ENTREVISTES III

ALUMNES DE SISÈ CURS 2015/2016 JUNY 2016

a

JOANA MARIA “SENYORA” Cristina Amengual

Em dic Joana Maria Quetglas i de malnom Senyora. Vaig néixer el 1.947, dia 25 de Desembre, a Maria de la Salut.Treballava i treball de mestressa de casa. Em dic Senyora perquè la meva padrina estava al portal, va passar un home i li va dir: tu fas cara de senyora i te diran de ca na Senyora. La meva padrina li va contestar: jo te'n posaré un, tu fas cara de Polit i te diran de can Polit. El meu pare es nomia Miquel Quetglas i li deien de can Poll. Treballava de picapedrer. La meva mare es nomia Joana Maria Castelló i li deien de

ca na Moixeta. Treballava al camp. Érem nou germans però se’n varen morir cinc i vàrem quedar els dos petits i els dos grans. Ma mare i la meva germana gran es varen quedar embarassades al mateix temps, però jo vaig néixer tres mesos abans que el fill de la meva germana. Vaig ser tia als tres mesos. La nostra família a una etapa vàrem ser pobres, però quan jo vaig néixer érem normals de doblers. Vaig anar a ca les monges a estudiar i per berenar ens donaven llet de pols. A mi no m’agradava gens. ELS DIES DE FEINA Vaig començar l’escola als set anys i vaig acabar als catorze. Encara que només hi anés set anys, vaig aconseguir molts de diplomes, perquè tenia un bon cap. Quan vaig començar l’escola les que sabíem fer tapetes en fèiem, perquè els havíem d’enviar a la gent pobre. Quan vaig acabar l’escola vaig començar a fer feina. M’aixecava a les 7 del matí, per anar a secar albercocs i figues, fins que feia fosca. També feia altres feines, collars, mocadors per posar­se com a manta...

Quan jo no tenia feina havia de fer de mestressa de casa. Aquests dies, quan es tornava fosc agafàvem un llum i fèiem creueta. Només els dies que no anàvem a fer feina, perquè els altres tornàvem quan ja era fosc. ELS MENJARS Els dies normals menjàvem fideus de sa caseta, sopes mallorquines, frit bort, pa cuit, coques de verdura… Tot amb poca carn. Els dies de festa bullit, escaldums i rostit. Moltes vegades menjàvem pa amb oli i li posàvem alls i olives, un botifarró servia per sis persones. De postres menjàvem figues i pa amb taronges. Com que no hi havia geleres la carn s’havia de sofregir amb saïm vermell, perquè així no se tudava. LA HIGIENE Ens dutxàvem un pic a la setmana, a dins d’una ribella. Això era a l’hivern. A l’estiu en dutxàvem tres pics per setmana. LA ROBA A la roba me la feia jo, faldes, vestits, jerseis… Abans deu persones no tenien tanta roba com una persona ara. Teníem com a molt cinc peces de roba. L’havíem de rentar cada dia, perquè en teníem tan poca, que l'endemà no en teníem de neta. ELS ELECTRODOMÈSTICS No teníem geleres, ni forns, ni rentaplats, ni televisions, de ràdios n’hi havia poques i d’estufes poques també. Havíem de coure el menjar amb el forn de llenya i per encalentir­nos un poc, havíem de fer foc. Per dormir ens havíem de posar una botella d’aigua calenta a devora per no tenir fred. LA MEVA INFANTESA La meva infantesa va ser divertida perquè jugava amb les meves amigues i jugàvem a coses molt divertides com a “piola”, a cinc maquets, al “pilla pilla“, a cartes… A l’estiu anàvem a vetlar amb els veinats.

Els diumenges venia l’amo Madò que venia caramels, llepolies, torro, xocolata fruita… De vegades ens regalava alguna llepolia i nosaltres ens anàvem totes contentes a casa. ELS VIATGES Quan era petita no vaig fer cap viatge, però el meu germà sí perquè se’n va anar a fer feina a Àfrica. El primer viatge que vaig fer tenia trenta anys i vàrem anar a Galícia. Allà no teníem telèfons i havíem d’anar a ca’l veïnat. LA MEVA JOVENTUT Als 17 anys vaig tenir una parella. Ens vàrem conèixer al passeig del Carrer Nou. Me va convidar a anar a una festa però jo i volia anar. Ma mare me va dir que havia d’anar a guardar el meu germà i va ser a la mateixa festa que m’havia convidat. Va venir a demanar­me per ballar, li vaig dir que no però l’endemà va tornar a venir i ja anàrem junts sempre. La meva mare no deixava que nosaltres dos anéssim tots sols a qualsevol lloc. Sempre havíem d’anar acompanyats. Quan la mare de la meva parella va morir, ell va anar un any i mig de dol. Quan ens vàrem haver casats, anàrem a un hotel de Palma i no ens varen deixar passar perquè deien que érem massa joves i que

no estàvem casats. Després anàrem a un altre i ens varen deixar passar, però quan dormíem ens queia el sòtil per damunt el llit. Quan ens anàrem ens varen dir que no importava pagar pel que havia passat. I així som ara. Som molt feliços junts!!!

EN PERE DE “CAN QUART”

Alba Bennàssar

DADES PERSONALS

Jo som en Pere Bennasar Capó, vaig néixer a Campanet, al carrer d’es Pou Bo número 6, dia 24 de febrer de l’any 1.940 i ara tenc 76 anys. Me diuen de mal nom de Can “Quart” o “Pere Quart” i la meva feina era fer espardenyes i llavors vaig fer de botiguer. Mon pare nomia Tòfol Bennasar Quart i li deien de Can “Quart” i ma mare nomia Francisca Capó Alemany i li deien de Can “Blanc“. Quan vivíem al carrer d’es Pou Bo, els meus pares tenien una fabriqueta d’espardenyes i després varen comprar sa botiga. No érem ni rics ni pobres, vivíem de sa botiga i de ses espardenyes, i sempre ens hem dedicat al mateix. Jo tenc tres germanes: n’Antònia Bennasar Capó, na Joana Bennasar Capó i na Francisca Bennasar Capó.

INFÀNCIA A n’es carrer d’es Pou Bo hi vaig estar fins que tenia 10 anys, després vàrem passar al carrer Sant Miquel 47, a Campanet, aquí on hi havia sa botiga. Quan era petit jugàvem a baldufes, jugàvem a bolles, jugàvem a “bandidos”, també jugàvem a futbol, que a mi sempre m’ha agradat. Però no hi havia juguetes per jugar, o n’hi havia molt poques, no com ara. Noltros fèiem pilotes amb sa bufeta d’es me: agafàvem sa bufeta d’es me i la inflàvem, llavors desfèiem una calça de fil i fèiem un rotllo, i amb so rotllo li començàvem a donar voltes i voltes i voltes... i fèiem una pilota.

A mi m’agradaven molt els animals i a ca nostra teníem ànneres, i jo les hi feia un safareixet i les feia nedar, al corral d’es Pou Bo. Jo vaig estudiar i vaig fer el graduat escolar. Vaig anar a l’escola a ca Ses Monges; llavors vaig anar amb en Toni Riber de Can Coixet els dematins i amb en Miquel Riber els vespres. Vaig anar a escola fins als 14 anys i m’agradaven molt ses matemàtiques. MENJAR Menjàvem pa amb oli, pa amb saïm… Es menjar d’abans era més natural, però no era tan bo com ara, ara és més gustós. A mi m’agradava molt menjar pa amb xocolata, aquestes pastilles grosses de xocolata Valor, Albertí o Rosselló. M’encantava!! Es dematins berenàvem d’un tassó de llet o, quan estava a Caselles, de vegades menjàvem un plat de xocolata amb sopes de pa a davall. Caselles era una finca que tenia una caseta. Hi anàvem es temps de collir olives. Allà hi vivia un matrimoni. Hi vivia sa germana de ma mare, i llavors hi va viure un germà de ma mare. I a mi m’agradava molt estar allà, anava a veure lloses, a caçar, me feia una beguda… Quan era petit anava a Caselles a collir oliva i estava allà una temporada. Però quan collia oliva ja era més grandet, tenia 15 o 16 anys, o 17 o 18… Al migdia berenàvem de pa i botifarró o de pa i sobrassada. Allà també fèiem matances. Quan anàvem a collir garroves o a collir ametlles, teníem unes taleques que són unes bosses amples i curtes que les omplíem d’ametlles, i jo les me penjava per es coll amb una llesca de pa amb una mà i un botifarró amb s’altra mà, i anava a fer una volta i l’omplia de picornells, es temps que berenava. Dinàvem d’arròs de caseta, o arròs amb oli: li posàvem patata, carn poques vegades, verdures… Hi havia un veïnat nostre, que quan arribava, cercava mitja dotzena de bovers o de caragols i, sense fer­los nets, ni estar bullits, i amb sa sabonera des caragols i tot, les posava a dins s’arròs i se’n menjava un bon plat!!!!

S’horabaixa, tornàvem a pegar una mossegada, menjàvem dues figues… I per sopar moltes vegades menjàvem sopes de pa o pa amb oli. Es diumenges menjàvem arròs amb un poc més de carn, i més de tot. També a vegades fèiem bullit, que també és bo. Per beure, bevíem aigua i un poc de vi. També hi havia gasosa que anàvem a cercar­la quan teníem mal de ventre o quan teníem vomitera. Com s’Aquarius, ara. L’anàvem a cercar a un cafè que es deia Can Muleta, que estava al cantó del forn de Can Ruberto. Quan anàvem a jugar a futbol, posàvem un paner a dins es pou, amb tònica, perquè llavors només bevíem tònica. I quan les trèiem era gelada. Igual que ara, amb els “cubitos”. Una vegada vàrem anar a dinar a sa caseta a Can Tut, i havíem posat una síndria grossa dins una senalleta, dins es pou en fresc, perquè no hi havia gelera, ni corrent. Quan vàrem anar per treure­la, sa síndria surava damunt s’aigua, havia sortit de dins sa senalla i, va venir sa meva dona i diu: “ara sa síndria no la podem treure!! Idò me fermes amb sa corda i jo baixaré!!”. Jo la vaig fermar per ses anques, i la vaig amollar dins sa cisterna, i sa meva dona no sabia nedar. I va agafar sa síndria, la va posar dins sa senalla, i primer vaig pujar sa síndria, i després la vaig treure a ella darrera. Per Nadal fèiem torró d’aquest de casa, i també fèiem coques de torró. Per dinar, solíem fer paella o matàvem un gall o una gallina i mos ho menjàvem… Per Pasqua fèiem panades i rubiols, com ara. AQUELLS TEMPS Llavors no teníem ni tele ni ràdio. Per escoltar es futbol, havia d’anar a casa d’un amic, perquè noltros no teníem ràdio. Sa primera tele que vàrem comprar va ser quan mos vàrem casar, i llavors era en blanc i negre. En aquell temps només hi havia dues cadenes: “La 1” i “La 2”. I després va venir: “TV3”. De corrent ja n’hi havia quan era petit, però els carrers no estaven asfaltats, i els al∙lots, com

que sempre anàvem vestits amb calçons curts, sempre dúiem ferides pels genolls, i anàvem nafrats… I ses nines duien sempre faldes. Quan tenia 18 anys me varen comprar una moto. Una vegada vàrem anar a Moscari amb sa moto, quan festejava, i vàrem dur una amiga de sa meva dona, i érem tres damunt sa moto. I quan vàrem ser a Moscari, ses monges varen dir a na Pedrona, que perquè duia calçons, pareixia que havia fet un pecatot. Li varen dir que no podia anar així, que s’havia de posar una falda. I llavors, una altra vegada, també érem tres damunt sa moto, i quan vàrem davallar vàrem trobar en Colau, el

municipal, i mos va posar una multa, però no la vàrem pagar perquè vàrem anar al batle i la mos varen llevar. He anat de viatge dues vegades, a Eivissa a jugar a futbol i també a Barcelona. Quan tenia 15 anys, jo jugava a futbol, i als 18 anys vaig començar a fer feina. Però abans ajudava a ca nostra a despatxar a sa botiga. Llavors no anava en lloc, no sortíem. A festa anàvem a Búger, anàvem a Sa Pobla, anàvem a Inca, això sí, i a n’es cine també hi anàvem. Jo no vaig pujar al pi, perquè encara no se feia. En aquell moment es quintos feien burrades: passejàvem una cabra pels carrers i li fèiem grosseries, li tiràvem cosses, li fèiem de tot. ESPORTS Quan jo era jove, vaig començar a jugar a futbol amb el Campanet, a n’es camp de Sa Sort, que ja no hi és. Estava per devora Can Cuzco.

Després als 16 anys, vaig jugar amb el Murense; del Murense vaig passar al Constància, del Constància vaig passar al Pollença, i llavors amb el Lloseta, i finalment vaig tornar a jugar amb el Campanet. Era bo per jugar a futbol. Vaig fer qualque gol “xulo”. Jugava de davanter centre i llavors de central. No anàvem des primers, però tampoc anàvem des darrers.

SERVICI MILITAR El servici el vaig fer de sanitat. Primer vaig fer sa instrucció durant 1 mes al Quarter de Sant Pere, devora sa murada, a Palma, per es Passeig Marítim. Després vaig fer de sanitat a s’Hospital. Allà feia d’infermer.

Com que jo vaig aprendre a posar injeccions, ses meves germanes i molta gent venia a ca nostra perquè jo les hi posàs. I a n’es meus fills també les hi posava jo ses injeccions, i també els hi posava benes. Jo curava es malalts, els hi posava injeccions,... i de tant en quan passava es Tinent Coronel que feia una visita, i llavors hi havia es Tinent Sanxo, que era s’ajudant d’es Tinent Coronel, i es Coronel mos deia: “a éste hay que quitarle los puntos“, i en Sanxo deia: “Pedro lo hará“, demanava una altra cosa i deia: “Pedro lo hará”.

Fins que un dia es Tinent Coronel va dir: “¿y a éste quién lo ha curado?”, i es Tinent Sanxo diu: “lo he curado yo”. I sa monja que venia darrera i ho va sentir tot, diu: “no, no ha sido él, ha sido Pedro!!”. Com que es Coronel va veure que es pacient estava ben curat, en Sanxo se’n volia endur es mèrit. Tanta sort que sa monja el va frenar!!!

CASAMENT Quan era jovenet en vaig acompanyar un parell d’al∙lotes, però vaig festejar amb na Pedrona de Can Riber. Me vaig casar amb na Pedrona dia 28 de maig del 1968. La vaig conèixer, perquè venia a jugar per ca nostra amb ses meves germanes. He tengut tres fills: en Tòfol, na Francisca i na Catalina. Dues filles i un fill. I alguna vegada em feien enfadar perquè se barallaven, o tocaven coses que no havien de tocar i jo m’enfadava i deia “me cagon l’ostrum!!!”.

SA BOTIGA DE CAN QUART Varen obrir sa botiga de Ca’n Quart, els meus pares, quan jo tenia 10 anys o 11, el 1952 més o manco. Primer la vàrem arrendar i pagàvem 1.000 pessetes cada any. Després de 10 o 12 anys la vàrem comprar. Quan la vàrem llogar per primera vegada ja era una botiga, no vàrem haver de fer cap reforma. Vàrem comprar una botiga que estava en marxa. Sa botiga antiga se deia “Sa Botigueta” i la vàrem comprar a na Jerònia de “Sa Botigueta” per 22.500 duros. A sa botiga, tot d’una que la vàrem obrir, teníem obert cada dia, també els dissabtes. Tot el dia, de les 8 del matí, fins a les 8 del vespre. Després, els diumenges teníem obert només els matins. I llavors, jo vaig proposar de tancar els diumenges, i ho vàrem fer, ho vàrem aconseguir. Després els dissabtes, també teníem obert tot el dia, i vaig proposar, que també va anar bé, de tancar es migdia. Llavors, entre setmana teníem obert de les 8 del matí fins a la una i mitja, i els capvespres de les quatre fins a les vuit, i sempre hi havia un parell de dones que es temps que teníem es dinar abocat, venien a cercar gasoil o petroli.

Quan vivíem al Pou Bo fèiem espardenyes, i quan vàrem comprar sa botiga vàrem seguir fent espardenyes. Es taller des Pou Bo no era un gran taller, era més bé, un talleret familiar. Jo feia sa sola, ma mare feia es “corte”, i teníem també gent llogada que cosia. Dos homes que feien soles en Miquel “Quart” i també en Jaume “Morell” i en “Ganús”, i llavors també teníem una dona na Magdalena Capó “Xiroia” que feia rompugo, cosia i embastava, na Francisca Celià “Matxeta” que repuntava, un parell de dones que cosien ses espardenyes… En aquell temps no havia peu dret, totes ses sabates eren des peu esquerra.

Jo feia unes sabates que se deien porqueres, unes d’espart, i unes altres de cànyom, però un temps fèiem xoquins, sandàlies de ràfia, i moltes més coses... També veníem altres productes. Es primer any que vàrem obrir sa botiga de Can Quart, teníem només fruites, verdures, i gra. Però després vàrem anar afegint tatxes, pintura, ferreteria… Jo anava cada dijous a Inca a fer compra de sa verdura, però també anàvem a sa cooperativa a comanar i fer “pedidos”. Jo comanava lo que havia de menester, llavors t’ho duien, ho pagaves, i per avall. També venien homes d’Alcúdia amb un carro, i mos duien enciam, tomàtigues, colfloris…i després noltros vàrem anar posant més coses: gerricons, cossiols, plàstic, licors, fils, vi, pa… Tot això. Hi havia un home que deia: “això és El Corte Inglés, en petit!!!!”. Perquè quan venia a cercar una cosa, sempre ho trobava. Hi havia botons, calces, regadores, verdures, fruita, peix, regals dels reis, llapissos, gomes, quaderns, retoladors, perns, pintures, fil de llana, espardenyes de tota classe, suavitzant, xampú, sabó per rentar roba, espècies per matar porcs, poals, ribelles, gàbies d’ocells, tatxes, pintura, graneres… Hi havia moltes coses, però en petites quantitats.

Jo feia de botiguer, i si es forner fallava, perquè estava malalt, o qualsevol cosa, venien a cercar­me a mi, i repartia es pa a totes ses botigues, amb una bicicleta i un canastro a darrera. I a cada botiga tenien talets: a una botiga tenien dos talets, a una altre en tenien tres... Un talet era un com una bossa de sac cosida i posaven es nom de la botiga, i jo el duia al forn, aquí on fan es pa. Els talets eren uns saquetets de farina, que els hi posaven una senya i llavors anaven a cercar­lo. I feien es pa amb sa seva farina.

A mi m’agradava fer feina a sa botiga. Era divertit i no m’avorria, perquè m’agradava molt i sempre passava alguna cosa!!. Una vegada, una de les meves germanes es va engatar, i aquell dia va venir un representant amb una moto, i la va deixar a un costat a defora, al carreró; però quan el representant va sortir, no va trobar sa moto per enlloc, i llavors ella (sa meva germana) se va entregar amb sa moto, venia de voltar pes poble, i ni tenia carnet, ni permís, ni tenia res per menar­la!!. També a sa botiga, teníem una màquina per tallar es “jamon york” i, en Pere, un fill de na Francisca, quan posava en marxa sa màquina, venia escapat, i em feia tallar “jamon york” per ell. I mentrestant que jo estava fent feina i que no mirava, n’ Alba i na Pedrona se menjaven es Lacasitos!! Vaig començar a fer feina a n’es 18 anys, però a n’es 16 ja ajudava a despatxar. En aquell temps hi havia 18 botigues a Campanet: al carrer de Son Pocos: Ca na Sigala, Can Malec, Can Ronquet; al carrer Petxino: Can Llobina i Can Pelat; al carrer Sant Miquel: Can Toni Marxando, Ca sa Rossa Marxando, Can Quart, Can Jaume de s’Estany i Can Sion Roder o Can Sionet; al carrer Llorenç Riber: Cas Roderet; al carrer de Son Massanet: Ca Sa Ruqueta, Ca na Tomassa, Ca na Budella, Can Curt; al carrer de La Font: Cas Covener i al carrer Major: Ca na Fidevera, Can Tonió i Ca na Barbera. També hi havia 3 forns: Ca Sa Xarreta, Can Cusset i Can Ruberto, es forn de Can Jaume no hi era i l’ amo en Jaume feia feina a Can Cusset, però quan va tancar, l’ amo en Jaume va obrir es forn de Can Jaume. I també hi havia 6 carnisseries a Campanet: Ca na Colometa, Can Riber, Can Ponset, Can Llobera, Ca sa Rodera i Cas Coixet. I sa nostra botiga va ser sa darrera botiga a tancar. Vaig tancar sa botiga fa uns 5 anys el 2.010 o el 2.011. La vaig tancar perquè me vaig jubilar, i no em va quedar més remei, però m’enyorava un poc. Jo me vaig retirar als 65 anys, i després ho va agafar sa meva dona. Vaig fer feina a sa botiga 5 o 6 anys més, i ja estava jubilat. MOMENT MÉS TRIST Es moment més trist de sa meva vida, va ser quan se van morir ma mare i mon pare. MOMENT MÉS FELIÇ Jo n’he tengut molts de moments feliços. Vaig estar molt feliç es dia que va néixer es meu primer fill, sa meva segona filla, i sa tercera filla meva. Quan varen néixer els meus néts i quan guanya el Barça també estic molt content!! . Sa meva dona, sempre que mir es futbol, me diu: “Si jo me mor un dia que fan un bon partit, tu no vendràs ni a n’es funeral “. Sempre m’ho diu!!

ANTÒNIA HERNÁNDEZ SERRA “CA NA CARTERA”

Antònia Margalida Camuñas Vaig néixer a Búger dia 21 de setembre de l’any 1949, actualment tenc 67 anys. La meva mare, Antònia Serra López, era de Búger i feia feina amb càrritx, i mon pare, Blas Hernández Romero, era de Lorca, un municipi que està dins la regió de Múrcia. Feia feina de miner. A la nostra família ens diuen “de ca na Cartera”.

Vaig anar a l’escola pública de Búger fins a 10 anys, allà hi vaig aprendre a llegir i escriure i després vaig anar a ca ses monges, 4 anys. Estudiava la doctrina amb mallorquí, també vaig aprendre de fer telessos i les monges ens

ensenyaren de brodar. En acabar l’escola ajudava a la meva mare a fer les feines de la casa. UN DIA QUALSEVOL. LA FEINA I EL MENJAR En acabar els estudis vaig anar amb la meva mare a fer feina pel camp, durant 20 anys. De més joveneta vaig anar a collir ametlles i garroves. La temporada de figues, vàrem anar a collir figues per engreixar els porcs. També vaig anar a collir olives i patates per sa marjal. Fèiem tots els jornals que ens sortien. Després, de més gran, ja casada, vaig anar a collir taronges de la finca del senyor de Can March. I durant 6 o 7 anys vaig anar a fer feina a l’hostaleria i

a una lavanderia de Muro, on em vaig retirar de la feina. Ens aixecàvem a les 7 h del matí, i abans d'anar a fer feina, ens bevíem un tassó de llet, preparàvem el berenar i el dinar. A la feina, a mitjan matí, a les 9:30, ens aturàvem i berenàvem de pa amb oli, pa amb sobrassada i molta fruita. Damunt les 13:30h o les 14:00h ens aturàvem a dinar i menjàvem el que ens havíem preparat (sopes de matances, fideus, fideus d’oli…). PER SES FESTES

Per ses festes més assenyalades la família es reunia. Per ses festes de Nadal i de Pasqua anàvem a missa. Ajudava a preparar el dinar i fèiem les panades, els rubiols i els crespells. Per les matances ajudava a mon pare a fer sobrassada i botifarrons. Per la berbena del poble anàvem a ballar a la plaça, ballàvem balls populars (jotes i boleros) i quan acabàvem, ballàvem ball de l’orquestra.

ELS VESTITS Quan érem petits teníem una o dues mudes a la setmana i un pitet damunt la roba per no embrutar­nos molt. De més grans dúiem el que teníem i una muda per anar arreglats. Jo estrenava dos vestits a l’any. Les meves ties de Sa Pobla els me regalaven. Les senyores anaven vestides amb unes faldes llargues, rebosillo i gipó (vestit de pagesa actual, vestit de senyora...). A l’estiu per anar a fer feina

dúiem una bata i un bon capell, i a l’hivern dúiem el mateix que l’estiu però més abrigats. Quan es moria un propi, ses dones duien roba negra, 3 anys de dol i no sortien de casa, i quan es moria un conco, un cosí, un germà o l’home anaven amb roba obscura. Però amb els anys la roba ha anat canviant.

MARGALIDA MORRO “DE CA NA MACA”

Jaume Cuart

Som na Margalida Morro. Vaig néixer dia 8 de febrer del 1.952, a Campanet.

ELS MEUS PARES El meu pare era de Búger, el coneixien per en Jaume “es Bugerró” i el seu ofici era de carboner. La meva mare nomia Francisca, era de Moscari i feia de brodadora al taller de Son Garreta, de Campanet, i de mal nom li deien Francisca “Maca”.

LES JOGUINES DE LA INFÀNCIA: Bons records tenc de les joguines, en qualsevol cosa ens entreteníem: jugant a les cinc pedretes, cantant cançons, botant la corda i principalment fent girar la baldufa.

LA MEVA INFÀNCIA L’ESCOLA De petita anava a costura a Campanet, a “Ca Ses Monges” fins als 8 anys. Després vaig anar a l’escola privada de la Senyora Dolors, també de Campanet. Els meus estudis son ingrés i primer de batxiller.

ELS ANYS DE JOVENTUT A LA FEINA Als 14 anys vaig començar a fer feina al taller on treballava la meva mare, de teixidora, (just just arribava als pedals dels telers). Als 20 anys vaig començar a fer feina a la fàbrica de sabates de “Can Yanko” a Inca, durant 3 anys fins que em vaig casar. També quan tenia de 14 a 16 anys, vaig col∙laborar a una tuna d’al∙lotes joves que hi havia a Campanet.

COM M’AGRADAVA VESTIR Quasi sempre em vestia amb jerseis de coll pujat i amb els calçons entallats de la part d’alt i els baixos acampanats. Peró si que puc dir que tenia un ramell de vestits ben bonics.

EL MEU FESTEIG

Jo em vaig posar a festejar als 14 anys, amb en Mateu Cuart, de Campanet. Ell tenia 18 anys i ens coneguérem fent el recorregut al voltant de la plaça.

El seu ofici era d’enrajolador. Ens casàrem després de festejar 8 anys, l’any 1.974, a Campanet. Del nostre matrimoni nasqueren tres fills: Miquel, Jaume i Mateu.

UN MAL MOMENT Passaren 20 anys molt feliços, amb alts i baixos com qualsevol matrimoni. Fins que un dia la vida ens va donar un mal cop. El 5 de febrer del 1.996 al meu marit va patir un infart fulminant, que ens deixà a mi i als meus fills tot sols. Han passat 20 anys de la seva mort, així i tot encara ara el tenim present. Ens fa i seguirà fent molta falta!!!

UNA GRAN ALEGRIA Els meus fills m’han fet un regal a la vida, que són els tres néts que tenc: en Mateu, en Jaume i en Pau. Que per mi són l’alegria que em dóna vida!!

UNA NOVA COMPANYIA Desprès de 15 anys de la mort del meu marit, els meus fills s’han casat i format la seva família. La meva mare Francisca que vivia amb mi també em va deixar els 88 anys. El destí ha volgut que jo d’alguna manera fos feliç, i trobàs una altre persona que almenys m’aportàs estabilitat. Així ha estat i per casualitat també fa el nom de Mateu. Ara fa 7 anys que compartim vida en comú.

LA MEVA JUBILACIÓ En la meva jubilació es quant tenc més temps de dedicar­me al que més m’agrada, que és viatjar, cuinar, fer manualitats: brodar, pintar, fer quadres, fer tot el que sigui per entretenir­me.

També poder­me dedicar a les meves mascotes, sortint a passejar una hora al dia , cosa que abans de la jubilació no tenia gaire temps per fer.

També estic apuntada a una associació de gent major, que organitzam excursions, viatges, sopars… i tot el que poguem fer per tenir entretenir­nos junts, i disfrutar de les nostres velleses.

EL QUE MÉS M’AGRADA Són aquells dies, que en companyia de les meves nores ens posam a la cuina a fer les panades de pasqua. També preparar el dinar dels diumenges, que normalment: fills, nores, i néts vénen a dinar. De costum faig una paella!

LA MEVA SATISFACCIÓ Així ha estat i és la meva vida, amb il∙lusió de veure créixer els meus nets, i poder­los servir en el que les faci falta. I demanant a la vida salut, amor…

JOAN SERRA SERRA “ROTGET”

Mateu Cuart

Es meu nom és Joan Serra Serra, vaig néixer dia 13 d’agost 1938 a Sa Pobla i tenc 77 anys. Es meu pare nomia Sebastià Serra Canyelles i era de Sa Pobla. Sa seva feina era anar a sa marjal i feia pous. Anava a fer feina amb bicicleta per tots es pobles, fins i tot a Llucmajor. Ma Mare nomia Margalida Serra Riutort i també feia feina de jornalera i anava a llogar­se a sa Plaça Major. Es meu pare va morir amb 62 anys i ma mare amb 85. Tenia un germà que nomia Guillem Serra Serra. Va néixer dia 21 de setembre 1932 i es va morir l’any 1993, a s’edat de 61 anys.

INFANTESA Anava a jugar amb ets amics a n’es campet (on és sa residència). Jugàvem a pilota, baldufa, a bolles. Anava a escola a Sa Graduada. Hi vaig anar fins a n’es catorze anys. Però, a n’es nou anys ja anava per canonet. JOVENTUT Era un poc truós i ma mare m’estirava ses orelles quan me manava ses feines i no les feia. Tenia molts d’amics i anàvem a jugar a futbol i moltes vegades

“enfaltavom” es balon a n’ets ametllers. A vegades molestàvem es municipals i mos feien córrer.

ES DIA A DIA Anava a marjal tot es dia. A vegades dinava a s’hort i després cap a ca nostra a dutxar­me, sopar i a veure ets amics. A s’edat de 21 anys vaig fer sa mili (forçós) a enginyeria a Palma, durant 1 any i mig. Me varen comprar una moto, una Ossa de 125 c.c. SES FESTES DES POBLE Eren molt més bones que ara. No hi havia botellot (riu). Per Sant Antoni feien sa novena i sermons, foguerons i tiràvem molts de coets, encara no hi havia es caparrots ni dimonis, vetllàvem tota sa nit. Per San Jaume hi havia berbena a sa Plaça Major i es vetllava tota sa nit i a les 7 des matí anàvem a regar mongetes. Per Pasqua fèiem sa processó es dijous i es divendres.

SA MEVA FAMÍLIA A s´edat de 24 anys vaig conèixer a sa meva dona Apol.lònia Cladera Rullan que tenia 14 anys i ella també feia feina a n’es camp. Ens vàrem casar dia 16 Febrer 1966, jo tenia 27 anys i ella 18. Tenim 3 filles: na Margalida (49), na Joana Maria (47) i n’Apol∙lònia (41), Per aquells temps tenia una màquina de fer pous i conduïa una retro. La vaig conduir durant molts de temps, A l’any 1985 vaig començar a fer feina a Son Pons (devora Ullaró) que era un viver d’aus exòtiques, que ho duien uns alemanys. Hi vaig fer feina 10 anys i l’any 1997 me varen jubilar, ja que vaig tenir un càncer a l’esquena. LA VIDA DE JUBILAT Tenc una caseta dins es terme de s’albufera (Son Fornari) camí d’es butano i tenc un parell d’arbres fruiters i faig hortalissa (tomàtigues, pebres, carxofes, i altres coses). A l’estiu hi esteim tres mesos, jo, sa meva dona i ses dues cusses. Ses filles vénen amb es néts que en tenc cinc. Quatre néts i una néta: en Tomeu, na Joana Maria, en Joan, Miquel i en Mateu (per ordre d’edat) També som vocal de s’associació de sa 3 edat. Hi vaig es matins i es capvespre vaig una estona a n’es bar a jugar un poc a cartes. També m’agrada anar a n’es futbol. Durant uns anys era soci del Reial Mallorca i ara vaig a veure es néts jugar. ANÈCDOTES Un dia érem 7 damunt una moto i anàvem a robar melons. Era de vespre i quan vaig tenir un meló entre les mans vaig cridar “l’amo, que ve l’amo” i un dels meus amics va pegar dins una síquia. Moltes vegades també anàvem a fer carreres de motos i es municipals mos encalçaven.

MIQUEL MARTORELL “CASSOLÍ”

Lluc Fiol

Som en Miquel Martorell i he nascut a Campanet el 26 de març de 1930. Actualment tenc 86 anys. Estic casat amb na Francisca Mayol de Moscari i tenim 2 fills i 1 filla. El meu mal nom al poble és “cassolí”, nom que no ve de cassoles. El mal nom em ve de mon pare, campaneter com jo. Els meus fills també han adoptat el meu mal nom. Sempre estic predisposat a fer una bona xerrada. ELS MEUS PRIMERS ANYS. Vaig anar a l'escola fins als 7 o 8 anys. L'escola es deia “can Pelat” i jo record que només vaig tenir un mestre que es deia Miquel Riber, del qual tenc bons records. Ell em va ensenyar a llegir i escriure i encara que jo era un bon estudiant, com a casa meva no hi havia possibles, em vaig posar a fer feina aviat, als 10 anys, amb mon pare. Tenc records de jugar a pilota (no com les de ara), a bolles, conillets amagats i a baldufes. Però, del que més me’n record és de pujar als arbres i tirar pedres amb els amics. Tenc bons records. LA FEINA Als 10 anys vaig començar a fer de carboner amb mon pare i els meus germans. Anava a la muntanya per agafar llenya i després preparar la sitja per fer carbó. Anys durs de feina, però jo els record amb estimació. Les sitges les fèiem a les Fonts Ufanes. Encara se’n poden veure molts de

rotllos, i alguna casa del carboner. Als 14 anys, mon pare em va dir que els doblers que traguéssim d'una sitja serien per comprar­me una bicicleta, de color gris. Me’n record amb estimació perquè en va acompanyar al llarg de molt de temps. Durant molts d'anys vaig fer de carboner, amb tota la meva família, però un accident en va deixar inútil d'un braç i ho vaig haver de deixar. Com que era un home amb empenta vaig anar a demanar feina a la benzinera d'Ullaró, on vaig treballar durant 20 anys fins que em vaig jubilar. Encara que tenc bons records de la meva vida com carboner, reconec que la feina a la benzinera era molt més còmoda i més tranquil∙la. Record que vaig tenir sort, ja que la feina del carbó es va acabar i jo vaig poder millorar la meva vida gràcies a l'altra feina. LA MEVA DONA L'amor el vaig trobar a Moscari. De jove era un gran ballador. Un dia a sa Pobla vaig conèixer una al∙lota molt guapa que feia feina a un bar de la seva família. Quan va acabar la feina, ja fosca negra, la vaig convidar a ballar. Després ens trobaren a les festes d'Inca. Ens vàrem deixar de veure durant un temps, però l'amor que havia nascut hi era i vaig començar a anar­la a veure a Moscari, ara em fa gràcia, amb la meva estimada bicicleta. Contaré una anècdota de l'any que va fer molta de neu, que anava a peu per poder veure l'al∙lota. Això és amor!! Quants de camins he degut fer? Contaré que la manera de festejar era passejant per la plaça i que en aquell temps s'havia de demanar permís al pare de l'al∙lota per poder entrar a la casa per festejar. Ens vàrem conèixer que jo tenia 24 anys i ella 20. Ens vàrem casar quan jo tenia 28 anys i ella 24. Fa 57 anys que estem casats i ha estat una bona dona i una gran companya en el viatge de la vida, encara que és molt xerradora i que molts de pics mos hem barallat.

AFICIONS I COSES PECULIARS La meva gran afició ha estat la caça, tant amb escopeta com amb filats. He estat un gran ballador i m’ha agradat viatjar amb la meva dona. Després de la meva famosa bicicleta vaig tenir una moto. Als 50 anys, els meus fills m’animaren a treure’m el carnet de conduir, i tenia un Renault 6. Som un home de bon menjar i gens triat. Durant més de 10 anys vaig anar a les festes de Sant Miquel a tallar el pi amb el meu cosí, pels quintos. El tallàvem de braó, res de motoserres. La meva primera televisió, la vaig veure a can Biel “Caminer”, on feia feinetes, ja que era molt manyós.

AHMED KOUJILI AJAIHI Lamia Koujili

El meu nom és Ahmed Koujili Ajaihi. Vaig néixer a Marroc (Nador) dia 1 de gener l'any 1954. Mumare era de Tawrirt i es nomia Batul. Va néixer dia 28 del juliol de 1928 a Tawrirt. I mumpare, era de Nador i es nomia Makhtar. Va néixer dia 6 de maig de 1923 a Nador. A ca nostra tots treballaven menys les meves 2 germanes i la meva mare perquè en aquell temps les dones no treballaven. Jo i el meu germà treballàvem a una tenda de tabacs, gasoil... però en ser grans vàrem trobar feina a Tawrirt. Als 16 any vàrem anar a Tawirt, jo, els meus germans, les meves germanes i els meus pares, a fer una visita a la família de mumare. Ells varen estar una setmana, i jo i el meu germà petit ens hi vàrem quedar, vàrem trobar feina ja al segon dia. LA FEINA I EL MENJAR. Vaig fer feina devers 4 anys a Tawrirt. M'aixecava a les 5 i anava a treballar a les 5:30. Abans de partir berenàvem d’un entrapà amb mantega i un tassó de suc de taronja. A mig dia dinàvem de diferents coses cada dia, perquè teníem un restaurant que el menjar era molt barat. A mi el que més m'agradava era el cuscús i al meu germà també. Teníem 30 minuts per dinar. Arribàvem a ca nostra a les 18. Fèiem 12 hores i mitja de feina. Nosaltres vivíem amb la nostra tia i el seu home i quan arribàvem tots tres junts trobàvem la taula preparada. Ens dutxàvem sopàvem i anàvem a dormir. PER SES FESTES. Per ses festes fèiem els menjars típics de Marroc. Teniam una festa que es deia L3id. Hi havia dos festes que es nomien L3id una el mes de juny i l'altra una setmana abans que acabés el ramadà. Lo típic que es feia per aquestes dues festes era matar un me i fer torrada. I també donàvem a la gent pobra menjar, doblers, roba ... Quan acabàvem la festa ens posàvem a ballar tots, tot el poble estava de festa. ELS VESTITS De petit, els nins duien una camisa, uns vaqueros i sabates. I els divendres anàvem tots els homes, les dones i els nins a resar a la mesquita. Els homes duien un vestit blanc que es deia jalaba, i les dones duien un vestit negre que tapava tot, l’únic que es veia eren els ulls i a les sabates duien lbalgha negra. I pel carrer duien un mocador pel cap que els tapava els cabells i un vestit que es diu 9andura que era de diferents colors.

Quan se moria el marit, la dona sempre anava de blanc i si se moria el fill es vestien de negre. Quasi tothom més o menys entre els 70 i els 90 anaven a maka i anaven tapats tots amb blanc. LA MEVA INFÀNCIA. A n'aquella època, a mi i als meus germans sempre ens agradava jugar a pilla pilla. Jo sempre m'amagava entra les mules del meu padrí. Un pic li vaig estirar sa coa sense voler i em va pegar una cosa a la cara. Vaig pegar un bel i els meus germans varen venir escapats i em varen dur a casa. Jo vaig tenir moltes caigudes. Era molt polissó. DESPRÉS D’HAVER­ME CASAT. Després d’haver­me casat vaig tenir una filla i li vàrem posar de nom Sònia. Després de tres anys vàrem tenir a na Fàtima. El meu germà gran em va dir si volia venir a viure a Mallorca. Jo li vaig dir sí, i li vaig dir que tenc que fer per venir. Em va dir, tu no et preocupis, jo pagaré a una advocada perquè miri com ho podem fer perquè passis. Vaig estar estar dos mesos esperant, i em va cridar el meu germà i em va dir que ja podia venir. Me va enviar el bitllet pagat perquè l’endemà ja partís. Vaig arribar a Mallorca i vaig fer el mateix amb la meva dona i las meves dues filles. Elles varen venir aquí. Després al 2003 vàrem tenir una altra filla i li vàrem posar de nom Làmia. Finalment el 2010 va néixer la més petita, na Salma. I ara ja són grans, na Sònia te 21 anys, na Fati 18, na Làmia 12 i na Salma 5. Ara, jo faig feina a una empresa de picapedrers. La meva dona fa feina de neteja. La meva filla gran fa feina de auxiliar d’infermeria. Na Fàtima estudia segon de batxillerat i l'any que ve ja anirà a la UIB, per mes endavant ser advocada. Na Làmia fa sisè i l'any que ve ja anirà a l'institut, i na Salma fa 5 anys i l'any que ve farà primer.

BIEL MARTORELL “MOSCARIENC”

Jessica Martorell Vaig néixer a Moscari dia vint­i­quatre de desembre de 1930. Tenia dos germans, un germà més gran, i una germana més petita que jo. Mon pare era de Moscari i nomia Tomeu Martorell i feia feina al camp. I ma mare nomia Maria Bennàssar, va néixer a Campanet i feia les feines de casa. Quan vaig tornar del servici, vaig festejar 3 anys amb na Joana Oliver i després ens casàrem, jo tenia vint­i­vuit anys. LA FEINA I L’ESCOLA Vaig anar a l’escola els vespres fins als dotze anys, perquè els dematins anava a fer feina. I llavors als dotze anys em varen llogar, que significa que mai estàs a ca teva i estàs allà sempre, de dia i de nit. Només anava a casa per canviar­me de roba. Em varen llogar a la possessió de can Gelat, dins Moscari. Allà hi vaig estar dels dotze fins als vint­i­un anys. Feia feina al camp, cuidava els animals… I a partir dels vint­i­un anys vaig anar a fer el servici dos anys. Quan vaig venir del servici vaig continuar fent feina a can Gelat, ara de jornal, te n’anaves el dematí i tornaves el vespre. Als trenta dos anys vaig acabar de fer­hi feina. En total vaig fer feina a la possessió vint­i­un anys. Llavors vaig fer feina tres anys de picapedrer. I després vaig començar a fer feina a sa carretera, conduint una palera, arreglant les carreteres. Hi vaig fer feina vint­i­un anys. Llavors als 62 anys em vaig jubilar, però encara tenc un hort que sembr tomatigueres, pebrers… EL MENJAR Quan anàvem a fer feina, tota la setmana hi havia cuinat que variava, dos dies faves, dos dies siurons i dos dies mongetes. De primer cuinat, i després una llesca de pa amb olives i figues seques. Damunt sa taula, sempre i només hi havia un plat d’olives i figues seques. També, de vegades, per dinar hi havia mitja arengada amb una llesca de pa, una tomàtiga fregada i una gota d’oli. El dematí, amb fosca, berenàvem de sopes, si en volies o no, i després de les sopes, si volies, pa, olives, i figues seques. Això mai variava! I no preníem llet es dematins.

El diumenge era l’únic dia que menjàvem arròs, i darrera un poc de formatge o un poc de sobrassada. EL SERVICI Als vint­i­un anys vaig anar a fer el servici. Jo tenia catorze soldats baix el meu comandament. I me feien es llit! Durant els dos mesos que tocava aprendre, jo els ensenyava la teòrica i instrucció. Quan vaig acabar els desset mesos a Mallorca, per concloure els dos anys de servici vaig anar a Melilla set mesos. ANÈCDOTA

Un cap vespre a Melilla, a un destacament, estava jo amb un parell d’amics passant el temps per allà. Hi havia la garita on fèiem guàrdia. Aquest dia estàvem pegant tirs als conills, i jo en vaig matar un, i el vaig dur dins la garita, el vaig posar damunt un escaló, i vàrem anar a xerrar. A la garita hi havia un forat a la paret, i xerrant amb els amics em vaig girar… i veig una serp molt gran sortint del forat, hi vaig anar el més aviat possible i vaig collir primer el conill, després a la serp i la vaig treure a defora, i li varen pegar un tir. Nosaltres quan vigilàvem per la nit, dormíem a la garita, i un dia vàrem aixecar unes pedres i davall vàrem trobar dos escorpins negres i enormes. I ja ho veus, nosaltres dormint tan tranquil∙lament i tenint dos escorpions i una serp. Però des d’aquell moment no vàrem tornar a dormir allà.

PLANÍCIA L’any 1954, anava a Planícia a fer oli. Jo hi anava amb un mul, de Moscari a Planícia. Arribava quan se ponia el sol. Necessitàvem dos muls per rodar. Cada torn eren tres homes, de les dotze del dematí fins les dotze del vespre i després de les dotze del vespre a les dotze del dematí. Les dones quedaven allà tres setmanes per collir olives. A final de temporada repartíem l’oli a cada un. VIATGES Quan me vaig jubilar vàrem començar a anar de viatge, amb un grup de més gent. Varem anar a Benidorm dues setmanes, també vàrem anar a Canàries (Tenerife), on vàrem passejar amb dromedaris. Llavors un fi de setmana a Maó, un altre vegada a Tenerife i d’allà vàrem anar a Lanzarote. Més endavant a Itàlia (Roma) i d’allà a Florència i a Venècia. També a Eivissa un cap de setmana. Durant cada viatge fèiem moltes excursions…

FRANCISCA MAYOL “MORRA”

Antònia Martorell Som na Francisca Mayol. Es meu mal nom es Morra o Putxera. Vaig néixer a Moscari dia 11 de febrer a l’any 1934. Vivia a Moscari a una casa a n’es carrer de Sant Miquel, número deu. Sa meva mare nomia Francisca com jo i li deien “Morra”. Ella vivia a Binibona. Va morir un mes abans que sa meva neboda fes sa comunió es mes d’Abril de l’any 1983. Mon pare se nomia Biel i li deien es “Putxer”. Vivia a Moscari. Va morir a l’any 1953. Vaig tenir dues germanes i dos germans:

­ Na Catalina: va

tenir dos fills: en Monserrat i en Biel. Ella va morir després de néixer sa meva neboda (Francisca) a l’any 1975.

­ Na Margalida: va tenir un fill que nom Jaume i va quedar viuda molt jove.

­ En Toni: dia 2 d’Abril farà 27 anys que va morir. Se va casar amb 27 anys amb na Miquela, sa meva cunyada, que tenia 22 anys i varen tenir un fill i una filla.

­ En Joan: va morir a n’es quinze anys. Jo tenia vuit anys i me faltava un any per fer sa comunió.

Vaig anar a s’escola a ca ses monges i allà vaig a aprendre a escriure, a fer comptes (suma, resta, multiplicació i divisió) i a llegir. A n’es nou anys vaig fer sa primera comunió. Només va venir sa meva mare i ses meves dues germanes. Es meu pare i es meu germà Toni no varen venir perquè tenien feina. Després de sortir de l’església anàvem a casa a

menjar una ensaïmada i després anàvem a ca ses ties per donar­li una besada i me donaven una o dues pessetes. Sa meva mare, de vegades, me duia a sa feina i no anava a escola. Vaig anar a s’escola fins als deu anys. Quan tenia onze anys ja anava a collir oliva a LIuc!! Hi vaig anar tres anys. UN DIA QUALSEVOL, A SA FEINA Quan tenia catorze anys vaig començar a fer “telessos” i sabates.Es telessos servien per fabricar tela. Es telers es treballaven amb una fusta i passàvem ses tires amb una alena. Ses sabates es feien amb una agulla i un fil i es cosien enrevoltant, ja fent sa forma de sa sabata.

Vaig anar a collir ametles, garroves, etc. Cada dematí mos aixecàvem a les set, mos posàvem sa roba i ja havíem de partir per anar a sa feina!!! Havíem de berenar pes camí. A casa abans bevíem un tassó de llet. Cada dematí se passejava una dona amb botelles de litre pes carrer i mumare sempre anava a comprar a aqueixa dona. Fèiem feina fins el migdia. Quan acabàvem agafàvem un ganivet, pebre i tomàtiga i fèiem un trempó. Després mos sèiem a una taula que teníem, posàvem un pa i a menjar!! El plat quedava net!! Després de dinar posàvem a terra un sac i mos posàvem a damunt i fèiem sa migdiada. Mitja horeta i mos tornàvem a posar a sa feina. Acabàvem sa feina quan només feia una miqueta de claror i partíem. Es vespre sopàvem de sopes que sa meva mama havia preparat es dematí de ben dematí. Ses sopes

eren pa i brou amb verdures. Després escaldaven es pa amb es brou i ja tenies ses sopes!! Mmmm……. era tan bo!!

ANIMALS QUE TENÍEM PER CASA A casa teníem un corral i allà teníem gallines. A l’estiu mos regalaven dos porcs i les posàvem a una soll que estava plena de fang. Els donàvem figues i quan estaven grassos a un el dúiem al mercat per vendre’l i a l’altre el mos quedàvem per després fer matances. Quan fèiem matances, dinàvem de sopes i un bon frit amb sa carn de porc. Per sopar menjàvem escaldums. A canostra teníem un porxo i allà teníem un carro petit i una somera que la teníem a una pallissa. Usàvem molt es carro i sa somera per dur figues seques a casa. Teníem una finca que hi havia moltes figueres. Allà agafàvem totes ses figues i les posàvem a damunt un canyís. Un canyís eren tres o quatre garrots, posaven ets aubons, que eren es tronc d’una planta, i les fermàvem. Les posàvem a n’es sol. Hi posàvem ses figues bones i ses dolentes les posàvem dins un sac per dur­les a n’es porcs. Havíem d’esperar a que es secassin. Després les posàvem dins un covo, que era un recipient de , les posàvem dins es carro i anàvem a casa. Quan venien ses meves amigues a jugar sempre agafàvem un bon grapat de figues seques i mos les posàvem a ses butxaques. Mentre jugàvem menjàvem figues seques. Mmm… eren tan bones!! LES FESTES Per Nadal mataven un gall o gallina si en tenien i com que noltros en teníem, cada any en matàvem un i fèiem un rostit. Per Cap d’any, noltros no ho celebràvem. Per noltros era un dia qualsevol. Per Pasqua fèiem moltes panades amb sa carn d’ovella. S’ovella la mos regalaven. També si sobrava carn d’ovella fèiem un frit amb es fetge, patata... Tots es dissabtes anava a comprar carn a sa carnisseria i de vegades compràvem sopa amb sang, ja calenta, i per es camí en llepava. Mmm…. m’encantava!! El Dijous Sant anàvem a veure la processó. No hi havia gens de llum per es carrers i veies les carapulles, algunes amb ciris, que caminaven a les fosques.

El dia del ram feien els “dotze sermons”. Els dotze sermons era a dins s’església. El meu cosí anava de Jesús amb una creu a damunt. El meu pare, i de vegades, el meu germà, anaven vestits de carapulla amb una senanalleta grossa amb ametllons a dins. Quan eren dins la església feien voltes i Jesús queia tres vegades. Així era aquesta festa. LA ROBA Quan era petita hi havia poca roba. Els dies feiners tenia dues mudes per anar a fer feina i dues esportives. La meva mare per anar a fer feina se posava una bata llarga, unes esportives i dos “manguitos”. Es “manguitos” eren com uns guants que t’arribaven fins les espatlles i te protegien els braços de ses males herbes. Es diumenges anava amb un vestidet ben curiós i ben guapó i unes sabatetes ben guapones. Ses dones se posaven un mocador pes cap i un mocador pes coll, un jersei, una falda que les arribava fins es genolls i unes sabates amb tacons. Quan se moria algun familiar t’havies de vestir tota negre. Quan tenia denou anys el meu pare se va morir i vaig estar un any a casa tancada i només podíem a anar a sa primera missa perquè ningú mos veiés. Quan se moria algú el duien dins un bagul i el duien dins l’església. Feien sa missa. Després d’acabar sa missa anàvem a consolar. Després es familiars el duien cap el cementeri per enterrar­lo. VIATGES QUE HE FET Quan estava casada vaig fer un viatge a Benidorm i hi vaig estar quinze dies. També vaig anar a Barcelona, a València... Esper que t’hagi agradat sa història de sa meva vida. En aquesta foto darrera estic amb es meu marit, que dia 26 de març va fer 86 anys.

ANDREA AGUILAR

Núria Morán Jo, n’Andrea Aguilar Sales, vaig néixer aquí a Mallorca dia 12 de Setembre del 1946. Ma mare nomia Rosa i vivia a Catalunya. Mon pare nomia Ferran i també era de Catalunya. De joves els meus pares es varen conèixer a Catalunya i es varen enamorar. Després per la feina, varen venir a Mallorca, els va agradar i hi varen tenir tres fills, la meva germana, el meu germà i jo.

LA MEVA INFÀNCIA De petita vaig viure a Inca a un pis. A Inca vaig aprendre a llegir i escriure a l’escola publica fins els 11 anys, Als 14 anys vaig començar a fer feina a una fàbrica de sabates, i als 21 vaig començar a festejar amb en Monserrat Sans. Amb ell em vaig casar als vint­i­un anys. Vàrem tenir cinc fills: na Cati la major, en Joan el segon, na Rosa la mitjana, n’Andrea, i finalment na Laura, la més petita de tots nosaltres.

AL CASTELL D’ALARÓ Al castell hi pujàvem cada dia els cinc nins, el meu home i jo, perquè érem els donants del castell. Havíem de cuidar els ases, vigilar que tot estigues bé…

Després de un parell d’anys al castell, vàrem obrir un bar allà dalt. Un un dia varen canviar de donants, i amb el negoci del bar… vaig obrir una cafeteria a Inca.

FEINA A ALCÚDIA Hi vaig fer feina, de fer net, durant quinze anys. Durant aquell temps vaig tenir la majoria dels meus nets, que en total han arribat a ser deu, cinc nines i cinc nins. No per casualitat, cada fill meu va tenir dos fills que els seus noms són: n’Aida, en Tomeu, en Pau, en Pere, en Toni, na Marina, na Núria, en Lluc, na Laura i na Paula.

ELS MEUS DIES DE FESTA Anàvem a ballar amb en Monserrat, que al seu temps ballava molt però que molt be!. Al cine anàvem "amb escopeta" que es un dir que significa que el teu pare, mare… et venien a vigilar si t’acompanyava el teu al∙lot. EL QUE MÉS M’AGRADA El que més m’agrada es passar temps en família, el dinars familiars, els aniversaris dels meus nets, fills… Com que la meva filla Andrea es cuinera, tenim menjars molt bons i divertits. Després dels dinars o els sopars, ens agrada molt contar acudits, endevinalles, jugar a pòquer, al pinacle…. EL TEMPS D’ARA Ara estic jubilada i perfectament a Alaró a la sínia, amb la millor família que es pot tenir i amb una bona salut.

CATALINA ROTGER COLL LA FILLA DE CAN TITÈ

Simó Morro

Som na Catalina Rotger Coll, de mal nom: la filla de can Titè. Vaig néixer a Selva dia 25 de novembre de l’any 1944. El meu pare era en Pau Rotger Canyelles, de mal nom Pau Titè, i la meva mare era n’Aina Coll Llompart, de mal nom Aina Gal∙letes. Érem tres germanes: jo, n’Aina i na Joana Maria. En Pau feia feina a la muntanya (agafaven llenya, feien marges...) però també va fer feina a la mina de Selva. Els darrers anys va picar pedra. La meva mare no treballava fora de casa perquè ja en tenia prou a dins la casa. L’ESCOLA Vaig començar a ca ses Monges però després vaig anar a escola amb una mestra particular privada fins als 13 anys. Després vaig començar a brodar amb na Sebastiana, que tenia un taller de brodadores. LA JOVENTUT Als 15 anys vaig començar a festejar fins als 21 anys amb el meu home actual, en Jaume Morro Pons, de mal nom en Jaume Barretot. M’encantava ballar la música d’un cantant que nomia José Guardiola.

LA FEINA I EL MENJAR Després de brodar vaig fer telessos (un tipus de trençat) a casa meva. Anava a cercar els menats a una dona del poble que els venia, els tatxava amb tatxes a un marc de fusta i quan la tenia feta servia per fer sabates. Després de brodar també vaig aprendre a cosir a ca na Margalida Coll, li deien na Margalida Canyereta. Ens vam fer molt amigues i encara ara ho som. Vaig aprendre a fer­me vestits i altres peces de roba per mi i pels meus fills. Pel que fa al menjar, al principi no sabia cuinar molt, però ara m’agrada perquè n’he après. Sé fer quasi gairebé de tot, si parlam de cuina mallorquina.

EL CASAMENT

Em vaig casar als 21 anys a l’esglèsia de Sant Llorenç de Selva amb en Jaume. En aquell temps, per celebrar el nostre casament, vàrem menjar magranetes, un tipus d’entrepà, amb mortadel∙la. Vaig anar de viatge de noces a Barcelona i aquesta va ser la primera vegada que vaig sortir de la nostra illa. Hi vàrem anar amb vaixell. Als nou mesos de casament vaig tenir el meu primer fill: en Jaume. Quan varen passar 18 mesos, vaig tenir la meva segona filla: na Maria. Després va arribar n’Aina Maria i finalment, vàrem tenir a la meva filla Cati.

Com podeu veure a la fotografia, el meu vestit de noces era de randa. Si vos hi fixau, ara tornen a estar de moda. Me’l va fer la meva amiga Canyereta. PER LES FESTES Les festes patronals de Sant Llorenç a Selva eren les més importants del poble. M’agradaven molt perquè eren una manera de sortir de casa i passar­m’ho bé ballant amb les meves amigues i germanes. En aquell temps es feia una cursa de bicicletes perquè hi havia un home selvatgí que anava amb bicicleta, era el nostre corredor i tot el poble l’animava a guanyar. La carrera es feia pel poble i l’arribada era a prop del carrer dels Cirerers. ELS NÉTS Actualment tenc 8 néts: n’Aina, en Toni i na Maria, fills de la meva filla Aina Maria, en Jaume, fill de la meva filla Maria, en Miquel i n’Aina, fills de la meva filla Cati, i na Caterina i en Simó, fills del meu fill Jaume. També podríem dir que tenc néts agregats, com són les parelles d’alguns néts: n’Àngel, parella de la meva néta Maria, n’Àlex, parella de la meva néta Aina i n’Ana, al∙lota del meu nét Toni. M’agrada molt veure als meus néts i estar en família. Gairebé cada dissabte els veig perquè dinam junts, sigui a la casa que tenim a dins el poble de Selva o sigui a la caseta que tenim a fora vila. A l’estiu sempre venen tots els néts a nedar a la piscina i el meu home sempre els hi fa paella o xurrasco per dinar, els seus plats preferits.

ELS VESTITS Com ja he dit abans, els vestits els vaig aprendre a fer quan vaig anar a cosir amb la meva amiga Canyereta. M’agradava moltíssim anar a comprar les teles a can Fuster a Palma, una botiga que ara ja no hi és. Des dels 18 anys ajudava a fer la meva roba i quan les meves filles es varen casar, vaig ajudar a fer els seus respectius vestits de casament.

ELS VIATGES Des que ens hem jubilat el meu home i jo hem fet molts de viatges. Hem anat dues vegades a Galícia, una a València, a Àustria i als Fiords a Noruega. Aquest ha estat el meu preferit, em van encantar les cascades i el salmó, no tè res a veure amb el que menjam aquí.

Això és una gran part de la meva vida, perquè si us l’he de contar tota hauríem d’escriure un llibre. Salut per tots.

Paco Páez Tobías Páez

Vaig néixer al 30 de Novembre del l’any 1951 a Granada, com a tota la meva família durant moltes de generacions. Varen venir a Mallorca el 1954. Munpare nomia Francisco i el seu ofici era rotulista. Mumare nomia Cármen i el seu ofici era sastre. EL MEU BARRI Durant tota la meva joventut he viscut a la mateixa casa. A Palma, al barri del Passeig de Born. Era un barri de petit comerços i tallers de tot tipus. Ens rodejaven 7 cinemes i ara només queda el teatre principal. No existia el Parc de la mar. I de l’antic moll sortia un tren de vapor que transportava les mercaderies que arribaven de la península cap a la Plaça d’Espanya. Tot els nins apreníem a nedar a can Barbarà. Me vaig independitzar de la meva família als desset anys. LA MEVA FEINA Els dematins treballava per lliure, dibuixant per imprentes i agències de publicitat, i l‘horabaixa continuava anant a Art i oficis i a la Real Acadèmia Provincial de Belles Arts on pintàvem al natural. VIATGES Als 18 anys me’n vaig anar 6 mesos per tota Europa. Vaig visitar per exemple: París, Amsterdam, Róterdam, nord de Noruega. Vivia de ses aquarel∙les que pintava i les venia en es carrer. També vaig pintar un parell de murades en els bars i a un menjador d’una universitat. Als vint­i­dos anys em va tocar fer la mili. És el pitjor moment de la meva vida. Vaig estar quinze mesos a Capitania General, vuit hores aferrat a una maquina d’escriure. Per compensar­me del temps perdut a la mili, vaig fer un llarg viatge a Marroc, Argèlia i Tunísia. Mai em varen deixar entrar al Sàhara. Vaig començar amb la serigrafia com autodidacte. Va ser difícil perquè a Mallorca no hi havia material, i l’havia de comprar a Barcelona. Feia obra gràfica per altres pintors i galeries d’art. També cartells d’exposicions. Vaig formar part del grup Bes i Criada. A l’any 1978 vaig viure a Mèxic dos anys molt intensos, viatjant per tots els estats del sud i per Guatemala. Vivia dels quadres que una galeria del Districte Federal em comprava. Quan

vaig tornar a Mallorca el 1979 vaig comprar la casa de Campanet, però vaig viure a Palma fins a l’any 1995. Les galeries d’art passaven per un mal moment i vaig haver de treballar més en publicitat. Vaig crear una empresa amb 7 treballadors, vaig comprar ordenadors i el primer plotter de tota l’illa. Això va ser el principi de la fi d’una professió que ha desaparegut. Ara tot ho fan les màquines, no hi ha res manual. No podia continuar, vaig vendre l’empresa i me’n vaig anar quatre mesos a Marroc a descansar. En tornar a Mallorca feia feina a casa i a una impremta. Fins que va sonar al telefon la teva mare. A ella no li agradava la feina a un hotel i jo estava cansat de la meva feina. Vàrem fer un viatge per Malàisia, Tailàndia. La idea de fer mercat a Mallorca era bona, només necessitàvem comprar la mercaderia. Vàrem començar a viatjar a Turquia, també férem un parell de viatges a Istambul, bons i barats i vàrem començar amb els mercats i festes. Això ens permetia que a l’hivern tenguéssim lliure i viatjàvem per Àsia uns quatre mesos cada any, sense presses. Els països que més hem repetit són Tailàndia, Xina, Macau i Hong Kong. Ara, aquests dos últims pertanyen a Xina. Són països molt distints entre ells. Aquests són tot es països que hem viatjat: Indonèsia, Malàisia, Singapur, Tailàndia, Xina, Corea del sud, Índia, Nepal, Hong Kong, Macau, Turquia, Jordània, Egipte, Portugal… LA MEVA MAJOR ALEGRIA. La meva major alegria va ser quan els meus fills varen néixer. Ara tenen 13 i 12 anys. El major va al institut a primer d’ ESO i el meu altre fill fa sisè. De vegades es barallen perquè son germans. LES MEVES MASCOTES. Fa deu anys jo tenia 27 moixos i un ca, a ca meva. Quan mos anàvem de viatge, els deixàvem un parell de sacs de menjar perquè no se moriguessin. LA TECNOLOGIA. Ara que tothom té mòbil no s’escolta, ni es xerra. Es juga a vídeojocs i no se pot viure sense mòbil.

MAGDALENA PONS

"GANUSSA"

Neus Palou El meu nom és Magdalena Pons Gual, de malnom me diuen “Ganussa”. Vaig néixer dia 21 de Març del 1947 a Campanet. El meu home és en Tòfol “Xineta” i tenc tres fills, en Tomeu, en Benet Joan i en Francesc Xavier. MON PARE A mon pare li deien Benet “Corritx”, era Campaneter i feia feina de fuster. MUMARE A mumare li deien Francisca “Ganussa”, no tenia ofici, però anava a fer feina amb ses seves amigues; anaven a fer herba, collir olives, collir ametlles i altres feines del camp.

AFICIONS Tenc moltes aficions, com ara: LA PINTURA Vaig començar a pintar als 14 anys, però vaig estar bastants d’anys sense pintar perquè vaig tenir tres fills, eren petits, tenia molta feina i no tenia temps. He pintat molts de quadres, a l’oli, aquarel∙les, i altres tècniques.

L’any passat vaig fer una exposició a Campanet i en vaig vendre molts. Ara torn anar a classes de pintura.

EL BALL DE SALÓ En Tòfol i jo vàrem començar a anar a ball quan ens vàrem retirar de la feina. Me sap molt de greu no haver descobert aquesta afició més prest, perquè tan a ell com a jo ens agrada moltíssim.

Cada dissabte en Tòfol i jo anam a ballar amb els nostres amics a Campanet i els diumenges a Consell. Els dimarts vespre anam a classes de ball a Inca. Gràcies al ball hem fet moltes amistats. CORAL DE CAMPANET Fa molts d’anys que cant a la coral de Campanet, anam a assaig els divendres vespre, i cantam a les misses, als funerals… A vegades feim concerts i trobades de corals.

IOGA I GIMNÀSTICA Els dilluns i dimecres matí vaig a ioga i els dimarts i dijous a gimnàstica. És molt divertit, però acab rebentada. LA MEVA INFÀNCIA Quan era petita vivia amb els meus pares a una casa dins el poble. En canvi els meus padrins, per part de mon pare, vivien al camp, a les afores, a una finca que es diu ”Ses Rotes”, que és allà on vivim ara. Els padrins per part de mare no les vaig conèixer, varen morir molt joves, abans de que jo nasqués. Quan jo era molt petita, els matins, quan mon pare anava a fer feina a Sa Pobla, me deixava a ca els meus padrins, a Ses Rotes, i jo anava amb el meu padrí a

pasturar les cabres, anàvem a seure a una tenassa i allà escoltava les històries que ell me contava, llavors tornàvem cap a les cases i allà estàvem amb la meva padrina. El vespre, quan mon pare tornava de fer feina, s’aturava a cercar­me. Crec que per això, des de petita, sempre m’ha agradat molt estar per Ses Rotes. En aquell temps, els nins no anaven a escola tan petits com ara. Nosaltres començàvem més tard. Jo vaig començar als sis anys a “ca ses monges”, però mon pare trobava que les monges no ensenyaven bé, així que me va dur a ca “Doña Dolores”. Era una dona rabiosa, si no sabies la lliçó o no havies fet la feina, te feia posar la mà amb els dits junts i per amunt i amb un garrot te pegava ben fort. T’ho senties! Si fos ara la tancarien a la presó. Ara, això sí, a les bones o a les males, amb ella la lliçó t’entrava. Hi havia un nin que sempre rebia, li donava unes bones pallisses, no només a damunt la mà, sinó que també li pegava per les cuixes, per l’esquena i no li queia ni una llàgrima, pobret. Quan acabàrem l’escola a ca “Doña Dolores”, férem un concurs de dibuix i jo vaig guanyar el primer premi. Vaig poder triar entre un parell de regals, i vaig triar una pepa, jo no en tenia cap de pepa. En aquell temps eren com a de cartró, però la que jo vaig guanyar era de goma, no era nova, algú l’havia donada perquè ja no l’havien de menester, però a mi m’era igual, vaig estar ben contenta. De les juguetes que me dugueren els reis record un balancinet i un roperet per guardar la robeta de les pepes La meva padrina jove me feia vestidets. Abans només teníem una jugueta a l’any, pels reis i pus. Apreciàvem més ses coses perquè en teníem menys, ara els nins en tenen massa. LA MEVA JOVENTUT Quan jo era joveneta els joves gairebé no sortíem del poble, perquè abans no hi havia tants de cotxes com ara. Només fèiem un parell de sortides a l’any, a Búger per Sant Pere, a Inca per Sant Abdon i el Dijous Bo, a Sa Pobla per Sant Antoni i també anàvem una vegada o dues a la mar. Per totes aquestes sortides hi anàvem amb autocar, que abans li dèiem “el correu”. Vaig conèixer al meu futur marit “en Tòfol” quan tenia 14 anys, ell en tenia 17 i feia de forner a “Ca Sa Xarreta”.

En Tòfol i jo ens coneguérem al passeig de Campanet (que era de l’església fins aquí a on hi ha ara “Sa Pujada”), també quedàvem per anar a jugar al futbolí de la plaça i qualque pic anàvem junts al cinema. Després en Tòfol se'n va anar a fer el servei militar. Quan va tornar va demanar entrada a ca nostra. Això ara ja no es fa, però abans, quan ja feia una temporada que una parella anaven junts, el nuvi demanava entrada al pare de la núvia, i si li deien que sí, després ja podia anar per ca seva. Quan jo tenia uns 18 anys varen posar a Campanet una sala de festes anomenada “El Cisne”. Vengueren molts de cantants famosos, com per exemple “El Duo Dinámico”. Venia una gentada, gent de per tot. Nosaltres no hi anàvem perquè estava mal vist. Als 18 anys en Tòfol va tenir la seva primera moto, era una vespa i encara record la seva matricula, era PM57964. LES MEVES NOCES Dia 4 de maig de 1968 me vaig casar amb en Tòfol. Record que aquell dia vaig anar a la perruqueria, era a la plaça de Campanet, es deia “Hermanas Marimón”. Quan vaig sortir de la perruqueria me veig en Tòfol que m’esperava a defora i li vaig dir, “i tu que fas aquí? Que no has d’anar a canviar­te?” i me va dir que m’esperava perquè me volia veure i jo vaig anar cap a ca nostra i ell cap a ca seva. Després me vaig vestir i amb el meu pare anàrem cap a l’església. Abans hi anàvem a peu, no anàvem amb cotxe com ara. Allà trobàrem en Tòfol amb sa mare que ens esperaven devora la pica de l’aigua beneïda, entràrem i ens casàrem. Després de les noces, la gent anava a ca els nuvis i mostraven la casa allà on havien de viure. Nosaltres havíem de viure amb els meus pares perquè jo no tenia germans i mumare trobava que podíem viure tots junts. Després de mostrar la casa ens anàrem a dinar. En aquell temps la gent es casava el matí, mai el capvespre com ara. Després de casar­se els nuvis convidaven a xocolata i ensaïmada o entrepans, però els nostres pares varen dir que no els agradava això

de entrepans, que no pareixia un dinar. Així que nosaltres vàrem decidir fer arròs brut i pollastre rostit. Després de dinar vàrem anar cap a ca nostra, agafàrem la maleta i partírem cap a Eivissa. Allà hi estàrem uns quants dies a ca una cosina meva i d’allà agafàrem un avió i ens anàrem cap a Barcelona. El 1969 vaig quedar embarassada d’en Tomeu, el meu fill major, i ja no podíem anar amb moto, així que decidírem comprar un cotxe, un Citröen Break familiar, era de color cel. LES MEVES FEINES Jo era mestressa de casa fins que a l’any 1981 vàrem llogar un forn, es deia “Can Roberto”, però nosaltres li canviàrem el nom i li posàrem “Can Tòfol”. Estava just veïnat de ca nostra, al Carrer Petxino. Ens va anar molt bé, teníem molta de feina, tal vegada massa. Jo no havia tengut mai al∙lèrgia a res, i em va venir al∙lèrgia al níquel, no podia tocar els doblers. I en Tòfol va tenir al∙lèrgia a la farina, el pitjor que ens podia passar. Així i tot, vàrem aguantar amb medicació una temporada, però al final decidírem que ho havíem de deixar perquè en Tòfol de cada vegada es trobava pitjor. Després del forn vaig fer feina a un hotel dues temporades. Vaig deixar s´hotel perquè ens va sortir l’oportunitat d’anar en Tòfol i jo a una possessió anomenada Massana. Allà estàvem molt bé i ens agradava molt la feina. Però varen sorgir desavinences amb el senyor i vàrem decidir deixar­ho. Després anàrem a viure a “Ses Rotes”, i encara som aquí, tenim ovelles, gallines, cabres, cans, cavalls, moixos, sembram hortalissa, tenim arbres fruiters, collim ametlles, olives, … En Tòfol i jo som aquí molt feliços.

ANTÒNIA MIR “CORRITJA”

Pep Joan Reus Vaig néixer el 28 d’agost del 1930 al petit poble de Campanet al carrer Llorenç Riber, on està ara mateix el Bar Cas Pobler. Mon pare i ma mare eren campaneters, varen néixer a n’es Carrer Nou i a n’es Carrer de la Font, respectivament. Jo som la petita de la meva família i tenia quatre germans: en Miquel, n’Andreu, en Josep i na Gerònia. A ca nostra sempre ens han dit de mal nom de “ca na Corritja” o de “can Mir”. Només vaig estudiar el primer grau a Ca les Monges, i allà a l’escola ens ensenyaven molt sobre el “parenostro”. Les meves mentores eren sor Irene i sor Maria i ens ensenyaven el matí la doctrina i els capvespres a fer randa. Als 18 anys, vaig conèixer al meu home Pep, on era antigament el Bar Sol. Em vaig casar amb ell als 25 anys per l’església. Fou el dimecres del 29 d’octubre de 1958 i qui ens va casar va ser el rector Miralles. Fruit d’aquell amor, vàrem tenir dos fills, en Bernat nascut el 22 de juliol de 1960 i na Margalida nascuda el 13 de maig de 1964.

Em consider una persona alegre, extrovertida, familiar i amiga dels meus amics. Al cap i a la fi, som una persona que sempre té un somriure a la cara perquè som feliç amb tot el que

tenc al meu abast, família, amics i sobretot salut. A més a més, som una persona que m’agrada molt la tertúlia i això fins ara ha estat possible perquè sempre estic enrevoltada de les meves amistats que em solen visitar amb molta freqüència. DE VIATGE A MADRID Sempre recordaré un dels millors viatges que hagi fet mai, quan tenia 13 anys a Madrid. Per arribar fins allà, vàrem haver d’agafar un vaixell que ens va dur fins a València, per després agafar un tren amb destí cap a Madrid. Allà ens vàrem presentar a un concurs de boleros, i el nostre grup va quedar segon. En aquests moments, als meus 85 anys, ja no dispòs de les forces suficients per a tornar a fer viatges com aquests. No obstant, m’hagués agradat poder viatjar a nous llocs i així descobrir noves cultures i gastronomies diferents a les nostres. EL MENJAR El menjar d’aquell temps no és com el d’ara. És a dir, la cuina tradicional s’ha anat desenvolupant amb la introducció de nous aliments. Antigament s’aprofitaven totes les hortalisses que es cultivaven a casa o bé s’alimentaven dels animals que teníem al corral. Quan era petita sempre berenàvem de pa amb oli, pa amb sobrassada, un tros de botifarró o formatge. A l’hora de dinar, la nostra mare cuinava col, ceba, ciurons, faves, cuinat, sopes o fideus. I a les nits, sopàvem de pa amb oli i embotit (si és que n’hi havia), sopes escaldades, pa torrat, truita, un ou estrellat, etc. Però el plat que més m’agrada és pa amb sobrassada. LA FEINA AL CAMP I A CASA Tota la gent del nostre temps, per una banda, des de ben petits hem contribuït a ajudar als nostres pares en la tasca del camp. Els hem ajudat a recollir olives, tomar ametlles, agafar garroves, figues i nespres. Gairebé totes les figues que agafàvem les empraven per engreixar els porcs que després ens menjaríem o en faríem matances.

D’altra banda, també col∙laboràvem en les tasques de casa, com per exemple netejar l’habitatge, fregar i cuinar, entre d’altres. També ajudàvem a recollir les fruites dels arbres que teníem al jardí, com ara taronges, nespres, prunes, etc.

AFICIONS Des de ben petita sempre he tengut dues grans aficions ben definides: els boleros i la randa. Ja als 8 anys ballava amb el grup de boleros del poble amb totes les meves amigues. Vaig ballar boleros fins que em vaig veure amb coratge i les circumstàncies m’ho van permetre. Paral∙lelament, també he dedicat molt de temps a una de les meves grans passions, la randa. enc moltes col∙leccions de revistes i mostres de randa que he anat recollint després de tants anys. A més a més, també sempre m’ha agradat fer matances perquè era un dia que ens reuníem tots els membres de la família i els amics. Les solíem fer enmig del carrer de Son Gassó i érem tantes persones que les fèiem al porxo perquè dins la casa no hi cabíem. A les matances matàvem un o dos porcs que havíem engreixat durant tot l’any. D’aquesta manera, fèiem botifarrons, sobrassades i llonganisses que sortien boníssimes, més bones que les que compram ara.

JERÒNIA RAMIS DE “CAN LAU”

Júlia Riera Jo som na Jerònia Ramis de “Can Lau”. Vaig néixer a Inca al pis del carrer de Roser, número 3, assistida per una comara, dia 13 de gener el 1944. Munpare era d’Inca i li deien Toni de “Can Lau” perquè tenia un celler que es deia Can Lau Teníem finques i vinyes sembrades i per setembre collíem es rem, fèiem es vi i després el veníem amb unes botes molt grosses que hi cabien 3000 litres. Mumare també era d’Inca i li deien Magdalena de “Can Palluc”. Era modista fins que se va casar. Des del casament ajudava a munpare a dur el celler. La meva germana Antònia i jo vàrem néixer a n’es celler. Anàvem a ca ses monges i mos ensenyaven a escriure, a llegir, labors, a resar molt… Jo anava a pintura. Vàrem anar a escola a ca ses monges dels 3 anys fins als 12, i dels 12 als 16 anys vàrem estudiar a un internat a Palma. Ella va estudiar el batxillerat i jo vaig estudiar cultura general.

En acabar anava a ajudar an es celler i es capvespres anava a ca una modista, que m’ensenyava a cosir. Jo li duia sa comptabilitat. Teníem una situació econòmica bona, perquè teníem molts animals, porcs, vaques, gallines… UN DIA QUALSEVOL M’aixecava, baixava a berenar a n’es celler,

berenàvem de llet amb coca, ensaïmada els diumenges. Després ajudàvem a mumare, ella feia el dinar, i noltros granàvem, regàvem i ajudàvem a despatxar el vi… Per dinar normalment menjàvem arròs, fideus, llegums… Després anava a ca sa modista fins a les vuit, i a les vuit anàvem a passejar pes carrer major. Berenàvem abans de les cinc, de pa amb sobrassada, pa amb oli o xocolata, perquè no teníem molt per triar. I a les nou havíem de sopar, i no podíem arribar tard. Després escoltàvem un poc sa ràdio i a les 10 ja anàvem a dormir. PER SES FESTES Per ses festes, menjàvem porcella, arròs brut… Dia 30 de juliol eren ses festes de Sant Abdon i Senén, que són els patrons d’Inca. Quan era es mes de maig anàvem a n’es mes de Maria tota sa pandilla, resàvem es rosari i fèiem sa novena a la Purísima. Per Pasqua mos ajuntàvem tota sa família per fer panades, i uns dies abans, munpare mos duia un me i tots els al∙lots des carrer venien i li donàvem menjar. Quan arribava es dia el

matàvem, i mos feia molta pena, però després trobàvem ses panades ben bones! Per Nadal sa festa més guapa era fer es betlem, anar a matines, passejar amb ses amigues… Per menjar fèiem un bon banquet, venien els sis cosins, tres de part de mumare i tres de part de munpare, fèiem sa carta a n’es reis, i fèiem molta de bulla! Després venien els reis amb cavalls i amb unes carrosses molt guapes i mos tiraven caramels. SA PRIMERA COMUNIÓ I SA CONFIRMACIÓ Vaig fer la comunió als 7 anys. La vaig fer amb totes les meves amigues a sa Parròquia. Després férem sa festa a ca nostra, menjàrem xocolata i ensaïmades i jugàrem per es carrer. Als 12 anys me confirmaren i vaig estar molt contenta perquè ja me sentia major.

ES MEU PRIMER VIATGE El meu primer viatge va ser a Itàlia, el vàrem fer amb tren, quan tenia 16 anys, amb ses monges Trinitàries.

2

Va ser un viatge molt emocionant perquè vàrem veure el Papa, el Coliseu romà, allà on es lleons mataven an es cristians, sa plaça Espanya, que era molt típica de Roma, i ses seves escalinates que estaven plenes de flors. També vàrem anar a Florència, on hi vàrem veure tots es monuments. Anàrem a Pisa i visitàrem la torre. De tornada vàrem passar per Suïssa i Mònaco que mos va agradar molt. A Suïssa hi havia molta neu i el llac Leman era impressionant, i a Mònaco vàrem veure el palau dels prínceps i el port marítim. SA BODA Als 23 anys vaig conèixer a un jove que se nomia Jaume Ell tenia un 600 i amb els amics anàvem a fer excursions, a berbenes… i després de 2 anys mos vàrem casar a Santa Maria la Major, que va ser una gran festa, amb molts de convidats. Jo duia un vestit molt guapo, amb una caputxa de flors.Vàrem anar de viatge de bodes a Madrid, i vàrem veure el “Valle de los caidos”.

SA MEVA MAJOR ALEGRIA Als 28 anys vaig tenir el meu primer fill, en Llorenç, als 30 anys vaig tenir el meu segon fill, en Toni, i als 33 anys vaig tenir al meu tercer fill, en Xavier, que han estat la meva major alegria. En Toni i en Xavier m’han donat dues filles i quatre néts meravellosos, que són na Júlia, en

Ferran, en Quim i na Lívia.

3

CATALINA BISQUERRA “GALLET”

Joan Socias Vaig néixer a Campanet al Carrer Major n. 24, dia 27 de Març de 1957. Som la segona filla d'en Pere Bisquerra “Menorc” i Bel Maria Morell “Gallet”. La meva única germana se nom Maria.

INFANTESA Vaig començar l’escola als tres anys a ca ses monges. En aquells moments els meus pares tenien un bar a la plaça Major on vàrem viure fins que vaig tenir 25 anys. De petita anava a jugar al palco de la plaça Major. Jugàvem a téntol, conions d’amagat, cintes, quatre cantons... també solíem jugar amb les nines a pepes, botigueres... Eren uns jocs molt divertits i tranquils. De més grandeta m’agradava molt cantar, fer teatre, ballar, fer manualitats… A l’escola sempre fèiem activitats d’aquestes per fer demostracions a la plaça Major, sempre que hi havia qualque festa important del poble o a final de curs. La meva infantesa va ser molt tranquil∙la i feliç.

ADOLESCÈNCIA Els jocs varen començar a canviar un poc, seguíem jugant a la plaça, anàvem en bicicleta, anàvem d’excursió, però es deien berenades, anàvem al bosc de son Alemany, sa Capitana, Gabellí… Els diumenges, el capvespre anàvem al cine a Campanet que es deia can Pruna. No anàvem quasi mai al bar a comprar les llepolies, anàvem a una casa que li deien ca na Cuera que només venien llepolies i tebeos (còmics) o a un carretó que duia una dona per damunt la plaça Major que li deien na Barrera. Seguia fent teatre, ballant i cantant. JOVENTUT Als catorze anys vaig fer el meu primer viatge fora de les Illes Balears, vaig anar a Madrid, Aranjuez i Toledo amb l’escola. Vàrem visitar museus, palaus reials… Aquí vaig començar a descobrir que m’agradava la pintura visitant el museu de El Prado i vaig començar a pintar primer al carbó i després a l’oli. Vaig començar a anar a classe de pintura a Inca. Feia bastants de quadres i els venia quasi tots. També vaig guanyar un parell de premis. Mai vaig fer cap exposició tota sola, sempre les feia col∙lectives. M’agradava molt anar amb motoret. Sempre que tenia l’oportunitat agafava el del meu pare. Els diumenges i festes no solíem sortir del poble, anàvem al cine i a passejar fent voltes a l’església. A ca ses Monges fèiem diades que consistien en anar a visitar altres pobles de Mallorca on hi fèiem teatre, cantàvem... Als devuit anys em vaig fer el carnet de cotxe. Em varen comprar un Seat. Els diumenges començàvem a sortir del poble i anàvem a Can Picafort i a festes. Quan vaig acabar d’anar a l’escola vaig començar a fer feina. Feia feina a la farmàcia de Campanet i a l’escoleta de ca ses Monges. VIDA DE CASADA Em vaig casar als vint­i­set anys amb en Joan Sastre Florit, de Sineu. Ens vàrem casar a l’ermita de Sant Miquel de Campanet.

Vàrem tenir dos fills, primer una nina als vint­i­vuit anys, n’Àgueda, i al cap de dos anys un nin, en Pere. Vivim a Campanet al camí vell de Búger, número 6.

De viatge de noces vàrem anar a Galícia i a Portugal. Els diumenges anàvem d’excursió, cines infantils, obres de teatre i musicals infantils. Els dies feiners els nins anaven a l’escola i nosaltres a fer feina, jo a Campanet i en Joan a Sineu, de fuster. ELS ESTIUS Solíem anar de vacances al Port d’Alcúdia, perquè a la platja anava molt bé per nedar amb els nins i jugar amb l’arena, fèiem castells, cercàvem copinyes... De vegades anàvem amb la barca d’uns amics i pescàvem per Porto Cristo i les cales de per allà. Els vespres ens agradava pujar a la plaça Major a seure per fer un gelat amb els amics i els nins. VIATGES

Com que als dos ens agradava viatjar solíem fer un o dos viatges a l’any tots quatre, sempre que podíem anàvem tots quatre junts per tot. Hem visitat quasi tot Espanya. D’Espanya hem fet tots els parcs d’atraccions com Port Aventura, Terra Mítica…

També hem visitat cadascuna de les illes Balears. Anàvem a esquiar a Andorra. D’Europa hem visitat ciutats de França com Paris, Lion..., ciutats de Suïssa, Itàlia, Alemanya i Anglaterra. Tenc una experiència molt bona de tots els viatges. Els tornaria a repetir tots. M’agradaria seguir viatjant però ja no podem fer­ho tots quatre junts. La ciutat que me va agradat més va ser París i Florència. VIDA PRESENT Tal dia com avui seguesc vivint al camí vell nº 6. Faig feina a l’escoleta municipal de Campanet. Em segueix agradant viatjar, anar al teatre, al cine, pintar, fer manualitats, sortir amb el grup d’amics i sobretot estar amb la meva família que és molt gran (fills, nebots, germans...).

ELS AUTORS

CRISTINA AMENGUAL BENNÀSSAR

ALBA BENNÀSSAR HERNÁNDEZ

ANTÒNIA MARGALIDA CAMUÑAS CERDÀ

JAUME CUART BUADES

MATEU CUART SERRA

LLUC FIOL HERNÁNDEZ

LAMIA KOUJILI

JESSICA MARTORELL GORN

ANTÒNIA MARTORELL MAYOL

NÚRIA MORÁN SANS

SIMÓ MORRO PALOU

TOBÍAS PÁEZ STEIG

NEUS PALOU SOCIAS

PEP JOAN REUS ESCALAS

JÚLIA RIERA MARTÍNEZ

JOAN SOCÍAS FEMENIA

CEIP LLORENÇ RIBER ­ CAMPANET ALUMNES DE SISÈ CURS 2015/2016

A