Totarr iba.

TALLEYRAND

JuÃiicíaBSocíalOrgan de la Unió Socialista de Catalunya

LES LLEIS SOCIALSNO ES COMPLEIXEN

D o s d e c r e t s

EditorialsBorse« de treball

A últims de la setmana passa-da al Parlament s'ha ratificat unconveni internacional que fa re-ferència a les oficines de col·loca-ció. El titular de la cartera de Tre-ball ha fet les següents manifes-tacions a la sessió del Congrés :«Les lleis espanyoles de col·loca-ció s'han avançat als preceptesdel conveni, i, per tant, aquestno ens imposa cap obligació no-va.»

Certament les Corts Consti-tuents, que es diferencien de lesactuals pel rendiment de treball,van aprovar diverses lleis socialspresentades pel nostre companyLargo Caballero en profit de laclasse treballadora, ¡i entre aques-tes hi havia la llei de Col·locacióObrera de 27 de novembre del1031. La llei, doncs, existeix, i'nopas per aquestes Corts, que nohan hagut de fer cap esforç perratificar un acord de la Conferèn-cia Internacional del Treball del1933, però el que no existeix és elcompliment de les lleis. ¿Estàsegur el senyor ministre que la ra-tificació no ens impoba cap obli-gació? Almenys la de fer-les com-plir. ¿Està segur que tots elsajuntaments consignen en pres-supost les quantitats per a lainstal·lació i funcionament de l'o-ficina de Col·locació Obrera (Bor-sa del Treball) segons determinal'article addicional de la referi-da llei, sense el qual requisit nopoden ésser aprovats els pressu-postos municipals per les autori-tats competents? Potser que de-manés una relació, als delegatsde treball de totes les províncies,dels ajuntaments que no ho hanfet. ¿Està segur que allà on hiha instal·lades aquelles Oficinesde col·locació funcionen d'acordamb el que disposa la llei i ambla corresponent Comissió Inspec-tora composta de patrons iobrers? Potser que ordenés unainspecció i que passessin per laBorsa Municipal de Treball deBarcelona.

Som mal educatsEls lectors ens prendran per

mal educats, i tindran raó. Lasetmana passada vam comparèi-xer sense ni dir-los bon dia. Elshem quedat a deure aquest simplesaiut, i també altres coses que elsvolíem dir després d'una absèn-cia llarga i dolorosa. No pas queno tinguéssim el bon desig decomplir els deures rituals i d'en-cetar plenament la nova conver-sa ; però de vegades hi ha tantde soroll que no se't pot sentir laveu.

Pel mateix motiu, molts amicshan rebut amb retard la nostravisita. Eren els accidents de lacirculació que pel camí ens rete-nien.

Així i tot, ja ens heu vist, jahem tornat a tronar-nos. No ha-víem pas de passar-V|Os tarjetaperquè sabéssiu qui som. Ens và-reu reconèixer de seguida pel to,per la fesomia, per les coses queteníem a evocar i a recorclar-nosmútuament. Vau veure de se-guida, pensem, ique érem nos-altres mateixos. Tots plegatssom com una gran família, i lanostra expansió es pot passar de

paraules en la tristesa i en lajoia.

Fer això han arribat els nostres mots —í ins els no pronun-ciats— a tots aquells que els es-peraven Sobretot han arribat aaquells que són carn i sang <ïf.nosaltres, glòria viva.

No ens retregueu, doncs, clgest sorrut de no haver dit bondia. Un company anarquistasincer ens deia una vegada quela urbanitat és sovint una faltad'educació. Altrament, no somsols a tenir mala educació : và-rem donar el bon dia, en dues pa-raules, a la premsa barcelonina,i la premsa catalana i indepen-dent, amb rares excepcions, so-bretot de periòdics lligats a nos-altres per actuacions comunes,ni tan sols va esmentar el nostreretorn ni menys ens van corres-pondre el salut. Es veu que aixòd'ésser una mica salvatge tambépot fer senyor.

Es clar que la cosa tampoc noens dol gaire. Al capdavall, no-més silenciem allò que ens des-agrada. Freud en diu algunacosa.

L'obra de les CortsAhir s'havia de resoldre en el

Consell la crisi latent ; en aparèi-xer nosaltres, segurament la so-lució ja és coneguda. No somni optimistes ni pessimistes ; lalògica no compta de dos anys en-çà en la política espanyola ;

Vejam quicridarem, ara!

Gairebé totes les lleis socialsde la República comencen d'a-questa manera : «El Presidentede la República Española.

A todos los que la presente vie-ren y entendieren, sabed : Quelas Cortes Constituyentes, en fun-ciones de soberanía Nacional,han decretado y sancionado la si-guiente LEY.» Acaben de la se-güent manera: «Mando a todoslos ciudadanos que coadyuven alcumplimiento de estas leyes ;así como a todos los tribunalesy Autoridades que las hagancumplir.» Malgrat tot la Gacetadel 15 de febrer publica un de-cret del ministre de Treball, se-nyor Anguera de Sojo, suprimintles delegacions provincials deTreball que estableix la llei de13 de maig de Í932. ¿Des dequan un decret anul·la una llei?El preàmbul de la llei diu : «Alos que vieren > entendieren».¿És que el senyor ministre no hientén? Tot un jurista com el se-nyor Anguera no ha de feraquestes coses,

Però hi ha més : amb data de22 de març publica un altre de-cret en virtut del qual es fixennormes per a la presentació deles demandes als Jurats Mixtos

del Treball. Aquest decret apa-rentment inofensiu és d'una ma-la intenció que fa dubtar de labondat humana encara que espeguin cops de puny al pit. Envirtut del que disposa aquest de-cret, quan un obrer presenti unademanda al Jurat Mixt haurà depresentar a la vegada totes lesreclamacions que cregui lícit feral patró ; de no fer-ho així per-drà el dret a presentar-les poste-riorment. Suposem que un obrerés acomiadat amb justa causasegons els termes de la llei, man-ca de feina per exemple, i queen sol·licitar el certificat de tre-ball al patró aquest es nega.Aleshores l'obrer, acollint-se a laLlei de Contracte de Treball de21 de novembre fiel 1931,, de-manda al patró al Jurat Mixt peraquest sol aspecte i un cop resol-ta aquesta demanda l'obrer s'as-sabenta que to dret a reclamar

Passat per la censura

diferències de salaris perquè nocobrava el jornal establert a lesbases de treball o bé hores extra-ordinàries o l'augment reconeguta la llei per aquestes o bé qualse-

vol altre avantatge reconegut perles bases de treball. Doncs bé,després d'haver fet la primerademanda, si no va fer constarles altres ja no té res a fer. ¿Leslleis per què serveixen, doncs?La de Contracte de treball en elseu article 94 estableix que : «Lesaccions derivades fiel contractede treball que no tinguin assenya-lat termini especial prescriuranal cap de tres anys del seu aca-bament». Termini especial el téassenyalat el comiat : cinc diesde temps després de verificataquest, però la reclamació de sa-laris és fins al cap de tres anys.L'article 1967 del Codi Civil diuque les accions dels menestrals,criats i jornalers per reclamar elpagament de llurs serveis pres-criuen al cap de tres anys. Peròel senyor Anguera de Sojo no esdóna per assabentat i per decretestà destroçant les minses garan-ties dels proletaris. I mentre faaquesta feina demolidora els ho-mes de la situació van predicantpel país les bondats del seu siste-ma de govern de protecció enversels treballadors. Però aquests jasaben a què atenir-se.

M. MARTÍNEZ CUENCA

La unió del p r o l e t a r i a tEl marxisme, que no és una

doctrina immutable ni comple-ta i que per això ha sofert mo-dificacions i li han calgut acla-riments conté, no obstant, algu-nes veritats incontrovertibles ialguns principis lapidaris delsquals la humanitat no es podràmai desprendre.

Un d'aquests principis incom-movible és el de la unió delproletariat. La frase proletarisde tots els països, uniu-vos, ésun principi axiomàtic i aquellque s'hi oposi no pot, en bonadoctrina, ni anomenar-se mar-xista ni simplement amic delproletariat.

Si no hagués estat oblidataquest principi no hauria escla-tat la guerra del 1914, i la novaguerra que ja flota en l'ambientesclatarà, precisament, perquèno serà acatat aquest principipels proletaris del països futursbel·ligerants. Els proletaris notenen pàtria, i si els movimentsobrers no claven aquest lema al'ànima de llurs afiliats nomésserviran per a portar-los a ésserpilars de reforç de l'organitza-ció social d'avui i per a fer-necarn d'explotació en primer ter-me i carn de canó després.

Per a obeir a aquest principifou creada la Internacional. Unaorganització universal a la qualhavien de pertànyer, agrupadesfederativàment, totes les orga-nitzacions obreres, per tal d'anara una acció conjunta en les ac-

tuacions per al millorament delproletariat o en la lluita contrala societat capitalista.

No creiem necessari d'insistirsobre la necessitat de l'existènciade la Internacional i de l'agrupa-ment dins d'ella de les floreesobreres organitzades de tots elspaïsos. Ja hem dit que era unprincipi axiomàtic.

Comentant, però, aquest prin-cipi de la unió del proletariat,ha sortit darrerament, en unanotable revista que es publica aMadrid, un article d'un companyde Barcelona, conegut com a lí-der d'una organització obreraque té la seva seu a la nostraciutat. Aquest líder, en el seuarticle, parla amb una certa fruï-ció dels fracassos de la Interna-cional i, després de retreure ambexcessiva complaença exemplesd'organitzacions obreres de di-ferents països que se n'han se-parat, acaba amb una frase quepot donar lloc a confusions. Lafrase és aquesta : proletaris decada país, uniu-vos.

Aquesta frase la consideremun error, sobretot en les presentscircumstàncies. En aquests mo-ments de grans complicacionsinternacionals, tot el que tinguisemblant de contradir el princi-pi de la unió universal del prole-tariat és tirar aigua al molí delsenemics.

Naturalment que basa la sevaafirmació en el fet de l'existèn-cia de dues Internacionals i en

el fracàs — segons afirma — detotes dues. Cal que en parlem,però comencem per dir que lamanca d'efectivitat de la Inter-nacional és precisament una pro-va de la seva necessitat, perquèsi la Internacional hagués exis-tit amb la plena força que dónala subjecció al principi de la unióuniversal del proletariat no hau-ria fracassat.

Però els fracassos passats enshan de refermar més en la ideajusta de la necessitat de la unióuniversal del proletariat. I el fetde clamar per a la unió dels pro-letaris d'un sol país porta el pe-rill de desviar l'atenció del pro-letariat de la visió universal queha de tenir.

El company articulista al qualens referim, líder — com hemdit — d'un partit obrer que téla seva seu a Barcelona, ha obeïten el seu article a una situaciópersonal exclusivament. El seupartit no pertany a cap Interna-cional i, darrerament, en unesgestions portades a cap per tald'aconseguir la unió de les forcesobreres de Catalunya, les orga-nitzacions adherides a una Inter-nacional plantejaren clarament elproblema en els termes següents :d'acord amb la fusió de les for-ces proletàries, però cal que si-gui a base d'una organitzacióque pertanyi a una Internacional.

El partit de l'articulista hau-ria de dissoldre's i el líder de-fensa la seva obra.

La posició és molt humana,però és falsa i invitem el com-pany-líder, i els companys queel segueixen, a què reflexionin ies decideixin, per tal de no és-ser un destorb al principi axiomà-tic de la necessitat de la uniódels proletaris de tots els paï-sos.

R. FOLCH i CAPDEVILA

Molt importantEn l'edició anterior, per un

error involuntari, vam donar coma adreça de JUSTÍCIA SOCIAL ladel carrer Angeles López de Aya-la, 23, i havia d'ésser el número

10del mateix carrer.

ÈPOCA IV - NUM. 2B A R C E L O N A30 de març del 1935

P R E U :2O cónti.

Redacció I administració:A. López de Ayala,

10, principal(BARCELONA - SANTS)

t — IDHTÏCIA SOCIAL

L'estrangerLa crisi belga re-

soltaBèlgica acaba de resoldre la

seva crisi política amb major ra-pidesa que no s'esperayft. Lutranscendència i lu gravetat delmoment han fet que els homesresponsables de la política bel-ga s'hagin apressat a donar-hisolució sacrificant un bon xicles conveniències de partit.

Tindrà vida llarga l'actual go-vern? Sincerament creiem quèno. I ós aquesta la nostra creen-ça perquè els propòsits del capdel govern tendeixen a sacrificarels interessos de la gent rica, ien aquest aspecte està esperonatpels socialistes que hi porten elcompromís, ̂ també, d'establir lesrelacions comercials amb la U.R. S. S. i d'aplicar en tota laseva integritat el pla de treballelaborat per de Man, que tambéforma part d«l nou govern.-Aixòfarà que molí aviat es produi-ran divergències greus al si delnou govern, i llavors és moltpossible, com a única solució,que els socialistes, possiblementajudats per l'actual president,ocupin el poder amb la plena res-ponsabilitat.

Diumenge darrer a Brussel·leses celebrà un míting socialista.Vandervelde j de Man demana-ren la responsabilitat del governbelga per a elis. No ha estat pasaixí de moment, però hom nodubta pas que serà. La situacióeconòmica de Bèlgica és tan greucom arreu del món, i malgratque a molta gent la imbecil·litatno esl ho Ueixi veure l'únicasolució en la política mundial ésla socialista.

L'actual govern està integratper cinc socialistes, quatre libe-rals i sis catòlics. Sobresurtendels socialistes Vandervelde i deMan. Qui és el nou President?M. Van Zeeland va néixer el1893. Es Doctor en Dret i «tnCiències. Pertany ,a la carreradiplomàtica. Es vice-governadordel Banc Nacional, Catedràtic dela Universitat de Spa, on ex-plica Economia. Com a delegatbelga ha pres part a les confe-rències internacionals de Lon-dres, Ginebra, Washington, NewYork, Parts, etc. Està especia-litzat en els problemes moneta-ris, i ha publicat diverses obresnotabilíssimes. Malgrat que, eoma Ministre sense cartera, formàpart del govern Brocqueville,M. Van Zeeland ós més un tèc-nic que un polític, sense cleüaprou definida.

MERCURI

L'aventura d'Abis-sínia

Ja hi som ! I, com diu Mus-solini, no es torna enrera. La ve-ritat és que Mussolini ara vol-dria tornar enrera, encara queno fos més que quatre o cincanys, quan udolava mots d'ame-naça, barbotejant com un forçatatacat de furor bèl·lic dirigint-sea l'estranger — que se'n reia —-,com si hi hagués un enemic insi-diós que els italians (tots bells,tots nobles, tots herois) tenienl'obligació de destruir i d'esmico-lar. Aleshores, per a fer la guer-ra només mancava una cosa aMussolini : l'enemic. L'estranger,rient sempre, es preguntava: ambqui diable se les heu? I si ho ha-guessin preguntat al mateix Mus-solini no hauria sabut què res-pondre. Perquè, en realitat, con-tra Itàlia no hi havia ningú i elnoranta-v,uit per cent dels ita-lians saben que llurs veritable iimplacable enmic és Mussolini.

L'anomenat «duce» sap exac-tament el pensament dels seussúbdits i per això s'espremia elcervell cercant un enemdc secu-lar d''Itàlia i dels italians. Per-ò aEuropa A'enemic s seculars n'hi

havia carestia malgrat l'abundorde les histèriques fantasies delsnacionalistes,, Ningú no vol pres-tar-se ¿ joc í si el «duce» insis-teix I|imen«çen de contestar-li

: seriosament. I aleshores, adéu fu-ror i adéu heroismes : el «duce»invicte amaga ràpidament l'he-roica cua entre les cames i es po-sa a fer d'antifeixista, o sia aparlar de pau.

Això ho ha, fet amb tots els...enemics seculars ; Alemanya, Iu-goslàvia, Àustria»... França. So-bretot amb França. Contra Fran-ça et «duee» subvencionà i armàles bandea de Hitler amb la il·lu-sió que quan Hitler arribés alPoder li treuria les castanyes delfoc francès i s'hi cremaria els ditspel compte de la Itàlia feixista,Hitler; però, no li féu el joc i els

fdos règims — perfectament igualscom dues gotes d'aigua — esde-vingueren eaemiçs, (Enemistatcontra natura, perquè estan dis-posats a sostenir-se l'un a l'altreen interès mutu, perquè la caigu-da de l'un posaria en perill l'e-xisteojíia de, l'altre.)

França, que tingué por de l'A-lemanya hitleriana i no volentanar a la solució lògica d'unaguerra preventiva —que se sap oncomença, però no on acabarà—cercà de separar de Hitler el seumillor aliat, que era Mussolini. Sino que per a apaivagar aquestgos rabiós calia llançar-li un os.

í per això quan Laval va anara Roma va portar a la maletal'os abissini.

Nosaltres, gent senzilla, que nocomprenem els alts interessos deles gran potències, trobàremvergonyós que un Estat adherenta la Societat de Nacions puguiservir d'os per a donar-lo als gos-sos ; però quan es considera queaquells alts interessos es reflectei-xen en les accions dels fabricantsde canons i de fusells esdevé clari es comprèn perfectament quefrancesos i anglesos es posin d'a-cord perquè els pobles decadents(italians i negres) comemìin abarallar-se i els vingui l'aigua ala boca als pobles més fins í tam-bé es «barallin. Tot és començar.--Així, Mussolini va trobar Ye-

nem&c secular en l'os que Lavalli va portar; abandonà la posapacifista per a prendre l'elm ro-mà i l'espasa d'Escipió ; donà or-dres d'organitzar-un o dos atacscontra les tropes italianes als con-Tins "de la Somàlia (notem, depassada, que els atacs als italians

, tingueren lloo uns dos-cents quá-lornetres enllà1 de la línia fronte-rera segons els mapes italians, osia en territori no italià) ; i posàen pràctica tot el seu xarlatanis-me demanant: salutacions a labandera, indemnitzacions, excu-ses, humiliacions, etc., etc., ElNegus, però, fa el sord.

Així com a conseqüència d'unincident anterior contra les tropesfranceses va pagar immediata-ment 800.000 francs d'indemnit-zació a França i li donà les excu-ses corresponents, no vol saberres quant a doblegar-se a la vo-luntat de Roma i insisteix en elfet que per haver partit l'agres-sió de la part italiana no ha deconsentir a donar explicacions,sinó que, pel contrari, essent l'o-fès les ha de rebre. Recorre a laSocietat de Nacions, però els di-rigents d'aquesta (França i An-glaterra), solidaris de l'agressori no volent que llurs intrigues in-fames fossin discutides a Gine-bra, envien el pobre Negus a...passeig o sigui a Roma on el fei-xisme creia poder-lo agafar imenjar-se'l com un pollastre. Vi-ceversa, el Negus dóna provesd'habilitat diplomàtica; porta ala llum el seu desig de pau i d'ar-ribar a un acord. Mussolini voliaintimidar-lo ordenant la mobilit-zació; el Negus no s'espanta iinsisteix en la proposta d'arbitrat-ge que Mussolini no pot accep-tar, sobretot després d'ordenadala mobilització.

I la tragèdia esdevé irrepara-ble.

La predicado guerrera que fa

treize anys que' dura dona elsseus fruits ; tornar enrera,, des-prés d'haver escalfat la joventuti fet la política dels fabricantsd'armes, no pot èsser, oi Musso-lini tornés enrera es faria ridículals ulls dels seus mateixos parti-daris, que acabarien per revol-tar-se contra d'ell,

L'aventura abissínia ha de se-guir el seu curs; ha de tenir unarealitat la profecia de l'antifei-xisme segons la qual una dicta-dura obligada a aguantar-se mit-jançant una política de guerra,vulgui o no vulgui ha, d'acabaren una guerra; en les tòrrideszones africanes el feixisme tro-barà el seu càstig. I la barbàrieeuropea serà destruïda- per labarbàrie africana.

Paradoxa i realitat; ela negresde l'Africà van a rendir un granservei a la civilització europea.

¿Es que la Itàlia guerrera, iarmada modernament, no està encondicions d'enfrontar-se amb unpoble semibàrbar com el delNegus? Sí; si ela negres anessina Itàlia els feixistes italians enfarien pols amb 'tota facilitat ;però anar a l'Africà, a cinc o sismil quilòmetres de distància, acombatre en un front molt ex-tens, en un terreny tan acciden-tat que to cims de dos a quatremil metres, en un clima insupor-table per als europeus i contraun enemic que defensa la sevaterra, no és solament una empre-sa àrdua, sinó que és una folliai la ruïna i la mort segures,

Itàlia ja fou sonorament batu-da a l'Africà. Abba Garima üAdua són records d'una tragèdiaespantosa que regà el sòl de l'A-frica amb molta sang italiana.

La Itàlia d'avui no és la del1896, criden els feixistes. I és,,veritat. Però tampoc els negresno són els mateixos del 1896;tenen canons, metralladores, ae-roplans ; tenen el Japó, que a des-pit de la distància portarà tot elque calgui a Etiòpia ; i tenen,sobretot, el qug Mussolini no té :diners i un poble disposat a ba-tre's. No se sap quins efectiusmilitars té el Negus, però ningúno ignora que en cas de guerra hianiran tots, homes i doñea. Resno poden fer-hi els canons (per-què no poden maniobrar a causadel terreny ple d'aiguamolls oexcessivament muntanyós} ni elsaeroplans, perquè no hi ha ciu-tats, pròpiament, sinó pobléisamb barraques de fusta que po-den abandonar-se fàcilment; nohi ha fàbriques d'armes a bom-bardejar ni aglomeracions ciuta-danes a terroritzar amb atacsd'artilleria o aeris. No és possi-ble de fer-hi una acció de granestil, compacta, sinó que cal obrarseparadament, en columnes. Iles columnes han de moure's acentenars de quilòmetres lesunes de les altres, i la naturasalvatge del terreny i l'astúcia del'enemic que pot amagar-se fàcil-ment, fàcilment pot destruir-les.

Aquesta és, en pocs mots, lasituació geogràfico-militar. Pelcostat econòmic basta considerarque per a mantenir en peu deguerra només que 50.000 homesa l'Africa (i pel cap baix en cal-drien 200.000) es necessita 1.500milions de lires cada mes.

¿D'on les treurà Mussolini?¿De la banca (ie França? Sí, finsa un cert punt, perquè França sen'ha de cansar aviat. I, després?La guerra a Abissínia és un aferque no s'arranja en un parell demesos, sinó que va per molt llarg.Per les terres i pels rius africanss'escorreran milions de lires ítorrents de sang italiana. I lajoia dels italians de fer-se apallis-sar pels negres es fondrà més depressa del que es creu.

Quant al costat moral, els dia-ris reaccionaris de tot el móndiuen que en el poble del Neguses dóna el cas vergonyós d'haver-hi dos milions d'esclaus. PeròMussolini té quaranta milionsd'esclaus blancs que no podranfer altra cosa que rebel·lar-se.

UMBERTO EHKA~NTE

NOTES AL MARGE

Una burgesia inepta '•f'—Què has trobat, sortint de

l'«Uruguay »fM'ho han . preguntat molts

companys. Podia contestar —ide fet he respost— de moltesmaneres, però si les volgués'pu-blicar segurament no podria. Peraixò contaré una de les coses—minsa si.voleu— que he pogutobservar: que la burgesia estàdesorganitzada fins a l'arrel. Unseguit d'incidents insignificants,gairebé: domèstics, me n'han do-nat l'evidència.

Vet ací. Com suposareu, vaigtrobar tota la , casa trasbalsadaen ésser alliberat, Un rellotge noanava, hi havia un pany espat-llat, tenia un grapat de comptespendents d'aquella temporadamarítima... Vaig fer les coseslògiques en cada cas: avisar quetornessin a venir a cobrar, quevinguessin a endur-se el rellot-ge, a arreglar el pany, etcètera.Primera sorpresa : en venir el de-pendent de la rellotgeria —percert acreditada—. va mostrar-seestranyat de la crida i va afirmarals de casa que el rellotge no erjacomprat a aquell establiment.Per tant, l'amable dependent nogosà endur-se'l, evitant una des-pesa potser salvable si l'arre-glava la casa mateixa on el vancomprar. Havia de tenir un but-lletí de garantia determinat ,o nosé quin altre paper : no hi era, se-nyal evident que ell tenia raó.

Però resultava que sí, que erade l,a casa. Jo no m'havia pasequivocat telefonant a un Uocper altre. Els vaig aclarir la da-ta de la compra, el lloc on la vandur, i el mateix amable depen-dent em va resoldre la dificultat.

Segona part. L'operari' quevingué a arreglar aquell pany varenyar-nos un xic. El pany esta-va mal posat, ja es veia prou.Ells els posaven tots bé ; havíemvolgut estalviar una mica fent-loposar per qualsevol, i ara és clarque no tancava.

Però no ; l'endemà, en saber-ho, vaig mostrar-li el rebut, de lacompra i de la col·locació, tot dela mateixa casa. L'operaài segurdel seu treball es va arrencar unamica d'espatlles : —Els deu ha-ver posat el fuster, conclogué. -

Era indiferent que l'hagués•posat un fuster o bé un guixai-re. Jo havia pag.at a la firma delfabricant de panys —també acre-tütat— perquè me'n venguessin iposessin un de tal i de tal "ma-nera. No ho havien fet, eren ells—la firma— que no responien.

Tercer cas. Una editorial im-portant em tenia venuts ,a termi-ni un grapat de llibres. Al bellcomençament de la detenció, vaigescriure pregant )que ajornessinel pagament mensual. Em vanrespondre en forma molt atentaque ho farien així, i van com-plir-ho. Però al cap de poctemps rebia una altra lletra de lacentral de Madrid, comminant-me & passar a. pagar els rebuts osi no procedirien contra meu. Elsvaig respondre en forma un xicdura, estranyat pel contrast, iencara espero resposta. En sortirvaig arribar-me a la casa, vamquedar entesos per seguir paganti em van donar explicacions gen-tils : la central de Madrid m'ha-via enviat, com a molta altra gent,una circular.

Quart i final. Estàvem subscritsa un prestigiós diari de Barcelona.La meva família va deixar el pison vivíem el mes d'octubre ma-teix. A casa no van veure, en totaquest temps, ni diari ni rebutsde subscripció. Però al cap depocs dies d'ésser alliberat se'mva presentar el cobrador del diariamb quatre rebuts seguits, de totaquell temps. ¿Com era que nohavien cursat la baixa, haventdeixat feia mesos una casa en laqual hi ha porteria ? ¿ Com eraque, veient que no pagaven, i su-posant que no tinguessin cap es-ment del canvi d'adreça ni de labaixa, havien dut el diari qui

sap on tot aquell temps ? Qualse-vol avís a l'administració haViade tenir efecte immediat, perquèla detenció dels meu« 'compaj^ysi meya la sav^a tothqm de Barce-lona.

Conclusió? Cada detall d'a-quests ni té importància ni pagael tret d'csícriure'L'Però tots efisplegats, i molts 'd'altres, peçme-ten constatar que la*'Burgesia »-»-laimportant de Barcelona en cadaram, i -suposo -'tjàe* arreu- ocorrej gual — està desballestada com-pletament. l?Qtf aquells, retrets quefan amb stfficíència à la burocrà-cia i al socialisme, que rio servei-xen per: organitzar *taíï'-bé com lainiciativa privada, perquè no hiha l'estímul del guany individual,en la pràctica veiem que són fa-lòrnies. No- solament està desba-llestat el capitalisme en l'escalainternacional, sinó que en granpart de casos concrets, dintre ca-da empresa, regna un desori evi-dent. Potser és per aix£ que hiha més proporció de fallidesentre empreses privades que entreempreses cooperatives, malgratque aquestes lluiten en un ambienton encara es troben en desigual-tat.

Fa riure, sobretot, rellegir des-prés de certes constatacions vul-gars aquella afirmació Orgullosad'Adam Smith, que l'interèsparticular de l'individu coinci-deix sempre amb ei de la societat.Tots aquells problemes concretsque volen plantejar, com una ob-jecció, al Socialisme, els els po-dem girar contra ells. Qui ado-barà el rellotge? Qui posarà elpany ? Qui portarà el diari ? Quivendrà els llibres? Perquè el sis-tema actual d'organització perbeneficiar el capital privat els re-sol a cadascun dels ciutadans enforma poc satisfactòria.

GRANIER-BARRERA

Compreu I llegiu

Justícia Social

D'administració

IMPORTANTCom sigui que la regularitza-

ció administrativa, de JUSTÍ-CIA SOCIAL és impossible enaquests moments per trobar-se to-ta la documentació en ' la Casadel Poble i essent imprescindiblefer front a les despeses, naturalsocasionades per la sortida delnostre setmanari, aquesta admi-nistració prega a tots els .„subs-criptors qíie'-vulguin' Hinràf a lamajor brevetat Jlurs quoites desubscripció per a facilitar així lamarxa normal de la publicació.JUSTÍCIA SOCIAL donarà comptede les quantitats rebudes a tal fi.

Subscripció a JUSTÍCIA SOCIAi

Trimestre 2*50... 5'ooSemestre

Any ió oo

Dirigiu la correspondència $.Administrador de JUSTÍCIA SO-CIAL, carrer Angeles López deAyala, io, pral,'," 2.", Barcelona;i els girs a nom de Joan Rull,Nàpols, 287, ent. 2.".

Hores d'oficina: De io a 12del matí.

Ï."A"- ANGLOPEA A CADA DIA

ANGLO

JUSTICIA SOCIAL — 3

Socialisme i CristianismeHeus ací dos «ismes» que tan-

tusl semblen 'invocar-se rmitua-ment, taatost semblen témer-secom enemics o almenys rebut-jar-se com antagònics. El fet derebutjar-se, tant com el fet d ' i n -vocar-se, palesa una realitat d'a-nalogies i diferències, de sem-blances i contrastos, d'afinitats iantagonismes que han d'ésserposats en evidència. Gal fer-hoper a il·luminar i aclarir el sen-tit profund del Socialisme a fid'esvair l'halo de confusionsque el volta i tan magníficamentserveix els interessos inconfessa-bles que el temen, com des.orien-tu les inquietuds i les voluntatsde bé que, no podent-lo veureclar, el defugen.

* * *Per a constatar com ambdós

conceptes s'invoquen no cal sinófixar-se en el títol de cristianu-socials ostentat per aquells «'|m¡foragitaven els socialistes i'Àus-tria, pel febrer de l'any passat;en la denominació de socialismocristià tan cara als admiradorsde l'encíclica de Lleó XI11 ; en laforça que aquest agermanamentde vocables ha donat a la catò-lica Bèlgica; en la necessitat quetenen els defensors exaltats dela idea de raça de posposar elmot socialista a llur qualificatiude nacionalistes per a donar unaforça autèntica a llur bandera.Per a persuadir-nos en canvi queambdós conceptes es temen, ésprou mirar la realitat d'ahir id'avui. L'any passat era a Àus-tria on es perseguia amb violèn-cia i crueltat tot allò que repre-sentava obra o esperit socialis-ta, per aquells mateixos cris-tians socials que n'invocavenl'apel·latiu.

Per què s'invoquen ajuntant-se amb complaença els dos «is-rn.es» tot i perseguir-se com aenemics? Pa pocs dies Ossorio iGallardo deia que el més fort ene-mic del Socialisme era el fonssocial del cristianisme.

Un recent article que ens vetraduït de Txecoslovàquia ensmostra el el seu presidnt Masarykconstatant l'existència d'una afi-nitat interna entre els preceptesde moral social, deduïts de ladoctrina cristiana, i les reivindi-cacions socials del partit socialis-ta, i aquesta mateixa constata-ció el fa oposar-se a la teoria" so-cialista marxista, precisament pelnexe religiós que entreveu entreSocialisme i Cristianisme.

* * *Quan una posició ideològica,

espiritual, es va estenent, seriaun greu error creure que pot res-pondre a una arbitrarietat, a unjoc de forces. Hi ha alguna cosamés. Hi ha que respon a un sen-tir profund i general i hem depensar que és expressió d'una

.realitat essencial que cal cercaramb afany de veure clar i com-prendre, no mai defugir ambgest d'incomprensió o menyspreuque fóra sempre temença de ve-ritat.

El Socialisme, realitat essen-cial, més enllà d'una bandera de-terminada o d'un programa departit, més amunt que la polí-tica, que no és més que un delsseus aspectes, més ample que unaconfessió perquè les vol compren-dre totes, més profund que unafilosofia, perquè posa les sevesarrels en la realitat quotidiana,ha de guanyar sempre a ésserposat en clar. Ajudem-hi tots.

* * *A vint segles de distància So-

cialisme i Cristianisme tenen unsmateixos accents. Quan Cristdeia als pescadors de Judea i ala plebs romana : «Tots souiguals», «Ja no més senyors niesclaus», posava la primera pe-dra a l 'edifici d'un nou ordre so-cial que s'havia de basar damuntel principi de la igualtat entreels homes, i per a aquella èpocaera un gran subversiu. Quan deia

«Costarà més a un ric d'entraral regne del nieu Pare que a uncamell de passar pel forat d'unaagulla», llançava l'anatema da-munt aquells que l'afany decobdícia penetra i porta a acumu-lar contra tota equitat ; i el seuanatema, si no tenia odi teniaamenaça. I quan era condemnatper predicar doctrines subversi-ves que atemptaven a la integri-tat de l'imperi «aixecant els es-claus contra l'amo, els plebeuscontra els senyors i els ciutadansde Roma contra el Cèsar», el tode la condemna era exactamentigual a les acusacions que es por-ten avui contra els socialistes coma propulsors de doctrines subver-sives, atemptatòries a la pàtria, aldret, a la propietat i a l'ordre es-tablert.

Es, doncs, com forçats per unparal·lelisme evident que aquellsque invoquen el cristianisme hande doblar-lo del seu concepte desocial per a injectar-hi la sabanova. Es el reconeixement tàcitde la força innegable del Socia-lisme que el món futur hauràde reconèixer com hagué de fe r -ho el món romà després de tressegles de perseguir els cristianscom a subversius d'un ordre es-tablert.

Aquestes paraules avui podenésser coratge i reconfort per a totsaquells que pateixen, víctimes del'ideal socialista. Com els pri-mitius cristians, podrien dir :«No morim, ens sembrem», peròno és aquesta la conclusió quevolem donar avui, sinó veure comaquests moviments que tant s'in-voquen tenen temences d'enemicsde les quals un altre dia posa-rem en clar les més evidents.

MARIA PI DE FOLCH

A n t o l o g i aEl cavall de la mina

(De Germinal}

—Es Trompeta, oi ? és Trom-peta.

Era Trompeta, en efecte.D'ençà que va baixar, mai nohavia pogut aclimatar-se. Esquedava ensopit, sense gust peltreball, com torturat per l'enyorde la llum. Endebades Batalla,el degà de la mina, li fregavales costelles, li mossegava el coll,per tal d'encomanar-li una micade la resignació dels seus deuanys de fons. Aquestes caríciesredoblaven la seva melangia, elseu pèl s'estremia sota les confi-dències del camarada envellit enles tenebres ; i (tots dos, cadpcop que es retrobaven i que esbu-fegaven junts, tenien l'aire de la-mentar-se, el vell de no poder re-cordar ja, el jove de no aconse-guir Poblat. A ,1'estable, (veï^sde menjadora, vivien amb el capbaix, alenant-se als narius, bes-canviant llur continu somni deldia, de visions d'herbes verdes,de rutes blanques, de claredatsgrogues, a l'infinit. Després,quan Trompeta, amarat de suor,havia agonitzat damunt la sevapallissa, Batalla s'havia posat aflairar-lo desesperadament, ambrebufades curtes, talment san-glots. El sentia esdevenir fred,la mina li prenia el seu goig dar-rer, aquest amic caigut de dalt,fresc de bones sentors, que li re-cordaven la seva joventut a pleaire. I havia trencat el seu ron-sal, remuant de por, quan s'ha-via adonat que l'altre cavall jano es movia.

EMILI ZOLA

(Traducció de N. G riera.)

Totes les entitats obrerespoden disposar del nostre

setmanari

Compren Calçat Anglo

J o a itEscarpante?C a n e t d e M a r

L a b u r a d e sEl «pare» Laburu vol fer la

felicitat humana. Però es queixaque els cristians, inclosos els dela seva jeia, són poc bons i que,per tal motiu, els obrers han fu-git de l'Església. I que en aquestrègim no hi està bé ningú, nirics, ni classe mitjana, ni pobres.I convé que el Socialisme téaquella part de veritat que jaCrist havia assenyalat.

Doncs, amic, d'acord. Aixòno és una societat ; és un règimd'injustícies. També ho deia;-ant Tomàs Morus, acabat decanonitzar ara.

Organitzem ,una societat queho sigui, amb iguals drets i deu-res tots, i tothom estarà satisfet.

*• * *

També s'escruixeix el «pare»Laburu davant el perill d'un noucataclisme guerrer a Europa enel qual caiguin els homes a mi-lions.

Tot és fill del mateix, caramic... Aquest règim econòmicpermet que uns quants senyors,molt humans (de carn i ossos),es facin més res i... com que so-bren tants braços, ara, tothomtreballaria...

El senyor Laburu, d'ofici je-suïta i expulsat, va visitar fa pocuna emissora de ràdio, curiósper veure com impressionaven elsseus espeterrants discursos.

No es va reconèixer ben bé laveu — sembla que passa a tot-hom, per raons que els tècnicsexpliquen — però va agradar-se.Així i tot va fer aquesta observa-ció :

—Encuentro a 'faltar aquelloque yo tengo, ¿sabe usted?\ quese lleva a las masas.

» « *

Els laboristes del Pare Laburuvan acudir, el diumenge passat,al Price, abans Bohèmia Moder-nista, coneguda pel mal nom«La Veta».

No ens sorprèn. El Pare Car-buro vol portar el seu apostolat,encara que sigui als «antros deperdición».

Per això confiem que la pròxi-ma «laburada» la donarà a LaCriolla.

* » #

Ja estem bé, ja! Aquí, surtun dia qualsevol ximplet a dirximpleries des d'una tribuna od'un púlpit i aconsegueix fer-seescoltar per vuit o deu mil xim-plets més, com ell. Mireu perexemple el cas del Pare Laburi-to. Ha vingut el Pare Laburu alaburar pqr la salvació de lesànimes i mig Barcelona laburejacom un sol hombrecito. Que ensón de Laburus I

Pobrai Españita !

ELS PRESOSCopiem d'El Correo Catqlán

de dissabte :<.(Los presos en la Cárcel de

Alicante, desmidas, hacinados ydurmiendo en el suelo, piden ro-pas. — Murcia, 22.—Los presosde la cárcel de Alicante se handirigido al diario católico «LaVerdad», de esta capital, en pro-testa contra las condiciones an-tihigiénicas en que se encuentran,casi desnudos, hacinados y dur-miendo en el suelo. Piden ropasa las entidades oficiales y a losparticulares.»

Quan dos polemitzeni un d'ells contesta elsarguments amb insults,ja podeu estar segursque aquest no té raó.

RAFAEL CAMPALANS

E l t r e b a l l b e n f e tEl retret més gran que podem

fer els obrers a la societat burge-sa és haver-nos privat del goigdel treball. El treball en ell ma-teix, el treball pur, conté unapart d'alegria. Es un goig com-binar i preparar, amb les pròpiesmans, els productes de la Natu-ra per a convertir-los en objectede consum o en matèria d'indús-tria. Sense l'estímul indigne delguany, sense càlculs del pitjormaterialisme — tan diferent delbell i fecund materialisme filosò-fic —, el treball té una bellesa iuna noblesa inigualables.

La burgesia ha alterat les cosesmés pures, aquelles que preténdefensar. Ha sotmès la família ala tirania de la posició econòmi-ca, que permet a uns homes detenir família i, en canvi, dificul-ta aquest goig als treballadors.No ha respectat joventut ni ve-llesa, ni malaltia, ni maternitatfecunda, si això feia perdre unespessetes d'explotació. Ha venuti ha comprat les terres del mónper quantitats de moneda, senseconsiderar per a res les llengüesi les pàtries naturals dels homes.

Finalment, aquells que semprecanten el treball i mai no treba-llen ens han emmetzinat el treballmateix. Ells han fet de la mà-quina, que havia de resultar pera l'home un instrument amic iinsensible, que substituís i multi-pliqués la força animal per a alli-berar l'home de tasques feixu-gues, un instrument embrutidor iafainador dels obrers.

Els antics artesans sabien l'a-legria riel treball ben fet, cons-cient, suficientment compensat.Així pogueren bastir les catedralsgòtiques, confeccionar les minia-tures, els llibres primitius—obresplenes de fervor. Avui queaquells temps ja no poden tor-nar, hem de mirar al futur, i hemde procurar que l'home es des-fermi de la cadena del guanyburgès, que tothom treballi a pro-fit de tothom i que l'alegria deltreball torni.

Només en una societat allibe-rada podrà tenir valor el treballben fet, i serà útil. Només enella l'home retrobarà la llibertati el goig oblidats.

E.

EditorialCooperativaPopular

IMPRESOS DETOTES MENES

R E L L I G A T G E S

LLIBRES RATLLATS

R O S S E L L Ó , 8 4

T E L È F O N 3 5 4 9 0

B A R C E L O N A

4 — JUSTÍCIA SOCIAL

El plet és de classesS'acosten dies transcendentals

per al moviment obrer a Catalu-nya. Afortunadament el socialis-me a la resta d'Espanya és laforça més disciplinada i potentd'esquerra. Si no fos així, elproletariat peninsular viuria enaquests moments al cantell d'unatragèdia definitiva. Els fets d'oc-tubre no han donat als republi-cans altre alliçonament que qual-sevol acte de protesta realitzatper les multituds treballadores,tendent a frenar els excessos íl«la reacció en possessió del poder ;per a ells, els fets mencionats norepresenten res Éaés que el desigdel proletariat 'de retornar a laRepública el que hem convingutdir-ne les essències del 14 d'abril.Així ens ho explicava Marcel·líDomingo en la seva conferènciacauta de tres setmanes enrera alGran Price ; així ens ho voliafer creure La Publicitat del dia12 d'aquest mes en afirmar quela manifestació ciutadana que vaassistir a l'acte tenia com a mà-xima aspiració la rehabilitaciótotal de l'Estatut de Catalunya ;així, poc més o menys, es mani-festa cada dia La Humanitat.

No és pas de deixar passar ensilenci aquesta il·lusió que semblaarrelada en les mentalitats repu-blicanes. La convicció que tenenels republicans, àdhuc d'esquer-ra, que la República és cosa prò-pia i que ells són els únics quepoden governar-la i els socialisteslimitar-se a ésser uns coHabora-

/*""% jf 0 «A ~~~~" I°Maripi L'ESTIU j

ILTORN ÇAïlglo

Acadèmia de

TALL i CONFECCIÓPROFESSORA

Rosa S. de ComoreraSISTEMA NOU

R À P I DSENZILL

S*»prtn a tallar tota meita

<§• TMtit« en poc temps

Horca de cla»et ;DE * A 6 O DE 7 A 9

Flwridablanca, 1O1, »ral., tercera

B A R C E L O N AU* «Hilad« * la U. S. C. tllttra till« gaudiran

d'nua rebalza

dors dòcils de la seva obra, és elmateix error que atribuïa als mo-nàrquics l'il·lustre Gabriel Alomaren un article brillant com tots elsseus, en les planes de La Huma-nitat de fa pocs dies.

I Catalunya no és pas una ex-cepció. No cregui ningú que lesmultituds treballadores catalanesque votaren ks candidatures decoalició d'esquerres no sincronit-zessin amb la consciència delstemps i reste.ssin. satisfetes ambaquells programes 'polítics, on, lesreivindicacions • socials hi sóncom ^un complement per a subs-tituir i'«rnancipació econòmica iintegral dels treballadors, que ésla veritable qüestió. A Catalunyael que passa és que el proletariat,tenint un profund sentit de clas-se, no ha poguí, encara estructu-rar el seu partit polític i sols haservit a les especulacions de totamena amb fins interessats i sem-pre estranys als seus veritables in-teressos, i si un moment va sem-blar que actuava amb plena dis-posició per defensar-los va seguirun camí equivocat. Quan parlemd'aquesta qüestió, nosaltres sem-pre reconeixem que un dels mésgrans serveis que Francesc Maciàha fet al poble de Catalunya ésreintegrar les masses treballado-res a l'actuació ciutadana i sos-treure-les de l'ostracisme políticen què s'havien reclòs decebudesper la defecció lerrouxista.Aquesta és la causa fonamentaldel fenomen que essent Esquer-ra Republicana de Catalunyaun partit essencialment lligat alrègim capitalista estigui integraten la seva immensa majoria pertreballadors que pugnen pertransformar el sistema econòmiccaracterístic del règim b(urgès,Ja base de sustentació del quales troba en la defensa de la pro-pietat privada, amb totes les se-ves característiques : explotacióde T'home per .'l'home, sifetemaactual del salari, submissió mo-ral del proletariat a les conve-niències econòmiques de la classecapitalista, etc... Aquesta és, doncs, la nostragran missió com a socialistes, si--tuar els homes en el seu terrenyesÇ|icte de classe. En aquesta fei-nareifs plauria que Heiaiment ens

' acompanyessin aquelles forcesobreres interessades a aclarir con-fusions. Aquesta feina tothomque l'examini honestament i im-parcialment la comprendrà lògicai necessària. 3Els mateixos repu-blicans d'esquerra podran mou-.re's'amb més .llibertat i no es

-iròbara«• en circumstàncies força-•4ès <en què les- masses obreres en-quadrades en els seus partits des-bordin i superin els propòsits delsseus homes representatius, i po-dran ¿seriosament demostrar laseva capacitat de govern a laburgesia i que avui la posició in-tel·ligent més conservadora és lade les esquerres republicanes.

JOAN FRONJOSA

Hi ha a l'Ajuntament un la-boratori per a l'estudi dels so:rolls urbans, creat en temps delsenyor Vàchier, que de tant entant envia a la premsa unes no-tes molt ben fetes, ^ que supo-sem que, amb tot er temps queporta, ja deu tenir completamentenllestits els seus estudis, p^r-que altrament amb tant estudiars'hi farien més savis que rics.

Ara només falta un petit de-tall : que aquests sorolls tan benestudiats disminueixin una mica.No són solament les botzines delsautos — úniques perseguides perara — sinó'í.els >-bïapis4dels alta-veus en plena Rambla, i els bro-gits industrials de tota mena, imil sorolls més, que no deixendormir, ni treballar, ni estar ma-lalts, ni morir tranquils, els ciu-tadans de Barcelona.

No volem fer obres ? Doncsfem la bona obra de reduir alsilenci els altaveus de la Ram-bla, per exemple, encara que si-guin de gent influent davantalgú.

El 14 d'abril tornarem a tenirgrans festasses, diu que per re-cordar aquella República quehavíem proclamat quatre anysenrera.

Podrien tornar a treure l'au-togir.

Dilluns hi ha anunciada da-vant el Suprem la vista de lacausa per assassinat de Galán iGarcía Hernández.

Qui sap si els aplicaran l'am-nistia?

No a Galán i García' Hernán-dez, naturalment, sinó als assas-sins.

Gil Robles digué diumengeque pel desembre ja va demanaruna política econòmica enèr-gica.

I doncs, què fa el seu Governque no la hi dóna ?

Qui mana à can Ribot, el Gilo el Robles ?

També digué — ho copiem delFull Oficial, més oficial quemai — que Espanya no potaguantar quinze dies més d'a-questa manera.

Té raó. Però, ja faran els pos-sibles.els seus -amics per allargarl'agonia a tot el país.

Per si havia plegat o no infrin-gint un ban del general Batet,ha estat empresonat un patró deSant Joan les Fonts, i l'han ha-put de treure els seus obrers de-mostrant que feia obres.

Suposem que la gent d'ordregironina deu : estar molt satis-feta.

Gràcies a totsEl nostre primer número d'a-

questa època va obtenir un acolli-ment magnífic, que ens fa espe-rançar una vida econòmica asse-gurada i una difusió falaguerade l'ideari socialista a Catalunya.Per això donem les gràcies atothom, i, felicitant-nos de l'è-xit, exhortem els companys a fertot el possible per a difondre iampliar encara més la propagan-da de JUSTÍCIA SOCIAL, òrgande la U. S. C.

Per la nostra banda, farem tatsels esforços per millorar i digni-ficar indefinidament el setmana-ri del Partit.

Subscriviu-vos a

Justícia Social

7 di e «—Que passi el campió d'esquís.—Es d'escacs, senyor...—Tant se val escacs com es-

quís. Que passiEntre altres persones, ho va

poder sentir el nostre company— i conegut escaquista — Vilar-debò.

Sembla que Mèxic ha negat el«placet» d'ambaixador per al'acreditat radical Emiliano Igle-sias.

A Mèxic hi ha, fa temps, go-verns republicano-socialistis queanys enrera van liquidar el ban-didatge.

Els únics que hi han perdutsón els manyans mexicans queveuran anul·lades les comandesde reixes i portes de ferro quehavien rebut.

Ací van unes declaracions fetespel senyor Lerroux en un inter-viu recent:

«Hay que limpiar de dolor lascalles de la ciudad, hay que ter-minar con los hartos, con los in-morales, con los egoístas, coa losimbéciles y con los insaciables.»

Coincidim en absolut. I aupo-sem que no ens al·ludeix a nosal-tres.

Ni als lerrouxistes.

Salazar Alonso, en el diseursdel diumenge passat, digué queLerroux té dues pedres al cor :pàtria i república.

Nosaltres crèiem que les teniaal fetge.

• * »Després d'haver acordat aug-

mentar els periòdics pd juny, araho volen avançar al primer d'a-bril.

HO han demanat certes empre-ses, aaab arguments sòlids.

Ha calgut acceptar, finalment,la dimissió del director del BancExterior d'Espanya, senyor Riu.

Es tracta del Banc que negociàl'afer de l'arròs i el inórese^

' Serà sobreseguda la causa quemotivà l'estada del diputat aCorts, ex-president del Consellde ministres i membre del Con-sell d'Estat, senyor Azafta, du-rant c|os mesos llargs, en un vai-xell de guerra.

Ha estat alliberat el diputat alParlament de Catalunya senyorBru.

En canvi, ha estat empresonat,ara, el seu col·lega senyor Dal-mau.

Deu ésser la llei de les com-pensacions.

El president a'Espfina Feme-nina — encara que sigui un ho-me — senyor Salazar Alonso hadesmentit que es retirés dje lapolítica.

Ens tranquil·litzem.

Temps enrera vingué a Barce-lona, com és sabut, el campiód'Escacs Alekhin. Van acompa-uyar-lo escaquistes notables i fe-deratius catalans a fer algunesvisites de cortesia. En una d'e-lles — no cal pas precisar —,mentre esperaven per a ésser re-buts, van sentir l'ordre de fer-losentrar donada en aquesta forma :

El nostre company Largo Ca-ballero, per al qual van concedirsuplicatori, continua a la presóde Madrid, però sense proces-sar.

» « »

Dóna gust veure les dretesconquistant el poble. Mítings iconferències aneu, exposició deprogrames, justificacions i altresesplais.

Pobres esquerres \ Quan po-dran actuar, ja no els quedaràparròquia. Encara que confiïn enquè la seva tramuntanada deixiels seus adversaris amb la bocaoberta i esmaperduts.

Ara sí que va de debò. Elec-cions municipals dintre de poc,que donaran la força a qui la tin-gui, i a governar com. cal.

—Bufa ! — ja ho va dir Mar-tínez Barrio —. No pas per ara.

Això és una cataplasma per aminvar l'agudesa del dolor. Calsostenir (l'esperança del malalt,en tant que batega en l'agreuja-ment diari del seu estat a pesarde totes les eufòriques prometen-ces.

Hi ha hagut disturbis negresals Estats Units» en protesta jus-tíssima contra el tracte denigrantque els donen els Ervïlitzats ian-quis.

Això no .privarà tpe_ als Es-tat* Units s'escandalitzin perquèHitler persegueix els jueus.

Heu vist el film L'odissea del«Txeliusqtiittiii No us el deixeuperdre. Es una proesa científicai al mateix temps una noble exal-tació del sentiment de comunitati del patriotisme revolucionaride la U. R. S. S. No cal ésserun home de partit per a admirar-lo i commoure's.

Els comunistes oficials hanemprès una ofensiva a fons con-tra«! Bloc Obrer i Camperol. Elsòrgans clandestins i oficials d'a-quest ataquen els comunistes. Elsdarrers números á'El Pueblode Madrid tractaven Maurin desaltimbanqui en amunt. JordiArquer dóna la U, 8. C. per en-terrada. En Nin no està per«monstruositats». Un grup deminyons, creient haver descobertel diamant sintètic, organitzenel partit obrer separatista. A totaixò afegiu-hi la C. N. T., laP. A. I., la U. G. S. O., la U. G.T., els autònoms,, els trentistes,els independents, etc., etc.

Que potser es tracta de la uni-ficació?

Ah!...

Secció oficia)El C. E. i la Federació Comar-

cal del Barcelonès, conjuntament,preparen un gtan acte públic quetindrà lloc, si era possible cele-brar-lo, a, Barcelona, destinat afixar la posició del nostre Par-tit i la seva actitud en aquestsmoments.

Per ara no podem ésser mésexplícits. Manca, encara,, desig-nar el company o companys quehi prendrien part, trobar loca,!.,obtenir Paùtoritzacio necessaria,etcètera. De totes maneres, estemsegurs que Fanunei d'aquest ac-te — del qttal donarem aviat no-tícies concretes—interessarà moltels nostres camarades, i produiràuna expectació justificada a lesmasses obreres i liberals de Ca-talunya, a tes tijuals. tantes cosestenim per dir després d'un rrargsilenci forçat.

Jordi Arquer iels altres

Innombrables entitats de caràc-ter professional, cultural i tècnichan sol·licitat amb gran insistèn-cia la llibertat de Jordi Arquer,militant del Bloc Obrer i Campe-rol i bon amic nostre. Jordi Ar-quer està detingut- ; > ' • : •" ' •'•'• ; ; sense cap acusacióconcreta ; fa molt de temps queés a la presó, en condicions pre-càries, i la seva salut sempre de-licada no pot trobar-hi benefici.No «s «i ptimer cop, sinó molt alcontraii, que sofreix persecució,i ell i els seus no ban de conti-nuar pendents d'una ordre q«erío arriba.

Ens unim a la demanda unàni-me <te llibertat, quèiem extensi-va a tots els altres companys de-tinguts pels successos d'octubre.No k formulem per sentimenta-lisme, sine per raó. Tenim pocaesperança d'ésser atesos, però ensagradaria molt cftte les autoritatsd'.aara ens volguessin fer quedarmalament i «fe alliberessin totso part d'eUs,

Dimissió refusadaLa Junta de govern de la Fa-

cultat de Filosofia i Lletres dela Universitat autònoma acordà,per gran majoria, no acceptar ladimissió presentada pel seu de-gà, ei nostre company doctorJoaquim Xirau, a l'anterior co-missari governatiu Prieto Ban-cet.

EDITORIAL COOPERATIVA POPULAR — BARCELONA