La Carlota i el misteri dels gats hipnotitzats

Il.lustracions de Jokin Mitxelena

A en Jordi, en Biel, la Itziar,la Mariona, la Isolda i en Solomon

Estrella PolarCol·lecció: La Tribu de Camelot

Primera edició: gener del 2011Primera edició en digital: març del 2012

© Del text: Gemma Lienas, 2011

© De les il·lustracions: Jokin Mitxelena, 2011 (il·lustracions cedidesper Editorial Planeta, S. A.)Disseny de la coberta: Aurora Iraita (Departament de Disseny d’Editorial Planeta). Adaptació de Tamara Sánchez (Departament de Disseny de Grup 62)© d’aquesta edició: Grup Editorial, 62, S.L.U., Estrella PolarEstrellapolar.cat/grup62.cat

ISBN: 978-84-9932-732-7Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualse-vol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, wwww.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

CAPÍTOL 1 Misteri al parc

Era un dilluns d’hivern, d’aquells en què fafred i no ve gens de gust, gens, llevar-se. A mi, itant!, em fastiguegen. La bona notícia és que era

festa. És a dir, quem’ho podia prendreamb tota la calma

del món.Llàstima que a

casa no tots pen-sessin el mateix. Perprimera vegada a lavida, va ser el meugermà, en Marc, qui

La Tribu de CameLoT

em va despertar a mi: el molt cafre es va tirar deplanxa damunt del meu llit.

—Desperta’t, Carlota! Ja ho saps: anar a dor-mir d’hora i llevar-se de matí tan bo és al desem-bre com a l’abril!

Encara dormitant, em vaig llevar i em vaigasseure al llit.

—Mira que ets ximple! Un dia que et llevesabans que jo i em surts amb aquestes!

—Aquesta tarda provarem els walkie-talkiesde l’Eli, oi? —va dir el microbi, excitat.

9

misTeri aL parC

Li anava a dir que no recordava que ningúl’hagués convidat a jugar amb el regal de Reis del’Eli, però només em va sortir un badall. Millor:si li deia que no vingués em donaria la tabarrafins al juny.

Així que, a la tarda, tota la Tribu (més enMarc, què hi farem!) vam anar al parc a provaraquells curiosos aparells. Van de dos en dos, isón com a les pel·lícules de policies: prems unbotó per parlar i el que t’escolta des de lluny etsent per l’altre aparell.

Ens els anàvem passant i intercanviant mis-satges. El pesat d’en Marc no parava d’insistirperquè l’hi deixéssim provar.

Quan va ser el torn d’en Miquel,va sortir disparat amb l’aparell. Alcap d’un moment, va donar se-nyals de vida:

—Comando u a comandodos. Em rebeu? Tallo—vam sentir.

—Doncs, vésamb compte, aveure si et fas

La Tribu de CameLoT

mal —li va contestar la Mireia per l’altre walkie.Mentre la Berta i en Sa’îd reien la pensada,

em vaig fixar en una cosa curiosa: una senyoragran, de trenta anys com a mínim, caminava ambcara de preocupació, mirant a totes bandes. Detant en tant cridava en veu alta: «Dante! Dan-te!». Quan em va passar pel costat, la vaig sentirxiuxiuejar: «On es deu haver ficat aquest gatentremaliat?».

Vaig pensar que potser l’havíem d’ajudar,quan va tornar a sonar la veu d’en Miquel pelwalkie-talkie:

—Comando u a comando dos. I ara, em re-beu? Tallo.

—Tu sí que rebràs si no tornes ara mateix—va replicar la Mireia de nou.

—Ni parlar-ne, comando dos. Cal comprovarl’abast dels walkie-talkies! Me’n vaig més lluny,a veure què passa.

—Deixem-lo i anem a comprar llaminadures—va suggerir l’Eli.

No li va costar gens convence’ns, és clar. Alcapdavall, provaríem millor la qüestió de la dis-tància si nosaltres també ens allunyàvem.

misTeri aL parC

—Quan em tocarà a mi? —va insistir el meuestimat germà.

—A tu et tocarà... —La Mireia va fer com sipensés.— A veure, quin any som?

—Aaaau —va rondinar en Marc, decebut.—Que no anava de debò, nano! Mira, et ce-

deixo el meu torn —va dir l’Eli, que sempre esposa del costat d’en Marc.

Mentre caminàvem, em va cridar l’atencióun senyor gran,atabalat, quepreguntava atothom si havi-en vist una gatamarró amb ta-ques blanques.L’acabava deperdre.

Dues desapari-cions de gats el ma-teix dia, al mateixparc? Era moltestrany... Encaraque jo, que tam-

La Tribu de CameLoT

bé en tinc un, en Merlí, sé que els gats sempre fanel que els dóna la gana.

En Sa’îd devia estar tan intrigat com jo, per-què va dir:

—Potser és una història d’amor felina! S’hanconegut i han decidit anar-se’n a viure junts pera tota la vida.

—Per a totes les set vides. Que romàntic!—va afegir la Berta.

Vam riure. Aleshores va tornar a irrompre laveu d’en Miquel pel walkie:

en merLí de niT

El meu gat es va estirar damunt de la vànova,tot satisfet i tovet.

—I, al capdavall, vosaltres els humans fa mi-lers d’anys que ho proveu sense aconseguir-ho, oi?

—Això és cert —vaig admetre—. Esperemque passin milers d’anys més.

—Amb sort, no ho veurem en les nostres vi-des. I recorda que jo en tinc set.

Poques vegades me n’havia anat a dormir tancontenta. Qui sap si hi havia un continent perdut,que esperava tornar per conquistar la Terra. Peròuna cosa sí que era segura: aquella nit hi havia,per tota la ciutat, trenta gats molt més feliços queel dia anterior. Que no està gens malament, oi?