El catàlegde Loren Ramos.

Per començar, un conte.

l’Embut nassut.

Molt poca gent ho sap, però els estris de la cuina (quan les persones es fiquen al llit i les cases queden en silenci) es desperten i parlen de com els ha anat el dia. L’embut nassut viu penjat d’un ganxo, al costat d’un vell cullerot de cap gros. L’embut s’avorreix molt perquè, així com a la resta d’atuells

els fan servir gairebé cada dia per fer el dinar o bé el sopar, ell ja ni es recorda de la última vegada que el van despenjar

d’aquell pany de paret.- Avui m’han quedat uns ous ferrats boníssims! -diu la paella.

-Doncs jo- salta l’olla- ahir vaig fer una sopeta d’all per llepar-s’hi els dits!

I el pobre embut nassut s’adorm al costat del cullerot sense saber què expli-car i somia que el fan servir per omplir

ampolles de llet i garrafes d’aigua.

Aquest matí, unes manetes petites i rodanxones han despenjat l’embut nassut.

-Pare, ja el tinc! - Ha cridat la Darina, la nena de la casa.Sense saber com, l’embut nassut ha acabat amb el nas ficat

dins d’una cantimplora d’al·lumini d’aquelles d’anar d’excursió.-Vés amb compte, Darina, que no vessi el suc.-Li ha dit

el pare a la nena.

L’embut, si tingués mans, es fregaria els ulls perquè no s’acaba de creure el que li està passant. Però no té temps de pensar res més, que ja nota com li omplen tot el cap d’un líquid fresc i dolç: És suc de pinya! Quines pessigolles que té l’embut nassut! Tot ell s’esgarrifa mentre procura fer molt bé la seva feina. El suc de pinya el travessa i li surt amb força pel seu nas llarg i estret.

Amb un moment, ja està plena la cantimplora.-Quina sort que tinguem un embut, pare! -diu la Darina contenta.

-No s’ha vessat ni una gota de suc.- Afegeix.

A la nit, quan tota la casa queda en silenci, l’embut nassut baixa del seu ganxo i s’adona que tota la cuina és una festa.

Una festa en el seu honor! Les forquilles ballen una dansa grega, les tapadores xoquen per fer el ritme, el cullerot (que sempre ha volgut ser cantant) entona una cançó molt alegre. L’embut nassut

saluda l’olla grossa, que s’ho mira tot des dalt d’un prestatge i les tassetes de cafè li van al darrera fent alegrois.

Molt poca gent sap què passa a les cuines quan tothom és a dormir.

text: Maica Meseguer Espada

Uns dibuixos.

la Mariona y el Tuc.

El poble.

l’Aina, el Buf y el Pol.

de Maica Meseguer Espada.

Dues poesies,

La Salamandra.

A sobre la molsas’espolsa la mandra.És l’hora del bany

per a la salamandra.

L’euga encantada

La cadira és una eugaque una bruixa va encantar.

Les quatre potes de fustaja no van a pasturar.La crinera de cavall

s’ha tornat un lloc molt plaque serveix per enfilar-sei també per descansar.

La cadira és una eugaque una bruixa va encantar.

Li va néixer, a la cadira,un poltre molt petitet.

Només tenia tres potes,era ample i tot baixet.

Com que feia tam, tam, tam,li van posar tamboret.

Quan t’asseus a la cadiraper començar a dinar,

oi que et sembla que camina i que arrenca a galopar?

La cadira és una eugaque una bruixa va encantar.

El poble viatger, un conte de Maica Meseguer Espada.

Un projecte:

l’alcalde,

uns quants gossos,

i un gat.

Els petits

i els grans.

I també, el poble.

Unes proves...

Es barregen els personatges amb el text per obtenir...

Un conte!

El poble viatger.

Al principi, el poble viatger no viatjava. Era un poble normal: Amb una font, un parc i totes les cases juntetes, com si

tinguéssin por de viure massa lluny les unes de les altres. El poble era al centre d’una vall, protegida per dues muntanyes. De la vall en naixia un rierol d’aigua fresca que pasava a prop

del poble, el saludava i desapareixia cap al mar.

Cada any, quan arribava l’estiu, el poble veia com les famílies tancaven les cases i, de mica en mica, l’anaven deixant sol.

-Adéu! -deien uns- Marxem de vacances a la platja! -Fins aviat! -s’acomiadavenes els altres- Ens en anem

a la muntanya! Així que el poble es passava l’estiu avorrit, amb els carrers

buits plens de pols i el parc sense nens.

-Doncs jo també me’n vull anar de vacances. -va dir un bon dia el poble- Així no m’avorriré a l’estiu i podré visitar llocs interessants. I, qui ho sap? Potser trobaré un lloc millor per a viure… Jo també tinc dret de viatjar!Quan l’alcalde va escoltar la notícia, li van caure els pantalons de l’ensurt i l’únic pèl que tenia al cap se li va estirar com una antena.

Els vilatans van fer reunions, manifestacions, vagues i protestes, però el poble no estava per orgues i no volia renunciar a les

seves primeres vacances per res del món.

I així va ser com tots els habitants van decidir en assemblea que no podien permetre que les seves cases se n’anessin sense ells.

-Aquest any ens en anem tots de vacances amb el poble! -Visca! -cridaven els nens- Així tindrem els amics a prop! -Ostres, no! -es queixava un- Amb la il·lusió que em

feia dormir en un hotel amb piscina...

Però la decisió ja s’havia pres. Entre opinions de tot tipus, es va preparar el viatge.

La matinada que el poble havia d’iniciar el seu viatge, tots els vilatans estaven

a punt, del primer a l’últim, amb els cascos reglamentaris que l’alcalde havia aconseguit

per a garantir la seva seguretat.

Fins aquell moment, mai cap poble no havia provat de caminar, per això ningú sabia

realment quin tipus de catàstrofes podrien passar. Però tot va anar bé. Molt bé, podriem

dir: A poc a poc i suaument, el poble va aixecar-se de terra sense que cap casa patís

desperfectes. I va començar a caminar.

A l’hora de dinar, el poble ja havia creuat les muntanyes de la seva vall.-Adéu, muntanyes!- els va dir entusiasmat-

Me’n vaig de viatge! Potser no tornaré!-Adéu, poble!- van contestar les muntanyes- Que

t’ho passis bé! Tant de bo que tornis!- van afegir.

Els vilatants es van acostumar al moviment que el poble produïa en caminar, però encara no s’atrevien a treure’s el casc. A la nit, el poble viatger va arribar al mar. El mar! Ell mai no havia pogut imaginar-se que hi hagués una cosa com el mar: Era gran, enorme,

es movia amb un soroll deliciós, i feia olor de sal. -M’agrada molt el mar. Ens quedarem aquí uns quants

dies.- va dir el poble viatger. I, pof! es va instal·lar a la sorra de la platja.

Els habitants s’en van alegrar. El mar era un bon lloc per a passar les vacances i, a més, molta gent de les contrades veïnes

s’apropaven cada dia per veure aquell poble que havia sorgit del no res. Els nens de la comarca es van fer amics dels nens del poble viatger i, junts, construïen petits pobles viatgers

amb la sorra de la platja.

L’alcalde portava el seu banyador estampat amb síndries i cada matí inaugurava la platja amb un discurs.

-Gambes totes i musclos tots!- començava sempre l’alcalde- Benvinguts a aquesta platja. L’autoritat aquí present us desitja un feliç bany i us recorda que per a la vostra seguretat i la meva tranquil·litat, heu de nedar amb il·lusió i precaució.

Molt para-sol i molta crema ens protegeixen d’un bon problema. -I ara, sense més espera, inauguro aquest bany.

Arribat a aquest punt del seu discurs, l’alcalde trotava fins al’aigua amb el seu banyador de síndries i es llençava en planxa, esquitxant d’aigua fins a la punta del campanar del poble viatger.

Després d’uns dies, una ràfega de vent va portar un gran paper de colors fins la finestra d’una casa del poble.

¡VISITI EL NORD!, deia el paper.

626 75 08 36

Continuarà.

joselorenrb@yahoo.esdisseny i maquetació: LOREN RAMOS

poesies i contes: MAICA MESEGUER ESPADA