espai de

El mOllogl'iII'i(': El eh i~I1l('

L'(,l1ll'(,\ isla : Lluís Cabl'(, l'a

llibertaT l'l'\ isla rl'rSfjUl'I'ITS

pel' ;:r la formació, la 1'('lk.\ió i l'agit.ació puIíLic!\

!'l'imel' ll ' illll'~II ' ( ' ~OO() :1,:,11 (' III''''

41

Número 41 Primer trimestre 2006

Director. Jordi Serrana Subdlrector: Vicenç Molina

Consell de redaccio Xavier Bretones. Josep Sellarès. Gemma Martín. Sant I Castellà. Ferran Escoda, Montse López , Antoni Castells. Jordi Miralles. Xavier Domenech. Oriol Illa. Jaffre Villanueva.

Espai de llibertat Avinyó. 44 primer. 08002 Barcelona e-mail ffg @laic.org www.laic.org Tel. 936011 644 Fax 936011 640

Edita: FundacIó Ferrer I Guàrdia

Impremta : Primera Impressió. S.L. Sabadell

Disseny Ferran Cartes I Montse Plass

Maquetaclo: Fundació Ferrer i Guàrdia.

Assessorament linguístiC: Montse López Vicenç Molina

Revista trimestral. Preu : 3,50 euros. Subscripcions: t 4 euros/any.

Dipósit legal: B. 33.262·1996 ISSN: 1136-1581

Espai de LlIbertat és membre de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català .

La linla edi tonal d'aquesta revista és el lIiurepensament, per tant. tes opi · nlons del consell de redaCCió , tes Iro­bareu a l'Editorial. la resta d'opinions seran úmcament responsabilitat de qlu les fi rmI.

espai de llibertaT Sumari

Editorial 2

El punt de vista de Forges 3

El monogràfic: Civisme: ordre cívic vs. desordre social Qui esta en contra de la república? 5

Oriol lI/a Civisme? Diguem-ne ... República 9

Vicenç Molina Civisme a la república de Sabadell 11

Jordi Serrana Ens han canviat la ciutat 21

Joan Andreanó- Weyland El civisme: algunes re flexions 25

Antoni Castel/s

L'art Josep Subirats. La intensitat del dibu ix

Ferran Escoda

L'entrevista Llu is Cabrera

Jordi Serrana

La col-iaboració Violències inexplicables

Sébastien Bauer

L'apunt Pensament laic i cientific de Cajal

NicoJàs Brihuega

La creació L'art, una finestra al plaer

Ricard Figueras Bonet

Les recomanacions Llibres i pel·lieu les

27

29

37

42

45

47

41 1

2

editorial,

Qui obliga qui a què?

Curiosament i, sobretot, mataurada­ment, n'hi ha que es pensen que tots som gilipolles. Per exemple, un bisbe au­xiliar de Madrid - un tal Herranz- que continua dient que la llibertat rel igiosa passa per considerar l'Església catòlica com a més important que cap altra. Fan falta més collons? Uns quants rabins esbojarrats ultraortodoxos que diuen que no s'ha d'anar a veure la darrera pel'lícu­la de Spielberg,

blant el clau, una colla d'estats au tori taris fortament imbuïts de totalitarisme -el to­tali tarisme es produeix quan una parcel 'la de la realitat. en aquest cas una creença religiosa, pretén invadir tota la resta del marc de les relacions socials i ocupar per la força la totalitat de les consciències i de la vida pública- volen jugar a distreure l'atenció de les seves mancances i injus­ticies casolanes contr ibuint a l'extensió

del fanatisme i a Munich. critica existencial ment contundent i psi­cològicament fona­mentada del terro­risme d'estat i les

Ningú no obliga l'exacerbació de les passions més baixes. Que sem­pre condueixen a la vio lència, a l'odi i a la mort.

els bisbes gais a casar-se, ni els rabins a anar al cinema, ni els mul'lahs a pintar cares !

seves últimes raons : la venjança, és a dir, cap raó. Cal dir, però, que per molt de dretes que sigui l'actual govern d'Israel , no ha estat pas prohibida l'estrena del film. Per si no en teniem prou, ara resulta que una colla d'intransigents fanàtics de l'Islam consi­deren que la seva consciència privada ha de poder més que no pas el dret a la lli­bertat d'expressió dels mitjans de comu­nicació de les societats democràtiques.

El principi contrari al de la laïcitat: les consciències privades se senten amb ca­paci tat de generar ocupació d'espai pú­blic fins al punt d'impedir que es publiquin unes quantes caricatures d'un profeta!

I, a més, demanen sancions i discul­pes, i estenen la seva queixa cap al con­junt de la cultura lliure. I, per seguir re-

Alguns consideren que l'Islam prohibeix tota iconització gràfi­ca dels seus elements de fe, de les se­ves figures representatives -entre elles, òbviament, la del profeta- i se sen ten ofesos quan algú altre en fa una caricatu­ra en un diari. Generalment, aquestes mateixes protestes no es detecten pas quan es tracta de conculcacions de drets aliens: matrimonis forçats, desigualtat ab­soluta entre sexes, pressió sobre menors d'edat per impedir-los un desenvolupa­ment personal ll iure i autònom, interven­cions quirúrgiques irreversibles sobre cossos de nenes (en això no hi ha una sola afinitat de caire religiós, sinó que més aviat hi ha components antropolò­gics, perquè també ho practiquen alguns grups cristians de l'Àfrica), El cas és que

el punt de vista de "'OI'geS

r:iVi5HO EN "LA5 Hil Y UNA NOCHE5'.' ® o

4

ningú obliga els bisbes gais a casar-se, per exemple, ni els rabins ultraortodoxos a anar al cinema, ni als fanàtics islamis­tes a fer cap caricatura. Però que deixin en pau la resta de la Humanitat! Ja n'hi ha prou. Des d'aquí, com sempre, òbvia­ment, defensarem el dret absolut al res­pecte a totes les creen-

totalitària, unidireccional i univoca de la realitat no són fàcilment compatibles amb la llibertat. Ni amb la democràcia. Se'ls ha d'ensenyar, doncs, que cadascú pot fer ús de la seva llibertat -ningú no els impedeix a ells opinar, criticar o ridiculit­zar la consciència dels laics amb aques­

ces, sempre que es mostrin disposades a conviure i a no interferir en l'organització de l'es-

Llibertat d'esperit o monoteismes: triem

tes manifestacions, per exemple-. Si no és així , vol dir que haurem de triar entre democràcia

pai públic, a no invadir el dret a la llibertat de consciència dels altres. I que no con­fonguin el dret a la critica i a l'expressió amb cap ofensa contra ningú. Però hi ha un problema: les conviccions monoteistes fortament arrelades en una cosmovisió

6kr Sverige

----

• • • • • • • - .. ... .

o monoteismes. La de-mocràcia fomenta el pensament lliure i la llibertat de l'esperit , l'autèntica vida de l'esperit, tan sovint ofegada pels sistemes religiosos monoteistes i les seves estruc­tures clericals. Ens quedem amb la democràcia ,

•

ci monogràriC

au i està en contra de la república?

Or;olllla Politòleg

El debat politic que s'ha produït a Barcelona, com a con­seqüència de la campanya me­diàtica que va iniciar La Van­guardia el darrer estiu al voltant del civisme a la ciutat, ha permès evidenciar algunes de les contradiccions que assumeix la ciutadania, en el conjunt de les aglomeracions urbanes dels països occidentals, en relació a un debat molt ve ll : la civi litat. Tot i que, per vell , no menys impor­tant , perquè de la convivència en l'espai públic se 'n desprenen molts dels simpto­mes que ens poden orientar sobre el grau de cohesió social de les ciutats.

Cal apuntar dues consideracions per fer la sintesi d 'una qüestió que, possible­ment. sigui menys inextricable del que hagi pogut semblar a priori. La primera, la

social , ni tan sols de prostitució, elements tots ells que transcen­deixen l'abast de la mesura amb escreix , sinó que ens referim únicament a la gestió i ús de la via pública i a com democratit­zem aquest espai que, afortuna­dament, la ciutadania ha guanyat la darrera dècada. Comencem pel marc general, per eliminar especulacions teóri­ques al vo ltant de la civilitat. A finals de la dècada dels 90 es

va viu re una explosió i expansió a nivell global d'un fenomen que, tot i venir de lluny, va viure el seu màxim esplendor al tombant de segle, i que mediàticament es va donar a conèixer com a moviments socials altermundistes. La denúncia d'una globalització injusta provocada per l'abso­luta llibertat de moviments del gran capi ­

conceptualització del problema en un món globalitzat , a partir del nostre objecte d'estu­di, la ciutat. La sego­na, què volem dir quan parlem de civis­

Parlar de civisme és parlar de conducta i tota actitud

tal financer orquestra­da per la Reserva Federal , l'FMI i l 'OMC, contrasta amb una estudiada restric­ció del moviment de persones a través de

comporta moral, fins i tot en cas de la seva negació

me i com enfoquem l'instrument de so lu­ció. Parlar de civisme és parlar de con­ducta a l'espai públic, encara que pugui semblar moralista. però tota actitud com­porta moral , fins i tot l'actitud amoral o immoral. Parlar de civisme és parlar de normes i, per tant, de comportament. Per tant, no parlem de pobresa, ni de justícia

l'opció de recuperar els murs de l'aïlla­ment, per evitar el trànsit no desitjat de persones de sud a nord i d'est a oest.

Seattle, Gènova i la nostrada Barcelo­na, van ser a finals dels 90, escenaris on s'exhibia el mosaic del que es podria as­similar al nou proletariat ideològic de classe mitja del segle XXI. Colors, ori-

41 5

6

gens i llengües d'arreu clamaven per un món diferent, un món mès humà, en defi­nitiva un altre món possible. Pensar glo­balment i actuar localment passava a ser una marca de referència per als alter­mundistes i les plurals esquerres, igual que el patró dòlar i l'inexpugnable Davos ho era pels neocapitalistes transnacio­nals. Un autèntic xoc, no de civilitzacions , sinó d'interessos

que tenen les onades d'individus arribats d 'arreu a la nostra comunitat , com a símptoma d 'uns desequilibris que afecten als nostres veïns del sud, les grans misè­ries generades en ciutats pròsperes i ri­ques que s'expressen en forma d'indivi­dus desarrelats del sistema, embriaguesa en forma humana i despulla sota mantes, són estocs sobrants que les societats

materialistes rebut-particulars fets con­vergir a força de cop borsari, d'exce­dents d'estocs i de generació de rique-

Negar l'existència de limitacions en la via pública és admetre'n

un ús amb restriccions

gen i amaguen en forma de serve is socials - sempre ineficaços

per a molts ciutadans i insuficients- i que la resta de la po-ses i pobreses com

mai en la història de la humanitat no ha­via succeït, i, tot plegat, en un espai co­mú amb recursos limitats: el planeta. Per això, en un món global, els problemes de naturalesa social a resoldre precisen d'una òptica o un gran angular mès gran del que ens en permet la solució. És con­seqüència d'un món en xarxa que s'evi­dencia en algunes de les patologies so­cials més profundes de la nostra societat però, també, del nostre món . Això és aixi fins al punt que, per a la majoria de pro­blemes d'arrel social que tenim a la ciutat de Barce lona, podem recó­rrer a models d'altres ciutats europees, perquè els problemes de Barce­lona no són gaire dife­rents dels de Londres, Berlín, París o Marsella, De fet , algunes d'aques­tes ciutats ens han de permetre anticipar-nos a un futur no gaire llunyà per a nosaltres,

Aquest desequilibri socioeconòmic afecta també la cohesió local , tant com les diferències a nivell global. La manca d'identificació amb la re­pública d'acollida, la ne­cessitat de sobreviure

blació els ignora per indesitjables, En segon lloc, l'instrument. Sembla

que hi ha una correlació directa entre ma­duresa democràtica i ús de la via pública, A mesura que un pais és realment de­mocràtic, l'expressió al carrer es multipli­ca i adopta infinitud d 'expressions. Afortunadament , Barcelona ès una ciutat de llibertat. Per tant , hauria de ser lògic, des d 'un punt de vista de l 'adminislració, que la dosificació d'usos es faci respec­tant l'interès generala col·lectiu , Molts

opinadors i evangelistes de l'estalinisme teòric han bramat en contra de la regulació de l'espai públic sense cap altra més opció que la critica i la manca de diagnosi , Veus que clamen i titllen de dreta reaccionària qui gosa, amb menys o més fortuna posar sota l'im­peri de la llei -autèntic exèrcit de l'esquerra- la res pública o espai col'lectiu , Perquè l'inci ­visme de naturalesa po­lièdrica, com és el cas que ens ocupa, com al­tres fenòmens d'arrel so­cial que apareixen a les grans ciutats de l'Europa benestant i opulenta, no

és només una conseqüència de les defi­ciències en la política de la ciutat, com tampoc no ho és només, tot i que també, per la suposada permissivitat o passivitat dels gestors públics o de les seves forces de seguretat i ordre.

Potser l'error és parlar de valors, quan en realitat hauríem de parlar de quelcom més abastable i delimita ble , com és l'es­

política social, qüestió de molt més fons i de difícil solució , per no dir utòpica, amb l'ús de l'espai públic. Diuen que cal regu­lar i legislar menys i atendre més les ne­cessitats de les persones, però, un cop més, és un gest estètic i sofista en detri­ment del discurs ètic , que és aquell que respecta i es fa respectar. Com l'essència de la res publi ca que només té una arma

pai públic. Finalment, és el dia a dia, la quotidiani­tat i la necessitat de tornar a l'aparent tranquil'litat en el

Per prosperar per defensar-se : la llei , i amb ella l'acompliment i el respecte per part de tothom: el ric i el po-

s'han de vèncer les reticències dels conservadors

sistema el que s'ha de traduir en instru­ments o accions que garante ixin el dret a l'ús de l'espai públic. El dret universal a gaudi r de l'espai comú és el dret a exigir, per part dels ciutadans autistes o que no s'expressen col'lectivament i que són la majoria, que l'abús i monopoli en l'ús de la via pública que exerceixen determina­des persones i que són objecte de l'orde­nança, permeti un ús més democràtic de la via pública per part d'aquesta majoria silenciosa. És el dret de tothom a passe­jar i gaudir de la ciutat sense veure 's limi­tat per l'activitat , ,' _ -d'altri. Res més que això.

La progressia estètica barreja la

;

bre, l'autócton i el forani , els de dretes i els d'esquerres. Quin pot ser millor exemple de democrà­cia que el respecte per la mateixa? Quina democràcia no tindríem el dia que l'espai públic no fos l'espai de tothom? Negar l'existència de limitacions en la via públi­ca per part de molts ciutadans, avui , és admetre un ús de la via pública amb res­tri ccions , amb dificultats i empesos a revi­sar el complex present amb instruments caducs del passat. No admetre que la ve­locitat de canvi és cada vegada més gran, ens evita avançar. Tot i que, per

~_ prosperar, s'han de vèncer, i sempre ha estat així , les re­ticències dels con-

• " . servadors ' .

i .····· ==l----j r~

• I ~' I ~--+-- •

S IENCE f ~ ON . .... --- .... '", .." ..... -.'-" .... -.-r ·- .. - ...... ~ r . · .,..

41 7

IL3 :::::¡:~:~~IIF!;~~.~~~f~~;g Illstl !~to d~ forlT\lc on CD~tlrkJa Unl .. nll.t dtlllrt.lon.

() Ur- IVI::RSITAT DE BARCELONA

G

el monogl'àl'iC Civisme? Diguem-ne ... República

Vicenç Molina. Professor d'Ètica empresarial de la UB

No. No es Iracta de l'aplica­ció de cap manual d 'urbanilal. No es tracta que calgui assumir un sislema normatiu que vingui de fora de les consciències de cadascun de nosaltres. No ès veritat que les virtuts civiques puguin incorporar-se com si fos­sin matèries reglades d'un en­senyamenl avaluable per part del tribunal de la Ciutal. No hi ha pedagogia del civisme si no arrela en el rerefons dels malei-xos ciutadans que li poden donar susbtància en la mesura en què viuen, quotidianamenl, el seu compromis amb la Ciutal. Amb la Ciutal que és seva. Amb la seva Ciutal , doncs. Amb la Ciutat que són totes les comuni tats democràtiques on les persones saben que aquell és el seu lloc , que aquell és el lloc seu. La par­

meti meni , de supeditació envers altres persones, grups o enlitas. La igualtal en els drets al gaudi de l'espai públic no és, però, més que una tesi beninlencio­nada de caràcte r bonhomiós si no és acompanyada per la pos­sibi litat lactual , real , viscuda, de convert ir els drets en realitza­cions , de passar de les oporlu­nitats a l'acció. De desenvolupar la nostra vida autodeterminant-nos. I això vol dir capaci lat de

fer aquelles coses que, sense pertorbar ni interferir en els drets dels altres, ens permetin esdevenir éssers plenament de­senvolupats, lliures i, si pot ser, leliços. No hi pOdrà haver consciència d'exercici de la ciutadania activa sense la garantia d'aquests drets, que van més enllà dels de reconeixement de la participació pOlili -

ca en l'estructuració licipació ciu tadana en la configuració de l'espai públic, en el dret d'intervenció i de protagonisme que et confereix la condició de ciutadà

Les virtuts cíviques de l'espai públic. Cal que siguin , també. garantils

no poden assumir-se com a matèries avaluables els drels socials i

econòmics a poder accedir a tota la for­

per part del tribunal de la Ciutat

- sigui quin sigui l'origen territorial o cu ltu­ral , sigui quina sigui la condició personal o social- conslitueix la clau de volta del respecle envers allò que és teu -i meu­perquè és de tots. La pedagogia del civis­me no és altra que la pràctica dels valors republicans d'alliberament de les perso­nes respecte a qualsevol fórmula de sot-

mació amb plenitud, a l'educació, a la sa­nilat, a l'habitalge. a la cultura i a la pos­sibilital de vincular-nos amb un horitzó de futur en què poguem aspirar a veure 'ns realitzats en la mesura en la que els nos­tres projectes personals siguin racional­ment i emocionalment compalibles amb els de la resta dels membres de la comu-

41 9

10

nital. Sabent que sempre hi haurà excep­cions. I patologies restrictives. Quan l'es­pai públic és viscu t com la casa comuna de la ciutadan ia i quan els drets de parti­cipació generen deures de responsabilitat és quan no cal dir-li a ningú --que ja sigui un pèl grandet- què és el que es pot i què és el que no es pot fer. El que passa

pedir l'emancipació de les persones amb menys condicions o capaci tats per acce­dir al gaudi d'aquest espai que es vol re­clamar de tots i pretendre apagar els de­sajustaments a base de prohibicions. O d'intervencions policials . No. No és qües­tió de manuals d'urbanitat, ni d'un pretès civisme com a consigna municipal. És la

inversió pública, és és que, per tal que els drets de partici­pació esdevinguin deures de respon ­sabilitat, òbviament, cal que sentim la

Ofegar el futur: la redistribució fiscal dels béns econòmics , és la garantia de la qualitat de l'ensenya-

així, no es veu més alternativa que la que es beu

casa com a pròpia. La casa pròpia és sentida com a tal si ens resul ta còmoda, acollidora. útil i generadora d'un minim caliu. El món té recursos financers sufi­cients per poder oferir caliu als que hi habiten. És hora de fer servir aquests re­cursos per oferir aquest caliu . No és com­patible continuar desmantellant el minim estat de benestar que s'ha pogut cons­truir. ofegar el futur improbable de moltes persones - no és co­sa únicament d'al­guns grups de jove­nets- que no veuen més alternativa que la que beuen algun cap de setmana, im-

, m ::l a. W a: .... ".""HII

ment públic , és la in­clusió social dels més desafavorits, és a dir, són els valors de la República (de la República en el cor de les ciutats, més que no pas de cap república en particu­lar) els que ens conduiran a un comporta­ment civic possiblement compartit per la immensa majoria dels éssers humans. Perquè la immensa majoria dels éssers humans tenen bones intencions, d'entra­da, si poden i si la República - les Repú-

."

bliques- els permeten exercir amb dignitat tots els seus drets. I, per tant, exigir- los tots els deures. El ci­visme en serà la con-Seqüència,

•

ci monogràfiC Civisme a la república de Sabadell

Jordi Serrana Pres ident de l'àmbit: la ciutat i civisme. Congrés de Sabadell ciutat

22 abril 1781 Se feia del temps de la pesta i per los molts llamps que queien sobre esta ciutat, irri­tada la divina justícia per los mals que cometien i causaven dones dolentes'

Qué passa ara a Barcelona? Cauen també llamps i trons? No hi ha civisme? Als darrers me­sos a Barcelona s'ha desenvolu­pat un ample debat sobre el ci­visme, iniciat d'entrada per una àmplia campanya a l'estiu del diari La Vanguardia. Aquest debat ha vo­lat per damunt de les poblacions veïn es i les ha empès a desenvolupar debats pa­ral·lels. En aquests mesos he pres idit l'àmbit: "La ciu tat i civisme" del Congrés de Sabadel l ciutat. Fruit de les reflexions de les darreres setmanes he decidit es­criure les ratlles que segueixen.

Hi ha problemes? Fem-ne un diagnòstic

1. Actituds incíviques Si fem una llista d'actituds incíviques

caldrien moltes pàgines, però fem-ne una inicial : embrutar el carrer, pintar les pa­rets dels ed ificis, tirar fulletons, penjar cartells a llocs no apropiats, malmetre les zones verdes, fer soroll , orinar al carrer, escopir, trencar el mobiliari urbà: rètols, papereres, contenidors, bancs per seure, el top manta, patins monopatins, etc.

Normalment quan hom es refereix a l'incivisme, pensa en aquest tipus d'activi-

tats i la societat acostuma a do­nar les cu lpes als "sospitosos habituals": joves, immigrants, tu ­ristes, pobres, sense pensar que només és un estereotip. Però hi ha moltes menes d'acti­tuds inciviques : agredi r de pa­rau la o de fet a funcionaris pú­blics : mestres, metges, infermers; la violència domèsti ­ca, el soroll a les habitacions de l'hospital Tauli. Aqui ja és més difíci l establi r que la cu lpa és

dels de sempre, ja començaríem a ac­ceptar que les actituds incíviques són més extenses. Una part de ciutadans exemplars generen un al tre incivisme: deixar les caques dels gossos a les vore­res dels carrers. Un problema que sem­bla que ve de lluny:

26 novembre 1786. Ha eixit un ordre su­perior que 10/S los gossos que hi ha a Barcelona se 'ls posas collar. per saber de quins amos són'

Però no ens quedem només en aquest àmbit, eixamplem el camp de vi­sió: saltar-se semàfors en vermell , no respectar els passos zebra, aparcar en llocs prohibits, no tirar les escombraries a les hores adequades, no triar les es­combraries, tapar una terrassa, posar un aparell d'ai re condicionat a la façana . Aqui ja inclouríem a la quasi totalitat de la població. Però aquest tipus d'anàlisi té un problema: els culpables sempre sòn

41 11

els ciutadans normals i corrents. Ens es­tem deixant actituds cíviques molt més peri lloses i greus per a la societat : de­fraudar a hisenda, negar-se a pagar els impostos. Però, si els incívics som quasi tots, per una raò o una altra, se'ns ama­ga un tret fonamental, en realitat el que fem és culpabil itzar la ciutadania, i això és una mostra d'incivisme institucional. Repassem les acti tuds incíviques de les institucions i de l'es-

altre problema que ve de lluny i que ara hi ha gent que pretén tenir la vareta mà­gica de les solucions :

23 febrer 1787 En lo carrer de Sant Pau. a l'entrar-se al carrer d 'en Robador, que­de un gran tros de terrena vàcua i fels los fonaments per una altra, casa de la Galera, per dones dolentes

En aquest cas, es tracta de veure com es resol la qüestió fonamental de la digni­

tat de les dones. tat : tracta r els ciuta­dans com a cl ients i no com a propieta­ris de la ciutat; no desenvolupar un Es-

Culpabilitzar la ciutadania és una mostra

I, per tant , caldria en una primera fase fer com durant la

d'incivisme institucional 11 República: protegir

tat del benestar raonable o tenir un mo­nument a la ciutat a Sallarès i Pla , diputat per la ciu tat que es va oposar al primer intent de legislació sobre el treball infanti l.

Diuen que un bon diagnòstic és el cin­quanta per cent del remei. Arribats en aquest punt, sembla que no queda altra possibi litat que fer lleis i ordenances mu­nicipals i plantejar-se posar multes per cadascuna de les coses que no rutllen . En aquest pa is, quan tenim un problema, en comptes d 'arreg lar-lo, el que fem són lleis. De tal forma que som un dels paï­sos amb més lleis i, COm que n'hi ha tan­tes, llavors, és clar, no es poden complir totes . Posem tres exemple de fariseisme institucional. En primer lloc, la llei sobre gossos del Parlament de Catalunya. Quant de temps fa que hi hauria d'haver a la ciutat un cens de gossos? Quants acompleixen les obligacions legals? Un 15%? Algú ha pogut dedicar-se a perse­guir els infractors? En segon lloc, en el Parlament de Catalunya fa 15 anys es va fer la llei de reforma de l'assistència primària. i es van concedir 10 anys de marge per aplicar- la ... A Catalunya enca­ra hi ha més del 20% de CAPS sense re­formar, per cu lpa d'un miler de metges in­cívics que volen cobrar per trebal lar dues hores el mateix que els que en treballen sis. No és possible que aquesta sigui la causa que els pacients deixin de ser "pa­cients"? En tercer lloc, la prostitució, un

les dones i legalitzar una activitat que omple diàriament d'anuncis les pàgines dels diaris més se­riosos . Però això es fa al Parlament de Catalunya.

2. Abans i ara, d 'on venim Quan a Sabadell i a Catalunya hom

parla de que "abans" hi havia alguna co­sa millor que ara, cal ser molt acurat. És possible que trobem en el nostre passat alguna cosa que funcionés millor que ara, però deuen ser molt poques coses. Ens traeixen els records . Un repàs al ll ibre Sabadell del meu record de Marian Burguès, pot ser, a banda d'un bon entre­teniment, un bon punt de partida per a una avaluació ajustada. Abans la gent no embrutava tant. Era Sabadell l'any 1950 més net que ara? Cal recordar que els serveis de neteja eren pràcticament inexistents? A més, la major part dels carrers no estaven ni as­faltats , ni tenien voreres. Abans a l'escola no hi havia conflictes . Cal recordar que la major part de nens i nenes de la ciutat estaven sense escola­ritzar? És clar que no hi havia conflictes! Abans a la familia no hi havia els pro­blemes d 'avui . No hi havia violència domèstica? No amb aquest nom, en deien crims passionals i als homes mai no els passava res . (Podeu veure el cas de Magdalena Fages, dona maltractada l'any 1602)' .

41 13

14

Abans les actituds al carrer eren més cíviques. La gent no escupia al carrer com una cosa normal? Fins i tot hi havia rè tols als tramvies i autobusos "prohibido escupir en el suelo" ! Abans es cuidaven les zones verdes. És veritat que la ciutadania no malmetia les zones verdes ni robava plantes aca­bades de plantar, senzillament, no hi ha­via pràcticament zones verdes.

ris van ser els alcohòlics, i la proporció és la mateixa fins ara, per molt que els ti tu­lars siguin sempre uns altres. Abans es ten ia més respecte ambien­tal. Cal recordar els colors del riu Ripoll i la impossibil itat de viure dels peixos, re­cuperats des de fa molt poc temps? Fins i tot un dels trets d'identitat i simbol saba­dellencs més representatius, les xeme­neies fumejant , no deixen de ser un es­

pectacle d'incivisme Abans els joves es­tudiaven de valent. Abans no malmetíem i d'insalubritat brutal

que, si ara es repetis, provocaria un autèntic escàndol col ·lectiu.

Abans els joves no podien estudiar i els que arribaven a la universitat "la mayor

les zones verdes perquè, senzillament, no n'hi havia

parte de ellos eran incalificables; sin orto­grafia, sintaxis ni nada parecido, en unas letras ininteligibles ; revelando que lIega­ban a las aulas universitari as, después de seis años de bachi llerato, sin la prepa­ración màs elemental de la escue la pri­maria. " Ho escriu fa mès de cent anys Odón de Buen' , catedràtic de la Universitat de Barcelona. Abans es tenia cura dels vells i ara no. Si preguntem als historiadors sobre el tracte als vells d'abans ens di ran : "La vi­duïtat s'assimi lava a la pobresa en dret civi l"' . O bé "las viudas fueron , de hecho, uno de los grupos sociales màs próximos a la miseria y la indigencia .'" Abans la gent es moria al limit de l'edat de jubila­ció i, per tant , és avui quan millor es mima la gent gran. A més, les generacions an­teriors no pagaven impostos i, per tant, no podien donar pensions als vells. Quina ge­nerositat! Abans la gent no es dro­gava. Abans les tavernes eren plenes de gent que, abans d'entrar a treballar, bevien barreges per poder suportar jornades de treball brutals per sous miserables, a tal punt que quan la ciutat va obrir un servei de toxico­manies la major part d'usua-

Abans la gent ten ia valors i ara no. Mai no hi ha hagut tan poca violència a la ciutat com ara. Recordem que no fa tant de temps les condicions laborals eren espantoses, els nens a partir dels set anys treballaven en feines a voltes molt perilloses i quan els treballadors volien crear un sindicat per defensar llurs interessos, eren detinguts, exiliats o empresonats. Ara hi ha crisi de valors. No, els valors no estan en crisi , pot ser que determinats valors -o contravalors- com el diner i la competitivitat tinguin massa èxit. Hem vist com l'exaltació de l'individualisme fins al paroxisme. a Nova Orleans, acaba com­portant que, quan hom s'està ofegant amb l'aigua al coll , es manté aferrat a

una pistola remullada que no li servirà per dissipar la pluja. De let, ens podem re­gir encara pels valors de la modernitat : Llibertat , Iguaitat i Fraternitat. La idea que s'ha acabat la història i que vivim la post­modernitat , és a dir, el no res , no deixa de ser una cortina de fum per tal que els valors neoliberals de l'egoisme salvatge arrelin . Qualsevol element de civis­me que agafem no té punt de comparació amb l'actual si tuació de la ciutat després

de 25 anys de democràcia. Per tant, mai la ciutat no ha estat més neta, amb més espais verds, amb més cultura, més es­coles, amb més solidaritat. amb més associacions, amb més civisme. Es pot interpretar aquesta visió com la defensa tancada de la tasca feta pels represen­tats populars d'una majoria d'esquerres a l'ajuntamen t des de 1979. I és aixi com s'hauria d'entendre. Que hi ha coses a fer és evident, no hem arribat a la fi de la història.

la democràcia, és a dir, democratitzant el poder, i fent evident que l'espai públ ic és de tots. No del rei , el President o l'Alcalde, sinó de tots, de cadascun de nosaltres. Que això no ha estat així al llarg de la nostra història és evident.

Existeix a la nostra ciutat una llarga història de llu ita pel civisme. Ja al seg le XIV, l'any 1356, es parla ja de Jurats, Prohoms i Unive rsitat i, 10 anys més tard , Sabadell va lluitar per passar de vila ba-

ronial a vila del

3. Una proposta : l'ètica civil repu­blicana

El culte al diner i a la competitivitat ofeguen els valors de cooperació

rei. AI 1370 Sabadell va aconseguir el dret d'assistir i de respecte envers l'espai públic

Si les perso-nes es comporten a casa seva de forma adequada, la gent té cu ra dels mobles, pinta la casa de tant en tant , neteja con­venientment... Llavors, per què embruten, maltracten, destrossen , roben en l 'espai públic? Probablement perquè l'espai pú­bic no se 'l senten seu. Ens hauríem de preguntar : no se'l senten seu perquè pot­ser no és prou seu! Saben , per exemple, els sabadellencs que són propietaris de 1.400 euros -230.000 de les antigues pessetes- en ed ificis i equ ipaments de la ciutat?

És una altra rèmora del franquisme. Durant el franqu isme no hi havia ciuta­dans, hi havia súbdits sota un règ im de terror. Per tant, si no hi ha ciutadan ia, no hi pot haver civisme.

És un lloc comú dir que als ajunta­ments del nord d'Europa. quan planten plantes en una zona verda, en molts llocs, els ciutadans surten a regar-les. Aqui , molts les roben . No serà potser per­què als països més cívics, els ciutadans senten que l'espai púb lic és seu perquè en realitat és seu?

Per tant, la pregunta de com poder augmentar el grau de civisme de Saba­de ll es respon augmentant

i votar en Corts. AI seg le XIX es va llu itar per aconseguir que la jurisdicció de Sabade ll pertanyés al Procurador reial i no a la casa dels Meca. AI 1553 es constituí el Trentanari , equivalent al Consel l de Cent a Barcelo­na". Fem un salt en el temps. Fins que s'aconsegui la ciutadania plena va caldre molt d'esforç. Passem pel trienni constitu­cional, fins l 'any 1833 quan s'aconsegui definitivament acabar amb la dècada omi­nosa i l'antic règim, el dret senyorial i la inquisició. Es va trigar molt a tenir el su ­fragi universal i ajuntaments democràtics al segle XIX, procés que cu lminà en arribar a l 'esplèndida etapa de la 11 República. Però aquest fil de la història, de llu ita per la civil itat, s'estroncà.

José Maria Marcet, l'alcalde franquista de la ciutat, va escriure les seves memò-

ries que portaven el revela­dor titol de Mi ciudad y yo. Veinle años de alcaldia 1940-1969. És evident que durant el franquisme no hi havia civisme, perquè no hi havia ciutadans i els fran­quistes consideraven l'espai públic com a seu : "Mi ciu­dad". També és revelador el que deia l 'inefable Manuel Fraga Iribarne sobre el caràcter de la ciutat de Sabadell :

41 15

La informació juvenil Una aposta per la qualitat

i el treball en xarxa

..

"Aún falta un anàlisis serio de lo ocu­rrido en Vitoria; y que se intentó también en Sabadell : una ocupación de la ciudad, como la de Pet rog rada en 1917. Los que creaban un ambiente de presión sobre el gobierno para que perdida la calle (la fa­mosa calle, cuya seguridad debe garanli­zar toda gobierno digno de este nombre)

se 'n orgullós, Si no, es corre el peri ll de considerar la pobresa com a incivisme. En tercer lloc, tot el que afecta l'educació popular, la intel'ligència, la cu ltura i l'art, Amb el conreu d'aquests valors es pot aconseguir la fe civil necessària per bas­tir un gran culle a la llibertat. d'amor a la democràcia entesa com la participació els

diera paso a un go­bierno provisional, co­mo en 1931 ... ""

Venim d'una ciutat que estava segrestada i quan vam encelar la

Sentir-se propietaris de la ciutat,

protegits per la comunitat

365 dies de l'any, I en aquest deler de perfec­ció ciutadana es pot estendre la civilitat a molts àmbits del nostre

democràcia els flamants ajuntaments te­nien una necessitat imperiosa de leg iti­mar-se davant la ciutadania, i van haver de fer front a molts dèficits, pel que van apostar decididament per l'eficàcia, en comptes del debat sobre els mecanismes de presa de decisions col'lectives,

Quins nous mecanismes podem esta­bli r per fer possible un major grau de de­mocràcia local? Fent possible que el nombre de ciutadans, és a dir, d'habitants de la ciutat que són conscients que la ciutat és de tots, augmenti , I què podem fer? Moltes coses, Potser un bon exercici seria localitzar correctament quins són els models socials de ciutadans exem­plars , En general , podríem dir que són aquells ciutadans que dediquen una part de l seu temps a estar informats í a parti­cipar en afers col'lectius de la ciutat, no pel seu bé, sinó pel bé comú, Requereix algun element de partida? No, Poden ser ciutadans de veritat totes les persones de qualsevol condició social i cultural , que estimin la ciutat.

Qué podem fer per tal que augmenti el civisme? Caldria anali tzar què ho fa que uns ciutadans eslimin la ciutat i altres no, Estimar la ciutat pot ser el resultat de moltes coses, a primer cop d'ull molt dis­tants del tema que ens afecta avui. Sentir-se propietaris de la ciutat pot ser un primer esg laó, Sentir-se protegits per la comunitat en pot ser una segona raó, Això vol dir complar amb un estaI de be­nestar sòlid, del que hom pugui sentir-

espai públic" , La major part de pobles que nosaltres

conside rem com a abanderats i exemples de civisme tenen un denominador comú : tenen una pressió fiscal més elevada i, com a contrapart ida, un major grau de serveis públics i, entre ells , una dedicació especial envers els nens i nenes. Sense pagar impostos no hi ha solidaritat, per­què és impossible el repartiment de la ri ­quesa, A més, a menys diferències so­cials acostuma a haver-hi menys delictes,

Civisme és, també, dissenyar un espai públic en què les zones de vianants vagin creixent i on el transport públic tingui pre­ferència , És trist haver de recordar que el 70% dels desplaçaments es fan a peu o en transport públic, Donar l'espai públic al transport privat és una altra forma d'in­civisme institucional. Idees com el "cami escolar" són una bona síntesi de civisme 'I de prioritzaciò dels infants,

4, Retornar el poder al poble "El poder mismo es ilegitimo. El mejor

Gobierno no tiene mas titulos para él que el peor", John Stuart Mill "

Existeix avui molt poca tradició de­mocràtica en la nostra ciutat. Tot el civis­me republicà de Sabade ll , creat entre l'al­bada de la revolució liberal i 1939, va ser exterminat , i els millors models de ciuta­dans, empresonats i exiliats. Ara quasi hem de començar de zero.

El llibre editat per l'Ajuntament de Barce lona l'any 1993, Civisme i

41 17

18

Urbanitat, és un bon exemple del que diem i, en part , les actuals ordenances fiscals de la ciutat veïna en són el seu fill ideològic. El llibre està dividit transversal­ment entre obligacions de l'ajuntament, - sempre menys que les dels ciutadans-i obligacions dels ciutadans. Això denota la pròpia mentalitat dels responsables municipals quan entenen que l'espai pú­blic és de l'ajuntament

entendre la critica com una actitud, en­certada o no, d'estima a la ciutat.

Cal apropar els centres de decisió i de poder als ciutadans. Per exemple, muni­cipalitzar l'ensenyament bressol, infantil i primari , i establir sistemes de tutela ciu­tadana en pot ser bona prova. I també la municipalització dels CAP's, amb siste­mes de tutela i participació ciutadana

com a les escoles. Els i els ciutadans són, en realitat , clients dels seus serveis. No, l'Ajuntament representa però no substitueix la

Cedir espais a la gestió dels ciutadans

directors de les esco­les i dels Cap's hau­rien de tenir un estatus ciutadà especial. Se'ls i les seves associacions

voluntat popular i, per tant, és insepara­ble l'Ajuntament de la ciutat.

Com s'exerceix la ciutadania? Hi ha moltes formes: la més tradicional és anar a votar -o abstenir-se conseqüentment, no per mandra- , però és evident que no­més votant cada quatre anys no n'hi ha prou. Pensar que la democràcia és això és un error que s'ha produït als darrers 30 anys de democràcia i que està en la gènesi dels problemes de civisme. Calen moltes més coses.

Hom diu que un dels pobles més ci­vies del món és Suïssa. Quants referèn­dums en aquests 30 anys hem fet a la nostra ciutat sobre aspectes de la nostra vida quotidiana? Cap. El civisme i la de­mocràcia, no tenen res a veure? Per què encara avui no hi ha elec-ció directa dels regidors de

ha d'exigir professiona­litat i entrega més enllà del contracte, però se 'ls hauria de tractar com el que són : els formadors dels futurs ciutadans, i els aliats fonamentals quan estem ma­lalts, és a dir, la més alta missió de la ciutat.

Podem donar l'espai públic de la ciutat als seus habitants? Una bona part sí. Per exemple, tot el roda l es pot donar a la gestió dels ciutadans i les seves organit­zacions. En part ja es fa, però es podria generalitzar. Es podrien establir també contractes entre l 'ajuntament i les esco­les, de tal manera que cada escola sigui la propietària i la conservadora d'una plaça del seu entorn. L'escola com a bressol de la república pol jugar un paper fonamental en l'educació de ciutadans

actius, però no pot fer la seva feina si les families

barri per part dels ciuta­dans? Per què no hi ha llistes obertes?

nVOArO'EION Ofn'HMi.

i les institucions, al ma­teix temps, no fan la se­va . No podem exigir a l'escola que arregli alió que desarregla la resta de la societat.

L'associacionisme és potser l'element clau de com s'expressa la ciutada­nia avui. Es necessita tam­bé espai per a la dissidèn­cia , (per a la dissidència, no el gamberrisme). Aquesta és la garant de la democràcia i, a voltes, an­ticipa els canvis que han de venir, com ens escrivia Henry David Thoreau. Cal

EAAAr -àPX.3.1fl

Proposem, doncs, un si stema per enlrantar aquells aspectes que no ens agraden de la nostra ciutat , des d'aquesta perspectiva: la ciutat som tots aquells que hi vivim. Cal reinventar-se un concepte d'autoritat

democràtica a tot arreu, a l'ajuntament, a les escoles, als Cap·s. a l'hospital , al car­rer, a les empreses, a tot arreu. t. per això, cal més democràcia. Cal ser clars : poques normes però que els ciutadans les puguin complir i que els poders pú­blics estiguin en disposició de fer-les compli r. Cal ser pedagògics, cal que la ciutadania vegi clarament que quan la

nar a cada cosa aquell sentit humà intrín ­sec que la fa perdurable. Llavors us tro­bareu en una sintesi puixant de patriotis­me, que és com dir l'arrelament per atracció de la terra" .

Una ciutat amb civisme no vol dir una ciutat sense con fl ictes, vol dir una ciutat on els conflictes s'intenten conduir per la via democràtica o, si es fracassa, s'inten-

ta conviure en el ciutat acorda algu­na mesura, aquesta es compli rà. Ens podem emmira llar en els països amb més tradició de-

No hi haurà norma cívica marc del dissens. En aquest sentit, és molt més civica una ciutat amb con fl ictes

sense inversió en allò que és el bé comú _ Això vol dir fiscalitat

mocràtica. En el proper desplegament dels mossos d'esquadra existeix la possi­bilitat de refer un mal que arrosseguem des de la transició i és que, davant la manca d'efectius de la policia nacional . la policia municipal ha assumit un rol que no li pertoca. Cal retornar a la idea que la policia municipal té com a primer objectiu fer acomplir les ordenances municipals ..

Per estimar la ciu tat és necessari l'ar­relament i per aconseguir l'arrelament son necessàries moltes coses , però una en són el signes d'identitat . Calen, doncs, en l'espai públic, elements que ens identifiquin, que ens diferenciïn , que siguin el producte de la participació en el disseny de la ciu tat.

Però, encara. sense fer transcendir les nostres vocacions a tan reculats temps. avui venerem els vestigis del que fou; i una finestra. un capitell, una façana am­pla i matussera. l'ull obscur d 'un pou. un portal de ferradura. una xifra posada al din tell d'una portalada. un escut .... ele­ments que el cami-nant distret no des-

que una ciutat dor­mitori on els seus ciutadans han renun­ciat a opinar i criticar la seva ciutat. Cal entendre doncs, la critica com una actitud, encertada o no, d'estima a la ciutat.

Un dels perills d'incivisme és que, en l'espai públic, no hi hagi un minim comú denominador que permeti la convivència pacifica entre ciu tadans que tenen res­postes diferents a les preguntes que no tenen resposta des de la raó. Ens referim a l'existència d'una societat plural en què els ciutadans tenen unes idees diferents des del punt de vista religiós o filosòfic. Per tant , recomanen debatre a la ciutat què vol dir la laïcitat i quins canvis institu­cionals i culturals ens plantegem davant l'evident pluralitat de Sabadell des d'aquest punt de vista. Cal el màxim res­pecte per les diferents opcions religioses i filosòfiques i. per tant . cal establir regles de joc comunitàries que ho facin possible.

La nostra recomanació és que, si es vol aconseguir un major grau de civisme.

cal fer-ne un gran

cobriria, a nosaltres ens parlen d'un pretén'( que té la sà-

CORRElo8RASIL debat a la ciutat, però el seu marc no és el debat sobre les ordenances munici­pals, com es fa equi­vocadament en al­tres ciutats dels nostre entorn , sinó sobre les prioritats pol itiques munici-

via virtut d'estimular- .. : nos en el patriotisme local. I encara, al damunt i per damunt de tot això. poseu-hi la història. poseu-hi els homes que ho animaren fins a do-

41 19

20

pals , els pressupostos, l'augment de l'es­Iai de benestar i especialment els serveis públics adreçats als infants, educació, sa­lut i urbanisme, i a les formes de relació entre l'ajuntament i els seus propietari s: els ciutadans, és a di r, els mecanismes de presa de decisions. Si no és com si, per constitu ir un pais , es discutis el codi penal abans que la constitució. Recomanaríem no

nos en el que no ens agradem, i ho pro­jectem cap als "all res". De fet, pOdríem entendre l 'actual estat de critica al civis­me de la ciutat amb una autocrítica. No ens agradem i ens emmirall em en aque ll s que ens semblen més llunyans, però és el reflex del mirall.

Però cal acabar dient que la major part dels ciutadans de Sabadell , en gene­

fer campanyes de sensibilització: creu­re que la gent no té actituds cíviques per­què no les coneix és

Com més cívics, més exigents amb les institucions

ral, tenen comporta­ments força cívics, als darrers 30 anys la ciutat ha anat comprenent que la i amb els altres ciutadans

d'una ingenuïtat abassegadora. De fet, hom té la sensació que cada campanya pel civisme l'únic que aconsegueix és més incivisme. Ens decantariem per fer programes d'actuació sobre aspectes concrets que cal millorar - dos o tres cada any- i que ja es contemplen a les actuals normes municipals. Cal, això si, plantejar­se objectius i després avaluar-los. Als humans ens costa moll reconèixer-

ciutat és seva i cada dia hi ha més persones que, quan algú ataca l'espai públic, senten que s'ataca una part del seu patrimoni . Potser aquest és el missatge que donen els ciutadans amb les seves queixes. No és que l'inci­visme avanci, sinó -com en tantes altres coses- que ara som més exigents, som més ciutadans i exigim més de les institu­cions i dels altres ciutadans. I aquest és un missatge d'optimisme \

1. Baró de Maldà: Calaix de sastre 1769-1791 I, Curial , Barcelona 1988. p 93 2. Op. Cit. p 165 3. Op, Cit. p 169 4. Antonio Gil "Mujeres ante la justicia eclesiastica: un caso de separación matrimonial en la Barcelona de 1602" A VVAA Las mujeres en el antlguo régimen, Icaria, Barcelona, 1994 , p. 179 5. Odón de Suen: Mis memorias, Instilución Fernando el Católico, Zaragoza, 2003 6. Sobreviure a Barcelona. Dones. pobresa i assistència al segle XVIII , Montserrat Carbonell i Esleller, Eumo Editorial, Vic 1997. Pròleg Eva Serra i Puig p. 14 7. Marta Vicente Valentin: "Mujeres artesanas en la barcelona moderna" A VVAA Las mujeres en el antiguo régimen, Icaria, Barcelona, 1994 , p. 72 8. Miquel Carreras i Costajllssà: Elements d 'història de Sabadell. Ajuntament de Sabadell , Sabadell 1989. 9. Manuel Fraga Ir¡barne: "En Busca del liempo servida" a Xavier Damènech: Quan el carrer va deixar de ser seu, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 2002, p. 6. 10. Idees extretes del magnífic pròleg de la comissió de cultura de l'Ajuntament de Sabadell a Miquel Carreras i Costajussà: Elements d 'història de Sabadell Ajuntament de Sabadell , Sabadell 1989. 11 . John Stuart Mill Sobre la líber/ad. Prólogo Isaiah Berlin . Alianza ed. Madrid 1992, 76. 12. Joan Sallarès a Miquel Carreras i Costajussà: Elements d'historia de Sabadell Ajunlament de Sabadell , Sabadell 1989 ,

Ens han el monogl'à riC

canviat la ciutat

Joan Andreanó-Weyland Periodista

Em diu el Paca que m'he passat, que sóc un punki, que hi ha una campanya mediàtica contra el Govern Municipal. Ostres, és possible I Vull dir, tot. Tot això. El Paca és un paio molt sensat, no pas com jo, que sóc un arrauxat i un bèstia per a segons quines coses. De mane­ra que, trencant un costum molt sà, torno a llegir els diaris i, ho­me, sí, és cert: hi ha una cam­panya.

A mi m'agradaria explica r-li al Paca que vaig escriure enrabiat l'article que ell va llegir, perquè, per tercer cop consecu­tiu , vaig veure rates campant pel barri. Tornava amb la meva xicota, giron ina ella, en moto, i baixant pel carrer Bolívia vaig haver d'esquivar tres rates, dues de mortes -bé, una i mitja, per ser exactes­i una de ben viva. I és

En reali tat, el pitjor de tot va ve­nir al ple extraordinari. Un ple que va tenir moments d'alerta roja, com escoltar l'Alberto Fernàndez Díaz ficant en el ma­teix sac els vàndals de Gràcia i la Ruta Cu ltural Anarquista. De ben segur, la dreta aplaudeix l'actuació policial, trets inclosos, al metro de Sants i, fins i tot, es pregunta si els graffiters no són una branca de Jarrai o d'AI Qaeda. Però això no sorprèn.

Hi va haver moments d'hilaritat contin­guda, quan CiU va presentar les seves propostes: una ciutat sense drogues, al­cohol ni soroll nocturn. Hilaritat contingu­da perquè, ja posats, podem demanar també viatges a Port Aventura per a lot­hom, i un ou bu llit. El provincianisme de la dreta catalana sembla que li dificulta

una situació en què m'he trobat més d'una vegada, la d'avergo­nyir-me de la meva

La causa de tot plegat : l'especulació immobiliària

reconèixer que Barcelona té gairebé tres milions d'habi­tants , xifra que creix

ciutat davant d'algú: els meus pares, la noia, algun amic estranger.

El pitjor de tot no és la defensa tanca­da que fa l'esquerra, ni la furibunda cam­panya mediàtica de la dreta, ni les absur­des i feixistoides mesures que proposa la dreta. El pitjor de tot és que el ciutadà barceloni , anònim patidor, sap que tota aquesta ventada passarà i que les rates continuaran allà.

espectacularment du­rant l'estiu . Una mica de pena també em va fer, perquè una ciutat com la que de­manaven ja hi és, a Montjuïc. Tothom es mor per anar-hi .

Tanmateix , la tristesa de debò va venir quan el ple va acabar sense que ningú no fes cap esment a l'única causa de tot plegat. Es diu " especulació immobilià­ri a". I jo si que vull parlar d'especulació immobiliària. Paca, és que m'han canviat

41 21

22

Barcelona' Me l'han canviada a pitjor. Aquesta no és pas la ciutat que jo m'esti­mava, no sé si m'explico,

Mira, des que es van gastar aquella pasta en el Fòrum (un esdeven iment .. bonrollista ", el·laborat des d'una òptica etnocèntrica, gairebé una mostra de cu­riositats indígenes) em vaig adonar que els colors polí tics s'esvaeixen quan s'apropen als calers . I això passa aqui, a Madrid i a Java. Jo

table , incloent-hi les famoses rates del parc Gaudí. La qüestió és que calers n' hi ha, però és més bonic i fashion gastar-los en monuments a les multinacionals que no pas en el poble.

I l'especulació immobiliària, gran para­dís dels evasors fiscals i la usura legal , és la causant dels ghettos de Ciutat Vella i La Mina, cada dia més enquistats. I en els ghettos el que es desenvolupa no són

parelles de disseny i no dubto pas que les instal'lacions del Fòrum seran útils al­gun dia. Mentrestant, faig

El que em fot és que, a més, se'ns vulgui vendre el disseny,

els barris supermoderns ...

ciutadans cívics. Als ghettos es cria més marginació i crimina­litat. Home! entenc que a la gent del

prou intentant dormir a l 'estiu gràcies als concerts del Carlinhos Brown, que sembla Déu perquè és omnipresent i beu Schweppes. Tots aquests terrenys requalificats, aquesta .. millora urbana", tenen l'avantatge in­dubtable d'aixecar el preu del sòl. Això no sembla pas importar ningú, però al costat mateix hi ha La Mina, un lloc on uns pocs han fet del barri el centre delictiu de la zona, i els veïns fa temps que han donat la batalla per perduda.

No gaire lluny, al costat de les rates del meu carrer, s'aixeca la imponent tita -minga, pito, com en

"'- .. . ~ .... .J

'.

ghetto no els interes­sa el Dia de la Bicicleta, que no vesteixen samarretes Custo i que Labanda per a ells és el perfum del desodorant, però no estaria malament que els nostres polítics (almenys els que no els volen caçar i fer fora) hi fessin un cop d'ull de tant en tant , i intentessin aturar la ghettització de la ciutat. Només una idea, eh? De res .

Però Paca, amic, germà, no és només aquest estat de coses el que em treu de polleguera. Tant de bo. El que em fot, i perdona el meu llenguatge barroer, és que, a més, se'ns vulgui vendre aquest

." _.r - - bon rotllo del disseny, del locals fashion i els vu lgueu dir: l'opinió

veïnal es divideix en­tre els que en diuen El ., supositori i els que en diuen El consolador­d'Aigües de

,,;r~~ " ~J;,,, >l"<'¡;O

4' OT i<Ii?Ià'R barris supermoderns, de les cadires de vuit­centes mil peles i les

Barcelona, que, mèrits o demèrits arquitectò­nics a banda. és un magnific monument a

, :

· . . .... · . . .... · . . ...... '¡''¡''¡'oi • • • • .... \

• pel'lis del Lars Von <, Trier. Vull dir que em " fot la gauche divine.

Jo sóc ingenu , potser, però crec en l'esquer­ra per al poble. I veig que un carrer abans la nova fal'locràcia es- "

I ~ .¡..¡. .¡. .¡. .¡. • pecu lativa catalana, colors del Barça inclo­sos. I la darrera vega­da que vaig anar al meu antic barri , Sagrada Família , el vaig veure en un estat de degradació lamen-

~ interessant, com Avinyó, pàtria peti ta d'artistes, putes, mari­ners i gent collonuda, el van deixar perdre fins que va expulsar

· . . . . . . ........ 41Sl SESSIOPl¡ NTERNATIONA .. S""AT s'" CA~ ... ST "VTE.

, els seus antics amos ¡ el van convertir en

un poti-poti de botigues cool , de nois amb serrell i clons d 'Audrey Hepburn, de mú­sica de Bjòrk i de moda retro. Alguna ve­gada l'he explicat que vaig preguntar quan costava una camisa , un dia de calor en què la meva estava xopa i tenia una reunió urgent? Em demanaven 350 eu­ros, Paca. Veus què et vul t dir? Vaig ha­ver d'anar al carrer del Call per trobar una camisa de les de

A la meva xicota, venir a veure 'm cada cap de setmana li so rtirà ara encara més car, per si no tingués prou amb els peat­ges que assetgen la ciutat. I digue 'm exa­gerat, però si jo visqués als barris alts de la ciutat , a Pedralbes, Sarrià o Sant Gervasi, aquest sobrepreu no el pagaria, perquè, hòstia! , alia no n'hi ha, de zona verda! Es veu que alguns espais públics

tenen preferència so­tota la vida, al preu de tota la vida. O 'acord , sóc un punki. Fins i tot vaig portar cresta , du­rant l'adolescència.

Una quarta part del sou per uns pantalons? Aquesta no

és la ciutat que estimava

bre d 'altres, perquè crec recordar que els carrers són públics i els paguem amb impostos, tot i que

Però no em faran pagar una quarta part del meu sou per uns pantalons.

Vull dir-te, amic, col'lega, que aquesta ja no és la ciutat que jo m'estimava. Ara has de pagar per aparcar el teu cotxe al teu barri , i compte que no siguis de fora!

l'economia no és la meva assignatura més forta.

Que no, Paco, que t'ho dic de debò. Que ens han canviat la ciutat. Aixó si que ha estat una invasió subtil , i no la de Calders •

•

41 23

ENTORN, sccl és una cooperativa d'Iniciativa social,

sense afany de lucre dedicada a la gestió de serveis socloeducatius

I de lleure des de fa més de 20 anys,

Per les activitats de l'ESTIU 2006 posa't en contacte amb nosaltres, t'assessorarem i et farem una proposa a mida de les teves

necessitats,

¡NTOAN,_d OItrtrA\>nyO, 4.4, 2n -08002 Baalore - 'W. Q3 302 fi t &2 -Fax s;e 90t lò6 94

wwwAf*)m,CQop- .nlaT"li3ertom.cocp

el monogl'àfiC El civisme: algunes reflexions

Antoni Castells Duran Doctor en Economia

L'ordenança municipal de l'Ajuntament de Barcelona con­tra l'incivisme s'inscriu en la mo­da prohibicionista que s'ha im­posat arreu, inclosos els països que havien gaudit de certes lli­bertats, com França, EUA, Anglaterra ...

L'anomenada llu ita contra l'incivisme s'ha convertit en la germana petita de la lluita con­tra el terrorisme. Ambdues em-pren la mateixa "Iógica": res de detectar i analitzar les causes per intentar solucionar o, com a minim , minimitzar el problema, sinó, simplemen t, recórrer a li­mitar la llibertat de la ciutadania i a incre­mentar les prohibicions, els càstigs i la repressió , en especial contra els ciuta­dans més cri t ics i els més desvalguts. D'aquesta manera no es soluciona res, però es té la gent més con trolada, atemo­rida i sotmesa.

tres i el reconeixement que tots tenim responsabi litats i drets, ci­visme i bones maneres", Boniques paraules, però que en boca de T. Blair, o de qualsevol altre dirigent d'aquests tan "cor­rectes", no són més que cini­ques mentides. En primer lloc, cal preguntar si "fomentar la convivència" o "res­pectar els altres i els seus drets", vol di r que uns pocs ex­plotin a la immensa majoria de

la població, que s'estengui el treball pre­cari i mal pagat, que els preus de l'habi­tatge augmentin desorbitadament any re­re any, que els preus dels productes de primera necessitat siguin abusius i del tot injustificats, el mobbing immobiliari , el mobbing laboral cada vegada més practi ­cat, fins i tot per la pròpia administració, l'exclusió social d'una part cada vegada

més nombrosa de L'Ajuntament de

Barce lona diu que cal "fomentar i ga­rantir la convivèn-

Cridòria, trencaments, pixarades al carrer: són els valors socials

del neoliberalisme ___

la pob lació ... La resposta , evi­dentment, és que no. L'actual empo-

cia"; d'acord , res a objectar. Tany Blair, en presentar l 'últim paquet de mesures contra l'incivisme - RespecI-, també diu una cosa sem­blant: "el que hi ha en el fons dels com­portaments antisocials és la manca de respecte pels va lors que compartim la majoria de ciutadans d'aquest pais , que són el respecte i la consideració pels al-

briment i des­estructuració social en què la globalitza­ció neoliberal ha enfonsat la soc ietat té greus i extenses conseqüències en tots els àmbits de la vida , No hi pot haver or­dre civic enmig del desordre social.

També, es pot preguntar a Blair com entén ell "el respecte i la consideració pels altres", quan és ell el responsable

41 25

26

de la participació de la Gran Bretanya en l'atac i la invasió de Iraq , amb la corresponent destrucció de llars, hospi­tals, museus, biblioteques, la mort de milers d'iraquians, etc. Quan és ell el res­ponsable de la po lít ica antiterrorista que. alhora que és incapaç d'evitar atemptats, assassina un ciutadà desarmat al mig de Londres.

pels altres, són tot el contrari dels valors que s'identifiquen amb la justícia, la lliber­tat i la solidaritat en els que es fonamenta la convivència i el civisme.

La prepotència i la busca exclusiva del propi benefici, de que fan gala els gover­nants, sense que els importin les conse­qüències negatives que aixó té per als

I preguntar als "responsables" de l'Ajuntament de Barcelona si, per a ells, "fomentar i ga-

No hi pot haver ordre civic enmig del desordre social ,

l'especulació, les mentides ...

governats, són els va­lors oposats al respec­te mutu i el civisme. Amb tot plegat, no té res d'estrany que hi

rantir la convivència" , consisteix en res­tringir i mutil ar cada vegada més la raquí­tica participació dels veïns en els consells de districte, en afavorir l'especulació im­mobi liària en no utilitza r els potents mit­jans dels que disposa per impedir-la o, al menys frenar-la, en protegir o com a mi­nim permetre la proliferac ió del mobbing immobili ari, en exercir el mobbing laboral contra els seus propis treballadors, tal com denuncia un del sindicats "oficials" -CCOO'- , en les freqüents actituds pre­potents i actuacions brutals de la seva policia, en especial envers el s joves.

L'incivisme que mostra l'actuació dels governants, l'exemple que donen, és la millor propaganda per a l'extensió de l'in­civisme entre la ciutadania. Aquests go­vernants no tenen cap autoritat ètica per omplir-se la boca amb boniques paraules contra l'incivisme.

A més, els "valors", avui predomi­nants, que ha imposat el neoliberalisme, els de la competitivitat, el d'aconseguir el triomf individual emprant els mitjans que sigui i sense cap tipus de consideració

hagi qui , si li ve de gust posar la música molt alta, ho faci, i els altres que es fotin, que es pixin o es caguin al mig del carrer, que trenquin am­polles i omplin el te rra de vid res ... No fan res més que posar en pràctica , d'acord amb les seves possibili tats, els valors que el propi règ im econòmicosocial i els dirigents pol itics prediquen i practiquen, i seguir el seu exemple.

Dictar noves ordenances i disposi­cions té, com a única finali tat, aprofitar el cansament de molts veïns per les molès­ties que d'altres provoquen (jo també n'estic tip, tot i que hi ha moltes altres co­ses que m'emprenyen molt més), per fer veure que defensen uns valors en els que no creuen ni molt menys practiquen, i poder així incrementar legalment la seva capacitat repressora.

Tan sols un procés educatiu que porti un canvi total de va lors al si de la socie­tat, junt amb una profunda transformació de les condicions polítiques i econòmico­socials pot condui r a una convivència digna i a una societat en la que imperi el civisme,

• 1 . "Des de fa uns quants anys, i cada vegada de manera més insistent, les queixes per "mobbing", atac a l'autoestima, maltractament i descrèdit professional. produïdes a l'adminis­tració i en concret a l'Ajuntament de Barcelo­na i els seus organ ismes autònoms, s'han convertit en una cosa quotidiana" (Manifest per la dignitat professional, novembre 2005) .

l'arI' Josep Subirats La intensitat del dibuix

Ferran Escoda Periodista

La il ' lusió de molts ciutadans republicans va concloure en la cruel desorganització dels camps de concentració france­sos i en els batallons de càstig del franquisme de la primera postguerra. Això últim per als qui van poder i van voler retor­nar. Aquest fou el cas del pintor Josep Subirats (Barcelona, 1914-1997) , dibuixant de poca difusió, però d'un treball conti­nuat i honest, posseidor de la bellesa d'un mestre format als anys vint i trenta del seg le xx.

Subirats fou un alumne brillant de Llotja , segons el seu amic Antoni Clavé era el més dotat de tot el grup. Subirats va fer cartells i murals i es féu membre de l'Associació de Cartel listes de Catalunya. La seva vida va patir la inter­rupció de la Guerra Civil , s'incorporà al Sindicat de Dibuixants i passà a formar part del grup de dibuixants del PSUC, també col'laborà com a ninotaire a l'Esquella de la Torratxa, on entrà en con­tacte amb artistes com Calders i Tisner, entre d'al tres. Abans que l'env iessin al front va publicar diversos cartells.

La modernitat no ha estat amable amb el realisme aplicat de pintors com Subirats, fi ll s del Noucenti sme. Ha hagut de passar la foguerada abstraccionista i conceptual per recuperar tants art istes

bandejats , ob lidats durants dè- 41 cades per causa d'un fals pro-grés artistic, i abocats a un mer-cat secundari sense atenció 27 critica . Després de la Guerra, Subi rats es concentra en la feina a la Societat Anònima d 'Arts Gràfiques i es refugia en el di­buix sense concessions. treballa per encàrrec en l'àmbit de la pu­blicitat i el ram editorial. Gairebé no fa exposicions: una l'any

1951 i una altra d'homenatge l'any 1993 ; un parell més, una d 'elles a Madrid , tan­quen la seva nòmina expositiva a Europa. Un viatge a Mèxic l'any 90 donà peu a un parell de mostres més. Malgrat donar a conèixer la seva obra no vol atendre les demandes del mercat. Subirats es concentra en el dibuix i l 'ob­sessió per aquesta tècnica el caracterit­za. La seva obra, ll iure dels condicio­nants del mercat, creix al voltant del dibuix amb un tremp personal. Els seus temes es mantenen al llarg dels anys: la marginali ta t urbana, els paisatges rurals, tot des de la simplicitat i la força del traç. Avui la seva obra és apreciada pel que sign ifi ca de coherència i mestratge, de puresa i habilitat. La galeria Francesc Mestre de Barcelona ha aplegat en una exposició un bon nombre d 'obres i manté l'interès pel treball d'aquest pintor \

28

Cartell de Josep Subirats

l'entl'evistA Lluís Cabrera

Jordi Serrana. Vicenç Molina Espai de Llibertat

Dirigent de moviments populars a Nou Barris (Barcelon a). Fundador del Taller de Músics. Coautor d'Els altres andalusos

- Potser convindria que ens de­finissis una mica el concepte de cvllura andalusa que, de vega­des, des del franquisme . ens ha arribat deformat ... - Bé, jo parlo per oposició : sé què és el que no ajuda a que les persones es coneguin ... Però, de vegades , és molt difícil saber allò que fa que les perso­nes s'entenguin. Fet i fet , si a Andalusia hi ha un tret diferen­cial penso que és el flamenco. Òbviament, no engloba tota la cu ltura an­dalusa, però si que és un tret importantís­sim. Arrenca a partir de 1860, a la baixa Andalusia - n 'hi ha que diuen que a Cadis, altres a Sevi lla- però també n'hi ha que pensem que no era impossible que es desenvolupés de la mà d'altres cultures mediterrànies. La interrelació no és només cosa d'ara, d'Internet i de la societat de la comunicació. Hem trobat tonades, tonas, cantes a les Balears, a València i a l'Aragó que són exactament iguals que alguns palos flamencos. Totes les músiques tenen alguna cosa a veure . Aquesta era una idea que, abans de la transició, alguns van defensar des d 'algu­nes penyes flamenques, com la nostra, la penya Enrique Morente, de Nou Barris,

fundada l'any 1970 i autodissol­ta el 1977. Pensàvem que hau­ria estat més útil apropar Andalusia i Catalunya per mitja del flamenco que no pas traslla­dar nostàlgicament una Andalusia que ja no existeix, que podia haver estat la de la postguerra però que ha anat evolucionan t al mateix temps que la resta dels pobles ibèrics .. .

- Aquesta és una idea semblant a allò que ha fet la Maria del Mar Bonet, per exemple, en relació amb el Magreb? - Si, s'ha basat també en cants de feina, similars als anomenats cantes de Levante, de Cartagena, de La Unión, de les antigues zones mineres, d'Almeria .. Hi ha moltes línies melòdiques que són iguals aqui que a Andalusia. Vam arribar, entre els anys 1950 i 1970, gairebé un milió de persones procedents d'Andalusia - jo sóc d'Arbuniel, provincia de Jaén i vaig aterrar als nou anys, al 1964, a Nou Barris ... Però no podem quedar-nos, no­més, a la part folcklòrica, a la part més superficial. S'ha oblidat tot el que era la poesia , la literatura, la pintura en la cultu­ra andalusa ...

41 29

30

- I hi havia una Andalusia anarquista .. . - Home! No és un element estrany el fet que els llocs on més arrelen les idees lli­bertàries a Espanya siguin Andalusia i Catalunya ... a part de València i Aragó. El Iliurepensament és un punt en comú entre el poble andalús i el poble català. Per aquesta via trobaríem eines que ens haguessin fet entendre millor tot el fet de la immigració, amb més comprensió entre

Aqui hi havia una diferència, evidentment l'explotaven també -treballava al carrer Zamora, a la Metal'lúrgica dels Gonzalvo, que havien estat jugadors del Barça­però era el senyor Manuel, arribava a ca­sa els dissabtes amb vuit-centes pesse­tes i no era el "Manolillo"l

- També n 'hi havia que fugien de la re­pressió, que estaven compromesos amb

els pobles.

- Per què va marxar la gent?

Hi ha una versió nostàlgica, superficial, d'una Andalusia

que ja no existeix

l'esquerra andalu-sa ... - Sí , n'hi ha -com el meu sogre- que ha­vien de sortir - Pel condicionament

de l'estructura econòmica i social , pel fracàs de la República, per la rebel'lió franquista, per no poder fer-se la reforma agrària. En no disposar d'eines de treball , mantenint en una societat burgesa unes relacions pràcticament feudals , un milió de persones es van autoexiliar, sobretot a Catalunya, Madrid, al Pa is Basc i altres a diferents països europeus. Era un siste­ma molt caciquil. Jo me'n recordo d'haver vist el meu pare, a la plaza de los hom­bres, on s'asseien els jorna-lers per veure si els se­ñoritos -n'hi havia cinc al meu poble- els llo­gaven per un plat de llenties o mig quilo de cigrons ... Allà, el meu pare era "Manolillo. el de la Noguera".

d'Andalusia perquè si no els haguessin pelat o empresonat. Però la gran majoria venien per buscar feina , per necessitat econòmica i, sobretot, per poder oferir un futur diferent als fills. També una part molt ínfima s'hi va traslladar abans de la guerra. per anar a la Universitat, a deter­minades empreses. Però són molt pocs. Després, el franquisme , per mitjà del par­tit únic, el Movimiento Nacional , munta les Casas Regionales, una per provincia, amb tots els membres de les Juntes di-

rectives que eren gent del Movimiento. Jo, tot i que era jovenet, en vaig

conèixer alguns quan vam voler muntar la penya Enrique Morente ...

- I d 'abans. hi ha algun movi­meni de recuperació de la memòria histórica? Perquè la

guerra civil va acabar molt ràpid a Andalusia. Fins i tot n'hi ha que expliquen que, per a ells, Gibraltar era una mena d 'oasi perquè s 'hi podien refugiar". - Si que n'hi ha. S'està recuperant la memòria de la repressiò, les canonades brutals d'Arias Navarro contra Màlaga, les proclames incendiàries per la ràdio de Queipo de Llano, a Sevilla . A Andalusia va haver-hi molts

Alguns eren andalusos o fills d'andalusos que, aixi , deixaven de ser treballadors del camp ... Si tenies una mica de sensibilitat - no estrictament politica, sinó simple­ment sensibilitat. .. - veies que t'havies fo­tut en un lloc que repetia el que hi havia al teu poble : un capellà, el maestro de escuela de la Falange, els afectes o con­versos del règim , els mateixos que mana-

ven al poble. El pre­morts. El caciquisme actuava represa liant molt els jornalers, a través del sistema dels capataços . Per això , potser, no hi

Les Casas regionales volien dividir la gent pel lloc d'origen,

sota control del règim

sident i la Junta directiva d'aquestes Casas regionales eren com els señori­tos a Andalusia : ves-

hauria l'oposic ió d'altres llocs, perquè en van matar moltissims, a molts pobles. Aixó queda desvirtuat pel fenomen de les Casas Regionales, que tractaven de divi ­dir la gent pel lloc d 'origen . S'hi associa­va poca gent. però tenien cert poder econòmic i pod ien servir per col·locar-se a determinades empreses. Sota el control de gent del Movimiento es vo lia rememo­rar la part més folcklòrica de la cultura andalusa, la més banal. La mateixa que s'ha potenciat aqui amb el pujolisme.

- Però hi ha una part raonable, amb això d 'agrupar-se per l'origen. Per exemple, els Casals catalans de l'exili." - Es evident, però aqui es tractava que la gent que havien perdut i que havien de marxar del seu pob le. més per repressió econòmica - impossibilitat de guanyar-se la vida- en molts casos , que no pas per repressió directament politica, anessin a agrupar-se a una "Casa" regida pels guanyadors de la guerra. I això crea una ce rta contradicció. Quan jo era jovenet - ja estava connectat amb els ambients antifranquistes- me 'n recordo que, si ana­va a alguna d'aquestes Casas, t'havies de vestir diferent. Allà et trobaves amb la foto de Franco, la de la Virgen que fos - l'Església va beneir el franquisme, re­cordem-ho-, la bandera espanyola, la fo­to del comissari de policia , que era anda­lús o era afiliat , com molts mi litars.

tien , sentien i tracta­ven la gent igual. Es a dir, gent del règim, militars, policies, clergat, que bàsicament el que rememoraven eren sevillanes i tra­jes de faralaes. A partir de 1964, amb la llei d'associacions, neixen les penyes fla­menques com alternativa a aquesta su­perficiali tat. No tenien res a veure amb les Casas Regionales, volien defensar l'art flamenca , en sentit artistic, i van tenir molta acceptació entre els anys 70 i 80. Tampoc no s'ha de dir que fossin integra­des per antifranquistes, tot i que alguna en va haver, sobretot la penya Enrique Morente, de caire més O menys anarquis­ta. Perquè hi ha un flamenco llibertari: Morente, Angelillo" .

- I qué pretenien aquestes penyes? - Bàsicament això, però nosaltres voliem vincular-les amb el moviment veïnal. Les penyes sorgides a Cornellà , l'Hospita let , la Verneda, tenien els mateixos proble­mes de precarietat urbanistica, educativa , sanitària, que la resta dels barris . Però la Federació de penyes sostenia la seva apoliticitat ". A veure , a més a més, resul­ta que, a Nou Barris , per exemple, ser del PSUC era de dretes. perquè eren els que manaven a la clandestinitat , els que aglutinaven ". La resta , Moviment Comunista. PCE(i), Bandera Roja, ORT, POR E ". estaven al Centre Social Roquetes. AI moviment veïnal confluïen la gent dels barris que volien lluitar per

41 31

millorar les condicions socials i els que hi venien a fer feina politica. I a la penya Enrique Morente ens vam trobar amb al­guns avis anarquistes que veien en no­saltres una gent jove "no contaminada" -com deien- pel marxisme-leninisme en la seva versió stalinista, perquè se'n re­cordaven del maig de 1937 i aquestes coses. Vam apren-

els sistemes de lluita alternatius i horit­zontals. A partir de 1980 les penyes desapareixen, només queden algunes bastant endogàmiques i comencen a revi­far un munt de Cases regionals per tota l'àrea metropolitana. El fracàs de l'opció lerrouxista del PSA - que només va treure dos diputats en les primeres autonòmi-

ques-, la desfeta dre molt, d'ells. Eren gent que te­nien encara aquest record de la guerra i per això no parti­cipaven en les as­sociacions de

En algunes penyes flamenques hi havia un component llibertari,

vinculat a les lluites populars del barri

del PSUC, deixen descol 'locada mol­ta gent ... Les pri­meres mesures del govern de Felipe Gonzàlez -quan a

veïns, per no ser manipulats. A les vela­das flamencas del dissabte, a la penya, van trobar un lloc on poder fer feina cul­tural , des del qual poder interven ir en la lluita general. Des de la penya proposà­vem mètodes assemblearis a l'hora de les llu ites popu lars, com va ser, per exemple, la de l'Ateneu popular de Nou Barris.

- I d'on sortien aquests avis? - Doncs del barri . Eren andalusos que no havien tingut canals de participació en les associacions de veïns, gent represaliada, que havien estat amagats. En dic avis, però devien tenir seixanta anys - jo en te­nia quinze l- que ens parlaven de naturis­me, de l'avortament, del paper de la Frederica Montseny com a ministra de Sanitat , que ens feien llegir Kropotkin, Bakunin ... Van connectar amb gent com Pasqual Maragall , que ens feia classes d'Economia, en Balcel ls que feia classes de català. Una penya flamenca que fes classes de català als anys 1970- 1971 1

Ara seria inviable, a part que les penyes ja no hi són, però si ho proposessis a les Cases regionals, et dirien vés-a-saber què! Ens vam au lod isso ldre als anys 1977-1978, perquè vam patir transversal­ment les conseqüències del cas Scala. Tota la gent que van enxampar eren so­cis de la penya ... Vam arribar, però, als cinc-cents socis i vam participar en tots

un govern social­demòcrata li toca enfrontar la reconversió industrial- fan que molta gent es mostri desencisada. I això es nota molt als llocs on hi ha un fort component migratori . Ai xí s'arriba al 1982 amb la fundació de la FECAC - Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Cataluña- que pacta amb en Pujol , que veia aquest teixit de Cases fragmentades --cada poble, no tan sols cada província, té la seva casa­com una substitució del fracassat PSA. La FECAC juga a política sense passar per les urnes i això fa por a la classe po­lítica catalana. Ho explica el llibre d'en Pere Cullell : Pujol hi pacta per potenciar la part folcklòrica de la cultura andalusa, per posar-nos a tots els que hem nascut a Andalusia o tenim antecedents andalu­sos a ballar sevíl lanes. Com si la majoria de la gent a Catalunya ballés sardanes! Doncs tampoc no ballen sevillanes la ma­joria dels andalusos! - És un fet cultural i social molt especific de Sevilla capital. Aquest pacte s'explica perquè CiU, per mitjà de Benestar Social - l'Antoni Comas- troba que, per aquestes Cases regionals, poden tenir una certa presèn­cia en determinades zones. La qual cosa és lògica, des d'una perspectiva de la dreta nacionalista catalana, com a forma d'infiltració en sectors que ells en diuen "immigrants". Sobretot després de la des­feta del PSUC, que hagués pogut jugar la carta nacional en clau d'esquerres, i d'un

41 33

34

PSC, la direcció catalanista del qual esta­va molt separada del que era la base d'a­quests barris . El que no van calcu lar bé és la força d'aquestes Cases regionals, que és minima. En Josep Ma. Violant, que era el segon de l'Antoni Comas en aquells moments - i que ara és gerent de la UGT-va fer un treball extraordinari en aquest àmbit, perquè procedia del món obrer i estava acostumat a tractar-hi.

augmenta la subvenció del Departament de Cultura per por a que Garcia Prieto si­gui capaç de recollir un milió de signatu­res en contra. Si això hagués passat, vol­dria dir que el pais estava desestructurat, descohesionat, evidentment. Crec que aquesta crisi es va resoldre amb diners. Jo penso que la FECAC no tenia força ni per recollir un miler de signatures. La classe politica dominant, segons el meu

parer, es va equi-vocar. - Tu creus que

això els dóna re­sultat? - Jo crec que no. Que és un error

La Feria de Abril que es fa aquí és una gran mentida que beneficia

només els organitzadors - Des d'un punt de vista IIiurepen­sador, la cultura

i una perversió que podia portar conseqüències greus per a Catalunya. A veure, el 99% de les persones d'origen andalús no som en cap Casa regional. La FECAC ha organit­zat, bàsicament, la Feria de Abril , donant la imatge que qui hi va és el component andalús, amb l'adjectiu andalús com a fórmula de disgregació. de resta més que no pas de suma. Es en Josep Ma. Sala el qui alerta d'aquesta infiltració de CiU a les Cases regionals andaluses i alesho­res s'opta per crear una altra federació davant del pacte Garcia Prieto-Pujol, una federació més progressista, propera al PSC, a través de l'anlic diputat del PSA Paco Hidalgo. Es va arribar a organitzar dues Ferias de Abril diferents, fins que es va veure que no es podia superar la pri­mera. I el problema fonamental, per a mi , és que aquesta gent estan segregats cul­turalment i socialment. Hi han contribuït els mitjans de comunicació, amb la falsa creença - mitica!- que allà hi van tres mi­lions de persones, qüestió que és impos­sible, fins i tot físicament! Es una mentida que va quallant, de tant repetir-la, i que aprofiten els politics per fer bany de mas­ses "amb el poble" (amb la part "pobra" del poble). I s'hi aprofita el mateix Garcia­Prieto quan, a l'any 1998, amb la llei Pujals, posa el crit al cel i amenaça amb recollir un milió de signatures contra la normativa lingüistica. A la FECAC se li

catalana és la fu­sió de moltes coses, de tot allò de bo que ens arriba, per tant si anéssim a les arrels pràcticament no hi hauria res ... I ens havíem pensat que fenòmens com la Feria de Abril passarien a formar-hi part en aquest sentit .. - Però el problema ve amb l'ús de diner públic per donar rang politic, amb l'excu­sa de defensar la diversitat. a qüestions estrictament vinculades als sentiments o nostàlgies dels grups comunitaris . Cadascú hauria de fer front a les seves despeses amb els seus propis mitjans .. La Feria és l'únic esdeveniment cultural que està més que subvencionat a Catalunya -està arxisubvencionat l- per­què hi ha el component andalús. l'adjec­tiu andalús. Si no hi fos aquest adjectiu , no estaria tan subvencionada. Els Ajuntaments cedeixen el terreny, però el propietari de tot el que es consumeix a les casetes o s'exposa en els stands és el Garcia-Prieto. Això no passa a l'aplec del cargol, ni a la Patum, ni a les festes de Gràcia, encara que estiguin subven­cionades. La Mercè l'organitza el mateix Ajuntament, peró no t'obliguen a consu­mir en un bar determinat. Els firaires i els restauradors també en pateixen l'extor­sió , pagant en negre un munt de diners. Tota la publicitat la paga Imatge i Comu­nicació de l'Ajuntament de Barcelona - l 'Enric Casas-, Transports Municipals

col'loca autobusos per anar-hi de franc. Durant deu dies hi ha una quarantena de casetes-bars, exempts d'impostos, on tot el que es consumeix és propietat del pre­sident de la FECAC. És que el negoci és tan lort que no caldrien les subvencions! A més, a la Feria no hi ha cap vida anda­lusa de debò, tot és en 'playback' i de músiques que poc tenen a veure amb la música nascuda a Andalusia.

ven el que vol i és regentada per un res­taurant, i la música és en directe. També hi ha una norma --<fe l'any 1980- sobre l'estètica de les casetes. La de Barcelona és bastant cutre! Només quan es feia a Barberà del Vallès tenia prou nivell. Ara , per no haver-hi cap control , qualsevol any hi haurà una infecció massiva per l'estat dels aliments, la música és enllau­nada i el component social que s'hi veu

- En Manuel Delgada diu que a la Feria hi ha elements positius, com una manera d 'importar alió que està bé de la

La cohesió social passa per la cultura , també la

rumba i el flamenco

és una barreja de lum­penproletariat i pijeria barcelonina. Per què, a part, aqui ha de du-rar 10 dies i allà 6?

cultura andalusa, "deixant el guàrdia civil, la creu i el señorito" i no limitant el dret d'admissió . .. - Això és fals. És demagògia. A veure , la Feria de Abril de Sevilla, l'original. se la va inventar el Narcis Bonaplata, amb un industrial basc, la 157 o 158 anys, i era una fira de ramat , de compra-venda i, a la nit , feien foc i cantaven. Ara, és d'una dimensió enorme, amb una superfi­cie com a trenta camps del Barça, amb entitats tan lortes que poden pagar a l'Ajuntament el terreny que ocupen per disposar de ca­setes privades, però coneixent algú , s'hi pot entrar. A més, hi ha casetes públiques, d'institu­cions i organismes socials. A Sevilla tothom paga a l'Ajuntament en funció del terreny, l'erari públic no hi posa res, cada caseta

Perquè aixi es fa coin­cidir amb més festius . Els dies laborables no hi va ningú! S'hauria d'haver començat per identificar la cultura andalusa amb les identitats compartides de les cultures del Mediterrani. Ho hauriem pogut fer millor, identificant-nos, per exemple, amb aquesta cultura urbana -que no és ni la sardana ni les sevillanes- que podria re­presentar la rumba catalana. Tenint això,

no cal imitar els espectacles a la brasilera. I això és aixi perquè

n'hi ha hagu t uns quants que s'han pensat que Catalunya és seva i que l'ús del patri­moni i del lerritori és exclusiu d'uns quants cognoms, i n 'han volgut obviar el com­ponent mestis, gitano, fla-

menco i tan autèntica­ment català que,

per tant , és tan universal!

41 35

36

- I tu, amb la Feria què hi faries? La su­primiries? - No, la convertiria en una Festa de ben­vinguda de la primavera, de caràcter me­diterrani. Ja n'hi ha prou , a més, d'identi­ficar tots els andalusos amb Sevi lla! Per alguns --{je Jaén, Còrdoba, Granada, Malaga, Cadis" ,- és el mateix que si a Catalunya algú proposés imitar Madrid! L'Ajuntament de Barcelona hauria de treure la Feria a concurs públic, o bé for­malitzar un consorci.

- Per acabar, quin missatge donaries al nostre públic jove? - Penso que s'ha de deixar clar que un dels elements claus de la cohesiò social passa per la cultura , En aquest sentit, rei­vindico la rumba catalana i la flamenqui ­tud "del Nord", aquest moviment que ha arrelat molt a l'àrea metropolitana, un ti ­pus de flamenco hondo, amb molt rigor, amb gent com Miguel Poveda, Mayte Martin, Ginesa Ortega, Chiquelo, Cañizares, Duquende, Sara Flores." La via de la música fa de gresol de tot això, lli­gant les tonades anti-

gues amb els cants de feina de les Balears, de València , els cants lliures del flamenca que venen del fandango , les alegries de Cadis - que, de fet, són jo­tes!- Aqui hi ha una enorme via de troba­da de la gent, d'integració de la pluralitat i la diversitat. Als joves d'aquestes zones metropolitanes els agrada molt Estopa o Ojos de Brujo, perquè, hi ha una part d'aquest component de flamenquitud "del Nord". Vull aprofitar, també, per denunciar un pacte - hi ha documentació que ho prova- entre la FECAC i els arquebisbats de Sevilla - Carlos Amigo- i Barcelona -Marti nez Sistach- per revifar a Catalunya les processons! Deixant de banda l'aspecte estètic, pensem què significa això en uns barris en els quals alguns regidors públics -escolli ts en nom de tots i no d'una confessió religiosa determinada- presideixin aquestes manifestacions, al mateix temps que es nega a la població musulmana la possibi­litat de comptar amb mesquites en edificis dignes. Això atempta contra la

laïcitat i posa en perill la convivència a mig termini! \

la col·laboradl: Violències i nexpl icables

Sébastien Bauer Director adjunt de l 'Aliança Francesa de Sabadell

L'1 de gener de 2006, el tele­notícies de les 20 h de TFl (el TN més vist a França) fa un ba­lanç de la nit de Cap d 'Any : 450 a 500 cotxes cremats durant la nit, que vol dir "tan sols un cen­tenar més que l'any passat" i això significa , segons la perio­dista, "un retorn a la normalitat", de la qual cosa el Ministeri de l 'Interior se n'alegra. Per la seva banda, el Partit Socialista, que no comparteix aquesta interpre­tació, assenyala la seva inquietud respec­te a la violència urbana. El Partit Comunista (o el que en queda) rep una bronca de la premsa per haver proposat una lectura "mar-

treballadors" (Lutte Ouvrière, desembre 2005). Vet aqui el panorama francès , sis setmanes deprés dels esde­veniments. D'una banda, el go­vern de dretes i la seva admi­nistració, totalment convertits a les polítiques neoliberals de tractament de la violència i de la delinqüència, proclamen una "tolerància zero" de cara als electors , mentre estableixen, de fet, un llindar de tolerància

de 450 a 500 cotxes cremats en una nit. De l'altra , una esquerra massivament guanyada per allò que els alemanys ano­menen la Geselfschaltspolilik, és a dir per

l'organització de la xisti tzant" de les violències del no­vembre : per als in­tel ' lectuals orgà­nics encarregats dels editorials de la

Sembla inconcebible que societat en funció de les regles libe­rals del mercat , que ha perdut, al mateix temps que els seus instru­

els responsables de la violència urbana siguin elements d'una

classe popular en revolta

premsa francesa , és fa ls, ridícul i, fins i tot, inconceb ible, pretendre que els joves responsables de les violències urbanes són elements radicals d'una classe popu­lar en revolta . Més sorprenen t encara: l 'extrema esquerra, que a França inten ta ocupar el lloc deixat pel Partit Comunista , i, per tant , intenta aparèixer com una força política "sèria" i "creïble", denuncia "alguns esquerranosos que presenten el que anomenen el radicalisme dels joves de suburbi com un exemple a seguir pels

ments teòrics , la seva capacitat de com­prendre la societat. Aquesta esquerra que es queda reduïda a comentar la polí­tica governamental, a reclamar més fer­mesa, més policia , i a mostrar-se més alarmista que el Ministre de l'Interior, aquesta esquerra critica amb més duresa que el Sr. Sarkozy les poques veus que reclamen una altra anàlisi pública dels esdeveniments, més enllà de la simplista "la xusma ha cremat els seus propis cot­xes, autobusos i escoles, l'ordre republicà

41 37

Concert al TM la Farandula Oivendres 3 de febrer

ISMAEL SERRANO Música a l'Estruch Dijous 16 de febrer

CURTMETRATGES Programa Za Sessió Womart Imatge a l'Estruch Dissabte 25 de febrer

CRIS JUANICO Presenta Jocs d'amagat Música a l' Estruch Dijous 2 de març

VELOCIDAD PERSONAL Helena lizari Dansa a l'Estru ch Oivendres 3 de març

TENIM UN PROBLEMA Direcció d'Ànqelllàcer Teatre al TM la Farandula Olumenge 12 de març

VIII CONCURS INTERNACIONAL DE CANT JAUME ARAGALL TM la Faràndula Organització: fundac ió Jaum! Aragall ¡ 4junhment de Sabadell Divendres 24 de març

DESPACITO Andrés Corchero Dansa a l'Estruch Divendres 31 de març

RE sa QUI EM canta Mozart Concert al TM la Faràndula Organitzadó: Orquestra Slmfbnlca del Vallès I A¡untament de Sabadell Divendres 7 d'abril

LA HISTORIA DE M' ENGRACIA MORALES I MARIPOSAS Serql Fiiustino I Nico Bai .. as Teatre i videoinstal ,lació a l'Estruch Divendres 21 d'abril

LA flAUTA MÀGICA De W. A. Mozart TM la Faràndula Orc¡anització: Amits cie l'Òpera ci! Sabadell Oimecres 3, divendres 5 j diumenge 7 de maiq

i moltes més propostes •••

esta en perill , cal prendre mesures defini­tives contra la inseguretat".

No proposaré aqui una explicació del que s'ha produït en els suburbis de diver­ses grans ciutats franceses al novembre: caldria, per això, reprendre la història de la creació d 'aquest lumpenpro letariat im­migrat des dels anys 60, mostrar com els pares dels amotinats d'avui han construit

aquests aldarulls han evidenciat i que és, sens dubte, encara més important a mig termini : per què l 'esquerra no ha entès res, no ha proposat res, no ha indicat res? ¿Com s'ha pogut arribar al punt que una revolta popu lar, encara que sigui tan violentament absurda (ja que no podem oblidar que és una violència popular que va contra el poble , en lloc d'anar contra

la França dels trenta gloriosos ' sense pensar real­ment que s'hi ins­tal'larien definitiva-

Fracassos de vides que el poder, o contra els rics) , no susci­ta res més, per part de l'esquerra, que una condem-

no poden adaptar-se al model de l'individu "empresari d'ell mateix"

ment, i com els germans grans han vist frustrades les se­ves temptatives d'apropiar-se de la cul tu ­ra dels francesos mitjans. Caldria explicar les dificultats econòmiques, socials , esco­lars, les vexacions i el racisme en el mo­ment d'un contracte de treballo de bus­car habitatge, i més en general els fracassos de vides que no s'aconseguei­xen adaptar al model liberal de l'individu "empresari d'ell mateix", que gestiona els seus estudis, la seva carrera, la seva fa­milia , i es veu recompensat pel poder de comprar tots aquells béns de consum pels quals la publicitat suscita saviament el desig. Caldria explicar, finalment, l'ex­plotació cínica de la immigració a França des de fa 30 anys, responsable de tots els mals segons el Front Nacional i una part cada cop més gran de la dreta, eter­na carrega d'una esquerra dividida entre un humanisme cosmopolita i el seu deure de defensar els treballadors amenaçats per la immigració d'un "exèrcit de reserva del capitalisme". Entendre què ha passat reclama un llarg i just estudi que pot can­viar completament moltes idees rebudes, i un informe exhaustiu que exposi tots els components del fenomen (econòmics, cu lturals, socials, educatius, estètics - so­bretot, s'hauria d'analitzar el rol de la te­levisió i del cinema en la construcció d'una imatge, d'un model de comporta­ment de la "xusma").

Però ¿és possible , en aquest curt es­pai intentar aclarir una altra qüestió, que

na moral i una cri­da a més repressió policial? O, per dir-ho d'una al tra manera: què és una esquerra que no té mitjans intel'lectuals per com­prendre les revoltes populars? Què ha passat des del 1968 perquè l'única expli­cació una mica seriosa sigui aquesta ve­lla antiga pseudomarxista proposada pel Partit Comunista que no arriba a repre­sentar ni al 4% dels electors?

Evidentment , els fets són complexos i la novetat és desconcertant: és cert , és difícil comprendre una revolta popular quan crema els seus propis barris. I és més difícil encara proposar una explica­ció simple, accessible al públic en gene­ral. En poques paraules o en poc temps. En sóc testimoni . Però existeixen teories explicatives. A la dreta, les politiques i els periodistes que les serveixen han sabut recolzar-se en cinquanta anys de recer­ques liberals en polítiques socials (G. Stiegler, G. Becker, etc .) i treure 'n al­guns eslogans i principis explicatius pro­pis per adornar els diaris.

A l'esquerra, existeix l'arsenal intel'lectual a la disposició de les politi­ques, i està ben fornit. L'esquerra france­sa no tindria ni necessitat d'aprendre llen­gües per llegir alguns autors que li permetrien comprendre, més enlla dels aldarulls de novembre, quines transfor­macions brutals estan vivint les nostres societats: podria trobar en alguns autors francesos (i , a sobre, no marxistes) molt material. Per exemple, si llegís Bourdieu ,

41 39

40

podria veure fins a quin punt la cu ltura i els seus cri teris de gust reforcen les divi­sions de classe. Aprendria que les elec­cions en matèria d'estudis, però també de lleure i de diversions, no sòn lliures, sinó que estan socialment determinades, i la determinació respon a estratègies ins­conscients de classe, gràcies a les quals les diferències de capital econòmic es re­

construcció d'una industria nacional no poden ser objecte d'una política econòmi­ca digna d 'aquest nom. És aixi que es fa­brica, des dels inicis dels anys 70, una societat en la qual l'especulació financera ès l'únic mitjà per mantenir o augmentar el seu poder adquisitiu i en què, per tant , el treball perd una gran part del seu valor.

He fet classes al Mirail , en aquest su-burbi de Toulouse on forcen mitjançant les

diferències de capital social i cultural. En els llibres de Deleuze, descobriria com el ca-

He vist com els joves menyspreen una vida que

els porta a l'atur

les nits han estat parti­cularment violentes : he vist fins a quin punt els joves estudiants, fills

pitalisme és, per natu-ralesa, destructor de territoris i de lli­gams, i produeix desarrelament i violència. En Foucau lt, trobaria una histò­ria del poder i dels seus mecanismes i, particu larment, de la manera en què el neoliberalisme ha planificat una revolució social destinada a permetre l'adveniment d'un món d'emprenedors individuals, les accions dels quals serien regulades pel mercat i la lliure competència. Hi trobaria explicades les polítiques econòmiques i socials fundades en una veritab le "fòbia d'Estat" que es desenvolupen a Alemanya des de 1948, a França des de 1969 (excepte potser el breu parèntesi 1981 -1983) , i a Europa des que ex isteix el projecte d 'Unió.

Ara bé, és aquesta politica, són aquests mecanismes que han conduït a l'explosió de novembre de 2005 (sense oblidar el bosc que s'amaga darrere l'ar­bre: el desmembrament del teixi t social francès i europeu). D'una banda, des de fa 30 anys les polítiques econòmiques segueixen el dogma neoliberal segons el qual el manteni-ment de la moneda i dels preus són l'únic objectiu con­cebible per un go­vern : ni la plena ocupació , ni el be­nestar, ni la redistri­bució de les rique­ses, ni la

d 'immigrats algerians, menyspreaven la vida laboriosa dels seus pares, que només els havia permès so­breviure abans de trobar-se a l'atur per la resta de la seva vida activa. He vist que les polítiques econòmiques tenen un im­pacte directe sobre el teixit social : renun­cieu a la plena ocupació, suprimiu , per als pares més vu lnerables, la possibilitat material de fer viure la seva família. en­senyeu als fi ll s que el treball no aporta res i que la virtut consisteix a posseir (un Mercedes, un ROlex , la noia més bonica) , i obtind reu una contra-societat en què els nois de 14 anys fan la llei a casa seva, perquè amb els seus tràfics fan viure mi­llor la familia que amb els subsidis d'atur del pare. Per què, aleshores, no haurien de cremar els autobusos que porten els seus pares a la feina?

D'altra banda, l'escola que, després d'haver constatat que havia fracassat en fer entrar els fills dels immigrats africans en el motlle "els nostres avantpassats els gals", ha decidit abandonar aquest mo­del , en lloc de reformar-lo, i doblegar-se

a les ordres termi­nants de les políti­ques escolars neoli­berals: es tracta , des d'ara, d'oferir, a aquells que en te­nen els mitjans, unes "carreres" que els asseguraran un lloc escollit en la so-

cietat de demà. Per als altres, els de les Zones d'Educació Prioritàries (ZEP), els que se sap que no en treuran res, una espècie de guard eria fins als 16 anys: el temps d'escola es concep com una "in ­ve rsió" de la qual l'individu en treurà una certa renda en el futur que beneficiarà el pais . Com per a tota inversió, es tolera un cert marge de pèrdues: però els estu­

societat de manera que un mercat de lliu ­re competència pugui esdevenir el regu­lador del conjunt de relacions socials, es renuncia a qualsevo l programa "d 'esquer­ra", al mateix temps que es destrueixen els fonaments històrics de la vida en co­mú. I, si al mateix temps, es manté un discurs tradicional d'esquerra, potser s'ar­ribarà a enganyar els electors uns vint

diants de les ZEP no són idio­tes i saben molt bé que fo rmen part de la "pèr­dua seca" de la

L'absència de pensament politic d'esquerra condemna les revoltes a ser insurreccions sense objectiu

anys, però es condemna a una esquizofrènia po­lítica de la qual avui constatem

societat. Per què no haurien de cremar les seves pròpies escoles?

Ja que han cremat les escoles dels pobres i els cotxes dels pobres, els alda­rull s de novembre no constitueixen un fe­nomen de lluita de classes : d'acord . Però, encara que sigui així , l'esquerra no té res a dir? No caldria que algú expli­qués, per exemple, que hi ha encara una explotació econòmica , i que, si la lluita de classes ha desaparegut, no és perquè ja no hi hagi desigualtats sinó perqu è els mecanismes i els simbols d 'identificació que feien que els antics explotats tin­guessin consciència de formar una classe han desaparegut?

La tasca històrica de l'esquerra, des que existeix. ha estat sempre pensar en el fenomen de la dominació i proposar una organització social susceptible de disminuir-ne els efectes. En un temps, l'esquerra ha estat marxi sta i la domina­ció s'ha pensat aleshores en termes d 'ex­plotació. El fet que l'esquerra francesa hagi deixat de ser marxista potser és bo, peró convertir-se al neoliberalisme, com ho han fet totes les esquerres europees, implica deixar, en el mateix moment, de ser l 'esquerra. En efecte, des del moment que es subscriuen les polítiques educati ­ves , socials, econòmiques, fonamentades en una veritable fòbia a l'Estat. i que te­nen com a finalitat declarada modelar la

els efectes en tots els partits d'esquerres europeus.

El primer d'aquests efectes, i el que aqui ens interessa, és la ceguesa pro­gressiva per a tots els fenòmens de mar­ginació, de pobresa, d'augment de les desigualtats que són conseqüència de les polítiques neoliberals. Ceguesa també per a les reaccions populars, amb aquest efecte devastador: no essent ja capaç de reflexionar sobre aquestes reaccions (ni teòricament, col·locant-Ies en categories, ni pol iticament, incorporant-les en es­tratèg ies) no se'ls pot fe r costat , ni portar­Ies a la consc iència de si mateixes . Privades de consciència, aquestes reac­cions cegues només poden ser violentes i mal dirigides, i és així com hem viscut al 2005 un aldarull bàrbar com el que des­criu Émile Zola a Germinal : una còlera bruta de la multitud, en un estat pre-poli­tic. Un cop acomiadat el marxisme, que no ha estat reemplaçat, l'absència de pensament polític d'esquerra condemna les revoltes populars a ser només insur­reccions estúpides i sense objectiu •

• 1. "Els Trenta gloriosos" (1945-1973) és una expressió de Jean Fouraslié que designa. per a alguns països, com França, uns anys d'ex­pansió econòmica i d 'un cert benestar, fins al crack petrolifer i la crisi energètica.

41 41

42

l'apunT Pensament laic i científic en Cajal

Nicolas Brihuega Historiador

Les biografies del nostre històleg més universal , Santiago Ramón i Cajal (1852-1934) , do­nen escassa importància al pa­per jugat per la filosofia en la formació del seu pensament. Malgrat aixó, per a l'investigador aragonés, el coneixement i exercici de la filosofia enriqueix intel'lectualment al científic, en enfortir el que, molt gràficament, definia com la "musculatura" del cervell.

Cajal va reaccionar ben aviat contra el pla d'estudis de filosofia pel qual es re­gien les institucions acadèmiques a les quals va assistir. Com en plena Edat Mitjana, l'assignatura s'estudiava com un simple apèndix de la teologia. Del rebuig a aquest model caduc va derivar l'aproxi­mació de Cajal als lliure pensadors euro­peus que el clergat havia titllat d'enemics de la religió, la moral i els bons costums, com Condilac, Rousseau, Voltaire, Diderot , D'Holbach, Locke ...

Com més irracionals i irreflexius eren els atacs als pensadors il ·lustrats , més gran era la curiositat que es despertava en el futur premi Nobel.

Fill del seu temps, Cajal va créixer in­tel ' lectualment en l'entusiasta atmosfera científica del XIX , declarava la seva fe en el progrés i dignificava l'aventura del co­neixement. L'idealisme filosòfic, conside­raven els positivistes - i Cajal amb ell s-, havia donat eminents pensadors i encu-

nyat regles morals , però ni un sol invent pràctic que millorés les condicions de vida de la ma­joria. El segle XIX, segle de grans in­vencions, d'hipòtesis i teories re­volucionàries , va modifi ca r pro­fundament la vida quotidiana dels europeus, en enfrontar-los a un al' luvió de novetats que ex­pressaven a la perfecció aques­ta fe en la ciència que el co l· lec­tiu científic dels països més

desenvolupats havia erigit en bandera. Confiança en la ciència i el progrés ema­nat de la seva pràctica, però també re­buig de l'idealisme filosòfic i de la seva pretensió de tutelar el coneixement i in­terferir indegudament en el seu desenvo­lupament. Solidari amb aquest esperit, Cajal va abraçar critica ment l'evolucionis­me darwinià ("els principis del qual -es­criu- em van seduir") i el positivisme, exi­gint, com ja aconsellés Kant , "més anatomia del cervell ". "Què em proposo? -es preguntava Cajal- rebutjar qüestions inabastables i atacar la filosofia per la ciència . No més filosofia ni més psicolo­gia que la basada en la ciència" . " ... ex­plorar el nostre propi esperit per desco­brir en ell les lleis de la naturalesa, ja només inspira sentiments de commisera­ció i disgust" (Records).

La resposta de l'intel ' lectual i investi­gador compromès amb el seu temps - re­flexionava Cajal- havia de recolzar-se en

la justa combinació d'una voluntat fora del comú amb l'autodidactisme i, fins i tot, l'autofinançament. En absoluta coherèn­cia amb aquesta afirmació, els microsco­pi s emprats a l'inic i de la seva carrera, els va pagar Gajal amb el seu modest sa­lari , i gràcies a que les seves habilitats en la fabr icació de plaques fotogràfiques li van proporcionar una font d'ingressos complementàri a amb la qual sufragar les seves investigacions.

questes cientif iques són creacions de la voluntat i ofrenes de la passió". Sumades les seves potències a la raó , la voluntat i la passió emmarquen el caràcte r d'un pensador obsessionat per la reali tat, que igual que els Unamuno, Machado, Maeztu , Ganivet o Ortega, sentia en el seu fur intern la necessi tat de despertar el seu pais d'una letargia de segles, traient el màxim partit d'unes energies

Gaja l va desplegar la seva obra sense ometre la denúncia pública del desinterès per la ciència i la cu l-

"Es creuen triats per Déu malgastades que sempre han estat latents, però ni aprof i­tades ni reconegudes per generacions de

i reserven els seus dons a qui els garanteix el ceL .. "

tura , presenl històricament en totes les classes socials del pa is. Especialment, entre els seus governants, que (denun­ciava en una co lumna d ' El lmparcia~ :

" ... es creuen triats per Déu i reserven els seus dons no als qui prometen cultura, si­nó a qui els garanteix el cel".

Gajal va reivindicar un model d'investi ­gador cientific la pràctica quotidiana del qual estigués reg ida per un conjunt de re­gies metodològiques recollides en un text cabdal del seu llegat teòric: Els tónics de la voluntat. Regles i consells sobre inves­tigació cientifica. Còpia corregida i am­pliada del seu discurs d 'ingrés en l'Aca­dèmia de Ciències Exactes, Fisiques i Naturals, les Regles .. . van ser editades en l'emblemàtic 1898.

Es tracta d 'una fidel expressió teòrica de les conviccions més sòlides, tant cien­tifiques, com humanes i fi -losòfiques, del nostre Nobel , i fruit de dècades d'obstinat esforç al servei d'una idea que rendi ria òp­tims resultats : " ... només en els tenaços que la senten amb vehemència i en la vir­tualitat de la qual posen to­ta la seva fe i tot el seu amor". Sota aquest aspecte - prossegueix Gajal- : "Bé pot afirmar-se que les con-

governants incapaços i temorosos de qualsevol producte intel·lectual capaç de remoure els fonaments de la seva existència com a classe ociosa,

El titol, Els tónics de la volun lal, no és casual; la voluntat intervé com catalitza­dor imprescind ible en la reacció del savi contra els dèficits del seu temps en un pais "on la mandra és més que un vici , una relig ió i puerils vanitats i preocupa­cions ... ens allunyen de la tasca principal : el cu lte a la veritat i la passió per la glò­ria". El cientific (un heroi filantròpic que converteix la humanitat sencera en desti­natària de la seva obra) té molt de rebel ; i, com tot geni , està obligat a nedar con­tracorrent i alterar aixi "el medi moral". La seva comesa no és l'adaptació de les se­ves idees a la societat "sinó l'adaptació de la societat a les seves idees" (Regles ... ).

Manifesta el seu compromis amb el món i els seus sem­blants per mitjà de la inves­tigació científica: "el rumb que pot conduir-nos a una explicació racional i positiva de l'home i de la naturalesa que l'envolta", I prosse­gueix: "saber, però transfor­mar, conèixer, però obrar" . És a aquesta norma a la qual ha d'adaptar-se el veri ­table home de ciència \

41 43

44 L'art, una finestra al plaer Ricard Figueras Bonet

la creaciÓ

41 45

llibreS

La guerra

Antonio Machado Denes, València, 2005

Recull d'articles i poemes escrits enmig de la Guerra Civil. publicat per Espasa­Calpe l'any 1937, i desapare­gut de totes les recopilac ions posteriors, Jaume Pont recu­pera, en una pulcra edició de Denes, les paraules d'Antonio Machado als seus conciutadans defensors de la Republica. El poela, ja vell i malall. es mantindrà fidel a l'Espanya que anomena cervantina. la genuïnament popular, gens catòlica, en el sentit sectari de la paraula, sinó humana i universalment cri stiana; al mateix temps que combat l'Espanya que titlla de calderoniana, barroca ¡ eclesiàstica. L'humanisme d'Antonio Machado és com el de molts dels seus contem­poranis d'inspiració simbòlica erística - paraula que no figura al diccionari , però que es refereix al Crist com a

home i no com a Déu , a la llegenda cristiana- i al mateix temps radicalment anticleri­cal. Trobem aquesta opció filosòfica entre una part dels iniciats en la francmaçoneria a finals del XIX i comença­ments del XX , com un altre del homes fidels a la Republica fins al darrer dia, Odón de Buen, Critica Machado el senyoritis­me que es complau a ignorar la insuperable dignitat de l'ésser humà. I ens dóna una clau per a debats d'extraor­dinària aClualilal, com el d'al ­guns conceptes continguts al projecte de nou Estatut : "un pueblo es siempre una empresa futura. un arco ten­dido hacia el mañana". doncs vivim cap al futur. davant una inesgotable caixa de sor­preses, "que el mas hondo y veraz sentimiento del hom­bre es su inquietud ante la infinita imprevisibilidad del mañana". Humanista demòcrata, el combat antifeixista el porta a adreçar un discurs a les

Ics rccomanacionS

joventuts socialistes unifica- 41 des l'u de maig de 1937. Critica els joves vells que ali-menten el feixisme en parlar dels "jóvenes pervertidos por 47 la vejez: ra tas de sacristía , flores de patinillo, repugnan-tes lombrices de caño sucio". Humanista demòcrata, com deia, saluda amb respecte els joves socialistes unificats i. alhora que afirma no ser ni haver estat mai marxista, veu amb claredat que el socialis-me, com a forma de con-vivència humana basada en el treball , en la igualtal dels mitjans concedits a tots per realitzar-lo i en l'abolició dels privilegis de classe, és una fase inexcusable en el carni de la justícia. Un altre llibre que es llegeix amb rapidesa i amb delecta­ció , completat per un munt de dibuixos de José Machado, una lliçó per a l'eternitat d'un home que veu darrere de totes les grans traïcions l'estupidesa de l'Iscariot.

(JFP)

48

les l'ecomanacionS

Pcl ·HeuleS

Lutero

Eric Till Alemanya. 2003 [121 'J (eslrenada a Catalunya desembre 2005J

En Ull pais com el nostre, fill i hereu de la Contrareforma catòlica li sorprendrà una pel 'l ícula com Lutero desttna­da a glossar amb un gran desplegament de mitjans i una acurada descripció d'aquell temps la Reforma i la vida de Martin Luther (1483'1 546), paper interpre· ta t amb convicció per Joseph Fiennes. Entre els altres actors, crec que l'espectador surt especialment impressio­nat per Sir Peter Ustinov com el príncep elector Frederic de Saxònia , protector entranya­ble del Dr. Luther, i de la for· talesa de Claire Cox com Kalharina van Bora , l'esposa del teòleg alemany. La pel 'licula és plena de moments emotius per a un

lIiurepensador, com la decla­ració de Luther davant [a Dieta de Worms l'any 1521: Només si sóc convençut per l'Escriptura o per la raó pura i no per Papes i Conci lis que sovint s'han contradit entre ells, la meva consciència es captiva de la paraula de Déu. Anar contra la consciència no és ni correcte ni segur. No puc i no vu ll revocar [les meves teories] . M'hi man­tinc. No puc fer una altra cosa. Que Déu m'ajudi. La pel·lícula resulta moU ins­tructiva sobre la corrupció simoníaca de l'Església Catòlica Romana d'aquell temps (la venda d'indulgèn· cies , que encara es practica­va a l'Espanya dels anys sei· xanta del segle xx!). sobre els absurds teològics com la reducció de penes al purga· tori explotats pel Vaticà per finançar la construcció de Sant Pere. i sobre l'heterono­mia moral dels creients. sub­jectes aixi al poder de papes.

reis i emperadors. La traduc­ció de la Biblia a l'alemany - prohibida i temuda per Roma- no només converteix a Luther en pare d'aquesta llengua, sinó en el simbol del combat contra tots els fona­mentalismes que ahir i avui volen conservar els textos sagrats (la Biblia, l'Alcorà) en versions inaccessibles per a la gent, a la que es vol impedir així tenir un criteri diferent al del clergat opres­sor. La revolució de Luther és un pas històricament molt rellevant en la lluita per la lli· bertat i l'emancipació del génere humà, se nse amagar que les revolucions tenen també el seu costat fosc, el moment en que l'alliberament de l'esclavatge pot conduir a la violència i a la venjança fins que la majoria d'edat conquerida permet restablir un nou ordre de les coses.

(J .F.P.)

( \

/lIs1 l'uïu-\ (JS i S('I'('U lIiu{'( 's. "'S(¡Cit'/HIJ,"; i SCI'I'II {¡/l'Is,

('slill/( 'tH IJS i S( '{'('U fdi('os

J: mO'i~ laic i progressista