espai de llibertaT revista d'esquerres pel' a la formació, la rel'l ex ió i l'agitació políLi cA Quart trimestre 2001 ,,00 pl'" ele,

RI monogràfi c: Noves guerres feudals L'entrevista : Gabriel Jackson L'apunt:

24

Centenari de l'Rsco la Moderna

Número 24. Quart trimestre 2001

Director: Jordi Serrana Subdirector: Jordi Miralles

Consell de redacció David Sempere, Xavier Bretones. Josep Sellarès, Gemma Mart in, Santl Castellà, Ferran Escoda. Montse López, Antoni Castells Vicenç Molina.

Espai de Lliberta\. Av inyó, 44 primer. 08002 Barcelona e-mail ffg@laic.org Tel. 934125928 Fax 933170661

Edita: Fundació Ferrer i Guàrdia

Impremta : Pnmera Impressió, S.L. Sabadell

Disseny: Ferran Cartes I Montse Plass

Maquetació: Fundació Ferrer i Guàrdia .

Assessorament lingürstic: Montse López.

Revista trimestral. Preu: 500 pts. Subscripcions: 2000 pts.lany.

Dipòsit legal: B. 33.262·1996 ISSN: 1136-1581

Espai de Llibertat és membre de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català.

La línia ed itorial d'aquesta revista és ellliurepensament, per tant. les opi· nions del consell de redacció. les tro­bareu a l'Editorial, la resta d'opinions seran unicament responsabilitat de qui les firmi.

espai de llibertaT Sumari

Editorial

El punt de vista de Forges

la reflexió Globalització, un mot segrestat

Jordi Miralles

El monogràfic: les noves guerres feudals El llop i la mare de la caputxeta

Vicenç Molina Els occidentals vistos pels àrabs

Jordi Serrana Moros i cristians o xoc de paradigmes

Josep Sellarès Nacions Unides i la justícia infinita

Santi Castellà Enlront del terrorisme, guerra o democràcia?

Tona Albareda

la pràctica La ciutat, la història i la cultura

Jordi Serrana

l 'entrevista Gabrie l Jackson

Antoni Cas/ells

la col ·laboració

2

3

5

9

12

15

17

21

24

27

Què pot aportar la microeconomia al sector no lucratiu? 33 Francesc Trillas

l 'apunt En el centenari d'una idea actual : l'Escola Moderna 38

la creació En homenatge al teu nom Serenor 42

Neus Guerrera Sense Titol 45

Oiaz - Gran

la sucursal 46 Xavi Torrent

les recomanacions Lllibres 47

24 1

2

cd i 1.0 l'i a 1-,

Nous i vells horrors

L'acció terrorista als EUA és per si mateixa un acte criminal d'impossible justificació i athora un esdeveniment poli­tic de difícil anàlisi .

Primer ens van voler convèncer de la fi de la història , ara quan es fa evident que la vida continua, ens volen convèn­cer que cal esborrar el passat i donar un xec en blanc a aquells que ens han con­duït fins aqu i.

Això dóna lloc a una espiral de violència on els països rics financen el tràfic d'armes als països pobres - el 75% del trafic d'armes és promogut pels paï­sos del G-S (EUA, Gran Bretanya, Alemanya. França, Rússia, Itàlia , Japó i Canadà) . Això promou dictadures arreu que asseguren els interessos d'Occident reprimint els anhels populars .

Sembla que tor­nem a esquemes me­dievals: uns parlen

Sembla que tornem La desesperació de milions d'éssers hu­mans faci lita la pro­pagació d'idees reli­gioses cada vegada més intolerants. El

de guerra santa i els altres de croades. Es poden deixar els de-

a esquemes medievals: uns parlen de guerra santa

i els altres de croades

signis de la humanitat a individus i insti­tucions que parlen en aquests termes?

Cal recuperar la laïcitat com a valor central de l'acció polit ica . Fa la sensació que s'anal'ltzen els fets més des de la superstició i la religió que des de la raó. Calen doncs politiques laiques que acu­llin els immigrats i els facilitin l'exercici de tots els seus drets i deures com a ciu­tadans. Cal anali tzar els esdeveniments i trobar mesures que ajudin a construir un món millor.

Abans d'aquests nous fets el Moviment Laic i Progressista s'ha fet farts de reivindicar un món més igualitari. La forma en què es dóna l'activi tat econòmica i financera no ajuda a cons­tru " un món global - el planeta terra­sinó a la fragmentació sagnant entre rics i pobres.

fanatisme religiós no lla estat mai en el passat, ni ara en el present , cap solució als problemes, sinó ans al contrari una més gran repressió i eliminació dels drets humans als països on és victo riós. Només cal analitza r la si­tuació de les dones en molts països del món musulmà.

Ens hem fet farts de rec lamar un go­vern mundial que racionalitzi l'economia però , quins principis han de regir les po­litiques de l'ONU? Sense dubtar ni un sol instant: el dret internacional dels drets humans.

Vivim en un pa is on s'ha vo lgut apli­ca r a tots els ciutadans els principis del llibre sagrat dels catòlics. Encara avui l'Estat espanyol financia amb 0,5 bilions de pessetes l'Església catòlica , Per aquesta raó podem entendre perfecta­ment els perjudici s de tota mena que so-

.. (CiER1O) ,

el l)Unt de vista de FOI'geS

a .

4

freixen aquells països on les lleis alcorà­niques s'imposen per la força al conjunt de ciutadans.

Als lI iurepensadors ens inquieta pen­sar, però, que fins i tot en un món més

És més urgent que mai la cons­trucció d'un govern mundial que s'ins­piri en politiques laiques i aconse­

És urgent la construcció d'un govern mundial

que s'inspiri

igualitari continuaria havent-hi gent em­bogida que mataria en nom de Déu. L'optimisme de la voluntat ens pot ajudar a pensar que

en polítiques laiques

gueixi , des de la raó, començar a solu­cionar els problemes que pateixen milers de milions de ciutadans.

amb un estat del benestar universal i amb l'accés a la cu ltura la raó s'impo­sa rà . El combat serà llarg •

•

la reflexiÓ Globalització, un mot segrestat

Jordi Miralles President de la Fundació Terra

Potser una de les tesis més importants plantejades en el se­gle XX sigui la teoria Gaia del cientific James Lovelock (espai de lliberta T, 15) en la qual es prova que el planeta Terra és un sistema cibernètic auto regulat (anomenat Gaia) en el que la vi­da és una suma amb el seu en­torn (atmosfera, oceans, bos­cos, etc. ). Així mateix, Gaia, el sistema en el qual estem immer­sos els humans actua amb una lògica cibernètíca molt evident: expulsar els elements pertorbadors abans que el sistema no deixi de funcionar perquè les condicions li són adverses.

En aquest sentit, l'existència d'un ma­crosistema planetari és el paradigma que demostra la teoria Gaia. Per tant , la glo­balització o la demanda d'una estratègia global per a tot el planeta seria desitja­

ecòleg entrevistat al num. 15 d'espai de lliberta T¡ afirma en el seu diccionari sobre socioecolo­gia que "la globalització pensa en el sistema terrestre i la mun­dialització en el mercat planeta­ri. La divisa ecologista "pensa globalment i actua localment" respon a aquesta estrategia glo­balitzadora en la qual s'emmar­ca l'activitat quotidiana. Davant d'això, el desenvolupament mundialitzador pensa en certs

aspectes locals i els implanta per tot el món".

Ef problema global s 'anomena mundialització

La lluita contra la mundialització obliga a treballar per a la globalització sosteni­ble. Si imaginem la perversitat del neoli­

ble. En canvi , el sig­nificat popular que s'atorga al terme glo­balitació és el d'una estratègia d'èxit local que s'estén o s'apli­ca sense embuts

La globalització o la demanda d'una estratègia global

per a tot el planeta

beralisme salvatge que avui s'anomena globalització fins i tot es pot comprendre que hagi suggerit aquest mot i així despistar-nos sobre

seria desitjable

arreu del món. Els símbols que exemplifi­quen la mundialització són els de les multinacionals que imposen begudes, menges, aparells, projectes, etc. amb una òptica no pas de millora del sistema global sinó de satisfer els interessos pro­pis i puntuals . En Ramon Folch (socio-

les opcions per encetar la rebel· lió. La mundialització entesa com el sistema d'expandir l'activitat lucrativa del capital per tot el planeta té xifres que l'avalen com ara que tres corporacions america­nes posseixen més capital que el de 70 països junts: que les empreses transna-

24 5

6

cionals han convertit el planeta en un gran casino en el qual des dels recursos natural s fins a les persones es convertei­xen en transaccions de capital fictici per a les xarxes electròniques sense cap mena de control.

Vivim en el si d'una minori a privilegia­da, encara que sigui prop de la fronlera,

te tan senzill com menjar. Des de l'òpt ica de li! globalització sostenibi lista o gaiana Scheffler és una fortuna per al planeta.

Un altre món és possible , globa li tzem les alternatives i imposem la generositat. Cal actuar contra la mundialització que ha convertit el planeta en el pati particular d'uns pocs, gràcies al fet que tots pa-

que gaudeix dels bene­ficis que genera no pas l'esforç col· lectiu sinó l'explotació dels països pobres. El cafè del qual tant abusen alguns i que, en general. tots

Un altre món és possible, globalitzem

guem les anomenades externa litats que degra­den l'entorn comú. La perversió mundialista es fonamenta en el principi que la destruc­ció crea riquesa . Una

les alternatives i imposem la generositat

banalitzem com una beguda comodí, en realitat és possible perquè no paguem el sofr iment ni de la terra on es conrea ni de les persones que hi deixen la pell per re­co llir cada un dels granets. Uns granets que maduren generosament mercès als sòls tropicals que cedeixen la seva rique­sa abans d'empobrir-se irremeiablement.

Estimular la mundialització és aconse­guir la mercantilització del planeta i la su­premacia del benefici fictici per damunt de qualsevol va lor humà o a favor de la preservació de l'entorn. AI Bill Gates, la seva fortuna no el salvarà de la mort, perquè tot i ser multimilionari és un an imal mortal. Per això, la ve ritable fortuna d'un humil hauria de ser la de sen tir que el seu treball. el seu en-giny, les seves habilitats contribueixen al benestar col ·lectiu . El físic alemany Wolfgang Scheffler ha de­dicat els seus darrers vint anys a la investigació de la cuina solar. No és una persona rica econòmica­ment. però hi ha milions de persones al Tercer món que no els cal tallar llenya i destruir els boscos per a un ac-

destrucció que ara mateix amenaça la supervivència de les futures generacions d'humans mentre que unes 200 fortunes personals arreu del planeta controlen el 80% dels recursos planetaris.

L'allunyament de les àrees de conreus dels consumidors urbans imposada per la Politica Agrària de la Unió Europea, per exemple, és un d'aquests exemples trà­gics per comprendre com els qui aposten

per la mundial ització els im­porta ben poc la

destrucció de l'entorn col· lectiu. Els enciams ro-

dons holandesos es cullen a la tarda i de bon mati arriben al nos­tre mercat després de viatja r 2.000 km i els nostres enciams llargs fan el mateix en sentit in­vers . Aquesta tragèdia ambiental només és possible perquè ningú paga la contaminació atmosfèri­ca que deixen els milers d'avions que s'enlairen diària­ment arreu del planeta per transportar el caprici.

Més democràcia participativa i una economia solar

La mundialització es combat estimulant la democràcia i la

participació perquè al capdava ll , els qui la promouen són institu­

cions i persones sense cap legi-

timitat democràtica. Tanmateix, la globa­lització sostenibilista necessita educar­nos o ensinistrar-nos per fer créixer va­lors com ara la sensatesa, la generositat i la coherència intel· lectual. La mundialitza­ció mercantil ista es pot combatre amb el boicot als productes que intenten endos­sar-nos. Malauradament, el que no és tan fàci l de combatre és la

l'única forma de combatre la mundialitza­ció és la d'implantar les energies renova­bles i propiciar nous desenvolupaments lligats a l'energia solar que, al capdavall , és la principal font energètica del planeta. En aquest sentit , també cal potenciar el sector primari de l'agricultura avui tan denostat. La globalització sostenibilista

Cal anar desídia mental i l'egois­me que ens fa a tots protagonistes de la mun­dialització lacerant.

La globalització sos­tenibilista s'estendrà el

a les manifestacions però també cal gratar-se

la butxaca

no es pot quedar només en la protesta, la qual si bé és necessària obliga a la suma d'accions indi­vidua ls que converteix en poder els petits can-

dia que trenquem les llargues cadenes dels recursos fòssils a favor dels recur­sos solars. L'economia mundial es basa en recursos energètics no renovables com ara el petroli, el gas o l'urani , la utilització dels quals té conseqüències le­tals per als sistemes naturals del globus. Per contra, les energies renovables po­den emprar-se d'una forma més eficient i més assequible a l'usuari i, per tant, fent­lo protagonista d'una economia na-tural que participi respectuosa­ment de la riquesa del planeta. Probablement, cal adonar-se que

vis. Imagineu què passa­ria si l'ona creixent de protesta contra la mundialització aportés tot el seu potencial humà i econòmic (per minso que sigui) a favor d'una nova economia generosa i respectuosa amb la natura? Cal anar a les manifestacions però cal també gratar­se la butxaca perquè els productes ecolò­gics i l'energia solar siguin essencials en la nostra vída. Siguem generosos amb les noves generacions i transferim al

Sud el bo i millor que hem aconseguit durant el darrer segle sotmetent-lo a l'explotació i a la degradació

Planetària.

•

24 7

•

Eduquem en la diversitat

• • E N

-•

Jocs d'arreu del món Jocs gegants

Demaneu-los

s ~, .

Entorn, sccl Avinyó, 44 segon 08002 Barcelona

Tel.93 302 61 62 Fax 93 301 96 94 cIe: entorn@fonocom.es

el monogràl'iC El llop i la mare de la caputxeta

Vicenç Molina Oliver Professor d'Ètica Empresarial

Ja no serveix de res. I el que més compta és el

dolor de les víctimes, dels seus amics, dels seus companys, dels seus parents. De tota la bona gent que hi podia haver entre els que han estat assassi­nats a Nova York. De tots els passatgers dels avions estave­llats ... El que segueix és, evi­dentment, injust i frívol , perquè tots els morts ho han estat de la mateixa manera, injusta, amb un patiment que és intercanviable i del qual mai no podrem ni fer-nos una lleu ge­ríssima idea. Però en la nostra memòria emocional i en el més profund de les vís­ceres , potser irracionalment, no pot re­presentar el mateix el Manhattan de la gran barreja universal i cosmopolita, el Manhattan de Woody Alien, que el Pentàgon dels caps de l'estat major de l'exèrcit més poderós del món, de la doc­trina de la "seguretat nacional" ---{jefensa dels cops militars per mantenir l'equilibri geoestratègic de la guerra freda-, aplica­da, també, un altre onze de setembre, el de 1973, a Xile.

Tot plegat, és prou fotut. Perquè ells podien no saber-ho. Però no el seu go­vern , ni els serveis d'espionatge o d''' in­tel·ligència" (aquest sí que és un veritable oximoron, una absoluta i completa con­tradicció en els termes), ni les institucions polítiques i financeres internacionals. Estaven avisats.

Hi ha massa crispació , massa 2' A patiment, massa marginació, "1 massa humiliació acumulats en moltes de les societats "perifèri- 9 ques", és a dir, menys represen-tades en els grans centres de poder o menys identificades amb la imatge que es ven com a model preferent per part del complex finance ro-mediàtic de la comunicació. Que això sigui més evident avui és , també, un factor la complexitat del qual ha

anat desenvolupant-se seguint el ritme de la globalització.

O és que potser no ho intuien? El món global no és tan sols un marc més apte per fer més negocis més de pressa i amb més llocs, sinó que també és un marc més apte per comunicar entre si les xarxes mafioses i criminals de qualsevol mena i perquè aquestes puguin accedir a més informació i a més sofisticació tec­nològica. I perquè les indústries militars hi continuïn fent l'agost.

Tot això -s'havia dit-, cal regular-ho. I calia fer-ho abans, procedint a intentar dotar aquest món-hipermercat d'una es­tructura jurídica i política comuna, de­mocràtica, dotada de recursos i amb ca­pacitat de coacció. Des d'aquestes pàgines, n'hem parlat massa vegades. En el món occidental hi ha hagut propos­tes concretes prou serioses i amb prou legitimitat acadèmica i política. Ara, aquest mateix estiu , per fi les ha recollit

10

en Jospin ... Com era d·esperar. Els al­tres, ni cas. I és a ells, a qui , malgrat les nostres profundes diferències ideològi­ques - o potser vitals i temperamentals­va dirigit el missatge:

contra els seus millors defensors. Cada dia serà més urgent posar-hi fre. exercir control , garantir, així, la ll ibertat de la immensa majoria i. al mateix temps, fi-

nançar, amb les ta­el món no serà mai un lloc del tot segur, però pot ser-ho molt més si s'establei xen uns mínims mecanis­mes internacionals de

Els dirigents dels terroristes se n'han aprofitat moltíssim

de la desregulació

xes corresponents, el desenvolupament de les zones més endarrerides i el nou marc de relacions comercials. Es trac-

dels mercats financers

control i d'ordena-ment racional que facin possible una mí­nima redistribució de la qualitat de vida, uns mínims de justícia en les relacions in­ternacionals , per dessota dels quals nin­gú no pot ni ha de ser tractat. Pensem que, per exemple, tot i que hi pugu i haver dubtes seriosos sobre la identitat última dels terroristes, no n'hi ha cap sobre el fet que els seus dirigents se n'han aprofi­tat rnoltíssim de la desregulació dels mer­cats financers. Han pogut obtenir, com sembla. sucosos beneficis especulant a les borses europees , sobretot, amb va ­lors de companyies com les de trans­ports aeris , assegurances, gran distri­bució comercial i articles de luxe. D'aquesta capacitat d'ob-tenció ràpida de beneficis, a molt cu rt te rmini , sense cap pista, sense cap seguiment, en surt la possibilitat, entre d'al tres , de comptar amb prou capacitat financera per fer front a les despeses del que suposa un atac tan tèc­nicament organitzat com el que han pati t els Estats Units. Els qui ho han fet no pertanyen als rengles de la desesperació econòmica i social, és clar, però es justifi­quen en el seu nom, a més de fer servir el recurs a l'anti­semitisme tradicional. Els moviments de capital espe­culatiu a cu rt termini en els mercats mundials, doncs , s'han pogut, també, girar

ta ria, aixi , de redu ir l'espai de la desesperació, de tancar la porta al fanatisme suïcida, de deixar so l el fonamentalisme patològic ..

Però de fonamentalismes patològics no n'hi ha només un. Pensem que, des de l'altre cantó, s'han fet declaracions en nom, obertament, d'una divinitat sota els auspicis de la qual hi havia els bons, l, els dolents, només eren els alt res. Això, des de la catedral de Washington i per pa rt , no pas d'un consell d'ulemes islà­mics, sinó del president d'una república nominalment no confessional.

L'humanisme laic no pot fe r altra cosa que rebutjar tots els fonamentalis­mes, siguin els que siguin i vinguin d'on vinguin, des de la llibertat acti-

va de consciència, des del res­pecte a l'autonomia indivi­dual de les persones, des del rebuig a tot allò que vol allunyar-nos i fer-nos ene­mics, perquè no puguem mai

construir un futur més ll iure i solidari. Però si tenim molt clar que, amb els fanàtics de l'integris­me terrorista i suïcida no hi pot haver cap entesa ni cap transacció possible, si podem intentar continuar en la lluita

per la persuasió i la racional itat que, almenys instrumentalment. és encara factible en el nostre ra­có de món. La laïci tat és una de les vies de comprensió de l'altre , de potenciació de l'apropament,

sense pretensions hegemòni-

ques ni complexos de cap tipus, envers aquell s que són diferents. Contribuir a la laïcització dels sistemes democràtics serà, també, indissociable de treballar per la pau. I a nosaltres

Amb el llop, no hi ha res a fe r. Ens n'hem de defensar. És el culpable d'aquesta història. Amb l'àvia de la Caputxeta, tampoc no hi podem fer res,

perquè, dissortada­mateixos, en el si de les nostres societats occidentals, és on podem dirigi r les més grans ex igèn­cies. La democràcia

Contribuir a la laïcització ment, ja se l'han cruspida. A la Caputxeta, encara podem salvar-la. Però ella no té prou auto­nomia moral, ni prou

dels sistemes democràtics serà, també, indissociable de

treballar per la pau

no es podrà defen-sar només amb reacció contra les agres­sions, sinó que li caldrà aprofundir en la seva pròpia capacitat de conscienciació. I això no es pot fer a base de creences dogmàtiques o de fes imposades.

No perdrem el temps parlant amb cap dels taliban, de cap lloc , però sí farem el possible perquè no tinguin audiència. Per què l'espai de la convivència racional s'estengui unive rsalment. I, per això, la laïcitat i la justícia econòmica i social ens resulten imprescindibles.

informació, ni capaci­tat per prendre decisions, ni cap mena de possib ili ta t de descobrir un camí alterna­tiu per travessar el bosc. Però la seva mare sí que en té. Ella ha de saber que, si no es canvia la ruta, al fina l sempre hi haurà el llop:

• - Ahl No és que sigui cap conte: el llop són els te rroristes; l'àvia, les vícti­mes; la caputxeta , el conjunt de la pobla­ció civi l; la mare, els poders dotats de ca­pacitat d'accés a tota la informació \

24 11

12

el monogràfiC Els occidentals vistos pels àrabs

Jordi Serrano Blanquer. Director d'espai de ll iberta T

Aqu estes reflexions les he fe­tes a partir de la lectura del llibre Les croades vistes pels àrabs d'Amin Maalouf. És sorprenenl el desconeixement que tenim d'un poble que viu tan a prop i del qual , en molts casos, en som deutors. Per exemple, la Catalunya nova, el territori que va des del Llobregat fins al Montsià, és el que ara és per l'empremta de la cu ltura àrab.

Vivim d'esquena al sud del Mediterrani quan segurament per la nos­tra història hi tenim molta més relació que amb molts altres universos culturals que ens són imposats.

Mireu els frani' Vegeu amb quin acarnissament lluiten per la seva religió, mentre que nosaltres, els musulmans, no mostrem cap afany de fer la guerra santa.

Saladí

Els relats sobre les atrocitats que cometen els croats són in­comptables. Els àrabs parlen de mi lers de persones passades per l'espasa, dones violades,

caps tallats i milers de presoners conver­tits en esclaus i fins i tot casos d'antro­pofàgia. El canibalisme dels catòlics sem-

bla que està força Sense anar més lluny assistim a l'arribada de molts magribins als nostres pobles i ciutats

Vivim d'esquena documentat. Quan per fi els croats arriben a Jerusalem expu lsen de l'esg lésia del Sant Sepulcre tots els sacerdots de ritus orientals: grecs, geor-

al sud del Mediterrani

i resulta que no sabem res de la seva cultura ni de la seva mentali tat.

quan segurament per la nostra història hi tenim molta relació

Maalouf ens explica l'altre po l de la història que ens han en­senyat. D'una forma desapassionada i equi librada va relatant punt per punt el primer encontre entre la cultura occiden­tal catòlica i la seva realitat cultural. Ens situem a principis del segon mil ·lenni quan un grup de croats arriben als territo­ris de l'est del mediterrani. El s musu l­mans se sorprenen del lanatisme dels catòlics:

gians, armenis, coptes i siri s. Fins aleshores oficiaven junts, una trad ició que tots els conqueridors havien respectat. Pot semblar una història que ens queda lluny. No és cert. Sabem de molts catalans que van anar a les croa­des, segurament i per aquesta raó ens apareix com un fantasma un tal "al Cerdani", el comte de Cerdanya. O Don Pelayo que apareix davant d'ell s com un tite lla patètic.

Maaluf, però, no estalvia arguments i evidències dels propis errors. Per exem­ple ens explica que al segle XI es funda una secta anomenada dels "assassins". És un grup de fonamentalistes - com en

La creació de l'Estat d'Israel és assu­mit com l'establiment d'un estat croat. Els diferents conflictes que s'han succeït son copsats com la continuació de les croa­des. El llibre acaba així: "I no podem

di riem ara- que lluiten sota els efectes del haixix, d'on els ve el nom de "haixixiun o "haixaixín", per deformació "as-

Els habitants de la terra dubtar que la ruptu­ra entre aquests dos móns data de les croades, senti­des pels àrabs, en­cara avui, com una violació".

es divideixen en dos, Els que tenen cervell i no religió,

I els que tenen religió però gens de cervell

sassins". Lluiten fins a la mort ja que creuen que morir en la guerra santa els condueix directament al paradis . No és gens estrany que ne­cessitin drogar-se!

Els àrabs veuen els occidentals amb cu riositat i sorpresa. Els consideren com a "bàrbars", fanàtics i bruts. A més els desconcerta l'atreviment d'un món enda­rreri t des del punt de vista científic , tècnic o de la medicina. De fet el coneixement de la civilització grega es transmet a l'Europa Occidental a través dels traduc­tors àrabs.

Totes les cultu res separen i uneixen alhora. El moviment laic i progressista podria adoptar com a pròpia la següent joia del pensament il·lustrat àrab del seg le XI. És d'un poeta cec i lIiurepensador, una de les més grans figures de la literatura àrab, Ala al Maari , mort l'any 1057.

Els habitants de la terra es divideixen en dos, els que tenen cervell, i no reli­gió, i els que tenen religió, però gens de cervell •

•

24 13

e 1\" 11,' 1Il'

Mast:er en Comunicació Empresarial * El master proporciona la formació cspecifica indispensable per al

desenvolupament com a tècnic en comunicac ió per Iai dc dirigir la comunicació empresa rial interna i externa . També permet exercir de productor en un f11i~à o desenvolupar l'exerc ici professional cn un gabinet de comunicació.

* Durada : 300 hores, cie gener a juliol de 2002.

Quadre clocent : Vicenç Bosch. diplomat per ESA DE i conSl/ttor de marketing. Andrês Caseio , llicenciat en Psicologia i tècnic en comunicacib. Antania del Cerro, catedràTic de PSIcologia . Angel Cortel , periodista I director de Noticias.com (Pana I in/ercam). Josep Cun/' periodista Ricardo Fern;jndez Deu , llicenciat en Drell periodista. Teresa Gimpera, acr.riul especial/sra en protocol social. Dardo G6mez . periodista i editor. Ex director de T ete Express. Francisca López , diplomat per ESADE i ex gerent de La Vanguardia . Javier López Schmid, tècnic diplomat en Relacions Públiques Pepe Rodríguez , periodista i escriptor. Olga Roger, periodista especialislii en cornunic8C/ó mcdiambiemal Car/os Ronda, consullOr de formació. Especialista en comunicacia no ver1JAf. Si/via Suarez , filòloga i consullOra de formació. Enrique Valverde. advocat det grup Z.

* Preu : 2.315 euros.

Inf'ormació i inscripcions:

Escola Università ria d 'Estudis Empresari a ls. Area de Tercer Cicle . Av . Oia9011a1696. l a planla. desp. 119 08034 Barcelona Tel. 93 402 1992 / 93 4021993 Fax 93 403 59 06 e-mail :3cicle@ernp .d2 ub.es hltp://www .ub .es/empresarials

t ... ..¡A t "."h,I .. OI ~ J \ .t ... \ .• h"('C("o'/'''4h

el monogràfiC Moros i cristians o xoc de paradigmes

Josep Sellarès. President de l''MLP

Quan Galileu es va atrevir a afirmar que la Terra girava al voltant del Sol el poder absolut de l'Església li va caure a sobre, perquè havia raonat, obseNat i arribat a conclusions consis­tents que rebatien el discurs ofi ­cial , havia contradit el poder absolut. AI llarg dels següents tres-cents anys, Darwin, Lavoisier, Newton, Pasteur, Cerdà, Monturiol i molts altres homes i dones, van demostrar sense possibilitat de negació que el món era com era i no com els interpreta­dors de la Biblia deien, i que en el fons els sacerdots eren éssers humans iguals als altres.

Fa temps que l'altra gran religió del llibre, la musulmana, havia d'iniciar el mateix procés. El Baas sirià i l'iraquià, dos partits laics en el poder des de fa dèca­des, la revo lució d'en Kemal Ata Turc a Turquia o d'en Nasser a Egipte, són esforços per seguir aquesta via de modernitat i occi­dentalització. Aquests esforços , que es van produir precisament a països sense petroli , es van frustrar per acció o ornissió de

les grans potències europees i sobretot, els darrers cinquanta-cinc anys, d'Estats Units, en la seva llarga guerra freda con­tra la Unió Soviètica. Són països on, mal-

grat la repressió per Per arribar a la

victòria, va caldre inventar noves insti­tucions que prote­gissin aquesta nova manera de viure la realitat, Stuart Mill , Rousseau i molts

Sense projecte polític de futur, els integristes comencen

tapar les esquerdes que en els estats va produir el fracàs de les polítiques de mo­dernització, els intel·lectuals encara reclamen la seva reli-

a guanyar adeptes perquè van demostrar la seva eficàcia per aturar l'agressió

altres van pensar i llu itar perquè els ho­mes arribessin a governar-se a si matei­xos com a iguals i no com a súbdits d'un déu llunyà.

Aquesta victòria es produeix perquè els occidentals traslladem al debat públic les nostres il ·lusions i frustracions, mentre adorem cada cop més al déu que ens sembla i marginem unes esglésies que viuen fora de la realitat.

gió com un fet posi­tiu . A partir de la religió volen construir una societat tolerant i oberta , en la tradi­ció dels grans cientifics i filòsofs medie­vals , i, alhora dels corrents polítics més moderns.

Sense projecte polít ic de futur, els in­tegri stes comencen a guanyar adeptes perquè, per una sèrie d'afortunades cir­cumstàncies històriques, van demostrar la seva eficàcia per aturar l'agressió exte-

24 15

16

rior. El triomf del mov iment shiíta a l'Iran , l'assassinat del successor d'en Nasser a mans dels Germans Musulmans i, sobre­tot , la victòria dels Taliban contra l'Imperi soviètic, van generar un

món, avui s'ha reciclat en venjança con­tra el món occidental. I és que els musul­mans com els cri stians han renunciat massivament a estendre la seva religió

fora de les seves comu­Calen mesures nitats "naturals".

que passen per laïcitzar encara més els estats

Malgrat això la realitat continua empentant, i si tenim en compte que la

discurs polític molt atrac­tiu i practic . Pràctic per­què recupera el dogma re li giós com a discurs polític central de la so- europeus tolerància religiosa va

demanar segles de gue­cietat, legitima estructu-res de poder i de gestió alternatives da­vant d'uns estats sotmesos pel caos i les crisis .

A més aquest dogma permet un retorn a la comunitat dels creients i a la recupe­ració de sistemes de solidaritat paraesta­tal davant la malaltia o la pobresa. Potencia el retorn a la familia trad icional com a font de sol idaritat i de protecció de la dona, alhora que l'exclou del mercat laboral en moments d'una crisi econòmica espantosa.

Les contrad iccions amb els països musulmans que van provocar la crisi de l petroli de 1973 continuen presents. Els problemes són els mateixos, només que de la podridura de la si tuació n'ha sort it Ossam a Bin Laden i, sobretot, els seus segu idors que són engin ­yers , metges o mestres que viuen en primera línia la contradicció entre el ll iure pensament científic implícit en la seva formació i els ulemes dogmàtics que són l'única res­posta als problemes dels seus països.

Una altra mostra de l'enor­me contradicció que viuen aquests països és el mateix Jihad: si originariament era la plasmació de l'esforç de difusió de l'Islam a tot el

rres de re ligió (e ls EUA van ser el primer país en no restringir els drets civils per motius religiosos) , en empentar-los cap a l'abisme d'un infern com el que nosaltres ja vam passar (els casos d'Egipte - Ger­mans Musu lmans- o Algèria - FIS- en són un exemple) han reaccionat amb la solució més fàcil , culpant l'enemic extern.

Calen doncs en primer lloc solucions militars que aturin el perill , perquè preci­sament pel seu component de moderni ­tat, aquest moviment no és un grup de pagesos que s'ha aixecat, sinó una orga­nització altament sofisticada i molt ben

disciplinada que sap on picar per fer el màxim mal possible. Després, però, ca ldran solucions

polít iques que ajudin a reiniciar el procés de modernització arribant si cal a un Pla Marshall on l'ajut eco­

nòmic tingui una cobertu ra politica solvent com integrar Turqu ia a la UE, acords polítics i comercials amb Egipte, Algèria o Síria que els permetin reprendre el procés de canvi. Mesures que passen també per laïcitzar encara més els estats europeus i convertir-l os

en estats on els ciutadans, siguin de la tradició religiosa que sigu in, puguin viure en llibertat , igual tat i fraternitat \

el monogl'àfiC

Nacions Unides i la justícia infinita

Santiago Castellà Professor de la Universitat Rovira i Vi rgili

Si s'usa la raó és fàci l con­cloure que no existeix una Justícia Infinita per molt que in­sisteixin els poetes chusqueros de la CIA, i que qualsevol adjec­tivació del terme justícia és en si mateixa perillosa. Per als post­il ·lustrats la justícia no deixa de ser mai una utopia, intentem que les nostres accions i les de les nostres institucions s'aproxi­min al màxim a l'ideal de justí­cia, però sabem que mai po-drem afirmar amb total seguretat que una acció és totalment justa. Entre altres co­ses perquè no existeix una teoria de la justícia universalment acceptable i com­partida, i decidir en cada moment al lò que és just o injust depèn massa del co­lor del vidre amb què

atenent a allò que estableix el dret o atenent a l'equitat (ex ae­quo et bono) . El dret com a dis­curs polític , com a discurs del poder, s'ha vist aureolat, en les societats il ·lustrades no taliba­nes, per un vast conjunt de re­gies procedimentals i processals que garanteixen la seva oportu­nitat i neutralitat; el respecte d'a­questes regles s'ha configurat com el mètode més idoni per aproximar-se a l'ideal de justí­

cia. Com sabem que el judici sobre una acció no pot fer-se en termes de justícia pura o absoluta, i que qualsevol pretensió d'aconseguir la Justícia amb majúscules és una quimera, pensem que la millor for­ma d'aproximar-nos a aquest inaprensi-

es miri . Per això és preferible no adjecti­var la paraula justícia ni abusar massa de les majúscules en es­criure-la, perquè en última instància el que és declarat just o in-

És important

ble ideal és mitjançant la utilització de proce­diments neutrals i equitatius, prèviament determinats i cognos­cibles i dotats de les dosis de legitimitat su­ficients. Per això és

que davant els brutals atemptats terroristes,

la resposta del món no sigui la d'iniciar una croada

just per les nostres institucions profanes no és més que allò que s'ajusta o no al dret vigent, i com sabem el dret no deixa de ser un discurs del poder establert.

Se sap que la coincidència entre dret i justícia és al menys fortuïta i casual -que no causal- , fins al punt que es distingeix entre la possibilitat de jutjar les conductes

important que davant els brutals atemptats terroristes de 1'11 de setembre als Estats Units d'Amèrica, la resposta del món civi litzat no sigui la d'i­niciar una croada per imposar la justícia infinita, ni en nom de les víctimes ni en nom de suposades llibertats perpètues.

Només des del respecte escrupolós als procediments previstos i lliurement

24 17

• '; Il" , " BI ~

Ciutat amable

Sabadell Ciutat de convivència

Ciutat competitiva

Ciutot del coneixement

Ciutat de diàleg i participació

Ajuntament IXI de Sabadell

acordats, només des det dret com a dis­cu rs d'un poder que s'autolimita, tindran legitimitat les respostes contra el terroris­me, En l'escenari internacional , igual que en l'intern, la lluita contra el terrorisme - i contra qualsevol forma de delinqüència­només té eficàcia si es fa des del dret, i no al marge i/o contra el dret: és la di­ferència entre la

ses per actuar contra els mateixos, Una norma bàsica, fonamental i estructural del dret internacional contemporani és la prohibició de recórrer a la força armada, i aquesta norma absoluta només preveu dues excepcions: la legitima defensa o quan el Consell de Seguretat de les Nacions Unides decideix actuar contra el

violador del dret. venjança del justi­cier i l'exercici del poder sancionador (aplicador de san­cions) d'un Estat de dret. El que és just ,

Un Tribunal Penal Internacional La legítima defensa és una excepció a la prohibició de l'ús de la força armada que es justifica per

seria la instància idònia per jutjar i condemnar

el terrorisme internacional

sigui finit o infinit, dependrà de moltes va­riables perquè ens posem d'acord, però sí que podem saber allò que és jurídic i allò que no ho és, El món de les rela­cions internacionals no pot ser una selva on imperi la llei del més fort, ni tan sols si el dret és deficient, si té grans llacunes, o si no hi ha instruccions suficients per ga­rantir la seva aplicació eficaç .. , potser ara els toqui entonar el mea culpa als estats que tradicionalment s'han oposat a una institucionalització i presència més grans del dret internacional.

En tot cas, la teoria que ara els Estats Units tenen barra lliure per imposar la se­va justícia infinita contra qui vulguin i on vulguin no té cabuda en l'actual ordena­ment internacional. Com en tot Estat de dret el que han de fer és determinar qui són ets autors, jutjar-los amb totes les ga­ranties juridiques - que fins i tot els crimi­nals es mereixen- i condemnar-los amb tot el rigor de la llei . Si es demostra, com tot ho sembta indicar que la responsabili­tat de la matança és de Bin Laden i els seus sequaços, i es descarta amb això que l'atribució del crim pugui fer-se a un estat, qualsevol acció destinada a detenir per jutjar els criminats ha de ser feta per les autoritats del territori on aquests s'amaguen o amb el consentiment d'aquestes autoritats, Si Afganistan es nega a detenir i a extradir als terroristes, cap estat pot unilateratment, al seu compte i risc, viotar les fronteres afgane-

la seva necessitat , immediatesa i proporcionalitat: mentre du­ra un atac es pot usar la força necessària per evitar-lo, Efectuat l'atac ha d'actuar el dret. Anar a buscar el detinqüent i fer jus­tícia pel seu compte és reinventar la ven­jança, ja no hi ha lloc per a la legítima de­fensa perquè l'atac ja s'ha produït , ja no hi ha ni immediatesa, ni necessitat , La Societat Internacional en prohibir l'ús de la força era conscient que alguns estats rebels podien atacar els seus béns fona­mentals i que només amb la possibilitat d'un ús racional de la força armada era possible dissuadir-los i sancionar-los, per això va decidir que l'exclusivitat de la força, el monopoli de la violència, esti­gués en mans del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, òrgan que només pot decidir util itzar la força si així ho con­senten els cinc membres permanents -EUA, Rússia , Xina , Gran Bretanya i França, Si l'Afganistan persisteix en la se­va negativa d'extradir els criminals, el Consell de Seguretat pot decidir sancio­nar-lo, fins i tot autoritzar que els estats utititzin la força armada per obligar-lo a complir amb les seves obligacions, Però aquesta decisió no pot prendre-la per si sol un estat o un grup d'estats,

Una negativa dels Estats Units al fet que ta decisió d'actuar contra l'Afganistan -en tant que dóna refugi als terroristes­es prengui en el si del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, actuant des de l'OTAN unilateralment com es va

24 19

20

fer quan va decidir atacar Sèrbia en el marc del conflicte de Kosovo, debilita en ­cara més els ja de per si dèbils mecanis­mes d'aplicació del dret internacional , a favor de la llei del més fort . Però, recor­dant el Leviatàn de Hobbes, Estats Units és el més fort quan està despert, però dormit no és immune als Bin Laden del món ... El dret li ensenya un camí més se­gur: el d'un Tribunal Penal Internacional

que intenta né ixer sense el seu recolza­ment i que seria la instància idònia per jutjar i condemnar el terrorisme interna­ciona l, o unes Nacions Unides ofegades per la negativa americana a fer efectives els seus deutes pressupostaris i que són la instància idònia perquè les actuacions contra els estats rebels no siguin la ven­jança de justiciers solitaris infinits sinó l'aplicació equitativa del dret •

•

ci monogl'à fiC Enfront del terrorisme: guerra o democràcia?

Tono Albareda. President de Cooperacció

Després dels terribles actes terroristes de 1'11 de Setembre i de les reaccions dels EUA, s'han posat de manifest algunes característiques del món que abans no apareixen com a tan evidents.

El món àrab no està globalit­zat, els instruments de control polític i econòmic, des de Marroc a Pakistan, són diferents als occidentals. Aquesta és una afirmació arriscada que s'ha plantejat poc aquests dies i val­dria la pena discutir en profunditat.

Els EUA no són invulnerables i per tant no poden mantenir la posició d'aïlla­ment que defensava últimament i que te­nia un ampli suport en la consciència de la seva població.

tecnologies. Els EUA han creat , en funció d'interessos durant la guerra freda, criatures que ata­caven els seus enemics però que, com passa sempre, desprès tenen vida pròpia i ara atempten contra els seus propis interessos. El que sí era evident, com amí­nim a Europa, és que el terroris­me és difícil d'eradicar i molt més si té suport entre un sector de la població. Els esforços dels EUA per cons­

truir una aliança que aplegui països àrabs i musulmans xoca amb el senti­ment antiamericà d'amplis sectors de la població. Sentiments que s'han generat durant molts anys pel conflicte entre

L'Aràbia Saudí , a més de tenir unes estructures polit ico­religioses profunda­ment antidemocràti-ques, ha estat potenciant i fi­

Arabia Saudí ha estat potenciant i finançant

organitzacions religioses que expressen la concepció

més integrista del món islàmic

Israel i els palestins, el bloqueig d'Iraq amb conseqüències desastroses per la seva població, la po­bresa i el manten i­ment o imposició de dictadures. Que Bin

nançant organitzacions religioses, politi­ques i caritatives que expressen la con­cepció més integrista del món islàmic.

Hi havia una crisi econòmica que afectava especialment els EUA i Japó, però també Europa, sense que hi hagués criteris clars de com superar-la i que afectava els motors del desenvolupament dels últims anys, especialment les noves

Laden passi a ser considerat un heroi per part de sectors importants de la població a nombrosos països, especialment a Pakistan i els territoris palèstins, demos­tra que, en aquest cas, el terrorisme té un ampli suport. Si els herois es conver­teixen en màrtirs, el suport a través de manifestacions es pot convertir en quel­com de més actiu.

24 21

I

a ANS

Amb el canvi d'enemic, els EUA can­vien també el suport a les seves "c riatu­res", entre els nous aliats importants apa­reixen el govern de Pakistan i Putin , cap del dos s'ha destacat precisament pel respecte als drets humans i la defensa dels interessos dels

posar sempre per davant la defensa es­tricta dels Drets Humans i que la defensa d'uns drets no pot realitzar-se a canvi de sacrificar-ne uns altres. La lluita contra el terrorisme, segons el criteri de les nos­tres autoritats (internacionals i nacionals)

s'ha de realitzar res­seus ciutadans. En el cas de Rússia, la guerra de Txetxènia i anteriorment el su­port a Milosevic han ajudat a radicalitzar postures en el món

En la mesura que defensem els Drets humans i condemnen

tringint les llibertats. Un dels punts més dèbils de l'aliança que preconitzen els EUA és la situació dels territoris pales­tins . Com hem de

les seves violacions, podrem dir que la nostra posició és conseqüent

àrab. En el cas de Pakistan, la presa del poder a l'Afganistan per part dels tali­bans, no es pot separar del suport que el govern de Pakistan els va donar. En transformar-los ara en aliats principals en aquest conf licte , els EUA no solament de­mostren que la defensa de la democràcia no és precisament un dels seus objectius prioritaris , sinó que creen les condicions perquè aquests governs es considerin amb carta blanca per actuar en el si del seu territori, amb les conseqüències que això pot tenir de cara al futur.

La repugnància que el règim dels tali­bans, amb l'escandalosa violació dels drets humans especialment amb les do­nes, causa a tots els demòcrates, és un element distorsionador en l'actual situa­ció. Si la intervenció serveix per canviar aquesta situació pensem que alguna co­sa s'haurà guanyat. Davant d'aquesta idea, no podem ob lidar la necessitat de

qualificar l'actuació del govern israelita que té al front un criminal de guerra reco­negut i un ministre d'exteriors considerat demòcrata i partidari de la pau? Els "as­sassinats selectius" de dirigents palestins estan més justificats que l'assassinat d'un exministre israelita? Hem d'utilitzar la pa­raula terrorisme solament quan atempta contra el sistema occidental? L'actuació del govern israelita solament mereix el qualificatiu de terrorisme d'estat.

Solament si utilitzem la mateixa mesu­ra per qualificar les actituds violentes , tant si provenen del mon àrab com de l'occidental, tindrem la capacitat moral de defensar el nostre sistema democràtic com a superior als altres. Solament en la mesura en què defensem els Drets Humans i condemnem les seves viola­cions amb la mateixa energia, vinguin d'on vingu in, podrem dir que la nostra po­sició és conseqüent •

•

24 23

24

la IlI'àcticA

La ciutat, la història i la cultura

Jordi Serrano Director d'Espai de Llibertat

Es tracta d'un procés de des­coberta de la ciutat des del punt de vista de la història i la cu ltu­ra. L'objectiu és veure com s'arriba a la llibertat i a la de­mocràcia, quins són els mo­ments històrics més significatius, quins personatges hi han inter­vingut i quins llocs concrets han viscut aquells esdeveniments.

Per ta l de fer aquesta desco­berta cal seguir la metodologia següent:

- Buscar bibliografia de la història del po­ble o ciutat. Es pot recórrer a algú que se'l conegui bé, que sigu i histori ador o anar a l'arx iu i/o al museu local.

- Un cop es tenen dos o tres llibres con­vé que alguna persona us assessori quin és el millor.

- Llegir el llibre seleccionat, fe r-ne un curt resum.

- Fer un guió de les etapes històriques, per tal de seleccionar els llocs d'interès, els ed ificis més significatius (cal apun­tar la data de construcció) i els perso­natges més importants (cal apuntar quins són els personatges d'esquerres a cada època (no en trobareu en totes). Un exemple de guió:

A. Jaciments prehistòrics. (Al s museus locals normalment hi ha algunes peces, mirar d'on provenen). B. Ibers i romans .

C. Restes de l'etapa de presèn­cia musulmana a Catalunya. Sobretot de la meitat de Catalunya cap al sud. D. Època medieva l. Es tracta de tenir clar quina era l'estructu ra del casc antic de la població i localitzar les petges. Veure si trobeu referències als remences i bandolers. Organització del po­ble: paers, batlles, prohoms. E. Època moderna. Referències a la guerra de Successió

(1714). Edificis , etc. Organització muni­cipal: alcaldes i regidors. F. Època Contemporània. De 1808 fins a l'actuali tat. 1808-1812 La Constitució de Cadis . 1835 La revolució liberal 1868-1874 El Sexeni Revoluciona ri . La I República. 1909 La Setmana Tràg ica. 1931 La 11 Repúb lica 1936-1939 La Guerra Civil La postguerra 1950- 1970 Les immigracions La lluita per la democràcia . La democràcia.

- Establi r un itinerari o ruta per la ciutat o poble Per començar, recomanem que trieu

un lloc des d'on hi hagi una certa panoràmica de la ciutat o del poble. Així els nens i nenes podran ten ir una visió global.

La ruta s'ha de construir amb un cert ordre cronològic des del període més an­tic fins a l'actualitat, i escollir els llocs més significatius. A cada punt d'interès, a banda de l'edifici de referència , es podrà explicar un personatge i un moment històric concret. Evidentment, l'explicació haurà de variar segons l'edat del grup.

Però el recorregut pot ser més o menys el mateix. No caldrà que la gent prengui notes.

Si alguna persona o algun grup vol dur a terme al seu poble o ciutat aquesta activitat, estaré encantat de poder-vos assessorar (te1. 934 125928. fax.933 170 661 . ffg @laic .org) •

• 24

25

DISFRUTA LA DIV3RSITAT Terrassa és U na !Jran ciutat. Una ciu tat gran 011 VIYlm moltes personcs Persones de dl'erents ra ces, edats, cultures, Op1l11011S,

sentlnHlll ts Pllr sunus que pensem, actuem I sentim de maneres dllul ents H(JIIles, dUllus, nil ants, Denl gra n, gent jove, persones amb

més o menys recursos I Hmllldl!nlogHls diverses Tales IUnleS YI",lm I conYIVlm en aques13

Clutllt, una CUltOt Que vol sel 111111 01, Illes snhdima, I qllo vnl cont inuar trel ~ !:Intllp reClant la "" Ajuntament <~ de TOHUIISD d,vcrSltat Que II dona Vida I color Per sel una ciutat 111111 01, lcnnll cncar~ 101 un nOli m,llellll l

l'en lrevtstA Gabriel Jackson

Antoni Castells i Duran Espai de Llibertat

Gabriel Jackson és professor jubilat de la Universitat de Califòrnia. Nascut a Nova York, fa 80 anys, en fa 18 que resideix a Barcelona.

Ha escrit La República española y la Guerra Civil, Aproximación a la España del sigla XX.

Escriu per revistes, diaris i forma part de jurats de doctorat.

- Un dels temes històrics sobre el qual més s'ha escrit és sobre la Guerra civil espanyola (1936-1939 J. Entre l'abundant biblio­grafia existent sobre el tema, n'hi ha molta d'autors americans i anglesos, tu mateix n'ets un dels principals especialistes. Podries explicar-nos quins és el motiu d'aquest interès, i en par­ticular el teu? - La Guerra Civi l va començar quan jo ten ia quinze anys i ana­va a l'escola secundària. Crec que el co­mençament de la guerra i el primer pro­cés de Moscu són els fets que van iniciar la meva consciència politica. Després, quan anava a la uni -

N'he après per mi mateix. Després de la Segona Guerra, més o menys el 1950, tenia una beca fulbright a França i prepa­rava una tesi sobre Joaquin Costa. El meu interès sobre la Guerra Civil se centrava sobre­tot en les definicions i l'estudi del feixisme, de la democràcia sociali sta, de la democràcia ca­pita lista, de la falange, del stali­nisme ..

- Quins creus que són els principals pro­jectes, ideologies i in teressos que es van enfrontar a la Guerra Civil, i quina en va ser la causa principal?

- És la guerra més versi tat i durant la Segona Guerra Mundial, no tenia mol­ta relació amb Espanya. Però quan vaig pensar en fer el doctorat hi havia cen-

La Guerra Civil espanyola és la més ideològica

que hi ha hagut al segle XX, comparable a

ideològ ica que hi ha hagut al segle XX , comparable a la Revolució Francesa, pel que fa a la gamma d'interessos enfron­tats. Precisament al la Revolució francesa

tenars de tesis docto-rals sobre temes francesos o alemanys ; sobre Espanya no hi havia molta cosa. M'interessaven els idiomes. Jo sabia francès i alemany, però no espanyol.

numero 11 5 de la re­vista Claves de Razón Pràctica, hi su rt un art icle meu que parla de les dife rents mo­ti vac ions de carlistes, franquistes, falan­gistes, socialistes, anarquistes, etc.

24 27

28

- Si la República s'hagués pogut desen­volupar normalment, sense la insurrecció d'una part dels militars, creus que s'hau­rien produït importants transformacions econòmiques i socials? - La pregunta és tan irreal ... És interes­sant preguntar-se si la història hagués estat diferent si la República hagués so­breviscut. No hi havia possibilitat de guanyar la guerra, però hi havia un exèr­cit republicà fins al març del 1939. Si la Repúb lica hagués pogut sobreviure -com era l'esperança de Negrín i els seus- fins al començament de la Segona Guerra Mundial , en aquest cas, crec que és força realista dir que la república es­panyola hagués rebut ajuda de les de­mocràcies, com el maquis francès o el maquis italià. En aquest sentit haurien evitat la llarga dictadura de Franco.

- Això enllaça amb l'altra pregunta que volia fer-te. La intervenció estrangera a la Guerra Civil va ser clarament a favor de l'aixecament militar i en contra de la República, règim legítim i democràtic? - Sí, el procés i la quantitat de l'ajuda de Hittler i Mussolini ha dictaminat el resul­tat de la guerra.

- És molt clar per què Alemanya, Itàlia o Portugal van ajudar els in ­surrectes, però per a molta gent no ho és tant per què les de­mocràcies occidentals (Estats Units, Anglaterra, França) no van ajudar la República -fins i tot Anglaterra i els EUA d'una manera o d'una altra van ajudar més els sublevats que la República. Per quin motiu? - Hi ha un llibre importantís­sim per a la història nord­americana, que es diu La neutralitat malèvola, és una recopilació d'informes - mili­tars, consulars, etc.- dels anglesos a Espanya i

Amèrica Llatina, a partir de 1917; és a dir a parti r de l'inici de la Revolució Ru ssa. En tots aquests informes es veu com sempre hi ha el prejudici respecte a qual­sevol brot de moviment progressista a Espanya, Portuga l o Amèrica Llatina, que s'interpreta immediatament com la mà de Moscú. És gairebé un acud it quan parlen d'Azaña, l'any 1931, com un titella dels comunistes, i com amb aquesta acti­tud s'entén que mai han valorat la República com un govern democràtic le­gítim.

- L'actitud d 'aquests paisos no els va perjudicar més tard, de cara a la Segona Guerra Mundial? No s'hagués pogut atu­rar o frenar el nazi-feixisme, si se'ls Ila­guessin parat els peus a Espanya? Vull dir que després Londres fou bombardeja­da, França va ser ocupada .. - A França se sabia molt bé el que pas­sava a Espanya, però ten ien una por vis­ceral a la possibilitat d'una altra guerra mundial. I a més els anglesos havien do­nat avís que si França ajudava la

República , França podia ser envaïda i Anglaterra no faria res per evitar­ho. D'aquesta manera França

quedava paralitzada, no podia ajudar la República. El setembre

de1939 Hitler pren la iniciativa ell personalment, ha començat la guerra amb la invasió de Polònia, després Anglaterra i els Estats Units havien de lluitar per la seva pròpia su­pervivència.

- La realitat economica i so­cial actual a l'Estat espanyol és molt diferent de la de 1936.

ja IlO era l'any 1975, a la mort del dictador, pero, amb tot. penses que hi ha cap tret o ca­racterís tica que encara perduri de l'Espanya del 36, o de la del 75? - Crec que hi ha diversos as­

pectes que s'han de valorar: el

desenvolupament econòmic d'Espanya ja des dels últims anys de la dictadura de Franco, i més encara des de la seva mort; l'ambient de la transició amb tot l'esforç dels més conservadors d'Espanya per guanyar crèdit com a demòcrates, perquè ja hi havia la Unió Europea, i el prestigi de la democràcia, això era totalment diferent de la situació de l'any 36.

- Si considerem que la dictadura fran­quista es va imposar com a resulta t de la guerra, que va durar quaranta anys, i que ens va marcar-i

democràcia establerta, la gent ha preferit no queixar-se massa; no remoure les ai­gües innecessàriament.

- Aleshores, com valores la transició? S'hagués pogut fer d 'una altra manera ? - A grans trets, pel que fa als aspectes principals la valoro bé, però amb la gran sort que el Rei a pesar d'haver estat no­menat a dit per Franco, ell mateix ha vist la necessitat d'una monarquia democràti­ca, ha vist l'experiència de la familia de la seva dona a Grècia; en això mereix crèdit com a individu, juntament amb els seus

força- a tots els que la vam viure, creus que la seva inf/uén­cia encara avui és important?

Encara és evident que conse llers; assumeix que la monarquia no pot sobreviure si no és una monarquia democràtica. Això ha

els que són al poder -el PP­són els hereus del franquisme

- Molt important. I és un tema una mica ambigu. D'una banda crec que Espanya és ara una democràcia politica establerta i la gent té confiança en aquest fet. glo­balment. Però encara és evident que els que són al poder -el PP- són els hereus del franquisme, i no hi va haver cap purga, ningú no ha de­manat comptes dels criminals de guerra que havien governat Espanya, no hi va haver res semblant a una Comissió de la Veritat, com a Amèrica del Sud. Segurament la gent té certa reserva pel fet que mai s'han demanat responsabili­tats als franquistes.

- També hi ha, potser, l'in tent -bastant aconseguit- d'esbor-rar la memória de la guerra del 36 i de la dictadura. - Potser la paraula esborrar és una mica forta, més aviat crec que s'ha intentat donar una versió rosa del que va passar, fins i tot es qualifi-ca de modèlica la transi­ció . En tenir pau , i recu­perar drets, tenint una

fet possible una de­mocràcia parlamentària sense llu ita. Ara bé, el preu ha estat no demanar comptes als franquistes .

- El preu no sols ha estat aquest i l'am­nistia per als franquistes, sinó que a

més s'ha maltractat bastant els vençuts de la guerra.

- Si, mai han rebut pen­sions ni consideracions

com a soldats de l'exèrcit republ icà.

- Han quedat tics autorita­ris -que ara són visibles en algunes actituds del PP­de desqualificació, de cri­minalitzar els planteja­ments que no concorden amb els propis. Aixó són remares de la dictadura i de la transició? - Crec que si, però que també la democràcia ha d'acceptar que hi ha con­servadors, i que si guan­yen les eleccions tenen

dret a governar, com el partit republicà de Bush a EUA; que hi ha una alternança i que ha

24 29

30

succeït aix i, mala sort . Aqu í, durant l'èpo­ca de Felipe Gonzàlez, als socialistes els faltaven quadres preparats i havien de donar llocs de responsabilitat a gent bas­tant mediocre, i a gent com Roldàn, que

com el problema basc, tot i que no rep tanta publicitat. Pel que fa a Catalunya. he de di r que no veig molt valor en la política local cata la­na. He donat suport i en dono a Maraga ll.

ha resultat ser un bergant això ha por­tat al descrèdit de l partit socialista i, al cap i a la fi, a la victòria del pp Però en totes les democrà-

Rebre immigrants sense tractar-los de manera

racista és un repte nou

he fet co l·laboracions a Ciutadans pe l Canvi, però em sembla poca cosa. Crec que el ca­talanisme que val la pena és la llengua i la cul tura, no la política , La política és una

a Espanya i tan greu com el problema basc

cies hi ha co rrupció i, en ce rta manera, el dret més important que tenen els votants en una democràcia és expulsar els bergants quan és evident que han robat, o que simplement són in­competents. Però això no només és a Espanya, sinó també a qualsevol pais democràtic.

- Com valores la situació politica actual a l'Estat espanyol, i concretament a Catalunya. - Pel que fa a Espanya, crec que els fo­naments democràtics són estables, en aquest sentit sóc optimista. També és ce rt que - n'he parlat en diversos articles i en conferències- en el moment que Espanya ha superat la Guerra Civi l, i té una constitució que reconeix uns drets democràtics, el gran problema que no ha resolt és el problema basc, que a més ha anat augmentant amb els anys. Penso que el PP -i Aznar personalment- té aquests tics castellans i autoritaris, això no es pot canviar en un home adult, i la solució seria escollir una altra persona, com a primer ministre. D'altra banda hi ha un nou problema que gairebé no han començat a resoldre , és la immigració. Espanya mai havia estat un país receptor d'emigració. amb un al tre idioma, un altre color de pell i el que ha passat en els da­rrers anys a Almeria i altres parts d'Andalusia, és vergonyós. Això també ha succeït a Itàli a i als Estats Units, no és res especia l d'Espanya. Però rebre immi­grants sense tractar-los de manera racis­ta és un repte nou a Espanya, i tan greu

trampa. El que és important són els drets civils , una administració honesta. uns comptes honestos ... i això no té res a veure amb el nacionalisme català .

- A l'època en qué Catalunya era més progressista, el catalanisme tenia un pro­jecte social amb el qualla gent progres­sista d 'altres llocs d'Espanya se sentia identificada. Actualment al catalanisme li falta un projecte social? - Hi estic d'acord , però penso precisa­ment que els projectes socials tenen a veure amb les condicions de vida dels obrers , siguin nadius o immigrants. I in­sisteixo que no té res a veure amb el ca­talanisme com a tal. És cosa d'Europa,

- Hi ha gent que creu que el catalanisme és una manera no autoritaria d'entendre la vida, una manera d'in tegrar. - Integrar a qui?

- Catalunya sempre ha estat un pais de pas on la gent s'ha anat integrant i fins ara ha funcionat. - En això està molt millor que el Pais Basc, perquè no hi ha aquest èmtasi tan local , un patriotisme de la pet ita població , i racisme, ..

- En un altre camp. Ouè opines de la glo­balització? Ens refereixo a la globalització real, no a la que podria ser. - La globalització actual em recorda el començament del segle XIX, és a dir, un capitalisme sense contro l. En aquella

època es tractava només dels primers països industrialitzats - Anglaterra , Bèlgica i França- i van caldre dècades de lluita per aconseguir condicions so­cials, laborals i sanitàries, com ara que els nens no treba-

I d'altra banda, treballar en la línia d'atu­rar els violents. Trencant els vidres dels bancs no s'atura ni es racionalitza la glo­balització. Així no s'aconseguiran els ob­jectius del moviment.

lless in, etc. Ara és un problema similar, però a escala mun­dial. La poss ibilitat d'invertir en qualse­vol país , d'exportar

La globalització em recorda el començament del segle XIX,

és a dir, un capitalisme sense control

- Ara una pregunta personal: Què et va fer decidir de venir a viure a Barcelona ? - A Califòrnia, a la

diners per correu electrònic ... provoca que hi hagi una crisi absoluta de falta de cu ra per les condicions de vida. Els efec­tes de la globalització són avantatjosos per als inversors dels països d'Occident , però ningú sap què passa amb la vida lo­cal de la gent d'Asia , d'Africa , etc.

- Què penses dels moviments antigloba­lització? - El moviment, pel que fa a les seves for­mes ecologistes i les seves demandes de justícia social, és absolutament necessa­ri. El gran perill és que els violents puguin dominar el moviment i, en combinació amb una policia d'esti l feixista , poden de­sacreditar el moviment, o fins i tot pro­vocar un pas enrere en els propis objectius, que té unes deman­des legítimes. Cal treballar en les dues coses: enfortir els objectius i aïllar els vio­lents.

- És evident que hi ha certs nuclis violents, però no hi ha també una instru­mentalització molt forta per part del poder que els deixa fer i amb la seva in­tervenció eleva encara més el nivell de violèn­cia? - Sí, i per això con­vé insistir en les in­vestigacions de la conducta policial i exposar la veritat.

universitat , tenia molts estudiants espanyols. Quan va mo­rir Franco molts d'aquests estudiants van ocupar llocs de responsabilitat en institu­cions importants, al govern, a les univer­sitats, etc. , em sentia identificat amb aquest canvi, i volia viure'l personalment , veure què passava. Aleshores, com que no tenia responsabi litats personals als Estats Units -les meves filles eren adul­tes, feien la seva vida- vaig pensar de venir a jubilar-me aquí. Pensava en Madrid o en Barcelona, dues ciutats amb

una vida cultural que seria inte­ressant. A la universitat vivia en una població molt petita - La Jolla-, era perfecta quan les meves filles eren petites ,

però un cop descarre­gat de responsabili­tats fami liars, volia viure en una ciutat

amb concerts, ci­nema, museus, etc ... Vaig valorar que Barcelona es

troba al costat del mar. que és a prop

de França, i el feno­men català m'inte­ressava i m'interessa

intel ·lectualment i com a historiador.

- Què aconsellaries d'investigar a un jove

historiador català o es­panyol?

- D'entrada dir que per

24 31

32

primera vegada en la història d'Espanya hi ha molts historiadors valuosos aquí. No cal anar a França, Anglaterra o els Estats Units per trobar bons historiadors que investiguin la història d'Espanya. Però encara fa lten bones biblioteques. Amb la ll ibertat politica, i amb el fet que hi ha catedràtics que ara tenen 50 anys, que s'han format a Europa, i que han format bona escola aqui a Espanya, crec que el desenvolupament de la histò­ria es troba en un bon moment. El pano­rama és bo, però hi ha tantes coses

a estudiar que no podria recomanar cap tema en particu lar.

- A Catalunya havia existit un moviment laic important. Amb el franquisme aques­ta tradició es va trencar. Ouè li diries a un jo ve que en aquest moment formi part del Moviment Laic i Progressista ? - Que faci els seus projectes i les seves activitats en funció de moviments que si­guin veritablement socials. econòmics. Sobre problemes reals no sobre mitolo­gies nacionalistes •

•

la col·laboraciÓ

Què pot aportar la macroeconomia al sector no lucratiu?

Francesc Trillas Doctor en Economia

L'objectiu d'aquest article és donar a conèixer algunes refle­xions derivades dels estudis de microeconomia, que poden ser útils a les organitzacions no lu­cratives . L'anàlisi del rol de les organitzacions del sector no lucratiu en l'assignació de recu r­sos en una societat ha donat lloc en els darrers temps a al­guns interessants estudis per part d'economistes especialit­zats en organitzacions i institu-cions. Aquest creixent interès es deriva del paper cada cop més signi ficat iu que aquest tipus d'organitzacions juguen en

cions sense ànim de lucre po­den jugar un paper eficaç en la canalització d'ajudes per part dels països desenvolupats. El 1995, un informe sobre Govern Global de les Nacions Unides suggeria que existien prop de 29.000 organitzacions no gover­namentals internacionals. Les organitzacions no governamen­tals de caràcter nacional són en­cara més nombroses. Als Estats Units s'estima que són uns 2 mi­

lions, la majoria d'elles creades en els darrers 30 anys. En el mateix treball es diu que a Rússia hi ha almenys 65.000

les societats actuals. Als Estats Units, per exemple, les organit­zacions del sector no lucratiu tenen un rol important en el siste­ma sanitari , en l'en-

Les organitzacions organitzacions no go­vernamental s creades després de la caiguda del comunisme. Nomes a Kenya,

no lucratives poden aportar a l'eficiència productiva compromís i credibilitat se'n creen 240 cada

senyament superior, i en la provisió de serveis públics locals. A Europa, organit­zacions de tipus molt divers, però que te­nen en comú la renúncia a l'apropiació del benefici per part d'aquells que prenen les decisions importants en l'organització, juguen un paper important en el sistema financer, en els serveis socials, en el sec­tor del lleure o en el de l'esport. En els països en vies de desenvolupament és avui reconegut fins i tot per les grans ins­titucions econòmiques internacionals, com el Banc Mundial , que les organitza-

any. Aquestes xi fres amaguen certament organitzacions de tipus molt divers, però segur que encara han augmentat més en els darrers cinc O sis anys.

Incentius

Ouè poden aportar les organitzacions no lucratives a l'eficiència productiva? Compromís i credibilitat. Comprometre's a no tenir masses incentius per aconse­guir beneficis pot ser valuós en mercats on els emprenedors poden tenir la temp-

24 33

;:)A~~E~ES NOVETA TS

COL ' LECCló

MATE~IALS

J OVENT UT

Unt II(IlI •• 11 .. 16 ~u .. I. ,lulll ,. hhdlll

+-HJ#'"1 IIIBE i-I. b 13. l a nueva condición juvenil y tu polltkas

de juventud . ActIu del congreso celebrado en Barcelona en nO'llembre de 1998.

14. Escol., 0(\ I Joves d'origen magribl. el sentit de la Inserció social de les segones generacions de fam!lie~ itmnlgrlldes. (el (as de Mataró).

Trobii!l~U aquests llibres a qualsevol ll ibreria o b~ • la Llibreria de la Diputació, c.rrer de londre.s, 57 080)6 81reelona • Tel. 934 022 500

Per mts Informadó; ww ... J ~_ ES

tació d'explotar els clients, els treballa­dors o els donants de fons financers. Quan els clients, els treballadors o els donants se senten protegits pel status non-profit de l'empresa, l'emprenedor non-profit disposa d'un avantatge en el mercat. La credibilitat que dóna la moti­

i avui analitza situacions amb diversos responsables, si tuacions amb diversos projectes simultanis, i si tuacions on els objectius són plurals o estan mal definits. En tots els casos el que esdevé crucial és el disseny institucional i organitzatiu : el debat sobre governance en les empre­

vació és un actiu que garanteix l'entusiasme dels implicats en una organització no lucrati­va, i que facilita la con­fiança dels agents amb qui l'organització es re­laciona. Aquesta moti­

Cultura organitzativa, brand names, compromís,

reputació, credibilitat, esdevenen

ses i en les institu­cions (per exemple, les universitats) es no­dreix d'aquestes refle­xions. El paper que han de jugar les jerar­quies, els mercats, la cooperació o la com­

els conceptes claus

vació pot també estar en l'origen de la superioritat de moltes organitzacions no lucratives pel que fa a la informació: la seva dedicació els permet un millor co­neixement del terreny, de la comunitat, del que puguin teni r les grans empreses privades o els governs.

Aquesta reflexió s'ha de si tuar en el context de la critica tant a l'estatisme com a les privatitzacions dogmàtiques. És absurd defensar que un mateix tipus d'organització pot servir per a qualsevol tipus d'activitat en qualsevol context. La microeconomia moderna se centra més aviat a estudiar quin tipus d'organització s'adapta millor a cada tipus d'activitat, definida per les seves propietats físi­ques, temporals, locacionals i relacionals (quin tipus de transacció i relació entre els agents es produeix).

L'eina privilegiada d'aquests estudis és l'Economia dels Incentius (que també pot aparèixer amb altres noms, com Teoria de Contractes, Teoria de l'Orga­nització, Economia dels Costos de Trans­acció o Nova Economia Institucional). Aquesta parteix de models molt senzills, que formen part del que s'anomena Teoria de l'Agència . Aquesta teoria analit­za els contractes que una persona res­ponsable d'un projecte pot establir amb aquel ls que té al seu càrrec per assegu­rar-se que compleixen amb els objectius del responsable. La teoria ha adoptat en el passat recent extensions més realistes,

petència (en definitiva el disseny de les diferents formes d'interacció) és l'aspecte cabdal. Com sostenir transaccions repeti­des en el temps ha esdevingut una preo­cupació crucial: cul tura organitzativa, "brand names", compromís, reputació, credibi litat, esdevenen els conceptes clau.

Exemples

La teoria dels contractes (i en particu­lar la teoria de les relacions verticals, o les relacions que es produeixen entre di­ferents unitats d'una cadena productiva, com un proveïdor i una empresa client) pot ajudar a donar idees sobre dos pro­cessos molt vinculats al treball de les or­ganitzacions no lucratives:

1) L'organització de la provisió de ser­veis públics per part de l'administració. Entre la provisiÓ directa per part dels fun­cionaris i la ll iure competència entre pro­veïdors privats hi ha tot un ventall de possibilitats amb diferents resultats sobre l'eficiència productiva, l'eficiència assig­nativa i els efectes redistributius : sub­hastes, contractes, convenis, subven­cions, regulacions i comissions de seguiment.

2) L'organització interna de les orga­nitzacions no lucratives : el paper i la re­lació entre patrons, fundadors i membres, per exemple. L'estructura del govern cor­poratiu és tan rellevant per a una multina-

24 35

36

cional com per a una associació: com evitar l'oportun isme dels gestors interns: aconseguir llur motivació, fer possible el compromis. La relació entre estructura in­terna i les interaccions externes ent raria en aquest capítol. Per exemple, quina or­ganització interna facilita una estratègia més agressiva i quina una estratègia més moderada (en front de l'administració o d'una organització que competeix per atraure fons o membres).

Estudis empírics

D'aquestes reflexions se'n poden deri­var interessants estudis empírics:

1) Anàl isi de resultats. Quin impacte tenen diferents formes d'organitzar la pro­visió de serveis públics sobre alguns indi­cadors? Estudis comparatius a nivell in­ternacional poden ajudar a respondre aquesta pregunta. Una altra qüestió im­portant és quines estratègies aconseguei­xen més diners: com assignar correcta­ment els recursos de lobbying.

2) Anàlisi de determinants: ra­ons per les quals un determinat tipus d'organització s'adapta mi­llor a un sector i no a un altre.

3) Com millorar l'organitza­ció interna: l'eficiència produc­tiva i l'estructu ra de costos , els incentius i els processos de presa de decisió. Buscar i definir on es pot aplicar la competència (entre diferents organitzacions no lucratives, entre potencials treballadors) i quins efectes té esdevé cabdal, com en tot sector productiu.

4) Estudis d'estructura. Aquests inclourien els estudis de concentració: quin és el número òptim d'organitza-cions en un determinat sec­tor? Estratèg ies de diferen­ciació del producte i de diversificació, les economies d'escala i d'abast, la mida

òptima, són també aspectes importants de l'estructu ra de qualsevol sector, com també ho són les economies d'experièn­cia. Un aspecte rellevant és l'anàlisi de les possibilitats d'obtenir rendes , i no centrar-se en sectors on pot haver-hi molt volum de negoci però l'obtenció de ren­des és limitada (potser perquè ja hi ha molta competència). Això permetria ana­litzar amb arguments rigorosos el perill de la proliferació d'organitzacion s i la cul­tura del "xiringuito".

Les organ itzacions no lucratives tam­bé tenen problemes, i els seus gestors fan bé quan en són conscients i miren d'introduir mesures per combatre aquests problemes. Les organitzacions no lucrati­ves poden ser menys burocràtiques, cor­ruptes i malbaratadores que alguns go­verns, però algunes organitzacions no lucratives també poden escapar a tot tipus de control públic per falta de trans­parència i poden ocultar processos d'apropiació per part de sectors que s'aprofiten del seu aparent bon nom. Les organitzacions que funcionen millor són

les que s'anticipen a aquests pro­blemes, i es sotmeten voluntària­ment a processos externs i in­terns de control que milloren la

seva reputació, la qual cosa els permet augmentar la seva esfera d'influència a llarg termini . Les organitzacions no lucratives són les pri­meres a beneficiar-se dels processos de debat i

crítica sobre elles matei­xes, sobre el seu funciona­ment i sobre la seva relació amb l'administració i les polí­tiques públiques. Reforçar les organitzacions del sector no lucratiu pot ser una manera de crear capi tal organitzatiu i social entre

aquells sectors que no dispo­sen de fàci l accés al capital fi­

nancer. En unes al tres paraules, pot contribuir a aconseguir que

els rics no siguin els únics que saben gestionar.

En aquest article he intentat traslladar quines idees dels estudis teòrics i empí­rics de microeco-

ment, les estratègies privades i les políti­ques públiques en terrenys com les finan­ces, les polítiques de defensa de la com­petència, la regulació dels sectors

nomia poden ser d'aplicació per al sector no lucratiu. Tot i que només s'han suggerit , sense aprofundir

Les organitzacions no lucratives són les primeres a beneficiar-se dels processos de debat i crítica

monopol ístics i la teoria de l'empre­sa. Moltes de les tècniques fona­mentals, tant teò­riques com empí­riques , que

sobre elles mateixes

massa, algunes línies generals, la im­portància creixent d'aquest tipus d'orga­nitzacions suggereix que val la pena aprofundir-hi.

La microeconomia ha contribuït en les darreres dècades a millorar el coneixe-

s'utilitzen per part dels investigadors més oberts en aquests terrenys es poden apli­car també a l'anàlisi del desenvolupa­ment i millora del paper, ja molt impor­tant, que les organitzacions no lucratives juguen en la nostra societat •

• 24

37

38

l'apunT En el centenari d'una idea actual: l'Escola Moderna

Vicenç Molina Professor d'ètica Empresarial

Fa un segle , cap al mes d'agost de 190 1, s'obria , al nú­mero 70 del carrer Bail én de Barcelona, un centre educatiu que es proposava transformar radicalment l'experiència pe­dagògica en un sentit crític, laic, racionalista i llibertari.

Es tractava d'afirmar un pro­jecte obertament superador de la mediocritat intel·lectual, de les limitacions fruit de la superstició i de l'autoritarisme i de tes carències higièniques i materials que dominaven el marc educatiu de l'Espanya de la Restauració, tant pel que fa als escassos centres públics esta tats com als centres privats, fonamentalment relig iosos.

De fet, hi havia ja una certa tradició en els ambients del pensament humanista i progressista de la Cata lunya d'entrese­gles: la fundació

agosarada per a l'època, per ambdues qüestions)- , pugu i trencar el mur del dogmatisme intel·lectual i de la falsa moral imposada a cop d'autoritat, es­devenint un nucli permanent de promoció de l'emancipació so­cial. En linia amb l'optimisme filosò­fic hereu de la 11 ·lustraciÓ, bona part dels ambients ll ibertaris confiaven en el treball per la re-novació educativa com a instru­

ment definitiu per abat re els prejudicis i assolir l'objectiu d'una societat lliure, justa i fraterna . La clau és l'aprenentatge de la llibertat en la ll ibertat. mitjançant la via de la raó personal. El medi natural d'aquesta via, l'única que es basa en l'afirmació de l'autonomia del subjecte com a condició de possibilitat del mateix fet educatiu és, evidentment , la laïcitat: l'absència de con-

dicions prèvies i de d'escoles laiques, molt vinculades al lIiurepensament, al republ icanisme i a les societats obreres , no era cap iniciativa gaire exòtica . Ara ,

l'Escola Moderna es planteja com un exemple de pedagogia

racionalista, fonamentant-se en l'educació integral

restriccions mentals que, des de la impo­sició de creences o de límits a la recer­ca , impedeixin el lliu ­re accés al coneixe-i la coeducació ment. Convindria

seguint aquest ma-teix cami, l'Escola Moderna es planteja com un exemple de pedagogia mili tant­ment racionalista que, fonamentant-se en l'educació integral i en la coeducació - de sexes i de classes socials (pos ició molt

recordar el missatge de Francesc Ferrer i Guardia gravat al peu del seu monument erigit a Brusset·tes el 1910, com a testimoni de ta seva mort per la causa de la llibertat de consciència:

"L'ensenyament racionalista pot i ha de discutir-ho tot, situant prèviament els nens sobre la via ampla i directa de la in­vestigació personal'

Ferrer i Guàrdia, l'impulsor i l'ànima de l'Escola Moderna, havia connectat amb l'esperil de la renovació pedagògica per mitjà de les idees de Paul Robin - Ieòric de l'educació integral- en els

de descobrir la realilat direclamenl, no conformant-se amb allò que es pugui dir, acadèmicament, sobre aquesta realital. Sembla bastant clar que aquest tipus de procediments i d'expectatives han estat confirmats més tard per la pedagogia evolutiva de Jean Piaget.

I, a l'Escola Moderna, quan gairebé ningú no s'ho plantejava, van inlentar do­nar-Ili forma : els nens i les nenes tindran

una insòlita llibertat, anys del seu exili a França. Desprès del frustrat inlenl de revol­ta republicana de Santa Coloma de

Els nens i les nenes es faran exercicis , jocs i esbarjos a l'aire lliure, s'insistirà en l'equilibri amb l'entorn

han de descobrir la realitat directament

Farners - inspirada per Manuel Ruiz Zorrilla- de 1886, Ferrer s'exilia i viu a França fins al mateix 1901, Allà començarà la seva experiència do­cent, en els Cursos Comercials del Gran Orient de França, i com a professor de castel là. I és, precisament, com a conse­qüència d'això que podrà arribar a con­cretar-se la fundació de l'Escola Moderna quan una de les seves antigues alumnes, Ernestine Meunier, li llegui en herèn-cia, a l'abril de 1901, una important quantitat (una propietat per va lor d'un milió de francs, de la qual se'n poden extreure rendes prou considerables). L'objectiu de fun­dar una Escola a Barcelona és, doncs, un fet que podrà mate­rialitzar-se immediatament.

El conceple de Paul Robin d'educació integral. que en­globa de manera simullània els components intel· lectual, físic, èti c, estètic i emocional de la personalitat i que no se­para el món de l'estudi del món dellreball . s'ajuntarà amb la defensa del mètode intuïliu, inspi rat en les leo-ries de J.H. Pestalozzi i de F.Frbbel, que pretén obteni r el desenvolupament harmò­nic i progressiu de les facul ­tats i aptituds naturals dels nens. Els nens i les nenes han

natural i el medi , en l'higiene personal i social , desapareixeran els premis i els càstigs , i els exàmens. Els alumnes visilaran cenlres de treball - les fàbriques tèxtils de Sabadell , espe­cia lment- i faran excursions de descober­ta . Les redaccions i els comentaris d'aquestes vivències per part dels seus mateixos protagonistes es convertiran en un dels eixos de l'aprenentatge, I això es farà extensiu a les families dels alumnes,

amb l'organització de conferències i xerrades dominicals,

Cal no oblidar, malgrat 101, que les tensions socials i ideològiques pro-

vocades pel lancamenl obscu­rantisla del clima social i polític dominant, poden conduir, en algun cas , a posicions d'un radicalisme ingenu, fins i tot un tant contradicto ri amb l'ús lliure del mètode intuïtiu, Però, finalment, la vida ma­teixa sempre és prou ambi­gua i s'encarrega de deixar­nos també ben clar que no podem desprendre'ns de les nostres mateixes con­tradiccions. Això ho podrí­em veure en alguna de­cantació racionalista que podia no deixar espai per

a les formes no dogmàti­ques d'espi ritualitat, o en l'ús

exclusiu de la llengua castellana, molt

24 39

40

característic d'un pretès cosmopoti tisme universalista que compartien atguns sec­tors det moviment obrer i del pensament llibertari. Ferrer sempre adduïa, quan es qüestionava l'exclusivitat del castellà en­front del català com a vehicle d'ensenya­ment, que, si s'hagués pogut. s'hauria fet servi r l'esperanto.

Columbié, dirigent del Centre Republ icà Històric de Barcelona, Anselmo Lorenzo, pedagog actiu , director de publicacions de l'Editorial de l'Escola i destacat repre­sentant del corrent llibertari del moviment obrer, i Eudald Canibell, amb qui aquest mateix corrent llibertari entronca amb el

Els llibres pu­blicats per l'edito­rial de la mateixa Escola són fona­mentalment crea­tius i dinàmics,

Un ensenyament laic i racionalista és necessari per construir

una societat d'homes i dones lliures i feliços

catalanisme fede­ralista. i figura eminent del món associatiu barcelo­ní (és fundador, per exemple, del

vius i provocadors. i de provat rigor cien­tíf ic, d'altra banda. Només caldria esmen­tar-ne . entre d'altres, els d'Odón de Buen, Elisée Reclus , J.F. Elslander (un altre referent de la renovació pedagògi­ca) , M. Petit, P.Kropotkin, o la mateixa Clémence Jacquinet, antiga alumna de Ferrer i professora de l'Escola.

El projecte de Ferrer té el decidit su­port d'a lgunes persones amb les quals l'uneix la relació personal , com la profes­sora abans esmentada, i dels sectors hu­manament i ideològicament més propers als objectius i als mètodes de l'Escola Moderna. No és est rany, doncs, que en la seva Junta promotora ens trobem amb persones com Cristóbal Litràn, que seria secretari personal de Ferrer, Roger

Centre Excursionista de Catalunya i de l'Institut Català de les Arts del Llibre, entre d'al­tres) . Tots ells , a més, fraternalment vin­cu lats amb el promotor de l'Escola pel fet de pertànyer a la francmaçoneria, en la qual Ferrer i Guàrdia s'havia iniciat el 1883.

Els lamentables esdeveniments de 1906 - atemptat contra Al fons XI II- en què es veu involucrat un professor de l'Escola, portaran a la clausura del cen­tre. Ferrer i Guàrdia. empresonat i poste­riorment absolt, no deixarà. però, de mantenir viu l'ideal pedagògic i serà es­colli t president del Comitè directiu de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància, organisme de promoció de les dinàmiques educatives

inspirades en l'Escola Moderna. Són re­marcables els seus òrgans d'expressió, les revistes L'Ecole Renovèe, publicada a Brussel·les i a Amsterdam i $cuola Laica, a Roma.

L'empelt de l'Escola i del projecte fer­rerià arrelarà , a part, en diverses escoles laiques i racionalistes que s'inspiren tam­bé en l'Escola Moderna i que aniran sor­gint per la resta de Catalunya - el Poble Sec, Sabadell , Badalona, Vilanova .. . -, la resta d'Espanya i fins i tot l'Amèrica Llatina .

La mort injusta de Ferrer i Guàrdia com a conseqüència dels fets de la Setmana Tràg ica de 1909, en què el fun­dador de l'Escola Moderna no tenia cap mena de responsabilitat , no trenca la in­fluència que el projecte té en el món de la renovació pedagògica al llarg del pri­mer terç del seg le XX i que arriba fins a la II República .

A l'actualitat , en un temps marcat per la necessitat de generar actituds d'ober­tura intel ·lectual i de raonament crític que ens facin capaços de destriar la informació sense manipulacions, i de respondre als reptes suscitats per la transformació tecnològica i social que ens du cap a l'anomenada era de la co­municació, és imprescindi-ble saber posar els proces-

sos d'accés i de transmissió del coneixe­ment al servei del progrés ètic de la hu­manitat. Una formació d'aquesta mena, que mai no s'acaba, és la que pot propor­cionar un ensenyament laic i racionalista, constituït en una de les eines imprescin­dibles per a construir una societat d'ho­mes i dones no mediatitzats i capaços de dirigir els seus propis destins, és a dir, d'esdevenir més lliures i feliços.

El projecte essencial de l'Escola Mo­derna té , en aquest sentit , força i vigor.

El conjunt dels seus propòsits essen­cials poden veure's perfectament reflec-tits en allò que publicava Anselmo 21/1 Lorenzo a la revista barcelonina Natura, "'1: l'octubre de 1903:

" .. .Dirigirse, con la abnegación del apóstol y la pasión del revolucionario, a la enseñanza integral que ofrezca a la infantil inteligencia y a la del adulto preocupado o analfabeto la verdad cono­cida en toda su esplèndida y sencilla ma-

jestad, como se presenta en la natu­raleza, de la cual es fidelísima representación, es obra eminente­mente salvadora; es esterilizar de raíz la semilla de la desigualdad y

sentar como fundamento incon-movible la justicia en las rela­

ciones humanas, Esa es una laudable intención." ,

•

41

42

la creaciÓ En homenatge al teu nom Serenor

Neus Guerrera

- Un te , si us plau. En Carles s'asseu a un tamboret proper a la barra i demana sense esma,fu llejant els llibres que duu a la mà. Aviat la tasseta és prop de les seves mans, alça els ulls i en descobrèix el somriure, tot s'esborra i perd sentit.

Hores més tard, tots dos es troben en un al tre bar: ella ha acabat de treballar no fa gaire i no l'entusiasma la idea d'haver quedat amb un estrany. El veu de lluny i segueix la seva forma , s'apro­pa, vol acabar amb aquesta història. En veure'l la pell se li ha tibat i endins seu sap que ell és un signe. Espera que en­cengui una cigarreta, no recorda haver-lo vist fumar i li sap greu exagerar-ne la se­va necessitat d'omplir els llavis, la boca i el cos d'una fum que la satisfà. N'observa el rostre, el posat tranquil i la morenor del cos, el cabell tot negre, la foscor a les mans i la llum als ulls. La conversa s' in i­cia . Paraules breus que cerquen color, combinació de mots per presentar-se, l'atreviment marcant l'espai, no senten el peri ll d'equivoca r-se, però els atura l'ad­vertència , la llum en roig que encén el cor, el dubte inexacte que no és manifes­ta , però se' l sent a prop. L'eclipsen els seus gestos, la manera de creuar les ca­mes i el seu dialecte lleidatà. Canvia aviat d'idea i es disposa a compartir-ne la existència amb la brevetat d'una nit. En Carles se sent cómode, quelcom ha des-

pertat endins seu: la sensació agradable que transmet l'aire , els mots de la noia i el somriure. Proposa marxar, canviar l'esce­na per un indret més tranqu il. Arriben a la platja amb els ner­vis creuats a l'estómac, seuen entre roques, allunyats l'un de l'altre. Una mateixa solitud els omple i aclapara , la pau és més enllà, entre altres. L'equilibri de les pedres els ensenya a no caure , a mantenir la serenor en

un temps d'amargor i els ca l narrar el temps vi scut , se'n guarden noms i de­tall s. Els cerquen els somnis , la boca els dóna vida, els ofereixen al món i ells no se n'adonen de l'inici d'un temps que els tornarà lleugers. Només la claror de l'en­cenedor els envolta, fumen herba men­tres construeixen un vocabulari nou per reprendre la vida i escapar a temps d'un mal d'amor. Els estels són lluny però n'endevinen l'aroma: la mar a la vora. la fressa de les oies ennubola l'aire i una xafugor salada els envaeix el cos . En Carles assenyala amb el dit un lloc per­dut, un far lleuger d'ombres, una costa que es fa propera en pronunciar-la i li re­gala el somni de veure Cap de Creus si es tanquen els ulls.

Miren l'hora, s'aixequen per abando­nar-se, inicien el cami de tornada, on po­dran continuar la dita i esborra-hi després les passes, batejant les roques, reduint l'espai conforme al nom que rep cada es-

fera. Fronteres de nom imàginari , retall de vida que se'n desprèn d'ells perquè pertany a aquell racó, al refugi buscat, a l'encert d'unes hores que els ha calmat l'àn ima, i és així que es troben de nou amb la sorra. on els peus no encerten amb la seva funció. Oloren l'adèu, no hi

ha cap bes, ella s'estima més el desig, sempre intens a un record que minva per acabar de desaparèixer. En Carles li aca­rona les galtes , li demana què recordarà d'ell quan ja no hi sigui , "les teves mans sobre el meu rostre, el temps acordat en un parèntesi" •

•

24 43

44 Díaz - Gran Sense Títol Gravat

la creaciÓ

la creaciÓ

e

1RA~U\L, rER Moms C/J:J)S lélJi~ AS:wJ­RANC6S 176 viDA ..

llibreS

El precio de la libertad Memorias (1948-1977)

Maria Onaindía Espasa, Madrid , 2001

Vaig convidar Maria Onaindia a donar una conferència sobre "el canvi social i la vio lència" al Centre Europeu de la Joventut d'Estrasburg el 22 de juliol de 1982. Feia només cinc anys que havia sortit de la presó per pertà­nyer a ETA, condemnat a mort al procés de Burgos i l'ambaixador espanyol va protestar per la seva presèn­cia al Consell d'Europa. El missatge d:Onaindia va ser que ETA havia de reconèixer que no podia guanyar però que cal ia no fo rçar-la a acceptar que havia perdut. Ara les memòries del Or. Onaindía ens donen una mica de llum sobre el confós món d'Euskadi i les fortes contradiccions del seu nacio­nalisme nascut, certament del patriotisme i de la defen­sa de l'autodeterminació i de la democracia, però lambé del carlisme, del catolicisme de la xenofòbia sabiniana i del marxisme-leninisme, aix í com sobre el personal desco­briment de la laïcitat i del lliu­re pensament del seu autor, un referent clau de la vida política basca .

(J .F.P)

Memòries d 'un bufó

Albert Boadella. Espasa. Barcelona 2001.

El llibre "Memòries d'un bufó" escrit per Albert Boadella és un llibre que obl iga el lector a fer balanç. El llibre és entretingut i està escrit amb un gran sentit de l'humor. AI meu parer, en la figura d'en Boadella es podrien simbolitzar algunes de les coses que han passat a Catalunya els darrers 30 anys. HI havia un antifranquisme formal per dos grans blocs . El primer bloc és el que queda de la cultura republi­cana dels perdedors de la guerra, simbolitzat aqu i pel pare de Boadel la i el seu entorn i pel mateix Boadella, que tot i haver passat per Minyons Escoltes manté la flama lIiurepensadora. En segon lloc, el bloc dominant catòlic, regionalista , carrincló i conservador: la transversal montserratina. No cal di r quin ha estat el bloc hegemònic. El viacrucis d'El s Joglars passa a ser, doncs, un bon exemple de l'idealisme d'uns pocs que pensàvem que del franquisme es torna ria a les idees més modernes d'a­bans del 1939 i la sorpresa

les recomanacionS

- en el marc de molts disgus­tos i contrarietats- en veure que assistíem a un cont inuis­me en què la cultura republi­cana no hi cabia. Ho expres­sa molt bé la referència a Tarradellas. Penso que tot i els esforços de Boadella per amagar-ho, queda ben clar un cop llegi t el ll ibre que som davant un ci u­tadà que representa el català en estat més pur. Un català sort it de la flaire de la Barcelona popular i anticleri­cal i de les flaires més tel · Iu ri­ques del republicanisme libe­ral empordanès. Fins i tot en la seva peripècia vital no veig gaires diferències entre Boadella i Robrenyo, Xauradó, Abdó Terrades, Josep Anselm Clavé o lIunas i Pujals. Són personatges que simbolitzen l'altra Catalunya, la Catal unya de veritat , la dels remences, els bandolers, la busca , els segadors. La Catalunya que mai s > h~ traït a interessos mercantils. Es per tot plegat que considero que som davant les memòries d'un .. patriota cata là. Au!

(J .S.B)

24 47

48

les recomanacionS

Ilcl·HeulcS

La ville es! !ranquille

És una altra pel·líeula de Robert Guédiguian , que es va donar a conèixer, sobre­tot , amb la genial Marius et Jeannette i que, amb A l'atta· que, es va refermar en un cine lúcid no renyit amb la més fina ironia. Però deu estar-ne una mica tart , de la tendència a l'exclu­sió que llança a la més pro­funda desesperació als grups socials més afeblits per l'atur, la droga i la permanent desestructuració dels seus ambients. Quan la gent es desespera , s'a temoreix, i la por et fa tornar vulnerable a qualsevol virus. Aquesta desesperació és el medi natural en què creix el feixis­me. I això ho denuncia,

rotundament, La ville est tranquil/e. Situada, també, a Marsella , compta amb la interpretació. com sempre, d'Ariane Ascarine -que transmet uns heroismes quo­tidians, no gens retòrics, còmplices-, Pi erre Bandere! i Jean-Pierre Darroussin . Tots ells, portaveus de la Marsella més mestissa i portuària, més obrera i. en el fons, més mediterrània . Més oposada a la "preferència nacional" i al racisme dels fatxes. Oposició que no és el que, avui, preci· sament, predomina en alguns dels ambients papu· lars d'aquesta ciutat germa· na. Per això, aquesta pel·lieula és un toc d'alerta intel·ligent sobre el risc que alguns dels exclosos arribin a combregar amb rodes de

moli . I que, després. ens les fotin pel cap. Cal reaccionar. I cal mantenir l'esperança , per poder·ho fer. L'esperança que vindrà de la cultura , de l'esperit vital i lliure dels dits que sàpiguen , a temps, tocar les tecles d'un piano no massa metafòric , per cert. Ara, si algú no la va veure en el seu moment, no us per~ deu, de debò, Marius et Jeannette - es pot trobar el vídeo-: el mateix missatge, però amb molta més explosió d'alegria i més passió poètica per la construcció de les vivències personals. Ten im dret. també , que el cine ens proposi aventures creatives. intel.ligents i crítiques sense haver de prendre antidepres~ sius quan acabi la sessió.

(V.M.O)

( \

I/lslruïu-I us i sercu lliures, associeu-l 'os i sereu forls, esUmeu-l'Os i sereu feliços

moviment laic i progressista