Bakunin. Recull d'escrits breus

BakuninRecull d’escrits breus

Editat i produït per:

Col·lectiu Llibertari "Negres Tempestes"

c/ Jocs Florals, 42. Sants-Barcelona (Barcelonès)www.negrestempestes.orge-mail: [email protected]

Biblioteca Social d’Olot (CNT Olot)Plç/ Cinema Colon,4. Olot (La Garrotxa).http://www.bsolot.info/e-mail: [email protected]

Logofobia

Av/ Sant Narcís nº28 Entressol 2ª GironaCSA La Dàhlia (c/ camí vell de Xirivella , 23 Mislata, Valencia).www.logofobia.wordpress.come-mail: [email protected]

Aldarull Edicions

C/ Martínez de la rosa, 57 Barcelona (Vila de Gracia)Telf: 93 500 8564http://www.acciocultural.org

El grillo libertario - distribuidora anarquista -C/ Florida núm 40 baixos, Cornellà de Llobregat (Barcelona)Ap Correus: 287 - 08940www.nodo50.org/elgrillolibertario

Maquetació i disseny: Marcel S.C.Traducció al català: Biblioteca Social d’Olot

ISBN: 978-84-938538-7-7

El pròleg ha estat realitzat utilitzant recursos propis i de la Vikipèdia

Reconeixement - No Comercial - Compartir Igual (by-nc-sa): No es permet unús comercial de l'obra original ni de les possibles obres derivades, la distribució deles quals s'ha de fer amb una llicència igual a la qual regula l'obra original.

Pròleg

Pàtria i nacionalitat

La Dona, el Matrimoni i la Família

L'Associació Roja

La política del consell

Socialisme sense Estat: Anarquisme

La instrucció integral

CAPÍTOL I

CAPÍTOL II

CAPÍTOL III

CAPÍTOL IV

El principi de l’Estat

El catecisme nacional

4

8

12

16

20

26

38

39

45

50

54

60

84

Índex

.

Pròleg

El llibre que tens entre les mans, ha estat realitzat per tal de quetextos breus i menys coneguts d'un autor i filòsof anarquista com ésBakunin fossin recopilats en un sol volum i tinguessin una sortida alcarrer, ja que d'ell en són publicades cíclicament obres més exten-ses i reconegudes com “Déu i l'Estat”, i la nostra idea no era repetir-almenys de moment- aquest tipus d'edició.

En la nostra ment, teníem aquest projecte com un intent de donara conèixer entre els no iniciats les teories anarquistes, doncs és unbon punt de partida per entendre les seves bases d'una manera sen-zilla i amena, ja que aquests textos no són tan farragosos com d'al-tres més publicitats de M. Bakunin.

En segon lloc, i no per això menys important, aquest és un intentmés per normalitzar l'ús del català en les publicacions anarquistes,doncs és una llengua parlada per molts dels que formem part d'a-questa ideologia tan arrelada a Catalunya, terra on ha aconseguitalgunes de les seves millors gestes al llarg dels anys, però on tambéper deixadesa, per escassetat de mitjans econòmics i de prioritzarel fet de poder arribar al màxim nombre de públic, s'ha tendit enmassa ocasions a utilitzar llengües igual de dignes, però que arra-conaven involuntàriament el català dintre dels cercles àcrates do-nada la desproporció que es pot constatar entre publicacionscatalanes i les fetes en altres llengües al llarg de tots aquests anys.

Qui era Mikhaïl Aleksàndrovitx Bakunin:

Neix el 8 de maig de 1814 a Priamúkhino (Rússia) i mor l'1 de ju-liol de 1876 a Berna (Suïssa)

Juntament amb Proudhon i després Kropotkin és un dels teòricsmés importants de l'anarquisme, i pràcticament és el primer gran im-pulsor de l'anarquisme com a moviment polític i popular.

Els orígens de Bakunin parteixen d'una família aristocràtica russa,a través de la qual, i com era típic de l'època, va encaminar-se arebre formació militar a l'acadèmia de Sant Petersburg, on arribà algrau d'oficial de la guàrdia imperial. No obstant això, decideix aban-donar l'exèrcit per a estudiar filosofia, decantant-se per l'idealismealemany. Cinc anys després recorre les principals capitals europees,

Pròleg 4

coneixent pensadors de la talla de Marx i Proudhon. Participa acti-vament en les revolucions del 48 i 49 de París i Alemanya, fins queel detenen a Àustria, on el condemnen a mort, però la pena no esduu a terme.

Una vegada retornat a les autoritats russes, aquestes l'empreso-nen set anys i llavors el desterren a Sibèria el 1857, d'on aconse-gueix escapar i arribar a Anglaterra el 1861. Des de llavors la sevaprioritat va ser la propagació de les seves idees anarquistes per totaEuropa i crea diverses organitzacions revolucionàries, entre lesquals, va fundar el Comitè per a la Salvació de França, una asso-ciació que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió.

El seu enfrontament amb Marx en l'apartat ideològic, va provocarla seva expulsió, junt amb la de tots els anarquistes de la PrimeraInternacional el 1872. Per aquestes dates funda la Federació delJura que dóna suport a l'acció enfront de la teorització. El final delsseus dies discorren a Suïssa.

El seu pensament:

Per a Bakunin l'anarquisme suposa una societat lliure sense ne-cessitat de govern ni autoritat basada en el treball, el factor de pro-ducció, els seus mitjans i distribució i que segons els seus punts devista, s'organitzaria mitjançant la federació de productors i consumi-dors des de la base que es coordinarien entre si en confederacions.Sense necessitat, doncs, de governs, sistemes legislatius, podersexecutius que monopolitzin la violència, etc. No obstant això en elpensament de Bakunin, com a anarcocol·lectivista que fou, a ca-dascú se li hauria de retribuir segons el treball realitzat de maneraque s'impedís el sorgiment d'una classe ociosa que s'aprofités deltreball de les associacions lliures. Allò que el comunisme llibertaride Kropotkin va objectar, el ressorgiment d'una burocràcia que ha-gués de vigilar i regular el treball i la seva remuneració, el que fatal-ment segons les tesis Kropotkinianes tendiria a constituir-se en unnucli d'autoritat i de tirania potencial.

El col·lectivisme bakuninista es defensa sostenint que cadascúha de rebre una retribució econòmica segons els seus mèrits, i quel'incentiu de prosperitat material és legítim en una societat lliure queno busca la igualtat sinó la justícia econòmica; en tot cas, la repar-tició salarial hauria d'organitzar-se col·lectivament sota criteris tantdemocràtics com a tècnics.

5 Bakunin. Recull d’escrits breus

AUTODEFINICIÓ

"Jo no sóc ni un savi ni un filòsof, ni tan sols un escriptor d'ofici.He escrit molt poc durant la meva vida i solament ho he fet, per dir-ho així, a pèl, quan una convicció apassionada em forçava a vèncerla meva repugnància instintiva contra tota exhibició del meu propi joen públic. Qui sóc jo, doncs? I què és el que m'impulsa ara a publicaraquest treball? Jo sóc un cercador apassionat de la veritat i un ene-mic, no menys apassionat, de les ficcions desgraciades amb què elpartit de l'ordre, aquest representant oficial, privilegiat i interessat entotes les malapteses religioses, metafísiques, polítiques, jurídiques,econòmiques i socials, presents i passades, pretén servir-se, encaraavui, per a dominar i esclavitzar el món. Jo sóc un amant fanàtic dela llibertat, la qual considero com l'únic mitjà, dins el qual poden des-envolupar-se i engrandir-se la intel·ligència, la dignitat i la felicitatdels homes... La llibertat que consisteix en el ple desenvolupamentde totes les potències materials, intel·lectuals i morals que es trobenlatents en cadascun... Jo entenc aquesta llibertat com una cosa que,lluny de ser un límit per a la llibertat de l'altre, troba, per contra, enaquesta llibertat de l'altre la seva confirmació i la seva extensió al'infinit; la llibertat limitada de cadascun per la llibertat de tots, la lli-bertat per la solidaritat, la llibertat en la igualtat; la llibertat que triomfade la força bruta i del principi d'autoritat, que no va ser mai més quel'expressió ideal d'aquesta força... Jo sóc partidari convençut de laigualtat econòmica i social, perquè sé que, fora d'aquesta igualtat,la llibertat, la justícia, la dignitat humana, la moralitat i el benestardels individus, així com la prosperitat de les nacions no seran maisinó mentides."

Mikhaïl Bakunin

6Pròleg

Pàtria i nacionalitat

Mikhaïl Bakunin

8

L'Estat no és la pàtria; és l'abstracció, la ficció metafísica, mística,política i jurídica de la pàtria. La gent senzilla de tots els països es-tima profundament a la seva pàtria; però aquest és un amor naturali real. El patriotisme del poble no és només una idea, és un fet; peròel patriotisme polític, l'amor a l'Estat, no és l'expressió fidel d'aquestfet: és una expressió distorsionada per mitjà d'una falsa abstracció,sempre en benefici d'una minoria explotadora.

La pàtria i la nacionalitat són, com la individualitat, fets naturals isocials, fisiològics i històrics al mateix temps; cap d'ells és un prin-cipi.

Només pot considerar-se com un principi humà allò que és uni-versal i comú a tots els homes; la nacionalitat separa als homes i,per tant, no és un principi. Un principi és el respecte que cadascunha de tenir pels fets naturals, reals o socials. La nacionalitat, com laindividualitat, és un d'aquests fets ; i per això hem de respectar-la.Violar-la seria cometre un crim; i, parlant el llenguatge de Mazzini,es converteix al principi sagrat cada vegada que és amenaçada iviolada.

Per això em sento sempre i sincerament el patriota de totes lespàtries oprimides.L'essència de la nacionalitat. Una pàtria repre-senta el dret inqüestionable i sagrat de cada home, de cada gruphumà, associació, comuna, regió i nació a viure, sentir, pensar, des-itjar i actuar a la seva pròpia manera; i aquesta manera de viure i desentir és sempre el resultat indiscutible d'un llarg desenvolupamenthistòric.

Per tant, ens inclinem davant la tradició i la història; o, més aviat,les reconeixem, i no perquè se'ns presenten com a barreres abs-tractes aixecades metafísica, jurídica i políticament per intèrpretsinstruïts i professors del passat, sinó només perquè s'han incorporatde fet a la carn i a la sang, als pensaments reals i a la voluntat deles poblacions. Se'ns diu que tal o qual regió - el cantó de Tesino [aSuïssa], per exemple -pertany evidentment a la família italiana: elseu llenguatge, els seus costums i les seves restants característi-ques són idèntics als de la població de Llombardia i, en conseqüèn-cia, hauria de passar a formar part de l'Estat italià unificat.


Creiem que es tracta d'una conclusió radicalment falsa. Si existísrealment una identitat substancial entre el cantó de Tesino i Llom-bardia, no hi ha dubte alguna que Tesino s'uniria espontàniament aLlombardia. Si no és així, si no sent el més lleu desig de fer-ho, aixòdemostra simplement que la Història real - la vigent de generacióen generació en la vida real del poble del cantó de Tesino, i respon-sable de la seva disposició contrària a la unió amb Llombardia - ésalguna cosa completament diferent de la història escrita en els lli-bres.

D'altra banda, ha d'assenyalar-se que la història real dels indivi-dus i els pobles no només procedeix pel desenvolupament positiu,sinó molt sovint per la negació del passat i per la rebel·lió contra ell;i que aquest és el dret de la vida, l'inalienable dret de la present ge-neració, la garantia de la seva llibertat.

La nacionalitat i la solidaritat universal.

No hi ha res mes absurd i al mateix temps més nociu i mortíferper al poble que erigir el principi fictici de la nacionalitat com a idealde totes les aspiracions populars. El nacionalisme no és un principihumà universal. És un fet històric i local que, com tots els fets realsi inofensius, té dret a exigir general acceptació. Cada poble i fins ala més petita unitat ètnica o tradicional té el seu propi caràcter, laseva específica manera d'existència, la seva pròpia manera de par-lar, de sentir, de pensar i d'actuar; i aquesta idiosincràsia constitueixl'essència de la nacionalitat, resultat de tota la vidahistòrica i sumatotal de les condicions vitals d'aquest poble.

Cada poble, com cada persona, és involuntàriament el que és, iper això té un dret a ser ell mateix. En això consisteixen els anome-nats drets nacionals.

Però si un poble o una persona existeix de fet d'una forma deter-minada, no es desprèn d'això que un o una altra tinguin dret a elevarla nacionalitat, en un cas, i la individualitat en un altre com a principisespecífics, ni que hagin de passar-se la vida discutint sobre la qües-tió. Per contra, com menys pensin en si mateixos imés imbuïts esti-guin de valors humans universals, més es vitalitzen i carreguen desentit tant la nacionalitat com la individualitat.

10Pàtria i nacionalitat

La responsabilitat històrica de tota nació.

La dignitat de tota nació, com la de tot individu, ha de consistirfonamentalment en què cadascun accepti la plena responsabilitatdels seus actes, sense tractar de desplaçar-la a uns altres. No sónmolt estúpides totes aquestes lamentacions d'un noiot queixant-seamb llàgrimes en els ulls que algú l'ha corromput i l'ha posat en elmal camí? I el que és impropi en el cas d'un noi està certament forade lloc en el cas d'una nació, el mateix sentiment de la qual d'auto-estima hauria d'excloure qualsevol intent de carregar a uns altresamb la culpa dels seus propis errors.

Patriotisme i justícia universal. Cadascun de nosaltres hauria d'e-levar-se sobre aquest patriotisme estret i mesquí pel qual el propipaís és el centre del món, i que considera gran a una nació quan esfa témer pels seus veïns. Hauríem de situar la justícia humana uni-versal sobre tots els interessos nacionals. I abandonar d'una vegadaper sempre el fals principi de la nacionalitat, inventat recentmentpels dèspotes de França, Prússia i Rússia per aixafar el sobirà prin-cipi de la llibertat. La nacionalitat no és un principi; és un fet legitimat,com la individualitat. Cada nació, gran o petita, té l'indiscutible dreta ser ella mateixa, a viure d'acord amb la seva pròpia naturalesa.Aquest dret és simplement el .corol·lari del principi general de lliber-tat.

Tot aquell que desitgi sincerament la pau i la justícia internacionalhauria de renunciar d'una vegada i per sempre al que es diu la glòria,el poder i la grandesa de la pàtria, a tots els interessos egoistes ivans del patriotisme.


La Dona, el Matrimoni

i la Família

12

Drets iguals per a la dona.

Sóc partidari, com el que més, de la completa emancipació de ladona i de la seva igualtat social amb l'home. L'expressió "igualtatsocial amb l'home" implica que, juntament amb la llibertat, demanemiguals drets i deures per a l'home i la dona; és a dir, l'anivellació delsdrets de la dona, tant polítics com a socials i econòmics, amb els del'home; en conseqüència, desitgem l'abolició de la llei familiar i ma-trimonial, i de la llei eclesiàstica tant com la civil, indissolublementlligades al dret d'herència.

Abolició de la família jurídica.

En acceptar el programa revolucionari anarquista - únic que ofe-reix, al nostre entendre, condicions per a una emancipació real icompleta del poble comú - i convençuts que l'existència de l'Estaten qualsevol de les seves formes és incompatible amb la llibertatdel proletariat i impedeix launió internacional fraterna de les nacions,expressem l'exigència d'abolició de tots els Estats.

L'abolició dels Estats i del dret jurídic implicarà necessàriamentl'abolició de la propietat personal hereditària i de la família jurídicabasada sobre aquesta propietat, perquè cap d'aquestes institucionsés compatible amb la justícia humana.

Lliure unió matrimonial. [Contra el matrimoni per compulsió hem aixecat la bandera de la

unió lliure.]

Estem convençuts que en abolir el matrimoni religiós, civil i jurí-dic, restaurem la vida, la realitat i la moralitat delmatrimoni naturalbasat exclusivament sobre el respecte humà i la llibertat de duespersones: un home i una dona que s'estimen. Estem convençutsque en reconèixer la llibertat de tots dos cònjuges a separar-se quanho desitgin, sense necessitat de demanar el permís de ningú per aaixò - i en negar de la mateixa forma la necessitat de qualsevol per-mís per unir-se en matrimoni, i rebutjar en general la interferènciade qualsevol autoritat en aquesta unió - els unim més l'un a l'altre. Iestem convençuts també, que quan ja no existeixi entre nosaltres elpoder coercitiu de l'Estat per forçar als individus, associacions, co-


munes, províncies i regions a conviure en contra de la seva voluntat,hi haurà entre tots una unió molt més estreta, una unitat més viva,real i poderosa que la imposada per l'aclaparador poder Estatal.

L'educació dels nens.

Amb l'abolició del matrimoni es planteja la qüestió de l'educaciódels nens. La seva criança, des de l'embaràs de la mare fins a laseva maduresa, i la seva formació i educació, igual per a tots -unaformació industrial i intel·lectual on es combinin la capacitació per altreball manual i mental- han de correspondre fonamentalment a lasocietat lliure.

La societat i els nens.

Els nens no són propietat de ningú: ni dels seus pares ni de lasocietat. Només pertanyen a la seva pròpia llibertat futura. Però enels nens aquesta llibertat no és encara real; és només una llibertaten potència. Perquè una llibertat real -és a dir, la consciència plenai la seva realització en cada individu, basada fonamentalment en elsentiment de la pròpia dignitat i en un autèntic respecte per la lliber-tat i la dignitat dels altres, o sigui basada en la justícia - només potdesenvolupar-se en els nens mitjançant un desenvolupament racio-nal de la seva intel·ligència, caràcter i voluntat.

D'aquí es dedueix que la societat, el futur de la qual depèn percomplet de l'adequada educació i instrucció dels nens i que, per tant,no només té el dret sinó també l'obligació de vetllar per ells, és l'únicguardià dels nens de tots dos sexes. I com la futura abolició del dreta l'herència convertirà a la societat en l'únic hereu, aquesta hauràde considerar com una de les seves primeres obligacions el submi-nistrament de tots els mitjans necessaris per al manteniment, la for-mació i l'educació dels nens de tots dos sexes, amb independènciadel seu origen o dels seus pares.

Els drets dels pares es limitaran a estimar als seus fills i exercirsobre ells l'única autoritat compatible amb aquest amor, en la me-sura en què aquesta autoritat no atempti contra la seva moralitat, elseu desenvolupament mental o la seva llibertat futura. El matrimonicom a acte civil i polític, igual que qualsevol altra intervenció de la

14La dona, el matrimoni i la família

societat en qüestions amoroses, està cridat a desaparèixer. Els nensseran confiats – per naturalesa, i no per dret - a les seves mares,quedant la prerrogativa d'aquestes sota la supervisió racional de lasocietat.


L'Associació Roja

Mikhaïl Bakunin(1870)

16

La Llibertat política sense la igualtat econòmica és una pretensió,un frau, una mentida; i els treballadors no desitgen mentides.

Els treballadors s'esforcen després, necessàriament, en unatransformació fonamental de la societat, el resultat de la qual ha deser l'abolició de les classes, igualment en l'econòmic com en elsseus aspectes polítics: un sistema social en el qual tots els homesentraran al món sota condicions especials, podrandesplegar-se idesenvolupar-se, treballar i gaudir de les coses bones de la vida.Aquestes són les demandes de la justícia.

Però com podria, des d'aquest abisme d'ignorància, de misèria iesclavitud, que els treballadors sobre la terra i a les ciutats són en-fonsats, arribar a aquell paradís, els assoliments de justícia i huma-nitat? Per a això els treballadors tenen un mitjà: l'Associació deConsells.

A través de l'Associació ells es reforcen, mútuament es millorenl'un a l'altre i, a través dels seus propis esforços, aparten a un costataquesta ignorància perillosa que és el sustent principal de la sevaesclavitud. Per mitjà de l'Associació ells aprenen a ajudar i recolzar-se entre si. Per això ells convocaran, finalment, una potència quees demostrarà més poderosa que tot el capital burgès confederat ipoders polítics reunits.

El Consell ha de convertir-se en l'Associació en la ment de cadatreballador.

Ha de convertir-se en la contrasenya de cada organització polí-tica i d'agitació dels treballadors, la contrasenya de cada grup, encada indústria a tot arreu de la terra. Indubtablement el consell, ésla mostra més grandiosa i esperançada de la lluita proletària, un pre-sagi infal·lible de la propera emancipació completa dels treballadors.

L'experiència ha demostrat que les associacions aïllades no sónmés poderoses del que són els treballadors aïllats. Fins hi tot ambl'Associació de totes les Associacions de Treballadors d'un país, noseria suficientment poderosa per aixecar-se en conflicte contra lacombinació Internacional de tot guany que fael capital mundial. Laciència econòmica estableix el fet que l'emancipació del treballador


no és només una pregunta nacional. Cap país, no importa quant ric,poderós, i ben servit sigui, pot emprendre -sense arruïnar-se i rendirals seus habitants a la misèria- una alteració fonamental en les re-lacions entre el capital iel treball, si aquesta alteració no és aconse-guida, al mateix temps, almenys, en la major part dels païsosindustrials del món. Per tant, la pregunta de l'emancipació del tre-ballador del jou del capital i els seus representants, els capitalistesburgesos és, abans de res, una pregunta Internacional. La seva so-lució, per tant, només és possible a través d'un Moviment Interna-cional.

Aquest Moviment Internacional és una idea secreta, una conspi-ració? En absolut. El Moviment Internacional, el Consell d'Associa-ció, no dicta des de dalt o prescriu en el secret. El federa des deabaix i va a mil cambres. Parla en cada grup de treballadors i abraçala decisió combinada de totes les faccions. ElConsell viu la demo-cràcia: i sempre que l'Associació formula projectes, això ho fa ober-tament, i parla a tots els qui vulguin escoltar. La seva paraula és laveu del treball que recluta energies per al derrocament de l'opressiócapitalista.

Què diu el Consell? Quin és la demanda que fa a través de cadaassociació d'aquells que treballen i pensen, a cada fàbrica, a cadapaís? Què demana? Justícia! La justícia més estricta i els drets dela humanitat: el dret d'homes, dones i nens, independent de tota dis-tinció de naixement, de raça, ode credo. El dret de viure i l'obligacióde treballar per mantenir aquest dret. El servei de cadascun a tots ide tots a cadascun. Si aquesta idea apareix espantosa i prodigiosaa la societat burgesa existent, molt pitjor per a aquesta societat. Ésel Consell d'Acció una empresa revolucionària? Sí i no.

El Consell d'Acció és revolucionari en el sentit que substituirà ala societat basada sobre la injustícia, l'explotació, el privilegi, la man-dra, i l'autoritat, per una que es fon sobre la justícia i la llibertat pera tota la humanitat.

En una paraula, vol una organització econòmica, política, i social,en la qual cada persona, sense prejudici algun respecte de les sevesidiosincràsies naturals i personals, trobarà igualment possible des-envolupar-se, aprendre, pensar, treballar, ser activa, i gaudir d'una

18L’Associació Roja (1870)

vida honorable. Sí, això desitja; i repetim una vegada més, si aixòés incompatible amb l'organització social existent, molt pitjor per aaquesta societat.

És revolucionari el Consell d'Acció en el sentit de barricades i dela revolta o manifestació violenta? No; el Consell manifesta poc in-terès en aquesta classe de polítiques; o, més aviat, cal dir que elConsell no pren en absolut part en elles. Els revolucionaris burge-sos, ansiosos per algun canvi de poder, i els agents policíacs, quetroben ocupació en les explosions passatgeres de soroll i fúria, esfastiguegen enormement amb el Consell d'Acció a causa de la indi-ferència d'est cap a les seves activitats i esquemes de provocació.

El Consell d'Acció, l'Associació Roja d'aquells que volen i treba-llen, va comprendre, fa molt, que el polític burgès -no importa quanroig i revolucionari hagi pogut semblar- gens ha servit per a l'eman-cipació delstreballadors, sinó, mes bé, ha endurit la seva esclavitud.I encara quan el Consell no hagués comprès aquest fet, el joc mise-rable, que ocasionalment juguen, el burgès republicà i fins i tot elburgès socialista, haurien obert els ulls dels treballadors.

El Consell d'Acció, sempre desenvolupant-se més completamenten el Moviment dels Treballadors Internacionals, se sosté amb se-veritat a distància de les tristes intrigues polítiques, i coneix avuinomés una política per a cada grup i per a cada treballador: la sevapropaganda, el seu desenvolupament i organització en la lluita i l'ac-ció. El dia que la majoria dels treballadors del món s'hagi associat através del Consell d'Acció, s'hi hagi fermament organitzat a travésdel Consell d'Acció, i així, fermament organitzades les seves divi-sions en una solidaritat comuna de moviment, cap revolució, en elsentit d'insurrecció violenta, serà necessària. Així es veurà que elsanarquistes no recolzen la violència abortiva que els seus enemicsels atribueixen.

Sense violència, la justícia triomfarà. L'opressió serà liquidadapel poder directe dels treballadors per mitjà de l'associació. I si aquelldia hi ha impacient súplica, i algun sofriment, això serà culpa de laburgesia que rebutja reconèixer l'ocorregut amb la seva maquinació.Per al triomf de la revolució social en si mateixa, la violència seràinnecessària.


La política del consell


20

El Consell d'Acció no pregunta a cap treballador si ell posseeixuna creença religiosa o atea. No li pregunta si ell pertany a est o aaquell o a cap partit polític. Li diu simplement: És vostè un treballa-dor? Si no, Vostè sent la necessitat de dedicar-se enterament alsinteressos de la classe obrera i d'evitartots els moviments que s'o-posin a ella? Se sent un amb els treballadors? Sent en vostè la forçaindispensable per ser lleial a la seva causa? És vostè conscient queels treballadors, els qui han creat tota l'abundància que ha fet pos-sible la civilització i lluitat per la llibertat, han estat relegats a viureen la misèria, la ignorància, i l'esclavitud? Vostè comprèn que l'arrelprincipal de tots els mals en la vida dels treballadors és la pobresa;i que aquesta pobresa -que és la condició comuna dels treballadorsa tot arreu del món- és una conseqüència directa de l'actual orga-nització econòmica de la societat, i especialment de l'esclavitud del-treball -és a dir del proletariat- sota el jou del capitalisme -és a dirdel burgès-?

Sap vostè que entre el proletariat i el burgès existeix un antago-nisme mortal que és la conseqüència lògica de les posicions eco-nòmiques de les dues classes? Sap que la riquesa del burgès ésincompatible amb la comoditat i la llibertat dels treballadors, perquèaquesta riquesa excessiva està , i pot solament estar,construïdasobre el robatori i l'esclavitud dels treballadors? Entén que, peraquesta mateixa raó, la prosperitat i la dignitat de les masses treba-lladores exigeixen inevitablement l'abolició completa de la burgesia?No obstant això, vostè també comprèn que cap treballador aïllat, noimporta quant intel·ligent i enèrgic ell sigui, pot lluitar amb èxit contrales forces excel·lentment ben organitzades de la burgesia, que laseva ofensiva és mantinguda, principalment, per l'organització del'estat -tots els estats-?.

No veu que, per fer-se realment fort, vostè no ha d'unir-se ambel burgès, que seria una bogeria i un crim fer-ho, ja que tot burgès,quan pertanyent a la seva classe, és els nostres enemic mortal; niamb els treballadors que han desertat, abandonant la seva pròpiacausa, i que s'han rebaixat per demanar labenevolència de les clas-ses governants? Però, i amb els homes honestos que es mobilitzen, amb tota sinceritat, cap a la mateixa meta que vostè? Vostè entén,contra les combinacions poderoses, formades per les classes privi-legiades, pels capitalistes, o els posseïdors dels mitjans i dels ins-


truments de producció i dedistribució, les associacions de treballa-dors dividides o sectàries, poden triomfar de totes maneres?

Vostè no comprèn que per lluitar i vèncer aquesta combinaciócapitalista es requereix ni més ni menys que la unió en el Consell il'acció combinada de totes les associacions de treballadors locals inacionals -federades en una associació internacional dels treballa-dors de tots els països- ?

Si vostè sap i comprèn tot això, pot entrar en el nostre campa-ment, independentment de la resta de les seves conviccions políti-ques o religioses. Però si vostè està al costat de nosaltres, i mentreque vostè està amb nosaltres, vostè desitgés comprometre tot elseu ser, totes les seves accions així com les seves paraules, a lacausa comuna com a expressió espontània i sense reserves d'aquellfervor de lleialtat que inevitablement prendrà possessió de vostè,haurà de prometre:

1. Subordinar el seu interès personal i fins i tot familiar, aixícom el seu ideal i activitats polítiques i religioses, a l'interèsmés alt de la nostra associació, a saber, la lluita del treballcontra el capital, la lluita econòmica del Proletariat contra laBurgesia.

2. Mai, en el seu interès personal, comprometre's amb la bur-gesia.

3. Mai intentar afermar una posició sobre els seus companysobrers, doncs amb això vostè es tornaria immediatament unburgès i un enemic del proletariat, ja que l'única diferènciaentre els capitalistes i els obrers és aquesta: el primer buscael seu benestar individual, i en detriment, del benestar de lacomunitat, mentre el benestar de l'últim depèn de la solidaritatd'aquells que són robats en el camp industrial.

4. Romandre sempre, i per tota la vida, fidel al principi de lasolidaritat del treball, doncs la traïció més petita a aquest prin-cipi, la més lleugera desviació d'aquesta solidaritat, és, davantels ulls de la Internacional, el més gran crim i vergonya ambque un obrer pot embrutar-se.

22La política del consell

Els liders dels Consells d'Acció actuen sàviament en negar-se afer dels principis filosòfics o polítics la base de la seva associació, ipreferir tenir la lluita exclusivament econòmica del Treball contra elCapital com a fonament únic. Ells són uns convençuts que des delmoment en què un treballador comprèn la lluita de classes, des delmoment en què ell -confiant en el seu dret i la força numèrica de laseva classe- entra en la arena contra el robatori capitalista, des d'a-quest mateix moment, les circumstàncies i l'evolució de la lluita l'o-bligaran a reconèixer tots els principis polítics, socialistes, i filosòficsde la lluita de classes. Aquests principis no són ni més ni menys quel'expressió veritable dels objectius i propòsits de la classe obrera.La conclusió necessària i inevitable d'aquests objectius, el seu pro-pòsit subjacent i suprem, és l'abolició tant política com social de:

1. Les divisions de classe existents en la societat, especial-ment d'aquestes divisions imposades darrere dels interessoseconòmics dels burgesos.

2. Tots els Estats Territorials, Pàtries Polítiques i Nacions, isobre el cim de les ruïnes històriques d'aquest ordre vetust,l'establiment de la gran federació internacional de tots elsgrups locals i nacionals productius.

Des del punt de vista filosòfic, els objectius de la classe treballa-dora són ni més ni menys que la realització de les idees eternes d'-humanitat, de benestar de l'home, el regne de la igualtat, de lajustícia i la llibertat a la terra, fent innecessària tota creença en elcel i tota esperança en un més enllà millor.

La gran massa dels obrers, aixafada pel seu treball diari, viu enla ignorància i la misèria. I malgrat qualsevol prejudici polític o reli-giós en què ells s'han criat individualment, aquesta massa és in-conscientment Socialista, instintivament, i, a causa de les dificultatsde la gana i a la seva posició, més seriosament i de debò Socialistaque tot el "científic" i "el burgès Socialista" junts. Les masses sónSocialistes a causa de totes les circumstàncies del seu raonar; i, enrealitat, les necessitats de vida tenen una gran influència sobre elraonament pur, perquè el raonament (o el pensament) és només elreflex del desenvolupament continu de la vida - la seva força i no laseva base.


Als obrers no els falta el realisme i l'entusiasme per a l'esforç So-cialista, però només la idea Socialista. Cada obrer, en el fons delseu cor, està anhelant una existència realment humana, és a dir be-nestar material i desenvolupament mental fundats en la justícia, osigui, igualtat i llibertat per tots i cadascun dels treballadors. Això nopot realitzar-se en l'organització política i social actualment existent,la qual es funda en la injustícia i el robatori descarat de les massestreballadores. Per tant, cada obrer reflexiu es torna un Socialista re-volucionari, des de que l'obliguen al fet que comprengui que la sevaemancipació només potaconseguir-se pel derrocament complet dela societat actual. O aquesta organització de la injustícia amb la sevacompleta màquina de lleis opressives i d'institucions privilegiadesdesapareixen, o bé es condemna al proletariat a l'esclavitud eterna.

Aquesta és la quintaessència de la idea Socialista, el germen dela qual pot trobar-se en l'instint de cada obrer de pensament seriós.Per tant, el nostre objectiu és fer-lo conscient del que ell vol, per des-pertar en ell una idea clara que correspongui amb els seus instints.Per al moment en què la consciència de classe delproletariat s'hagiaixecat fins al nivell dels seus sentiments instintius, la seva intenciós'haurà convertit en determinació, i el seu poder serà irresistible.

Que impedeix el desenvolupament mes ràpid d'aquesta idea desalvació entre el Proletariat? La seva ignorància; i, en gran mesura,els prejudicis religiosos i polítics amb que les classes governantshan intentat obnubilar la consciència i la intel·ligència natural de lagent. Com pot vostè dispersar aquesta ignorància i destruir aquestsprejudicis estranys? "L'alliberament del Proletariat ha de ser pro-ducte del treball del mateix Proletariat" diu el pròleg a l'estatut ge-neral de la (Primera) Internacional. I això és mil vegades veritat.Aquest és el fonament principal de la nostra gran associació.

Però la classe treballadora és encara molt ignorant. Té unamanca absoluta de teoria. Hi ha per tant només una sortida per al'alliberament del Proletariat, l'acció. I quin és aquesta acció que por-tarà les masses al socialisme? És la lluita econòmica del proletariatcontra la classe que governa realitzada en solidaritat. És l'Organit-zació Industrial dels treballadors -el Consell d'Acció.

24La política del consell

Socialisme sense

Estat: Anarquisme

Mikhaïl Bakunin

26

L'efecte dels Grans Principis Proclamats per la Revoluciófrancesa.

Des d'aquell temps, quan la Revolució va baixar a les masses elseu Evangeli - no el místic sinó el racional, no el celestial sinó el te-rrenal, no el diví sinó l'Evangeli humà, l'Evangeli dels Drets de l'-Home- des de llavors va proclamar que tots els homes són iguals,que tots els homes tenen dret a la llibertat i la igualtat; les massesde tots països europeus, de tot el món civilitzat, van despertar lla-vors, gradualment, del somni que els havia mantingut en l'esclavituddes que la Cristiandat els va drogar amb el seu opi, i van començara preguntar-se si ells també tenien el dret a la igualtat, a la llibertat,i a la humanitat.

Quan aquesta pregunta ha estat plantejada, la gent, guiada pelseu admirable sentit comú, així com pels seus instints, es va adonarque la primera condició per a la seva emancipació veritable, o hu-manització, era, per damunt de tot, un canvi radical en la seva si-tuació econòmica. La primera pregunta, justament,estavarelacionada amb el pa de cada dia, doncs com ha estat janotat per Aristòtil, l'home, per pensar, per sentir-se lliure, per fer-sehome, ha de ser alliberat de les cures materials de la vida diària. Enrealitat, el burgès, que és tan bel·ligerant contra el materialisme dela gent i que els predica a ells les abstinències de l'idealisme, ho sapmolt bé, ja que ells mateixos ho prediquen només amb la paraulaperò no amb l'exemple.

La segona pregunta que sorgeix entre les persones, la de l'ocidesprés del treball, és també condició indispensable d'humanitat.Però pa i oci mai poden obtenir-se independents d'una transformacióradical de la societat existent, i això explica per què la Revolució,obligada per les implicacions dels seus propis principis, va donar allum al Socialisme.

El socialisme és la Justícia...

El socialisme és la justícia. Quan parlem de justícia, entenem peraquesta no la justícia continguda en els Codis i en la jurisprudènciaRomana -els quals s'han basat, en gran mesura, sobre les veritatsde la violència aconseguida per la força, violència consagrada per

28Socialisme sense Estat: Anarquisme

temps i les benediccions d'alguna església o un altre (cristiana o pa-gana), i per la qual cosa s'ha acceptat com a principi absolut, quetota llei ha de ser deduïda per un procés de raonament lògic- no,parlem d'aquella justícia que està basada únicament sobre la cons-ciència humana, la justícia que ha de ser trobada en el coneixementde cada home -fins i tot en els de nens- i que pot ser expressada enuna sola paraula: equitat.

Aquesta justícia universal que, a causa de les conquestes per laforça i a les influències religioses, encara mai ha prevalgut en elsàmbits polítics, jurídics o econòmics, hauria de ser la base del noumón. Sense ella no pot haver-hi ni llibertat, ni república, ni prosperi-tat, ni pau. És ella llavors qui ha de governar les nostres resolucionsperquè treballem amb eficiència en l'establiment de la pau. I ésaquesta justícia, la que ens impulsa a assumir la defensa dels inte-ressos de la gent terriblement maltractada i a exigir la seva emanci-pació econòmica i social amb llibertat política.

El Principi Bàsic del Socialisme.

No proposem aquí, cavallers, un o un altre sistema socialista.Allò que ara exigim és la proclamació novament del gran principi dela Revolució francesa: que cada ésser humà pugui posseir els mit-jans materials i morals per poder desenvolupar així la seva humani-tat, un principi que, en la nostra opinió, ha de ser traduït en elsegüent problema: Organitzar la societat de tal manera que cada in-dividu, home o dona, pugui trobar, en entrar en la vida, mitjans apro-ximadament equivalents per al desenvolupament de les sevesdiverses facultats i de la seva ocupació laboral. I organitzar aquestasocietat de tal forma que faci impossible l'explotació de cap treba-llador, la qual cosa permetrà a cada individu gaudir de la riquesa so-cial, la que, en realitat només es produeix pel treball col·lectiu; perònomés per gaudir-la quan ell contribueixi directament cap a la crea-ció d'aquesta riquesa.

Rebuig al Socialisme Estatalista.

La consecució d'aquesta tasca per descomptat portarà centenarsd'anys de desenvolupament. Però la història ja l'ha portat davant no-saltres id'ara endavant no podem fer cas omís a ella sense condem-


nar-nos a declarar la nostra total impotència. Ens apressem a agre-gar aquí que enèrgicament rebutgem qualsevol temptativa d'orga-nització social que no admeti la llibertat més àmplia tant delsindividus com de les organitzacions, o que requereixi la instauracióde qualsevol règim de poder. En nom de la llibertat, la qual reconei-xem com a fonament únic i únic principi creatiu de l'organització,eco-nòmica o política, protestarem contra tot allò que remotament puguisemblar-se al Comunisme Estatista, o al Socialisme Estatista.

Abolició del Dret d'Herència.

L'única cosa que, en la nostra opinió, l'Estat pot i hauria de ferés modificar a poc a poc la llei d'herència per arribar el més aviatpossible a la seva completa abolició. Aquella llei és purament unacreació de l'Estat, i una de les condicions d'existència mateixa del'Estat autoritari i diví, i ella pot i ha de ser suprimida per la llibertaten l'Estat. En altres paraules, l'Estat hauria de dissoldre's en una so-cietat lliurement organitzada d'acord amb els principis de justícia. Eldret d'herència, en la nostra opinió, hauria de suprimir-se, ja quementre existeixi perdurarà la desigualtat econòmica hereditària, nola desigualtat natural dels individus, sinó la desigualtat artificial declasses -i això sempre engendrarà la desigualtat hereditària en eldesenvolupament i la formació de les ments, i la continuació de lesquals seria la font i la consagració de totes les desigualtats polítiquesi socials. La tasca de la justícia és establir la igualtat per a tots, doncsaquella igualtat dependrà de l'organització econòmica i política dela societat- una igualtat amb la qual cadascú començarà la sevavida, i per la qual cadascú, dirigit en la seva pròpia naturalesa, seràel producte dels seus propis esforços.

En la nostra opinió, la propietat dels difunts hauria d'acumular-se als fons socials per a la instrucció i l'educació dels nens de totsdos sexes, que inclou la manutenció d'ells des del seu naixementfins que aconsegueixin la majoria d'edat.

Com a eslaus i com a russos, volem agregar el que consideremuna idea social fonamental, la qual es basa sobre l'instint general itradicional dels nostres pobles, i que consisteix que la propietat detota la gent, hauria de ser posseïda només per aquells que la con-reen amb les seves pròpies mans.


Som uns convençuts, cavallers, que aquest principi és just, queés la condició essencial i inevitable de tota reforma social seriosa, i,per tant, Europa Occidental al seu torn no dubtarà a reconèixer i ac-ceptar aquest principi, no obstant les dificultats de la seva realitzacióen països com França, per exemple, on la majoria de camperolsposseeixen la terra que ells conreen, però on la major part d'aquestsmateixos camperols aviat acabaran per no posseir res, a causa delparcelament de la terra que ve com a resultat inevitable del sistemapolític i econòmic que ara preval a França. No obstant això, ens abs-tindrem d'oferir qualsevol oferta contra la pregunta de terra... Ens li-mitarem ara a proposar la següent declaració:

La Declaració del Socialisme.

"Convençuts que la realització seriosa de la llibertat, la justícia, ila pau serà impossible mentre que la majoria de la població es trobidesposseïda de les elementals necessitats, mentre estiguin privatsde l'educació i condemnats a la insignificança i a l'esclavitud políticai social -de fet, si no per la llei, per la pobresa així com per la neces-sitat de treballar sense descans o oci, produint tota la riquesa de laqual el món ara està orgullós, i rebent a canvi només una petita partdel pastís, que amb prou feines pot assegurar la seva subsistènciaper l'endemà;

"Convençuts que per a les masses del poble, terriblement mal-tractades durant segles, el problema del pa és el problema de l'e-mancipació mental, de la llibertat i la humanitat;

"Convençuts que llibertat sense Socialisme és privilegi i injustíciai que Socialisme sense llibertat és esclavitud i brutalitat;

"La Lliga [per a la Pau i la Llibertat] amb força proclama la ne-cessitat d'una radical reconstrucció econòmica i social, que tinguicom a objectiu l'emancipació dels treballadors del jou del capital iels terratinents, una reconstrucció basada en la més estricta justícia- ni justícia jurídica ni teològica ni metafísica, sinó justícia simplementhumana - basada en la ciència positiva i en la llibertat més àmplia."


Organització de les Forces productives per reemplaçar elPoder Polític.

És necessari suprimir completament, en principi i de fet, tot allòque s'anomena el poder polític; doncs, mentre que el poder políticexisteixi, hi haurà governants i governats, amos i esclaus, explota-dors i explotats.

Una vegada suprimit, el poder polític hauria de ser substituït perl'organització de les forcesproductives i el servei econòmic.

No obstant l'enorme desenvolupament dels estats moderns -undesenvolupament que en la seva fase última, de forma bastant lò-gica, redueix l'Estat a una absurditat-, es fa evident que els dies del'Estat i el principi Estatal estan comptats. Ja podem veure l'adveni-ment de la total emancipació de les masses treballadores i la sevalliure organització social, lliure de la intervenció governamental, for-mada per l'associació econòmica de les persones i deixant de costattotes les velles fronteres Estatals i les distincions nacionals, fona-mentat això només en el treball productiu, el treball humanitzat; pos-seint un interès comú malgrat la seva diversitat.

L'Ideal del Poble.

Per descomptat, aquest ideal apareix davant el poble significantla fi de les seves necessitats, la fi de la pobresa, i la satisfacció plenade tots els seus requeriments materials mitjançant el treball col·lec-tiu, igual i obligatori per a tots, i després, com el final de la dominació,i com l'organització lliure de les vides de les persones conforme ales seves necessitats -no des de dalt a baix, com ho tenim en l'Estat,sinó d'abaix a dalt, una organització formada pel poble mateix, in-dependent de governs i parlaments, una unió lliure en associacionsde treballadors agrícoles i de fàbrica, en comunes, regions, i na-cions, i finalment, en el futur més remot; la germanor humana uni-versal, que triomfa per sobre les ruïnes de tots els Estats.

El Programa d'una Societat Lliure.

Fora del sistema Mazzinià que és el sistema de la república enforma d'un Estat, no hi ha cap altre sistema sinó el de la república


com una comuna, la república com una federació, una república ge-nuïnament socialista i popular -el sistema de l'Anarquisme. Aquestaés la política de la Revolució Social, que apunta a l'abolició de l'Es-tat, i l'econòmica, que allibera totalment les organitzacions de lagent, una organització d'abaix cap amunt, mitjançant una federació.

... No hi haurà cap possibilitat de l'existència d'un govern polític,ja que aquest govern serà transformat en una administració simpled'assumptes comuns.

El nostre programa pot ser resumit en unes poques paraules:Pau, emancipació, i la felicitat dels oprimits.

Guerra contra tots els dèspotes i opressors.

Restitució total als treballadors: tot el capital, les fàbriques, i totsels instruments de treball i matèries primeres han d'anar a les asso-ciacions, i la terra als que la conreen amb les seves pròpies mans.

Llibertat, justícia i fraternitat pel que fa a tots els éssers humanssobre la terra.

Igualtat per a tots.

A tots, sense distinció alguna, tots els mitjans de desenvolupa-ment i educació, i iguals possibilitats de vida mentre treballen.

L'organització d'una societat mitjançant una federació lliure, desd'abaix cap amunt, d'associacions de treballadors, tant industrialscom a associacions agrícoles, científiques i literàries - primer en unacomuna, després una federació de comunes en regions, de regionsen nacions, i de nacions en l'associació fraternal internacional.

Tàctica Correcta Durant una Revolució.

En una revolució social, en tot oposada diametralment a una re-volució política, on els individus amb prou feines compten, mentreque l'acció espontània de les masses ho és tot. Tot el que els indivi-dus poden fer és aclarir, propagar, i desenvolupar les idees que co-rresponen a l'instint popular, i, cosa encara més important, contribuir


amb els seus esforços incessants a l'organització revolucionària delpoder natural de les masses. Però res més que això; la resta noméspodrà fer-ho el propi poble. Qualsevol altre mètode portaria a la dic-tadura política, al ressorgiment de l'Estat, dels privilegis, de les des-igualtats, i de totes les opressions estatals; és a dir, portaria d'unaforma indirecta, encara que lògica al restabliment de l'esclavitud po-lítica, econòmica i social de les massespopulars.

Com tots els socialistes sincers, i en general com tots els treba-lladors nascuts i crescuts entre el poble, Varlin i els seus amics vancompartir en grau summe aquest prejudici perfectament legítim con-tra la iniciativa procedent d'individus aïllats, contra el domini exercitper individus superiors; sent sobretot coherents, van estendre el ma-teix prejudici i la mateixa desconfiança a les seves pròpies perso-nes.

La Revolució per Decrets està Condemnada al Fracàs.

Enfront de les idees dels comunistes autoritaris -idees fal·laces,al meu entendre- que la Revolució Social pot ser decretada i orga-nitzada per mitjà d'una dictadura o d'una Assemblea Constituent, elsnostres amics, els socialistes parisencs, sostenen que la revoluciónomés pot ser empresa i portada al seu ple desenvolupament a tra-vés de l'acció massiva contínua i espontània de grups i associacionspopulars.

Els nostres amics parisencs tenen mil vegades raó. Perquè, enrealitat, no hi ha cervell, per molt genial que sigui, o -si parlem de ladictadura col·lectiva d'alguns centenars d'individualitats suprema-ment dotades no hi ha combinació d'intel·lectes capaç d'abastar totala infinita multiplicitat i diversitat d'interessos, aspiracions, desitjos inecessitats reals que Constitueixen íntegrament la voluntat col·lec-tiva del poble; no existeix intel·lecte capaç de projectar una organit-zació social que pugui satisfer a tots i cadascú.

En aquesta organització la violència, més o menys sancionadaper l'Estat forçaria a la desgraciada societat. Però aquest és un vellsistema d'organització, basat sobre la força, que la Revolució Socialsuprimirà per donar plena llibertat a les masses, els grups, Comu-nes, associacions i individualitats, destruint d'una vegada per sem-


pre la causa històrica de tota violència: la mateixa existència de l'Es-tat la caiguda del qual suposarà la destrucció de totes les iniquitatsdel dret jurídic i de totes les falsedats dels diversos cultes - drets icultes que han estat sempre, els canonitzadors complaents, tant enel terreny ideal com en el real, de tota la violència representada, ga-rantida i autoritzada per l'Estat.

És evident que només quan l'Estat hagi deixat d'existir, la huma-nitat obtindrà la seva llibertat, i que només llavors trobaran la sevaautèntica satisfacció els veritables interessos de la societat, de totsels grups, de totes les organitzacions locals i, en conseqüència, detots els individus que formen tals organitzacions.

La Lliure Organització Seguirà a l'Abolició de l'Estat.

L'abolició de l'Estat i de l'Església ha de ser la condició primera iindispensable per a l'emancipació efectiva de la societat. Nomésdesprés la societat podrà i haurà de començar la seva pròpia reor-ganització que, no obstant això, no ha d'efectuar-se de dalt a baix,ni d'acord amb algun pla ideal projectat per uns pocs savis o filòsofs,ni mitjançant decrets promulgats per algun poder dictatorial, o fins itot per una Assemblea Nacional o triada per sufragi universal. Talsistema, com ja s'ha dit, portaria inevitablement a la formació d'unaaristocràcia governamental, és a dir, a una classe de persones queres té en comú amb les masses del poble; i aquesta classe tornariaamb tota certesa a explotar i sotmetre a les masses sota el pretextdel benestar comú o de la salvació de l'Estat.

La Llibertat ha d'anar de la Mà amb la Igualtat.

Sóc un partidari convençut de la igualtat econòmica i social per-què sense aquesta igualtat, la llibertat, la justícia, la dignitat humana,la moral i el benestar dels individus, com també la prosperitat de lesnacions, no són sinó altres falsedats. Però com sóc al mateix tempsun partidari de la llibertat, primera condició de la humanitat, crec quela igualtat hauria d'establir-se al món per l'organització espontàniadel treball i la propietat col·lectiva, per la lliure organització de lesassociacions deproductors en comunes i la lliure federació de lescomunes -però de cap manera mitjançant l'acció suprema i tutelarde l'Estat.


La Diferència entre els Revolucionaris Autoritaris i Lliberta-ris.

Aquest punt separa fonamentalment als col·lectivistes o socia-listes revolucionaris dels comunistes autoritaris, partidaris de l'ab-soluta iniciativa de l'Estat. La meta de tots dos partits és idèntica:tots dos partits desitgen la creació d'un nou ordre social basat ex-clusivament sobre el treball col·lectiu en condicions econòmiquesiguals per tots -és a dir, en condicions de propietat col·lectiva delsmitjans de producció.

Però els comunistes imaginen que això pot aconseguir-se mit-jançant el desenvolupament i l'organitzaciódel poder polític de lesclasses treballadores, encapçalades pel proletariat de la ciutat ambajuda del radicalisme burgès; mentre els socialistes revolucionaris,enemics de tota aliança ambigua, creuen que aquest objectiu comúno pot aconseguir-se a través de l'organització política sinó mitjan-çant l'organització social (i, per tant, antipolítica) i el poder de lesmasses treballadores de les ciutats i els pobles, incloent a més atots els que, malgrat pertànyer per naixement a les classes altes,han trencat voluntàriament amb el seu passat i s'han unit obertamental proletariat acceptant el seu programa.

Els Mètodes dels Comunistes i els Anarquistes.

D'aquí l'existència de dos mètodes diferents. Els comunistescreuen que és necessari organitzar les forces dels treballadors perprendre possessió del poder polític estatal. Els socialistes revolucio-naris les organitzen amb vista a destruir, o si preferiu una expressiómésrefinada, a liquidar l'Estat. Els comunistes són partidaris del prin-cipi i la pràctica de l'autoritat, mentre els socialistes revolucionarisnomés posen la seva fe en la llibertat. Tots dos són partidaris perigual de la ciència, que ha de destruir la superstició i ocupar el llocde la fe; però els primers volen imposar la ciència alpoble, mentreque els col·lectivistes revolucionaris intenten difondre la ciència i elconeixement entre el poble, perquè els diversos grups de la societathumana, una vegada convençuts per la propaganda, puguin orga-nitzar-se i combinar-se, espontàniament, en federacions, d'acordamb les seves tendències naturals i els seusinteressos reals, peròmai d'acord amb un pla traçat prèviament i imposat a les masses ig-norants per algunes intel·ligències "superiors".


Els Socialistes revolucionaris creuen que existeix molta més raópràctica i intel·ligència en les aspiracions instintives i les necessitatsreals de les masses populars que en les profundes intel·ligènciesde tots aquests instruïts doctors i tutors auto designats de la huma-nitat, els qui tenint davant els seus ulls els exemples lamentablesde tants intents avortats de fer feliç a la humanitat, intenten encaraseguir treballant en la mateixa direcció. Però els socialistes revolu-cionaris creuen, al contrari, que la humanitat s'ha deixat governardurant llarg temps, massa llarg, i que l'arrel de les seves desgràciesno resideix en aquesta o en aquella forma de govern, sinó en el prin-cipi i en la mateixa existència del govern, fos com fos la seva natu-ralesa.

És aquesta diferència d'opinió, que ja s'ha fet històrica, la vigenten l'actualitat entre el comunisme científic, desenvolupat per l'escolaalemanya i acceptat parcialment pels socialistes americans i angle-sos, i el proudhonisme, desenvolupat extensament i portat a lesseves últimes conclusions i acceptat avui pel proletariat dels païsosllatins. El socialisme revolucionari ha fet la seva primera aparició bri-llant i pràctica en la Comuna de París.

En la bandera pangermànica està escrit: Conservació i enforti-ment de l'Estat a qualsevol preu. Per contra, en la nostra bandera,la bandera socialista revolucionària, està gravada amb lletres orgu-lloses i Sagnants: la destrucció de tots els Estats, l'anihilació de lacivilització burgesa, l'organització lliure i espontània d'abaix a daltper mitjà de les associacions lliures, l'organització de la massa in-controlada de treballadors, de tota la humanitat emancipada, i la cre-ació d'un nou món universalment humà.

Abans de crear o més aviat abans d'ajudar al poble a crearaquesta nova organització és necessari aconseguir una victòria. Ésnecessari enderrocar el que és per poder establir el que ha de ser...


La instrucció integral


38

CAPÍTOL I

La primera qüestió que hem de considerar avui és aquesta:Podrà ser completa l'emancipació de les masses obreres mentrerebin una instrucció inferior a la dels burgesos o mentre hi hagi, engeneral, una classe qualsevol, nombrosa o no, però que per naixe-ment tingui els privilegis d'una educació superior i més completa?Plantejar aquesta qüestió no és començar a resoldre-la? No és evi-dent que entre dos homes dotats d'una intel·ligència natural més omenys igual, el que més instruït sigui, el coneixement del qual s'ha-giampliat per la ciència i que comprenent millor l'encadenament delsfets naturals i socials, o el que es denominen les lleis de la natura-lesa i la societat, comprendrà amb més facilitat i més àmpliament elcaràcter del mitjà en el qual es troba, que se sentirà més lliure, queserà pràcticament tan hàbil i fort com l'altre? Qui sàpiga més domi-narà naturalment a qui menys sap i no existint en principi entre duesclasses socials més que aquesta sola diferència d'instrucció i d'e-ducació, aquesta diferència produirà en poc temps totes les altres iel món tornarà a trobar-se en la seva situació actual, és a dir, dividiten una massa d'esclaus i un petit numero de dominadors, els pri-mers treballant, com avui dia, per als segons.

S'entén ara per què els socialistes burgesos no demanen mésque instrucció per al poble, una mica més del poc d'ara, i per quènosaltres, demòcrates socialistes, demanem per al poble instruccióintegral, tota la instrucció, tan completa com la requereix la forçaintel·lectual del segle, a fi que per sobre de la classe obrera no hihagi d'ara endavant cap classe que pugui saber més i que precisa-ment per això pugui explotar-la i dominar-la.

Els socialistes burgesos volen el manteniment de les classes,doncs cadascuna ha de, segons ells, representar una funció socialdiferent. Una, per exemple, l'abolició completa i definitiva de classes,la unificació de la societat i la igualtat econòmica i social de tots elsindividus de la terra. Ells voldrien, conservant-les, alleujar, minorar idissimular les bases històriques de la societat actual, la desigualtati la injustícia, que nosaltres volem destruir.

Del que resulta que entre els socialistes burgesos i nosaltres noés possible acord,conciliació ni coalició alguna.


Però, es dirà -i aquest és l'argument que sovint se'ns oposa i queels senyors doctrinaris de tots els colors consideren irresistible- ésimpossible que la humanitat sencera es dediqui a la ciència: moririade gana. Cal, per tant, que mentre uns estudien uns altres treballinper produir els objectes necessaris per viure ells en primer lloc i des-prés per als homes que s'han dedicat exclusivament a treballsintel·lectuals; doncs aquests homes no treballen només per a ells:els seus descobriments científics, a més d'ampliar el coneixementhumà, no milloren la condició de tots els éssers humans, sense ex-cepcions, en aplicar-los a la indústria i a l'agricultura i, en general, ala vida política i social? Les seves creacions artístiques, no enno-bleixen la vida de tot el món?

Però no. No de tot el món. I el retret més gran que hauríem dedirigir a la ciència i a les arts és precisament el no estendre els seusbeneficis i el no exercir la seva influència útil més que sobre una mí-nima part de la societat, excloent i per tant perjudicant a la immensamajoria. Es pot afirmar sobre el progrés de la ciència i de les arts elque es diu, i amb tota raó, als països més civilitzats del món, sobreel prodigiós desenvolupament de la indústria, del comerç, del crèdit,de la riquesa social, en una paraula. Aquesta riquesa és totalmentexclusiva i tendeix a ser-ho cada dia més, en concentrar-se sempreen mans d'uns pocs i llançar a la petita burgesia, a les capes inferiorsde la classe mitjana, cap al proletari, de manera que aquest desen-volupament és la raó directa de la misèria creixent de les massesobreres. Així resulta que s'obre cada dia més l'abisme que ja separaa la minoria feliç i privilegiada dels milions de treballadors que la fanviure amb el treball de les seves mans, i que mentre més feliços sónels explotadors del treball popular, més desgraciats són els treba-lladors, que es recordi, enfront de la fabulosa opulència del granmón aristocràtic, financer, comercial i industrial d'Anglaterra, la si-tuació miserable dels obrers d'aquest mateix país; que es llegeixi irellegeixi la carta, tan ingènua i esquinçadora alhora, escrita fa pocper un intel·ligent i honest orfebre de Londres, Walter Dugan, ques'ha enverinat voluntàriament amb la seva dona i els seus sis nensper escapar a les humiliacions de la misèria i a les tortures de lagana; llavors caldrà confessar que aquesta civilització tan glorificadano significa, des del punt de vista material, més que opressió i ruïnaper alpoble.

40La instrucció integral

I ocorre igual amb els moderns avançaments de la ciència i lesarts. Són immensos aquests progressos, és veritat. Però mentremés extraordinaris són, més es converteixen en causes d'esclavitudintel·lectual i, per tant, material; origen de misèries i inferioritat peral poble, doncs també elles eixamplen la distància que ja separa laintel·ligència popular de la de les classes privilegiades. La primera,des del punt de vista de la capacitat natural, està avui evidentmentmenys fastiguejada, menys usada, menys sofisticada i menys co-rrompuda per la necessitat de defensar interessos injusts i és, pertant, més fort que la intel·ligència burgesa; però, en canvi, aquestaúltima posseeix totes les armes de la ciència i aquestes armes sónformidables. Succeeix sovint que un obrer molt intel·ligent es veuobligat a emmudir davant un erudit ximple, que el fa callar no permajor finura d'esperit, de la qual manca, sinó per instrucció, de laqual l'obrer ha estat privat i que l'altre ha pogut rebre, doncs mentrela seva neciesa es desenvolupava científicament a les escoles, eltreball de l'obrer el vestia, li donava casa, l'alimentava i li proporcio-nava tot, els mestres i els llibres necessaris per a la seva instrucció.

Sabem molt bé que el grau de ciència que s'imparteix a cadascúno és igual, fins i tot dins de la classe burgesa. Entre això existeixtambé una escala, no determinada per la capacitat dels individus,sinó per la major o menor riquesa de la capa social on han nascut;per exemple, la instrucció que reben els nens de la petita burgesiaés gairebé igual a aquella que aconsegueixen els obrers, i gairebénul·la en comparació a la que la societat reparteix generosament al'alta i mitja burgesia. Què veiem, a més? Veiem a la petita burgesiaque no aquesta subjecta a la classe mitjana més que per una vanitatridícula, d'una banda, i la seva dependència enfront dels grans ca-pitals, per un altre, i que es troba sovint en una situació més mise-rable i molt més humiliant que la del proletariat. Quan parlem declasses privilegiades, no ens referim a aquesta pobra petita burge-sia, que si tingués una mica més d'intel·ligència i de coratge, no tri-garia a venir a unir-se a nosaltres per combatre a l'alta i mitjaburgesia, que avui l'aixafa tant com al proletariat. I si el desenvolu-pament econòmic de la societat continués en aquesta direcció unadesena d'anys més, cosa que, d'altra banda, ens sembla impossible,veuríem encara a la major part de la burgesia mitjana caure en lasituació actual de la petita burgesia mitjana caure en la situació ac-tual de la petita burgesia, primer, per anar una mica més tard a per-


dre's en el proletariat, sempre gràcies a aquesta fatal concentracióen un numero de mans cada vegada més restringit, la qual cosa tin-dria com a conseqüència infal·lible dividir definitivament a la societaten una petita minoria excessivament opulenta, instruïda, dominant,i una immensa majoria de proletaris miserables, ignorants i esclaus.

Hi ha un fet que ha d'impressionar als esperits escrupolosos, atots els que aprecien sincerament la dignitat humana, la justícia, ésa dir, la llibertat de cadascun en la igualtat i per la igualtat de tots.Es tracta que totes les invencions de la intel·ligència, totes les gransaplicacions de la ciència a la indústria, al comerç i a la vida socialen general, només han aprofitat fins ara a les classes privilegiadesi a la sobirania dels Estats, protectors eterns de totes les iniquitatspolítiques i socials, mai a les masses populars.

No tenim més que nomenar les màquines perquè cada obrer icada partidari sincer de l'emancipació del treball, ens doni la raó.Gràcies a què les classes privilegiades es mantenen encara avuiamb tota la seva insolent felicitat i els seus gaudis, explica la indig-nació tan legitima de les masses populars? És per una força que elsés pròpia, inherent a elles? No.

És únicament per la força de l'Estat, en el qual, d'altra banda, elsseus fills exerceixen avui, com ho han fet sempre, totes les funcionsdominants, i fins i tot totes les funcions mitjanes i inferiors, excepteles de treballadors i soldats. I què és el que constitueix principalmenttota la força dels Estats? La Ciència.

Sí, la ciència. Ciència de govern, de l'administració, ciència delsnegocis; ciència de xollar els ramats populars sense fer-los cridarmassa i quan comencen a cridar, ciència d'imposar-los silenci, pa-ciència i obediència per mitjà d'una força científicament organitzada;ciència d'enganyar i dividir a les masses populars, de mantenir-lessempre en una saludable ignorància perquè no puguin mai, ajudant-se i unint esforços, crear un poder capaç de derrocar-los; ciènciamilitar abans de res, amb totes les seves armes perfeccionades, iaquests formidables instruments de destrucció que meravellen; cièn-cia del geni, en fi, que ha creat els vaixells de vapor, els ferrocarrilsi els telègrafs; ferrocarrils que, utilitzats en l'estratègia militar, multi-pliquen per deu el poder defensiu i ofensiu dels Estats; telègrafs que


en transformar cada govern en una maquina de cent, de mil braços,fan possible la seva presència intervencionista i triomfant a tot arreu,creant les més formidables centralitzacions polítiques que haginexistit mai.

Qui pot, doncs, negar que tots els progressos científics que hanservit fins ara, sense excepció, per a l'enriquiment de les classesprivilegiades i per augmentar el poder dels Estats, en detriment delbenestar i de la llibertat de les masses populars, del proletariat?

Però, s'objectarà, és que les masses obreres no s'han beneficiattambé d'això? No estan molt més civilitzades en la nostra època delque l'estaven en passats segles?

A això contestarem amb una observació de Lassale, el conegutsocialista alemany. Per jutjar els processos de les masses obreresdes del punt de vista de la seva emancipació política i social, no ésnecessari comparar la seva situació intel·lectual al present segleamb la d'èpoques passades. El que sí cal considerar és si, a partird'una data qualsevol, la diferència que hi havia subsisteix encaraentre elles i les classes privilegiades, constatant si han progressaten la mateixa mesura que aquestes ultimes. Doncs si hi ha igualtatsels respectius progressos, la distància intel·lectual que els separaavui del món privilegiat, serà la mateixa; si el proletariat progressamés i més ràpid que els privilegiats, la distància s'haurà escurçat;però, si per contra, el progrés de l'obrer és més lent i conseqüent-ment menor que el de les classes dominadores, en poc espai detemps la diferència augmentarà; l'abisme que els separa s'haurà en-grandit, l'home privilegiat serà més poderós, l'obrer més depenent,més esclau que en l'època presa com a punt de partida. Si els dossurten a la mateixa hora de dos punts diferents i porten 100 passosd'avantatge sobre mi, si recorren 60 i jo només 30 per minut, al capd'una hora la distància que ens separa no serà de 100, sinó de 280passos.

Aquest exemple dóna una idea molt exacta dels reactius progres-sos de la burgesia i del proletariat, fins ara. Els burgesos han anatmés de pressa en el camí de la civilització que els proletaris, no per-què la seva intel·ligència institutriu estat major que la d'aquests úl-tims -avui podria afirmar-se amb tot dret justament el contrari-, sinó


perquè l'organització econòmica i política de la societat ha estat talfins ara, que únicament els burgesos han pogut instruir-se; que laciència no ha existit més que per a ells, i que el proletariat s'ha vistcondemnat a una ignorància forçosa, de manera que si avança -iels seus progressos són indubtables no és gràcies a la societat, sinómalgrat ella.

Resumim. En l'organització actual de la societat, els progressosde la ciència han estat la causa de la ignorància relativa del prole-tariat, igual que els processos de la indústria i del comerç han estatla causa de la seva misèria relativa, els progressos intel·lectuals imaterials han contribuït, doncs, a augmentar la seva esclavitud.Quin és el resultat? Que hem de rebutjar i combatre aquesta ciènciaburgesa, el mateix que hem de rebutjar i combatre la riquesa bur-gesa. Combatre'ls i rebutjar-los en el sentit que destrueixen l'ordresocial que és patrimoni de diverses classes, havent de reivindicar-les com un bé comú de tots.


CAPÍTOL II

Hem demostrat que, mentre hi hagi dos o diversos graus d'ins-trucció per a les diferents capes de la societat, hi haurà necessària-ment classes, és a dir, privilegis econòmics i polítics per a un petitnombre d'afortunats, i l'esclavitud i la misèria per a la majoria.

Com a membres de l'Associació Internacional de Treballadors,volem la igualtat, i perquè la volem hem de voler també la instruccióintegral, igual per a tots.

Però, sorgeix la pregunta, si tothom és instruït, Qui voldrà treba-llar? La nostra resposta és senzilla: tots han de treballar i tots hande ser instruïts. Amb freqüència es contesta a això que si es barre-gen el treball industrial amb el treball intel·lectual es perjudica a l'uni l'altre; els treballadors seran dolents erudits i els erudits no seranmés que tristos obrers. Sí, en la societat actual estan igualment fal-sejats el treball manual i l'intel·lectual, a causa de l'aïllament artificialal que se'ls ha condemnat. Però estem convençuts que en l'homeviu i integrat, cadascuna d'aquestes dues activitats, muscular i ner-viosa, han de ser desenvolupades per igual i, lluny de perjudicar-semútuament, cadascuna ha de recolzar, eixamplar i reforçar a l'altra;la ciència del savi es tornarà més fecunda, més útil i més àmpliaquan l'intel·lectual no ignori el treball manual; i el treball de l'obrerinstruït serà més intel·ligent, i per tant més productiu que l'obrer ig-norant.

Del que es dedueix que, en interès del treball i de la ciència, nohauran d'existir ni obrers ni intel·lectuals, sinó només homes.

Succeirà llavors que aquells homes als quals per la seva intel·li-gència superior se'ls canalitza avui al món exclusiu de la ciència,que una vegada instal·lats en ell cedeixen a la necessitat d'una po-sició completament burgesa, i orienten totes les seves troballes pera utilitat de la classe privilegiada de la qual formen part, aquestshomes, una vegada que se solidaritzin realment amb tothom, nonomés imaginària ni verbalment, sinó de fet, amb el seu treball, con-vertiran els descobriments i les aplicacions de la ciència en algunacosa útil per tots i, sobretot, alleugiran i ennobliran el treball, que ésl'única base legitima i real de la societat humana.


És possible i fins i tot molt probable que en època de transiciómés o menys llarga que succeeixi naturalment a la gran crisi social,les ciències més elevades descendeixin considerablement per sotadel seu nivell actual; com també és indubtable que el luxe i tot el queconstitueix els refinaments de la vida, hauran de desaparèixer durantmolt temps i no podran reaparèixer més que quan la societat hagiconquistat el necessari per a tothom. Però aquest eclipsi temporalde la ciència superior, serà una gran desgràcia? El que perdi en su-blim elevació no ho guanyarà en eixamplar la seva base? Sensdubte hi haurà menys savis il·lustres, però al mateix temps hi hauràinfinitament menys ignorants. Ja no hi haurà aquest petit nombre d'-homes que toquen els cels, però, en canvi, milions d'homes avui de-gradats, aixafats, caminaran humanament per la terra. Res de semidéus, res d'esclaus. Els semi déus i els esclaus s'humanitzaran al-hora, uns descendint una mica, els altres elevant-se molt. No hihaurà, doncs, lloc ni per la divinització ni per al menyspreu. Tots esdonaran la mà i, una vegada junts, caminaran amb una cremor novacap a altres conquestes, tant en la ciència com en la vida.

Lluny de témer aquest momentani eclipsi de la ciència, ho desit-gem ferventment, doncs tindrà com a efecte humanitzar als savis ials treballadors alhora, reconciliar la ciència i la vida. I estem con-vençuts que, una vegada conquistada aquesta base, el progrés dela inanitat, tant en la ciència com en la vida, estendrà amb escreixtot el que hem vist i el que podem imaginar avui.

Però aquí es planteja una altra objecció: Tenen tots els individusigual capacitat per elevar-se al mateix grau d'instrucció? Imaginemuna societat organitzada d'una manera totalment igualitària i en laqual tots els nens tinguin des del seu naixement el mateix punt departida, tant en l'aspecte polític, com en l'econòmic i social, és a dir,absolutament les mateixes cures, la mateixa educació, la mateixainstrucció. No hi haurà entre aquests petits diferències infinites d'e-nergia, de tendències naturals, d'aptitud?

Aquest és el gran argument dels nostres adversaris, burgesos isocialistes burgesos. Ho creuen irresistible. Intentem, doncs, de-mostrar el contrari. En primer lloc, amb quin dret apel·len al principide les capacitats individuals? Hi ha lloc per al desenvolupament d'a-questes capacitats en la societat, tal com està? Pot pertocar per el


seu desenvolupament en una societat que continua tenint com abase econòmica el dret d'herència? Evidentment, no, doncs des delmoment que existeix l'herència, la carrera dels nens no serà mai elresultat de les seves capacitats i de la seva energia individual; serà,abans de res, el de l'estat de la fortuna, de la riquesa o de la misèriade les seves famílies. Els hereus rics, però ximples, rebran una ins-trucció superior; els nens més intel·ligents del proletariat continuaranrebent en herència la ignorància, tal com es practica ara. No és,doncs, una hipocresia el parlar no només en la societat actual, sinóamb vista a una societat reformada, que continuaria tenint com abases la propietat individual i el dret d'herència, no és un engany in-fame el parlar de drets individuals fundats en les capacitats indivi-duals?

Avui es parla molt de llibertat individual, i no obstant això el quedomina no és l'individu humà, l'individu en general, sinó l'individud'una posició social privilegiada. És, doncs, la posició, la classe so-cial. Que un individu intel·ligent de la burgesia gosi tan sols aixecar-se contra els privilegis econòmics d'aquesta respectable classe, i esveurà quant respectaran la seva aquests bons burgesos que ara notenen en la boca més que la llibertat individual! No veiem cada diaa grans intel·ligències obreres i burgeses forçades a cedir el pas ifins i tot inclinar-se davant l'estupidesa dels hereus del vedell d'or?Que se'ns parli de capacitats individuals! La llibertat individual, nola privilegiada, sinó la humana, i les capacitats reals dels individus,no podran desenvolupar-se plenament més que en absoluta igualtat.Únicament podem parlar d'igualtat intel·lectual i material quan exis-teixi el mateix punt de partida per a tots els homes; només llavorspodrem dir, amb més raó que avui, que tot individu és fill de lesseves obres, protegint, no obstant això, els drets superiors de la so-lidaritat, que és i romandrà sempre com el generador de les rela-cions socials. Per tot això, concloem que, perquè les capacitatsindividuals prosperin i no se'ls impedeixi donar tots els seus fruits,és necessari, abans de res, que els privilegis individuals, tant políticscom a econòmics, és a dir, totes les classes, siguin abolides. Caldràque desaparegui la propietat privada i el dret de l'herència perquètriomfi laigualtat econòmica, política i social.

Però, una vegada que la igualtat hagi triomfat i estigui ben esta-blerta, no hi haurà ja cap diferència entre les capacitats i els graus


d'energia dels diferents individus? Potser no tanta com existeix avui,però sens dubte sempre n'hi haurà. Hi ha una veritat feta proverbi,que no deixa mai de ser veritat: que no existeixen dues fulles idèn-tiques en el mateix arbre. Amb molta més raó, això serà cert en re-lació als homes, ja que són éssers molt més complexos que lesfulles. Però aquesta diversitat, lluny de ser un mal, és, al contrari,com molt bé ho ha observat el filòsof alemany Feuerbach, una ri-quesa per a la humanitat. Gràcies a ella la humanitat és un totcol·lectiu, en la qual cadascun completa el tot i té necessitat del tot;de manera que aquesta diversitat infinita dels individus és la causamateixa, la base principal, de la seva solidaritat, un argument totpo-derós a favor de la igualtat.

En el fons, fins i tot en la societat actual, si s'exceptuen duesgrans categories d'homes, els homes de geni i els idiotes, i si es faabstracció de les diferències creades artificialment per mil causessocials, tals com l'educació, instrucció, posició econòmica i política,que difereixen no només en cada capa de la societat, sinó en cadafamília, es reconeixerà que, des del punt de vista de les capacitatsintel·lectuals i de l'energia moral, la immensa majoria dels homes escomplementen o que, almenys, se saben valer, en ser compensadala debilitat de cadascun en un aspecte per una força equivalent enun altre aspecte, de manera que és impossible dir que un home estàper damunt o per sota d'un altre. La immensa majoria dels homesno són idèntics, sinó equivalents dels nostres adversaris, més queels homes de geni i els idiotes.

La idiotesa és, com se sap, una malaltia fisiològica i social. Noha de ser tractada a les escoles sinó als hospitals, i hem d'esperarque la instrucció d'una higiene social més racional i, sobretot, méspreocupada per la salut física i moral dels individus que la d'avui, il'organització igualitària de la nova societat, acabin per fer desapa-rèixer de la terra aquesta malaltia tan humiliant per a l'espècie hu-mana. En quan els homes de geni, cal observar en primer lloc que,afortunada o desgraciadament, com es vulgui, no han aparegut enla història més que com a rares excepcions en tots els sistemes co-neguts, i en les excepcions no s'organitzen. Esperem, no obstantaixò, que la societat futura trobés en l'organització realment demo-cràtica i popular de la seva força col·lectiva el mitjà de fer mans ne-cessàries a aquests grans genis, menys aclaparadors i realment


beneficioses per a tots. Doncs no cal oblidar mai les paraules deVoltaire: «Hi ha algú que té més intel·ligència que els més gransgenis: tots». Només es tracta, doncs, d'organitzar a aquest totspermitjà d'una gran llibertat, fundada sobre la més completa igualtat,econòmica, política i social, perquè no hi hagi res que témer de lesveleitats dictatorials ni de l'ambició despòtica dels homes de geni.

Quant a produir homes genials per mitjà de l'educació, no calpensar en això.

A més, de tots els homes de geni coneguts, cap o gairebé caps'ha manifestat com a tal en la seva infància o en la seva adoles-cència, ni fins i tot en la seva primera joventut. No han aparegut coma tals més que en la maduresa, i a molts no se'ls ha reconegut finsal cap de la seva mort, mentre que molts dels grans homes frustrats,que havien estat proclamats en la seva joventut com a homes su-periors, han acabat la seva carrera en la més completa nul·litat. Noes poden determinar les superioritats i les inferioritats relatives dels-homes, ni el grau de la seva capacitat, ni les seves inclinacions na-turals, en la infància, ni tampoc en l'adolescència. Tots aquestsaspectes no es manifesten i no es determinen més que en desen-volupar-se l'individu, i així com hi ha naturaleses precoces i unes al-tres molt lentes, encara que mai inferiors i amb freqüència superiors,és evident que cap professor ni cap mestre podran precisar per en-davant la carrera o el tipus d'ocupacions que els nens triaran quanarribin a l'edat de la llibertat.

Pel que s'ha dit, la societat deu a tots, sense excepció, una edu-cació i una instrucció absolutament iguals, sense tenir en compte ladiferència, real o fictícia, de les inclinacions i de les capacitats, nidret algun a determinar la carrera futura dels nens.


CAPÍTOL III

La instrucció ha de ser igual en tots els graus per a tots, per tantha de ser integral, és a dir, ha de preparar als nens de tots dos sexestant per a la vida intel·lectual com per la del treball, amb la finalitatde que tots puguin arribar a ser homes complets.

La filosofia positiva va destruir i va allunyar dels esperits les ron-dalles religioses i els somnis de la metafísica, permetent-nos entre-veure quin ha de ser la instrucció científica en el futur. Tindrà com abase el coneixement de la naturalesa i com a fi la sociologia. L'idealno serà dominar el món i violar la vida, com succeeix sempre en totsels sistemes metafísics i religiosos, sinó l'expressió última i més belladel món real. En deixar de ser un somni, es convertirà en realitat.

Cap intel·ligència, per extraordinària que sigui, és capaç d'espe-cialitzar-se en totes les ciències i, com, d'altra banda, un coneixe-ment general de totes és absolutament necessari per aldesenvolupament complet de l'esperit, l'ensenyament es dividirà endues parts: la part general, que proporcionarà els principals ele-ments en totes les ciències sense excepció, així com el coneixementcomplet del seu conjunt, no un coneixement superficial; i la part es-pecial, necessàriament dividida en diversos grups o facultats, queabastessin totes les especialitats de cert numero de ciències, lesque per la seva mateixa naturalesa estiguin cridades a completar-se.

La primera part, la part general, serà obligatòria per a tots elsnens; constituirà, si així podem expressar-nos, l'educació de l'espe-rit, reemplaçant totalment a la metafísica i a la teologia, i, al mateixtemps, col·locant als nens en un nivell elevat com perquè una ve-gada arribin a l'adolescència puguin triar amb ple coneixement decausa la facultat especial que més convingui a les seves disposi-cions individuals o a les seves aficions.

Pot passar, sens dubte, que, en triar la seva especialitat cientí-fica, els adolescents, influïts per alguna causa secundària, ja siguiinterna o externa, s'equivoquin algunes vegades, i pot ser que optinen primer lloc per una facultat o per una carrera que no siguin pre-cisament les que millor convingui a les seves aptituds. Però com no-


saltres som partidaris sincers, no hipòcrites, de la llibertat individual,com en nom d'aquesta llibertat detestem de tot cor el principi d'au-toritat i totes les manifestacions possibles d'aquest principi diví, an-tihumà, i com detestem i condemnem, des del més profund delnostre amor per la llibertat, l'autoritat paterna i també la del mestre;com les trobem igualment desmoralitzadores i funestes, i com l'ex-periència diària ens demostra que el pare i el mestre, a passar de laseva obligada i proverbial prudència i fins i tot a causa d'aquestaprudència, s'equivoquen sobre les capacitats dels seus nens ambmés facilitat que els propis nens i que, com segons aquesta llei tanhumana, llei incontestable, fatal, de la qual abusa tot el que pot, elsmestres i els pares, en determinar arbitràriament l'avenir dels nens,interroguen més als seus propis gustos que a les tendències natu-rals dels nens; com, en fi, els errors comesos pel despotisme sónsempre més funests i menys reparables que les comeses per la lli-bertat, mantenim, contra tots els tutors oficials i oficiosos, paternalsi pedants del món, la llibertat plena i sencera dels nens per triar i de-terminar la seva pròpia carrera.

Si s'equivoquen, el mateix error que hagin comès els servirà d'en-senyament eficaç per a l'avenir, i la instrucció general que haginrebut els servirà de llum, i podran tornar fàcilment al camí que elsindica la seva pròpia naturalesa.

Tant els nens com els homes madurs no es tornen assenyatsmés que amb les seves pròpies experiències, mai per les dels al-tres.

En la instrucció integral, al costat de l'ensenyament científic o te-òric, ha d'haver-hi necessàriament l'ensenyament industrial o pràc-tic. Només així es forma l'home complet: el treballador que comprèni sap.

L'ensenyament industrial, paral·lel a l'ensenyament científic, esdividirà com ell en dues parts: l'ensenyament general, que haurà dedonar als nens la idea general i el primer coneixement pràctic detotes les indústries, sense cap excepció, i la idea que el seu conjuntforma la civilització en el seu aspecte material com a totalitat del tre-ball humà; i la part especifica, dividida igualment en grups d'indús-tries lligades entre si de forma especial.


L'ensenyament general ha de preparar als adolescents a triar lliu-rement el grup especial d'indústries i, entre elles les indústries par-ticulars per les quals sentin més afició. Una vegada en aquestasegona fase de l'ensenyament industrial, faran els primers aprenen-tatges de treball seriós sota la direcció dels seus professors.

A més de l'ensenyament científic i industrial, existirà necessària-ment l'ensenyament pràctic, o més aviat una sèrie successiva d'ex-periències de moral, no divina, sinó humana. La moral divina estàbasada en aquests dos principis immorals: el respecte a l'autoritat iel menyspreu a la humanitat.

La moral humana, per contra, no es funda més que en el menys-preu per l'autoritat i en el respecte a la llibertat i a la humanitat. Lamoral divina considera el treball com una degradació i com un càstig;la moral divina veu en ell la condició suprema de la felicitat i de ladignitat humana. La moral divina condueix a una política que no re-coneix drets més que als quals per la seva posició econòmica privi-legiada poden viure sense treballar. La moral humana no els atorgamés que a qui viu treballant. Reconeix que l'home es fa home noméspel treball.

L'educació dels nens, prenent com a punt de partida la llibertat,ha de conduir successivament a ella.

Entenem per llibertat, des del punt de vista positiu, el desenvo-lupament ple de totes les facultats que es troben en l'home, i desdel punt de vista negatiu, la completa independència de la voluntatde cadascun enfront de la dels altres.

L'home no és i no serà mai lliure enfront de les lleis socials; si esdivideix a les lleis en aquestes dues categories es fa únicament pera millor coneixement de la ciència, però en realitat no pertanyen mésque a una sola, doncs ambdues són lleis naturals, lleis fatals, queconstitueixen la base i la condició mateixa de qualsevol existència,de manera que cap ésser viu podrà rebel·lar-se contra elles sensesuïcidar-se.

Però cal distingir aquestes lleis naturals de les autoritàries, polí-tiques, religioses, criminals i civils, que les classes privilegiades han


establert al llarg de la història, sempre per explotar el treball delsobrers, amb l'única finalitat d'emmordassar la llibertat d'aquests, ique, amb el pretext d'una moralitat fictícia, han estat sempre la fontmés profunda d'immoralitat.

Així doncs, obediència involuntària i fatal a totes les lleis, que, in-dependents de tota voluntat humana, són la vida mateixa de la na-turalesa i de la societat; però independència, també, de cadascú,tan absoluta com sigui possible, enfront de totes les voluntats hu-manes, col·lectives o individuals, que vulguin imposar-li la seva llei,no una influència natural.

Quant a la influència natural que exerceixen uns homes sobreuns altres, és encara una d'aquestes condicions de la vida socialcontra les quals la rebel·lia seria tan inútil com impossible.

Aquesta influència és la base mateixa material, intel·lectual imoral de la solidaritat humana. L'individu, producte de la solidaritato de la societat, encara roman submís a les seves lleis naturals, potmolt bé, sota la influència de sentiments procedents de l'exterior isobretot d'una societat estrangera, reaccionar contra aquesta in-fluència, fins a cert grau, però no podria alliberar-se d'ella sense si-tuar-se de seguida en un altre mitjà solidari, sense sofrir aviat novesinfluències. Doncs per a l'home, la vida fora de tota societat i de totesles influències humanes, l'aïllament absolut, és la mort intel·lectual,i també moral i material. La solidaritat no és el producte, sinó lamare, de la individualitat i de la personalitat humana i no pot néixeri desenvolupar-se més que en la societat humana.

La suma de les influències socials dominants, expressada per laconsciència solidària o general d'un grup humà més o menys extens,es diu l'opinió pública. I qui no coneix l'acció totpoderosa exercidaper l'opinió pública sobre tots els individus? L'acció de les lleis res-trictives més draconianes, no és res en comparació d'ella. L'opiniópública és l'educador per excel·lència dels homes; per això, per mo-ralitzar als individus cal moralitzar en primer lloc a la mateixa socie-tat, cal humanitzar la seva opinió o la seva consciència pública.


CAPÍTOL IV

Per moralitzar als homes, hem dit, cal moralitzar el mitjà social.

El socialisme, fundat sobre la ciència positiva, rebutja totalmentla doctrina del lliure albir. Reconeix que tot el que anomenen vicis ivirtuts dels homes és, en realitat, el producte de l'acció combinadade la naturalesa, de la societat pròpiament dita. La naturalesa, quanacció etnològica, fisiològica i patològica, crea les facultats i disposi-cions que es diuen naturals i l'organització social les desenvolupa,deté o falseja el seu creixement.

Tots els individus, sense excepció, són en qualsevol moment dela seva vida el que la naturalesa i la societat els han fet ser.

Només gràcies a aquesta fatalitat natural i social és impossiblela ciència de l'estadística, ciència que no s'acontenta amb constatari enumerar els fets socials, sinó que busca la coordinació i correlacióamb l'organització de la societat. L'estadística criminal, per exemple,constata que en un mateix país, en una mateixa ciutat, durant unperíode de 10, de 20 o de 30 anys i algunes vegades més si no suc-ceeix cap crisi política o social que canviï les disposicions de la so-cietat, el mateix crim o el mateix delicte es reprodueixen cada any,més ,o menys en la mateixa proporció; i el que és encara més no-table és que la forma de perpetuar-los es renova gairebé tantes ve-gades en un any com en un altre; per exemple, el nombred'enverinaments, d'homicidis amb armes blanques o de foc, són gai-rebé sempre els mateixos.

La qual cosa ha fet afirmar al cèlebre estadístic belga M. Queteleraquestes paraules memorables: «La societat prepara els crims i elsindividus es limiten a executar-los». Aquesta repetició periòdica delsmateixos fets socials no tindrien lloc si les disposicions intel·lectualsi morals dels homes, així com els actes de la seva voluntat, tingues-sin com a origen el lliure albir. O bé aquesta expressió de lliure albirno té sentit, o bé significa que l'individu es determina espontània-ment, per si mateix, al marge de tota influència externa, ja sigui na-tural o social. Però si fos així, en actuar els homes per compte propihi hauria al món la més gran anarquia; tota solidaritat seria impos-sible entre ells i tots aquests milions de voluntats, absolutament in-


dependents unes d'unes altres i xocant unes amb unes altres, ten-dirien a destruir-se i fins i tot acabarien fent-ho, si no s'unís per sobred'elles la voluntat despòtica de la divina providència, que les «dirigi-ria mentre s'agiten» i que aniquilant-les totes alhora, imposaria aaquesta confusió humana l'ordre diví.

Veiem també als partidaris del lliure albir, fatalment conduïts perla lògica, obligats a reconèixer l'existència i l'acció de la divina pro-vidència. És la base de totes les doctrines teològiques i metafísi-ques, un magnific sistema que durant molt temps ha alegrat laconsciència humana i que, des del punt de vista de la reflexió abs-tracta o de la imaginació poètica i religiosa, des de lluny, sembla, enefecte, omple d'harmonia i grandesa. És una petita desgràcia quela realitat històrica que ha correspost a aquest sistema hagi estatsempre horrible i que el sistema mateix no pugui suportar la criticacientífica.

Sabem, en efecte, que mentre ha regnat a la terra el dret diví, laimmensa majoria dels homes ha estat brutal i despietadament ex-plotada, turmentada, oprimida, delmada; sabem que encara avui, isempre en nom d'una divinitat teològica o metafísica, s'esforça amantenir en l'esclavitud a les masses populars; i no pot ser d'unaaltra forma, doncs des del moment en què hi hagi una voluntat divinaque governi el món, la naturalesa, la societat, la llibertat humanaestà absolutament anul·lada. La voluntat de l'home és necessària-ment imponent en presència de la voluntat divina. Què succeeix,doncs? Que volent defensar la llibertat metafísica abstracta o fictíciadels homes, el lliure albir, està obligat a negar la seva llibertat real.Davant qualsevol poder i davant la omnipresència divina, és homeesclau. La divina providència destrueix la llibertat de l'home en ge-neral, per la qual cosa no queda més que el privilegi, és a dir, elsdrets especials acordats a tal individu o a tal jerarquia, dinastia oclasse.

De la mateixa manera, la divina providència fa impossible totaciència, la qual cosa vol dir que és senzillament la negació de la raóhumana, o bé que per reconèixer-la cal renunciar al bon sentit decadascun. Des del moment en què el món està governat per la di-vina voluntat, no és necessari buscar la coordinació natural dels fets,sinó una sèrie de manifestacions d'aquesta voluntat suprema de la


qual, com diuen les Sagrades Escriptures, els designis són i han deromandre sempre impenetrables per a la raó humana, sota pena deperdre el seu caràcter diví. La divina providència no és només la ne-gació de tota lògica humana, sinó també de la lògica en general,doncs tota lògica implica una necessitat natural, i aquesta necessitatseria contrària a la llibertat divina; és, des del punt de vista humà, eltriomf de la irracionalitat. Els que volen creure han de renunciar,doncs, tant a la llibertat com a la ciència i, deixant-se explotar,apel·lar pels privilegis del bon Déu, repetir amb Sant Tertulià: «Crecen el que és absurd», afegint aquesta altra frase tan lògica com laprimera: «I vull la iniquitat».

Quant a nosaltres, que voluntàriament renunciem a les felicitatsd'un altre món i que reivindiquem el triomf complet de la humanitaten aquesta terra, admetem humilment que no comprenem res de lalògica divina, i que ens acontentaríem amb una lògica humana fun-dada en l'experiència i en el coneixement de l'encadenament delsfets, tant naturals com a socials.

Aquesta experiència acumulada, coordinada i reflexiva que ano-menem ciència, ens demostra que el lliure albir és una ficció impos-sible, contraria fins i tot a la mateixa naturalesa de les coses; que elque es diu la voluntat no és més que el producte de l'exercici d'unafacultat nerviosa igual que la nostra força física no és més que elproducte de l'exercici dels nostres músculs, i que, per tant, l'un i l'al-tre són productes de la vida natural i social, és a dir, de les condi-cions físiques i socials del mitjà en què ha nascut cada individu i enel qual contínua desenvolupant-se; i repetim que cada home, a cadamoment de la seva vida, és el producte de l'acció combinada de lanaturalesa i la societat, amb el que s'aclareix la veritat anunciada enel nostre anterior article: que per moralitzar als homes cal moralitzarel seu mitjà social.

Per moralitzar-lo, no hi ha més que un mitjà, i és el de fer triomfarla justícia, és a dir, la més completa llibertat de cadascú [1] en lamés perfecta igualtat de tots. La gran iniquitat col·lectiva, que dónanaixement a totes les iniquitats individuals, és la desigualtat de con-dicions i de drets, i, com a conseqüència, l'absència de llibertat pera cadascú.


Suprimiu-la i desapareixeran totes les altres.

Tenim molt vista la poca diligència que demostren els homes pri-vilegiats a deixar-se moralitzar o, el que és el mateix, a deixar-seigualar, aquest triomf de la justícia no pot efectuar-se més que permitjà de la revolució social. No parlarem avui d'això. Ens limitaremd'altra banda; que mentre el mitjà social no es moralitzi, la moralitatdels individus serà impossible.

Perquè els homes siguin morals, és a dir, homes complets en elple sentit de la paraula, es necessiten tres coses: un naixement hi-giènic, una instrucció racional i integral, acompanyada d'una educa-ció fundada sobre el respecte al treball, a la raó, a la igualtat i a lallibertat, i un mitjà social on cada individu gaudeixi de la seva plenallibertat i sigui realment, de fet i de dret, igual als altres.

No existeix aquest mitjà? No. Per tant, cal crear-lo. Si en la so-cietat que avui existeix s'arribessin a fundar escoles que donessinals seus alumnes una instrucció i una educació tan perfectes compuguem imaginar, arribarien a crear homes justs, lliures i morals?No, doncs en sortir de l'escola es trobarien enmig d'una societat queestà dirigida per principis contraris, i com la societat és sempre mésforta que els individus, no trigaria a dominar-los, és a dir, a desmo-ralitzar-los. Més encara, fins i tot la fundació d'aquestes escoles ésimpossible en el mitjà social actual. Doncs la vida social abasta tot,envaeix tant les escoles com la vida de les famílies i la de tots elsindividus que formen part d'elles.

Els instructors, els professors, els pares, tots són membres d'a-questa societat i estan més o menys embrutits i desmoralitzats perella. Com pretenen donar als alumnes el que els falta a ells matei-xos! Només es predica bé la moral amb l'exemple, i sent la moralsocialista completament contraria a la moral actual, els mestres, do-minats necessàriament més o menys per aquesta ultima, farien da-vant dels seus alumnes el contrari del que prediquessin. Per tant,l'educació socialista és impossible a les escoles i en les famílies ac-tuals.

Però la instrucció integral en aquesta societat és igualment im-possible: els burgesos no comprenen que els seus fills es facin tre-


balladors, i els treballadors estan privats de tots els mitjans per donarals seus fills una instrucció científica.

Em fan gràcia aquests bons socialistes burgesos que sempreens diuen: «Instruïm primer al, poble i després emancipem-lo». No-saltres diem el contrari: que primer s'emancipi i s'instrueixi per si ma-teix. Qui instruirà al poble, vosaltres? Per descomptat que nol'instruireu. L'enverinareu intentant inculcar-li tots aquests prejudicisreligiosos, històrics, polítics, jurídics i econòmics que garanteixen lavostra existència contra ell, que al mateix temps maten la sevaintel·ligència, enerven la seva legítima inclinació i la seva voluntat.El deixeu que s'esgoti amb el seu treball quotidià i en la seva po-bresa i llavors li dieu: instruïu-vos! Ens agradaria veure-us com ins-truïu els vostres fills, després de 13, 14 o 16 hores de treballembrutidor, amb la misèria i la incertesa del demà com a única re-compensa. No senyors. Malgrat el nostre gran respecte per la im-portant qüestió de l'educació integral, declarem que no és això elmés important per als pobles. El primer és la seva emancipació po-lítica, que engendra necessàriament la seva emancipació econò-mica i més tard la seva emancipació intel·lectual i moral.

Per tant, adoptem plenament la resolució votada pel Congrés deBrussel·les: «Reconeixent que de moment és impossible organitzarun ensenyament racional, el Congrés convida a les diferents sec-cions a establir cursos públics seguint un programa d'ensenyamentcientífic, professional i productiva, és a dir, ensenyament integral,per remeiar en tant que sigui possible la instrucció insuficient queels obrers reben actualment.

S'entén que la reducció d'hores de treball és condició prèvia i in-dispensable».

Sí, sens dubte els obrers faran tot el possible per aconseguirtanta instrucció com puguin en les condicions materials en les qualses troben actualment. Però, sense deixar-se dissuadir pels cants desirena de burgesos i socialistes burgesos, han de concentrar, abansde res, els seus esforços en aquesta important qüestió de la sevaemancipació econòmica, que ha de ser la mare de totes les altresemancipacions.


Notes

[1] Hem dit ja que entenem per llibertat, d'una banda, el desenvolupament tan

complet com sigui possible de totes les facultats naturals de cada individu, i per

l'altre, la seva independència, no enfront de les lleis naturals i socials, sinó davant

totes les lleis imposades per altres voluntats humanes, col·lectives o aïllades.


EL PRINCIPI DE

L'ESTAT

Mikhaïl Bakunin

60

En el fons, la conquesta no només és l'origen, és també la fi su-prema de tots els Estats grans o petits, poderosos o febles, despò-tics o liberals, monàrquics o aristocràtics, democràtics i socialistestambé, suposant que l'ideal dels socialistes alemanys, el d'un granEstat comunista, es realitzi alguna vegada.

Que ella va ser el punt de partida de tots els Estats, antics i mo-derns, no podrà ser posat en dubte per ningú, ja que cada pàginade la història universal ho prova suficientment.

Ningú negarà tampoc que els grans Estats actuals tenen per ob-jecte, més o menys confessat, la conquesta. Però els Estats mitjansi sobretot els petits, es dirà, no pensen més que a defensar-se i seriaridícul per la seva banda somiar en la conquesta.

Tot el ridícul que es vulgui, però no obstant això és el seu somni,com el somni del més petit camperol propietari és optimitzar lesseves terres en detriment del veí; optimitzar-se, créixer, conquistara tot preu i sempre, és una tendència fatalment inherent a tot Estat,qualsevol que sigui la seva extensió, la seva debilitat o la seva força,perquè és una necessitat de la seva naturalesa. Què és l'Estat si noés l'organització del poder? Però està en la naturalesa de tot poderla impossibilitat de suportar un superior o un igual, doncs el poderno té un altre objecte que la dominació, i la dominació no és realmés que quan li està sotmès tot el que l'obstaculitza; cap poder entolera un altre si no és quan està obligat a fer-ho, és a dir, quan sesent impotent per destruir-lo o derrocar-lo.

El sol fet d'un poder igual és una negació del seu principi i unaamenaça perpètua contra la seva existència; perquè és una mani-festació i una prova de la seva impotència. Per tant, entre tots elsEstats que existeixen un al costat de l'altre, la guerra és permanenti la seva pau no és més que una treva.

Està en la naturalesa de l'Estat el presentar-se tant en relacióamb si mateix com enfront dels seus súbdits, com l'objecte absolut.Servir a la seva prosperitat, a la seva grandesa, al seu poder,aquesta és la virtut suprema del patriotisme. L'Estat no en reconeixuna altra, tot el que li serveix és bo, tot el que és contrari als seusinteressos és declarat criminal; tal és la moral dels Estats.


És per això que la moral política ha estat en tot moment, nonomés estranya, sinó absolutament contraria a la moral humana.Aquesta contradicció és una conseqüència inevitable del seu prin-cipi: no sent l'Estat més que una part, es col·loca i s'imposa com eltot; ignora el dret de tot el que, no sent ell mateix, es troba fora d'ell,i quan pot, sense perill, ho viola. L'Estat és la negació de la huma-nitat.

Hi ha un dret humà i una moral humana absoluts? En el tempsque corre i veient tot el que passa i es fa a Europa avui , està un for-çat a plantejar-se aquesta qüestió.

Primerament; existeix l'absolut, i no és tot relatiu en aquest món?

Respecte de la moral i del dret: el que es deia ahir dret ja no hoés avui, i el que sembla moral a Xina pot no ser considerat tal a Eu-ropa. Des d'aquest punt de vista cada país, cada època no hauriende ser jutjats més que des del punt de vista de les opinions contem-porànies i locals, i llavors no hi hauria ni dret humà universal ni moralhumana absoluta.

D'aquesta manera, després d'haver somiat l'un i l'altre, desprésd'haver estat metafísics o cristians, tornats avui positivistes, hauríemde renunciar a aquest somni magnífic per tornar a caure en les es-tretors morals de l'antiguitat, que ignoren el nom mateix de la huma-nitat, fins al punt que tots els déus no van ser més que déusexclusivament nacionals i accessibles només als cultes privilegiats.Però avui que el cel s'ha tornat un desert i que tots els déus, fins itot naturalment, el Jehovà dels jueus, es troben destronats, avui aixòseria poc encara: tornaríem a caure en el materialisme cras i brutalde Bismarck, de Thiers i de Federic II, d'acord als quals déu estàsempre de part dels grans batallons, com va dir excel·lentmentaquest últim; l'únic objecte digne de culte, el principi de tota moral,de tot dret, seria la força; aquesta és la veritable religió de l'Estat.

I bé, no! Per ateus que siguem i precisament perquè som ateus,reconeixem una moral humana i un dret humà absoluts. Només quees tracta d'entendre's sobre la significació d'aquesta paraula abso-lut.

62El principi de l’Estat

L'absolut universal, que abasta la totalitat infinita dels mons i delséssers, no ho concebem, perquè no només som incapaços de per-cebre-ho amb els nostres sentits, sinó que no podem si més no ima-ginar-ho. Tota temptativa d'aquest gènere ens tornaria a portar albuit, tan estimat dels metafísics, de l'abstracció absoluta.

L'absolut que nosaltres parlem és un absolut molt relatiu i en par-ticular relatiu exclusivament per a l'espècie humana. Aquesta últimaestà lluny de ser eterna; nascuda sobre la terra, morirà en ella, pot-ser abans que ella, deixant el lloc, segons el sistema de Darwin, auna espècie més poderosa, més completa, més perfecta. Però men-tre que existeix, té un principi que li és inherent i que fa que siguiprecisament el que és: és aquest principi el que constitueix, en re-lació a ella, l'absolut. Vegem quin és aquest principi.

De tots els éssers vius sobre aquesta terra, l'home és alhora elmés social i el més individualista. És sense contradicció també elmés intel·ligent. Hi ha tal vegada animals que són més socials queell, per exemple les abelles, les formigues; però al contrari, són tanpoc individualistes que els individus que pertanyen a aquestes es-pècies estan absolutament absorbits per elles i com aniquilats en laseva societat: són tot per a la col·lectivitat, gens o gairebé res per así mateixos. Sembla que existeix una llei natural, conforme a la qualcom més elevada és una espècie d'animals en l'escala dels éssers,per la seva organització més completa, tant més latitud, llibertat i in-dividualitat deixa a cadascun. Els animals feroços, que ocupen in-contestablement el rang més elevat, són individualistes en un grausuprem.

L'home, animal feroç per excel·lència, és el més individualista detots. Però al mateix temps –i aquest és un dels seus trets distintius-és eminent, instintiva i fatalment socialista. Això és de tal maneraveritable que la seva intel·ligència mateixa, que el fa tan superior atots els éssers vius i que el constitueix en certa manera en l'amo detots, no pot desenvolupar-se i arribar a la consciència de si mateixmés que en societat i pel concurs de la col·lectivitat eterna.

I en efecte, sabem bé que és impossible pensar sense paraules:al marge o abans de la paraula va poder molt bé haver-hi represen-tacions o imatges de les coses, però no va haver-hi pensaments. El


pensament viu i es desenvolupa solament amb la paraula. Pensarés, doncs, parlar mentalment amb si mateix.

Però tota conversa suposa almenys dues persones, la una souvosaltres, qui és l'altra?

És tot el món humà que coneixeu.

L'home, mentre que individu animal, com els animals de totes lesaltres espècies, des del principi i des que comença a respirar, té elsentiment immediat de la seva existència individual; però no adqui-reix la consciència reflexiva de si, consciència que constitueix prò-piament la seva personalitat, més que per mitjà de la intel·ligència,i per tant només en la societat.

La vostra personalitat més íntima, la consciència que teniu devosaltres mateixos en el vostre fur intern, no és en certa maneramés que el reflex de la vostra pròpia imatge, repercutida i enviadade nou com per d'altres miralls per la consciència tant col·lectivacom a individual de tots els éssers humans que componen el vostremón social.

Cada home que coneixeu i amb el qual us trobeu en relacions,siguin directes siguin indirectes, determina més o menys el vostreser més íntim, contribueix a fer-vos el que sou, a constituir la vostrapersonalitat. Per tant, si esteu envoltats d'esclaus, encara que si-gueu el seu amo, no deixeu de ser un esclau, doncs la consciènciadels esclaus no pot enviar-vos sinó la vostra imatge envilida. La im-becilitat de tots us imbecilitza, mentre que la intel·ligència de tots usil·lumina, us eleva; els vicis del vostre mitjà social són els vostresvicis i no podríeu ser homes realment lliures sense estar envoltatsd'homes igualment lliures, doncs l'existència d'un sol esclau és prouper minorar la vostra llibertat.

A la immortal declaració dels drets de l'home, feta per la Conven-ció nacional, trobem expressada clarament aquesta veritat sublim,que l'esclavitud d'un sol ésser humà és l'esclavitud de tots.

Contenen tota la moral humana, precisament el que hem ano-menat la moral absoluta, absoluta sens dubte en relació només a la


humanitat, no en relació a la resta dels éssers, no menys encara enrelació a la totalitat infinita dels mons, que ens és eternament des-coneguda. La trobem en germen més o menys en tots els sistemesde moral que s'han produït en la història i dels quals va ser en certamanera com la llum latent, llum que d'altra banda no s'ha manifestat,amb molta freqüència, més que per reflexos tan incerts com imper-fectes. Tot el que veiem d'absolutament veritable, és a dir, d'humà,no és degut més que a ella. I com hauria de ser d'una altra manera,si tots els sistemes de moral que es van desenvolupar successiva-ment en el passat, el mateix que tots els altres desenvolupamentsde l'home, fins i tot els desenvolupaments teològics i metafísics, novan tenir mai una altra font que la naturalesa humana, no han estatles seves manifestacions més o menys imperfectes? Però aquestallei moral que anomenem absoluta, què és sinó l'expressió méspura, la més completa, la més adequada, com dirien els metafísics,d'aquesta mateixa naturalesa humana, essencialment socialista i in-dividualista alhora?

El defecte principal dels sistemes de moral ensenyats en el pas-sat, és haver estat exclusivament socialistes o exclusivament indi-vidualistes. Així, la moral cívica, tal com ens ha estat transmesa pelsgrecs i els romans, va ser una moral exclusivament socialista, en elsentit que sacrifica sempre la individualitat a la col·lectivitat: senseparlar de les miríades d'esclaus que constitueixen la base de la ci-vilització antiga, que no eren tinguts en compte més que com a ob-jectes, la individualitat del ciutadà grec o romà mateix va ser semprepatriòticament immolada en benefici de la col·lectivitat constituïdaen Estat. Quan els ciutadans, cansats d'aquesta immolació perma-nent, van refusar al sacrifici, les repúbliques gregues primer, desprésromanes, es van esfondrar.

El despertar d'aquest individualisme va trobar la seva més purai completa expressió en les religions monoteistes, en el judaisme,en l'islamisme i en el cristianisme sobretot. El Jehovà dels jueus esdirigeix encara a la col·lectivitat, almenys sota certes relacions, jaque té un poble triat, però conté ja tots els gèrmens de la moral ex-clusivament individualista. L'individualisme va causar la mort de l'an-tiguitat.

Hauria de ser així: els déus de l'antiguitat grega i romana no van


ser en última anàlisi més que els símbols, els representants supremsde la col·lectivitat dividida, de l'Estat. En adorar-los, s'adorava a l'Es-tat, i tota la moral que va ser ensenyada en el seu nom no va poderper tant tenir un altre objecte que la salvació, la grandesa i la glòriade l'Estat.

El déu dels jueus, dèspota envejós, egoista i vanitós si n'hi ha,es va cuidar bé, no d'identificar, sinó només de barrejar la seva te-rrible persona amb la col·lectivitat del seu poble triat, triat per servir-li de catifa predilecta com a màxim, però no perquè s'atrevís aaixecar-se fins a ell.

Entre ell i el seu poble va haver-hi sempre un abisme. D'altrabanda, no admetent un altre objecte d'adoracióque ell mateix, nopodia suportar el culte a l'Estat.

Per tant, dels jueus, tant col·lectiva com individualment, no vaexigir mai més que sacrificis per a si, mai per a la col·lectivitat o pera la grandesa i la glòria de l'Estat.

D'altra banda, els manaments de Jehovà, tal com ens han estattransmesos pel decàleg, no es dirigeixen gairebé exclusivament mésque a l'individu: no constitueixen excepció més que aquells l'execu-ció de la qual supera les forces de l'individu i exigeix el concurs detots; per exemple: l'ordre tan singularment humana que incita alsjueus a extirpar fins a l'últim, fins i tot les dones i nens, a tots els pa-gans que trobin a la terra promesa, ordre veritablement digna delpare de la nostra santa trinitat cristiana, que es distingeix, com sesap, pel seu amor exuberant cap a aquesta pobra espècie humana.

Tots els altres manaments no es dirigeixen més que a l'individu;no mataràs (exceptuats els casos molt freqüents en què t'ho ordenijo mateix, hauria hagut d'afegir); no robaràs ni la propietat ni la donaalienes (sent considerada aquesta última com una propietat també);respectaràs als teus pares. Però sobretot m'adoraràs a mi, el déuenvejós, egoista, vanitós i terrible, i si no vols incórrer en la mevacòlera, em cantaràs lloances i et prostraràs eternament davant meu.

En el mahometanisme no existeix ni l'ombra del col·lectivismenacional i restringit que domina en les religions antigues i del que


es troben sempre algunes febles restes fins a en el culte judaic. L'Al-corà no coneix poble triat; tots els creients, a qualsevol nació o co-munitat que pertanyin, són individualment, no col·lectivament, triatsde déu. Així, els califes, successors de Mahoma, no es diran maiSió, caps dels creients.

Però cap religió va impulsar tan lluny el culte de l'individualismecom la religió cristiana. Davant les amenaces de l'infern i les prome-ses absolutament individuals del paradís, acompanyades d'aquestaterrible declaració que sobre molts anomenats hi haurà sinó moltpocs triats, la religió cristiana va provocar un desordre, un generalsalvi's el que pugui; una espècie de carrera d'aposta en què cadascúera estimulat només per una preocupació única, la de salvar la sevapròpia animeta. Es concep que una religió tal hagi pogut i hagut dedonar el cop de gràcia a la civilització antiga, fundada exclusivamenten el culte a la col·lectivitat, a la pàtria, a l'Estat i dissoldre tots elsseus organismes, sobretot en una època en què moria ja de vellesa.L'individualisme és un dissolvent tan poderós! Veiem la prova d'aixòal món burgès actual.

A la nostra manera de veure, és a dir segons el nostre punt devista de la moral humana, totes les religions monoteistes, però so-bretot la religió cristiana, com la més completa i la més conseqüentde totes, són profunda, essencial, principalment immorals: en crearel seu déu, han proclamat la decadència de tots els homes, delsquals no van admetre la solidaritat més que en el pecat; i en plante-jar el principi de la salvació exclusivament individual, han renegat idestruït, tant com els va ser possible fer-ho, la col·lectivitat humana,és a dir el principi mateix de la humanitat.

No és estrany que s'hagi atribuït al cristianisme l'honor d'havercreat la idea de la humanitat, de la qual, al contrari, va ser el negadormés complet i més absolut.

Sota un aspecte va poder reivindicar aquest honor, però sola-ment sota un: ha contribuït d'una manera negativa, cooperant po-tentment a la destrucció de les col·lectivitats restringides i parcialsde l'antiguitat, apressant la decadència natural de les pàtries i de lesciutats que, havent-se divinitzat en els seus déus, formaven un obs-tacle a la constitució de la humanitat; però és absolutament fals dir


que el cristianisme hagi tingut mai el pensament de constituiraquesta última, o que hagi comprès o si més no pressentit el queanomenem avui la solidaritat dels homes, ni la humanitat, que ésuna idea completament moderna, entrevista pel Renaixement, peròconcebuda i enunciada d'una manera clara i precisa només al segleXVIII.

El cristianisme no té absolutament res que fer amb la humanitat,per la simple raó que té per objecte únic la divinitat, doncs una ex-clou a l'altra. La idea de la humanitat reposa en la solidaritat fatal,natural, de tots els homes. Però el cristianisme, hem dit, no reconeixaquesta solidaritat més que en el pecat, i la rebutja absolutamenten la salvació, en el regne d'aquest déu que sobre molts anomenatsno fa gràcia més que a molt pocs triats, i que en la seva justícia ado-rable, impulsat sens dubte per aquest amor infinit que ho distingeix,abans mateix que els homes haguessin nascut sobre aquesta terra,havia condemnat a la immensa majoria als sofriments eterns de l'in-fern, i això per castigar-los per un pecat comès, no per ells mateixos,sinó pels seus avantpassats primers, que van estar obligats a co-metre-ho: el pecat d'infligir una desmentida a la presciència divina.

Tal és la lògica sana i la base de tota moral cristiana. Què hande fer amb la lògica i la moral humanes? En va s'esforçaran per pro-var-nos que el cristianisme reconeix la solidaritat dels homes, citant-nos fórmules de l'evangeli que semblen predir l'adveniment d'un diaen què no hi haurà més que un sol pastor i un sol ramat; en quèse'ns mostrarà l'església catòlica romana, que tendeix incessant-ment a la realització d'aquesta fi per la submissió del món sencer algovern del papa.

La transformació de la humanitat sencera en un ramat, així comla realització, feliçment impossible, d'aquesta monarquia universal idivina no té absolutament res a veure amb el principi de la solidaritathumana, que és l'única cosa que constitueix el que anomenem hu-manitat.

No hi ha ni l'ombra d'aquesta solidaritat en la societat tal com lasomien els cristians i en la qual no s'és gens per la gràcia delshomes, sinó tot per la gràcia de déu, veritable ramat de carners dis-gregats i que no tenen ni han de tenir cap relació immediata i natural


entre si, fins al punt que els és prohibit unir-se per a la reproduccióde l'espècie sense el permís o la benedicció del seu pastor, doncsnomés el sacerdot té dret a casar-los en nom d'aquest déu queforma l'únic tret d'una unió legítima entre ells: separats fora d'ell, elscristians no s'uneixen ni poden unir-se més que en ell.

Fora d'aquesta sanció divina, totes les relacions humanes, fins itot els llaços de la família, són atrapats per la maledicció generalque afecta a la creació; són reprovats la tendresa dels pares, delsesposos, dels fills, l'amistat fundada en la simpatia i en l'estima re-cíproques, l'amor i el respecte dels homes, la passió de la veritat,del just i del bé, la de la llibertat, i la més gran de totes, la que implicatotes les altres, la passió de la humanitat; tot això és maleït i no po-dria ser rehabilitat més que per la gràcia de déu.

Totes les relacions d'home a home han de ser santificades perla intervenció divina; però aquesta intervenció les desnaturalitza, lesdesmoralitza, les destrueix. El diví mata l'humà i tot el culte cristiàno consisteix pròpiament més que en aquesta immolació perpètuade l'humà en honor de la divinitat.

Que no s'objecti que el cristianisme ordena als nens a estimarals seus pares, als pares a estimar als seus fills, als esposos esti-mar-se mútuament. Sí, els mana això, però no els permet estimar-lo immediata, naturalment i per si mateixos, sinó només en déu i perdéu; no admet totes aquestes relacions actuals més que a condicióque déu es trobi com a tercer, i aquest terrible tercer mata les unions.

L'amor diví aniquila l'amor humà.

El cristianisme ordena, és veritat, estimar al nostre proïsme tantcom a nosaltres mateixos, però ens ordena al mateix temps estimara déu més que a nosaltres mateixos i per tant també més que alproïsme, és a dir sacrificar-li el proïsme per la nostra salvació, per-què per fi de comptes el cristià no adora a déu més que per la sal-vació de la seva ànima.

Acceptant a déu, tot això és rigorosament conseqüent: déu ésl'infinit, l'absolut, l'etern, l'omnipotent; l'home és el finit, l'impotent.En comparació de déu, sota tots els aspectes, no és res.


Només el diví és just, veritable, joiós i bo, i tot el que és humà enl'home ha de ser per això mateix declarat fals, iniquo, detestable imiserable. El contacte de la divinitat amb aquesta pobra humanitatha de devorar, doncs, necessàriament, consumir, aniquilar tot el quequeda d'humà en els homes.

La intervenció divina en els assumptes humans no ha deixat maide produir efectes excessivament desastrosos. Perverteix totes lesrelacions dels homes entre si i reemplaça la seva solidaritat naturalper la pràctica hipòcrita i malsana de les comunitats religioses, enles quals sota les aparences de la caritat, cadascú pensa només enla salvació de la seva ànima, fent així, sota el pretext de l'amor diví,egoisme humà excessivament refinat, ple de tendresa per a si i d'in-diferència, de malvolença i fins a crueltat per al proïsme.

Això explica l'aliança íntima que ha existit sempre entre el botxíi el sacerdot, aliança francament confessada pel cèlebre campió del'ultramontanisme, Joseph de Maistre, la ploma eloqüent del qual,després d'haver divinitzat al papa, no va deixar de rehabilitar al botxí;un era en efecte el complement de l'altre.

Però no és només a l'església catòlica on existeix i es produeixaquesta tendresa excessiva cap al botxí.

Els ministres sincerament religiosos i creients dels diferents cul-tes protestants, no han protestat unànimement en els nostres diescontra l'abolició de la pena de mort? No hi ha dubte que l'amor divímata l'amor dels homes en els cors que estan penetrats d'ell; tam-poc cap dubte que tots els cultes religiosos en general, però entreells el cristianisme sobretot, no han tingut mai un altre objecte queel sacrifici dels homesals déus.

I entre totes les divinitats que ens parla la història, hi ha una solaque hagi fet abocar tantes llàgrimes i sang com aquest bon déu delscristians o que hagi pervertit fins a tal punt les intel·ligències, elscors i totes les relacions dels homes entre si?

Sota aquesta influència malsana, l'esperit es va eclipsar i la in-vestigació ardent de la veritat es va transformar en un culte com-plaent a la mentida; la dignitat humana s'envilia, l'home (una paraula


il·legible en l'original) es convertia en traïdor, la bondat cruel, la jus-tícia iniqua i el respecte humà es van transformar en un menyspreucreient per als homes; l'instint de la llibertat va acabar en l'establi-ment de la servitud, i el de la igualtat en la sanció dels privilegis mésmonstruosos.

La caritat, en tornar-se delatora i persecutora, va ordenar la mas-sacre dels herètics i les orgies sagnants de la Inquisició; l'home re-ligiós es va anomenar jesuïta, devot o pietista 'renunciant a lahumanitat es va encaminar a la santedat' i el sant, sota l'aparencesd'una humanitat més (una paraula il·legible en l'original), es va tornarhipòcrita, i amb la caritat va ocultar l'orgull i l'egoisme immensos d'unjo humà absolutament aïllat que s'estima a si mateix en el seu déu.

Perquè no cal enganyar-se: el que l'home religiós busca sobretoti ho creu trobar en la divinitat que estima, és a si mateix, però glori-ficat, investit per l'omnipotència i immortalitzat. També va treure d'ellmolt sovint pretextos i instruments per sotmetre i per explotar el mónhumà.

Heus aquí, doncs la primera paraula del culte cristià: és l'exalta-ció de l'egoisme que, en trencar tota solidaritat social, s'estima a simateix en el seu déu i s'imposa a la massa ignorant dels homes ennom d'aquest déu, és a dir en nom del seu jo humà, conscient i in-conscientment exaltat i divinitzat per si mateix. És per això tambéque els homes religiosos són ordinàriament tan feroços: en defensaral seu déu, prenen partit pel seu egoisme, pel seu orgull i per la sevavanitat.

De tot això resulta que el cristianisme és la negació més decisivai la més completa de tota solidaritat entre els homes, és a dir de lasocietat, i per tant també de la moral, ja que fora de la societat, crechaver-ho demostrat, no queden més que relacions religioses de l'-home aïllat amb el seu déu, és a dir amb si mateix.

Els metafísics moderns, a partir del segle XVII, han tractat de res-tablir la moral, fundant-la, no en déu, sinó en l'home. Per desgràcia,obeint a les tendències del seu segle, van prendre per punt de par-tida, no a l'home social, viu i real, que és el doble producte de la na-turalesa i de la societat, sinó el jo abstracte de l'individu, al marge


de tots els seus llaços naturals i socials, aquell mateix a qui va divi-nitzar l'egoisme cristià i a qui totes les esglésies, tant catòliques coma protestants, adoren com el seu déu.

Com va néixer el déu únic dels monoteistes? Per l'eliminació ne-cessària de tots els éssers reals i vius.

Per explicar el que entenem per això, és necessari dir algunescoses sobre la religió. No voldríem parlar d'ella, però en el tempsque corre és impossible tractar qüestions polítiques i socials sensetocar la qüestió religiosa.

Es va pretendre erròniament que el sentiment religiós no és propimés que dels homes; es troben perfectament tots els elements cons-titutius en el regne animal, i entre aquests elements el principal ésla por. "El temor de déu 'diuen els teòlegs' és el començament de lasaviesa".

I bé, no es troba aquest temor excessivament desenvolupat entots els animals, i no estan tots els animals constantment acoqui-nats? Tots experimenten un terror instintiu davant l'omnipotència queels produeix, els cria, els nodreix, és veritat, però al mateix tempsels aixafa, els embolica pertot arreu, amenaça la seva existència acada hora i acaba sempre per matar-los.

Com els animals de totes les altres espècies no tenen aquestpoder d'abstracció i de generalització que només l'home està dotat,no es representen la totalitat dels éssers que nosaltres anomenemnaturalesa, però la senten i la temen. Aquest és el veritable comen-çament del sentiment religiós.

No falta en ells si més no l'adoració. Sense parlar del sotrac d'a-legria que experimenten tots els éssers vius en aixecar-se el sol, nidels seus gemecs a l'aproximació d'una d'aquestes catàstrofes na-turals terribles que els destrueixen per milers; no es té més que con-siderar, per exemple, l'actitud del gos en presència del seu amo. Noestà per complet en ella la de l'home davant déu?

Tampoc ha començat l'home per la generalització dels fenòmensnaturals, i no ha arribat a la concepció de la naturalesa com ser únic


més que després de molts segles de desenvolupament moral. L'-home primitiu, el salvatge, poc diferent del goril·la, va compartir sensdubte llarg temps totes les sensacions i les representacions instinti-ves del goril·la; no va ser sinó a la llarga com va començar a fer-lesobjecte de les seves reflexions, primer necessàriament infantils,donar-los un nom i per això mateix a fixar-les en el seu esperit nai-xent.

Va ser així com va prendre cos el sentiment religiós que tenia encomú amb els animals de les altres espècies, com es va transformaren una representació permanent i en el començament d'una idea,la de l'existència oculta d'un ser superior i molt més poderós que elli generalment molt cruel i molt malfactor, del ser que li ha causat por,en una paraula, del seu déu.

Tal va ser el primer déu, de tal manera rudimentària, és veritat,que, el salvatge que ho busca pertot arreuper conjurar-ho, creu tro-bar-ho de vegades en un tros de fusta, en un drap, en un os o enuna pedra: aquesta va ser l'època del fetitxisme que trobem encaravestigis en el catolicisme.

Van ser precisos encara segles, sens dubte perquè l'home sal-vatge passés del culte dels fetitxes inanimats al dels fetitxes vius, aldels bruixots. Arriba a ell per una llarga sèrie d'experiències i pel pro-cediment de l'eliminació: no trobant la potència temible que voliaconjurar en els fetitxes, la cerca en l'home-déu, el bruixot.

Més tard i sempre per aquest mateix procediment d'eliminació ifent abstracció del bruixot, de qui per fi l'experiència li va demostrarla impotència, el salvatge va adorar successivament tots els fenò-mens més grandiosos i terribles de la naturalesa: la tempestat, eltro, el vent i, continuant així, d'eliminació en eliminació, va ascendirfinalment al culte del sol i dels planetes. Sembla que l'honor d'havercreat aquest culte pertany als pobles pagans.

Això era ja un gran progrés.

Com més s'allunyava de l'home la divinitat, és a dir la potènciaque causa por, més respectable i grandiosa semblava.


No calia donar més que un sol gran pas per a l'establiment defi-nitiu del món religiós, i aquest va ser el de l'adoració d'una divinitatinvisible.

Fins a aquest salt mortal de l'adoració del visible a l'adoració del'invisible, els animals de les altres espècies havien pogut, amb rigor,acompanyar al seu germà menor, l'home, en totes les seves expe-riències teològiques. Perquè ells també adoren a la seva maneraels fenòmens de la naturalesa.

No sabem el que poden experimentar cap a altres planetes; peròestem segurs que la Lluna i sobretot el Sol exerceixen sobre ellsuna influència molt sensible. Però la divinitat invisible no va poderser inventada més que per l'home.

Però l'home mateix, per quin procediment ha pogut descobriraquest ser invisible, del que cap dels seus sentits, ni la seva vistahan pogut ajudar-lo a comprovar l'existència real, i per mitjà de quinartifici ha pogut reconèixer la seva naturalesa i les seves qualitats?Quin és, en fi, aquest ser suposat absolut i que l'home ha cregut tro-bar per damunt i fora de totes les coses?

El procediment no va ser altre que aquesta operació ben cone-guda de l'esperit que anomenem abstracció o eliminació, i el resultatfinal d'aquesta operació no pot ser més que l'abstracte absolut, elno-res. I és precisament aquest no-res al qual l'home adora com elseu déu.

Elevant-se pel seu esperit sobre totes les coses reals, fins i tot elseu propi cos, fent abstracció de tot el que és sensible o si més novisible, inclusivament el firmament amb tots els estels, l'home estroba enfront del buit absolut, al no-res indeterminat, infinita, sensecap contingut, sense cap límit.

En aquest buit, l'esperit de l'home que ho va produir per mitjà del'eliminació de totes les coses, no va poder trobar necessàriamentmés que a si mateix en estat de potència abstracta; veient-ho totdestruït i no tenint ja res que eliminar, torna a caure sobre si en unainacció absoluta; i considerant-se en aquesta completa inacció unser diferent de si, es presenta com el seu propi déu i s'adora.


Déu no és, doncs, una altra cosa que el jo humà absolutamentbuit a força d'abstracció o d'eliminació de tot el que és real i viu. Pre-cisament d'aquesta manera ho va concebre Buda, que, de tots elsreveladors religiosos, va ser certament el més profund, el més sin-cer, el més veritable. Només que Buda no sabia i no podia saberque era l'esperit humà mateix el que havia creat aquest déu-res.

Amb prou feines cap a la fi del segle últim va començar la huma-nitat a adonar-se d'això, i només al nostre segle, gràcies als estudismolt més profunds sobre la naturalesa i sobre les operacions de l'es-perit humà, s'ha arribat a donar compta completa d'això.

Quan l'esperit humà va crear a déu, va procedir amb la més com-pleta ingenuïtat; i sense saber-ho, va poder adorar-se en el seu déu-res.

No obstant això, no podia detenir-se davant aquesta res quehavia fet ell mateix, havia d'omplir-la a tot preu i fer-la tornar a laterra, a la realitat vivent.

Va arribar a aquesta finalitat sempre amb la mateixa ingenuïtat ipel procediment més natural, més senzill. Després d'haver divinitzatel seu propi jo en aquest estat d'abstracció o de buit absolut, es vaagenollar davant d'ell, el va adorar i el va proclamar la causa i l'autorde totes les coses; aquest va ser el començament de la teologia.

Déu, el no-res absolut, va ser proclamat l'únic ésser viu, poderósi real, i el món vivent i per conseqüència necessària la naturalesa,totes les coses efectivament reals i vivents, en ser comparades ambaquest déu van ser declarades nul·les. És propi de la teologia ferdel no-res el real i del real el no-res.

Procedint sempre amb la mateixa ingenuïtat i sense tenir lamenor consciència del que feia, l'home va fer ús d'un mitjà molt en-ginyós i molt natural alhora per omplir el buit espantós de la seva di-vinitat: li va atribuir simplement, exagerant-les sempre fins aproporcions monstruoses, totes les accions, totes les forces, totesles qualitats i propietats, bones o dolentes, benèfiques o malèfiques,que va trobar tant en la naturalesa com en la societat. Va ser així


com la terra, lliurada al saqueig, es va empobrir en profit del cel, quees va enriquir amb les seves despulles.

Va resultar d'això que com més es va enriquir el cel -l'habitacióde la divinitat-, més miserable es va tornar la terra; i bastava queuna cosa fos adorada al cel, perquè tot el contrari d'aquesta cosaes trobés realitzada en aquest baix món. Això és el que es diu fic-cions religioses; a cadascuna d'aquestes ficcions correspon, se sapperfectament, alguna realitat monstruosa; així, l'amor celeste no hatingut mai un altre efecte que l'odi terrestre, la bondat divina no haproduït sinó el mal, i la llibertat de déu significa l'esclavitud aquísota.Veurem aviat que el mateix succeeix amb totes les ficcions po-lítiques i jurídiques, doncs les unes i les altressón d'altra banda con-seqüències o transformacions de la ficció religiosa.

La divinitat va assumir de sobte aquest caràcter absolutamentmalèfic. En les religions panteistes d'Orient, en el culte dels braha-mans i en el dels sacerdots d'Egipte, tant com en les creences fení-cies i siríaques, es presenta ja sota un aspecte ben terrible. L'Orientva ser en tot temps i és encara avui, en certa mesura almenys, lapàtria de la divinitat despòtica, aixafadora i feroç, negació de l'esperitde la humanitat. Aquesta és també la pàtria dels esclaus, dels mo-narques absoluts i de les castes.

A Grècia la divinitat s'humanitza -la seva unitat misteriosa, reco-neguda a Orient només pels sacerdots, el seu caràcter atroç i om-brívol són relegats en el fons de la mitologia hel·lènica-, al panteismesucceeix el politeisme.

L'Olimp, imatge de la federació de les ciutats gregues, és unaespècie de república molt feblement governada pel pare dels déus,Júpiter, que obeeix ell mateix els decrets del destí. El destí és im-personal; és la fatalitat mateixa, la força irresistible de les coses, da-vant la qual ha de plegar-se tot, homes i déus.

D'altra banda, entre els seus déus, creats pels poetes, cap ésabsolut; cadascun representa només un aspecte, una part, sigui del'home, sigui de la naturalesa en general, sense parar no obstantaixò de ser per això éssers concrets i vius. Es completen mútuamenti formen un conjunt molt viu, molt graciós i sobretot molt humà.


Res d'ombrívol en aquesta religió, la teologia de la qual va serinventada pels poetes, afegint cadascú lliurement algun déu o al-guna deessa nous, segons les necessitats de les ciutats gregues,cadascuna de les quals s'honrava amb la seva divinitat tutelar, re-presentant del seu esperit col·lectiu. Aquesta va ser la religió, nodels individus, sinó de la col·lectivitat dels ciutadans de tantes pàtriesrestringides i (la primera part d'una paraula il·legible en el text origi-nal)... ment lliures, associades d'altra banda entre si més o menysper una espècie de federació imperfectament organitzada i molt (unaparaula il·legible més al text original).

De tots els cultes religiosos que ens mostra la història, aquest vaser certament el menys teològic, el menys seriós, el menys diví i acausa d'això mateix el menys malfactor, el que va obstaculitzarmenys el lliure desenvolupament de la societat humana. La sola plu-ralitat dels déus més o menys iguals en potència era una garantiacontra l'absolutisme; perseguit per uns, es podia buscar la protecciódels altres i el mal causat per un déu trobava la seva compensacióen el bé produït per un altre.

No existia, doncs, en la mitologia grega aquesta contradicció lò-gica i moralment monstruosa, del bé i del mal, de la bellesa i la lletjor,de la bondat i la maldat, de l'amor i l'odi concentrats en una sola imateixa persona, com succeeix fatalment en el déu del monoteisme.

Aquesta monstruositat la trobem per complet activa en el déudels jueus i dels cristians. Era una conseqüència necessària de launitat divina; i, en efecte, una vegada admesa aquesta unitat, comexplicar la coexistència del bé i del mal? Els antics perses havienimaginat almenys dos déus: un, el de la llum i del bé, Ormuzd; l'altre,el del mal i de les tenebres, Ahriman; llavors era natural que es com-batessin, com es combaten el bé i el mal i triomfen successivamenten la naturalesa i en la societat. Però, com explicar que un sol i ma-teix déu, omnipotent, tot veritat, amor, bellesa, hagi pogut donar nai-xement al mal, a l'odi, a la lletjor, a la mentida?

Per resoldre aquesta contradicció, els teòlegs jueus i cristianshan recorregut a les invencions més repulsives i més insensates.Primerament van atribuir tot el mal a Satanàs. Però Satanàs, d'onprocedeix?


És, com Ahriman, l'igual de déu? De cap manera; com la restade la creació, és obra de déu. Per tant, aquest déu va ser el que vaengendrar el mal. No, responen els teòlegs; Satanàs va ser primerun àngel de llum i des de la seva rebel·lió contra déu es va tornaràngel de les tenebres.

Però si la rebel·lió és un mal –el que està molt subjecte a caució,i nosaltres creiem al contrari que és un bé, ja que sense ella no hihauria hagut mai emancipació social-, si constitueix un crim, qui hacreat la possibilitat d'aquest mal? Déu, sens dubte, us respondranfins i tot els mateixos teòlegs, però no va fer possible el mal mésque per deixar als àngels i als homes el lliure arbitri. I què és el lliurearbitri? És la facultat de triar entre el bé i el mal, i decidir espontà-niament sigui per un sigui per un altre.

Però perquè els àngels i els homes hagin pogut triar el mal, per-què hagin pogut decidir-se pel mal, cal que el mal hagi existit inde-pendentment d'ells, i qui ha pogut donar-li aquesta existència, sinódéu? També pretenen els teòlegs que, després de la caiguda de Sa-tanàs, que va precedir a la de l'home, déu, sens dubte esclarit peraquesta experiència, no volent que altres àngels seguissin l'exemplede Satanàs els va privar del lliure arbitri, no deixant-los mes que lafacultat del bé, de manera que en endavant són forçosament virtuo-sos i no s'imaginen una altra felicitat que la de servir eternamentcom a criats a aquest terrible senyor.

Però sembla que déu no ha estat suficientment esclarit per laseva primera experiència, ja que, després de la caiguda de Satanàs,va crear a l'home i, per ceguesa o maldat, no va deixar de concedir-li aquest do fatal del lliure arbitri que va perdre a Satanàs i que haviade perdre'l també a ell.

La caiguda de l'home, tant com la de Satanàs, era fatal, ja quehavia estat determinada des de l'eternitat en la presciència divina.D'altra banda, sense remuntar tan alt, ens permetrem observar quela simple experiència d'un honest pare de família hauria hagut d'im-pedir al bon déu sotmetre a aquests desgraciats primers homes ala famosa temptació.

El més simple pare de família sap molt bé que és suficient que


s'impedeixi als nens tocar una cosa perquè un instint de curiositatinvencible els forci absolutament a tocar-la. Per tant, si estima alsfills i si és realment just i bo, els estalviarà aquesta prova tan inútilcom a cruel.

Déu no va tenir ni aquesta raó ni aquesta bondat, ni aquesta (unaparaula il·legible del text original) i encara que sabés per endavantque Adam i Eva havien de sucumbir a la temptació, quan es va co-metre aquest pecat, heus aquí que es deixa portar per un furor ve-ritablement diví.

No s'acontenta amb maleir als desgraciats desobedients, maleeixa tota la seva descendència fins a la fi dels segles, condemnant alsturments de l'infern a milers d'homes que eren evidentment inno-cents, ja que ni tan sols havien nascut quan es va cometre el pecat.

No es va acontentar amb maleir als homes, va maleir amb ells atota la naturalesa, la seva pròpia creació, que havia trobat ell mateixtan ben feta. Si un pare de família hagués obrat d'aquesta manera,no se l'hauria declarat boig per tancar? Com s'han atrevit els teòlegsa atribuir al seu déu el que haurien considerat absurd, cruel (una pa-raula il·legible), anormal de part d'un home? Ah, és que han tingutnecessitat d'aquest absurd! Com, si no, haurien pogut explicar l'e-xistència del mal en aquest món que havia d'haver sortit perfecte demans d'un obrer tan perfecte, d'aquest món creat per déu mateix?Però, una vegada admesa la caiguda, totes les dificultats s'aplaneni s'expliquen. Ho pretenen almenys.

La naturalesa, primer perfecta, es torna de sobte imperfecta, totala màquina es descompon; a l'harmonia primitiva succeeix el xocdesordenat de les forces; la pau que regnava al principi entre totesles espècies d'animals, deixa el lloc a aquesta carnisseria espan-tosa, al devorament mutu; i l'home, el rei de la naturalesa, la sobre-passa en ferocitat. La terra es converteix en la vall de sang i dellàgrimes, i la llei de Darwin –la lluita despietada per l'existència-triomfa en la naturalesa i en la societat. El mal desborda sobre elbé, Satanàs ofega a Déu.

I una estupidesa semblant, una rondalla tan ridícula, repulsiva,monstruosa, ha pogut ser seriosament repetida per grans doctors


80

en teologies durant més de quinze segles, què dic?, ho és encara;més que això, és oficialment, obligatòriament ensenyada en totesles escoles d'Europa. Què cal pensar, doncs, després d'això de l'es-pècie humana? I no tenen mil vegades raó els que pretenen quetraïm fins i tot avui mateix el nostre proper parentiu amb el goril·la?Però l'esperit (una paraula il·legible) dels teòlegs cristians no es detéen això. En la caiguda de l'home i en les seves conseqüències des-astroses, tant per la seva naturalesa com per si mateix, han adoratla manifestació de la justícia divina.

Després han recordat que déu no només era la justícia, sinó queera també l'amor absolut i, per conciliar un amb l'altre, heus aquí elque van inventar: Després d'haver deixat aquesta pobra humanitatdurant milers d'anys sota el cop de la seva terrible maledicció, queva tenir per conseqüència la condemna d'alguns milers d'éssers hu-mans a la tortura eterna, va sentir despertar-se l'amor en el seu si,i que va fer? Va retirar de l'infern als desgraciats torturats?

No, de cap manera; això hagués estat contrari a la seva eternajustícia. Però tenia un fill únic; com i per què ho tenia, és un d'a-quests misteris profunds que els teòlegs, que l'hi van donar, declarenimpenetrable, la qual cosa és una manera naturalment còmoda persortir de l'assumpte i resoldre totes les dificultats.

Per tant, aquest pare ple d'amor, en la seva suprema saviesa,decideix enviar al seu fill únic a la terra, a fi que es faci matar pelshomes, per salvar, no les generacions passades, ni tan sols les del'avenir, sinó, entre les últimes, com ho declara l'Evangeli mateix icom ho repeteixen cada dia tant l'església catòlica com els protes-tants, només un nombre molt petit de triats.

I ara la carrera està oberta; és, com ho vam dir abans, una es-pècie de carrera d'aposta, un salvi's el que pugui, per la salvació del'ànima. Aquí els catòlics i els protestants es divideixen: els primerspretenen que no s'entra en el paradís més que amb el permís espe-cial del pare sant, el papa; els protestants afirmen, per la sevabanda, que la gràcia directa i immediata del bon déu és l'única queobre les portes. Aquesta greu disputa continua encara avui; nosal-tres no ens barregem en ella.



Resumim en poques paraules la doctrina cristiana:

Hi ha un déu, ésser absolut, etern, infinit, omnipotent; és l'omni-sapiència, la veritat, la justícia, la bellesa i la felicitat, l'amor i el béabsoluts. En ell tot és infinitament gran, fora d'ell hi ha el no-res. És,en fi de comptes, l'ésser suprem, l'ésser únic.

Però heus aquí que del no-res –que per això mateix semblahaver tingut una existència apart, fora d'ell, la qual cosa implica unacontradicció i un absurd, ja que si déu existeix a tot arreu i emplenaamb el seu ser l'espai infinit, res, ni el mateix no-res pot existir forad'ell, la qual cosa fa creure que el no-res que ens parla la Bíblia es-tigués en Déu, és a dir que l'ésser diví mateix fos el no-res-, Déu vacrear el món.

Aquí es planteja per si mateixa una qüestió. La creació, va serrealitzada des de l'eternitat o bé en un moment donat de l'eternitat?En el primer cas, és eterna com Déu mateix i no va poder haver estatcreada ni per Déu ni per ningú; perquè la idea de la creació implicala precedència del creador a la criatura. Com totes les idees teolò-giques, la idea de la creació és una idea per complet humana, presaen la pràctica de la humana societat.

Així, el rellotger crea un rellotge, l'arquitecte una casa, etc. Entots aquests casos el productor existeix en crear (?) el producte; foradel producte, i és això el que constitueix essencialment la imperfec-ció, el caràcter relatiu i per dir-ho així depenent tant del productorcom del producte.

Però la teologia, com fa d'altra banda sempre, ha pres aquestaidea i aquest fet completament humans de la producció i en aplicar-los al seu déu, en estendre'ls fins a l'infinit i en fer-los sortir per aixòmateix de les seves proporcions naturals, ha format una fantasia tanmonstruosa com absurda.

Per tant, si la creació és eterna, no és creació. El món no ha estatcreat per déu, per tant té una existència i un desenvolupament in-dependent d'ell –l'eternitat del món és la negació de Déu mateix-doncs Déu era essencialment el déu creador.

82

Per tant, el món no és etern; va haver-hi una època en l'eternitaten què no existia. En conseqüència, va passar tota una eternitat du-rant la qual Déu absolut, omnipotent, infinit, no va ser un déu crea-dor, o no ho va ser més que en potència, no en el fet. Per què no hova ser? És per capritx de la seva part, o bé tenia necessitat de des-envolupar-se per arribar alhora a potència efectiva creadora?

Aquests són misteris insondables, diuen els teòlegs. Són absurdsimaginats per vosaltres mateixos, els responem nosaltres. Comen-ceu per inventar l'absurd, després ens ho imposeu com un misteridiví, insondable i tant més profund com més absurd és.

És sempre el mateix procediment: Credo quia adsurdum.

Una altra qüestió: la creació, tal com va sortir de les mans deDéu, va ser perfecta? Si no ho fou, no podia ser creació de Déu,perquè l'obrer, és l'evangeli mateix el que ho diu, es jutja segons elgrau de perfecció de la seva obra. Una creació imperfecta suposarianecessàriament un creador imperfecte. Per tant, la creació va serperfecta.

Però si ho va ser, no va poder haver estat creada per ningú, per-què la idea de la creació absoluta exclou tota idea de dependènciao de relació. Fora d'ella no podria existir res. Si el món és perfecte,Déu no pot existir.

La creació, respondran els teòlegs, va ser segurament perfecta,però només per relació, a tot el que la naturalesa o els homes podenproduir, no per relació a déu. Va ser perfecta, sens dubte, però noperfecta com déu.

Els respondrem de nou que la idea de perfecció no admet graus,com no els admeten ni la idea d'infinit ni la d'absolut. No pot tractar-se de més o menys. La perfecció és una. Per tant, si la creació vaser menys perfecta que el creador, va ser imperfecta. I llavors tor-narem a dir que Déu, creador d'un món imperfecte, no és més queun creador imperfecte, la qual cosa equivaldria a la negació de Déu.

Es veu que de tota manera, l'existència de Déu és incompatibleamb la del món. Si existeix el món, Déu no pot existir. Passem a una



altra cosa. Aquest déu perfecte crea un món més o menys imper-fecte.

Ho crea en un moment donat de l'eternitat, per capritx i sensdubte per combatre el fastig de la seva majestuosa solitud. D'unaaltra manera, per què ho hauria creat? Misteris insondables, ens cri-daran els teòlegs. Ximpleries insuportables, els respondrem nosal-tres.

Però la Bíblia mateixa ens explica els motius de la creació. Déués un ser essencialment vanitós, ha creat el cel i la terra per ser ado-rat i lloat per ells. Uns altres pretenen que la creació va ser l'efectedel seu amor infinit. Cap a qui? Cap a un món, cap a éssers que noexistien, o que no existien al principi més que en la seva idea, és adir, sempre per a ell?

El catecisme nacional


84

Els catecismes nacionals dels diferents països poden diferir enpunts secundaris, però hi ha certs punts fonamentals que han deser acceptats per les organitzacions nacionals de tots els païsoscom la base dels seus respectius catecismes, aquests punts són:

1. Que és absolutament necessari per a qualsevol país desitjarreunir les federacions lliures dels pobles per substituir les seves or-ganitzacions centralitzades, burocràtiques i militars per una organit-zació federalista basada només en l'absoluta llibertat i autonomiade les regions, províncies, comunes, associacions i individus.Aquesta federació operarà amb treballadors electes, responsablesdirectament davant el poble; No serà una nació organitzada de dalta baix, o del centre a la circumferència. Rebutjant els principis de launitat imposada i reglamentada, serà dirigida de baix cap a dalt, dela circumferència al centre, d'acord amb els principis de la lliure fe-deració. Els seus individus lliures formaran associacions voluntàries,les seves associacions formaran comunes autònomes, les seves co-munes formaran províncies autònomes, les seves províncies forma-ran les regions, i les regions aniran a federar-se lliurement en païsosque, per la seva banda, crearan a la curta o a la llarga la federacióuniversal mundial.

2. Reconeixement del dret absolut de tot individu, comuna, as-sociació, província, i nació a separar-se de qualsevol cos en el queestigui afiliat.

3. La impossibilitat de la llibertat política sense igualtat econò-mica. Llibertat i igualtat polítiques són impossibles sense igualtateconòmica i social.

La necessitat de la Revolució Social

L'extensió i profunditat d'aquesta revolució diferirà més o menysa cada país, d'acord amb la situació política i social i el nivell de des-envolupament revolucionari. No obstant això, hi ha certs principisque poden avui atreure i inspirar a les masses a l'acció, independentde la seva nacionalitat o de les condicions de la seva civilització.Aquests principis són:

1. La terra és propietat comuna de la societat. Però els seus fruits

86El catecisme nacional


i ús han d'estar oberts només a aquells que la conreen amb el seutreball, conseqüentment, la renda i especulació de la terra han deser abolits.

2. Des que tota riquesa és produïda pel treball, qui consumeixsense treballar, sent capaç, és un lladre.

3. Només el poble honest ha d'estar investit de drets polítics. Talsdrets han de pertànyer només als treballadors…

4. Avui cap revolució pot triomfar a qualsevol país si no és al ma-teix temps una revolució política i social. Totes les revolucions ex-clusivament polítiques – sigui en defensa de la independèncianacional o per canvis interns, o fins a per l'establiment d'una repú-blica – que no tingui com a meta la immediata i real emancipaciópolítica i econòmica del poble serà una falsa revolució. Els seus ob-jectius no seran aconseguits i la seva conseqüència serà reaccio-nària.

5. La Revolució ha de ser feta no per, sinó pel poble, i no podràtriomfar mes que engrescant entusiàsticament a totes les massesdel poble, o sigui, en el camp així com a les ciutats.

6. Organitzada per la idea i la identitat d'un programa comú pera tots els països; coordinada per una organització secreta que aniràa impulsar no a uns pocs, sinó a tots els països en un pla comú d'ac-ció; unificada, a més d'això, per aixecaments revolucionaris simul-tanis en la majoria de les àrees rurals i a les ciutats, la Revolucióassumirà i conservarà des del seu principi, un caràcter local. I això,en el sentit que ella no s'originarà amb la preponderància de les for-ces revolucionàries d'un país expandint-se a partir de, o focalitzada,en un únic punt o centre. Tampoc prendrà el caràcter d'una expedi-ció burgesa semi-revolucionària a l'estil imperial romà. Al contrari,la Revolució esclatarà a partir de totes les parts d'un país. D'aquestamanera, serà una veritable revolució popular implicant a tots –homes, dones i nens – i és això que farà la Revolució invencible.

7. En l'inici (quan el poble, amb justa raó, espontàniament es bol-qui contra els seus torturadors) la Revolució serà aparentment sag-nant i venjativa. Però aquesta fase no durarà molt i mai degenerarà

88El catecisme nacional

en un terrorisme fred i sistemàtic… Serà una guerra, no contrahomes particulars, sinó d'entrada contra les institucions anti-socialsde les que els seus poders i privilegis depenen.

8. La Revolució començarà, per tant, per destruir, sobretot, totesles institucions i totes les organitzacions, esglésies, parlaments, tri-bunals, administracions, bancs, etc, que constitueixen l'essència del'Estat. L'Estat ha de ser enterament demolit i ser declarat en fallida,no solament financerament, sinó principalment política, burocràticai militarment (incloent la seva força policial). Al mateix temps, elpoble en les comunes rurals així com a les ciutats confiscarà en be-nefici de la Revolució tota la propietat estatal. També confiscarà totapropietat pertanyent als reaccionaris i cremarà tots els títols de pro-pietat i deutes, declarant nul tot document i registre civil, criminal,judicial i oficial. Aquesta és la manera per la qual la Revolució Socialserà feta, i una vegada que els enemics de la Revolució siguin pri-vats de tots els seus recursos, no serà necessari aplicar mesuressagnants contra ells. A més d'això, l'ocupació innecessària de talsinfelices mesures han de ineludiblement portar a la més horrible iformidable reacció.

9. La Revolució essent local, assumirà necessàriament un ca-ràcter federalista. Així, després d'esfondrar al govern establert, lescomunes han de reorganitzar-se d'una manera revolucionària, triantels administradors i tribunals revolucionaris a la base del sufragi uni-versal i en el principi que tots els funcionaris han de ser fets directai efectivament responsables davant el poble.

10. En el sentit de preparar-se per a aquesta revolució serà ne-cessari conspirar i organitzar una forta associació secreta coordi-nada per un nucli internacional.

Documents

Bakunin. Recull d'escrits breus