• ( SI)(ll llibertaT

rcvisLa d'esquerres pc!' a la l'ormació,

la rel'lexió i l'agitació políLic/\

'l'l'l'ce l' tri mestre 2006 :l,;¡() l'llI'<"

43

Ellllonogràlïc: ClIltlll'3 i religi ó?

1,'(,IIl.r('visla : ~1iq\lel Iwrd

Número 43. Tercer tnmestre 2006

Director: Jordi Serrana Subdirector: Vicenç Molina

Consell de redaccIó Xavier Bretones, Josep Sellarès, Gemma Martín. Fablan Mol1edano, Santi Castella, Ferran Escoda. Montse López, Antoni Castells, Jordi Miralles, Xavier Doménech . Oriol Illa. Jaffre Villanueva.

Espai de llibertat. AVlIlyó, 44 primer. 08002 Barcelona e·mail Hg@laic.org www.laic.org Te l. 9360 11 644 Fax 93601 1 640

Edita: Fundació Ferrer i Guàrdia

Impremta: Primera Impressió, S.L. Sabadell

Disseny: Ferran Cartes I Montse Plass

Maquetació: Fundació Ferrer i Guàrdia

Assessorament lingülstic: Montse López. Vicenç Molina

Revista trimestral. Preu: 3.50 euros. Subscripcions : 14 euros/any.

Dipòsit lega l: B. 33.262·1996 ISSN: 1136-1581

Espai de Llibertat és membre de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català.

La línia editorial d'aquesta revista és el lIiurepensamenl, per tant. les Opi' nions del consell de redacció, les tro~ bareu a l'Editorial, la resta d'opinions seran únicamen t responsabilitat de qui les firmi.

espai de llibertaT Sumari

Editorial

El punt de vista de Forges

La consigna Laïcitat i laïcisme: antinòmia inventada

Luca Tedesco

La reflexió Qui sigui frare que prengui candela

Vicenç Molina

El monogràfic: Cultura i religió? La sinagoga cristiana

Josep Sellarès Jesús mai no va fundar cap religió

Pepe Rodríguez ... Era el re ll igament'

Vicenç Molina Obres d'art i catecisme

Jordi Serrano Ecologia i religió

Jordi Miralles

L'entrevista Miquel Izard

Jordi Serrano. Antoni Castells

La coHaboració Cróniques des del foro: el linx ibèric

Quique Toledo Tràfic de mercaderia humana

Patsy Sórensen

La creació Mèrida. Mèxic. 2004

Pere Vidal

Les recomanacions Razón y sentida, la metàfora masónica

Javier Otaola

2

3

5

7

9

13

2 1

23

25

29

35

39

45

47

43 1

2

cditol'iaL

La pau i la paraula

La pau dels valents no és tan sols una possible metàfora. Perquè quan la mort i la humiliació s'han enquistat i han conduït a les allaus de crispació provocades pel fanatisme i la intolerància d'una opció vio­lenta, no hi ha més remei que atrevir-se a córrer riscos insospitats per tal que, d'una vegada, pugui establir-se una negociació de pau. De fet, la pau sempre s'ha de ne­gociar. La pau entre els diversos, la pau entre els contraris , la pau entre els rivals , la pau entre els qui competeixen, la pau entre els habitants d'una comunitat sem­pre és el fruit d'un contracte. D'un pacte, d'una negociació. D'alguna renúncia a les posicions de màxims, per tant. I, per aconseguir-la, cal atrevir-se, cal ser va­lents. I cal dir-ho. És a dir, cal parlar-ne. És prou evident que, a Euskadi , l'opció irracional del fanatisme violent no té cap excusa. Però sí té -tenia l- un cert suport social i polític. Han canviat les condicions estratègiques en el context internacional des de l'inici del procés de mundialització de la violència, com dissortadament hem pogut comprovar. No s'han sabut donar les respostes adequades per part dels grans poders - politics, econòmics i fàc­tics- en el context internacional , com, també dissortadament, podem saber dia rere dia. Però ha perdut peu qualsevol al­tra mena d'activitat violenta que pretengui justificar-se amb pretesos arguments polí­tics irredentistes que vulguin gaudir de la hipotètica presumpció d'inscriure's en un

marc "racional" (?) . No hi ha cap movi­ment reivindicatiu europeu que no sigui explícitament mafiós que pugui continuar justificant una intervenció armada amb pretextos polítics . És l'hora, doncs, de parlar-ne. Per parlar s'ha de ser valent. Perquè de la paraula vindrà la pau, i el compromís de conviure , sense renúncies , sense excuses, sense matisos. Sense rendicions formals, que inclourien el reco­neixement del caràcter irracional dels plantejaments que servien per atorgar justificació aparent a l'opció violenta. Tampoc no s'han rendit mai, ni han reco­negut la irracionalitat del seu comporta­ment, ni el caracter violent de les seves accions - i prou que els demòcrates els hem acceptat en el joc de la casa comu­na de tots- aquells que, encara en l'ac­tual període de sessions del Parlament europeu , es neguen a condemnar el fran­quisme i el cop d'estat feixista contra la República, aquells que seien en consell s de ministres de la dictadura en què es condemnava a mort els presos polítics, prou abans del començament de l'activi­tat terrorista d'ETA. No hi ha cap més mètode. Des de la democràcia, des de la legitimitat republicana d'aquells que, mal­grat tots els entrebancs, volen acabar d'una vegada amb aquesta resta arqueo­lògica del feixisme espanyol, l'activitat ter­rorista, donem ple suport a la paraula. Donem ple suport a la pau. A la vida. A la llibertat.

•

el l)lml, de vista de .'OI'geS

borsa jove d'habitatge www.gencat.cat/joventut

fins a 240 euros mensuals d'ajut

joves de fins a 35 anys

ajuts al pagament del lloguer

mm Gêne(3i1JI ~Catah.n;a Dep3fU1TI€f1t de la PresderriJ Secretaria General de JoventlA

informació i assessorament

. joventut

la consignA Laïcitat i laïcisme: antinòmia inventada

Luca Tedesco. Critica Libera/e, Nov-Des. 2005, vol XII , núm. 121-122, pàg. 222.

El Vocabolario delia lingua italiana de l'Institut de l'Enciclopèdia Italiana Treccani defineix laïcisme com l'actitud que s'oposa a "la ingerència del clergat en la vida civil i a qualse­vol forma de clericalisme i de confessionalisme". Les caracte­ristiques del laïcisme serien: "la independència del pensament", "l'autonomia de l'Estat i de les seves institucions de l'autoritat de l'Esg lésia" i, més en general, "l'autonomia cu ltural i política dels indivi­dus í de les organitzacions contra les temptatives d'imposar, mitjançant el po­der estatal, concrecions filosòfiques, reli­gioses, polítiques i socials pròpies de grups particulars".

A la veu laïcisme del Olzionario enci­c/opedico ita liana del mateix Institut s'hi troben, en canvi , dues accepcions del ter­me. Per una banda sería "un seguít d'afir­macíons d'antidogmatisme, de la inde­pendència i de la sobi rania de l'Estat , de la llibertat de pensament i de la recerca científica" i, per l'altra,

concedir privi legis particulars i reconeixement a cap d'elles". El Vocabo/ario delia lingua italiana afegeix també que laic és allò "que dóna contingut a les carac­terístiques del laïcisme (en opo­sició a confessional)". D'aquestes definicions es desprèn que el laïcisme hagi de qualificar-se en termes generals com l 'autonomia de pensament, cultural i política dels individus ja sigui com a persones priva­

des o en tant que associats, i en concret , de l'Estat, que no reconeix subjecte su­perior. A partir d 'aquí , la igualtat dels di­versos credos religiosos i el rebuig a qualsevol proposta clerica l o confessio­nal. Mirant-ho bé, però, totes aquestes caracteristiques manifesten també l'acti­tud de qui es declara simplement laic, per la qual cosa el Vocabolario delia lingua italiana, com hem constatat, fa coincid ir el terme laic i laicista. L'única discrepàn­cia ve donada pel Oizionario encic/opedi­co italiano que descobreix en el laïcisme

la possibilitat de posi­"actituds d'anticlerica­li sme i de veri table i substancial hostilitat a l'Esglésía".

La contraposició entre els termes laïcitat i laïcisme

cions hostils envers l'Església. Per altra banda, Giovanni

és artificial Fornera, en la veu laï­cisme, aquesta vegada A la veu laic es Ite-

geix, ja sigui en el Vocabo/ario ja sigui en el Dizionario, què ha d'entendre's per Estat laic: "aquell que reconeix la igualtat de totes les confessions religioses, sense

en el Oizionario di filosofia de Nicola Abbagnano (3a. edició) , observa que si el laïcisme radical pot arribar, senzillament , a sostenir la manca d'entitat de les di-

43 5

6

mensions ultraterrenals per a les linali tats de l'acció humana, no pot , malgrat lot, i en virtut del principi d'au lonomia dels in­dividus i de les associacions a les que aquests donen vida (i, fins i tot, de les es­glésies) que professa, demanar al poder civil d'emprendre una

d'alguna màxima autoritat de l'Estat , en­tre els termes Laic i Laicista i, per tant, entre laïcitat i laïcisme és artificial i man­cada de significat; la segona, que els par­tidaris de l'Estat laic (i no necessàriament laicisla, encara que aquesta distinció tin-

gués senti t) haurien política antireligiosa (i sobre aixó concorda també Valerio Zanone en la veu laïcisme del Dizionario di Politica dirigit per Norberto Bobbio, Nicola

Els partidaris de l'Estat laic han de demanar

de demanar a Itàlia la supressió del Concordat que confe­reix a l'Església catò­lica un estatus juridic particu lar, i l'adopció

la supressió del Concordat que confereix privilegis

Matteucci i Gianfranco Pasquino) , A partir d'aquestes precisions termi­

nològiques es deriven, al nostre parer, dues conseqüéncies : la primera, que la contraposició, sovint evocada per part

d'un regim de separa­ció, l'únic que garanteix la supressió de qualsevol priv ilegi , tracte qualificant i irre­nunciable, aquest últim, segons tota la doctrina sobre la matèria, de la laïcitat d'un Estat •

•

la l'cflcxiÓ Qui sigui frare, que prengui candela

Vicenç Molina Professor d'Ètica empresarial (UB)

La proximitat a un objecte en dificulta l'observació en perspec­tiva. I en fa menys probable el reconeixement del seu valor. No és estrany que el tòpic afirmi que ens sentim, sovint , més se­duïts per allò que ens sembla més llunyà, més exòtic. I que no donem prou importància al que tenim més a prop. Fins que ho perdem. Quan es perd alguna cosa és quan te n'adones del que representava i d' allò que significava per a tu .

Quants han recordat amb enyorança la 11 República, després d'haver-la criticat per poc agosarada --{) per massa-? Ès allò de pensar que només pot ser prou interessant, prou engrescador o prou mo­tivador el que hi ha més lluny de la teva esfera quotidiana. Doncs, ni de lluny! A mi no em passarà. Per tant. qui sigui fra­re , que prengui candela. Perquè jo, òb­

pliat els drets socials. Tràmits de divorci , reconeixement del dret al tracte igualitari per a les per­sones homosexuals, amb matri­moni i adopció inclosos ... S'ha avançat en el terreny de la igualtat d'oportunitats, amb les Lleis d'Igualtat i de Dependència -veníem de molt avall, òbvia­ment-o S'han augmentat --<Jues vegades en menys de dos anys­les pensions baixes , el salari mí­nim i les beques d'estudi . S'ha

adoptat una política internacional de no submissió davant els grans i els podero­sos de la Terra, sigu in els Estats Units o el Vaticà. S'ha impulsat l'acord conviven­cial entre les cu ltures. S'ha fomentat el respecte a la diversitat. S'ha treballat per tal d'unir esforços en la lluita contra la po­bresa i per la millora de les condicions socials i econòmiques en el món, d'acord amb la Secretaria General de l'ONU i

viament, de frare, no en tinc gaire vocació ... N'estic ben fart dels qui s'estan autoim­molant tot el dia i

Més llibertats civils, més drets socials, no submissió

davant els poderosos de la terra

amb alguns dels governs que, tra­dicionalment, mostren un grau més alt d'autono-

mai no troben bé res. I no aconsegueixen fer res de millor, tampoc. Ni són capaços de contribuir constructivament als grans projectes reformistes que, històricament, acostumen a ser els més revolucionaris.

En aquest pais, darrerament, s'han in­crementat les llibertats civils i s'han am-

mia pol ítica dins el context mundial. S'ha intentat començar una feina de tim ida -això si, molt timida­laïcització de les relacions socials, tot i que encara fa lti impedir les pretensions hegemonistes de l'Església catòlica en una part del sistema educatiu . S'ha pro­cedit a una de les regularitzacion s de la

43 7

8

població immigrada en condicions d'ano­menada irregularitat que més éxit han tin­gut a l'hora de potenciar la integració i la inserció d'aquesta població en el teixit so­cial i econòmic. S'estan buscant fórmules

car -alguns amb la boca petita, altres ni això- la intervenció militar en la vida pol í­!ica, així com justifiquen la intervenció del clergat catòlic en els afers públics , en ca­sos de consciència i de lliures opcions de

imaginatives, i arriscades, per su­perar l'enquista­ment, no tan sols residual , de l'ús de la violència com a

La sobirania no resideix vida que no tenen perquè afectar els seus propis fidels . Així com justifiquen i impulsen els mis-

en l'Estat ni en la nació, Resideix en el poble

mètode d'afirmació politica. Cal mirar cap en Fungairiño i l'Otegi i copsar-ne les re­accions ... S'ha alliberat els mitjans de co­municació públics del control dirigista i impositiu de l 'anterior etapa, oferint clares proves de pluralisme. S'ha optat per una nova configuració del poder territorial , més respectuosa amb els anhels de part de la població de les diferents comuni­tats. I això s'ha fet des d'una òptica de clara afirmació republicana : "La sobirania no resideix en l'estat , ni en la nació. La sobirania resideix en el poble!" ha dit el president del Govern .. . Què? Quin presi­dent? Quin govern? .. Parlem del pas­sat? Salvador Allende? Olaf Palme? Doncs no, parlem d'ara. És el president del Govern d'Espanya, José Luis Rodríguez Zapatero. Tenint en compte d'on venim, déu-n 'hi do. En tan sols dos anys i començant per la retirada de l 'Iraq. És clar que falten coses! Sobretot, en matèria de justicia social i econòmica : ara caldria posar-se a pencar de valent con­tra l'especulació immobiliària i la precarietat laboral. Peró ès que, a l'altra banda, hi ha la permanèn­cia, no gens residual , de la per­cepció obtusa de la realitat per part de la dreta, ja no només du­ra o cavernícola, sinó explicita­ment franquista , tal i com s'ha vist en aquests darrers mesos d'una forma prou clara. Ja no se n'a­maguen de res. Tornen a justifi-

satges d'odi i les mentides de la cadena radiofònica de la Conferència episcopal. Així com, ras i curt, semblen haver tornat a recordar amb nitidesa que, en el fons, els seus orígens són en la negra nit del feixisme. No és, doncs, cap casualitat que. en el món, a Europa, això sembli prou signifi­catiu , més del que, de vegades, som ca ­paços de reconèixer des d'aquí mateix. I que consti que, a mi , no m'acaba d'agradar l'actitud prohibicionista de la Llei Antitabac , però és que, com es diu al final d 'un film clàssic, Con fa/das y a /0 laco, "ningú no és perfecte" ...

L'alcalde de Venècia , Massimo Cacciari , figura històrica de l'esquerra ita­li ana, se 'n fa creus , del que ha fet en Zapatero, tot reconeixent que, a Itàlia, per exemple, no seria possible que un govern, el que fos, complís tants dels seus compromisos electorals. És per això

que la directora Sabina Guzzan!i ha re­ali tzat un documental que tracta el drama de la berlu sconització dels

mitjans de comunicació i de l'ús de la trampa i la mentida com a eixos fona­

mentals de l'acció pública i, de re­truc , de la vivència de la llibertat.

De la censura, de les imposicions econòmiques, i de l'atreviment a la llibertat. De com se sent i com es percep la llibertat. El docu­mental, italià, parodiant un film clàssic de la cinematografia contemporània, es diu : "Viva Zapatero!" . ,

cI monogràfiC La sinagoga cristiana

Josep Sellarès Antropòleg

La narració següent és un compendi dels coneixements que tenim de l'evolució del cris­tianisme com a secta jueva, a partir de les descobertes que la lingü istica ha fet del sentit real de les parau les en, per exem­ple, l'arameu del segle I, quan van ser pronunciades, i no del segle X o XI , quan el van estu­diar els primers traductors de la Biblia. L'anàlisi literària permet, per mitjà de l'estructura del text , l'ús del vocabu lari i la linia narrativa del mateix, descobrir quants narradors han redactat un text, si aquest prové d'orí­gens diversos o, fins i tot, si és una tra­ducció de textos anteriors. Finalment, cal dir que la descoberta dels papirs del Mar Mort, encara sota gelós control dels eru­dits, ha aportat moltes i noves perspecti­ves als estudis del Nou Testament.

selitisme dins de la Sinagoga. També el de fer la recapta de les primicies per ser enviades a Jeru salem, l'exempció del servei militar i, sobretot, l'obligació de participar en la rel ig ió pública romana sense ser acusats d 'ateus. Amb una població de 4 a 6 mi­lions d'habitants, segons les fonts, els jueus representaven del 10 al 15% de la població de l'Imperi , amb una presència re­

llevant sobretot als territoris acabats de conquerir per Juli Cèsar a Síria, Àsia Menor i Alexandria. Aquest nombre es devia no només a l'augment demogràfic, sinó també al proseli tisme que els exte­nia en l'àmbit de la cu ltura hel· lènica. Proseliti sme que es produïa a partir d'una religió amb múltiples corrents i sectes que podem classificar en quatre grans

I així , l'any 47 aC, Antipater, encapçalant una unitat de 3.000 jueus voluntaris, va aju­dar decisivament Juli

Cal basar-se en l'arameu grups: el primer, els lite­ra listes, que defensa­ven que la salvació era possible nomès a tra-

original, no en la llengua dels traductors vés de la circumcisió

Cèsar en la conquesta d'Egipte. Aquest , agraït, va instaurar una mínima autonomia administrativa a Galilea, va impulsar la reconstrucció de les muralles de Jerusalem i, sobretot, va atorgar privilegis jurídics a tots els jueus de l'Imperi dins de l'àmbit de la Sinagoga. Aquests privilegis jurídics garantien el dret de reunió , associació, formació i pro-

i l'observança íntegra de la llei; després, aquells que defensa­ven la llei com un marc doctrinal en mol­tes parts ja caduc (com els cainites) però obligatori; també hi havia els que defen­saven la llei com un marc doctrinal vigent amb una visió més moral i ideològica que no de praxi diària; i, finalment, els que defensaven la llei com una etapa del pro-

43 9

Respectuosa. Diversa . Plural. Oberta. Mestissa. Múltiple. Diferent. Integradora. Acollidora. Barcelona. BC AMe a TEU ACCENT,

BARCELONA BATEGA!

• Ajuntament de Barcelona www ben.cat

jecte de Déu. Com així s'havia demostrat repetidament en la història del poble d'Israel.

És en aquest context que, als anys 30 de la nostra era, hi havia al territo ri d'Herodes Antipas un moviment baptista encapçalat per en Joan. AI seu voltant es van congregar homes moguts per ideals nacionalistes i religiosos. Un dels grups

amb la qual cosa l'ingrés al temple no de­penia d'un compliment estricte de la Llei (circumcisió inclosa), sinó únicament de la recepció del baptisme com a mostra de netedat espiritual.

Pau, natural de Tars, ocupat en com­batre aquests corrents dins de l'àmbit de la Sinagoga, en arribar a Damasc va comprovar que l'assumpció del missatge

de Jesús referent al procedia de Judea i el seu membre més conegut era en Pere. Un altre, amb una vi­sió més espiritualista, era en Jesús que, en

Un moviment que ajunta les idees espirituals judaiques

amb el nacionalisme

compliment de la Llei era l'única via per­què els simpatitzants gentils entressin de-

dominar el moviment, va distanciar-se d 'en Joan i va començar a operar a la Galilea rural. Jesús sembla que difonia moltes de les ensenyances dels essenis , una comunitat que va viure prop del Mar Mort del 200 aC fins al 67 dC. De fet, moltes de les prèdiques d'en Jesús són cites literals de les creences d'aquesta comunitat, tot i que la cultura i l'ensenya­ment oral de l'época en dificulta tota afi r­mació en aquest sentit.

La contradiccíó interna del moviment que ajuntava les idees espirituals d'arrels judaiques amb el projecte nacionalista de crear una gran pàtria jueva entre el Mediterrani i l'Èufrates, va desembocar en un intent de rebel'lió que va acabar amb la mort d'en Jesús, el líder, mentre en Pere s'escapava i evolucionava cap a una visió més espiritualista.

Herodes, aïllat politicament , ofenia profundament als jueus de Galilea execu­tant en Joan Baptista. Sense cap reacció visible dels sacerdots del temple , més preocupats per administrar l'or de les pri­micies que per defensar la Llei, la resta de la societat girava cap als discursos i vies que portaren a la duríssima guerra del 66-70.

Entre aquestes idees mil 'lenaristes , una es va començar a difondre, sobretot entre les comunifats jueves d'Antiòquia i Damasc, fortament influïdes pels corrents espirituali stes hel 'lenistes: la creença que el Messies esperat era el propi Jesús,

finitivament en el temp le. Ja que, mentre les dones s'hi afi­li aven massivament, n'eren molt pocs els homes, frenats per l'obligatorietat de la circumcisió.

A fin¡¡ls de la dècada dels seixanta, Caius Cal' lígula inicia l'ofensiva contra els jueus. Primer, intentant erigir una estàtua seva dins del temple. Després, iniciant la repressió a Roma contra els cristians gentils que es reunien fora del temple, dels quals no se'n va tornar a sentir res durant quaranta anys. Mentre, en Pau difonia el missatge de Jesús per l'Àsia Menor, empès pel convenciment que la vinguda del Messies era molt a prop. En canvi , en Pere i en Jacob, tal com queda recollit en les cartes d'en Pau, enviaven delegats a Antiòquia i a altres llocs, exigint el comp liment integre de la llei. En un seguit d'enfrontaments, que no es van resoldre fins a la distribu­ció de les zones d 'influència, en Jacob i en Pere es quedaren Jerusalem, i en Pau Antiòquia i Damasc.

Aquest comportament profundament conservador dels parents i dels propers d'en Jesús, va fer que els primers segui­dors no familiars de Jesús s'agrupessin en la comunitat dita dels dotze, i que, en els grups de procedència pagana, cada cop més es fongués la figura de Crist amb les figures mitjanceres mistèriques de les religions paganes que, juntament amb la creença en la resurrecció i la identificació de Jesús amb Déu , són el

43 11

12

nucli de les creences de la tercera gene­ració de cristians ,

La guerra jueva del 66-70 porta a una radicali tzació definitiva del dogma jueu dins d'Israel , i a molts llocs de l'Imperi la Sinagoga passa a ser controlada pels conversos i els jueus cristians. És en aquest marc en què, poc abans de l'any 70, una comunitat de no cincumcidats re­cu li la tradició co-

Mentrestant, un escriba cristià va re­llegir tots els escrits jueus i els va reinter­pretar com a pròleg de l'obra de Déu que és la salvació de tots els homes. Aquest escrit estrany va ci rcu lar amb el nom de la carta als Hebreus, Durant el mateix pe­ríode , els rabins giraven cada cop més cap a l'ortodòxia religiosa , per efecte de la guerra, I, d 'altra banda, el procés de fi-

xació de la tradició muna de la passió de Crist , a la qual afegeixr una prime­ra part amb els po­ders taumatúrgics

La tria canònica de quatre textos va donar lloc a un nou dogma

oral jueva feta per l'escola de Yabné, facilitava l'establi­ment d'un dogma i una nova religió

de Jesús, recull de pas critiques contra els parents de Jesús i la indecisió dels primers deixebles a donar el pas cap a la fe , i deixa de banda tota la qüestió de la predicació, El coneixem com Evangeli de Marc,

AI voltant de l'any 80 una comuni tat de ci rcumcisos, amb relacions pacifiques amb cristians gentils, justifica la seva ac­titud atribuint a Jesús una adhesió radical a la llei mosaica, matisa que només és vàlida per als fills d' Israel i reconeix una via própia de salvació per als gentils, Cri­tica també als parents de Jesús, i menys als primers deixebles, Els coneixem com a Evangelis de Mateu o de Lluc,

Algunes comuni tats allunyades dels focus del conflicte opinaven que les dis­putes in ternes tenien escàs interès per al moviment, i que el que calia era de­purar el missatge de salvació , Aixi nas­qué un Jesús mosaíc i comp lidor de la Llei durant la predicació, Un Jesús jueu, I un Jesús fill de Déu i, doncs, portador d'un nou missatge trans­missible a tothom després del sa­crifici, el Jesús cristià , En una re­elaboració concordant de les visions d'un Pere que convivia amb els pagans i d'un Pau com­plidor dels ritus rabínics, El co­neixem com a Evangeli de Joan.

homogeni i inaltera­ble , Aquests havien proclamat la "Condemna dels Heretges", un codi civil d'obligat compliment a la Sinagoga,

Arreu , cristians circumcidats van co­mençar a ser expu lsats de la Sinagoga, amb la qual cosa els expulsats van deixar de circumcidar els seus fills i van deixar d'estar protegits per l'estatut jurídic jueu, Però. a la llarga. per a ells el més greu fou l'exigència del cul te Imperial. Quan, a partir del segle 111, aquest fou exigit estric­tament, els cristians van començar a ser perseguits a partir de decrets generals,

AI mateix temps, a Roma, en el si de l'enorme comunitat jueva, un escriba ha­via rebut tots i cadascun dels escrits que, sobre aquell obscur fet de l'any trenta, havien aparegut i circulat per l'Imperi. I mentre la repressió rabinica expu lsava

els conversos i els jueus cristians del temple , quedava clar que només

hi havia un fet que unia les dues comunitats, el Llibre Sagrat,

Així que els cristians van seleccio-nar, de tots els textos existents,

quatre, i els van atribuir valor canò­nic, denominant-los Nou Testament, Aquest pas, efectuat durant la pri­mera meitat del seg le 11, va ten ir un

impacte transcendental. Hi havia un nou dogma, un nou llibre i una nova religió ~

•

la consignA Jesús mai no va fundar cap religió

Pepe Rodríguez. Periodista. Autor de 23 llibres, entre els quals, Mentiras fundamentales de la Iglesia catòlica.

Segons els Evangelis, Jesús només va ci tar la paraula "es­glésia" en dues ocasions, i en ambdues es reteria a la comuni­tat de creients, mai a una institu­ció actual o futura ; l'equivalent semitic de la paraula ekklesía designa en aquest cas , igual que en tot l'Antic Testament, l'assemblea general del poble jueu davant Déu, la kahal Yahveh. Però l'Esg lésia catòlica segue ix obstinada a mantenir la fai, làcia de posar a Jesús com l'instaura­dor de la seva institució i de preceptes que no són sinó necessitats jurídiques i econòmiques d'una determinada estruc­

sacramentals ; d'aquesta manera van sorgir les evidents diferèn­cies que es van donar entre els primers models eclesials que van adoptar els creients de Jerusalem, Antióquia, Corint, Efes, Roma, Tessalònica, Colosses, etc. Cap a la dècada dels anys 60 les esglésies cristianes s'havien multiplicat i estès per tot l'Imperi romà, Orient Pròxim i Eg ipte, però cada comunitat funcion ava

d'una manera pecu liar i distinta; en llocs com Roma, per exemple, l'església no era sinó una especie d'annex exterior de la sinagoga on es trobaven els cristians

tura social, confor­mada a cops de de­cret amb el pas dels segles.

Si en alguna co­sa estan d'acord

L'hermenèutica bíblica garanteix la tesi que Jesús no

va instituir cap model d'Església

per a les seves sessions rel igioses; aquests primers cristians, en allò que és personal,

tots els experts actuals és que l'her­menèutica bíblica garanteix absolutament la tesi que Jesús no va instituir pràctica­ment res, peró, en qualsevol cas, es va cuidar molt especialment de no proposar ni un sol model específic d'Església insti­tucíonal. A això cal ategir que, en els tex­tos del Nou Testament, redactats molts anys després de la mort de Jesús, tam­poc no s'ofereix un sol model d'organitza­ció sinó que se cita una diversitat de pos­sibilitats a l'hora d'estructurar una comunitat eclesial i els seus ministeris

seguien portant l'estil de vida jueu anterior a la seva con­versió, pel que gaudien dels privilegis es­pecials que els romans concedien als jueus en tot el seu imperi.

És molt indicatiu el contingut de l'Epístola de Santiago -escrita possible­ment entre els anys 75 a 80 en cercles judeocristians que van usar el nom det ja executat Santiago-, on es va fer aparèi­xer el cristianisme com una espècie de judaisme liberal i, al mateix temps, es va presentar a les esglésies de la tradició paulina com una degeneració religiosa

43 13

14

i es va passar per alt la cristo logia - el màxim punt de fricció entre jueus i cris­tians- amb la finalitat de reagrupa r en la sinagoga cristiana al màxim nombre pos­sib le de jueus escampats després de la destrucció del Temple. Es va deixar aixi constància que la frontera entre judaisme i cristian isme encara no estava ben esta­

per a "les ovelles perdudes de la casa d'Israe l" (MI 10,5-7 i MI 15,24-26).

Jesús va ser un jueu, com els seus deixebles, i ni tan sols va pretendre fun­dar una secta jueva més entre les moltes que ja hi havia a la seva època. Es va esforçar per millorar la pràctica religiosa del judaisme entre el seu poble i davant

blerta en aquests dies de grans tri­bulacions per als uns i els altres.

El judeocristia­nisme havia co-

No és un absurd mantenir que Jesús no va ser cristià, es tracta

d'una dada sabuda amb seguretat

la perspectiva crucial de l'immi­nent adveniment del "regne de Déu". Jesús no

mençat a tenir problemes seri osos quan , després de l'execució de Santiago (62), es va triar com a dirigent Simeó, fill de Cleofàs, que no va saber guanyar-se l'au­toritat i respecte de que va gaudir el germà de Jesús, i tampoc no va poder mantenir la importància de l'Esg lésia de Jerusalem que, des de l'any 70, va per­dre el seu pes específic i va deixar de ser el centre del cristianisme; la falta de lide­ratge - també havien mort els carismàtics, encara que oposats, Pere i Pau- va fer desaparèixer l'encara incipient unitat i va disparar el perill de la dispersió sobre un conjunt de comunitats que estaven tra­vessant molt diferents circumstàncies , tant sociopol itiques com referides a les noves elaboracions teològiques. A la fi del segle I, l'Església romana havia que­dat molt delmada, la palestina gairebé havia desaparegut i els testimoniatg es i manifestacions públiques s'havien reduït al màxim .

Pot semblar un absurd mantenir que Jesús no va ser cristià, però aquesta és una de les poques dades que se 'n saben amb seguretat. Jesús no va fundar cap Esg lésia sinó que es va limitar a intentar agrupar el "poble d'Israel" sota un nou marc, i en trobem proves, a dojo, al llarg de tots els Evangelis. Recordem, per exemple, la inqüestionable professió de fe jueva que va fer Jesús en Mf 5, 17-18, o la instrucció donada als seus apòstols en el sentit que s'abstinguessin de predi­car als gentils (no jueus) i es reservessin

va perdre ni un minut organitzant res - ni secta, ni Esg lésia- perquè, tal com va expressar amb claredat meridiana, estava con­vençut que el món, tal com era conegut, anava a arribar a la seva fi abans de pas­sar una generació: "Us ho asseguro : al­guns dels qui són aqui no moriran sense haver vist el Regne de Déu" (Lc 9,27).

Aquesta creença en la imminéncia del Judici Final i en el reemplaçament del món pel "regne de Déu" era compartida per bona part dels jueus d'aquell s dies, que van mantenir la vista posada en aquell proper moment durant gran part del seg le I. Així, el propi Pau, en I Cor 10,11 , va datar com contemporani el final anunciat quan va dir que "Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser es­crit per advertir-nos a nosaltres, que ja ens trobem a la fi dels temps"; i Pere va advertir en I Pe 4,7 que "S'acosta la fi de totes les coses. Sigueu, doncs, assenyats i sobris, i aixi podreu pregar". Pau i Pere, puntals bàsics, àdhuc que enfrontats, del cristianisme primitiu , no van dubtar de la proximitat de la fi - la rogació habitual dels primers cristians era l'aramea Marana fha o Maran alha, que significa "vine , Senyor"-, però molts dels seus correligionaris, en veure passar els anys sense que passés res , van començar a impacientar-se; un descoratjament que, a principis del segle 11 , es va intentar frenar interpolant el text de II Pe 3,3-10, inclòs en una epístola fa lsament atribuïda a Pere.

En tot cas, com la creença en la im­minència del Judici Final era tan intensa, resulta obvi veure - i aixi consta en el Nou Testament- que ni Jesús ni els seus apòstols estaven per la tasca de fundar cap nova religió o estructu ra organitzativa del tipus d'una Església , encara que, això si , van promoure amb totes les seves for­

zarè després de la seva execució. Van guanyar els grecs i l'estructura mítica de Jesús va arribar a cotes insospitades en fondre en el seu gresol les creences pa­ganes més il · lustres.

La seqüència histórica que va dur des del judeocristianisme de Jerusalem fins al catolicisme romà abasta tres fases : La

ces el pietós agrupa­ment del poble d'Israel entorn de l'ekklesía, això és, l'assemblea general del poble jueu davant Déu . D'on va

El cristianisme heHenitzat primera, que podem situar entre els anys 30 o 36 a 125, va ser s'aparta en tot d'expansió i va dur a la progressiva sepa-de la prèdica original

sortir, doncs, l'Església? Ja que no proce­deix de Jesús ni dels seus apòstols, el seu origen cal buscar-lo en l'evolució d'un procés històric que va desembocar on ningú havia pogut preveure.

No és gens fútil recordar que els cri s­tians de les primeres generacions eren jueus de llengua semítica i que, tres se­gles després, en el concili de Nicea, veri­table origen del catolicisme, els bisbes ja només parlaven grec i una mica de lIati. L'anècdota parla per si sola si coneixem que el context sociocultural hebreu esta­va a les antípodes de l'hel·lènic, raó per la qual el cristianisme que van elaborar els genti ls i els jueus hel ' lenitzats es va apartar en gairebé tot el que era fona­mental del judeocristianisme que, des de Jerusalem, de la mà de Santiago, el germà de Jesús, i de l'apòstol Pere, va intentar propa­gar el missatge del nat-

ració entre cristianis­me i judaisme. La segona fase, entre els anys 125 a 250, va veure com la petita secta judeocristiana va anar transfor­mant-se en una Església relativament nombrosa, formada per masses incultes i profundament mediocres que sovint bar­rejaven la base cri stiana amb les restes paganes d'un hel 'lenisme en declivi ; és l'època de les grans heretgies (gnosticis­me, marcionisme, montanisme, etc.), dels apologistes com ara Orígens i Climent d'Alexandria, i del naixement de l'ortodò­xia. Durant la tercera fase, entre els anys 250 al 325, l'Església va estar bàsica­ment ocupada a definir les seves rela­cions amb el poder, li fos contrari o favo­rable, i es va produir una involuntària transformació del cristianisme en un fac­tor polític de primer ordre. Les grans per­

secucions romanes per eradicar el cristianisme de l'Imperi , que van co­mençar a l'any 249, no només no van assolir el seu propòsit sinó que, a par-

tir del 310, amb l'arribada de la pax de Constantí, aquest emperador va emprendre

l'embargament de l'aparell eclesiàs­tic per part de

l'Estat . El cop de sort fonamental per al futur de les Esglésies cristia­nes es va pro­duir amb l'afebli-

43 15

TOTHOMSUMA www.terrassa.org

ment de l'Imperi romà a partir de l'eclosió de la crisi interna que va aflorar 1'1 de maig del 305 amb l'abdicació simultània de Dioclecià i Maximià, fet que va dur al poder a Constanci Clor i Galeri. Entre els anys 306 i 311 els governants romans es­tigueren tan ocupats barallant-se entre si que no van poder prosseguir la campa­nya d'extermini contra els cristi ans que va engegar Dioclecià i, finalm ent , a l'abril del 311 , Galeri va signar un edicte concedint al cristianisme

Esglésies cristianes i va ajudar a pujar al poder a la catòlica .

Des d'un principi , Constanti es va atorgar el poder de qüestionar les deci­sions conciliars que no convenien al seu govern i es va dotar de la facultat de con­vocar ell mateix, al seu desig, els conci li s generals dels bisbes. Un menyspreu tan gran a la jerarquia catòlica no va aixecar, no obstant, cap protesta; la raó cal bus­car- la en la generositat de les seves do-

nacions i en el l'estatut, encara restrictiu, de refi­gia lícita. Un any després, Cons­tanti, després de sotmetre Itàlia i

Constantí va ajudar, tracte a cos de rei que feia dispensar als bisbes convo­cats als seus con­ci lis.

per interès personal i imperial, a pujar al poder una de les

esglésies cristianes, la catòlica

Àfrica , va ordenar que fossin restituïts a les Esglésies tots els béns confiscats i que se'ls lliurés una contribu ció del Tresor imperial.

Però l'emperador Constanti no es va limitar a ser generós. En aquells dies hi havia una disputa ferotge dins de l'Església crist iana del nord d'Àfrica entre l'anomenada Esg lésia dels sants, dirigida per Maiorinus (al qui va succeir Donat) , i l'Església catòlica, presidida per Mensuri (al que va succeir Cecilià) . Els primers, que denominaven traditores als catò lics, els acusaven de col· lusió amb els perse­gu idors romans, mentre que ells havien estat resistents sense màcula (no havien lliurat textos sagrats als romans, com sí va fer Mensuri , i havien preferit el martiri abans que convertir-se en lapsi o apòsta­tes, tal com van fer molts). A partir del 313 ambdues faccions , di rigides ja per Donat i Cecilià, es van tornar irreconcilia­bles i es va produir l'escissió en dues Esglésies. Quan l'emperador Constanti va lliurar quantiosos béns a l'Església di­rigida per Ceci li à va fer molt més que marginar l'Església de Donat, en realitat es va endinsar en un ambiciós projecte polític destinat a configurar l'àmbit ecle­sial segons les seves necessitats perso­nals i imperials, amb el que va transfor­mar per sempre la relació entre les

Constanti , a partir del 315-316, va cristianitzar - segons la visió catòlica- les lleis del seu imperi , promovent protecció per als més desval­guts i, al mateix temps, va fer més rigo­rós el dret matrimonial; a l'any 318 va reconèixer oficialment la jurisdicció epis­copal; al 321 va autoritzar les Esglésies a rebre herències ; al 320 o 321 va decla­rar festiu el diumenge, fins llavors cele­brat com a dia del Sol ; va donar a l'Església catò lica grans finques i edificis per tot l'imperi i va ordenar construir de­senes de luxoses esg lésies que va fi­nançar amb els diners públics , etc.

Per altra banda, és clar, l'emperador no va deixar ni un instant d'assumir el ple control de les qüestions eclesials. Així, quan l'imperi cristià va començar a veu­re 's sacsejat per la disputa suscitada per l'arrianisme, Constanti , en sintonia amb el seu conseller eclesiàstic , el bisbe Osi de Còrdova, igual que havia fet en convo­car el concili d'Arlès (314) per resoldre el plet entre catòlics i donatistes, va fer reu­nir prop de tres-cents bisbes, a l'any 325, a Nicea, per debatre la doctrina d'Arri.

A les fórmules massa audaces d'Arri en alguns dels seus escrits populars - se­gons exposa, amb exactitud històrica, el professor Étienne Trocmé-, els bisbes de totes les tendències van vo ler oposar quelcom distint de les professions de fe

43 17

18

tradicionals , a les quals alguns havien cregut, al principi, poder atenir-se. El con­cili va emprendre, doncs, l'elaboració, so­bre la base de la profess ió baptismal de Cesarea de Palestina, d'un "simbo l" que enunciés la cristologia ortodoxa. Als títols de "Déu de Déu, llum de llum", es va afe­gi r en particular el "de consubstancial al Pare" (homoousios), que havia estat en el passat l'express ió del "monarquianis­me" de Sabelius i de tots els que esbo­rraven la distinció entre Crist i el seu Pare. Aquesta sorprenent addició , que va ser sens dubte suggerida per Osi de Còrdova, no va ser acceptada sinó per la personal insistència de Constanti , a qui el conci li no podia negar res.

Quan va arribar l'hora de signar el text així redactat, l'emperador va fer saber que tots els clergues que s'hi neguessin serien immediatament desterrats per les autori tats imperials. Només Arri i els seus partidaris eg ipcis , suficientment compro­mesos, es van resistir a aquest extraordi­nari xantatg e, i van marxar immediata­ment cap a les llunyanes ciutats de les províncies danubianes. A causa de la unanimitat, respecte a l'emperador o sim­ple covardia, els altres assistents es van vincu lar a la decisió, fins i tot aquells que consideraven el homoousios com una fór­mula herética.

El concili es va dissoldre el 19 de juny del 325, després d'un gran banquet ofert per Constantí en honor dels bisbes as­sistents, que els va causar una profunda im­pressió : al-guns d'ells van arribar fin s i tot a pre­guntar-se si no estaven ja al regne de Déu. L'emperador afegí al banquet un discurs ex­hortant els bis­bes a la unitat , a

la modèstia i al zel miss ioner, aixi com regals per a cadascun d'ells i cartes en les quals s'ordenava als funcionaris impe­rials distribuir cada any blat als pobres i clergues de les diverses Esglésies.

Els bisbes van partir, doncs, ac lapa­rats, entusiastes i més submissos que mai. Constantí els havia guanyat definiti­vament per a la seva causa i podia sen­tir-se satisfet del resultat obtingut amb el concili . La unitat de les Esglésies catòli­ques havia pres per primera vegada for­ma visible i els cismàti cs quedaven convi­dats a associar-se a aquesta unitat en condicions humiliants. Les escasses ma­Ies persones que havien rebutjat la pro­fessió de fe comuna havien pres ja el ca­mi de l'exili. Tot això era en gran part obra seva, la qual cosa li permetia des d'ara intervenir de manera directa en els assumptes eclesiàstics per coordinar i re­forçar l'acció dels bisbes.

Constituït en teòleg per la gràcia de si mateix, Constantí va dissenyar al seu grat el que els catòlics haurien de creu re per sempre sobre la persona de Jesús. El Credo que resen tots els catò lics , per tant , no procedeix de la inspiració amb la qual l'Esperit Sant va il 'luminar els pre­lats conci liars sinó de la gens santa coac­ció que va exercir el brutal emperador romà sobre homes que Jesús hagués menyspreat.

Amb una jerarquia eclesial tan servil , Constanti no va tenir el

més minim problema a utilitzar l'Esg lésia al seu antull ,

tant per forçar la unificació del seu imperi sota una sola religió, com per a l'ús i

gaudi de la se-va megalomania personal , ja que no debades es referia a si ma­teix com a "bis­be per a afers

exteriors" (episkopos ton ektos) de l'Església; es va fer denominar "salvador designat per Déu" i "enviat del Senyor", és a dir, apòstol; va ordenar que se li ren­dissin honors com a representant de Crist (vicarios Christl) i que se li donés el trac­te de "la nostra divinitat" (nostrum numen) junt amb el sacratissimus que posteriorment ostentarien també alguns

que havia estat el primer emperador que va abraçar la fe i la va deixar en herència als seus successors, pel que li incumbeix el més alt mèrit (magnum meriti)"'.

De la mà de tan meritori personatge va començar realment la seva marxa l'Esg lésia catòli ca, transformada en una institució de poder temporal que s'arrogà la representació exclusiva i ortodoxa del

emperadors cris­tians; va manar te­nir el seu palau

Els bisbes van callar, missatge de Jesús (segons ho recu­llen els Evangelis canònics que ella mateixa va triar i

per temple (domus divina) i la seva re­sidéncia privada

van atorgar ... i van assolir poder i riqueses

per sacrum cubiculum; i, a la seva mort, va fer que l'enterressin com el decimoter­cer apòstol. En resum, Constanti va fer tot el que li va convenir amb l'Església i les seves creences, era l'amo, i els bis­bes, a canvi , van callar, van atorgar .. . i van assol ir poder i riqueses.

Malgrat això, un home tan fascinant, poderós i malvat com va ser Constanti, no podia morir sense fer una picada d'ullet cruel a la història, no podia "ascen­dir als cels" (tal com el van representar algunes monedes encunyades després del seu decés) sense abans riure-se 'n fins a la humiliació dels bisbes que va tractar com a titelles i de l'Església catòli­ca que ell mateix havia posat a caminar; per això, quan es va posar malalt, "primer va buscar remei en els banys calents de Constantinopla -recorda Karlheinz Deschner-, i després en les reliquies de Lucià, patró protector de l'arrianisme i deixeble que va ser del propi Arri . Final­ment va rebre en la seva finca, Archyrona de Nicomedia, les aigües del baptisme, (. .. ) que va ser administrat per un altre correligionari de Lucià anomenat Eusebi, Constanti va morir el 22 de maig de l'any 337. Aixi resulta que el primer princeps christianus es va acomiadar d'aquest món com a 'heretge', detall que originà molts problemes als historiadors 'ortodoxos', però que li va ser perdonat fins i tot per l'enemic més acèrrim de l'arrianisme a Occident, sant Ambrosi , 'tenint en compte

va manipular, però als quals mai no ha estat fidel).

Tampoc les institucions fonamentals que conformen l'Església tenen el seu origen en Jesús, ni de bon tros. Aixi , per exemple, en l'Església primitiva, tal com apareix en el Nou Testament, no existei­xen els sacerdots professionals. En cap de les llistes de carismes i ministeris - Rom 12,6-7; I Cor 12,8- 10 o Er 4,7- 11 -apare ix el sacerdoci; mai no es designa com a tals els responsables de les comu­nitats i menys encara s'esmenten tem­ples o santuaris als quals aquests indivi­dus haguessin d'estar adscrits, aixi com tampoc no s'expressen lleis rituals a com­plir ni litúrgies per oficiar.

És una evidència històrica irrefutable l'afirmació del dominic i gran teòleg belga Edward Schillebeeckx en el sentit que "no pot dir-se que els bisbes, preveres i diaques han estat instituïts per Crist. Són una evolució. És a partir de la sego­na meitat del segle 11 que tenim l'episco­pat i les ordres menors com existeixen avui (. .. ) En els documents del Vaticà II -ja ho havia insinuat el Concili de Trent­no es diu ja que són una institució de Crist. El Conci li de Trent va utilitzar l'ex­pressió per disposició divina , és a dir, que havien evolucionat històricament per l'ac­ció de Déu. Trent va corregir l'expressió per institució divina, preferint l'expressió per disposició divina. El Vaticà II ha triat una tercera expressió : des d 'antic, és a dir, des de l 'ant(guitat, perquè de fet l'arti-

43 19

20

culació jeràrquica de l'Esg lésia ha evo lu­cionat seguint lleis socio lògiques".

Per altra banda, Jesús, al contrari que l'Església, mai no es va atibuir cap exclu­sivisme per a ell mateix, tal com queda ben palès en el següent passatge: "Joan digué a Jesús: Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és

la religió que ell va professar, és a dir del judaisme,

Finalment, sobre la figu ra central del Papa, cal recordar que el verset de Mt 16,18-19 que, segons l'Església, va insti­tuir el papat, no és més que una impostu­ra. Si comparem Mt 16, 15-20 amb els passatges equivalents dels altres evan­gelistes - Mc 8,27-30; Lc 9,18-22 i, en

dels qui vénen amb nosaltres. Jesús res­pongué: No li ho im­pediu. Ningú que en nom meu faci mira­cles no podrà des-

El concepte de la missa és contrari a la mentalitat

del Jesús del Nou Testament

certa mesura, Jn 6,68-70-, observa­rem que encara que la frase es repeteix textualment en Marc

prés malparlar de mi. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres" (Mc 9,38-40). I el mateix text es reprodueix en Lc 9,49-50. Durant els tres primers segles no hi ha un tot i una part per als cristians, ja que dominava la idea oriental que no era qüestió de "formar part" del cristianis­me sinó de "ser" cristià ; però a la fi del seg le IV, o ja en el v, el sentit juridic es va imposar a l'experiencial i va començar a parlar-se d"'Esg lésia Universal", d'una entitat concreta que es contraposava a la resta, per una banda que ja no era el tot... però que aspirava a conquistar-lo per la força.

També el concepte de la missa és ab­solutament contrari a la mentalitat de l Jesús del Nou Testament. Quan Jesús va indicar de quina manera podia guanyar­se la vida eterna (Mt 19,16-26 ; Mc 10,17-27 i Lc 18,18-27), no va parlar per res d'anar a missa, ni de celebrar actes ri­tuals de cap classe ja que, ans al contrari , va posar tota la seva obstinació a eliminar el ri­tualisme vacu i burocratitzat de

i Lluc (però amb afegits diferents) i el sentit es conserva en Joan, en cap d'ells apareix cap rastre del ve rset de Mt 16,18-19 amb el tan fo­namental com presumpte nomenament que Pere rep de Jesús, un text que va ser afegit molt després i que contrad iu ra­dicalment el fonament neotestamentari: si la fe i base del cristianisme radica en les creences aparellades amb l'acceptació de la divinitat de Jesús, resulta obvi que la resposta atribuïda a Pere no suposava més que la proclamació d'un credo sò lid enfront dels qui no tenien al natzarè per "Fill de Déu viu ", i que en aquestes pa­rau les radicava, no en qui les va dir, la "pedra" sobre la qual edificar l'Església. Tal com hauria de ser de sentit comú -i com es confirma en passatges tan nota­bles com I Pe 2,4-8; El 2,20; o I Cor 3, 11 i 10,4- el fonament, la pedra, sobre la qual s'edifica la fe és Jesús-Crist, no Pere, ni de bon tros el Papa o l'Església.

Tal com va observar amb l' • • " bri ll ant agudesa Alfred

¡;:¡¡ rl Loisy, especia lista en estu­~~ ~ dis bíblícs i historiador I~'I ,{ 111 de la re.ligions: "Crist & ~ .. va predicar el regne de

v+\ ¡:¡oSARI ~ ~ ),' - ~

"I7O'O-E L' AVROR,\ f\\t);, ,,,,,,,-

ci monogràfiC ... Era el relligament!

Vicenç Molina. Professor d'Ètica empresarial (UB)

Perqu è és clar, això de la re­ligió, de veri tat, sense fugir d 'es­tudi, si és que volia di r alguna cosa, volia dir ben bé això: re lli ­gament. En el sentit més autèn­tic de l'arrel llatina de la paraula, sembla prou obvi que l'ésser humà aspira, en termes natu­rals, a sentir-se re ll igat amb el que l'envolta, amb la resta d'és­sers vius, amb l'univers. I, espe­cialment, amb algun altre ésser -generalment també humà­més en concret que amb els altres. Aqui comencen a intervenir-hi les emocions, a més de la pretesa racionali tat.

D'aquesta aspiració a la recerca d'un vincle que ens situï davant de nosaltres mateixos i davant del món, pot venir el gust per la di-

dominar aquest somni, d'orde­nar aquesta recerca des d'una font d'au toritat externa i aliena a la nostra consciència , i de fer-ne derivar, d'aquesta autoritat, rela­cions de poder i de sotmetiment, i cod is morals, manuals d'ús so­bre els possibles - o no- judicis de valor que ens podem perme­tre el luxe d'emetre . D'això, n'hem parlat a bastament. Potser ja n'hi ha prou ... No era veritat que la cu ltura reli­

giosa donés resposta a totes les inquie­tuds dels interrogants ex istencials. No és veri tat que un sistema relig iós hag i de ser el fonament del comportament ètic o dels judicis morals. Les interpretacions univo­ques de la percepció trad icional de les re­

mensió espiri­tual, la recerca en el nostre món interior, la conti ­nua inte rpel' lació

L'aspiració a la recerca ligions sobre aquests aspec­tes han compor­tat molta pro­pensió a la

d'un vincle amb nosaltres mateixos, amb els altres éssers, amb l'entorn

de la nostra consciència envers els an­hels que van més enllà del nostre melic, i que es tradueixen en amor, en amistat, en poesia, en imag inació, en creativitat, en joc, en bellesa, en caricia, en compli­citat, en compromís, en el lúdic predomini del somni per damunt dels ri tmes estri c­tament biològics del que som. N'hi ha que, a aquesta dimensiò espiritual, li diuen religió. No hi ha d'haver cap proble­ma si d'aquí no se 'n deriva cap desig de

confusió, moltís­sims dubtes, molta inseguretat i, com sempre, molta por, molta repressió i mol­tes víctimes. Perquè la religió, el re lliga­ment, potser sí que té a veure amb aquell desig de fusió amb l'univers, però no dó­na resposta a les preguntes radicals: Com viure? I què cal fer? Això és feina d 'un altre tipus. D'una ètica rac ional, conscient , que aspira a donar-nos les ei­nes de mesura perquè emetem respon­sablement judic is lliures sobre la co-

43 21

22

herència de les nostres accions i deci­sions. No és veritat que la dimensió reli­giosa sigui el fonament moral d'una esca­la de valors que pretengui arrelar en la intimitat de l'ésser humà, per tal com s'ha anat generant mitjançant la imposició

i el gran repte de la recerca espiritual in­terior.

De fet, no calia emboli car-se tant. Tot això podia expressar-se d'una manera més adequada, més precisa. I, sobretot, més bonica i menys dramàtica. Amb la

d'un codi que algú , al marge de tot consens, considera fruit d'una revelació més o menys divina, més o

La dimensió espiritual no s'exhaureix en cap doctrina ni en cap sistema.

senzi lla dignitat de la paraula poètica es pot dir molt més sobre aquestes coses. Com tan

Es pot dir molt més amb la senzillesa de la paraula poètica

menys tel·lúrica, més o menys virtual. La fonamentació dels judicis de valor, l'arrel de la moralitat, no rau sinó en la conside­ració -conscient i responsable , per tant autònoma- que la clau última de valora­ció d'allò que pot ser bo o dolent per a l'existència pertany a la mateixa esfera de l'ètica, no n'és aliena.

És evident que la dimensió espiritual no s'exhaureix en cap doctrina ni en cap sistema. Molt menys, en cap institució. Mai, en cap persona autoinvestida de funcions d'intermediació entre nosaltres

bé va saber fer Juan Ramón Jiménez en un poema ben petitó , Canción nocturna, que, potser, po­dríem percebre com un esclat de sentit esp iritua l:

iAllà va el olor de la rosa! íCójelo en tu sinrazón l

iAllà va la luz de la luna l

iCójela en tu plenitud I i Allà va el cantar del arroyo! iCójelo en tu libertad l \

ci monogràfiC

Obres d'art i catecisme

Jordi Serrana. Director d'espai de llibertat

En la societat catalana ha fet fortuna una Irase: sense cultura religiosa no es pot entendre ni interpretar una obra d'art. Davant d'aquesta afirmació, la resposta més normal és ac­ceptar aquesta premissa. Què s'amaga darrera aquesta afirmació?

Primer, s'assimila tenir cu ltu­ra religiosa amb cultura catòlica. I d'aqui es passa ineludiblement a la necessi tat de l'adoctrina­ment catòlic. AI final podriem arribar a la idea que sense memoritzar el catecisme no es pot entrar en un museu d'art. Però, a més, no ens parem a pensar en un al­tre parany: és possible teni r cultura catòli­ca? No és un oximoron? Tenir le no és, al meu entendre, un signe de cultura. Uns dirien que és

crec que puguin afirmar que te­nen cultura, ni moll menys cultu­ra re ligiosa. Què s'ensenyava en aquesta època en la qual to­ta I·educació estava sota el nihil obstat dels bisbes? Una barreja de racisme i intolerància, ve­gem-ne dos exemples dels lli ­bres escolars: "Los moros no querian a Nuestro Señor Jesucristo ni a la Virgen. Los moros creian en un hombre que se Ilamó Mahoma.

Mahoma decia: 'Matad a nueslros enemi­gos donde los encontréis' . Y un rey moro les mandó que devoraran a los cristianos hasta que no quedara uno".

"Nosotros , los subordinados, no tene­mos màs misión que obedecer. Debemos obedecer sin discutir. Quien manda sa be

lo que hace y por un signe d'incultu­ra ... No anirem tan enllà, simplement direm que és una

Sense cultura religiosa qué lo hace ... Los españoles tene­mos la obligación no es pot entendre ni interpretar

una obra d'art_._? de acostumbrar-reacció davant de les preguntes que no tenen resposta des de la raó. No és un signe de cu ltura o in­cultura, està més enllà. Es mou entre els sentiments i les emocions i, per tant , no hi ha res a dir. Cada individu té dret a construir-se les fantasies que vulgui per tal d'intentar trobar sentit a la vida.

Segon , tenir formació catòlica no equi­val a tenir cu ltura religiosa. De let, tots els educats en el nacionalcatolicisme no

nos a la santa obed iencia .. . ¿ Y quién juzga al que tiene el màximo poder? Dios y la Historia. A uno y a ot ra daré cuen la. Lo demàs no es de nuestra incumbencia".

Pensar que amb una formació d'aquest tipus hom pot entrar al Museu Nacional d 'Art de Catalunya i entendre al­guna cosa, la riure , o plorar, depèn de com es miri . Existeix tota una generació acostumada a aquestes barbaritats que

43 23

24

ens vol fer creure que a l 'escola franquis­ta s'adquiria cultu ra .

Un cop deixat clar que amb l'adoctri­nament catòlic no s'aconsegueix cultura, passem a una altra qüestió. De fet és molt òbvia. Si hom vo l entendre històri a de l'art , on va a estudiar? A una facultat de teologia o a una facultat d'històri a? La resposta sembla bastant clara.

Per acabar, caldria afegi r una reflex ió més. L'art s'ha d 'en-

els protestants que van traduir la bíblia al caste llà i al català I. Precisament l'església catò lica, que pretenia mantenir els seus fidels per mitjà del control de les seves emocions i sentiments, ara ens vol fer creure que cal cultura per entendre l'art. Seria com dir: només poden llegir ll ibres els fi lólegs.

Compliquem encara més les coses ... Com interpretem un Ràfols Casamada?

tendre o ha d'emo­cionar? Aqui ja les opinions seran de tots colors. AI meu entendre l'art ha

",Si cultura i religió catòlica són termes antitètics! Gaudim de l'art i fem escola pública!

I en aquest àmbit tan sensible, m'atre­viria a dir que no és tan important enten­dre el que vol dir

d'emocionar. Per tant, ens troben en un àmbit limítrof entre la raó i la cultura, per si tuar-se una altra volta entre les emo­cions i els sentiments. De fet la funció de l'art religiós és precisament aquesta: emocionar. La funció de l 'art religiós -quadres, esg lésies, retaules , etc.- era molt clara: intentar transmetre, per mitjà de les emocions, la ideologia del poder religiós, i en molts casos també atemorir, impressionar. I això, és clar, no ens ho explicarà mai l'església catòli ca. La seva funció, a més, augmentava pel fet que als fidels els era barrat el pas a la lectura de la Bíblia , que estava prohibida. Van ser

l'artista, sinó quines sensacions tens tu mateix. A un amic pin­tor li vaig pregunta" quan pintes en què penses? Em va respondre : no es pot pensar quan pintes!

De fet, si l'art perdura és perquè no es pol explicar. El dia que es pugu i explicar del tot, s'acaba. Fent una comparació po­dríem dir que, si acabessin trobant les raons de l'amor, l'acabarien privatitzant , ens l'explicarien ets capellans i l'amor s'extingiria. Si ho sabéssim tot i sabéssim què ens enamora i perquè, seríem déu. I cal ser més humils. Mentrestant, gaudim de l'art i dediquem diners a l'escola públi­ca. Ras i cu rt •

•

ci monogràfiC Ecologia i religió

Jordi Miralles President de la Fundació Terra

La re ligió és una estructura­ció del pensament i de la praxi humana basada en la persona com a expressió divina. L'ecologia demostra que l'ésser humà és una peça més de l'uni­vers material i energètic. L'ecologisme és un sistema de pensament que apropa la perso­na al seu entorn i la fa igual a la resta dels éssers vius , però amb la responsabilitat que la raciona­litat ens atorga per ser cons-cients dels nostres actes. Per això, ras i cu rt , l'ecologisme no pot ser re ligiós. Un ecologisme cristià, per posar un exemple, és un duet impossible, com ho és el de­senvolupament sostenible o la generosi­tat bancària.

La fertilitat i la pròpia magnitud del cel atmosfèric amb totes les seves manifes­

ment" de la civili tzació humana sense fre (tots hem de ser lliu­res, per fer el que ens passi per la punta clitoriana o del gland) referma el ll egat de mil , Ien is de religiositat o, dit d'una altra ma­nera, de dogmes espirituals exaltant que ens cal "conquerir el planeta per al nostre gaudi". També és evident que cal distin­gir entre religions i espiritualitat. Una religió té un sistema socio-polític que l'avala i una organit­

zació jeràrquica que dictamina, defensa i implanta un codi normatiu que determina el comportament d'una societat. En canvi , l'espiritualitat és un sistema de lliure pen­sament sobre la transcendència vital. Per això, no es pot anomenar espiritualitat (sinó creença religiosa) un sistema de pensament que no valori que la totalitat

tacions (llamps i trons , ventades ... ) i de la furia de la terra escupint foc des de les entra-

L'ecologisme pot ser una renovació de l'antic animisme,

del respecte per la natura

de la vida està inter­relacionada i de la qual la humanitat n'és una forma més. En aquest sentit,

nyes o del vast oceà colgant qualsevol cosa que s'atreveixi a solcar-lo en plena tempesta, han estat signes inequívocs per situar l'orgu ll i la racionalitat humana en una posició d'hu­militat. Ben al contrari , les religions, des de les més antigues fins a les modernes, atorguen a l'ésser humà un paper d 'heroi al costat dels déus. En qualsevol cas , és evident que el dilema actual de "creixe-

l'ecologisme es pot considerar una renovació de l'antic ani­misme en el qual la fortalesa espiritual neix del pregon respecte per la natura que inclou al propi ésser humà. Les reli­gions exalten la "divinitat humana" i po­sen en la mateixa línia de conquesta la própia "salvació", amb independència de si per assolir-la "cauen" altres humans. Aquest és el sistema de pensament im-

43 25

26

perant , que fa que els ri cs ex isteixin per­què s'explota els pobres o s'acumulen béns sense compartir- los sabent que la nostra vida és efimera.

La grandesa de l'espi ritualitat basada en la natura és que apropa la persona a les energies còsmiques de les quals for­ma part. Ens agrad i o no som una vibra­

tem ofegant de gasos amb efecte hiver­nacle. Per això, en aquest sentit, no hi pot haver educació ambiental sense una reeducació espi ritual en la qual ens all i­berem del jou del sistema de pensament religiós que excita la "nostra grandesa i divinitat". Mentre siguem "fills de déu" vol­drem "ser deus" i en realitat , l'ecolog ia i

ciò energètica que s'expressa per raons del propi medi fisic en el qual vivim i de ls nostres sentits a travès d'una forma

L'espiritualitat és la recerca de la connexió harmònica

de l'energia que portem dins

la ciència, en gene­ral, ens han mostrat que, de "divins", no en tenim ni l'ADN , el qual pot ser COrrom-

material. Però la matèria carnal és tan sols una part de la nostra rea litat i per això una baixa pressió atmosfèrica, o la ionització de l'aire abans d'una tempesta, ens pot alterar el nostre comportament. Aprendre de la natu ra , connectar-se amb les energies de l'entorn, estimar Gaia, el planeta Terra, ens ajuda a situar la nostra dimensió humana en un marc d'humili tat i, per tant, d'espiritua litat.

AI capdavall , l'espi ritualitat no és al tra cosa que la recerca de la connexió harmònica de l'energia que portem dins i que ens envolta perquè en som part. Asseure's relaxadament sota la volta del firmament plena d'estels en moviment en una nit sense lluna regenera els nos­tres ànims, com aquell que en-

put per un simple vi­ru s i acabar amb la nostra existència en un tres i no res.

Si anali tzem l'actual desgavell am­biental i social podrem veure que, en el fons, hi ha la supèrbia divina que estimu­len les religions que atena llen l'espècie humana. El cristian isme, l'islamisme, l'hinduisme són l'opi que enterbo leix la nostra ment per fer-nos ll iu res. El bud is­me, el taoisme o el moviment New Age, permeten un apropament més probable a la necessària humilitat humana. Però no ca l cap pensament espiritual si hom s'en­dinsa en la realitat que ens aporta la ciència ecológica sobre el nostre paper en aquest planeta, emmetzinant-lo de contaminants, amenaçant el futur de cen­tenars de generacions amb la rad ioactivi -

dolla el mòbil sense bateria al carregador.

tat, esgotant els recursos naturals o sim­A""'~"'- plement extingint milers d'espècies

Aprendre a viure ob­servant la natura que ens envo lta ens portaria a una actitud més res­pectuosa i ens impedi­ria aquesta actitud de conquesta salvatge que ens porta a construir arreu , a disposar de mes d'un habitatge i de moure'ns per on ens doni la gana i donar voltes al plane­ta mentre l'es-

que comparteixen el nostre mateix planeta. L'ecologia no és més que

una ciència, però és evident que el seu estudi ens apropa a una forma espiritual de respecte per allò que ens envolta i al­hora ens allunya dels dogmes religiosos.

L'ecologia ens condueix a la idea que la "Terra no pertany a l'home sinó que és l'home el que pertany a la Terra i que aquell que escup sobre la Terra ho està fent sobre si ma-

El problema no és generar mites ni sim­bols, sinó facilitar que deixem de consi­derar-nos "fills de déu". La nostra energia i la matèria que portem a dins és de la mateixa mena que la dels estels, les pe­dres, l'aigua o els animals i plantes que ens envolten. Quan ens morim aquests àtoms i ones retornaran al medi i fertilit-

zaran noves vides. teix". Per contra , les religions ens sotme­ten a un sistema de pensament que ens converteix en es-

La Terra no pertany a l'home sinó que és l'home

La relig ions mono­teistes s'han imposat gràcies a l'imperi de la por i de l'esclavat-el que pertany a la Terra

claus del propi sistema i ens cega sobre l'evidència que, mentre pretenem anar pels camins de la divinitat , no fem res més que deixar una estela de destrucció .

ge del pensament. Només hi pot haver "sostenibilitat" i, per tant, garanties per sobreviure com espè­cie en el futur, si ens alliberem del jou de les religions ,

• 43

27

PARLANT, educo.

-L. 'IIA'I~'~' lJ{ VILADECANS ~ Olputaclo o a i1, ce lQn a

, ;tn I do ....... ".e CH5

l'entl'c\'lslA

Miquel Izard Historiador

Jordi Serrana. An/oni Cas/ells Espai de Llibertat

Professor titular d'Història d'Amèrica i d'Història de Catalunya. Autor -entre d'altres- de

Revolució industrial i obrerisme. Les Tres Classes del Vapor

- Oigue 'ns algunes dades per­sonals i alguns fets que hagin influït en la teva vida .. - El meu pare era apotecari i, tot i que mai no m'ho van pre­guntar, sempre s'havia dit que jo seria farmacèutic , perquè era el més gran dels nois. AI cap de tres anys a Farmàcia em vaig trobar una assignatura que m'in­teressava: Fisiologia vegetal -a mi m'agrada molt la natura ... - i vaig posar-me a estudiar molt - suposo que en vaig saber més que el catedràtic- i, curiosament, em van sus­pendre. Devia ser cap allà l'any t 952 o 53: impossible protestar! Vaig agafar una emprenyada tan forta que vaig deixar la carrera. M'agradava molt llegir i em vaig passar a Lletres, sense cap recolzament econòmic familiar, és a dir que vaig haver de posar-me a treballar per pagar-me els estudis. A la Facultat vaig conèixer en Jaume Vicens Vives, tot un personatge, amb la desgràcia que es va morir l'estiu que jo acabava la carrera, al juny de 1960. Aleshores vaig anar a Paris, i va ig treballar amb en Pierre Vilar. Va suposar tot un canvi radical : em convidava els di­jous a prendre te a casa seva i parlàvem de tot. Jo, aleshores, militava al PSUC ...

En tornar, els deixebles d'en Vicens vam ser expulsats de la Facultat de Lletres i en Fabià Estapé ens va aixoplugar a Econòmiques -s 'hi feia Història Econòmica, amb en Jordi Nadal, que era PNN. Però allà no hi te­niem cap futur, ni tan sols cobràvem, i jo treballava per a algunes editorials ... L'any 1966 participo a la Caputx inada i ens van tornar a expulsar -encara que no tinguéssim sou , com era

el meu cas. I, al cap de dos anys, jo - que sóc agnòstic- he de reconèixer que, per miracle, vaig entrar en contacte amb una Universitat de Veneçuela i me n'hi vaig anar amb la familia, convertint-me de ca­talanista en americanista ... Tres anys més tard , per aquelles coses pròpies dels germans Marx que tenia el franquisme, n'hi va haver prou que t'haguessin expul­sat de la Universi tat per poder entrar a l'Autònoma -amb en Fontana, en Termes- i hi vaig estar cinc anys. Volia fer Història de Catalunya, però els ca­tedràtics deien que això no existia i, final­ment, vaig acabar fent Història d'Amèrica . I després vaig ésser professor titular d'Història d'Amèrica a la Universitat de Barcelona. M'ho he passat molt bé a la

43 29

lïJ Ajuntament .. de Sabadel l

so~+2..00.000 -

Universitat, amb la relació amb els estu­diants.

- Què et porta, en els teus llibres, a estu­diar l'oposició popular al liberalisme i al capitalisme, a Catalunya i a Amèrica -com és el cas dels "cimarrones"-? - A la Universitat, en el món del PSUC, hi havia com una mena de dèria que con­

que és natural és l'harmonia: no hi ha ex­plotació, ni violència, ni masclisme. I no pas per manca de desenvolupament, sinó com a fruit d 'una decisió pensada, d 'una filosofia de la vida. En la majoria de ca­sos no existeix ni tan sols la paraula "cu l­pable" ni "innocent", no hi ha sistemes de càstigs, compleixen amb la convivència pacifica per tal de sobreviure .. .

sistia a fer inevita­blement història del moviment obrer. En Vicens em va sugge­rir una tesina sobre Les Tres Classes del

Les societats cimarrones són Anecdòticament, us puc dir que entre els anarquistes cata­lans, al responsable d'un sindicat - no

"sense déu, sense llei i sense ningú que mani", i funcionen

Vapor, un dels primers sindicats tèxtils però en Vi lar em va ensenyar que, per conèixer els obrers , calia conèixer la in­dústria . .. Després, amb la mort de Franco es produeix l'eufòria i, immediata­ment, la decepció i la crisi que et porta a replantejar-te algunes idees massa fixes. D'aqui ve , també, l'interès per estudiar al­guns mites de la història -jo en dic "sa­grada"- com, per exemple, la inde­pendència d'Amèrica. I tinc interès a estudiar l'oposició a la colonització capi­talista d'Amèrica, el món del "cimarronat­ge", molt menystingut, aleshores, per la Història oficial -insisteixo a dir-li "sagra­da". Les societats cimarrones americanes (o afroamericanes, sense ser cimarrones) replantegen una societat anterior, "sense déu , sense llei i sense ningú que mani" -en paraules dels conqueridors- és a dir, societats anarquistes, i que funcionaven . I encara en queden ... Han tingut certa in­fluència en alguns il 'lustrats francesos -el mite del "bon salvatge"- i en els anar­quistes catalans.

- Això ¿ ès prou versemblant ? ¿ no tè un cert regus t mitològic? - No. Hi ha molts reculls d'antropòlegs, hi ha prou informació. Una part d'aquesta informació ve dels conqueridors, que es queden meravellats i escandalitzats. En tenim proves dels primers francesos que hi entren en contacte al segle XVII.

En aquestes comunitats americanes el

pas als dirigents- li deien "animador", el mateix terme que a les comunitats cimarrones. Ho vaig poder comprovar perquè vaig tenir la sort, fa quatre anys, d'estar-me un mes i mig amb els cimarrons del Brasil , a la se lva. És que, en una societat de l'abundància -com abans de l'arribada del capitalisme-- no cal acumular, no té sentit l'explota-ció, perquè hi ha més animals, més fruita que no pas persones per mantenir. AI Brasil vaig calcular que en tenien prou, per sobreviure bé, amb un parell d'hores diàries. Quan el sistema és just no calen mecanismes de coerció : ni església, ni exèrci t, ni policia , ni lami lia ... Si ho pen­seu, per què no podria ser aixi? Si la im­mensa majoria de la gent que coneixem no són pas violents, ni delinqüents, ni es­pecialment negatius! En canvi, acceptem que els mecanismes de control els exer­ceixin els dirigents i que se n'aprofitin .

- I l'afany de poder d 'un individu sobre els altres? - No és natural. La humanitat té al vol­tant d'un milió d'anys. Les estructures de poder són dels darrers deu mil anys. Tinc prou experiència , no pas per lectures si­nó per coneixement directe, especialment d'Amèrica, que l'afany de poder no és na­tural, és social : qui mana obté avantat­ges. Vaig conèixer un periodista, de Chiapas, que fou proposat com a candi­dat a governador pels nadius. Els ind ige­nes van estar parlant amb ell molta esto-

43 31

32

na, sense di r el què -parlen molt, a poc a poc, porten molts anys- fins que li van dir: Vostè és com nosaltres .. . Nosaltres manem obeïnt i, entre vostès, els que manen, manen manant. En volem un que mani obeïnt. Per a ells, qui mana no és més que un portaveu: es reuneixen, dis­cuteixen sense cap pressa - tenen tot el temps que faci falta, per discutir, per fer l'amor, per banyar-se, no entenen perquè s'ha de tenir tanta pressa. Jo he rebut

plex. El que si que podem és assajar, si més no intentar-ho, aproximar-nos al que va passar recuperant les veus dels prota­gonistes, però no tan sols les dels pri­mers actors, sinó les de tots. Aix i, la história pot intentar apropar-se a alió que realment va passar.

- En els darres anys, aquí, per exemple, s 'esta produint un esforç del que se 'n diu "recuperar la memòria històrica ", sobretot

més informació de part dels antropò­legs que no pas dels historiadors i n'he rebut molta, sobretot, dels

L'afany de poder no és natural. per part de la ge­neració dels néts

El natural és l'harmonia, sense explotació, sense violència

que, sense por, volen saber. - Jo en di ria "recu-

creadors: de pintors, novel'listes, poetes, que no estan emmotllats per cap forma­ció acadèmica. Wright nove l' li sta cana­denc va publ icar Confinentes robados, en què exposa alguns exemples de comuni­tats indigenes enfront del V Centenari de 1992 i s'hi veu clarament un sistema as­sembleari en forma de confederació de nacions indies. El mateix Franklin, a l 'ho­ra de formar els Estats Units, va dir : aquests indis porten funcionant centenars d'anys en un sistema federal i nosaltres no en sabem.

- Però en aquestes societats també hi ha proves de practiques molt violentes, tre­panacions rituals, res tes arqueològiques que diuen que". - La violència era una excepció. Si que hi havia trepanacions, però també cura­ven amb operacions de cap. I, en altres casos, eren rituals funeraris, sanitaris". Per als cimarrons el matxet era una eina, només una eina. Només esdevé arma si són atacats.

- Com veus la His tòria oficia l i com la fas tu? - Hi ha una història acadèmica radical que practiquen persones progressistes, sovint en els contextos anglosaxons, que parteix de la utopia de pretendre rescatar el passat. No es pot. Tot és més com-

perar la memòria", sense "històrica". Sí a la memòria, no al concepte de memòria històrica. Perquè "això" és el que recorda aquest.. . L'altre deu recordar una allra cosa" . Em vaig trobar un ll ibre publicat per una senyora que sembla mestra, de la comarca de Vic, en què, explicant fets familiars, diu que el desori de la guerra va venir perquè els anarquistes volien imposar el comu­nisme soviètic. Home' Doncs no! Utòpics , si, però que volguessin el comunisme so­viètic, rotundament no! S'ha de fer l'exer­cici de comparar, també, ll ibres, diguem­ne, "neutrals" amb els franquistes. Són totalment antagónics. Fa pocs anys al­guns catedràtics d'Història de Sevi lla no entenien que els llibres d'història d'Amèrica no diguessin el mateix allà que els publicats aqui sobre la conquesta!

- Però els darrers temps ha anat emer­gint la memòria dels perdedors. no? - Durant quaranta anys va haver-hi una allau de mentides, no només de silenci. Amb els primers govern s del PSOE no es va fer res. I, coincidint amb l 'època de l'Aznar, ha començat a publ icar-se sobre els maquis, els camps de concentració, les presons, els assassinats, amb l'ajut fonamental de periodistes, d'algunes pel·lícules. Abans només hi havia francti­radors i ara hi ha un espai historiogràfic de moda.

- Quan tractes el segle XIX, no tens una visió massa amable del republicanisme federal. No és una mica injust? - Vivim en una confusió : el Iracàs del li­beralisme espanyol distorsiona la relació del nacionalisme amb el procés de cons­titució de l'Estat es-

al Canadà, tot girava entorn del salmó i, ara, en deu anys, ens els hem carregat tots. S'esgoten les reserves marítimes, l'aigua ... La sortida no pot tenir res a veure amb l'actualitat. La utopia no ha de ser consumista, ni ego ista. Hi ha evidèn-

cies del distancia-panyol , que no acon­segueix crear una cultura nacional bur­gesa, com a França. A Catalunya hi ha

La gent vol que el govern sigui com més fluix millor

ment entre els go­verns i les societats, distanciament que no és bo però sí em-i com més lluny estigui, millor

una cultura protoburgesa, amb conscièn­cia diferencial , amb la llengua catalana, sense fronteres ni límits clars, quan fra­cassa la revolució burgesa i la gent se n 'adona: els volen explotar i, aleshores, afirmen maneres de viu re anteriors, sen­se laboriositat, ni estalvi ... És per això que alguns "liberals de bona fe", moder­nitzadors, proposen el federalisme, que ès menys emprenyador que el liberali sme centralista - perquè el liberali sme és molt centralista' La gent el que vo l és que el govern sigui com més Iluix mi llor, i com més lluny estigui, mi llor. Això explica l'ar­relament posterior de l'anarquisme.

- Peró tot això és molt discutible, com els mateixos pressupostos participatius de Porto Alegre, amb l'acord del ma­teix FMI, perquè una cosa és redistri­buir sobre les despeses i l 'altra sobre els ingressos. - Sí , és clar, és molt difíci l. Però és que, amb la globalització, ens es-tem suïcidant. Quan la Xina consumeixi com aqui -com a Espanya- petarem tots. Cal buscar alguna alternativa. Els indis van viu re molt de temps de l'agricultu­ra sense esgotar la terra. A l'actual Colúmbia Britànica,

blemàtic. Es mani­festen les inquietuds, amb l 'exemple pa­radigmàtic de l'oposició a la guerra de l'Iraq, aquí mateix .

- Quina opinió tens dels nous moviments a América ? - S'estan buscant noves sortides, noves alternatives. No hi ha res que sigu i bo del tot , però és molt millor la situació ara que el que hi havia : els "sem terra" del Brasil , Chàvez potser no tant , però sí l'Eva Morales , Kirchner ...

- Quin consell donaries als joves? - Que no combregu in amb res, que ho qüestionin tot, que s'ho rep lantegin tot.

No han d'acceptar imposicions de la família, ni de l'escola, ni de

l'estat, ni de l'església. Han d'interrogar-se davant de qual­sevol fet: per què fer una cosa perquè sempre s'ha let així ? El que aqui és freqüent, algun

pais més enllà, ja no ho és. A la Xina , abans, eren les

dones que du ien panta­lons i els homes laldi­lles . Excepte l'ètica na­tural - no matar, no robar, no tractar injusta­ment ningú, no aprofi­tar-se dels dèbils- la resta és relatiu \

43 33

MATERIALS DE JOVENTUT

la col·labomciÓ

Cròniques des del fora El linx ibèric

Quique Toledo Educador

He de demanar-vos discul­pes, però és que la dinàmica dels fets em supera. Cada vega­da que intento escriure-us algu­na crònica em quedo desfasat en qüestiò de dies, i la suposa­da història --d 'actualitat» acaba sent una reflexiò ex-post facto sobre la realitat sociopolitica de Madrid i les seves coses. I és que la velocitat dels esdeveni­ments, aqui , en el Foro, és molt més fugaç del que vosaltres po-drieu imaginar-vos. Collons! Si tingués­sim platja!. .. Segur que les coses serien més tranquil' les, i la crispació de la vida quotidiana i dels fets polítics seria una al­tra cosa. Això de veure el mar sempre és relaxant. .. Quina enveja em feu, allà a Barna , tan tran-

és un auténtic verger natural. Si. La cosa sembla molt bucòlica, peró, a Madrid, parlar d'espais naturals és com trucar a les por­tes de l'i nfern desafiant la Bèstia perquè surti del seu cau. Per això, i com fidel reflex de la pre­ocupació de la nostra inclita pre­sidenta regional per una ade­quada ordenació del territori , s'engega una iniciativa que no ha d'estranyar gaire gent: es tracta del desdoblament de la

carretera M-501 (que discorre en paral'lel al nord de la N-V) per convertir-la en una autovia . L'argument conté aquesta "lògi­ca" aclaparadora dels nostres eficients gestors regionals: eliminar els anomenats punts negres, origen de molts accidents

en les carreteres quils, passejant per la Barceloneta i inundant la vostra vista d'aquest blau del Mediterran i.

A Madrid parlar d'espais naturals és com trucar a les portes

de la Comunitat de Madrid . Els ecologistes (aquesta colla de l'infern desafiant la Bèstia

Aqui, a Madrid, ara que tenim la ribera del riu Manzanares col·lapsada per les trinxeres, les grues, les màquines diver­ses i els túnels, ens hem de conformar amb l'anomenada Ruta dels Pantans.

La zona oest de la Regió de Madrid, per sobre de la N-V, ens duu a la zona dels pantans. És la llegendària "Platja de Madrid". Malgrat les múltiples urbanitza­cions que l'envolten, aquesta zona, amb diversos embassaments del riu Alberche,

d'eterns descon­fiats i rojos busca-raons) van sol 'licitar una enèsima auditoria sobre l'impacte ambiental de l'obra. Ho van intentar tam­bé amb el Mausoleu de Ru iz Gallardón (les obres de la M-30), i gairebé van aconseguir que aquestes obres fossin vi­sitades per una comissió del Parlament Europeu, encara que després les coses han quedat en el seu lloc, i la inspecció no s'ha realitzat fins ara, gràcies al suport del Parti t Popular Europeu. Les perspecti -

43 35

36

ves, doncs, semblen poc falagueres per als preocupats per l'arbrat i la fauna en la regió madrilenya.

Aixi estàvem, quan en els diaris va aparèixer la noticia de la troballa d'excre­ments de linx ibèric en la zona de la car­retera dels pan tans per part d'uns investi­gadors universitaris. El debat va ser immediat, reflectint-se tot tipus d'opinions i arguments, tant a favor com en contra.

i per un import més elevat que la conces­sió dels parquimetres en altres zones amb més tràfic i problemes d'aparca­ment. Sembla una broma que, precisa­ment, hagi estat l'alcalde de la localitat gallega de Cangas de Morrazo (amic de la infància de l'esmentat regidor i, per descomptat, membre del PP) l'avalista de l'empresa adjudicatària . .. No poden menys que valorar-se els greus proble­

Mentre que uns insistien en la in­vestigació sobre el possible esta­bliment d'un hà­bitat fel i a la re-

Hi ha linxs a Madrid : en concursos i adjudicacions dels contractes

dels parquímetres, en la judicatura

mes d'aparca­ment existents en una localitat com Cangas (o Te Cangas) del

gió de Madrid, altres (el govern regional) negaven la major amb un argument sen­zill i directe: A Madrid no hi ha linxs.

La veritat, qui subscriu ha de manifes­tar el desacord amb la visió "oficialista" d'aquest assumpte. Madrid està plagat de linxs, i em remeto als fets. La varietat del linx ibéric a la regió de Madrid és rica i di­versa, d'acord amb les pròpies caracte­ristiques d'aquest hàbitat tan peculiar. Esmentaré alguns exemplars d'allò més significatius i que il ' lustrin al profà.

Hi ha linxs en els concursos i adjudi­cacions dels contractes dels parquime­tres de la capital. El senyor Gallardón ha descobert les mil possibilitats d'aquest negoci per omplir les minvades arques municipals. Per això, ha encarregat al seu regidor de circu lació, Don Pedro Calvo, la contracta de parquimetres en barris de Madrid que abans no gaudien d 'aquest servei. El con-curs d'adjudicació, un nou exemple de transparència en la gestió pública, ha dut a la con-cessió del ne­goci a una em­presa, sense experiència en el tema de parquimetres,

Morrazo, amb un parc automobilistic realment especta­cular i en la qual s'han desenvolupat so­lucions més que imaginatives. El linx gallec és una espècie molt peculiar. Per descomptat.

Altres linxs es troben en la própia judi­catura, com aquest jutge que ha condem­nat als policies de l'anomenat "cas Bono". En la seva sentència ens trobem amb un sorprenent argum ent de jurisprudència: la sospita que els policies tenien ordres dels seus superiors per realitzar el que s'han anomenat detencions iI ·lega ls. Curiosament , aquest jutge ha arxivat la causa contra un alcalde del PP en un municipi del nord de la regió (Pedrezuela) que es dedica a construir en terrenys que ell mateix desqualifica.

L'ombra de la sospita juridica em duu a recordar un parell de linxs llegendaris: Tamayo i Sàez, creadors d'un terme que

ha creat escola: El Tamayazo.

L'autèntic cop d'estat de la postmodernitat neoliberal. Recordo que els jutges no s'hi van ficar per­què (argumen­taven) no es

poden investigar les sospites.

Aquest cas no mereix motts comentaris. sima motxilla amb la bomba dels atemp-Diuen les males llengües que la Saez tats de 1'11-M? Si és que alguns pensen s'ha operat els pits (potser se'ls ha emple- que tots els científics són tan linxs com nat amb bitllets). Què no s'haurà operat aquest científic coreà que va mentir i fal-Tamayo? El cas d'aquests linxs és un es- sejar els seus experiments sobre la clo-trany encreuament genètic de feli amb al- nació, desitjós d'endur-se un Nobel al tres predadors, com la hiena o el voltor Linx Ibèric ... Hi ha linxs per tot arreu, fins (carronyaire). i tot a Corea, collons ... '

Un altre linx mereixedor d'una protec- Peró per sobre de tots els tipus de ció especial és el senyor Urdaci. Sí, Don linxs presentats, n'hi ha un de molt espe-Alfredo Urdaci , que ja va demostrar els ciat. Es tracta de Donya Esperanza seus dots felins al capdavant dels infor- Aguirre, ínclita presidenta de la matius del NaDO televisiu amb un com- Comunitat de Madrid. En aquests temps portament propi de la sèrie Cuéntame, de de sequera reclama aigua al govern cen-TVE. Aquest postergat lluitador per les lI i- tral, mentre que autori tza noves urbanit- 43 bertats es despenja en el seu últim llibre zacions amb camps de golf, i permet el (?) amb una teoria molt peculiar segons reg de parcs í jardins sense cap tipus de la qual les eleccions del 14 de març de restr icció. Total, si després exigeix aigua 37 2004 van ser precedides d'un muntatge al Min isteri. .. propi d'un cop d'estat. No content amb Donya "Espe", en un exemple de ta-això, i potser cansat de les seves apari- rannà democràtic, faci lita que es televisi cions en el prog rama d'Ana Rosa tot tipus de concentracions i manifesta-Quintana, o del seu aparcament a TVE, cions contra el govern de l'Estat, mentre s'ha muntat una empresa d'intermediació que els telediaris de l'emissora autonòmi-esportiva i vol fer negocis amb el Reial ca són autèntics pamflets en els quals un Madrid a costa d'oferir a Joaquin (sí , ho- tertulià habitual és el brillant sociòleg me, el davanter del Betis), o brindar el Amando de Miguel (exemple de feixista seu assessorament a gent tan necessita- il 'lustrat del neoliberalisme que ens toca da com Guti (el futbolista aquest que surt sofrir aqui al Foro) . Igualment, es permet en les revistes del cor pels seus cons- el luxe de no donar subvencions a l'asso-tants embolics ... ), tot a canvi d'una subs- ciació de víctimes de 1'11-M. tanciosa comissiò, faltaria més! Es veu La senyora Aguirre és tan linx que se que des que ja no presenta el telediari , el li ocorre exigi r a l'esquerra que demani senyor Urdaci ha d'anar una mica justet perdó pels règ ims comunistes de Rússia de peles .. . Pobre linx en perill d'inanició! o pel mur de Berlin , mentre que a

Un altre linx capaç de fer-ne de totes Espanya hem de seguir esperant que la és aquest càrrec públic de la Comunitat dreta demani perdó pels crims de la de Madrid , responsable de la Conselleria Guerra Civil , pel període franquista o per de Medi ambient, que va acusar als cien- la construcció del Valle de los Caídos. I té tífics de la universitat madrilenya d'haver la barra de fer campanya contra el nou col'locat la femta de linx, per parar les estatut de Catalunya. Ella sap que "ve-obres de la carretera. ~ nent" Espanya, assegura L'argument ja s'ha utilit- "'\ ..., ~ clientela. A ella només zat en altres ocasions. r""\ ,) . ~ .~._~~~~ li preocupa "fer Pàtria" ... Recordeu el que diu la ~ , v~ --=..,. Només li falta el vestit de

:~~;:: f,ro:~:,=, ~ d.l ~rw ~ ~:':~~~:: 1~~:;;:; \

ENTORN, sccl és una cooperativa d'iniciativa social,

sense afany de lucre dedicada a la gestió de serveis socloeducatius

I de lleure des de la més de 20 anys.

Per les activitats de l'ESTIU 2006 posat en contacte amb nosaltres, t 'assessorarem i et farem una proposa a mida de les teves

necessitats.

'NTORN,.cd OarrerAvr"fÓ, 44, Zn - 08002 Bu:ebre - Tel. Q3 S02 61 62 -Fax 0090 1 Qa

,,..,.w.entom coop - 8fllCn"Y'ira'1 orn.ooop

la col·labol'aciÓ

Tràfic de mercaderia humana

Patsy S6rensen Presidenta de Payoke vzw

Què significa " traficar amb éssers humans" ?

Avui dia sembla globalment acceptat que l'emigració és un dret. En realitat , les possibilitats i les necessitats en joc revelen una gran complexitat. Les possi­bilitats d'una emigració legal, se­gura i assenyada són molt limi­tades per a la majoria de la gent d'arreu del planeta. AI contrari que en el cas dels benestants turistes occidentals, traslladar-se a un su­posat "lloc millor", encara que sigui de manera temporal, rarament és una opció viable . Si la gent opta per emigrar, en ge­neral significa que té molt bones raons per fer-ho.

La gent opta per travessar clandesti ­nament les fronteres, sovint posant en perill les seves pròpies vides. S'arrisquen

Traficar amb éssers humans s'ha convertit ràpidament en una de les tres principals activitats de les xarxes globals del crim organitzat , després del tràfic de drogues i el comerç d'armes. Sovint els mateixos grups i les mateixes xarxes estan involu­crats en totes tres . Crec que és important insistir en el predomini del crim organitzat, tot i que sovint veiem opera­cions a petita escala. Hi ha mol ­

tissimes definicions de crim organitzat, però totes tendeixen a coincidir respecte al nucli de la qüestió. Quan un minim de dues persones s'organitza per cometre actes criminals amb la finalitat d'obtenir un guany financer o material , en principi podem parlar de crim organitzat. El que és fonamental és determinar què significa exactament estar organitzat. Fins i tot

a ser víctimes de la mobilitat oferta només fora de la legalitat i amb menyspreu de la dignítat humana. En nombre creixent, aca-

La manca de mobilitat legal fa que la necessitat

d 'emigrar sigui explotada

una familia o un petit club d'amics estan considerablement or­ganitzats, i de fet avui dia aquest és sovint el

ben trobant-se en si tuacions de terribl e explotació. Aquesta manca de mobilitat legal fa que la necessitat d'emigrar, enca­ra que està motivada sobretot per una necessitat de supervivència, d'ajudar la familia i d'alimentar alguna esperança de fu tur, sigui explotada per d'allres, sovint gent amb idèntics antecedents.

nivell predominant d'organització existent en el tràfic d'és­sers humans.

El principi organitzatiu pot ser la lleial­tat a la familia, peró en la majoria dels casos és una clara comprensió de la rea­li tat del mercat. Si les comunitats locals no poden aconseguir els mitjans per pro­duir objectes o serveis comercialitzables ,

43 39

40

o si no poden introduir-los en un mercat legal, la mà d'obra clandestina i il'legal és l'última mercaderia amb què poden comptar. La manera com aquesta última, i massa humana, mercaderi a s' introdueixi en el mercat dependrà en gran mesura del nivell cultural del pais o la comunitat emissors. Potser el predomin i del tràfic per a l'explotació de dones (i menors) en

manera indefinida les nombroses i bara­tes existències d'aquesta mercaderia (que, per raons òbvies, ningú més no re­clama). Subjacents a aquesta realitat hi ha les polaritzacions que s'han desenvo­lupat a causa de les desigualtats socioe­conòmiques, la pobresa extrema i els conflictes que les alimenten. Aquestes polaritzacions inclouen la misogínia, el ra­

la prostitució té molt a veure amb el baix es­tatus de la dona en la societat d'origen, com també té a veu-

Traficar amb éssers humans és cisme i l'adhesió al dogma ideo­lògic dominant. De la mateixa

una de les tres principals activitats del crim organitzat, amb el tràfic de drogues i el comerç d'armes

manera que po­dem di r que tra-

re amb la demanda dels clients de la in­dústria del sexe. En la majoria de les cul­tures d'arreu del món, són els homes els qui es dediquen als negocis, mentre que les dones són les que fan la veritable fei­na. De vegades, una dona no és més que un objecte prescindible, si fa no fa com un cap de bestiar.

Això fa, a més, que no sigui inusual que la familia o el cercle més intim d'a­mistats de la victima estiguin involucrats en el tràfic d'aquesta . Ofertes de treball , d'escapar de la situació desesperada en què es troben, i sobretot de convert ir-se en algú de gran valor (financer) per a la fami lia gràcies al fet d'aventurar-se en l'inconegut, porten els joves a si tuacions en què, en efecte, tenen valor financer, però només per als seus amos, i tan sols com a mà d'obra barata.

En altres parau les, el tràfic d'éssers humans té relació amb un problema de mà d'obra. Es desenvolupen ex­ponencialment es­tructures parasità­ries , i no només per aprofitar el buit creat per la inseguretat i la confusió políti ­ques, sinó també per explotar de

ficar és una for­ma de crim organitzat, també hauríem de deixar clar que el crim organitzat no pot funcionar sense corrupció . Ara, perme­teu-me qüestionar algunes idees precon­cebudes. La corrupció no és el mal fun­cionament ocasional d'un sistema o una administració que normalment són efec­tius i eficients. AI contrari, la corrupció sol ser precisament el que garanteix el fun­cionament correcte, eficaç i efectiu d'una administració. És sobretot una caracterís­tica intrínseca de qualsevol sistema insti­tucionalitzat més o menys complex. Aquest és, més que cap altre, el motiu pel qual resulta de vital importància tenir suficient i decidida voluntat política per enfrontar-se amb el crim organitzat. Tanmateix, no s'ha d'exagerar la necessi­tat d'una ferma voluntat política ; la volun­tat política no tan sols ha de combatre un fenomen, sinó que també ha de lluitar de

manera inequívoca per un món millor i més just. Això vol di r que, com a mínim, no podem seguir en­frontant-nos amb el tràfic d'éssers hu­mans d 'una mane­ra poc sistemàtica. Hem d'aprendre a comprendre'l com el problema del sis-

tema que és. La manera com estan orga­nitzades avui dia les nostres societats, les nostres economies, les nostres xarxes de seguretat social i les nostres polit i­ques exteriors, així com l'oportunitat que brinden a la gent d'identificar-se de forma positiva amb alguna cosa, amb una cre­ença, una convicció o un lloc en la socie­tat, són les millors armes que tenim, però només en la mesura que ens adonem que això és precisament el que configura i genera el crim organitzat. En l'actualitat, hi ha un nombre cada cop més gran de joves que, aparentment, no troben exempta d 'atractiu una carrera criminal.

A més, cap país no està aïl lat. Europa no està politicament unificada, encara que econòmicament ho estigui cada ve­gada més. També aquí, els recels i la fal­ta de visió polit ica tenen un enorme cost econòmic, social i humà, a hores d'ara pagat sobretot per les víctimes de la bru­tal explotació.

Víctimes

Deixem de banda, potser només de moment, els criminals i el suport que re­ben del sistema. Centrem-nos una estona en les víctimes. D'entrada, hem de resis­tir-nos a la temptació de complaure'ns en el victimisme de les victimes. Per expe­riència hem après que la insistència en el victimisme de la víctima no és beneficio­sa ni per a la persona ni per a la seva protecció i la persecució dels criminals. D'altra banda, la major part de les víctimes que han reei­xit, almenys a Bèlgica, que és el nostre cas, són su­pervivents de mena. No són persones dè­bils i desvalgu­des que s'han quedat asse-

gudes plorant en un racó. A la majoria d'elles se les pot descriure com persones lluitadores i ambicioses, encara que en el seu món tot és molt ambigu.

De fet, és a causa de l'ambigüitat de les seves situacions concretes que la tas­ca de protegir-les i ajudar-les obliga con­tínuament a haver-nos-les amb ambigüi­tats. A Bèlgica hem aconseguit, no pas sense grans lluites, treballar conjunta­ment i molt bé amb ONGs especialitza­des, la policia i la judicatura , aixi com amb destacades administracions gover­namentals. Aquesta cooperació, a més, tan sols està parcialment institucionalitza­da. L'element clau de la cooperació és la confiança bàsica: tothom té el seu paper a fer, les seves respectives responsabili­tats, i tothom ha de saber què pot i què no pot demanar-se-li a un altre.

Però ¿com s'identifica una víctima? ¿Com trobem les victimes? De fet, no te­nim ni la més minima idea de quantes victimes s'han rescatat. Totes les possi­bles institucions que puguin establir un primer contacte amb victimes han de comprendre que les víct imes poden no voler o no ser capaces de veure's elles mateixes com a víctimes. Les víctimes hauran après que no s'ha de confiar en les autori tats oficials, que formen part del seu problema i no tenen solucions ni cap al tra cosa per oferir.

Bèlgica ha desenvolupat un sistema força eficient, no només per protegir i as­sistir les victimes, sinó també per perme­

tre una investiga-ció i una persecució efec­tiva de les xarxes criminals involu­crades. La infor­mació clau gaire­bé sempre prové de les mateixes víctimes, de ma­nera que afavorir la seva col·labo­ració constitueix un objectiu pri-

43 41

42

mordial. Des d'aquest punt de vista , és important tenir alguna cosa molt tangible i concreta per ofe ri r a la victima, alguna cosa que tingui prou importància per con­trapesar el que els traficants ofereixen. Des de la perspectiva de la victima, són sobretot el traficant o el proxeneta els qui li donen alguna cosa real: roba, menjar, un sostre i, per damunt de tot, la il· Iu sió

cions tenen diferents històries i cultures, totes elles amb la seva importància i re ll evància.

Cooperació : "Si ho puc fer allà, ho puc fer a qualsevol lloc"

Ja hem parlat del paper central que tenen les víctimes i de la importància dels

seus drets i de la de ser algú en al­gun lloc.

El model belga, que es va desen­volupar cap a la meitat dels anys noranta, ha estat

La imatge del Paradis Occidental és la que promociona la gent amb males intencions, per convertir els immigrants "i!-legals" en víctimes

seva cooperació. Però pot ser que no estigui prou clar qui són, d'on vénen, on han es­tat i on es pensen

també el que ha inspirat el model euro­peu. A canvi de la seva col' laboració, la victima rep un permis de residència tem­poral i accés a ajuda social, psicològica i educacional o professional bàsica. A l'es­tiu de 2006, tots els Estats membres de la Unió Europea (excepte el Regne Unit , Irlanda i Dinamarca) necessitaran tenir implantat un sistema similar. En determi ­nades realitats, resultarà insuficient dis­posar dels instruments legals adequats. Haurà d'estar estructurat correctament, però sobretot haurà d'estar basat en una visió comuna, compartida pels qui s'ocu­pin de la protecció de les victimes, els qui proporcionin l'assistència necessària i els qui investiguin i persegueixin les xa rxes criminals involuc rades, aixi com per les autoritats poli tiques. Tots ells no tan sols han de compartir una visió i una com­prensió de la realitat del tràfic d'éssers humans, sinó que també han de poten­ciar activament la confiança, la capacita­ció, l'ajut i el reconeixement de tots els actors, en primer lloc de les vict imes ma­teixes.

Atès que el tràfic és una activitat fron­terera, cal maximitzar la cooperació inter­nacional. No només perquè es tracta d 'una realitat internacional , sinó també perquè, a causa de la diversitat dels ac­tors implicats, fins i tot en l'àmbit local , és fonamental comprendre que les dife­rents institucions i diferents organitza-

que van. El nord opu lent és evidentment un lloc envejat . Però la imatge dels rics d'Europa pot no concordar amb la realitat quan aquesta es mira de prop, i pot re­su ltar que ser a Europa no sign ifiqui ten ir accés als seus recursos.

Molts intentaran fugir cap allò que per­ceben com el Paradís Occidental. Quan aconsegueixen arri bar-hi , resulta que sempre hi ha algun problema burocràtic . Se'ls etiqueta d"'il ' legals", nom que se r­veix per qualificar un dels pitjors crims possibles. El crim té menys a veure amb el que un ha fet que amb el que és. Aleshores resulta que no són benvinguts al paradis . Per a l'esperançat immigrant, un permis de residència o fins i tot un vi ­sat és, si fa no fa , com un bitl let per anar a Disneylàndia, i la manera d'obtenir-lo inclou el fet de ten ir una bona història, preferiblement lIastirnosa (els traficants te'n proporcionaran una) per explicar.

La imatge del Paradís Occidental és la que promociona la gent amb males inten­cions. Si aconsegueixes arri bar a Disneylàndia, no se't permetrà jugar, i acabaràs formant part de ls jocs d'algú al­tre. Un tipus particular d"' il ·legal" es con­verteix en un tipus particular de victima.

És important comprendre el paper ju­gat per les diàspores. Als països del Nord , existeixen comunitats independents que poden resultar una benedicció o bé una brutal presó per als nouvinguts.

Alguns dels membres d'aquestes comuni­tals els traeixen per simple cobdicia. La comunitat local coneix la realitat, inclosos el mercat potencial i els clients, del país de destinació.

Un altre aspecte que cal remarcar és el paper que juguen una àmplia gamma de grups religiosos. De la mateixa mane­

cu ltura ls són mes vu lnerab les als abusos i a alguns de concrets.

En general, las maneres de controlar les víctimes són bastant evidents i univer­sals. Van de manera gradual des de la in­timidació fins a la força bruta. La intimi­dació i la manipulació sOlen ser difícils de combatre només amb els codis civils

i penals. ra que les vícti ­mes procedents de Nigèria sovint estan controla­des per mitjà de pràctiques de vu­dú , altres grups

Alguns grups religiosos manipulen i controlen les víctimes del tràfic

de persones, implantant-se

Tot plegat em porta a la conclu ­sió que, avui dia, a tots els nostres països i regions , hi ha una capaci­

a les ciutats europees

religiosos tenen maneres simi lars i igual d'efectives de manipular i contro lar les víctimes. En els darrers anys hem pre­senciat una notable implantació d'esglé­sies alternatives a les ciutats europees. Encara que moltes d'elles poden ser ben legítimes, sovint només es tracta de ne­gocis que prosperen gràcies a l'economia submergida. Altres maneres de coaccio­nar la gent inclouen els matrimonis forçats. Potser aquest és el cas en el qual la diferència entre les pràctiques cu l­turals és més clara. Algunes tradicions

tat minvant d'enfrontar-se al que jo ano­menaria la progressiva criminalització de les nostres societats. Estem atrapats en la dinàmica de la globalització, en la qual tots correm el peri ll de convertir-nos en simples objectes comercials, en un re­curs, en un mecanisme de mercat abs­tracte. És per aixó que continua sent tan important ser lleial a la história i l'herèn­cia própies, cultivar l'orgull i la sinceritat propis , valorar el lloc i el temps de la nostra vida i especia lment la gent que ens és propera •

•

43 43

44 Pere Vidal

la creaciÓ

llibreS

Razón y sentido. La metà· fora masónica Javier Otaola (Sindic·Defensor del Vei de Gasteiz)

Vaig començar a incubar aquest llibre poc després de ser iniciat en la maçoneria cap a t'any 1981 , en el trian­gle Tolerància a Bilbao. Dic incubar perquè ha estat imprescindible un procés llarg de rumiament i assimila· ció durant almenys 15 anys, el temps necessari per adqui· rir l'experiència personal i maçònica que em pogués permetre dir alguna cosa sobre maçoneri a. Del valor d'això que he dit jutjaran els lectors. El propòsit del llibre ha estat explicar-me a mi mateix i als altres quina és la raó per la qual la maçoneria pot servir avui dia, de la mateixa mane­ra que ha servit en el passat per propiciar l'inici d'un pro­cés d'esclariment personal, que es tradueix, en última instància , en un procés de construcció individual obert als altres, a la societat i al misteri de l'Ésser. Una primera mirada assenyala una important característica de la Metàfora maçònica que em sembla indispensable destacar. Amb la paraula maçoneria ens referim , normalment, a dues

coses: La maçoneria és, al meu parer, fonamentalment una metodologia, com la filo­sofia, té la mateixa arrel: l'amor a la saviesa. Per tant, de la mateixa manera que la Filosofia, la maçoneria no té una unitat doctrinal : hi ha una filosofia exi stencialista, cristiana, aristotelica, mate­rial ista, positivista. vitalista ... NO hi ha UNA Filosof ia, excepte que totes elles com­parteixen un mètode de refle­xió que els és comú. De la mateixa manera , hi ha Maçoneria(es) amb di ferents estils i sensibi litats, i sobretot hi ha maçons i maçones, individus amb diferents opcions personals. Per aquest motiu he pretès expli­car el que és la maçoneria com a mètode i tradició ini­ciàtica d'una banda, i d'altra banda en un capital que he titulat "El que jo crec" he vol­gut explicar a quines conclu­sions m'ha dut, personal­ment, aquest mètode sense pretendre, ni de bon tros, asseg urar que aquestes con­clusions són les úniques pos­sibles, ni tan sols les millors, només les meves. Sovint és dificil fer aquesta distinció, però em sembla obligat per ser honest amb els lectors i amb la maçone­ria. La construcció personal s'ha servit, en el meu cas, de l'estímul constant i del diàleg

les recomanacionS

permanent que he viscut en la lògia i a traves del contac- 43 te amb tants germans i ger-manes, però aquesta cons-trucció no és sinó el resultat 47 d'una suma d 'opcions i apos-tes personals, a les quals m'adhereixo però que respo-nen a una circumstància biogràfica particular. I la maçoneria està més enllà de la meva pròpia biografia. L'important és, malgrat això, el que de reflexió general i transpersonal pugui trobar· se, reflexió sobre el que la maçoneria és. He volgut explicar la maço­neria a partir de dues aproxi­macions convergents: La maçoneria , il'lustració en acció i El descobriment de la Iniciació. 11· lustració, Iniciació i Metàfora són els tres con­ceptes claus per entendre la maçoneria. Il· lustració és, entre nosal­tres. una expressió per re fe­rir-nos a una época històrica determinada en la qual van coincidi r un conjunt de pro­cessos d'emancipació juridi­ca, política i espiritual que van transformar la societat del seu temps i la història del pensament occidental . Ningü com Kant va definir millor què és la 1I'lustració: l'eman­cipació de l'èsser humà de l'estat de minoria d'edat cul­pable en el qual era mantin­gut pels poders politics,

48

les recomanacionS

econòmics i religiosos de l'època. La maçoneria que neix precisament com a Maçoneria especulativa al t 717, en aquest periode històric, no és una realita t que pugui reduir-se a aquest moment temporal: la maço­neria com a trad ició iniciàtica enfonsa les seves arre ls abans del segle XVIII i es pro­jecta també mes enllà, man­tenint-se en el seg le XXI. La maçoneria entén la ¡!-lustra­ció no com un fenomen d'è· poca reduït al temps de les perruques i els salons, sinó com un imperatiu íntim i per­manent, com una vocació existencial de l'ésser humà, IIque del fosc al clar aspira-lO , per aquest motiu aquesta il'lustració és en la maçone­ria un procés sempre en curs i sempre inacabat: una il ·lus­Iració en acció . Aquest caràcter di nàmic i permanent d'aquest esclariment perso­nal que la maçoneria propo­sa em duu t01 seguit a dete­nir-me en el significat de la In iciació. La maçoneria és il· lustració perquè suposa esclariment però és en última instància Iniciació perquè es tracta d'un esclariment que va creant la realitat que il'lumi­na. no és simplement un aclarir-se sobre les coses, és un aclarir-se sobre el que

sóc jo en el món, O sigu i que es tracta d'un esclariment sobre la qüestió essencial , ontològica, aquesta qüestiò que adornava l'entrada de les frat ries iniciàtiques de l'Antiguitat Clàssica: Gnosi seauton o Nosce te ipsum. La iniciació maçònica no és res més que una metodolo­gia, un posar-se en camí . perquè cadascú arribi a res­pondre a aq uesta pregunta, seguint les llums que li arri­bin a aquesta primera pre­gunta que se li fa en el mateix ll indar de la logia : Qui hi ha? .. o sigu i qui ets tu? Naturalment, la maçoneria no ofereix una resposta doc­trinaria a aquesta pregunta, t'ofereix simplement una metàfora : Si véns a una lògia maçònica , ets un constructor. El projecte i la mesura de la teva construcció ets tu qui haurà de decidir-ho assumint el risc i la responsabilitat de fer la teva elecció més autèn­tica. Per això cada maçó i cada maçona buscarà els materials que la vida posi al seu abast, de les llums i ins­piracions que li arribin : reli ­gioses o no re ligioses, filosò­fiques o no filosòfiques, pràc­tiques o teòriques. La Lògia se'ns ofere ix com l'espai en el qual conviure i compartir els dies bons i dolents d'aquesta construc-

cio. Rao il ·lustrada i Sentit iniciatic em sembla que són els dos eixos sobre els quals gira de manera combinada el treball maçònic, d'aqui el tito l tr iat. He volgut també amb el meu llibre remarcar que la maçoneria és en efecte una tradició iniciàtica viva i també una societat de pensament però que, tant en la seva condició de tradició com de societat de pensament, no és quelcom excèntric i extrava­gant , inintel· ligible des de ,'exterior, no hi ha en aq uesta iniciació res de màgic sinó que aquest procés de pensa­ment i transformació. d'una manera o d'una altra és comú a tots els éssers humans, amb major o menor consciència d'això , i per aquest rnotiu he puntejat les meves expl icacions maçòni­ques amb ressonàncies i coincidències significatives que he descobert en autors aliens a la maçoneria però no aliens a allò que és humà, com ara: Ortega y Gasset, Salvador Pàniker. Fernando Savater. Eugenio Trias, Gilbert Ourand o Martin Heiddegger. En tots ells i en molts altres he trobat aques­ta mateixa inspiració lliure i joiosa que he trobat en la maçoneria i que els maçons anomenem l'Art Real.

(J .O)

( \

IIiSll'uiU-IOS i screu Iliurl's, associcu-ms i S('/'('/1 I()f'l.~,

csUmeu-ms i S('('('U rcJiço~

r: moJt# laic i progressista