entrava en la possessió del senyoriu. I no ho feia precisament un qualsevol, entrava a comandar el senyoriu un dels màxims implicats de la denúncia dels propis agermanats de Vinalesa uns anys enrere al monarca espanyol, i per tant, responsable, més o menys indirecte en la repressió posterior de la virreina Germana de Foix.

Però qui eren els Joan en la València del segle XVI i temps anteriors? El cèlebre cronista Gaspar Escolano, quan parla de la població de Binalesa, en les seues

conegudes Decades, dedica una “generosa” narració sobre la història d’aquesta família, a la que ja ubica des dels temps medievals en un seguit de càrrecs polítics d’alta responsa-bilitat i esdeveniments de “primera fila”373 dins el Regne de València.

Més contemporàniament, l’historiador Fracisco José Sanchis, ha desvetlat més detalls sobre aquesta família374 i la seua singladura des dels primers temps medievals375 fins a l’Època Moderna. I són justament les darreres dades, les referents al cinc-cents, les que més ens podem interessar en relació a la figura de Francesc Joan i la seua irrupció en Vinalesa.

Així, seguint alguns dels treballs previs del Barón de San Petrillo376, Sanchis indica, per començaments del segle XVI, l’existència a terres valencianes de quatre branques dels Joan377 —totes provenint d’un tronc comú—, una de les quals era la dels senyor de Vinalesa. Les primeres dades sobre Francesc Joan —al que la historiografia situa com a cavaller natural de Xàtiva378—, corresponen a l’any 1503, quan sabem que s’incorpora a l’exèrcit reial en la defensa de Catalunya contra els francesos379 i comença a escriure uns dietaris380 dels successos més singulars esdevinguts en la ciutat i Regne de València fins l’any 1535381. Dins d’aquestes notes, evidentment, dedicà una informació de primera mà sobre la revolta de la Germania, en la qual havia segut testimoni privilegiat d’alguns dels fets més notables.

372 ACV, Pergamí 8.664, 10, juliol, 1538. [Document de la venda en el annex documental]. 373 “Binalesa, o Benalesa, como pronunciauan los Moros, con cinquenta casa. Tiene por dueños propietarios a los Cavalleros del apellido

Juan: que en esta ciudad ha mas de trescientos años que casi alternativamente les ha cabido el govierno della, en los oficios de justicia, Iurados, y Amotazen. En el año mil trescientos treynta y seys era de tanta estima la persona de Bartholome Joan, que fue uno de los escogidos para la nueva entrada del Rey Don Pedro el quarto de Aragon, que venia ajurar de Rey. En el de mil trescientos sesenta y seys, Pedro Ioan era justicia mayor por los generosos, Y haviendo de celebrar sus bodas el Infante don Martin, Duque de Momblanc con la Infanta de Francia en Perpignan, año mil trescientos setenta y uno, fueron nombrados para honrar la fiesta y asistir por la Ciudad de Valencia con pompa Real, demas de los dos jurados ordinarios, dos ciudadanos ilustres, que fueron Jorge Joan, y Pedro Marrades. Ultimamente quando el Papa Benedicto de Luna residio en Aviñon, y le quito la obediencia al Rey de Francia, le servia de Capitan de la guarda Perot Joan.” ESCOLANO 1611: 335.

374 SANCHIS MORENO 2002. 375 “En el caso de Valencia los Juan se introducen en nuestro territorio a través de Pere Joan, maestre de la Orden de Calatrava y Roderic

Joan, lugarteniente de la Orden del Temple, que acompañaron a Jaume I en la conquista de Valencia. A la familia Joan perteneció el pueblo de Vinalesa, el de Tous y Sallent y gran número de miembros alcanzaron los cargos de justicia, jurados y almotacé de las ciuda-des de Vinalesa, Xàtiva, Valencia, etc. El primer personaje relevante de este linaje que nos citan los cronistas es Bertomeu Joan, que en 1336 fue uno de los escogidos para acompañar al rey Pere IV en su entrada a la ciudad de Valencia con motivo de la jura de los fueros del reino. Treinta años más tarde encontramos a un Pere Joan como justicia mayor de Valencia por la mano de los generosos. En 1371 con motivo de la boda en Perpiñán del infante don Martín partieron en representación de la ciudad de Valencia, además de los dos jurados ordinarios, dos ciudadanos ilustres, uno de los cuales era Jordi Joan...” SANCHIS MORENO 2002: 15.

376 CARUANA 1933. 377 “El estudio genealógico llevado a cabo por el barón de San Petrillo, estableció la existencia de cuatro ramas ilustres de la familia Joan:

1) La primogénita, que corresponde a los barones de Tous y que acabará refundiéndose con los Castellví, aunque ésto es con posterio-ridad a nuestro personaje. 2) La que alcanza el señorío de Vinalesa. 3) La llamada de los Juan de Torres, condes de Peñalva. 4) Los Juan oriundos de Xàtiva a la que pertenece nuestro Honorato Juan. [...] Nada sabemos sobre cuando se desgajó de alguna de las dos líneas principales, la que da lugar a los barones de Tous y la que conduce a los señores de Vinalesa y condes de Peñalva.” SANCHIS MORENO 2002: 16.

378 DURÁN 1984. 379 SANCHIS MORENO 2002: 21-22. 380 Com bé explica Francisco José Sanchis, aquests dietaris foren inclosos temps després en el Libre de memories de diversos sucesos e

fets memorables e de coses senyalades de la ciutat e regne de Valencia (1308-1664) compilat per Salvador Carreres Zacares. 381 DURÁN 1984: p. 21.


També, durant els anys de la primera dècada d’aquest segle, tenim notícia d’un dels fets que situen a Francesc Joan i la seua la família en una posició d’evident rellevància social. Al 1507, Francesc en companyia del seu germà Perot, encarregà al pintor Vicent Macip382 —pare de l’altre afamat pintor renaixentista Joan de Joanes— un oli per al retaule destinat a la capella on reposaven les restes del seu pare383, el noble Llorenç Joan, soterrat feia poc a la Cartoixa de Porta-Coeli384.

Arribats aquest punt, es hora de retornar als fets inicials que connectaven amb el prin-cipi de la Germania a València i els seus principals esdeveniments.

Com ja s’ha explicat de forma reiterada en els darrers anys pels historiadors valencians i altres forans que han estudiant la Germania, aquest moviment de revolta social sorgí a l’any 1519 dins les muralles de la ciutat de València, en uns temps força convulsio-nats per una sèrie de fets i circumstàncies prou “delicades”. Perquè és innegable que la combinació d’una catàstrofe —la riuada del Túria385—, una epidèmia —la pesta—, una amenaça exterior —el possible desembarcament de pirates a la costa—, la por d’una fam generalitzada —problemes periòdics en l’abastiment de blat—, i un motí social contra una classe dirigent “absent” —fugida de la noblesa davant la pesta—, no és la millor conjuntura per evitar una crisi i revolta generalitzada.

Així, davant d’aquesta crisi, sorgí el moviment agermanat, format inicialment per artesans i menestrals del cap i casal386, cas del paraire Joan Llorenç, el teixidor Guillem Sorolla y el mercader de sucres Joan Caro, los principales líderes del levantamiento, consi-guieron al fin que los oficios valencianos se implicasen en una lucha contra la corrupción en la administración de justicia387. D’aquesta manera, després d’una accelerada cadena d’esdeveniments, i com relatava vora un segle més tard Gaspar Escolano: “No les pare-cio a los plebeyos que podian sustentarse con solas las armas, sino establecian su intento en razon y union. Y para esto se muñeron y congregaron a primeros de Octubre en sus casa de ayuntamiento, y hizo cada oficio su Sindico, con poder plenisimo para acudir en sus nombres, al lugar que señalassen, y alli jurar hermandad y germania entre si, y hazer las devidas ordinaciones para conservalla. Lo mesmo hizieron los quatro quarteles

de los labradores de la contribucion de Valencia.”388

És en aquest darrer punt on el re-lat dels esdeveniments cobra especial importància per a Vinalesa; quan la revolta de la metròpoli valenciana traspassa les muralles i el riu Túria. Els agermanats inicials aconsegueixen implicar de manera ràpida a bona part dels llauradors de l’Horta de Va-lència, com testimonia Martí de Vicia-

382 BENITO 2000: 24. 383 L’oli d’aquest retaule —amb un estil pròxim al goticisme d’arrel flamenca i empremta italiana— encarregat pel futur senyor de Vi-

nalesa i el seu germà, i titulat Anunci de l´àngel a Sant Joaquím entre els pastors (1507), pot contemplar-se encara dins la col·lecció de pintures de Vicent Macip existents en el Museu de Belles Arts de València.

384 SANCHIS MORENO 2002: 147. 385 Vegeu el comentari detallat d’aquesta revinguda en CARMONA 1990: 127. 386 “El movimiento social agermanado surgió en el seno del grupo de artistas y menestrales acaudalados de la ciudad de Valencia que cons-

tituía una parte importante de la incipiente clase burguesa valenciana de los inicios del Quinientos. Con la Germania, estos burgueses reivindicavan un protagonismo político al que les daba derecho el potencial económico alcanzado mediante sus actividades artesanales y mercantiles.” VALLÉS 1999: 225.

387 VALLÉS 1999: 225. 388 ESCOLANO 1611: 1456.

F1


na a meitat del cinc-cents389; i com detalla el text d’Escolano que hem apuntat com a introducció al començament d’aquest període, Vinalesa no fou una excepció. El que resulta en primer lloc interessant de la dada sobre la vinculació de Vinalesa al movi-ment agermanat és que aquesta informació la proporcionà el grup d’ambaixadors en-viats pels Braços Militar i Eclesiàstic del Regne390 —és a dir, un grup de representats de l’aristocràcia valenciana més selecta, i del poderós lobby eclesiàstic— en la seua trobada amb al rei Carles I per tal de denunciar als agermanats i la situació de revolta imperant en bona part del regne. I seguint amb les dades interessants, ens trobem que el clavari —o tresorer si es vol— d’aquesta junta de representants era mossen Francesc Joan, ma-jor391, el qual exercí el càrrec durant bona part de la Germania392.

No eren temps bons, ni per uns ni per altres, perquè als èxits inicials dels agermanats, amb els llauradors de la Contribució saquejant els senyorius de “moriscos” en els primers contraforts de la Calderona393, vingueren les victòries de l’altra part, especialment del Duc de Sogorb en Oropesa i Almenara, que arribant més tard a l’Horta, els tornà el colp394. En aquest cas, podem suposar el temps d’infortuni per a les famílies de Vinalesa i tota la contornada, exposades a l’acció bèl·lica de les tropes del virrei, quedant moltes vegades a les cases només dones, vells o xiquets com suggereix la crònica. Finalment, després de l’efímera victòria de les tropes agermanades a Xàtiva l’estiu de l’any 1521, vingueren una sèrie de derrotes encadenades que amb la presa de València per les tropes del virrei, i la

389 “[...] en los otros pueblos donde reynava la ambicio como en el pueblo de Valencia, tambien siguieron como hijas a la madre: y se ager-manaron con ella: como fue en Massamagrell que XXXX hombres a viiii de Março de M.D.XX se agermanaron. Y a xi del mesmo mes los moradores del grao de la mar se agermanaron. A xxi del memso cxxxviiii hombres de Biar se agermanaron. E a xxii de Abril del mesmo Año los moradores de Mizlata se agermanaron. A xxviiii del mesmo mes los moradores de Aldaya se agermanaron. A vii Abril del mesmo año justicia y jurados y xxxxiiii hombres de Sollana se agermanaron con Valencia.” VICIANA 1972.

390 “[...] y como vieron que el pueblo corria a toda su perdicion sin freno, juntaron estamento, y salio decretado, que algunos dellos par-tiessen a toda diligencia a Barcelona, a dar cuenta al Rey Don Carlos, que tenia Cortes a los Catalanes, del peligroso estado, en que se hallavan las cosas; y que le suplicassen abreviasse las Cortes de Cataluña, y viniesse a Valencia a jurar de Rey, que en esto consistia todo el sosiego del Reyno. Fueron los embaxadores nombrados, Don Juan de Castelvi, Don Pedro de Corella, Don Gaspar de Boyl, Don Pedro Mercader, mossen Manuel Piera, Gaspar de Montagudo, Juan Saburgada, y Francisco Saburgada: y en otros despachos, llevaron, para mover el animo del Rey, en que el capitan de los comuneros del quartel de Campanar, persuadia a los de Binalesa se empadronasen en la Germania. Donde es de saber, para luz de lo restante desta historia, que la union que entre si hizieron, la llamaron ellos en lengua Valenciana Germania, que es dezir hermandad...” ESCOLANO 1611: 1461-1462.

391 “En fi, foren enviats mil y dos cents ducats de or, los quals vingueren en poder de don Francès Joan, perquè los vint elets lo elegiren en clavari per a rebre totes les pecúnies que darien en la dita embaxada...” DURÁN 1984: 103-104.

392 “Durante la Guerra de las Germanías fue partícipe directo como representante en diversas ocasiones del brazo militar, en concreto lo hallamos por ejemplo como electo del mencionado brazo para responder al vicecanciller Antonio Agustín, enviado de Carlos V ante la revuelta agermanada...” SANCHIS MORENO 2002: 21-22.

393 “En este mismo dia que el duque entro en Villareal, los agermanados de Campanar, y otros lugares de la huerta de Valencia saquearon Betera, Naquera, Sierra, y otros lugares de Agarenos...” VICIANA 1972: fol. 148.

394 “E stan en Paterna saquejaren e robaren tota l’Horta de València, encara que no y trobaren molta roba, perquè dies avia que tots los llauradors de l’Horta s’eren retrets dins València en les cases dels cavallers, les quals avien saquejades los de València. Emperò com he dit, l’eixèrcit del virrey corria tota l’Horta, de tal manera que nengú gosaba eixir de València.” DURÁN 1984: 357.

F2 F3

F1. El Cano del Carraixet. Ar-quitectura hidràulica monu-mental a les portes de Vina lesa (Ia) [Mangue, I, i Martinez, A: 2004].

F2. Vivint a la vora del carrer Major.

F3. El Camí de Morvedre. De València a Vinalesa [Rosselló Verger: 1990].


rendició finalment de Xàtiva i Alzira —darrers focus agermanats resistents— cap a finals de 1522, liquidaren gairebé de forma definitiva el moviment de la Germania.

Els de Vinalesa, igual que la major part de pobles de l’Horta, possiblement, ja intuïen a l’acabament de la confrontació amb les tropes del virrei, que les conseqüències de la seua implicació en el moviment de la Germania, d’una manera o altra passarien factura al poble. Els mesos immediats a la derrota agermanada no tingueren greus conseqüències generals en els partidaris del moviment a l’Horta, on el virrei, el Comte de Melitó, només castigà de forma puntual als elements més radicals de la capital valenciana. Això permeté a més d’un agafar aire al llarg de 1523 i pensar, possiblement, que el pitjor havia passat.

Tanmateix, les coses canviaren de forma radical amb l’arribada de la nova Virreina, Germana de Foix395, al Regne de València cap finals d’aquest any, ja que com deixa molt clar Martí de Viciana La Reyna dona Germana viene por Vireyna a Valencia para castigar los criminosos y composar generalmente a todos los que fueron, agermanados.396

La nova lloctinent General nomenada pel rei Carles I397, no era un personatge polític precisament pasiu en aquesta etapa de la història peninsular. Ja que, a diferèn-cia del seu paper “testimonial” quan casà amb Ferràn el Catòlic398, esdeveniment on la seua figura fou utilitzada com una peça d’escac en la política d’aliances entre els diferents estats europeus, ara, una dona amb experiència, tenia plens poders im-perials per fer i desfer en el Regne de Va-lència. I a Germana de Foix, veritablement no li tremolà el pols a l’hora d’esclafar d’arrel els rebels agermanats.

La repressió fou cruenta, sistemàtica, i eficaç, i pel que detalla el pergamí trobat a l’arxiu parroquial, Vinalesa no escapà a la seua implicació en la Germania: “Nos don Carlos Por la divina clemencia Electo

emperador romano siempre augusto Rey de germania doña Joana su madre y el mismo don

carlos [...] Nos doña germana Reyna [...] como su lugartiniente general en este dicho reyno

de valencia por quanto [...] es notorio La mayor parte de los vezinos y moradores del Lugar de

binalesa han sido y son culpados principalmente y incriminados en los muchos y grandes delitos

muertes robos incendios y danyos que se an seguido hecho y perpetrado por la [...] germanias e

union que estos anyos [...] pasados por la mayor parte de los pueblos y vezinos desta Ciudad y

reyno de valencia y senyaladamente del dicho lugar de Binalesa…”399

395 “La vida de Germana de Foix va girar en torn a tres corts: Blois, Valladolid i València. Aquesta princesa francesa, nascuda a Mezières l’any 1488 i educada dins dels paràmetres del Renaixement, va esdevindre reina consort de la Corona i, a més a més, virreina i lloctinent general del Regne de València.” BAIXAULI 1995: 192.

396 VICIANA 1972: fol. 221. 397 “El Emperador proveyo de Lugartiniente general del reyno de Valencia ala serenissima Doña Germana Reyna de Aragon, muger que

havia sido del Catholico Rey don Fernando de Aragon, con privilegio dado en Valladolid a XXVII de Março año de M.D.XXIII, y proveyo de capitan general al Ilustrisimo don Juan Marques de Brandemburg marido de presente de la dicha Reyna...” VICIANA 1972: fol. 221.

398 “Quan va arribar al sòl peninsular era una princesa francesa de pocs anys que venia a casar-se amb el poderós rei d’Aragó, Ferran II. Filla de Joan Gastó de Foix i Maria d’Orleans, pertanyia a la casa francesa de Foix, regnant al regne de Navarra, a més de neboda del rei francés Lluís XII...” BAIXAULI 1995: 192.

399 “1525, julio, 23. Valencia. Composición o multa mandada hacer por la reina doña Germana al lugar de Vinalesa con motivo de las germanías.” APV, Pergaminos, A-2.

F1


El 23 de Juny de 1525 la pròpia reina del seu puny i lletra, signava la Composicion contra els veïns de Vinalesa, en la línea del que estava fent amb els altres pobles de la comarca400.

La primera etapa de la repressió de la virreina durant tot l’any 1524, i part de l’any 1525, anà dirigida a capturar i, després, en la majoria dels casos, executar401 un a un, tota la cúpula i principals líders de la Germania a la ciutat de València, al conjunt de la comarca, i la resta del regne402.

La segona etapa de la repressió403, més discreta, però inapelable, i on entra el document de Vinalesa, fou dirigida clarament a castigar econòmicament amb duresa als condemnats.

Propietat, rendes i domini senyorial Com ja indicaven unes ratlles amunt, en l’estiu de 1538 Frances Joan major adqui-

ria el senyoriu de Binalesa, en compra feta a Anna Magdalena Garcia i de Mompalau, després d’haver participat anys enrere en la pròpia denúncia dels fets de Germania dins d’aquest poble. Ara, superats els temps més tumultuosos, arribava una època de certa estabilitat per Vinalesa, ja que en l’estricta vessant de govern i jurisdicció, els Joan mantingueren per espai continuat de mig segle la titularitat del senyoriu, qües-tió aquesta que el lloc no havia conegut encara des de la seua refundació com a nucli feudal del Terme General de València, en substitució de l’antiga alqueria islàmica.

L’escriptura de venda del lloc de Binalesa, una porta al coneixement del patrimoni de l’anterior propietària, resulta un interessant observatori dels principals ítems del paisàtge del terme i el seu teixit urbà, com tot seguit veurem.

Una de les primeres disposicions del nou propie-tari de Vinalesa, un parell d’anys després d’haver comprat el senyoriu, fou realitzar un capbreu ge-neral de tota la zona404, des del carrer Major fins l’últim camí o séquia del terme, amb la intenció d’esbrinar fil per randa quin era el veritable pa-trimoni del senyoriu i dels seus veïns o propieta-ris. Imaginem que, al marge de com estiguera de clara o actualitzada la paperassa administrativa de l’anterior propietària, Francés Joan voldria sa-ber de primera mà les confessions dels seus vasalls sobre el seu patrimoni, i calibrar l’estat real dels efectius més vitals per l’economia del seu feu en aquells moments.

400 “Mas fueron composados trenta iii personas particulares que no fueron de dichas cofradias en xviii mil iiii li x suel[dos] Los lugares de la redonda de Valencia hasta los mas foranos que son Meliana, Foyos, binalesa, Moncada, Rocafort, Godella, Macarrojos, Manizes, Aldaya, Alaquaz, Torrent, Albal y Catarroja pagaron xvi mil ccclxxxxv li xviiii sue[ldos]”. VICIANA 1972: fol. 223.

401 “De febrer de 1524 a octubre de 1525 van ser executats, segons una relació de Na Germana de Foix mateixa 98 persones [...] Segons el llibre de Antiquetats el nombre d’executats fou de 800 individus...” GARCÍA CÁRCEL 1981: 98.

402 “A VIII de Henero Año de mil D. XXIIII la Reyna mando prender con mucha cautela de los agermanados principales algunos dellos a X de Henero por la manyana por todo el reyno prendieron los agermanados en cada pueblo porsi...” VICIANA 1972: fol. 221.

403 “Però la major novetat introduïda per Na Germana en la interpretació de la repressió fou el seu marcat caràcter econòmic amb la persecució de les confiscacions de béns [...] El recurs, però, que seria més freqüentment emprat va ser el de les composicions (mul-tes) a persones, poblacions i oficis, mètode repressiu més discret i eficaç que les confiscacions...” GARCÍA CÁRCEL 1981: 98-99.

404 Indice de los que se cabrevaron en los años de 1540, y 1541 ante Melchor Bort escrivano siendo Dueño de Vinalesa Don Francisco Juan. ARV, CLERO, Llibre 307 [Capbreus de la Cartoixa de Vall de Christ (1540-1541)].

F2

F1. Germana de Foix.

F2. Retrat d’Honorat Joan. Els Joan una nisaga nobiliar valen-ciana a l’època dels Austries.


Un primer escorcoll del capbreu de 1540 ens proporciona dades molts interessants sobre el panorama urbà de Vinalesa, propietaris, origen dels mateixos, nombre de edifi-cis, ubicació, conreus, terres, etc., que vénen a complementar part de la informació que proporcionava l’escriptura de venda de 1538.

Per exemple, per aquestes dates el propietari globalment més important del senyoriu, era el mercader de la ciutat de València Matheo Barceló, que posseïa l’únic alberch405 de tot el poble, a més de dos cases amb hort cadascuna, i 12 cafissades i 4 fanecades de terra. Encara que, Pere Sala, principal veí de Vinalesa, no estava a massa distància patrimonial —ja que posseïa dos cases amb un hort, i un volum de terra lleugerament major que Barceló, amb 13 cafissades i 5 fanecades. Del total de 52 persones que figuren en aquest document amb propietats a Vinalesa, vora les tres quartes parts son del mateix poble i aproximadament un 25% són forans, predominant en el seu origen, la gent de Carpesa i la ciutat de València, i més minoritàriament, individus de Benifaraig, Alboraia, Foios, Bonrepós i Borbotó. Altres propietaris amb un volum important de patrimoni eren: Dionís Andrés, Joan Andrés, Frances Pérez, Batiste Andrés, Esperanza Raudor —pro-pietària de l’única posada del poble—, Phelipa Abad, i Jaume d’Ocanya. Aquest últim, un propietari resident a la metròpoli, resulta un personatge interessant, ja que, en ser interrogat per la parella de “jutges” que dirigien el capbreu —el notari Antoni Ebri i l’escrivent Luys Joan Vaello—, indica que ara era mercader de professió, però anterior-ment havia sigut obrer de vila406. Un cas evident d’ascensió social, que imaginem l’havia capacitat per convertir-se en ciutadà amb importants propietats rurals.

Un altre dels aspectes que cal tenir en compte en aquestes dades que valorem, és que aquesta font fiscal malgrat la seua precisió, ens dóna una visió inevitablement parcial de l’economia del poble, i del conjunt d’activitats que desenvolupaven els veïns de Vinalesa. A més en aquesta instantània sobre el patrimoni, només apareixen, evidentment, els que tenien possessions de cert valor material en aquell moment. Per això, no sobta que quan revisem els afrontaments de les parcel·les amb els seus “titulars” agrícoles, apareixen un munt de veïns del poble i algun que altre forà —molts d’ells, possiblement arrendata-ris—, que no figuren en la llista de propietaris, com per exemple, Na Yolant Ribera o Onorat moriscat de Mirambell. Altra qüestió ressenyable, respecte les parcialitats que pot tenir una font com el capbreu, és l’absència de les altres “economies” del terme.

405 L’alberch, que en temps medievals era sinònim, també segons la geografia local, de casa urbana amb una sèrie de dependèn-cies. Ara, arribada l’Època Moderna a l’Horta, trobem que a molts dels seus pobles, el mot feia referència a una casa distingida d’importants dimensions, que mínimament, disposava de cuina, varies cambres per dormir o alcoves, un celler, i de vegades, fins tot, un obrador.

406 RESURRECCIÓ 2005: 14.

F1


Economies menors o complementàries? Potser sí, però economies al cap i la fi i part de la vida del veïnat.

Potser, hem deixat una mica de banda el Carraixet o Rambla de Vinalesa, però cal no oblidar que el poble va nàixer a la seua vora, i abans de que arribaren les hortes, el barranc proveïa, i molt, a la gent de la contornada. L’escriptura de venda a Frances Joan passa de gaidó sobre aquesta riquesa del terme, però l’esmenta —“herbes, herbatges, pas-ticers” o “peixqueres”—, perquè a banda de l’obvia presència dels animals de corral i les produccions menors dels horts arrimats entre els carrers del poble o els edificis “disper-sos”, també hi havia pastures per als ramats, i altres activitats com la caça, la recol·lecció d’herbes i espècies silvestres, l’apicultura, o la pesca al propi barranc o alguna séquia.

Sorprén una mica que, dins de les fonts documentals senyorials, no hi haja enlloc cap esment de rajolars a Vinalesa, puix sabem que la zona entre Moncada i Foios407, era una de les de major densitat d’aquesta indústria a tota l’Horta, ja des dels temps baixmedie-vals. Per contra, si tenim alguna notícia sobre algun paisà de Vinalesa relacionat amb aquests treballs408.

Una de les coses que sí mostra amb claredat el capbreu és que, independentment de la grandària dels patrimonis personals de cadascun dels veïns, hi havia unanimitat en la je-rarquia dels conreus que havien d’ocupar els seus camps. La vinya s’escampava per arreu i era, amb diferència, el conreu més nombrós a tot el terme. El segon en ordre d’importància era el forment, un tipus de blat propi de la comarca, que es confonia en els papers nota-rials amb altres cereals com el panís o la civada, sota l’expressió “terra campa”. La següent presència en volum era l’olivera, plantada indistintament com altres conreus en el secà o l’horta. Imaginem que l’almàssera del senyor funcionaria a ple rendiment, subministrant bones quantitats d’oli a tots els vasalls e habitadors, d’igual manera que els altres monopo-lis com el forn, amb el pa, o la carnisseria amb la carn dels animals sacrificats. Altres con-reus que apareixen en el recompte dels camps de Vinalesa, són les garroferes i les moreres, per bé que la seua presència no és especialment abundant, cosa que en el cas de la segona canviaria espectacularment amb l’arribada de la següent centúria.

Respecte al lot de propietats —entre edificis i terres de conreu— que posseïa el Senyor de Vinalesa com a domini útil, apareixen pràcticament les mateixes que dos anys abans de la seua compra: “les cases, dos horts, tres olivars, dos garroferals e dos cafisades de terra campa”, la qual cosa no representava un número especialment significatiu, per no dir una mica discret. Per contra, sí que apareixen especialment ressenyats alguns dels prin-cipals monopolis senyorials409, com la carnisseria, l’almàssera i l’Arboreda —imaginem la petita massa “boscosa” que formaria part de la Devesa de Vinalesa.

Aquest no fou l’únic capbreu del senyoriu de Vinalesa al llarg del segle XVI, ni molt menys, ja que, n’hi hagueren molt més, i sempre sota l’atenta mirada i treball escrupolós del funcionari senyorial de torn410. Una vegada començava a rodar la maquinària fiscal, totes aquestes “confessions” periòdiques quedaven establertes com a rutina inapel·lable i necessària

407 “Tanmateix, el nucli de major implantació de la manufactura rajolera a l’Horta sempre ha sigut —sobretot, del segle XVI ençà— el constituït per Montcada, Alfara, Vinalesa i Foios.” SOLER et al. 2003a: 162.

408 “En la història del Monestir de San Miquel dels Reis consta que un veí de Vinalesa, Valentín Bou, tingué l’encàrrec de subministrar la llenya per al forn de coure les rajoles, quan el monestir decidí produir-les allí mateix, amb la finalitat d’estalviar els costos del transport...” RESURRECCIÓ 2005: 32.

409 “ab viñes, horts, olivars e terres plantades e no plantades, així de secà com de regadiu, herbes, herbatges, pasticers, cequies, aigües, arbres fructifers e infructifers, cases, deveses, peixqueres, almácera, forn, carniceria, tenda, vaqueria, taverna, hostal...” ACV, Per-gamí 8.664, 10, juliol, 1538.

410 “[...] fonch li sit per lo dit honorable Jutge que mire, i reconega la confesio que fa, per que en lo altre cabreu ques feu Confesà que eren tres cafissades y miga, i aquell dix, i respos, que no sab que sien mes de tres cafisades y una fanecada...” ARV, CLERO, Llibre 307 [Capbreus de la Cartoixa de Vall de Christ (1540-1541)], fol. 96.

F1. I la morera començava a fer-se espai.


en l’obtenció de les rendes pel senyor de Vinalesa. Calia esbrinar periòdicament quin era l’estat de la canviant riquesa patrimonial que uns i altres vassalls disposaven en el solar del senyoriu.

Superats de llarg els convulsos temps de la Germania, la vida quotidiana a Vinalesa més enllà de fets puntuals, passava lenta i parsimoniosament. Les estacions s’iniciaven i s’apagaven al ritme que marcaven les collites, les festes locals o els pagaments al senyor del lloc. Hom podia quedar-se extasiat, assegut a la vora d’un canyar o un grup d’arbres, i pensar que el temps quedava detingut en aquell mar de vinyes, terra campa i oliveres, perfilats amb els braços de la Séquia de Moncada i un aparent entramat de “camins en mig” i “marges en mig” que s’entrecreuaven per tota la contornada sense descans.

Així, durant un bon grapat de dècades els paisans i paisanes del petit senyoriu de Vi-nalesa veieren passar els dies i les nits sense cap canvi ressenyable en les seus vides, més enllà d’algun crim aïllat411, o alguna sorpresa en les notícies que comentaven els viatgers de pas, o el que s’enraonava als mercats de València i altres pobles veïns. Però el temps és temps i no s’atura. I quan semblava que la família dels Joan romandria per espai d’un segle més en aquell lloc encimbellat a la mota esquerra del Carraixet, la flama de la nis-saga s’extingí de sobte, i una vegada més, com havia segut costum i gairebé norma en els temps medievals, la cadira del titular del feu quedà buida momentàniament.

El 1585 moria Francesc Joan —nét del primer Joan que havia entrat al senyoriu de Vinalesa—, amb un problema manifest de successió directa, davant la mort sistemàtica de tots els seus hereus possibles412. Així doncs, “[...] y ajustándose a su último testamen-to, el tribunal de la Real Audiencia, presidido por el magnífico don Diego de Covarrubias, declaró que aquel lugar pasaba a ser propiedad de don Felipe Boil, señor de Manises, con la condición, empero, de que éste asumiera el apellido del difunto”413.

Felip Boïl, senyor de Manises414, no tingué cap inconvenient en acceptar tots els apar-tats i clàusules del testament del seu avi matern Francesc Joan415, i assumí amb rapidesa la nova possessió de Vinalesa, declarant-se des de principis de 1586, “Nos Don Filipus Joan, olim Boyl, dominus ville de Manises et loci de Vinalesa”416.

Però el que es pressumia com una simple tràmit, es convertí molt aviat en un dur enfron-tament entre familiars per la titularitat de l’herència i les rendes de Vinalesa concretament, entre el designat com hereu, Felip Joan, i Josepa Salvador, vídua de Pere Joan —uns dels fill morts abans que el difunt Francesc Joan— i que a hores d’ara es trobava casada amb Cris-tòfol Català417 i reclamava els seus drets en funció d’unes “velles” clàusules matrimonials de

411 En 1575 Martín López de Vinalesa, assassinava a un tal Pedro Herrera, sent condemnat poc temps després per la Real Audiència de València “perpetuamente a penas de galeras”. No obstant, un temps després, la intercessió final dels pares de la víctima, i sobretot el perdó del Rei Felipe II, evitaren que el de Vinalesa acomplira la condemna. [Vegeu part del document en l’apendix documental].

412 “Don Francisco Joan, al morir su primer heredero, don Manuel Joan, y luego el segundo, don Pedro Joan, dejaba la herencia a don Felipe Boil, primer hijo varón de su hija Hipólita, ya que por voluntad suya expresa no podía sucederle don Lorenzo Joan, monje jerónimo. Impugnado el testamento por don Cristóbal Catalá el 5 de septiembre de 1587, la Real Audiencia, en la sentencia que nos ocupa, da la razón a don Felipe”. NICOLAU 1987: 167.

413 ARV, Real Audiencia, vol. 1679, folio 55, dins: NICOLAU 1987: 167. 414 “Felipe Boil de la Scala y Joan, después Felipe Joan, XIV Señor y VII Barón de Manises (1559-1597). Si bien poseía el título desde la

muerte de su abuelo en 1559, no empezó su gobierno hasta 1567 al ser declarado mayor de edad. Al heredar en 1586 el Señorío de Vinalesa, propiedad hasta entonces de los Joan, se firma en los documentos oficiales “don Felipe Joan, antes Boil”. Estuvo casado con doña Isabel Vidal y Aguilar, hija de don Bernardo Albert, antes Vidal (+1587). Hijos suyos fueron sus tres inmediatos sucesores, don Pedro, don Felipe y don Bernardo, a más de cuatro hijas.” NICOLAU 1987: 30.

415 “Aquella provisión, publicada el 5 de octubre de 1586 por el escribano de la Real Audiencia, Dr. Abreu, ya había sido anticipadamente aceptada por don Felipe Boil, el cual ya se había apresurado a tomar posesión de su nuevo feudo según acta que redactó el notario don Juan Guardiola” NICOLAU 1987: 168-169.

416 Ibídem. 417 Ibídem. 418 “Alegaba doña Josefa que, al contraer su primer matrimonio con el difunto don Pedro, ella le aportó como dote 6.500 libras entregadas

al contado, más la promesa de otras 7.500 libras a entregar cuando ocurriera el fallecimiento de doña Isabel Fons y de Salvador, madre de la novia. Constaba que don Pedro recibió legalmente aquellas cantidades y que se confesó obligado a devolverlas junto con el “creix” cuando otorgara testamento. Así estaba escrito en una letra publicada por Nicolás Dehona, notario real, y fechada el 25 de octubre de 1585. De otro lado, el mismo don Pedro, en su testamento, nombraba heredero de ciertos bienes al dicho don Cristóbal Català, y entre


la seua anterior unió418, que manifestava incomplertes a la vista dels darrers esdeveniments testamentaris.

La solució final d’aquest conflicte fou més perjudicial que beneficiosa per Felip Joan, nou senyor de Vinalesa, ja que, malgrat que finalment va poder mantenir la titularitat del senyoriu per un temps, hagué d’indemnitzar de forma sistemàtica, i en unes xifres gens menyspreables, a Josepa Salvador419. I la cosa no acabà ací, perquè la vídua de Pere Joan continuà reclamant també, i aconseguint el “laudemio i fadiga” del Molí d’Alfara420, una de les recaptacions més importants que tenia el senyoriu de Vinalesa.

A la confrontació que Felip Joan mantenia amb la seua “tia” Josepa Salvador, calia afegir una altra, en la qual quedava una vegada més en dubte el poder del titular de Vinalesa respecte la seua jurisdicció real dins el seu territori. La necessitat econòmica peremptòria que el de Manises havia tingut en desmembrar algunes de les funcions recaptatòries inherents a l’ús dels seus drets senyorials de Vinalesa, explotats ara per particulars o altres nobles de la ciutat de València, li havien conduït a una situació cer-tament delicada. Així doncs, la baralla, en aquest cas, venia d’un any arrere quan al 1588 el mercader Miquel Ximeno, que amb anterioritat havia aconseguit l’arrendament dels drets senyorials d’aquest terme421, reclamà els estipendis corresponents a l’enginy hi-dràulic d’Alfara, adquirit uns anys arrere en pública subhasta per la assenyalada Josepa Salvador, titular de Vinalesa aleshores422. Aquesta acumulació de maldecaps pel senyo-riu acabaren per esgotar la paciència i les forçes del senyor de Vinalesa i Manises, qui finalment s’acomiadà de l’aventura de sostenir dues senyories de l’Horta, i passà Josepa Salvador a ostentar el comandament del feu. No obstant això, les divergències, tensions i lluites per l’assumpte del Molí d’Alfara es perllongaran per espai d’un segle, atés que durant tot aquest temps, el titular de Vinalesa mantindrà la propietat jurisdiccional sobre aquest molí, malgrat haver-se procedit a la seua venda al senyor d’Alfara només començar el segle XVII423, i un parell de dècades més tard haver venut el cens d’aquest artefacte, així com la seua “fadiga i lluïsme”424. De fet, a l’hivern de 1668 el Col·legi del

ellos estaba el poblado de Parcent, mientras que otros, como el de Vinalesa, quedaban vinculados al patrimonio de don Francisco Joan y, según el testamento de éste, citado al principio, adjudicados a don Felipe Boil, nieto del testador.” NICOLAU 1987: 168-169.

419“Atendiendo a esta demanda, la Real Audiencia, en sesión celebrada en el Real el día 20 de agosto de 1588, determina que doña Josefa haga suyos todos los réditos del lugar de Vinalesa, que queda comprendido entre los bienes libres que fueron de don Francisco Joan, hasta que con ellos queden cubiertos la dote y el “creix”. Añade, empero, que si en algún tiempo llega a ser declarado libre el lugar de Parcent, podrá don Felipe hacer valer sus derechos a resarcirse de las cantidades entregadas ahora a doña Josefa.” Ibídem.

420 “Porque en el año siguiente la Real Audiencia volvía a ocuparse de ambos litigios con motivo de los derechos sobre un molino. Y el 22 de febrero de 1589 dictaba otra sentencia, también contraria a don Felipe. En ella, “Considerando que, según fuero del Reino, la mujer a la cual, finalizado el año de duelo, no fueron satisfechos por los herederos del marido la dote y el aumento, debe entrar en posesión de todas la cosas y bienes que fueron de dicho marido hasta quedar íntegramente resarcida, no sólo como usufructuaria percibiendo sus frutos, sino además de manera que el heredero del marido no pueda administrar ninguno de dichos bienes y emolumentos como son el laudemio y la fatiga: y siendo así que don Felipe no fue heredero de don Pedro Joan sino fideicomisario de don Francisco Joan, y don Pedro poseía como señor directo el molino de Alfara: no obstante, considerando que una sentencia real publicada el 22 de agosto de 1588 adjudicó la propiedad de los bienes que recaían en el fideicomiso de don Francisco, se declara que los derechos de laudemio y de fatica de dicho molino pertenecen a doña Josefa y no a don Felipe aunque éste sea su propietario” ARV, Real Audiencia, vol. 1682, folio 40. Dins: NICOLAU 1987: 168-169.

421 “1587, junio 9. Valencia. Arriendo del lugar de Vinalesa otorgado por Joan Vich, caballero, padre y administrador de los bienes de Pau Vich y Josepa Salvador, cónyuges, a favor de Miquel Ximeno, mercader, por precio de 350 libras anuales.” CHIRALT 2001: vol. II, 802.

422 “1588, abril 26-1591, enero 12. Valencia. Proceso instado por Miquel Ximeno, arrendatario de los derechos señoriales del lugar de Vina-lesa, contra el señor de Vinalesa: Miquel Ximeno desea hacer uso de la fadiga y retenerse la propiedad del molino de Alfara, situado en término de Vinalesa, el cual había sido vendido a instancias de los acreedores de Cosme Macià de Cruïlles, señor de Alfara. Sentencia de la Real Audiencia otorgando el derecho de luismo y fadiga a Josepha Salvador, señora de Vinalesa en el momento de producirse la venta.” CHIRALT 2001: vol. II, 489.

423 “1600, abril 24. Valencia. Venta del molino de Alfara y 3 cahizadas de tierra contiguas, situadas en la huerta de Alfara, partida del Barranc de Carraixet, otorgada por Miquel Ximeno, mercader de la ciudad de Valencia, a favor del Real Colegio del Corpus Christi, por precio de 6.000 libras. Loación del señor directo, Josepa Salvador y de Sorell, señora de Vinalesa. Ápoca del luismo. Ápoca de una redención de censal.” CHIRALT 2001: vol. II, 802.

424 “1617, noviembre 16. Valencia. Venta del censo del molino de Alfara, valorado en 300 sueldos anuales, y los derechos de fadiga y luismo, otorgada por Josepa Salvador y de Sorell, señora de Vinalesa, a favor del Real Colegio de Corpus Christi, por precio de 963 libras, 6 sueldos y 8 dineros. Ápocas.” CHIRALT 2001: vol. II, 1086-1087.

425 “1668, febrero 29-marzo 2. Valencia. Proceso instado por el Real Colegio de Corpus Christi y Pere Trenco, molinero de Alfara, contra el


Corpus Christi, senyor d’Alfara, mantenia un enfrontament obert amb el senyor de Vi-nalesa per aquestes qüestions i altres derivades425.

Govern, negocis i vida quotidiana a l’època modernaDesprés de les complicades i enrevessades situacions en la gestió del senyoriu que

hem observat en la part final del segle XVI, algunes d’aquestes tensions romangue-ren en el temps i es perllongaren durant la següent centúria, entre d’altres coses perquè el marc fiscal general del senyoriu de Vinalesa en el sis-cents tampoc havia mudat gaire, amb tensions i lluites —algunes de manera frontal, altres més sola-pades— entre els senyors, creditors i prestamistes, dins d’un marc de disputes pel control de les rendes i les principals regalies.

L’Horta de València tampoc era un escenari fàcil, i més després de les darreres tensions sobrevingudes per l’expulsió dels moriscos426, quan els últims musulmans de Manises, Paterna o la veïna Mirambell deixaven per sempre la terra dels seus avantpassats.

A més a més, a peu de carrer, en el dia a dia del veïnat, les funcions de govern, juris-dicció i administració per mitjà dels càrrecs municipals, tenien una lectura més clara i diàfana. Aquest govern, format en la seua estructura bàsica pel justícia del loch i els jurats —supeditats al poder i les ordres directes del Senyor de Vinalesa—, tenia una acceptació majoritària per la comunitat de veïns de Vinalesa per raons òbvies: els seus membres eren elegits per la mateixa comunitat. L’elecció dels càrrecs, pública i a la vista de to-thom, es feia, generalment, a la mateixa casa del darrer justícia427 o algun paisà conegut o amb cert prestigi; convocant-se prèviament el consell entre els habitants, en una crida

feta pel ministre —una mena d’algutzir i responsable de l’ordre públic.

Normalment aquests càrrecs administraven i controla-ven en nom del senyor del lloc, la gestió i bona marxa dels distints monopolis, cas per exemple de la carnisseria428.

En altre ordre de coses, Vinalesa, com la resta de lochs i universitats que formaven la Particular Contribució de València, i com ja passava en segles anteriors, havia de d’aplicar-se en enviar periòdicament els seus jurats a Va-lència —a través del camí de Montcada o de Morvedre—, i pagar un ample ventall de contribucions: des d’algunes extraordinàries per qüestions “d’urgència oficial”—as-sumptes de guerra 429, o convocatòries de Corts Reals430, per exemple—, a les més ordinàries com la cisa del pa i

señor de Vinalesa. Firma de derecho en la que se alega la posesión del derecho de ir a cargar trigo de los vecinos de Vinalesa que desean molerlo en el molino de Alfara. de luismo y fadiga a Josepha Salvador, señora de Vinalesa en el momento de producirse la venta.” CHIRALT 2001: vol. II, 502.

426 “El 20 de agosto de 1609 llegaba a Valencia el general Agustín Mexía. Su misión oficial era inspeccionar la defensa de la costa, pero traía una orden secreta de Felipe III, firmada en Segovia el 4 de agosto, para el virrey, el marqués de Caracena. Por ella se le mandaba expulsar a los moriscos del reino de Valencia.” BENÍTEZ 1999: 285.

427 “[...] que en 18 dehembre 1622 en casa de Juan mestre Justicia de binalesa se tingue consell pera nomenar Justicia y llochtinent en presensia de dit Justicia y de nicolau mestre Jurat y de frances adria Jurat llochtinet Vicent fontavella mustasaf pere alanbra sequier pere guanter y tots animes y concordes...” ARSM, Administració, Sequiatge, Any 1622.

428 “Jesus yo grabriel martines earendat la carneseria de binalesa a Jeroni mestre y pere bou jurats del present lloch de binalesa y me obligue al lloch adonar la carn conforme...” ARSM, Vària (Administració), Any 1627.

429 “1532, agosto 7. Valencia. Manuel Jordà, mercader, habitante de Valencia, procurador del noble Galcerà Carros, recibe de los jurados de Vinalesa 7 libras, 16 sueldos y 4 dineros por servicios prestados al rey el año anterior.” APV, Pergaminos, D-1, dins: CÁRCEL 1985: 47.

430 “1557, junio, 8. Valencia. Gabriel Calvo, procurador del noble Joan Boïl, mercader y clavario de la tacha real, recibe de Martí Llopis, jurado de Vinalesa, 4 libras, 2 sueldos y 4 dineros por la quinta paga debida por su asistencia a las cortes celebradas en Monzón en dicho año.” APV, Pergaminos, D-9, dins CÁRCEL 1985: 49.

F1


el vi, abonada al clavari comú de la capital del regne —foren de l’any en curs431 o part d’endarreriments432—, o la contribució també anual a l’arrendador de la Fàbrica de Murs e Valls433. No debades, formar part del rerepaís immediat a la metròpoli valenciana, com-portava aquestes obligacions fiscals que asseguraven el manteniment de les principals vies de comunicació del territori. A banda dels assumptes d’interès general, la resta del veï-nat també acostumava a anar a València per raons diverses: amb la intenció de vendre o comprar distints productes als diversos mercats de la ciutat, resoldre negocis amb altres particulars privats434 o els seus amos435, qüestions amb institucions oficials, pagaments diversos, concessió de llicències436, o sobre altres temes de diferent índole437que afectaven el dia a dia dels veïns del poble.

Una altra qüestió innegable era la íntima relació entre el paisans de Vinalesa i el veïnatge de la contornada, amb una acusada i lògica tendència cap als més pròxims geogràfica-ment. Així, els viatges diaris cap a aquests llocs es convertien, en molts casos, en una part rutinària de la setmana de moltes famílies de Vinalesa. Creuar el barranc i acostar-se a Benifaraig —lo cami per lo qual se va de Benifaraig a Vinalesa438—, Carpesa o Alfara, era pràctica comú, d’igual forma que endinsar-se pel camí Fondo cap a Foios, seguir el curs del Roll del Carraixet fins les portes de Bonrepós i Mirambell, o dirigir-se pel camí de Nàquera cap al secà de Montcada439, resultaven fets bastant trivials i gens anecdòtics.

I, tot i mantenir-s’hi una certa endogàmia a nivell reproductiu entre les famílies del poble, no resultava gaire complicat trobar algú de Vinalesa que tinguera una dona del terme adjacent, algun altre que estiguera emparentat amb paisans de fora del senyoriu o un que, simplement, mantinguera una branca de la seua família allotjada en el poble del costat.

L’intercanvi en espècie de diversos productes del món rural, la compra venda o arren-dament440 de terres de llavor441, cases442, o animals —qüestió aquesta, més pròpia, gene-ralment, de les fires de ramat—, i especialment, les feines de treball al camp ocupaven el major nombre d’activitats que uns i altres desenvolupaven en els pobles veïns, indepen-dentment, en el darrer cas, de que la terra fora pròpia, arrendada, o treballada ocasio-nalment per algun tipus d’acord, pacte o qualsevol altra possibilitat.

431 “1545, septiembre, 7. Valencia. Antoni Ruiz, mercader, clavario común de la ciudad de Valencia, recibe de Mateu Peris, jurado de Vina-lesa, 18 libras por el impuesto de la sisa, pan y vino del año anterior.” APV, Pergaminos, D-2, dins CÁRCEL 1985: 48.

432 “1548, septiembre, 4. Valencia. Pere Queralt, clavario común de la ciudad de Valencia, recibe de Antonio Villalba, agricultor y repre-sentante de los jurados de Vinalesa, 18 libras por el impuesto de la sisa del año anterior.” APV, Pergaminos, D-3, dins CÁRCEL 1985: 48.

433 “1553, septiembre, 12. Valencia. Bernat Joan, mercader de Valencia y arrendador de los nuevos impuestos de muros y valladores, recibe de Antonio Villalba, jurado de Vinalesa, 256 sueldos y 8 dineros.” APV, Pergaminos, D-5, dins CÁRCEL 1985: 48.

434 “1555, septiembre, 16. Valencia. Berenguer Mateu, herbolario de Valencia, recibe de Martí Solanes, agricultor de Vinalesa, 20 libras.” APV, Pergaminos, D-8, dins CÁRCEL 1985: 49.

435 “1560, agosto, 27. Valencia. Antoni Joan, mercader de Valencia, recibe de Martí Elies 52 sueldos y 6 dineros por una tienda de carnicería en Vinalesa.” APV, Pergaminos, D-11, dins CÁRCEL 1985: 49.

436 “1533, febrero, 16. Valencia. Pere Fernández, mercader de Valencia, juez y comisario real, concede licencia a Tomàs Sobrenella, prebí-tero, y a Luis Fababuix, del lugar de Vinalesa, manumisor de Martí Fababuix, para dar 18 libras para celebrar 12 misas anuales por el alma de dicho Martí.” APV, Pergaminos, C-8, dins CÁRCEL 1985: 47.

437 “1682, mayo 11. Valencia. Venta de una casa situada en la calle Mayor de Vinalesa y 26 cahizadas de tierra situadas en los términos de Vinalesa, Foyos y Alfara (partida del Tornegal), otorgada por Josep Llorens de Saboya, ciudadano, y Geroni de Saboya, clérigo, vecinos de Valencia, a favor de Vicent Soler, corredor, vecino de Valencia, por precio de 2.000 libras. Ápoca y loación.” CHIRALT 2001: vol. II, 630.

438 CHIRALT 2002: 27. 439 “1627, marzo 19. Valencia. Venta de 5 hanegadas de viña y 2 cahizadas y una hanegada de algarroberal, situadas en el secano de

Moncada, partida del Camí de Nàquera, otorgada por Gaspar Servera, listero, vecino de Valencia, a favor de Joan Mestre, agricultor de Vinalesa, por precio de 35 libras. Ápoca.” CHIRALT 2001: vol. II, 1397.

440 “1696, enero 27. Valencia. Rearriendo de 10 hanegadas de tierra campa y olivos y granados, otorgado por Pere Lloris, agricultor de Vinalesa, a favor de Onofre Montagut, agricultor, y Vicenta Molins, cónyuges, de Alfara, por precio de de (sic) 12 libras anuales durante 6 años.” CHIRALT 2001: vol. II, 666.

441 “1507, noviembre 10. Valencia. Venta de 5 hanegadas de tierra campa situada en el secano de Alfara, otorgada por Pere Villalba, agri-cultor de Vinalesa, y Esperança, viuda de Joan Villalba, agricultor de Vinalesa, tutores y curadores de los hijos de Joan Villalba, a favor de Bernat Moliner, agricultor de Alfara, por precio de 40 sueldos.” CHIRALT 2001: vol. II, 604.

442 “1685, marzo 28. Valencia. Venta de una casa sita en Alfara, en la travesía que va a la calle Mayor, y 4 hanegadas de tierra situadas en la partida de la Closa del mismo lugar, otorgada por Roch Portalés, agricultor de Vinalesa, a favor de Joachim Portalés, agricultor de Alfara, por precio de 133 libras, 10 sueldos y 2 dineros. Ápoca.” CHIRALT 2001: vol. II, 1218.

F1. Retaule pagat per Franc-esc Joan, senyor de Vinal-esa a començaments del s. XVI [“Anunci de l´àngel a San Joaquím entre los pastores” (1507), Col·lecció de pintures de Vicent Macip. Museu de Belles Arts de València].


Ja de portes cap a dins, altres assumptes més privats de les famílies del poble com les dots matrimonials als fills443, els testaments a un444 o varis fills445, o les misses anuals pels difunts446, resultaven una constant any rere any. En el darrer cas de les misses, l’acte tenia una certa ressonància pública entre el veïnat, ja que el manteniment del record del mort era inevitable que reunira familiars, amics o coneguts, i a més a més, era un acte recone-gut d’ajuda a l’economia domèstica de la pròpia parròquia. Així, els representats “legals” dels difunts, els marmessors447, abonaven puntualment al rector l’estipendi establert en la herència, encara que aquestes “donacions” a l’església local, ajustant-se a dret, havien de passar obligatòriament el control previ de les autoritats laiques448.

Treballar i regar la terra entre els cinc-cents i els sis-cents D’igual manera, que en els temps medievals, els arrendaments de la terra entre el ti-

tular del senyoriu i els seus vassalls, no només es produïen mitjançant censos o altres fórmules fiscals, també una sèrie de llauradors del poble —generalment, les famílies més benestants—, arrendaven anualment part de les seues terres a altres llauradors de Vinalesa449 o la contornada450. El mercat de la terra continuava generant tots els anys un munt d’operacions de compra-venda entre els llauradors de la zona451, especialment en-

tre les colles de familiars, coneguts o veïns més propers, o mitjançant contactes del mateix poble amb llauradors d’altres llocs propers, com Foios452, Carpesa o Alfara.

Altra forma de transmissió de la pro-pietat del camp, eren les pròpies herències entre familiars453, subjectes a imposicions o gravàmens per la jurisdicció del senyor de Vinalesa.

L’endeutament de les famílies de llau-radors de Vinalesa també resultava enca-

443 “1667, agosto 28. Alfara. Donación de 3 cahizadas de tierra (2 en Vinalesa, partida del Roll del Carraixet, y la otra en Alfara, partida del Tornegal) otorgada por Francesc Montalt, agricultor de Vinalesa, a favor de su hijo, Pere Montalt, en contemplación de matrimoni con Francesca Molins.” CHIRALT 2001: vol. II, 656.

444 “1649, abril 22. Vinalesa. 1649, mayo 3 (publicac.). Testamento de Jeroni Mestre, agricultor de Vinalesa, en el que nombra herederos a sus hijos…” CHIRALT 2001: vol. II, 656.

445 “1649, abril 22. 1649, mayo 3 (publicac.). Claúsula testamental de Geroni Mestre, agricultor de Vinalesa, en la que lega a su hijo Ygna-cio, 3 cahizadas de tierra situadas en Vinalesa, partida del Roll de Carraixet, a condición de que haga donación de 100 libras a Geroni y Joanna Mestre, hermanos del heredero.” CHIRALT 2001: vol. II, 658.

446 “1556, junio, 6. Valencia. Pere Fernández, mercader de Valencia, juez y comisario real, concede a Joan Abad, agricultor de Vinalesa y manumisor de Felip Garrigosa y de Abad, 16 libras para celebración de un aniversario por el alma de Caterina y Felip Garrigosa.” APV, Pergaminos, C-2, dins: CÁRCEL 1985: 49.

447 “Marmesor: Ejecutor testamentario, dentro del derecho foral valenciano, a quien correspondía todo lo relativo al cumplimiento de la última voluntad del testador, bajo la fiscalización de la Cort. Entre sus obligaciones estaban la de pagar los legados del alma y pias memorias, cancelar deudas dentro del término de un año. Debían hacer inventario de los bienes del difunto ante testigos y no podían retener nada de la herencia ni comprarla para ellos.” HINOJOSA 2002: III, 25.

448 “1575, febrero, 26. Valencia. Melxor Donat, mercader de Valencia, juez y comisario real, concede a Joan Abad y a Bernat Xuares, agri-cultores de Vinalesa, manumisores de Martí López de Andarica, agricultor, 10 libras para celebración de un aniversario por el alma de dicho Martí López.” APV, Pergaminos, C-5, dins: CÁRCEL 1985: 51.

449 “1571, julio, 29. Valencia. Joan Navarro, agricultor, y Estebana Solera, su mujer, vecinos de Vinalesa, reciben de Joan Pujades, agri-cultor, 70 libras por una cahizada de tierra, parte de viña, parte de tierra campa, en la partida del Roll del Carraixet, con censo de 10 sueldos.” APV, Pergaminos, B-3, dins: CÁRCEL 1985: 50.

450 “1533, mayo, 7. Valencia. Joan Climent, menor, agricultor de Vinalesa, y Yolanda, su mujer, reciben de Bertomeu Pujador, agricultor, 30 Libras por una cahizada de tierra campa, en la partida de Les Sendes, por un censo de 7 sueldos al año.” APV, Pergaminos, B-1, dins: CÁRCEL 1985: 47.

451 “1656, enero 21. Valencia. Venta de una cahizada de tierra situada en la huerta de Alfara, partida del Tornegal, otorgada por Ignaci Mestre, agricultor de Vinalesa, a favor de Francesc Montalt, agricultor del mismo lugar, por precio de 136 libras. Ápocas.” CHIRALT 2001: vol. II, 657.

452 “1561, septiembre, 30. Valencia. Bertomeu Pujador, agricultor de Vinalesa, recibe de Pere Orts, agricultor de Foios, por medio de Joan Pujador, agricultor de Vinalesa, 32 libras y 10 sueldos por la venta de 30 hanegadas de tierra olivar, con censo de 15 sueldos y 10 dine-ros.” APV, Pergaminos, B-2, dins: CÁRCEL 1985: 50.

453 “1613, noviembre, 26. Valencia. Nicolau Segura, agricultor de Vinalesa, da a su hijo Llorenç una cahizada de tierra en la partida del “barranc de Carraixet”, teniendo que pagar Joan Baptista Ruiz, beneficiado, 4 libras, 15 sueldos y 10 dineros como laudamio por dicha donación.” APV, Pergaminos, B-6, dins: CÁRCEL 1985: 56.

F1


ra un fet usual durant aquests segles; la situació es resolia de distintes formes, encara que la més usual, com en el passat, era carregar un censal454 sobre els seus propis béns455 i, d’aquesta manera, aconseguir de forma ràpida diners per solucio-nar el problema.

Una altra de les contribucions més importants que es veien obligats a pagar periòdicament els llauradors de Vinalesa, era el pagament del se-quiatge, un impost anual de caràcter ordinari que s’abonava a la Comuna de Montcada456, i que durant el temps en què Vinalesa no tenia síndic en aquesta institució, s’encarregava directament de la seua recaptació el propi Justícia del terme, amb l’assistència dels jurats i alguns veïns:

“Seda del cequiatge del present lloch de binalesa feta gui a 8 de de(se)nbre 1646 en publica

plasa en presensia de llorens segura Justicia y de onofre miquel y diego traver Jurats y de Vicent

mellado y de gaspar bellver y de pere alcoser y de Vicent guanter y de Juan navaro y de Juan

peris y de Juan mestre y de Jeroni catalunya y per cafisada a 8& (sous) y per fanecada 1& 4

(1 sou 4 diners) y ande refer los amos de les teres aqui les tindran arendades 3 dinersy meicha

per cafisada...”457

Uns anys abans de la construcció del Cano del Carraixet —la major obra hidràu-lica d’aquest segle a l’Horta de València, situada entre les fronteres d’Alfara i Vinale-sa—, l’entrada de la Séquia de Moncada a Vinalesa era un punt habitual de trobada, on

454 “Censal. Título de deuda, garantizado por hipoteca, y con “pacto de retro” -es decir, en todo momento redimible por el deudor, en cuanto este quiera reintegrar el capital recibido-, que supone para el acreedor el derecho de recibir una pensión dineraria igual. En censal se diferencia del censo propiamente dicho [...] en que, en el censo, la relación entre el deudor y el acreedor no es sino el vínculo entre el uso y la propiedad de un objeto evaluado con una pensión anual; no existe ni crédito interpersonal ni la amenaza hipotecaria [...] El censal es, por tanto, un préstamo a interés transformado en venta por la cual el prestamista entrega un capital como precio de la renta anual que el deudor le ofrece.” HINOJOSA, 2002: I, 513.

455 “1600, junio, 12. Valencia. Lluís Sorell, juez y comisario real, procurador de su esposa Josepa Salvador, señora de Vinalesa, concede licencia a Gràcia Miranda, viuda y heredera de Miquel Rodrigo, agricultor de Vinalesa, y a Jaume Abad, su procurador, para cargar censo sobre sus bienes que no excedan 40 libras.” APV, Pergaminos, C-19, dins: CÁRCEL 1985: 54.

456 “1552, abril, 9. Valencia. Pere Carbonell, agricultor del lugar de Rafelbuñol y acequiero de Montcada, recibe de Joan Abat, jurado de Vinalesa, 4 libras, 19 sueldos y 8 dineros por el acequiaje.” APV, Pergaminos, D-4, dins: CÁRCEL 1985: 48.

457 ARSM, Administració, Sequiatge, 1646.

F1. Binalesa, vila i parròquia de l’Horta de València.

F2. Detall de léscut de Vinalesa. Els senyors de Vinalesa.

F3. Taulell de la Plaça del Cas-tell.

F4. Entrada al jardí de la Plaça del Castell.

F2

F4F3


s’aplegaven els membres de la Junta d’aquesta Comuna —sequier i síndics— i el divers personal de la mateixa —veedors, escriva, i experts—, per tal de començar la visura del canal principal una vegada passada la Rambla de Binalesa458, un dels punts més crítics en el recorregut d’aquesta séquia des del seu naixement a Paterna.

Aquesta visura anual del canal principal de la Séquia de Moncada, provocava una mobilització important dels recursos del poble, ja que els llauradors de Vinalesa ha-vien d’afanyar-se per mantenir en perfectes condicions les motes del caixer principal i les seues principals derivacions al seu pas per aquest terme: cas de la Fila de Macarella —també coneguda como Fila de Meliana—, el Roll del Carraixet o la Séquia dels Alca-vons; encara que les despeses de manteniment, reparació o nova construcció dels parti-dors situats en el terme, eren sufragades pel conjunt de demarcacions territorials459 que aprofitaven les aigües d’aquestes séquies secundàries, en funció també de la quantitat de jovades de terra que irrigaren.

Com ja anunciàvem adés, la construcció del Cano del Carraixet per la Séquia de Mon-cada, l’any 1633460, fou un dels principals esdeveniments en la vida de la comunitat de veïns de Vinalesa durant el segle XVII. Aquest sifó projectat per la Reial Séquia de Moncada, amb la finalitat principal de garantir el reg dels pobles al nord del barranc, especialment dels més allunyats com el Puig i Puçol, proporcionava un pas cobert de la rambla i regularizava el pas de les aigües amb major seguretat i consistència.

Encara que segur segur, no podia haver res, ja que el Carraixet, malgrat el temps de convivència amb tota la gent de la contornada i els seus avantpassats, no deixava de ser un veí imprevisible, i moltes vegades capritxós.

Passats uns anys del començament de l’obra del cano, que anava concretant-se de mica en mica, a l’hivern de 1641 Josefa Salvador, Senyora de Vinalesa, testava els seus béns, jurisdiccions i “els drets dominicals o senyoria sobre aquestes terres” al Monestir de la Cartoixa de Vall de Christ461, per bé que la institució religiosa d’Altura trigarà més d’un segle462 en tindre el control directe i total de l’administració i propietat senyorial de Vinalesa. Una situació aquesta, deguda en bona mida a l’enrevessat testament de la difunta Josefa Salvador463, que repartia drets senyorials i estipendis del terme entre diversos hereters alhora i, a més, afegia com a beneficiària de la titularitat a la cartoixa. Un panorama aquest, si més no complicat. Com ja indicàvem, la qüestió s’allargarà per espai de vora un centenar d’anys, encara que una mica abans, a la dècada dels setanta

458 “[...] a peticio de les susdites parts lo dit molt [...] acompanyat ab tots los desus dits en la forma de sus dita accedi al trast de la dita cequia de moncada que travesa y passa per lo Riu sech o Rambla de Binalesa o Carraxet pera fer visura del dit trast...” ARSM, Govern, Actes (capítol de visures), 1607.

459 “Memoria del gasto que sea fet pera adobar los partidors del bras de macarella y del bras dels moros sent Jurat onorat miquel en lo present any 1646 primerament se apagat aun pedrapiquer que vingue de la pedrera [...] pera fer lo partidor del bras de macarella y del ters dels franchs un obrer de vila [...] sea gastat en lo partidor 6 L 10 & 7 sea de partir estes 6L10&7 en binalesa en los franchs en macarella en girivella [...] deu binalesa per 16 Jovades [...] deuen los franchs per 8 jovades [...] deu chirvella per 18 jovades [...] macarella per 20 jovades...” ARSM, Administració, Sequiatge (obres), 1646.

460 “[...] pera effecte de Provar y verificar Lo Cano que se ha fet en lo Riusech eo Barranc de Vinalesa pera pasar per aquell laygua dela Cequia de moncada per que en tems de avengudes de dit Barranch no es Rompes la cequia que estava descuberta...” ARSM, Justicia, Procesos, 1633.

461 AHN, Clero, legajo 1848, carpeta 2/ Valdecristo Cartujos. Citat aquest document originàriament en VIDAL 2004: 187. 462 “No obstant pren possessió la cartoixa i es fa càrrec a partir de 1774, quan ja no queden familiars directes. Des d’aqueix moment

els béns deixaran d’estar sota control dels administradors del senyoriu nobiliari i passaran a formar part d’un senyoriu eclesiàstic.” VIDAL 2004: 187.

463 “Que Doña Castellana, viuda de Bartolomé Matoses adquirí el senyoriu de Vinalesa en virtud de “la enagenación Onerosa de la Corona” al seu favor, “cuyo lugar despues de varios tránsitos perteneció a Doña Josefa Salvador, consorte de Don Juan Pertusa la cual en su último testamento cerrado y autorizado en esta Ciudad por Pedro Climent en 19 de febrero de 1641 y publicado el 21 del propio mes lo legó a Juan Pertusa su nieto [...] y despues de la mort de dita testadora y fon ubert y publicat per lo dit notari a 21 de febrer, deixà y llegà lo lloch de Vinalesa ab tots els drets, pertenencies, Jurisdicció, Regalies, de aquell y el Jus del Patronat aixi de la Retoria del dit lloch com de qualsevols benifets de que aquella fos Patrona; Don Juan Pertusa son net juntament ab terres aixi campes com viñes y garroferals que tenia y posehia aixi en lo terme del dit lloch com fora dell y tots los Censos, Fadi-gas, y Luismes que tenia aixi en dit poble com en la present ciutat de València y en cualsevol altra part, ab pacte y condició que si moria sense fills o altres llegitims descendents, suceis en lo dit lloch y tots los de seus dits bens y Drets Doña Isidora Pertusa


d’aquest darrer segle dels Àustries, la Cartoixa de Vall de Christ va ser reconeguda en la Propietat Directa i Major de Vinalesa.464

Retrocedint una mica en el temps, cap a l’hivern de 1646, escassos mesos abans de l’epidèmia de pesta que assolaria València i la seua horta, a tota la Particular Contribució es realitzà un recompte del nombre d’edificacions que tenia cada lloc o universitat. Així, el 10 de novembre, de bon de matí, el notari Hermernegildo Pérez, acompanyat del justícia i jurats de Vinalesa, anà casa per casa comptabilitzant el nombre d’immobles i els titulars dels mateixos: des de la casa de Miquel Oliver, passant per la de Pere Guan-ter, fins arribar a la de Joan Navarro. Al final de la marxa pel poble havien comptant 47 cases465, un nombre discret d’edificis que deixava ben clar que Vinalesa era encara un poble on tot estava a la mà, i no conèixer algun dels que anaven pel carrer o la seua horta era considerat una estranyesa. Això no impedia que durant la primera meitat d’aquest segle Vinalesa fora coneguda més enllà de les rodalies per ser un dels principals pro-ductors de vi, de l’Horta de València i terres valencianes466. Les vinyes conreades entre el secà de Foios i l’Alqueria del Pi, o entre la frontera de Macarella i la mota del Carraixet, omplien els carros dels veïns de Vinalesa, i passaven després als cellers com en l’antigor, per reposar un bon caldo que després donava prestigi al poble i, sobretot, assegurava el pa en la taula per a gairebé totes les famílies del terme.

sa Chermana y per a despues dels drets desta morint chiam sens fills ni altres llegitims descendents vullgué que lo usufructe del dit lloch y dels demes drets vinguen al fill major mascle Don Carlos Salvador y Doña Gerónima Vilanova de vida de aquell tan solament y despues dels dies deste al fill segon dels dits convinguts lo cual o hagues de usufructuar durant la vida y no mes y la propietat aixi del dit lloch com els béns y drets de sus dits la deixa al dit Real Convent de Valldecrist de la Ordre de la Cartuxa...” RESURRECCIÓ 2005, pp. 14-15.

464 “Estos vint i huit veïns reconegueren la propietat Directa i Major de Vinalesa a favor de la Cartoixa i l’usdefruit a favor de Don Vi-cent Salvador. Era el mes de juny de l’any 1676. Tots ells son persones importants del poblat i al llarg de segles tindrán continuitat alguns dels seus cognoms. (Este es l’acte de reconeiximent dels drets. En el document referit anteriorment consta que la Cartoixa prengué la possesió Real i efectiva, d’aquest lloc, el 18 de desembre de 1677, un any i tres mesos despres). Este es el moment en que acabà l’usdefruit del hereu Salvador.” RESURRECCIÓ 2005, pp. 14-15. [Vegeu un extracte més ampli del document a l’annex documental].

465 Vecindario del Reino de Valencia Justificado con testimonio de los escrivanos de las Poblaciones hecho en el año 1646, dins: ARV, Ge-neralitat, Llibre 4826, [Microfilm, rollo 1409].

466 “En los pueblos que circundan a la capital destacaban por su gran producción de vino varios de los que riegan con la Acequia de Mon-cada, tales como Albalat dels Sorells (17.500 cántaros), Foios (15.200), Vinalesa (14.000) y Montcada (15.200), si bien en todos ellos existían tierras de secano.” PIQUERAS 1986: 39.

F1

F1. Arquitectura popular ori-ginària del sis-cents.


No podia imaginar la gent del poble que, pocs anys després d’aquest recompte, més d’un patiria per la destrucció de sa casa a la vora del carrer Major, ja que l’octubre del 1652, el Carraixet, carregat d’aigua fins dalt de la ratlla de la mota, estigué a punt d’envair les cases del veïnat467. Després de la pesta de 1647, i sobretot la darrera que aquell mateix any havia aparegut al Regne de València, resultava lògic pensar que entre recels, supers-ticions o “càstigs celestials”, una gran part del veïnat de Vinalesa s’encomanara com mai al seu Patró i protector, Sant Honorat; el qual, pel que sembla, en opinió de la feligresia, va fer bé la seua feina i protegí al poble d’una catàstrofe segura.

La catàstrofe de veritat seria per a la ciutat de València, quan uns anys més tard, cap l’estiu de 1663, els de Vinalesa —una vegada més—, i la resta de pobles de l’Horta s’alçaren en armes contra la capital del regne pel tema de l’abastiment de carn de Valèn-cia a la Particular Contribucio468, en un avalot que recordava el narrat per Jaume Gassull a La brama del llauradors al segle XV:

“Quant sentint remor—les mies orelles,/dubtava si era— cantar de cigales,/u so de sacerros,

—tifells, o esquelles,/o veu de persones, —o exam d’abelles,/o passa de grues, —o corps, o

cucales./Y estant en est dubte, —quant mes s’acostaven,/ixqui’n la finestra—del meu escrip-

tori,/y viu, pel barranch—avall deuallaven/d’armats tals esquadres, —que cert me sembla-

ven/algun gran roydos, —o gran rebombori...”469

Pràcticament tres dècades després d’aquests fets, ja prop del canvi de segle, quan la morera s’escampava arreu per tot el terme i altres indrets de la comarca i Antoni Cassaus enllestia el seu plànol de la Huerta y contribucion particular de Valencia, —on per cert apareixia situada Vinalesa en un dels seus extrems—, una passejada pel carrer Major i els seus voltants, mostrava que les cases de Vinalesa s’havien multiplicat i, amb elles, el nombre de propietaris —cada vegada en número major de forans, alguns amb cog-noms, certament il·lustres470—, arrendataris i veïns. Els temps canviaven amb la inquie-tud dels vilatans que entre notícies de bandolers471, ecos d’antigues revoltes i la incertesa del canvi de segle esperaven nou esdeveniments a l’horitzó.

467 MUÑOZ 1753: fol. 133r. 468 GIMÉNEZ 1999: 295. 469 CHABÁS, 1980. [Encara que no és aquest un text coetani, m’he permés incloure aquests versos de la Brama dels Llauradors, per

suggerir el que pugue ser el pas dels llauradors de l’Horta per les rodalies de Vinalesa, de camí a València]. 470 “D’esta epoca són els personatges i institucións importants, amb propietats al lloch de Vinalesa, en terres i cases. Així : La Marquesa

de Nules 120 fanecades, El Duc de Villahermosa 18, Col·legi del Patriarca 24, Convent de San Onofre, Juan Bautista Orellana, Clero de la Santa Creu 24, Administració Durango 32, Convent del Carme, Convent de Sant Agustí, Thomás Boïl, Convent de la Corona, Clero de Sant Salvador 28, Joan de la Torre 86 fanecades, Condesa de Cirat 35, Convent de Franciscanes de la Stma, Trinitat, Mariana Causa, Manuel Mayans...” RESURRECCIÓ 2005: 46-47.


2.6. De la vinya a la morera: Lapayese. Fabricant teixits a la vora de la Séquia de Montcada. (s. XVIII)

El lugar de Vinalesa dista de la Ciudad de Valencia una Legua a la parte del Norte declinando

â Oriente. Esta sitio en la llanura de su Huerta, bajo la Real Azequia de Moncada, aunque

proxima al Secano que le haze mas saludable...472

Aquesta descripció de Vinalesa, redactada a meitat del set-cents amb un estil semblant al que popularitzarà unes dècades més tard l’erudit i botànic Cavanilles, resumeix amb senzillesa quina ha segut una de les idiosincràsies més importants d’aquest terme al llarg de la seua història: una conjunció equilibrada entre regadiu i secà. Ja que, d’una manera semblant als pobles de l’Arc de Montcada, les cases de Vinalesa es trobaven a un tir de pedra entre els camps de conreu banyats per la Séquia de Montcada i les primeres terres del secà —en aquest cas entre la Devesa i la Venta del Sombrerer.

La situació de proximitat al secà de Foios o del terme de Montcada, no evitava que les revingudes del Carraixet pogueren afectar a la vegetació i conreus de Vinalesa assentats en la mota del barranc473. Ja que, històricament, encara que l’aigua de les seues crescudes no arribava als carrers del poble, aquesta zona en les afores, enfront del molí d’Alfara, sí evidenciava un alt grau de vulnerabilitat, envaint en més d’una ocasió l’aigua els camps

471 “La Huerta de Valencia, libre casi por completo de cristianos nuevos, apenas se vio afectada por el bandidaje antes de 1609 (Burjasot, Puzol, Torrente, Patraix). Pero a lo largo del siglo XVII, a medida que se dejaba sentir el impacto de la crisis económica general de la centuria, se fue convirtiendo en uno de los más densos y dinámicos núcleos del bandolerismo popular (Manises, Torrente, Museros, Paiporta, Alboraya, Alacuás, Meliana, Moncada, Paterna, Picaña, Quart de Poblet) de enorme peligrosidad por su cercanía a la capital y por las facilidades de dispersión y ocultamiento instantáneo que brindaban la Albufera y el Saler.” GARCÍA MARTÍNEZ 1991: 29.

472 MUÑOZ Y LUCIENTES 1753: fol. 130r.- 131r. 473 “Nota del Gasto que seha echo en lebantar los arboles que la abenida del Baranco aechado en tierra y Conponer los margenes: para

poderlos regar; que estan en dicho Baranco de Caraget: desde lasalida del Cano asta ynmediato el roll llamado de Caraixet [...] en 13 de marso 1775...” ARSM, Administració, Escures, visures i despeses d’obra, LL7, 1775.

F1

F1. Plànol de la Particular Con-tribució de F. Cassaus al S. XVII (Arxiu José Huguet).


de conreu, i destruint també part del caixer principal de la Séquia de Montcada imme-diat al Cano474.

Els períodes intermitents de crescuda del Carraixet suposaven un veritable trastorn, les conseqüències del qual, podien durar força temps; ja que l’aigua traspassada la ratlla de la mota —una mota més baixa que l’actual—, amb relativa freqüència és bellugava més per on podia, o per on solia, i açò provocava, que molt a sovint, els caixers desapa-regueren, o els més pròxims entre si es barrejaren irremediablement, produint una con-fusió inicial en els llauradors de la contornada. Allò que deien els avantpassats “la séquia ha mudat el puesto”. Tot allò provava la paciència dels llauradors mil i una vegades; i mil i una vegades el llaurador, tossut, s’associava amb els fronterers i altres damnificats per tal de corregir allò que la natura, o, simplement, la ineficàcia d’una sèrie de decisions preses en el passat, havia ocasionat com a problema crònic en el funcionament d’aquella séquia ara perduda.

L’exemple més notable de l’obligada reconstrucció i modificació hidràulica d’aquest paratge a la vora del Carraixet dins el segle XVIII, foren els dos episodis, gairebé conse-cutius, de revinguda del barranc entre 1775 i 1776.

L’obligada i necessària reconstrucció de les infraestructures de la Séquia de Montcada en aquesta àrea de Vinalesa durant aquests dos anys, no resultaren ni molt menys, una tasca senzilla. La complexitat d’aquesta obra més enllà de les despeses econòmiques, i la mobilització de centenars d’homes vinguts de tota l’Horta Nord —com a regants de la Séquia de Montcada o simples jornalers— que havien de treballar alhora colze amb

colze en les inicials tasques de neteja, venia mo-tivada perquè la resta de feines de reconstrucció a la zona afectada havien de fer-se amb una cert grau de coordinació. Ja que la neteja es realit-zava al mateix temps que la recomposició475 i plantada de bona part de la massa “forestal” —d’albers blancs476 i, imaginem, també de can-yars—, que actuava tradicionalment com pro-tecció del caixer de la séquia, des del Cano fins el començament del Roll del Carraixet, i la dis-posició d’un caixer provisional477, que suplint temporalment la destrossa del Cano, permetera el pas de les aigües de la Séquia de Montcada pel barranc. Davant de la magnitud del desastre produït en aquests anys, la següent fase després dels treballs ja descrits consistí en crear un al-

474 “Nota del Gasto que sehaecho en abrir un pedaso de Cequia nueva de [...] pasos delargaria a la salida del Cano que trabiesa el Barranco llamado de Caraget: termino de Vinalesa, en los dias 9:10:11:12:13 y 14 de desiembre 1776...” ARSM, Administració, Escures, visures i despeses d’obra, LL9, 1776.

475 “Nota del Gasto que seha echo en lebantar los arboles que la abenida del Baranco aechado en tierra y Conponer los margenes: para poderlos regar: que estan en dicho Baranco de Caraget: desde lasalida del Cano asta ynmediato el roll llamado de Caraixet [...] en 13 de marso 1775...” ARSM, Administració, B.14.2, Caixa 1, llibreta 12, 1771-1778. [1775].

476 “Nota del Gasto que se ha echo en planta alamos Blancos en el barano de Caraget para Resguardo delos Cageros dela Cequia Real en el termino de Vinalesa: desde laparte de bajo del Cano asta ymmediato al roll: llamado de Caraixeet: los hombres que antrabajado son uno de Cada lugar Cada día, los días: 20:21:22:23:24: y 25 de febrero 1775...” ARSM, Administració, B.14.2, Caixa 1, llibreta 12, 1771-1778. [1775].

477 “Nota del Gasto: de la Cagonada que sehaecho alos Rompimientos dela Cequia: Albaranco de Caraget: para pasar el agua alos mo-linos mientras sehase Cequia: [...] los dias: son 20:21:22: y 23 de noviembre 1776...” ARSM, B.14.2, caixa 1, llibreta 12, 1771-1778. [1776].

F1


tre paretó478 de defensa immediat al caixer i partidors preexistents —on ja intervenien mestres d’obra, oficials, picapedrers i algun expert—, i després construir una “Cequia nueva”479 en substitució de l’anterior, dins el tram més afectat per la revinguda i, on resultava necessari, a més, variar el trajecte preexistent.

Encara que no sempre tots els projectes de defensa o paretons sobre el Carraixet te-nien el beneplàcit de la majoria dels afectats. Així, resultava molt complicat que deci-sions de caire unilateral per part d’un dels llocs afectats, aconseguiren enllestir total-ment qualsevol d’aquestes obres hidràuliques. La prova més fefaent d’açò és el Paretó d’Alfara, una obra de gran envergadura disposada sobre el marge dret del barranc, a la banda d’Alfara, que pretenia protegir l’entorn del molí senyorial que periòdicament s’inundava en les revingudes del Carraixet. La qüestió era difícilment resoluble, ja que tècnicament la mota dreta d’aquesta rambla respecte l’esquerra, es trobava bastant més baixa topogràficament.

En una primera fase, el Col·legi del Patriarca, senyor territorial d’Alfara, aconseguí el permís i aprovació del seu projecte pel Corregidor i Justícia Major de València480, el qual poc després advertia als ajuntaments de Foios i Vinalesa que no “que no impidan las obras de continuación del paredón construido en el Barranc de Carraixet, en término de Alfara”481. No obstant això, moltes vegades ja se sap, del paper oficial a la realitat hi ha un bon troç. L’obra, una vegada començada, s’ajornà per diferents problemes estructu-rals i raons tècniques, sent també un obstacle les con-tinues reclamacions dels dos pobles veïns. Una dè-cada després, a l’any 1794, Vicent Gascó, “doctor de Arquitectura de la Real Academia de San Carlos de Valencia”, i un dels més prestigiosos arquitectes de terres valencianes —responsa-ble de la reforma del Pantà d’Elx— enllestí la primera fase d’un paretó d’importants dimensions482, que finalment quedà inacabat, per les pressions de Foios i Vinalesa, que comptat i debatut, veien el perill de la consecució d’una obra que alterava el status quo hidrològic tradicional d’aquesta zona.

Tot aquest cúmul de problemes derivats de les revingudes del Carraixet, no era obs-tacle, per a que els llauradors d’una i altra banda del barranc, foren de Vinalesa, fo-ren d’Alfara, disputaren aferrissadament cada pam de terra del llit del barranc483 i les

478 “Nota del Gasto del paredon que ceaecho en el Cagero dela Cequia Real: termino de Vinalesa enfrente, la presa llamada els alcabons: en los dias: 29:30 de Abril: 75 uno y dos de mayo: del mismo: los hombres que: antrabajado de Cada lugar son; un dia, dos, hombres: dos dias a tres hombres: y un dia uno: Gasto de maestro de obras y ofisiales: piedra y parte de Cal y postes: de Cal y piedra, postes dela madera que asido menester para la postada de delante elparedon: y Clavos y otros gastos que Concurren en dichas obras [...] en dos de mayo 1775...” ARSM, Administració, B.14.2, Caixa 1, llibreta 12, 1771-1778. [1775].

479 “Nota del Gasto que sehaecho en abrir un pedaso de Cequia nueva de [...] pasos delargaria a la salida del Cano que trabiesa el Barranco llamado de Caraget: termino de Vinalesa, en los dias 9:10:11:12:13 y 14 de desiembre 1776 [...] Nota del Gasto que ceaecho en acabar de abrir la Cequia: en dicho término de Vinalesa: a la salida de dicho Cano en los dias 16:17:18 y 19 de Desiembre 1776...” ARSM, B.14.2, caixa 1, llibreta 12, 1771-1778. [1776].

480 “1784, marzo 22-abril 15. Valencia. Solicitud de autorización para hacer obras de protección en el Barranc de Carraixet a su paso por el término de Alfara, realizada por el Real Colegio de Corpus Christi al Corregidor y Justicia mayor de la ciudad de Valencia.” CHIRALT 2001: vol. II, 1148.

481 Ibídem. 482 “1794, abril 6. Valencia. Informe sobre el paredón construido en el Barranc de Carraixet a su paso por Alfara, realizado por Vicente

Gascó, doctor de Arquitectura de la Real Academia de San Carlos de Valencia, en el que se recomienda la prolongación y elevación de la obra realizada anteriormente.” CHIRALT 2001: vol. II, 1149.

483 “1712, julio 9-1713, septiembre 25. Valencia/Alfara/Vinalesa. Autos civiles instados por Melchor Soler, agricultor de Alfara, contra Joa-quín Borràs, agricultor de Vinalesa, por haber ocupado un trozo de tierra situado en Alfara, a orillas del barranco, propio de Melchor Soler.” CHIRALT 2001: vol. II, 505.

F1. De l’andana a la sebera. Agricultura a l’època moderna

F2 Protegint la mota del Carraixet (Vinalesa)

F3 i F4. Restes paretó al costat del caixer principal de la Séquia de Moncada (Vinalesa)

F3 i F4


respectives motes amb la intenció de plantar els seus conreus en aque-lla zona de rics llims que donava unes collites extraordinàries.

Per contra, altres propietaris o residents en el terme creaven riquesa des d’altre tipus de terra, l’argilosa, i amb una finalitat prou diferent, la industrial. Així el 2 d’agost de 1731, Pasqual Rius, declarava al pro-curador de la Cartoixa de Valldechrist, titular del senyoriu de Vinalesa, els béns que posseïa al terme:

“Un horno de Cocer Ladrillos con un pedazo de tierra de secano que serán unas seis anegadas

poco mas o menos donde está fabricado dicho ladrillar, en el distrito dels Alcabons a la salida

de este lugar hacia la parte del convento de San Onofre y camino Real de Segorbe y detràs de la

hermita de la Señora Santa Bárbara que nuevamente se está fabricando a distancia de quatro

varas, poco mas o menos que desde las espaldas de dicha hermita han de quedar de ambito

hasta llegar a las dos fitas o diviciones de las seis que para su decignación se han puesto en

todo el ambito divisorio de dichas tierras y ladrillar, con asistencia de mi dicho otorgante, del

Doctor Matheo Blads Cura de esta Parroquial Iglesia, de Isidoro Montalt regidor segundo de

este dicho lugar, de dicho Pascual Rius y en presencia de mí el Escribano cuyas fitas o mojones

tienen su decignación o aciento, la primera que está detrás de dicha hermita y colo cado junto

al brazo de la cequia que llaman de Alcabons a poca distancia de una higuera pequeña que

se halla dentro de dicho ladrillar, cuya higuera ha de quedar y ser de dicho Pascual Rius.Y

tira dicha fita linea recta hasta la fita o mojón que hay en frente de la sobredicha = que está

a la parte del acegador que va assi al barranco y lugar de Naquera y enfrente de la Cruz de

Piedra que ay enfrente de dicha hermita junto al Camino Real de Segorbe y por donde se toma

el trancito de dicho acegador y las otras cuatro fitas o mojones toman linea recta desde dicha

segunda fita asi am ^ la el Barranco mediando entre ellas dicho acegador y tierras del Garro-

feral de dicho Monasterio de Valldecristo asta llegar a un brazo que está a la parte de dicho

barranco donde ay una cequia pequeña por donde pasa el agua al ladrillar de dicho Pascual

Rius y por todo lo demàs de dicho ladrillar y tierras la rodea y cerca la Cequia que llaman del

Brazo de Alcabons.”484

Aquest és un dels primers rajolars construïts a Vina-lesa de què tenim notícia, encara que com indicaven en anteriors pàgines, la industria rajolera clavara les seues arrels al poble i els termes veïns485 en temps pretèrits. El rajolar en qüestió s’enquadrava en el sector més oc-cidental del poble, adherit a la mateixa ralla de terme, entre la séquia dels Alcavons i una cruïlla de camins. Resulta aquest document força interessant, a banda del

seu esment al rajolar de Rius, per les dades geogràfiques, i també per un altre motiu amb connotacions importants per la feligresia del poble, l’esment de la reconstrucció de l’Ermita de Santa Bàrbara. Una construcció ex-novo confirmada amb les notícies de la seua inauguració temps després per Miguel Eugenio Muñoz Lucientes486, i el no-

484 [ARV, Clero, llibre 591, Any 1731 (?)], dins: RESURRECCIÓ 2005: 26-29. [Vegeu la resta del document en annex documental]. 485 “Confina con los terminos de Foyos, Alfara, Bonrepos, y Mirambell, y con el de Macarella, agregado al realengo de Valencia...” MUÑOZ

Y LUCIENTES 1753: fol. 130r.- 131r. 486 MUÑOZ Y LUCIENTES 1753: fol. 133r.

F2

F1


menament d’uns religiosos487 posteriorment pels serveis de l’edifici. D’altra banda de coses, i segons el mateix Muñoz Lucientes, amb els ingressos de les rendes derivades de les collites488, més els estipendis rebuts d’activitats industrials com la d’aquest rajolar o algun que altre possible obrador, la Cartoixa d’Ara Christi computava a meitat del segle XVIII unes rendes al voltant de les 500 lliures489.

Que la majoria de la població adulta de Vinalesa en aques-ta època es dedicava a l’agricultura, pot semblar una obvietat als nostres ulls actuals, però malgrat ser cosa sabuda també en aquells anys a tota la contornada, o per boca del cèlebre naturalista Cavanilles490, els funcionaris de la Corona Española encarregats de la Hisenda pública tenien llavors un interès pertinaç per esbrinar, entre altres moltes coses, la pro-fessió i feines del súbdits valencians i d’altres indrets de la Península. D’aquell interès ens queden les dades del cens de Floridablanca491, uns papers que ens desvelen les ocu-pacions dels paisans de Vinalesa: unes les ja assenyalades, altres, més minori-tàries i vinculades a oficis de tipus in-dustrial i artesanal —cas dels teixidors de llenç492 o de seda—, professions “li-berals” —un cirurgià—, alguns comer-ciants, i empleats del servei domèstic. Encara que, cal tenir en compte que aquestes dades son parcials, ja que les dones de Vinalesa, igual que les de la resta d’Espanya, es trobaven margina-des per l’òptica administrativa estatal i fins i tot local, i només els homes eren considerats com població activa. “En efecto, resulta obvio, pero algo más de la mitad de los aproximadamente 750.000 habitantes del territorio valenciano del momento (CASTELLÓ, 1988) eran mujeres. Sin embargo, su pre-sencia en la esfera pública, sobre todo en los ámbitos de la cultura o la política, era extre-madamente contenida.” 493

Açò no ha de resultar estrany, ja que, era pràctica habitual en les pròpies relacions socials a l’Horta del set-cents i centúries anteriors, que els homes representaren a les famílies de llauradors en l’indicada esfera pública, i les dones quedaren relegades, en teoria494, a un

487 “Veamos el primer tema; El Arzobispo D.Andrés Mayoral, en dos documentos, uno de 1755 y otro de 1760, aprueba “el nombramiento hecho por el Retor y los del Gobierno del Lugar de Vinalesa en las personas de (Gregorio Pellicer en 1755 y Bautista Vales en 1760) en Hermitaños de la hermita de Sta. Bárbara sita en esa por constarnos ser personas de buena vida y costumbres y apto para dicho em-pleo”, después mandó al clero y demás personas que les tengan por ermitaños respectándoles en sus derechos y obligaciones”. En aquella época en las casas que formaban parte del edificio de la ermita vivian varones que se cuidaban de ella y prestaban otros pequeños servicios a los pueblos. Llevaban una vida como los religiosos y estaban sujetos al Obispo”. RESURRECCIÓ 2005: 24.

488“Sus frutos, Trigo, vino, Aceite, Panizo, seda, Cañamo, y los mejores melones que se conocen en el Reyno...” MUÑOZ Y LUCIENTES 1753: fol. 130r.- 131r.

489 MUÑOZ Y LUCIENTES 1753: 132r. 490 “La ocupacion de todos ellos es la agricultura, y muy pocos la dexan, destinándose á texer lienzos caseros...” CAVANILLES 1989:

I, 140. 491 Per veure les dades corresponents a Vinalesa vegeu VIDAL 2006: 58. 492 “Es aquí el lienzo casi la única tela que usan los labradores para el campo, cuyo vestido se reduce á camisa, calzoncillos anchos y

chaleco muy corto, todo de lienzo, faxa de estambre ó seda, y alpargatas, sin calceta ni otro abrigo aun en el invierno...” CAVANI-LLES 1989: I, 140.

493 DOMINGO 1997: 362. 494 Aquesta situació, generalment era la norma, llevat dels regulars casos de viduïtat —la mortaldat masculina, especialment en època

adulta, era superior a la femenina—, on la dona llauradora podia desempenyorar per un temps el paper de cap de família, ja fora en la titularitat d’una alqueria, molí, terres de conreu, etc.

F1. Els rajolars, una realitat industrial a la Vinalesa del set-cents

F2. Un temps d’altres mides i eines de treballar

F3. Quan l’ermita de Santa Bàrbara torna a la “vida”

F4. Els borbons i les seues ordi-nacions. Fernando VI, un mo-narca “il·lustrat”

F3

F4


paper secundari o confinades estrictament en l’àmbit privat495. Malgrat que dins l’època en qüestió, alguna veïna com Isabel del Olmo destacara anecdòticament en tota la contor-nada com benefactora del poble496.

Tornant als aspectes purament econòmics, si la pretensió de la monarquia era comp-tabilitzar fil per randa la riquesa d’aquest i altres territoris, la del titular de Vinalesa, la Cartoixa de Vall de Christ, era continuar cobrant rendes als seus vasalls, ja fora per l’arrendament de la casa on residien, els ani-mals que criaven, les terres que conreaven, o les arroves de palla i garrofes que arreplega-ven497.

No obstant això, al marge dels ingressos que la institució religiosa obtenia dels par-ticulars de Vinalesa pels conceptes exposats, també arreplegava una bona quantitat de lliures i sous pels monopolis del forn de pa, una casa-alberg i tenda, el molí del terme i el

piló de la carnisseria498. I curiosament, obtenia uns ingressos menors, qualitativament i quantitativament, del que durant dècades serà un dels paradigmes econòmics del poble, la Fàbrica de Seda, també coneguda como Fabrica de la Lapayese. No tan estrany si es pensa que la “deslocalització” de l’empresa de Reboull i Lapayese a Vinalesa, atengué a un clar abaratiment de despeses donada a més la inversió inicial499 —més fàcil construir a l’espai rural que no a la ciutat—, mà d’obra barata en abundància —dones de Vinalesa i la resta de l’Horta amb experiència en el treballa de la seda—, un terreny o solar de grans dimensions a baix preu —en l’extrem del poble, a la vora de Gafaüt—, una font d’energia important i pròxima —la Séquia de Montcada—, i sobretot una contribució “fiscal” de l’amo del terme “relaxada”. Així doncs, no va ser casualitat que la Cartoixa rebera tan poc de la Fàbrica, ni que els dos inversors triaren Vinalesa. És curiós, compro-var com en els assumptes dels diners i la riquesa, passat i present s’agermanen.

Fet aquest breu comentari, cal dir que resulta complicat afegir res nou sobre el ja escrit per molts autors al llarg dels darrers 200 anys, sobre un dels principals símbols o icones de Vinalesa; però resultaria també imperdonable narrar el conjunt d’esdeveniments més transcendentals del segle XVIII, i passar de gaidó per la Fàbrica; comptat i debatut, fem un breu repàs del seu trànsit en aquesta centúria.

Hui, submergits de ple en el segle XXI i en una societat netament capitalista, és ha-bitual contemplar industries o empreses que produeixen articles que no tenen absolu-tament res a veure amb l’espai o entorn geogràfic que acull les seues instal·lacions i els

495 “Una herencia conceptual que asumía la dicotomía espacial entre lo público y lo privado, asociada a la masculinidad y la feminidad respectivamente, como esferas de experiencia independientes entre sí…” BURGUERA 2000:13-14.

496 Dins el segle XVIII era famós al poble el pou de l’hort d’Isabel del Olmo i el seu fill Vicent Salvador, doncs era “notable por la frial-dad y bondad de su Agua que escusa al Pueblo el consumo de la Nieve.” MUÑOZ Y LUCIENTES 1753: fol. 130r.- 131r.

497 “Vicente Ruiz que tiene arrendada la casa huerto y las tierras de Vinalesa por las que ha de pagar 230 L 4s 4 que corresponden 142L anuales del arriendo, 200 @ de algarrobas, 200 @ de paja, un par de capones y otro de gallinas...” VIDAL 2006: 65.

498 VIDAL 2006: 69. 499 “Para la construcción de la fàbrica de seda se necesitarán algo más de cuatro millones de reales.” VIDAL 2006: 75.

F1


seus operaris. A l’època de la Il·lustració, i en el nostre cas particular, res més lluny d’açò, ja que, no es pot deslligar la creació d’aquesta gran nau fabril adherida a la Séquia de Montcada de la seua principal matèria prima, la seda, i al mateix temps del seu conreu bàsic la morera. En aquells temps, tota la planura irrigada pel Túria, des de Paterna a Puçol, i des de Manises a Catarroja, es trobava plena de moreres500.

Com bé explica Ricardo Franch, en paral·lel al cas de la comarca de la Ribera, el con-reu de la morera també havia experimentat des del sis-cents una enorme difusió a tota l’Horta de València, que es va convertir en una de les zones productores més importants de tot el territori valencià501, i Vinalesa tot i no ser dels pobles capdavanters de l’Horta Nord, tenia a l’any 1738 una generosa producció de 1000 lliures502.

La situació del conreu del “cuc” al llarg del segle XVIII, evolucionà d’una situació de predomini en el paisatge agrari gairebé absolut, a una altra de cert equilibri respecte altres conreus, i finalment, a una etapa de regressió en raó del “dinamismo de la agricul-tura de l’Horta y la complejidad de los ciclos de rotación que se utilizaban, perimitiendo la obtención de varias cosechas anuales.”503 Això no implicava ni molt menys la seua desapa-rició, però si la pèrdua del seu estatus protagonista504.

Superat l’equador del set-cents era evident que la sericicultura, havia perdut pisto-nada, les rendes ja no eren tan substancioses, i a més a més, el mètode de treball tradi-cional palesava un notori estancament tecnològic en el pro-cés de la filatura i el torçut de la seda505. Qüestions aquestes últimes que derivaven en un producte poc o res competitiu en els mercats nacionals o europeus. Arribats aquest punt, només una aposta decisiva per la millora tècnica del sistema de producció, podia revertir aquesta situació de dificultats. La societat valenciana reaccionà al problema en qüestió, a través de la creació en 1762 de la Junta de Comerç de València506, or-ganisme oficial que agombolà gran part de la responsabilitat en reflotar la producció de la seda autòctona. Tanmateix, serà una iniciativa privada507, dirigida per dos foranis, Guillermo Reboull i Josep Lapayase, la que l’any 1769 encapçalarà el ma-

500 “[...] la ciudad de Valencia. Esta se hallaba rodeada de un inmenso bosque de moreras, según destacaba Cavanilles, ya que en sus cuatro cuarteles se obtenía un total de 108.737 libras de seda.” FRANCH 2004: 21.

501 “[...] en 1726, la cosecha de seda del territorio comprendido en su Contribución General se había doblado en exceso desde la emisión de las pragmáticas de 1623 y 1638...” FRANCH 2004: 19.

502 FRANCH 2004: 22. 503 FRANCH 2004: 26. 504 “[...] la morera estaba siendo relegada a una posición secundaria, desplazándola a los lindes de los campos y los caminos, y sacrificán-

dose en beneficio de un aprovechamiento más intensivo de la tierra.” FRANCH 2004: 26. 505 FRANCH 2004: 28. 506 “La institución que desplegó una mayor actividad en este sentido fue la Junta de Comercio de Valencia, ya que desde su creación en

1762 hasta principios del siglo XIX invirtió un total de 350.000 reales de vellón con dicha finalidad, lo que representaba el 30,97% del capital destinado al fomento de la actividad industrial.” FRANCH 2004: 31.

507 “[...] habían surgido iniciativas de cambio tecnológico, impulsadas por empresarios poco proclives a doblegarse a las directrices gremia-les. En concreto, ponían en escena tecnologías extranjeras aplicables en el proceso del tejido.” CALVO 1999: 105.

F2

F3

F1. La Fàbrica de la Seda

F2. Gravats de Lapayesse 1, 2, 3 i 4.

F3. Mètodes tradicionals del treball de la seda.


jor projecte de transformació tecnològica de la sericicultura en terres valencianes508. El projecte en qüestió509, consistia en la construcció d’una gran fàbrica tèxtil amb un revo-lucionari mètode de tractament de la seda portat de França —el mètode Vaucanson510.

No per coneguts o ja documentats amb reiteració, podíem deixar escapar els comen-taris de Cavanilles, sobre la Fàbrica de la Seda de Vinalesa:

“Sirve aquella fàbrica para hilar, devanar y torcer de diferentes modos la seda, y preparar-

la para los usos correspondientes. Recibe el impulso general de las aguas que corren por la

acequia, las quales mueven una rueda de 104 palmos de diámetro, y esta á varias máquinas

distribuidas en salas espaciosas. Para el torcido se han dispuesto 22 máquinas, y en ellas 48

ruedas, moviendo cada rueda quatro husos. Catorce de dichas máquinas sirven para torcer

la seda á un cabo ó hilo solamente, siete para torcerla á dos, y la última para tramas. En otra

pieza hay también 22 máquinas, las 19 para devanar, y cada una pone en movimiento 36

madexas, que cuida con comodidad una sola muchacha; las tres restantes sirven para doblar,

y ocupan a seis mugeres, cuidando de treinta rodetes cada una, quando en las máquinas or-

dinarias, llamadas vulgarmente rodines, una muger no puede cuidar mas que un solo rodete.

Hay en otra pieza 60 tornos dobles, en cada uno de los quales se emplean quatro mugeres,

dos para hilar, y dos para mover la respectiva màquina. Por este artificio único en e reyno,

se proporciona útil ocupación á aquellas gentes, se disminuyen en gran manera los gastos,

excusando crecido número de trabajadores, y las obras llevan ventaja á las trabajadas por el

método y mecanismo antiguo.”511

La descripció de Cavanilles suggereix una fàbrica ja madura en la seua concepció i funcionant a ple rendiment, però la realitat d’uns anys arrere fou més complicada i difi-cultosa del que els lectors d’aquestes ratlles de l’il·lustrat podien sospitar.

La instal·lació del sistema Vaucanson en la Fàbrica de Vinalesa fou més llarga de l’esperat en un principi, doncs el procés de trasllat, muntatge i accionament de la ma-quinària s’allargà en el temps, malgrat intervindre un qualificat deixeble del propi inven-

tor francès, el mecànic F. Toullot512. No obstant això, superats els inconvenients econòmics inicials, amb l’important suport del financer Juan Bautista Condom513, i les dificultats tècniques, el funcionament dels nous artefactes fou tot un èxit, com així ex-plicava el propi Toullot uns anys després514, i certificava més tard el reconeixement a nivell espanyol i europeu de la Fàbrica de Vi-nalesa. Aquesta notorietat, no passà desapercebuda a la Corona Espanyola, la qual davant una situació d’emergència “nacional”, en voler resoldre el problema motivat per unes valuoses màqui-nes de filatura confiscades als anglesos per l’armada espanyola a l’any 1783, que no podien fer funcionar de cap manera, demanà

508 FRANCH 2004: 30. 509 “[...] el 28 de marzo de 1769 había constituido con él una compañía en la que intervenía como socio capitalista, comprometiéndose a

financiar con 75.000 reales de vellón los ensayos que debían realizarse para demostrar tanto su pericia técnica como las ventajas del método Vaucanson...” FRANCH 2004: 33.

510 “Sin duda alguna, el sistema Vaucason tal cual había sido puesto a punto en 1754 distaba mucho de ser la avanzadilla lionesa unos treinta años depués [...] Sin embargo, en una fase de no excesiva aceleración del cambio tecnológico, el paso de unos años podía reforzar la eficiencia de una màquina, sometida al continuo ensayo de la producción [...] anticipándose a las mejoras británicas del siglo XIX, la cadena de Vaucanson aplicada a un molino perfeccionado aseguraba un torcido de mayor calidad.” CALVO 1999: 116.

511 CAVANILLES 1989: I, 148. 512 “Además, según manifestaba Lapayese en el tratado publicado en 1779, los resultados de su funcionamiento eran poco satisfactorios: la

productividad era menor de la esperada, su coste más elevado, y la fibra obtenida se quebraba con facilidad.” FRANCH 2004: 34-35. 513 “En la escritura redactada con esta finalidad ya constaba, no obstante, que, además de los fondos proporcionados por Lapayese, la

empresa también había sido financiada por Juan Bautista Condom, un gran financiero establecido en Madrid que colaboró con la monarquía en la ejecución de otros grandes proyectos, como la construcción del Canal Imperial de Aragón.” FRANCH 2004: 35.

514 “Toullot había montado cinco máquinas en la fàbrica que Lapayese tenía en Valencia. A su juicio, eran sencillas, baratas, duraderas, resistentes y altamente productivas.” CALVO 1999: 113.

F1


ajuda i assessorament tècnic515 als responsables d’aquella nau tèxtil que es trobava al mig de l’Horta de València.

Una de les “incomoditats” que patí de manera crònica la Fàbrica de Joseph Lapayese fou la disponibilitat “limitada” de la seua principal font d’energia, l’aigua de la Séquia de Montcada. Ja que, el gran avantatge que suposava comptar amb el salt i gran cabalós curs d’aigua d’aquesta canal de forma periòdica, també suposava al mateix temps, la submissió incondicional a les ordres del seu amo la Reial Séquia de Montcada. Ja que, de semblant manera que els molins hidràulics disposats en aquest cas sobre el caixer principal, la Comuna de Montcada mirava que el regolf que ocasionava el moviment de la gran roda vertical instal·lada en el mur septentrional de la fàbrica, i el funcionament del seu torn adjacent, no pertorbara el reg de les distintes derivacions que dimanaven d’aquest caixer, aigües amunt, aigües avall.516 Tot i que, aquestes “incomoditats” o per-judicis, funcionaven també en sentit contrari, puix la Séquia havia de mantenir una especial atenció en el control regular i constant d’aquest punt del seu recorregut, donat que qualsevol “novetat” o alteració de les condicions inicials que havia de respectar la Fàbrica de Vinalesa en el funcionament dels seus dispositius “hidràulics” solia ocasionar notables perjudicis als regants de la contornada517. Malgrat aquests problemes, i alguns altres que sorgiren per qüestions d’altra índole518, la relació de la Reial Séquia de Mont-cada amb el seu “inquilí” generalment fou prou correcta. Perquè si una cosa resultava evident, era que uns i altres es necessitaven, encara que les necessitats d’un foren majors que la de l’altre.

La concreció espacial de la Fàbrica de la Seda, resulta fonamental per connectar a la llarga, i de forma definitiva Gafaüt al teixit urbà de Vinalesa, ja que la perenne frontera del caixer principal de la Séquia de Montcada, sembla que quedava una mica atenuada per la regularització urbà-industrial de l’espai que envoltava la fàbrica, i els veïns d’una i altra banda tenien més raons per “relaxar” una mica la distància “territorial” entre els dos nuclis de població. No debades, Joseph Lapayese, quan hagué de decidir comprar casa a Vinalesa, finalment ho feu a Ga-faüt519.

515 CALVO 1999: 113-114. 516 “[...] dicho dia despues de aver fenido dicha visura: Acordaron todos los supradichos Sindicos y Cequiero: que el selador ó Cuidador dela

fabrica de Ylar y torser seda que esta acargo de Don Joseph la Payesse tenga obligacion en qualquier dia de la semana que sea Lunes martes miercoles jueves viernes y sabado, dia de presepto que no se puede trabajar y no se trabaje en dicha fabrica; de lebantar el torno lo que Comprenda para que pueda pasar el agua aquella que sisetrabajara, pasaria por el boquete de la rueda y no mas; y que el Lunes primero que vendra que sera a trese de Junio 85 Visente Grifol de Miliana Y nasio Carseller de foyos: Joseph Sanchis de pusol Sindicos y el Señor Luis Pasqual esteve Cequiero alas dos oras de la tarde dicho Lunes aDicha fabrica y pongan un señal dela que sube el agua; para levantar el torno, en Cualquier día de la semana que no se trabaje; y siempre quede el agua alseñal; para que nosea perjuisio para lafila, roll dels Orts y roll de Caraixet: ni tampoco para los regantes debajo la fabrica...” ARSM, Administració, Escures, visures i despeses d’obra, LL19, 1785.

517 “[...] Asimismo dicho dia 10 yso presente a dicha Junta el dicho Amigo (Josef) [Síndic de Puçol] que a la fabrica de Don Josef lapayese: a laparte de ariba de dicha fabrica en el Cagero de ariba ay un roll: que este sirve para desauar en la asequia: Real: el agua de las Caidas de la asequia dels alcavons, y por motivo de estar el agua del remanso de la fabrica muy levantado algunos dias en ves de desauar toma agua dela asequia Real siendo de perjuisio de los regantes de dicha fabrica abajo: y savia de ver que medio seade tomar que sea mas oportuno y benifisioso que no Cause perjuisio a ninguno...” ARSM, Administració, Escures, visures i despeses d’obra, LL5, 1791.

518 “Dicho día uno de Junio 1793 Juntos y Congregados todos los supradichos Sindicos y cequiero en el dicho termino del Lugar de Ma-samagrell: en el patio del Combento dela Madalena, yso presente el dicho Señor Cequiero: un memorial a la Real Junta de Don Josef la Payesse; director dela fabrica de Vinalesa; y visto su Contenido: por los dose supra dichos sindicos y Cequiero de pues de aver tenido algunas rasones Acordaron que el dicho Señor Cequiero: en asistensia: y Compañia de Visente Sorli Sindico por Meliana; pasen de orden de dicha Junta a Valencia y hagan presente dicho Memorial a Don Josef Beneito Abogado de Dicha asequia: y en Caso de no en Contrarse aqual quiera de los otros abogados dela misma asequia: y Consulten lo que se deve aser; y echo pongan el decreto en el mesmo memorial; y puesto se le entregue al dicho Don Josef lapayese ó a Josef Moret su procurador...” ARSM, Administració, Escures, visures i despeses d’obra, LL7, 1793.

519 “Este senyor, empresari, propietari de la fábrica de la seda de Vinalesa, apareix amb les següents propietats: Ocho anegadas partida dels alcabóns que alindan con acequia de Moncada y cequia fila de Meliana. Tres anegadas misma partida y

con su fábrica. Mas posee una Casa Fábrica de Seda que linda con la cequia de Moncada y Fila de Meliana. Mas posee una casa en Gafaut que linda con la de la viuda de Josep Peris y de la Cartuja de Valldecristo.” RESURRECCIÓ 2005: 47.

F1. Portada del llibre del trac-tat de la filatura de la seda per Joseph Lapayese

F2. horts i arquitectura popular al segle XVIII (Vinalesa)

F2


Sense entrar en els motius de l’adquisició del ciutadà francés, seria un personatge reconegut pel veïnat.

Així les coses, encara hagueren de passar molts més anys perquè els de Gafaüt esti-gueren més integrats en l’organització del poble, més enllà de l’activitat al camp o les converses dels dies de mercat. Així, cap a finals del segle XVIII, el “vulgo los Fexáres de Gafaút”520 era considerat encara com una mena de raval annex al poble de Vinalesa, on vivien “diferentes dueños” que habitaven “casas simples cubiertas”. I per tant, part inte-grant del conjunt d’edificacions considerades en l’època poblament dispers del terme. Un poblament que en l’any 1790 es completava amb la Real Fabrica de Sédas, vulgo de la Payésse, la Hermita con invocación de Santa Bárbara, les alqueries de la Marquesa de Quirra —on vivia Bautista Mateu— i la de Joaquin Ludor —habitada per Miguel Cu-reilles—, Y a mas hay en las inmediaciones de este pueblo diez y nueve Barracas en que habitan otras tantas familias y las mas de ellas con labranza.521

520 Primera y Segunda Parte de la Relación, hecha en virtud de la Real Orden de Su Majestad de 18 de Abril de 1790, que contiene los 4 partidos…de…que se compone el Arzobispado de Valencia, [Document realitzat per l’Arquebisbe Fabián y Fuero a petició del Comte de Floridablanca]. AMAE, Manuscritos, Ms. 35, fol. 68v.

521 Primera y Segunda Parte de la Relación, hecha en virtud de la Real Orden de Su Majestad de 18 de Abril de 1790, que contiene los 4 partidos…de…que se compone el Arzobispado de Valencia, [Document realitzat per l’Arquebisbe Fabián y Fuero a petició del Comte de Floridablanca] AMAE, Manuscritos, Ms. 35, fol. 68v.

F1


2.7. De la Guerra del Francés a les portes de la Modernitat (s.XIX)

“El vell ordre feudal, tantes vegades amenaçat i tantes altres restaurat, debilitat, envigorit o

simplement transformat, però sempre viu i actual, des de la conquesta a la revolució burgesa,

s’ensorra definitivament en el trànsit del segle XVIII al XIX”.

Un primers passos pel huit-cents: temps de desamortitzacions. La Cartoixa de Vall de Crist, la fi d’un senyoriu

Amb aquestes paraules iniciava l’historiador Antoni Furió la narració del que signifi-cava l’irrupció del segle XIX en el territori valencià i la resta de l’Estat espanyol. El vell ordre s’hi bescanviava per un de nou al caliu d’una revolució política, social i, especial-ment, econòmica: era temps de canvi, temps de revolucions.

Començat el huit-cents la Cartoixa de Vall de Crist, encara “posseïa les baronies d’Altura i Alcubles i el senyoriu de Vinalesa”522, situació que es mantindria per espai de varies dè-cades. Però superat el primer terç de 1836, començà l’inexorable enfonsament d’aquesta institució religiosa com a senyor territorial de Vinalesa. Les “Reales Órdenes” estatals, suprimint els privilegis feudals i obligant a la venda dels béns del Clero523, suposaven la desintegració progressiva524 del patrimoni que la Cartoixa posseïa a Vinalesa —ja foren contribucions o propietat directa525— i a altres indrets de terres valencianes. Així, en molt poc de temps, terres, molí, forn, hostal, cases, solars, negocis, etc., foren subhastats en una sèrie de remats, on diversos particulars i propietaris de la contornada o la ciutat de València, anaren fent-se amb el “pastís” senyorial. Al canvi de propietaris, s’afegia també una remodelació creixent en el parcel·lari agrari, en relació als nous usos capita-listes aplicats a la propietat de la terra i la introducció de nous conreus en substitució dels considerats tradicionals.

Un fet que la pràctica totalitat d’historiadors remarquen com a transcendental per a la consolidació de la revolució burgesa, fou la invasió napoleònica del territori peninsular durant la primera dècada del huit-cents, i el consegüent enfrontament bèl·lic, conegut com la Guerra del Francés.

Vinalesa, igual que la resta de les terres de l’Horta de València, fou testimoni del pas de l’exèrcit napoleònic, i els combats i afers d’armes a la contornada entre uns i altres. Enmig de la guerra, una constitució, la de Càdiz, preparava el terreny perquè els futurs ajuntaments espanyols consolidaren la seua autonomia i el nou organigrama dins les diputacions provincials, com el darrer apèndix del futur estat burgés.

Uns anys abans que la Fàbrica de Condon —abans coneguda com de la Payesse—, allà la dècada dels anys 30, passara a mans de Tomàs Trénor, i tornara a situar de manera especial el poble de Vinalesa en el mapa de la comarca, Vinalesa era un lloc sense massa importància, atès el seu nombre d’habitants —745 ànimes526—, la seua riquesa, i la seua quota de l’impost de l’Equivalent. El terme continuava tenint les mateixes fronteres que

522 VIDAL 2004: 187. 523 “En 1835 se inicia una desamortización eclesiástica que desarraiga a miles de brazos útiles y que sitúa en la corriente mercantil

otras tantas hectáreas de tierra e inmuebles.” MARTÍNEZ GALLEGO 1995: 37. 524 “El condicionament que va (sic) representava l’abolició dels drets jurisdiccionals per a la Cartoixa significava la pèrdua del control

sobre els béns administrats per la procura de València...” VIDAL 2004: 190. 525 “La Cartoixa de Vall de Crist percebia, a més, ingressos per l’arrendament de diverses cases, dos situades al costat de l’església, una

altra nomenada de Blat o de la Rambla, la casa del forn vell, una altra coneguda com la del mercat, la casa de felices, la casa de Josep Duato que treia la porta a la plaça i hi feia cantó i tres cases a Gafaüt. L’arrendament d’aquestes cases depenia de la grandària de la casa però el més usual era pagar 10 L a partir de 1809, Abans es pagava per aquestes cases 12 L. També li pagaven al monestir per l’arrendament de la casa castell i les terres de Vinalesa [...] Sotmeses a emfiteusi la Cartoixa tenia a Vinalesa vora 20 cases. Aquestes havien de pagar una quantitat molt inferior a la que se pagava per un arrendament...” VIDAL 2004: 189.

F1. Gravat del plànol de la Fà-brica de la Payesse a Vinalesa


segles enrere527, i el teixit urbà del poble no registrava un creixement desmesurat respec-te les darreries de la centúria anterior528.

Per damunt de qualsevol conjunt de consideracions més o menys positives, és innega-ble el poderós avanç de la ciutat de València creuat l’equador del segle XIX. El conjunt de profunds canvis socials, econòmics i polítics al si de la societat valenciana durant aques-tes dates, actuà com un poderós agent transformador dins l’espai urbà de la metròpoli valenciana i també, de rebot, dels nuclis urbans de l’Horta de València. Cap poble en queda al marge.

Així, des de la construcció de nous edificis529, l’habilitació de noves infraestructures de comunicacions ―—ferrocarril, carreteres i obres portuàries fonamentalment—―, o la garantia de subministrament d’aigua potable a la ciutat, tot apuntava en el mateix sentit renovador.

No obstant això, superat l’equador del huit-cents, el passeig de qualsevol foraster sense massa coneixement del terreny pels carrers i camins de Vinalesa havia de cridar

per força la seua atenció, capgirant l’anterior imatge del munici-pi. Ja que, un poble d’aquestes reduïdes dimensions que era capaç d’emetre tant de soroll era qüestió d’estudi. El remor de les aigües de la Séquia de Moncada es confonia amb la fricció de la roda ver-tical de la Fàbrica dels Trènor i les modernes maquinàries d’aquell establiment industrial, al qual calia afegir el so dels forns i les ac-tivitats dels rajolars propers, el so intermitent de les campanes de l’església, l’enrenou constant dels carros amb distintes mercaderies industrials i productes de l’horta, el gir de les moles i l’arbre dels molins d’aigua del terme o algun llaurador cantant a la vora del camp alguna cançó popular.

526 “[...] 1838. Varios pueblos. Espediente sobre formacion de nueva Estadistica [...] Provincia de Valencia Partido de Moncada. Estado que manifiesta la poblacion de los pueblos de dicho partido, con arreglo á las notas facilitadas por

los mismos para formar el padron para el último reemplazo; su riqueza segun los estados que en 1836 formaron y remitieron á la Diputacion las Juntas de Partido, y la cuota de contribucion de equivalente y agregados que les ha correspondido en el reparto aprobado por la Diputacion para el presente año...” ADPV, C.3.7, caixa 1, (1837-1838)

527 “Vinalesa = dista del fin de su termino por la parte de Oriente 300 pasos confrontando con Foyos: por poniente dista 200 pasos y confronta con Alfara del patriarca: por el norte tiene 300 pasos y confronta con Naquera: por medio dista medio cuarto y confrota con Bonrepos.” ADPV, C.3.7, caixa 1, (1837-1838)

528 “Vinalesa = contiene dentro de su casco 95 casas de estas 4 inhabilitadas en su termino 30 casas de estas 4 inhabitadas, 29 barracas habitadas, y un Molino inhabitado.” ADPV, C.3.7, caixa 1, (1837-1838)

529 “La construcción de nuevos edificios públicos (como centros de administración, de enseñanza, de abastecimiento y de diversión), las mejoras técnicas relacionadas con el urbanismo, la progresiva transformación de la tipología de casa-palacio al edificio vi-vienda, la aparición de un nuevo lenguaje premodernista y modernista, y los nuevos trazados de calles, plazas y jardines...” SIMÓ 1975: 97.

F2

F1


Conflictivitat agrària a l’horta: la lluita per l’aigua i una revolta dels llauradors

Els canvis polítics que se succeïren a l’Estat espanyol, amb la nova llei d’aigües, afecta-ren a tot el territori valencià, i en especial, a l’Horta de València, on les comunitats de re-gants tradicionals que regaven amb les aigües del Túria, veieren afectats els seus privilegis històrics en detriment dels ajuntaments de la comarca. Els consistoris locals, acapararen potestat sobre la gestió de l’aigua, encara que tot era matisable segons el municipi.

El 30 de Novembre de l’any 1845 l’ajuntament de Vinalesa, presentava a la Di-putació Provincial de València un projecte d’ordenances per al reg d’aquest terme530. Feta alguna puntualització i esmena al cri-teri dels funcionaris de la Diputació i la dis-posició de la nova llei, a començaments de l’any següent foren aprovades aquestes or-denances i redactades amb els nous canvis531.

La nova reglamentació no suposà grans modificacions en la regulació tradicional del reg del terme de Vinalesa, però si ajudà a reforçar l’autoritat de l’ajuntament com a òrgan subsidiari de la Reial Séquia de Moncada en els afers del reg front als regants de la contornada més díscols. Ací, el ventall de les il·legalitats o irregularitats no resulta-va gens nou: des de l’absentisme o negligència en l’exercici de l’escura del caixer532, a l’alteració de la dotació d’aigua a rebre, o l’incompliment en els torns de reg.

Qüestió aquesta perfectament comprensible, fent un repàs de les nombroses denún-cies i aldarulls que començaren a encadenar-se pocs anys després de forma crònica, i al llarg de varies dècades. La frenètica activitat humana en el segle XIX, especialment a la segona meitat de la centúria, eixamplant sense fre el consum dels cabdals del Túria al llarg de tot el seu recorregut, acabà passant especial factura als re-gants del seu curs baix, els situats en la gran plana que en-voltava la ciutat de València. Els primers episodis dels anys 50 i 60 del huit-cents eren el preludi d’una intensificació del conflicte per l’aigua, que s’agreujarà amb el pas dels anys. I tots lluitaren contra tots. El conflicte es dirimia per dalt, entre la Séquia de Moncada i les Séquies del Tribunal de les Aigües contra els “pobles castells”, o ajuntaments contra altres ajun-

530 ADPV, E.3.1., leg, 66, exp. 1140 (30 nov., 1845 -2 gen., 1846). 531 ADPV, E.3.1., leg, 67, exp. 1147 (1846). [Vegeu les ordenances de Vinalesa dins l’annex documental] 532 “Diferencias entre Vicente Rodrigo, labrador, y el alcalde de Vinalesa, sobre la limpieza y monda de la acequia de Alcabons [...] El

Ayuntamiento Constitucional de Vinalesa dice: Que desde inmemorial se acostumbra en aquella poblacion hacer la limpia o monda de la acequia ó fila llamada dels alcavons cuando se quita el agua, epoca que no esta prefijada, y solo se aprovecha la mejor proporcion del riego; aquella se hace por los fronterizos, o a sus costas si son morosos…” ADPV, E.3.1., leg, 14, exp. 169 (11 dec., 1838 -19 gen., 1839).

F1. Espais urbans a la Vinalesa del s. XIX

F2. “Casita de tornos” de l’almenara de Vinalesa. Guar-dant les aigües de la Séquia de Moncada al huit-cents

F3. De Paterna al Carraixet. [Plànol de l’assut de la Séquia de Moncada (ARV)]

F4. Quan s’havia de treball la terra de valent.

F5. Temps de sequera, temps de revolta a l’Horta

F4

F3

F5


taments; pel mig: la Séquia de Moncada contra les Séquies de la Vega i la ciutat de València (per la seua mola de “sang i foc”); i, al final, per baix, entre els propis regants de cadascuna de les comunitats o ter-mes entre si. Els tandejos, o torns per l’aigua, es con-vertiren cada vegada més en una realitat quotidiana que superava la temporada estival i es traslladava a les altres estacions de l’any en teoria més humides.

Vinalesa, situada al mig de l’Horta, no anava a ser aliena a aquesta situació, i visqué també un cúmul de conflictes i situacions de gran tensió. En aquesta època era la subsis-tència de milers de famílies de llauradors la que estava en joc, i davant el nerviosisme de veure passar l’aigua de llarg i el camp sense regar, no resultava gaire complicat delinquir. Tal volta un dels episodis inicialment més cridaners ocorregué a l’agost del 1851, quan Manuel Rius, alcalde de Vinalesa, denuncià a varies dotzenes de regants del seu terme i pobles veïns per regar els seus camps fora de tanda, i a més a més, contravenint una ordre del Governador Civil533. I la denúncia no era baladí, ja que la pena immediata per als acusats era una temporada a la presó i les consegüents multes econòmiques.

Cal assenyalar, però, que no sempre els enfrontaments arribaven a un grau d’intensitat tan acusat i, simplement, l’afer en qüestió entrava dins de la normal gestió dels assump-tes hidràulics entre la Séquia de Moncada o l’ajuntament amb algun particular, com per exemple el permís per la reconstrucció d’un caixer o la construcció d’un molí hidràulic534.

La fàbrica dels Trénor a Vinalesa. Entre la seda i el jute

Amb la Fàbrica de la Seda, Lapayesse havia deixat a Vinalesa les llavors, i alguna cosa més, perquè qualsevol amb empenta i visió de futur creara un altre negoci d’importants dimensions. Després de Lapayesse, hi hagué altres intents de reflotar la fà-brica, sempre dins de l’àmbit del negoci tèxtil de la seda; així, homes com Pedro Vicente Gelabert535, Vicente Taengua536, Sam Courtald537 o la societat Combey y Cía538, amb més voluntat que encert, fe-ren alçar al “gegant” fabril de Vinalesa. Però la for-tuna no els acompanyà i la fàbrica hagué d’esperar l’arribada d’un altre amo que puguera tirar enda-vant aquelles instal·lacions. Aquest candidat final, fou Tomàs Trénor Keating539, un home de negocis

533 “Lista de los vecinos y Terratenientes de este pueblo de Vinalesa que han regado sus campos situados en el termino del mismo, con agua de la acequia de Moncada, contraveniendo á las ordenes, sobre riegos, dictadas por el M. Y. S. Gobernador Civil de esta provincia de Valencia. Vinalesa = Vecinos. D. Miguel Mellado y Alcayde, D. Vicente Mellado y Alcayde, D. Blas Albert, Antonio Montalt, D. Vicente Pasqual y Alcayde, D. Francisco Blat, Vicente Lloris, D. Silvestre Lloris, D. Juan Debis, D. Francisco Orts y Puchol, D. Francisco Alcayde de Francisco, D. Agustin Mellado, D. Francisco Ruiz, D. Jose Farinós, D. Jose Martinez, D. Miguel Traber, D. Francisco Navarro y Guás, D. Jose Estellés, D. VicenteNavarro y Andrés, Mariano Gascó. D. Antonio Samorano, D. Jose Ros y Peris, D. Vicente Alacayde y Pellicer, D. Blas Navarro, D. Andres Navarro, D. Vicente Romeu, Viuda de Joaquin Debis, D. Manuel Pasqual, D. Jose Gumbau, D. Francisco Alcayde y Navarro. Foyos = Terratenientes. D. Vicente Saurí, Viuda de Joaquin Marti, D. Jose Alambra. Bonrepós = Terratenientes. Antonio Ros ó sus herederos. Casas de Barcena. Bautista Grau. Vara de la calle de Murviedro. Jose Carbonell; vive en la alqueria del Pi, situada á la inmediacion del termino de este pueblo de Vinalesa, jurisdiccion de la Vara de dicha calle de Murviedro. Vinalesa 27 Agosto 1851. El Alcalde Manuel Rius.” ADPV, E.3.1., leg, 126, exp. 2664 (27 agost, 1851 -3 set., 1851).

534 “REGESTA: Solicitud de D. Joaquin Izquierdo para que se comisione un Ingeniero que reconozca el terreno para construir un molino en la acequia de Moncada en término de Vinalesa. f. 1: Valencia 11 Octubre. D. Joaquin Izquierdo acude diciendo que es dueño de un campo de dos cahizadas huerta en termino de Vinalesa partida de Gafaut ó de la fabrica que lindan por poniente con la acequia de Moncada, por medio dia con campo de los dueños de la Fabrica de Seda de aquel pueblo y con casas llamadas de Gafaut.

F3

F2

F1


oriünd d’Irlanda, el qual va arreplegar amb èxit el testimo-ni de l’industrial francès, i hi introduí algunes de les no-vetats tecnològiques del seu temps —fonamentalment l’ús del vapor en la maquinària fabril540. Trénor pertanyia al se-lecte grup de burgesos forans, que sense arrels en els poders i cercles financers locals, havia aconseguit ràpidament fer-se un lloc entre l’elit econòmica de la ciutat de València541. No debades, passat un temps relativament curt, la societat empresarial que encapçalava els nous destins de la Fàbrica de Vinalesa, la Societat Trénor y Cía, es convertí en la més important de la capital valenciana i una de les més relle-vants de tota la regió542.

No deixa de ser curiós observar que un dels pi-lars del capitalisme valencià del segle XIX543 co-mençà entre la casolana atmosfera de les cases de Gafaüt, la Séquia de Moncada i el carrer Major de Vinalesa, just quan el poder i el patrimoni de la darrera institució senyera de l’Antic Règim a Vina-lesa, la Cartoixa de Vall de Christ, estava desinte-grant-se d’igual forma que altres “velles” senyories desamortitzades544, donant pas a una altre període de la història, on els homes de negocis i les finances capitalistes passaven a dominar de manera oberta l’escena econòmica, política i social, i en el cas de l’Horta, posaven un especial interès en controlar i administrar el seu territori i els seus recursos545.

La història d’aquesta saga empresarial en relació al poble de Vinalesa tot just començà l’any 1838, quan el britànic Tomàs Trénor fundaba la sociedad colectiva Trénor y Cía. Y, tras acumular cierto capital, adquiría diversas propiedades, entre ellas la fábrica de Vinale-sa a comienzos de los cuarenta del siglo XIX546 l’any 1842547, com part d’un ample conjunt de distintes activitats mercantils.

El esponente añade que segun consejo de personas inteligentes cree que en la referida acequia, en el trozo que comprende su heredad se puede edificar un molino harinero por el desnivel y paso de agua y por la localidad, sin perjuicio de tercero. Pide se comisione á un In-geniero ó facultativo que pase á reconocer el terreno y previas diligencias oportunas se conceda al recurrente el permiso correspondiente para construir dicho molino...

[...] f. 4: Don Jose Serrano Arquitecto de la de Nuestro Señor San Carlos de esta Ciudad Perito nombrado por la Comuna de la Real Acequia de Moncada con el fin de examinar si el Molino que se propone construir en su heredad D. Joaquin Izquierdo con aprovechamiento de las aguas de dicha acequia puede o no perjudicar los intereses de dicha Comuna debo manifestar: que me he constituido en el punto de la fabrica de Vinalesa y donde se intenta construir el artefacto, habiendo observado, que en aquel dia, que fue el 10 del corriente, las aguas dela acequia tenian una altura media porque aumentaban y bajaban del estado que tenian sobre un palmo segun acequia Bernardo Rodriguez representante de la Comuna, quien avisto y estado presente en el reconocimiento

Practicadas las operaciones que me parecieron mas procedentes y conformes procure averiguar el desnivel que havia de inpedirse á superficie de agua desde el extremo de dicha heredad ala parte [...] Bajo estos antecedentes es visto que solo Don Tomas Trenor es el dueño del salto del agua...”

ADPV, E.3.1., leg, 73, exp. 1282 bis 1 (1846). 535 FRANCH 2004: 42-44. 536 RUIZ 2005: 252-253. 537 RUIZ 2005: 253. 538 RUIZ 2005: 253-254. 539 Per un coneixement més detallat de la seua biografia, vegeu: PONS i SERNA 1992; PONS i SERNA 1993; TRÉNOR 1995 i RUIZ

2005. 540 CALATAYUD 2001: 187. 541 PONS i SERNA 2001: 133. 542 RUIZ 2005: 4. 543 “La sociedad Trénor y Cía. contribuyó de forma destacada al desarrollo económico y despegue industrial de la economía valenciana de

la segunda mitad del siglo XIX.” RUIZ 2005: 13. 544 “La desamortización fue un proceso largo, complejo e intermitente que duró más de medio siglo desde 1798 hasta 1855, si bien las etapas

más importantes fueron dos. La conocida como desarmortización eclesiástica, del bienio 1836-1837, llevada a cabo por el ministro de hacienda Mendizabal, que puso en venta los bienes del clero, tras haber suprimido un año antes la mayoría de conventos y monasterios, y la denominada desamortización general, realizada en 1855 por el entonces ministro de hacienda Madoz, que afecto a propiedades del clero secular y los bienes de propios, de los municipios.” RUIZ 2005: 87.

545 “(...) les preocupacions de la societat burgesa urbana de la ciutat de València envers la realitat rural circumdant, en la qual participaven sovint com a agent actiu, ja fóra a través d’inversions o com a subministradora de matèries u utensilis; ja fóra com a intermediària, contractadora de mà d’obra o fins i tot propietària.” SOLER 1996: 1.

F1. Vinalesa al 1821.

F2. Vinalesa al 1883 .

F3. l’Horta de València a començaments del segle XIX

F4. De finestres i andanes

F5. Alqueries, un poblament dispers al terme de Vinalesa

F4

F5


Perquè si durant els anys inicials de la companyia, en l’efervescent època política “isa-belina”548, allò d’invertir els diners en aquella propietat situada dins l’Horta de València, i seguir el negoci en una línea de continuïtat cap al mon tèxtil, entrava dins d’una decisió més o menys congruent, en la conjuntura econòmica d’aquell temps549, també resultava lògic per aquest grup empresarial, traçar altres vies de negocis cap al mon financer550 o altres sector incipients com el ferrocarril, el transport naval, etc.,551

La fàbrica, ara, i més tard també, malgrat la crisi sedera de meitat del huit-cents552, que aconseguí salvar durant varies dècades553, d’igual manera que altres “modernes” empre-ses tèxtils554, sempre estarà íntimament unida a l’agricultura555, amb independència de les seues produccions al llarg de la centúria556, i la seua darrera orientació, cap al filat del jute i la confecció de sacs557 —una indústria “subsidiària” d’una altra més potent i dinàmica com la dels adobs artificials també en possessió dels Trénor558.

Pocs anys després de ser fundada la societat Trenor y Cía —amb un capital inicial de 309.038 reals de velló559— i comprada la fàbrica, el “funcionari” estatal Pascual Madoz en la seua mo-numental obra, Diccionario Geografico Estadístico Histórico, ens oferia un grapat de dades —allò que la ploma oficial considerava més transcendental de la riquesa del terme— de Vinalesa, i entre elles, una primera descripció d’aquestes instal·lacions industrials propietat de Trénor y Cía, així com els seus antecedents:

546 RUIZ 2006: 226. 547 “Asimismo Trenor Puig (1995, p. 66) confirma que Tomás Trenor compró en 1842 a los hermanos Madrigal Campos su parte de la

fàbrica de Vinalesa. La correspondiente escritura de compra de 17 de mayo indicaba que la venta comprendía sólo una parte de la fàbrica y podía deducirse de la misma, como puede apreciarse seguidamente, que Tomás Trenor ya disponía de los edificios vendidos por un arriendo anterior...” RUIZ 2005: 254.

548 “Desde 1845 hasta 1865, fecha en la que la industria europea se verá sacudida por una crisis cíclica que distorsionarà lo que la burguesía denomina senda normal, en Espanya se vive un periodo de relativa estabilidad política —salvado el breve paréntesis del Bienio Progre-sista, 1845-1856, cuya legislación, por otra parte, no es en absoluto contraria a los intereses de la clase dominante— y en una coyuntura muy favorable a la inversión en todo tipo de negocios: es el arranque del crecimiento capitalista.” MARTÍNEZ 1995: 32.

549 MARTÍNEZ 1995: 23-25. 550 “Igualmente hay que destacar la faceta de los Trénor como comerciantes banqueros. La sociedad Trénor y Cía. ejercía de corresponsal

de importantes casas de banca, entre ellas el Banco Hipotecario de España, Banco de Castilla, Banco Hispano Colonial, y el Crèdit Lyonnais...” RUIZ 2006: 227.

551 “Los Trénor participación [sic] en la constitución en 1861 de la sociedad anónima Tram-vía de Carcagente a Gandía, y fueron socios de la Sociedad Valenciana de Tranvías (fundada en 1885 y antecesora de la Compañía de Tranvías y Ferrocarriles de Valencia). Invirtie-ron además en buques, y también en una refinería de azúcar en Barcelona.” RUIZ 2006: 227.

552 “Era un mal añadido; superpuesto a la estructura industrial reseñada y a sus desconexiones básicas. Lo cierto es que la enfermedad del gusano —la terrible pebrina— hizo caer la cosecha, elevó los precios de la seda bruta y llevó a no pocos fabricantes a cerrar por pura falta de materia prima.” MARTÍNEZ 1995: 54.

553 “La fábrica de Vinalesa debió notar los efectos de la crisis sedera de los años 50 y 60, pero aguantó el tirón.” MARTÍNEZ 1995: 71. 554 “[...] Nos interesa manifestar que la crisis no supuso el fin de la industria textil de la urbe, ni siquiera el fin de la sedería. Marcó, si, una

inflexión importante: se produjo un fenómeno de concentración industrial, del que muy pocas empresas sederas salieron a flote, y éstas con procesos de mecanización y especialización adelantados...” MARTÍNEZ 1995: 54.

555 RUIZ 2005: 103. 556 “Hay que destacar que aunque Tomás Trénor estableció su negocio en una fábrica de hilatura de seda, ni se dedicó en exclusiva a la

actividad sedera, ni tampoco fue esta actividad la que procuró sus mayores ganancias. Los inicios de Trénor y Cía fueron como socie-dad dedicada a la importación y exportación de productos agrarios, sobre todo la exportación de pasas, que compatibilizaban con la obtención de comisiones por operaciones de banca, pero las actividades que le proporcionaron mayores beneficios fueron la venta de sacos y de abonos sobre todo.” RUIZ 2005:. 5.

557 “En el hinterland de la ciudad, algunos antiguos centros de producción cañamera o sedera toman en las últimas décadas del ocho-cientos la vía yutera. El ejemplo más señero es de la fábrica de los Trénor de Vinalesa: su vocación sedera terminó en los años 80 y apreció (sic) en su lugar una fábrica de “hilos de yute y confección de sacos...”” MARTÍNEZ GALLEGO, Andreu, Desarrollo y crecimiento. La industrialización valenciana 1834-1914, Generalitat Valenciana, 1995, p. 78.

RUIZ LLOPIS, Amparo, Análisis histórico-contable de la Sociedad Trénor y Compañía (1838-1926), Tesi doctoral inèdita, Universi-tat de València, 2005, p. 71.

558 “La ubicación de estas fábricas en la zona norte de l’Horta de Valencia es fácil de explicar: los Trénor no sólo poseían fábrica de sacos en en Vinalesa; también fabricaban abonos artificiales, un tipo de industria en expansión y que tenía efectos inmediatos sobre la fabricación en envases. Una producción que crecía en torno al puerto del Grao y la demanda de la agricultura comercial. El nuevo sector químico espoleaba a la vieja industria textil.” MARTÍNEZ GALLEGO, Andreu, Desarrollo y crecimiento. La indus-trialización valenciana 1834-1914, Generalitat Valenciana, 1995, p. 54.

RUIZ LLOPIS, Amparo, Análisis histórico-contable de la Sociedad Trenor y Compañía (1838-1926), Tesi doctoral inèdita, Universi-tat de València, 2005, p. 79.

559 RUIZ LLOPIS, Amparo, Análisis histórico-contable de la Sociedad Trenor y Compañía (1838-1926), Tesi doctoral inèdita, Universitat de València, 2005, p. 167.

F1


(...) y otra de seda para hilar, doblar y torcer las sedas á la Vocanson, establecida á ultimos

del siglo pasado, siendo el agente de las dos últimas operaciones una gran rueda, que recibia

el impulso de un salto de agua en la acequia de Moncada, de la fuerza de 15 á 20 caballos.

En 1821 la mejoraron los Sres. Combe y Compañia, estableciendo en medio del hilador una

caldera de vapor, para comunicar, á las 80 que contiene, el calórico necesario para esta ope-

ración, con lo que se perfeccionaron sus sedas estraordinariamente: solo el hilador ha conti-

nuado con actividad, y ahora, sus propietarios los Señores Trénor y Compañia de Valencia, la

han abierto con mejoras considerables, habiendo sustituido á la referida caldera de vapor otra

de fuerza de 16 caballos, con una maquina de la de 4 de baja presion, construida con dobles

válvulas de seguridad, cuyo horno, despues de dar varios giro á sus fuegos, despide el humo por

una chimenea de 80 pies de elevacion. El salon de la fáb.(rica) es un paralelógramo de 250 pies

de long.(itud) y 29 de lat.(eral), con 128 calderas en dos bancos paralelos, dando la máquina

movimiento á otros tantos tornos fronteros á aquellas.560

La fàbrica en el seu conjunt, amb una tecnologia d’avantguarda561, i unes dimensions espacials gens menyspreables —131.700 pams quadrats562 (6212,69 m²)—, sens dubte, constituïa, una de les peces més important del patrimoni personal de la família Tré-nor durant aquests anys, com així reflecteix el testament del patriarca (1859), Tomás Trénor Keating, que la valorava en 500.00 reals de velló, junt als 219.909,92 de la seua maquinària fabril, els 22.535,73 del camp i hort adjacents, i els 79.082 dels “torcedores y rueda para la hilaza”563. La importància de la crisi sedera de meitat segle, no va impedir que la vàlua d’aquest immoble industrial s’incrementara al llarg de la segona meitat del segle XIX564, com bé comenta Amparo Ruiz quan descriu les seues instal·lacions en la Taxació de 1889565:

560 MADOZ 1987: II, 342. 561 “Entre la maquinaria de la fábrica destacan, en la partida de “Efectos de hierro y bronce existentes...”, una máquina de vapor de ocho

caballos y dos cilindros y condensación sistema “Woolf” (38.000 rs. vn.); dos calderas a fuegos interiores con dos hornos, de 37 caballos cada una (50.000 rs. vn.); una rueda hidráulica de hierro colado y dulce sistema “Pancelit” (20.000 rs. vn.) y 202 tornos de hilar de hierro (40.400 rs. vn)...” RUIZ 2005: 172.

562 Ibídem. 563 RUIZ 2005: 171. 564 “La situación de crisis general del sector de la seda a partir de la segunda mitad del siglo XIX, a la que hicimos referencia en el capítulo

anterior, motivó el hecho de que los hijos de Tomás Trenor al frente de Trenor y Cía. transformaron la fábrica de Vinalesa para poder realizar en ella otras actividades, como pone de manifiesto una tasación de la fábrica de 1889, que se conserva en el archivo de Vinalesa. La fabricación de sacos había comenzado en la década de los setenta del siglo XIX y, al prosperar rápidamente la nueva actividad, fue necesario ampliar las instalaciones. Dicho informe indica que en el mismo edificio, compuesto de planta baja y planta principal, estaban instaladas, con completa independencia, dos industrias diferentes, la hilatura y el torcido de la seda y la fabricación de telas de cáñamo y yute para la confección de sacos destinados a embalajes o arpilleras.” RUIZ 2005: 198.

565 En l’apendix documental final del llibre figura una transcripció parcial de la Tasacion de la fábrica de hilados y torcidos de seda y tegidos de cañamo y yute..., document de transcendental importància per conèixer amb detall la composició, elements i producció de la Fàbrica de Vinalesa en el darrer terç del huit-cents. Aquest document fou citat, descrit, i comentat per primera vegada, amb la resta de la documentació de l’Arxiu dels Trénor en: NAVARRO i GINESTA 1989. Posteriorment, el document en qüestió ha sigut analitzat de forma més detallada per Amparo Ruiz en: RUIZ 2005: 198-202.

F1. L’arxiu de la Yutera.

F2. La Yutera.

F2


“Entre los diferentes aparatos de la fábrica había 20 tornos de hilar y torcer con 288 husos

cada uno, 120 telares mecánicos, una rueda hidráulica Poncelet de 6 caballos de vapor, y tres

máquinas de vapor verticales, de 14, 12 y 50 caballos de vapor, sistema de Watt la primera

y Alexandre las otras dos, que se utilizaban en la filatura, torcidos y sacos, respectivamente.

Queremos destacar que la rueda hidráulica y la máquina de vapor eran motores alternativos

para poner en movimiento los aparatos de la fábrica, el primero era más económico si bien

dependia del caudal de la acequia, el cual estaba condicionado por los riegos de las tierras y

las sequías. En informe tasaba también otras partes accesorias a la fábrica, como los talleres

de herrería y carpintería, cuya finalidad era atender las frecuentes reparaciones, y una peque-

ña fábrica de gas hidrógeno procedente de la destilación de la hulla, para alumbrar durante

la noche los talleres de tejido de lonas. También se incluía una casa cercana a la fábrica, de

propiedad de los senyores Trenor, y destinada a dormitorio de las operarias que trabajaban

en la fábrica...”566

Un dels elements que resultava força rellevant en el conjunt dels artefactes que in-tegrava la Fàbrica de la Seda, respecte el seu propi funcionament, era la ja comentada i monumental roda vertical moguda per les aigües de la Séquia de Moncada. Aquesta peça, veritable motor “hidràulic” de la nau fabril, era una novetat tècnica relativa, ja que des d’època medieval, l’aplicació de les rodes horitzontals o verticals, especialment en els molins d’aigua567, fou una destacada realitat tecnològica dins les aigües d’aquesta séquia i la resta de canals de reg de la comarca.

Tomàs Trénor es convertia així en el fil conductor d’una sèrie de destacats personatges del passat, com nobles o mercaders de la València de l’Antic Règim, que havien sigut ne-cessàriament clients habituals de la Comuna de Moncada. La vella canal d’origen anda-lusí, prestava ara, segles més tard, un servei inestimable a les instal·lacions de la Fàbrica de Vinalesa, a través del seu canal principal, que comunicava la força de les seus aigües a aquesta gran roda vertical568, un artefacte de la fàbrica força cridaner, que forasters o veïns de la contornada es mirarien amb admiració i curiositat.

Uns anys després d’haver adquirit la fàbrica, durant l’any 1847, Tomas Trénor ja tenia en ment realitzar una sèrie de millores i canvis substancials en el conjunt dels seus apa-rells. Un bon exemple és la substitució de la gran roda vertical situada sobre el caixer de la Séquia de Moncada:

“Se conserva una carta de fecha 2 de julio de 1847, dirigida a la Comuna de la Real Acequia

de Moncada, donde los arquitectos informan de las obras que pretenden realizar en esta ace-

quia, concretamente se refieren a la colocación de una nueva rueda hidráulica en la fábrica, y

explican que ello no causará ningún perjuicio a la comunidad de regantes.”569

Sembla que l’operació de substitució de l’enginy es demorà més del previst, potser per una sèrie d’inconvenients i reticències de la propietària del canal, la Reial Séquia i Co-

566 RUIZ 2005: 201. 567 “Amb tot, ens trobem davant de les majors, més complexes i potents màquines de la València preindustrial, de les que depenia el

diari manteniment d’una població la dieta de la qual reposava en la farina panificable, així com el desenvolupament de l’activitat industrial des de la més primerenca Edat Mitjana, amb la proliferació de molins drapers, almàsseres, molins paperers, molins esmo-ladors, enginys sucrers, i encara més avant molins d’algeps, de pòlvora, fàbriques de pintes, etc...” GLICK et al. 2000: 14.

568 “En los años 40, como tendremos ocasión de observar se construyen muchos molinos y se instalan ruedas hidráulicas como consecuencia de la reciente liberalización de este tipo de actuaciones.” MARTÍNEZ 1995: 35.

569 RUIZ 2006: 232.


muna de Moncada570, ja que, com bé explica Andreu Martínez Gallego “en 1853 Trénor solicitó y obtuvo permiso para instalar una nueva rueda hidráulica —la anterior había sido quemada— de mayor capacidad: hasta el punto que requeria ensanchar la acequia de Moncada a su paso por la instalación”571. Finalment, cap a finals de l’any 1855, la ve-lla roda de fusta ja havia sigut substituïda per una més moderna de metall, encara que tingué que passar un darrer control i avaluació pels pèrits de la Séquia, que prèviament havien sol·licitat un informe a Trénor:

“Acto continuo se dió cuenta del informe dado por

el arquitecto Don Joaquin Belda relativo a la rueda

colocada en la fabrica de Vinalesa que dice así =

En cumplimiento de lo acordado por la ilustre junta

de la acequia de Moncada acerca de inspeccionar si

la rueda colocada por Don Tomas Trénor para dar

movimiento á la fabrica que posee en el pueblo de

Vinalesa junto á la referida acequia si se halla en

la misma disposicion que la que habia anterior-

mente para el mismo objeto. Para el efecto, el ar-

quitecto que suscribe se persono en el punto referido

y habiendo practicado un detenido reconocimiento,

observo: Que la citada rueda estaba colocada en el

mismo sitio que la anteriors, con solo la diferencia

que aquella era de madera y la que hay en la actua-

lidad es toda de hierro, siendo su movimiento mucho mas suave, y por consiguiente necesita

menos presion o empuge = El poste que existe en el cauce donde está apoyado el eje de la

rueda, no ha sufrido alteracion, y lo mismo se nota en los cajeros y solera, por lo qué es de

dictamen el que relaciona, que funcionando la actual rueda, las aguas de la acequia discu-

rrian de la misma manera que cuando era de madera, y aun menos oposicion al corriente (...)

Valencia 8 de Diciembre 1855 = Joaquin Belda...”572

La signatura final d’aquest document per l’arquitecte Joaquin Belda, és un detall de singular importància, ja que, no debades, era un dels més afamats i prestigiosos arqui-tectes del seu temps en terres valencianes573. Aquest informe tècnic per la Comuna de Moncada, no fou l’únic encàrrec pels Trenor, ja que, com “arquitecte” de la família,

el trobem en cadascuna de les reformes o ampliacions que es realitzen a la Fàbrica de Vinalesa al llarg de la segona meitat del segle XIX, i en altres actuacions en propietats o edificacions relacionades amb aquesta saga empresarial.

Fins aquestes ratlles, hem parlat de les característiques de la fàbrica, d’uns breus de-talls històrics de la seua etapa huit-centista, de l’alta capacitació empresarial i prestigi social dels seus propietaris574, dels seus beneficis per l’economia valenciana i de l’Horta

570 “En otro lugar hemos establecido que las relaciones entre cursos de agua e industria no son meramente técnicas. No se trata, como han creído algunos autores, de establecer la rueda hidráulica —horizontal o vertical— para obtener energía y movimiento. No se trata de contar cuántas ruedas van enclavándose en tales cauces. No es desde luego, un trabajo desdeñable: pero sí incompleto. Porque la relación es también jurídica y política, en el fondo social. Los industriales que quieran establecer en determinados ríos o acequias sus ar-tefactos hidráulicos tendrán que vencer —porque en términos de lucha se establece— las resistencias que las Comunidades de Regantes y sus reglamentos establecen: ambas se amparan en usos consuetudinarios y de raigambre inmemorial...” MARTÍNEZ 1995: 35.

571 MARTÍNEZ 1995. 71; citat amb anterioritat en: RUIZ 2005: 172. 572 ARSM, A.4, 1855. 573 La “frenètica” activitat de Joaquin Belda al llarg del segle XIX deixat un rosari de construccions i projectes amb un significat impac-

te mediàtic en la societat valenciana d’aquesta època. Entre alguns desl seus treballs més destacats figuraren: l’estació de ferrocarril de via estreta de “Pont de Fusta”, el saló d’actes del Col·legi de Jesuïtes (San Josep), l’ampliació i modernització del Passeig de l’Albereda, l’església de la Beneficiència, o el projecte de la Presó Model de València.

574 RUIZ 2005: 104.

F1. Els Trenor i el ferrocarril.

F2. La Roda vertical de la Yutera.

F2

F1


durant aquest segle, dels guanys que els seus propietaris aconseguiren, i de la seua reper-cussió en el poble i la resta de la contornada.

Davant d’aquestes consideracions, resulta innegable que la Fàbrica esdevenia un icona del poble més enllà de la comarca, més enllà de la província i regió, i si ens disculpeu, més enllà d’Espanya.

Però, que passava amb el personal de la fàbrica? Era el seu mode de vida tan pròsper com el del seu patró? Aquest i altres interrogants, sorgeixen de manera immediata quan hom pensa una mica en les condicions laborals dels obrers del segle XIX, ja que no sem-bla que fora aquesta època, la més adient per observar allò del salari mínim, la jornada de les 40 hores setmanals, seguretat social, absència d’explotació infantil, possibilitat de vaga legal, nul·la discriminació sexual, contractes laborals fixes, o un acomiadament remunerat, per citar algunes de les realitats laborals en el nostre temps actual575.

Penseu que la població “flotant” de fàbriques com la de Vinalesa era d’un nombre real-ment important per l’època, potser varis centenars de persones, i les seues condicions de treball quotidià estaven, generalment, lluny d’oferir uns mínims de qualitat, en con-sonància amb els objectius purament econòmics de la ideologia burgesa, malgrat la seua propaganda positivista576. Per contra, el treball diari d’aquesta massa d’operaris resulta-va vital per la consecució del cicle de producció fabril, ja que, aleshores, la mecanització no presentava l’índex de grandària i sofisticació que a hores d’ara es veu en les empreses

575 Davant el “silenci” documental sobre les condicions de vida i notícies sobre les vivències quotidianes dels treballadors i treballa-dores de la Fàbrica dels Trenor al segle XIX, recomanem un colp d’ull a alguns estudis sobre la veïna Jutera de Foios, que tot i ser contemporanis, potser ajudem a completar d’una millor manera els aspectes generals sobre les activitats d’aquells obrers i obreres que treballaren de sol a sol a Vinalesa durant aquests anys. Vegeu: AGUILAR i CARCELLER 2002 i CUBELLS et al. 2002.

576 “En el rerafons de la seua anàlisi de les condicions morals i socials dels treballadors trobem el plantejament ideològic de les estra-tegies (sic) mercantilistes i de policia mèdica, les quals plantejen (sic) la necessitat de lluitar contra la misèria per obtenir una clase (sic) obrera més productiva i socialment higiènica, és a dir, no patògena, no subversiva, no contaminant.” BARONA 1996: 7.

F1


punteres d’aquest i altres sectors industrials. Era com allò que succeïa a l’agricultura de la comarca, la gestió i ús de l’aigua era un element “tecnològic” de primera magnitud per obtenir “generoses” collites del camp, però sense la terra, i sobretot, sense els braços i els coneixements “pràctics” dels llauradors, res de res. Ací, era la mateixa qüestió, el capital financer, sens dubte era fonamental, la maquinària i les instal·lacions importan-tíssimes, però sense la força, disciplina, esforç i diligència dels obrers en les seues feines, res de res.

En aquesta època, en línies generals, la vida dels obrers que hi treballaven a les dis-tintes naus industrials de la regió valenciana i la resta d’Espanya, no era tan sortosa, ni econòmicament tan esplendorosa com la dels seus amos, ni remotament a prop del be-nestar que predicaven els usos socials burgesos de l’època577. Els empleats de la Fàbrica dels Trénor no eren una excepció, i patiren els condicionants d’una vida laboral dura i difícil. Aquells eren altres temps, i la frontera entre ser escandalosament pobre, i treba-llador a una fàbrica d’aquestes característiques, era de vegades massa fina.

Testimonis arreplegats en la memòria oral dels veïns del poble, donen idea de la dure-sa de la vida dels que depenien d’un jornal a la fàbrica per tirar en davant, i amb el pas del temps no sempre han sigut reconeguts en les efemèrides col·lectives, si no fora per la seua activitat cultural, tal és el cas de personatges com el “tio Andreu”.578

2.8. Segle xx: la lenta arribada de la modernitat

La societat rural valenciana afronta el trànsit del segle XIX al XX iniciant un seguit de profundes transformacions econòmiques, sociològiques i culturals que canviaran de dalt a baix la seua fesomia i donaran lloc a la societat moderna i dinàmica que hem conegut.

Serà el segle XX un segle convuls, amb canvis sobtats i profunds en el context polític, amb una guerra que produirà una immensa fractura social i una consolidació final de la democràcia que accelerarà la nostra integració definitiva en allò que hem convingut en anomenar modernitat.

Abans, però, caldrà assentar les bases que propiciaran aquestes transformacions en un procés molt complex i ple de trasbalsos.

577 “La mentalitat de Monlau és la pròpia de la burgesia liberal, paternalista en la protecció social de l’obrer i monetarista en la manera de plantejar la solució dels problemes econòmics, sempre buscant augment de la producció, disminució de preus i millora dels salaris obrers, al temps que incita el govern a millorar l’agricultura, les comunicacions i els transports. Les vies de mentalització ideològica de l’obrer passen per oferir-los xerrades i conferències, en les quals se-l’s i hauria d’inculcar quatre idees fonamentals: 1- no té sentit la negociació de mínims salarials ni la limitació de les hores de treball: 2- és ridícul sotmetre a control el cumpli-ment del contracte entre obrer i patró; 3- les desigualdats socials són naturals i, 4- cal desacreditar i oposar-se a les agrupacions sindicals i obreres.” BARONA 1996: 8.

578 “Contava el tio “Rafelet d’Andreu”, Rafael Catalunya Navarro, que el seu pare “El tio Andreu” tocava el baix. Andreu treballava de fogoner de la caldera de vapor a la fàbrica dels Trénors, era “el calderer”, treballador encarregat d’encendre el foc cada dia a la ma-

F1. Plànol de la Fàbrica de la Yutera.

F2. Banda de música de Vina-lesa en la dècada dels anys 40 (s. XX)

F3. Banda de música de Vina-lesa en la dècada dels anys 60.

F2 i F3


En primer lloc, la progressiva reducció de la taxa de mortalitat i, més endavant, de la taxa de natalitat —el fenomen que els experts anomenen “transició demogràfica”— reestructurarà la població i n’augmentarà l’esperança de vida. Aquest fet vindrà donat, sobretot, per una ostensible millora en les condicions higièniques i sanitàries que acon-seguirà limitar l’extensió de les epidèmies —amb la consegüent eradicació de malalties com el còlera o la pigota— i un major control de la fecunditat.

En segon lloc, tots els pobles de l’Horta experimentaran, gràcies a la seua proximitat a la ciutat de València, un increment del grau d’urbanització que equiparà, ja en el darrer terç del segle, les formes de vida rural i urbana.

Els moviments obrers —amb gran incidència a Vinalesa, que tenia en la jutera un es-cenari local de les convulsions que s’esdevenien a tot el continent europeu— suscitaran una conflictivitat social creixent que a, espentes i redolons, aconseguirà millorar nota-blement les condicions laborals dels treballadors.

Finalment, el món agrari també es beneficiarà d’una rearticulació del mercat regional, d’un dinamisme que començarà a retre elevades cotes de rendibilitat i un augment de les exportacions que donarà eixida a alguns productes —la ceba, la taronja— en plena expansió579.

Vinalesa, com la resta de pobles de l’Horta, inicia el segle XX amb un decidit programa modernitzador que passa, primerament, per dotar al poble d’una bona xarxa de camins que alleugen l’aïllament a què l’ha sotmés la seua relativa llunyania dels principals eixos de comunicació —el ferrocarril i la carretera de Barcelona. Així podem llegir a les Actes de la corporació municipal del 1916:

El Sr. Presidente expuso: Que el desarrollo industrial ya agrícola de este pueblo reclama que

se le dote de cómodas vias de comunicación para dar salida a los productos que en el mismo

se fabrican y recolectan. El único camino que conduce a la capital de provincia acortando

la distancia, es el que existe denominado camino Nuevo, cuya calle del mismo nombre, a su

desembocadura en la calle Mayor, proyecta una angostura en una longitud de unos cincuenta

metros, que impide el tránsito de carros y demás vehículos con la holgura que la rapidez en las

comunicaciones necesita.

Esta estrechez de la calle en aquel punto, que no cuenta con la anchura de diez metros que

tiene el sesto, además de la dificultad en el tránsito, impide que el ayuntamiento acometa

reforma alguna para el saneamiento de aquella parte del pueblo, en la que se encharcan las

aguas constituyendo en determinadas épocas del año inminente peligro para la salud pública.

Todos cuyos inconvenientes desaparecerían de ensanchar la calle del camino en el trayecto de

ella que desemboca en la calle Mayor que no cuenta con la anchura de diez metros, y declarar

esta obligatoria, para lo cual precisa que el ayuntamiento lo acuerde y marque a un facultativo

la redacción del oportuno proyecto580

L’alcalde que mostrava aquestes preocupacions era Pasqual Peris i governava un poble que, en només vint anys, havia passat dels 1272 habitats del 1900 als 1681 del 1920. Vi-nalesa sustentava aleshores la seua economia en l’agricultura tradicional, la producció

tinada, per tal que la caldera transformara l’aigua en vapor. Andreu queda viudo quan era Rafael de pocs mesos, i havia d’anar al treball amb el xiquet i, embolicat amb una manta, el gitava d’amunt les restes de iute i espart, que era el combustible font d’energia per produir el vapor. El tio Rafalet va nàixer a 1896, quan el seu pare ja era un músic de “dret i fet” que prenia part en les actuacions de la banda a tots els pobles de l’entorn en ple segle XX.” VALERO et al. 2002: 4.

579 Vicent Badia Cortina xifrava la producció agrícola de Vinalesa, cap a primeries de segle XX, en 80.125 pessetes de les quals, 52475 procedien de l’exportació. (Cf. BADIA 1942: 141).

580 AMV, Ayuntamiento Constitucional de Vinalesa / Libro de actas de las sesiones de dicha Corporación municipal / Empieza en Abril de 1916. termina en 28 de Junio de 1917, [Llibre núm. 1], Acta del 22 de juny de 1916, f. 4.


de teules i rajoles dels nombrosos rajolars de la rodalia i la fàbrica de sacs de jute que ocupava les instal·lacions de l’antiga factoria de filatures de seda, propietat de la família Trénor.

Els Trénor tenien una influència decisiva en l’economia municipal a la qual contri-buïen esporàdicament ara finançant les obres de clavegueram581, adés pagant les cal-deres per a les festes del poble582 o cedint un solar a l’Ajuntament per construir unes escoles noves, altra de les grans preocupacions del consistori:

“El Señor Presidente expuso: Que el Real Decreto de 23 de Noviembre de 1920 establece las

bases fundamentales administrativo-económicas y de carácter técnico a que la construcción

de escuelas ha de sujetarse, disponiendo que se realizará por el Estado, con la obligación los

ayuntamientos de proporcionar el solar de la superficie suficiente para llenar las prescripcio-

nes higiénicas y pedagógicas con arreglo a la matricula o curso escolares, quedando obligados

los propios ayuntamientos a invertir en material fijo una cantidad que no será inferior al

ocho por ciento del coste total del edificio, y corriendo a su cargo la obligación de conservarlo

y sostenerlo, sin que la cantidad que se consigue en el presupuesto anual sea inferior al uno

por ciento del citado coste, y el R. D. de tres Marzo actual que dicta reglas de garantia para la

construcción de los citados edificios.

Que en los que hoy están instaladas las clases, propiedad del Municipio, son insuficientes

para el curso escolar de este pueblo, lo demuestra el hecho de que constando este de trescientos

cuarenta y ocho niños de ambos sexos, de ellos comprendidos ciento doce en la edad de tres a

seis años, asisten a las escuelas próximamente la mitad, quedando un cincuenta por ciento sin

recibir la más elemental instrucción por no permitir la capacidad de las clases, que constan

cada una de 13’45 metros de largo por 5’05 de ancho y 4 de altura, admitir a mayor número

de alumnos, y aun a los que concurren se les obliga a permanecer en locales sin las necesarias

condiciones de luz y ventilación.

Por estas consideraciones, y ya que empresa de tal magnitud no le es posible acometerla al

ayuntamiento por lo reducido de su presupuesto y capacidad contributiva de la localidad,

compuesta en más de la mitad de obreros de las industrias establecidas en este término mu-

nicipal y limítrofes, la Alcaldía Presidencia tiene el honor de proponer al ayuntamiento que,

siendo así que los Señores Trénor y Compañía, que tienen establecida una importante fábrica

de hilados y tejidos de yute, han cedido al ayuntamiento el solar en inmejorables condiciones

por su superficie y situación, para construir unas escuelas, por estar enclavado en el jardín

de su casa castillo, cuyo croquis se complace en poner de manifiesto a los Señores Conceja-

les...”583

Tota aquesta aparent generositat es dóna en un clima de gran crispació popular sus-citada per la llarga vaga que mantenen els treballadors de la jutera entre octubre del

581 La família Trénor finançà les obres de canalització d’aigües residuals i escorrenties del Carrer Major, amb un prèstec de 3.000 pesetes que posteriorment va condonar. Cf. AMV, Acta municipal 13 Maig de 1920, Fol. 4.

582 “Al Alguacil José Judas Andrés, ocho pesetas cincuenta céntimos para completar el importe de las ollas dadas a los pobres el día de la fiesta a Nuestra Señora del Rosario, por contribuir a este gasto este año los Señores Trénor y Compañía con la suma de ciento cincuenta pesetas.” AMV, Acta municipal 8 Novembre 1921, Fol. 48.

583 AMV, Acta municipal, 10 Març 1922, Fols. 13-14.

F1. Les “Calderes” a Vinalesa.

F1


1919 i juny del 1920, una vaga que tindrá una forta incidència en les relacions veïnals —i, fins i tot, parentals— i que situarà algunes economies familiars en el llindar de la supervivència.

La vaga de la jutera no es pot entendre fora del context general que es viu al país, sac-sejat per les agitacions obreres, les lluites sindicals i l’ambient de conflictivitat social que hi regna en les darreries de la segona dècada del segle XX.

El 1917 constitueix tota una fita en una etapa de crisi laboral i d’efervescència pro-letària que es traduirà en nombroses vagues i avalots per tot el territori valencià i que tindrà el seu punt culminant en la vaga revolucionària del sector ferroviari. La majoria d’aquests incidents tenen un rerefons econòmic però comença a albirar-s’hi un pro-gressiu sentit ideològic, ja que molts d’ells són provocats per accions de solidaritat amb companys despatxats.

Aquest és el cas, justament, de la vaga de la jutera. S’inicia el 20 d’octubre del 1919 quan una treballadora veu rescindit el seu contracte per la comissió, segons l’empresa, d’una falta greu. El descontent per la precària situació laboral —llargues jornades, sala-ris desfasats, ambient insalubre, explotació infantil— i el context general de reivindica-ció obrera, havia creat les condicions necessàries per a que aquest incident desfermara la revolta: en poques hores la majoria dels 450 treballadors amb què comptava la fàbrica s’adherien a la mobilització i molts departaments aturaren completament la seua acti-vitat. La memòria col·lectiva apunta, però, altres obscures motivacions en l’inici de la

vaga que podria haver estat instigada per les desavinences entre el tècnic Francisco Orts i el director Francisco Soriano o, segons altres versions, per la pròpia empresa necessitada d’una reducció de plantilla a causa de la cai-guda de les exportacions —la Primera Guerra Mundial havia suposat una conjuntura molt favorable per a la fàbrica: els països conten-dents absorbien una bona part de la produc-ció que deixà de ser necessària en acabar el conflicte el 1918.

En qualsevol cas, el gran seguiment inicial de la vaga feia preveure una rectificació de l’empresa que mai es va produir. L’aturada es perllongà així durant vuit mesos; vuit mesos on intervingueren diferents mitjancers sense cap resultat: treballadors, sindicats —el Sin-dicat Únic de Treballadors—, ajuntament i, fins i tot, el rector del poble, Federico Sapiña; vuit mesos d’incertesa i conflictes, amb un

degoteig persistent de treballadors que abandonaven la vaga víctimes de les pressions de l’empresa o de la precarietat econòmica familiar.

A Vinalesa havia arrelat molt el catolicisme social propugnat pel pare Vicent, el jesuita valencià que creà els Cercles Obrers amb el recolzament, entre d’altres, dels Trénor Pa-

F1

F2


lavicino, propietaris de la fàbrica584. Aquest catolicisme social actuava tant de vàlvula de regulació de les tensions laborals com d’instrument de control del moviment obrer per banda de l’empresariat. La jutera comptava amb un bon contingent de dones adscrites a aquesta ideologia, poc procliu a les mobilitzacions proletàries, que jugà un paper de-terminant en la progressiva desactivació de la protesta.

Mentre, els resistents llençaven feroces invectives contra els treballadors que anaven abandonant la vaga i, molt sovint, aquests necessitaren la protecció de la Guàrdia Civil per a entrar i eixir de la fàbrica.

La memòria popular encara custòdia algunes de les cobles que cantaven els vaguistes contra els que havien capitulat davant l’empresa:

Tenim els cors oprimits,

apretats com els cudols,

estant mirant com els patos

es xuplen els caragols.

Entre Foios i Albalat

hi ha una séquia cantonera.

Ha caigut un esquirol

i si no el trauen s’ofega.

L’Ajuntament representa, des de bon començament, un paper calculadament ambigu en el conflicte, perquè si d’una banda el preocupa la grandíssima incidència que té la vaga en la vida quotidiana del poble, de l’altra tem enemistar-se amb el seu principal patrocinador. Tant és així que, ja ben avançada la vaga, arriba fins i tot a plantejar-se de dedicar-li la plaça del Castell a Trénor per la condonació del deute adquirit pel consis-tori en la reforma del clavegueram del Carrer Major. No sabem com anaren les delibe-racions del ple municipal, però finalment la proposta de l’alcaldia —llavors en mans de Miguel Alcaide, Micalet el Rei— es va desestimar i, en el seu lloc, el consistori aprovà per unanimitat retolar “el trayecto de la calle Mayor comprendido desde la segunda esquina de la plaza de la Iglesia, casa número sesenta y ocho, hasta la fábrica de dichos Señores, con el nombre de calle de los Señores Trénor y Compañía”, tot al·legant que l’empresa “siempre que se les ha pedido ayuda se han entregado con largueza a cuanto representa el progreso moral y material”585

La vaga acaba finalment el juny del 1920 amb un saldo ben magre per als treballa-dors revoltats: cap de les seues reivindicacions va ser atesa i la major part d’ells foren despatxats sense contemplacions. A més, el mateix rector Federico Sapiña que havia intermediat en favor dels treballadors, en va patir les conseqüències si atenem la crònica de José Ros Pascual: “Don Federico Sapiña, dejó más o menos violentamente su función a consecuencia de los sinsabores que la huelga de la fàbrica, medio de vida entonces de casi 500 obreros, trajo consigo. Enfermo de muerte, salió de Vinalesa”586.

La conflictivitat social, però, lluny d’aturar-se amb la fi de la vaga, augmenta de forma alarmant: robatoris, disturbis, altercats... És una època de pobresa i escassetat de sub-

584 A Vinalesa, concretament, La Sociedad Obrera de Socorros Mutuos de Vinalesa, la Unión, s’havia fundat el 19 d’abril del 1915.585 AMV, Acta municipal 13 Maig de 1920, Fol. 4.586 ROS 1982.

F1 i F2. El rajolar dels “Des-camisats”.


ministres, malgrat les iniciatives municipals per pal·liar-ho. Així, l’1 de juliol de 1920, l’Ajuntament demana al Governador Civil l’adjudicació de cent sacs de farina a preu de taxa, per bé que finalment en rep només vint-i-tres. I el setembre del mateix any, l’alcalde es reuneix amb els forners fer fixar el preu del pa que s’estableix a 0,75 pessetes el quilo587.

El consistori continua preocupat, a més, per la incomunicació del poble i segueix re-clamant l’habilitació de carreteres i camins que el connecten als principals eixos de co-municació comarcals. El 10 de juliol del 1921, l’Ajuntament aprova adherir-se a:

“la solicitud que por iniciativa de este ayuntamiento, y en virtud de acuerdo del día doce

de Junio de este año, elevan al Excmo. Sr. Ministro de Fomento los de Moncada, Alfara del

Patriarca y otros de esta comarca, en súplica de que el Estado construya una carretera que,

pasando por estos pueblos, termine en el camino Real de Barcelona o en las estaciones del

ferrocarril eléctrico de Foyos o Meliana”588

Un any després, el juliol de 1922, la sol·licitud és més ambiciosa: l’Ajuntament demana la construcció d’una estació de tren.

“(...) y como a la vez se han ocupado de la desviación del ferro-carril de la línea de Barcelona

para suprimir el paso a nivel del Grao, entiende ser de imperiosa necesidad y urgencia que una

representación de este ayuntamiento practique activas gestiones para conseguir que en el nue-

vo trazado se construya o levante estación en este pueblo, y comprendiéndolo así los Señores

Concejales acordaron por unanimidad que lo más pronto posible se traslade a Valencia una

representación lo más numerosa posible de este ayuntamiento a gestionar que la construcción

de la citada estación sea una realidad si el desvio de la línea férrea se realiza, para lo que se

solicitará el influyente apoyo del Excmo. Sr. Marqués de Mascarell y de cuantas personalida-

des puedan ayudar a este pueblo a conseguir se le dote de tan necesaria comunicación y de que

carece en la actualidad.”589

Però res d’això arriba. La modernitat es fa esperar, les condicions de vida no milloren i les mobilitzacions obreres s’agreugen. El que passa a Vinalesa, com ja hem dit, no és més que una escenificació local d’un moviment amb unes dimensions cada vegada més profundes; la tensió social augmenta cada dia que passa i la crisi del parlamentarisme dinàstic l’incapacita per a capgirar la situació i tranquil·litzar les classes dominants. En aquesta tessitura, els sectors més conservadors del règim inciten una “solució militar” que es materialitzarà amb el colp d’estat de Primo de Rivera. Té lloc el 13 de setembre de 1923 i s’imposa sense excessiva resistència: només els anarquistes —i els comunistes, però la seua implantació encara és ben bé testimonial— ofereixen una oposició ferma a la Dictadura. La resta de forces polítiques l’accepta amb més o menys entusiasme com un mal menor —un “paréntesi provisional” se’n diria— per redreçar una situació que semblava escapar-se de les mans.

La Dictadura substitueix els governs municipals existents per altres formats per per-sones presumptament adeptes que n’asseguren un control més ferm dels contingents obrers. A Vinalesa, el 3 d’octubre del 1923, vint dies després del colp d’estat, Miguel Alcaide, reelegit per a l’alcaldia el 1922, és cessat del seu càrrec i, amb ell, tots els al-tres regidors. Ocuparà el seu lloc Francisco Ros Mellado, Francisquet el Huerto. A més,

587 RESURRECCIÓN 2005: 143, 145.588 AMV, Acta municipal, 10 Juliol 1921, Fol. 40.589 AMV, Acta municipal, 27 Juliol 1922, Fol. 31.


es va il·legalitzar i dissoldre el Sindicat Únic de Treballadors i s’anomenà president de l’organització patronal de la indústria local Luis Rius Pascual, el tio Rius.590

“Que habiendo sido disuelta la Sociedad Sindicato único de Trabajadores con domicilio en la

calle Mayor número noventa y seis piso principal de este pueblo e instalado en el mismo local

la industria de cafe el vecino Joaquin Marco Alfonso, que se dé alta a este en el padrón de ar-

bitrio sobre bebidas de este tercer trimestre por las patentes de vinos, aguardientes compuestos

y licores del país, y sidra, crevezas y bebidas gaseosas...”591

El nou consistori, afronta de nou el repte de modernitzar la població i el 1926 adopta un ambiciós paquet de mesures que inclou la pavimentació d’un tram del carrer major i la instal·lació d’aigua potable:

Puesto a discusión el segundo extremo de la convocatoria, los Señores Concejales reconocie-

ron unánimes que deben mejorarse las condiciones higiénicas del pueblo construyendo buen

pavimento en la calle Mayor, dotarle de aguas para beber, construir el camino vecinal que

le ponga en comunicación con la carretera del Estado de Madrid a Castellón y saque a esta

localidad del aislamiento forzoso en que hoy se encuentra, y muchas otras mejoras que si bien

necesarias, ocupan lugar secundario con respecto a las mencionadas.

Sobre estos puntos discutieron ampliamente los señores Concejales abogando cada uno sobre

cual de las citadas mejoras era la más urgente necesidad llevarla a cabo, partiendo de que

la falta de medios actuales y potencia o capacidad económica de la localidad no permiten

realizarlas a la vez ni en consecuencia contraer compromisos que graven los presupuestos en

cuantia exagerada como consecuencia de la realización conjunta de todas ellas, hasta que

concretada la discusión a puntualizar por su orden qué mejoras se consideraban de preferente

realización, por unanimidad se acordó lo siguiente:

1º Adoquinar la calle Mayor desde la casa-fábrica de los Señores Trenor y Compañía hasta

donde empieza el desagüe frente a la calle del Doctor Don Rafael Mollá, y que para estas

obras se impogan las contribuciones especiales a que se refiere el articulo 332 del Estatuto

municipal.

2º Dotar al pueblo de aguas potables, para lo cual se abrirá un pozo y el agua se conducirá al

pueblo por medio de tubería, por no existir fuentes ni ríos en este término municipal.

3º En lo que respecta al camino vecinal hasta la carretera del Estado de Madrid a Castellón,

estando incluido en el plan provincial de caminos que ha formado últimamente la Exce-

lentísima Diputación, si bien de urgente realización, se espere al orden de construcción que

establezca, y si la lentitud de ella hiciera suponer que tardaría muchos años en construirlo, se

convoque al Ayuntamiento pleno, cuando se crea adecuado, para acordar la forma y manera

de que el mencionado camino se construyera en plazo mucho más breve del que se calculase lo

había de hacer la Excelentisima Corporación provincial.592

Aquesta iniciativa suposarà una important sagnia per a les arques municipals que, quatre anys després, encara n’arrossegaven les conseqüències: “los pocos fondos que hay en Caja están hipotecados por el empréstito del adoquinado de la calle Mayor...”593

Estem a les darreries de la dècada dels anys vint i ja començava a fer-se evident el fracàs polític i econòmic de la Dictadura: les mobilitzacions populars tornaven a ocupar els carrers i fins i tot els grups conservadors admetien que la presumpta solució militar no havia aconseguit atallar les arrels profundes del problema.

590 RESURRECCIÓN 2005: 151.591 AMV, Acta municipal, 22 Novembre 1923, Fol. 38.592 AMV, Acta municipal, 25 Octubre 1926, Fol. 39-40.593 AMV, Acta municipal, 30 Agost 1933, Fol. 2.


El moviment obrer manté la seua puixança i, malgrat la guerra bruta de la patronal, la CNT comença a assolir una hegemonia indiscutible.

A Vinalesa, el 1930, el sindicat anarquista promou la fundació d’una empresa rajolera cooperativa: l’anomenat popularment —i sovint amb un to pejoratiu— “rajolar dels descamisats”. Davall l’impuls del president del Sindicat Local de la CNT, Vicent Catalu-ña Sorní, i amb l’important patronici de Cayetano Vidal que aporta set mil pessetes al projecte, la iniciativa xoca frontalment, des del moment en què es fa pública, amb la res-ta de rajolars de la rodalia que faran tot el possible per fer-la fracassar —dissuadint, per exemple, al propietari dels primers terrenys adquirits per la cooperativa per construir el rajolar de fer-ne efectiva la venda.

Tot i aquesta oposició, la cooperativa tirà endavant: es compraren uns terrenys vora el camí de la Lloma de Foios i, a primeries del 1931, la xemeneia del rajolar començà a fumejar. El seu funcionament, marcat per les penúries econòmiques i la tenacitat dels fundadors, es perllongà fins el final de la guerra594, sent bombardejat en una ocasió per l’aviació dels colpistes —la coneguda Pava.

La proclamació de la Segona República, el 14 d’abril del 1931, fou rebuda a Vinale-sa amb eufòria i esperança. El seu projecte modernitzador —eleccions democràtiques, reforma agrària, millores socials— semblava encarar el futur amb molta més determi-nació i coratge que els règims anteriors. Ho feia, tanmateix, en un marc internacional clarament desfavorable, amb una economia en retrocés i una creixement preocupant dels moviments totalitaristes.

La depressió econòmica europea començava a deixar-se notar a Vinalesa on la jutera vivia una de les pitjors crisis de la seua història. El 1934 la situació s’ha fet insostenible. Uns quants treballadors de la fàbrica acudeixen a l’alcalde, ara Manuel Rodrigo, perquè hi intervinga:

“Agotados todos sus recursos para cubrir sus primeras necesidades se verán obligados a emigrar

por el hambre si no se busca una solución urgente al funcionamiento de la Fàbrica de tejidos

de Yute de esta población, toda vez que dicha entidad suspendió los trabajos y por consiguiente

su cierre que data de más de OCHO MESES y a pesar de los ofrecimientos hechos y demostrar

por los señores Trenor y Cia complacerles, bajo todos los conceptes, nada se ha conseguido y en

atención a ello se pone en conocimiento de este Ayuntamiento para que acuerde lo que estime

más procedente en beneficio Social del Pueblo”596

L’Ajuntament acordà llavors constituir una comissió que es desplaçara a Madrid per traslladar el problema al Ministeri de Treball. No sabem si pel resultat de les seues ges-tions o, simplement, perquè la jutera ja era pels Trénor una molesta càrrega, el fet que el 1935 abandonen la fàbrica que passa a mans de tres socis: Jáuregui, Orts i Corell. Aquest darrer en serà el seu propietari fins que, el 1982, es adquirida per Rafia Industrial Can-tabria S.A.

Les expectatives dipositades en la República comencen a esvair-se molt prompte. El projecte reformista del govern queda molt lluny de les aspiracions revolucionàries del sector més radical del moviment obrer. La irrupció de la FAI, els incidents armats i l’escalada general de la violència dibuixen un escenari de gran crispació i desordre men-tre els rumors de colp d’estat van fent-se més persistents.

594 RESURRECCION 2005: 159-161.595 Ibídem: 155.596 PEIRÓ 1936.


Aquestos rumors i l’avanç progressiu de la dreta, radicalitzen més encara l’esquerra i el govern es veu impotent per controlar la insurrecció obrera. La victòria del Front Popular en les eleccions del 1936 torna a obrir un horitzó esperançador, tant en les classes populars com en els sectors intel·lectuals que hi veuen la possibilitat de redreçar l’embranzida modernitzadora i aprofundir en els processos democràtics, però és la gota que va vessar el got del reaccionarisme dretà que, ni accepta el resultat de les eleccions ni veu viable la República per a la consecució dels seus interessos.

L’alineació de la patronal, la dreta més bel·ligerant i els sectors més conservadors de l’església en un front comú antireformista i, finalment, antirepublicà, desferma la ira de les organitzacions obreres que alimenten nombrosos avalots populars amb saquejos de seus polítiques i crema d’esglésies i convents. La conspiració militar troba així el context idoni perquè el Alzamiento puga ser ben rebut per una part important de la població.

El 18 de juliol del 1936 inaugura així una de les etapes més doloroses de la nostra història recent, amb una guerra de tres anys que devastarà l’estat i que obrirà una ferida encara avui per estanyar.

El seguiment desigual de l’alçament militar, afegit al desconcert amb què reacciona el govern republicà, tindrà, però, conseqüències imprevistes: entre elles, l’inici de la revo-lució que s’hi pretenia evitar.

La rereguarda republicana queda sumida en un buit de autoritat que suscita l’aparició de comités populars que prenen el poder a pobles i ciutats. Grups armats descontrolats imposen la seua força, creen un clima de terror i arbitren assassinats sumaríssims que, molt sovint, responen només a vells rancors personals, a un anticlericalisme visceral, o a lleus sospites de col·laboracionisme o de simpatia amb les forces colpistes. Són els tris-tament cèlebres passejos que omplin de cadàvers les cunetes de la carretera de Barcelona i la mota del barranc de Carraixet.

Vinalesa viu aqueixa nit fraticida el 28 d’agost de 1936. Nou persones foren assassi-nades aquella nit, set d’elles afusellades al barranc i altres dues —l’ex-alcalde Manuel Rodrigo i el regidor Arturo Ros— en algun altre lloc indeterminat perquè mai es varen trobar els seus cadàvers. Els set afusellats al barranc foren Olegario Pascual, el seu germà Eliseo Pascual, Miguel Alcaide, Asensio Rios, Alberto Navarro, Francisco Rius i el pare caputxí Aurelio Ample. Tres més, Rafael Rodrigo, Hermenegildo Monleón i Antonio Alcaide, que també entre els del passeig, aconseguiren salvar la vida en donar-los per morts, encara que el darrer fou assassinat unes setmanes més tard junt a Simeon Pardo en algun punt de la carretera de Barcelona, prop de Puçol.

I no acabarien aquí les execucions. A finals d’agost moria Alfredo Alcayde; el 14 de se-tembre, Vicente Orts, Modesto; el 29 de setembre, davant de l’alqueria del Picó, eren exe-cutats el sacerdot Ramon Santarrufina i el seu nebot Francisco Soriano; i el 14 d’octubre, dia de sant Honorat, vuit joves falangistes del poble que estaven empresonats: Clemente Alcayde, Miguel Alcayde, Jaime Alcayde, Angelino Blat, Manuel Rodrigo, Luis Andrés, José Ros, Angelino Blat i Manuel Romeu.

Els esforços governamentals per aturar el terror revolucionari semblaven clarament infructuosos i l’acció d’aquestos escamots criminals començava a desencoratjar les ments més lúcides del llibertarisme, com ara el català Joan Peiró que arribà a escriure:


“El que hom sigui burgés o capitalista, no és una raó perquè els revolucionaris els perse-

gueixin i l’exterminin. Tampoc no ho és perseguir i exterminar capellans i frares pel sol

fet d’ésser-ho. Molt menys no és cap raó el que els homes d’idees dretanes o els qui, sense

ésser-ho, votaren un dia per les dretes, puguin ésser assassinats com gossos, de manera

covarda i criminal. La nostra lluita és contra el feixisme”597.

La esquerda entre els partidaris de la revolució i els defensors de la legalitat repu-blicana —que volien acabar amb els grups descontrolats, reorganitzar la reraguarda, militaritzar les milícies i retornar-li a la República el seua tarannà democràtic i mode-rat original— s’eixamplava per moments mentre la CNT perdia posicions dintre de la jerarquia republicana i els comunistes, pel contrari, anaven constituint-se en un dels pilars més sòlids del govern.

Aquest procés de reestructuració ideològica dels quadres dominants es produirà en un marc de ferotges enfrontaments interns i obrirà una mena de segon front de batalla que tindrà com a escenari les principals ciutats republicanes —València i Barcelona— i els pobles de la seua rodalia.

Vinalesa viurà un episodi d’aquestes violentes batusses amb uns incidents que passaran a la Història amb el nom, una mica eufemístic, de “successos de Vinalesa” i que tindran el seu punt àlgid en l’enfrontament armat entre els Guàrdies d’Assalt, enviats pel govern, i les milícies llibertàries de la Columna de Ferro convocades pels anar-quistes locals, a les quals s’hi afegiran alguns coneguts personatges de la contornada com el ben bé llegendari Aurelio Tamarit, Pe-daços.

El comité popular de Vinalesa estava for-mat per un membre del PSOE, Dionisio Folguerà, que n’ostentava la presidència, tres membres de la CNT-FAI i tres de la UGT. Els anarcosindicalistes, des de l’inici de la guerra havien volgut emular la comuna llibertària establerta a Alfara del Patriarca, ano-menada ara Alfara Llibertat, iniciativa rebutjada pels altres quatre membres del comité. Es col·lectivitzaren la jutera i les perruqueries però no s’aconseguí col·lectivitzar la terra per l’oposició dels filosocialistes. Els afusellaments ja esmentats augmentaren el distan-ciament entre uns i altres.

Més tard, la supressió del comité popular i l’elecció d’un nou consell municipal seguint les instruccions del govern republicà ja instal·lat a València, acabà equiparant les forces ja que els membres passaren de ser-ne set a ser-ne vuit amb la incorporació d’un nou representant de la FAI. Això ocorria el vint de gener de 1937 ja en un ambient de clara confrontació entre els revolucionaris que, segons es diu, anaven armats a les reunions del consell municipal, i els legalistes que se sentien cada dia més forts per l’absoluta de-terminació de Largo Caballero de posar fi a la revolució.

Els incidents que donaren origen als enfrontaments armats, el primers dies de març del 1937, mai han acabat d’aclarir-se perquè les estratègies de propaganda i contrapro-

597 S’inaugurà el 14 d’octubre del 1946, dia de sant Honorat.


paganda dels mitjans de comunicació, controlats per les forces implicades, obliguen a agafar amb molta precaució totes les afirmacions que s’hi vessen.

Uns apel·len a la confiscació forçosa de terres per banda dels anarquistes; altres addueixen la presència de quintacolumnistes com a instigadors; i la memòria popular refereix una agra discussió al voltant de l’ús del teatre d’Acció Catòlica que la CNT feia servir per a l’aquarterament de les milícies i que els socialistes volien utilitzar per organitzar-hi un ball.

El fet és que els anarquistes demanaren ajuda al sindicat que envià una trentena d’homes al poble comandats pel conegut revolucionari José Pellicer (València, 1912-1942), l’anomenat Durruti valencià. Membres de la Columna de Ferro, que havia aban-donat el front en no voler sotmetre’s a la militarització propugnada pel govern, trobaren també en Vinalesa el lloc i el moment adequat per expressar el seu descontent amb les darreres decisions del comandament republicà.

Aquest, alertat pels seus correligionaris d’UGT-PSOE, envià una guarnició de Guàr-dies d’Assalt amb ànim dissuasori per a tractar d’impedir que la revolta agafara unes dimensions de més abast.

Tanmateix, els anarquistes els preparen una emboscada. Aquí intervé de nou la me-mòria popular que atribueix a Pedaços la instal·lació de dues metralladores, una en el campanar de l’església i altra, disparada per ell mateix, a la torreta del castell. Quan la furgona dels guàrdies s’apropa a la població, les metralladores obren foc, en maten a alguns d’ells i obliguen a retirar-se a la resta.

El poble, a poc a poc, va omplint-se de milicians que s’atrinxeren en carrers i terras-ses. Alguns recomptes parlen de més de tres-cents. El govern llavors, i vista la magnitud que estan prenent els esdeveniments, decideix actuar-hi de forma expeditiva i envia a Vinalesa un miler d’homes armats reforçats per tanquetes equipades amb canons i metralladores.

Les forces governamentals, després d’intensos enfrontaments, s’apoderen del control de la població i fan presoners un dos-cents anarquistes, la meitat dels quals procedien de la Columna de Ferro.

La resta fuig cap a Alfara on continuen les escaramusses en l’església i el castell de Sant Joan de Ribera fins que la revolta queda completament sufocada. Sembla que Pedaços aconseguí escapar sense ser detingut.

Fets com els de Vinalesa significaren la capitulació definitiva de la CNT i l’anorreament de les seues expectatives revolucionàries. De fet, la militarització de la Columna de Ferro s’acordà amb 92 dels seus membres empresonats a les Torres de Quart pels fets de Vina-lesa. El govern aconseguí controlar així la reraguarda, dissolent els comités i desarmant els llauradors col·lectivistes però, per als seus interessos, ja era una mica tard. En el front, els militars colpistes imposaven progressivament la seua superioritat a les forces repu-blicanes fins que el 1939 acabà la guerra amb la implantació de la dictadura franquista.

Els primer anys de dictadura van ser d’una gran duresa repressiva i si abans eren grups revolucionaris descontrolats qui feien “neteja ideològica”, ara era el propi govern qui, amb judicis sumaríssims i una arbitrarietat semblant, anava assassinant tots els sospito-sos de desafecció amb el règim. La onada repressora arriba a Vinalesa el 19 de novembre de 1939, dia en què es afusellat a Paterna Juan Saurí. A aquest jove rajoler de 28 anys

F1. Sabotatge del tren a Puçol pels Pedaços (1933). Temps de convulsions a l’Horta .


el seguiran Francisco Conejos (9 de maig de 1940), José Estellés (25 de maig), Fran-cisco Saurí (28 de juny), Ambrosio Vijuescas, Dionisio Folguera, Luis Rodrigo —tos tres membres del consell municipal representant, respectivament, PSOE, UGT i CNT—, Carlos Cataluña i Arturo Folguera (27 de juliol), Antonio Sorní i Rafael Sánchez (23 de novembre), Manuel Folguera (14 de gener de 1941), Francisco Llopis (8 de juny de 1942), José Gallent (3 d’agost), Francisco Cataluña (13 d’agost) i Francisco Navarro (23 d’agost). Dels setze, onze treballaven als rajolars, un era jornaler, altre mecànic i la resta llauradors, distribució que ens permet imaginar l’alineació política dins l’àmbit laboral en la Vinalesa de llavors.

La postguerra esdevé dura i ben penosa. Una recessió econòmica dramàtica porta la fam als nostres pobles, tots els avenços modernitzadors aconseguits per la república queden suprimits i el retrocés en tots els àmbits —econòmic, social, cultural, polític— és certament aclaparador.

El poble, esquerdat de dalt a baix per les rancúnies familiars i l’odi visceral que la con-tesa bèl·lica ha implantat, lluita per la supervivència amenaçat per la crisi industrial i la temerària autarquia del règim, mentre va refent-se a poc a poc d’un passat recent ben ominós i aprén a conviure amb la nova situació.

Si visitàvem Vinalesa cap el 1950, entraríem per una carretera estreta, acabada de pa-vimentar598, per on circulaven sense descans carros carregats amb jute i espart, o amb arena de la mar, i menats per carreters orgullosos de la força de les seues cavalleries. I trobaríem una població que equilibrava la seua economia entre l’agricultura tradicional i la indústria —els històrics rajolars i la ja modernitzada jutera que comptava amb 550 treballadors i confeccionava, majoritàriament, sacs d’espart.

El que ja no trobaríem és l’edifici del castell, enderrocat el 1945 perquè, segons el consistori “Ha llegado el momento de aprovechar esta circusntancia para urbanizar y em-bellecer la Plaza del Castillo, con derribo de los dos únicos edificios que quedan en la misma línea de dicha plaza”.

Comprovaríem també com la vida quotidiana començava a deixar de nou espai per a l’oci: veuríem els xiquets jugant a futbol en el llit del barranc fascinats pels èxits que la “davantera elèctrica” havia assolit en la dècada anterior i pel prestigi que el club parro-quial, l’Esplai, anava adquirint en les competicions comarcals; comentaríem la barran-cada del 1949, bevent barrejats o aiguardent amb alguns llauradors a les tendes —casa el Xurro, el Muserenc, Tissarra—; potser hi hauria partida de pilota al carrer major on Asensio Ample o Arturo Ros presagiaven els futurs èxits de Puchol i seguien una tradició que havia donat noms ben bé llegendaris com els Peleles, els Poblanos, el Surdo, Jaume el de la Grossa o el Gascó; podríem igualment assistir a les representacions teatrals de sainets clàssics valencians con El tonto del panerot, del rafelbunyoler Antoni Roig i Cive-ra, o Nelo Bacora, l’atribolat alcalde de Beniopa imaginat per Josep Peris Celda.

En la Vinalesa de mitjans de segle XX, el calendari anual venia determinat pels ritmes agraris i les festivitats religioses. La festa ha sigut i és un dels moments culminants de la vida en societat: un espai imprescindible que el calendari anual reserva com a vàlvula d’escapament de la quotidianitat; un espai complex on l’ordre establert es subverteix i es restaura alhora, on la comunitat es retroba i s’actualitza periòdicament i on, intuïti-

598 GARCÍA I OSUNA 2003; CHIRALT 2002.


vament si es vol, el poble es lliura al seguit de pràctiques simbòliques que la tradició ha organitzat i que constitueixen el pal de paller de la seua identitat col·lectiva.

La festa, per la seua dimensió cultural i identitària, conforma una part important del patrimoni immaterial dels pobles i hauria de ser susceptible, per tant, de la mateixa protecció que s’atorga al patrimoni arquitectònic o al patrimoni natural.

Les festes amollonen l’any: marquen l’entrada en les estacions, la fi de les collites, les commemoracions col·lectives i, sobretot, pauten i governen la religiositat popular.

Res sabem de com celebraven les festes els vinalesins d’abans del segle xx. Però si atenem a les escasses notícies que posseïm dels pobles de la contornada599, el programa festiu inclouria des de ben antic balls, bous i llançament de coets.

A Vinalesa, com en qualsevol altra comunitat rural600, el calendari festiu s’articulava, al voltant de dos grans eixos: d’una banda, les celebracions imposades pel calendari re-ligiós oficial com els cicles de Nadal i de Pasqua; i d’una altra, les festes locals agrupades en una seqüència d’hivern —Sant Antoni i Carnestoltes— i una seqüència al final de les collites organitzada al voltant del dia del patró.

L’any festiu s’inicia amb el sopar familiar de la Nit de Nadal i la Missa del Gall, celebra-cions que donen el tret de sortida al cicle nadalenc que es perllonga fins el dia de Reis. A Vinalesa era habitual la representació del Betlem per una colla de xiquets i xiquetes del poble.

Acabat el cicle nadalenc, arribava l’hora de Sant Antoni, la gran festa valenciana d’hivern601. La festa de Sant Antoni és una de les més difoses per tot el territori valencià on se celebra des dels anys immediatament posteriors a la conquesta cristiana.

La festa de Sant Antoni es va introduir a l’Horta, molt probablement, cap a mitjans del segle XIV, quan l’Orde dels Antonians s’establí al barrí d’Orriols on edificà un hospital per acollir els malalts del “foc de Sant Antoni” i a Rafelbunyol està ben documentada, com a mínim, des del segle XVI.

No sabem des de quan se celebra a Vinalesa —és possible que des del segle XVII— però encara hi manté la seua empremta de festa agrària i popular.

L’únic acte extraordinari del dia, que el diferencia d’altres festivitats, el constitueix la benedicció dels animals. El patronatge que el sant exerceix sobre el bestiar es justifica amb encantadores llegendes. Una molt propera conta que el governador de Barcelona el va manar buscar perquè sanara la seua filla, a qui se li havien posat mals esperits al cos. El sant arribà a la ciutat enfilat dalt d’un núvol i aterrà a la platja on se li va acostar una bacona que tenia un porquet amb les extremitats mal formades la qual cosa li impedia de caminar. El Sant el va sanar i el porquet, des de llavors, el va seguir per tot arreu.

D’aquesta manera o d’alguna altra, Sant Antoni esdevingué protector dels animals i des d’aleshores són moltíssims els pobles que, cada 17 de gener, beneeixen el bestiar. A l’Horta la benedicció més concorreguda té lloc al carrer de Sagunt de València, junt al convent dels Canonges Regulars de Sant Antoni. Probablement se celebra des dels segles XIV o XV. També té molta anomenada la benedicció de l’Ermita de Vera a Benimaclet que se celebra el diumenge següent al desset de gener.

599 Vegeu, per exemple, FRECHINA 2004a: 3-22.600 La bibliografia de la festa de Sant Antoni a terres valencianes és molt abundant. El lector interessat pot adreçar-se a la visió general

que en proporciona MONFERRER 1994 i la bibliografia que s’hi relaciona.601 Cançó arreplegada a Vinalesa per SEGUÍ 1980: 139.


Passat sant Antoni i Carnestoltes, l’arribada de la Pasqua suposava un dels pocs mo-ments del calendari on es relaxava una miqueta l’estricte control de les relacions in-tersexuals: xics i xiques passaven unes hores junts, lluny de la vigilància adulta, fet que propiciava l’inici de moltes parelles. Les colles de joves i adolescents anaven a les eres —als quatre camins de Foios— a botar a la corda, ballar la tarara, envolar el catxerulo, menjar-se la mona i esclafar l’ou bullit en el front de la pretesa o el pretés recitant allò d’“ací em pica, ací em cou, ací t’esclafe la punta de l’ou”.

Abans el rector havia beneït les cases amb el ritual ara perdut de la salpassa. El capellà i els escolans passaven pel poble, i al llindar o al costat de cada casa hi tiraven una cu-llerada de sal mullada amb aigua beneita. La humitat feia que la sal quedés enganxada a la porta o a la paret. Els de la casa era costum que donaren alguna cosa al capellà, nor-malment, ous (d’aquí el nom de sal i ous), que els escolans recollien en una cistella. Era la benedicció de la casa tot recordant Moisès en el moment de la Pasqua a Egipte, quan va manar pintar, amb la sang de l’anyell pasqual, les llindes de les cases dels israelites perquè passés de llarg l’àngel exterminador.

Els xiquets acompanyaven la comitiva cantant:Ous ací, ous allà,

martellades a léscolà.

Ous a l’armari,

cistellades al vicari.

Ous al ponedor

cistellades al retor. 602

Maig era el mes de les rondes nocturnes, les enramades, la benedicció del terme —el dia 3, festa de la Santa Creu—, el rosari de l’aurora i les primeres comunions.

Rondes i enramades propiciaven una segona oportunitat per iniciar relacions de fes-teig —l’interessat anunciava les seues intencions amb una enramada de murtra i flors a la porta de la pretesa que per la nit vigilaven els amics— o per cancel·lar-les de manera expeditiva amb una enramada de fulles de carxofera i rabos de cebollí.

El cant de l’aurora es practica encara en moltíssims pobles —Albalat dels Sorells, To-rrent, Corbera, la Vall d’Uixó... El dia assenyalat, a trenc d’alba, un grup d’homes recorre els carrers de la població i amb cants reiterats, que alternen monòdia i polifonies, des-perta els parroquians perquè assistesquen al rosari.

A la tardor, les festes patronals marcaven un descans en els dures feines agrícoles. El patronatge de Sant Honorat data de ben antic. Ja el 1570, el senyor de Vinalesa, Luis Juan, regalà a l’església una relíquia del sant603. Tanmateix, la tradició popular assegura que sant Honorat s’erigí com a patró del poble després del 14 d’octubre del 1651, quan la seua relíquia impedí que la fúria del Carraixet devastara la població. Des d’aleshores, segons la devoció popular, la intervenció del sant ha estat decissiva en innombrables ocasions per lliurar al poble de la barrancà.

La seua festa se celebra el 14 d’octubre i en són clavaris els homes de 50 anys. Un element central en la litúrgia festiva vinalesina són les calderes. El guisat i repartiment

602 MARTÍNEZ ALOY (1925): 1023.603 Las calderas para los pobres, Levante, 5-9-1951.


de calderes en festes sembla tindre el seu origen en un pràctica caritativa àmpliament difosa des del segle XVII, si més no: l’anomenada olla dels pobres que congregava el dia de festa major tots els indigents, captaires, invàlids i rodamons de la contornada i que en alguns llocs assolia la condició de veritable institució benèfica604. Hom recorda, inclús, l’edició d’una mena d’almanac on constava el lloc i la data de celebració de calderes de tota la geografia valenciana.

A l’Horta de València i algunes comarques properes (la Ribera, el Camp de Morvedre) aquestes calderes han estat majoritàriament vinculades, fins ben entrat el segle XX, a la celebració de la festa de sant Antoni —Massalfassar605, Massamagrell, Rafelbunyol, Foios, Alfara, Albuixec, Gilet, Benifaió, Oliva...— per bé que amb excepcions impor-tantssq, com ara les mateixes calderes de sant Honorat de Vinalesa o les de sant Pere Nolasc del Puig on la tradició assegura que es guisaren per primera vegada el 14 de set-embre del 1654, quan hi desembarcaren un centenar de captius redimits pels mercedaris i procedents de l’Alger, l’aspecte desvalgut dels quals va commoure la població.606

A mitjans del segle XX les calderes benèfiques desapareixen o esdevenen l’àpat central del ritual festiu, guisades ara ja per a tot el poble que acudeix amb tota mena d’atifells per “parar caldera” i menjar-se-la després amb la família o els amics en dinars molt so-vint multitudinaris.

Els cuiners, tots homes, gaudeixen d’un tracte greu i reverent i els seus noms perduren en la memòria dels veïns.

A Vinalesa, com a la de la resta de pobles de l’Horta, les calderes són una variant co-rregida i augmentada de l’arròs amb fesols i naps: arròs caldós —o, més aviat, melós—, amb els fesols i naps a què al·ludeix la denominació acompanyats d’embotit, garreta de vedella, cansalada de porc, penca, cardet i creïlla. Les proporcions de tot això són un secret ben guardat pels iniciats. Es posen al foc, de llenya de taronger, cap a les nou del matí i hi romanen entre cinc i sis hores.

Altre element important de les festes vinalesines era el cant d’estil i les albaes, no de-bades el poble comptava entre els seus veïns amb un cantador de renom, Lluís Sorribes Quirós (1908-1991), conegut en el món del cant com el Xiquet de Vinalesa.

A més de sant Honorat, Vinalesa també celebra santa Bàrbara —en Gafaüt, organit-zada pels homes de 40 anys— i la Mare de Déu del Pilar —de la qual se’n fan càrrec els joves de 21 anys.

Malgrat els profunds canvis, socials, econòmics i culturals dels darrers anys, el pa-trimoni festiu de Vinalesa gaudeix d’una salut esplèndida —amb festes de nova im-plantació com les Falles—, com correspon a un poble actiu i dinàmic que sap escollir i conservar amb cura les seues tradicions.

Un poble que donà la benvinguda a la transició democràtica amb molta esperança i expectatives de prosperitat i que ara, amb un ajuntament democràtic, un grapat d’associacions que promouen i dinamitzen la participació ciutadana —ames de casa, penya taurina, club d’espeleologia, scouts, club ciclista, associació ornitològica, club de bàsquet, associació de dones...— , i una economia venturosa i diversificada, encara el futur amb optimisme i decisió.

604 FRECHINA 2001: 14-16.605 A Almàssera es guisen en agost, durant la festa al Crist de la Fe; a Bonrepòs i Mirambell, en les festes del Pilar —ja estan documen-

tades el 1874—; a Borbotó, tot i que encara s’anomena festa de les calderes, han estat substituïdes per paelles i tenen lloc el dia del Crist de la llum; a Burjassot, se celebra un concurs de guisat de calderes en les festes de sant Roc; a Montcada, es guisen en les festes de santa Bàrbara; a Museros tenien lloc per Sant Vicent, etc.

606 PÉREÇ 1998: 93.

3.

183182 -3. Patrimoni. L’herència dels avantpassats

3.1. Arquitectura religiosa de Vinalesa3.1. L’església parroquial de Sant Honorat

La llarga presència del Cristianisme en aquestes terres de llevant —com també de l’Islam— condicionà la configuració de les ciutats, però també dels pobles i llogarets que s’espargien per la seua geografia. Com és el cas de moltes poblacions que envolten el cap i casal, poca cosa podem afegir avui al coneixement del que suposà el naixement de Vinalesa com a comunitat humana, ja que l’esborrament de les petjades més antigues de la seua existència com a tal ha estat tan intensa secularment que solament la pervivència de determinada terminologia toponímica o d’alguns símbols i obres públiques, civils i religioses (juntament amb la conservació de documents puntuals) donen fe d’aquest. El temple major de Vinalesa se’ns presenta avui com un dels testimonis més reeixits de la llarga història d’aquesta localitat de l’Horta Nord, malgrat que en origen no fou l’actual el seu emplaçament primitiu ni la seua primigènia advocació coincideix amb la contemporània.

El cas de l’església que ens ocupa, situada des d’antic (probablement des de la con-questa i repoblació cristiana) junt al palau o castell de la vila607, amb una altra advocació i, consegüentment, titular608; de la qual deixà constància Joaquim Giner el 1752 en un gravat titulat S. Honorato Arpº. Arlatense Pon. y Titular de Vinalesa. Se hizo a exps. De D. Ands. Gil y Aliaga609. Capella de reduïdes di-mensions pel que tras-llueix, discreta espadan-ya i porta de mig punt, finestral en la façana i ornaments allunyats de l’estètica medieval en què suposadament fou erigida, endevinant-se al darrere la traça del pa-lau amb una torrassa.

Se sap que aquest edi-fici serví com a vicaria

607 MARTÍNEZ ALOY (1925): 1022-1023, confirma que: “Antes de visitar la iglesia parroquial moderna debemos hacer mención de la antigua, cuyos muros incrustados en un ángulo del castillo permanecen en pie para testimoniar su existencia. Parece ser que este pri-mitivo templo fue una capilla que persistió como filial de la parroquia de Foyos...”. D’aquest edifici diu, a més, el cronista de la ciutat de València: “Si toda el área que hoy ocupa el gran edificio llamado castillo fue en algún tiempo solar de un alcázar, bien podríamos decir que los señores de Vinalesa disfrutaron una de las mansiones feudales más capaz de nuestro reino; pero es posible que una vez posesionados del bélico predio los monjes de Valdechrist, le adicionarían otras fincas contiguas para formar un conjunto muy amplio que satisficiere las necesidades de la Comunidad... Sobre el cuerpo principal del castillo levántase una rectangular y almenada torre... hace pensar en alguno de los torreones chatos y robustos que antaño flanquearían la antigua fortaleza”, pp. 1021-1022.

608 Ibídem, p. 1026, refereix sobre el particular: “Extrañábamos la ausencia de otras imágenes, pinturas, retablos y objetos antiguos pro-cedentes de la iglesia vieja, cuando al entrar en la nueva sacristía nos sorprendió una tabla grande con buena pintura del siglo XVI que representa dos santos de cuerpo entero: uno es indudablemente San Miguel y el otro dicen que es San Antonio Abad. Puede ser, pero también puede ser San Honorato, coetáneo del cenobita, fundador y abad como él, y además mitrado, circunstancia denunciada por un báculo que no encajaría bien en la estampa de San Antonio. Declaramos aventurada nuestra opinión, pero caso de acertar, sospecha-ríamos si esta tabla corresponde al altar principal del templo anterior. Para admitir esta segunda hipótesis, nos faltaría un justificante de la presencia del arcángel. ¿Fue acaso titular de la parroquia, antes de recibir ésta la reliquia de San Honorato?”. Aquesta obra formà part segurament del retaule que, per a la capella de Sant Miquel i Sant Antoni, s’ordenà fer a l’hereva d’Antoni Pérez (i muller de Pere Montalt) en la Visita Pastoral de 1583. De ser així, les suposicions de Martínez Aloy adoleixen de fundament i, potser, en el cas de tindre l’antiga església alguna titularitat pogué al·ludir a la Mare de Déu (de l’Assumpció?).

609 Ibídem, p. 1023: “... el pulcro y correcto dibujante valenciano Joaquín Giner compuso una interesante lámina de 167x100 milímetros que reproduce la imagen del santo prelado arelatense, llevada en procesión por el rector y precedida de cuatro prohombres del lugar. Vese en el fondo la fachada principal del templo, que acusa moderna restauración, y también se distingue, detrás de la espadaña, el torreón del castillo...”. Cal assenyalar que (seguint a l’autor valencià) aquest malaurat artífex féu una altra planxa amb la imatge del sant francés, conservant-se ambdues en l’arxiu parroquial. Suposem que després de la desfeta de la Guerra Civil desaparegueren o es destruiren. Sobre la seua petjada artística, vegeu ALCAHALÍ 1897: 140.

F1. Calze, 1803.

F2. Campana costat nord.

F1 F2


perpètua de la parroquial de l’Assumpció de Foios, tal i com ho feren també els veïns d’Albalat dels Sorells i Meliana, els quals anaren desmembrant-se de la ma-teixa entre els segles XV i XVIII610. En el cas de Vina-lesa, aquest fet es produí el 27 de juliol de 1472 sent

Gabriel García el senyor directe: “La desmembración se hizo a su instancia, obteniendo el derecho de patronato para él y sucesores en virtud de letras ejecutoriales que llevan la fecha de 19 de julio de 1473”611. Segons traducció de mossén Ramón Cortina612, rector de Sant Honorat, reproduïm la butla que redactà Roderic de Borja a instàncies del Papa Sixte IV, precisament quan com a bisbe de València visità per última vegada la seua terra i el seu magnífic seguici viatjà des del Puig fins a la capital del regne pel cami-real de Bar-celona613:

“Rodrigo, por la misericordia divina Obispo de Albano, vicecanciller Cardenal de la Santa

Iglesia Romana, legado de la Sede Apostólica en Valencia. A nuestro amado en Cristo Juan

Marroma, canónigo valentino salud en el Señor. El afecto de sincera devoción que nuestra

amada en Cristo, la noble mujer Ricua García, señora de la villa de Vinalesa, matrona de la

diócesis de Valencia, da pruebas de profesar a la Iglesia Romana y Silla Apostólica, la merece

dignamente, que concedamos con gusto a sus deseos, en especial a los que ceden en aumento

el culto divino y en la salvación de las almas con toda la autoridad y poder para con Dios; y

más si a la verdad a Pío Papa II de feliz memoria dice se le había expuesto de parte de cierto

Gabriel García, entonces señor de dicha villa, y de la misma Ricua, que la iglesia parroquial

del lugar de Foyos, de la dicha diócesis, tenía algunas villas sufragáneas entre las que se encon-

traba la villa de Vinalesa y cuyos habitantes, por la distancia de la iglesia parroquial ya para

oir misa y demás oficios divinos, iban a ella y tan notorio y sabido

era que por la dejadez y negligencia del Rector de dicha iglesia o su

vicario, que era el único o solo para todas estas villas sufragáneas, en

tiempo de mortandad ni podía a sus parroquianos administrarles

los sacramentos de la Iglesia y oir confesiones, más aun oyendo las

confesiones de los enfermos de las villas sufragáneas o en la misma

iglesia propia, se separaron algunos de la dicha villa de Vinalesa sin

recibir los Santos Saramentos no sin grande peligro de sus almas,

por todo lo cual el dicho Gabriel, movido de piedad y deseando ob-

viar en lo sucesivo estos peligros y proveer a la salud de las almas

de dicha villa, proponía erigir o fundar una capilla de nuevo o que

fuese fundada y edificada en la dicha villa de Vinalesa, de los bienes

que Dios le había dado, servida por un presbítero que en la mis-

ma celebrase cuantas misas fuere necesario, y esto nos proponía Pío

610 Sobre el particular vegeu: Ferrer 1998b, FERRER 1995 i FERRER 2002, entre d’altres. Albalat fou la primera població en deslligar-se (1454), seguida de Vinalesa i, finalment, Meliana (1789). La parròquia, no obstant, forma part de l’arxiprestat de Montcada.

611 SANCHIS SIVERA 1922: 454.612 Sobre aquest document i el rector que s’encarregà d’ell, vegeu CÁRCEL 1985: 40 i 47.613 COMPANY 2002: 130 i ss.

F1 F2

F3


Papa entonces a nuestro Vicario en nuestra iglesia Valentina, en las cosas espirituales, para

que llamados por el Rector de dicha Vinalesa (et talis quicumque fuerint evocandi) y otros

que hubiesen de ser llamados de las cosas predichas y de sus circunstantes por si mismo se

informase diligentemente y si por semejante información hallare ser todo verdad, el predicho

Gabriel, de los bienes que Dios le ha dado en la dicha villa de Vinalesa, y en el lugar para ello

conveniente y a propósito, pueda fundar y edificar una capilla servida por un presbítero que

en la misma, los Domingos y días festivos y cuantos fuere oportuno, celebrara misas haciendo

que el mismo presbítero bendiga el pan y el agua los días de Domingo, y oir confesiones del

dicho Gabriel y su esposa y sus sucesores de la dicha villa de Vinalesa, sus domésticos y a todos

los habitantes utriusque sequ personae de la dicha villa... Datum Romae anno a nativita-

te Domine millesimo quadringentesimo septuagésimo secundo. Die XXVII Julii pontificatus

nostri anno secundo. Sixtus PP IV”614.

Segons es dedueix d’aquesta documentació, però, sembla que cap església hi era a la vila, circumstància que ens fa pensar que l’única capella a l’ús estaria situada en la casa pairal dels García, aleshores senyors de la localitat, fet habitual en moltes vivendes nobles de l’època. Tanmateix, i a pesar de la desmembració, Vinalesa no es constituiria en parròquia fins l’any 1527, com es dedueix d’una anotació feta a continuació de la transcripció esmentada.

Després d’aquest esdeveniment crucial que suposà per als feligresos de la localitat no tindre que satisfer cap contribució en forma de delmes a la parròquia matriu de l’Assumpció de Nostra Senyora de Foios, així com disposar de serveis litúrgics i, conse-qüentment, sagramentals propis i circumscrits al seu terme, poca cosa podem aportar de bell nou al seu coneixement puix, exceptuant la seua fisonomia coneguda a través del gravat de Giner i de la taula amb “Sant Miquel i Sant Honorat (?)”, solament poden donar fe vora d’una desena de peces escultòriques i d’orfebreria que per fortuna es con-serven en la casa abadia. Es tracta d’un interessant “Crist jacent” nu i un “Sant Francesc de Paula” de vestir que, per la seua factura, sembla pertanyeren al sis-cents; una petxina baptismal d’argent (1601), un encenser i una custòdia del s. XVII, una naveta d’argent (1698), un portapau d’argent amb la imatge del sant titular (s. XVIII) i dos ornaments de la Mare de Déu d’Agost (una corona en forma de sol i escut amb l’anagrama de la

614 APV, manuscrit sense signatura.

F1. Capitell del cor alt.

F2. Corona de la Mare de Déu d’Agost, 1719.

F3. Custòdia, s. xvii.

F4. Detall portada v.

F5. Detall portada vi.

F4 F5


Verge amb què se la coronava —“electa ut sol” — i una mitja lluna que es disposava da-vall dels peus — “pulchra ut luna” —), de 1716.615

No obstant aquesta minva de notícies, i tenint en compte la pèrdua i destrucció de l’arxiu parroquial en iniciar-se la guerra del 1936, la conservació d’un extracte en què es relacionen les Visites Pastorals entre el 6 de març de 1570 i el 23 de novembre de 1921 es converteix en un complement de primer ordre per a esbrinar detalls de la seua fàbrica.616 Així doncs, algunes referències que al·ludeixen determinats detalls del primitiu temple incideixen en el vas de les ànimes on es soterrava el veïnat i en l’adornament del taber-nacle (1570); en el tabernacle, ara de fusta daurada, on hi havia un petit cofre d’argent i, dintre d’aquest, un altre d’ivori, o en el portapau que calia fer per a l’altar de Sant Roc i en l’adecentament del fossar (7 de maig de 1574); en l’adquisició d’un modern missal romà i un altre portapau millor, així com en la creació d’un benefici sota l’advocació de Sant Honorat instituït per Violant García, esposa de S. de Torres i Monpalao, senyor de Vinalesa, o l’execució d’un crucifix per a davant de l’altar pintat sobre guadamassil (13 de maig de 1579); en la creació d’un retaule per a l’altar de Sant Miquel i Sant Antoni a expenses de la muller de Pere Montalt a realitzar en 1584, en l’altar de la Concepció

de Nostra Senyora a expenses de Joan Abat (20 de novem-bre de 1583); en la reparació de la casa abadia (5 de maig de 1591); en el retaule escultòric de la Mare de Déu i de Sant Honorat, en la nova pica baptismal, en la necessitat de tancar una finestra que des de la casa de la senyoria s’obria a l’altar major per seguretat dels ornaments sagrats (21 de desembre de 1593); en la institució de la Confra-ria del Santíssim Sagrament (17 de gener de 1599); en la campana i en la porta del fossar, en l’altar de Sant Roc i Sant Sebastià, en les casulles i capa (2 de juny de 1602); en

la millora dels seients del temple i d’una biga de la casa abadia (26 de juny de 1605); en una altra capa (28 d’agost de 1608); en l’acollida a l’arquebisbe fra Isidor Aliaga en processó i sota pal·li (14 de gener de 1621); en la neteja dels pa-raments, portes i altars de l’església de medalles, in-dulgències, gojos... (1625); en el cor, en les ares dels altars (26 de setembre de

615 A pesar de l’opinió de MARTÍNEZ ALOY (1925:1025) “Una ligera inspección de los altares secundarios sólo pone a nuestra vista piadosas imágenes, que en el terreno de la Historia del Arte no pasan de mediocres”, pensem que algunes d’elles, almenys les que han perviscut fins els nostres dies, no s’ajusten a aquest criteri. Opinió que tampoc compartim quant a l’orfebreria conservada, molt més rica i variada que molta de la que custòdien altres esglésies de la comarca. Respecte als ornaments relacionats, comprovem que en l’inventari dels objectes pertanyents a l’Assumpta de l’església realitzat el 23 d’agost de 1892 hi ha: “Una corona diadema y media luna de plata sobredorada adornada con piedras y otra corona y media luna de hoja de lata” (APV, Inventario de todas las prendas y objetos pertenecientes a la imagen de Ntra. Sra. de la Asunción de Vinalesa, sense signatura).

616 APV, Visitas Pastorales, sense signatura. Es conserven 39 fulls manuscrits en què es relacionen un total de 35 Visites. Igualment, una altra relació deguda a la mateixa mà, més que succinta sintètica, s’ocupa dels diversos inventaris que es realitzaren en depen-dències parroquials entre 1621 i 1818. Vegeu CÁRCEL 1985: 42.

F2

F1

F3


1634); en el testament de Joan Abat que deixa certa quantitat de terra per al manteni-ment de la capella de la Concepció de Nostra Senyora (28 d’abril de 1656); en el fossar que es troba enfront del temple parroquial, en els altars que necessiten tancar-se: del Sagrari, del Sant Crist, de Nostra Senyora de la Llet, de Sant Roc, de les Ànimes del Pur-gatori (del retaule homònim de la qual s’assenyala que siguen esborrades les figures in-fernals “de modo que no puedan conocerse, porque causan irreverencia”) i de Sant Miquel i Sant Antoni (21 de desembre de 1658); en un nou llit per a la Mare de Déu d’Agost, en la reparació de l’orgue, en la nova imatge i corona d’argent per a la Puríssima i en la seua anda processional, en la trona (8 de desembre de 1663); en la millora de l’orgue, en la cura dels llibres parroquials, en la neteja del cementeri i en la disposició d’una creu de fusta al centre del mateix, en la substitució del retaule de les ànimes -per estar trencat- per un altre de nou, en la renovació d’un calze amb patena, encara que el peu siga de bronze, així com la custòdia (19 de juny de 1667); en una creu d’argent per a l’altar major, en una imatge menuda de Nostra Senyora del Rosari, en l’arrencament d’una garrofera que hi havia al cementeri, en la restauració de la capella de Sant Miquel, en un quadre de la Mare de Déu del Rosari que substituïra el retaule de les ànimes (12 d’octubre de 1676); en la fundació de la Confraria de Nostra Senyora del Rosari en 1694, en les imatges de la Puríssima, de la Verge del Rosari, del Nen Jesús, de Sant Joan Baptista i dues de Sant Honorat, en la cura del paviment de l’església (23 d’octubre de 1698); en les tres escultures que hi ha del sant titular (8 de desembre de 1735); en l’estat indecent en què es troben les capelles de Sant Roc i de Sant Antoni Abat (16 de desembre de 1758) i en el daurat de dos calzes, en el canvi de l’ara de l’altar de Sant Roc (30 d’abril de 1770). Informacions que continuen en 1771 pel que fa a la benedicció d’un nou tabernacle617

Dades que, des que es beneí la nova església parroquial (14 d’octubre de 1779), desapa-reixen en anar quedant en desús litúrgic l’antic edifici: “No se diga Misa en la Parroquia antigua los días de fiesta, a no ser cuando resida Dª Isabel de Cotes, muy bienhechora... y suele traer un sacerdote”618.

El nou temple eclesial degué d’iniciar-se segura-ment a començaments de la setena década del set-cents, quan el senyoriu el detentava la cartoixa de Valldecrist (Altura), la po-blació arribava a 85 cases i el nombre d’habitants era de 730619. Coincidint amb les renovacions d’altres esglésies pròximes com les de Foios, Albalat dels

617 APV, Papers solts, sense signatura.618 APV, Visita Pastoral de 5 de setembre de 1782, sense signatura: manament núm. 19. Sortosament, Martínez Aloy (1925: 1024), en-

cara sembla que conegué aquest temple i el descrigué: “Es indudable que el estilo churrigueresco penetró, a principios del s. XVIII, en la vieja iglesia pues así lo denuncian los follajes de escayola y alabastrines que engalanan el arco gótico del testero, las grandes cornisas de los muros laterales y los nervios de la bóveda...”. Tot i això, en l’APV es conserva una carta, sense signatura (4-VIII-1879), tramesa a l’Arquebisbat, per la qual se li sol·licita permís per a celebrar el primer centenari de la construcció de l’església, que palesa aquests termes: “Que en el día catorce de octubre de mil setecientos setenta y nueve se bendijo la Yglesia parroquial de este pueblo y desde la Yglesia vieja, que ya no existe, a la misma se hizo la traslación de Nuestro Dios Sacramentado”.

619 APV, Visita Pastoral de 30 d’abril de 1770, sense signatura. Sobre el senyoriu del cenobi de l’Alt Palància, vegeu els estudis que li ha dedicat VIDAL (2004 i 2006).

F1. Incenser, s. xvii.

F2. Lluna dels peus de la Mare de Déu d’Agost, 1719.

F3. Naveta, 1698.

F4. Panys i clau antigues de l’ermita de S. Bàrbara, 1719.

F4


Sorells, Bonrepós i Miram-bell, Burjassot, Godella... La peculiaritat que, en pri-mer lloc, majorment crida l’atenció és que l’antiga construcció no fou ende-rrocada ni s’aprofità per a edificar el nou edifici; el qual fou traslladat més cap al nord junt al camí que conduïa a Alfara, peculia-ritat que potser indicara que la primigènia es troba-ra dintre de les propietats senyorials (realment ados-sada a la casa de la senyoria, tal i com es comprova en la Visita Pastoral de 1593). La nova església encara no acaba de respondre als cri-teris estilístics que, des de la Reial Acadèmia de Belles Arts de València, creada el 1768, s’anaren estenent per tot arreu des de la seua sec-ció d’arquitectura; ja que en la seua ornamentació predominen les llicències

preacadèmiques clarament inspirades en els assoliments precedents, doncs beu direc-tament de les remodelacions dels temples dels Sants Joans (1699-1701) i de Sant Martí (1735-1753) a València, o dels Sants Reis (ca. 1740) d’Albalat dels Sorells i de la Mare de Déu del Pilar (1755-1770) de Bonrepòs i Mirambell.620

L’edifici621, construït de nova planta, emprà la rajola i el tapial sense lluir (excepte la façana i la base de les dues torres) en tot el seu perímetre i s’estructurà en quatre trams a banda de la capella major. Adoptà una considerable alçada i sembla que en el projecte original hi havia projectada una segona torre que acompanyara l’única que s’elevà en la dreta de la línia de façana. Els sòlids contraforts sostenen la volta tapiada de canó del temple i, alhora, acullen les capelles interiors; les quals estan cobertes amb voltes bufa-des i comunicades entre si. L’altar o capella major denota majors dimensions que la resta dels trams i s’accedeix a ella per mitjà d’apilastrats còncaus i un arc toral extraordinària-ment decorat amb filigranes i cartel·les daurades, diverses figures al·lusives al titular i, al centre, uns angelets i querubins entre núvols flanquejant una custòdia.

620 Sobre aquests deutes evidents, vegeu BÉRCHEZ (1993: 68 i ss.) i BÉRCHEZ i GIL (1999: 386-389).621 Les descripcions més actualitzades del mateix cal veure-les en GARÍN 1983: 329-330 i GARÍN 1986: 579-580. Tampoc cal deixar

de banda les voluntarioses (i de vegades, inexactes) aportacions de mossén Pedro Sucías Aparicio en la seua obra Notas útiles para escribir la historia del Reino de Valencia [Distrito de Valencia], Biblioteca Municipal de València, Mss. En els nostres dies també es pot trobar informació literària i gràfica en la xarxa per mitjà de la web de l’Ajuntament de Vinalesa.

F1

F2 F3


En planta no s’adverteixen novetats significatives, per quant el seu traçat és fidel re-flex de l’arquitectura contemporània (a cavall entre l’ambient novator i il·lustrat imme-diatament anterior a l’art acadèmic), encara que la conjugació interior entre aquesta i l’ornamentació que l’abilla resulta d’una plasticitat notable i d’un efecte visual certa-ment aclaparador, a pesar de la seua matisada il·luminació. Els contraforts exteriors, nus i coberts de teula a l’exterior per tal d’evitar filtracions, adopten portes a dins forma de pilastres acanalades corínties amb pedestal sobre les que s’assenten un potent arqui-trau denticulat d’ampli fris blavenc —en el que es succeeixen garlandes florals i motius relatius a la litúrgia (tiara i creu, casulla, encenser...) —. Damunt d’aquestes pren cos la volta tapiada amb llunetes, que donen pas als recercats de les finestres laterals, emmar-cada en cada tram per arcs torals discretament exornats amb selectes cornucòpies que tenen l’aparença de joies. Aquest cobriment clou en el seu punt més elevat amb florons que —com altres elements— són encara deutors de l’hipecorativisme consubstancial al barroc valencià.

L’altar o capella major, com és habitual, es troba a una major alçada que la resta del temple i s’accedeix per una embocadura d’allò més curiosa en obrir-se pas a través d’apilastrats corbats i arcada toral propera a l’horror vacui –com s’ha dit-. Tanmateix, el més cridaner dels seus paraments (a banda del retaule realitzat en la postguerra, que vingué a substituir l’anterior “... severo y algo pesante, como todos los de su tiempo”622), són dos relleus anònims que disposats en els costats de l’Evangeli i de l’Epístola narren dos episodis de l’hagiografia de Sant Honorat; obres que no han atret l’atenció d’aquells que s’han anat ocupant de les seues vicissituds malgrat semblar de bona qualitat i que, possiblement, s’adscriguen a la segona meitat del s. XIX. Al respecte, cal incidir en què per a Martínez Aloy la decoració divuitesca “[d’estil] precursor de lo académico, muy atento a la ponderación de los elementos, al orden, a la simetría y al ambiente religioso; pero... no pudo librarse de una nueva decoración, practicada, al parecer, en el período Isa-belino, que si bien respetó el ábside, metió mano en los muros laterales interpolando con las capillas, a guisa de pilatras, listones coronados de bruñidos chapiteles de oro”623. Efectiva-ment, tot sembla indicar que, quan finalitzà la construcció de l’església el seu abillament interior quedava lluny d’oferir un aspecte –diguem-ne- unitari, per la qual cosa, tenint en compte l’esforç econòmic que degué de realitzar la feligre-sia i la comunitat de Valldecrist, suposem que les capelles anaren acoblant retaules, pintures, es-cultures i altres ornaments pro-cedents del primitiu temple. Fet que provocà que temps després es mamprenera una completa remodelació que li proporcio-nara unitat. Així doncs, aprofi-tant la celebració de la primera centúria de la seua edificació, el rector de la parròquia (llavors

622 MARTÍNEZ ALOY 1925: 1025.623 MARTÍNEZ ALOY 1925: 1024

F1. Passatge de la vida de Sant Honorat.

F2. Petxina baptismal, 1601.

F3. Portapau de S. Honorat, s. xvii - xviii.

F4. Relleu de la Capella major, aparició als monjos de Sant Ho-norat.

F4


mossén Joaquim González), confirma en una carta adreçada a l’Arquebisbat sol·licitant el trasllat del Santíssim Sagrament a la capella de la Comunió “Que empezados los tra-bajos para la restauración de dicha Yglesia con la autorización de V. E. ...”624. Referint, tot seguit, en una missiva posterior “Que con fecha de 26 de Marzo último espuso a V. E. que, empezados los trabajos para la restauración de la Yglesia parroquial de este pueblo... Terminada la restauración del Presbiterio y de la bóveda de dicha Iglesia, pueden los fieles oir la Santa misa más cómodamente diciéndose en el altar mayor y no conviniendo que el SSm. Sacramento esté en el altar mayor sino solamente en los días que haya de exponerse a la pública veneración, ni que se diga en él la Santa misa cuando trabajen o haya recelo de que se trabaje en la Yglesia...”, afegint a continuació “... que hasta que finalize dicha restauración de esta Yglesia ...”625.

Menció especial mereixen els vuit llenços que, localitzats damunt de cada una de les arcades del temple, ofereixen diverses escenes de la vida del seu titular. Pintures a cavall entre els segles XVIII i XIX (potser inclús que executades coincidint amb la reforma que precedí la celebració del primer centenari de l’edifici) d’allargada i freda factura acadè-mica i anònima autoria que han estat recentment restaurades626.

En la capçalera del temple es localitzen també la sagristia i la capella de la Comu-nió, espais que s’adapten a les dimensions que hi resten entre els paraments de l’altar i l’amplària dels contraforts. Són, per tant, habitacles allargats i més prompte estrets que, a pesar d’aquesta circumstància, no desdiuen dintre del conjunt religiós. La sagristia (en el costat de l’Epístola), il·luminada per finestrals que s’obrin al carrer lateral, presenta severa i nua ornamentació sota una emblanquinada volta de canó, mentre que la simè-trica capella al·ludida (o Sagrari), amb llum artificial, denota un estil i decoració propis del segon quart del dinou.

La façana de la parroquial s’alça davant d’una placeta que la separa del carrer Major i li confereix caràcter i aspecte monumental. Aquesta és de perfil mixtilini rematada per elaborats pinacles petris (alguns d’ells renovats per altres de ceràmica tosca de menor creativitat), un parell de gràcils òculs, interessant portada de pedra tallada amb forní-

624 APV, Papers solts, (26-III-1879), sense signatura.625 APV, Papers solts (27-I-1880), sense signatura.626 En l’exposició realitzada en l’Ajuntament amb el títol: Del text a la imatge. Les pintures restaurades de la vida de Sant Honorat. Vegeu

també Tortosa, J. “Vinalesa saca los colores a San Honorato”, Levante-EMV, 12-X-2005, p. 26. També pot consultar-se l’article de mossén F. Gil Gandia “De nuevo Sant Honorat y otras historias”, Levante-EMV (5-XI-2005).

F1 F2


627 L’estima que demostrà per aquesta parròquia de l’Horta Nord l’entranyable Paco Gil, si me permet la llicència l’actual canonge de la Seu, ha estat de tal importància que seria un desagraït qui açò subscriu no reconéixer-ho encara que siga en nota a peu de pàgina. De tothom és coneguda l’afecció del benemèrit religiós per ocupar-se de determinats aspectes de la cultura valenciana en la secció Èl Trinquet’ del diari Levante-EMV.

628 MARTÍNEZ ALOY 1925: 1024.629 Respecte a l’estudi de les campanes que encara resten en ús: “La grossa” (1779), “Santa Maria” (1875) i Maria (1915), és impres-

cindible la consulta de la pàgina web http://campaners.com. En l’APV, Papers solts, sense signatura, hi ha una sol·licitud per a la benedicció d’una campana —potser l’anomenada Maria— adreçada a l’Arquebisbat per l’aleshores rector de Sant Honorat, mos-sén Federico Lapiña (datada el 24-V-1915), en què refereix el següent tenor: “Que al hacerme cargo, hace un mes, de esta parroquia hallé que una de las campanas de la torre o campanario estaba rajada; y viendo que hacía falta para el mayor esplendor del culto y siendo grandes los deseos de todos los fieles (que se han dignado pagarla hasta con sobrante), mandé que se fundiera y que se hiciera del mismo peso y medidas poco más o menos...”.

cula per al sant titular i dues torres –una d’elles inacabada, com s’ha esmentat-. Treballs realitzats en la darrera dècada del s. XX (sent rector mossén Fran-cesc Gil Gandia627) han contribuït a conferir-li unitat, alhora que su-bratllen el mèrit de la portada i del campanar. La portada s’estructura en dos cossos, l’inferior mostra sobre alts i lli-sos pedestals pilastres i retropilastres tosca-nes acanalades sobre les quals es disposa un equilibrat arqui-trau denticulat amb clàssic fris de tríglifs i metopes, sobre el qual s’eleva un frontó partit curvilini i sengles pina-cles. Al centre s’obri la fornícula amb forma de petxina per acollir a Sant Honorat, la qual presenta en el seu apilastrat ordre compost i remat per un frontó triangular denticulat i petits pinacles laterals. Cal ressaltar que en el llindar de la porta d’accés hi ha un anagrama dintre d’una rica cartel·la “de no fácil interpretación”628 que, al nostre modest parer, fa referència alhora a la Mare de Déu i a Sant Honorat d’Arlés, al capdavall recordant l’advocació mariana i la titularitat de la parròquia.

Pel que fa a la torre, a la qual s’accedeix per la casa abadia annexa i pel cor alt que es desenrotlla als peus del temple (a l’altura de l’òcul gran de la façana), es una construc-ció típica de la diòcesis de València, per quant a un cos inferior sòlid i quadrat s’afegeix el cos que sosté les campanes629 – de rigorós ordre toscà- i dos cossos més que, seguint l’estil del precedent, serveixen per a embellir-lo i conferir-li esveltesa i enlairar-lo gràcies a un penell amb la silueta del sant gal. Desproveït de lluïment, mostra l’habilitat dels

F1. Rostre del Crist Jacent, s. xvii.

F2. Sant Francesc de Paula, s. xvii.

F3. Torre inconclosa.

F4. Vinalesa.

F4F3


630 “Una Hermita de Santa Barbara mui Capaz, y de bella Archiectura. Se concluyó el año 1743 y se dixo la primera Missa el dia de la San-ta en virtud de Letras del ordinario, y estando Beneficiandola el dia antes concurrio la casualidad de pasar por delante el excelentisimo señor Don Andres Mayoral que iva de Camino, y assistio.” MUÑOZ Y LUCIENTES 1753: fol. 133r. En la documentació senyorial del segle XVI ja se cita una ermita en aquest lloc.

seus artífex en l’ús de la rajola, un producte ben familiar en l’indret puix la major part de l’obra civil, pública i religiosa es construí des d’època foral amb rajola i teula no sola-ment de Vinalesa, sinó d’Alfara, Montcada, Foios o Albalat dels Sorells, principalment.

3.1.2. Altres edificis religiosos

No cap dubte que l’edifici que històricament ha rebut majors atencions per part del veïnat de Vinalesa ha estat la seua parròquia, com ha quedat palés en línies anteriors. No obstant aquest fet, comú per altra banda en els pobles de la rodalia, cal significar que al-tres construccions de caire religiós que s’espargeixen pels termes municipals de l’Horta Nord són dispars depenent siga un lloc o un altre. És a dir, acompanyant l’església solen haver-hi una o dues ermites dedicades indistintament a la Verge, a Crist o a un divers santoral d’especial devoció en indrets fortament lligats al món rural, juntament amb calvaris (dels quals hi resten en l’actualitat escassos exemples), cementeris (abans parro-quials i avui, majoritàriament, de gestió municipal), cenobis de les grans ordes monàs-tiques (més localitzats, evidentment) i convents (molts d’ells arrelats en els pobles de la comarca gràcies a la seua dimensió instructiva i educativa).

Pel que fa a Vinalesa, lérmita de Santa Bàrbara —acabada d’enllestir en la primera meitat del segle XVIII630, situada en el raval de Gafaüt, a la vora del camí d’Alfara— és fidel reflex d’una arquitectura eminentment popular per acollir la imatge d’una santa de provada tradició en la nostra geografia.

F1


631 Sobre les campanes de l’ermita, vegeu la web del Gremi de campaners.632 Vegeu al respecte la descripció realitzada en els anys vuitanta del s. XX per Garín 1986: 580. Sobretot perquè d’aleshores ençà hi ha

hagut canvis substancials, especialment a l’interior. La web de l’Ajuntament (http://www.vinalesa.es) recull, igualment, la descrip-ció del monument i fotografíes adients. El primer que, tanmateix, li dedicà unes línies fou Sucías: 117-118.

633 APV, Papers solts, sense signatura (document de 1816).

Precedit per la base i part del fust petris d’una antiga creu, probablement medieval, que ha perdut part del mateix i el remat cruciforme que li donava caràcter (substituït per una creu de forja metàl·lica actual), es tracta d’un edifici rectangular, suposem que de rajola i tapial, amb coberta a doble vessant, reforçat per dos parells de contraforts exteriors, senzilla sagristia annexa i modesta espadanya631 damunt de la façana. Conjunt que ha estat recentment restaurat, circumstància que fa que acuse lluïment en tot el seu perímetre i certa sensació d’estranya `modernitat’.

L’interior tampoc no ha segut alié al pas del temps i a les successives remodelacions que se li han practicat. Així, una vegada traspassada la portada adintellada que s’obri al front (en el llindar de la qual hi ha un plafó ceràmic de la titular i, damunt, l’únic finestral que il·lumina l’interior, a més d’un rellotge solar a un costat), crida l’atenció el mosaic Nolla que pavimenta el sòl amb les típiques composicions geomètriques d’intens cromatisme i efecte òptic. La manca de capelletes laterals, aprofitant el gruix dels contraforts denota la senzillesa de la construcció; la qual presenta una única nau coberta de volta de canó, simulades llunetes i flo-rons pintats, equilibrat entaulament i pilastres acanalades adossades d’ordre corinti i capi-tells daurats.

L’altar el forma una fornícula per a la imat-ge escultòrica de la ti-tular emmarcada per dues pilastres i deco-ració contemporània a base de motius florals, arquitectures fingides, cortinatges i dossers632.

Del cementeri, si-tuat des dels inicis del s. XIX633 en l’eixida del poble cap a Alfa-ra —entre l’ermita de Santa Bàrbara i el cal-vari—, sabem que resta en ús des del primer dia d’agost de 1816, doncs consta que el darrer ca-dàver soterrat a l’antic fossar (enfront de la primitiva església) ho

F1. Volta de l’església.

F2. Altar de l’ermita de S. Bàr-bara.

F3. Creu.

F4. Ermita de S. Bàrbara, mo-saic nolla.

F3F2

F4


féu l’últim dia de juliol d’aqueix any. Construc-ció que obeeix les or-dres que dictaminaven l’edificació fora dels pobles dels cementeris.

L’antic calvari queda situat en les immedia-cions del barranc de Carraixet, en els confins del terme pel nord-oest, i és un dels pocs que encara es mantenen en ús, a pesar que les seues dimensions s’han re-duït des de la postgue-rra. Es tracta d’un espai circular voltat de tàpia i casalicis ceràmics per a les estacions del Via Crucis (i els Set Dolors de la Mare de Déu al seu interior) que pre-senta al centre una creu i abundant vegetació a base d’oliveres que li confereix certa apa-rença romàntica634.

Per últim, la capella del col·legi de Santa Joaquina Vedruna és el darrer dels edificis religiosos de relleu que ens crida l’atenció. Es tracta d’un espaiós temple uninau historicista de sabor neoromà-nic propi de les primeres dècades de la passada centúria, orfe de capelles als costats, provist de tribunes laterals amb arcades geminades i coberta amb volta tapiada de canó, llunetes i òculs. L’altar major sembla un absis romànic en la seua configuració, al qual s’accedeix per un potent arc toral, i als peus presenta cor alt. La façana (emblanquinada com la resta del temple), amb discreta espadanya635, s’obri a l’interior del col·legi i mos-tra aqueix esperit eclèctic en la seua configuració.

634 Ibídem. Vegeu també la web de l’Ajuntament de Vinalesa.635 Sobre les campanes de la capella, consulteu la web http://campaners.com.

F1 F2

F3


3.2. Vivint a la vora del Carraixet: poblament i urbanisme de Vinalesa al llarg del temps

3.2.1 Un colp d’ull a la població de vinalesa entre l’antigor i la modernitat

Amb data u de gener de l’any 2005, Vinalesa comptava amb una població de 2.592 habitants, dels quals 1.334 eren dones i 1258 homes. Tenim escassa informació respecte de com ha evolucionat al llarg del temps la població de Vinalesa, però sabem que en 1572 aquest municipi comptava amb 153 habitants, i que en els anys centrals del segle posterior (cap al 164636) eren ja 211 ànimes. Escolano637, en 1610, constata l’existència de cinquanta cases. L’espai de temps que discorre, des de la conquesta feudal en el segle XIII fins a la fi del sis-cents, ve marcat a la nostra terra, d’igual manera que a la resta de la Península Ibèrica i d’Europa, per successives crisis demogràfiques, unides la majoria de vegades a episodis d’epidèmies, conegudes de forma genèrica com “la pesta”. Aquesta malaltia, o grup de malalties —pesta bubònica, pesta pulmonar, pesta septicèmica, àn-trax—, l’agent vector de la qual eren les puces de les rates, delmà les poblacions al llarg de diverses centúries. A València, es tenen notícies de repetits brots de pestilència en els anys 1326, 1334 i, de manera especial, en 1348, any de la “Pesta Negra”, que mantingué rebrots al llarg de la següent centúria i que eliminà més del 30% de la població. Durant els anys 1646 i 1652 la pesta aparegué de nou i gairebé arribà a eliminar un terç de la població.

En l’any 1713 encara persistien els ja assenyalats 211 habitants. Per contra, en el da-rrer terç d’aquesta centúria, es copsa un salt quantitatiu rellevant; i així, en 1787, amb una tècnica demogràfica que ja podem considerar plenament estadística moderna, es comptabilitzen 691 habitants638. No obstant això, Cavanilles, durant 1794, retalla la xifra d’habitants de Vinalesa a 580639. Uns anys més tard, iniciat ja el segle XIX, cap a l’any 1817, l’erudit Borrull situa la població de Vinalesa en 495 habitants. Ja durant l’any 1846, es registra un aug-ment força considerable del nombre de veïns, amb 761 habitants. Xifra que torna augmentar de forma consi-derable en el darrer terç del vuit-cents, amb la presència a Vinalesa de 1.112 habitants (l’any 1876).

636 PÉREZ PUCHAL 1971: 1-30.637 ESCOLANO1610: Llibre VII (336): “De los pueblos de la huerta de Valencia que dexamos empadronados ene. Capitulo passado, nos

quedan por andar los siguientes: Binalesa, o Benalesa, como pronunciavan los Moros, co cinquéta casas...”.638 Biblioteca Nacional, ms. 2274, ff. 340-349, [Vecindario del Reino de Valencia] 639 CAVANILLES 1789: 315-321.

F1, F2 i F3 . L’Ermita de Sta Bàrbara.

F4. Enraonant entre vells murs centenàris.

F4


Nogensmenys, el segle XIX no estigué lliure de certes crisis demogràfiques, de-rivades també d’una sèrie d’epidèmies. Successius atacs del còlera —una infecció aguda de l’intestí prim, pro-duïda per la bactèria vibrio cholerae, que provocava una abundant diarrea i deshidra-tació—, es manifestaren de forma virulenta sobre la nos-tra comarca, ajudats pel des-coneixement que es tenia de

la malaltia i l’absència de mesures higièniques, ja que les aigües contaminades per la bac-tèria s’utilitzaven per beure i regar les verdures del camp. Se succeïren epidèmies de còle-ra els anys 1834, 1854 i durant el binomi 1859-1860, però foren les de 1865 i la posterior

de 1885 les que assoliren una especial gravetat. Així, per exemple, durant l’epidèmia de 1865, el primer mort en la nostra comarca es produí al terme de Massamagrell, un 16 de maig, i el darrer a Campanar, el 25 d’agost. En-tre ambdues dates, la infecció afectà un total de 4.219 veïns de l’Horta, dels quals mori-ren 1.959. Vinalesa no fou aliena a aquesta conjuntura, que es perllongà entre el final

de la primavera i el principi de l’estiu d’aquell any. El còlera afectà ací 83 persones, de les quals moriren 48 —la primera el 2 de juny i la darrera el 22 de juliol.

Al llarg del segle XX, i fins el nostres dies, la població de Vinalesa s’ha duplicat, passant dels 1.272 habitants de l’any 1900 als 2.592 de l’any 2005. Malgrat aquesta duplicació del nombre de veïns, es tracta d’un creixement moderat, dins un context comarcal de gran creixement demogràfic que ha multiplicat per cinc la població de l’Horta de València en una centúria. La causa del modest increment en aquest cas, cal buscar-la en el creixement vegetatiu640, que en ocasions ha estat negatiu, i només s’ha vist pal·liat per l’arribada de certa immigració, fonamentalment de ciutadans d’altres indrets del territori valencià, els quals han traslladat la seua residència a Vinalesa. La presència d’immigrants d’altres indrets espanyols i estrangers és, en termes tant absoluts com relatius, baixa. La compo-sició per edats del conjunt de l’actual població de Vinalesa mostra una lleugera tendèn-cia a superar l’envelliment que darrerament l’ha caracteritzat.

640 Es refereix a la diferència entre naixements i defuncions, o el que entenem per moviment natural de la població.

F2

F1


3.2.2. Evolució urbana de Vinalesa: D’universitat medieval a municipi del segle XXI

L’actual parcel·lari urbà de Vinalesa ens mostra un poble de forma allargada on, de punta a punta, a tot estirar, s’arriba al kilòmetre de distància.

El carrer Major, primitiva espina dorsal del nucli urbà -amb una orientació nord-sud, relicte de la trama medieval-, és també, a hores d’ara, centre neuràlgic de la vida del poble. I, sens dubte, és aquest carrer un dels elements decisius que ajuden a entendre el tarannà històric dels vinalesins.

A grans trets, poden distingir-se tres zones històriques principals al poble: la primera és la zona entorn la plaça del Castell, església i carrer Major —aquesta darrera via, com ja hem assenyalat adés, n’és l’eix central. Resulta prou versemblant que aquest espai, etapa islàmica al marge, hagués estat el nucli primigeni del poble actual.

La segona zona o anell, seria l’entorn de l’antiga Fàbrica de la Seda, el barri de Gafaüt i els vol-tants de l’Ermita de Santa Bàrbara.

I en tercer i darrer lloc, es troba la zona del carrer Doctor Mollà (eixida cap a la Carretera de Bar-celona) i els carrers Cura Sapiña i en di-recció al Carraixet i el camí cap a Bon-repòs i Mirambell.

3.2.2.1 Bennalesa, d’alqueria andalusí a pobla feudal (s. VIII-XIII) De la Vinalesa islàmica, igual que ocorre en gran part dels pobles de l’Horta de

València, no trobareu ni palaus, ni banys, ni alcàssers, ni socs, ni jardins, ni muralles, ni tampoc mesquites ni torres. D’una banda, perquè allò era més típic i genuí de medines importants —cas de València (Madina al-Turab)—, o alqueries de certa entitat —com Paterna, Moncada o Bètera—; i d’altra banda, perquè si n’hi hagué, senzillament no ho sabem i esperem que l’arqueologia ens diga alguna cosa. Les generacions posteriors de cristians no deixaren pedra sobre pedra d’aquells sarrahins i les seues cases i edificis urbans. No obstant això, si pareu atenció, tenim la possibilitat, almenys per uns anys, o això sembla, de contemplar i xafar el major monument islàmic de tota la comarca i possiblement un dels més grans de les terres valencianes, la Séquia de Moncada. Sí, evidentment, el canal principal i les seues derivacions més importants han mudat la pell i el personal que treballava als camps banyats per les seues aigües. Però el seu reco-

F1.

F2.

F3.

F4.

F4F3


rregut —des de la gola (assut) a Paterna fins al seu darrer sospir a la ratlla entre Puçol i Sagunt—, i alguns dels seus noms, són encara els mateixos que fa vuit o deu segles. Qui ho hauria dit! Tecnologia medieval funcionant entre el GPS dels cotxes, el turbo del tractor o l’iPOD i mòbil de darrera generació. Comptat i debatut, un veritable privilegi i luxe per als nostres sentits —tan esvaïts per l’alè de la “capital” i els espais urbans que devoren el nostre patrimoni rural—, i no cal dir, un necessari recordatori i memòria del treball de moltes generacions d’avantpassats que amb la seua suor i esforç donaren fesomia al terme i el poble.

Com ja assenyalàrem de forma reiterada al capítol de la Benivolesar andalusina, la unitat bàsica del pobla-ment rural d’aleshores era l’alqueria enmig de camins i séquies.

Centrant-nos en les cases de la vella alqueria islàmi-ca, llar dels antecessors an-dalusins de Vinalesa, no és un secret, que a hores d’ara, romanen en el més absolut dels silencis. O almenys, això

sembla en el sòl que xafem hui, ja que com insinuàvem adés, el subsòl resulta més car de veure i més difícil de conéixer que allò que observem a diari pels carres o camins de la contornada.

No obstant això, una passejada virtual sobre les restes trobades en altres indrets de la geografia valenciana, més a prop o més lluny, sumat a allò que conten les fonts do-cumentals del passat, pot ajudar-nos a descriure com vivien aquelles primeres famí-lies llauradores de Vinalesa. Si equiparem la realitat dels musulmans de la contornada

als seus paisans d’altres racons rurals d’al-Àndalus, la grandària de les cases solia ésser reduïda sobretot en comparació amb els habitatges dels cristians peninsulars641. Dins l’arquitectura de l’Horta islàmica i, malgrat la seua proximitat a la gran medina va-

641 “Cuando los cristianos entraban en una ciudad musulmana con la intención de establecer allí su residencia, se sentían impactados por la aparente pequeñez de la escala del paisaje urbano. A resultas de esto, solían agruparse dos o más casas en una sola...”. GLICK 2007.

F1

F2 F3


lenciana, l’ús dels materials casolans o més immediats al lloc de construcció fou molt probablement una constant.

Per als menys avesats en exercicis imagi-natius, proposem un sa exercici de viatge turístic o excursionisme de caire antropo-lògic a qualsevol aldea o poble del Magrib actual, amb especial esment a la zona del Rif. Una vista aèria de la regió, o la sempre més constructiva i reposada marxa a peu, ens pot permetre observar in situ els darrers vestigis d’estructures de poblament clànic rural amazig642, allò més paregut a les velles alqueries islàmiques que hi havia a l’Horta. Encara que no busqueu una vella horta amb l’estil i la grandària de la nostra, perquè no la trobareu; senzillament, els avantpassats d’aquests musulmans no tenien una madî-na de les dimensions de la València islàmica taifal. A més a més, dins aquestes terres africanes, tampoc s’instal·laren després de manera estable colons cristians per bastir més séquies i ampliar a destall tota la terra del terme.

3.2.2.2 Corda i pams a la Binalesa medieval. Una aproximació al seu primer parcel·lari conegut (s. XIV-XV)

Superada la convulsa etapa de conquesta d’aquestes terres per la host jaumina, resul-ta manifesta l’absència d’estabilitat en el temps del successius senyors que ostentaven el domini i propietat del nou senyoriu. Aquesta situació, resultava un clar entrebanc per a la favorable concreció d’un projecte urbanístic colonial a Vinalesa. Nogensmenys, aquest retard d’una planificació urbana regularitzada a l’ús de l’època, no elimina la possibi-litat de l’existència d’un primer solar urbà, més o menys espontani, fruit d’iniciatives constructives lligades a les primeres famílies de colons cristians. Famílies de llauradors, que agrupades sobre la zona central de l’actual del poble, pogueren assolir motu proprio la iniciativa d’articular un primera nucli residencial. Aquest parcel·lari primigeni, amb casals, corrals a la vora i poca cosa més, seria senzill i amable, en consonància amb la modesta idiosincràsia i nombre del seus veïns. Ací, ni vall, ni muralles, ni torre, ni castell, ni església, ni altres edificis de relleu recolzaven el projecte urbanístic del lloc. Així, front a la grandiloqüència del veí foier, important centre parroquial, administratiu i senyorial del rerepaís a aquesta banda del Carraixet, —i bolcat sobre la gran “autovia” que era el Camí cap a Morvedre643—, els de Vinalesa crearen un reduït espai urbà sense estri-

642 Dits berbers en la historiografia clàssica, una denominació despectiva que els donaren els pobles colonitzadors.643 L’actual Carretera de Barcelona que creua pel mig dels nuclis urbans d’una sèrie de pobles de l’Horta Nord nasqué com gran

autovia entres els segles XIV i XV, sent un dels nusos de comunicacions més importants de la ciutat de València i la seua principal via d’eixida cap al nord del litoral mediterrani. Una rellevància ja narrada pel cronista Carreres Zacarés a principis del segle XX: “Lo pont de Carraixet fonch fet a 21 de febrer de 1401. En el Concell de 21 de febrer s’acordá que «com lo pas del Riusech, que es entre la Creu e les forques, cami de Murvedre, sia molt enujos e no poch perillos a temps daygues, en tant que no ha gran temps hi nega un hom, per tal lo dit honorable Concell volent proveir e percloure via a tals perills esdevenidors provei e ordena que la pecunia de la obra de Murs i Valls de la ciutat sia feta un pont suficient en lo dit pas, per lo qual los viandants, en lo dit semblant temps, puxen anar e passar sens perill en aquell lich...»”. CARRERES 1930: 261-262.

F4

F1.

F2.

F3.

F4.


dències, discretament encaixat a l’esquerra del barranc, al camí o ruta que connectava Alfara, Foios, Macarella i Carraixet —mitjançant el pas d’aquesta rambla seguint el curs del caixer principal de la Cequia de Moncada.

Dins dels aspectes purament descriptius, la morfologia que mostra l’esquelet princi-pal del nucli més antic de Vinalesa resulta pròpia d’una pobla644 o refundació cristiana

d’època baix-medieval. Al-menys, en la configuració del recinte urbà, aparentment, no s’endevina cap petjada o rastre del poblament islàmic preexistent.

La disposició espacial que s’observa ací correspon al tipus poble-camí, amb una sèrie d’edificacions de tipus rectangular arrenglerades de forma ordenada i perpendi-cular a un carrer principal obert645. Immobles que ana-ren alineant-se, uns als costat dels altres, a esquerra i dreta d’aquest vial, i agrupats mit-gera contra mitgera, segui-ren la mètrica urbana feudal present a terres valencianes. Així, aquest primer teixit urbà de Vinalesa, plegat ma-joritàriament a l’ombra de l’omnipresent carrer Major, basculà en la seua concepció cap al sector d’horta irrigat pel “royll apellat de carraxet”.

És aquesta una típica i genuïna operació urbanística, de l’estil de les executades a l’Horta de València o al-tres indrets del territori valencià entre els segles XIV i XV646, que potser regularitzaria l’hipotètic poblament inicial desordenat a la vora del camí. Sense que, a hores d’ara, expectants d’una intervenció arqueològica sistemàtica al poble o l’ocasional trobada de documentació d’arxiu, puguem determinar una data concreta o exacta per al projecte inicial de constitució del loch de Vinalesa, i resseguir, fil per randa, l’evolució històrica immediata del seu solar.

644 “En principi, la denominació de ‘pobla’, tal i com s’utilitza a la documentació dels segles XIII i XIV, es refereix a una fundació urba-na de nova planta. Una pobla, doncs, pot identificar-se perfectament amb una vila nova. No obstant, hem de tenir en compte que ‘vila’ és també una noció jurídica que comporta l’existència d’un govern veïnal, mentre que la qualitat de pobla té, bàsicament, un contingut físic. És per això que la denominació de ‘pobla’ s’aplica, també, a operacions urbanístiques que no es corresponen amb la creació de veritables viles. Pot tractar-se, doncs, de llogarets o ravals que depenen d’un centre urbà major.” TORRÓ i GUINOT 2001-2002: 52.

645 “La calle debía ahora de constituirse en el eje vertebrador del poblamiento, y las viviendas,de forma rectangular, se habían de articular perpendicularmente a ella, mediante varias crujías dispuestas en profundidad.” GARCÍA MARSILLA 1999: 249.

646 Un bon exemple gràfic de mostra, en relació a la planificació de l’urbanisme feudal d’aquesta època, és el cas de la Pobla d’en Mercer als extramurs de la ciutat de València. Vegeu: TORRÓ i GUINOT 2001-2002: 90.

F1

F2


La presència de murs i paraments d’origen baixmedieval en distintes vivendes del ca-rrer Major és, a hores d’ara, una confirma-ció ben palesa de les actuacions urbanísti-ques d’aquesta època pretèrita.

Resulta també bastant versemblant, que l’espai que coneixem modernament com la Devesa, es formara durant aquest període amb la funció d’albergar el ramat del senyor o del veïnatge, i al mateix temps, actuar com una reserva “forestal” immediata a les cases del poble i el palau o “castell” senyorial647. Cal recordar que les pròpies Ordinacions de Jaume I648 limitaven la presència dels ramats per l’Horta, i la Devesa —un espai delimitat i adherit al nucli urbà— podia acomplir eixa funció de guardar el bestiar del veïnat sense incomplir la legalitat vigent.

Les dades més importants per apropar-nos al poblament de la primera Vinalesa me-dieval són, sens dubte, les proporcionades pels comptes de l’impost del morabatí649. Aquests registres fiscals per la Vinalesa d’aquests anys —1373, 1379 i 1385—, donen unes xifres de 40, 33 i 44 contribuents respectivament. Xifres en consonància amb altres aglomeracions semblants dins aquesta zona de l’Orta de la capital valenciana -també coneguda fiscalment com Partida de la orta de Valencia vers Murvedre650-, i que no ex-perimentaran grans canvis respecte la trajectòria demogràfica d’aquest lloc al llarg del segle XV -l’investigador Arroyo Ilera dóna 36, 40 i 40 “focs” per Vinalesa durant els anys 1421, 1475 i 1499651.

3.2.2.3 Cases i albergs entre collites i visites pastorals (s. XVI-XVI) SEGLE XVI

La parquedat de notícies que tenim sobre el solar urbà de Vinalesa durant els temps medievals, a més del

seu caràcter fragmentari, contrasta amb l’abundant i sistemàtica informació que apareix

647 “Les deveses eren unes terres, generalment boscos o pastures, amb un ús i un aprofitament reservats; de vegades podien ésser closos [...] A la baixa edat mitjana, en moltes poblacions es reservà un espai per al proveïment de llenya, de caça i de pastura per al senyor o per als veïns: la devesa. En aquesta època també trobem mencions de bovalars (o boalars), tot i que en principi els espais que rebien aquest nom eren més aviat reservats per als animals que llauraven o que es venien a les carnisseries de les ciutats.” BOLOS 2004: 355.

648 “[De les pastures y del vedat] Atorgam quels pobladors de la Ciutat e del terme de Valencia hajen pastures franques, e liures pels termens de les viles dels Cauallers, e dels Clergues, e Religiosos dera a era, e de cequia a cequia: e hajen hun albeurador sobre la vila, e altre de jus la vila. E si faran tala en blats, o en vinyes smenen aquella: e si talaran arbres donen cinch sous smenada primerament la tala. […] Nengu no tinga cabanya de bestiar doulles ne de vaques ne daltres besties dintre la orta, o alqueries de la orta de la

Ciutat sino daquells bous, o daquelles besties que haura obs a laurar…”. GARCIA I SANZ 1976: 24. 649 “[...] una fuente fiscal de gran aprovechamiento demográfico, los censos o llibres de morabatí. [...] El impuesto se cobraba cada siete

años (seis en la práctica). [...] El censo no sólo es un registro de los cabezas de familia que pagaban, sino que normalmente se ve obligado a precisar aspectos para facilitar alguna identificación dudosa de personas o lugares...” ARROYO 1986: 126-127.

650 “Podemos distinguir, a rasgos generales, tres zonas principales divididas por el Barranco de Carraixet y el río Turia, y que coinciden a rasgos generales con las tres zonas en que aparece dividida la Orta en la documentación más antigua. La primera, al N y NE del barranco de Carraixet, es de la que disponemos de una información más completa. De N a S se suceden a lo largo y a ambos lados del camino de Morvedre, varios pueblos de diversa importancia, El Puig, Massamagrell, Museros, Meliana y Vinalesa, que oscilaban en torno a los 50-80 vecinos cada uno, aunque acusaron importantes pérdidas a finales del siglo XV...”. Ibídem 136.

651 Ibídem, 145.

F1.

F2.

F3.

F4.

F4

F3


una vegada encetat el segle XVI. Un període aquest, al ca-liu de la dinastia dels Àustries on, fora mitjançant les no-tes dels registres parroquials652, fora a partir de l’exquisida documentació senyorial, posseïm un abundant nombre de dades sobre el total d’edificis del poble i les seues prin-cipals construccions.

Així, l’exhaustiu capbreu senyorial dels anys 1540-41 desvetlla que dins el reduït nucli urbà de Vinalesa exis-tien un total de quaranta-dos edificis, la major part habi-tatges —25 cases amb hort i 15 cases més, alguna de les quals amb pati—, excepte altres dos immobles amb una naturalesa d’ús distinta, un alberch i una casa-posada. Un

conjunt de dades bastants fiables, però tanmateix parcials, respecte el total d’immobles urbans, atés que no se citaven en aquest llistat altres edificis o espais singulars, com el

castell de Vinalesa, l’església o el molí sen-yorial.

Una de las primeres visites parroquials653 de les quals tenim notícia ens desvetla que el 6 de març de 1570 a Vinalesa hi havia un total de 35 cases de “cristians vells”, una “Iglesia bien aderezada” i l’existència de la plaça del Castell. Uns pocs anys més tard, al 1574, el nombre de cases pràcticament es mantenia, i sabem també que hi vivien vora un centenar de persones654.

En aquells anys les dimensions del poble eren encara molt reduïdes, així vers la pri-mavera de 1579, en paraules del visitador parroquial enviat pel Patriarca Ribera, “para que los fieles no dejen la misa mayor, ya que el pueblo es pequeño y no conviene se diga otra misa antes de la parroquial”655. El panorama urbà i el nombre de famílies es mantingué

pràcticament inalterable la resta del segle, ja que en l’any 1593 el visitador arquebisbal Tomàs Despinosa constatava que a Vinalesa hi havia “40 casas de cristianos viejos y 120 persones de confesión y comunión”656. Així, resulta fàcil trobar al llarg d’aquesta centúria un mateix nombre de famílies com els Fababuix657, Climent658, Peris659, Villalba o Abat,

652 “Antoni Joan, mercader de Valencia, recibe de Marti Elies 52 sueldos y 6 dineros por una tienda de carnicería en Vinalesa.” APV, Per-gamins, D-11 [1560, agost, 27. València].

653 La documentació original sobre les visites parroquials de Vinalesa no es conserva a hores d’ara dins l’arxiu parroquial, donat que als pocs anys de començar el segle XX desaparegué per una sèrie d’afers no massa clars. No obstant això, encara es conserva una transcripció, efectuada pel rector responsable de la parròquia uns anys abans de la desaparició d’aquests papers. Per tant, cal tenir en compte, que el conjunt de cites relacionades amb aquestes visites són una transcripció posterior de les originals ja desaparegu-des.

654 “[…] 34 casas de cristianos viejos y 110 personas de confesión y comunión”. APV, Visites Pastorals, Llibre 1º, fol. 13, any 1574. 655 APV, Visites Pastorals, Llibre 1º, fol. 54, any 1577. 656 APV, Visites Pastorals, Llibre 1º, fol. 207, any 1593. 657 APV, Pergamins, C-8, [1533, febrer, 16. València] 658 APV, Pergamins, B-1, [1533, maig, 7. València] 659 APV, Pergamins, D-2, [1545, setembre, 7. València]

F1

F2


que figuren dècada darrere dècada de manera regular en els papers senyorials o del clergat local.

SEGLE XVII Si ens refiem minuciosa-

ment de les dades que ens proporciona el seguit de llibres de visites de la pa-rròquia de Vinalesa, vers el 1605 es registra un especta-cular increment de la pobla-ció que pràcticament triplica el seu nombre anterior, encara que la quantitat d’immobles creix d’una manera sensi-blement més discreta660 —i no molt lluny del mig centenar de cases que es registraven l’any 1610661. Situació aquesta que redundaria en una futura exigència de major espai dins el fossar parroquial662 adjacent als murs de l’església del lloc663.

Aquest augment dels efectius humans seguirà una corba ascendent en els anys im-mediatament posteriors664, fins arribar un punt, ja en la dècada dels anys trenta, en el qual els valors referents al nombre de construccions i habitants —50 cases i vora 400 persones—665 es mantindran relativament estables durant un llarg període d’aquesta centúria. Així ho confirmen les dades d’anys posteriors, cas del Vecindario del Reino de Valencia de l’any 1646666.

No serà fins l’acabament d’aquest segle quan, seguint les fonts parroquials667, obser-vem un fort increment de la po-blació, atès que de les darreres xifres assenyalades, que encara es mantenen el 1689, es passarà en 1698 a “80 casas; 290 personas de confesión y 230 de comunión”668. És a dir, el parc immobiliari de Vina-lesa cresqué més d’un 50% del seu total, amb un increment de més d’un centenar de nous veïns.

660 “El día 26 Junio 1605 [...] 46 casas y 300 personas de confesión y comunión…” APV, Visites Pastorals, Llibre 1º, fol. 369, any 1605. 661 “[...] en el año mil seiscientos y diez tenia Vinalesa cincuenta casas…” Primera y Segunda Parte de la Relación, hecha en virtud de

la Real Orden de Su Majestad de 18 de Abril de 1790, que contiene los 4 partidos…de…que se compone el Arzobispado de Valencia, [Document realitzat per l’Arquebisbe Fabián y Fuero a petició del Comte de Floridablanca]. AMAE, Manuscrits, ms. 35, fol. 68r.

662 “Visita 11. 2 de Junio 1602 [...] arregle las paredes y puertas del fosar, todo dentro de dos meses, so pena de excomunión y 6 libras...”. APV, Visites Pastorals, Llibre 1er.

663 “Se apeó de su carroza a la puerta de la Iglesia. Visitó el cementerio que está delante de la Iglesia”. APV, Visites Pastorals, Llibre 4º, fol. 2, any 1658.

664 “14 Enero 1621 [...] 45 casas; 200 personas de confesión y 172 de comunión...”. APV, Visites Pastorals, Llibre 1º, fol. 459, any 1621. 665 “26 Septiembre 1634 [...] 50 casas – 220 personas de confesión y 170 de comunión...”. APV, Visites Pastorals, Llibre 2º, fol. s/n, any

1634. 666 “Vecindario del Reino de Valencia Justificado con testimonio de los escrivanos de las Poblaciones hecho en el año 1646 [...] Binalesa - 47

casas...” ARV, Generalitat, Llibre 4826.667 En aquest punt cal assenyalar una sospitosa repetició del nombre de veïns i cases en xifres redones des de l’any 1634 fins al 1689,

que potser és indicatiu del fet que, quan la població es mantenia en uns certs marges d’estabilitat, el recompte es feia a ull i es donava per bona la darrera xifra. O depenent de l’estricta o laxa professionalitat del visitador.

668 APV, Visites Pastorals, Llibre 10º, fol. 3, any 1698.

F3

F4

F1.

F2.

F3.

F4.


3.2.2.4 Ermites i indústria a la vora del carrer Major (s. XVIII)

Iniciat el set-cents, amb l’allargada ombra del senyoriu de la Cartoixa de Vall de Christ sobre Vinalesa, es comptabilitzen un total de 60 cases, una alqueria i una pobla-ció de vora 500 habitants669. Les xifres una mica posteriors del cadastre del Marqués de l’Ensenada, no alteraven gaire les dades parroquials, però sí incorporaven una informa-ció lleugerament més precisa, respecte el poblament dispers del terme:

La Alqueria de la Marquesa de Quirror, vive Bautista Matéu.La Alqueria de Joaquin Ludós, vive Miguel Cureélles.Las casas simples cubiertas, vulgo los Fexáres de Gafaút, de diferentes Dueños.Ya mas hay en las inmediaciones de este pueblo diez y nueve Barracas en que habitan

otras tantas familias y las mas de ellas con labranza.670

Quantitats, aquestes darreres, que es mantindran per llarg espai de temps fins que, su-perat l’equador d’aquest segle, els registres parroquials tornen a experimentar una “es-pectacular” pujada del veïnat i del nombre d’edificacions, amb una vintena més de cases i una població total de 715 ànimes671. Anys més tard, cap al 1772, la xifra d’habitatges es mantingué pràcticament inalterable, amb un lleuger increment, encara que el nombre de veïns continuà pujant fins arribar als 800 habitants.

Aquesta augment del nombre de famílies fou una de les raons de pes que obligà a plantejar la construcció d’una nova església dins l’espai urbà del poble, on acomodar la

creixent feligresia: El Cura parroco y Ayunta-

miento del pueblo de Vinalesa á V. E. y con el debido respeto exponen: Que en el dia cator-ce de Octubre de mil setecien-tos setenta y nueve se bendijo la Yglesia parroquial de este pueblo y desde la Yglesia vieja, que ya no existe, á la misma se hizo la traslacion de Nuestro Dios Sacramentado672.

El desplegament de les instal·lacions de la “Fàbrica

de la Seda” sobre el solar periurbà septentrional de Vinalesa fou, sens dubte, l’operació immobiliària més important de tota aquesta centúria i una de les més transcendentals dins la història de la trama urbana d’aquest poble. Malgrat l’evident caire protourbà que assolia la zona afectada per la disposició final del perímetre de la fàbrica, aquest racó fabril estigué influenciat de manera irreversible per dues línies de “rigidesa” estretament vinculades a l’espai rural preexistent. Línies que, aleshores, resultaven inamovibles en raó de la seua funcionalitat i transcendència: una era el camí d’eixida cap a Alfara i Nàquera, que enllaçava o era prolongació del mateix carrer Major —espina dorsal del

669 “60 casas y una alqueria. 280 de confesión y 210 de comunión.” APV, Visites Pastorals, Llibre 12 fol. s/n, any 1735. 670 Biblioteca RAH, GEOGRAFIA HISTÓRICA DE ESPAÑA = Diccionario geográfico de España.1 Resumen del Catastro de 1753. Marques de la Ensenada, Vol. 9/6333, Vinalesa (núm. 332), Fol. 1 (s/n). 671 APV, Visites Pastorals, Llibre 14 fol. 3º v, any 1758. 672 APV, Varios, Doc. 31, any 1779.

F1


poble—; l’altra era la presència del caixer principal de la Séquia de Moncada, invo-luntari cordó umbilical entre les primeres cases del casc urbà de Vinalesa i el raval o poblat immediat de Gafaüt.

3.2.2.5. Urbanitzant entre la Guerra del Francés i la “Gloriosa” (s. XIX)

El canvi de segle, amb l’adéu del set-cents i l’arribada del vuit-cents, no havia deixat un especial senyal urbana a Vinalesa; fet i fet, la primera reforma urbanística de consideració fou la construcció d’un nou cementiri en les rodalies del poble en detri-ment de l’antic fossar parroquial a la vora del carrer Major. Així, superada la “Guerra del Francés”, i en un context global de recuperació i manifesta activitat urbanitzadora a València i els seus ravals més pròxims673, cap al 1816 es procedia a la construcció del nou cementeri de Vinalesa:

Que en virtud de las ordenes comunicadas en 1816 para la construccion de cementerios fuera del Poblado, y con los requisitos que previenen las instrucciones dadas en particular se constru-yo uno en esta Parroquia y obtenida de Vuestra Excelencia la Correspondiente facultad para bendecirle se principio á verificar los enterramientos en el 20 de Agosto de dicho año: desde cuya epoca, ó por mejor desde 31 de Julio del mismo año, en que se hizo el ultimo enterramiento en el antiguo queda este bien que conservado con la debida decencia sin ningun uso674.

Que espais públics, cas de la plaça del Castell o la de l’Església, podien tenir una fun-cionalitat més enllà del simple pas de la gent o l’aplicació de servicis i oficis religiosos, ve demostrada per la polèmica servida en boca del rector del poble l’any 1844, quan es negà que aquesta plaça es convertira en un espai lúdic, amb destinació a plaça de bous675.

3.2.2.6. El trànsit urbà entre el vuit-cents i el nou-cents. Del model tradicional cap a la modernitat (s. XIX-XX) L’arribada de la modernitat a l’espai urbà de Vinalesa, entre les acaballes del vuit-cents

i el començament del segle XX, i fent-se ressò dels canvis econòmics i socials que ocorrien a la resta del rerepaís més immediat, en molts aspectes, no fou un fenomen gaire diferent del conjunt de transformacions esdevingudes dins terres valencianes en el període de trànsit més proper als nostres dies, entre les darreres dècades del nou-cents i aquest inici

673 Vegeu MANGUE 2001: 37-38. 674 APV, Varios, Doc. 58, Any 1816. 675 “Excmo Sr. Alcalde constitucional de este lugar he pasado anoche esta comunicacion = Acabo de observar en este momento, en que

me retiro a casa, la disposicion que se ha tomado al hacer plaza de toros la de la Iglesia, obstruyendo la comunicacion de esta, y por consiguiente la pronta y decente administracion de sacramentos en un caso urgente, puesto que no tiene otra puerta. Ademas de que siendo costumbre que pasado mañana domingo de Nuestra salga el Santisimo Sacramento en procesion por plaza y calle, no es decente que su Divina Magestad salga entre barreras, y a la vista de todo el aparato [...] 18 de Octubre de 1844...”. APV, Varios, Doc. 57, Any 1844.

F2

F1.

F2.


del segle XXI. Així, de manera semblant als actuals moderns avanços de l’electrònica, la informàtica o la qüestionada energia nuclear, durant els anys 1880-1920 es produí la irrupció d’una nova tecno-logia que, sens dubte, supo-saria una autèntica revolució per la llar i la vida quotidiana de la gent de la contornada; i, com no, de la resta del món: apareixia l’electricitat. De la mateixa manera que havia succeït temps arrere, amb el sorgiment d’una sèrie d’iniciatives capitalistes dirigides pel rejovenit lobby burgès de la ciutat de València —amb la creació i desenvolupament del ferrocarril i una sèrie de noves industries—, el capital privat situat a la vora del Túria també assolí el monopoli d’aquest transcendental avanç tecnològic676. Molt aviat, ence-tada la dècada dels vuitanta, la Sociedad Valenciana de Electricidad començà l’explotació de l’electricitat a València677; tanmateix, l’àrea de l’Horta Nord, i en particular Vinalesa i els seus voltants, encara tardaran uns anys en gaudir plenament de l’ús domèstic i urbà d’aquesta tecnologia. No fou fins els començaments de 1907, quan l’empresari Antonio Martí Roig “obtuvo por R.O. de 14 de febrero de 1907, la concesión del alumbrado eléctrico

en los pueblos de Meliana, Foyos, Al-balat y Masamagrell”678. Només uns mesos més tard, l’èxit d’aquesta ini-ciativa empresarial, empentava Mar-tí per eixamplar el negoci als pobles limítrofs, i Vinalesa no havia de ser-ne una excepció679.

Comptat i debatut, un nou urba-nisme, amb l’eixamplament del po-ble i una reforma, més o menys cos-tosa, de la xarxa de comunicacions. Encara que d’això últim, no era el

676 “El sector que tuvo una presencia más temprana y estable en el mercado valenciano fue el de los transportes, seguido de las eléctricas. Durante los últimos veinte años del siglo XIX y la I Guerra Mundial los intereses agrarios de la aristocracia financiera valenciana propiciaron el crecimiento de la red ferroviaria secundaria en dos sentidos. Por un lado, se potenció la articulación del mercado interior para el transporte de la producción agraria exportable por el puerto de Valencia mediante ferrocarriles de vía estrecha. Por otro, se llevó a cabo la planificación y explotación del transporte público de la ciudad de Valencia y las localidades adyacentes por medio de tranvías eléctricos y de vapor”. CUEVAS 2002: 12.

677 “Por su parte, el inicio de la explotación eléctrica en Valencia se situó en 1882, año de creación de la Sociedad Valenciana de Electrici-dad. A partir de ese momento la producción eléctrica se extendió rápidamente, especialmente en los años de cambio de siglo. Si en 1895 la producción de las 10 centrales ubicadas en el País Valenciano era de 348 Kw/h, diez años después las casi cien unidades generadoras

producían más de 14.000 Kw/h (Martínez Serrano 1977: 136). Sin embargo, este desarrollo se llevó a cabo generalmente por medio de pequeñas compañías, de escasa capitalización y potencia, y que sólo en algún caso lograron tener un tamaño mediano (la Sociedad Hidroeléctrica de Valencia y la Electra del Cabriel), al menos en términos relativos con el resto de España. Esta circunstancia condicionó la progresiva concentración del sector, que en general acabó siendo absorbido por las mayores empresas nacionales, como ocurrió en el caso de la Electra Valenciana que pasó a constituir una filial de la Hidroeléctrica Española creada en 1907 y vinculada al Banco de Vizcaya”. Ibídem 14.

678 AGA, Obras Públicas, Caja/Leg. 21043. Vegeu la transcripció sencera de l’expedient en l’annex documental. 679 “[...] ha decidido al Señor Martí á ampliar la instalación aumentando la red y llevando la energía eléctrica á los pueblos de Vinalesa,

Gafaut, Venta del Emperador, Museros, Masalfasar, Albuixech, Puebla de Farnals, Rafelbuñol, Bonrepós, Mirambell, Almacera, albo-raya, Tabernes Blanques y San Miguel de los Reyes...”. Ibídem.

F2

F1


mateix circular pels carrers de Vinalesa, que anar per les seues rodalies de la Carretera de Barcelona al Camí de Moncada. Allò que comentava Vicent A. Estellés sobre altres racons del rerepaís, quan parlava de “clots cicaters”, era el més corrent als carrers del poble, que plens de terra i polseguera, tardaren una “eternitat”, en paraules de més d’un veí del poble, en ser reformats amb el desitjat empedrat. El pavés, igual que hui el quitrà, era signe de progrés i regularitzava la comoditat i la qualitat de vida entre els veïns de l’època, eliminant el tediós compliment d’agranar i arruixar el carrer de forma insistent amb l’obligació d’anivellar-lo.

La intensitat en la utilització del sòl per a la construcció, fonamentalment de vivendes, resulta un factor canviant segons la conjuntura social, la necessitat privada o, simple-ment, l’època històri-ca. Sobre una mateixa parcel·la es pot optar per edificacions poc in-tensives en l’ús del sòl: plantes baixes amb una o dos altures, amb un corral amb dependèn-cies annexes per a ús agrícola o ramader; o la construcció d’edificis de vivendes, de vàries plantes. El canvi de la tipologia de la vivenda als nostres pobles de l’Horta va unit a canvis profunds en el model econòmic. El pas d’una economia eminen-tment agrícola a una altra industrial i de ser-veis, comporta també canvis profunds en l’ús del sòl.

El model tradicional de vivenda amb poques plantes i corral amb dependències baixes per a ús agrícola, extensiu en l’ús del sòl, fou el predominant a Vinalesa fins les darreries dels anys cinquanta del segle XX. Ja que, fins aqueix moment, i des del 1887 —any en que s’inicià la sèrie de dades disponibles—, la relació entre la superfície de sòl ocupat per les vivendes, i la superfície construïda, o bé excedeix la unitat —1,2 en 1887— o està sempre molt pròxim a la mateixa; en tots els casos ens trobem en una situació d’ús extensiu del sòl urbà. Encetada la dècada de 1960, la tendència s’inverteix, unida als importants canvis socioeconòmics que s’esdevenen, de forma que la relació susdita es fa inferior a la unitat i, així, de 1960 a 1970, per cada 65 m2 de sòl, es construeixen al voltant de 100 m2 de sostre; aquesta situació no ha fet més que accentuar-se fins els nostres dies en què s’hi arriba al 0,46 (1990-2000).

La tendència actual és, encara que en un grau inferior, la tornada a certa desintensifi-cació de l’ús del sòl urbà, associat al model constructiu basat en residències unifamiliars, i una menor presència de la construcció d’edificis de vivendes plurifamiliars. A més a

F4

F3

F1.

F2.

F3.

F4.


més, i associat als nous models urbanístics de planificació territorial, es constata, en determinats moments, l’existència d’importants borses de sòl urbanitzat però no cons-truït, es a dir, solars en espera de ser edificats; en aquesta situació s’ha arribat a trobar, puntualment, a mitjans de la dècada actual, el 20% del sòl total urbà del nostre poble.

En 1887, més del 60% de les vivendes de Vinalesa es concentraven al llarg de l’eix viari constituït pels actuals carrers: Cura Sapiña, Major, Fàbrica, Plaça de Gafaüt i Ample, que no feien sinó unir el camí que donava accés des de Mirambell, paral·lel al llit del Ca-rraixet, amb el que donava eixida cap l’antic camí a Sogorb per la Venda del Sombrerer. Aquest eix es constitueix en una espècie d’espina dorsal del poble. Tan sols un any més

tard, el Nomenclátor del Instituto Geográfico y Esta-dístico680 comptabilitzava en aquest corredor urbà prop de 200 immobles681, sumant juntament les cons-truccions tombades sobre el Carrer Major i voltants i el conjunt d’edificis que s’agrupaven en allò que el funcionari estatal ente-nia com Barrio de Santa Bárbara —una referència oficial que, recordem, en-cobria la denominació tra-dicional Gafaüt. En el que era el poblament dispers del terme es registraven 26 edificacions, entre el molí, alqueries i barraques, etc.

A finals de la segona dèca-da del segle XX, als carrers

que constituïen l’eix vertebrador de Vinalesa, s’ha d’afegir el carrer de Santa Bàrbara, que donava pas al camí que travessava el Carraixet, a l’altura del Cano de la Séquia de Moncada, i es dirigia cap Alfara i Moncada.682 El carrer Doctor Mollà683, començà també a tenir importància com a punt d’entrada al poble en el nou camí vers la carretera de

680 Nomenclàtor de las ciudades, villas, lugares, aldeas y demas entidades de Población de España, en 1º de enero de 1888, formado por la Dirección General del Instituto Geográfico y Estadístico, Cuaderno 45, Provincia de Valencia, Madrid, 1894. ADPV, C.3.6.4, caixa 4.

681 Les dades que donava el nomenclator eren les següents: Per a l’àmbit del que es considerava com “Barrio de Santa Bárbara” es comptabilitzaven 61 edificis d’una planta i 21 de dos; amb un notable increment respecte als 43 edificis d’una planta i 3 de 2 que registrava la mateixa font estatal en l’any 1861. Per allò que s’hi anomenava estrictament com “Lugar de Vinalesa” es xifraven 36 edificis d’una planta, 78 de dos i 5 de tres. Nogensmenys, ací els valors eren semblants a 1861 —38 edificis d’una planta, 68 de dos, i 2 de tres—, la qual cosa, malgrat el lleuger increment, evidenciava una certa estabilitat urbanística en aquest sector del poble. Finalment en 1888, el nombre total de immobles que remitien al poblament concentrat a Vinalesa era de 201.

682 “Adherirse a la solicitud que por iniciativa de este ayuntamiento, y en virtud de acuerdo del día doce de Junio de este año, elevan al Excmo. Sr. Ministro de Fomento los de Moncada, Alfara del Patriarca y otros de esta comarca, en súplica de que el Estado construya una carretera que, pasando por estos pueblos, termine en el camino Real de Barcelona o en las estaciones del ferrocarril eléctrico de Foyos o Meliana”. AMV, Actes municipals, 10 Juliol 1921, Fol. 40.

683 “Que para exteriorizar el aprecio y distinción merecida que guarda este pueblo a D. Rafael Mollá Rodrigo, ilustre hijo de esta localidad, sabio Catedrático de la Universidad Central, Médico eminente y académico de la Real Medicina de Madrid, se rotule la calle del Ca-mino Nuevo con el nombre de D. Rafael Mollá, a quien se guarda profunda y entrañable gratitud por cuanto hace en beneficio de esta localidad, prodigando de manera desinteresada a estos vecinos su vasta ciencia...”. AMV, Actes municipals, 7 Setembre 1922, Fol. 37.

F2

F1


Barcelona.684 D’igual manera que trenta anys ençà, aquests carrers, junt amb el del Con-suelo en Gafaüt, agrupaven prop del 70% dels edificis del poble.

En 1940, Vinalesa comptava amb trenta-dos carrers sobre els quals s’assentaven més de tres-cents edificis, 293 dels quals encara romanen dempeus a hores d’ara. A l’eix principal del municipi li comencen a créixer noves branques, tant al nord, a Gafaüt, com al sud al voltant del nou accés a la carretera de Barcelona, al carrer Doctor Mollà.

En les darreries de la dè-cada dels anys cinquanta el creixement urbà es concen-tra tant en l’extrem nord com al sud; es tracta, en ge-neral, de barriades de cases humils, de planta baixa o només una altura. Mentres-tant, al centre del municipi, el carrer Major, roma com un eix longitudinal, sense creixement a l’est ni a l’oest del mateix; l’existència de cases antigues, amb grans patis posteriors a un i altre costat del carrer impossi-bilitaven el creixement. En 1960 Vinalesa comptava amb 37 carrers sobre els quals s’assentaven prop de quatre-cents edificis.

En concloure els anys setanta, Vinalesa compta amb prop de cinc-cents edificis i una trama urbana que va densificant-se amb quaranta-un carrers. Bàsicament, aquest període és una prolongació de l’anterior amb la consolidació dels extrems nord —on s’hi detecta certa implanta-ció industrial— i sud del casc urbà com a zones de creixement. A tots dos extrems s’hi percep clarament la tendència a una major intensitat en l’ús del sòl urbà amb blocs d’habitatges de diverses plantes. La part central del municipi conserva, en línies gene-rals, el seu urbanisme tradicional.

L’any 2000 ja són prop de sis-cents edificis els que conformen el casc urbà de Vinalesa i s’assenten formant una trama urbana de quaranta-set carrers. La seua característica di-ferencial en comparació amb èpoques anteriors rau en l’obertura dels espais compresos en les parts posteriors de les cases del carrer Major i l’horta que s’estén fins el barranc de Carraixet per la Ronda Oest. Les noves rondes per l’est del nucli urbà, de recent cons-

684 “El Sr. Presidente expuso: Que el desarrollo industrial ya agrícola de este pueblo reclama que se le dote de cómodas vías de comunica-ción para dar salida a los productos que en el mismo se fabrican y recolectan. El único camino que conduce a la capital de provincia acortando la distancia, es el que existe denominado camino Nuevo, cuya calle del mismo nombre, a su desembocadura en la calle Mayor, proyecta una angostura en una longitud de unos cincuenta metros, que impide el tránsito de carros y demás vehículos con la holgura que la rapidez en las comunicaciones necesita.

Esta estrechez de la calle en aquel punto, que no cuenta con la anchura de diez metros que tiene el resto, además de la dificultad en el tránsito, impide que el ayuntamiento acometa reforma alguna para el saneamiento de aquella parte del pueblo, en la que se encharcan las aguas constituyendo en determinadas épocas del año inminente peligro para la salud pública. Todos cuyos inconvenientes desapa-recerían de ensanchar la calle del camino en el trayecto de ella que desemboca en la calle Mayor que no cuenta con la anchura de diez metros, y declarar esta obligatoria, para lo cual precisa que el ayuntamiento lo acuerde y marque a un facultativo la redacción del oportuno proyecto”. AMV, Actes municipals, 22 Juny 1916, Fol. 4.

F4

F3

F1.

F2.

F3.

F4.


trucció, van a possibilitar l’obertura d’espais urbans, d’ús industrial i residencial, fins el límit amb el terme de Foios.

Quadre 1

3.3. Arquitectura tradicional de Vinalesa: Del carrer Major a les alqueries de l’horta

L’horta a la porta. Aques-ta dita popular centenària arreplega amb concisió i senzillesa com s’ha viscut al nostre rerepaís durant molts segles. Dins gran part de les planes litorals valencianes, les vivendes dels llauradors —agrupades (cases) o dis-perses (masets, masos, ba-rraques i alqueries)— s’han trobat sempre immediates a l’espai rural i s’han inte-

grat de forma harmònica amb aquest paisatge685. Fa uns anys, l’historiador Marc Ferri, en el seu estudi sobre l’arquitectura popular del veí Camp de Morvedre ho expressava d’una manera molt clarificadora: “L’arquitectura popular és una part fonamental de l’experiència dels nostres avantpassats. Exemple d’adaptació al medi, la seua senzillesa formal i constructiva ha estat la clau per a la seua persistència”686.

Així doncs, dins l’Horta de València no resulta estrany observar aquesta complicitat entre les vivendes tradicionals i el seu entorn més proper —camps de conreu, camins, séquies, etc.

685 “La vivenda en planta baixa permet una relació pròxima amb el carrer, l’accés directe al corral des de la vivenda i en general, una relació més intensa amb els voltants de la que permet la vivenda en altura [...] Recordem que precisament les formes de vida tradicional es distingeixen per una relació més intensa entre espais privats —vivenda—, semiprivats —corrals o patis— i públics —carrers i places—.” FERRI 1998: 24.

686 Íbidem, p. 23.

F1

ANYS m2 SOL m2 SOSTRE m2 SOL/m2 SOSTRE

FINS 1887 55765 46760 1,20

1900-1910 9411 11952 0,80

1910-1920 6334 8226 0,80

1920-1930 12572 12201 1,00

1930-1940 8002 8668 0,92

1940-1950 8336 8378 0,99

1950-1960 12107 11659 1,00

1960-1970 15117 22959 0,65

1970-1980 28790 43426 0,66

1980-1990 10558 17252 0,61

1990-2000 9335 19965 0,46

2000-2004 10078 27126 0,37

SOLARS 47805 0

TOTAL 234210 238572


Però, quins son els antecedents d’aquestes cases i vivendes tradicionals valencianes que encara a hores d’ara podem contemplar a Vinalesa o la resta de l’Horta? Com gaire-bé sempre, un viatge vers el passat ajuda a entendre de millor manera el present.

Allò que comentàvem adés, respecte a la provisional absència de restes del pobla-ment romà i musulmà dins l’estricte solar geogràfic de Vinalesa, no ens disculpa de fer un breu repàs a la realitat arquitectòni-ca “casolana” d’aquells temps. Perquè, més enllà de la nostra ignorància present, el que resulta una obvietat, és que malgrat no ro-mandre pedra sobre pedra, llavors n’hi ha-gué gent vivint dins la contornada, i d’una manera o altra, hi hauria també edificis per allotjar al conjunt d’aquelles famílies.

Dels romans, poca cosa podem dir, ja que fora de la coneguda informació sobre les vi-les romanes esteses pel territori valencià687, no tenim molta més informació arqueo-lògica de com vivien dins les àrees rurals

—llevat dels que vivien a les assenyalades instal·lacions “patrícies”. Podem suposar, a través dels comentaris del romà Plini, que a molts indrets del litoral valencià, i per de-fecte, també a l’Horta, els murs de les vivendes més “populars”, eren bastits amb tapial688, una tècnica constructiva econòmica, fàcil i ràpida d’aplicar, que els veïns de la zona utilitzarien amb major o menor grau, en combinació amb els improvisats materials que oferia el terreny adjacent.

Al marge de la maçoneria689, i en menor mida de la rajola690, la pedra i el fang, el tapial també fou una de les principals tècniques constructives emprades en les vivendes de gran part dels musulmans, que entre els segles IX i XIII poblaren el corredor litoral en-tre el Sènia i el Segura691. Un tapial —conegut aleshores com tauwab— on els forats de la tàpia eren dissimulats mitjançant revestiments de cal o pintura que imitara la forma d’un carreu. Ibn Jaldún, erudit de l’època, relata que les mides dels taulers del tapial eren de quatre per dos colzes692, encara que la seva tècnica de realització693 mantenia moltes similituds amb la romana.

Sense fer un acostament gaire selecte a la literatura autòctona, els llibres de viatges o història, guies turístiques, raonaments o tertúlies als cafès, bars i casinos de molts pobles, o, simplement, fent excursions pels nuclis urbans històrics o termes del rere-

687 Per una aproximació a l’arquitectura romana de la nostra comarca, vegeu BURRIEL i VERDÚ 2000: 19-38. 688 El tapial, era una tècnica constructiva que es realitzava mitjançant uns taulers de fusta, a mode de motlles separats entre si

l’amplària del mur, i sostinguts per travesses (agulles), entre les quals s’abocaven una sèrie de materials, com grava, sorra, pedra, cal, etc., que de mica en mica, anaven prenent forma en el motlle en ser banyats, batuts o piconats.

689 Encara que es palesa el seu ús al llarg de la història peninsular lligada a al-Àndalus, la maçoneria fou especialment utilitzada durant l’etapa almoràvit, amb la col·locació de rajoles o fileres i omplint els espais lliures amb pedres petites i morter. En moltes ocasions els murs de maçoneria es completaven amb tapial com a reforç dels mateixos.

690 Erudits musulmans dels temps medievals com Al-Bakri i Ibn Hawqal parlen de l’ús de la rajola, associada de forma regular amb la maçoneria.

691 Per un acostament més detallat a l’arquitectura domèstica musulmana de València i les seves rodalies, vegeu: BAZANNA 1990: 247-268; CAMPS et al. 1990: 305-318; PASCUAL i SORIANO 1993: II, 67-75 i LÓPEZ 1994.

692 El colze equivaleix a 41’79 cm. Vegeu: VALLVÉ 1976.693 El morter, utilitzat per forjar aquesta obra quan era piconada la tàpia, afluïa per tota la superfície, semblant al model romà.

F2

F1.

F2.


país, “admirant” els murs, tàpies o teulades de moltes cases, qualsevol pot adonar-se de la presència d’una herència constructiva de temps llunyans. Molts autors valencians o forans —especialistes en la matèria, erudits de gabinet, o simples aficionats a l’etnologia autòctona—, cas dels “pioners” Victor Go-sálvez, Almela i Vives, Casas Torres o San-chis Guarner entre altres694, s’han ocupat de remarcar la doble funcionalitat de la casa tradicional valenciana al medi rural, un lloc per viure, un lloc per treballar695. Qüestió aquesta darrera, herència indefugible de l’arquitectura popular parida al caliu dels segles medievals dins terres valencianes696, ja que les vivendes que acollien al conjunt de veïns que formaven les comunitats agràries

de l’Horta medieval, al marge dels seus usos lligats a la terra —emmagatzematge i pro-cessat d’alguns dels conreus697—, eren també, per descomptat, un espai de residència i on “s’estructuraven les relacions de parentiu dels camperols, també era el lloc on es guardaven les bèsties de tragí i llaurada: muls, rossins, bous i, sobretot, vaques. I també altres animals de ramat presents, en els estables o ovile, que feien la casa més valuosa a tots els efectes, però sobretot els econòmics”.698

Cal dir que gran part d’aquest parc immobiliari d’edificacions rurals compartia tèc-niques constructives i materials. No obstant això, respecte a la qüestió darrera dels ma-terials per bastir les vivendes, oblideu en el seu estricte sentit literal la dita popular “tota pedra fa paret”: a l’Horta, de pedra, poca i cara. En el temps dels nostres avantpassats hortolans, pretendre fer un ús abundant d’un material tan escàs a la contornada com la pedra, amb la intenció de construir casa per llaurador o jornaler, resultava en la major part dels casos un disbarat. No debades, la pedra resultava sovint un detall marginal en l’arquitectura domèstica, fins i tot en les cases senyorials. Sí que fou bastant habitual el seu ús als palaus, castells, obres d’enginyeria —ponts, paretons—, artefactes hidràulics —molins, séquies, canos—, o senyals de comunicacions —peirons, mollons o creus de terme. Així, era la terra d’argila un dels béns més preuats i necessaris per bastir els murs de qualsevol de les cases del lloc699.

694 GOSÁLVEZ 1998; ALMELA 1932; CASAS TORRES 1944; SANCHIS GUARNER1957. 695 Als darrers anys s’han multiplicat el nombre de publicacions —ja siguen monografies, tesis, articles, comunicacions, etc.,—

relatives a la gènesi i evolució de la casa tradicional valenciana, des de diferents òptiques acadèmiques o professionals. Entre el seguit d’autors més recents —hom destaca com a màxim especialista l’arqueòleg Victor Algarra—, recomanen l’acostament a les següents obres: LÓPEZ GÓMEZ, 1980; DEL REY 1983; MATEU 1987; FRECHINA 1996; FERRI 1998; DEL REY 1998; DEL REY 2002; ALGARRA 2003 i SOLER et al. 2003: 123-154.

696 “La casa era l’espai on habitaven els membres de la família, però també era molt més: era el centre de la petita explotació campe-rola i el lloc on s’establien unes determinades relacions de producció i familiars...” VERCHER 2000: 36.

697 “[...] allí es guarden els aparells tècnics i les eines que permetran any rere any el recomençament del cicle agrari. A més, les cases camperoles acompleixen una funció que no hem d’oblidar en cap moment: al mateix temps que estatge i estable eren cellers on, gerres de diversos tamanys, s’emmagatzemaven tant les reserves alimenticies de forment, oli, i vi, per subsistir fins la propera anyada, com el gra que serviria de llavor per la següent sembrada...” Íbidem, p. 37.

698 Ibidem, p. 36. 699 “La terra argilosa és la matèria bàsica que s’emprarà en la construcció de les alqueries durant segles, a partir dels testimonis més

antics d’època baixmedieval fins ben entrat el segle XVII. La terra es converteix en mur a partir de la tècnica de la tàpia, per la qual la massa abocada en caixes de llistons de fusta, se sotmet a un procés de batuda i aglutinació. La tàpia de terra amb crosta de formigó de calç i arena i filades de rajoles que reforcen els paraments és la varietat de tàpia més comuna.” ALGARRA PARDO, Victor, La matèria de què es construeix l’alqueria: materials i tècniques de construcció, en DEL REY 2002: 43.

F1


La major part dels edificis de Vinalesa, també compartien una semblant unitat estruc-tural i una mateixa divisió funcional dels principals espais interns, malgrat la categoria social del seu propietari o inquilí. Unitat i funcionalitat que, progressiva o sobtadament, anirà canviant i matisant-se segons les necessitats familiars o l’estatus econòmic i so-cial dels seus propietaris i residents700. D’aquesta manera, de les senzilles vivendes dels modests llauradors quatrecentistes —amb espais domèstics a dues mans, dividits inter-nament en entrada i cambra, que gairebé mai tenien planta en alçada701—, es passarà a cases de llauradors més acomodats, on hom detecta una major complexitat funcional i estructural702 que, al marge de ser fruit d’unes necessitats socials més exigents, també obeeix a un clar mimetisme de les formes arquitectòniques de l’aristocràcia703 del cap i casal. No debades, les cases acomodades d’aquests llocs de l’Horta, eren també moltes vegades, residència permanent o ocasional de propietaris amb negocis o interessos a la capital valenciana704.

Que la vivenda o llar dels feudals —fóra gent acomodada, o d’“a peu”—, ha marcat de forma decisiva la fesomia i estructura de l’arquitectura popular de l’Horta de València posterior, és un fet certament inqüestionable, malgrat les evidents transformacions que es donaren al llarg dels segles ulteriors en materials de construcció705, tècniques cons-tructives o concepció de l’espai intern i els seus usos:

“[...] durant l’etapa baix-medieval i fins a les últimes dècades del segle XVI, en la majoria dels casos es tendeix a situar l’àrea d’habitatge en l’entresolat i fins i tot en planta alta, mentre que els productes i els animals, així com els servicis eventuals i la producció, es concentren en la planta baixa. Aquest con-cepte medieval d’habitabilitat canviarà en l’època moder-na, de manera que les habita-cions de les plantes superiors es destinen prioritàriament a l’emmagatzemament dels

700 “La divisió interna morfològica bipolar en entrada i cambra es modifica per convertir la primera en celler i cuina. Per altra banda, les alqueries i les cases més complexes canvien eixa tipologia interna i es multiplica la disposició funcional de l’espai domèstic seguint un criteri d’especialització...” CARDELLS 1997: 36-37.

701 Íbidem. 702 “La divisió tripartita reflecteix el desenvolupament del model de la casa estandar. Ara, l’entrada s’ha especialitzat en lloc de rebost

i magatzem dels productes agraris (celler) mentres que una altra banda es dedica per a les peces de cuina i per elaborar el menjar (cuina). La cambra sa suposa una cambreta o palau, una habitació diferenciada a molts dels casos que inclús pot presentar divisió en una cambra i afegida una cambreta. La intimitat està més reservada que al model bipartit. La casa d’aquest model té el celler a mà esquerra només s’entra, i després a la mateixa banda està el palauet o cambra. A la dreta, enfrontat a la cambra, està la cuina, potser pegada a un corralet o estable...” Íbidem, pp. 45-46.

703 “Es tracta d’un model semblant al de les alqueries i que consisteix en la multiplicació de les dos fòrmules originàries (entrada i cambra) per mig d’establiments acondicionats i especialitzats que podem arribar a extrems quasi aristocràtics. És un model assentat sobre una economia rural pròspera, i que dibuixa la formació tipològica de casa complexa que segueix l’estructura de casa-bloc o casa ab pati, de forta tradició mediterrània i clàssica. Es guanya espai a l’àmbit públic de la partida rural o del càrrer públic; per mig d’un porxe, un pati intern enlluernat i alçades en la part posterior (pallisa o edificis anexes) i davantera (cambres diverses)...”. Íbidem, pp. 46-47.

704 “En la huerta que circunda Valencia abundan al menos desde principios del siglo XV las parcelas, viñas y alquerias que pertenecen a mercaderes, artesanos, notarios o juristas...” GARCIA MARSILLA, 1999: 86.

705 “A partir del segle XVI, la tàpia va conviure amb un altre tipus de fàbrica: l’obra de rajola. La rajola, utilitzada fins aqueix moment en altres elements arquitectònics (arcs, escales, revoltons, taulers per a forjats i cobertes, pous, canalitzacions, paviments, etc.) anirà guanyant terreny a la tàpia fins a desbancar-la en la segona meitat del segle XVII.” ALGARRA, op.cit., p. 43.

F2

F1.

F2.


productes, segons l’accepció hui més generalitzada de cambra, mentre que l’habitatge es trasllada a la planta baixa.”706

Siga d’una manera o d’una altra, i amb el pas dels segles, les velles cases medievals de l’Horta anaren transformant-se de mica en mica en altres construccions més moder-nes, encara que també es cert que, molt sovint, bé en el seu interior, bé en la seua pell, moltes de les noves edificacions integraren amb major o menor grau alguns dels “vells” elements arquitectònics —cas d’arcs, murs, paviments, finestres, trulls, corrals, etc.

Així, les vivendes del segle XVII arreplegaren alguns d’aquests trets constructius medievals, i marcaren en es-sència l’horitzó arquitectònic bàsic de les cases d’aquest territori mitjançant el basti-ment amb crugies paral·leles a la façana, de forma que les teulades desaiguaven a les façanes frontals i poste-riors707, i d’una peculiar for-ma d’organització interna de l’espai d’aquestes vivendes,

que ordenava “transversalment la planta, tot al voltant d’un passadís o “pas de carro” que travessa la vivenda en sentir perpendicular als murs de càrrega, unint l’entrada al carrer amb la part posterior de l’edifici, generalment usada com a corral”.708

En les darreries del segle XIX, i sobretot, en la fase inicial del nou-cents, les cases i edificacions de gran part dels pobles de l’Horta experimentaren un major nombre de canvis dins la seua decoració i a nivell dels seus materials constructius709, al mateix temps que s’obrien nous carrers, es materialitzaven nous eixamples, es reestructuraven velles vivendes a dues mans —amb o sense “escaleta” externa710—, o es reformaven les façanes dels vells carrers de cada lloc. Cal entendre que, malgrat la influència prèvia dels “llenguatges arquitectònics cultes” més moderns —com l’academicisme (s. XVIII) i l’eclecticisme (s. XIX)—, gran part del conjunt d’aquestes cases de poble havien man-tingut la seua idiosincràsia arquitectònica popular i tradicional711, mantenint la disposi-ció tradicional a “dues mans”, crugies paral·leles a la façana, i a la planta baixa mantenint la distribució que marcava el “pas de carro” —generalment, “format per dues franges composades amb pedra de rodé i un paviment emmacat i lloses de fang cuit”712— que travessava les crugies de l’edifici en direcció a un pati o corral franquejat per una ampla portalada, que donava pas al recinte perimetrat per una tàpia més o menys alta.

706 Íbidem, pp. 50-51. 707 FERRI 1998: 24. 708 Íbidem. 709 “[...] les tècniques mixtes de maçoneria i rajola van ser usades en determinades èpoques a cavall entre els segles XIX i XX. Els

acabats de murs i parets s’han resolt generalment amb lluïts de morter de calç.” DEL REY 2002: 175. 710 “Dins aquestes cases, es manté encara el tradicional ús d’habitatge de planta baixa, seguint l’esquema interior de casa a dues mans,

però introduint l’elevació de l’edifici en una o dos altures. Altures que, molt sovint, disposen d’accessos independents amb escaleta des del carrer.” SOLER et al. 2002: 141.

711 FERRI : 1998: 62. 712 Íbidem, p. 37.

F1


Però arribat aquest període de transició entre els segles XIX i XX, les refinades i distingides formes decoratives de la bur-gesia de la capital valenciana, amb un ressò clarament euro-peu713, anaren ràpidament imposant-se pertot arreu, des de l’Horta fins la resta de principals comarques litorals de terres valencianes.

Aquesta influència, es manifestarà a l’arquitectura popular, tant a través d’una important “quantitat d’ornaments emprats, com per l’estil escollit pel propietari. Allò més comú són els guariments d’algeps, barats i cridaners, els quals acostumen a

disposar-se a punts concrets de la façana: a sobre de balcons i finestres, i als frontons. També es popularitza l’ús del ferro, tant als balcons i finestres. L’ús generalitzat dels nous materials i, sobretot, la rajola, permeten obrir majors finestres o bastir balcons més amples gràcies al perfeccionament de l’estructura metàl·lica”.714

L’arribada de l’arquitectura modernista com bé assenyala l’historiador Marc Fe-rri, suposà la consolidació d’aquests canvis decoratius —en reixes, taulells, finestres, balcons715, parets, portes, pintures murals, etc.—, a més de l’establiment d’una nova concepció de l’espai interior de les vivendes, en funció dels nous usos i canvis socials i econòmics. Així, per exemple, en moltes cases es començà a suprimir el tradicional pas de carro per posar al sòl una successió de “taulellets hidràulics, amb formes geomètriques i colors variats, típics d’aquest període”716. I d’igual manera com oco-rregué fa segles arrere, amb allò que comentà Ramón Andrés Cabrelles, “buits els canyissos de les andanes”, els de Vinalesa, igual que en altres racons del rerepaís, s’afanyaren a desfer moltes andanes —on des de feia temps es penjava tabac— i organitzaren l’espai de nou a la “moderna” per crear noves habitacions. D’aquesta manera, les velles andanes o bé desaparegueren, o com passà en molts casos es mantingueren en un segon pla, esperant ser substituïdes o el seu moment de margina-ció final. Els temps canviaven i allò que un dia fou nego-ci per moltes famílies del poble, hui és un record difús que s’amaga darrere els mur de la memòria, o dels murs de les velles cases que encara perduren.

713 “El modernisme tindria dos focus principals a Europa, els quals donaren lloc a estils diferenciables. L’Art noveau, d’origen Fran-cés, arribaria a València mitjançant la influència d’arquitectes catalans, distingint-se pels temes principalment de tipus vegetal i la reivindicació de les línees corbes. El focus austríac difongué l’estil secession al qual, a més dels temes vegetals, es mostra una inclinació per la geometria i es tractà d’augmentar la relació entre l’interior i l’exterior de les vivendes.” Íbidem, p. 72.

714 Íbidem. 715 “les finestres i els balcó es decoren amb petites cornises de les quals baixen moltllures pels laterals fins a certa altura...” Íbidem, p.

34. 716 SOLER, Abel et al. 2003: 140.

F3

F2

F1.

F2.

F3.

219218 -4. Apèndix Documental.

1 Desmembrament de Binalesa de la de Foios i erecció de l’església pa-rròquia de San Honorat[APV, Pergaminos, A-1, 1472, julio, 27. Roma]

Butlla del Papa Sixto IV de 1472

Roderic, per la misericòrdia divina Bisbe d’Albano, vice-canciller Cardenal de la Santa Església Romana, legat de la Seu Apostòlica a València = Al nostre amat En Crist Joan Marroma, canonge Valentí salut en el Senyor. L’afecte sincer de sincera devoció que la nostra amada en Crist, la noble dona Ricua Garcia, senyora de la vila de Vinalesa, matrona de la diòcesi de València, dona probes de professar a l’Església Romana i Silla Apostòlica, la mereix dignament, que concedim amb gust als seus desitjos en especial las que cedeixen en augment el culte diví i en la salvació de les ànimes amb tota l’autoritat i poder per amb Deu; i més si a la veritat a Piu Papa II de feliç memòria, diu se li havia exposat de part de cert Gabriel Garcia aleshores senyor de dita Vila i de la mateixa Ricua, que l’església parroquial del lloc de Foios, de la dita diòcesi, tenia algunes viles sufragà-nies entre les quals es comptava la vila de Vinalesa les habitants de la qual per la distàn-cia de l’església parroquial ja per sentir la missa, i demés oficis divins anaven a ella i tan notori i sabut era que per la deixadesa i negligència del Retor de dita església o el seu vicari i la seua mateixa distància i també perquè el mateix Retor o vicari que era l’únic o sols per a totes aquestes viles sufragànies, en temps de mortaldat ni podia als seus pa-rroquians administrar-les els sagraments de l’Església i escoltar confessions, més encara escoltant-los confessions dels malats de les viles sufragànies o en la mateixa església pròpia, se separaren alguns de la dita vila de Vinalesa sense rebre els Sants Sacraments no sense gran perill de les seues ànimes, per tot el qual, el dit Gabriel, mogut de pietat i desitjant obviar en el successiu aquests perills i preveure a la salut de les ànimes de dita vila proposava erigir o fundar una capella de nou o que fou fundada i edificada a la dita vila de Vilanesa, dels bens que Deu l’havia donat, servida per un presbíter que en la mateixa, celebrase quantes misses fora necessari, i açò ens proposava Piu Papa aleshores al nostre Vicari en la nostra església Valentina, en les coses espirituals, per a que cridats pel Retor de dita Vinalesa (et talis quincumque fuerint evocandi) i altres hagueren de ser cridats de les coses predites i dels seus circumstants per si mateix s’informase diligen-tment i si per semblant informació trobara ser tot veritat, el predit Gabriel, dels bens que Deu li ha donat a la dita vila de Vinalesa, i en el lloc per al convenient i a propòsit, puga fundar i edificar una capella, servida per un presbíter que en la mateixa, els Diumenges i dies festius i quants fora oportú, celebrara mises fent que el mateix presbiter beneesca


el pa i l’aigua els dies de Diumenge, i sentir les confessions del dit Gabriel i la seua dona i els seus successors de la dita vila de Vinalesa, els seus domèstics i a tots els habitants utriusque sequ personae de la dita vila [...] Després tracta de tots els demés sacraments [...] També tracta de les dècimes i primícies conceptuades en vint-i-cinc lliures [...] I per fi termina que esta feta la concessió contrariïs non obstantibus quibuscumque.

Datum Romae anno a nativitate Domine millesimo quadringetesimo septuagesimo secundo. Die XXVII Julii pontificatus nostri anno secundo = Sixtus P.P. IV...”

“Concuerda con el original”“·En el año mil quinientos veintisiete fue elevada á iglesia parroquial.”


2Venda del lloc de Binalesa a Francesc Joan al 1538 [ACV, Pergamí 8.664, 10, juliol, 1538, dins: RESURRECCIÓ ROS, Francesc, Cròniques de Vinalesa

1238-2005. La Fundació Pere Bas, Vinalesa, 2005]

“Ego Dompa Ana Magdalena Garcia Monpalau, vidua guandam Nobili Garcerán”“Primerament és estat potestat avingut y concertat per entre les dites parts que la dita

noble dona Ana Magdalena Garcia de Monpalau farà aixi com ab los presents capitols fa venda alienació e transposició al dit Don Francisco Juan e als seus del lloc de Bilanesa fron i quiti ab lo terme e territori de aquell en la venda designador ab les cases, dos horts, tres olivars, dos garroferals e dos cafisades de terra campa a Señor pertany ents e de ins especificadors y ab los homens y dones que habiten en aquell e ab viñes, horts, olivars e terres plantades e no plantades, així de secà com de regadiu, herbes, herbatges, pasticers, cequies, aigües, arbres fructifers e infructifers, cases, deveses, peixqueres, almácera, forn, carniceria, tenda, vaqueria, taverna, hostal e ab cent i vuit diners, deu sous, vuit diners, ce cens al Loisme y Fadiga e tot altre dret plé Enphitéutic segons Furs de València que ad aquella señora del dit lloc fan a seu don tenguts los vasallos e habitadors e terratinents del dit lloc casaú any en la festa de Sant Miquel de setembre en los cuals son comprens aquells trecents set sous de Cens de Fadiga y Luisme que la Señora de Alfara com a Señora del molí construit prop del dit lloch d’Alfara, e de una cafisada de terra situada prop del dit molí fa y fer és tingut y encara son compresos alguns censos que aquella te sobre algunes terres o heretats en lo terme del lloc de Foyos. Així mateix farà com ab lo present capitol fa venda del dit lloc ab totes les cases e drets, rentes, dominicatures ab la Jurisdicció Civil y Criminal que just a furs i privilegis del present Regne és atorgada als senyors del lloc ab los usos e ejercici de aquells e ab los drets e actions per causa de la Jurisdicció pertanys ad aquella com a señora del lloc e ab los béns personals, colonies e ab lo ejercici de aquells e ab tots els emoluments y esdeveniments e ab los arrends aixi de la almácera com del auro, botes, ems, gerres, e mobles, andanes, cañizos, que estan en la dita almácera y casa del señor del dit lloc e ab lo cep e altres drets emoluments a la Señora pertanyens e ab los drets de cualsevol comís ad aquella pertanyents e ab les instàncies és drets de aquells contra cualsevols persones.= Item és pactat avengut y concordat per i entre les dites parts que la dita noble Doña Ana Magdalena Garcia de Monpalau farà venda aixi com ab les presents capitols fa al dit Don Francisco Juan de tres olivars, dos garoferals e deu cafisades de terra campa que aquella com a señora del dit lloc poseeix ço els tres olivars en terme de Vinalesa e un garroferal en terme de Foios e una arboleda e ab deu cafisades de terra campa francs i quits sots les afrontacions en la venda fahedora de aquelles especificadores”.


“Item és pacta = és pactat avengut i concordat per y entre les dites parts que la dita venda se haja de fer aixi com ab los presents capitols fa la dita Noble Señora Doña Ana Magdalena Garcia de Monpalau al dit Don Francisco Juan e als seus, del preu de huitan-ta sys milia sous moneda reals de València e ab càrrec de pagar cas cun any quince mises que responen al rector del dit lloc lo qual preu se haja de pagar en la forma y modo que de més se dirà a la qual venda se haja de fer aixi com de los presents capitols se fá, ab evictio expresa et pactionada e ab totes les altres cláusules en semblands vendes posar acostumades a tota utilitat del dit señor Don Francisco Juan e dels seus = Item és pactat, convengut y concordat per entre les dites parts que per quant la dita Señora Noble Doña Ana Magdalena Garcia de Monpalau com a Señora de Vinalesa és Patrona de la Rectoria e Vicaria perpetua de la iglesia del dit lloc e encara de un benefici instituit en aquella sots invocació de San Onorat de vint i cinc Luises de renda que en la dita transportació que fa la dita Doña Ana Magdalena Garcia de Monpalau al dit Don Francisco Juan e als seus del dit lloc vol sien entesos y compresos los dits dos patronats aixi com lo present capitol en aquella millor via forma e manera que de dret y justicia li és licit y permés ne fa donació e transportació al dit Don Francisco Juan e als seus dels dits drets i patronats. Sicents. Justa forma sescien et tenorem preintentorum capitulorum VENDO VOLUS DICTO HABILI”.


3Crim d’un vei de Vinalesa el 1575 [RESURRECCIÓ ROS, Francesc, Cròniques de Vinalesa 1238-2005.

La Fundació Pere Bas, Vinalesa, 2005, p. 22]

“Nos, Felipe, por la gracia de Dios Rey de Castilla, Aragón, León, de ambas Sicilias, de Jerusalén, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, etc. etc. y por su Majestad,

“Nos, Vespasiano Gonzaga Coloma, Príncipe de Sabbioneta, Duque de Trayecto, Mar-qués de Oristán, Conde de Fundi y Rodrigo, Capitan General de Infantería en Italia Transalpina, Lugarteniente y Capitán General en el presente Reino de Valencia”.

“Es costumbre de Reyes y Principes comportarse benígnamente con sus súbditos, con misericordia y benignidad hacia ellos, cuando la Justicia exige que vibre severamente la espada”.

“Ahora bien, como tú, Martín López, del lugar de BINALESA, fueses denunciado, igualmente acusado en esta Real Audiencia, juntamente con otros, por los Procuradores del Fisco el dia diecisiete de febrero del pasado 1575, de una muerte perpetrada con ánimo deliberado, en la persona de Pedro Herrera, en cuya ocasión se hizo el proceso legitimo precedente, el dia trece del mes de marzo de este año de 1577 fue pronunciada la sentencia real por la cual fuiste condenado perpetuamente a penas de galeras, bajo las más gravisimas penas en caso de contravención según se contiene en dicha sentencia real, y constándonos que tú has sido absuelto de dicho homicidio por Pedro Herrera e Isabel Manzano, cónyuges, vecinos y habitantes del lugar de Tuéjar, padres y personas conjuntas de dicho muerto, según instrumento público recibido por Pedro de Aras, no-tario real, vecino y habitante del lugar de Chelva, el dia veintiuno del mes de octubre de dicho año 1575, y asi las cosas hiciste se nos suplicase humildemente por algunos fami-liares nuestros y de la Majestad real, para que de las cosas ante dichas te concediésemos el perdón, ofreciendote tu a pagar una cantidad que abajo se dirá a la Real Chancillería, todo lo cual tenido en consideración y acediendo benígnamente a dichas peticiones, juzgamos que se te conceda la cedula de libertad”..

“Dadas en el palacio Real de Valencia, el dia diecinueve del mes de junio del año de la Natividad del Señor de 1577, del reinado de dicha Majestad: a saber de las Españas y de la Sicilia Ulterior el año veintidós, y de la Citerior y los otros lugares el año veinticua-tro”.


4 Reconeixement del senyoriu de Vinalesa a la Cartoixa del Vall de Christ al 1676 [ARV, Batlia, 3520, dins: RESURRECCIÓ ROS, Francesc, Cròniques de Vinalesa 1238-2005. La Fun-

dació Pere Bas, Vinalesa, 2005, pp. 15-16]

“A data: In Die Domine Annon : Noverint Universi quod annuo Nativitat Domini milé-simo, sexcentésimo, septuagésimo sexto die vero intitulato quarto mensis Junyi Francesc Peris de Donis Justicia del present Lloch de Vinalesa; Gaspar Iborra, Jurat Major-; Vicent Mellado, Jurat Menor-; Sebastià Roca, Mustasaf Esteve Pellicer, Loctinent de Justicia; Ba-tiste Molins; Blay Navarro; Joseph Bellver; Miguel Sessé; Joseph Traver; Joseph Picher; Juan Batiste Oliver; Pere Ricard; Jaume Llopis; Josep Alcayde; Antoni Legua; Miquel Fontabella; Francesc Peris, major; Jaume Roig; Tomás Alambra, menor; Gaspar Alcayde; Llorens Se-gura; Joachim Borrás; Josep Gascó; Joan Alcaser; Juan Batiste Sales y Francisco Carbonell tots vehins y habitadors del lloch de Vinalesa ajustats y congregats en la Iglesia del dit lloch presehint convocatoria feta per los dits Loctinents de Justicia y Jurats per estar absent lo Justicia y lo Ministre los quals Loctinients de Justicia y Jurats medio Juraments per aquells prestat en ma y poder per lo Notari davall escrit diferent y relació feren ells haber convocat per a ells present hora y puesto. Tots vehins y habitadors del present poble que en aquell han trobat per a Consell General fonch proposat per Don Vicent Salvador y el Reverent Pare Vicent Navarro prevere de la Orde de la Cartuxa Síndic y Procurador del Real Convent de la Vall de Crist de dita Religió; que la quandam Doña Josefa Salvador Señora que fonch del present lloch de Vinalesa ab son últim y darrer testament en forma de plica acomanat a Pere Climent quam Don Notari en deneu de febrer de mil siscents quarant y hú y después de la mort de dita Señora ubert y fon publicat per dit notari en vint i hú des dits deixà y llegà lo lloch de Vinalesa ab tots els drets pertenencies Jurisdicció, Regalies, etc...(…)

“Aixi que veren y deliberasen si volien donar o no la posesió del dit lloch al dit Don Vicent en quant al usufructe durant sa vida y al dit Reverent pare Don Vicent Navarro en dit nom de sindic Procurador de dit Real Convent en quant a la propietat. Ohida y ente-sa la qual proposta tots los de sus dits UNANIMS Y CONCORDES y ningun discrepant deliberaren que és done la dita posesió als dels Don Vicent Salvador y Reverent Pare Don Vicent Navarro prevere de la Ordre de la Cartuxa síndic del dit Real Convent de Vall de Crist respective per lo dret que cascú te y li competeix segons lo disposat per la dita Señora Josepha Salvador....”

“De totes les quals coses requereixen los dits Don Vicent Salvador y Reverent Pare Don Vicent Navarro en dit nom que els ne rebés acte públic per haberne memoria en lo temps devenidors; lo qual per mi dit Notari lo fonch rebut en dit lloch y puesto de sus dits dia mes y any”.


5 Reconeixement de la Cartoixa d’Ara Christi del domini útil de la propie-tat d’un rajolar de Vinalesa a Pasqual Riu, a l’any 1731 [ARV, Clero, llibre 591, Any 1731], dins: RESURRECCIÓ ROS, Francesc, Cròniques de Vinalesa

1238-2005. La Fundació Pere Bas, Vinalesa, 2005, ps. 26-29]

“Nueve escrituras de reconocimiento de los Censos en Enphiteusis de diferentes casas y tierras sitas en dicho lugar de Vinalesa otorgadas por diferentes vecinos de dicho lugar a favor del Real Monasterio de Valldecristo como Señor que es de dicho lugar de Vinale-sa y una escritura de establecimiento de un Horno de cocer ladrillos y seis anegadas de tierra de secano otorgadas por el Padre Procurador de dicho Real Monasterio a favor de Pascual Rius y reconocimiento de este, Año 1731”.

(...) “En el lugar de Vinalesa a los dos dias del mes de agosto de este año mil setecientos

treinta y uno. Constituido en presencia de mí, el Escribano y testigos abajo escritos y del Reverendo Padre Don Juan Bautista Peris, Sacerdote Procurador del Real Monasterio de Valldecristo, Orden de la Cartuja que está sito en el término de Altura, dueño que es de dicha Villa; y de las de las Alcublas y de este lugar de Vinalesa...”

“Pascual Rius, hijo de Vicente, labrador. El dicho Padre Procurador requirió a dicho Pascual Rius dixese i declarase que bienes rahizes poseia en dicho lugar de Vinalesa que estuviesen sujetos bajo el Dominio y Señorio Directo y Mayor de dicho Real Monaste-rio”.

“El dicho Pascual Rius dixo y declara”: “Un horno de Cocer Ladrillos con un pedazo de tierra de secano que serán unas seis

anegadas poco mas o menos donde está fabricado dicho ladrillar, en el distrito dels Alcabons a la salida de este lugar hacia la parte del convento de San Onofre y camino Real de Segorbe y detràs de la hermita de la Señora Santa Bárbara que nuevamente se está fabricando a distancia de quatro varas, poco mas o menos que desde las espaldas de dicha hermita han de quedar de ambito hasta llegar a las dos fitas o diviciones de las seis que para su decignación se han puesto en todo el ambito divisorio de dichas tierras y ladrillar, con asistencia de mi dicho otorgante, del Doctor Matheo Blads Cura de esta Parroquial Iglesia, de Isidoro Montalt regidor segundo de este dicho lugar, de dicho Pas-cual Rius y en presencia de mí el Escribano cuyas fitas o mojones tienen su decignación o aciento, la primera que está detrás de dicha hermita y colo cado junto al brazo de la cequia que llaman de Alcabons a poca distancia de una higuera pequeña que se halla dentro de dicho ladrillar, cuya higuera ha de quedar y ser de dicho Pascual Rius.Y tira dicha fita linea recta hasta la fita o mojón que hay en frente de la sobredicha = que está a la parte del acegador que va assi al barranco y lugar de Naquera y enfrente de la Cruz de


Piedra que ay enfrente de dicha hermita junto al Camino Real de Segorbe y por donde se toma el trancito de dicho acegador y las otras cuatro fitas o mojones toman linea recta desde dicha segunda fita asi am ^ la el Barranco mediando entre ellas dicho acegador y tierras del Garroferal de dicho Monasterio de Valldecristo asta llegar a un brazo que está a la parte de dicho barranco donde ay una cequia pequeña por donde pasa el agua al ladrillar de dicho Pascual Rius y por todo lo demàs de dicho ladrillar y tierras la rodea y cerca la Cequia que llaman del Brazo de Alcabons...”

“Y siendo asi que dicho Pascual Rius como Vicente Rius su padre pagan y han pagado los Censos de dicho ladrillar como dueños Utiles de el, sin que se sepa que tengan ni hayan tenido licencia ni concesión para poderle fabricar ni titulo alguno en virtud del qual tengan adquirido su Dominio Util por quanto el dicho Pascual Rius me ha roga-do que le otorgara esta escritura de establecimiento que le cirba de titulo para en lo venidero respeto de su dominio Util por haberme manifestado no tener titulos por los quales pueda justificar el ser dueño de dicho ladrillar lo que he tenido y tengo por bien el otorgarle esta escritura de establecimiento para que le cirba de titulo o suplemento de titulo al dicho Rius y sus sucesores en lo venidero. Portanto en el dicho nombre de procurador de dicho Real Convento de Valldecristo dueño que es de este dicho lugar de Vinalesa: Otorgo y Conosco que establezco y por via de establecimiento Doy y concedo en ENPHITEUSIS Perpetuo y para siempre jamás y para en todo mejorar y en nada deteriorar y a uso y costumbre de buen labrador, el dicho Pascual Rius, hijo de Vicente, Labrador, vecino y morador de este lugar de Vinalesa que se halla presente y abajo acep-tante y a los suyos de dicho Horno de cocer ladrillos con las seys anegadas de tierra poco mas o menos que en el se incluyen y secomprenda dentro los limites y fitas que arriba ban decignas; sin que jamas se pueda extender ni salir de dichos limites, el ni los suyos. Por tanto debe dexar siempre libre y franco el tráncito de dicho bobalar para poder pasar los ganados, galeras y demás avenios que quisieren y deven usar de dicho bobalar, tanto sean de los Vazallos y moradores de este lugar de Vinalesa como de los de fuera, del cuyo ladrillar y tierras oy tienen lindes por una parte que es por detrás de dicha Hermita con la tierra inculta que media entre estas y dichas dos fitas o mojones, por otra con el Garroferal de dicho Real Monasterio de Vall de Cristo, dicho asegador en medio y con el ladrillar y terras de Vicente Peris y por todas las demás con la cequia o brazo que llaman de Alcabóns. Y dicho establecimiento se lo ago otorgo a dicho Pascual Rius y a los suyos con los pactos y condiciones siguientes:

“Primeramente con pacto y condición que yo, dicho otorgante, en nombre de Procu-rador de dicho Real Monasterio de Valldecristo me retengo Perpetuamente el dominio directo de dicho Ladrillar y tierras por mi establecida, por quanto tan solamente le doy y concedo al dicho Pascual Rius y a los suyos el DOMINIO UTIL de ellas y no mas ni en otra forma y manera = otrosí con pacto y condición que el dicho Pascual Rius y sus sucesores en ningun tiempo no puedan reconocer ni proclamar otro dueño mas que el


dicho Real Monasterio en cuanto a su Dominio Directo y Enphiteusis, bajo la pena de comiso en que incurran = Otrosí, con pacto y condición que el dicho Pascual Rius y sus sucesores en dicho ladrillar y tierras tengan la obligación de pagar en cada un año por razòn de Censo perpetuo que se les impone sobre dicho Ladrillar y Tierras y, segun asta agora lo han pagado, siete sueldos de moneda de este Reyno con derecho de Luismo y Fadiga y demás del Enphiteusis, pagadores dichos Censos en el dia de San Miguel de Septiembre en una paga con el derecho de Luismo y Fadiga y demás del Enphiteusis, empezando a pagar dichos siete sueldos en el dia de San Miguel de este mismo año y así en adelante en todos los demás = Otrosí y ultimamente con pacto y condición que el dicho Pascual Rius en señal de dicho dominio directo que de dicho ladrillar y tierras me retengo y concesión que por la presente escritura le hago de su Dominio Util ten-ga la obligación de pagarme por la entrada un par de gallinas o su balor en especie de obra de ladrillos, que equibalga para lo que necesitase el Real Monasterio en sus obras y reparos”.

“el Licenciado Matheo Blads, presbitero, cura de este lugar de Vinalesa y Joseph Garcia, sastre, vizinos de este dicho lugar y de dichos otorgantes, a quienes doy fe que conozco. Solo lo firmó el dicho Padre procurador y porque dicho Rius dixo no saber escribir y a su ruego lo firmó uno de los testigos de que doy fee”= Fray Juan Bautista Peris, Pro-curador = Por testigo Doctor Matheo Blads- Presbítero. Paso ante mi Francisco Causes Escribano Real y Publico”.

Una observació: Els texts d’estos llibres de cabreves fins al 1700 els teniem en valenciá, pero endavant consten en castellà. Ha esdevingut la desfeta d’Almansa, el valenciá ha quedat arrebasat fins a l’extem que el barranc de Carraixet ha cambiat de nom, ara es: “el barranco de “Carrajete”.


6 Ordenances de riego de Vinalesa aprobadas por el Señor Gefe Politico en providencia de 2 de Enero de 1846. [ADPV, E.3.1, leg. 67, exp. 1147 (1846)]

Articulo 1º A fin de que las aguas que riegan las tierras de este termino, y toman de la acequia de

Moncada se distribuyan entre todos los que tienen derecho á ellas con arreglo ó igual-dad habrá personas encargadas de aquellas.

2º Queda encargado del cuidado de las aguas el Regidor primero del Ayuntamiento de este pueblo, quien para su descanso y substitucion en sus ausencias y enfermedades podrá proponer á la municipalidad y ésta nombrará otros Regidores de la misma: estos encargos son gratuitos.

3º Siguiendo la costumbre immeorial de ésta poblacion, el riego ordinario será de ocho á quince dias.

4º En tiempo de sequedad unicamente se regarán la mitad de las tierras que haya plantadas y sembradas en éste termino, entendiendose por sequedad dichas tierras de la misma manera que lo han verificado hasta el dia.

5. Las personas encargadas del cuidado de las aguas quedan facultadas para conceder permiso á su regante para regar sus campos sin tener turno, si sus necesidades lo exijen á juicio de peritos que nombrará el Alcalde.

6. Para regar las tierras de este termino se necesita licencia de las personas encargadas del cuidado de las aguas; y cualquiera regante que bajo todo concepto regáre sin corres-ponderle está sugeto á las multas que marque ésta Ordenanza.

7. Corresponde la composicion, recomposicion de los margenes de las acequias y rega-deras por las cuales corre el agua, como asi mismo la monda y desbroze de las propias, de los dueños de ellas; para cuyo cumplimiento el Alcalde dará las ordenes oportunas: la falta de cumplimiento de este articulo, se castigarà con la multa de ocho reales por cada una vara que se encuentre por mondar ó desbrozar.

8. La escura y desbroze de que habla el anterior articulo, tendrá efecto en los mismos dias que se ejecuta en la Acequia de Moncada; pasados los cuales el Alcalde y dos Regi-dores procederán á la veacion de las acequias y regaderas de este termino.

9. Todos los interesados en las aguas que riegan las tierras de este termino pueden delatar la no observancia de éstas Ordenanzas, tanto á las personas encargadas de las aguas como al Alcalde.

10. La falta de cumplimiento de los articulos que abraza esta Ordenanza, será castiga-da con la multa desde uno hasta cien reales vellon, cuya exaccion corresponde al Alcalde del mismo modo que determinan las leyes.


7 Fiestas del 1 aniversario de la inauguración de la Iglesia parroquial de Vinalesa, 1879[APV, paper solts (1879)]

A principios del año 1879 y acercándose la época en que debía celebrarse el 1er Cente-nario de la inauguración de esta Iglesia parroquial, se pensó proceder a la restauración de la misma, que se hallaba en estado de deterioro en cuanto a la talla, adornos y estu-cado de las paredes. Al efecto, y teniendo ya alguna cantidad de recogida en años ante-riores, se hizo sucrición general y cuestaciones de limosnas, que produjeron una suma bastante regular para comenzar desde luego la expresada restauración, afín de que al llegar el mes de Octubre se hallase efectuada, al menos en una parte considerable, ya que no fuese posible por completo. Así se hizo efectivamente y por la escasez de recursos, causada por lo reducido del vecindario y penuria de los tiempos, no fue posible llevar a cabo para el Octubre la reparación total del templo y sólo quedó restaurado el altar mayor, el presbiterio y la nave central con su bóveda, dejando lo demás para después de celebradas las fiestas. Estas tuvieron lugar en la forma siguiente:

Dia 13 de Octubre: Un vuelo de campanas anunció el principio de las fiestas, se hizo un disparo de morteretes (vulgo masclets) y la acreditada música de Catarroja recorrió la población. Por la noche se disparó una gran cuerda de cohetes, confeccionada por el pirotécnico conocido por Ponent, a cuyo cargo estuvieron los fuegos artificiales de los días siguientes.

Dia 14 de Octubre: En este dia se celebró la función principal del Centenario. Por la mañana.


8Tasació de la Fàbrica dels Trenor a Vinalesa (1889)[Arxiu de la Antiga Real Fàbrica de la Seda de Vinalesa (Ajuntament de Vinalesa)]

“TASACION DE LA FABRICA de hilados y torcidos de seda y tegidos de cañamo y yute, que de la propiedad de los Señores Trenor existe en el pueblo de Vinalesa.

[...]

Edificio. Para tener una perfecta idea de la disposicion que afecta el edificio, fábrica que nos

ocupa, el cual constituye un perimetro cerrado por una cerca ó tapia de fábrica, se acom-paña un plano general del mismo á escala de 1/250 en el que se espresan los diversos departamentos de que se compone, señalándolos con los números desde el 1 al 25 á fin de dar á conocer el objeto que cada uno de ellos desempeña en la fabricacion y al mismo tiempo poder apreciar con facilidad la tasacion detallada que de cada uno se hace Igual-mente se acompaña otro plano de las secciones transversales de estos departamentos, dadas segun las lienas que se espresan en el plano general, para venir en conocimiento de cuales de estos departamentos son de uno ó dos pisos y las disposiciones de las ar-maduras que los cubren.

La superficie total que ocupa esta finca es de diez mil cuatrocientos metros cuadrados equivalentes á doscientos dos mil seiscientos seis palmos.

Las superficies parciales de la misma que se encuentran edificadas son las siguientes.

Numero 1= Almacen = Ocupa una superficie de 36’45 metros cuadrados equivalentes á 710 palmos.

Escusado contiguo = Ocupa una superficie de 8 metros cuadrados equivalentes á 156 palmos.

[...]Numero 2= Departamento para filatura de seda Ocupa una superficie de 720 metros cuadrados equivalentes á 14033 palmos. [...] Número 3 = Almacen de telas = Planta baja. Superficie 240 metros cuadrados equivalentes á 5078 palmos. [...] Número 4= Departamento de dobladores y purificadores de seda = Planta baja y

alta. Superficie 286 metros cuadrados equivalentes á 5774 palmos. [...]


Número 5= Departamento de tornos de seda = Piso alto = Superficie 490 metros cua-drados equivalente á 9550 palmos.

[...] Número 6 = Departamento para la máquina de vapor de 12 caballos y su caldera. Superficie 40,95 metros cuadrados equivalente á 798 palmos. [...] Número 7= Departamento de la rueda hidráulica y cauce hasta el puente. Superficie 112 metros cuadrados equivalentes á 2173 palmos [...] Número 8= Departamento para debanaderas, con piso alto para las andanas. Superficie 356’60 metros cuadrados equivalentes á 7145 palmos. [...]Número 9= Departamento de la maquina de vapor de 14 caballos y calderas. Superficie 110 metros cuadrados equivalentes á 2144 palmos Balsas = Superficie 71 metros cuadrados equivalentes á 1384 palmos. [...] Número 10= Departamento destinado á Telares, urdidoras, canilladoras ettªSuperficie 1546 metros cuadrados equivalente á 30131 palmos. [...] Número 11= Departamento destinado á las maquinas de planchar, doblar, medir y

arrasar las telas. Superficie 409 metros cuadrados equivalentes á 7971 palmos. [...] Número 12= Departamento de la máquina de vapor de 50 caballos y calderas. Superficie 159 metros cuadrados equivalentes á 3099 palmos. [...]Número 13= Departamento de oficinas y en el piso alto habitaciones. Superficie 296 metros cuadrados equivalentes á 5766 palmos. [...] Número 14= Depósito de carbon Superficie 61 metros cuadrados equivalentes á 1325 palmos. [...]Número 15= Gasómetro. Superficie 153 m² equivalentes á 1985 palmos. [...]Número 16= Casita de dos pisos para dependientes. Superficie 40’62 m² equivalentes a 792 palmos [...] Número 17= Casita de dos pisos para dependientes Superficie 27 m² equivalentes á 526 palmos.


[...] Número 18= Almacen de enseres para telares. Superficie 75m² equivalentes á 1462 palmos [...] Número 19= Talleres de carpinteria y cerrageria. Superficie 130 m² equivalentes á 2534 palmos. [...] Número 20= Cuartito y salita inmediata. Superficie 21 m² equivalente á 409 palmos[...] Número 21= Cuadra y almacenes con altos para habitaciones de dependientes. Superficie 141’50 m² equivalentes á 2894 palmos. [...] Número 22= Ahogadores de capullo. Superficie 10’40 m² equivalentes á 203 palmos. [...] Número 23= Chimenea. Superficie 6’25 m² equivalentes á 55 palmos. [...] Número 24= Cobertizo de hierro con pies derechos de madera Superficie 246 m² equivalentes á 4794 palmos. [...] Número 25= Habitaciones de dependientes con piso alto. Superficie 25 m² equivalentes á 1851 palmos. [...] Balsa. Superficie 162 m² equivalentes á 3157 palmos. [...] Jardin. Superficie 416 m² equivalentes á 8017 palmos. [...] Cierre ó cerca general exterior. 187 metros lineales ó sean 315 m³ á 8’75 pesetas el metro. [...]Ademas del edificio fábrica de que nos hemos ocupado existe una casa en el mismo

pueblo de Vinalesa calle Mayor número 96 de propiedad tambien de los Señores Trenor, que se destina á dormitorio de las operarias que trabajan en la fábrica. Consta esta casa de planta baja y dos pisos altos.

Superficie 47’60 m² equivalentes á 928 palmos, de estos 7,42 m² ó sean 145 palmos pertenecen al deslunado.


[...] Terminada la parte que corresponde á la valoracion del edificio, pasaremos á ocupar-

nos de las industrias que en él existen; tratandolas detalladamente para poder precisar los diversos elementos que las constituyen, principiando por la industria sedera por ser la que cuenta mayor número de años de existencia.

Industria sedera.Comprende dos series de operaciones diferentes 1ª = Preparacion y deshilado del capullo, que es lo que se designa con el nombre de

Filatura de la seda. 2ª = Debañados, aprestos y confeccion de madejas que es lo que constituye el Torcido

de la seda dejandola en disposicion de recibir los diferentes tintes para poner la bajo la accion de los telares y confeccionar las diversas telas que espende el comercio.

Filatura = Ahogado del gusano = Adquirido el capullo y pesado para abonar su im-porte, se procede al ahogado del gusano. Esta operacion se lleva á cabo en esta fábrica en una estufa circular de fábrica de ladrillo capaz de contener sobre unas armaduras de hierros de ángulo 56 cajones de mimbre donde se coloca el capullo, un tubo de cobre de 0.06 m de diametro colocado en forma de serpentin. Dentro de esta estufa recibe vapor de la caldera del motor y encontrandose cerrada se produce una elevacion de tempera-tura que dá lugar a la muerte del gusano dentro del capullo.

Ademas de esta estufa circular existe otra rectangular llamada cómoda donde se co-locan tambien por hiladas horizontals cajones de mimbre mayores que los anteriores sumando entre todos una superficie de doscientos cincuenta metros cuadrados proxi-mamente.

Secado y oreo del capullo. = El capullo es trasnportado á los departamentos altos de la fábrica donde existen los secadores llamados andanas que consisten en unos armazones de listones de madera de pino colocados verticalmente de tres en tres metros y sugetos al suelo y techo del edificio, y sirven de apoyo á unas camas de carrizo colocadas unas encima de otras en forma de estanteria en donde se estiende el capullo para secarse bajo la accion del tiempo.

Estas andanas cuentan con una superficie de tres mil quinientos metros cuadrados. Deshilado del capullo. = Esta operacion tiene lugar en unos aparatos dispuestos al

efecto que se designan con el nombre de perolas, en las cuales mediante la accion del agua caliente, las operarias destinadas á este trabajo con una habilidad que es de ad-mirar, van sacando la seda del capullo formando dos hilos sumamente delgados que hacen pasar cada uno por el agujero de una pequeña piedra de ágata que sostenida en un soporte de metal llamado horquilla hace el efecto de hilera; estos dos hilos pasan por otro pequeño aparato llamado maquinilla de cruzar donde se convierte en un solo hilo que marcha á las ruedas de debanar situadas detras de las perolas, quedando preparado para pasar á la seccion de torcidos.


El departamento destinado á la filatura se representa en el plano que se acompaña y se compone de una estensa nave, donde existen emplazadas en el órden que se marca ocho bancos de fábrica de ladrillo de quince metros de longitud cada uno, forrados por su parte superior de chapa de cobre donde existen empotradas veinte y cuatro perolas tambien de cobre.

Estos bancos estan previstos cada uno de ellos, de dos tuberias de cobre de cuatro y seis centimetros de diametro que recorren toda su longitud y que tienen por objeto conducir agua fria y vapor para calentarla y poderla poner á voluntad de la operaria á la temperatura conveniente para hacer el deshilado del capullo á cuyo efecto están pro-vistas de diveresos grifos de bronce. Cada perola tiene su correspondiente horquilla con dos piedras de ágata, en maquinilla de cruzar y un vaso de cobre para el agua.

Existen igualmente en este departamento, colocados detrás de los bancos de las pe-rolas los aparatos ó baterias de ruedas de debanar, están formados por unos soportes de fundicion que sostienen los árboles de trasmision, los volantes, los engranajes, y las poleas que constituyen los diversos elementos para imprimir el movimiento de rotacion de las ruedas de debanar formadas por áspas de madera de nogal, siendo el número de estas ruedas igual al de perolas.

Estas ruedas de debanar reciben su movimiento circular por el intermedio de los ár-boles de trasmision, poleas y correas que se espresan en el plano, sirviendo de motor á todos estos elementos una máquina de vapor. Esta máquina es vertical, de balancin sistema Watt, con dos cilindros, espansion variable por medio del regulador y condesa-cion, calculandose proximamente su potencia dinámica en catorce caballos de vapor de setenta y cinco kilográmetros.

Los aparatos de generacion del vapor, son dos calderas con dos hogares interiores cada una de ellas, están provistas de sus correspondientes cúpulas para la toma de vapor, válvulas de seguridad, indicadores de nivel de agua, y manómetros sistema Bourdon; la superficie de calefaccion de cada uno de estos generadores es de cincuenta metros cua-darados, pudiendo desarrollar una fuerza de cuarenta caballos de vapor.

Los diversos elementos que constituyen este taller de filatura y que se dejan consig-nados, llevan prestando servicio en el punto donde se encuentran establecidos mas de cuarenta años, lo cual vá desde luego á comprender que durante este largo periodo de tiempo han de haber sufrido desperfectos que es preciso tener en cuenta al tratar de valorarlos.

Por otra parte, la época en que estas instalaciones se llevaron á efecto, la industria se-dera se encontraba en todo su apojeo en esta Comarca y permitia dedicar á ella capitales de importancia con la seguridad de obtener un interés de consideracion.

Esto indudablemente sucedió al montarse la fábrica de los Señores Trenor, pues la simple inspeccion de ella dá á conocer, tanto por el número, clase y condicion de sus diversos aparatos, como por su bien entendida organizacion, que habia precedido al


establecerla, la idea de obtener una produccion media al dia de treinta á treinta y cinco kilogramos de seda hilada.

La cria de gusano en esta localidad, de algunos años a esta parte, ha decaido de una manera considerable y en tales términos se encuentra hoy, que la cosecha que de este hace es insuficiente para alimentar las fábricas que en esta zona existian, habiendose visto precisadas gran número de ellas á cerrarse, y las que hoy continuan funcionando, se ven obligadas á trabajar con la mitad de los elementos que poseen, apesar de acudir á mercados estrangeros para la compra del capullo. En estas condiciones se encuentra hoy la fábrica de los Señores Trenor, en la cual, de las ciento noventa y seis perolas que existen en el taller de filatura que se está examinando, solo trabajan ochenta; es decir, menos de la mitad de los elementos que le constituyen. Estas consideraciones que pa-tentizan la decadencia de la industria sedera en la localidad demuestran la depreciacion, que ha esperimentado el capital que se dedicó á su establecimiento; esto, unido al deme-rito consiguiente de los aparatos que la constituyen, por razon de su desgaste natural, y teniendo tambien en cuenta que la mayor parte de la maquinaria que forma esta clase de industria, por su condicion especial, sufre una gran depreciacion si ha de sacarse del punto donde está colocada, debido á que el montage de estos artefactos ha de hacerse con tal precision que eleva el coste de su instalacion, tanto como el de

su adquisicion, todas estas circunstancias, obligan á los que suscriben al hacer la tasa-cion de ellos, á valorarlos en un precio muy inferior del que fueron adquiridos y del que en realidad pudieran creerse que tienen.

[...] Taller de Torcidos.En esta seccion, están comprendidas todas las operaciones de devanar, torcidos de 1º

y 2ª apresto y formacion de madejas. El plano que se acompaño da idea de como está instalada la seccion de torcidos en la fábrica de que nos ocupamos.

Devanado = La primera operacion que se practica en esta seccion, es la confeccion de rodetes ó carretes pasando á ellos el hilo contenido en las madejas, ó sea la operacion co-nocida con el nombre de devanar. Para llevar á efecto este trabajo hay un departamento que contiene diez baterias de devanaderas movidas mecánicamentes que contiene cada una cincuenta y ocho ruedas de devanar, trabajan por las dos caras y son todas de ma-dera de nogal en regular estado de conservacion dado el tiempo que llevan en servicio que excede á 40 años.

Purificacion = Los carretes formales en aquel departamento, pasan á los aparatos lla-mados purificadores, que tienen por objeto limpiar el hilo de los pequeños nudos ó defectos que pueda haber sacado de la filatura. Cuenta este taller con 14 baterias de purificadores ó trescadores, dos de ellas con 58 carretes y las 12 restantes con 66 carretes cada una, están movidas mecánicamente y sus armazones son de nogal, contando igual tiempo de servicio que las baterias de devanar, su estado de conservacion es igual.


Primer apresto = Despues de practicada esta operacion se conducen los carretes a los tornos de hilar que tienen por objeto pasar el hilo contenido en los carretes á los husos donde sufre la primera torsion ó sea el primer apresto.

Los tornos dedicados á esta operacion son trece y cuentan cada uno de ellos con dos-cientos ochenta y ocho husos ó elementos de trabajo, su construccion es esmerada y pertenecen al tipo de tornos mas completos en esta clase de industria; son de nogal barnizados y su estado de conservacion es bueno.

Doblado= y desde estos tornos el hilo en carretes pasa á los aparatos designados con el nombre de dobladores donde el hilo se forma de dos, tres ó mas cabos. Estos aparatos son tambien de madera de nogal, en regular estado de conservacion y existen seis apara-tos de esta clase, moviendo cada uno de ellos sesenta y seis rodetes ó bobinas.

Segundo apresto. = Despues de la operacion del doblado se verifica la de segundo apresto, ó sea segunda torsion del hilo, la cual se practica en los tornos de torcer que son de igual disposicion forma y dimensiones que los tornos de hilar.

Existe en esta fábrica siete tornos destinados al torcido, con 388 husos cada uno, y están dispuestos tanto estos, como los de hilar, en condiciones tales, que dichos aparatos pueden aplicarse al torcido ó hilado segun convenga á las necesidades de la fabricacion, con solo verificar una pequeña variacion en los engranajes de trasmision.

Confeccion de madejas.= Una vez verificada la segunda torsion del hilo para este en sus carretes ó bobinas, á los aparatos de devanar donde tiene lugar el devanado en madejas aplicando el procedimiento Grand. Esta operacion se lleva á cabo en cuatro máquinas que mueve cada una de ellas seis devanaderas á la vez; son unos armazones de nogal de buena construccion y en buen estado de conservacion. La trasmision de movimiento

de estos aparatos está dispuesta de manera que cada devanadera en dos horas de tra-bajo forma una madeja de once mil metros de hilo.

Falta solo para terminar las operaciones de la seccion de torcidos, practicar lo que en términos del arte se llama recapcar las madejas que se hace á mano por obreras, y que tiene por objeto sujetar las madejas para que no se rompa el hilo ni se enrreden.

Todos los aparatos que constituyen la seccion que nos ocupa, se ponen en accion in-distintamente bien á impulso de una rueda hidráulifca sistema Poncelet establecida en la acequia de Moncada, que pasa lamiendo los muros de esta fábrica ó bien por una má-quina de vapor vertical sistema Alexandre que existe instalada en interior de la misma. Esta disposicion de las dos clases de motores, permite ventajosamente con solo

la accion de un embrague, emplear el uso de uno ú otro segun convenga, utilizando solamente el motor vapor que es mas caro, cuando la falta de agua en la Acequia de Moncada por efecto de los riegos no suministra la cantidad que necesita para poner en accion este motor, que por ser rueda que recibe el agua por debajo le basta para moverse con muy corto caudal de esta.

Ligeramente descritas la serie de operaciones que constituyen el torcido de la seda enumeraremos los diversos aparatos que se emplean en esta seccion, donde á cada una


de ellas el valor que en la actualidad tienen considerando el número de elementos de trabajo de que stan formados, el tiempo que llevan en servicio y el estado de conserva-cion en que se encuentran.

[...] Una rueda hidráulica de hierro de paletas curvas sistema Poncelet que recibe el agua

por la parte inferior de 5.40 m de diametro y 2.00 m de ancho ó separacion de las dos coronas calculandose su fuerza motriz en 6 caballos de vapor, incluyendo su compuerta y demas accesorios...

[...]Taller de tegidos de cáñamo y yute. Como se ha consignado al principio de este escrito, la fábrica que nos ocupa, ademas

de contener los talleres de filatura y torcidos de seda, cuenta con otro taller destinado al tejido, cuenta con otro taller destinado al tejido de telas de cañamo y yute para la con-feccion de sacos con destino á embalages. Este taller, tanto por su buena y bien estudiada instalacion, como por la cantidad y clase de los elementos de trabajo con que cuenta, es desde luego de mayor importancia que el destinado á el trabajo de la seda y

segun los datos adquiridos hace solo veinte y dos años que fué establecido, habiendo con posterioridad aumentado el número de sus elementos.

El plano que se acompaña dá una idea general de este taller, que acusa, como puede apreciarse, una perfecta organizacion, encontrandose en condiciones de poder hacer una produccion de doce mil metros de tela al dia; en la actualidad, parte de sus elemen-tos no trabajan, y su produccion media es de cinco á seiscientos metros.

Las operaciones que se llevan á efecto en este departamento son las siguientes. Confeccion de bobinas.= Adquirido el cáñamo ó yute en madejas se somete á la ac-

cion de las máquinas destinadas á la confeccion de bobinas ó sea devanar las madejas que han de tener in-

mediata aplicacion en las maquinas urdidoras. Para esta operacion cuenta el taller con tres baterias que confeccionan á la vez sesenta carretes cada una; estas máquinas son de hierro de buena construcción y fueron adquiridos como casi todos los elementos de que se compone este taller, hace veinte y dos años y su estado de conservacion es bueno.

Confeccion de canillas.= Las madejas de cañamo y yute antes de darse aplicacion en los telares para formar la trama de las telas, sufre una preparacion en los aparatos lla-mados canilladoras, que tienen por objeto sacar el hilo de las madejas y devanarlo en las canillas que han de emplearse en las lanzadoras de los telares.

En el taller que nos ocupa existen cuatro de estos aparatos ó baterias, contando tres de ellos con cuarenta elementos ó usos cada uno; y uno con cuarenta y ocho, pudiendo por lo tanto fabricarse á la vez en cada uno ochenta ó noventa y seis canillas. La forma de estos aparatos difiere poco de los destinados a la confeccion de carretes, son tambien de hierro y se encuentran en buen estado de conservacion.


Preparacion del urdimbre.= Esta operacion se lleva á cabo en las máquinas llamadas urdidoras que se componen de una serie de cilindros laminadores por los cuales pasa, se estiende y se arrolla en los cilindros plegadores los diferentes hilos que han de constituir la trama, los cuales son tomados de los aparatos llamados gabias ó filetas, en los cuales existe devanado en doscientas sesenta carretes ó bobinas.

De estas máquinas urdidoras hay tres, dos de ellas de mayores dimensiones y cuentan con cilindros de circulacion de vapor pudiendo por consiguiente darse apresto á la obra que se ejecuta; trabajan por los dos lados y puede hacerse telas hasta un metro de ancho, están provistas de sus aparatos contadores, son de hierro de buena construccion y se encuentran en buen estado.

Tejido.= Los cilindros plegadores ó sea aquellos en que han sido arrollados los hilos que constituyen el urdimbre son trasportados á los telares donde por la disposicion de sus mecanismo y la accion de la lanzadera en donde existe la canilla se verifica el tejido de las telas. Cuenta este taller con ciento veinte telares mecánicos de hierro de sistema muy completo para esta clase de trabajo; los hay de varias dimensiones pudiendo tejerse en ellos telas hasta 1.50 m de ancho; han sido adquiridos en cuatro épocas diferentes, contando los mas modernos unos catorce años de trabajo.

Medir las telas.= Desde los telares es conducida la tela en sus cilindros á la máquina contadora ó sea un aparato que tiene por objeto averiguar automaticamente los metros de tela que tiene cada pieza salida del telar. Esta máquina se componen de unos mon-tantes de fundicion que sostienen un tablero de madera y tres cilindros laminadores uno de ellos de hierro por donde va pasando la tela, y un mecanismo de relogeria acusa las vueltas de estos cilindros y por consiguiente la longitud de la tela que por ellos ha pasa-do. Es una máquina sencilla pero de suma utilidad en esta clase de industria.

Arrasado.= Esta operacion consiste en hacer pasar las telas por entre dos cilindros de los cuales uno de ellos está dotado de cuchillos elizoidales que al ponerse en contacto con la tela en su movimiento de rotacion, la despoja de la pelicula, nudos y demás in-perfecciones que saca del telar. El aparato que se emplea con este objeto que se llama tundosa ó máquina de arrasar ó acepillar telas, consiste en unos montantes de fundicion que sirven de soportes á los cilindros de hierro que verifican el trabajo y á la trasmision de movimiento que la pone en accion; tienen estos cilindros 2.50 m y se encuentra en buen estado de conservacion.

Remojado = La tela es sometida despues á la accion de la máquina de remojar, al objeto de humedecerla algun tanto para facilitar la operacion de apresto y estirado; el aparato empleado, para ello es un cajon de hierro que contiene agua, la tela es conduci-da entre dos cilindros de madera que la arrastra y en su movimiento recibe el agua que salpica un cepillo cilindrico que gira dentro de dicha caja.

Planchado, lustrado y estirado.= Estas operaciones que se practican en las telas, tienen lugar bajo la accion de la máquina llamada de cilindrar que consiste en unos fuertes so-portes de hierro fundido en los que se apoyan cinco cilindros colocados, en linea vertical


y tangentes todos ellos, cuatro de estos cilindros que tienen 0.65 m de diametro y 1.90 m de largo son formados de papel y uno de ellos es de hierro y circula el vapor dentro de él, tiene igual longitud que los anteriores y 0.50 m de diametro. La tela se hace pasar por entre estos cinco cilindros donde sufre una presion que por efecto de la humedad que ha adquirido en la operacion anterior y la accion del vapor que circula por uno de estos cilindros, se verifica en ella el planchado, lustre y al mismo tiempo un estira-do dando por resultado que al salir la tela de esta maquina se obtiene un aumento de longitud en cada pieza de un tres ó cuatro por ciento. Esta máquina que es de utilidad suma en esta clase de talleres es un modelo perfecto en su genero, de solidad y acabada construccion, está dotada de un mecanismo automatico que por la accion de una fuer-tes palancas aumenta la separacion del cilindro superior donde es arrollada la tela de una manera gradual, su trabajo es continuo y esta prevista de su aparato para detener el vapor dentro del cilindro hasta que se condensa. Esta maquina por la clase de trabajo que ejecuta consume bastante fuerza y está colocada proxima al motor para recibir de él directamente el movimiento. En este taller existen dos máquinas de esta clase, una mas completa y mejor que la otra, la que está en accion es la mas perfecta y fué adquirida hace proximamente quince años, siendo su estado de conservacion bueno.

Plegado y doblado.= Antes de esta operacion se vuelve á pasar la tela por la máquina de contar a fin de ver lo que ha estirado por efecto del cilindrado, resultando como se ha dicho anteriormente que ha dado un aumento de tres a cuatro por ciento. Despues de verificar esta segunda indicion de las telas, se hace el plegado para formar los paquetes ó rollos. Esta operacion se practica por medio de una sencilla y bien dispuesta máqui-na que llaman plegadora mecánica que esta compuesta de una mesa, dos soportes de fundicion que sustentan dos cilindros de madera que conducen la tela, y una sencilla disposicion mecánica produce un movimiento circular alternativo que recorre proxi-mamente un cuarto de ciento obligando á la tela á recorrer repetidas veces este trayecto dando lugar al plegado de la misma. Despues de hecha esta operacion se atan las piezas y son conducidas al almacen quedando en disposicion de aplicarse en comercio en esta forma ó se cortan en las dimensiones convenientes para formar los sacos, operacion que como la del cosido se verifica á mano á un bajo presio por obreras dedicadas constan-temente á este trabajo.

Existen tambien en este taller dos pequeñas baterias que tienen aplicacion á torcer el hilo, pudiendo accionar cada una de ellas treinta carretes y se emplean en torcer el hilo que ha de colocarse en las orillas de las telas, y en hacer trencilla para el cosido de los sacos.

Motor = Todos los elementos de fabricacion que se dejan enumerados, por el inter-medio de una bien dispuesta trasmision de movimiento constituida por arboles, engra-najes, poleas y correas, reciben el movimiento de una máquina de vapor vertical de dos cilindros, á espansion y condensacion, sistema Alexandre, de la fuerza de 50 caballos; máquina de buena y solida construccion y en perfecto estado de conservacion. Es ali-


mentada esta máquina por tres generadores de vapor compuesto cada uno de ellos por una caldera cilindrica con dos hervidores provistos de sus aparatos de alimentacion, val-vulas, indicadores de nivel y manómetro, contando cada una con 36 metros cuadrados de superficie de caldera, pudiendo desarrollar unos 27 caballos de vapor.

Dada una ligera idea del procedimiento seguido en esta fábrica para la confeccion de telas de cañamo y de yute, nos ocuparemos de la enumeracion de los diversos aparatos que la constituyen y el valor que en la actualidad tienen, considerando el sistema á que pertenecen, el tiempo que llevan en servicio, y el estado de conservacion en que se ha-llan...

[...] Taller de herreria y carpinteria. Para atender á las reparaciones que permanentemente ocurren en los diferentes ele-

mentos de que se componen las dos industrias de que se deja hecho merito, existen dos pequeños talleres de herreria y carpinteria dotados del herramental necesario para dicho objeto.

Taller de herreria = Cuenta esta taller con una fragua y su ventilador puesto en accion por la trasmision general, otro ventilador mas pequeño movido á mano, un yunque, un banco con cuatro tornillos de mano, una maquina de taladrar y un torno de engranages, de puntas de 4m 50 largo el banco, con su coleccion de engranages de recambio, todo en regular estado conservacion.

Taller de carpinteria.= En este taller existe un torno de puntas para el trabajo de la madera de 7.00 m de longitud el carro entre puntas, una pìedra de afilar, tres bancos de carpintero de madera con sus prensas y demas herramientas de mano, como son sierras, formones, escoplos, cepillos, herramientas necesarias al trabajo de dos o tres operarios...”


9Projecte d’electrificació i enllumenat de Vinalesa (1907) [AGA, Obras Públicas, Caja/Leg. 21043]

“Proyecto de instalación de líneas de energia eléctrica para alumbrado y fuerza motriz en los pueblos de Bonrepós – Mirambell, Almácera, Alboraya, Tabernes Blanques – San Miguel de los Reyes, Vinalesa – Gafaut, Venta del Emperador, Museros, Masalfasar, Al-buixech, Puebla de Farnals y Rafelbuñol

Documento 1.

Memoria Memoria descriptiva

Don Antonio Marti Roig, obtuvo por R. D. de 14 de Febrero de 1907, la concesión del alumbrado eléctrico en los pueblos de Meliana, Foyos, Albalat y Masamagrell en los que tiene hoy establecido el alumbrado eléctrico, después de haber sido su explotación autorizada por la Superioridad. El resultado obtenido en esta instalación que puede considerarse como un ensayo y las repetidas indicaciones recibidas de otros pueblos próximos, ha decidido al Señor Martí á ampliar la instalación aumentando la red y llevando la energía eléctrica á los pueblos de Vinalesa, Gafaut, Venta del Emperador, Museros, Masalfasar, Albuixech, Puebla de Farnals, Rafelbuñol, Bonrepós, Mirambell, Almacera, Alboraya, Tabernes Blanques y San Miguel de los Reyes.

Para mayor claridad en la descripción, seguiremos la agrupación de los pueblos según las lineas principales de transporte ya que con arreglo á esta misma agrupación se han de hacer los cálculos de las diferentes secciones.

Línea 1ª Desde la actual Central hasta San Miguel de los Reyes. Esta línea tiene una bifurcación

á Bonrepós cruzando la carretera de Madrid á Castellón y entrando al pueblo por el camino vecinal que á el conduce desde la carretera. Desde Bonrepós, con una línea de baja tensión, se alumbrará también el pueblo de Mirambell, que dista de Bonrepós esca-samente 500 metros. Desde el empalme de ésta bifurcación con la linea principal hasta Almácera, la línea sigue en parte caminos y sendas vecinales, teniendo también varios apoyos en propiedad particular.

Desde Almácera y por el camino vecinal del cementerio, se dirije la línea hacia el Barranco de Carraixet al que cruza en forma que se detalla en proyecto aparte, y conti-nuando por su margen y aguas arriba, se dirije á Tabernes Blanques en donde se estable-ce el transformador. Desde Tabernes la línea sigue por encima de algunos edificios hasta


el Penal de San Miguel de los Reyes para cuyo alumbrado se establece otro trasformador (sic).

Inmediatamente después de cruzar la línea el Barranco de Carraixet, se deriva un ra-mal por su margen y aguas abajo hasta Alboraya desarrollandose el trayecto de esta derivación por caminos vecinales. Este ramal cruza el ferrocarril económico de Valencia á Rafelbuñol de la Sociedad Valenciana de Tranvias.

Línea 2ª

Desde la Central á Rafelbuñol. Esta línea que pasa por Foyos donde ya se tiene el alumbrado concedido y en explotación, tiene un ramal desde este pueblo á Vinalesa y su arrabal por el camino vecinal de Foyos á Vinalesa. Desde Vinalesa y con corriente de baja tensión se alumbrará el poblado de Gafaut. Desde Foyos sigue la línea á Albalat, también en explotación, y desde Albalat sigue hasta Masamagrell, también en explotación. Entre Albalat y Masamagrell se proyecta una bifurcación en las inmediaciones de Venta del Emperador para dar alumbrado á este poblado. A esta bifurcación sigue otra frente á Museros y por el camino que conduce á este pueblo, para darle alumbrado, cruzando el ferrocarril de la Sociedad Valenciana de Tranvias. A la parte contraria de la carretera de Madrid a Castellón, se proyecta una bifurcación para el transporte de energía á Ma-salfasar, Albuixech y un ramal que puede servir de compensación y cierre de circuito desde Albuixech á Meliana. El recorrido de este transporte se hace por caminos y sendas vecinales, cruzando la carretera de Madrid á Castellón y el ferrocarril del Central de Aragón.

Desde Masamagrell, último pueblo en este sentido á que llega hoy la línea en explo-tación, se proyecta prolongar esta por Puebla de Farnals y Rafelbuñol. La línea seguirá por encima de los edificios en el poblado de Masamagrell, por la propiedad particular en el pequeño recorrido de Masamagrell á Puebla de Farnals y por encima de los edificios en este último pueblo hasta su salida en que hará el recorrido por la carretera hasta la entrada del camino vecinal que conduce á Rafelbuñol.

Algunos de los itinerarios antes descritos podrían sensiblemente mejorarse si la la sistemática resistencia de algunos propietarios lograra vencerse, y esto facilmente

saltara á la vista con la sola inspección de los planos. Se ha hecho el trazado de preferen-cia por caminos y sendas de dominio público para tener la seguridad de tender la línea.

Cruzamientos con lineas de energía eléctrica, telegráficas y telefónicas. Cruzamiento con línea extraña de energía eléctrica solo tiene dos, que son: con los

hilos de trabajo del tranvia electrico de Valencia á Puebla de Farnals en los dos cruces que tiene con la carretera de Madrid á Castellón y que aparte se detallan.

Los cruces con lineas telegráficas que tiene la linea de transporte que se proyecta, son los que tiene sobre la las líneas ferreas y que también son objeto de proyecto aparte.


Las lineas telefónicas cruzadas son las que discurren por la carretera y estas se detallan en los planos que aparte se presentan para el cruce de la carretera. Solo hay dos líneas particulares telefónicas cruzadas fuera de la carretera y para ellas se tendrá en cuenta lo dispuesto por el Reglamento de instalaciones eléctricas.

Desde la Central hasta San Miguel de los Reyes el desarrollo de la línea es de 4.400 metros. La bifurcación a Bonrepós á alta tensión es de 500 metros y de 2.800 la de Al-buixech pasando por Masalfasar.

De Foyos se deriva otra línea para alumbrar Vinalesa y Gafaut siendo la longitud de la linea de alta tensión al primer pueblo de 1.400 metros.

Hoy tienen luz los pueblos de Meliana, con trasformador de 11 Kw, Foyos con 11, Albalat 11 y Masamagrell con 14. Para los nuevos pueblos en que se trata de establecer el alumbrado, los trasformadores serán: en Bonrepós de 5 Kw para dar luz también á Mirambell; Almácera 5, Tabernes Blanques 5, San Miguel 5 y Alboraya 11.

En la segunda linea los trasformadores seran de 2,50 en la Venta del Emperador, 5 en la Puebla de Farnals, 5 en Rafelbuñol, 5 en Museros, 7 en Masalfasar, 7,50 en Albuixech y 7,50 en Vinalesa dando luz tambien a Gafaut.

Se comprende que para los nuevos pueblos en que se ha de establecer el alumbrado, la corriente ha de ser análoga á la que tiene hoy aquellos cuyo alumbrado se explota, pués, únicamente con la unidad de corriente pueden unificarse y acoplarse las distintas unidades de que se comprondrá la Central. En esta existe hoy un alternador de 43 Kw con corriente trifásica á 3000 voltios, devanado en triangulo y á 50 periodos.

Procederemos á determinar la sección que han de tener los conductores y para ello prescindiremos de la que tienen los conductores establecidos. Si el cálculo arroja mayor sección, se aumentará ésta hasta completarla, y si es inferior, se dejará puesto que siem-pre esto redundará en beneficio de la utilización de la energía.

La red la subdividiremos en dos, como ya mas arriba hemos dicho; una desde la Cen-tral á San Miguel con derivaciones á Alboraya y á Bonrepós, y otra, desde la Central á Rafelbuñol, con derivaciones á Museros, Masalfasar y Albuixech y otra á Vinalesa. Los pueblos de Mirambell y Gafaut son alimentados con baja tensión desde Bonrepós y Vi-nalesa respectivamente. Una linea especial alimentara Meliana desde la Central.

Para el cálculo de la sección determinaremos la de cada pueblo en que hay ó se es-tablece trasformador hasta la Central. De esta manera, por adición de secciones en los tramos de común trasporte, tendremos la seción total de los tres únicos conductores de la red trifilar. Admitiremos sólo una pérdida del 5 por 100 en la red primaria, y el cobre como conductor. El rendimiento admitido en los trasformadores será el de 93 por 100.

[...]

Linea 2ª desde la Central á Rafelbuñol.

Sección de los conductores desde la Central á Rafelbuñol.


Siendo inutil repetir el detalle de los cálculos hechos para la línea 1ª consignaremos solo las secciones halladas.

Para esta primera porción, es S = 1.74 m.m²

Sección de los conductores desde Masalfasar á la Central S = 1.70 m. m²

Sección de los conductores desde la Central á Albuixech. S = 2.30 m. m²

Sección total de los hilos de la línea primaria en sus diversas partes.

Desde la Central á Foyos 14.15 m.m² Desde Foyos á Vinalesa 0.85 m.m² Desde Albalat á Foyos 12.73 m.m² Desde Venta del Emperador á Albalat 11.67 m.m² Desde empalme á Venta del Emperador 11.31 m.m² Desde Masamagrell al empalme 6.38 m.m² Desde Puebla de Farnals a Masamagrell 3.14 m.m² Desde Raflebuñol á Puebla de Farnals 1.74 m.m² Desde empalme á Museros 0.93 m.m² Desde empalme á Masalfasar 4.93 m.m² Desde Masalfasar á Albuixech 2.30 m.m²

La 1ª linea no necesita mas que una sección de 0.23 m/m² teniendo en la actualidad mucho más, y á la 2ª bastará que le demos la sección que hay desde Museros á Venta del Emperador ó sea 11.31 m/m² con lo que podrian alimentarse las derivaciones á Rafel-buñol, Puebla, Masamagrell, Museros y Masalfasar desde Albuixech, en caso de averia ó interrupción desde Museros á la Central.

El servicio de alumbrado de los pueblos que actualmente lo tienen y el de los que pro-yectamos establecerlo, suma una potencia de 117.500 Kw exigiendo esta por las diversas pérdidas de transporte y transformación, en números redondos, 130 Kw en la Central. Actualmente se tiene 43, luego es forzoso añadir un grupo electrógeno de 87 Kw para tener completa la potencia necesaria que es como se proyecta establecer.

El grupo electrógeno de 87 Kw tendrá como energía motriz el gas pobre en todo igual al grupo existente, del que solo en la potencia se diferenciará.

No podemos proceder á su exacto cálculo porque para que este diera resultados exac-tos sería preciso conocer antes con toda exactitud el emplazamiento del transformador para calcular los feeders según su longitud de modo que en el punto de ataque resulta-


rán de igual potencial. A esto ha de contribuir también la mayor ó menor carga que haya de soportar las distintas zonas de la red secundaria.

Desde luego, en los pueblos, se establecerán las lineas formando lineas poligonales inscritas en las calles y las lámparas se tomarán equilibrando las fases para el mejor ren-dimiento de la linea. Los aisladores se fijarán sobre soportes o palomillas empotradas en las casas. Las lámparas, siendo de 150 voltios, permitirán una pérdida de 10% desde el trasformador, á lo que se sometera la longitud ó sección de los conductores y feeders de la línea secundaria.

El trasformador se procurará establecerlo, siempre que sea posible, en el centro de los pueblos.

Habiendo admitido la pérdida del 5 por 100 para todas las líneas, el potencial es el mismo para los bornes de entrada en todos los trasformadores, esto es, de 2.860 en nú-meros redondos, variando la intensidad.

La corriente de bajo potencial es á 160 voltios, de modo que su intensidad varia según la potencia útil del trasformador. Para 14 Kw la intensidad es de 50 amperios; para 11 Kw 40 amperios; para 7.50: 27 amperios; para 7 Kw 25 amperios; para 5 Kw, 18 y para 2.50 Kw 9,04 amperios.

Una hoja acompaña con detalles de grapas y aisladores de doble y triple campana, con algunos otros detalles de los elementos de instalación.

Es inutil consignar que la linea tiene sus pararrayos especiales y descargadores de ten-sión que la ponen á cubierto de cualquier descarga atmosférica.

Las tarifas máximas que regirán para los nuevos pueblos á que se piensa extender el alumbrado, serán las mismas aprobadas por el Excmo Señor Gobernador de la Provin-cia, para los pueblos en que hoy se explota.

Estas tarifas son: 1.25 pesetas kilovatio hora por contador y para luz; 1 peseta Ki-lowatio para fuerza.

Estos serán como los actualmente emplazados, de madera, excepción hecha de los destinados á los cruzamientos de carreteras y ferrocarriles que, como aparte se detalla, son de celosia.

Cuando queda consignado, unido á los planos que acompaña, creemos es suficiente para que la Superioridad base su juicio y otorgue la necesaria autorización para esta-blecer las líneas de trasporte y distribución con su paso por caminos del Estado y veci-nales.

Valencia, 1º de Mayo de 1907 El Ingeniero C. Blanco”


10Devot el·logi de Vinalesa – Josep Maria Bayarri717

[València en flor, ca. 1950]

Vinalesa, tota encesaper els auris dits del sol;tota extesa, Vinalesa,i les ales en revol. I les alessobre l’horta que comportaper els fruits que són tes gales(que arrengleres i que iguales),tota la gràcia de l’horta,per la que ta vida exhalesamorosa, bella i forta...,que acarícia i aconhorta. Vinalesa! encesa i presade l’amor i de l’honor,i en perpètua escomesa,i en perenne resplandor;tota ilesa, Vinalesa,de l’horror i de l’error. Vinalesa!,tens tes dones: galta rossa,ull vivíssim, boca encesa,front al front; curva graciosaen els mòduls exprofessa;Grècia i gràcia;democràcia que s’agràcia,fusta augusta de deesa!

I tos hòmens: carn de l’horta fusta fortaen els bíceps i en el pit;seny de fàbrica amanit,que entre cella i cella porta,per temàtica expressió

717 Josep Maria Bayarri (València, 1886-1970). Escultor imatger i poeta inclassifi cable: publicà més de seixanta poemaris �bona part d’ells, autoe- Josep Maria Bayarri (València, 1886-1970). Escultor imatger i poeta inclassificable: publicà més de seixanta poemaris �bona part d’ells, autoe-ditats, com la revista El vers valencià. Fou el creador d’una ortografia disbaratada que feia servir ocasionalment �el seu cognom esdevenia ales-hores Vaiarri. Entre la seua nombrosa producció poètica destaca: Llaus lírics (1915), Precs de pau (1915), L’amor del dolor (1915), Lo Monasteri del Puig. Resurrexit (1916), Foc i flama (1928), Roger de Flor (1929), Silèncis (1930), Any llorentí (1936), Poema sartorial (1947), Amicals (ca. 1950), Clamor ardent (ca. 1950), Mal somni (1953), De la mar (1953), Escarotanereides (1954), Versos profans en omenaxe a Rubén Darío en son sentenari natal 1867-1967 (1967), Sumari (ca. 1967). Reuní bona part dels seus poemaris en Obra poètica (60 llibres en 10 volums) (1953-1954).Amb Vinalesa, mantenia uns estrets vincles. Ell mateix ho manifesta en l’encapçalament d’altre poema dedicat al poble, Onorat i Marieta. Poema de Vinalesa (1929): “el lluminós povle valensià, qreient, trevallador i artiste � aon e alentat, en memorables ores, el meu sentit patriòtiq”. Cf. FRECHINA 2001c.


�clar sentit i alt esperit�,seny i empeny, passió i tesó.

Primparada en l’esteladaque et cobetja com un mant (nit sagrada,fecundada i desitjadaper a un prec i per a un cant).

Vinalesa!, nit i dia;i aquell temps, i en este tempsfent ta via a l’alegria i a l’ensems,fent ta via en tria piacontra tots els contratemps.

Vinalesa, adés i ara,que somnies dins ton corque t’ampara i que t’aclara:estel, ritme, perla i flor:dius ta llengua que s’esvarasens ridícol, sense por,per la mar de ton seny clara,sense acor i a tot decor.Vinalesa, clara i rara,plor de llor i llor de plor!

Vinalesa, ufana i plana;Vinalesa, presa en llums,que en cristiana i valenciana�tes grans cums�, tota et resums.Vinalesa, flaire i aire!Vinalesa, la promesaduta en l’aire de ta flaire...Vinalesa, Vinalesa! Vinalesa!!

EDITAT PER:

Documents

VINALESA · aquella zona inhòspita d’aiguamolls i senillars en un conjunt harmònic de plànols in- clinats que optimitzaven la productivitat agrícola regulant la disponibilitat