Els Lusíades

01 ELS LUSIADES_CANT PRIMER.qxt:Maquetación 1 22/7/10 13:44 Página 2

CLÀSSICS DE TOTS ELS TEMPSSEGONA ÈPOCA

LUÍS VAZ DE CAMÕES

ELS LUSÍADES

BARCELONA



LUÍS VAZ DE CAMÕES

ELS LUSÍADES

EDITORIAL ALPHA

Barcelona, 2010

TRADUCCIÓ POÈTICA DE

GUILLEM COLOM I MIQUEL DOLÇ


Primera edició: 1964

Segona edició: setembre del 2010

Títol original:Os Lusíadas

© de la traducció: Hereus de Miquel Dolç i Hereus de Guillem Colom –

Institut Cambó, 2010

L’editorial reserva els drets corresponents als hereus de Guillem Colom.

© d’aquesta edició: Editorial Alpha

www.editorialalpha.cat

Disseny de la coberta: Pau Santanach

Fotografia de la coberta: Eugeni Aguiló

Fotocomposició: Fotoletra, s.a.

Impressió i relligat: Liberdúplex, s.l.

ISBN: 978-84-9859-148-4

DIPÒSIT LEGAL: B-30.018-2010

Prohibida qualsevol mena de còpia.

Reservats tots els drets.


TAULA

Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9

Els LusíadesCant primer. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23Cant segon. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59Cant tercer. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97Cant quart . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 151Cant cinquè . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 191Cant sisè . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 229Cant setè . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 265Cant vuitè . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 299Cant novè . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 335Cant desè. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 369

Índex . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 433

01 ELS LUSIADES_CANT PRIMER.qxt:Maquetaci�n 1 9/7/10 12:22 P�gina 7


PRÒLEG

Són tan nombrosos i de vegades tan forts els ecos de lavida exterior de Camões dins els Lusíades, que no es poteludir, en parlar del seu poema, la seva pròpia aventurahumana. Entre l’home, però, i la seva obra s’estableix deseguida una correntia, sovint violenta, de contradiccions.La seva biografia és, d’altra banda, escassíssima de dadescertes i documentades. S’ha arribat a dir, hiperbòlica-ment, que sobre el gran portuguès només sabem el fetpositiu i innegable que escriví Os Lusíadas.Tant els seusantics biògrafs —Mariz, M. Corrêa, Severim de Faria,M. de Faria e Sousa— com els moderns —T. Braga, F.G. Bell Aubrey,W. Storck, H. Cidade— s’han basat, quimés qui menys, en una sèrie de conjectures derivades dela interpretació personal i no rarament subtil de certesal·lusions contingudes dins les líriques i dins l’epopeiadel major poeta de Portugal. Cal servir-se’n amb lamajor cautela. Només és indiscutible en l’existència deCamões una interminable successió d’aventures, quei-xes, desgràcies i sofrences que aclaparen la seva intimi-tat, els seus viatges, el seu exili, el seu servei militar o laseva presó, per terra i per mar.Sembla que LuísVaz de Camões va néixer a Lisboa, i

no pas a Coïmbra, potser en 1525,quasi el mateix any en

9


què moria (1524)Vasco da Gama, l’heroi al qual el nou-nat havia de donar una segona vida èpica.Regnava ales-hores Joan III (1521-1557). Descendia d’un antic casalde Galícia que al segle XIV s’havia establert a Portugal.Elseu pare, SimãoVaz de Camões, casat ambAnna de Sá (ode Macedo), nadiua de Santarem, era capità de vaixell imorí, nàufrag, a Goa, aleshores capital de l’Índia portu-guesa, potser quan s’hi trobava errabund el poeta. Lamare, en canvi, sobrevisqué al fill, sostinguda per unaminsa pensió oficial. Està provada la presència de Ca-mões a Coïmbra en 1537 com a alumne del Collégiodas Artes; hi obtingué el batxillerat, però no aconseguífreqüentar els cursos universitaris. Sembla que el poeta,durant aquests anys d’estudi, visqué sota la protecciód’un membre il·lustre de la seva família, el seu oncleBento Camões, el qual arribà a ésser, cap al 1540, priorgeneral i canceller d’aquella Universitat.Cal atribuir, evi-dentment, a aquest període juvenil de la vida del poetala seva formació espiritual i literària, la seva passió perles manifestacions artístiques, la seva familiarització ambels poetes antics i moderns, des d’Homer iVirgili fins al’Alighieri, el Petrarca o l’Ariosto, és a dir, el seu huma-nisme, i potser també els seus primers somnis, nascutsd’un entusiasme col·lectiu, sobre la nova Odissea quehavia de llegar al seu poble.Des de Coïmbra, devers el 1542, Camões es traslladà

a Lisboa. Se suposa que el comte de Linhares li facilitàl’accés a la cort. La seva vida sentimental arribà alesho-res al seu moment més fogós i desordenat; se’l sol ima-ginar com el poeta galant que desembeina l’espasa peruna mínima ofensa.Diverses figures femenines travessenla seva voluble joventut: Isabel de Tavares, l’amor fami-liar dels primers anys, Francisca de Aragão, Guiomar deBlasfé i una misteriosa Caterina, potser Catarina de At-hayde, esperit gentil, l’única que ha deixat una memò-

10 ELS LUSÍADES


ria planyívola i densa en la seva poesia;més tard, encara,una Dinamene,que hom suposa xinesa, i una negra,Bàr-bara. ¿Arribà Camões, endut per la seva passió amorosa,a posar els ulls en alguna musa de sang reial? Concreta-ment, ¿en la infanta Maria, filla de Manuel l’Afortunat,l’eterna núvia, promesa de Felip II? ¿O bé enfastidí elmonarca Joan III amb unes al·lusions als il·lícits amorsregis contingudes dins un «auto», el Seleuco, compostsobre els models de Gil Vicente? Només sabem que en1546 el poeta abandonà la cort i es refugià a Ribatejo.Fou el primer dels seus exilis. Els revessos de la fortunaja no l’abandonaran. Poc després es veu constret a pren-dre les armes, surt cap a Ceuta en un combat que hilliura la guarnició, perd un ull, no sabem si el dret o l’es-querre; ara d’un costat adés d’un altre, porta un ull tan-cat en les efígies, totes imaginàries, que ens ha transmèsla devoció iconogràfica camoniana. La lluita inlassableentre la realitat sinistra i la grandesa d’esperit de Camõesaccentua el seu ritme arrauxat. El mar ja és la seva pas-sió, l’enorme pàtria estesa a l’entorn de la dolça terra onva néixer. La gruta de Ceuta, on el poeta es recollí peresbossar els primers cants dels Lusíades, pertany, certa-ment, als dominis de la fantasia, però és probable que jaen aquella època Camões hagués plasmat la idea d’unpoema virgilià i homèric alhora que ariostesc sobre lasconquestes dels portuguesos pels oceans i per les costesde l’Orient.Fos com fos, Camões, com en altre tempsVirgili, de-

cidí emprendre la ruta on es desenrotllaria el poema.L’autor de l’Eneida fracassà en el seu intent; per a Ca-mões, en canvi, s’havia de consumar així la més amarga ifèrtil experiència. Però l’esperen abans a la seva pàtrianoves humiliacions i penalitats.Torna a Lisboa en 1549;en 1552, a conseqüència d’un litigi escandalós amb unpatge palatí,Gonçalo de Borges, protegit dels poderosos,

PRÒLEG 11


sofreix l’encarcerament. En aconseguir la llibertat, potemprendre, finalment, com a imposició externa o com adesenllaç d’una situació desoladora, el viatge pel grancamí dels oceans.El 26 de març de 1553 surt, com a sim-ple soldat, cap a l’Índia. Aquesta data és l’eix de tota laseva biografia. Intervé en expedicions militars a les cos-tes del Malabar, recorre l’Orient, de Pèrsia a Xina, ambfreqüents retorns a Goa, centre de les possessions portu-gueses, durant setze anys,mig bandejat i errabund, cons-tret a les més diverses missions de militar, funcionari, ad-ministrador, confident de governadors i virreis.Camões és també allí el poeta que sap improvisar el

que cal per als festeigs públics.A Goa, en 1555, per lesfestes en què fou celebrada la possessió del governadorFrancisco Barreto, és representat el seu «auto» Filodemo(publicat pòstum, en 1587), una mena de novel·la d’a-ventures; s’hi propaga la seva Sátira do tornero encara, unasàtira més acre i corrosiva,Disparates da Índia, potser nopas seva del tot. Aquestes ferotges invectives contra laBabel índia, contra el seu laberint d’ambicions, follies,mercaderies sacrílegues i depredacions en terres de con-questa —de les quals romandran tants ecos dins els Lu-síades— palesen que Camões, un gran desenganyat, comQuevedo, davant les decadències, devia gaudir de certaconsideració i d’un costat segur. Sembla, però, que n’ha-via fet un gra massa.El 1558, en efecte, s’allunya del Ma-labar i el trobem, potser bandejat, a Macao, no pas coma militar, sinó com a Proveedor dos difuntos e ausentes, uncàrrec singular que li fou sostret sota acusament de pre-varicació. Hi ha, però, qui nega en rodó aquell nomena-ment civil. Consta, en canvi, que fou destinat a la facto-ria de Xaül, de la qual no arribà a possessionar-se. Detotes maneres, cal situar en un seu retorn de Xina a Goa,en 1559, com a detingut, el naufragi del poeta a l’embo-cadura del riu Mekong, a Cambòdia; ell mateix recorda

12 ELS LUSÍADES


que salvà el manuscrit del poema nedant fins a atènyer,després de grans esforços, la riba (X 1009-1024).Deversels trenta-cinc anys, per tant, devia tenir acabats algunscants dels Lusíades.El trasbals produït en la seva ànima per aquest perill,

o el contacte del poeta amb algun dels apòstols de l’Ín-dia, ha estat adduït per algun investigador com a origend’una mena de conversió. L’«home nou» degué dictaraleshores algunes pàgines pregonament religioses, els Só-bolos rios, obra d’un esperit cansat. Però la seva vida con-tinua, bé que protegida per algun governant, sota el signede l’infortuni.Camões ha atès els quaranta anys i enyora,més fortament cada dia, la pàtria llunyana; vol cloure laseva vida de vagareig i d’aventures que el converteix enun insigne exemplar dels homes de l’Imperi hispànic.Llarga era l’odissea dels seus destrets; també l’odissea delsseus herois demana la conclusió. Veleja cap a Portugal en1567, a bord del vaixell de Pedro Barreto, capità de So-fala, el qual l’havia trobat vivint a costa d’altri i li oferípassatge gratuït. Però el capteny irós del poeta deguétrencar aviat amb els seu protector. Passa a Moçambicdos anys d’indigència, famejant i endeutat; malgrat tot,hi acabà i perfeccionà els Lusíades.En 1569, el futur historiador Diogo de Couto, Hei-

tor de Silveira i d’altres amics eixugaren l’import delsdeutes contrets per Camões a Moçambic i el proveïrende passatge fins a Lisboa, potser en la nau Santa Clara.Novament a la cort, devers el 1570, el poeta trobà pro-tecció prop d’alguns nobles. Un d’ells, el comte deVi-mioso, Manuel de Portugal, exerceix la seva influènciaperquè el poema sigui publicat. Es diu que el rei Sebas-tià (1568-1578), successor, després de dues regències, deJoan III, escoltà a Sintra la lectura dels Lusíades, que sem-blaven escrits per enardir encara més la fogosa sang ado-lescent del monarca. El Sant Ofici no s’oposà a la publi-

PRÒLEG 13


cació; un albarà reial de 1571 atorgava la llicència. El lli-bre sortí de l’oficina lisboenca d’António Gonçalves en1572. Camões obtingué del monarca, per tres anys, unapensió de quinze mil reis, pagada irregularment i prouesquifida per a un home pròdig com el poeta.D’on les angúnies que degueren turmentar els seus úl-

tims anys i la seva mort obscura. El darrer decenni de laseva biografia és el més impenetrable.Camões degué sen-tir una gran alegria en veure que el rei Sebastià empre-nia la campanya d’Àfrica, presidida pels encesos augurisque formulava per al rei al final del poema (X 1233ss.),però la dissort havia d’espoltrir a Alcàsser-quebir, el4 d’agost de 1578, amb una fatal derrota i una tomba in-gloriosa, tantes il·lusions. ¿Com reaccionà el poeta? Noens ha arribat cap ressonància del seu estremiment. Laseva fama en vida no va correspondre, certament, a lagrandesa de la seva obra. Alguna anècdota pretén des-mentir-ho: per exemple, que Felip II preguntà per ellquan féu la seva entrada a Lisboa el 27 de juliol de 1581.El poeta haviat mort, devers els cinquanta-quatre anys,durant la pesta de 1579, el 10 de juny. Fou soterrat per laCompanhia dos Cortesãos a la porta del monestir deSanta Anna, al defora, pobrament i confusament. Méstard, les restes trobades en aquell indret foren dutes, totesplegades, suposant que entre elles hi havia les del poeta,a la nau del temple. Però el possible túmul de les sevesdespulles fou destruït, amb l’església, pel famós terratrè-mol que en 1755 assolà la bella ciutat delTeix. Les restesque en 1880 foren traslladades a l’actual sepulcre dels Je-rónimos no tenen gairebé cap probabilitat d’ésser seves.

Per estrany que pugui semblar, d’aquesta humana reali-tat incongruent i patètica, acorralada sempre pel dolor,la inquietud i el fracàs, sorgia no solament el més gran

14 ELS LUSÍADES


poeta de Portugal, sinó un dels més alts personatges dela Renaixença europea, capaç de deixar formades unallengua i unes essències nacionals indestructibles. Ca-mões tot sol, s’ha afirmat amb raó, és tota una literatura.Aquella viva contradicció, però, sols evident als nostresulls actuals, és característica de molts homes del Renai-xement. No endebades la figura de Camões, amb el seudesdoblament ple de paradoxes, ha estat comparada so-vint amb la de Cervantes. Pot dir-se que ell encarnà lamissió, que resulta sempre tan costosa, de resumir en laseva pròpia vida la vida permanent de la seva pàtria. I laresum, essencialment, deixant ara de banda el Camõeslíric o el Camões dramaturg, en els Lusíades, síntesi del’humanista, del navegant, de l’aventurer, de l’historiadori de l’enamorat.Fou ell el poeta que, endut pel deler d’exaltar, sobre

un fons ja anacrònic, el floriment i la irradiació dels por-tuguesos dins la història, escriví el primer poema èpicque, per la seva magnitud i per la seva universalitat, parlaen nom del món modern. Bé que impregnats, com capaltra obra renaixentista, de la puixança de l’antic esperithel·lènic i romà i renovadors com mai de les seves for-mes, els Lusíades abracen tots els aspectes de la humani-tat sense renunciar, en cap moment, a l’objectiu concreti personal que els anima: la glorificació del poble portu-guès. Gràcies, val a dir, a aquest argument nacionalista,l’epopeia camoniana venç el temps i l’espai i es conver-teix, com a creació artística, com a obra estètica i com asímbol de l’actitud de l’home enfront de la natura i deles seves forces, en un dels llegats més valuosos de la cul-tura europea i al mateix temps en una de les defensesmés apassionades de la unitat d’Europa. L’home és aquírepresentat pel poble de navegants i de conquistadors delseu temps. No és, en efecte,Vasco da Gama, amb la sevaexpedició al cap de Bona Esperança i a l’Índia, la finali-

PRÒLEG 15



DINS L’OCEÀ ÍNDIC

PREFACI I INVOCACIÓ

Les armes i els barons més distingitsque, de l’extrema riba lusitana,per uns mars de ningú mai no fendits,passaren més enllà deTaprobana,en tants perills i guerres decidits,més del que prometia força humana,i edificaren dins remotes gentsun nou regne que s’alça amb llurs portents;

i a més les remembrances gloriosesd’aquells reis que per sempre han dilatatla fe i l’imperi i que les criminoses

25

1

2

5

10

Els números que precedeixen les notes remeten als versos corresponents.1. Ja des del començ, amb el vers As armas e os barões assinalados, es

nota la influència deVirgili (Eneida I 1), tan constant al llarg del poema.Dins les estrofes 1-2 el poeta precisa el contingut de l’obra: cantar pelmón les descobertes i les conquestes dels portuguesos; els reis que hiparticiparen; els lusitans que, en general, van atènyer la immortalitat perllurs proeses.De fet, l’acció del poema se centra a l’entorn del viatge deVasco da Gama.4. Taprobana: aquest era el nom antic (de vegades,Trapobana) de l’i-

lla de Ceilan; durant alguns segles fou portada cap a l’est i identificadaamb Sumatra. Cf. X 401 i 851-852.


terres d’Àfrica i d’Àsia han devastat,i aquells que per llurs obres coratjosesde les lleis de la mort han triomfat,pregonaré amb els versos onsevulla,si d’art i enginy el càntic se’m curulla.

Cessin del savi grec i del troiàles navegacions llargues que feren,i calli d’Alexandre i deTrajàl’esclat de les victòries que obtingueren;jo canto el pit il·lustre lusità,al qual un jorn Mart i Neptú es reteren.Cessi tot quant l’antiga Musa diu,que altre valor, més elevat, reviu.

Nimfes del Teix amigues, que inspiradateniu en mi una nova força ardent,si sempre en humils versos celebradafou de mi la vostra aigua alegrement,deu-me ara una veu noble i enlairadaamb un estil llisquívol i eloqüent,que avui als vostres dolls Febus ordenaque ja no envegin més els d’Hipocrene!

Doneu-me un impuls gran i clamorós,no d’agrest flabiol o flauta rude,

26 ELS LUSÍADES

3

4

5

15

20

25

30

17. Del savi grec i del troià: d’Ulisses i d’Eneas.22. Mart i Neptú: déus, respectivament, de la guerra i del mar, sot-

mesos a les ordres dels portuguesos.25. Les «Tàgides» o nimfes delTeix (llatí Tagus, portuguès Tejo i es-

panyol Tajo), que havien inspirat a Camões els seus versos bucòlics, sónara invocades al començ de l’epopeia perquè, per ordre de Febus oApol·lo, déu de la poesia, les aigües del Teix siguin tan eficaces com lesd’Hipocrene, la clàssica font de les nimfes al peu de l’Helicó, que inspi-rava els poetes grecs.


sinó de clarí fort i bel·licós,que el pit encén i les semblances muda!Doneu-me un cant que iguali el glorióspoble que a Mart dóna tan alta ajuda!Que la pregoni i canti l’univers,si gesta tan sublim pot cabre en vers!

I vós, oh ben nascuda segurançade la nostra vetusta llibertat,i no menys seguríssima esperançad’augment a la naixent cristiandat;vós, nou terror de la moresca llança,fatal prodigi de la nostra edat,donat al món per Déu, que en tot impera,per dar del món a Déu la part primera;

vós, branca en flor novella i somrientd’una arbreda, de Crist més estimadaque cap altra nascuda a l’Occident,«de Cèsar» o «de Crist» anomenada(ho veig al vostre escut, que ben presentus mostra la victòria passada,

CANT PRIMER 27

6

7

35

40

45

50

38. Els portuguesos, amb llurs accions guerreres, són uns podero-sos auxiliars del déu de la guerra.41. Comença la dedicatòria al jove rei Sebastià (1568-1578), donat

pel destí (d’on maravilha fatal, v. 46) i per la Providència per eixamplarels dominis del cristianisme.49. El rei portuguès és una tendra branca de l’arbre cristià, prefe-

rida per Déu a les altres de l’Occident: a la «cesària», referida probable-ment a la monarquia espanyola, i a la «cristianíssima» de França.53. Una prova de la dita preferència és el mateix escut de Portugal.

En commemoració de la batalla d’Ourique (1139), el vencedor,AlfonsHenriques, primer rei portuguès, adoptà com a armes del naixent re-ialme cinc quines que recorden les cinc plagues de Crist, el qual, segonsuna llegenda, s’havia aparegut al rei la vigília del combat.Aquí, però, elscinc escudets simbolitzen els cinc reis moros derrotats.


en la qual Ell per armes us cedíles que en la creu per a ell sol sofrí),

vós, oh poderós rei, del qual l’imperiel sol, així que surt, veu el primer,el contempla al bell mig de l’hemisferii el deixa, quan va a pondre’s, el darrer;vós, que esperem per jou i vituperidel rude ismaelita cavaller,del turc oriental i del qui encaraamb el corrent del Riu sagrat s’amara;

deposeu un moment la majestatque a la tendra faç vostra un hom contempla;ja s’hi traslluu la plenitud d’edatdel jorn que ascendireu a l’etern temple;aquests ulls de reial benignitatgireu a baix: veureu un nou exemplede l’amor pels fets patris coratjosos,en versos divulgat harmoniosos.

Veureu amor de pàtria, no mogutper paga vil, sinó més gran i eterna;no és guardó mesquí ser conegutcom a cantor de l’heretat paterna.Oïu: veureu el nom reconegutdels qui el vostre poder suprem governa,i jutjareu el que és més excel·lent,si ésser rei del món o de tal gent.

Oïu: no veureu gestes de fatigafantàstica, fingida i falsiosaen les lloances, com va fer l’antiga

28 ELS LUSÍADES

8

9

10

11

55

60

65

70

75

80

64. Riu sagrat: el Ganges.


Musa, sols d’enaltir-se freturosa:la vostra empresa vera tant calcigaper la grandor la vaga i fabulosa,que excel·leix Rodamont, Roger i el vaOrland, bé que fos ell un ser humà.

Per ells, d’un Nuno fort us duc l’inicique al rei i al regne tals serveis reté,d’un Egas i d’un Fuas, quan l’auspiciper cantar-los d’Homer cobejaré.I els Dotze d’Anglaterra i llur Magricipels Dotze Pars de França us donaré.I també us dono aquell il·lustre Gama,que pren d’Eneas per a ell la fama.

I si, a canvi de Carles, rei francès,o de Cèsar, voleu igual memòria,mireu Alfons primer, que el seu arnèspot obscurir tota altra estranya glòria;

CANT PRIMER 29

12

13

85

90

95

100

87. Com a encarnacions de proeses dels personatges fabulosos, su-perades per les fetes reals dels lusitans, són esmentades:Rodamont, pro-tagonista de l’Orlando innamorato de Boiardo (1434-1494); Roger (it.Ruggiero), personatge de l’Orlando furioso d’Ariosto (1474-1533);Orland(Orlando, forma italiana de Roland), l’heroi francès de Roncesvalles, elmés famós dels Dotze Pars de França, protagonista de la Chanson de Ro-land (s. XI).89. Nuno: el conestable Nuno Álvares Pereira. Cf. IV 105ss.;VIII

217-256.91. Egas: Egas Moniz, tutor d’Alfons I. Cf. III 277-320;VIII 97-

1120. Fuas: Fuas Roupinho, personatge llegendari del mateix regnat.Cf.VIII 121-136.93. En el nombre dels Dotze d’Anglaterra cal incloure Álvaro Gon-

çalves Coutinho, de renom «Magrici» (Magriço).Més avall (VI 337ss.),el poeta conta la història d’aquests cavallers portuguesos que acudiren aLondres per defensar en juí de Déu l’honor d’altres tantes dames angle-ses.99. Alfons primer:Alfons Henriques. Cf. III 221, n.


i amb aquell que el seu regne ben defèsdeixà amb la gran i pròspera victòria,l’altre Joan, invicte cavaller,amb Alfons quart i quint i amb el tercer.

Jo deixaré en el cant immusteïblesaquells que dins els regnes de l’aurorasempre brillaren, al combat visibles,amb la vostra bandera vencedora:un Pacheco fortíssim i els temiblesAlmeidas, que per sempre el Teix enyora,el terrible Albuquerque, Castro fort,i altres en qui poder no té la mort.

Mentre els canto—i de vós no faig membrança,que per a tant, gran rei, no sóc ardit—,si el vostre regne al vostre puny descansa,m’inspirareu un cant mai no sentit.Comencen a sentir la greu puixança—que arreu del món despertarà el neguit—d’exèrcits, de comeses i de guerres,mars llevantines i africanes terres.

En vós el moro posa els ulls, captiu,veient-hi ja la seva vida closa;sols fitant-vos, el bàrbar es fa esquiu

30 ELS LUSÍADES

14

15

16

105

110

115

120

101. Aquell: Joan I que, amb a grande e próspera vitória d’Aljubar-rota, va assegurar la independència de Portugal.103. L’altre Joan: Joan II. El poeta, doncs, proposa els reis Joan I i II

i els reis Alfons I, III, IV iV com a exemples al jove rei Sebastià.109. Pacheco: Duarte Pacheco Pereira. Cf. X 89-200.110. Almeidas: Francisco de Almeida i el seu fill Lourenço. Cf. X

201-304.111. Albuquerque: Afonso de Albuquerque. Cf. X 313-392. Cas-

tro: João de Castro. Cf. X 529-576.


i sota el jou el seu bescoll deposa;Tetís el seu ceruli senyoriutotalment per a vós en dot disposa,puix, d’una cara bella i tendra amant,de tenir-vos per gendre és delejant.

Us han pres, de l’olímpica contrada,dels dos avis els ínclits esperits:l’un, en la pau angèlica daurada,i l’altre, pels combats de sang humits.En vós esperen veure renovadala recordança de llurs fets ardits;i us guarden lloc, al terme de la vida,al temple de l’eternitat florida.

Però mentre, esperant el lluny moment,regneu sabent quants pobles us delegin,acolliu-me si tinc l’atrevimentque com a vostres els meus cants cimegin:veureu com tallen tot el mar d’argentels vostres Argonautes, i que ells veginque els veieu triomfar del mar irat.I acostumeu-vos ja a ésser invocat!

CANT PRIMER 31

17

18

125

130

135

140

125. Tetís: transcrivim sempre d’aquesta manera, seguint convencio-nalment l’accentuació grega, la forma llatina de Tethys,muller d’Oceà imare dels rius i de les Oceànides, a fi de distingir aquesta divinitat deTetis (llatí Thetis), una nimfa del mar o Nereida, filla de Nereu, mullerde Peleu i mare d’Aquil·les. Es tracta de dues entitats mitològiques ab-solutament distintes, bé que sovint els poetes llatins ja les confonen, nopas en la grafia, sinó en les atribucions.130. Dels dos avis: l’avi patern del rei Sebastià era Joan III; el ma-

tern, l’emperador CarlesV.


CONSELL DELS DÉUS A L’OLIMP

Ja dins l’ample oceà tots navegaven,les inquietes ones dividint;benignament les brises respiravenel velam còncau de les naus omplint;els mars d’escuma càndida es mostravenembolcats, i les proes van fendintles marítimes aigües consagrades,que de Proteu són pel ramat tallades,

quan els déus de l’Olimp, cort lluminosad’on es governa arreu la humana gent,tenen una assemblea gloriosaper decidir la sort de l’Orient.Petjant del cel la claredat formosa,van per laVia Làctia juntament,convocats, d’ordre delTonant, pel savidéu que tenia el vell Atlant per avi.

Dels Set Cels abandonen el destíque el poder més excels els atorgava,excels poder que sols amb el juígoverna el cel, la terra i la mar brava.Es troben junts, en un moment, allíaquell que l’Artur gèlid habitava,el qui regna a migjorn, el qui viu ons’amaga el sol o l’alba neix al món.

32 ELS LUSÍADES

19

20

21

145

150

155

160

165

152. Proteu, fill d’Oceà i deTetís, era el guardià del ramat de Neptú;estava dotat de l’esperit profètic, però se sostreia a les consultes a travésd’innombrables metamorfosis.159. Tonant: Júpiter, el pare dels déus. El seu missatger és Mercuri,

nét d’Atlant.161. Dels Set Cels: els cels o esferes dels set planetes. Cf. X 617, n.


Sublim i digne, el Pare allí domina,el qui els llamps vius brandeja deVulcà,en càtedra d’estrelles cristal·lina,amb posat noble, altiu i sobirà.Llança, el seu front, una aura tan divinaque diví tornaria un cos humà,amb ceptre i diadema que fulguratant que la pedra del brillant fa obscura.

En uns seients esplèndids, ben guarnitsd’or i de perles, més avall s’estavenels altres immortals, distribuïtscom la raó i com l’ordre concertaven:els antics, al davant, més distingits;més a baix els menors s’afileraven.Júpiter pare els va parlar, dientamb el seu to de veu horrible i lent:

«Eterns freqüentadors d’aquesta portadel brillant i estelífer firmament:si en el valor de la nissaga fortadels lusitans poseu el pensament,tenir per ben sabut ara us importacom dels grans Fats és un palès intentque assiris, perses, gent grega i romana,ella els deleixi de la ment humana.

»Ja tots veiéreu com li fou llegut,amb un poder tan feble com tenia,de prendre al moro fort i combatuttot el país que elTeix serè sacia;ja contra el castellà talment temut,del cel obert sempre els favors rebia;així que, en fi, sempre amb renom i glòria,penjats tingué els trofeus de la victòria.

CANT PRIMER 33

22

23

24

25

170

175

180

185

190

195

200


»Deixo al darrere, déus, l’antic augmentque dels soldats de Ròmul conquistaren,al temps que ambViriat, en la inclementguerra romana, tants triomfs guanyaren.Deixo, encara, el record que al més ferventhonor els té constrets, quan proclamarenper cap aquell que, cas ben peregrí,fingí en la cerva un esperit diví.

»Mireu-la, tots, aquesta gent: com l’onadubtosa escometent amb vaixell lleu,per insòlits camins, no s’esborronade llebeig ni xaloc, i es fa el mar seu;com, posseint la riba en què s’adonad’on és complert el dia i on és breu,inclina el seu propòsit i confiaveure el bressol on es desperta el dia.

»Li ha donat paraula el Fat etern,la llei del qual no pot ésser trencada,que tingui per llarg temps tot el governdel mar que veu del sol la roja entrada.Damunt l’aigua han passat el fort hivern,la gent se sent perduda i fatigada.

34 ELS LUSÍADES

26

27

28

205

210

215

220

207. Aquell: Sertori, el partidari de Mari, el qual, després de la mortd’aquest, passà a Hispània i guerrejà contra Roma.És prou conegut l’ar-dit de Sertori, que feia creure als seus seguidors que els déus li enviavenconsells i missatges mitjançant una cérvola (cf. Plutarc, Sertori 11).214. Onde o dia é comprido e onde breve, és a dir, la zona temperada

del sud.221. El fort hivern: des del nostre punt de vista, però no deVasco

da Gama, que va tombar el cap de Bona Esperança el 22 de novembrede 1497 i arribà a Moçambic el dia 1 de març de l’any següent, mesosque a l’hemisferi meridional corresponen als nostres mesos de maig i desetembre.


I sembla just que se li mostri, en fi,la nova terra que ella pressentí.

»I perquè, ho podeu veure, la carreral’ha feta contra tants perills inics,tants cels i climes de rigor severai tant furor de tràngols enemics,he decidit que trobi a la riberadels africans un tractament d’amics.I, un cop hauran refet l’exhausta flota,que novament emprenguin la derrota.»

Júpiter tals paraules proferia,quan tots els déus, per ordre responent,pel parer l’un de l’altre diferia,variades raons dant i rebent.El déu Bacus allí no consentiaal que Júpiter deia, coneixentque Orient deliria ses proesessi hi deixava passar gents portugueses.

Ell, pels Destins, sap que hi veurà veniri entrar una gent fortíssima d’Espanyaper la mar gran, la qual ha de junyirtot allò que de l’Índia Doris banya

CANT PRIMER 35

29

30

31

225

230

235

240

239. Bacus s’oposa al viatge deVasco da Gama perquè, segons unaaddició tardana a la llegenda, sols aquell déu havia arribat fins a l’Índiaamb les seves conquestes.D’altra banda,però, l’epònim dels Lusíades,Lus(Lusus), segons una interpretació antiga, era fill de Bacus.Camões va re-soldre la dificultat interna servint-se de les divergències dels intèrpretsper a fer de Lus, segons que ho requerien les circumstàncies, el fill, elcompany, el privat o el vassall de Bacus.242. Espanya: Hispània, la península Ibèrica.244. Doris: filla d’Oceà i de Tetís, muller de Nereu i mare de les

Nereides; simbolitza el mar.


i que amb els novells guanys ha de delirla seva fama antiga, i fins l’estranya.I sent profundament perdre la glòriade la qual Nisa encara fa memòria.

Sap que tingué ja l’Indos subjugat,mes no li concedí mai la Fortunade vèncer els indis i d’ésser cantatpels que el doll beuen del Parnàs a l’una.I tem ara que sigui sepultatel seu nom ínclit dins una urna brunade l’aigua de l’oblit, si hi posen peuaquells forts lusitans que pel mar veu.

De Bacus dissentiaVenus bella,tan sensible al seu poble lusità,per la noble heretat que hi descabdellade l’estimat i antic capteny romàen els pits esforçats, en l’alta estrellaque dins els termes tingitans mostrà,i en la llengua, la qual, quan imagina,creu que és, un poc corrupta, la llatina.

Aquests motius movien Citerea,i més, puix de les Parques prou entén

36 ELS LUSÍADES

32

33

34

245

250

255

260

265

248. Nisa: segons la geografia clàssica, ciutat de l’Índia, consideradacom una antiga colònia que hi fundà Bacus; el seu nom era relacionatamb Dionís o Dionisos, nom grec de Bacus.252. La muntanya del Parnàs (avui Liakura), a la Fòcida, era el so-

jorn d’Apol·lo i de les Muses. Contrastant amb a água de Parnaso, fontd’inspiració, el poeta esmenta després (v. 255) l’água do esquecimiento, ésa dir, les aigües infernals del Lete, el riu de l’oblit.265. Citerea: epítet, usat com a substantiu, deVenus o Afrodita, ve-

nerada amb culte especial a Citera, illa de l’Egeu, al sud-est del Pelopo-nès.


que tindrà més honor la clara deaon la tropa bel·lígera s’estén.Així, l’un per la infàmia que ideai l’altra per les honres que pretén,debaten i la lluita no trasmuden,i l’un i l’altra llurs amics ajuden.

Com el nord o el migjorn, dins l’espessorde la salvatge arbreda ben guarnida,trenca amb impuls i desfermat braóles branques de la mata entenebrida;cruix la muntanya, vibra la remor,salten les fulles, bull la serra ardida:tal creixia el tumult, arreu alçatentre els déus, dins l’Olimp glorificat.

Però Mart, que deVenus sustentavala part que es debatia entre tots ells,perquè una amor antiga l’obligavao perquè ho concedeix als forts i bells,d’entre les deïtats dempeus s’alçava;ple semblava, el seu rostre, de dardellsi el seu temible escut, que al coll li penja,tirava enrere, irat, com en revenja.

La visera de l’elm de diamantalçant un poc, amb traça ben segura,per donar el seu parer passà al davantde Júpiter, valent, dins l’armadura;i, percudint d’un cop molt penetrant

CANT PRIMER 37

35

36

37

270

275

280

285

290

269-270. L’un... l’altra: Bacus iVenus.281. Mart, el déu de la guerra, havia tingut relacions amoroses amb

Venus, muller deVulcà: és o amor antigo que fa decantar el déu al partitdels lusitans.


amb l’extrem del bastó l’estrada pura,torbat Apol·lo dins la llum llanguí,com a eclipsat, i el cel es va estremir.

«Oh pare, així digué, que al teu imperitot el món que creares has vinclat:si aquesta gent que cerca altre hemisferi,el valor de la qual tant has lloat,no vols que ara pateixi vituperisegons ho has, fa tant de temps, manat,no escoltis més, perquè de jutge actua,raons de qui sospites insinua.

»Que si aquí la raó no es presentésvençuda d’un temor a tota ultrança,bo fóra que ara Bacus pledegésper a Lus, perquè d’ell té la privança;però d’aquest despit no parlem més,perquè a un estómac fet malbé s’atansa,i mai no llevarà, l’extrema enveja,el bé que altri mereix i el cel cobeja.

»I tu, Pare d’immensa fortitud,de la decisió que tens pensadano et desdiguis, que sols el desvalgutdesisteix d’una empresa començada.Mercuri, que supera en promptitudl’àgil aire i la fletxa ben tallada,els mostrarà un país perquè els ennovidels indis, on l’exèrcit es renovi.»

38 ELS LUSÍADES

38

39

40

295

300

305

310

315

320

310. Dins el poema, l’estómac és com el nostre cor, el sojorn delssentiments.317. Mercuri és el missatger dels déus (cf. I 159, n.).


Talment digué. I el Pare poderós,tot inclinant la testa, consentiaal que li proposà Mart coratjósi damunt tots el nèctar espargia.Llavors pel camí lacti glorióscadascun dels celestes feia via,un cop retut l’acatament sagrat,devers el seu alberg determinat.

VASCO DA GAMA A MOÇAMBIC

Mentre això passa dins la casa airosai etèria de l’Olimp omnipotent,solcava el mar la gent bel·licorosapel costat de migjorn i d’orient,entre etíops arenys i la famosailla de Sant Llorenç; i el sol ardentels déus cremava queTifeu un diaamb gran temor en peixos convertia.

Tan blanament els vents allí els portavencom si el cel hi tinguessin per amic;serens l’aire i el temps es demostraven,

CANT PRIMER 39

41

42

43

325

330

335

332. Pel costat de migjorn i d’orient: és a dir, pel sud-est.333. Etíops: d’Etiòpia, considerada sovint dins el poema com a si-

nònim del continent negre africà.334-335. El sol ardent els déus cremava: el sol entrava en el signe

dels Peixos el 10 de febrer (i en sortia el 12 de març), quan l’estol por-tuguès passava entre la costa africana i l’illa de Sant Llorenç (nom queels navegants portuguesos donaren a l’illa descoberta el 1500 per FernãoSoares, avui anomenada Madagascar). Per alliberar-se deTifeu, el Gegantde cent caps que llançava foc pels ulls i les boques,Venus i Cupido, ater-rits, es transformaren en peixos, els quals foren col·locats després entreles constel·lacions del Zodíac.


10 ELS LUSIADES_CANT DESE.qxt:Maquetaci�n 1 12/7/10 11:58 P�gina 440

Documents

Els Lusíades