il·lustracions: Javier Carbajo

Gemma Lienas

La Galera

Aquest document ésun extracte de l’obra

www.gemmalienas.com

L’amenaça del virus mutant

Emi i Max

Primera edició: maig del 2010

Disseny de coberta i maquetació: Xavier Peralta

Edició: Marcelo E. MazzantiCoordinació editorial: Anna Pérez i MirDirecció editorial: Iolanda Batallé Prats

© Gemma Lienas, 2010, pel text© Javier Carbajo, 2010, per les il·lustracions© Adriano, Attilios, Barbarossa, Nino Barbieri, David Castor, Giovanni Dall’Orto, Dickbauch, Jerome Dumonteil, J.A. Escudero, Mark Fosh, Böhringer Friedrich, Rafael García-Suárez, Tato Grasso, GVF, Hansjorn / Walké, Edo Ieitnet, Innoxiuss, Josep, Sergi Larripa, Jeff Medaugh, Ingo Mehling, David Monniaux, Oxyman, Peti610, pnc_net, Sunil Prassanan, Puigalder, Tom Radulovich, Alícia Roselló, Florian Siebeck, Ghene Snowdon, Benh Lieu Song, Takeaway, Tohma, Bjørn Christian Tørissen, Tranxen, Year of the Dragon, per les fotografies.© La Galera, SAU Editorial,per l’edició en llengua catalana

La Galera, SAU EditorialJosep Pla, 95. 08019 Barcelonawww.lagalera.catlagalera@grec.cat

Imprès a Gràfiques SolerEnric Morera, 1508950 Esplugues de Llobregat

Dipòsit legal: B-8553-2010Imprès a la UEISBN: 978-84-246-3270-0

Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra resta rigorosament prohibida i esatarà sotmesa a les sancions establertes per la llei. L’editor faculta el CEDRO (Centre Espanyol de Drets Repogràfics, www.cedro.org) perquè n’autoritzi la fotocòpia o l’escaneig d’algun fragment a les persones que hi estiguin interessades.

A en Jordi, en Biel, la Itziar, la Mariona, la Isolda i en Solomon

L’AMENAÇA DELL’AMENAÇA DELvirus MUTANTGemma Lienas

Il·lustracions de Javier Carbajo

es cinc! L’Emi i en Max van sortir volant de l’escola i van arribar a casa en un temps rècord. Estaven molt excitats perquè

l’endemà se n’anaven de viatge de final de curs amb la classe i encara no havien preparat l’equipatge.

—Tens signada l’autorització per al viatge? —va preguntar l’Emi al seu amic. En Max era el millor col·lega del món, però també una mica despistat.

—Doncs, és clar —va dir en Max—. Creus que sóc capaç d’oblidar-me de demanar als meus pares que signin el paper que em dóna quinze dies de lli-bertat total?

—No. Ets capaç d’haver dormit amb l’autorització sota el coixí...

L

11

Raptats!

1

L’AMENAÇA DEL VIRUS MUTANT

—Com ho saps? No la perdo de vista —va con-testar en Max rient i tocant-se la butxaca de la ca-misa.

Anaven tan entusiasmats xerrant sobre el que els esperava que en arribar a casa van passar de llarg l’ascensor i van pujar per l’escala. La primera parada va ser al pis de l’Emi.

—Bé, Max, si no puc tancar la motxilla, et cri-do —va dir l’Emi de broma, ja que tots dos havien après a viatjar amb el mínim imprescindible.

—Espera, Emi —va dir en Max molt seriós, aga-fant del braç la seva amiga i fent un gest molt signi-ficatiu amb l’índex.

La porta del pis de l’Emi no estava tancada, no-més ajustada.

Els dos amics es van mirar.«La porta de casa oberta? Que estrany...», es va

dir l’Emi. Tot i que, després, va pensar que potser la Serena, la seva mare, havia pujat a casa dels pares d’en Max per alguna cosa urgent i amb les presses no havia tancat bé. Era normal que els uns i els al-tres es fessin visites sense avisar, ja que la Serena i els pares d’en Max no només eren veïns, sinó tam-

12

RAPTATS!

bé molt amics i ho eren des que ella i en Max havien coincidit a la guarderia.

—Au, Max —va dir l’Emi empenyent la porta amb cura—, entrem. Segur que la meva mare s’ha despistat.

—La Serena, despistada? —va dir en Max se-guint la seva amiga—. Apa, això no t’ho creus ni tu.

Quan van entrar a la saleta, la sorpresa de tots dos va ser majúscula: estava totalment desordena-da. Els calaixos dels mobles eren oberts i el seu contingut escampat per terra. El mateix passava amb els llibres, trets de les prestatgeries i llançats per totes bandes. L’entapissat del sofà i de les cadi-res estava esparracat. Fins i tot havien arrancat les plantes dels testos.

Els dos amics miraven el desastre, muts, primer per la sorpresa i després per la por.

—Però què ha passat...? —va dir en Max.—Ens han robat! —va dir l’Emi. I encongint el

coll es va enganxar a en Max.

13

En Max es va acostar a la nena i li va passar un braç per damunt les espatlles.

—Tranquil·la, ja veuràs com tot això té una ex-plicació.

—Mare! —va cridar l’Emi sense moure’s d’on era.En Max, que, a més del noi més alt de la classe,

també era el més valent de tots els seus amics, li va agafar la mà i li va dir:

—Som-hi, mirem la resta del pis.Molt a poc a poc, caminant com si tinguessin por

de trencar les rajoles, primer en Max i després l’Emi van treure el nas per totes les habitacions.

Ni rastre de la Serena!L’Emi, que tenia un pressentiment, va mirar fixa-

ment en Max.—Pugem a casa teva.Dit i fet, tots dos van sortir volant i van arribar

al pis d’en Max en 0,3 segons.La porta estava tancada i en Max va haver d’obrir

amb la seva clau. Però en entrar van badar els ulls com unes taronges: el seu interior encara estava més desordenat i destrossat que el de casa de l’Emi.

16

L’AMENAÇA DEL VIRUS MUTANT

Es van mirar un instant i, sense creuar ni mitja paraula, van tornar a agafar-se de la mà i es van llançar a recórrer el pis buscant l’Alícia i en Cesc, els pares d’en Max.

Res. Tampoc no hi eren. Aquesta vegada va ser l’Emi qui va provar de consolar el seu amic.

—Bé, sembla que ni els teus pares ni la meva mare no s’han assabentat encara del robatori —va dir l’Emi mirant al seu voltant—. Tossuts com són els teus pares amb l’ordre, no hi ha ningú en aquest món capaç de deixar així casa teva i sortir-ne viu.

En Max va mirar l’Emi i va moure el cap. Els seus enormes ulls verds s’estaven omplint de llà-grimes.

Es van asseure tots dos al sofà esventrat i durant uns minuts cap dels dos no va dir res. Se’ls veia abatuts.

—Ho has dit de debò, Emi?L’Emi el va mirar sense respondre.

17

RAPTATS!

18

—Vull dir que, en realitat, tu tampoc et creus que estiguin junts, prenent un cafè en una terrassa i que per això ignoren que algú ha entrat als nostres pisos, oi? —va dir en Max.

L’Emi va moure el cap lentament negant i va res-pondre:

—Tens raó. Ho he dit per tranquil·litzar-te, però la veritat és que crec que aquí ha passat alguna cosa molt grossa. A aquesta hora, la mare hauria de ser a casa segur.

—Examinem una altra vegada el pis a veure si entenem què ha passat.

Contenint la respiració, l’Emi i en Max van tor-nar a fer el recorregut.

L’habitació de l’Alícia i en Cesc estava tan regi-rada com la resta de la casa.

En Max es va acostar fins a la tauleta de nit de la seva mare.

—Les arracades de la meva mare! —va dir en Max, amb un joier de fusta de sande colombià a les mans.

L’AMENAÇA DEL VIRUS MUTANT

19

La mare d’en Max era una apassionada de les arracades i sempre que anava de viatge procurava comprar-ne un parell fetes per artesans del país. Al-gunes eren molt exòtiques, però no tenien cap més valor que el del record. En canvi, altres, creades amb pedres precioses, podrien vendre’s molt bé al mercat de joies robades.

—Les han agafat? —va dir l’Emi, girant-se, es-perançada. Si no se les havien endut volia dir que aquell desastre el podia haver fet un lladre molt maldestre i que, potser, la seva mare i els pares del seu amic encara no se n’havien assabentat.

—No —va dir en Max obrint la caixa per mos-trar-ne el contingut a l’Emi.

Allà hi havia tota la petita col·lecció d’arracades de l’Alícia. Semblava que no en faltava ni una de les més valuoses. A més, el joier, com que estava fet amb fusta exòtica, també podria haver estat una peça interessant per a uns lladres.

RAPTATS!

20

Van continuar recorrent el pis. La cambra d’en Max estava més regirada del que era normal, cosa que era dir molt, ja que el noi no era precisament un model d’ordre, fet que desesperava l’Alícia i en Cesc. El matalàs estava aixecat i esbudellat; les prestatge-ries i els calaixos, buits, i el seu contingut escampat per terra; l’armari, amb les portes obertes.

—Mira! —va dir en Max, abalançant-se damunt d’un tambor—. Que desgraciats!

El seu djembe africà també tenia la pell trencada.El noi es va asseure damunt del somier, abraçat

al tam-tam trencat. L’Emi es va asseure al seu costat.—No et preocupis —li va dir amb la veu més

dolça que tenia—, quan haguem esbrinat què ha passat i tot estigui solucionat el durem a arreglar i quedarà com nou, ja ho veuràs.

En Max va mirar la seva amiga. Ella, en somriure, mostrava les dues dents de davant, grans, que li con-

L’AMENAÇA DEL VIRUS MUTANT

21

ferien una expressió molt graciosa. El noi va pensar que era el més afortunat del món per tenir una amiga com l’Emi, tan guapa, tan llesta i tan valenta.

—Va, continuem el recorregut —va dir l’Emi, aixecant-se del que havia estat el llit d’en Max.

Van entrar al bany i van trobar-hi el mateix. El terra estava encatifat amb les tovalloles que algú havia tret de l’armari. El tub del dentifrici, bui-dat i arrugat. Els pots de cremes i locions que no

eren transparents també havien estat buidades. El mateix passava amb les ampolles de xampú i de gel.

—Està tot llardós —va dir en Max, aixecant un peu i observant-ne la sola.

—Sens dubte —va dir l’Emi—. Està fastigós. Sembla que algú hagi estat buscant alguna cosa a fons, però què?

RAPTATS!

22

—Què de què? —va dir en Max, que caminava una mica despistat mirant la catàstrofe al seu vol-tant.

L’Emi va agafar en Max per la samarreta per arrossegar-lo cap a fora.

—Max, sigui qui sigui que hagi fet això, ha vin-gut amb la intenció de voler trobar una cosa molt concreta. Cap lladre no s’entreté a buidar el denti-frici. Oi que m’entens?

En Max va assentir amb el cap.Van entrar a la cuina i van trobar-hi el mateix

cataclisme, l’única diferència era que, a terra i da-munt els mobles, en comptes de gel de bany, hi ha-via salsa de tomàquet, farina, cacau en pols...

—Quina porqueria! —va dir en Max, mirant a to-tes bandes, desolat—. Quan trobem els que ho han fet, els obligaré personalment a netejar-ho.

L’Emi va sortir de la cuina. Ja havien vist tot el que havien de veure.

En Max la va seguir fins a la saleta.—Provem de reconstruir el que ha passat, a

veure si trobem alguna cosa que ens permeti en-tendre què s’ha tramat a casa nostra —va dir l’Emi.

L’AMENAÇA DEL VIRUS MUTANT

—T’ho diré: uns desgraciats han entrat a casa meva i a la teva i ho han deixat tot de cap per avall, fins i tot el meu djembe, que ja em diràs quina culpa en tenia.

—Per què dius «desgraciats»?—No em diràs ara que et cauen bé! —va excla-

mar en Max amb ulls de fúria.—No, és clar que no —va dir l’Emi somrient en

veure la cara del seu amic—. Vull dir que per què creus que es tracta de més d’una persona.

—Perquè els meus pares m’esperaven a casa tots dos. M’ho han dit aquest matí. Volien ajudar-me a fer la bossa i, després, volien xerrar una estona sobre el viatge. Ja saps, consellets i aquestes coses, perquè no em passés res.

L’Emi se’l va quedar mirant una mica perplexa.—I?—Doncs que han hagut de ser dos com a mínim.

Si arriba a ser un de sol, segur que entre la meva mare i el meu pare l’haurien deixat fora de combat.

—Tret que... —va dir l’Emi, però no va acabar la frase.

—Tret que què? Emi, de debò, aquesta moda que

23

RAPTATS!

t’ha agafat ara de no acabar les frases és una mica carregosa.

L’Emi no havia acabat la frase perquè li feia por sentir en veu alta el que estava pensant. I, no obs-tant això, va creure que era millor compartir-ho amb en Max que no pas ocultar-l’hi.

—Tret que el que ha entrat dugués pistola.—Ha! —en Max va deixar anar una mitja rialla-

da sense riure—. Una persona sola no és capaç de deixar un lavabo així davant del doctor i la doctora i sortir amb vida d’aquesta casa... Encara que du-gués la bomba atòmica.

—Tens raó —va dir l’Emi recordant com n’eren d’escrupolosos l’Alícia i en Cesc amb l’ordre i, sobre-tot, amb la neteja. I és que, a causa de la seva profes-sió, consideraven que la higiene era la millor mane-ra d’evitar malalties—. A veure, a casa teva tot està com a la meva, més o menys, i ni la meva mare ni els teus pares hi són quan ens haurien d’estar esperant. O, més ben dit, ells i un regiment de policies...

En Max va assentir, donant-li la raó.—De manera que sembla lògic pensar que en-

tre els robatoris dels dos pisos i la desaparició dels

24

L’AMENAÇA DEL VIRUS MUTANT

nostres pares hi ha una relació. Així que serà millor que comencem a buscar alguna pista.

Sense creuar ni una paraula, l’Emi es va posar a investigar per un costat de la saleta, i en Max, per l’altre. No sabien gaire bé què podien descobrir-hi, ni tampoc què buscaven, però van deixar la ment oberta per trobar qualsevol cosa que els cridés l’atenció i que els pogués donar algun senyal.

Moure’s entre el caos no era fàcil, així que ana-ven a poc a poc perquè no els passés res per alt.

—Emi, he trobat una cosa —va avisar-la de sobte en Max, que molt seriós sostenia un full quadriculat que havia estat arrencat d’un dels seus quaderns. Hi havia una nota escrita a mà, en majúscules i amb una cal·ligrafia molt irregular.

25

RAPTATS!

26

L’Emi va agafar el paper i va llegir en veu alta:

Quan va acabar, l’Emi es va tapar la boca amb la mà i no va poder evitar fer un crit:

—Ostres! En Max es va recolzar a la paret. —Què pot voler algú dels meus pares, uns met-

ges que treballen com bojos i que durant les vacan-ces continuen atrafegats en qualsevol part del món amb Metges sense Fronteres?

—I la Serena? No se l’han endut amb ells? —va dir l’Emi—. Fixa-t’hi: només parlen dels científics. És a dir, el teu pare i la teva mare.

—Doncs, o no s’han endut la teva mare o l’han confós amb una científica —va dir en Max.

—Si s’ha de jutjar per com han destrossat casa meva, crec que han confós la meva mare amb una metgessa i també se l’han endut.

L’AMENAÇA DEL VIRUS MUTANT

27

—Estem llestos —va dir en Max.

—No et vull atabalar, però començo a tenir una mica de por —va dir l’Emi força seriosa.

—Una mica? Jo fa estona que estic mort de por. Han entrat a les nostres cases i les han destros-sat. I ara que sabem que s’han en-dut els nostres pares, no sóc capaç d’aturar el tremolor de les cames.

—Jo també estic tremolant, però ens hem de tranquil·litzar —va dir l’Emi— i intentar pensar què fem.

—Boladepèl! —va deixar anar en Max de sobte fent un salt tan gran que va estar a punt de tocar el sostre amb el cap.

En Boladepèl era el seu lèmming, una espècie de ratolí molt intel·ligent, que l’Emi i en Max van portar un dia de Noruega, on van estar de vacances i van acabar ficats en una aventura

RAPTATS!

amb aquests rosegadors i uns rens que s’havien tor-nat bojos. En Boladepèl era oficialment de l’Emi, però en realitat el compartia amb el seu amic.

—Ostres! Tens raó, no l’hem vist ni aquí ni a casa meva —va dir l’Emi desfeta.

—Busquem-lo. Amb tot aquest embolic segur que s’ha amagat en alguna banda.

—Si li ha passat res...—Emi, en Boladepèl és el lèmming més llest que

existeix en l’univers conegut —en Max va recupe-rar la nota de les mans de l’Emi i la va guardar a la butxaca del darrere dels texans—. Si a algú no li

28

L’AMENAÇA DEL VIRUS MUTANT

passa mai res és a ell. Tranquil·la, segur que està sota la roba bruta o ficat dins alguna sabata.

Però, tot i que en Max va dir tot allò amb un to de veu molt segur per donar ànims a la seva amiga, tampoc les tenia totes.

—Anem a casa meva a buscar-lo —va dir l’Emi—. Era allà aquest matí quan me n’he anat a l’escola.

I, després d’assegurar-se que deixaven la porta de casa d’en Max ben tancada, tots dos van baixar a la velocitat del so els trams d’escala fins al pis de l’Emi.

29

RAPTATS!