Butlletí Oficialdel

Bisbat de Tortosa

MAIG 2016

Venda d’Equips, TPV’s, Consumibles i Accessoris. Servei Tècnic. Aplicacions a mida. Internet i Xarxes. LOPD. Formació.

www.gis.cat

C/ Vergés Paulí, 2 43500 — Tortosa

Telèfon: 977 588 082 Correu-e: gis@gis.cat

ANY CLVII - TOM CXXIX

Maig 2016 Núm. 5

Butlletí OficialD E L

BISBAT DE TORTOSA

311

Bisbat

Sr. Bisbe

Petició del Sr. Bisbe a la Penitenciaria Apostòlicad’un Any Jubilar per a la diòcesi de Tortosa,amb motiu de la celebració del 400 aniversari

de la Fundació de la Reial Arxiconfrariade la Mare de Déu de la Cinta.

Eminencia Reverendísima:

La Diócesis de Tortosa se dispone a celebrar durante el año 2017 el 400 Aniversario de la Fundación, por el Obispo de Tortosa Dr. Luis de Tena, de la Real Archicofradía de la Virgen de la Cinta. Con tal motivo, el Cabildo Catedral, el Mayordomo, Capilleres i Cofra-des, con la adhesión de la comunidad diocesana, me han solicitado la celebración de un Año Jubilar que comenzaría el 15 de enero de 2017 y concluiría el 8 de diciembre del mismo año, solemnidad de la Inmaculada Concepción de la Bienaventurada Virgen María.

La devoción de la Ciudad de Tortosa y de la diócesis a la Virgen de la Cinta se remonta a la madrugada del 24 al 25 de marzo del año de la Encarnación 1178, en que, según antigua tradición, la Virgen María, acompañada de los apóstoles Pedro y Pablo y de coros an-gélicos, se apareció en la catedral románica, acabada de construir, a un sacerdote beneficiado de la misma, a quien entregó y depositó sobre el altar el cíngulo que ceñía su cintura sagrada. Le dijo que lo hacía en prenda de amor y gratitud a los diocesanos que habían

312

levantado tan hermoso templo a la gloria de Dios y honor de su Maternidad divina, y como signo de protección sobre la catedral y canónica, que le estaban dedicadas, y sobre toda la diócesis. Desde entonces la Santa Cinta ha sido el tesoro más preciado del Obispado, en torno al cual la diócesis ha nutrido su fe en la Encarnación del Hijo de Dios y en el misterio de su Pascua gloriosa. El Cíngulo de la Virgen era reclamado como ayuda celestial por las madres en sus partos.

En 1617, el Obispo Luis de Tena, teólogo insigne, personalizó el culto y devoción a la Santa Cinta de manera que el objeto cedi-ese el protagonismo a la persona de la Virgen Santísima y, así, se aumentase en su honor el culto y la devoción. Para ello el Obispo fundó la Cofradía de la Virgen de la Cinta con el encargo de cumplir este objetivo. Durante cuatrocientos años los cofrades han cumplido fielmente la misión. Son muestras de ello el nombre de María de la Cinta que, multiplicado, se ha impuesto en el bautismo a muchas mujeres; la magnífica capilla barroca levantada en honor de la Vir-gen en la catedral; la celebración ininterrumpida de la Dominica de la Virgen y procesión claustral con el relicario; la presencia de alta-res dedicados a la Virgen de la Cinta en muchas iglesias de la dióce-sis y en otras; la devoción de los reyes de España, que solicitaban la presencia de la reliquia en la Corte para los alumbramientos de las reinas, por lo cual dieron a la Cofradía fundada por el Obispo Tena el título de Real Archicofradía. El papa Benedicto XV, en la bula en que concede a la catedral el título de Basílica, contempla la tradición de la Santa Cinta como honor que la ennoblece.

Para este año se han programado cuatro conferencias sobre la Virgen de la Cinta, la Archicofradía, la reliquia y la catedral, y está prevista la edición del libro conmemorativo Santa María de la Cin-ta. Historia y tradición. Está también en proyecto la confección de un nuevo relicario y de la escultura en piedra de la Virgen que ha de presidir la fachada de la catedral. Asimismo se celebrarán los actos de culto en su honor, como el novenario solemne, las procesiones claustrales y las visitas en la Santa Capilla.

313

Por ello ruego a Su Eminencia que suplique al Santo Padre Fran-cisco se digne conceder la gracia de la indulgencia plenaria para los fieles que, cumpliendo las condiciones de costumbre, visiten la ca-pilla de la Santa Cinta en la catedral de Tortosa desde el 15 de enero al 8 de diciembre de 2017.

Es nuestra voluntad pastoral que sea este un año de gracia del Señor, un jubileo de santidad para vivir y celebrar el misterio de la Encarnación de Cristo en unión con su Santísima Madre la Virgen María, de manera que las comunidades y fieles cristianos, alentados por el Espíritu Santo, vean fortalecida su fe y aumentada la comu-nión eclesial como fieles testimonios del amor y misericordia infini-ta de Dios en medio de nuestro mundo, necesitado de la paz que dan la fe, la esperanza y la caridad. Por ello rogamos a Su Eminencia que reciba favorablemente las preces que presentamos.

Aprovecho la ocasión para manifestarle mi más alta estima en el Señor.

Tortosa, 10 de mayo de 2016

† Enrique Benavent i Vidal Obispo de Tortosa

___________Emmo. y Rvdmo. Sr. Mauro, cardenal PiacenzaPenitenciario MayorPenitenciaría ApostólicaPiazza della Cancelleria, 100186 - ROMA

314

Homilia del Sr. Bisbeen la celebració del Jubileu

de moviments i associacions laïcals diocesanes,i agrupacions de confraries de Setmana Santa

- Santa Església Catedral de Tortosa, 14 de maig de 2016- Vespra del diumenge de Pentecosta- Lectures:1a: Jl 3,1-5Salm 1032a: Rm 8,22-27Ev: Jn 7,37-39

Il·lm. Sr. Vicari GeneralEstimats germans en el sacerdociDelegat diocesà d’Apostolat SeglarMembres i representants de les distintes associacions i moviments de laics de la nostra diòcesiGermanes i germans tots en el Senyor

1.- Si algú té set, que vingui a mi

En la Missa d’aquesta vigília de Pentecosta se’ns han presentat dos imatges on s’expressa el desig de la humanitat, eixe desig de plenitud i de salvació que està present en el cor de tot ésser humà i de tot el món. En l’Evangeli hem escoltat les paraules de Jesús convi-dant a tots aquells que tinguen set a què vagin a Ell i beguin, perquè de l’interior dels qui creuen en Ell “naixeran rius d’aigua viva” (Jn 7,38). També Sant Pau en el fragment que hem escoltat de la Carta als Romans ens diu que tota la creació està esperant la plenitud, la salvació. Es tracta d’una espera que es viu amb gran desig, gemegant i sofrint dolors, perquè sabem que la salvació no és encara plena, que hem estat salvats però en esperança.

Aquesta és la situació de tots nosaltres i de tota la creació. Vivim entre allò que hem rebut de Déu i el desig de redempció plena; sabem que allò que hem rebut no ho vivim encara en tota la seua plenitud. Podem dir que el nostre món viu entre un ja i un encara no. Ja hem estat salvats: Jesús ha donat la vida per nosaltres i ha vessat el seu Esperit sobre tota l’Església i sobre tot el món el dia de Pentecosta. Però eixe ja és també un encara no: encara no vivim plenament

315

eixa salvació; “ja som salvats però dins una esperança” (Rm 8,24). Esperem l’acompliment d’allò que desitgem i que no es realitzarà mai en aquest món, sinó quan la humanitat i tota la creació arriben a la seua plenitud. Mentrestant estem en camí cap a eixa salvació. Un camí que l’Esperit sosté i acompanya, i per al qual ens dóna força.

2.- L’Esperit vessat en els nostres cors i en l’Església

¿Com actua l’Esperit, que és penyora de la salvació, en els nos-tres cors mentre caminem cap a la plenitud que esperem i que Déu ens ha promès? L’Esperit actua en primer lloc mantenint viva eixa esperança de plenitud i de salvació i, per tant, despertant el desig de la pregària perquè es faça realitat eixa esperança. Ho hem escoltat en la segona lectura de la Carta als Romans: “nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però és ell, l’Esperit qui es posa al nostre lloc i intercedeix a favor del poble sant tal com Déu ho vol” (Rm 8,26), l’Esperit ens fa desitjar eixa salvació que Déu ens ha promès; manté viva, per la pregària, eixa esperança que tota la humanitat i tot ésser humà anhelen i desitgen.

A més l’Esperit ens ajuda a caminar cap a eixe Regne de Déu despertant vocacions en l’Església. Hem escoltat en la primera lec-tura del profeta Joel que Déu vessarà el seu Esperit sobre tota cri-atura. Tots es convertiran en profetes; tots seran anunciadors de la salvació que Déu ha regalat a la humanitat en el seu Fill Jesucrist, i que portarà a plenitud quan s’acabe la història del nostre món; tots estem cridats a donar testimoni, a anunciar eixe Regne de Déu. l’Es-perit no està reservat únicament a un petit nombre d’escollits: ha es-tat vessat sobre tota l’Església perquè tots els membres del poble de Déu siguem profetes i testimonis d’eixa salvació; perquè tots, en la nostra vida, amb el nostre testimoni, sembrem la llavor de la gràcia i de la vida nova que un dia arribarà a la seua plenitud.

A l’Església l’Esperit està present i actua en tots aquells que vo-len sembrar el Regne de Déu, i ho fa suscitant constantment noves formes de donar testimoni de la fe i despertant nous carismes, tots al servei del Regne de Déu.

3.- La missió de les associacions i moviments laïcals

Avui ens hem aplegat a la nostra Catedral per celebrar el Jubileu de la Misericòrdia en aquesta vigília de Pentecosta, els membres de

316

les associacions i moviments de laics que estan presents en la nostra diòcesi. En aquesta celebració es manifesta visiblement com l’Espe-rit actua en tots. El Concili Vaticà II, que ensenya que l’Esperit “san-tifica el Poble de Déu mitjançant el ministeri i els sagraments” (AA, 3), també afegeix: “el mateix Esperit Sant no solament es val dels sagraments i dels ministeris per santificar el poble de Déu, guiar-lo i ornar-lo de virtuts, sinó que, «distribuint els seus dons a cadascú, tal com ell vol» (1Co 12,11), reparteix entre els fidels de tot rang gràcies fins i tot especials, amb les quals els fa aptes i promptes per a emprendre una varietat d’obres i de comeses profitoses per a la renovació de l’Església i al desenvolupament de la seva edificació” (Lumen Gentium, n. 12).

La celebració d’aquesta vesprada és al mateix temps expressió de la unitat i de la diversitat que l’Esperit suscita a l’Església. De la unitat perquè tots donem testimoni de la mateixa fe en Jesús mort i ressuscitat; tots anunciem al món que la set que hi ha a l’interior de cada persona i a l’interior del món únicament se saciarà en Jesús; tots proclamem que el desig de salvació tan sols troba compliment en Crist; tots volem anunciar-ho units en comunió en la mateixa Es-glésia. L’Esperit crea unitat: unitat de fe, unitat de missió, unitat en comunió eclesial. Però la nostra celebració és també expressió de la diversitat que l’Esperit crea en l’Església. Per anunciar Jesús no hi ha únicament un camí sinó molts. Cadascú de nosaltres, des d’allò que fem, des d’allò que aportem a la vida de l’Església, estem con-tribuint a donar testimoni del Senyor i a sembrar la vida de la gràcia en el nostre món.

Perquè l’Esperit és l’origen dels diversos camins, en l’Església ningú pot arrogar-se l’exclusivitat de l’Esperit. Ell no està única-ment en un grup, està en tota l’Església, en tot el poble de Déu, i va edificant eixe poble de Déu i ens dóna a tots força perquè cadascú de nosaltres, des d’allò que som, des d’allò que vivim i des del nostre compromís, donem testimoni d’eixa fe enmig del nostre món.

4.- El Jubileu de la Misericòrdia

Ens hem aplegat aquesta vesprada per celebrar el jubileu de la Misericòrdia. Sabem que estem necessitats d’eixa misericòrdia de Déu perquè la seua salvació encara la vivim només en esperança. Sabem que el nostre món està necessitat de l’anunci del missatge de l’Evangeli, de cristians disposats a ser signe i presència del Regne

317

de Déu amb la seua vida i el seu testimoni. Ser fidels a eixa missió, a eixa vocació de ser sal i llum del Regne de Déu, és un acte de mi-sericòrdia cap al nostre món.

La Paraula de Déu d’avui ens recorda que la set i el desig de salvació de la humanitat únicament troben compliment en Jesucrist. Per això la millor misericòrdia que els cristians podem fer de cara al nostre món, és anunciar-li a eixe Jesús en qui el món troba la sal-vació i en qui l’esperança de la humanitat es compleix plenament.

Que, guiats per l’Esperit i sostinguts per la seua força, no ens cansem mai de donar testimoni d’eixe Regne de Déu al nostre món.

Que aixina sigue.

† Enrique Benavent i Vidal Bisbe de Tortosa

Homilia del Sr. Bisbe en la solemnitat del Corpus ChristiSanta Església Catedral de Tortosa, 29 de maig de 2016

- Lectures:1a: Gn 14,18-26Salm 109,1-42a: 1Co 11,23-26Ev: Lc 9,11-17

Il·lm. Sr. Vicari GeneralMembres del Capítol catedraliciRectors de les parròquies de la ciutat i germans en el sacerdociSr. Alcalde i autoritats de la ciutatArxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta i Cort d’HonorGermanes i germans tots en el Senyor.

Vull saludar de manera especial a aquest grup de xiquets i xique-tes que fa unes setmanes heu participat per primera vegada al ban-quet eucarístic i que avui, en aquesta solemnitat del Corpus Christi, ens alegreu amb la vostra presència aquí a la Catedral acompanyats pels vostres pares. Sigueu benvinguts i que aquesta celebració de l’Eucaristia siga per a vosaltres una ocasió per renovar l’amistat amb Jesús

318

1.- Una festa que és un gest de gratitud al Senyor

Com sabeu, avui celebrem la solemnitat del Cos i de la Sang del Senyor. Hem escoltat en la segona lectura que Jesús, abans de la seua passió (la nit que havia de ser entregat), va fer per primera ve-gada allò que nosaltres fem cada dia quan ens apleguem per a la ce-lebració de l’Eucaristia: agafà el pa i dient l’acció de gràcies el partí, el donà als seus deixebles i digué: “Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, per celebrar el meu memorial” (1Co 11,23-24). Quelcom semblant va fer amb el Calze ple de vi. Per això, conclou Sant Pau, “cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest Calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni” (1Co 11,26).

Podem imaginar la reacció dels deixebles que participaven en aquell sopar. Segurament quedarien sorpresos. El Senyor, que anava a ser entregat, els va fer un regal que no imaginaven: es queda amb ells i s’ofereix Ell mateix com aliment perquè proclamin la seua mort fins que torni. Un aliment que és vida i benedicció; un Pa i un Vi que són el mateix Crist que es queda amb ells. Proclamar la mort del Senyor vol dir anunciar a tots que en Ell trobem vida i salvació.

Aquest gest del Senyor és també un gest d’amistat, un gest de ge-nerositat amb els seus deixebles. La festa d’avui, en la que recordem aquell gest, té una especial solemnitat: li agraïm el regal que ens ha fet de la seua amistat, el detall de voler quedar-se amb nosaltres i de donar-nos la seua vida en el sagrament de l’Eucaristia. Ho agraïm i ho proclamem, perquè cada vegada que participem en l’Eucaristia ens unim a Crist i fem present en la nostra vida el misteri de la sal-vació. Els cristians mai podem deixar d’anunciar al món l’amor de Crist que es manifesta en el sagrament de l’Eucaristia.

Avui esteu presents en la nostra celebració un grup de xiquets i xiquetes que heu fet la primera comunió. Segurament aquests dies haureu rebut molts regals. Alguns potser no us han agradat, altres els oblidareu prompte, altres segurament us hauran fet una gran il·lusió i els valorareu molt. El gran regal que aquests dies heu rebut és el mateix Jesús, eixe Jesús que heu rebut en l’Eucaristia. No oblideu eixe regal: acolliu-lo en la vostra vida i no deixeu de participar cada diumenge en aquest sagrament; agraïu-lo fent el possible per ser i viure sempre com amics de Jesús; i anuncieu-lo proclamant la vos-tra fe. El Senyor us estima, el Senyor ens estima a tots. Participar en l’Eucaristia vol dir rebre eixe amor de Jesús i fer el possible per viure com amics seus.

319

2.- Doneu-los menjar vosaltres mateixos

A l’Evangeli hem escoltat la narració de la multiplicació dels pans amb els quals el Senyor alimentà a una gran gentada. En eixa escena trobem diferents moments. En primer lloc Jesús mana als deixebles que siguin ells qui donen menjar a la gent. Els deixebles es queden sorpresos: ¿qui són ells, que únicament tenen 5 pans i 2 peixos (que segurament s’haurien reservat per a ells) per a donar menjar a tanta gent? Però el miracle es produeix: Jesús fa que allò que sembla poc es multiplique.

Aquest any estem celebrant en tota l’Església el Jubileu de la Misericòrdia. La festa del Corpus és també el dia en què els cristians fem la nostra aportació a Càritas. Per això avui ha de ressonar en els nostres cors d’una manera especial aquesta indicació del Senyor: “doneu-los menjar vosaltres mateixos”. El Senyor ens invita a donar menjar i beure als famolencs i assedegats; a procurar dignitat al qui no té amb què vestir-se, un lloc on dormir o ser enterrat dignament; a compartir els sofriments dels malalts i dels qui estan a la presó; a manifestar la nostra estima als altres pregant per ells; a acompanyar a les persones ensenyant a qui no sap, aconsellant a qui necessita una paraula de llum en la seua vida o corregint amb amor a aquells que per la seua forma de viure es fan mal a si mateix o als altres; a perdonar les ofenses; a suportar amb paciència els defectes del proïsme. “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Els cristians ens acostem als qui viuen amb necessitats corporals i espirituals vivint i practicant les obres de misericòrdia.

Moltes vegades podem pensar que les pobreses i exigències del nostre món són més grans que les nostres possibilitats, i que eixe estil de vida supera les nostres capacitats. No oblidem que és el Se-nyor qui fa que es multipliqui el bé allí on es viuen actituds evangè-liques. Jesús obra el prodigi d’augmentar el bé que fem, i allò que moltes vegades ens pot semblar impossible es fa realitat perquè on es viu l’Evangeli es desperten actituds evangèliques en el cor de les persones.

Però la multiplicació dels pans, a més d’indicar-nos que som nos-altres els qui hem de donar menjar a tot aquell que pateix, també apunta a l’Eucaristia, a l’aliment de vida eterna que és el mateix Crist. No sols ens acontentem d’ajudar a les persones en les seues necessitats materials o espirituals, volem que el món conega i estime a Jesús. Podem preguntar-nos com seria el nostre món si totes les

320

persones conegueren i estimarem a Jesús: ¿no seria un món millor? ¿no ens estimaríem tots més? ¿no ens perdonaríem els uns als altres? ¿no ens ajudaríem amb més generositat? Jesús pot canviar el cor de les persones, i per això també pot canviar el nostre món. Els cristians hem de socórrer les necessitats espirituals i materials dels qui patei-xen, però no oblidem que la necessitat més gran del nostre món és que els homes arriben a conèixer i estimar a Jesús. Ell és l’aliment de la vida eterna.

3.- Proclamem l’amor del Crist

Dins d’un moment, quan acabe la celebració de l’Eucaristia, re-correrem els carrers de la nostra ciutat. És el signe més característic d’aquesta solemnitat. Amb ell volem manifestar allò que som com Església: no som sols un poble que acompanya el Senyor; més bé som un poble que camina content pel món perquè sabem que el Se-nyor ens acompanya, que viu i camina amb nosaltres. Però també volem dir a tots els qui passen fam o set, els qui no tenen casa, a aquells que sofreixen o necessiten una pregària o una paraula… vo-lem dir a tots: Jesús us estima, Ell és la nostra Vida, Ell és l’Aliment de Vida que el nostre món i tots nosaltres necessitem.

No oblidem que cada cop que celebrem l’Eucaristia i cada vega-da que fem present l’amor de Crist amb els més necessitats, estem proclamant la mort del Senyor fins que torni, estem anunciant el seu amor a tota la humanitat. No ens cansem mai de fer en la nostra vida el que aquesta celebració del Corpus significa, allò que avui anunci-em i proclamem d’una manera solemne.

Que així siga.

† Enrique Benavent i Vidal Bisbe de Tortosa

La indulgència jubilar (I)(PARAULES DE VIDA – 1 de maig 2016)

La celebració d’un jubileu extraordinari com el d’aquest Any de la Misericòrdia és una invitació a deixar-nos reconciliar amb Déu

321

rebent plenament la seua gràcia. En la doctrina catòlica i en la tra-dició dels anys sants, aquesta gràcia extraordinària ha rebut el nom d’”indulgència plenària”. El Papa, sense emprar aquesta expressió, al·ludeix a ella en el n. 22 de la butlla Misericordiae vultus: “El Jubi-leu comporta també la referència a la indulgència. En l’Any Sant de la Misericòrdia ella adquireix una rellevància particular. El perdó de Déu pels nostres pecats no coneix límits… La misericòrdia de Déu es transforma en indulgència del Pare que a través de l’Esposa de Crist arriba al pecador perdonat i l’allibera de tot residu, conseqüèn-cia del pecat, habilitant-lo a obrar amb caritat, a créixer en l’amor més que no pas a recaure en el pecat”. Per ajudar-vos a una vivència més plena d’aquest Jubileu, explicaré el sentit d’aquesta doctrina i pràctica de l’Església, que per a molts resulta difícil de comprendre.

Partiré de dues situacions que hem viscut alguna vegada en la nostra vida. Quan volem reconstruir una amistat trencada hem de tenir la humilitat de demanar perdó a l’amic ofès. És necessari també que la persona ofesa ens perdone. Això, essent lo fonamental, no ho és tot: hi ha que curar les ferides que la ruptura ha provocat en la relació entre les persones. Tornar a una vivència plena d’amistat exi-geix demanar perdó, ser perdonat i purificar el cor perquè la relació es refaça en la seua totalitat.

Fixem-nos en una segona experiència: l’esforç per curar les fe-rides i refer l’amistat trencada tendeix a reparar el dany causat. Si la persona ofesa veu sinceritat al demanar el perdó i en la mani-festació de dolor i pena pel mal provocat, no exigirà una reparació que compense totalment el dany causat. Al comprovar la veritat del penediment i l’esforç per reparar el mal, pot dir: “Prou! No cal que et preocupes més. Està superat!”. La persona ofesa no ha exigit una reparació que compense plenament el dany causat. Ha tingut “indul-gència” amb l’ofensor.

Ara traslladem aquestes experiències a la nostra relació amb Déu. El pecat implica una ruptura de l’amistat amb Ell. La conversió exigeix demanar-li perdó i fer l’esforç de refer totalment la relació trencada, guarint les ferides que el pecat ha deixat i que impedeixen una vivència plena de l’amistat amb Déu. La conversió no consisteix únicament en demanar perdó, sinó que tendeix a una reconciliació plena i vertadera. Amb signes i gestos podem manifestar-li el nos-tre amor i mostrar-li la sinceritat del nostre penediment i del desig d’una reconciliació total, tornant a la situació d’abans de pecar. Per això la celebració sincera del sagrament de la Penitència, en el que

322

supliquem el perdó, va acompanyada de certes pràctiques peniten-cials, amb les quals li manifestem a Déu el nostre amor sincer. Déu, quan veu la sinceritat del nostre penediment i l’esforç de conversió, pot dir: “Prou! No cal que et preocupes més. Està superat!”. És “in-dulgent” amb nosaltres.

Aquesta primera reflexió ens ha d’ajudar a viure els signes ju-bilars amb una perspectiva correcta: quan entrem per la Porta de la Misericòrdia, no anem a “guanyar” sinó a “rebre” la indulgència.

Que el Senyor ens beneeixi amb la seua gràcia.

† Enrique Benavent Vidal Bisbe de Tortosa

La indulgència jubilar (II)(PARAULES DE VIDA – 8 de maig 2016)

La setmana passada vaig oferir una primera reflexió per intentar comprendre millor la doctrina de les indulgències a partir de certes experiències que tenim en les relacions interpersonals. Avui conti-nuem aquesta catequesi partint d’unes consideracions sobre la natu-ralesa del pecat i dels seus efectes.

Hem de tenir en compte que al llarg de la història de la teologia no ha hagut una única teologia del pecat. Més bé han anat succe-int-se visions distintes. Quatre són les més importants: quan algú peca s’allunya de Déu en el seu cor i s’orienta vers les criatures que arriben a ocupar el lloc de Déu; el pecador menysprea Déu i, per tant, l’ofèn; el pecat suposa un incompliment de la llei de Déu i, en cert sentit, és una culpa; finalment, es pot entendre el pecat també com a enemistat amb Déu.

Si mirem el pecat des de qualsevol d’aquestes perspectives, hem de veure també que té conseqüències en aquell que l’ha comés: ro-man una tendència o propensió vers les criatures, que en el procés de conversió s’ha de intentar corregir; la ofensa implica un desig de fer mal a l’altra persona, pel que la conversió exigeix reparació per contrarestar els efectes del mal que s’ha fet; si es transgredeix la llei de Déu, s’han d’assumir les conseqüències penals que això compor-ta; si es vol recuperar l’amistat amb Déu s’ha de viure un procés de purificació per poder recuperar plenament la confiança amb Ell.

323

Qualsevol reflexió sobre el pecat exigeix distingir entre aquest i les seues conseqüències. Una vivència plena de la conversió i de la reconciliació inclou la cancel·lació del pecat i la superació de les conseqüències que comporta. El perdó del pecat i de la pena eterna que un pecat greu implica, es dóna en el sagrament de la Penitència. La superació de les conseqüències, en canvi, demana temps, esforç i, sobre tot, pregària perquè no és possible sense l’ajuda de la gràcia de Déu. Aquest procés neix d’una exigència que no és imposada des de fora, sinó que és expressió de la sinceritat del desig de conversió. En certa mesura, podem dir que té un caràcter “penal” perquè implica un esforç. Al viure aquest procés de conversió estem manifestant-li a Déu que el desig de reconciliació amb Ell és sincer.

En aquest procés de conversió el cristià no està sol. La gràcia de Déu ens sosté, ens consola en les nostres lluites i, en aquest sen-tit, “accelera” eixe procés perquè puguem arribar a viure plenament l’amistat amb Déu. La virtut de la penitència, per la que el cristià vol superar les conseqüències del pecat, no és únicament fruit de l’esforç humà, sinó que neix d’un assentiment a la gràcia de Déu que inspira, sosté i acompanya les nostres obres. Aquesta virtut implica accions, gestos i signes per compensar el mal que el pecat ha fet.

Aquestes reflexions ens porten a una segona conclusió: quan tra-vessem la Porta de la Misericòrdia estem manifestant el desig de reconciliació plena amb Déu i el desig de lluitar contra els efectes del pecat que sentim en el nostre cor.

Que el Senyor ens beneeixi amb la seua gràcia.

† Enrique Benavent Vidal Bisbe de Tortosa

La indulgència jubilar (i III)(PARAULES DE VIDA – 15 de maig 2016)

Quan el Papa convoca un any jubilar, que és sempre un any d’in-dulgència, a més d’invitar-nos a celebrar el sagrament de la Peni-tència, se’ns proposa realitzar algun gest per a mostrar la sinceritat del nostre desig de conversió i de reconciliació amb Déu. En aquest Jubileu el Papa ens invita a entrar per la Porta de la misericòrdia, oberta en aquelles esglésies que el bisbe de cada diòcesi hagi deter-

324

minat, pregar per les seues intencions, realitzar un gest de misericòr-dia, etc… Quin sentit tenen aquestes accions?

L’Església ha rebut del seu Fundador la plenitud dels dons de la salvació i la totalitat dels mitjans que ens condueixen a ella. En-tre aquests mitjans, alguns (els sagraments) han sigut instituïts pel Senyor. Però l’Església, que és la dispensadora de la gràcia, pot de-terminar i establir certes pràctiques que, a l’acceptar-les en esperit d’humilitat i d’obediència i posar-les per obra, estem manifestant la sinceritat del nostre desig de refer l’amistat amb Déu i ens dispo-sen a rebre la seua gràcia. Quan, després d’haver celebrat el sagra-ment de la Penitència vivim aquestes pràctiques, estem manifestant a Déu la veritat del nostre desig de reconciliació amb Ell. Són gestos d’amor a Déu. En eixe moment, Déu, per mitjà de l’Església, que és la dispensadora de la gràcia, esborra totalment les conseqüències del pecat. Així, el pecador pot viure amb la confiança que el pecat i totes les seues seqüeles estan totalment superats. Déu, a més de per-donar-nos, té indulgència. No exigeix una reparació proporcionada que, d’altra banda, és impossible per a nosaltres.

El Papa ens indica, a més, que podem realitzar aquests gestos i aplicar-los pels nostres germans difunts. Quin sentit té aquesta afir-mació? El camí de conversió i de purificació del cor dura tota la vida, i no podem tindre la seguretat que al final de la vida temporal el nostre cor estiga vertaderament preparat per a trobar-se amb Déu. Tots tenim molta immundícia que necessita ser purificada per poder veure Déu cara a cara.

La doctrina del Purgatori és expressió de la necessitat que els homes podem tindre de ser purificats després de la mort i, d’aquesta manera, preparar-nos per a la trobada amb Déu. Certament, no po-dem imaginar com pot ser en eixe moment l’experiència de la “tem-poralitat”, però cal postular una successió en els estats de la nostra ànima entre la mort i la trobada amb Déu.

El “temps” que un germà en la fe ja mort pot necessitar per veure Déu “cara a cara” en una trobada vertaderament joiosa pot “acur-tar-se” per l’oració d’uns cristians per altres, una oració que és eficaç en virtut de la comunió dels sants. D’aquesta manera, el cor, curat de les ferides que el pecat ha provocat en nosaltres i que ens impedei-xen gaudir plenament de la presència de Déu, pot entrar en el goig del seu Senyor.

Per expressar aquesta realitat, en alguns moments l’Església ha emprat el llenguatge de la praxi del sagrament de la Penitència per

325

manifestar el caràcter temporal d’aquest procés. Es tracta, evident-ment, d’una imatge que ens aproxima a una realitat que, en certa manera, roman en el misteri mentre caminem en aquest món.

Amb la meua benedicció.† Enrique Benavent Vidal Bisbe de Tortosa

Amoris laetitia (I): Un cant a la família(PARAULES DE VIDA – 22 de maig 2016)

Com a fruit de les dos últimes assemblees del Sínode dels bisbes, el Papa Francesc ha dirigit a tota l’Església una exhortació apostò-lica que porta per títol L’alegria de l’amor. La situació de la família i el desig d’acompanyar a les famílies cristianes en el seu camí vital i creient ha sigut una preocupació de l’Església durant les últimes dècades i és també una prioritat per al Papa Francesc. Recordem, per exemple, el capítol primer de la segona part de la constitució sobre L’Església en el món contemporani del Concili Vaticà II, així com el magisteri dels papes Pau VI i Joan Pau II. Aquesta nova exhortació no pot ser aïllada de la preocupació pastoral que l’Església sempre ha tingut per aquesta institució fonamental per a la persona humana.

Sens dubte, hi ha motius perquè el Papa Francesc haja impulsat aquesta nova reflexió sobre un tema que no és nou: avui tots perce-bem que la situació de moltes famílies és d’una debilitat extrema. El Papa ha dedicat el capítol segon de l’exhortació a exposar la realitat actual i els desafiaments que aquesta planteja, i menciona alguns factors que estan influint en aquesta institució decisiva “per al futur del món i de l’Església” (núm. 31): l’individualisme en les relaci-ons intrafamiliars; l’actual organització de la vida social i laboral; la disminució del nombre de matrimonis; la debilitat dels vincles familiars, sotmesos “a la precarietat voluble dels desigs i les cir-cumstàncies” (núm. 34). “En aquest context (afirma el Papa) l’ideal matrimonial, amb un compromís d’exclusivitat i d’estabilitat, acaba arrasat per les conveniències circumstancials o pels capricis de la sensibilitat” (núm. 34).

Davant d’aquesta situació, el Papa ens recorda que “els cristians no podem renunciar a proposar el matrimoni per no contradir la sen-

326

sibilitat actual… Estaríem privant el món dels valors que podem i devem aportar” (núm. 35). Ara bé, tal vegada ens hem de preguntar com hem de presentar aquesta oferta de manera que siga atractiva per al nostre món. Una “saludable reacció d’autocrítica” (núm. 36) ens pot ajudar a modificar alguns accents en la nostra pastoral ma-trimonial, de manera que “les persones estiguen més ben disposades a respondre a la gràcia que Déu els ofereix” (núm. 35). Un discurs centrat únicament en temes legals o morals, que no estiga atent a les circumstàncies i dificultats concretes que viuen els joves d’avui, pot resultar contraproduent.

El camí que el Papa ens proposa és centrar la nostra mirada en Crist, que ens mostra de manera concreta i plenament humana l’amor de Déu: la seua encarnació i naixement “en una família humana” (núm. 65); l’inici dels seus signes de salvació a Canà de Galilea; les seues relacions i trobades amb persones amb qui comparteix els seus moments d’esperança i de dolor, etc… són moments que ens ajuden a descobrir que la família és quelcom més que una “institució”: és el lloc privilegiat d’humanització i de descobriment de l’amor de Déu. Llegida des d’aquesta perspectiva, podem afirmar que l’exhortació L’Alegria de l’amor és tota ella un cant al matrimoni i la família.

Amb la meua benedicció i afecte.

† Enrique Benavent Vidal Bisbe de Tortosa

Amoris laetitia (II): Un cant a l’amor(PARAULES DE VIDA – 29 de maig 2016)

En l’exhortació L’alegria de l’amor el Papa Francesc no ens invita únicament a revisar la nostra pastoral matrimonial, centrada moltes vegades en qüestions morals i jurídiques, sinó que també ens proposa un camí concret perquè anunciem l’”Evangeli de la família” com un ideal que ompli d’alegria “el cor i la vida sencera” (núm. 200) i que pot entusiasmar tants joves en els quals “resta viu el desig de família” (núm. 1). Per això no podem oblidar que la clau per en-tendre el missatge d’aquest document pontifici es troba en els capí-tols quart i cinquè, considerats pel mateix Papa com els “dos capítols

327

centrals” (núm. 6) de l’exhortació. En ells ens ofereix unes precioses reflexions sobre l’amor, “perquè no podrem encoratjar un camí de fidelitat i de lliurament recíproc si no estimulem el creixement, la consolidació i l’aprofundiment de l’amor conjugal i familiar” (núm. 89). Podem afirmar, sense cap dubte, que aquesta exhortació és, tota ella, un cant a la família perquè és un cant a l’amor.

És impossible exposar amb detall tota la riquesa de les reflexions que el Papa ens ofereix en aquests dos capítols. Les meues paraules únicament poden ser una invitació a la seua lectura i meditació. Per això vull recomanar-vos que us centreu, en primer lloc, en la bella meditació sobre cadascuna de les expressions amb què és caracterit-zat l’amor en l’Himne de la caritat del capítol 13 de la primera carta als Corintis, “per intentar-ne una aplicació a l’existència concreta de cada família” (núm. 90) i per recordar als joves que l’amor, que si és verdader inclou “unió afectiva, espiritual i oblativa… que recull en si la tendresa de l’amistat i la passió eròtica” (núm. 120), no es veu perjudicat quan “assumeix el solc de la institució matrimonial”, sinó que és en ella on troba “la manera d’encarrilar la seua estabilitat i el seu creixement real i concret” (núm. 131).

A tots els esposos, i d’una manera especial als joves, us vull in-vitar també a meditar els bells i clars consells que el Papa us regala en la segona part del capítol quart i que us poden ajudar a cuidar i a créixer en l’amor. En ells no trobem “fantasies sobre un amor idíl·lic i perfecte” (núm. 135), sinó un sa realisme que no oblida que “tot es realitza en un camí de permanent creixement” (núm. 134). Tampoc parla el Papa d’un amor purament espiritual, sinó de l’amor d’algú que és cos i esperit i que, per això, ha de posar la sexualitat “al servei de l’amistat conjugal” (núm. 156) i viure-la positivament.

Un amor autèntic “sempre dóna vida” (núm. 165), és fecund. “La família (afirma el Papa) és l’àmbit de l’acolliment de la vida que ar-riba com a regal de Déu” (núm. 166). Un amor tancat a la fecunditat té quelcom d’inautèntic. Que en aquesta cultura, en la que els fills són vistos moltes vegades com una càrrega més que com un do de Déu, els cristians donem testimoni d’un amor sincer i generós.

Amb el meu afecte i benedicció.

† Enrique Benavent Vidal Bisbe de Tortosa

328

La indulgencia jubilar (I)(PALABRAS DE VIDA – 1 de mayo 2016)

La celebración de un jubileo extraordinario como el de este Año de la Misericordia es una invitación a dejarnos reconciliar con Dios recibiendo plenamente su gracia. En la doctrina católica y en la tra-dición de los años santos, esta gracia extraordinaria ha recibido el nombre de “indulgencia plenaria”. El Papa, sin emplear esta expre-sión, alude a ella en el nº 22 de la bula Misericordiae vultus: “El Jubileo lleva también consigo la referencia a la indulgencia. En el Año Santo de la Misericordia ella adquiere una relevancia particu-lar. El perdón de Dios por nuestros pecados no conoce límites… La misericordia de Dios se transforma en indulgencia del Padre que a través de la Esposa de Cristo alcanza al pecador perdonado y lo li-bera de todo residuo, consecuencia del pecado, habilitándolo a obrar con caridad, a crecer en el amor más bien que a recaer en el pecado”. Para ayudaros a una vivencia más plena de este Jubileo, explicaré el sentido de esta doctrina y práctica de la Iglesia, que para muchos resulta difícil de comprender.

Partiré de dos situaciones que hemos vivido alguna vez en nu-estra vida. Cuando queremos reconstruir una amistad rota debemos tener la humildad de pedir perdón al amigo ofendido. Es necesario también que la persona ofendida nos perdone. Eso, siendo lo fun-damental, no lo es todo: hay que curar las heridas que la ruptura ha provocado en la relación entre las personas. Volver a una vivencia plena de amistad exige pedir perdón, ser perdonado y purificar el corazón para que la relación se rehaga en su totalidad.

Fijémonos en una segunda experiencia: el esfuerzo por curar las heridas y rehacer la amistad rota tiende a reparar el daño causado. Si la persona ofendida ve sinceridad al pedir el perdón y en la ma-nifestación de dolor y pena por el mal provocado, no exigirá una reparación que compense totalmente el daño causado. Al compro-bar la verdad del arrepentimiento y el esfuerzo por reparar el mal, puede decir: “Basta! No hace falta a que te preocupes más. Está superado!”. La persona ofendida no ha exigido una reparación que compense plenamente el daño causado. Ha tenido “indulgencia” con el ofensor.

Ahora traslademos estas experiencias a nuestra relación con Dios. El pecado implica una ruptura de la amistad con Él. La conver-sión exige pedirle perdón y hacer el esfuerzo de rehacer totalmente

329

la relación rota, sanando las heridas que el pecado ha dejado y que impiden una vivencia plena de la amistad con Él. La conversión no consiste únicamente en pedir perdón, sino que tiende a una reconci-liación plena y verdadera. Con signos y gestos podemos manifestar-le nuestro amor y mostrarle la sinceridad de nuestro arrepentimiento y del deseo de una reconciliación total, volviendo a la situación an-terior al pecado. Por ello la celebración sincera del sacramento de la Penitencia, en el que suplicamos el perdón, va acompañada de ciertas prácticas penitenciales, con las que le manifestamos a Dios nuestro amor sincero. Dios, cuando ve la sinceridad de nuestro ar-repentimiento y el esfuerzo de conversión, puede decir: “Basta! No hace falta a que te preocupes más. Está superado”. Es “indulgente” con nosotros.

Esta primera reflexión nos debe ayudar a vivir los signos jubila-res con una perspectiva correcta: cuando entramos por la Puerta de la Misericordia, no vamos a “ganar” sino a “recibir” la indulgencia.

Que el Señor nos bendiga con su gracia.

† Enrique Benavent Vidal Obispo de Tortosa

La indulgencia jubilar (II)(PALABRAS DE VIDA – 8 de mayo 2016)

La semana pasada ofrecí una primera reflexión para intentar comprender mejor la doctrina de las indulgencias a partir de ciertas experiencias que todos tenemos en las relaciones interpersonales. Hoy continuamos esta catequesis partiendo de unas consideraciones sobre la naturaleza del pecado y de sus efectos.

Debemos tener en cuenta que a lo largo de la historia de la teolo-gía no ha habido una única teología del pecado. Más bien han ido su-cediéndose visiones distintas. Cuatro son las más importantes: cuan-do alguien peca se aleja de Dios en su corazón y se orienta hacia las criaturas que llegan a ocupar el lugar de Dios; el pecador desprecia a Dios y, por tanto, le ofende; el pecado supone un incumplimiento de la ley de Dios y, en cierto sentido, es una culpa; finalmente, se puede entender el pecado también como enemistad con Dios.

330

Si miramos el pecado desde cualquiera de estas perspectivas, de-bemos ver también que tiene consecuencias en aquel que lo ha co-metido: permanece una tendencia o propensión hacia las criaturas, que en el proceso de conversión se debe intentar corregir; la ofensa implica un deseo de hacer daño a la otra persona, por lo que la con-versión exige reparación para contrarrestar los efectos del daño cau-sado; si se transgrede la ley de Dios, se deben asumir las consecuen-cias penales que eso comporta; si se quiere recuperar la amistad con Dios se debe vivir un proceso de purificación para poder recuperar plenamente la confianza con Él.

Cualquier reflexión sobre el pecado exige distinguir entre éste y sus consecuencias. Una vivencia plena de la conversión y de la reconciliación incluye la cancelación del pecado y la superación de las consecuencias que éste comporta. El perdón del pecado y de la pena eterna que un pecado grave implica, se da en el sacramento de la Penitencia. La superación de las consecuencias, en cambio, pide tiempo, esfuerzo y, sobre todo, plegaria porque no es posible sin la ayuda de la gracia de Dios. Este proceso nace de una exigencia que no es impuesta desde fuera, sino que es expresión de la sinceridad del deseo de conversión. En cierta medida, podemos decir que tiene un carácter “penal” porque implica un esfuerzo. Al vivir este pro-ceso de conversión estamos manifestando a Dios que el deseo de reconciliación con Él es sincero.

En este proceso de conversión el cristiano no está solo. La gracia de Dios nos sostiene, nos consuela en nuestras luchas y, en este sen-tido, “acelera” ese proceso para que podamos llegar a vivir plena-mente la amistad con Dios. La virtud de la penitencia, por la que el cristiano quiere superar las consecuencias del pecado, no es única-mente fruto del esfuerzo humano, sino que nace de un asentimiento a la gracia de Dios que inspira, sostiene y acompaña nuestras obras. Esta virtud implica acciones, gestos y signos para compensar el mal que el pecado ha hecho.

Estas reflexiones nos llevan a una segunda conclusión: cuando atravesamos la Puerta de la Misericordia estamos manifestando el deseo de reconciliación plena con Dios y el deseo de luchar contra los efectos del pecado que sentimos en nuestro corazón.

Que el Señor nos bendiga con su gracia.

† Enrique Benavent Vidal Obispo de Tortosa

331

La indulgencia jubilar (y III)(PALABRAS DE VIDA – 15 de mayo 2016)

Cuando el Papa convoca un año jubilar, que es siempre un año de indulgencia, además de invitarnos a celebrar el sacramento de la Pe-nitencia, se nos propone realizar algún gesto para mostrar la since-ridad de nuestro deseo de conversión y de reconciliación con Dios. En este Jubileo el Papa nos invita a entrar por la Puerta de la mise-ricordia, abierta en aquellas iglesias que el obispo de cada diócesis haya determinado, orar por sus intenciones, realizar una gesto de misericordia, etc… ¿Qué sentido tienen estas acciones?

La Iglesia ha recibido de su Fundador la plenitud de los dones de la salvación y la totalidad de los medios que nos conducen a ella. En-tre estos medios, algunos (los sacramentos) han sido instituidos por el Señor. Pero la Iglesia, que es la dispensadora de la gracia, puede determinar y establecer ciertas prácticas que, al aceptarlas en espí-ritu de humildad y de obediencia y ponerlas por obra, estamos ma-nifestando la sinceridad de nuestro deseo de rehacer la amistad con Dios y nos disponen a recibir su gracia. Cuando, habiendo celebrado el sacramento de la Penitencia, vivimos estas prácticas, estamos ma-nifestando a Dios la verdad de nuestro deseo de reconciliación con Él. Son gestos de amor a Dios. En ese momento, Dios, por medio de la Iglesia, que es la dispensadora de la gracia, borra totalmen-te las consecuencias del pecado. Así. el pecador puede vivir con la confianza de que el pecado y todas sus secuelas están totalmente su-perados. Dios, además de perdonarnos, tiene indulgencia. No exige una reparación proporcionada que, por otra parte, es imposible para nosotros.

El Papa nos indica además que podemos realizar estos gestos y aplicarlos por nuestros hermanos difuntos. ¿Qué sentido tiene esta afirmación? El camino de conversión y de purificación del corazón dura toda la vida, i no podemos tener la seguridad de que al final la vida temporal nuestro corazón esté verdaderamente preparado para el encuentro con Dios. Todos tenemos mucha inmundicia que nece-sita ser purificada para poder ver a Dios cara a cara.

La doctrina del Purgatorio es expresión de la necesidad que los hombres podemos tener de ser purificados después de la muerte y, de este modo, prepararnos para el encuentro con Dios. Ciertamente, no podemos imaginar cómo puede ser en ese momento la experiencia

332

de la “temporalidad”, pero hay que postular una sucesión en los es-tados de nuestra alma entre la muerte y el encuentro con Dios.

El “tiempo” que un hermano en la fe ya muerto puede necesitar para ver a Dios “cara a cara” en un encuentro verdaderamente gozo-so puede “acortarse” por la oración de unos cristianos por otros, una oración que es eficaz en virtud de la comunión de los santos. De este modo, el corazón, curado de las heridas que el pecado ha provocado en nosotros y que nos impiden gozar plenamente de la presencia de Dios, puede entrar en el gozo de su Señor.

Para expresar esta realidad, en algunos momentos la Iglesia ha empleado el lenguaje de la praxis del sacramento de la Penitencia para manifestar el carácter temporal de este proceso. Se trata, evi-dentemente, de una imagen que nos aproxima a una realidad que, en cierto modo, permanece en el misterio mientras caminamos en este mundo.

Con mi bendición,

† Enrique Benavent Vidal Obispo de Tortosa

Amoris laetitia (I): Un canto a la familia(PALABRAS DE VIDA – 22 de mayo 2016)

Como fruto de las dos últimas asambleas del Sínodo de los obis-pos, el Papa Francisco ha dirigido a toda la Iglesia una exhortación apostólica que lleva por título La alegría del amor. La situación de la familia y el deseo de acompañar a las familias cristianas en su cami-no vital y creyente ha sido una preocupación de la Iglesia durante las últimas décadas y es también una prioridad para el Papa Francisco. Recordemos, por ejemplo, el capítulo primero de la segunda parte de la constitución sobre La Iglesia en el mundo contemporáneo del Concilio Vaticano II, así como el magisterio de los papas Pablo VI y Juan Pablo II. Esta nueva exhortación no puede ser aislada de la preocupación pastoral que la Iglesia siempre ha tenido por esta ins-titución fundamental para la persona humana.

Sin duda alguna, hay motivos para que el Papa Francisco haya impulsado esta nueva reflexión sobre un tema que no es nuevo: hoy

333

todos percibimos que la situación de muchas familias es de una de-bilidad extrema. El Papa ha dedicado el capítulo segundo de la ex-hortación a exponer la realidad actual y los desafíos que esta plantea, y menciona algunos factores que están influyendo en esta institución decisiva “para el futuro del mundo y de la Iglesia” (nº 31): el indivi-dualismo en las relaciones intrafamiliares; la actual organización de la vida social y laboral; la disminución del número de matrimonios; la debilidad de los vínculos familiares, sometidos “a la precariedad voluble de los deseos y las circunstancias” (nº 34). “En este contexto (afirma el Papa) el ideal matrimonial, con un compromiso de exclu-sividad y de estabilidad, termina siendo arrasado por las convenien-cias circunstanciales o por los caprichos de la sensibilidad” (nº 34).

Ante esta situación, el Papa nos recuerda que “los cristianos no podemos renunciar a proponer el matrimonio con el fin de no con-tradecir la sensibilidad actual… Estaríamos privando al mundo de los valores que podemos y debemos aportar” (nº 35). Ahora bien, tal vez nos tenemos que preguntar cómo debemos presentar esta oferta de modo que sea atractiva para nuestro mundo. Una “saludable re-acción de autocrítica” (nº 36) nos puede ayudar a modificar algunos acentos en nuestra pastoral matrimonial, de forma que “las personas estén mejor dispuestas a responder a la gracia que Dios les ofrece” (nº 35). Un discurso centrado únicamente en temas legales o mora-les, que no esté atento a las circunstancias y dificultades concretas que viven los jóvenes de hoy, puede resultar contraproducente.

El camino que el Papa nos propone es centrar nuestra mirada en Cristo, que nos muestra de manera concreta y plenamente humana el amor de Dios: su encarnación y nacimiento “en una familia huma-na” (nº 65); el inicio de sus signos de salvación en Caná de Galilea; sus relaciones y encuentros con personas con las que comparte sus momentos de esperanza y de dolor, etc… son momentos que nos ayudan a descubrir que la familia es algo más que una “institución”: es el lugar privilegiado de humanización y de descubrimiento del amor de Dios. Leída desde esta perspectiva, podemos afirmar que la exhortación La alegría del amor es toda ella un canto al matrimonio y la familia.

Con mi bendición y afecto.

† Enrique Benavent Vidal Obispo de Tortosa

334

Amoris laetitia (II): Un canto al amor(PALABRAS DE VIDA – 29 de mayo 2016)

En la exhortación La alegría del amor el Papa Francisco no nos invita únicamente a revisar nuestra pastoral matrimonial, centrada muchas veces en cuestiones morales y jurídicas, sino que también nos propone un camino concreto para que anunciemos el “Evange-lio de la familia” como un ideal que llena de “alegría el corazón y la vida entera” (nº 200) y que puede entusiasmar a tantos jóvenes en quienes “permanece vivo el deseo de familia” (nº 1). Por ello, no podemos olvidar que la clave para entender el mensaje de este documento pontificio se encuentra en los capítulos cuarto y quinto, considerados por el mismo Papa como los “dos capítulos centrales” (nº 6) de la exhortación. En ellos nos ofrece unas preciosas refle-xiones sobre el amor, “porque no podemos alentar un camino de fidelidad y de entrega recíproca si no estimulamos el crecimiento, la consolidadción y la profundización del amor conyugal y familiar” (nº 89). Podemos afirmar, sin lugar a dudas, que esta exhortación es, toda ella, un canto a la familia porque es un canto al amor.

Es imposible exponer con detalle toda la riqueza de las reflexi-ones que el Papa nos ofrece en estos dos capítulos. Mis palabras unicamente pueden ser una invitación a su lectura y meditación. Por ello quiero recomendaros que os centréis, en primer lugar, en la bella meditación sobre cada una de las expresiones con las que es caracterizado el amor en el Himno de la caridad del capítulo 13 de la primera carta a los Corintios, “para intentar una aplicación a la existencia concreta de cada familia” (nº 90) y para recordar a los jóvenes que el amor, que si es verdadero incluye “unión afectiva, espiritual y oblativa… que recoge en sí la ternura de la amistad y la pasión erótica” (nº 120), no se ve perjudicado cuando “asume el cauce de la institución matrimonial”, sino que es en ella donde en-cuentra “el modo de encauzar su estabilidad y su crecimiento real y concreto” (nº 131).

A todos los esposos, y de una manera especial a los jóvenes, os quiero invitar también a meditar los bellos y claros consejos que el Papa os regala en la segunda parte del capítulo cuarto y que os pueden ayudar a cuidar y a crecer en el amor. En ellos no encon-tramos “fantasías sobre un amor idílico y perfecto” (nº 135), sino un sano realismo que no olvida que “todo se realiza en un camino de permanente crecimiento” (nº 134). Tampoco habla el Papa de un

335

amor puramente espiritual, sino del amor de alguien que es cuerpo y espíritu y que, por ello, debe poner la sexualidad “al servicio de la amistad conyugal” (nº 156) y vivirla positivamente.

Un amor auténtico “siempre da vida” (nº 165), es fecundo. “La familia (afirma el Papa) es el ámbito de la acogida de la vida que lle-ga como regalo de Dios” (nº 166). Un amor cerrado a la fecundidad tiene algo de inauténtico. Que en esta cultura, en la que los hijos son vistos muchas veces como una carga más que como un don de Dios, los cristianos demos testimonio de un amor sincero y generoso.

Con mi afecto y bendición.

† Enrique Benavent Vidal Obispo de Tortosa

Activitats del’Excm. i Rvdm. Mons. Enrique Benavent i Vidal,

bisbe de Tortosa.Maig 2016

1.- Parròquia Mare de Déu del Roser, de Tortosa: presideix la celebració de la Missa Estacional, entre altres activitats de la visita pastoral.

Parròquia l’Assumpció de Maria, de Castellfort: presideix la celebració de l’Eucaristia i administra el sagrament de la Confirmació a un grup de joves.

2.- Despatxa assumptes en la cúria diocesana.

Visita pastoral a la parròquia Mare de Déu de l’Oliva, de Bítem.

3.- Visita pastoral a la parròquia Sant Francesc, de Jesús: entre altres activitats, celebra l’Eucaristia en la Casa Mare de les germanes Teresianes i es reuneix amb la comunitat.

Tortosa: visita la seu de Càritas interparroquial, dins de les activitats de la visita pastoral a les parròquies de la ciutat.

4.- Rep visites i despatxa assumptes en la cúria.

Visita pastoral a la parròquia Sant Francesc, de Jesús.

336

5.- Tortosa, Catedral: assisteix al lliurament de l’obra de reha-bilitació de la cúpula de la capella del Sagrari a les autoritats de Patrimoni.

5-6.- Santuari de Loreto, de Tarragona: assisteix a la reunió dels Bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya.

7.- Parròquia l’Assumpció de Maria, de Forcall: presideix la celebració de l’Eucaristia i administra el sagrament de la Confirmació a un grup de joves.

8.- Tortosa, ermita Mare de Déu de la Petja: presideix la cele-bració de l’Eucaristia en la festa d’aquesta Mare de Déu, dins de la visita pastoral a la parròquia Mare de Déu dels Àngels.

Parròquia Sant Francesc, de Jesús: presideix la Missa esta-cional, entre altres activitats de la visita pastoral.

9.- Visita pastoral a la parròquia Sant Francesc, de Jesús: entre altres activitats, celebra l’Eucaristia en la Casa Mare de les germanes de la Consolació i es reuneix amb la comunitat.

10.- Rep visites i despatxa assumptes en la cúria.

Visita pastoral a la parròquia Sant Francesc, de Jesús.

Tortosa, residència Sant Miquel: es reuneix amb els mem-bres del Patronat de la Fundació Sant Miquel Arcàngel.

11.- Visita pastoral a la parròquia Sant Francesc, de Jesús: en-tre altres activitats, visita a l’hospital de Santa Creu acom-panyat de la comunitat de religioses de la Consolació que l’atenen pastoralment.

Rep visites i despatxa assumptes en la cúria diocesana.

12.- Rep visites i despatxa assumptes en la cúria.

13.- Visita pastoral a la parròquia Sant Francesc, de Jesús: entre altres activitats, celebra l’Eucaristia en el monestir de car-melites descalces i es reuneix amb la comunitat, entre altres activitats.

Visita a un prevere hospitalitzat.

Parròquia l’Assumpció de Maria, de Gandesa: presideix la celebració de l’Eucaristia i administra el sagrament de la Confirmació a un grup de joves.

337

14.- Tortosa: comparteix una estona de la reunió de final de curs del moviment diocesà Vida Creixent.

Tortosa, Catedral: presideix l’Eucaristia del Jubileu dels moviments i associacions laïcals i les agrupacions de con-fraries de Setmana Santa.

15.- Parròquia l’Assumpció de Maria, del Perelló: presideix la celebració de l’Eucaristia i administra el sagrament de la Confirmació a un grup de joves.

Catedral de Tortosa: presideix la celebració de l’Eucaris-tia i administra el sagrament de la Confirmació a un grup d’adults de diferents parròquies de la Diòcesi.

18.- Visita pastoral a la parròquia Mare de Déu del Roser, de Tortosa.

Tortosa, convent de les Serventes de Jesús de la Caritat: pre-sideix la celebració de l’Eucaristia en la festa de la Mare fundadora, Santa Maria Josefa del Cor de Jesús (M. Josefa Sancho de Guerra).

Tortosa, oficines de la cúria: es reuneix amb el consell d’as-sumptes econòmics.

19.- Rep visites i despatxa assumptes en la cúria.

20.- Parròquia Sant Blai, de Tortosa: presideix la Missa exequial de Mn. José Sales Cabañes.

Despatxa assumptes en la cúria i es reuneix amb el Consell Episcopal.

Parròquia Sant Pere Apòstol, d’Hospitalet de l’Infant: presi-deix l’Eucaristia i administra el sagrament de la Confirma-ció a un grup de joves.

21.- Tortosa, Seminari: assisteix a la reunió del Consell de Càri-tas Diocesana i, seguidament, a la 54a assemblea.

Tortosa, monestir de Santa Clara: presideix la reflexió-pre-gària en la jornada pro-orantibus.

Parròquia l’Assumpció de Maria, de Morella: presideix la celebració de l’Eucaristia i administra el sagrament de la Confirmació a un grup de joves.

338

22.- Visita pastoral a la parròquia la Divina Pastora, de Vinallop. En la Missa Estacional administra el sagrament de la Con-firmació a dos joves.

23.- Jesús, centre d’espiritualitat Sant Enric d’Ossó: presideix la jornada de formació permanent del clergat diocesà.

24.- Móra d’Ebre: es reuneix amb els mossens de l’arxiprestat Ribera d’Ebre-Priorat per preparar la visita pastoral.

Visita a un prevere hospitalitzat.

Monestir de Santa Anna, de Sant Mateu: presideix la cele-bració de l’Eucaristia i administra el sagrament de la Confir-mació a una postulant.

25.- Despatxa assumptes en la cúria diocesana.

Visita a un prevere malalt.

26.- Palau episcopal: presideix la roda de premsa convocada per presentar la memòria d’activitats 2015 de Càritas diocesana.

27.- Rep visites i despatxa assumptes en la cúria.

Parròquia Sant Blai, de Tortosa: presideix la celebració de l’Eucaristia i administra el sagrament de la Confirmació a un grup de joves.

28.- Parròquia Sant Lluc, d’Ulldecona: presideix la celebració de l’Eucaristia i administra el sagrament de la Confirmació a un grup de joves.

29.- Tortosa: en la solemnitat del Corpus Christi presideix la ce-lebració de l’Eucaristia, concelebrada pels mossens de les parròquies de la ciutat, i la processó del Santíssim.

Morella: presideix la processó del Corpus Christi.

30.- Rep visites i despatxa assumptes en la cúria diocesana.

Flix, església parroquial: participa en la presentació del lli-bre “Església i parròquia de l’Assumpció de Maria de Flix”, del M.I. Rev. Josep Alanyà i Roig.

31.- Rep visites i despatxa assumptes en la cúria diocesana.

Parròquia Sant Bartomeu, de Benicarló: presideix el ritus d’entrega de la Paraula a un grup del Camí Neocatecumen-tal.

339

Secretaria General

Cessaments i nomenaments

Durant el mes de maig de 2016, el Sr. Bisbe, Mons. Enrique Be-navent Vidal, ha signat els següents cessaments i nomenaments.

A) Cessaments– Dia 2 de maig de 2016: Rev. Llorenç Callau Borrás, dia-

ca permanent, com a “Representant del Bisbat de Tortosa, únic soci de la Societat Mercantil de responsabilitat limitada unipersonal, per temps indefinit, de nacionalitat espanyola, amb la denominació de ALTIUS SERVEIS I RECURSOS, S.L. CIFB 43615442”

– El dia 9 de maig de 2016, Rev. Llorenç Callao Borrás, diaca permanent, com Administrador de MAGISTER SER-VEIS EDUCATIUS, S.L. i de totes les entitats que tenen la seu a l’edifici del Seminari

B) Nomenaments– Dia 2 de maig de 2016: Rev. Ricardo Fígols Sorribes,

pvre.: Consiliari de Mans Unides per un període de tres anys

– Dia 2 de maig de 2016: Rev. Tomás Mor Puig, Represen-tant del Bisbat de Tortosa, únic soci de la Societat Mercantil de responsabilitat limitada unipersonal, per temps indefinit, de nacioonalitat espanyola, amb la denominació de ALTIUS SERVEIS I RECURSOS, S.L. CIFB 43615442”

– Dia 9 de maig de 2016: Rev. Tomás Mor Puig, Administra-dor de MAGISTER SERVEIS EDUCATIUS, S.L. i de totes les entitats que tenen la seu a l’edifici del Seminari

Francisco García MonforteCanceller - Secretari General

340

Crònica diocesana

Les Filles de la Caritatcelebren la festa de santa Lluïsa de Marillac

El dia 9 de maig, les Filles de la Caritat de Sant Vicent de Paül, van celebrar la festa de la seva cofundadora, santa Lluïsa de Mari-llac, amb una Eucaristia a la capella del Sagrari de la Catedral, ce-lebrada per l’Il·lm. José Luís Arín Roig, Vicari General i Rector de la parròquia del Sant Crist de la Catedral. L’any 1995, les germanes Paüles van venir a Tortosa per estar al servei de la Casa d’Acolli-da de transeünts, ajudant els més pobres i necessitats, essent fidels al lema de la seva fundadora: “La caritat de Crist ens urgeix”. La Missa s’oferí per la família vicenciana, pels col·laboradors i pels transeünts.

S’inicià la celebració amb el cant de les Benaurances i el rés de vespres. Tot seguit la Hna. Ma. Teresa va fer la monició d’entrada fent referència a santa Lluïsa de Marillac, qui destacà per un gran amor als pobres, a qui els devem amor, tendresa i respecte, amb pa-raules de la Santa. Va fer de la seua vida un cant a la justícia i una en-trega contínua a Déu i als pobres. En aquest Any de la Misericòrdia hem de ser testimonis de l’Evangeli al servei dels més necessitats.

Les lectures foren les pròpies de la celebració. La 1ª lectura (Is 58, 6-11): “… Comparteix el teu pa amb els qui passen fam,… ves-teix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus!…” El salm responsorial fou cantat: “El Senyor és a prop dels qui l’in-voquen, dels qui l’invoquen amb sinceritat”. La 2ª lectura dels Fets dels apòstols (9, 36-42): “…Per aquells dies (Tabita) es va posar malalta i va morir… Pere va fer sortir tothom i es quedà pregant agenollat. Després, girant-se cap al cadàver, digué: Tabita, aixeca’t. Ella obrí els ulls, veié Pere i es va incorporar…” Després del cant de l’Al·leluia, Mn. Arín proclamà l’Evangeli (Mt 25, 31-46): “Quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria… Tots els pobles s’asseuran davant seu… i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra… Veniu beneïts del meu Pare… perquè tenia fam i em donàreu menjar, tenia set, i em donàreu beure… Us ho asseguro, tot

341

allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu…”

Mn. Arín en l’homilia, entre altres coses ens digué, que hauríem de recuperar com a pràctica espiritual la lectura de les vides dels sants. El missatge de santa Lluïsa de Marillac no és només del segle XVII, sinó que és molt actual, és d’avui. Els sants no es fan vells, perquè el seu missatge és l’estil del missatge de Jesús. La vida dels sants té una referència històrica, però sobretot evangèlica. Podríem destacar tres mirades en la vida dels sants: Com eren, coneixien i admiraven Jesús de Natzaret i l’imitaven. Els sants tenien la força de l’Esperit i el testimoni de la caritat. Cal preguntar-nos: en la nostra vida imitem l’estil de Jesús i l’estil de l’Evangeli? No podem tenir un amor tancat amb els germans, sinó un amor ben obert com el que tenien els sants. Hem pensat alguna vegada qui i com ens rebran quan arribarem al cel? Per suposat el Pare Déu amb una gran abra-çada. Que l’Esperit de Déu vagi marcant les nostres vides. Que així sigue.

Les pregàries van fer referència a l’esperit de donació i pobresa de santa Lluïsa de Marillac: Per l’Església universal per a que sigue testimoni de l’amor predilecte de Déu envers els més pobres de la terra, pels qui viuen submergits en el món de la droga i la delin-qüència, pels xiquets abandonats i esclavitzats, pels joves per a que tinguin una vida digna, etc.

Arribat el moment de les ofrenes, s’oferí el pa i el vi i uns pas-tissets obsequi de les germanes Paüles, mentre cantàvem: “Señor te ofrecemos el vino y el pan”. Al donar-nos la pau vam cantar: “Sigue la pau amb vosaltres” i durant la comunió: “Donde hay caridad y amor, allí está Dios”. A l’acció de gràcies de l’Eucaristia, la germana Ma Teresa va llegir uns fragments de santa Lluïsa de Marillac. Abans de la benedicció solemne, foren beneïts els pastissets, els quals els van repartir les Filles de la Caritat, després de venerar la relíquia de la seua cofundadora.

S’acabà la celebració amb l’himne de santa Lluïsa de Marillac: “Ets la glòria del cel, oh santa Lluïsa! I de la santa Església ets ho-nor. Estimar Jesucrist fou la teva divisa. Servir el desfavorit tot el teu amor”.

Moltes gràcies germanes Filles de la Caritat, pel vostre servei a l’Església de Tortosa i la vostra donació envers els més pobres i ne-cessitats. Que el Senyor us segueixi ajudant, fent vida el carisma de santa Lluïsa de Marillac. Maria Joana Querol Beltrán

342

El moviment de Vida Creixentcelebra el final de curs

Aquest any, la celebració de final de curs del Moviment de Gent Gran “Vida Creixent” podem emmarcar-la en tres actes diferents: Trobada interdiocesana, Jornada diocesana i Conferència a càrrec del seu consiliari, Mn. Joan Bajo Llauradó.

Trobada Interdiocesana.

El dia 11 de maig, ens vam aplegar a Montserrat trenta-quatre membres del Moviment “Vida Creixent” de la nostra diòcesi, junta-ment amb les diòcesis de Tarragona, Girona, Solsona, Vic i La Seu d’Urgell, per celebrar la XXX Trobada Interdiocesana. En total ens vam reunir aproximadament cinc-cents cinquanta membres. Les al-tres quatre diòcesis de Catalunya van celebrar-ho el dia anterior. El lema de la trobada fou: “Santa Maria de la Misericòrdia, consol dels penitents i esperança dels pobres”

Camí d’anada a Montserrat, vam fer la pregària del Papa Fran-cesc amb motiu de l’Any de la Misericòrdia, la lectura dels Salms, uns punts de reflexió i per acabar vam cantar el Virolai. A les 12 h. ens aplegàrem al Santuari per al cant de la Salve i el Virolai. Abans, però, el coordinador interdiocesà, Sr. Sergi Òliba, saludà l’assem-blea. Tot seguit el cant “Jo crec en vós, bon Déu”, la lectura d’alguns paràgrafs de l’encíclica del Papa Francesc “La llum de la fe”, la pro-clamació del Salm 26: “El Senyor m’il·lumina i em salva” i un text de l’Evangeli de Joan 19, 25-27. Un monjo de la comunitat comentà l’Evangeli i ens adreçà unes paraules d’acolliment. Amb el cant de la Salve, el Virolai i l’himne de Vida Creixent, es donà per finalitzada la pregària del matí.

Tot seguit ens vam retrobar al restaurant per compartir un dinar de germanor. Al final del dinar ens van adreçar unes paraules el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, el coordinador de Vida Creixent de Catalunya i les Illes, Sr. Sergi Òliba i el president nacional de “Vida Ascendente”, Sr. Guillermo Aparicio. Havent dinat ens concentrà-rem al Monestir per celebrar la Missa votiva de la Mare de Déu de Montserrat, presidida per l’arquebisbe de Tarragona, Mons. Jaume Pujol Balcells i concelebrada per divuit consiliaris de Vida Creixent. També hi eren presents dos diaques permanents. La celebració fou molt solemne. El Sr. Arquebisbe en l’homilia ens digué que Jesús a

343

punt de morir a la Creu ens donà la Mare, la dona del sí permanent i ens diu a cadascú de nosaltres: “Aquí tens la teua Mare”. El Papa abans del Sínode de la Família parlà en algunes catequesis de la im-portància dels avis i ancians en el si de la família. “No rebutgeu el temps de la vellesa, no els abandoneu”. En el document “L’alegria de l’amor”, al capítol 5è hi ha un apartat sobre els ancians. I diu el Papa: “Tenir el deure de despertar el sentit col·lectiu de gratitud, d’afecte, d’hospitalitat, que facin sentir a l’ancià part viva de la seua comunitat” (212) “Quant voldria una Església que desafia la cultura del ‘descarte’ amb una alegria desbordant d’una nova abraçada en-tre els joves i els ancians!(213). També el Papa sant Joan Pau II ens parla de la importància dels ancians en el si de la família i són moltes les vegades que ajuden a transmetre el do de la fe. A la Mare de Déu de Montserrat li encomanem les nostres famílies i les nostres diòce-sis. En acabar la celebració eucarística, el Sr. Arquebisbe donà les gràcies al Monestir per la seua acollida i a tots els assistents. I com a ritu de comiat: El Virolai. A les 18 h. fou el final de la Trobada i el retorn a les nostres respectives diòcesis. Amb un cor molt agraït ens vam acomiadar fins el proper any, si Déu vol, que serà a la Diòcesi de Solsona.

Jornada Diocesana.

El dissabte, 14 de maig, trenta-cinc membres de Vida Creixent ens vam reunir a la parròquia dels Dolors de Tortosa, per celebrar com tots els anys la trobada de fi de curs a nivell de la nostra diò-cesi. Mn. Joan Bajo, consiliari diocesà de Vida Creixent, ens va fer una xerrada sobre: el tema: “Veure el carisma de Vida Creixent en les Obres de Misericòrdia”. Concretament es centrà en tres: visitar els malalts, enterrar els morts, veient-ho a nivell humà i des de la perspectiva de la fe i pregar pels vius i difunts. Començar l’expo-sició a partir d’un power point que preparà sobre la mare Teresa de Calcuta, analitzant les obres de misericòrdia a partir de com ella les va practicar. Ella deia: “Només sóc un llapis en mans de Déu”. Tam-bé ens passà alguns talls de pel·lícules: “Jesús de Natzaret”, “Car-tas a Dios”, “Acompanyar fins al final”, “Terra d’abundància” i “La muerte del hijo”. Acabà Mn. Bajo amb algunes frases de Teresa de Calcuta: “Estic tocant el cos de Crist en el cos dels famolencs i dels que pateixen” “Estimar abans de ser estimat” “És al perdonar quan som perdonats i és al morir quan naixem a la vida”.

344

Després de compartir un dinar de germanor en el qual ens acom-panyà el nostre Bisbe, Enrique, vam anar a celebrar el Jubileu dels Moviments Laïcals, coincidint amb la festa de la Pentecosta. Primer ens vam aplegar a l’església de la Puríssima membres dels diferents moviments i associacions de la diòcesi i de les confraries de Set-mana Santa. Allí es van fer les pregàries d’inici de la celebració del Jubileu i tot seguit ens vam desplaçar en processó fins la Catedral, resant les lletanies dels sants. Arribats a la Porta Santa digué el Sr. Bisbe: “Aquesta és la porta del Senyor. Per ella entrem per obtenir misericòrdia i perdó”. En processó i cantant: “Glòria, glòria, sempre seràs nostre Senyor “ anàvem entrant per la nau central per celebrar l’Eucaristia. Ens donà la benvinguda el Sr. Vicari General i, el dele-gat de l’Apostolat Laïcal, Francesc Caballé, va fer la monició d’en-trada i anuncià que la col·lecta aniria destinada als “Plans solidaris” de Càritas.

El Sr. Bisbe en l’homilia ens comentà les lectures pròpies del dia i ens digué que l’Esperit manté viva l’esperança en la salvació que tot ésser humà anhela i suscita una unitat en l’Església, perquè tots volem donar testimoni de Jesús Ressuscitat. L’Esperit crea unitat en la comunió i diversitat en l’Església. Sempre hem d’estar oberts a donar testimoni de la salvació i ser fidels cadascú a la missió i al compromís, amb la vocació de ser sal de la terra i llum enmig del món. Això és un acte de misericòrdia, perquè sabem que el nostre món està esperant que se li anunciï l’Evangeli. Hem de ser signe de presència del Regne de Déu. La millor misericòrdia que els cristians podem fer, és donar testimoni de Jesús. Que guiats per l’Esperit i sostinguts per la seua força, no ens cansem mai de ser sembradors i de donar testimoni del Regne de Déu.

Amb el cant del Magnificat a la Mare de Déu finalitzà l’Eucaris-tia. Donem gràcies a Déu per aquesta celebració i demanem-li que sigue l’Any Jubilar un temps de gràcia i de renovació espiritual i com diu l’himne de Vida Creixent. “Aquesta alegria ningú no ens la prendrà”.

Conferència.

El dia 18 de maig, finalitzà els curs de Vida Creixent amb la con-ferència a l’Espai Patronat, a càrrec del consiliari de moviment, Mn. Joan Bajo:”El pensament de la vida des de la llunyania”. A partir del conte: “L’esperança” donà uns trets generals sobre aquesta vir-

345

tut. Déu li digué a Moisès: Puja al despuntar el dia a la muntanya del Sinaí i espera’m”. La serenitat és el que es guanya quan s’avança en l’art d’envellir. Saber que disposem d’una vida limitada de temps, és el que realment la fa valuosa i és el moment d’obrir-la a la dimensió eterna. És el moment de confiar que no tot acaba amb la mort, sinó únicament la vida viscuda. En la mesura que sigue possible hem de deixar un llegat i cal deixar-lo des de l’esperança, malgrat que no és fàcil vèncer el nostre individualisme i caure en la desesperança. Però després de la foscor ve l’albada i només qui veu la mort com un objectiu raonable que li permet renàixer d’una nova forma en l’eter-nitat de Déu, pot afrontar la vellesa amb abandó i gratitud. I acabà la xerrada amb la carta de sant Pau (2 Co 4, 16-18): “…Els sofriments que ara passem són lleugers i d’un moment, però van acumulant un pes incomparablement de glòria, que durarà per sempre. Nosaltres no fixem la mirada en això que veiem, sinó en allò que no veiem, perquè les coses que veiem passen, però les que no veiem duren per sempre”. Acabà l’acte amb unes paraules d’agraïment per part de la Regidora de Serveis Socials, Sra. Anna Algueró. Fins el proper curs que, si a Déu plau, ens retrobarem. Maria Joana Querol Beltrán

Jubileu dels moviments laïcals i agrupacions de confraries

El dia 14 de maig, vigília del diumenge de la Pentecosta, es ce-lebrà el Jubileu dels Moviments Laïcals i Agrupacions de Confrari-es de Setmana Santa. Presidits pel Sr. Bisbe, Mons. Enrique Bena-vent Vidal, ens vam aplegar a les 17’30 a l’església de la Puríssima, membres de l’Acció Catòlica General, Agrupacions de Confraries de Setmana Santa, Moviment de Vida Creixent, Equips de la Mare de Déu, Reial Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta, Cort d’Honor, Associació Gil de Federich, Renovació carismàtica, Grups ALPHA, Associació Mn. Ovidio Tobías “Dóna’m la mà”, Amics del Camí Sant Jaume i Amics dels Josepets. El delegat de l’Apostolat Laïcal, Francesc Caballé, va fer la monició d’entrada i anuncià que la col·lecta aniria destinada als “Plans solidaris” de Càritas. Els cants foren a càrrec dels germans Caballol.

S’inicià la celebració a la capella del Sagrari de la Puríssima, amb unes paraules del Sr. Bisbe referents a la festa de la Pentecos-ta, en la que estàvem reunits els diferents moviments i associacions

346

de la diòcesi, amb un únic objectiu: Ser sal de la terra i llum del món. Tot seguit pregà dient: “Glòria a Vós, Senyor, que perdoneu les culpes i ens guariu de tota malaltia…”, responent els fidels a cada invocació: “És eterna la vostra misericòrdia”. A continuació el diaca permanent, Mn. Jesús Cid, proclamà l’Evangeli de la miseri-còrdia: “La paràbola de l’ovella perduda” (Lc. 15, 1-7). Després es donà lectura a uns fragments de la Butlla “Misericordiae Vultus”: “Jesucrist és el rostre de la misericòrdia del Pare… En la plenitud del temps quan tot estava disposat segons el seu pla de salvació, Ell envià el seu Fill nascut de la Verge Maria per revelar-nos de manera definitiva el seu amor… Misericòrdia és l’acte últim i suprem amb el qual Déu ve al nostre encontre… obre el cor a l’esperança de ser estimats malgrat el nostre pecat… El Jubileu de la Misericòrdia és un temps propici per a l’Església per a que faci més fort i eficaç el testimoni dels creients”.

A continuació, caminant en nom de Crist, ens vam adreçar en processó a la Catedral tot cantant “Pietat, oh Déu” i les Lletanies dels Sants. Quan vam ser a la Porta Santa, el Sr. Bisbe digué: “Aquesta és la porta del Senyor. Per ella entrem per obtenir misericòrdia i per-dó”. Mentre arribàvem a l’Altar Major per celebrar l’Eucaristia, en-lairàvem les nostres veus amb el cant: “Glòria, glòria, sempre seràs, nostre Senyor”. El Sr. Vicari General ens adreçà unes paraules de benvinguda, dient-nos que ens havíem reunit per celebrar el Jubileu de l’Any de la Misericòrdia i per donar gràcies a Déu en la solemni-tat de la Pentecosta.

El Sr. Bisbe inicià l’Eucaristia, concelebrada pel Sr. Vicari Gene-ral, el Prefecte de Litúrgia i alguns consiliaris dels moviments. El Sr. Bisbe beneí l’aigua i durant l’aspersió vam cantar: “L’Esperit del Se-nyor”. La 1ª lectura fou de la profecia de Joel (3, 1-5). La tornada del Salm responsorial: “Beneeix el Senyor, ànima meva”, fou cantada. La 2ª lectura va ser de la carta de sant Pau (Rm 8, 22-27). Després del cant de l’Al·leluia, el diaca permanent, proclamà l’Evangeli) Jn 7, 37-39) “…Com diu l’Escriptura, naixeran rius d’aigua viva en l’interior del qui cregui en mi…”

El Sr. Bisbe després de saludar els concelebrants i assistents, en-tre altres coses, ens digué en l’homilia: Hem escoltat dues imatges en les que s’expressa el desig que hi ha en tot cor humà: un desig de plenitud i un desig de salvació. Jesús en l’Evangeli (Jn 7, 37-39) ens diu: “Si algú té set, que vingui a mi i begui… naixeran rius d’aigua viva de l’interior del qui creu en mi”.

347

La 2ª lectura, de la carta de sant Pau als cristians de Roma (8, 22-27) diu: “…També nosaltres, els qui posseïm l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem igual dins nostre, esperant l’hora que serem plenament fills…” És un desig perquè la salvació no està encara plena. Jesús ha vessat el seu Esperit el dia de la Pentecosta en el nostre món. Però encara no hem estat salvats i es-perem l’acompliment d’allò que desitgem que es realitze, quan tota la creació arribe a la plenitud. Estem en el camí de salvació. Un camí que l’Esperit ens dóna força mentre caminem, perquè actua en els nostres cors, mantenint viu el desig de salvació i despertant el desig de la pregària. Continua dient-nos sant Pau: “…Perquè nosaltres no sabem què hem de demanar, per pregar com cal, però és ell, l’Espe-rit, qui es posa en lloc nostre…” L’Esperit manté viva l’esperança en la salvació que tot ésser humà anhela. També l’Esperit ajuda a despertar vocacions en l’Església.

Com diu el profeta Joel: “Això diu el Senyor: Abocaré el meu Esperit sobre tothom, els vostres fills i les vostres filles profetitza-ran…” Tots estem cridats a donar testimoni i a anunciar el Regne de Déu. Tot el poble cristià hem de ser en la nostra vida sembradors de la llavor de la gràcia i de la vida nova que un dia arribarà a la pleni-tud. L’Esperit actua en l’Església suscitant carismes. Avui ens hem aplegat membres de delegacions i d’associacions presents a la nostra diòcesi. Diu el Vaticà II que en el ministeri i en els sagraments es desperten noves formes de vocacions i testimonis, per a que siguem sembradors del Regne de Déu.

L’Esperit suscita una unitat en l’Església, perquè tots volem do-nar testimoni de Jesús Ressuscitat. Tots volem anunciar que el desig de salvació només troba compliment en el Senyor. L’Esperit crea unitat en la comunió. També l’Esperit crea diversitat en l’Església. Per anunciar Jesús hi ha molts camins i tots estem contribuint a do-nar testimoni. Ningú pot arrogar-se personalment l’Esperit, perquè està en tota l’Església i en el poble de Déu. Sempre hem d’estar oberts a donar este testimoni de la salvació i a ser fidels a la missió i al compromís, amb la vocació de ser sal de la terra i llum enmig del món. Això és un acte de misericòrdia, perquè sabem que el nostre món està esperant que se li anunciï l’Evangeli. Hem de ser signe de presència del Regne de Déu. La millor misericòrdia que els cristians podem fer, és donar testimoni de Jesús. Que guiats per l’Esperit i sostinguts per la seua força, no ens cansem mai de donar este testi-moni del Regne de Déu. Que així sigue.

348

A l’ofertori vam cantar: “Ubi caritas et amor. Ubi caritas Deus ibi est”. Els cants de comunió foren: “La nostra alegria ningú no ens la prendrà” i “Jo el ressuscitaré”. El Sr. Bisbe ens donà la benedicció final, agraint la presència de la Delegació diocesana de l’Apostolat Laïcal, de tots els qui havien preparat la festa de la Pentecosta i de tots els qui hi havien participat.

Després de les paraules del diaca permanent: “Aneu-vos-en en pau”, ens vam acomiadar amb el cant del Magnificat a la Mare de Déu. Que el Senyor ens ajude a que l’Any Jubilar sigue un temps de gràcia i de renovació espiritual, essent testimonis enmig del nostre món. Maria Joana Querol Beltrán

Confirmació d’adults a la Catedral

El dia 15 de maig, festa de la Pentecosta, va tenir lloc a la Cate-dral, a les 17’30 hores, la confirmació d’adults. L’Eucaristia presi-dida pel Sr. Bisbe, Mons. Enrique Benavent Vidal, fou concelebrada pel sr. Vicari General i Rector de la parròquia del Sant Crist de la Catedral i quatre sacerdots més. Hi era també a la celebració un dia-ca permanent. Els cants foren dirigits per Mn. Rafel Prades.

Després del cant d’entrada: “L’Esperit del Senyor vindrà a vosal-tres”, Mn. José Luís Arín va fer la monició d’entrada, dient que ens havíem reunit per celebrar el sagrament de la confirmació, l’últim dels sagraments de la iniciació cristiana, de vint-i-tres membres de diferents comunitats parroquials de la diòcesi.

Tot seguit el Sr. Bisbe beneí l’aigua amb la qual seríem aspergits i digué: “Senyor, beneïu aquesta aigua i feu que tots els qui hem nascut pel baptisme, siguem missatgers de la nostra Església. Men-tre feia l’aspersió, tota l’assemblea cantà: “Un sol Senyor, un sol baptisme, un sol Déu i Pare”.

Els qui havien de ser confirmats van fer les lectures. La 1ª dels fets dels Apòstols (2, 1-11): “Durant la celebració de la diada de la Pentecosta, es trobaven tots junts en un mateix lloc, quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta…” “…Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expres-sar-se en diversos llenguatges…”. Vam cantar la tornada del Salm responsorial: “Quan envieu el vostre alè, Senyor, renoveu la vida sobre la terra”. La 2ª lectura fou (1Co 12, 3b-7. 12-13): “…Els dons

349

que hem rebut són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui ser-vim…” Un dels concelebrants donà lectura a la Seqüència de l’Espe-rit Sant: “… Vós sou el consolador, de l’ànima habitador i dolcíssim refrigeri…” I el diaca permanent llegí l’Evangeli (Jn 20, 19-23): “… Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres… Rebeu l’Esperit Sant”.

A continuació el sr. Vicari General presentà al pare i pastor de la diòcesi, els qui havien de ser confirmats: Sr. Bisbe, aquests joves, provinents de diverses parròquies de la diòcesi, foren batejats en la promesa de rebre el sagrament de la confirmació…

Tot seguit el Sr. Bisbe inicià l’homilia saludant el Sr. Vicari Ge-neral, sacerdots concelebrants, germans i germanes i de manera molt especial a vosaltres que rebreu el sagrament de la confirmació. L’ai-gua que hem beneït ens ha recordat el nostre baptisme. Un dia us van portar a l’Església per a ser batejats i vau rebre la llavor de la fe. Ca-dascú de vosaltres, en la seua vida ha viscut la seua pròpia història de fe. Avui és un dia de donar gràcies a Déu, perquè la fe que vau re-bre el dia del baptisme, no ha mort. Esteu aquí reunits joves-adults, per rebre el darrer sagrament de la iniciació cristiana i per tant és un dia d’alegria. També és dia d’alegria per a mi, perquè us puc veure plenament incorporats a l’Església. Cadascú teniu un motiu pel qual no us vau confirmar, però el més important és que avui sou incorpo-rats a l’Església i teniu una oportunitat per veure com heu de viure la vostra fe que vau rebre el dia del vostre baptisme. Avui és un dia per plantejar-vos com viure la vida cristiana.

Als apòstols també els faltava el do de l’Esperit Sant i, quan el van rebre, van començar de nou a viure la fe amb una fortalesa que no havien sentit mai en el seu cor. Viviu esta celebració com una oportunitat de començar de nou, vivint la vostra vida amb més força i més alegria. El Senyor està al costat vostre i us segueix cridant per viure la fe amb un esperit renovat. M’agradaria explicar-vos en una imatge, com l’Esperit Sant és per a la nostra vida cristiana, com l’oxigen és en el nostre cos. Si per alguna raó l’aire no entrés en els nostres pulmons, no podríem respirar i moriríem. De la mateixa manera necessitem la força de l’Esperit per a viure com a cristians. L’Esperit Sant no el podem ni veure, ni tocar, ni sentir amb els nos-tres sentits, però si no el tenim en nosaltres, la vida cristiana desa-pareix. Obrim el nostre cor a l’Esperit, qui fa possible que podem arribar a ser i viure com a fills de Déu. Que ell actuï en els nostres

350

cors i ens ajude a saber allò que més li agrada al Senyor. L’Esperit és un mestre interior qui ens dóna la força per viure com a fills de Déu. Agraïm el do de l’Esperit Sant i que ens ajude a fer i a viure el que més li agrada al Senyor.

Hem escoltat la narració que està als orígens de l’Església. Els apòstols tenien por, però l’Esperit Sant els donà força i van comen-çar a predicar l’Evangeli fins a l’extrem de donar la vida pel Senyor. Perdeu la por de dir que sou cristians. Donar testimoni de la fe és no tenir vergonya de confessar-vos cristians i fer de la vostra vida un projecte de vida cristiana. Cadascú seguint la seua pròpia vida i els qui voleu formar una família, feu-ho com a cristians.

Si viviu d’esta manera, intentant fer el que li agrada a Déu i viviu el testimoni de la fe, la vostra vida serà una autèntica vida cristiana. No tanqueu el vostre cor a l’acció de l’Esperit. Que així sigue.

A continuació els qui havien de ser confirmats van renovar les promeses del baptisme. Ara, fills estimats, renovareu la vostra pro-fessió de fe. Renuncieu a Satanàs i a totes les seves obres i seducci-ons? … Demanem a Déu Pare, totpoderós, que faci davallar la força de l’Esperit Sant.

En el moment de rebre el sagrament de la confirmació, el Sr. Bis-be els deia: “Rep el signe del do de l’Esperit. La pau sigue amb tu”. I el confirmand responia: “I amb el vostre esperit”.

Tres dels qui es van confirmar van portar les ofrenes. Continuà la celebració i després de la solemne benedicció final, el Sr. Bisbe els digué aquestes paraules de comiat: Enhorabona de nou a tots els qui heu rebut el sagrament de la confirmació. La vida continua i ca-dascú seguirà amb el seu treball i amb la seua història. Digueu-li al Senyor que voleu ser els seus amics i voleu viure el do que heu rebut el dia de la vostra confirmació. El Senyor no us abandonarà mai. No l’abandoneu vosaltres. Els confirmands es van fer la fotografia amb el bisbe Enrique, com a record d’aquest dia tan important per a la vida de tot cristià. Maria Joana Querol Beltrán

Fiesta de Santa María Josefa del Corazón de Jesús

El día 18 de mayo, se celebró en el Convento de las Siervas de Jesús de Tortosa, una Eucaristía presidida por el Sr. Obispo, Mons.

351

Enrique Benavent Vidal y concelebrada por cuatro sacerdotes. Asis-tieron a la celebración el Alcalde de la ciudad, Sr. Ferran Bel, la Sra. Ana Algueró, teniente de alcalde, religiosas de diferentes congrega-ciones y fieles que llenaban el templo. Empezó la celebración con el canto: “Venid vosotros benditos de mi Padre”

Una hermana de las Siervas hizo la monición de entrada a par-tir de unas pinceladas de la biografía de su fundadora, santa María Josefa del Sagrado Corazón Sancho de Guerra. Nació en Vitoria el año 1842 y fundó en Bilbao el año 1871, la Congregación de las Siervas de Jesús de la Caridad, que tenía por finalidad la asistencia a los enfermos en los hospitales y en sus domicilios la asistencia a los ancianos y a los desamparados. Brilló por la solidez de su fe, el ardor de la caridad, el vigor de la esperanza y el profundo espíritu de oración. También por su gran amor a la Eucaristía y al Sagrado Corazón de Jesús y por una profunda adoración al misterio de la Redención. Decía la Santa: “La asistencia no consiste sólo en dar medicinas y alimentos al enfermo; hay otra clase de asistencia y es la del corazón, procurando acomodarse a la persona que sufre”. “El fundamento de la mayor perfección es la caridad fraterna”. Hizo suya la frase: “Lo que hicisteis con los pobres enfermos, conmigo lo hicisteis” (Mt 25, 40). Estando ya cercana su muerte les decía a las hermanas: “Dejadme morir como una pobre religiosa… Quiero morir como he vivido…” Pasó a la Casa del Padre el 20 de marzo de 1912, rodeada de fama de santidad. Fue canonizada por el Papa san Juan Pablo II, el día 1 de octubre del año 2000.

La 1ª lectura del profeta Isaías (61, 1-3a) y el Salmo responsorial 111: “Dichoso quien tema al Señor y ama de corazón sus manda-tos” fueron proclamados por una laica. Una religiosa proclamó la 2ª lectura de la primera carta de san Pablo a los corintios (12, 31-13, 13) y el Evangelio fue el de (Mt 25, 31-40).

El Sr. Obispo nos dijo en la homilía, entre otras cosas: En este Año de la Misericordia, la celebración de la fiesta de santa María Josefa del Corazón de Jesús tiene que ser un motivo de alegría. “El Espíritu del Señor está sobre mi, porque el Señor me ha ungido. Me ha enviado para dar la Buena noticia a los que sufren…” La santi-dad no nace de nuestras fuerzas. Nuestra acción de gracias es un re-conocimiento por el regalo de Dios a su Iglesia por darnos caminos de santidad. Los santos son palabra evangélica viva. En la colecta de la Misa hemos leído que la misión de santa María Josefa no fue

352

otra, que hacer presente el amor misericordioso de Dios para con los enfermos y los necesitados. La misericordia nace del amor,

El camino de santidad este año lo estamos recordando en la prác-tica de las obras de misericordia. La santidad no está en lo que ha-cemos, sino en como lo hacemos. San Pablo nos ha dicho en la 2ª lectura: “… Podría repartir en limosnas todo lo que tengo… si no tengo amor de nada me sirve…”

Santa María Josefa dio su vida por los enfermos, desviviéndose por ellos y el secreto no está sólo en lo que hizo, sino en como lo hizo. Si uno se acerca a un enfermo o necesitado y no tiene amor, de nada le sirve. Hay que amarle como algo que tengo en mi corazón, como algo que forma parte de mi vida. El amor lleva necesariamente al sacrificio y a la entrega de la propia vida por la necesidad de mi hermano.

Pero hay en santa María Josefa un segundo secreto: amaba a los enfermos y amaba el Corazón de Cristo. Es lo que hemos escuchado en el Evangelio en el discurso del juicio final: “…Porque tuve ham-bre y me disteis de comer, tuve sed y me disteis de beber… Señor, ¿cuándo te vimos con hambre y te alimentamos, o con sed y te dimos de beber?… Os aseguro que cada vez que lo hicisteis con uno de estos mis humildes hermanos, conmigo lo hicisteis”. El Señor se ha encarnado en los que sufren. La devoción al Corazón de Jesús fue tan grande en la santa, que cuanto más unida estaba al Corazón de Cristo, más unida estaba a los enfermos.

Que el testimonio de los santos nos ayude a todos los cristianos en este Año de la Misericordia, para que cada uno desde nuestra misión, llevemos la presencia del Señor a los enfermos y a los más necesitados.

En el Ofertorio, las Siervas de Jesús presentaron flores, las Cons-tituciones, deseando ser siempre fieles al carisma de su fundadora y el pan y el vino, uniéndonos al sacrificio redentor de Cristo.

Al finalizar la Eucaristía, veneramos la reliquia de la Santa mien-tras se entonaba el himno: “Ángel de caridad y de consuelo, funda-dora de las Siervas de Jesús”. Después fuimos todos invitados a un “piscolabis”. Demos gracias al Señor por santa María Josefa y por las hermanas que siguen su carisma. Que el Señor les ayude a vivir las hermosas palabras de su Fundadora respecto a los enfermos: “Si no pueden aliviar sus sufrimientos, tengan palabras de consuelo”. “En el lecho del dolor todos son necesitados”. Maria Joana Querol Beltrán

353

Dos clarisas profesan los votos temporales

El dia 29 de Mayo, fiesta de la solemnidad de Corpus Christi, dos hermanas clarisas, Sor Jacinta Mª de la Asunción y Sor Felipa Mª del Sagrado Corazón, hicieron la profesión religiosa en una Eucaristía celebrada en su monasterio de vida contemplativa, “Mare de Déu de les Neus” de Tortosa, presidida por el Vicario General, Il·lmo. José Luís Arín Roig i concelebrada por el Capellán, Mn. Antonio Ripo-llés Amela. Acompañaron a las dos hermanas la Madre Abadesa Sor Isabel Mª Ortiz Muñoz y la pequeña comunidad de las Hermanas Pobres de Santa Clara, así como algunos familiares, amigos y ve-cinos.

Empezó la celebración con el canto de entrada: “Cristo es nues-tro hermano”. Las lecturas fueron las propias del dia. La 1ª del libro (Gen 14, 18-20); el Salmo responsorial (109): “Tú eres sacerdote para siempre a la manera de Melquisedec”; la 2ª lectura de la pri-mera carta de san Pablo a los Corintios (1 Cor 11, 23-26) y el Evan-gelio (Lc 9, 11b-17).

Después de la proclamación del Evangelio, Mn. Arín dijo a las que iban hacer su profesión: Hermanas, ¿qué pedís a Dios y a su Santa Iglesia? Y respondieron: Hacer los votos temporales para ser-vir a Dios y a los hombres… Bendigamos al Señor que os ha elegi-do… Te damos gracias, Señor.

En la homilía les dijo Mn. Arín, que las lecturas venían marca-das por la solemnidad del Corpus, pero muy adecuadas en el día de vuestra profesión. “El que quiera seguirme, que cargue con su cruz y me siga”, dice el Señor. Vuestra profesión religiosa es vaci-aros de… para llenaros de… Es decir, vaciarnos del egoísmo, para llenarnos del amor a Cristo. San Juan Pablo II en una exhortación dijo que entre las numerosas actividades que se llevan a cabo en una parroquia, no hay ninguna como la celebración de la Eucaristía. El Señor hace cosas geniales, ya que pasó tres años de su vida pública sin instituirla. ¿Qué secreto hay en la Eucaristía? Que nace junto a la Cruz. En vuestra vocación no se trata de renunciar a… ya que consagrarse es dejar entrar al Señor para entregarse a él. Es como un billete de vuelta de un camino que empezó él. Este camino es el de la cruz. Consagrarse es ser agradecidos y ser conscientes de lo que el Señor nos da, porque él es nuestro regalo. Y no ha querido estar solo, puesto que es Trinidad: tres personas distintas y un solo Dios verdadero. Vuestra consagración es una aventura, pero todos hemos

354

de testimoniar que Dios es el centro del corazón humano. Hoy her-manas es un día de alegría, de manera especial para vosotras y la comunidad.

El apóstol Pablo nos dice que el primer fruto del Espíritu Santo es la alegría por el amor que tenemos y por el amor que se nos tie-ne. Lo primero no es amar, sino ser amado. Cristiano es aquel que se sabe en brazos de Dios. Todos estamos llamados por Dios, cada uno según su estado y vocación, Merece la pena preguntarnos: ¿En nuestra vida de consagrados los demás se dan cuenta que estamos alegres? Es imprescindible la alegría, porque ¿cómo podremos dar alegría si no estamos alegres? Si no somos alegres no podremos vi-vir la alegría de darnos a Dios.

Después de la homilía les preguntó a las dos hermanas: ¿Quieres unirte más a Cristo por la profesión religiosa? Únete más a él, con la mediación de Santa Clara, procurando guardar los consejos evan-gélicos por su intercesión. “Que Dios Omnipotente te lo conceda por su gracia. Amén. Finalmente recitaron la fórmula de Consagración para tres años, según las Reglas de las Hermanas Pobres de Santa Clara. Mn. Arín les dijo: Yo de parte de Dios, si esto guardares, te prometo la vida eterna. En el nombre del Padre, del Hijo y del Es-píritu Santo. Amén. Recibe las Reglas de la Madre Santa Clara. Ob-sérvalas siempre para alcanzar la caridad. Recibe la Cruz de nuestro Señor Jesucristo y recuerda que si sufres con Cristo, con él reinarás y tu nombre quedará escrito en el libro de la Vida Eterna.

Sor Jacinta y Sor Felipa llevaron las ofrendas en el momento del ofertorio. Todos los cantos que acompañaron la celebración fueron a cargo de la comunidad. En el momento de la comunión cantaron: “Trigo en los campos”. Al final de la celebración, Mn. Arín les dijo a las nuevas profesas: Hermanas, sed felices y que se os note y haced felices a los demás. Podéis ir en paz. El canto final a la Virgen fue el Magnificat.

Después de la Misa todas las hermanas salieron al claustro y pu-dimos felicitarlas. Los asistentes fuimos invitados a tomar unas pas-tas. Acabo con las palabras de la estampa recordatorio de este día: “He aquí la esclava del Señor. Hágase en mi según tu Palabra” (Lc 1, 38) “El amor no falla nunca” (1 Cor 13, 8). Felicidades hermanas

355

por las dos profesiones y que el Señor les conceda nuevas vocacio-nes contemplativas para el bien de su congregación y de la Iglesia. María Joana Querol Beltrán

Recull de notíciespublicades al setmanari “Vida diocesana”

Mes de maig de 2016

Escola de Primavera de Càritas Espanyola.

Dels dies 29 al 2 de març, 3 voluntàries i dues tècniques de Cà-ritas Diocesana han participat de l’Escola de Formació de Càritas Espanyola a Madrid. L’escola es divideix en diferents cursos de for-mació específica, elles han participat en aquests tres: Cap a un model d’acció socioeducativa de base, elaboració d’instruments per a la millora contínua en el nostre fer. Motivació de la infància i l’adoles-cència en els seus estudis quan l’entorn no es favorable. I, itinerari de la persona voluntària a Càritas.

Amb la ponència titulada “Una mirada a les persones que tre-ballem a Càritas”, el Bisbe de Sigüenza-Guadalajara i responsable de Càritas a la Comissió Episcopal de Pastoral Social, monsenyor Atilano Rodríguez invitava a que, en el nostre dia a dia a Càritas, “intentem veure les dificultats com a reptes i quan creguem que hi ha coses impossibles de fer o canviar no ens oblidem que per a Déu no hi ha res impossible”.

El Secretari general de Càritas Espanyola, Sebastian Moran, in-vitava als assistents a prendre la formació com un moment per a des-crear-nos, per poder néixer de nou, desaprendre per tornar a apren-dre de nou. Així mateix, prendre la formació com una motivació per a la transformació social, una transformació en radicalitat. Càritas Diocesana de Tortosa

Jornada “24 hores per al Senyor”.

El Papa Francesc, en el missatge de Quaresma anuncià el seu de-sig que tota l’Església celebrés els dies 4 i 5 de març, la Jornada “24

356

hores per al Senyor”. A la nostra diòcesi foren moltes les parròquies que van celebrar-la.

A la parròquia “Mare de Déu del Roser” de Tortosa, ens vam aplegar un nombrós grup de feligresos de les parròquies de la ciu-tat. S’inicià la celebració amb l’Eucaristia presidida pel Sr. Bisbe, Mons. Enrique Benavent i concelebrada pel rector, Mn. Ramón La-bernié i pel missioner de la misericòrdia, Mn. Jaume Casamitjana, de la diòcesi de Vic.

Després de la Missa s’exposà el Santíssim i tot seguit va predicar el missioner de la misericòrdia a partir de la lectura de l’Evangeli (Lc 15, 1-3. 11-32): “La paràbola del fill pròdig”, la qual podríem anomenar-la també la del pare misericordiós. Ens digué Mn. Casa-mitjana que Déu ens mostra un amor sense límits. En aquesta jorna-da “24 hores per al Senyor” volem trobar un amor que ens salva, que ens dóna la pau i suscita en nosaltres l’esperança. Quan necessari és que el món reconegui la misericòrdia de Déu!

El Papa Francesc en una audiència digué que quan ens apropem al sagrament del perdó, estem rebent l’abraçada del Pare, experi-mentem l’amor de Déu, esdevenim persones noves i tornem a nàixer. Quin misteri tan gran! Déu vol abraçar-nos, ho desitja i ho espera. En aquest Any Sant de la Misericòrdia oblidem-nos de les ofenses que ens han fet i acollim l’abraçada amorosa de Déu.

Continuà l’adoració al Santíssim en silenci i a partir de les 22 h. es pregà cada hora per una intenció, fins arribar a les 19 hores del dia 5, dissabte, que es resà el Rosari i acabà la jornada “24 hores per al Senyor” amb la celebració de l’Eucaristia a les 19’30 hores. Durant totes les hores es van establir torns de sacerdots per a la confessió. Com deia el full de convocatòria a la jornada de pregària, el Senyor ens continua dient: “No t’oblidis que t’espero i no esperis que t’obli-di”. Maria Joana Querol

Visita Pastoral del Sr. Bisbe.

El passat 8 de març, el nostre Bisbe, Don Enrique, va visitar el Col·legi Diocesà Sagrada Família.Va ser un dia replet d’activitats. A les 10 del matí s’iniciava la Visita Pastoral amb una reunió amb l’Equip Directiu del centre, aquest va posar al dia al Sr. Bisbe, expli-

357

cant-li el projecte educatiu del centre, les novetats pel curs vinent, i els neguits i preocupacions que com a docents tenen. Després el Sr. Bisbe va compartir l’estona del cafè a la sala de professor, per des-prés continuar amb el diàleg que cada any manté amb els alumnes de 2n de batxillerat. Hem de dir que va ser una viva conversa d’ell amb els alumnes.

La visita va continuar dinant amb els professors i compartint la reunió amb l’Equip de Pastoral que li va explicar al Sr. Bisbe les propostes pastorals que es porten a terme en el centre. La tarda es va destinar a visitar les classes dels més petits, els de la Llar; i a realit-zar una pregària amb els alumnes d’infantil i primària.

La visita Pastoral va finalitzar amb un moment de diàleg amb els docents del centre. Mn. Tomàs Mor

Benedicció la imatge de Sant Joan Baptista.

El dissabte 5 de març de 2016, a l’Església parroquial d’Horta, a les 19 h. el nostre Sr. Bisbe Enrique Benavent ha beneït la imatge de Sant Joan Baptista. L’esdeveniment s’ha realitzat en començar l’Eucaristia de primeres vespres de diumenge. La imatge és una obra d’art feta per l’artista valencià Octavio Llorens, el qual ha explicat el concepte de la imatge. Feta de fusta de pi de color clar, molt sem-blant a la pedra del temple, per integrar-la en el conjunt. Sembla sortir del mateix mur amb el braç dret alçat com si bategés.

La imatge és una ofrena a la parròquia d’una família del poble. Ens va acompanyar en l’acte Mn. Emilio Vives rector de la parròquia quan es va encarregar la imatge. Mn. Julián Escudé

Una Nueva imagen, una misma devoción.

El día 12 de marzo de 2016, el Sr. Obispo D. Enrique bendijo la imagen de Jesús Nazareno, obra del escultor Francisco Romero en la Parroquia de san Bartolomé de Benicarló. Los padrinos fueron Ra-món Marzá y Rosa Albiol. La Cofradía está entusiasmada por esta nueva imagen que les ha intensificado su devoción a Jesús, Redentor de la humanidad. Con anterioridad al acto, también el Sr. Obispo inauguró la brillante exposición en el salón gótico. Jesús lo ha dado

358

todo por amor, y ahora siempre queda a la espera de que cada uno de sus redimidos viva la alegría de sentirse queridos y de saber querer a todos los demás como hermanos. Después de dos años sin la imagen del Nazareno, ahora se sienten entusiasmados con esta nueva enseña de Jesús, ansioso por llegar al Calvario y culminar la voluntad de salvación de su Padre Misericordioso y así, todos fuéramos felices, como nuevos hijos de Dios y hermanos entre todos los hombres. Manuel Ferrer

Visita Pastoral a la parròquia de Campredó.

Els dies 8, 9 i 13 de març el nostre senyor Bisbe, don Enrique, ha realitzat la Visita Pastoral a la parròquia de Campredó. El dimarts va estar a les catequesis de precomunió i comunió compartint amb els xiquets i les catequistes, acabant tots junts amb una catequesi i pre-gària a la capella del Santíssim on tenim el gran quadre de la Santa Cena pintat per Joan Rebull.

Els joves de catequesi de confirmació i les seves catequistes van ser el segon grup amb el que va estar el nostre senyor Bisbe. La tarda va acabar amb una entrevista amb l’alcalde president de l’EMD, Sr. Damià Grau, als locals parroquials.

Dimecres 9 va començar la tarda amb la visita a l’escola. Els alumnes que cursen la matèria de religió catòlica havien preparat un mural explicant l’Església i la missió del Bisbe, centrant-se en la figura del nostre sr. Bisbe. Fruit d’aquest treball van ser un total de 19 preguntes que els xiquets i xiquetes li van anar formulant en una trobada entretinguda i instructiva. El claustre de professors va acollir a don Enrique amb amabilitat i una llarga estona d’intercanvi d’ide-es, preocupacions i temes respecte a l’educació i el servei educatiu.

Acte seguit vàrem anar a visitar malalts que van agrair molt la presència i proximitat del pare i pastor de la diòcesi. Una escapada a Font de Quinto i a la Torre de Campredó van completar la jornada.

Diumenge va ser el dia de la Missa Estacional. Els xiquets de catequesi i les catequistes, el consell de pastoral i un bon nombre de feligresos van participar de la celebració eucarística font i cimal de la nostra vida cristiana.

359

Han estat uns dies de trobades, canvi d’impressions, de conèi-xer-nos… uns dies que tots hem valorat molt positivament agraint la presència i el testimoni del nostre senyor Bisbe.

Novenario del Santo Cristo 2016o el Gozo de sentirse amados y perdonados.

Hemos acabado la celebración del Novenario con toda la inten-sidad piadosa de los fieles asistentes, aunque los enfermos no han podido participar por la ausencia de la Tv. Es un tiempo de gracia donde se ha celebrado un día dedicado a los jóvenes; tres de los predicadores celebran este año sus bodas de plata sacerdotales a qui-enes se les ha regalado el cuadro del Cristo de la Mar; y un diácono abrió el novenario. En este año de gracia del jubileo de la Mise-ricordia, los predicadores han expuesto las obras de misericordia, corporales y espirituales. El ejemplo de misericordia es Jesús cruci-ficado que ama tanto a cada uno de nosotros que hasta nos ha dado su vida, muerte y resurrección por la salvación de cada uno. Enseñar las maravillas de Dios; visitar a los presos; escuchar a la gente; tratar a todos con cariño, por ser únicos e irrepetibles hijos de Dios; visitar a los enfermos; consolar a quienes sufren; pedir perdón y comenzar y recomenzar la nueva vida, sabiéndose amados y reconocidos por el Señor; contemplar en el rostro de cada uno la imagen revelado-ra de Jesús. Cristo se nos manifiesta a través de los sacramentos para amarlos y recibirlos con asombro y admiración. También se celebró el día de la Penitencia para descubrir el gozo del perdón de Dios. Cerró el novenario nuestro querido sr. Obispo. Y todos los días acompañados por el entusiasta coro de la Salle. Manuel Ferrer

Peter rep els sagraments de la Iniciació Cristiana.

A la parròquia de la Mare de Deu del Dolors de Tortosa estem de festa, a la Vetlla Pascual celebrada a la Catedral, un mou membre de la nostra comunitat, va rebre els sagraments de la iniciació cristiana: el bateig, la confirmació i per primera vegada va participar plena-ment en la eucaristia.

360

Es tracta de Peter, un senyor de cinquanta-set anys i que fa set que resideix entre nosaltres, és investigador dedicat a temes de cli-matologia en l’àmbit universitari. Ell és natural de Budapest, Hon-gria, on es va educar en un ambient materialista, sense rebre cap tipus d’educació religiosa, en un temps i un país on la religió, tot i estar tolerada, estava mal vista.

A partir d’una recerca personal, perquè sentia que a la seva vida li faltava la dimensió espiritual, aquí a la capella del seminari, lloc on resideix, és on trobà a Déu i amb Ell, la pau interior que li faltava, per lo que decideix demanar el bateig i iniciar la seva formació com a catecumen, per tal de viure aquesta relació amb Deu com a mem-bre de l’església. Rev. Javier Vilanova

Primera Missa en la residència “L’Onada” de Tortosa.

El dimecres dia 30 es va oficiar la primera Missa en la Resi-dència de la Tercera Edat “L’Onada” de Tortosa. Oficiada per Mn. Javier Goñi, Rector de la Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels, va comptar amb la participació d’un 60% dels residents, que van col·laborar en los resos durant l’ofici. Tot explicat molt amablement pel rector i donant-los un a un la “Pau”. En acabar, els residents van demanar cantar l’himne de la Mare de Déu de la Cinta Asun Favà

Jubileu de l’arxiprestat Montsià- la Tinença.

El dia 3 d’abril, diumenge de la Divina Misericòrdia, es celebrà el Jubileu de l’Arxiprestat del Montsià-La Tinença. Com a manifes-tació de la nostra condició de pelegrins que caminen cap a la Pasqua eterna, ho expressàrem amb els signes peculiars d’aquest Any Sant: fent via des de la Puríssima fins a la Catedral, passant per la Porta Santa, deixant-nos abraçar per la misericòrdia de Déu per tal de ser nosaltres més misericordiosos amb els demés, i per arribar, final-ment, al cim en la celebració de l’Eucaristia. Aquesta fou molt parti-cipada, compartint els béns amb els més pobres, i volent viure el seu sentit més profund: tastar anticipadament la festa del cel. Arxiprestat Montsià - La Tinença

361

Marías de los Sagrarios U.N.E.R.

El pasado 9 de abril, tuvo lugar en la Catedral el encuentro anual que todos los años venimos celebrando. Una vez más, recibimos el testimonio entregado y callado de miembros del grupo que siem-pre enriquecen y animan. Este año la Eucaristía la presidió nuestro obispo don Enrique. En su homilía nos ha recordado que en nuestras vidas de fe, tenemos que tener la firme esperanza en el Señor, ser Apóstoles de la Alegría sincera de nuestra fe, así sabemos que es la vida de nuestro Santo.

El Amor pide Amor, siempre atentas a escuchar su voz en el si-lencio del sagrario y darle respuesta a ese Amor y decirle “Aun-que todos te abandonen, yo no”. Damos gracias nuestro fundador el Beato Manuel González por el carisma que nos ha transmitido y que pronto le podremos venerar como Santo. Mª Cinta Colomé (U.N.E.R. Tortosa)

362

Tarraconense

Decret d’implantació del Catecisme Testimonis del Senyor

Complint la nostra responsabilitat de Pastors del Poble de Déu d’exposar la fe catòlica, i seguint una llarga i rica tradició del nostre país, els Bisbes de les Diòcesis amb seu a Catalunya, agrupades en comunió eclesial en les Províncies Eclesiàstiques de Tarragona i de Barcelona, posem a les mans dels fidels de les nostres Diòcesis el nou catecisme Testimonis del Senyor que fou aprovat en la 101ª As-semblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola i obtingué el preceptiu reconeixement de la Seu Apostòlica el 15 de novembre de 2013.

Prosseguint el treball de renovació dels catecismes locals enco-ratjats pel Catecisme de l’Església Catòlica, aquest segon Catecis-me per a la iniciació cristiana d’infants i adolescents correspon a la segona etapa de la catequesi que es desenvolupa a partir dels 11 anys d’edat.

Inspirat en els grans moments litúrgics de la Vetlla Pasqual, ajuda els catequitzands a créixer més en la fe en Jesucrist, a assaborir la gràcia ja rebuda en els sagraments, a incorporar-se més plenament a la missió de l’Església i a viure com a deixebles i testimonis del Senyor. Aprofundeix els continguts del primer Catecisme Jesús és el Senyor i és el text de referència per a la preparació per a rebre el sagrament de la Confirmació.

Lliurem el Catecisme Testimonis del Senyor als seus primers des-tinataris, els nois i noies que volen conèixer, estimar i esdevenir dei-xebles de Jesucrist; a les famílies, transmissores de la fe i esglésies domèstiques, per a l’acompanyament en l’educació de la fe dels seus fills; als rectors i als responsables i animadors de la catequesi en les parròquies; als consagrats i a les institucions catòliques, per la seva missió en l’àmbit educatiu; i als catequistes que l’utilitzaran, com a document de la fe en la catequesi. Així mateix, recomanem els materials catequètics elaborats pel Secretariat Interdiocesà de Cate-quesi de Catalunya (SIC) com a subsidis complementaris a l’ús del Catecisme Testimonis del Senyor, ja que són instruments adients per a la catequesi en aquestes edats.

363

Per tot això i en conformitat amb el cànon 775, §1 del Codi de Dret Canònic i a la llum de les disposicions del Directori General per a la Catequesi,

DECRETEM

Que, a partir del 1er. de setembre de 2016, el Catecisme Testimonis del Senyor serà el Catecisme oficial per a la in-iciació a la vida cristiana dels nois i noies a partir dels 11 anys, a les diòcesis amb seu a Catalunya.

Confien en la dedicació de tots a la missió de comunicar la joia de l’Evangeli als infants i adolescents, acompanyats ara per la utilit-zació directa, adequada i fidel del nou Catecisme Testimonis del Se-nyor, expressió privilegiada de la sol·licitud maternal de l’Església per l’anunci i creixement en la fe dels seus fills.

Tarragona, 15 de maig de 2016, Diumenge de Pentecosta.

† Jaume Pujol Balcells, Arquebisbe metropolità de Tarragona i Primat

† Joan Josep Omella Omella, Arquebisbe metropolità de Barce-lona

† Joan Enric Vives Sicilia, Arquebisbe - Bisbe d’Urgell

† Agustí Cortés Soriano, Bisbe de Sant Feliu de Llobregat

† Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa

† Romà Casanova Casanova, Bisbe de Vic

† Enric Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa

† Salvador Giménez Valls, Bisbe de Lleida

† Francesc Pardo Artigas, Bisbe de Girona

† Xavier Novell Gomà, Bisbe de Solsona

† Sebastià Taltavull Anglada, Bisbe auxiliar de Barcelona† Salvador Cristau Coll, Bisbe auxiliar de Terrassa

364

Comunicat de la reunió n. 218 de la CETTarragona, 6 de maig de 2016

Els dies 5 i 6 de maig de 2016 ha tingut lloc la reunió n. 218 de la Conferència Episcopal Tarraconense, al santuari de la Mare de Déu de Loreto, a Tarragona. La reunió ha estat presidida per Mons. Jaume Pujol i hi han assistit tots els seus membres.

Els bisbes han rebut el Sr. Dani Font i Mn. Josep Maria Riba que els han presentat la memòria anual de les activitats portades a terme per Catalonia Sacra i el balanç econòmic del 2015. També han presentat les activitats que s’estan realitzant durant l’any 2016 i el corresponent pressupost que els bisbes han aprovat.

Així mateix, han rebut les autoritats acadèmiques de l’Ateneu Universitari Sant Pacià que els han exposat com s’ha desenvolupat el primer curs de vida d’aquesta institució, erigida canònicament a Barcelona el passat mes d’octubre, i quines són les propostes d’ac-tuació de cara el curs vinent. L’Ateneu agermana tres facultats ori-entades, respectivament, a l’estudi de la teologia, la filosofia i la humanística cristianes, i està configurat com una institució universi-tària que promou la docència i la recerca sobre les àrees centrals del pensament cristià. 

Els bisbes han aprovat el Decret d’implantació del Catecisme Testimonis del Senyor, que, a partir del proper 1 de setembre serà el Catecisme oficial per a la iniciació a la vida cristiana dels nois i no-ies a partir dels 11 anys, a les deu Diòcesis catalanes. La presentació del Catecisme es farà al Seminari Conciliar de Barcelona el proper 30 de juny durant les XIV Jornades Interdiocesanes de Responsables de Catequesi organitzades pel Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya.

Els bisbes han aprovat també la creació de la Càtedra de Teologia Pastoral «Arquebisbe Josep Pont i Gol» integrada a la Facultat de Teologia de Catalunya i que serà continuadora de l’excel·lent treball portat a terme pel Centre d’Estudis Pastorals durant més de quaranta anys. La nova Càtedra tindrà cura de l’edició de la revista Quaderns de Pastoral.

Mons. Francesc Pardo ha informat del progrés en la inscripció dels joves catalans a la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) que se celebrarà a Cracòvia. El Secretariat Interdiocesà de Joventut (SIJ) ha preparat un programa que més de cinc-cents joves de les nostres diòcesis seguiran des del dissabte 23 de juliol fins al diumenge 31 de

365

juliol per conèixer diversos indrets de Polònia, fins arribar a Cracò-via on s’espera la presència del Papa Francesc. Els bisbes animen els joves a participar en la JMJ, trobada juvenil mundial instituïda per Sant Joan Pau II i que se celebra des del 1985.

Mons. Joan Enric Vives ha informat de l’aprovació de la nova edició de la Litúrgia de les Hores en català per part de la Congrega-ció per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments i que, si Déu vol, estarà a disposició dels fidels el proper Advent.

Els bisbes han tractat també temes relatius a l’ensenyament de la religió catòlica, la llei de la transparència econòmica, i la repercussió de la modificació de la Llei Orgànica de Protecció Jurídica del Me-nor en les diverses activitats que es porten a terme a les parròquies.

En aquesta reunió, Mons. Joan Enric Vives ha estat novament escollit per un trienni com a secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense.

El dijous 5 al vespre, els bisbes es van desplaçar al Seminari Pon-tifici de Tarragona, on Mn. Manuel M. Fuentes, director de l’Arxiu Històric Arxidiocesà, va explicar breument la història de l’Arxiu des de la seva creació a principis del segle XX i va fer la presentació de la catalogació i digitalització del fons documental de la Província Eclesiàstica Tarraconense. El fons digitalitzat està format per tres grans sèries de documentació. La primera fa referència als Concilis Provincials celebrats entre el 1336 i el 1758 on es recullen les de-liberacions i els acords presos en les reunions dels diferents bisbes de la província eclesiàstica sobre qüestions de doctrina i disciplina eclesiàstica. Una segona sèrie són els Sínodes Diocesans. I, final-ment, els processos de Corts Catalanes celebrades a Perpinyà entre els anys 1473 i 1479, i a Barcelona l’any 1481.

366

Noticiari i comunicats

Mons. Carlos Manuel Escribano Subías,nuevo obispo de Calahorra y La Calzada-Logroño

La Santa Sede hizo público que el papa Francisco había nombra-do a Mons. Carlos Manuel Escribano Subías obispo de la diócesis de Calahorra y La Calzada-Logroño. Así lo comunicó la Nunciatura Apostólica a la Conferencia Episcopal Española.

Mons. Escribano Subías es actualmente obispo de Teruel y Albar-racín. La diócesis de Calahorra y La Calzada-Logroño está vacante por el traslado de Mons. Juan José Omella Omella, quien tomó pose-sión de la diócesis de Barcelona el 26 de diciembre. Está al frente de la sede, como administrador diocesano, D. Vicente Robredo García.

Obispo de Teruel y Albarracín desde 2010

Mons. Escribano nació el 15 de agosto de 1964 en Carballo (A Coruña). Entró en el seminario mayor de Lleida. Obtuvo la Licenci-atura en Teología Moral (especialización en Moral económica) por la Pontificia Universidad Gregoriana, en Roma (1994-1996).

Fue ordenado sacerdote el 14 de julio de 1996, quedando incar-dinado en la diócesis de Zaragoza, donde desarrolló su ministerio sacerdotal y desempeñó los siguientes cargos: vicario parroquial de la Parroquia de “Santa Engracia” (1996-2000); párroco de “El sagrado Corazón” (2000-2008); consiliario del “Movimiento Fami-liar Cristiano (2003-2010); patrono de la Fundación de la Universi-dad “San Jorge” (2006-2008); vicario episcopal del sector Centro y profesor del “Centro Regional de Estudios Teológicos de Aragón” (2005-2010); consiliario de la delegación episcopal de Familia y Vida (2006-2010); consiliario de la Asociación Católica de Propa-gandistas (2007-2010); y párroco de “Santa Engracia” y Patrono de la Fundación “San Valero” (2008-2010).

Fue nombrado obispo de Teruel y Albarracín el 20 de julio de 2010 y recibió la ordenación episcopal el 26 de septiembre del mis-mo año.

367

En la Conferencia Episcopal Española es, desde 2010, miembro de la Subcomisión Episcopal para la Familia y Defensa de la Vida, dentro de la Comisión Episcopal de Apostolado Seglar. También dentro de esta Comisión es miembro del departamento de Pastoral de Juventud, desde el año 2015. Es Consiliario Nacional de Acción Católica, desde 2011, y de Manos Unidas, desde 2015. Fue miem-bro, desde 2011 al 2014, de la Comisión Episcopal de Pastoral So-cial.

Presentació del llibre del M. Iltre. Josep Alanyà i Roig“L’Església i parròquia de l’Assumpció de Maria, de Flix”

Al temple parroquial de Flix, ple de fidels, el dia 30 de maig de 2016, es va celebrar la presentació del volum III de la història de Flix que Mn. Josep Alanyà ha ideat com a una trilogia en 4 volums. Publicat ja el IV volum que tracta de l’Orgue de la parròquia, el III es refereix a l’església y parròquia de l’Assumpció de Maria. Resten encara inèdits els volums I i II que estaran dedicats a la historia civil de la vila.

La presentació estigué presidida per l’Excm. i Rvdm. Sr. Bisbe de Tortosa, per l’Il·lm. Sr. President de la Diputació de Tarragona, pel Sr. Alcalde en funcions de Flix, Sr. Francesc Barbero, pel Rev. Sr. Rector de la parròquia i pel propi autor del llibre M.Itre. Josep Alanyà i Roig. L’encarregat de fer la presentació va ser el M. Iltre. Francisco García Monforte canceller i secretari general del bisbat. Oferim aquí un resum de la seva intervenció:

Començà dient que es tracta d’un llibre interessantíssim per a la ciutat de Flix i del seu entorn comarcal, provincial i diocesà. Del seu autor, el M. Iltre. Josep Alanyà Roig, destacà la seva fonamen-tal identitat com a sacerdot incardinat a la diòcesi, canonge arxiver del Capítol de Canonges de la Santa Església Catedral de Tortosa, docent i educador, i com a historiador i publicista que ha publicat nombroses obres especialment dedicades a llocs i temes del bisbat tortosí. Aquest darrer llibre, en paraules de l’autor, “és fruit de llar-ga recerca i entretinguda redacció, però sobretot és fruit de profun-da estima de qui, ordenat prevere, hi va exercir per primera vegada com a vicari des de l’any 1966 fins al 1970”

368

El llibre té un pòrtic, un prefaci, un pròleg i una introducció.

En el pòrtic el bisbe de Tortosa, Mons. Enrique Benavent, defi-neix Mn. Alanyà com a “eminent historiador” i “investigador d’in-cansable activitat” i quant a l’obra diu que “no es limita únicament als edificis i objectes de valor artístic, sinó que és una autèntica his-tòria de la comunitat cristiana, de la vida de l’Església”.

El prefaci és obra del president de la Diputació de Tarragona, Il·lm. Sr. Josep Poblet. En ell recorda que el nostre major patrimoni arquitectònic local és, sense cap mena de dubte, el religiós, el de les catedrals, esglésies, santuaris, ermites o capelles de la diòcesi; així mateix diu de l’església de l’Assumpció de Flix, d’estil renaixement tardà, que “és un d’aquest petits tresors parroquials que té la Ribera d’Ebre i Catalunya… amb una història que mereix ser coneguda.

El pròleg l’escriu l’actual Sr. Rector de la parròquia, Rev. Miguel Gasulla, tot destacant que cal estimar la història i, des d’ella, admi-rar l’esforç, el treball… dels qui van edificar el temple parroquial; però, per damunt de tot, destaca que la parròquia és una història de persones, és història viva de fe, és comunitat de creients. Així ho certifiquen centenars de celebracions, pregàries, devocions… que expressen el sentit religiós d’un poble.

La introducció és obra, com és lògic, del seu autor, Mn Josep Alanyà. Podríem dir que, llegint la introducció, el lector es pot situar en allò més destacable que anirà explicant detalladament al llarg de setze capítols.

Mn Francisco García, en la seva exposició, va seguir els temes que apareixen insinuats en la introducció; però va incloure temes més desenvolupats en alguns capítols del llibre. Es poden resumir així:

1. Comença amb l’anàlisi de la diacronia religiosa, pastoral y cultural de la comunitat cristiana, en conjunció amb la comu-nitat diocesana, en els darrers segles de la romanització, en l’època visigòtica, durant la dominació sarraïna i en la restau-ració tortosina.

2. En l’Edat Mitjana, l’autor escriu especialment sobre: l’esglé-sia medieval, la sagrera, el dret d’asil i les constitucions de Pau i Treva… Serà ja en temps de l’Alta Edat Mitjana quan apareixen les denominacions “Església prioral” i de “Prior de Flix”, per la relació amb al monestir de Sant Pere de Besalú (Garrotxa gironina) que creà un priorat. El prior de Flix era un

369

monjo de l’abadia benedictina de Besalú. La història d’aquest priorat és motiu d’estudi en allò que es refereix a Flix i al seu “Prior”, una expressió que ha perdurat en el poble fins als nostres dies

3. Ja a finals de l‘Edat Mitjana i entrant en l’Edat Nova, ens trobem amb l’esclat del Cisma d’Occident, la celebració del concili de Trento, la Reforma protestant, la “contrareforma” i l’autèntica Reforma catòlica. Moments molt convulsos per a l’Església. Al llibre de Mn. Alanyà hi ha referències constants que esclareixen la situació de la comunitat parroquial de Flix, sempre des de la documentació que aporta.

4. Seguint amb les insinuacions del pròleg, cal parlar dels canvis socials, de les tradicions i de les creences, del costums ances-trals, etc. de l’època Moderna i Contemporània, que, en cada capítol anirà desgranant amb la força de documents preciosos i il·lustratius (bruixeria, sortilegis, endevinació, obres d’assis-tència, monts de pietat, etc.)

5. Als inicis del segle XIX, el creixement demogràfic plantejava la conveniència o, més ben dit, la possibilitat o no, de cons-truir un nou temple, símbol i llar de la comunitat parroquial de Flix. La pobresa del moment va fer fracassar el projecte. Mai no es va realitzar com tampoc el tram que li faltava a l’esglé-sia renaixentista, accentuant-se el problema de la insuficient capacitat del temple.

6. Al segle XX, Mn. Alanyà contempla els “desastres” de la revolució i guerra de 1936-1939: els arxius foren destruïts i cremats, desapareixent la història documentada de la gent de Flix, els retaules, les imatges, la indumentària, l’orfebreria. La de Flix es convertí en una església despullada i convertida en sala de ball i, més tard, en magatzem de transports, fun-ció a la que adaptaren el temple destruint la portalada antiga, revestint de guix els murs interiors, cobrint les pedres amb morter i elevant el terra gairebé un metre amb terra i formigó, perquè restés al mateix nivell del carrer. “L’edifici, conclou Alanyà, perdé les proporcions…, i l’esveltesa i elegància que en derivaven”. No obstant això, també al segle XX, passada la guerra, el llibre contempla detalladament la reconstrucció de la façana, la construcció del nou campanar, les campanes i el rellotge monumental, la nova casa parroquial, abadia o prioral

370

ALTRES TEMES RELLEVANTS que l’autor del llibre recull en els darrers capítols.

7. En primer lloc, com una atenció a les obres de misericòrdia de l’Església, concretades en la parròquia de Flix, aporta la història documentada de l’Hospital de Pobres, que s’origina al segle XIII, com un lloc de refugi per als pelegrins, d’asil per als pobres i de guariment per als malalts, concreció a Flix de l’Hospital de Santa Maria de la Canònica de Tortosa; un hospital que es transformà per l’administració borbònica al segle XVIII

8. Un altre tema rellevant és el cementiri vell i el nou. El fossar vell formava part de la sagrera; per tant era lloc sagrat i ob-jecte de visita del bisbe. La idea de cementiris nous, allunyats dels nuclis urbans, responia a les necessitats d’espais més grans per a una població que creixia i, també, a les exigències d’higiene i salubritat públiques. Alanyà creu que el nou ce-mentiri, al turó del Calvari, fou construït entre els anys 1850 i 1860. El solar del cementiri vell es destinà en part a la Capella de la Comunió.

9. Dos capítols, amb un relleu un tant sentimental, són els dedi-cats a l’Ermita del Remei y al Col·legi de la Consolació.a) Quant al primer, en parla de la seva ubicació, de la seva

capacitat, de les característiques arquitectòniques i orna-mentals, de la bona distribució de llums, del cor elevat, etc. Tanmateix en parla dels orígens (s. XIII-XIV) com una balma oberta al migdia, i de l’ermita moderna (o santu-ari) dels segles XVIII-XIX. No falta la descripció de la imatge de la Mare de Déu del Remei ni la descripció de la seva restauració; el sentit relacional de l’advocació del Remei, possiblement amb l’Orde de la Santíssima Trinitat i re dempció de captius. Finalment, en parla del saqueig de l’ermita i destrucció de la imatge, així com de la recons-trucció i restauració… tot il·lustrat amb fotos, que carre-guen d’emoció el relat de la presentació i història d’un lloc sagrat com aquest.

b) Del Col·legi de la Consolació se’n parla del seu origen o fundació (1883) com a escola de primer ensenyament per a xiquetes i classe de pàrvuls (nens i nenes) així com de la construcció del nou col·legi (1910) per a què pogués com-plir amb l’objectiu fundacional inicial. En 1936 les religi-

371

oses foren expulsades de la vila. Quan pogueren tornar, el poble de Flix, la seva parròquia i el seu Prior al capdavant, van reconstruir l’edifici i moblar la residència de les ger-manes i les aules del col·legi. Les activitats de la darrera etapa duraren 25 anys fins que l’any 1968 el col·legi tan-cava les seves portes per decisió de la congregació davant la falta de condicions, la falta de recursos i la reducció de l’alumnat

10. El darrer capítol del llibre està dedicat al rectorologi de l’es-glésia prioral. En ell, Mn. Alanyà es remunta al 1308 amb “Frater Bernardus de Pinea”, prior de Flix” i arriba fins a l’any 2003 en què el bisbe Mons. Javier Salinas nomenà Pri-or de Flix i Rector de Riba-roja Mn. Miquel Gasulla Martí. Els immediatament antecessors són aquests: l’actual bisbe de Vic Mons. Romà Casanova (1998-2003) Mn. Marcos Gascón (1993-1998) Mn. Manuel Querol (1972-1993) Mn. Josep Si-risi (1957-1972) Mn. Francesc Xavier Redó (1948-1957) Mn. Agustí Rodríguez (1939-1948) sense oblidar tants i tants vi-caris, els més recents (Mn. Dámaso Ruiz i el recordat Tomás Biarnés que al cel sigui) i els que ja han celebrat les noces d’or: Mons. Xavier Ciuraneta i Mn. Josep Alanyà. A tots ells el nostre reconeixement i a Mn. Alanyà l’admiració per la seva obra i l’agraïment més sincer.

Amb el cant de l’Ave Maria, obra de l’antic Director de l’Orfeó de Flix, Joan Baptista Sabaté, acompanyat per l’orgue, acabà la pre-sentació del llibre. Mn. Alanyà va quedar-se signant exemplars del llibre als qui li ho demanaven.

372

Necrològica

Rev. Josep Sales Cabañes, pvre.19 de maig de 2016

El dia 19 de maig, festa de “Jesucrist Gran Sacerdot per sempre”, Mn. Josep Sales Cabañes fou cridat a la Casa del Pare, a la Residèn-cia Diocesana d’Ancians Sant Miquel Arcàngel.

Havia nascut a la població castellonenca d’Artana, llavors del bisbat de Tortosa, el 16 de juny de 1929. Els seus pares, Bartolomé i Teresa l’educaren en la fe cristiana com als altres tres fills. Josep senti la crida del Senyor cap el ministeri sacerdotal, orientant-se, primer, cap a la Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans del Sagrat Cor de Jesús que fundà Mossèn Sol, iniciant la seva forma-ció a Salamanca. Després la completà al Seminari Diocesà de l’As-sumpció, de Tortosa.

Va ser ordenat prevere el 27 de juny de 1954 pel bisbe Mons. Ma-nuel Moll, a la catedral de Tortosa. Serví a la diòcesi en molts i va-riats ministeris al llarg de seixanta-dos anys. Començà com a Vicari de Sant Jaume d’Enveja (1954-1956) Continuà servint els fidels del Poble Nou del Delta com a rector de l’església (1956-4959) i com a rector ecònom de la parròquia (1959-1962) Traslladat a Godall en 1962 regí la parròquia fins a 1968, any en que començà una llarga activitat a la població de l’Ampolla fins a l’any 2004, etapa en que afegí altres càrrecs i serveis: President de migracions, Administrador parroquial del Perelló, Arxipreste de Deltebre y Consiliari de l’Hos-pitalitat de la Mare de Déu de Lourdes. Podem dir que Mn. José Sales era molt devot de la Mare de Déu sota l’advocació de Lourdes, a on va peregrinar molts anys com a consiliari de l’Hospitalitat i com un més dels nombrosos peregrins diocesans que anualment confor-men, organitzen o participen en els actes de la peregrinació diocesa-na a Lourdes. Un cop jubilat, estigué uns anys ajudant a la parròquia de la Santíssima Trinitat, de Sant Carles de la Ràpita. Retirat a la Residència Diocesana Sant Miquel, encara ajudava tant com podia a la parròquia Sant Blai, de Tortosa.

Precisament a la parròquia Sant Blai es celebrà la Missa exequial, el dia 20 de maig. Presidida pel Sr. Bisbe Mons. Enrique Benavent

373

Vidal i concelebrada per un nombrós grup de preveres diocesans i per alguns amics de la veïna i germana diòcesi de Sogorb-Castelló, va ser participada pels fidels de la parròquia tortosina i de les altres parròquies a les que va servir. Finalment les seves despulles van ser traslladades al seu poble natal, Artana, on reposaran esperant la re-surrecció. El Sr. Vicari General de la nostra diòcesi, Il·lm. José Luis Arín, presidí aquella segona celebració, acompanyant la seva germa-na, Rosita, i familiars.

Tant de bo que, com deia El Sr. Bisbe en l’homilia, les llavors sembrades i escampades durant seixanta-dos anys per Mn Sales do-nen el fruit esperat; perquè la vida d’un prevere no és només viure per al Senyor, sinó morir pel Senyor; i el propi prevere es converteix en gra de blat que cau a terra, mor i produeix fruit. El moment de la malaltia i de la mort és el moment per excel·lència d’una vida sacer-dotal, sempre fidel al ministeri i constant en el servei.

Des del Butlletí Oficial de la Diòcesi, i en nom de tots els que l’apreciaven, donem les gràcies a Mn. Sales, perquè, com diu el re-cordatori exequial: “Ha lliurat un bon combat. Ha acabat la cursa” (2 Tm 4, 7)

375

Gràfica Dertosense, s.l.Cervantes, 21 - 43500 Tortosa Dipòsit Legal: T. - 22-1958

Sumari

BISBATSr. BisbePetició del Sr. Bisbe a la Penitenciaria Apostòlica d’un Any Jubilar per a la diòcesi

de Tortosa, amb motiu de la celebració del 400 aniversari de la Fundació de la Reial Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta .................................................................. 31

Homilia del Sr. Bisbe en la celebració del Jubileu de moviments i associacions laïcals diocesanes, i agrupacions de confraries de Setmana Santa ............................................ 314

Homilia del Sr. Bisbe en la solemnitat del Corpus Christi. Santa Església Catedral de Tortosa, 29 de maig de 2016 ...................................................................................... 317

Paraules de vida: La indulgència jubilar (I) ...................................................................... 320 La indulgència jubilar (II) ..................................................................... 322 La indulgència jubilar (i III) ................................................................. 323 Amoris laetitia (I): Un cant a la família ................................................ 325 Amoris laetitia (II): Un cant a l’amor ................................................... 326 La indulgencia jubilar (I) ...................................................................... 328 La indulgencia jubilar (II) ..................................................................... 329 La indulgencia jubilar (y III) ................................................................ 331 Amoris laetitia (I): Un canto a la familia .............................................. 332 Amoris laetitia (II): Un canto al amor .................................................. 334Activitats de D. Enrique Benavent Vidal, bisbe de Tortosa. Maig 2016 ................................ 335

Secretaria GeneralCessaments i nomenaments. Mes de maig de 2016 ............................................................... 339

Crònica diocesanaLes Filles de la Caritat celebren la festa de santa Lluïsa de Marillac .................................... 340El moviment de Vida Creixent celebra el final de curs .......................................................... 342Jubileu dels moviments laïcals i agrupacions de confraries .................................................. 345Confirmació d’adults a la Catedral ........................................................................................ 348Fiesta de Santa María Josefa del Corazón de Jesús ............................................................... 350Dos clarisas profesan los votos temporales............................................................................ 353Recull de notícies publicades al setmanari “Vida Diocesana”. Mes de maig 2016 ............... 355

TARRACONENSEDecret d’implantació del Catecisme Testimonis del Senyor .................................................. 362Comunicat de la reunió n. 218 de la CET. Tarragona, 6 de maig de 2016 ............................ 364

NOTICIARI I COMUNICATSMons. Carlos Manuel Escribano Subías,

nuevo obispo de Calahorra y La Calzada-Logroño ........................................................ 366

376

Gràfica Dertosense, s.l.Cervantes, 21 - 43500 Tortosa Dipòsit Legal: T. - 22-1958

Presentació del llibre del M. Iltre. Josep Alanyà i Roig: “L’Església i parròquia de l’Assumpció de Maria, de Flix”...................................................................................... 367

NECROLÒGICARev. José Sales Cabañes, pvre ............................................................................................... 372

D i s p o n i b l e

D i s p o n i b l e

D i s p o n i b l e