Embed Size (px)
DESCRIPTION
Â
Citation preview
14
CAPÍTOL 2. EL NOU MAPA POLÍTIC CATALÀ
1. LES ELECCIONS MUNICIPALS DE 1931 I LA FORMACIÓ D’UN NOU
SISTEMA DE PARTITS
El darrer cap de govern de la Monarquia borbònica, abans de proclamar-se la
República, afirmava el 15 d’abril de 1931 que Espanya se n’havia anat al llit
monàrquica i s’havia llevat republicana. No deixa de ser una frase bonica, que
ha tingut força ressò, però que no respon a la realitat. Un canvi de règim com el
que es va produir, no podia ser fruit d’un dia i responia a un moviment de fons
que es venia covant des de feia anys. I els resultats generals de les eleccions
del 12 d’abril de 1931 crec que així ho demostren, com veurem més endavant.
Si això és cert per Espanya, encara ho és més en el cas de Catalunya. Des de
finals de la dècada de 1920, les forces opositores al règim van començar a
donar senyals de poder reorganitzar-se i de construir noves fórmules de
confluència. La victòria republicana del 12 d’abril a Catalunya feia dies que
estava anunciada. A poca gent podia sorprendre, perquè una cosa eren els
desitjos i el que s’expressava públicament, i l’altra la realitat que s’havia viscut
des de començaments de 1930. Això és diferent de pensar que la gent podia
endevinar la magnitud que va tenir i la forma que va prendre, amb la victòria
d’Esquerra Republicana de Catalunya a Barcelona i l’escombrada de la Lliga de
moltes de les poblacions catalanes.
Després de set anys de Dictadura, el 13 de març de 1931,1 el govern dirigit
Juan Bautista Aznar-Cabañas va decidir convocar eleccions municipals com a
sortida a una situació que s’havia tornat insostenible, després del fracàs d’unes
setmanes abans quan s’havia intentat dur a terme les de diputats a Corts, que
l’oposició al règim en bloc va anunciar que boicotejaria, atesa la manca de
garanties que s’oferia a les forces opositores.
Un període tan llarg sense eleccions va convertir aquests comicis en un
plebiscit. Per aquest motiu bona part de la campanya es va plantejar com una
alternativa entre la Monarquia i la República. Aquest fet combinat amb les
transformacions del moviment polític republicà a què acabem de fer referència,
va facilitar també que en bona part de les poblacions catalanes es
conformessin coalicions àmplies de les forces republicanes de cada nucli, de
composició variada, en funció de la realitat de cada territori i de cada població.
S’ha atribuït l’existència d’un predomini de la coalició entre el Partit Catalanista
Republicà i Esquerra Republicana de Catalunya, ambdós partits creats
1 Gaceta de Madrid, 16-3-1931.
15
setmanes abans de les eleccions.2 Però el cert és que hi va haver una àmplia
varietat de combinacions i les dades que he pogut recopilar així ho demostren.
Així, en onze de les quaranta-set ciutats que conté la taula 2.1 hi va haver dues
o més candidatures republicanes, de les quals en quatre ERC i PCR es van
acabar enfrontant. Entre les sis poblacions restants els enfrontaments van ser
diversos. Així, a Sant Feliu de Llobregat es presentaren el Centre Republicà
Català Federal, entitat que s’adherí a ERC, i Esquerra Administrativa que
segurament amaga una candidatura del PCR. A Figueres, tal i com he
esmentat, les candidatures republicanes foren la de la Federació Republicana
Socialista de l’Empordà, entitat que havia participat a la Conferència
d’Esquerres Catalanes, i una candidatura del Centre Republicà Federal que
incloïa federals, radicals i membres del PSOE; i en algunes altres ciutats –
l’Hospitalet de Llobregat, Sabadell i Balaguer, per exemple- les candidatures
anti-dinàstiques foren una coalició de les forces republicanes i socialistes
enfrontades a les dretes i a una altra promocionada pel Bloc Obrer i Camperol.
A Badalona, la tercera ciutat de Catalunya es van presentar dues candidatures
republicanes: una que agrupava els republicans catalanistes del PCR i d’ERC i
l’altra que agrupava els sectors republicans espanyolistes com el PRR,
Federals, Dreta Republicana, Partit Republicà Radical Socialista i Centre
Republicà.
Tanmateix, el que predominà a la majoria de poblacions van ser les coalicions
de les forces republicanes d’esquerres i socialistes amb composició diversa, la
qual variava en funció de les realitats locals. Per posar dos exemples, a Vic la
candidatura republicana fou promoguda pel Partit Catalanista Republicà i va
incloure a les seves llistes membres d’organitzacions obreres –sense
especificar-ne quines-3 A les Terres de l’Ebre, per la seva banda, les coalicions
republicanes i d’esquerres van ser impulsades pels seguidors de Marcel·lí
Domingo i a Tortosa el Centre d’Unió Republicana va ser el pal de paller de la
Candidatura Republicano-Obrera.4
2 Isidre MOLAS, Lliga Catalana. Un estudi d’estasiologia. Volum primer: Lliga Regionalista, Lliga
Catalana. Un partit catalanista. L’estructura del partit: la base humana, Barcelona: Edicions 62, 1972, 175.
3 Diari de Vich, 13-4-1931.
4 El Pueblo. Órgano de la coalición republicano-socialista, Tortosa, 14-3-1931 i Eva
CASTELLANOS, El Republicanisme a les Terres de l'Ebre, Barcelona: Fundació Josep Irla, 2007.
16
Taula 2.1. Formacions republicanes presentades als principals municipis
de Catalunya el 12 d’abril de 1931
Municipi Formacions o coalicions
Amposta Coalició republicana: hegemonia del PRRS
Badalona Coalició d'Esquerres: Centre Republicà Català+PCR+USC Aliança Republicana: PRR+Centre Federal+Dreta Republicana+Partit Republicà Radical Socialista+Centre Republicà
Balaguer Coalició Republicana: Centre Català Republicà (PCR)+Centre Republicà Radical (PCR) Bloc Obrer i Camperol
Banyoles Coalició Republicana: PF+PCR+Ind.
Barcelona Esquerra Republicana de Catalunya i Unió Socialista de Catalunya Partit Catalanista Republicà Coalició Republicano-Socialista: Partit Republià Radical i Partit Socialista Obrer Espanyol Radicals dissidents Republicans diversos Bloc Obrer i Camperol Partit Comunista de Catalunya
Berga Ateneu Catalanista Republicà (PCR)
La Bisbal d'Empordà Coalició d'esquerres: PRF+EC+PCR+Ind.
Les Borges Blanques Partit Republicà Radical?
Cervera Coalició Republicana: Centre Obrer Instructiu d'Unió Republicana (ERC)+Acció Catalana Republicana (PCR)
Falset Bloc Republicà Socialista
Figueres Federació Republicana Socialista (ERC) Centre Republicà Federal: PRF+PRR+PSOE
Gandesa Coalició d'esquerres: Centre Republicà Socialista i altres d'esquerres
Girona Coalició Republicana: Centre d'Unió Republicana (ERC)+PCR
Granollers PCR
ERC
L'Hospitalet de Llobregat Coalició Republicana: Unió Republicana+Partit Republicà Federal+PRR Candidatura Obrera Republicana (Partit Comunista de Catalunya)
Igualada Centre Republicà (ERC)
Acció Catalanista Republicana (PCR)
Lleida Coalició Republicana: Joventut Republicana+PRR+Estat Català+PCR+Dreta Liberal Republicana
Manresa Concentració Republicana: Unió Catalanista Republicana (PCR)+Fraternitat Republicana Radical+Estat Català+USC+PSOE+Unió de Rabssaires Federació Social Republicana
Mataró Candidatura Republicano-Socialista: PCR+Centre Republicà Federal+PSOE
Mollerussa Sense dades
Móra d'Ebre Sense dades
Montblanc Associació d'Esquerra Republicana de Catalunya
17
Municipi Formacions o coalicions
Olot Concentració d’Esquerra Republicana Obrera Catalanista: Centre Obrer+Concentració Republicana+Casal Català (PCR).
Palafrugell Coalició d'esquerres: PCR+PRF
El Pont de Suert Eleccions per article 29
Puigcerdà Sense dades
Reus Coalició d'esquerres: Foment Nacionalista Republicà (ERC)+PCR+Centre Autonomista Republicà (ERC)+PSOE
Ripoll Sense dades
Sabadell Coalició d'Esquerres Republicanes: Círcol Republicà Federal+ERC+Fraternitat Republicana Radical Bloc Obrer i Camperol
Sant Boi de Llobregat Coalició d'esquerres:
Sant Feliu de Llobregat Centre Republicà Català Federal Esquerra Administrativa
Santa Coloma de Farners PCR
Santa Coloma de Gramenet
Coalició d'Esquerres: PCR, PRR, Independents
La Seu d'Urgell Partit Catalanista Republicà
Solsona Coalició Republicana Catalanista
Sort Eleccions per article 29
Tarragona Coalició Republicana Socialista: Centre Republicà Democràtic Federal (ERC)+PCR+PSOE+USC
Tàrrega Sense dades
Terrassa Bloc Catalanista Republicà: Casa del Poble (Fraternitat Republicana/ERC)+Centre Obrer Republicà+Centre Català Republicà (PCR) Associació Catalanista
Tortosa Candidatura Republicano Obrera
Tremp Partit Catalanista Republicà
Valls Conjunció Republicana Catalanista: Republicans diversos+PCR
El Vendrell Coalició Republicana: Centre Republicà Nacionalista (ERC)+PCR
Vic Coalició d'esquerres: PCR+obrers
Vielha e Mijaran Eleccions per article 29
Vilafranca del Penedès Pacte d'Esquerres: PRR+ERC+BOC Bloc Catalanista: PCR
Vilanova i la Geltrú Coalició Republicana Catalanista: Centre Democràtic Federalista (ERC)+Centre d'Esquerra-Estat Català (ERC).
Font: vegeu apèndix I.
En definitiva, el caràcter evident d’un plebiscit sobre la validesa de la
Monarquia borbònica que tenien aquestes eleccions va afavorir la unitat
electoral de les forces republicanes i, al mateix temps el seu caràcter local va
permetre que la combinació de possibilitats fos múltiple i diversa, ajustada a la
realitat de cada població. Diferent era el cas de Barcelona. En ser la capital de
Catalunya, el que passés a la ciutat seria el que determinaria l’hegemonia
política al país, de manera que la dispersió de les opcions fou relativament gran
tant en el camp dinàstic com en el republicà, més en aquest darrer que en
18
l’altre. La Rambla de Catalunya informava d’una “pluja de candidats” i
informava que pel camp dels dinàstics es presentava la Lliga Regionalista
(candidatura completa), els liberals presentaven quinze candidats i fraccions
diverses de les dretes uns altres nou candidats. El camp republicà es
presentava més dispers: Partit Catalanista Republicà, Esquerra Republicana de
Catalunya-Unió Socialista de Catalunya, la Coalició Republicano Socialista
(PRR i PSOE), quatre candidats radicals dissidents, deu candidats
“Republicans de la Porta Ferrissa”, el Bloc Obrer i Camperol i el Partit
Comunista de Catalunya. La Rambla ironitzava sobre aquesta dispersió tot
dient que:
“Si considerem que els electors dinàstics no votaran els candidats anti-dinàstics i viceversa, hem de convenir que la força republicana deu ésser formidable, quan els republicans, no solament es veuen amb forces per a donar la batalla a llur enemic comú, sinó que els sobra encara força per a disputar-se les regidories entre ells, donant ja per esmicolades les pretensions dels dinàstics. Diumenge a la nit, veurem si aquests optimismes són fonamentats.”5
La campanya electoral, en general, girà sobretot entorn la necessitat d’un canvi
de règim, o no. Tanmateix, algunes forces, com la Lliga i el Partit Catalanista
Republicà van voler accentuar el seu caràcter de bons gestors, especialment a
la ciutat de Barcelona. 6 Això també es traslladà a algunes poblacions de
comarques. A Granollers, per exemple, el setmanari Política, del Partit
Catalanista Republicà es preguntava per si s’havia de presentar un programa
electoral o un programa administratiu per concloure que “ens empenyem a
llançar-nos a la palestra sota l’advocació d’aquest mot POLÍTICA, tot donant-li
la seva equivalència justa i per mantenir-la valentment, o per dir-ho més clar,
per revaloritzar-lo i fer que el nostre esforç es situï en el lloc que li correspon. I
és per això, que enfront de la lluita que s’aveïna diem: Programa electoral?
Programa administratiu? POLÍTICA que vol dir: ART DE BEN GOVERNAR ELS
POBLES”. 7 Però en la majoria de poblacions on hi va haver confrontació
electoral la lluita es plantejà en termes de la necessitat d’un canvi polític, és a
dir per l’adveniment de la República, la constitució d’un règim de llibertats i
l’amnistia dels presos polítics i socials, o en contra d’aquesta posició.
El que sí que era evident és que en aquells municipis on hi hauria combat
electoral, la participació seria alta. En moltes de les poblacions del país, els
mitjans locals o comarcals informaven del bullici amb motiu de les eleccions. La
descripció de la majoria dels mítings ens mostra un elevat grau de participació,
independentment dels resultats que s’obtinguessin posteriorment. A Girona, el
5 La Rambla de Catalunya. Esport i Ciutadania, 6-4-1931.
6 Sobre aquest aspecte vegeu Isidre MOLAS, El sistema de partits polítics a Catalunya, 1931-
1936, Barcelona: Edicions 62, 1972; Joan B. CULLA I CLARÀ, El catalanisme d'esquerra: del grup de "L'Opinió" al Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra : 1928-1936, Barcelona: Curial, 1977; Montserrat Baras i Gómez, Acció Catalana :1922-1936, Barcelona: Curial, 1984.
7 Política. Setmanari Catalanista Republicà, Granollers, 8-4-1931.
19
dia 10 se celebrà un míting final dels republicans del qual s’afirma que abans
de l’hora d’inici “palcos, butacas, pasillos, paraíso, estaba todo apretujado de
concurrentes.” A les Terres de l’Ebre, els marcel·linistes van fer una veritable
demostració de força en organitzar actes i mítings a gairebé tots els municipis.
A Amposta –sempre segons fonts republicanes- “no bajarían de cuatro mil
personas las que acudieron al llamamiento de los republicanos para escuhar la
palabra que les dirigieron los oradores”; en aquest districte era habitual fer tres i
quatre mítings el mateix dia i així es feu el diumenge 29 de març amb actes a
Gandesa, a Vilalba dels Arcs i a Batea i en tots sembla que la participació fou
molt alta. A Montblanc, capital de la Conca de Barberà, la mobilització de les
esquerres també fou intensa: l’Associació d’Esquerra va fer un acte a cada un
dels pobles agregats –Prats, Prenafeta i Lilla- i dos mítings a la vila amb gran
assistència de públic. A Tarragona s’informava del míting de les esquerres tot
dient que “la concurrència de públic en aquest acte polític fou tan
extraordinària, que foren molts els que no pogueren entrar-hi, per ésser plena
la sala fins als corredors i el vestíbul. Afegirem avui que a concepte de
l’empresari del teatre, la quantitat d’oients passava potser de les tres mil
persones. En el que no hi ha dubte és que cap dels actes polítics celebrats fins
avui a Tarragona no ha reunit ni de molt aquesta gernació adicta”.8
El caràcter de doble plebiscit que tenien les eleccions a Barcelona i el nombre
crescut de candidatures van fer que actes i mítings es multipliquessin arreu de
la ciutat. La gran profusió d’actes l’expressava Andreu Avel·lí Artís –
Sempronio– al setmanari Mirador amb el títol “Barcelona-Míting”, tot afirmant
que el “termòmetre registra els quaranta graus de febre. Una floració enyorada:
manifestos, programes, cartells, mítings... Sobretot, mítings.” Tot seguit
procedia a descriure’ns diversos d’aquests actes. Al Cinema Frègoli un acte del
Partido Liberal Catalán –amb poca assistència de públic, això sí de la gent
distingida de Barcelona–; un de la Lliga, en un ateneu de barriada, ironitzant
sobre els “joves” de Cambó, amb un públic poc donat als lirismes, que s’intueix
nodrit per comerciants del barri –“el graner del xamfrà, l’adroguer de més avall”
–; un altre del Partit Catalanista Republicà, en un cafè de suburbi i amb la
presència dels joves oradors del partit (Bellmunt, Regàs, Thió, Rodès, Martí
Esteve), els quals gràcies “a l’entusiasme i als taxis, en una mateixa nit parlen a
la Barceloneta, a Sans, al Poble Sec i a Sant Martí.” Continua descrivint el
míting de la CNT al Palau de Belles Arts, en el qual el sindicat refermava el seu
apoliticisme i a aquest contraposava el míting del Bloc Obrer i Camperol, que
va fer al Teatre del Bosc, en el qual es feren alguns crits a favor de Sandino –
l’heroi revolucionari nicaragüenc. L’article acaba descrivint el míting d’Esquerra
Republicana al Teatre Espanyol en el qual participà “l’antitesi de les girls:
8 El Autonomista. Diario republicano de avisos y noticies, Girona, 11-4-1931; El Pueblo. Órgano
de la coalición republicano-socialista de Tortosa, Tortosa, 4-4-1931 i 10-4-1931; Renovació. Quinzenal d’esquerra de la Conca de Barberà, Montblanc, 19-4-1931; Diario de Tarragona, Tarragona, 11-4-1931.
20
Francesc Macià”: un acte ple de públic a vessar i on Macià va usar tots els seus
recursos emocionals de manera que “El teatre en pes va vers Macià. L’escenari
és assaltat, i al coll del cabdill es pengen les cabelleres i les corbates
romàntiques d’Estat Català, i també, ondulacions de noies molt 1931. Els amics
han de fer cordó al seu voltant, per evitar que el poble el faci miques, amb
l’objecte d’endur-se’n a casa un bocí d’aquella pell colrada, com fan amb la tela
dels avions que han travessat l’Atlàntic”.9
Cal tornar a insistir en la importància cabdal de les eleccions a Barcelona. Aquí,
el resultat no era previsible, tal i com afirma Isidre Molas. Sobretot perquè els
set anys de dictadura suposaven que en aquestes eleccions s’hi incorporaven
un bon nombre de joves que no havien tingut activitat política prèvia i que, en
general, si n’havien tingut havia estat lluitant contra la Dictadura. Molas ens
assenyala, a més, l’optimisme amb què la Lliga rebia aquests comicis.10 El
setmanari Mirador, recollint la incertesa del resultat, es preguntava “Qui
guanyarà?”. Després d’assenyalar la disparitat de candidatures -234 candidats
per 50 escons-, reduïa la disputa a quatre partits: la Lliga, el Partit Catalanista
Republicà, l’Esquerra Republicana–Socialista i els radicals. A la pregunta que
es formulaven en el títol no gosaven respondre i per això van preguntar a
diversos candidats. Les respostes van ser força dispars i resumeixo les de tres
persones que van gosar fer-ne a la taula següent:
Taula 2.2. Previsions electorals a l’abril de 1931
Candidat Lliga PCR ERC CR-S Altres
Manuel Sagnier (Lliga) 20 15 10 5 Martí Esteve (PCR) 11-14 20-24 7-8 3-4 Anònim (PCR) 9-12 22-31 0-3 6-15 0-3
Font: Mirador. Setmanari de Literatura, Art i Política, Barcelona, 9-4-1931.
Els d’Esquerra no gosaven fer previsions però Joan Casanovas considerava
que traurien un mínim de 20.000 vots i els radicals tampoc no en feien, encara
que tot i la seva desunió, algunes veus afirmaven que tindrien 10 regidors,
mentre que Jordi Arquer –del Bloc Obrer i Camperol- afirmava categòricament
que l’Esquerra Republicana-Socialista no trauria cap regidor i que ells
obtindrien 6.000 vots. Com veiem, a la pràctica els que gosaven fer previsions
donaven per feta una lluita entre la Lliga i el Partit Catalanista Republicà i la
resta de formacions quedaven com a comparses d’aquests dos grups. En cap
cas, es preveia la victòria de la llista d’Esquerra Republicana amb membres de
la Unió Socialista.
El que era prou evident arreu del país és que les forces republicanes havien
aconseguit ja una mobilització força considerable i que, amb tota probabilitat,
9 Mirador. Setmanari de Literatura, Art i Política, Barcelona, 2-4-1931.
10 Isidre MOLAS, Lliga Catalana. Volum primer..., 171.
21
s’imposarien amb claredat respecte de les candidatures monàrquiques. De tota
manera, parlar dels resultats electorals del 12 d’abril presenta diversos
problemes. El primer, és el fet que un terç dels regidors a tot Espanya van
adquirir el seu càrrec per la via de l’article 29, segons el qual quedaven escollits
directament els candidats que no tinguessin competència, això suposa una xifra
de 29.804 regidors. L’altre problema és que no es va fer una publicació dels
resultats municipi a municipi. Només l’Instituto Nacional de Estadística va
aportar dades agregades per província uns anys després del 1931, a l’Anuario
Estadístico de España. Shlomo Ben Ami fa una crítica a les dades de
l’Anuario.11 Amb bon criteri, considera que les filiacions referents als regidors
elegits mitjançant l’article 29 que dóna la publicació de l’INE són irreals i gens
concordants amb el que sabem sobre la implantació del caciquisme a Espanya.
Ben Ami treballa amb una mostra de 22.129 regidors i li surten els següents
números: 18.041 monàrquics, 2.592 republicans, 921 constitucionalistes, 215
tradicionalistes.
Mapa 2.1. Municipis en què foren escollits els regidors per l’article 29
totalment o parcialment. Catalunya 1931
Font: Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 22-5-1933.
En el cas de Catalunya, però, podem fer-nos una idea de l’abast territorial que
va suposar la proclamació del dia 5 d’abril de 1931 perquè la Generalitat va
decretar, l’any 1933, la constitució de comissions gestores en tots aquells
11
Shlomo BEN-AMI, Los Orígenes de la Segunda República: anatomía de una transición, Madrid: Alianza Editorial, 1990, 333-337.
22
municipis en què els regidors haguessin estat escollits totalment o parcial per
aquesta via. Tot i que no dóna indicacions sobre la composició anterior dels
diversos ajuntaments, la informació ens permet dibuixar un mapa que ens
aproxima a la força del caciquisme a les portes de la proclamació de la
República. El cert és que dels 1.062 municipis que hi havia a Catalunya, en 500
(el 47%) els ciutadans van quedar privats del vot. Aquesta xifra, que pot
semblar escandalosa, queda matisada quan parem atenció al cens electoral:
aquests municipis només representaven en total 115.778 electors, és a dir
només un 15% del cens total que tenia Catalunya el 1931.12 En la seva majoria
són municipis molt petits, amb una mitjana d’electors de 238. Malgrat l’àmplia
extensió territorial de l’elecció per l’article 29, que afectà tots els districtes
judicials existents en aquell moment, sense excepció, el cert és que la
concentració més gran es dóna en la zona nord de la circumscripció de Lleida,
especialment a les comarques pirinenques d’aquesta demarcació. De fet, de
les 41 capitals comarcals en què dividim actualment Catalunya, només en tres
hi va haver elecció per l’article 29 i aquestes tres eren justament dins d’aquesta
regió: el Pont de Suert (Alta Ribagorça), Sort (Pallars Sobirà) i Viella (Vall
d’Aran).
Tanmateix, no podem establir una relació mecànica entre la proclamació de
regidors per l'article 29 i caciquisme. En moltes poblacions els republicans van
poder imposar-se en candidatures úniques. Aquest és el cas, per exemple, del
districte de Tortosa. Així el diari El Pueblo, informava que als municipis de
l'Ametlla, el Perelló, Xerta i Pratdip la proclamació de regidors ja havia donat
majories republicanes, cosa que donava peu a l'esperança per a l'elecció del
diumenge següent.13 A l'altre extrem del país, a Llagostera (Alt Empordà), La
Vanguardia informava que els 12 regidors proclamats eren tots republicans.14
De manera que és probable que en aquelles zones del país on el
republicanisme s'havia organitzat en els anys anteriors, el caciquisme tampoc
pogués imposar-se mitjançant un dels mètodes habituals emprats abans de
1923.
Pel que fa als resultats dels regidors electes amb votació popular, Ben Ami
menysté les dades de l’Anuario adduint que la seva mostra de 18.153 regidors
dóna una clara majoria als monàrquics (11.000), als quals caldria afegir els
“constitucionalistes” (802) sobre els republicans (5.321) i resten una sèrie de
regidors que eren qualificat d’”altres” (1.030); per Ben Ami, és impossible que
els 32.515 regidors restants haguessin caigut majoritàriament de la banda dels
republicans. A banda del problema de la filiació, les dades de Ben Ami
12
Les dades del cens corresponen a les de les eleccions del 28 de juny de 1931 les hem extret de M. VILANOVA, Atlas electoral...
13 El Pueblo, 10-4-1931. A l'Ametlla s'havien proclamat 4 republicans i 3 independents, al
Perelló 9 republicans i 3 monàrquics i a Pratdip i Xerta tots els regidors eren republicans.
14 La Vanguardia, 22-4-1931.
23
procedeixen del Ministerio de la Gobernación per la qual cosa cal pensar en la
possibilitat que la informació que enviessin les autoritats locals fossin les més
favorables als interessos de l’Estat. Cal no oblidar, que el mateix ministre el dia
10 d’abril va fer públics uns resultats de les poblacions de més de 6.000
habitants que donaven la suma de 13.000 monàrquics i 1.300 anti-monàrquics,
que res té a veure amb les dades que proporciona el mateix Ben Ami i que el
governador havia de saber amb precisió, la qual cosa ens fa entendre que
aquella informació va ser feta pública amb la clara intenció de desmoralitzar els
electors republicans a dos dies dels comicis.15 Al cap i a la fi, si considerem que
l’epígraf d’”altres” de les dades de l’Anuario corresponen a partits com la Lliga o
el PNB i a altres forces no republicanes, els resultats dels republicans respecte
els altres són força ajustats.
En definitiva, per afrontar l’anàlisi dels resultats per al conjunt de l’Estat
espanyol he preferit usar les dades de l’Anuario. En el cas de Catalunya, en
canvi, usaré una mostra de 135 municipis, dels quals sabem el cens electoral
de 118. Aquests darrers representen el 59% del cens electoral català de 1931.
Això vol dir que la meva mostra pot arribar encara a una representació del 65 o
el 70% del cens, atès que entre els mancats de dades del cens hi ha municipis
tan importants com Badalona, Sant Boi de Llobregat o Cornellà de Llobregat.
De fet, la mostra representa el 68% de la població de Catalunya. Sigui com
sigui, els 1.731 regidors de la mostra representen un 35% dels regidors elegits
per votació popular. La mostra es pot consultar a l'Apèndix 1. Tot i la
irregularitat de la mateixa, amb circumscripcions més representades que
d’altres, em sembla suficientment aclaridora. El fet de comptar amb un bon
nombre de publicacions periòdiques digitalitzades i amb un ampli ventall de
monografies locals que, en els darrers anys, han tractat el període republicà,
m’ha permès reconstruir uns resultats que mai no han estat publicats abans de
manera agregada.
Finalment, arribà el dia 12 d’abril. La jornada va transcórrer molt animada
pràcticament arreu del país, amb una àmplia participació. Les descripcions de
la jornada electoral són bastant escadusseres, atès que l’acceleració dels fets a
partir que es van saber els resultats electorals, va provocar que l’atenció de la
premsa es desviés més cap a la proclamació de la República que cap a la
jornada electoral. Tanmateix, aquesta la podem resumir amb el que deia el
Diari de Tarragona:
“Los elementos derechistas han recibido con lo ocurrido el domingo, dos grandes sorpresas. La primera, es el triunfo aplastante de las izquierdas. La segunda, acaso no menor que la primera, es la de hallarse con que un resultado de una fuerza revolucionaria tan patente, se ha obtenido en la inmensa mayoría de las localidades españolas, dentro del orden más perfecto; siendo así que aquellos
15
ABC, Madrid, 11-4-1931. Isidre Molas dóna la xifra de 10.700 monàrquics i 1.300 anti-monàrquics (Isidre MOLAS, Lliga Catalana. Volum primer..., 171).
24
elementos derechistas suponían que la consecuencia inmediata de un triunfo republicano, había de ser la realización de los más graves alborotos.
“No ha ocurrido nada de esto, y de ahí su asombro. Sin embargo, quien conozca a fondo la psicología de nuestro pueblo y lo que ha sido hasta hace poco la política consagrada como habitual por el régimen, lo ocurrido es de una lógica diáfana. Las elecciones pasadas se han efectuado dentro del orden, porque han sido amparadas por la legalidad.”16
Aquest ambient es va anar repetint pràcticament municipi per municipi, allà on
se celebraven eleccions. Així, en un municipi petit com Camprodon, al Ripollès,
s’afirmava que la jornada havia transcorregut “amb un entusiasme mai vist a la
nostra vila, però amb una noblesa i sensatesa que fan honor a Camprodon,
s’han celebrat les eleccions municipals. És una data que tots recordarem amb
fruïció per la correcció amb què es portà a cap la lluita.”17
Les dades de participació també corroboren aquesta àmplia afluència de
votants. Excepte a la de Barcelona-província, a la resta de circumscripcions la
participació va estar bastant per sobre de la mitjana d’eleccions a corts
celebrades des de 1901 –any en què va irrompre a l’escena política la Lliga
Regionalista– fins a 1923. Malgrat que comparem unes municipals amb
eleccions legislatives, la comparació em sembla pertinent, atès el caràcter
especial que van tenir les del 12 d’abril. A Barcelona ciutat, l’afluència
d’electors a les urnes va ser altament significativa, prop de 18 punts
percentuals per sobre de la mitjana. Cal recordar que en les darreres eleccions
abans de la instauració de la Dictadura, celebrades el 1923, la participació a
Barcelona ciutat va ser tan sols del 37,7 per cent. I això encara és més
significatiu si tenim en compte que d’acord amb el que diuen Balcells, Culla i
Mir la fiabilitat de les dades de participació a les àrees rurals genera grans
dubtes, a causa de les manipulacions que el caciquisme exercia en els
processos electorals.18
Taula 2.3. Participació electoral el 12 d’abril de 1931
Barcelona
Capital Província Girona Lleida Tarragona
Corts: mitjana 1901-1923 41,2 63,0 67,8 66,8 64,9
Municipals 12-4-1931 59,0 63,0 75,0 72,0 66,0
Fonts: Isidre MOLAS, Lliga Catalana. Un estudi d’estasiologia. Volum primer: Lliga Regionalista, Lliga Catalana. Un partit catalanista. L’estructura del partit: la base humana, Barcelona: Edicions 62, 1972, 174 i Albert BALCELLS, Joan B. CULLA i Conxita MIR, Les Eleccions generals
16
Diario de Tarragona, Tarragona, 14-4-1931.
17 El Muntanyenc. Periòdic quinzenal, Camprodon, 19-4-1931.
18 Albert BALCELLS, Joan B. CULLA i Conxita MIR, Les eleccions generals a Catalunya de 1901 a
1923: relació dels resultats electorals de 1869 a 1899, Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 1982, 380.
25
a Catalunya de 1901 a 1923: relació dels resultats electorals de 1869 a 1899, Barcelona:
Fundació Jaume Bofill, 1982, 379.
Si fem cas de l’Anuario Estadístico, informació que resumeixo a la taula 2.4, la
victòria correspongué als republicans de manera clara. Hom coincideix en la
victòria de les forces republicano-socialistes a les capitals de província i a les
poblacions més grans. Tot i amb això, en algunes regions espanyoles, com
Galícia, Andalusia, Cantàbria o Extremadura, les forces republicanes van sortir
clarament derrotades. Pel que es refereix als Països Catalans, la victòria
republicana va ser clara al País Valencià, encara que a Alacant els republicans
van anar més frec a frec amb els monàrquics. A les Illes, la victòria va caure de
la banda de les forces monàrquiques. Catalunya, que des de començaments de
segle XX ja tenia una dinàmica política diferent a la resta de l’Estat espanyol, el
nombre de regidors electes es va decantar per les forces republicanes en major
mesura que als altres territoris de la monarquia.
Taula 2.4. Filiació política dels regidors electes el 12 d’abril de 1931 a
Espanya
Nombre de regidors
Republicans Socialistes Monàrquics Comunistes Altres No consta Total
Catalunya 3.219 114 279 8 1.014 254 4.888
Barcelona 1.155 29 106 2 429 197 1.918
Girona 705 56 25 1 180 967
Lleida 835 6 24 5 208 1.078
Tarragona 524 23 124 197 57 925
País Valencià 2.033 279 1.119 2 397 238 4.068
Alacant 457 139 373 109 105 1.183
Castelló 384 35 263 60 63 805
València 1.192 105 483 2 228 70 2.080
Balears 94 14 386 2 103 48 647
Resta d'Espanya 15.082 3.519 11.186 45 7.641 3.592 41.065
Total 20.428 3.926 12.970 57 9.155 4.132 50.668
Percentatge
Republicans Socialistes Monàrquics Comunistes Altres No consta Total
Catalunya 65,9 2,3 5,7 0,2 20,7 5,2 100,0
Barcelona 60,2 1,5 5,5 0,1 22,4 10,3 100,0
Girona 72,9 5,8 2,6 0,1 18,6 0,0 100,0
Lleida 77,5 0,6 2,2 0,5 19,3 0,0 100,0
Tarragona 56,6 2,5 13,4 0,0 21,3 6,2 100,0
País Valencià 50,0 6,9 27,5 0,0 9,8 5,9 100,0
Alacant 38,6 11,7 31,5 0,0 9,2 8,9 100,0
Castelló 47,7 4,3 32,7 0,0 7,5 7,8 100,0
València 57,3 5,0 23,2 0,1 11,0 3,4 100,0
26
Balears 14,5 2,2 59,7 0,3 15,9 7,4 100,0
Resta d'Espanya 36,7 8,6 27,2 0,1 18,6 8,7 100,0
Total 40,3 7,7 25,6 0,1 18,1 8,2 100,0
Font: Anuario Estadístico de España. Año XVIII. 1932-1933, Madrid: Imprenta de Rivadeneira
(S.A.) artes gráficas, 1934.
Catalunya, doncs, presentà una situació clarament diferenciada de la resta de
territoris sota domini de la Monarquia borbònica i el triomf republicà sembla ser
generalitzat a tot el territori. Ja he advertit, però, de les dificultats que presenten
els resultats d’aquestes eleccions. Els resultats que es mostren a l’Anuario
Estadístico presenten el dèficit de ser excessivament agregats i, en segon lloc,
hi ha el problema de les filiacions polítiques que són molt genèriques. En
aquest sentit, la mostra a què m’he referit abans permet afinar una mica més
l’anàlisi, tot i que les disparitats de denominacions que apareixen a la premsa i
el fet que moltes vegades les coalicions que es presentaren –de dretes o
d’esquerres– no especificaven la filiació dels seus integrants dificulten situar els
regidors en la seva família política. Els resultats de la mostra (resumida a la
taula 2.5) confirmen que la victòria republicana va ser clara pràcticament a tot
el territori, tot i que de manera desigual. En general, doncs, les forces
republicanes coalitzades van superar els monàrquics amb diferències àmplies.
Tot i amb això, hi va haver algunes zones del país on la Lliga i altres forces
monàrquiques van poder plantar cara a la marea republicana, com és el cas de
la regió de l’Ebre, especialment a la comarca del Montsià, o la Catalunya
central (a l’Anoia i al Berguedà, per exemple) i, en menor mesura, en algunes
ciutats de la circumscripció de Girona, com Olot.
Taula 2.5. Regidors elegits a Catalunya per regions en una mostra de municipis de Catalunya, 12 d’abril de 1931
Regidors Percentatge
Barcel-ona c.
Barce-lona p. Girona Lleida
Tarra-gona
Barcel-ona c.
Barce-lona p. Girona Lleida
Tarra-gona
ERC-USC 42 136 50 20 41 33,6 16,3 18,9 12,3 11,9
PCR 6 176 27 28 30 4,8 21,1 10,2 17,2 8,7
PRR 23 35 0 13 0 18,4 4,2 0,0 8,0 0,0
Federals 2 28 16 0 4 1,6 3,4 6,0 0,0 1,2
Altres 10 164 79 51 129 8,0 19,7 29,8 31,3 37,5
Total republicans 83 539 172 112 204 66,4 64,6 64,9 68,7 59,3
Lliga 42 154 33 14 64 33,6 18,5 12,5 8,6 18,6
Altres monàrquics 0 141 60 37 76 0,0 16,9 22,6 22,7 22,1
Total monàrquics 42 295 93 51 140 33,6 35,4 35,1 31,3 40,7
Total 125 834 265 163 344 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0
Fonts: vegeu Apèndix 1.
Des del punt de vista dels resultats generals, el que queda clar és que les
eleccions del 12 d’abril certificaren la victòria del republicanisme d’esquerres
27
catalanista –englobant aquí el centre esquerra. La suma dels regidors d’aquells
que en coneixem la filiació i que corresponen al PCR i al bloc ERC-USC és
més gran, fins i tot, que la que s’amaga sota l’epígraf d’”Altres”, on hem posat
tant aquells regidors que foren elegits dins de coalicions republicanes i dels
quals no sabem la filiació com el d’altres forces republicanes o socialistes com
el PRRS o el PSOE. De fet, les dades de l’Anuario certificaven la debilitat del
socialisme català (i aquí s’hi inclouen tant la USC com el PSOE). Dins les
forces republicanes, tret del districte de Tortosa, on dominava el Marcel·linsme,
el republicanisme catalanista d’esquerres es repartí el pastís territorial, amb
dominis diversos. Així, ERC-USC domina a la regió de Barcelona on va obtenir
la majoria a la capital de Catalunya (25 regidors) i bons resultats en municipis
com l’Hospitalet de Llobregat (8, amb la majoria de la coalició formada), Molins
de Rei (on es presentà la Federació Obrera, amb majoria de membres de la
USC), Sant Feliu de Llobregat (9), Malgrat (7 dels 11 regidors en joc), Mataró (6
regidors), Pineda (10 regidors, també amb forta influència de la USC), a Rubí
(10) i a Terrassa (8 regidors). També l’àrea de Girona fou de forta influència
d’ERC. La presència del Partit Republicà Federal Nacionalista de les
Comarques de Girona i de la Federació Republicana Socialista de Figueres es
fa evident amb la victòria a Girona ciutat (11 regidors del Centre d’Unió
Republicana) i a Figueres (12 de la FRS), però també en poblacions com
Palamós (10) o Sarrià de Ter (9). Penso que encara augmentaria el gruix dels
regidors d’ERC a la regió si sabéssim del cert la filiació del aplegats en l’apartat
“altres”. Al Camp de Tarragona i al Penedès és la presència estesa a bona part
del territori el que donà força a ERC, més que grans èxits. Tot i amb això no
són menyspreables els 15 regidors de Vilanova i la Geltrú, els 8 de Valls o els 6
de Sant Quintí de Mediona. Reus i la seva zona d’influència, fou també un àrea
de forta implantació del partit de Macià i Companys, sobretot al Baix Camp (11
regidors a Reus) i a la Conca de Barberà (8 regidors a Montblanc). Finalment,
la regió de Lleida marca una altra àrea d’influència d’Esquerra tot i que en la
mostra es concentra sobretot en la capital (16 regidors dels 30 possibles) i, en
menor mesura, a Cervera, capital de la Segarra, on el Centre Instructiu d’Unió
Republicana va empatar en nombre de regidors amb la Lliga (4 regidors). En
resum, dins de les coalicions republicanes ERC havia obtingut la majoria dels
regidors en tres de les quatre capitals provincials (Barcelona, Girona i Lleida) i
en un nombre relativament important de ciutats grans i mitjanes, a més de tenir
una àmplia presència a bona part del territori.
El Partit Catalanista Republicà obtingué els seus millors resultats a la regió de
l’Alt Prineu on va aconseguir les majories a la Seu d’Urgell (7 regidors) i a
Tremp (7), tot i amb això, la mostra en aquesta zona és poc representativa.
D'aquesta manera, allà on fou més extensa la seva victòria va ser en les
comarques prepirinenques i centrals, sobretot gràcies al predomini a les
comarques d’Osona, del Bages i del Berguedà. Allà, Acció Catalana sobretot,
havia fet una extensa tasca d’extensió partidista i l’abril de 1931 en veié els
28
resultats. D’aquesta manera s’endugué la majoria completa a Vic (9 regidors),
també la major part dels regidors (9) de la Concentració Republicana de
Manresa i empatà a 7 regidors amb la Lliga a Berga, on l’Ateneu Catalanista
Republicà –adherit en aquells moments al PCR– havia presentat candidatura.
Aquest predomini s’estengué també a algunes comarques de l’Àrea
Metropolitana de Barcelona com el Vallès Oriental o el Maresme. A Granollers
(13), Mollet del Vallès (12), Santa Maria de Palautordera (5), Arenys de Mar
(13), el Masnou (5 regidors sobre 7 republicans) o Mataró (6 regidors sobre 17),
el Partit Catalanista Republicà va obtenir molt bons resultats. La presència del
PCR sembla més estesa arreu del territori que la d’ERC, tot i que en termes
relatius, el seu pes sembla menor i més concentrat en comarques de la
perifèria barcelonina (el Bages, el Berguedà, Osona, el Vallès Oriental) amb
extensions cap a Girona (la Selva) cap al Pirineu (Alt Urgell i Pallars Jussà).
El que posaren en evidència les eleccions del 12 d'abril és l'esgotament del
republicanisme històric i més espanyolista, representat pel Partit Republicà
Radical de Lerroux i pels Federals. Pel que fa als radicals, les seves dues
principals àrees d'influència foren la regió metropolitana de Barcelona amb
bons resultats a Barcelona (12 regidors), a Badalona, a Cornellà (9 regidors) o
a Sentmenat (6). També a la regió lleidatana el PRR tingué uns resultats
acceptables amb 5 regidors a Lleida, convertint-se en la segona força
republicana després de la Joventut, o a les Borges Blanques (8 regidors). Tret
d'aquestes dues, la presència de regidors republicans no té l'abast de les
forces republicanes d'esquerres i catalanistes. Només al Penedès obtingué un
bon resultat a Vilafranca del Penedès (12 regidors) que convertiria els radicals
en la primera minoria del consistori. Pel que fa al Partit Republicà Federal, la
seva presència encara és menor i obtingué bons resultats de manera molt
escadussera: a Sabadell (13 regidors), a Sant Cugat del Vallès (10), a Santa
Perpètua de Mogoda (6), a Figueres on, tot i perdre, va ser la segona força
política, a la Bisbal d'Empordà (5) o a Palafrugell (5).
Finalment, les forces adeptes a Marcel·lí Domingo dominaren entre els
republicans de la Regió de l’Ebre. Malgrat que formalment Domingo s’havia
adherit a ERC i formava part del seu directori, i davant la qualificació genèrica
de “republicans” dels regidors d’aquesta regió, he preferit consignar-los en
l’apartat d’”altres”, atesa la trajectòria que seguí el Marcel·linisme en aquells
mateixos moments. Però la força del Marcel·linisme sembla concentrar-se a la
comarca del Baix Ebre, amb la victòria a Tortosa (20 regidors de la coalició
republicana formada entorn del Centre d’Unió Republicana), a Roquetes (10
regidors republicans) i a Tivenys (8) i a la de la Terra Alta, on la Federació
Republicana del districte de Gandesa aconseguia la victòria a la seva capital (7
regidors).
Pel que fa a les forces monàrquiques, ja hem dit que van guanyar a la regió de
l’Ebre, on malgrat la puixança del Marcel·linisme, les forces de l'antic règim van
29
tenir més capacitat d'imposar-se, sobretot en ciutats relativament grans com
Alcanar (8 regidors de la Lliga, 4 de monàrquics diversos), Amposta (8 regidors,
empat amb els republicans), Sant Carles de la Ràpita (10 regidors de la Lliga, 4
de monàrquics diversos) o Ulldecona (13 de la Lliga, 1 monàrquic). En aquesta
regió, a més de la forta presència de la Lliga també hi havia una forta
implantació dels monàrquics alfonsins i dels tradicionalistes, els quals formaren
coalició amb el partit de Cambó. Una altra de les regions amb forta implantació
de les forces monàrquiques és la de les comarques centrals especialment a les
comarques de l'Anoia i el Berguedà. En el cas de l'Anoia, trobem la victòria dels
monàrquics a la capital, Igualada, on segons informaven els mitjans, el sistema
electoral majoritari va perjudicar les forces republicanes. Al poble dels
Hostalets, en canvi es donà el fet curiós que els republicans havien estat al
govern durant la Dictadura i les eleccions del 12 d'abril serviren per donar pas a
la Lliga que havia estat a l'oposició.19 Al Berguedà el predomini monàrquic
també sembla generalitzat: empat amb els republicans a Berga i victòries a
Gironella (8 regidors) i Puig-reig (5 de la Lliga i 1 monàrquic). En definitiva, el
que sembla desprendre's de la taula és que ja les eleccions d'abril prefiguraren
que el partit catalanista de dretes es convertiria en el pal de paller de les forces
d'oposició a la República i les esquerres governants a Catalunya.
Donada la importància que totes les forces polítiques atribuïen a Barcelona en
aquestes eleccions, considerant que el que passés a la capital seria el que
determinaria el futur immediat del país, val la pena fer un repàs dels resultats a
la ciutat. En aquest cas, però, crec que l’anàlisi s’ha de fer per districtes i
atenent als percentatges obtinguts per cada candidatura. Per fer això he aplicat
la metodologia creada per Mercè Vilanova mitjançant la qual se sumen els vots
obtinguts per cada un dels candidats de totes les candidatures i dels
independents i, a partir d’aquí, es calcula el percentatge obtingut per cada
una.20
Taula 2.6. Percentatge de vots obtinguts per les candidatures a Barcelona
el 12 d’abril de 1931
Districte Part. Com. ERC CRS PCR Altres Reps.
Lliga Altres Mon.
Altres
01-Barceloneta-Ciutat Vella 61,6 0,8 20,6 30,8 15,9 1,0 30,8 0,0 0,0
02-Poble Sec-Montjuïc 56,9 0,2 37,1 27,8 13,2 0,0 14,1 7,7 0,0
03-Les Corts-Sarrià 54,3 0,1 28,1 4,5 25,5 0,0 32,6 8,2 1,0
04-Dreta de l'Eixample 63,6 3,6 26,0 14,2 16,8 0,0 32,4 6,8 0,0
05-Raval 64,8 1,6 30,8 24,3 13,4 13,6 14,1 2,3 0,0
19
Jordi PLANAS I MARESMA i Francesc VALLS-JUNYENT, Cacics i rabassaires. Dinàmica associativa i conflictivitat social : els Hostalets de Pierola (1890-1939), Vic-Igualada: Eumo Editorial-Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, 2011, 163-164.
20 Vegeu Mercedes VILANOVA, “Un estudio de Geografía electoral: la provincia de Girona en
noviembre de 1932”, Revista de Geografia, 8 (1974), 159-202.
30
06-Esquerra de l'Eixample 56,5 0,0 33,5 12,2 16,8 1,4 28,9 7,2 0,0
07-Hostafrancs-Sants 54,5 0,8 45,5 25,4 10,8 1,9 14,5 1,1 0,0
08-Gràcia 59,1 0,1 34,3 21,8 14,5 0,5 26,0 1,6 1,2
09-Sant Andreu-Horta 45,2 0,9 42,2 16,1 8,1 9,4 14,6 8,8 0,0
10-Sant Martí 57,4 0,0 20,3 47,7 8,8 7,7 12,8 0,0 2,8
Total 57,1 1,1 32,7 22,4 13,5 4,1 21,4 4,3 0,3
Nota: Part: participació; Com.: comunistes (BOC i PCE); ERC: Esquerra Republicana de
Catalunya (inclou membres de la USC); CRS: Coalició Republicana Socialista; PCR: Partit
Catalanista Republicà; Altres Reps: republicans socialistes, republicans autònoms, etc.; Lliga:
Lliga Regionalista; Altres Mon.: altres monàrquics (liberals, jaumins).
Fonts: elaboració pròpia amb dades de La Veu de Catalunya, 14, 17, 18 i 19 d’abril de 1931i La
Vanguardia, 17, 18 i 19 d’abril de 1931. La participació obtinguda de Pere GABRIEL, “Perifèries
de Barcelona, 1850-1950. Unes taules –fragmentàries i a mig fer- i un comentari”, a José Luís
OYÓN i Juan José GALLARDO, El cinturón rojinegro: Radicalismo cenetista y obrerismo en la
periferia de Barcelona(1918-1939), Barcelona: Ediciones Carena, 2004, 163-271.
Pel que fa referència a la participació, les dades semblen confirmar que una
part important de la classe obrera es va mobilitzar en aquests comicis, atès que
en districtes d’extracció popular com el Raval, Gràcia o Sant Martí, la
participació va superar la mitjana de Barcelona.21 Tot i amb això, és cert que el
barri més abstencionista va ser el de Sant Andreu, considerada també una de
les perifèries obreres de Barcelona. Entre els districtes eminentment burgesos
també trobem disparitat de comportaments. Així, els districtes de Barceloneta-
Ciutat Vella i de la Dreta de l’Eixample, es troben entre els tres primers amb
major participació i, en canvi, Les Corts-Sarrià fou el segon amb un major
percentatge d’abstenció.
Esquerra Republicana va obtenir els millors percentatges en barris obrers i
populars (Sant Andreu-Horta, Hostafrancs-Sants i el Poble Sec-Montjuïc) i els
pitjors al districte obrer de Sant Martí, on tingueren la competència victoriosa de
la Coalició Republicana Socialista (PRR i PSOE), i als districtes burgesos de
les Corts-Sarrià i Barceloneta-Ciutat Vella. Justament en aquest darrer districte
la Coalició superava ERC per gairebé 10 punts percentuals i provocava que
fos el centre de la ciutat l’únic districte que es quedés sense representació del
partit de Macià i Companys. Als districtes burgesos o de major tradició
catalanista de les Corts-Sarrià (on només presentava un candidat) i l’esquerra i
la dreta de l’Eixample, va ser on va obtenir els pitjors resultats. La Lliga, com
era d’esperar, s’imposà als districtes de les Corts-Sarrià, la dreta de l’Eixample i
Barceloneta-Ciutat Vella i rebé un fort correctiu als districtes populars de Sant
Martí, el Raval i Hostafrancs-Sants. Aquest esquema és pràcticament el mateix
21
Tot i que per a l’anàlisi seria més correcte usar seccions o a tot estirar barris, sí que podem parlar de districtes amb hegemonia de població obrera o de suburbis populars. Sobre la distribució de la població obrera a la ciutat vegeu José Luís OYÓN, La quiebra de la ciudad popular : espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras, 1914-1936, Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. Vegeu també Jaume VICENS VIVES, “El moviment obrerista català (1901-1939)”, Recerques 7 (1978), 13.
31
que seguí el Partit Catalanista Republicà: bons resultats al districte 1 i als dos
Eixamples, i fracàs estrepitós als districtes obrers. El sistema electoral
majoritari va perjudicar el partit de Bofill i Mates i de Rovira i Virgili, que tot i
obtenir un 13,5% dels vots va quedar sense representació.
Els resultats, doncs, ens mostren que ERC va guanyar perquè va ser percebut
com el veritable factor canvi pels sectors populars. Tret de Sant Martí de
Provençals, on l’avantatge fou per al republicanisme espanyolista, en la resta
dels districtes populars, Esquerra s’imposà amb claredat. Als de Sant Andreu,
Sants, el Poble Sec i Gràcia, la diferència respecte el PCR va ser de 30 punts
de mitjana i de 20 respecte la CRS. Per tant, semblava clar que havia de ser
ERC la que esdevindria el partit hegemònic de les esquerres catalanes.
Recollia així els fruits de la tradició republicana federal de les dècades
anteriors, el treball desenvolupat pels joves que s’incorporaren a l’oposició
antimonàrquica durant la Dictadura, i es beneficiava també del prestigi de
Francesc Macià, que tot i no presentar-se, fou el veritable reclam electoral del
partit, sense menystenir però que comptava entre les seves files personatges
vistos propers per l’obrerisme, com Lluís Companys o Jaume Aiguader.
El PCR, massa identificat amb Acció Catalana –més que amb Acció
Republicana– i per tant vista com una Lliga republicanitzada i radicalitzada (no
en va AC era coneguda com la Lligueta), va rebre un cop molt dur, en no
obtenir cap representant a la capital. Els moviments desenvolupats per les dues
“Accions” durant el 1930 com l’actitud dels regidors d’Acció Catalana a
l’Ajuntament, la negativa inicial de participar en plataformes espanyoles per
acabar integrant-se al Pacte de Sant Sebastià tot menystenint la resta de
l’oposició anti-monàrquica catalana, o les vacil·lacions davant la participació en
les frustrades eleccions a Corts quan tota l’oposició republicana espanyola i la
major part dels partits catalans ja havien decidit l’abstenció, foren factors que
facilitaren l’allau de vot popular cap a ERC. Això s’agreujà encara quan
setmanes abans de les eleccions, es feia evident la crisi dins de l’Acció
Republicana de Rovira i Virgili, quan un bon nombre d’entitats d’aquesta
organització decidiren participar a la Conferència d’Esquerres Catalanes, tot
acusant AR d’haver renunciat al seu programa esquerrà i laic.22 Al cap i a la fi,
la idea que ERC era l’esquerra i el PCR el centre republicà a Catalunya va
calar en l’electorat barceloní, amb l’afegit que el PCR tampoc no aconseguí
atraure prou electors als districtes allà on la Lliga tenia més força. Cal afegir-hi,
a més, el rebuig que el PCR va fer a una coalició d’esquerres catalanistes per
presentar-se junt amb ERC i la USC.
Els radicals, al seu torn, van obtenir un bon resultat, amb un empat tècnic amb
la Lliga, atès que havien tret un percentatge lleugerament superior al partit
catalanista tradicional i el mateix nombre de regidors. La seva aliança amb el
22
Vegeu l’entrevista a Nicolau Battestini apareguda a El Diluvio, 14-3-1931.
32
PSOE no va sortir malament i cal entendre que la major aportació de vots a la
coalició venia del votant del PRR. Tot i amb això, les eleccions d’abril de 1931
marcaven un punt d’inflexió en què el partit lerrouxista ja no tornaria a ser mai
més el que havia arribat a ser a Barcelona. Com a la resta del país, el
comunisme representat pel BOC i pel PCE va mostrar la seva marginalitat
electoral. Finalment, la Lliga Regionalista quedà lluny dels seus objectius, fins i
tot per darrera –encara que a poca distància- de la CRS. Un bon cop per un
partit que havia bastit el seu discurs en la seva capacitat per governar. La seva
actuació durant la Dictadura l’havia acabat identificant totalment amb la
Monarquia en crisi. Sembla clar que una bona part del seu electorat va decidir
fer un vot de càstig, atès que tenia una alternativa: el PCR. Tot i amb això, els
resultats de Barcelona apuntaven ja a què el partit de Cambó esdevindria el pal
de paller de la dreta catalana.
En definitiva, les eleccions del 12 d'abril es van resoldre a favor del
republicanisme d'esquerres i catalanista. Des de feia uns mesos dos grups
pugnaven per endur-se l'aigua de l'oposició a republicana catalana a la
Monarquia borbònica al seu molí. Aquests dos grups s'estructuraren
definitivament en el centrista Partit Catalanista Republicà i en el d'esquerres
Esquerra Republicana de Catalunya. És evident que la victòria d'aquest darrer
a Barcelona fou un cop dur pel PCR, que no obtingué cap regidor a la capital.
Tanmateix, el 12 d'abril encara no era evident que l'hegemonia passaria
definitivament a ERC. El PCR va obtenir uns bons resultats al conjunt del
Principat que li haurien pogut donar una empenta per situar-lo en bona posició
dins del panorama polític català. Molts dels grups republicans que s'havien
presentat a les eleccions s'havien mantingut a l'expectativa i s'haurien pogut
decantar cap a una o altra banda. Tal i com veurem en l’apartat següent, això
no fou així i ERC es va convertir en el partit hegemònic no només de les
esquerres sinó de la política catalanes.
2. EL MAPA POLÍTIC CATALÀ A L’ALÇADA DE 1934
Els resultats electorals del 12 d’abril, especialment els de Barcelona, van
esperonar la gent d’Esquerra Republicana de Catalunya a tirar pel dret i
proclamar la República i la República Catalana el dia 14 d’abril. L’eufòria
desencadenada aquell dia va ser extraordinària i arreu del país es van succeir
les manifestacions, proclamacions, substitucions d’ajuntaments i cants de La
Marsellesa, que en aquells moments fou l’himne més cantat. No cal insistir més
en el que va passar aquell dia i els tres següents, que conclogueren amb la
instauració de la Generalitat. Fou la gestió i resolució final del que podríem
anomenar “la crisi de la República Catalana” el que va acabar de donar
l’hegemonia política a Esquerra Republicana de Catalunya. L’electorat
potencial d’aquest partit, en lloc de considerar-ho com una renúncia va
considerar la sortida trobada com un èxit i això es va veure referendat a les
33
eleccions de diputats a Corts constituents del 28 de juny en què Esquerra va
guanyar de manera aclaparadora.23
Malgrat l’abast de la victòria d’ERC en aquestes eleccions, el mapa polític
català ha hi quedà dibuixat de manera clara. De fet, el país es va dividir en dos
grans blocs: el de les esquerres republicanes, liderades per Esquerra –amb
matisos, com veurem tot seguit–, i el de les dretes, amb la Lliga com a partit
motor. Al marge d’aquests dos grans bolcs quedaven alguns grups marginals a
dreta (tradicionalistes i grups més radicals de la dreta espanyolista) i esquerra
(fonamentalment els comunistes). Deixant de banda, és clar, el paper de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), la qual malgrat el seu tradicional
apoliticisme tenia una forta influència política a la Catalunya dels 30.
Taula 2.7. Afiliació als partits polítics catalans 1931-1936
1931 1932 1933 1934 1935 1936
Partit Comunista de Catalunya
700
2.000
Bloc Obrer i Camperol 700 5.000
4.700 Partit Català Proletari
500
Partido Socialista Obrero Español 1.913 1.261
1.241
Unió Socialista de Catalunya
3.809 7.000
2.774
Esquerra Republicana de Catalunya 34.650 45.000 89.684 105.000
106.000
Partit Republicà Radical Socialista Català
16.000 Unió Democràtica de Catalunya 2.500
Lliga Catalana
14.700
23.250 Falange Española y de las JONS 300
Fonts: Isidre MOLAS, El sistema de partits polítics a Catalunya (1931-1936), Barcelona: Edicions
62; Isidre MOLAS (ed.), Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya segle XX, Barcelona:
Enciclopèdia Catalana, 2000; Josep Lluís MARTÍN RAMOS, Els orígens del Partit Socialista
Unificat de Catalunya (1930-1936), Barcelona: Curial, 1977; Raimon SOLER, Cens d’entitats
d’Esquerra, 1931-1936 (mimeo); i Justícia Social, 27-6-1936.
ELS COMUNISTES
A l’esquerra de les organitzacions polítiques hi trobem els comunistes, els quals
es trobaven dividits bàsicament en dues organitzacions: el Partit Comunista de
Catalunya i el Bloc Obrer i Camperol, als quals cal afegir el petit grup del Partit
Català Proletari, amb molt poca incidència fora de Barcelona. El grup amb més
implantació era, sens dubte, el Bloc Obrer i Camperol,24 sorgit el 1930 del
23
Pels resultats d’aquestes eleccions vegeu Isidre MOLAS, El sistema de partits polítics... i Mercè VILANOVA, Atlas electoral...
24 Per al conjunt de partits comunistes i socialistes catalans vegeu Isidre MOLAS, El sistema... i
també Josep Lluís MARTÍN RAMOS, Els orígens del Partit Socialista Unificat de Catalunya (1930-1936), Barcelona: Curial, 1977. Per al Bloc Obrer i Camperol, també es poden consultar els treballs Víctor ALBA, El marxisme a Catalunya (1919-1939). Volum I. Història del B.O.C., Barcelona: Editorial Pòrtic, 1974; Francesc BONAMUSA, El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932). Els primers anys, Barcelona: Curial, 1974; Andrew Charles DURGAN, BOC 1930-1936. El Bloque Obrero y Campesino, Barcelona: Laertes, 1996, i “Bloc Obrer i Camperol”, a Isidre
34
resultat de la fusió de la Federació Comunista Catalano-Balear, dirigida per
Joaquim Maurín, i del Partit Comunista Català, encapçalat per Jordi Arquer. El
Bloc va tenir un ascens fulgurant durant el primer any de la República, ja que
passà d’uns 700 militants el març de 1931 a 4.000 l’agost del mateix any i a uns
5.000 per l’octubre.25 Tanmateix, la militància s’estancà i el mateix 1933 sembla
que va començar a entrar en crisi.
Mapa 2.2. Municipis amb organització del Bloc Obrer i Camperol, 1934
Font: Andrew Charles DURGAN, BOC 1930-1936. El Bloque Obrero y Campesino, Barcelona:
Laertes, 537-546.
El BOC tenia forta implantació a Barcelona i en alguns municipis del Vallès
Occidental (Sabadell i Terrassa), al Maresme (Mataró) i al Penedès (Vilanova i
la Geltrú, Sitges, el Vendrell, entre altres). Després hi havia una zona a l’entorn
de Lleida –on tenia implantació entre els ferroviaris–, amb derivacions cap a la
Noguera (Balaguer) i les Garrigues (les Borges Blanques) i a l’entorn de
Tarragona. Fora d’aquí, també tenia implantació a l’Empordà, a Girona i a
Olot,26 però no sembla que hagués aconseguit estendre la seva organització
pels municipis de la Garrotxa.
El Partit Comunista de Catalunya (PCC), per la seva banda, es va crear el 1932
com a secció del Partit Comunista d’Espanya (PCE). A finals dels anys 20 MOLAS (ed.), Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya segle XX, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2000, 17-20.
25 Josep Lluís MARTÍN RAMOS, El Partit..., 60; Francesc BONAMUSA, “Bloc...”, 19.
26 Francesc BONAMUSA, “Bloc...”, 19.
35
s’havien generat divergències entre la direcció del PCE i la Federació
Comunista Catalano-Balear (liderada per Maurín) per qüestions sobre
l’estratègia revolucionària i sindical del partit, de manera que la FCCB va
acabar actuant de manera autònoma. A començaments de 1931 el delegat de
la III Internacional J. Humbert-Droz reconeixia que el partit a penes arribava als
50 membres, justament en la nació més industrialitzada de les que componen
l’Estat espanyol.27 Els seus principals dirigents eren Hilari Arlandis, Josep del
Barrio, Ramon Casanellas o Antoni Sesé. Prova de la dèbil implantació del
Partit Comunista, és que en el moment del seu Primer Congrés, celebrat l’abril
de 1934, comptava amb uns 700 o 800 militants i hi constaven representades
aproximadament les divuit localitats que havien participat al ple del Comitè
Central.28 El PCC, a diferència del BOC, no va entrar en crisi a mitjan de la
dècada de 1930; sembla que va anar incorporant efectius fins a convertir-se en
el segon grup en importància en el moment de la creació del Partit Socialista
Unificat de Catalunya.
ELS SOCIALISTES
El partit socialista més important dels anys republicans (1931-1936) fou, sens
dubte, la Unió Socialista de Catalunya.29 L’organització s’havia creat el 8 de
juliol de 1923, com una escissió de la Federació Catalana del PSOE, recollint
també alguns nuclis republicans catalanistes. La USC naixia sobretot per les
diferències de criteri respecte la qüestió nacional dels seus membres amb els
del PSOE. Els seus primers dirigents foren Gabriel Alomar, Rafael Campalans,
Manuel Serra i Moret i Josep Camposada; i durant la República el grup dirigent
principal acabaria integrat per Campalans, Serra i el cerverí Joan Comorera
Soler. Tanmateix, la USC no va tenir temps de desenvolupar-se perquè al cap
d’un parell de mesos d’haver-se format va arribar la Dictadura de Primo de
Rivera. A diferència del PSOE, que va mantenir una posició contemporitzadora
amb la Dictadura, la USC s’hi va oposar clarament i fou durant aquest període
que els seus membres van ana bastint un teixit de relacions sobretot amb el
republicanisme catalanista d’esquerres, el qual a finals del període estava en
procés de transformació. D’aquesta manera, la USC, tal com hem vist, va fer
coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions municipals del
12 d’abril de 1931 a Barcelona, que encetaria un període de col·laboració amb
aquest partit que no es trencaria fins al maig de 1936, moment en què es 27
Isidre MOLAS, El sistema..., 120. Òbviament, Humbert-Droz no parlava de Catalunya com una nació.
28 Josep Lluís MARTÍN RAMOS, El Partit..., 85. Les divuit localitats eren Barcelona, Badalona,
Sabadell, Terrassa, l’Hospitalet de Llobregat, Tarragona, Mataró, Cornellà de Llobregat, Reus, Figueres, la Fuliola, Manresa, Súria, Sallent, Balaguer, Lleida, Agramunt i Sant Just Desvern.
29 Sobre la Unió Socialista de Catalunya, Isidre MOLAS, El sistema..., 99-104; Josep Lluís
MARTÍN RAMOS, “La Unió Socialista de Catalunya (1923-1936)”, Recerques, 4 (1974), 155-190; Ricard ALCARAZ I GONZÁLEZ, La Unió Socialista de Catalunya, Barcelona: Edicions de la Magrana-Institut Municipal d’Història, 1987; Astrid BARRIO, “Unió Socialista de Catalunya”, a Isidre MOLAS (ed.), Diccionari..., 329-331.
36
trobava avançat el procés d’unificació dels partits socialistes i comunistes a
Catalunya, que donarien lloc a la formació del Partit Socialista Unificat de
Catalunya (PSUC).
Mapa 2.3. Municipis amb organització de la Unió Socialista de Catalunya,
1934
Font: Ricard ALCARAZ I GONZÁLEZ, La Unió Socialista de Catalunya, Barcelona: Edicions de la
Magrana-Institut Municipal d’Història, 1987, 286-287.
És cert que la USC va tenir una implantació estesa arreu del territori, però es
pot comprovar com aquesta fou inconnexa i concentrada només en alguns
nuclis: Barcelona i els seus entorns, la zona de la Tordera, al Maresme, a Valls
i els seus voltants, Reus-Tarragona i Lleida. En aquesta darrera, cal tenir en
compte que el 1934 havia recuperat secció, després de la dissolució de 1932,
quan la USC lleidatana va decidir participar en un front proporcionalista, contra
el que havia decidit la direcció del partit (participar en coalició novament amb
ERC) a les eleccions del Parlament de Catalunya. L’abril de 1934 es trobava en
el moment més àlgid de la seva existència, moment en el qual Comorera
esmenta fins a 7.000 militants.30 De fet, la USC s’havia beneficiat de la nova
ruptura amb el PSOE, produïda el gener de 1934, coincidint amb l’entrada de
30
Ricard ALCARAZ, La Unió Socialista..., 250.
37
Comorera al govern i amb la nova coalició acordada a les municipals amb
ERC.31
L’altre partit socialista que actuava a Catalunya era el Partido Socialista Obrero
Español.32 Tot i que tenia llarga tradició, la seva presència es reduïa a uns
nuclis dispersos en unes poques poblacions. El PSOE tenia un doble problema:
d’una banda, malgrat el seu esquerranisme i obrerisme, li va ser difícil articular
la classe obrera organitzada al seu sindicat la Unió General de Treballadors
(UGT),33 la qual des de la Primera Guerra Mundial no podia competir amb la
poderosa CNT, la central anarcosindicalista; d’altra banda, el PSOE a
Catalunya feia gala d’un espanyolisme barroer,34 que l’allunyava dels sectors
populars catalanistes. A tot plegat s’hi afegia la divisió interna en què va viure
durant bona part del període republicà. Un exemple d’aquesta situació és que,
mentre la majoria del que quedava del partit decidia participar en un Front
Obrer a les eleccions de diputats a Corts del novembre de 1933, Amós Ruiz
Lecina, considerat del sector prietista del partit va formar dins les files de la
coalició formada a Tarragona per ERC i fou escollit diputat.
Tot plegat fa que, com hem dit, la seva presència al territori fos més aviat
escassa. El maig de 1931 comptava amb una Agrupació Socialista de
Barcelona i una Federació Local de Barcelona –les dues enfrontades–, i
agrupacions a Mataró, Reus, Tarragona, Sitges, Manlleu, Manresa, Vilassar de
Mar, Roda de Barà i Santa Coloma de Gramanet i estava a punt de constituir-
se la de Lleida. Aquestes foren, bàsicament, les que es mantingueren fidels al
Partit Socialista espanyol fins a la unificació final.35
ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA
Esquerra Republicana de Catalunya fou el gran partit del període republicà, el
partit hegemònic, per usar la terminologia gramsciana. 36 Esquerra s’havia
31
La USC i el PSOE havien celebrat un congrés de fusió el 14 i 15 de juliol de 1933, però la negativa de la direcció central del PSOE de reconèixer la nova USC com un partit autònom va provocar una nova ruptura. Moltes agrupacions i militants del PSOE van restar aleshores a la USC.
32 Sobre el PSOE a Catalunya vegeu Isidre MOLAS, El sistema..., 104-111; José Luís Martín
RAMOS, “El PSOE y Cataluña. Aproximación a la historia de un fracaso”, Primer Col·loqui de Recerques, Barcelona, 1974 (mecanografiat); David BALLESTER, “Federació Socialista de Catalunya”, a Isidre MOLAS (ed.), Diccionari..., 106-108.
33 Sobre la situació de la UGT vegeu David BALLESTER, Marginalitats i hegemonies: l'UGT de
Catalunya. 1888-1936: de la fundació a la II República, Barcelona: Columna-Fundació Camposada, 1996.
34 Cal recordar aquí que va arribar a l’extrem de dur a terme una campanya contra
l’ensenyament en català durant els anys 1931-1936 (Josep Lluís Martín, “El PSOE...”, 12.)
35 Isidre Molas, El sistema..., 105.
36 Sobre ERC es poden consultar les següents obres: Josep M. POBLET, Història de l'Esquerra
Republicana a Catalunya, Barcelona: DOPESA, 1976; Maria Dolors IVERN SALVÀ, Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1936), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988-1989, 2 volums; Anna SALLÉS, Quan Catalunya era d’Esquerra, Barcelona: Edicions 62,
38
fundat durant els dies 17 a 19 de març en el desenvolupament de la
Conferència d’Esquerres Catalanes. En aquesta assemblea hi van participar les
restes del Partit Republicà Català, els grups macianistes que s’havien reunit
prèviament –tant Estat Català com molts centres i ateneus creats sobretot a
finals de la Dictadura–, rabassaires representats en la figura d’Amadeu Aragay,
el grup socialdemòcrata que editava L’Opinió i una munió de centres locals de
comarques.
Com hem vist, ERC va guanyar a Barcelona i tenia una forta presència en
diverses de les coalicions formades en les altres poblacions de Catalunya a les
municipals del 12 d’abril, encara que no hagués guanyat d’una manera clara
arreu del país. La victòria a Barcelona i les proclamacions republicanes dutes a
terme per Companys i Macià van acabar de decantar els indecisos cap al partit
fundat unes setmanes abans. Entre l’abril i el setembre de 1931 es va produir
un allau d’adhesions de centres i entitats que van convertir ERC en la primera
organització política de Catalunya. De fet, ja partia d’una bona base atès que,
pel que sembla, a la Conferència d’Esquerres Catalanes hi eren representades
132 entitats, entre les presents i les adhesions.37 Segons la secretaria del partit,
les entitats assistents a la Conferència representaven 16.772 afiliats, xifra
donada per El Día Gráfico. El Diluvio donava la dada de 16.000 afiliats per les
entitats assistents –xifra molt semblant a la d’El Día Gráfico i 8.000 aquelles
que no havien pogut enviar delegats.38 És a dir, en total, uns 24.000 afiliats,
cosa que feia afirmar a El Diluvio que segurament no hi havia en aquells
moments un partit que pogués aplegar un nombre tant alt d’adherits.39
Després del referèndum de l’Estatut de 2 d’agost de 1931 van començar els
treballs per posar en ordre l’organització i preparar el primer Congrés Nacional
ordinari que, finalment, es va celebrar el 12 i 13 de febrer de 1932. Entre la
Conferència d’Esquerres Catalanes i la celebració del primer Congrés havien
passat moltes coses i Esquerra Republicana de Catalunya havia passat a tenir
gairebé sis-centes entitats adherides, la qual cosa representava uns 45.000
militants.40 Entre aquest primer Congrés i el segon Congrés ordinari, celebrat el
24 i 25 de juny de 1933 el partit ha doblat pràcticament els seus efectius:
assitiren al segon Congrés 482 entitats les quals representaven 68.615
militants, és a dir el 77% aproximadament de les 630 entitats amb què
1986 i Ramon ALQUÉZAR, Esquerra Republicana de Catalunya. 70 anys d’història (1931-2001), Barcelona : Columna, 2001.
37 Solidaridad Obrera, 19-3-1931.
38 Aquestes dades les he extret d’Isidre Molas, El sistema de partits..., 82.
39 El Diluvio, 21-3-1931.
40 Maria Dolors IVERN, Esquerra Republicana... Vol 1, 213. La dada procedeix de L’Opinió, 16-
2-1931.
39
comptava el partit. 41 D’aquesta manera si considerem una mitjana de 142
militants per entitat obtenim la dada de 89.684 afiliats al partit de 1933. Pocs
mesos després, en el Congrés extraordinari d’octubre destinat a ratificar
l’expulsió dels membres del Grup de L’Opinió s’afirmava que el partit comptava
amb 100.000 militants42 La situació creada a finals de 1933, amb la victòria de
les dretes, la mort de Macià i la nova estratègia de pacte amb totes les forces
d’esquerres, sembla que va afavorir el manteniment i fins tot un lleuger
increment del nombre d’afiliats. El 1936, malgrat tot el que havia passat
l’octubre del 1934, Esquerra semblava mantenir el seu potencial, atès que amb
els treballs del tercer Congrés Nacional ordinari es comptava que el partit tenia
adherides més de 700 entitats i jo he fet una estimació d’una mica més de
100.000 militants.
Per tant, Esquerra era una veritable organització de masses amb una presència
territorial amplíssima. Esquerra tenia una forta representació a la Catalunya
industrial i rabassaire, en comarques com les del Barcelonès, el Baix Llobregat,
el Maresme, el Vallès Occidental, l’Alt i el Baix Penedès, el Garraf, una part
important de l’Anoia; també en la zona nord-oriental del Principat, a l’Empordà i
al Gironès, la Garrotxa i el Pla de l’Estany. En canvi, presenta algunes debilitats
a part del Vallès Oriental, el Maresme i la Selva i, de manera molt marcada, a la
zona de l’Alt Pirineu i a les Terres de l’Ebre.
El marc organitzatiu bàsic d’Esquerra eren les entitats.43 La majoria d’entitats
eren centres, ateneus o casals, la qual cosa signifca més que una cèl·lula, radi,
secció o agrupació. Moltes d’aquestes entitats tenien una llarga tradició com el
Centre Obrer Instructiu d’Unió Republicana de Cervera, la Joventut
Republicana de Lleida, el Foment Nacionalista Republicà de Reus, el Centre
Democràtic Republicà de Rubí o la Fraternitat Republicana de Terrassa, només
per citar-ne alguns.44 Però moltes altres s’havien creat al llarg de 1930 o es van
crear adhoc per a adherir-se a ERC durant l’estiu i tardor de 1931 o més enllà.
41
Maria Dolors IVERN, Esquerra Republicana... Vol 1, 366. Les del llistat que publicà La Humanitat, 24-6-1931, eren 417 i agrupaven 52.129 militants.
42 Maria Dolors IVERN, Esquerra Republicana... Vol 1, 224; Ramon ALQUÉZAR, “Esquerra
Republicana de Catalunya”, a Isidre Moles, Diccionari..., 71.
43 Al respecte, consulteu Maria Dolors IVERN, Esquerra Republicana... Vol 2, ??
44 Pel Centre Obrer Instructiu d’Unió Republicana veieu Jordi SOLDEVILA I ROIG, El
republicanisme a Cervera (1875-1923), “Miscel·lània Cerverina”, 18 (2008), 99-128; per a la Joventut Republicana de Lleida vegeu Romà SOL I CLOT i Maria del Carme TORRES I GRAELL, Joventut Republicana: 80 anys al servei de Lleida. Notes per a una història, Lleida: 1982; sobre el Foment Nacionalista Republicà de Reus podeu consultar els textos de l’exposició organitzada per ERC de Reus “Del Foment a l’Esquerra, 1906-2002”, publicat a Foment, 6 (2002); pel Centre Democràtic Republicà de Rubí , Ramon BATALLA I GALIMANY, Els Casinos republicans: política, cultura i esbarjo. El Casino de Rubí, 1884-1939, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999; per a la Fraternitat Republicana de Terrassa, vegeu “La Fraternitat Republicana i la Casa del Poble” a la web Records de Terrassa: http://recordsdeterrassa.wordpress.com/2011/04/18/la-fraternitat-republicana-i-la-casa-del-poble/ [consulta del 2/05/2012]).
40
El centre, casino, ateneu o casal no només era un lloc d’enquadrament dels
afiliats sinó que ho eren també de socialització i per aquest motiu molts
disposaven de cafè, sala de teatre, i desenvoluparen al seu si seccions de
cultura, teatre, biblioteca, coral, etc. Cal destacar que un bon nombre d’entitats
procedien del sindicalisme i cooperativisme agrari: moltes eren seccions de la
Unió de Rabassaires que estaven adherides directament al partit i també hi
havia un nombre considerable de cooperatives o sindicats agrícoles i, en menor
mesura, alguna cooperativa de consum.45
Sovint, però, els afiliats a ERC no havien pogut constituir un centre, cosa que
dificultava el desenvolupament del partit i aleshores hi havia un comitè o
agrupació d’ERC. Així, el comitè polític d’ERC de la Galera (al Baix Ebre)
responia a l’enquesta que el 1936 va enviar la Joventut Federal de Tarragona a
les entitats de la província tot dient “No tenim Centre i, per tant, sols hi ha
afiliats essent el lloc de reunió un cafè particular”.46 També es podia donar el
cas que en algun dels centres històrics, la diversitat de tendències provoqués
que es creés un grup d’Esquerra com a part d’un altre centre. Tal és el cas de
El Progrés de Martorell. El Centre Republicà El Progrés va ser fundat el 1903.
Abans de 1931 va ser el principal feu rabassaire i els seus homes van impulsar
la creació de la Unió de Rabassaires, de la qual n’esdevingué la seu. Un dels
principals dirigents de la Unió i diputat al Parlament de Catalunya per ERC,
Francesc Riera n’havia estat president.47 El 1931, El Progrés va participar a la
Conferència d’Esquerres Catalanes. Tanmateix, la diversitat de tendències
existents al seu si va provocar que el 14 d’octubre de 1932 s’arribés a l’acord
que ERC, ACR o el PRR podien ostentar el nom d’El Progrés si aportaven la
signatura de cent militants, cosa que Esquerra va fer al cap de vuit dies, tot i
que una aliança de les forces oposades a Esquerra dins del Progrés els va
desbancar de la junta directiva. D’aquesta manera, el 27 de desembre de 1932
es va crear la delegació d’Esquerra Republicana a Martorell.48
Finalment cal fer esment de les seccions femenines. Un dels elements que
comportà la revolució democràtica d’abril del 1931 va ser la incorporació de la
dona a la política. ERC va desenvolupar una important activitat per tal de captar
el suport de les dones.49 Tot i que en les eleccions municipals de 1934 hi van
tenir un paper migrat –numèricament parlant–, moltes de les entitats d’ERC van
45
Es pot consultar la llista d’entitats a Raimon SOLER, Cens d’entitats...; sobre les relacions entre el cooperativisme agrari i el republicanisme consulteu Jordi POMÉS VIVES, La Unió de Rabassaires. Lluís Companys i el republicanisme, el cooperativisme i el sindicalisme pagès a la Catalunya dels anys vint, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.
46 ANC, Fons 886, PS Barcelona 818.
47 Jordi POMÉS VIVES, La Unió de Rabassaires...
48 La Humanitat, 12-1-1932
49 Carme PORTA i Maria Dolors IVERN, coords., Les dones d’Esquerra Republicana de Catalunya
(1931-1939), Barcelona: Fundació Josep Irla, 2000.
41
constituir seccions femenines, algunes de les quals eren relativament
importants. Així, l’any 1934 el Foment Nacionalista Republicà de Reus
comptava amb 864 socis homes i 207 (el 19% del total) que eren dones, o el
Comitè d’Esquerra de Cabacés comptava amb 80 homes i 45 dones (un
36%).50
Mapa 2.4. Municipis amb organització d’Esquerra Republicana de
Catalunya, 1933-1934
Font: Raimon SOLER BECERRO, Cens d’Entitat d’Esquerra, 1931-1936, Barcelona: mimeo, 2012.
ELS FEDERALS I EL PARTIT REPUBLICÀ RADICAL SOCIALISTA CATALÀ
Paradoxalment, amb la proclamació de la República l’històric Partit Republicà
Democràtic Federal va quedar descol·locat. 51 Bona part de la seva base
potencial es va concentrar a Esquerra Republicana de Catalunya, durant la
Conferència d’Esquerres. Després del 14 d’abril el Partit Federal va quedar
dividit bàsicament en dos blocs, un era partidari de mantenir l’aliança amb els
sectors republicans –especialment amb ERC– i l’altre que volia girar cap a la
CNT i convertir-se en el partit de la revolució social. La diferència de tàctiques i
la debilitat numèrica del que quedava del federalisme –que no s’hagués integrat
ja a ERC– van provocar una sèrie de divisions que no van ser resoltes en tot el
període republicà. Al final, els nuclis principals del federalisme van acabar
50
Raimon SOLER, Cens d’entitats...
51 Sobre els federals durant la Segona República, vegeu Isidre MOLAS, El sistema..., 92-97;
també de Molas, El Partit Federal a Catalunya durant la II República (1931-1939), Barcelona: Institut de Ciències Polítiques i Socials, 2001, i Diccionari..., 279.
42
essent Sabadell, on el Centre Federal es va convertir en l’aglutinador de les
restes del partit a la província de Barcelona,52 i la ciutat de Tarragona i els seus
voltants, com Torredembarra.53 En aquest darrer cas, els federals tarragonins
havien mantingut una aliança amb el Partit Republicà Radical Socialista de
Marcel·lí Domingo, al qual van acabar integrant-se el maig de 1933.54
Mapa 2.5. Municipis amb organització del Partit Federal i del Partit
Republicà Radical Socialista Català, 1932-1933
Font: Isidre MOLAS, El Partit Federal a Catalunya durant la II República (1931-1939), Barcelona:
Institut de Ciències Polítiques i Socials, 2001, 93 [assemblea de 8-10-1933] i Tarragona
Federal, 5-1-1932.
El Partit Republicà Radical Socialista havia estat fundat el 1929 per Marcel·lí
Domingo, Álvaro de Albornoz i Félix Gordón. 55 Era una escissió del Partit
Republicà Radical, dirigit per Alejandro Lerroux i representava, en el moment
de proclamar-se la República, el republicanisme més avançat. Marcel·lí
Domingo va participar a la Conferència de les Esquerres Catalanes, on fou
52
Sobre la qüestió vegeu Isidre MOLAS, El Partit Federal... i Andreu CASTELLS I PEIG, Sabadell, informe de l'oposició. Volum IV: Del terror a la Segona República 1918 – 1936, Sabadell: Riutort, 1980.
53 Sobre els federals de Torredembarra Jordi SUÑÉ MORALES, La Torredembarra republicana i
federal: el Centre Republicà Democràtic Federal (1890-1939), Torredembarra: Patronat Municipal de Cultura, 2008.
54 Vegeu Tarragona Federal, 19-5-1933.
55 Al respecte podeu consultar Isidre MOLAS, El sistema...,75-77; Astrid BARRIO, “Partit
Republicà Radical Socialita Català”, “Partit Republicà Radical Socialista de Catalunya” i “Partit Republicà Radical Socialista ‘Regió Catalana’”, a Isidre MOLAS, Diccionari..., 282.
43
escridassat pels elements d’Estat Català per la seva pertinença a un partit
d’àmbit espanyol, i inicialment va formar part del Directori d’Esquerra
Republicana de Catalunya, però de seguida es va distanciar del partit presidit
per Macià. Malgrat tenir un grup parlamentari important –59 diputats a les Corts
constituents–, el PRRS es va anar desfent primer amb petites escissions –
Partido Social Revolucionario i Izquierda Radical Socialista– i després amb un
trencament definitiu de les dues grans tendències existents, les quals
mantenien diferències sobre la política d’aliances.
El Partit Republicà Radical Socialista Català es va fundar en una assemblea
celebrada a Barcelona el 20 i 21 de maig de 1933, en la qual s’integraren els
principals nuclis federals tarragonins, tal i com he dit. El 1934 s’afirmava que el
partit tenia 200 entitats i 16.000 afiliats. Malgrat això, el PRRSC no va acabar
de fer el salt fora de la província de Tarragona. Dins d’aquesta, foren les Terres
de l’Ebre el seu feu principal. Marcel·lí Domingo era tortosí i deixà la seva
empremta a partir de la Unió Republicana de Tortosa i del seu òrgan de premsa
El Pueblo.56
EL CENTRE CATALANISTA: ACCIÓ CATALANA REPUBLICANA I UNIÓ DEMOCRÀTICA
DE CATALUNYA
Acció Catalana Republicana s’havia fundat el juny de 1922, com a resultat de la
Conferència Nacional Catalana (4 i 5 de juny). 57 Aquesta fou una reunió
impulsada per la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista a través d’un
manifest. A Conferència Nacional hi assistiren, ultra els joves de la Lliga,
diversos sectors republicans desorganitzats i, fins i tot, Macià i els seus
seguidors, els quals no s’integrarien a Acció Catalana –que fou el nom original
del partit– per formar Estat Català. Entre els dirigent destacats d’aquesta
primera hora hi ha Lluís Nicolau d’Olwer, Jaume Bofill i Mates i Antoni Rovira i
Virgili. Poc abans de la instauració de la Dictadura, Acció Catalana es va
apuntar alguna victòria política, que començava a qüestionar l’hegemonia de la
Lliga.
El recorregut d’Acció Catalana es va veure truncat amb la Dictadura de Primo
de Rivera. Durant aquest període, a més, es va produir l’escissió del sectors
més esquerrans del partit, aglutinats en torn la figura d’Antoni Rovira i Virgili,
els quals van crear Acció Republicana. Però durant l’any 1930, les dues
fraccions es van retrobar i a finals d’any actuaven, de fet, com si fossin el
mateix partit. En un procés paral·lel al que conduí a la formació d’ERC,
ambdues formacions van acabar unificant-se en el Partit Catalanista Republicà,
56
Per al republicanisme de les Terres de l’Ebre: Josep SÁNCHEZ I CERVELLÓ (coord.), El republicanisme a les Terres de l’Ebre, Barcelona: Fundació Josep Irla, 2007.
57 Sobre ACR cal consultar Isidre MOLAS, El sistema..., 68-75; Montserrat Baras i Gómez, Acció
Catalana, 1922-1936, Curial: Barcelona, 1984 i “Acció Catalana Republicana”, a Isidre Molas, Diccionari..., 1-4.
44
el 22 de març de 1931. En aquells moment, el PCR tenia una implantació
similar –si més no a pel que fa a nivell territorial- a la que tenia la nou nada
Esquerra Republicana. En aquest cas, juntament amb Barcelona, tenia un nucli
potent al Bages i també força entitats al Maresme i al Baix Llobregat.58
Les eleccions del 12 d’abril, que he comentat més amunt, van deixar Acció
Catalana Republicana en una situació galdosa. De ser el partit que havia de
substituir la Lliga en la direcció del país, va passar a ser una formació sense
cap presència a la capital i que havia perdut la batalla de la iniciativa política a
partir del 14 d’abril.
Mapa 2.6. Municipis amb organització d’Acció Catalana Republicana, 1933
Font: Montserrat BARAS I GÓMEZ, Acció Catalana (1922-1936), Barcelona: Curial, 1984, 206.
Des d’aquell mateix moment, ACR –que encara era Partit Catalanista
Republicà– va anar patint un degoteig de centres i militants que, en aquesta
primera hora, ingressaren a ERC. De fet, aquest problema ja s’havia manifestat
poc abans de la Conferència d’Esquerres Catalanes, quan un bon nombre
d’entitats d’Acció Republicana va decidir participar-hi, acusant el grup de Rovira
i Virgili d’haver renunciat al seu programa esquerrà i laic. 59 La derrota a
Barcelona i la proclamació de la República Catalana va provocar, però, que en
aquelles primeres setmanes es produís un allau de defeccions al PCR. Un
58
Les entitats assistents a l’assemblea fundacional del PCR es poden consultar a La Publicitat, 24-3-1931; La Nau, 24-3-1931; Diari de Vic, 16-3-1931 a 26-3-1931 i Montserrat BARAS I
GÓMEZ, Acció Catalana..., 415-445.
59 Vegeu l’entrevista a Nicolau Battestini apareguda a El Diluvio, 14-3-1931.
45
parell d’exemples em semblen prou il·lustratius: a Sant Sadurní la Unió
Catalanista Republicana, creada el febrer de 1931 com una entitat adherida a
Acció Catalana es presentava a les municipals d’abril amb aquest nom;
aquestes eleccions es van repetir el 31 de maig i s’hi van presentar els
mateixos integrants de la llista de la UCR, però ja amb el nom d’Esquerra
Republicana de Catalunya. 60 A Manresa, s’havia creat també la Unió
Catalanista Republicana, que es va adherir al Partit Catalanista Republicà.
Aquesta entitat va desenvolupar una activa tasca de proselitisme a la comarca
durant tot l’any 1930, esdevenint un dels puntals del nou partit.61 Però el 29 de
maig de 1931, després de la proclamació de la República, l’assemblea de la
UCR de Manresa va decidir adherir-se a ERC per 61 vots contra 47.62 Aquest
fou un procés generalitzat que es traduí en la presència com a independents de
Carles Pi i Sunyer i de Josep Sunyol i Garriga, antics membres del PCR, a les
llistes d’Esquerra a les eleccions de diputats a Corts constituents del 28 de juny
de 1931.
Aquests no foren els únics casos i, a més, de mica en mica i a rel dels
fracassos electorals del partit afloraren les tensions i va anar perdent suports
per la dreta i per l’esquerra. L’any 1932 es constituí el partit demòcrata-cristià
Unió Democràtica de Catalunya, que arrossegà també una part dels membres
d’ACR (Manuel Carrasco i Formiguera, Lluís Jover i Nonell, Miquel Coll i
Alentorn); l’octubre de 1932, fent cas a una crida de Francesc Macià feta a
Lleida, ingressaven a ERC, ultra els ja esmentats Pi i Sunyer i Sunyol, alguns
membres del sector més esquerrà d’ACR, entre els quals cal destacar Antoni
Rovira i Virgili.63 Finalment, el sector més dretà, encapçalat per Jaume Bofill i
Mates, que aprofità l’assemblea “fundacional” de Lliga Catalana per integrar-
s’hi, el febrer de 1933.64
Després de tot aquest procés, s’imposava una reorganització del partit i el 12
de març de 1933 celebrà una assemblea en què es convertia en Acció
Catalana Republicana, reestructurava la direcció i incorporava un element
centrista, Amadeu Hurtado, que si bé no li va permetre créixer, sí que va
60
Sobre això podeu consultar Carles QUEROL I ROVIRA, Retrats. Crònica il·lustrada de Sant Sadurní d’Anoia, 1865-1997, Vilafranca del Penedès: Nadal, 1998, 121-122 i L’Opinió, 16-6-1931. Sobre la formació de la Unió Catalanista Republicana de Sant Sadurní, es pot consultar Arxiu de la Delegació del Govern a Catalunya a Barcelona, Fons associacions, expedient 14.654
61 El Dia. Diari d’Esquerra Republicana, Manresa, 11-3-1930, 8-5-1930, 14-6-1930, 18-8-1930 i
21-3-1931.
62 El Dia. Diari d’Esquerra Republicana, Manresa, 30-5-1931.
63 Maria Dolors IVERN, Esquerra... Vol I, 239-240.
64 Isidre MOLAS, Lliga Catalana. Un estudi d’estasiologia. Volum Primer. Lliga Regionalista. Lliga
Catalana: un partit catalanista. L’estructura del partit: la base humana, Barcelona: Edicions 62, 237-242.
46
acabar amb la sagnia de militants.65 ACR, tot i tenir personalitats de prestigi,
com el mateix Hurtado o Lluís Nicolau d’Olwer, quedava com una ombra del
partit que havia o hauria pogut ser el 1931. De fet, fora de Barcelona, només
disposava d’alguns nuclis aïllats amb una certa força: a Girona, a Granollers, a
Tarragona i a Reus i poca cosa més.
Mapa 2.7. Municipis amb organització d’Unió Democràtica de Catalunya,
1932-1936
Font: Hilari RAGUER I SUÑER, La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps (1931-1939),
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1976, 522.
En aquest espai de centre catalanista, cal fer esment d’Unió Democràtica de
Catalunya.66 El partit neix a partir d’un manifest publicat a El Matí el 7 de
novembre de 1931, per un grup descontent amb la manera com s’havia enfocat
la qüestió religiosa per part de la República.67 Entre els signants del manifest
cal destacar els noms de Lluís Vila d’Abadal i Pau Romeva. Però ben aviat s’hi
afegirien persones procedents del jaumisme (carlins) i del PCR, tal i com s’ha
esmentat més amunt. Tot i que era una formació petita –entre 1.000 i com a
màxim 2.500 afiliats–, va obtenir representació al Parlament de Catalunya, en
65
Isidre MOLAS, El sistema..., 74
66 Vegeu Isidre MOLAS, El sistema..., 64-67; Hilari Raguer i Suñer, La Unió Democràtica de
Catalunya i el seu temps (1931-1939), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1976; Joan B. Culla, Unió Democràtica de Catalunya: Le parti démocrate-chrétien catalan (1931-1989), Barcelona: Institut de Ciències Polítiques i Socials, 1990; Isidre Molas, Diccionari..., 318-324
67 Hilari RAGUER, La Unió..., 89-92.
47
la persona de Pau Romeva tot presentant-se en la llista de la Lliga per la
circumscripció de Barcelona-província. Romeva, a diferència de la Lliga, no va
abandonar el Parlament el gener de 1934. A nivell territorial, però no arribà a
tenir una presència significativa en cap comarca i no arribava ni tan sols als
nivells d’ACR.
EL CENTRE ESPANYOLISTA: EL PARTIT REPUBLICÀ RADICAL
El Partit Republicà Radical s’havia fundat el 1908 a Santander, entre altres
coses, com a reacció del seu principal líder, Alejandro Lerroux, a la Solidaritat
Catalana.68 Lerroux que havia assentat la seva base d’actuació a Barcelona
des de 1901, en base a un llenguatge populista i anticlerical que li va permetre
atreure una base obrera i popular. Quan es va oposar a la Solidaritat Catalana
hi va afegir l’espanyolisme, tret que no abandonaria el PRR a Catalunya fins a
la seva desaparició. Des de mitjan dels anys 20, el PRR va anar fent un gir
conservador que es va fer patent en proclamar-se la República.
A Catalunya, el PRR va començar essent una força relativament important a
Barcelona, lleugerament per davant de la Lliga, per anar perdent
progressivament empenta i convertir-se en una mena d’apèndix del gran partit
catalanista de dretes. El 1932 comptava a Catalunya amb 426 comitès (190 a
Barcelona, 107 a Girona, 83 a Lleida i 46 a Tarragona).69 Però la seva pèrdua
d’influència es va anar fent patent a mesura que transcorregueren els anys, de
manera que rarament es presentarà sol a les eleccions municipals de 1934,
moment en què ja s’havia alineat clarament cap a les coalicions de dreta.
Aquest posicionament li va provocar algunes escissions, com per exemple al
del Partit Radical Autònom de les comarques de Tarragona, que va decidir
alinear-se amb ERC a les eleccions del Parlament de Catalunya. El 1936 el
PRR era un partit desnonat a Catalunya, tot integrant-se al Front Català d’Ordre
i Alejandro Lerroux anava a la llista de la circumscripció de Barcelona-ciutat al
costat de la gent de la Lliga, dels tradicionalistes, de Renovación Española i
d’Acció Popular Catalana (CEDA) i dels quatre candidats que presentava a
Catalunya, inclòs Lerroux, no en va sortir cap. Cal dir, a més, que el 1936 fou el
de l’enfonsament del PRR: només va treure cinc escons a tot Espanya.
68
Sobre els orígens i l’actuació del PRR a Catalunya vegeu Joan B. CULLA, El Republicanisme lerrouxista a Catalunya: 1901-1923, Curial: Barcelona, 1986. Sobre el PRR durant la Segona República a Catalunya es poden consultar Isidre MOLAS, El sistema..., 57-64 i Joan B. CULLA, “Partido Republicano Radical”, Isidre Molas, ed., Diccionari..., 211-218. Sobre el PRR a Espanya: Octavio RUIZ MANJÓN, El Partido Republicano Radical, 1908-1936, Madrid: Ediciones Giner, 1976.
69 Octavio RUIZ MANJÓN, El Partido..., 611-612.
48
LLIGA CATALANA: EL PAL DE PALLER DE LA DRETA
Lliga Catalana és el nom que va prendre la Lliga Regionalista el 1933. 70
Aquest partit es va donar a conèixer el 1901 quan va guanyar les eleccions
municipals de Barcelona amb la candidatura anomenada “dels quatre
presidents” (els expresidents de l’Ateneu Barcelonès, el del Foment del Treball
Nacional, de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial i de la Societat
Econòmica Barcelonina d’Amics del País). Es tractava d’una reacció de la
burgesia davant l’esclerosi d’un Estat –l’espanyol– i d’un sistema –el de la
Restauració–, que s’havien convertit en un llast a la modernització del país.71
La Lliga Regionalista dominà el panorama polític català de les primeres
dècades del segle XX, juntament amb els republicans lerrouxistes, i esdevingué
hegemònica a partir de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya. Ja hem
fet esment de l’aparició d’un grup crític procedent del mateix catalanisme amb
possibilitats d’esdevenir un embrió d’alguna cosa que li contestés l’hegemonia,
però la instauració de la Dictadura impedí que anés més enllà. Fou precisament
la Dictadura que ho trastocà tot. El cop d’estat s’havia gestat amb el suport de
les patronals catalanes, un dels puntals del suport a la Lliga,72 i sembla que
alguns membres de segona fila del mateix partit va participar en la preparació
del cop militar.73 A més, Puig i Cadafalch, que en aquells moments era el
president de la Mancomunitat va donar suport al dictador, fins que aquest, ben
aviat, va engegar una política de persecució del catalanisme. Aquest fet,
juntament amb la posició mantinguda durant el trànsit final de la Dictadura a la
República, tot intentant a un retorn de la Monarquia i l’intent fallit del Centro
Constitucional, van provocar que el descrèdit de la Lliga es fes palès a les
eleccions d’abril de 1931 i a les constituents del 28 de juny.
Passat el cop de la primavera de 1931, la Lliga va prendre una orientació
centrista per coptar els sectors més moderats de la dreta i del centre
catalanista (ACR) i de reorganització cap a un partit de masses modern. El fet
que a les eleccions al Parlament de Catalunya, la Lliga –que integrà també la
presència d’UDC- esdevingués el principal partit de l’oposició, tot copant els
llocs de les minories, excepte un, el va convertir definitivament en l’únic partit
capaç d’articular una alternativa àmplia de dretes.
70
El gran llibre sobre Lliga Catalana és el d’Isidre MOLAS, Lliga Catalana. Un estudi d’estasiologia, Barcelona: Edicions 62, 1972 (2 volums), que el mateix Molas resumeix a El sistema... i al Diccionari...
71 Per a l’origen i la formació de la Lliga Regionalista podeu consultar Borja DE RIQUER I
PERMANYER, Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme, 1898-1904, Barcelona: Edicions 62, 1977.
72 Soledad BENGOECHEA, Organització patronal i conflictivitat social a Catalunya : tradició i
corporativisme entre finals de segle i la Dictadura de Primo de Rivera, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994.
73 Isidre MOLAS, Lliga Catalana... Volum primer..., 144.
49
Mapa 3.6. Municipis amb organització de Lliga Catalana, 1933-1935
Font: Isidre MOLAS, Lliga Catalana. Un estudi d’estasiologia. Volum primer: Lliga Regionalita,
Lliga Catalana. Un partit catalanista. L’estructura del partit: la base humana, Barcelona:
Edicions 62, 1972, pàgs. 295-327. Les dades de l’Alt Penedès, les hem corregit amb La Veu de
Catalunya, 1-2-1933.
Entre el novembre de 1932 i el febrer de 1933, la Lliga va seguir un procés de
reorganització incorporant els sectors centristes (Dreta Liberal Republicana,
una part d’ACR) i, finalment, se celebrà l’assemblea constituent de Lliga
Catalana els dies 3 i 4 de febrer de 1933, a Barcelona. En aquesta assemblea,
el partit va emprendre una reorganització territorial, en què s’admetia l’afiliació
directa de les entitats a la Lliga, que ho deixaven de ser de la Lliga Regionalista
de Barcelona, s’admetia també l’afiliació directa i es potenciava la creació de
centres a les capitals comarcals. Al mateix temps, es procedia a una
reorganització general del partit, creant l’assemblea general formada pels
delegats dels afiliats directes, de les entitats, de les seccions de joventut i
femenina i per un grup de notables.
La Lliga, sense arribar a tenir la presència territorial d’ERC, era sens dubte el
segon partit català en importància, si ens referim a la seva dimensió i a la seva
implantació territorial. Pel que fa aquesta, es fa difícil escatir realment quina
era, sobretot pel fet que molts centres comarcals servien per estructurar les
delegacions del partit dels municipis que no s’havien constituït en entitat. Isidre
Molas ha demostrat que a Barcelona la Lliga podia arribar a tenir una
implantació similar a la d’altres partits, com ERC o el PRR.74 Fora de la capital,
74
Isidre MOLAS, Lliga Catalana... Volum primer..., 304-305.
50
tenia implantació sobretot a la regió de Barcelona (Vallès Occidental, Vallès
Oriental i Maresme), al Penedès (Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf), al
Bages i a les Comarques de Ponent (Segrià, l’Urgell i la Segarra).
EL TRADICIONALISME I ALTRES OPCIONS DE DRETA
La Comunió Tradicionalista es donava a conèixer a Saragossa el juny de 1931,
la qual suposava la integració de les tres branques del carlisme existents
(jaumisme, mellisme i integrisme).75 La Dictadura havia perseguit el carlisme
per la seva aferrissada oposició al règim i amb el sorgiment de la República, un
moviment que estava desnonat va revifar-se tenint un creixement relativament
important. La seva implantació era considerable a Navarra i el País Basc i
important a Catalunya i el País Valencià. A Catalunya, la seva força es
concentrava en un eix que des de l’Alt Urgell, passava pel Solsonès i pel Bages
i l’Anoia, i arribava fins a l’Alt Camp i les Terres de l’Ebre.76 El nucli fonamental
d’organització eren els centres on s’integraven els comitès polítics amb les
seccions de joves (les Margaritas, en el cas de les dones, i els Pelayos, en el
dels homes) i la branca armada, el Requeté. L’any 1936 comptava amb 28
centres a la província de Barcelona, 2 a la de Girona, 12 a la de Lleida i 18 a la
de Tarragona.77
La resta de formacions de dretes tingueren una escassa implantació a
Catalunya. Per exemple, Molas assenyala que la Falange hauria tingut, com a
màxim, uns 300 militants a Catalunya.78 Potser l’opció amb més arrelament fou
la d’Acció Popular Catalana, integrada a la Confederación Española de
Derechas Autónomas (CEDA). 79 Però aquest fou un partit creat cap el
setembre de 1934 i que va prendre cos, després del 6 d’octubre. El formaren
sobretot membres de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i personatges
escindits de la Lliga, en desacord amb la seva política agrària. De fet, el partit
de José Maria Gil-Robles havia tingut un acord inicial amb la Lliga per no
trepitjar-se electoralment i per aquest motiu els grupuscles que inicialment s’hi
75
Per al Tradicionalisme, podeu consultar Isidre MOLAS, El sistema..., 23-29, Josep CARLES
CLEMENTE, “Comunió Tradicionalista”, a Isidre MOLAS, ed., Diccionari..., 44-45; Robert VALLVERDÚ I MARTÍ, El carlisme català durant la Segona República Espanyola (1931-1936). Anàlisi d’una política estructural, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008 i “Els centres carlins de les comarques meridionals de Catalunya (1931-1936)”, dins Miscel·lania carlina, Solsona: Ed. Fundació Pública Comarcal Francesc Ribalta, 2006, 61-75.
76 Isidre MOLAS, El sistema..., 23.
77 Robert VALLVERDÚ , El carlisme català..., 248.
78 Isidre MOLAS, El sistema..., 36.
79 Sobre la CEDA vegeu José MONGE Y BERNAL, Acción Popular. Estudios de biología política,
Madrid: Imp. “Sáez Hermanos”, 1936; José R. MONTERO, La CEDA. El catolicismo social y político en la II República, Madrid: Ediciones de la Revista de Trabajo, 1977; Isidre MOLAS, El sistema..., 37-41, i Joan M. THOMÀS, “Acció Popular Catalana”, a Isidre MOLAS, ed., Diccionari..., 4-5.
51
havien adherit a Catalunya es van anar dissolent paulatinament, davant de
l’impuls de la Lliga.80
80
José R. MONTERO, La CEDA..., 355.
