Presència 29 d'agost INDIANS

Del Matagalls a Montserrat.El sacerdot Jaume Oliveras, unpioner de l’alpinisme català.

El Salvador. L’Agència Catalana deCooperació hi ajuda en la gestió de l’aigua,els drets humans i la lluita contra la pobresa.

Paulino Castells. El psiquiatre,especialista en problemàtica familiar, abordaa «Estimats avis» el món de la vellesa.

Núm.2009. ■ Del 27 d’agost al 2 de setembre del 2010. ■ Any XLV. www.presencia.cat

INDIANSUna xarxa de municipis catalans reivindicael llegat patrimonial i cultural dels «americanos»

1950

02-1

0080

24T

Av. Lluís Pericot, 36Tel. i Fax 972 21 77 47

GIRONAREBAIXESREBAIXES

Del 27 d’agost al 2 de setembre del 2010 • PRESÈNCIA • 3

DEL 27 D’AGOST AL 2 DE SETEMBRE DEL 2010

Edita: Revista Presència SL. Santa Eugènia, 42, 17005. GIRONA President: JOAN VALL I CLARA. Consell d’administració: JORDI MOLET I CATEURA, ALBERT PARÍS I FORTUNY, FRANCESC REBLED I SARRÀ (secretari)Director de Presència: JOAN VENTURA. Telèfons: Redacció: 902 186 470. Fax: 902 101 192 Adreça: Santa Eugènia, 42 17005-GIRONA Redacció: ANNA AGUILAR, IRENE CASELLAS, MERCÈ MIRALLES, SUSANNA OLIVEIRA, MARIAPASCUAL, ENRIC ORTS (València), DAVID MARIN (Lleida), XISCA BARCELÓ (Balears), JORDI SALAZAR (Andorra). Maquetació: JORDI MOLINS, FLORENTÍ MORANTE. Publicitat: EVA NEGRE. Consell editorial: DOLORS ALTARRIBA, MARTÍCRESPO, MANUEL CUYÀS, IGNASI PLANELL, MIQUEL SERRA. Impressió: ROTIMPRES. Dipòsit legal: GI-143-1965

ovint quan es parla del tu-risme estiuenc a casa nos-

tra s’insisteix en un model eco-nòmic esgotat, perquè s’haabusat de la construcció arrande costa, perquè l’oferta de sol iplatja ja és insuficient, i perquèla competència a l’àrea medi-terrània ha anat augmentant icada vegada hi ha més propos-tes de destinacions exòtiques.Per tant, és hora de revalidarles qualitats que sens dubte te-nim al país, i buscar alternati-ves que puguin atreure un tu-risme més encuriosit per la his-tòria i les tradicions. És cert queles platges catalanes continuensent de les millors del litoral,però els excessos urbanístics ila puja de preus durant els anysd’abundància, junt amb la crisiactual, han fet minvar una de-manda que necessita nousatractius. L’aposta d’onze po-bles mariners de crear la xarxade municipis indians (oberta atots els altres municipis cata-lans que també tenen passat in-dià) és una d’aquelles iniciati-ves que convé potenciar, per-què és una proposta singular iuna manera de recuperar la his-tòria d’uns avantpassats quevan fer les Amèriques amb desi-gual fortuna. A primera vista,l’herència més notable és el pa-trimoni arquitectònic que en-cara es pot visualitzar enaquests municipis, però la sevapetja la trobem per exemple,en les havaneres i la rumba, enla jardineria, en la cuina…

S

Un patrimoniper potenciar

CARTA DEL DIRECTORJOAN [email protected]

Foto de portada: CASA INDIANA DE VICENÇ FERRER BATALLER (1887), A BEGUR./ LLUÍS SERRAT.

22 PAÏSOSCATALANS

Del Matagalls aMontserratEl sacerdot JaumeOliveras va ser un delspioners de l’alpinismecatalà i l’impulsor de laMatagalls-Montserrat,una travessia clàssica delcalendari excursionista.

14 ENTREVISTA

PaulinoCastellsEl psiquiatre iescriptor PaulinoCastells fa a Estimatsavis (Columna, 2010)una vivisecció del fetde «fer-se gran»: unprocés natural idesitjable. Repassades de l’alegria detenir néts fins al perillde ser esclavitzats.

36 LLIBRES

Jhumpa LahiriUn aplec de contes d’un delsnoms més prometedors de lanova fornada d’escriptorsnord-americans.

26 COOPERACIÓ

Reconstruint ElSalvadorL’Agència Catalana deCooperació alDesenvolupament ajuda ElSalvador en la gestió del’aigua, els drets humans i lalluita contra la pobresa.

34 EUROPA-MÓN

Els Estats Units iles minoriesEl país està experimentant untomb racista contra elsimmigrants, sobretot elsllatinoamericans.

6 DOSSIER

El poder indià a CatalunyaMunicipis catalans han decidit posar en valor tot el patrimoni productedel llegat dels catalans que van anar a Amèrica. Una herència que vacomportar per a Catalunya millores econòmiques i socials.

39 MÚSICA

Olivella en catalàEl manresà Damià Olivella hatret el seu primer disc encatalà, Ara.

iria que van aparèixer fa trenta anys.Anaven amunt i avall per la platjallarga de Salou, amb una trentena de

gorres al cap, una quarantena d’ulleres penja-des als sortints dels seu cossos llargs i flexibles,un munt de bosses que es gronxaven als seusbraços morenos i fibrosos i una bossa enormecarregada a les seves espatlles poderoses i onhi encabien tota mena de quincalla, bona, bo-nica i barata, és clar. Van causarsensació, la veritat, no estàvemgaire acostumats aleshores a veu-re negres, de fet només ens vèiema nosaltres mateixos, paios i gita-nos, la varietat humana era cosade les pel·lícules i de la tele, o delscarrers de París i de Londres, comcontaven els que hi anaven i entornaven. En fi, els trobàvemexòtics i també ens feia una micade pena que anessin carregatscom a mules, o sigui que per unescoses i les altres els compràvemalguna fotesa, i més els grans vanrecuperar el regateig, antiquíssi-ma pràctica comercial que ja es-tava en via d’extinció aleshores, iara liquidada del tot, encara quees pugui sentir a les botigues al-guna octogenària arriant a la de-pendenta la frase «que no m’hoarreglaràs una miqueta, maca?» ijo voldria tenir el coratge delsvells, també a l’hora de demanardescompte. Bé. Uns anys després,tampoc no gaires, es van endinsarterra endins, als bars i restaurants dels passeigsi dels carrers de les viles marineres i turísti-ques, i nosaltres ja sabíem que aquells xics,carregats com a bèsties, eren l’última baula demàfies i similars, però això era cosa de la poli-cia i no pas nostra, què hi podem fer els civilsen tot això, doncs res de res, i continuàvem re-menant el seu petit corteinglés ambulant ple democadors, vestits, petites ombrel·les que escol·locaven al cap, bosses, miniventiladorsque funcionen amb piles, etc., sí, i no fa gaire,de fet d’ençà que vam arraconar els vídeos il’internet era només una novetat, també elscompràvem pel·lícules, tot pirata, no cal dir-ho, però molt baratet, malgrat que molt limi-tat de gèneres i estils. De manera paral·lelavan aparèixer com a bolets a les entrades delspobles grans rètols que prohibien la vendaambulant al terme sota amenaça d’unes quan-tes plagues bíbliques, cosa normal perquè el

D lobby botiguer és potent i és lògic que posi elcrit al cel, els comerciants paguen impostos, iels altres, res de res. I a poc a poc alguns es vanfer més sedentaris i ja te’ls trobaves al darrered’una parada als mercats. D’altres no van dei-xar les platges, els bars i els restaurants, d’onno eren foragitats. Per tant, la decisió d’algunsajuntaments de pactar-hi, de dir-los «us podeuposar aquí però no allà», resulta comprensi-

ble. Però, alhora, són decisions que també ser-veixen per distreure d’altres coses. Són unaflor que no fa estiu. Veureu. Al carrer comer-cial més important del meu poble ja fa mesosque se n’hi posen uns quants que venen bos-ses (ahir vaig estar a punt de comprar-me’nuna de Prada, preciosa) i cinturons, que éscom si al passeig de Gràcia, on hi ha totes lesmarques internacionals, aquests xicots es po-sessin a vendre les rèpliques pirates dels cha-nel, gucci i vuitton que s’exhibeixen als apara-dors que tenen al darrere. No ho sé com és quehi són. Els botiguers del meu poble, que sónguerrers furiosos i no se’n callen cap, no hanposat el crit al cel. Que jo sàpiga. I si ho hanfet, no els han fet cap cas. Probablement per-què la guàrdia urbana és un ectoplasma o per-què ja fa temps que veig el petit comerç, au-tòcton i local, exhaust. Exhaust i tip de tots ide tothom.

CRÒNIQUES SENTIDESNATÀLIA BORBONÈS [email protected]

Bo, bonic i barat

«Els boti-guers delmeu poble,que sónguerrers fu-riosos i nose’n callencap, no hanposat el crital cel»

Un venedor de top manta col·locant el material. / J.C. LEÓN

4 • PRESÈNCIA • Del 27 d’agost al 2 de setembre del 2010

OPINIÓ


PUBLICITAT

1294

27/1

0095

43®


DOSSIER

Municipis catalans han decidit posar en valor tot elpatrimoni producte del llegat dels catalans que vananar a Amèrica. Una herència que va comportar per aCatalunya millores econòmiques i socials

Can

Gar

rig

a d

e Ll

ore

t de

Mar

, cas

a in

dia

na

ise

u d

el M

useu

del

Mar

./

LLU

ÍS S

ER

RA

T


ALBERT VILAR

ilers de catalans van in-tentar fer les Amèriques,

especialment durant els seglesXVIII i XIX. D’aquests, molts esvan perdre pel camí. Molts altreses van quedar al Nou Continent.I uns quants van tornar a les se-ves contrades d’origen ambgrans fortunes. Són els indians oamericanos, que amb els seus di-ners van canviar moltes feso-mies dels seus pobles, però tam-bé, amb la seva iniciativa comer-cial i els nous coneixements, vanajudar Catalunya a fer un noupas important cap endavant.

Per a molts el camí de tornadano va ser fàcil, per no dir que vaser impossible. Però també l’ana-da va ser complicada. Des deldescobriment d’Amèrica, l’any1492, la corona de Castella va vo-ler controlar el monopoli comer-cial de les Amèriques. Per això vadecidir concentrar-lo a Sevilla i,posteriorment, a Cadis. Enaquesta ciutat andalusa, diver-sos veïns de Palafrugell ja hi te-nien des de la segona meitat delsegle XVIII casa oberta per parti-cipar activament en el comerçcolonial americà. Entreaquests, coneguts ambel sobrenom del grupde Palafrugell, quetambé tenien lo-cal a Guatemala,hi havia TomàsPrats i Miquel Ser-ra Avellí.

En eliminar-se elmonopoli de Cadis,l’any 1778, els cata-lans van tenir la possibi-litat de comerciar sensetants controls amb el mercatamericà. Però també perquè aCatalunya hi havia uns exce-dents productius, especialmentde vi i aiguardent i de productestèxtils.

Les drassanesAixò va permetre que es crees-sin drassanes per a la construc-ció de vaixells i escoles de nàu-tica. Entre els anys 1812 i 1869es van arribar a construir a Llo-ret de Mar un total de 130 vai-

Mxells. Es va crear al mateix tempsuna marina mercant lloretenca.Això va permetre un comerç queva ajudar a enriquir la poblacióde la Selva. Els vaixells transpor-taven vins, olis teixits, sal o fari-na i tornaven amb fustes nobles,cotó, tabac, sucre o rom.

A Blanes, entre 1816 i 1875, esvan fer més de 180 velers. Tambévan sorgir pilots i mariners. Escreu que durant el segle XIX vanemigrar a Amèrica prop de 2.000blanencs. I no es poden oblidarles drassanes i l’escola de nàuticad’Arenys de Mar. En aquesta ciu-tat del Maresme fondejavenanualment prop de 500 vaixells,que exportaven molt la ceràmicade Breda.

Entre els pilots, cal destacar elsgermans Cibils Puig de Sant Feliude Guíxols, que van liderar unapoderosa aliança comercial, na-viliera i matrimonial que unia fa-mílies catalanes emigrades a lesprincipals ciutats americanes. Elcap de la xarxa era Jaume CibilsPuig.

Però l’emigració, a vegades, vaser provocada per la mala situa-ció econòmica del país. A Begur,la davallada del sector del corall iel càstig de la vinya arran de lafil·loxera van ser dues causes quevan obligar molts dels veïns aanar-se’n a Cuba. Van marxar

uns 500 begurencs, que re-presentaven a l’entorn

d’una tercera part de

la població. De Sant Pere de Ri-bes, al Garraf, en van marxarunes 400 persones entre 1789 i1920. Però, el municipi va podertirar endavant amb la produccióde vi, que va convertir-se en unmunicipi quasi de monocultiu.

La principal destinació va serCuba. A Begur, el 87% dels quevan emigrar a Amèrica van anar al’illa caribenya. Molts palafruge-llencs també van apostar peranar a Cuba, mentre que una bo-na part també van anar a l’Argen-tina. Aquestes dues mateixesdestinacions van ser les triadespels emigrants de Cadaqués. Elsde Blanes es van establir enaquests dos països, però també aPuerto Rico.

Però l’arribada no era tan dol-ça com un es podria esperar. Laprimera prova important i la mésdecisiva que havia de passarqualsevol emigrant a les illes delCarib era la de la salut. Superarles febres en qualsevol de les se-ves modalitats era el visat inelu-dible que s’exigia per poder pros-perar. Molts hi van deixar la pellpoc després de desembarcar. I noparlem dels soldats que van llui-tar contra la independència deCuba. Molts d’ells van morir oemmalaltir greument, víctimesdel paludisme, la disenteria i al-tres complicacions derivades delclima i les condicions de vida.

El museu de LloretL’any 2007 es va obrir a Lloret deMar el Museu del Mar a la casa in-diana de Can Garriga. El museuexplica exhaustivament els viat-ges dels catalans a les Amèriques.Podem saber que la tradició il’ofici aconseguits en la navega-ció de cabotatge va fer que, enobrir-se les rutes oceàniques, lagent de Lloret es llancés a la marper arribar a Amèrica. Tant és aixíque trobem famílies en les quals,fins a quatre generacions, un omés dels seus membres escullenles rutes de la mar.

De les drassanes lloretenquesen van sortir grans velers que du-rant una seixantena d’anys vanser el motor del gran desenvolu-pament del municipi. De Catalu-

Paral·lelament a la construc-ció de les seves cases, elsamericanos també encarrega-ven el seu panteó familiar alcementiri. Això ha permès lapresència d’excel·lents mos-tres d’art funerari català, jaque els encàrrecs es feien aartistes i escultors de primeralínia. Així, trobem arquitectesi escultors com Josep Llimo-na, Josep Puig i Cadafalch oBonaventura Conill fentobres de primer ordre per aaquesta nova classe enriqui-da. Obres escultòriques degran qualitat artística es tro-ben als cementiris de Cada-qués, Sant Feliu de Guíxols,Lloret de Mar –d’estil moder-nista–, Arenys de Mar –cone-gut per cementiri de Sinerapel poema de Salvador Es-priu– o Vilanova i la Geltrú. Ialguns van portar Amèricafins a la mort. És el cas de l’in-dià Pere Coll. En morir, el 2d’agost de 1918, a la sevafinca de Pals, el mas Gela-bert, va disposar en el seutestament que fos enterrat alcementiri de Montjuïc, a Bar-

celona, per poderveure els vaixells

que veniende Cuba.

Opulents finsamb la mort

Escultura de PereLlimona feta per

encàrrec d’un indiàque es troba en un

panteó delcementiri

alt-empordanèsde Cadaqués.

/ XARXA DEMUNICIPIS

INDIANS


DOSSIER EL PODER INDIÀ

La plaça de laVila deVilanova i laGeltrú, que ésuna rèplica dela de la ciutatcubana deMatanzas ique vaimpulsarl’indià JosepTomàsVentosa. /ORIOL DURAN


nya a les Amèriques, les princi-pals rutes unien la Costa Bravaamb Mèxic, el Carib, el Brasil,l’Argentina o Xile.

El museu ofereix visites guia-des programades diàriament finsal 15 de setembre. Però, a més,permet gaudir d’una visita tea-tralitzada que té lloc cada diven-dres a les 9 del vespre. En aquestavisita teatralitzada s’explica labiografia de Josep Ball-llatines,

un jove lloretenc que ambnomés 14 anys es va embar-car. La visita guiada d’unahora de durada explica, através de la informaciórecopilada de les cartesque enviava als seus fa-miliars, les històries vis-cudes a la ciutat cubanade Cienfuegos.

Fer fortunaI a Amèrica, una partdels catalans emigratsvan arribar a fer fortu-na. Fins i tot alguns vancrear la seva pròpia em-presa, ja fos de rom,transports, llumins o ca-nya de sucre. Fins i tot,alguns van crear xarxesen què implicaven elsseus parents en tot elprocés del negoci. Al-guns d’aquests negocisencara persisteixen,com podria ser La Flori-dita, al bell mig de l’Ha-vana. L’establiment jaexistia, però dos llore-tencs, Miquel Boadas iConstantí Ribalaigua, elvan convertir amb les se-ves creacions de bàrmanen un dels locals més em-blemàtics del món, mésquan va ser mitificat perl’escriptor nord-americàErnest Hemingway.I aquests pocs que vanaconseguir fer-se rics vanajudar amb els seus capi-tals a canviar i fer créixereconòmicament Cata-lunya. Van aprofitar lesseves riqueses per in-vertir en borsa, per ad-quirir solars, crear em-

preses, en el sector agrícola –vi– oindustrial –suro–, i invertir en elfutur del país. En resum, van aju-dar a modernitzar el país.

Un cas el trobem en el pilot icomerciant Francesc Moreu Ra-bassa, descendent d’un pagès deCalella. Ell va fer una gran fortu-na, i, en retornar a Catalunya, vadecidir invertir part del seu capi-tal en accions ferroviàries en leslínies de València i Saragossa. Enva perdre bona part arran de lafallida de les empreses ferrovià-ries, però una altra part impor-tant de la seva fortuna s’haviaquedat en la compra de tres casesa l’Havana. Les cases li donavenuna bona renda mensual amb elsseus lloguers.

Patrimoni urbanísticPerò també van canviar la feso-mia dels seus pobles amb el seupatrimoni urbanístic. Van crearels seus palauets, amb una barre-ja de corrents arquitectònics, delbarroc al modernisme tardà.Una casa indiana no es defineixper un estil concret, sinó pel fetque el seu promotor o propietariés indià. A Begur, ja han detectatuna trentena de cases indianes,moltes de les quals es troben alllarg del carrer Bonaventura Car-reras. Darrere les cases hi haaquells elements singulars, comsón les galeries porticades i elsseus jardins o hortets.

Els primers edificis indiansque es detecten es troben a Torre-dembarra, com és el cas de canGatell, que és de l’any 1780.Aquest immoble és d’estil bar-roc. Després ja en van aparèixerd’altres, d’estil modernista, alcentre de la vila, on destaquen,com a exponent del creixementurbanístic, els edificis del carrerd’Antoni Roig, a Torredembarra.

La concentració del patrimoniarquitectònic indià es veu en al-tres municipis. Així es podendestacar la plaça Marcer i el car-rer del Pi, a Sant Pere de Ribes; laplaça des Portitxó, a Cadaqués;el passeig de Dintre i el carrer del’Esperança, a Blanes, o el passeigde les Palmeres, a Lloret de Mar.

O al districte de Sant Andreu

Pere Coll i Rigau era un indià d’ori-gen torroellenc que en tornar alBaix Empordà, a finals del segleXIX, va donar l’impuls definitiu delretorn de l’arròs a Pals en adquirirel mas Gelabert. No sense dificul-tats, ja que el comte de Torroellas’hi oposava cegament pel fet demantenir les aigües estanca-des. Però el seu caràcteremprenedor va fer-hopossible. Com tambévan fer-ho altres en laindústria del suro, la in-dústria del cotó –les in-dianes–, la produccióde vi de cava. L’em-presa més antigad’elaboració de cavacatalà és caves Mont-Ferrant, que va im-pulsar Agustí Vilaretl’any 1865 a Blanes,després de passar 30anys a les Antilles.Sense oblidar el tren.Cal recordar que eltren va funcionar pri-mer a Cuba que nopas a Catalunya.

Però altres vanapostar per crear lesseves empreses en elspaïsos de destí, comsón els creadors delsroms Bacardí o Brugalo dels cigars havansPartagàs. I no oblidemel santantonienc ArturMundet a Mèxic. Va serel creador del famóstap de metall amb unapeça de suro a l’interior–després s’hi va posarplàstic– i que va llançaral mercat el sidral Mun-det, que és una gasosaamb gust de poma. I enaquest Nou Món, a partde crear riquesa, tambévan voler recordar elsseus orígens. D’aquísorgeixen els recone-guts casals catalans,totes unes institu-cions de referència.

Caràcteremprenedor



Les havanereses havaneres, que formenpart del nostre repertori

musical, especialment al llargde la costa, tenen el seu origena Cuba. Van ser els indians,com també els soldats i elsmariners, que van portaraquest gènere musical al finaldel segle XIX, amb la pèrduade les colònies d’ultramar. I al’Estat espanyol va tenir uncert èxit al llarg del segle XX,encara que a principi de la se-gona meitat va començar adecaure. A Catalunya, més enconcret a la Costa Brava, l’ha-vanera formava part delscants de taverna, com ho erentambé els valsets, sardanes,polques i boleros.

Davant els canvis econò-mics, especialment amb l’ar-ribada del turisme a la CostaBrava, un grup d’amantsd’aquest cant van decidir re-cuperar-la. Era l’any 1966, aCalella de Palafrugell, amb lapresentació del llibre Calellade Palafrugell i les havaneres i lacreació del grup Port-Bo, for-mat per Josep Xicoira, CarlesMir i Ernest Morató.

El grup es va crear per ame-nitzar musicalment la pre-sentació del llibre. Aquellaproposta espontània va dei-xar pas l’any següent a la reco-neguda cantada d’havaneres

LA.V. de Calella, que és la més im-

portant de totes les que es fani es desfan.

Tothom era conscient queaquests dos fets han estat elsrevulsius en aquest cant, dei-xant la taverna i pujant a l’es-cenari. A partir d’aquí, l’hava-nera s’ha revitalitzat moltís-sim, i també hi destaca la in-corporació de peces en català,ja que originàriament toteseren en castellà.

Per acabar de dignificar elmón de l’havanera es va creara Palafrugell la fundació pri-vada Ernest Morató, que téper objectius impulsar la in-vestigació, catalogar el mate-rial, conservar les peces, crearun fons musical i, en un futur,

crear el Museu de l’Havanera.

La rumbaUn altre cant d’origen cubà ésla rumba. En els seus orígens,era una festa afrocaribenya orumba, que es feia als barra-cons d’esclaus africans, i quees va estendre entre la pobla-ció de baix nivell social. Larumba va arribar a l’Estat es-panyol a través dels cantaoresflamencs i les tonadilleras queactuaven a Cuba, adaptant-laa les formes flamenques. ACatalunya, la rumba va ad-quirir variants urbanes prò-pies dels gitanos catalans.

El grup cubà Gema 4 i Port-bo, a Palamós. / A.V.


1180

42/1

0098

30F

màs Ventosa Soler, que havia fetfortuna amb els teixits. Ventosava impulsar al seu poble nataluna plaça igual que la de la ciutatcubana de Matanzas, d’on ell ha-via estat alcalde. Per això, a lesdues places hi ha una esculturad’ell, que inicialment es troba-ven a les entrades de les escolesgratuïtes que va promoure l’in-dià a les dues poblacions.

I també hi ha alguns elementspotser no tan atractius, però queexpliquen aquest llegat indià,com són els norais que hi ha Ca-daqués, dins el patrimoni marí-tim.

Obres benèfiquesNo podem oblidar, a part de lacontribució urbanística i arqui-tectònica dels indians, la seva

implicació en la millora de lescondicions de vida dels seus con-vilatans, ja fossin escoles, asils,hospitals, teatres, entitats socialso casinos culturals. Unes obresbenèfiques que encara avui diadonen un servei a la comunitat.

Un bon exemple d’aquest al-truisme el trobem en la personad’Antoni Roig, de Torredembar-ra, on té dedicat un carrer. Roigva crear un patronat per gestio-nar una escola al seu poble na-diu. L’escola va entrar en servei el1886. El patronat es feia càrrecdel material escolar dels alum-nes, del sou dels mestres i tambépagava un dot a les noies casado-res de la vila. Una tradició que a

dia d’avui encara es conserva. Pe-rò, per contra, Roig va demanar,en el seu testament, ser enterrat al’entrada del cementiri de la po-blació. Un rumor ho relacionaamb un desgreuge per la sevamala consciència del que haviafet a Cuba.

Un altre cas d’altruisme el tro-bem en la persona de Josep Tor-res Jonama, que va fer fortuna alsEstats Units amb la indústria su-rotapera. Torres Jonama va assu-mir, als anys vint del segle XX, elcost d’unes escoles a Palafrugell,però també a Pals i a Mont-ras.Unes escoles que segueixen elprojecte de les escoles d’Amèri-ca, on destaca el fet que, per pri-mer cop, apareixen uns centreseducatius amb lavabos a l’inte-rior. Altres obres benèfiques in-dianes són el col·legi Samà de Vi-lanova i la Geltrú, el col·legi Bla-nense de Blanes, el Casino Cul-tural de Begur, l’hospital de SantJaume de Blanes, la germandatMundet de Sant Antoni de Ca-longe, l’hospital de Lloret de Maro l’hospital Xifré d’Arenys deMar.

Però també van contribuir al’edificació o la rehabilitaciód’edificis religiosos. Els indiansvan assumir el cost de les cúpulesde l’església parroquial de SantRomà de Lloret de Mar. A Vilano-va i la Geltrú van participar enl’ermita de Sant Cristòfor, l’es-glésia de la Immaculada i en lacapella del Sant Crist del cemen-tiri municipal. Altres aporta-cions dels americanos les troben aa la parròquia de Santa Maria deBlanes, l’ermita de la masia decan Jover, que està dedicada a laVerge del Coure –d’origen cubà–de Sant Pere de Ribes i l’ermita deSant Ramon de Begur.

L’esclavitudUn altruisme que alguns hanvolgut veure com la manera dedemanar perdó pel seu enriqui-ment amb el tràfic d’esclausd’Àfrica. No podem oblidar quepràcticament tots els sectors del’economia cubana feien serviresclaus: ingenis, indústria sucre-ra o tabaquera i servei domèstic.

de la ciutat de Barcelona. Enaquest antic poble, hi ha el barridels Indians –que sembla que vasorgir amb la pèrdua de les colò-nies de Cuba i Puerto Rico–, onapareixen molts carrers relacio-nats amb Amèrica i fins i tot fanuna festa relacionada amb elsamericanos. Sense oblidar el pa-trimoni que trobem a les pobla-cions tarragonines de l’Arboç,Cambrils, Altafulla i el Vendrello les del Maresme, com ara Mata-ró, Vilassar de Mar, el Masnou oCanet de Mar.

En general, les cases dels in-dians, ja fossin de nova cons-trucció o rehabilitacions de l’edi-fici familiar, són austers, exter-nament. La gran riquesa la tro-bem en els seus interiors, en la se-va intimitat, on destaquen –en-cara que algunes aparei-xen a les galeries porxa-des– les pintures al fresc,amb temes relacionatsamb el mar o Amèrica, oels paviments, amb l’en-rajolat de la Bisbal. Senseoblidar tots els elementscomplementaris, entre elsquals destaquen els mo-bles, alguns de caoba cu-bana, actualment una fus-ta desapareguda.

A la majoria de les granscases indianes apareix unjardí o hort, que, junta-ment amb el forn de pa i lavinya, garantia l’abasta-ment familiar. I en aquestespai extern també recordaven elseu passat americà amb la plan-tació d’espècies vegetals entre lesquals destaca sens dubte la pal-mera, com es pot veure a moltescases i passejos. Però també vanportar les xicrandes, les buguen-víl·lees o el tabac de jardí, senseoblidar el bellaombra, que és l’ar-bre oficial de l’Argentina i que estroba a diferents punts de Cada-qués, o el taronger de Louisiana,que es troba al parc Samà de Vila-nova i la Geltrú.

I no es pot oblidar la plaça de laVila, a Vilanova i la Geltrú, tam-bé coneguda com l’Havana Xica.Una plaça porxada que va tirarendavant l’americano Josep To-

La vila de Begur, com fan al-tres municipis, recorda elseu passat indià amb una fi-ra. La de Begur té llocaquest proper divendres itot el cap de setmana. La fi-ra, que arriba a la setenaedició, està dedicat engua-ny al mon de l’havanera.Per això, dins de la progra-mació d’aquesta edició, hiha previst una conferènciasobre la música de l’hava-nera, a càrrec del composi-tor Josep Bastons i l’escrip-tor Xavier Febrés; cantadesd’havaneres amb els grupsBergantí i Els Cremats, i unaexposició, a càrrec de laFundació Ernest Morató.

Però la fira, on destaca el

mercat de productes d’ul-tramar i mostra d’oficis,també incorpora enguanyaltres novetats. Entre aques-tes hi ha el taller de coctele-ria, el tastet de xocolata ol’animació musical amb unapianola americana de 1918.I tot dins una ambientacióde l’època i amb esquetxosteatralitzats pels carrersamb el grup Es Quinze, apart de poder visitar el lle-gat patrimonial. En aquestaedició s’ha programat po-der visitar la casa indiana decan Pallí, on, a més, hi hau-rà una exposició d’imatges.

VII Firad’Indiansa Begur

Imatge de la Fira d’Indians de Begur de l’any passat. / LLUÍS SERRAT



Es diu que entre 1789 i 1820, em-barcacions catalanes van trans-portar a les Antilles un total de30.696 esclaus.

Entre els negrers coneguts apa-reix la família Roig de Sant Perede Ribes. Altres noms relacionatsamb el tràfic d’esclaus són JosepBaró de Canet de Mar, Josep Vi-dal de Sant Feliu de Llobregat,Pau Samà de Vilanova i la Geltrúi Francesc Martí de Barcelona.

Francesc Martí Torrens, cone-gut per Panxo, va arribar a Cubael 1810, sense res. Va començarde pescador, va fer alguns nego-cis, però acabava sempre mala-ment. I va tornar a la pesca, peròva derivar cap al contraban i, alfinal, el tràfic d’esclaus –ja fossinnegres, xinesos o indis ameri-cans–, que donava uns altíssimsbeneficis. Va morir a l’Havanaals 80 anys deixant una fortunaconsiderable. Es diu que la fortu-na que va deixar era similar a laque podien tenir els ducs de Me-dinaceli, els més destacats del’aristocràcia espanyola.

Patrimoni artísticA més, l’indià es va convertir enmecenes d’art. El mercat americàva representar una oportunitatper als pintors catalans, des delrealisme fins al modernisme. Lescol·leccions d’art català tenenavui dia molta presència a diver-sos museus i pinacoteques delnou continent. Un bon exemplees pot veure al Museu Nacionalde Belles Arts de Cuba, on es con-serven obres de Ramon Martí Al-sina, Marià Fortuny, Eliseu Mei-frén, Santiago Rusiñol, RamonCasas, Hermenegild Anglada-Camarasa o Joaquim Mir.

Entre els artistes catalans, caldestacar Ramon Casas, pel fetque era fill d’un indià de Torre-dembarra, Ramon Casas Gatell.La seva mare, Elisa Carbó, era fi-lla de la burgesia catalana. Car-bó, en la seva obra, fa un retrat fi-del de la societat de l’època. Elsindians, en retornar enriquits, esvan emmarcar en la burgesia ca-talana del moment. I la seva his-tòria també va ser captada pelsartistes i escriptors del moment.

Municipis indians en xarxaA.V.

unicipis catalans ambun fort llegat indià ja fa

temps que treballen en la recu-peració de tot aquest patrimo-ni moble i immoble. I und’aquests, Begur, va apostarper unir tota aquesta tasca fei-xuga de recuperar tot aquestpassat indià a Catalunya. Id’aquí va sortir la Xarxade Municipis Indians,que es va constituir ofi-cialment el 18 de juliol de2008, al Saló del Vigatàdel Palau Moja de Barce-lona. Els municipis adhe-rits a la xarxa, actual-ment, són Arenys de Mar,Begur, Blanes, Cadaqués,Calonge, Lloret de Mar,Palafrugell, Sant Feliu deGuíxols, Sant Pere de Ri-bes, Torredembarra i Vilanovai la Geltrú.

La Xarxa de Municipis In-dians està considerada una as-sociació cultural sense ànimde lucre. I està oberta a l’entra-

Mda dels altres municipis cata-lans que tenen un llegat indià,sense oblidar els municipisamericans amb qui compar-teixen un mateix passat.

Cultura i turismeLa finalitat principal que s’hamarcat aquesta associació demunicipis és esdevenir un ins-

trument bàsic de cooperació icol·laboració permanent perdesenvolupar un projecte co-mú: redescobrir l’herència queens van deixar els nostresavantpassats americanos. Així,

l’entitat intermunicipal esmarca dos grans objectius. Elprimer és aprofundir, conser-var i difondre el patrimoni re-lacionat amb els indians dinsd’una relació d’intercanvi ipromoció conjunta. Des del’any passat ja s’està treballanten la confecció d’un inventaridel patrimoni indià. Fins ara ja

han enregistrat un cente-nar d’immobles relacio-nats amb els indians enels 11 municipis. Tambés’han proposat generaruna sèrie d’exposicionstemàtiques itinerants i lacreació de la pàgina web.L’altre gran objectiu ques’ha marcat la xarxa ésconvertir el llegat en unaoferta turística. Una apos-ta més pel turisme cultu-

ral i patrimonial, que sigui al-ternativa al de sol i platja i aju-di a desestacionalitzar l’activi-tat. En aquesta línia hi ha laidea de crear una ruta dels in-dians.

Cadaqués

BegurPalafrugell

CalongeLloret de Mar

Blanes

Arenys de MarSant Pere de Ribes

Vilanova i la GeltrúTorredembarra

Sant Feliu de Guíxols

la xarxa de municipis indians


El psiquiatre Paulino Castells fa a «Estimats avis» (Columna, 2010) una vivisecciódel «fer-se gran»: un procés natural, i desitjable. Des de l’alegria de tenir néts finsal perill de ser esclavitzats. Visca la plenitud, mori el «si no fos...»

Fills, paresi, ara, avis

stimats avis. La importànciade ser grans i de saber tractar

els fills i els néts és l’últim llibre.Així que podrà revelar la recepta:com es fa per envellir bé?

–«L’envelliment... Faig unacomparació: és una continuïtatde la vida adulta, com l’adoles-cència és una continuïtat de lainfància. L’adolescència és unacançó que es comença a cantar albressol de la criatura; no s’im-provisa res. L’adolescència és lacontinuació de la infantesa, idesprés ve la vida adulta. I la ve-llesa és la continuació. La vellesamal portada o ben portada?...Tindrem la vellesa que corres-pongui segons la vida que hemtingut al llarg dels anys de joven-tut.»

–La vellesa és moment derecollir els fruits de la tascaque s’ha fet en un mateix?

–«Sí.»–Durant la joventut hi ha

tantes coses que es passen peralt pel fet mateix de gaudird’aquesta joventut... En el lli-

E

PAULINO CASTELLS. Psiquiatre i escriptor

MERCÈ MIRALLES bre recull aquella descripciód’un bebè, però que semblatambé la descripció d’un avique ha perdut les facultats iel control [llegiu peça]. Enun bebè tots els trets que elfan desvalgut ens atreuen, enuna persona gran porten alrebuig. Com ho ha de fer, unmateix, per acceptar aquestenvelliment, i la pèrdua decapacitats?

–«S’ha de tenir una visió opti-mista de la vellesa. Copsar allòque té de positiu i procurar mini-mitzar el que té de negatiu. Peròsi no es pot fer així, suggeriria, entermes egoistes, que la personaque és pessimista, que hi trobamés defectes que avantatges, enaquest procés, ha de rumiar-hi.Li tocarà portar aquesta carros-seria durant vint, trenta o qua-ranta anys més. És a dir: val la pe-na que s’ho prengui bé. Tant siho vol com si no ho vol, passarà.Es calcula que els que neixen arapodrien arribar a viure fins acent vint anys. Els metges fanaquesta previsió pel que fa a l’en-

velliment biològic. Senyorsmeus, procurem agafar-nos-hoamb el millor ànim possible; encas contrari, ho passarem mala-ment.»

–Parla de cuidar sempre lesrelacions. I què passa quande sobte apareix l’avi a casa,un avi amb el qual hi ha ha-gut poc tracte, o distant?

–«Del que es tracta és de gaudird’aquesta persona... Potser nol’hauries coneguda mai! Si nos’hi ha tingut contacte, aprofi-tem els anys de la seva vida quequeden. És una oportunitat perdemostrar-nos, a més a més, quesom capaços de donar-nos als al-tres.»

–Per créixer nosaltres.–«I viceversa. Al llibre es parla

molt que els vellets han de rebreatencions. D’acord, però tambés’han de donar als altres. La per-sona gran té molt per donar alsjoves, molt per ensenyar, per en-riquir. I no es pot perdre! Si ensplantegem aquesta situació, del’avi que aterra en una casa, pot-ser ens trobem –per què no?–,

Nascut a Barcelona alsanys quaranta; té dona,fills i néts. Doctor en me-dicina i cirurgia per la Uni-versitat de Barcelona. Es-pecialista en pediatria,neurologia i psiquiatria. Esdedica als infants i els jo-ves i, en general, a lesproblemàtiques que sor-geixen en el si de la famí-lia. Ah, i també fa tascadocent universitària. Lallista de les seves publica-cions és llarga. Només al-guns exemples: En parella;Salir de noche y dormir dedía; L’adolescent proble-màtic; El nen diferent...?;Víctimas y matones; Nuncaquieto, siempre distraído:¿nuestro hijo es hiperacti-vo?; Los padres no se divor-cian de sus hijos, i aquestEstimats avis. La importàn-cia de ser grans i de sabertractar els fills i els néts. To-tes les seves dades, awww.paulinocastells.com.

Girant alvoltant de lafamília


ENTREVISTA

Davant del fet,natural, del’envelliment,recomanaoptimisme. Elsavençoscientíficsallarguen lavida, també lavellesa./QUIMPUIG

que hi ha problemes de parella, ode relació entre pares i fills...Aquest avi pot ser una peça fona-mental per a la solució dels pro-blemes. Té una edat i una pers-pectiva que li permeten observarels fets des d’una altra òptica.»

–És parlar del paper delsavis i de seguida sol venir alcap, més concretament,l’àvia.

–«Cada vegada hi ha més avishomes que s’incorporen a la tas-ca de fer d’avis, però sempre haestat com una prerrogativa de lesàvies, un paper maternal. Elsnéts ho viuen força, això. La pre-sentació del llibre la va fer laMarta Ferrusola. Un dia me lavaig trobar, passejant, amb unnét petit, de cinc mesos. Li vaigpreguntar què feia i em va dir:‘Estic conversant.’ És fantàstic!Això ho trobes molt entre lesàvies, que van amb el cotxet delnét i li van parlant, i la criatura, ala seva manera, respon. Algú alièa això dirà: ‘Amb qui parlaaquesta senyora? Amb el mar-rec?’ És una conversa.»

–Els temps canvien, però.–«Aquests papers masculí i fe-

mení tan diferenciats es van des-dibuixant.»

Aprendre a dir «no»–Es reclama el dret a exercirde pare. I a vegades, a partird’una separació, s’ha de re-clamar el dret a ser avis.

–«Cap fill ni cap filla han devetar que els avis puguin veureels néts! Els avis i els néts estanper sobre de qualsevol trifulgafamiliar. I cada cop més, hi haavis que acaben en un judici perdemanar temps de convivènciaamb els néts.»

–Dur.–«És molt trist que sigui un

magistrat, que no té res a veureamb la família, qui digui com iquan s’han de veure avis i néts. Avegades em demanen fer algunaconferència a col·lectius d’avis isempre, en la part del col·loqui,apareix aquesta pregunta: ‘Fadeu anys que no puc veure la me-va néta...’ I se’t trenca el cor.»

–Allò que els pares es po-

«Hi ha avis queacaben en unjudici perdemanar tempsde convivènciaamb els néts»

«Si tu tractesels grans demala manera,els teus fillsfaran el mateixamb tu»

«Els quedemanenserveis als avishan de saberfins a on podenarribar»

«La personagran té moltper donar alsjoves, molt perensenyar, perenriquir»

den divorciar, però que no esdivorcien dels fills, també espodria aplicar als avis, ellsno es divorcien dels néts. Po-dem anar a l’altre extrem, eld’aquells avis que es fan càr-rec dels néts a tota hora, allòd’un cert esclavatge, quetambé en parla, al seu llibre.

–«Vaig llegir una enquesta queparlava d’un 20% d’avis que esconsideren avis esclaus. De totamanera, em costa entendre-ho.Em sembla que aquest esclavat-ge és més el que podem crear elsfills i els néts respecte als avis queno pas els avis per ells mateixos.Si hi ha un mot que falta en el vo-cabulari dels avis és el no. No te-nen mai un no a la seva boca.Sempre tenen un sí als llavis. ‘Pa-re, mare, que podries...?’, ‘Sí, fill;sí, filla’... Per això, els que dema-nen serveis als avis han de tenirmolta cura, per saber fins a onpoden arribar, en les seves peti-cions. Per què ells mai els diranque no.»

–També es pot tenir por dedir que no, i que després not’ho demanin més.

–«Però dient que sí, una vega-da i una altra, si la persona quedemana els favors no és gairesensible i es passa de la ratlla, potarribar un moment que perraons de salut física o mentall’avi hagi de dir que no, que nopot fer-ho. ‘Pare, però si fins araho heu fet, què passa, ara?!’ Potser un motiu de conflicte entrepares i fills.»

–Una atenció, de tant entant, cap a aquests avis, noestaria malament.

–«Els avis no esperen grans co-ses, però els n’hem de donar...En el llibre, per exemple, parlode la mort. Penso en aquestesmorts tan asèptiques, en unaUCI, perduts allí, carregats detubs i aparells... Veient els fami-liars de lluny, a través d’un vidregruixut. I l’avi en plena agonia.Qui ha donat la vida pels seus se-gurament mereixeria anar-se’nd’aquest món agafat de la màdels fills i dels néts.»

–La mort és, cada vegadamés, un succés de l’entorn

hospitalari?–«I més apartada de la vida,

com si no en formés part.Quants nens hi ha que no hanentrat mai en un cementiri... Emfa molta por que es vulgui escap-çar la mort de la vida.»

–En això, per exemple, eltracte als grans o l’acompa-nyament, hi ha col·lectiusque ho fan molt diferent.

–«No puc parlar de base cientí-fica, en el que diré ara: en uncongrés de geriatria, fa anys, esva mencionar que un col·lectiuque tenia menys casos d’Alzhei-mer i demència senil era el delsgitanos. I s’associava al respecteque tenen a les persones grans.»

Avis moble?–En el maltractament s’had’observar l’aspecte psicolò-gic. Una forma de maltracta-ment és prendre-li a l’avi to-ta forma de poder?

–«Si ets valorat, no seràs objec-te de maltractament. Ara, si etconverteixen en un moble...D’aquí a empentar-te, hi ha no-més un pas.»

–L’avi que rep atencionsperò que no forma part deldia a dia de la família, delque passa en el seu entorn.

–«En la mesura que se’ls ex-clou de la família, de la societat...Els avis són el nucli de la família.Si prescindim d’aquest pal de pa-ller, i se’l deixa com un objecte,algú que és cuidat: ‘Avi, prenguila pastilla’; ‘Sortim a passejar’...Serveis materials, sí, però ningúli demana l’opinió, ni li pregun-ta el parer, ni li demana consell,ni participació de cap mena... Elmaltractament està servit.»

–...–«I un dia ve el fill de mal hu-

mor, les coses es capgiren i...»–També hi ha la qüestió

econòmica. És a dir, que fer-se gran no vol dir cedir totsels drets a uns altres. En aixòles persones hem de deixarclar com volem que siguinles coses.

–«Segons com tractem elsgrans, així ens tractaran a nosal-tres.»

PC


ENTREVISTA PAULINO CASTELLS

–Es repeteixen els esque-mes?

–«I tant! L’educació dels fills esfa com per osmosi, amb tot elque veuen al seu voltant. Es veucom tracta el pare a la mare, i ellaa ell, com es tracta els fills, elsgrans, fins els animals. I si tu a ca-sa tractes els grans de mala ma-nera, els teus fills faran el mateixamb tu.»

–Maltractaments als grans.Per les xifres que donen lesestadístiques sabem que elsavis són candidats a víctimesquan els maltractadors enuna llar són els menors. Des-prés de la mare, els avis. Quèhem de fer? Què es troba a laconsulta de psiquiatria?

–«Cada vegada en trobes méscasos, d’aquesta violència. Al’Estat espanyol, el 2009 hi vahaver més de 8.000 denúnciesde pares contra fills. Un pare quedenuncia un fill? Ha d’estar moltsobrepassat. Ve a ser com pene-dir-se d’haver-li donat la vida!Tornem al tema: l’avi ha d’estarprestigiat a la família, si no és laprimera persona que rebrà.»

–I com es fa per recuperarl’autoritat a la família? Comho poden fer els pares?

–«És complicat, quan ja s’haperdut... A la consulta fem unateràpia, familiar: agafem elsmembres de la família i els tor-nem a atorgar el paper que ha detenir cadascun. Si es vol, es potfer. Si no es vol, és complicat.»

–I doncs, hi ha una receptaper tenir una família sana?

–«Home!»–Si ho sabés seria miliona-

ri, eh?–«És la pregunta del milió... Hi

ha com un denominador comúa les famílies més o menys sanes,amb més o menys dificultats, i ésla de funcionar amb la idea queels del voltant siguin feliços. Laresposta aniria per aquí: sóc feliçen el moment que em dono alsaltres. I això és per a tots: pare,mare, fills, avis. Ara, si estemtancats en l’egoisme, instal·latsen el ‘que jo sigui feliç, i que elsaltres es fumin’... Desitgem mas-sa coses, i envegem massa coses.

Hem de tocar més de peus a ter-ra. Una cosa positiva de la crisieconòmica actual és que ha per-mès revalorar molts aspectes fa-miliars que passaven desaperce-buts, i s’han après coses noves.»

–Quan parlàvem fa un mo-ment de violència, potser undels aspectes que impacten ésla crueltat d’algun cas.

–«Ha augmentat, ha augmen-tat...»

–D’on ve, la crueltat?–«De violència n’hi ha hagut

sempre. Ara, però, hi ha un plusde crueltat. Pensem en els casosde bullying, d’assetja-ment escolar. Tots hemfet barrabassades, peròuna cosa és fer una tra-veta a un company i unaaltra trencar-li les camesa algú amb un bat debeisbol... Trencar-li lescames o matar-lo. Permi que ho porta que elsjoves actualment tenenmultitud d’exemplesd’exercici de la violèn-cia. Hi ha un aprenen-tatge de la violència queabans no hi era... Exis-tia, potser, però no t’ar-ribava tan ràpidament.Quan t’arribava teniesuna altra edat. Ara potsveure en temps real commaten un companyd’escola. Ja saps comfer-ho. Aquesta és l’úni-ca explicació que tinc, perquèno en trobo d’altra. Ara, un nend’un any pot acostar-se a la tele-visió i veure tota mena d’hor-rors.»

–L’avi pot fer un paper.–«Imaginem el cas d’un pare

enfrontat amb un fill adoles-cent: si hi hagués un avi o unaàvia que pogués tenir ascendentsobre aquest noi, podria fer unagran tasca de mitjancer! Els avisno hem d’educar els fills delsnostres fills. Estem per sobred’això. Som complementaris aaquesta educació. Si des de petitel nano sap que l’avi no l’ha casti-gat, que li ha donat bons con-sells... Quan tingui un problemaacudirà a ell! Si no té aquesta fi-

gura, a qui anirà?»–Els pares o altres adults

interactuen a vegades ambells amb molta tensió, elsavis, en canvi, són més lliu-res.

–«Estan per sobre del bé del béi el mal! Si els deixem, estan enuna situació privilegiada.»

–Si parlem de comporta-ments agressius, hauríem deparlar també dels que han es-tat batejats com la generacióni-ni, ni estudien ni treba-llen.

–«També n’arriben, a la mevaconsulta. Els hem criatnosaltres. Però mira,amb la crisi, a algun queno feia res de res li hanhagut de demanar que esposés a treballar, perquèentressin diners a casa.Bé. Han de tocar de peusa terra. Com ha anat, totaixò? Hi ha gent que hoha passat molt mala-ment, que s’han fet a ellsmateixos, que van co-mençar amb una mà aldavant i una al darrere, idiuen: ‘Als meus fills novull que els falti res, resdel que em va faltar ami...’ S’ha produït un ex-cés. També parlem depares que han estat, enmolts casos, educats acops de pal, de maneramolt patriarcal i que

diuen que al seu fill no li tocaranni un pèl ni li negaran res. El nencreix entre cotó fluix. Tots sónmotius de l’aparició de la gene-ració ni-ni, que ha de desaparèi-xer, perquè les conseqüènciessón nefastes: ganduls que no tre-ballaran, que són molt intel·li-gents, gairebé superdotats i quees lleven a les quatre de la tarda:‘Mama, porta’m un entrepà...’»

–I fins on arribem? Tambéfa por forçar la màquina ique el fill reaccioni encarapitjor, marxant, per exemple.

–«Hem d’apretar, exigir. Totallò que deixem de fer és terrenyque va guanyant el fill o la fillaamb comportament despòtic.Són fills tirans. N’està ple, de ti-

«Es tracta d’una pacientque aparenta la seva edatcronològica. No es comu-nica verbalment, ni com-prèn la paraula parlada.Balbuceja d’una maneraincoherent durant hores,sembla desorientada pelque fa a la seva persona,l’espai i el temps, tot i quefa la impressió que reco-neix el seu nom. [...] Téun patró de son erràtic...»Forma part del cas que el

psiquiatre Paul E. Ruskinva exposar a alumnes in-fermers als EUA el 1989.Els estudiants van valorar-ho: «Ja no se li pot fer res,a aquesta pacient»; «Cui-dar un cos com aquest se-ria devastador per als seuscuidadors»; «És una ma-nera de dilapidar el tempsde metges i infermeres.»Es pensaven que era ladescripció d’un avi, i era,en realitat, la d’un bebèsa, bell, de sis mesos. Elcompromís amb el pa-cient, de què depèn? Delpes, edat, perspectiva vi-tal, els sentiments que ins-pira el seu aspecte...?

Avi? Bebè?

PC

La seva especialitat és l’entorn familiar./ Q.P.


rans. És un espècimen que aug-menta dia rere dia. Hi ha cases ones viu al voltant del que diu el neno la nena. Ells marquen l’horari, elque s’ha de fer, els programes detelevisió que es miren... Tot. Elspares no pinten res! I és fruit de lacondescendència que hem tingutamb ells. Vivim un clima de bonis-me dels pares, de voler arribar alsfills d’una manera edulcorada. Er-ror! No és la fórmula que funcio-na, aquesta: ‘Ai, pobrissó!, que nopateixi’; ‘Ai, el professor l’ha cri-dat a l’escola!’ Però, què ens pas-sa? Estem perdent l’oremus! Espot intentar posar les coses a lloc,però sempre és traumàtic, perquèa ningú li agrada perdre privilegis.

He tingut casos que fan posar elspèls de punta; la realitat supera laficció, sens dubte.»

–D’altres menors o jovessón víctimes de ciberdelictes.

–«Formo part del patronatd’una fundació amb seu a Ma-drid, Alia2. Un entitat per lluitarcontra la pornografia infantil.Policia de l’Estat, Mossos... Tot-hom hi ha col·laborat, perquè ésmolt perillós.»

–Alguns hi cauen d’unamanera ingènua.

–«Precisament per no haverestat educats per ser adults. Ho

tenen tan mastegat... Sense tenirautonomia ni criteri propis nopoden lluitar contra elementsexterns. No tenen capacitat decriteri, els ho han donat tot fet, iquan no tenen el pare, la mare, alvoltant, són carn de canó. Sóntotalment fràgils i aparentmentautònoms, perquè poden fer elque vulguin. Tenen mitjans perviure una llibertat màxima senseel criteri que cal per gestionaraquesta llibertat.»

Maneres d’envellir–A propòsit de la senectut, ila pèrdua de forces físiques,en el seu llibre parla de l’«es-candalós exemple» de Joan

Pau II, potser un dels casosmés polèmics darrerament, apropòsit de fer-se gran i la vi-da pública.

–«Llegia en un diari, ‘els papesnomés emmalalteixen quanmoren’. No estan malalts? Crecque ha estat un bon exemple pera la gent que pateix.»

–A propòsit d’això, en elllibre parla de la mort, deldesig que s’acabi tot, de la so-ledat.

–«Mort amb dignitat? Per miés la mort d’una persona amb ladignitat de ser persona. És unacontinuïtat de la seva vida, i perla dignitat que ha anat escam-pant tindrà la mort que li corres-pon, envoltada dels seus éssersestimats. I havent-se pogut aco-miadar de tothom, en pau, ambell mateix i amb el seu voltant, isi és creient, pensant que co-mença una nova vida. Quant aldolor, avui dia, en medicina, detractaments pal·liatius n’hi hade tota mena. Quan una personaet diu que vol posar fi a la seva vi-da, en quines condicions emo-cionals es troba? Ha d’estar moltsola. No és una qüestió física. Emsorprendria molt que ho diguésqui està acompanyat dels quel’estimen.»

–Hem parlat dels avis es-claus. Després també hi deuhaver els que els costa con-templar el pas del temps ensi mateixos. Els que busquenla font de la joventut al preuque sigui.

–«Recordo una vegada unaàvia, tan operada... Era com unaesfinx. Zero expressió, no podiani somriure. Era com un rictus.»

–És normal voler estar bé,també pel que fa a l’aparença.

–«Però amagar una realitat!?No és bo. Com deu haver estat lavida d’aquestes persones? Potseres vol recuperar un temps per-dut, no viscut.»

–Com es pot parlar alesho-res d’afrontar la vellesa?

–«En aquests casos no s’enve-lleix bé, és clar. No s’assumeixl’envelliment com un fet natu-ral, com un fet joiós, encara quesabem que tindrem xacres.»

Un dels aspectes que mésremarca: que els grans no es

converteixin en objectes. /Q.P.


ENTREVISTA PAULINO CASTELLS


OPINIÓ

ot caminant per l’Eixample de Bar-celona, mig despoblat per l’efectedel mes d’agost, topo amb un gran

anunci d’aquests que claven gairebé al bellmig de la vorera barrant el pas. Al plafóm’anuncien un producte d’alimentaciódestinat a la mainada. Una marca que téanys i panys, tants anys i tants panys queja l’anunciaven quan jo era mainada. Se-gons constato, l’esmentat producte (mésben dit, no esmentat, perquè de momentno he dit quin és) encara es ven o, si mésno, encara l’intenten vendre. «Con Tulipáncada día, crecer es pan comido», diu l’eslòganque tinc al davant. La frase està impresa so-bre la imatge d’un marrec que salta d’ale-gria amb una terrina de Tulipán a la mà.

Caram, caram, «crecer es pan comido».Què us hi jugueu que hi deu haver unaagència de publicitat que ha cobrat unsbons honoraris per idear un eslògan tanoriginal.

La visió d’aquesta propaganda no nomésm’ha propulsat mentalment a la meva edatmés tendra, sinó que també m’ha fet reve-nir d’un fet que ja tenia arxivat a la memò-ria i no pas en cap de les calaixeres quequeden més a mà. He recordat que el Tuli-

T pán va marcar l’inici de la meva conscièn-cia nacional. Ja sé que sona estrany. Nor-malment aquests aspectes decisius de laconstrucció de la ideologia política d’unapersona són desencadenats per esdeveni-ments o situacions de més gruix èpic. So-vint passa, però, que un petit detall, sense

importància aparent, actua com una au-tèntica revelació. És el meu cas. Els que te-niu una edat no inferior als quaranta anysprobablement recordeu amb una certa niti-desa aquell espot televisiu en què un repor-ter amb ulleres de pasta gruixuda i un mos-tatxo considerable aterrava en el pati d’unaescola amb un helicòpter tunejat amb el lo-gotip de l’esmentada margarina. N’he tro-bat una versió a can Youtube, que no sé siés la més antiga perquè el coi d’helicòpterva viure uns quants remakes, i que si arafóssiu a internet podríeu veure clicant

aquí. Però com que no sou a internet, usexplicaré que el reporter bigotut en qües-tió, micròfon en mà, enquesta els nens so-bre el gust dels entrepans que s’estan crus-pint a l’hora de l’esbarjo. Un dels marrecs lirespon, «como siempre, ni fu ni fa». Total,que unten el pa amb allò i l’anunci acabaamb una frase que també devia crear algu-na llumenera del sector creatiu: «Con Tuli-pán se acabaron los bocadillos aburridos».

I la meva consciència nacional, on para?Ara ve: durant mesos i mesos vaig contem-plar l’espot en silenci, sense entendre-hires. No hi trobava el sentit, a la història.Fins que un dia, carregat de valor, entro ala cuina i, mirant la meva mare als ulls, liformulo el dubte que em tortura:

–A veure, mare, això del Tulipán, es posaabans o després de sucar el pa amb tomata?

La resposta, com bé sabeu, va ser que lapanacea del berenar de la meva generacióno es posava abans, ni després, de la toma-ta. Es posava en comptes de. I heus ací quevaig topar amb el primer fet diferencial dela meva vida. Han passat trenta anys llargsi ja ho veieu, aquí em teniu esperant que elTC m’obligui a untar l’entrepà de fuet ambmargarina.

COR AGRECARLES RIBERA [email protected]

El Tulipán Constitucional

L’anunci del Tulipán vafer despertar la mevaconsciència nacional

ls anys vuitanta, la C-17 va separar desgraciadament Figaróen dues parts. Per anar de Barcelona a Vic sempre es topava

amb l’escull del Congost. I es passava pel mig del poble i llestos...Però l’augment del trànsit va portar a construir el nyap que patei-xen, a canvi de res, els habitants d’aquest Figaró trencat per lacarretera. Un esguerro que tard o d’hora s’haurà de resoldre ambun túnel que permetrà tirar a terra la parafernàlia actual, deixantde nou el poble com era. Ja hi comença a haver propostes. Va serun error que pagarem car. Però no n’aprenem: si no s’esmena, elQuart Cinturó al seu pas per Llerona trinxarà la plana vallesanade manera similar a Figaró. I això que ja han passat trenta anys!

A

CARTA DES DE LLERONAJOSEP MAS [email protected]

Figaró i, ara, Lleronaalella ha estrenat amb un munt de sancions la nova orde-nança de civisme. La majoria de les multes són per accions

tan normalitzades a l’estiu en determinades destinacions turísti-ques com són ara orinar o cridar al carrer. Davant d’actituds comaquestes només queda l’actuació policial per redreçar comporta-ments que, d’altra banda i afortunadament, la majoria de les per-sones rebutgen de ple. En franca conversa amb el responsable dela policia local, Joan Vilademat, em comenta que malgrat ser uninstrument molt útil «una ordenança de civisme no podrà maisubstituir el sentit comú». Hi estic d’acord, però em pregunto siaquest valor o virtut humana també es troba en evident regressió.

C

CARTA DES DE MATARÓTERESA MÁRQUEZ [email protected]

Ordenar el sentit comú

FILÒSOF DE BUTXACA ANDREU MAS [email protected]

«Els deutes són com qualsevol altra trampa: és molt fàcil caure-hi, però dificilíssim sortir-ne.» George Bernard Shaw

milions d’euros són els que els governs locals de la Xina podrien deixar de pagar als bancs del seu país. La majoria delscrèdits van ser concedits per executar projectes d’infraestructures, en el marc d’un pla d’estímul econòmic de Pequín per

reactivar l’economia. Una xifra que fa venir mal de ventre, però és que a la Xina tot té unes dimensions gegantines, fins i tot els deutes.873.000


OPINIÓ

ivim. Però no en fem prou. Acabemdemanant-nos quin sentit té la vi-da, impel·lits per l’avidesa de trobar

respostes a preguntes potser prescindibles.«Viure constitueix per a mi una oportu-

nitat que no em serà donada una altra ve-gada. Una oportunitat no pas perquè la vi-da ens fa regals i perquè en una balançaideal la suma dels plaers hagi de superar lade les penes, sinó perquè valoro acada moment la sort que tincd’estar viu, d’accedir cada matí ala llum i cada nit a les ombres, lasort que les coses no hagin perdutel seu esclat inicial i que sigui ca-paç de percebre immediatamentl’esbós d’un somriure, el comen-çament d’un disgust en un rostre.En definitiva, la sort que el mónem parli», confessa Pierre Sansota L’art de viure la lentitud.

Per a Sansot, doncs, la vida notan sols té sentit, sinó que té elsentit intuïble a partir d’aquestesseves paraules. Sansot potser ésl’excepció que confirma la regla.La regla deu dir que en general elshumans no troben sentit a la vida

V o no saben quin és el que per a ells té. Fins itot els més lúcids dormen en aquesta platjaon quan hi ha tempesta s’invoca la filoso-fia com qui invoca la meteorologia perquèporti el bon temps. No dóna gran cosa mésl’agre de la terra. No, Arthur Schopenha-uer?: «La vida és un assumpte tan trist quehe decidit passar-la reflexionant.»

Confús perquè no troba sentit a la vida o

no sap quin té per a ell, l’ésser humà, quees coneix poc ànima endins, no té força percanviar el món perquè no té llum per il·lu-minar la seva habitació. Però encara hi haqui vol aportar suggeriments ètics per pairamb dignitat aquests temps d’incerteses.Com Proteus, una editorial que publicaprojectant aquesta mirada sobre el present.Un dels llibres que acaba d’editar és Assaig

sobre la vida humana, de MoniqueCanto-Sperber (Alger, 1954), enuna traducció de Pilar Ballesta.Canto-Sperber planteja una hipò-tesi sobre el sentit de la vida: «Viu-re una vida seria abans de tot ad-herir-se a l’existència, adoptar decara a la vida una actitud feta d’in-teressos, d’aspiracions i de com-promisos, més que no pas mirarcom teixir un sentit en les nostresexistències.» La inspira aquestfragment d’Els germans Karamàzov,de Fiódor Dostoievski: «Estima lavida per sobre de totes les coses.Estima-la sense ocupar-te de la lò-gica. No té res a veure amb la lògi-ca. Només quan te n’adones com-prens quin és el sentit de la vida.»

Monique Canto-Sperber

UN NOM, UN MÓNXEVI PLANAS [email protected]

Monique Canto-Sperber.

i ha pocs llibres que originin una fi-blada profunda i veritable en el lec-

tor. Una fiblada que és també una sensaciód’ulls com plats, de regirament intern,d’al·lucinar i de fer sentir al lector que hatrobat escrit d’una manera precisa i justaallò que, sense saber-ho, feia temps que vo-lia dir. Quan aquesta fiblada es dóna i esdóna alhora amb dos llibres empassats demanera consecutiva, cal parlar d’una bonanotícia. O dues.

H Aquestes dues bones notícies es diuenMinotaure, de Friedrich Dürrenmatt, i Quar-tetes, d’Omar Khayyam. Posades per unadolça casualitat l’una al costat de l’altra,dues obres completament distants en laforma i el temps (el Minotaure, del segleXX, traduït de l’alemany per Ignasi Pàmies;les Quartetes, del XII, traduïdes del persaper Àlex Queraltó) resulten el revers l’unade l’altra. Dues editorials que ja he esmen-tat en una altra ocasió, Labreu i Adesiara,

respectivament, ens serveixen el privilegide tenir a l’abast aquestes obres, que tenenun tret comú que les creua: sorprenents,actuen d’autèntiques bombes literàries queens plantifiquen al davant les grans pre-ocupacions vitals. Les Quartetes, d’una ma-nera reflexiva i directa. El Minotaure, a tra-vés de la potentíssima metàfora del labe-rint. Textos universals que ens arriben fres-cos segles i dècades després, tan frescos queencara belluguen i ens corprenen.

OROS SÓN TRUMFOSANNA BALLBONA [email protected]

Bones notícies


«El respecte mutu implica la discreció i la reserva fins a la tendresa, i la cura de salvaguardar la majorpart possible de llibertat d’aquells amb qui es conviu.» Henry F. Amiel (1821-1881). Escriptor suís

Carme Chacón (ministra de Defensa) «L’independentisme s’argumenta des d’emocions negatives i un càlcul econòmic proper al’extrema dreta.»


OPINIÓ

quest país, Catalunya, estàen una cruïlla històrica.L’autonomisme és mort. El

federalisme sembla impossible. Laconstrucció d’un Estat plurinacio-nal és una quimera. Espanya ha de-cidit que ja n’hi ha prou de conces-sions als nacionalismes perifèrics.De fet, el basc està provisionalmentdesactivat gràcies al pacte de lesdues grans formacions polítiquesespanyoles –PS(O)E i PP– i Galíciaés tan espanyola amb Feijóo comho era amb Fraga, o potser més,perquè ha eliminat algunes de les re-sistències que generava veure un oc-togenari representant del franquismemés ranci governant una comunitatautònoma. Estant així les coses, elsúnics que molestem som els catalans,els mateixos que durant dècades hemcontribuït a garantir la governabilitatd’Espanya en els moments més compli-cats dels últims 30 anys. Com semprehem demostrat tenir un fetge prou gros iun esperit de sacrifici encomiable, conti-nuen collant-nos. La crisi els ha fet creureque l’economia podia ser un fort aneste-siant per a les aspiracions nacionals catala-nes.

No s’han adonat, però, que a Catalu-nya hi ha hagut un canvi generacio-nal, uns ciutadans que ja no es con-formen amb la política del peix al co-ve, que estan farts de combregar ambrodes de molí i que se senten mésmoderns i amb vocació més europe-ista que la resta dels seus conciuta-dans espanyols. Una generacióque, a més, està tibant d’aquellsveterans que després de dècadesde defensa del catalanisme i de lapossibilitat de l’encaix amb Espa-nya veuen que no és possible per-què, diguem-ho clar, no ens volen

A si no és per utilitzar-nos.Aquest canvi ha agafat amb elpeu canviat els partits catalans,que es veuen desbordats per unmoviment civil que ningú mani-pula i que els empeny cap a posi-cions més sobiranistes. La cons-trucció d’aquest nou país que esconfigura no és possible, però,sense la participació dels dos par-tits centrals de la vida catalana:CiU i PSC. Convergència, escalda-da de la factura que li va passar alPNB la deriva independentista iper les contradiccions que li generauna part d’Unió, té por de prémerl’accelerador i s’aferra a aquest eu-femisme que és el dret a decidir,que respecta tant el dret de qui esvol quedar com de qui vol marxar.Sense la complicitat de Convergèn-cia, que presumiblement guanyaràles pròximes eleccions, el camí de laindependència és molt complicat. Elpoble català hauria de saber quin ésel full de ruta convergent. Si, comdiuen, s’ha esgotat la via espanyola,han d’assumir que el país els necessi-ta per anar més enllà. Han de vèncerla por. Al cove no hi ha peix, ni n’hihaurà. S’ha acabat el moment del tac-ticisme; ara toca definir una estratègia

de futur i tots tenim dret a sa-ber avui on ens volen por-

tar demà, si és que ensvolen dur a algun lloc.

La necessitat dedecidir-se

DES DE L’ESTANYANDREU MAS [email protected]

PEP DUIXANS


«Quan era petit em deien que qualsevol podia arribar a president. Estic començant a creure-ho.» Clarence S. Darrow

El president del Partit Popular espanyol, Mariano Rajoy, s’ha compromès a rescatar «el sentiment de nació espanyola». Rajoy afirma que no el vasorprendre l’esclat de banderes espanyoles que l’Estat va viure arran de l’èxit mundialista de la selecció de futbol, i ho atribueix a un sentiment patrimolt arrelat a la Península. Rajoy ha obviat que hi ha altres sentiments nacionals a l’Estat. Deu ser perquè, com ha dit el TC, aquests no compten.

JOSEP MAS d’altra banda, la seva passió perl’alpinisme, una afició que el vaconvertir en un dels pioners del’excursionisme català i en un ve-ritable especialista en la serraladapirinenca, que coneixia de cap acap.

Tant en la seva faceta de sacer-dot com pujant tresmils destaca-va per la seva senzillesa. «Era alt ieixut, de posat seriós, de poquesparaules, i dites encara a mitjaveu. Però no era esquerp. Ambmodèstia gairebé infantil expli-cava les coses extraordinàries queli havien passat», deia Pere Blan-cafort de Rosselló al llibre La Gar-riga, el Balneari i jo. Ramon RiberaMariné, fill d’una seva neboda i

Quina importància té en l’alpi-nisme català? Algunes respostesles ha aportades la biografia quen’han fet Montserrat Lapuerta iJosep Mas al llibre Retrats de garri-guencs il·lustres, que va publicarl’any 2009 Edicions del Garbell,de la Garriga.

Jaume Oliveras i Brossa té dosperfils indestriables. D’una ban-da, la seva creença religiosa. Or-denat sacerdot l’any 1903, va servicari a Castellbisbal i Vilanova,prior al seminari major de cler-gues retirats de les Corts, missio-ner a la Guaiana veneçolana ifundador i rector de la parròquiade Santa Teresa de l’Infant Jesús, ala Via Augusta de Barcelona. I

monjo de Montserrat, afegeix:«Era un home senzill i molt refle-xiu. A vegades semblava que esta-va en una esfera mística.»

La muntanya requeria d’altresqualitats que Oliveras –mossènIsard per al món excursionista ca-talà– tenia sobradament: un graninstint muntanyenc, tossudesaextrema i una valentia que s’acos-tava a la temeritat. Jaume Olive-ras, l’alpinista de la sotana arre-mangada, barret i càmera foto-gràfica penjada a l’esquena, gau-dia, a més, d’una gran resistènciafísica. I malgrat ser autodidacte,poc entès en tècnica i enemic decordes, va fer ascensions memo-rables, com les dels dos Encantats

l dissabte 18 de setembre, iorganitzada com sempre pel

Club Excursionista de Gràcia, secelebra la 31a edició de la Mata-galls-Montserrat, una travessiaclàssica dins del calendari catalàde caminades, o de corregudes,depèn de com s’afrontin aquests83 quilòmetres que enllacen dosmassissos màgics: el Montseny iMontserrat. Però, per què la tra-vessia entre el Matagalls i Mont-serrat? Doncs per un record juve-nil que el sacerdot Jaume Olive-ras va tenir quan, l’any 1929, desde la GE Joventut Catalana li vandemanar un article per al seu but-lletí. I qui era Jaume Oliveras?

E

A la Guaiana veneçolana, l’any 1925, on va ser missioner. A la dreta, al cim del Molières, l’any 1928, en una foto presa per Jean Rolland.

Del Matagalls a Mo


PAÏSOS CATALANS

o la de l’Aneto, la més repetida. Hiva pujar una trentena de vegades.Va ser en aquest cim que, el juliolde 1916, un tràgic accident vacanviar radicalment la seva vida;dos anys després va marxar a mis-sions. De retorn a Catalunya, esva posar al davant del llarg pro-jecte del temple de Santa Teresetade l’Infant Jesús. La resta de la se-va vida va compaginar Església ialta muntanya.

A muntanya no el guiava capfinalitat científica, artística ni pa-triòtica. El movia una vivència es-tètica, esportiva i, fins i tot, el rep-te. El dijous 4 d’agost de 1904,quan des del Matagalls arribava aMontserrat després de gairebé 24

hores caminant, es preguntavadesafiant: «Anar a Montserrat apeu no és pas res de l’altre món,però anar-hi des del Montseny ien un sol dia ja és un rècord queno sé si el jovent d’avui seria proufort per batre.» Ho deia l’any1929. Ha passat més d’un segledes d’aquella travessia que va feramb el seu amic i també sacerdotAntoni Arenas, i ara són 3.000 elsparticipants a la marxa que des de1972 organitza el Club Excursio-nista de Gràcia entre el Montsenyi Montserrat. I ja són molts elsque, corrent, fan el recorregut de83 quilòmetres en menys de 10hores.

Probablement, van ser els pri-

mers a aconseguir aquesta fita,que ni la Moreneta no veia clara.«Anàrem tot seguit a donar lesgràcies a la nostra patrona d’ha-ver-nos permès realitzar una ges-ta tan absurda com la d’anar delMontseny a Montserrat en unasola jornada. Va semblar-nos quela Verge ens mirava amb cert airemig rialler mig compassiu comdient-nos: ‘Que Déu vos facibons’», escrivia 25 anys després.

I afegia que aquella travessiajuvenil, feta com si d’una cursa estractés, va aixecar gran expecta-ció i neguit entre els habitants delpla de la Garga, que sortien «acontemplar el misteriós especta-cle de dos capellans que anaven

JaumeOliveras(La Garriga, 1877 - Barce-lona, 1957). Ordenat sa-cerdot l’any 1903, missio-ner i fundador de la parrò-quia de Santa Teresa del’Infant Jesús de Barcelona.Un referent de l’alpinismecatalà.

ntserrat El sacerdot Jaume Oliveras va ser un dels pioners del’alpinisme català i l’impulsor de la Matagalls-Montserrat,una travessia clàssica del calendari excursionista


mig volant per aquella plana comsi el diable se’ls emportés». O a lesenvistes de Montserrat: «La Bara-ta en aquella hora d’estiu era unformiguer de gent que prenia lafresca amb bulliciosa gatzara.Més tard sabérem que la gatzaras’havia acabat de sobte i que du-rant el sopar no es parlava d’altracosa que d’aquells fantasmes quehavien passat, baixant a rodo-lons de Sant Llorenç i enfilantsense prendre alè el camí del collde I’AIzina. Els qui no ho havienpresenciat acusaven els altres decreure en bruixes i ànimes en pe-na, però el fet és que tothom esta-va preocupat i aquella nit s’atran-caren bé totes les portes».

Però la caminada Matagalls-Montserrat en menys de 24 horesés només un petit episodi en la se-va vida. Perquè a aquest sacerdotse li han d’atribuir altres fites

muntanyenques molt més signi-ficatives i importants. La primerava ser obrir una nova via de puja-da al cim de l’Aneto. Acompa-nyat una altra vegada per Arenas,i en un nou desori juvenil, el 24 dejuliol de 1906 van arribar al cimmés alt dels Pirineus amb escassapreparació i molta improvisació.Va ser precisament aquesta pocaprevisió la culpable que aquellnou camí es bategés com a Viadels Descalços, perquè aquell dia,els dos joves van sortir cap al cimamb unes senzilles espardenyes.Malgrat tot, van enfilar munta-nya amunt sense por i, per nomullar-se els peus per les glaceres,van obrir una via per l’arestanord-oest que els va fer famosos.L’ascensió i el descens apressatper la cresta de Llossàs, sempresense trepitjar neu, també va do-nar el seu nom a un cim proper a

l’Aneto: la punta Oliveras-Are-nas, de 3.298 metres.

El juliol de 1916, Oliveras era alrefugi de la Renclusa, a punt d’in-augurar-se, com a delegat delCentre Excursionista de Catalu-nya. Va ser en aquells dies que vaesdevenir-se una tràgica ascensióde la qual va ser un dels protago-nistes.

Tragèdia a l’AnetoEl dijous 27 de juliol, amb dos ex-cursionistes alemanys conegutsseus, Adolf Blass i Eduard Kröger,i el guia de la zona, Josep Sayó,van pujar a l’Aneto sense proble-mes aparents. Una vegada alcim, els va sorprendre una tre-menda tempesta elèctrica. Al co-mençament no van saber cali-brar-ne la gravetat, però amb lacaiguda del primer llamp sec vanveure que es tractava d’un fet de

gran magnitud i que havien derecular ràpidament per tornar atravessar el pas de Mahoma i fu-gir de l’infern en què s’haviatransformat el cim. Els dos pri-mers, Oliveras i Kröger, el vanpoder travessar, però Sayó i Blassvan morir del llamp.

Ho explica magistralment elmateix Oliveras en Els llamps dela Maleïda, un llibre de 1917 do-tat de gran magnetisme i intensi-tat narrativa que s’ha convertiten un clàssic de l’excursionismecatalà. La primera edició tambéaporta una interessantíssima in-formació gràfica. Jaume Oliverasera un gran aficionat a la fotogra-fia i mai no es deixava la càmerade plaques. Les imatges del quees preveia una ascensió tran-quil·la, i les del rescat dels cadà-vers són un document de prime-ra magnitud. Moltes de les pla-ques de vidre amb imatgesd’aquells dies, i d’altres que vacaptar en muntanyes i païsosque va visitar, es conserven a laFundació Maurí de la Garriga.

El seu estil a muntanya erad’emocions fortes: «Parlar delsperills de l’Aneto a veritablesmuntanyencs és exposar-se allurs sarcasmes. Passar el pont deMahomet quan no és cobert deneu és una vera broma». En elmoment d’escriure-ho, proba-blement devia pensar en les difi-cilíssimes ascensions als dos En-cantats.

L’estiu de 1910, estant a la valld’Espot, es va sentir atret per lamagnitud dels Encantats. Iacompanyat pel jove local JoanAbella, va enfilar muntanyaamunt per canals desconegudesque el van portar amb gran difi-cultat fins al cim del Gran Encan-tat, a 2.747 metres. Va ser la quar-ta ascensió absoluta i la primeraper la canal del nord-oest. L’anysegüent va afrontar l’EncantatPetit tot sol, en una ascensió enquè es va jugar la vida. Sense co-nèixer cap camí, guiat només perl’instint, va anar pujant per unavia de gran dificultat que passavaper la congesta de la canal cen-tral i seguia per una cresta que,tot i el risc, va anar superant sen-

Jaume Oliveras, amb sotana, al cim, l’agost de 1917. / FONS MN. OLIVERAS. FUNDACIÓ MAURÍ


PAÏSOS CATALANS DEL MATAGALLS A MONTSERRAT

se assegurar-se amb res. «Cadadent exigia una lluita obstinada iperillosa. La roca es redreça tant itant que quasi hi ha pena de la vi-da», va escriure. Amb aquesta as-censió, va obrir una nova via capa l’Encantat Petit, a 2.734 me-tres.

Però si la pujada va ser duríssi-ma, la baixada va ser molt pitjor.Va caure més d’un cop, va estar apunt d’estimbar-se paret avall iva tenir moments de desesper:«Mai no hauria tingut la temeri-tat de fer tot sol aquell trajecte es-garrifós si hagués sabut els perillsa l’avançada», deia. Però vaaconseguir baixar fent «esforçostitànics». En total, sis hores delluita que, amb tot, van tenir pre-mi. Ell tenia la il·lusió de fer-hi laprimera escalada universal, peròquan va arribar a dalt va desco-brir que uns francesos hi havienarribat anys abans. De tota ma-nera, Oliveras acabava de fer laprimera ascensió solitària a l’En-cantat petit, la primera pel ves-sant occidental i la primera na-cional.

Les missionsComplint una promesa feta ar-ran del doble accident mortal del’Aneto, el 1918, als 40 anys, vamarxar cap a la Guaiana veneço-lana per fer-se càrrec de la parrò-quia de Tumeremo, a les mis-sions del Caroní, on l’any 1817els caputxins havien abandonatles esglésies fugint d’una onadad’assassinats. Oliveras s’hi va es-tar durant vuit anys ajudant ma-terialment i socialment la gentd’aquelles terres selvàtiques. Lesfebres palúdiques el van fer em-malaltir i Oliveras va tornar a Ca-talunya: «He passat vuit anysquasi de treballs forçats entre in-dis i aventurers», assegurava.

Un cop aquí, va continuar decapellà a la diòcesi de Barcelona.L’any 1928, els seus amics JosepMaria Pallejà i Emili Juncadellael van convidar a fer un viatge.Aventurer com era, va acceptar.Durant tres mesos, van visitarEgipte, Núbia, Sudan, els boscosd’Uganda i el llac Victòria, al’Àfrica oriental.

L’ascensió a les altes munta-nyes dels Pirineus va ser una deles seves grans fites. L’altra va serla fundació de la parròquia deSanta Teresa de l’Infant Jesús i laconstrucció de l’església, a la ViaAugusta de Barcelona. Un procésque va durar des de 1930, quan elbisbe Dr. Irurita li va encarregarla fundació, fins l’any 1942,quan va quedar oberta del tot.

Entremig, la Guerra Civil. Eljuliol de 1936, uns incontrolatsvan saquejar el seu domicili delbarri de Gràcia. Ajudat per Ven-tura Gassol, va fugir de Catalu-nya amb vaixell fins a França i el17 de setembre del mateix any vatornar a entrar a l’Estat per incor-porar-se com a capellà del Terç deRequetès de Montserrat, un cos

que formava part de l’exèrcitfranquista. La nit del 3 de febrerde 1939 va entrar amb els nacio-nals a Barcelona. I es va tornar afer càrrec de la parròquia.

Els anys no el van apartar maide la seva gran afició. El 8 d’agostde 1949, amb 72 anys, Oliveraspujava per última vegada al cimde l’Aneto. Hi havia ascenditunes trenta vegades. Encara cincanys més tard, va oficiar l’últimamissa a la capella de la Renclusa iva dir l’adéu definitiu a aquellsparatges. Des de 1940 hi haviatornat cada estiu. Mossèn JaumeOliveras va continuar al capda-vant de la parròquia de Santa Te-resa fins a la seva mort, el 6 de se-tembre de 1957. Tenia 80 anys ija havia entrat a la història.

Matagalls-Montserrat 2010

-Organització. Club Excursionistade Gràcia–31a edició. Dissabte, 18 de se-tembre–Sortida. Entre les 4 i les 6 de latarda des de Collformic, al peu delMatagalls.–Arribada. Al monestir de Mont-serrat, després de 83,406 quilòme-tres.–Temps. Travessia en menys de 24hores.–Inscripció. Costa 28 euros i es faa través de la web www.matagalls-montserrat.cat–Controls.9 controls i 6 avitualla-ments.–Recorregut. Marques verdes ivermelles en el recorregut.–Participants. 3.000 com a mà-xim.–L’Ultra. El CEG estudia fer l’Ultra,només per a corredors i pel mateixrecorregut, al novembre.

El dia de la tragèdia de l’Aneto, el 27 de juliol de 1916. / «RETRATS GARRIGUENCS IL·LUSTRES».


L’Agència Catalana de Cooperació alDesenvolupament treballa a ElSalvador per ajudar a millorar la gestióde l’aigua, el respecte dels dretshumans i la lluita contra la pobresa

mitjan agost, les portadesde la premsa d’El Salvador

estaven ocupades per l’activitatde les mara, les colles de jovesque han trobat en la violència iel tràfic de drogues un sistemade poder i influència que hamarcat la vida del país centrea-mericà des que el 1992, i desprésdels acords de Chapultepec(Mèxic), es va signar el final dela guerra civil.

El 17 d’agost, el diari digital ElSalvador.com assenyalava que elcentre de la capital, San Salva-dor –els mercats Central i Sagra-do Corazón; el parc Hula Hula,el Palau Nacional, Teatre Nacio-nal; els parcs Bolívar i Plaza 14de Julio, els passatges Morazán,Cañas i Colombia– se’l repar-tien cinc-cents membres de lesmaras 18 i Salvatrucha, dedica-des a venda d’armes i drogues, al’extorsió, el robatori i a l’assas-sinat per encàrrec. Hereves de laviolència patida per aquest petitpaís en els 12 anys de guerra ci-vil, aquestes organitzacionshan creat un estat paral·lel din-tre d’un estat ja de per si debili-tat per la pressió demogràfica iles condicions d’una part de lapoblació, que veu com 18 anysdesprés de signar la pau ni s’haacabat de consolidar el procésdemocràtic, ni s’han superat lestensions sorgides entre les duesprincipals formacions políti-

AMIQUEL TORNS / PAU LANAO /

CARME VINYOLES ques, ARENA (Alianza Republi-cana Nacionalista) i l’FMLN(Frente Farabundo Martí para laLiberación Nacional). Avui lad’El Salvador és una societat po-laritzada en la qual encara que-den ferides obertes, i més des-prés que l’aprovació de la Lleid’Amnistia General del 1993–va deixar sense càstig casoscom la matança d’El Mozote,massacres comeses contra la po-blació civil els dies 10, 11 i 12 dedesembre pel Batallón Atlacatlde la Fuerza Armada, o l’assassi-nat de monsenyor Romero, ar-quebisbe de San Salvador– vadonar impunitat total pelscrims comesos durant el con-flicte, sobretot per les forces ar-mades i pels esquadrons de lamort d’extrema dreta.

Victòria delneoliberalismeEls Acords de Pau van marcarl’inici d’una nova etapa. El Sal-vador va apostar decididamentper l’economia neoliberal i siens atenem als números de mei-tat dels anys noranta semblaque, inicialment, l’aposta vafuncionar. El país, que va créi-xer a un ritme del 6,2 % –el se-gon més alt d’Amèrica Llatina– i

Les diferències de renda entreel camp i la ciutat, importants

en un país dividit. / ACCD

➮

Reconstruint


COOPERACIÓ

El Salvador


va situar el nivell de PIB per càpi-ta en els 5,255 dòlars per habi-tant, una xifra significativamentsuperior a la dels seus veïns Nica-ragua (3,674), Guatemala(4,568) i Hondures (3,430). Amés va poder complir una de lesdisposicions de l’armistici i des-tinar un percentatge important–inicialment un 5% que méstard va pujar a un 8%– a la despe-sa social. Els números, però, novan poder amagar la descom-pensació d’un sistema que avuimanté l’educació i els serveisd’aigua i sanejament per sota dela mitjana llatinoamericana i se-gons dades del PNUD de l’any2006, el 24% de la població no téaccés a la salut ni a una seguretatsocial que tan sols cobreix un39% de la població urbana eco-nòmicament activa (PEA) i pràc-ticament exclou la rural.

L’Encuesta de Hogares sobrePropósitos Múltiples (EHPM),impulsada pel govern, informaque l’any 2006, un 30,75% deles llars de les zones rurals, es-sencialment dels departamentsde Cabañas, Morazán, Cuscat-lán, Usulután i San Vicente, onels percentatges s’enfilen fins al45%, vivien en situació de pre-carietat i un 9,6% patien pobre-sa extrema. Les escasses oportu-nitats de renda i ocupació, lamanca d’inversió en capital hu-mà i social, l’accés limitat a bénsproductius com la terra, que es-tà molt fragmentada i sobreex-plotada, la minsa vinculaciódels camperols amb els mercatsi unes estratègies comercials de-ficients, ha provocat que moltesllars que depenen del treballagrícola siguin els més pobresentre els pobres –en relació ambl’àrea de residència i treball, lesdades mostren que, de mitjana,les persones a l’àrea rural obte-nen un salari equivalent al47,6% del que reben els que tre-ballen a l’àrea urbana– i si volensobreviure, no tinguin altra sor-

I va guanyar Farabundo

➮

C.V. / M.T. / P.L.

edro de Alvarado va ini-ciar la conquesta espa-

nyola d’El Salvador i el va in-corporar a la Capitania Gene-ral de Guatemala. El 1841 vaassolir la independència i al1931 va iniciar una llarga eta-pa de governs militars. El1969 va esclatar la Guerra delFutbol amb Hondures. El1979, el general Carlos Hum-berto Romero va patir un copmilitar. La resposta va ser unarevolta popular que va aixecarles ires d’una oligarquia que el24 de març del 1980 va orde-nar assassinar l’arquebisbeÓscar Arnulfo Romero, defen-sor dels drets humans, mentredeia missa a la catedral de SanSalvador. La guerrilla va res-

Ppondre amb la creació delFrente Farabundo Martí parala Liberación Nacionall(FMLN), i es va iniciar unaguerra civil que es va allargarfins al 1992. Els governs deDuarte i Cristiani van impul-sar un procés de reconciliaciói el 1994 Calderón Sol es vaimposar sobre el candidats del’FMLN, que a les municipalsdel 1997 va guanyar a la capi-tal, San Salvador. El 1999Francisco Flores (ARENA) vaser escollit president. El 2000es va ratificar el tractat de lliu-re comerç; el 2004 va tornar aguanyar ARENA, Elías Anto-nio Saca, mentre que el 2009Carlos Mauricio Funes, candi-dat de l’FMLN, va donar lapresidència a l’esquerra.

Les dadesSuperfície:21.041 km²Població total: 7.104.999 ha-bitants any 2007; hi ha 89 ho-mes per cada 100 dones.Forma de govern: RepúblicaCapital: San Salvador.President: Carlos MauricioFunes, del Fren te FarabundoMartí para la Liberación Na-cional (FMLN).PIB per càpita:5,255 dòlars.IDH: Ocupa el lloc 103 de177 països.Monedes oficials: El colon i eldòlar.Idioma oficial: És l’espanyol,però també es parla el nàhuatli el maia.L’escolaritat mitjana: 5,7anys.Índex d’alfabetització adul-ta: 80,6%Esperança de vida en néixer:71,3 anys.

GUATEMALAHONDURES

Oceà PacíficIsla

Montecristo

LasPlayitas

EL SALVADORSan Salvador

Ruïnes deRuïnes deTazumalTazumal

Parque NacionalParque NacionalCerro VerdeCerro Verde

Ruïnes deTazumal

Parque NacionalCerro Verde

GUATAJIAGUA

LA LIBERTAD BERLÍN

LA PITA

SAN MARCELINO

EL TAMARINDO

ACAJUTLA

IZALCOSONSONATE

SAN MIGUELITO

SANTAANA

CIHUATÁNSUCHITOTO

TEXISTEPEQUE

LA PALMAEL MANZANO

LA MONTAÑONA

PERQUÍN

EL MOZOTE

CACAOPERA

SAN CARLOS

MORICAGUA

SAN MIGUEL

LA UNIÓN

SAN CRISTÓBAL

ANGUIATÚMONTECRISTO

EmbassamentCerrón Grande

Embassament15 de SeptiembreLlac d’Ilopango

Volcà deSan Miguel

(Chaparrastique)2.130 m

0 25 50 km

Una de les presons d’El Salvador, amb la policia vigilant els membres de les mara. / PRESÈNCIA


COOPERACIÓ EL SALVADOR

tida que enviar algun membre ala immigració i transformar lesremeses de divises en un com-plement necessari per millorarel grau de benestar.

El paper de les donesEn aquest context, a El Salva-dor, on les dones constitueixenel 53,1% de la població, patei-xen un elevat nivell de violèn-cia de gènere, sexual o intrafa-miliar –el primer semestre del2010 va provocar 342 assassi-nats–, i no tenen reconegut eldret a avortar –la pressió de l’es-glésia no ha deixat reconèixerni el supòsit de perill per a la ma-re–, avui són el pilar fonamentalde la societat. Sigui a causa de la

recuperació d’El Salvador va serl’ajuda internacional, que va ar-ribar a representar més de l’1 %del PIB. Aquest és un país on lacooperació catalana hi treballades que es van signar els acordsde pau i on, partir de l’any 2004,s’ha rebut el suport de l’AgènciaCatalana de Cooperació al Des-envolupament que ha assumitel lideratge de la cooperació ex-terior del nostre país i ha finan-çat més de 5 milions d’euros através dels actors catalans i lescontraparts salvadorenques. Jaen el Pla Director 2007-2010, ElSalvador va assolir la condicióde país prioritari i l’ha mantin-gut en el recentment aprovat

guerra, de l’emigració o dels pa-trons culturals que les responsa-bilitzen exclusivament delsseus fills, les mestresses de casagaranteixen el bon funciona-ment d’una de cada tres llars,però aquesta condició no lesallibera de patir discrimina-cions econòmiques i socials. El2004, el salari mitjà nacional deles treballadores era un 23,4%inferior al dels treballadors il’ingrés mitjà, un 10% menor.Actualment, i en igualtat decondicions educatives, de mit-jana reben un salari mensual un36,9% inferior al dels homes.

Cooperació catalanaUn dels factors que va ajudar a la

El Banco Central de Reserva(BCR) va informar el 16d’agost que fins al juliol del2010, El Salvador havia rebut2.075,7 milions de dòlars deles remeses dels immigrants,la qual cosa suposava que ca-da mes s’havia rebut una mit-jana de 296,5 milions de dò-lars i una puja del 2,5% anualen relació al gener-juliol del2009. Avui, quan hi ha entredos milions i mig i tres mi-lions de salvadorencs que vi-uen a la immigració –un 90%resideix als Estats Units, un6% al Canadà i un 3% a Mè-xic– les remeses suposen en-tre el 18 i el 20 del PIB.

Les remesesimmigrants

➮

Monument als morts de la guerra civil que entre el 1980 i el 1992 va assolar El Salvador. / ACCD


M.T./C.V./P.L.

profitant els privilegis fis-cals, la indústria maquilera

s’ha convertit en la segona fontde divises del país. L’any 2004va exportar 1.758 milions dedòlars, però actualment la crisieconòmica i la competència xi-nesa han fet que els alts índexsde creixement que va viure el

A

Les «maquiles» de les zones franquesLes condicions de treball extremes, amb salaris baixos, acomiadaments massius senseindemnització i els drets sindicals retallats, alimenten la segona font de divises del país

pel govern català. L’any 2009,una delegació formada per di-putats del Parlament i profes-sionals i encapçalada pel direc-tor general de Cooperació alDesenvolupament, David Mi-noves, i el director de l’Oficinade Promoció de la Pau, XavierBadia, va constatar que els co-micis celebrats el 15 de marçque van portar al candidat del’esquerra Marcelo Funes a lapresidència, s’havien desenvo-lupat sota un estricte controldemocràtic. En altres camps

l’actuació de l’agència s’em-marca en un treball molt amplique passa per donar suport al’Associació Catalana d’Engi-nyers sense Fronteres que, enconsorci amb Geòlegs del Món,promou un projecte que, finan-çat per l’ACCD i amb el suportde les contraparts ACUA i tam-bé SABES i CORDES, pretén ga-rantir l’abastiment sostenibled’aigua potable i sanejament ales comunitats rurals i semiur-banes d’onze municipis: SantaTecla, Nuevo Cuscatlán, Zara-goza, Huizúcar, San José Villa-

sector els anys 1990 del seglepassat caigués i en aquests cen-tres de treball es visquessin im-portants problemes laborals.Organitzacions feministes sal-vadorenques, com MujeresTransformando, van fer públicun estudi on s’assenyala que el2003 hi havia un total de 222empreses maquileres a El Salva-

dor, 81 en zones franques i 141en Depósitos de Perfecciona-miento Activo (DPA). Un 80%que es dedicaven al tèxtil i esconcentraven a San Salvador,La Libertad i La Paz, donavenfeina a 83.000 persones, el 78%de les quals eren dones ambmenys de 26 anys. Sotmeses aunes condicions de treball ex-

nueva i la Libertad, Comasagua,Tamanique, Chiltiupán, Jicala-pa i Teotepeque. A més, s’ha ini-ciat un programa d’enfortimentde la governabilitat comunità-ria per a la gestió ambiental a Ju-cuarán; amb la Red Europea deDiálogo Social (REDS) es desen-volupa el projecte de defensadels drets humans de les vícti-mes de desaparició forçada denens i nenes; i amb l’Observato-ri de la Salut Visual, es treballaperquè els infants pobres i en zo-nes rurals tinguin accés a la cor-recció visual.

tremes que passen pels salarisbaixos, els acomiadamentsmassius, sense indemnització,o sol·licitar un examen d’emba-ràs a les aspirants, no es respec-ten els drets sindicals i hi ha llis-tes negres de treballadores sin-dicalistes que se les obliga a afi-liar-se al sindicat de l’empresaque és afí a la patronal.

El 22 de gener del 1932,l’exèrcit, per ordre del presi-dent Hernández Martínez, vamassacrar 30.000 persones,la majoria de les quals erenindígenes de l’occident delpaís. Avui les dades de Con-cultura (Consell Nacional pera la Cultura i l’Art) estimenque el 10% de la població éso té l’origen indígena, peròels lenca, pipil o nàhuatlpràcticament no empren lallengua pròpia i rarament elsvestits tradicionals.

Genocidiindígena

➮

Una de les moltes maquiles que es concentren en zones urbanes com San Salvador, La Libertad i La Paz. / ACCD


a situació ambiental dela zona de Jucuarán es

va deteriorar molt arran del’huracà Mitch i els terratrè-mols del 2001. Han cicatrit-zat les ferides?

–«La vulnerabilitat davantels fenòmens naturals s’ajuntaamb la pobresa de la població,el canvi climàtic i el poc desen-volupament de la municipali-tat per a la gestió dels recursossón factors que dificulten la ci-catrització de les ferides provo-cades per aquells desastres.S’ha redactat un Pla d’Ordena-ment Territorial que estableixels usos del sòl i que la poblacióha d’acatar, però encara ara,com hem vist en les darrerespluges, els desastres naturalssón el pa de cada dia.

–En què consisteix el pro-grama per l’enfortiment dela governabilitat comunita-ri per a la gestió ambientaldel municipi de Jucuaránque porta a terme Geòlegsdel Món?

–«L’estratègia del programase centra a millorar la proble-màtica ambiental a través de lasensibilització i enfortimentde les xarxes socials per generarcondicions de governabilitat anivell de la societat civil ambl’objectiu que aquesta es con-verteixi en subjecte actiu delseu propi desenvolupament.Geòlegs del Món, juntamentamb les contraparts locals, Co-mitè de la Zona Nord ACODIJ,Comitè de la Zona Sud ASIJU-CURAN y PROMESA, estem fo-mentant el canvi d’hàbits de lapoblació a partir de la sensibi-lització en gestió ambiental, engestió del risc i, darrerament,estem abordant la temàtica deltractament adequat dels resi-dus sòlids. Transferim les capa-citats i coneixements tècnics ales contraparts locals per tal

LC.V./M.T./P.L.

«S’està creant capital social»MARITZA ZELAYA Membre de Geòlegs del Món i cap del programa a Jucuarán

que aquestes ho repliquin a lescomunitats que representen.També estem treballant ambles escoles i elaborant mate-rials didàctics que puguin arri-bar a la gent.

Actualment, estem finalit-zant l’estudi biofísic de l’ÀreaNatural Protegida de Xiracan-tique i Los Conventos, ubica-des al sud del municipi ambquè es pretén que la mateixapoblació pugui realitzar l’ex-plotació sostenible d’aquests

recursos.Els Horts Orgànics Domès-

tics ha estat una altra iniciativadins del programa, en la qualhi van participar 200 donescaps de família que, al marged’aprendre noves tècniques deconreu, varen millorar la dietade la família.

–Quins terminis té el pro-grama?

–«Es va iniciar el març del2008 i es preveu que s’acabi el 2de març del 2011. Tot i això el

programa s’ha gestionat peranualitats.»

–A quanta gent poden ar-ribar?

–«Gràcies a les contrapartslocals podem arribar de formadirecta o indirecta a unes 3000persones.»

–Quin és el paper del’Agència Catalana de Co-operació al Desenvolupa-ment?

–«Un dels pilars d’aquestprocés ha estat el suport sensefissures que ens ha donatl’ACCD que, convençuts en laseva aportació al desenvolupa-ment de la nostra societat, es-tan contribuint a millorar lescapacitats i les condicions de-mocràtiques. A través del’ACCD vàrem tenir la visitad’un grup de parlamentaris deCatalunya i posteriorment enshan visitat representants delDepartament de Medi Am-bient i Habitatge.»

–Com veuen la situacióen el futur més immediat?

–«La presa de consciènciaper part dels voluntaris i la po-blació que hi participa ens per-met observar l’interès per man-tenir les pràctiques que apre-nen, especialment en els temesmés problemàtics.»

Quan les persones de formaconscient i voluntària aportentemps i recursos a aquestes ac-tivitats, es generen condicionsque garanteixen la continu-ïtat. D’altra banda, el fet que lamunicipalitat accedeixi al su-port extern en la formulacióde la política ambiental, lacreació d’una ordenança am-biental i d’una unitat ambien-tal, són elements que perme-ten ser optimistes. El més relle-vant d’aquest tipus de proces-sos és el capital social acumu-lat, un teixit social amb einesper a la seva pròpia autodeter-minació.

Alguns membres col·laboradors a Jucuarán. / MARITZA ZELAYA


«Promocionem el dret humà a l’aigua»M.T./P.L./C.V.

nginyeria sense Fronte-res està desenvolupant

un programa a El Salvadorper a la reducció de la vul-nerabilitat en àrees empo-brides mitjançant l’accés al’aigua potable, el saneja-ment i la gestió sostenibledel recurs hídric i del terri-tori. En que consisteix?

–«Té per objectiu millorar lagestió del recurs hídric, enfortirles capacitats dels actors locals i

E

QUIQUE GOMÉS I CRISTINA BARBERÀ Membres d’Enginyeria sense Fronteres

promoure models de gestiósostenibles dels recursos natu-rals en 3 zones concretes d’ElSalvador: la serralada d’El Bál-samo, la conca del riu Titihua-pa i la conca del riu JiboaAquest programa està adreçat acomunitats rurals, institucionslocals i xarxes de la societat ci-vil i s’estructura en 3 línies detreball: la construcció d’in-fraestructures d’abastamentd’aigua potable i sanejament,la planificació hídrica mitjan-

çant un diagnòstic participatiude la situació de l’aigua potablea les comunitats rurals i la pro-moció del dret humà a l’aiguamitjançant el treball en xarxaamb les diferents organitza-cions socials especialitzades entemes d’aigua o ambientals.»

–Quants beneficiats?–«Al final del programa

s’hauran construït sistemesd’abastament d’aigua potable isanejament per a unes 570 fa-mílies (unes 2.900 persones).

Esperem que 280 comunitatsrurals, unes 50.000 persones,tindran una proposta d’abasta-ment d’aigua potable i saneja-ment sorgida del Pla Director.»

– I l’ACCD?–«Finança el programa amb

una subvenció global de860.000 euros repartits en 3anys. A més, es fan reunionsconjuntes a Barcelona entreESF i l’ACCD per fer el segui-ment del programa a nivelld’execució de les activitats.»

Cristina Barberà i Quique Gomés, al centre, acompanyats de Marcos Sanjuan, tècnics d’Enginyeria sense Fronteres. / ESF

P.L./M.T./C.V.

«La salut visual millora el rendiment escolar»Astrid Villalobos Oftalmòloga de la Universitat d’El Salvador i coordinadora del projecte Veuràs

–Quina és la situació sanitària,i més concretament oftalmolò-gica a El Salvador?

–«Es caracteritza per la predo-minança de les malalties trans-missibles (diarrees, dengue, in-feccions respiratòries) i un ni-vell molt alt de malalties cròni-ques com ara càncer, diabetis imalalties cardiovasculars. Laqüestió oftalmològica no ésprioritària i es tracta com a es-

pecialitat en els hospitals detercer nivell del sistema nacio-nal de salut, fet que redueix lespossibilitats d’accedir-hi atemps. Una altra característicaés la concentració dels profes-sionals a la capital i les princi-pals ciutats del país. Una dadarellevant és que bona part del’atenció oftalmològica descan-sa en la pràctica privada i enles organitzacions no governa-mentals.»

–En què consisteix el projecteVeuràs. Visió, educació, etc.?

–«S’ha concebut com un modeld’atenció primària de la salut vi-sual i una manera de fer més ac-cessible el tractament. Hi estanimplicats mestres, promotors desalut, directors d’escoles, etc.,que desenvolupen una tasca desensibilització i formació a les fa-mílies. Un segon nivell és el del’atenció als nens per un profes-

sional. El resultat de l’avaluacióinvolucra el diagnòstic complet iel tractament. D’aquesta maneraels nens amb problemes com-plexos són enviats al tercer nivelld’atenció. El programa permettambé donar ulleres gratuïtes alsque ho necessiten.

»El projecte cerca la promocióde la salut, amb la qual s’aconse-gueix una millora del rendimentescolar en els nens de 4 a 7 anys


n els anys que va durar elconflicte armat a El Salva-

dor l’exèrcit va utilitzar la des-aparició de nens com a mesuracontrainsurgent amb l’objec-tiu d’infligir el màxim dolorpossible al que considerava labase social de la guerrilla. Propd’un miler de nens i nenes vanser capturats i separats de les se-ves famílies per donar-los, lamajoria, en adopció a famíliesestrangeres. REDS (Xarxa deSolidaritat pera la Transforma-ció Social) treballa, juntamentamb l’associació Pro-Búsque-da, fundada pel jesuïta basc JonCortina, en la localització i re-cuperació d’aquests nens. Desdel 1994, Pro-Búsqueda haaconseguit localitzar prop de400 d’aquests infants desapa-reguts als quals ofereix acom-panyament psicosocial, tant aells com a les seves famílies, pertal de restablir la identitat ori-ginària.

El novembre passat, a sol·li-

EP.L./C.V./M.T.

El retorndelsnensrobats

citud de Pro-Búsqueda, l’Estatd’El Salvador va comparèixerdavant la Comissió Interame-ricana de Drets Humans aWashington, amb relació alscasos de cinc nens i nenes des-apareguts a mans de la ForçaArmada salvadorenca. Aques-tes desaparicions es van pre-sentar a la Comissió Interame-ricana l’any 2003, després queles demandes d’habeas corpusinterposades davant el sistemajudicial salvadorenc van resul-

tar infructuoses.En un fet sense precedents,

El Salvador va reconèixer da-vant la comissió l’existència dela desaparició forçada de me-nors com una pràctica estatalreiterada que va tenir lloc du-rant el conflicte intern.

L’Agència Catalana de Co-operació finança REDS amb96.000 euros pel projecte Rei-vindicació i defensa dels drets hu-mans de les víctimes de desapari-ció forçada de nens i nenes a El

Salvador. REDS acompanyaPro-Búsqueda en el procés deconstrucció de pau i de genera-ció de les condicions necessà-ries per a una autèntica recon-ciliació de la societat salvado-renca. Això implica la tasca delocalització dels nens desapa-reguts, la preparació psicoso-cial per al retrobament familiari l’acompanyament en les ini-ciatives de demanda de justíciaefectiva en el sistema intern iinteramericà.

Manifestació a San Salvador per reclamar els nens que va fer desaparèixer l’exèrcit. / REDS

amb dificultats visuals. El projec-te també implica entitats comara alcaldies, entitats de serveis iorganitzacions comunitàries.»

–Quines accions s’han dut aterme en el programa?

–«Veuràs ha desenvolupat tresfases completes del cicle delprojecte des del 2006 fins ara,en les quals s’ha inclòs la dota-ció d’una clínica de salut visuala cada hospital nacional dels

departaments on s’ha treballat(Chalatenango, Libertad i Mo-razán). Ara s’està iniciant unaquarta fase amb la implemen-tació del Centre Òptic Comu-nitari Veuràs, amb el propòsitde facilitar l’accés amb la ven-da de serveis visuals a la pobla-ció a preus assequibles. És unpas imprescindible per podercontinuar oferint ulleres gratisals beneficiaris del projecte queho necessitin.»

–La Facultat de Medicina dela Universitat d’El Salvadorté una llarga tradició de tre-ball amb els grups més vul-nerables. No hi entrebancsper part de l’administració?

–«La UdS disposa d’autonomiaen la presa de decisions, unaqüestió reconeguda per laConstitució de la República. Lallei d’educació i el Ministerid’Educació tutela els treballs,

però no hi posa entrebancs.»

–És optimista pel que fa a lasalut dels salvadorencs?

–«La salut de la població salva-dorenca, com a part del procésde desenvolupament, s’enca-mina, a curt i a mitjà termini,cap a una millora substanciald’acord amb la nova políticade salut, tot i que les causes delfenomen salut/malaltia són di-verses i complexes.»



EUROPA-MÓN

Els Estats Units i les minoriesEl país està experimentant un tomb racista contra els immigrants

n els principis fundacionals,els Estats Units es defineixencom la terra de la llibertat reli-

giosa. I un simple cop d’ull als barris dequalsevol ciutat permet adonar-se dela pacífica convivència entre desenesde congregacions i branques religio-ses d’allò més diverses. Però l’11 de se-tembre del 2001 va marcar un punt i apart. La vinculació dels arquitectes del’atemptat contra les Torres Bessones iel Pentàgon amb l’islamisme radicalva generar molta desconfiança res-pecte a la comunitat que professaaquesta fe. I la prova més evident és lapolèmica desencadenada arran de lapròxima construcció d’una mesquitaa Nova York, molt a prop de la ZonaZero. Però el rebuig a les mesquitestambé s’ha estès a altres estats, com araWisconsin, Tennessee o Califòrnia,on diversos grups religiosos i conser-vadors han protestat per l’ampliació o cons-trucció de nous temples o centres islàmics.

Darrere d’aquestes mobilitzacions popularssol haver-hi el Tea Party, un grup ultraconser-vador que busca fer-se un forat en les propereseleccions del novembre, quan es renovarà laCambra de Representants i una part del Senat.Per això algunes de les icones més insignes delconservadorisme s’han afegit ràpidament a lacausa, com és el cas de l’excandidata a la vice-presidència pels republicans Sarah Palin o l’ex-líder de la cambra baixa Newt Gingrich. Aquestgrup ha convertit el president en l’objectiu delsseus atacs, acusant-lo de ser un musulmà enco-bert basant-se en el seu nom, Barack HusseinObama, i el fet d’haver passat part de la seva in-fantesa a Indonèsia, el país amb un majornombre de seguidors d’Al·là del planeta.

Més enllà de l’interès polític, des de fa untemps els Estats Units experimenten un tombracista contra les minories i més concretamentcontra els llatins. En un país de 300 milionsd’habitants, es calcula que com a mínim uns 40milions tenen arrels llatines, i entre aquests hiha també la majoria dels 11 milions conside-rats il·legals. Els efectes de la crisi han intensifi-cat els moviments migratoris, però amb l’eco-nomia nord-americana ranquejant i l’atur dis-parat, la capacitat dels Estats Units per engolirmés mà d’obra s’ha reduït molt. Això ha provo-cat l’aparició de lleis contra la immigració, com

E

la SB1070 promulgada per l’estat d’Arizona o laque s’està preparant a Utah. En el primer cas,un dels elements més polèmics és la possibilitatque la policia demani la documentació a qual-sevol ciutadà només per la seva aparença físicai si hi ha sospites raonables. Això introdueix unelement de discrecionalitat que ha desfermatles queixes de la comunitat llatina, cada copmés potent en la societat nord-americana.

L’estat dels mormonsA Utah, un estat on la religió mormona és ma-joritària, també hi ha en marxa un projecte dellei per regular l’arribada d’immigrants. ComArizona, és una de les zones amb més presènciade llatins, amb una majoria blanca, amb gover-nadors republicans i amb una tradició conser-vadora molt forta. Malgrat això, el primer es-borrany de la llei de Utah no conté elementstan polèmics com la d’Arizona i l’objectiu és, apartir del gener, consensuar un projecte quecombini la regulació laboral dels nouvingutsamb un control policial dels il·legals. És proba-ble, però, que el tema no acabi aquí i que altresestats afectats per la immigració irregular tam-bé es vulguin dotar de lleis pròpies en el futur.Una possibilitat que preocupa molt la CasaBlanca, perquè durant la campanya electorald’Obama es va comprometre a fer una legisla-ció global i les iniciatives estatals ho farien gai-rebé inviable.

Un dels moments més polèmics deldebat sobre la immigració als EstatsUnits es va donar quan dues funcionà-ries dels serveis socials de l’estat deUtah van robar una llista amb 1.300noms, adreces i números de la segure-tat social de persones que suposada-ment viuen il·legalment a l’estat, lamajoria llatins. Les dues funcionàriesvan enviar els papers primer a les au-toritats de l’estat i després als diarisamb notes on demanaven l’expulsióimmediata dels afectats.

Però el tret els va sortir per la culata,perquè el fiscal general ha decidit pre-sentar càrrecs en contra seu per roba-tori de propietat pública, i el governa-dor, que va qualificar d’inadmissible elfet, s’ha compromès a obrir una taulade negociació per escoltar totes lesparts. És clar que aquesta resposta ofi-cial contrasta amb la dels grups mésconservadors, que volen convertir lesfuncionàries en heroïnes i s’oposen aqualsevol mena de càstig.

Les funcionàriesdelatores

Manifestació a Tucson, a Arizona, contra la llei que criminalitza els immigrants. / EFE

LA CRÒNICA RAMON ROVIRA [email protected]


ART

orge Rodríguez-Gerada (1966) és un ar-tista cubà novaiorquès que viu a Barce-

lona, reputat arreu pels seus efímers ma-croretrats al carbonet en parets d’edificisde ciutats de tot el món. A la capital catala-na, és sobretot conegut pel gegantí retrat(d’una hectàrea) de Barack Obama que vafer al Fòrum, el 2008, amb 650 tones desorra i grava. A principi d’aquest juliol, varepetir la gesta apropiant-se el rostre del’arquitecte Enric Miralles, just quan escomplia el desè aniversari de la seva mort.Obama i Miralles són, però, dues excep-cions, ja que Rodríguez-Gerada sol fer re-trats de gent anònima a la qual concedeixel do de la glòria com un desafiament a lesicones postisses que imposen les marquescomercials. Rodríguez-Gerada no trobavala fórmula per traslladar el seu art urbà enuna galeria. Ho ha aconseguit ara, tot ar-rencant l’epidermis de les parets desgasta-des i enganxant-la en panells de fusta.

J

Fama anònima

MARIA PALAU

Art urbà en una galeria

Obra de Jorge Rodríguez-Gerada.

JORGERODRÍGUEZ-GERADA.N2 Galeria. EnricGranados, 61.Barcelona. 93452 05 92. Finsal 20 d’octubre.

ls llargs i monòtons hiverns de la gri-sa Lima, amb la seva característica ga-

rúa (una pluja que no mulla), han inspiratel nou projecte de la parella d’artistes Rai-mond Chaves i Gilda Mantilla, referentsde l’art compromès amb l’Amèrica Llati-na i àvids examinadors de les tensions en-tre allò local i allò global. Chaves i Manti-lla viuen actualment a Lima, una ciutatque culpa el seu particular clima de moltsdels mals socials, polítics i econòmics quepateix, però que a una minoria ja els va béque persisteixin. En un recorregut d’obresa cavall entre l’escultura i la instal·lació icreades amb cartró reciclat i fusta, l’espec-tador no pot desempallegar-se d’una for-ta sensació de tristesa i impotència.

E

La grisa Limaa Barcelona

MARIA PALAU

Nou projecte de RaimondChaves i Gilda Mantilla

RAIMONDCHAVES IGILDAMANTILLA.«Observacionessobre la ciudaddel polvo»ProjecteSD.Passatge Mercader,8, baixos 1.Barcelona. 93 48813 60. Fins al 4 desetembre.

Obra de Raimond Chaves i Gilda Mantilla.

NOVETATS EDITORIALS.........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

«LA INSURRECCIÓN QUEVIENE»Autors: COMITÈ INVISIBLEEditorial: MELUSINAPàgines: 176 / Preu: 9,50 €

Recentment, diverses personesvan ser detingudes a França pelfet de tenir un exemplar

d’aquest llibre a casa seva. I el més inaudit ésque se’ls va aplicar, en el país dels drets del’home i del ciutadà, la llei antiterrorista... Fidelal seu compromís amb la llibertat d’expressió,Melusina ofereix al lector el text íntegre, encastellà, d’aquest inquietant manifest.

«CONSUM I VALORS»Autora: LAURA ALBAREDAEditorial: BARCINOPàgines: 255 / Preu: 14 €

Laura Albareda estudia lesnoves formes de consum quevan més enllà de la classe il’estatus social i com el

consumisme s’infiltra en les relacions personals,la família, la política, la religió o la cultura.L’autora analitza els valors de la societat del’hiperconsum que genera noves identitats per amolta gent quan les identitats nacionals,religioses i de classe semblen estar en declivi.


LLIBRES

om menys filosòfica es va tornant laliteratura, més literària es torna la fi-

losofia. En dos sentits: en el que té de re-cerca de l’estil, i en el recurs de partir dematerials literaris. En el seu llibre Globus,Peter Sloterdijk estableix les tres etapeshistòriques del viatger modern: el desco-bridor o conqueridor dels segles XVI,XVII i XVIII, que sovint persegueix objec-tius geogràfics o naturalistes; el turista ro-màntic del XIX, que vol enriquir la sevaànima amb impressions desconegudes; il’etapa que inaugura Phileas Fogg, el per-sonatge que avança amb precisió les ca-racterístiques del turista d’avui.

En efecte: el protagonista de La volta almón en vuitanta dies no és estrictament unviatger, sinó més aviat un passatger, unclient de serveis de transport que li garan-teixen a preu de mercat la manca de sor-preses més enllà d’incidents anecdòtics.Com els succeeix als viatgers canalitzatsper les agències turístiques, l’única aven-tura possible és el retard –cada vegadamés propiciat per pilots, controladors ae-ris i personal de terra, que han assumitamb entusiasme la funció del personatgemés popular del tren de la bruixa, és a dir,amenitzar un viatge inevitablement cir-cular.

Phileas Fogg és un viatger sense expe-riència. Ni en té, ni li interessa tenir-ne.Durant gran part del viatge, juga a cartesamb altres passatgers ociosos. Ni tan solsli passa pel cap mirar per la finestra, jaque tot el que hi podria veure ja ha estatminuciosament documentat per viatgersprecedents, i podrà llegir-ho en diaris ienciclopèdies quan torni al seu club dePall Mall. L’únic heroisme que li queda ésel de la puntualitat.

L’objectiu de Fogg es limita a dur a ter-me el viatge, sense aturar-se amb il·lusióen cap lloc, sense expectatives ni curiosi-tat, amb una barreja molt contemporàniade sport i spleen. La novel·la de Jules Verneserveix a Peter Sloterdijk per constatar latrivialització del tràfic de viatgers i el des-interès per un entorn homogèniamentoccidentalitzat.

L’enciclopèdia alemanya Brockhaus jaestablia a mitjan segle XIX el que nosal-tres constatem cada any quan s’acabal’estiu: que l’objectiu del viatge és el ma-teix viatge, ja que brinda l’oportunitat depoder-lo explicar a la tornada.

C

L’objectiu delviatge

DES DEL JARDÍVICENÇ PAGÈS [email protected]

CRÍTICA.........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

humpa Lahiri és una autora nord-ameri-cana d’origen indi. A dia d’avui ha publi-cat un llibre de contes i una novel·la, por-

tada al cinema amb el títol homònim del lli-bre, The Namesake. Lahiri ha rebut molts pre-mis importants: el Pulitzer, el PEN/Heming-way, etc, i està considerada com a un delsnoms més prometedors de la jove literaturanord-americana (tanmateix, en un reportat-ge recent al Huffingtonpost la catalogavenentre una de les quinze plomes del país méssobrevalorades, juntament amb escriptorscom Safran Foer, Junot Díaz o Michael Cun-ningham, sent Lahiri «l’única llegible de lallista»…) El retret que es va a Lahiri és el se-güent –tal vegada tingui importància menorper a nosaltres, tot i que l’editorial Columnava publicar l’any 2000 els contes de l’Intèrpretd’emocions–: aquesta autora sempre escriu elmateix. Lahiri és una escriptora dedicada ob-sessivament a explotar de quina manera elsfills d’immigrants indis intenten prosperardins la piràmide meritocràtica del seu paísd’acollida, debatent-se entre el desarrela-ment i la pertinença, entre la infinita lliber-tat que permeten els EUA i el mite perdutd’un sentit arrelat en l’avior. I no altra cosatrobem en aquest volum. En el primer conte,titulat com el llibre, trobem tres generacionsde nord-americans d’origen indi, focalitzantl’atenció del relat en Ruma, immersa en unaascendent carrera legal, però amb fill de qui

J

Clavar les arrelsUn aplec de contes d’un dels noms més prometedors de lanova fornada d’escriptors nord-americans

MELCIOR COMES [email protected]

JHUMPA LAHIRI (Londres, 1967) ha escritdos llibres de contes (Intèrpret d’emocions iUna terra estranya, a més de la novel·la TheNamesake, traduïda al castellà com El buennombre, portada al cinema). Ha rebut algunsdels premis més importants de les lletresnord-americanes.

«UNA TERRA ESTRANYA»Autora: JHUMPA LAHIRITraducció: AINARA MUNTEditorial: AMSTERDAMPàgines: 334 / Preu:19,95 €

Sis històries de fills d’immigrants indis quehan prosperat als EUA i que es debatenentre la vida moderna i el sentimentd’arrelament i els vells costums del país.

......................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

«EL DARRER MANUSCRIT»Autor: BARTOMEU MESTREEditorial: COLUMNAPàgines: 242 / Preu: 18 €

L’any 1968, Macià Gomis espenja la nit que l’empresonenper un intent d’atemptatcontra l’estació de tren de

Palma. Poc després de ser detingut, s’haconfessat al vicari de Felanitx i li ha entregat unmanuscrit perquè procuri publicar-lo. Quarantaanys més tard, el sacerdot compleix la sevadarrera voluntat. El manuscrit revela els motius ila peculiar forma de pensar de Gomis.

«BIBS»Autor: H.M. ENZENSBERGERIl·lustracions: R.S. BERNERTraducció: CORAL ROMÀEditorial: CRUÏLLAPàgines: 32Preu: 12 €

En Bibs està enfadat amb tot iamb tothom. Per això s’amaga dins del cove dela roba bruta i imagina un món tot nou. Peròllavors, els seus pensaments es fan realitat i... Totcomença a transformar-se, al seu voltant no hiha res. Però, quina feinada, ara ha de crear unmón tot nou! Com s’ho farà?

«ELS ULLS DEL GOS»Autor: JOAQUIM G. CARTULAEditorial: ELISEU CLIMENTPàgines: 200 / Preu: 15 €

Premi de narrativa Antoni Bru.El professor Planelles acaba deperdre la dona a causa d’unamalaltia, fet que coincideix

amb la marxa del fill i amb un canvi de ciutatper motius laborals. En aquestes circumstànciesel protagonista es troba momentàniamentperdut, lluitant contra una solitud que lidesperta vells fantasmes i sabent que ha decomençar de zero.


.........................................................................................................................................................................................................

Jhumpa Lahiri, una de les grans promeses dela literatura nord-americana actual, en unaimatge promocional.

tenir cura i un pare ja ancià, el primer immi-grant de Calcuta. Els personatges viuen l’estilde vida dels EUA amb total immersió en el rit-me laboral, habitant a cases a l’extraradi,consumint molt i viatjant, però alhora guar-den un sentit ocult que els impedeix allu-nyar-se dels vincles que els obliguen a man-tenir la seva cultura d’origen: és així com Ru-ma se sent impel·lida a vetllar pel seu pare i elseu fill aparcant el seu prometedor futur la-boral, encara que el pare la intenta convèn-cer de tot el contrari, ell que guarda un recordmés aviat tèrbol d’una vida viscuda dins els

cànons de la tradició. La força amb què sapdescriure les fissures entre els personatges, lacalidesa entre l’avi i el nét, el sentit d’una ma-nera de fer les coses que alhora s’enyora is’odia, tot això queda perfectament expres-sat, així com de quina manera els somnis ini-cials van haver de ser refets a la llum del noumón. I altres contes exploren línies argu-mentals similars –tocant temes tan impor-tants com l’amor, la gelosia, la soledat–, aga-fant personatges que han arribat a l’èxit, beneducats, ben situats en el relat del somninord-americà, de tal manera que les seves

lluites són per aconseguir coses intangibles,ara que la consecució del benestar materialha estat satisfeta pel treball de la generacióanterior. Els tres últims contes de l’aplec se-gueixen els mateixos personatges: un noi iuna noia –sí, nord-americans i bengalins–que es coneixen durant una festa de les sevesfamílies, però que mai no podran arribar a la

plenitud en una vida plena de desencisos,tornades als matrimonis convinguts tal comels mana el costum dels ancestres, les famí-lies que els carreguen de deures inassoliblesperò alhora s’aprofiten de tota la desimbol-tura de costums de la societat liberal, arribanta un final tràgic i amb punts melodramàtics ofins i tot artificiosos, que podrien haver llas-trat la versemblança i la veritat moral delspersonatges si no fos pel bon pols d’aquestaautora. A Lahiri se li reconeixen influènciesd’alguns grans escriptors, sobretot, però, elseu to contingut, aparentment fred, els seuspersonatges desorientats, ens fan pensar enl’autora canadenca Alice Munro. Un llibremolt apreciable.

«Un sentit ocult elsimpedeix allunyar-sedels vincles que elsobliguen a mantenir laseva cultura d’origen»


LLIBRES

a fórmula va ser inventada fatemps. Senzillesa, gràcia, lirisme.Una mica de superficialitat amb

un llenguatge aparentment profund,modern, trencador... però només en lesformes. Pel damunt, uns polsims de pel-lícules, de música (a través d’un Ipod), deviatge no gaire cansat. Les dones han deser alliberades… però tampoc no tant. Elshomes, una mica tontets, entranyables.Hi ha d’haver un dolent que tampoc noho sigui gaire, també només en les for-mes. Corine, la dolenta oficial, és una ron-dinaire que amaga una mica de frustra-ció, d’incapacitat, d’admiració, de gelo-sia. Però no s’hi capfiquin, que estima enSimon, el seu marit i el germà gran de Ga-rance, la narradora. A més, encara que si-gui una mica garrepa, és treballadora iguanya diners. Els semblarà que A gustamb la vida no m’ha agradat. I tant sim’ha agradat! Coneixen algú que no vul-gui fer de tant en tant unes bones pos-tres? Gavalda escriu frases boniques, tétalent. Així, de petits, Lola i Simon, els germans grans de Corine, van es-criure al darrere d’una porta: «Avui, 8 av. d’abril em vis el museu ampantalons curs». Tan emotiu com l’última frase del tercer dels Tres con-tes de Nadal de Truman Capote, que també va agradar-me. Si desprésd’El petit príncep no han trobat res que els convencés, recorrin a aquestllibre. Recuperaran els últims tastets de la infantesa, com diu Garance.També de la joventut. Vigilin, però, que al final no acabin adoptant ungos com fa Garance, després de trobar uns gitanos que van a les SantesMaries de la Mar –ai, just allà on anava també la patrulla escolta delsCastors, que jo llegia a l’adolescència!–. A gust amb la vida en francès estitulava L’échappée belle. Sí. Bellíssima.

LXAVIER CORTADELLAS [email protected]

L’escapadetaQuatre germans es retroben un dia d’uncasament a «A gust amb la vida»

«A GUST AMB LAVIDA»Autora: ANNA GAVALDATraducció: O. SÁNCHEZEditorial: EDICIONS 62Pàgines: 144 / Preu: 12 €

Simon, Garance i Lola,tres germans en latrentena, s’escapend’un avorrit casamentfamiliar i van a buscarel seu germà petit.

CRÍTICA..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

alman Rushdie va publicar Ha-roun i el mar de les històries l’any1990 mentre pesava sobre ell un

edicte religiós que instava a la seva exe-cució. És un episodi ben conegut de laseva biografia: després de la publicaciódel llibre Els versos satànics l’autor va pa-tir una persecució pel suposat contin-gut blasfem del llibre que el va obligar aviure amagat sota protecció britànica.

És en aquest context que cal enfron-tar-se al llibre de Rushdie. La històriadel jove Haroun –que emprèn un viat-ge fantàstic fins a l’Oceà dels Correntsde les Històries per recuperar el do de laparaula del seu pare– és una al·legoriasobre els problemes que segons Rush-die vivia l’Índia del moment.

Allà on els lectors més joves trobaranuna aventura amb regust de conte clàs-sic, plena de personatges fabulosos, elsadults no podem deixar de veure-hi elmissatge evident de l’autor: la dicoto-mia entre la foscor i el silenci que ensarrosseguen a la dictadura enfront la paraula, la imaginació i la ne-cessitat de fantasiejar per poder viure lliure i feliç.

«De què serveixen les històries que ni tan sols són veritat?»,aquesta és la pregunta que es planteja i es respon el mateix Rushdie,un autor que ha crescut envoltat de contes i llegendes d’una mitolo-gia tan rica com l’Índia i que no es cansa de jugar amb les paraules.

El llibre ens arriba amb dues bones notícies: per una banda l’apari-ció aquesta tardor d’una segona part titulada Luka i el Foc de la Vida,on el germà d’Haroun haurà de trobar el foc de la vida i retornar la sa-lut al seu pare. I per l’altra, el contracte amb el director Alan Parkerperquè porti Haroun al cinema.

SGLÒRIA GORCHS [email protected]

El do de la paraulaBromera edita en català la primera novel·laque Salman Rushdie va escriure per a joves

«HAROUN I EL MARDE LES HISTÒRIES»Autor: SALMANRUSHDIETraducció: MARTA PERAEditorial: BROMERAPàg.: 216 / Preu: 14 €

Haroun, fill d’uncontacontes, inicia unviatge fantàstic peraconseguir retornar-liel Do de la Paraula.

NOVETATS..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

«SARA, LA DONA SENSEATRIBUTS»Autor: CARLES CORTÉSEditorial: BROMERAPàgines: 248 / Preu: 19 €

Aquesta novel·la, premi de lite-ratura eròtica La Vall d’Albaida,explica la història de Sara, una

dona de cinquanta anys que decideix canviar devida. Després de respondre a l’anunci en un diarid’un noi que s’ofereix per fer massatges, Saraacaba establint una relació compulsiva i absor-bent amb Ismael, el jove universitari que es pros-titueix per tal de pagar-se els estudis.

«EL PAISATGEFAVORIT DECATALUNYA»Edit.: COSSETÀNIA / TV3Pàgines: 168Preu: 29.50 €

Els fotògrafs Jordi Longás i Chopo han fet unaselecció de fotografies dels millors racons dels 24paisatges protagonistes de la sèrie de TV3 El pai-satge favorit de Catalunya. Els lectors trobarantextos dels personatges que van protagonitzar lasèrie, textos que expliquen el lligam de la perso-na amb el paisatge, i també una selecció de lesfotografies enviades pels teleespectadors.

«BARCELONA ENFAMÍLIA»Autora: MÒNICA CUENDEEditorial: ARA LLIBRESPàgines: 232 / Preu: 14,95 €

Gaudir de la ciutat amb la fa-mília sense buidar les butxa-ques? Sí, és possible! A Barcelo-

na en família trobareu idees de tota mena per dis-frutar del temps d’oci amb els més petits de casa,tinguin l’edat que tinguin. Podreu resseguir ple-gats la història de Barcelona amb rutes culturals iartístiques, fareu salut amb propostes esportives ius submergireu en tradicions i festes populars.

Damià Olivella. / DIVUCSA

amià Olivella no és nou enaquest ofici. De fet, el 1999

va debutar amb Devnath, un discamb música instrumental i ex-perimental que es va utilitzar enanuncis publicitaris i fins i tot enuna pel·lícula, Los ojos del enga-ño, de Francesc Xavier Capell. I el2008, va aparèixer un disc cantaten anglès, No one else but me, i sig-nat amb el nom artístic de Dev-nath. «Aquell era un disc amb unexcés de producció i molt pop,mentre que Ara és un treball més

Ddirecte i més de banda», explicaDamià Olivella sobre el seu ter-cer disc, presentat ja amb el seunom, a cara descoberta, i cantaten català, la seva llengua. «Quanva sortir el disc en anglès ja vaigcomençar a compondre algunacançó en català i sempre haviatingut ganes de fer-ho. Ara tincmolt clar que continuaré fent-ho en català.» La veritat és que elresultat val la pena: Damià Oli-vella es presenta gairebé comuna nova espècie dins del pano-rama català, el cantautor que ha

begut tota la seva vida del soul, laMotown, Prince, Michael Jack-son i Terence Trent D’Arby i plas-ma subtilment totes aquestes in-fluències, en les seves cançons.

Ara és un disc autoproduït igravat d’una manera «ràpida iamb poc pressupost» en uns es-tudis del Masnou. Durant la gra-vació, Damià Olivella es va en-carregar també de les guitarres–acústica, elèctrica i clàssica–, elpiano, els teclats, la percussió iles segones veus. La resta va ser acàrrec de la seva banda habitual:

Jordi Petit Blanes, al baix; AlbaMarbà, al piano i la percussió, iXevi Camp a la bateria. De lamasterització, se’n va encarregarJuanjo Muñoz, dels manresansGossos, entre els quals hi habons amics d’Olivella.

Després d’haver tingut jal’oportunitat de tocar al PalauSant Jordi i a la plaça Catalunyade Barcelona, Damià Olivellacontinua amb les presentacionsd’Ara i el 17 de setembre actuaràa la plaça Major de Vic, dins delMercat de la Música Viva.

Cantautor català amb ànima negraEl manresà Damià Olivella publica el seu tercer disc, «Ara», que és el seu primer treball en català iinclou grans cançons com ara «Gratitud», amb aires de «soul» que marquen la diferència

XAVIER CASTILLÓN


MÚSICA

NOVETATS..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

«EUPHORIA»Autor: Enrique IglesiasDiscogràfica: Universal

Onze discos en quinzeanys de carrera i unsquants milions decòpies venudes arreu delmón avalen Enrique

Iglesias com una aposta segura dins del popinternacional. Aquest és el seu primer discbilingüe, amb dos primers singles que marquenel terreny: la festiva I like it, amb Pitbull, del’escola hip-hop de Miami, i la més melòdicaCuando me enamoro, cantada en duet amb JuanLuis Guerra. D’això en diuen anar a totes.

«SPLENDOR IN THEGRASS»Autor: Pink MartiniDiscogràfica: Naïve

El quart disc delsnord-americans i moltcosmopolites PinkMartini ja fa uns mesos

que viatja pel món, però estem parlant demúsica atemporal. Són nou originals i quatreversions, en anglès, napolità, italià, francès iespanyol, amb convidats singulars: ChavelaVargas, l’actor Emilio Delgado, el radiofonistaAri Shapiro i Courtney Taylor-Taylor (DandyWarhols). Retro i encantador, com sempre.

«CORAZÓN DEPADRE ATÓMICO»Autor: Jordi SkywalkerDiscogràfica: Paul Music

«En aquest disc hem fet elque ens ha sortit delscollons sota la supervisióexecutiva de Pablo

Pinilla», s’afirma a la contraportada del disc.Després d’escoltar les tretze cançons del primertreball en solitari Jordi Piñol / Skywalker,excantant de Buenas Noches Rose, s’entén millorel missatge, gens críptic: rock primitiu en tots elssentits, cançons en castellà i francès per ballarlliurement sota la lluna. Màgic i sense regles.


NOVETATS..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

La xarxa obertawww.drumbeat.org

Drumbeat és una iniciativa de la Funda-ció Mozilla per unir persones de perfilsben variats i de tots els racons del plane-ta per promoure projectes que conser-vin l’esperit obert i gratuït de la xarxa.

Esportistes ben pagatssportsillustrated.cnn

La revista Sports Illustrated elabora unrànquing dels esportistes més ben pa-gats. A dalt hi ha, a molta distància, eljugador de golf Tiger Woods, amb 90,5milions de dòlars d’ingressos enguany.

Segona Guerra Mundialww2today.com

En el setantè aniversari del comença-ment de la Segona Guerra Mundial, amitjan 2009, Martin Cherrett va obrir unbloc per comentar-hi cada dia els princi-pals episodis i fets bèl·lics.

La perifèria de Paríswww.liberation.fr/lesyeuxdanslab

anlieue Les yeux dans la banlieue és undocumental web del dia a dia de vuit jo-ves d’Athis-Mons (Essone, als afores deParís). Tots són fills de nouvinguts i hiexpliquen com veuen l’entorn i el futur.

LA XARXA

mb la sèrie A l’Ombra de Fa-cebook us proposem, durant

tot el mes, descobrir algunes xar-xes socials que mereixen un es-ment especial.

www.askaro.comAskaro, contracció de la frase an-glesa «ask around» (‘pregunta alvoltant teu’), és una pàgina hiper-local per resoldre necessitats i in-tercanviar informació en l’àmbitmés proper: el barri, veïnat o llocde feina. La idea és senzilla i moltsemblant a alguns altres portalssocials de geolocalització com elnord-americà Foursquare: es plan-teja una pregunta sobre activitatso recomanacions d’un indret con-cret, situant-la damunt un mapa, is’espera a veure si algú que cone-gui la zona dóna una resposta útil.Askaro pot resoldre necessitatsaprofitant el coneixement delsveïns sobre temes locals. I desco-brir indrets i serveis a través de lesrecomanacions de la gent quet’envolta. Rere Askaro hi ha dosnoms importants de la nostra xar-xa. D’una banda, Eduardo Man-chón, de Callosa de Segura (BaixSegura), que amb Joaquín Cuencava fundar la pàgina de fotografiaPanoramio, comprada per Googleel 2007. I, d’una altra, hi ha el cubà

AUbaldo Huerta, establert des del2002 a Barcelona, on va fundar lapàgina d’anuncis classificats Lo-quo, adquirida per Ebay el 2005.

www.birdpost.comBirdpost és la comunitat d’inter-acció i intercomunicació a inter-net dels amants dels ocells, atèsque els permet de fer un segui-ment dels exemplars que s’han vi-sualitzat i descobrir els indrets onels altres inscrits n’han vist. Dins elportal, els usuaris poden mantenirun espai propi, marcar en un ma-pa d’imatges per satèl·lit les obser-vacions, cercar ocells per nom, re-gió i característiques físiques, aler-tar de la localització d’espècies ra-res de veure... L’apartat RegionalChecklists, finalment, proposacrear llistes col·laboratives d’ocellspropis d’un municipi, una comar-ca, una regió...

www.waze.comWaze, desenvolupat per un grupde programadors israelians, es de-fineix com una aplicació socialmòbil que permet als conductorscrear i utilitzar una «intel·ligènciacomuna viària en temps real».Gràcies a les informacions com-partides, el servei inclou mapes decarreteres actualitzats permanent-ment amb incidències, accidents,

embussos i dreceres, comunicatsper milers d’usuaris. L’aplicaciódóna eines als conductors percrear, a partir de la cooperació, elprimer mapa de carreteres viu delmón. Per facilitar l’afegimentd’informació, Waze proposa alsmembres de connectar-s’hi i apor-tar dades directament des del mò-bil. Per això s’han dissenyat apli-cacions per a les plataformes An-droid, Blackberry, Iphone, Sym-bian i Windows Mobile.

www.goodreads.comEl títol ja ho diu tot: Goodreadsproposa als internautes, des deldesembre del 2006, compartir elgust per la lectura i recomanar-setítols. Ara mateix s’autodesignacom la xarxa social més importantper a lectors, amb més de tres mi-lions d’usuaris enregistrats i centmilions de llibres indexats. Elsseus membres hi poden recoma-nar títols, comparar què llegeixen,puntuar llibres, fer un seguimentdel que han llegit i del que volenllegir... També s’hi poden obrirclubs de lectura digitals, com jahan fet el grup nascut del progra-ma dominical Serendípia de COMRàdio, el de la comunitat de mes-tres Espurna, el de lectors de Cata-lunya i de Mallorca, o el d’afeccio-nats a la novel·la surrealista.

A l’ombra de Facebook (5)

L’ACTUALITAT....................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

MARTÍ CRESPO


n ocasió del vint-i-cinquè aniversaride la primera ascensió catalana a

l’Everest [nationalgeographic.com/eve-rest], protagonitzada el 28 d’agost de1985 pels alpinistes Òscar Cadiach, ToniSors i Carles Vallès, aquest cap de setma-na es porta a terme la iniciativa Fes el teuEverest! [feec.cat/Activitats/expedicions/everest25.php], una proposta organitza-da pels membres de l’expedició catalanade 1985, Televisió de Catalunya[www.tv3.cat] i la Federació d’EntitatsExcursionistes de Catalunya[www.feec.cat].

Es tracta d’una activitat oberta a tot-hom: els excursionistes que ho vulguintenen la possibilitat de pujar dissabte idiumenge a un dels vint-i-cinc cims ca-talans més representatius (des del Pedra-forca fins a la Pica d’Estats, passant pelPuigmal, el Canigó i l’Aneto, i també ta-laies com la Roca Corbatera, la Mola deColldejou, Sant Jeroni de Montserrat, lesAgudes i el Taga), per commemorar aixíuna de les fites més importants de l’alpi-nisme al nostre país.

Rere els passos de Cadiach, Sors i Va-llès d’ara fa vint-i-cinc anys, han estatnombrosos els catalans [feec.cat/Activi-tats/expedicions/Everest_50/eve-rest50.htm] que han arribat posterior-ment al cim del món [www.mounteve-rest.net].

E

Primera ascensiócatalana a l’Everest

FETS I WEBSMARTÍ [email protected]

SECCIÓ ELABORADA PER

NOVETATS..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

Arxius comarcalsxac.cultura.gencat.cat

El 10 de juny passat va entrar en serveiaquest nou lloc web on els usuaris po-den trobar tota mena d’informació rela-cionada amb els Arxius Comarcals deCatalunya.

The American Society ofBarcelonawww.amersoc.com

L’ASB és una entitat creada el 1974 perun grup d’empresaris nord-americansestablerts a l’àrea de Barcelona, com areferent de les persones dels EUA.

Som Futbolwww.somfutbol.com

Comunitat de fòrums d’aficionats al fut-bol. També inclou seccions d’apostes,jocs, partits en directe i moltes cosesmés.

Blocs de cuinawww.cuina.cat/ca/blogs.php

Agregador de blocs sobre gastronomia,aplegats al web de la revista Cuina. Hiha els diaris personals del director de larevista, Josep Sucarrats, de la cuineraAda Parellada o de pastisseria casolana.

lgú hauria d’haver advertit al presidentdels Estats Units d’Amèrica que el gest de

ficar-se en aigües sospitoses d’estar contami-nades per demostrar que no presenten perill isón aptes per al bany va ser fet per primer copper Manuel Fraga Iribarne, actual presidentfundador del PP i llavors, quan va decidir re-mullar-se en aigües de la platja de Palomares, aAlmeria, ministre d’Información y Turismo delgeneral Franco. Uns avions americans, del’Amèrica de Barack Obama, havien caigut almar portant unes bombes atòmiques. Va ser elgener del 1966, quan l’actual president ba-nyista tenia només cinc anys, potser els matei-xos o una mica menys que la seva filla Sasha,que és amb qui se’l veu a la foto. Fraga, acom-panyat d’altres autoritats, es va posar un mey-ba estufat que li venia dues talles gros i queper dalt li arribava fins a la cintura i per baix liarribava fins als genolls i amb la intenció detranquil·litzar el turisme, que llavors, com ara,era la principal font de riquesa d’Espanya, esva fer una remullada històrica, una remulladaque venint de qui venia i tenint en compte quetothom sabia que les bombes havien deixat unrastre de radioactivitat que encara dura, va ferriure durant molt de temps i encara en fa moltquan se’n veuen les imatges.

Ara, tants anys després, tot un presidentdels Estats Units es banya en aigües del golf deMèxic per dir al turisme de Florida que el pe-troli que hi va brollar per culpa de la BP és cosadel passat i que les aigües presenten l’aspecteque la foto ofereix. Observin que la foto no es-tà feta per un fotògraf que passava ni pel d’und’un diari o d’una agència, sinó per un retratis-ta oficial de la Casa Blanca. Un fotògraf quemereix aquesta confiança té capacitat per ferveure que les aigües són netes i transparents.Si no, no ocuparia el càrrec. Fraga també: esva fer retratar pel fotògraf de cambra i es fa ferfilmar pels cameràmans del No-Do, que no-més veien bombes si eren dels russos.

És igual que siguin de dretes o d’esquerres,d’una dictadura o d’una democràcia, blancs onegres: l’ofici de polític unifica molt. Obamaconfia que el bany de petroli li doni energiapolítica. Que no se’n defugi. A Fraga la ra-dioactivitat el va fer més espitat que no era i ales seves edats encara fa tronar i ploure.

A

Com Fraga

GOLF DE MÈXIC. 15 08 10.Foto: PETE SOUZA / LA CASA BLANCA

MANUEL CUYÀS [email protected]


VISTES FIXES



ENTRETENIMENTS

Horitzontals: 1.– Freqüència gi-romagnètica. 2.– Adverbi actualde temps o pedra de sacrificis.Édouard Daixonses, compositorfrancès autor de simfonies, con-certs i música de cambra, que so-vint s’inspirava en la música po-pular espanyola. Cap allà, ratolíde Madrid; cap aquí, percebre,advertir, sentir. 3.– L’acrònim deBrigitte Bardot. Metilmorfina,alcaloide policíclic del grup de lamorfina, emprat abans en far-màcia per mitigar la tos. Lletragrega. 4.– El de Borja va ser elegitpapa com a Alexandre VI. Això,ço, allò. La teva arriba de l’est.5.– Llengua occitana. Rana. Deldret es deia Max Alexander,aquest pintor holandès nascut aAmsterdam el 1875. Fa sonar set-ze pets repel·lents. 6.– Entra isurt de Polop. Primeres hores dela nit. Fem una lisi (però no sécom, eh). 7.– Vàlvula accionadaelèctricament, el moviment dela qual és produït per un electroi-mant. 8.– Gira sense ràbia. Xifraromana. Capgirada empresaconstituïda per vuit estudiantsdel col·legi Franklin W. Olin deNeedham (Massachusetts, EUA)dedicada a crear energia mitjan-çant l’ús de la llum. Sospiti decorcoll. 9.– Segons l’accent, potser de Montcal o del sud de Mè-xic. Pela, de patata, per exemple.El millor, el de la bóta del racó.10.– Municipi de la Garrotxa,

entre Besalú i Sant Jaume deLlierca. Força, sovint divinitza-da, que antigament expressavala ineluctabilitat del futur. 11.–Au, agafa la beguda de les cinc.Una altra xifra romana. Sigla delcèlebre Grup d’Arquitectes i Tèc-nics per al Progrés de l’Arquitec-tura Contemporània. Mig Herz.12.– Mode verbal, amb funciólingüística purament apel·lativao actuativa, que expressa una or-dre o bé una prohibició. Feia ser-vir un banc del passeig. 13.– Unaaltra lletra grega. Essent útil d’esta oest. Preposició. 14.– D’unamanera accentuada.

Verticals: 1.– Roca filonianadiasquística de composició mi-neralògica de gabre i d’estructu-ra holocristal·lina pegmatítica.2.– Rebi diners per una feina fetade baix a dalt. Angle recte. Apa-rell fotogràfic vist des de sota. 3.–La divinitat solar més veneradaen els mots encreuats. Entra isurt de Dortmund. Suec i sensecaràcter. Tinc possibilitats. 4.–Fa sonar òbols ronyosos. Mo-dern sistema de restauració den-tal que permet la utilització dediverses tecnologies assistidesper ordinador. Antic poeta grec.Punt cardinal. 5.– Té parada en

una de les Rambles de Barcelona.Fa mal. Retenia sense fer remor.6.– Raig d’una roda. Divulgant,difonent. 7.– Dit de l’àtom o del’element que, per excés d’elec-trons, té càrrega negativa. 8.–Cuoi. Dit de l’operació que faque una cosa sigui devoluta. 9.–Símbol químic de l’urani. Figurad’entremès formada per unapersona amb el cap ficat dins ungran cap grotesc de cartró, que lidóna una aparença de curt decos. S’enfila aquella petita drupapròpia d’un fruit policàrpic,com poden ser la móra o el ger-dó. 10.– Lligaré amb un o mésllaços de sud a nord. Venia a sercom l’ETA irlandesa, i la sevabranca política era el Sinn Féin.Fan sonar el petard. 11.– Articlepersonal femení d’ús familiar,restringit, substituït a bona partdel domini català per l’article la.De Havilland o Newton Johnsón de veritat, Benson, en canvi,és de ficció (Law & Order, SVU).Cessem en absolut silenci. 12.– Iaixò, i allò, i allò altre, però capamunt. En la mitologia grega,cadascuna de les nou divinitatsdel cant i de la dansa, veneradescom a nimfes de les fonts. Impe-deix que encara s’engreixi mésen Falstaff. Fa sonar l’esquelet.Fa sonar l’espetec. 13.– La terce-ra lletra grega. Farien anar capamunt. 14.– Pronunciarien unanatema contra algú.

ENREVESSATSJORDI SOLER [email protected]

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14

1

2 ■ ■3 ■ ■4 ■ ■5 ■ ■ ■6 ■ ■7

8 ■ ■ ■9 ■ ■10 ■11 ■ ■ ■12 ■13 ■ ■14

Ompliu totes les casellesbuides amb els números de l’1al 9, de tal manera que capnúmero es repeteixi en cap fila,ni vertical ni horitzontal, nidins les nou caixes de 3x3.Solucions i programad’ordinador awww.sudoku.com

SUDOKUPUZZLES BY PAPPOCOM www.sudoku.com

Núm

. 894

59. N

ivel

l: f

àcil

Núm

. 923

71 N

ivel

l: m

itjà


1.Cf3 Cf6 2.c4 g6 3.Cc3 Ag74.d4 0–0 5.e4 d6 6.Ae2 e5 7.Ae3Cg4 8.Ag5 f6 9.Ac1 f5 10.h3[evidentment també és possiblejugar ara 10.Ag5] 10...Cxf2! [no-vetat en aquell moment, i bona.Es jugava aquí la tranquil·la10...Cf6] 11.Rxf2 fxe4 12.Cxe4[no val per a res tornar material12.dxe5 exf3 13.Dd5+ Rh8

14.Axf3 Axe5 amb gran avantat-ge] 12...Dh4+ 13.Rg1! [quedaperdut, però la gràcia i el diverti-mento estan en la línia 13.Re3Ah6+ 14.Rd3 Dxe4+!! 15.Rxe4Af5+ 16.Rd5 c6+ 17.Rxd6 Tf6+(fins i tot val 17...Td8+ 18.Rxe5Cd7+ 19.Rd6 Af8+ 20.Rc7 Tab8)18.Rc7 (18.Rxe5 Cd7 mat!)18...Tf7+ 19.Rd6 Ag7!! 20.Cg5Td7+ 21.Rc5 Ca6 mat]13...Dxe4 14.d5 Af5 15.Rh2

Ca6 16.Tf1 [jugar amb la malacol·locació de la dama tampocval ja que si 16.g4 Ad7 17.Tf1Cc5 18.b4 (18.b3 h6 19.Dd2 g5s’escapa per g6) 18...Aa4 19.Dd2Df4+] 16...Dc2 17.Dxc2 Axc218.Ae3 Cb4 19.a3 Cd3 20.Cg5Txf1? [millor 20...Cxb2 21.Ce6Txf1 22.Txf1 c5] 21.Txf1 Cxb2?[ja en van dos. Més correcte és21...Tf8 22.Txf8+ Axf8 23.Axa7

Cxb2 24.Ce6 Ab3] 22.c5! Ah6[ara si 22...Ca4 23.cxd6 cxd624.Tf7 Ab3 (24...h6 25.Tc7 Ab326.Ce6 Af6 27.Af3) 25.Af3 b626.Tc7 Cc5 27.Axc5 bxc528.Ce4 Td8 29.Cg5 amb unavantatge mínim de les negres]23.cxd6 cxd6 24.Tf6 Af5 25.g4Tc8 [perd la línia 25...Ag7?26.Tf7 Tc8 27.gxf5 Tc2 28.Txb7Txe2+ 29.Rh1 Txe3?? (29...Af630.Cxh7 Ag7 31.fxg6) 30.Tb8+Af8 31.Ce6 h5 32.fxg6] 26.gxf5Tc2 27.fxg6 Txe2+ 28.Rh1!Axg5 29.Axg5 Cc4 30.h4! Cd2[30...Ta2 31.gxh7+ Rxh7 32.h5Txa3 33.Th6+ Rg7 34.Tg6+ Rf735.Tf6+ Re8 36.Te6+ Rd7?(36...Rf7 taules) 37.h6 Th3+38.Rg2 Th5 39.Te7+ Rc8 40.Ac1a5 41.h7 i les blanques són lesque poden guanyar!] 31.gxh7+Rxh7 32.Axd2 Txd2 33.Txd6b5 34.Ta6 Txd5 ½–½

Passar-se dies analitzant i estudiant obertures, buscantaquella novetat que sorprengui l’adversari, trobar-la ipoder-la aplicar contra un jugador de nivell ha de sermotiu d’alegria: «Ja ve, ja s’acosta, la fa! Sacrifico, ah!Quin gooooig!» Això devia sentir Bologan, que,recreant-se amb la seva fortuna, es va deixar mig puntpel camí en una posició amb peó d’avantatge i un jocsenzill.

Desaprofitar la sorpresa

Ivanchuk – Bologan,Edmonton, 2005

ESCACSJORDI ESCUDER [email protected]

8 �� 7 ��6 ��5 ��4 �� 3 �� 2 �� 1 ��

a b c d e f g h

Posició després de 10. h3

AUTODEFINITJORDI SOLER [email protected]

SEGELLDE SALOMÓ

EL POBLE ANDALÚSDELS ACUDITS

▼ AIXECAMENT,ALÇADA

LA QUALITATD’ALLÒ QUE ÉSIMMILLORABLE

▼

MESURA,DIMENSIÓ

▼ TÍRRIACAPGIRADA

OVELLES MUNYIDESA L’ORRI

▼

TANCATINCOMPLETAMENT

� ▼ HALOGENFORÇA COMÚ

RECOBREIXOCAP AMUNT

� ▼ ▼

CAMPD’AVIACIÓ

ROBARA MÀ ARMADA

� ▼

� SÍMBOLDEL FÒSFOR

ORDEIXI,INTRIGUI

�

LLETRA GREGADE CORCOLL

EN MARAGALLELS VEIA FLORITS

� ABANS DE L’IVA

PLANTA AQUÀTICA,AUTOMÒBIL O

RELLOTGE

� ▼

� ▼

AL BELL MIGDEL RACÓ

QUE TÉ FORMAD’ARC

� COL·LOCA,SITUA

CORRENT D’AIGUA ACONTRACORRENT

�

ADVERBIDE TEMPS

� ▼ CAPA LLEUGERADE PINTURA

SÍMBOL QUÍMICDEL SODI

� ▼

FAN SONARLA SÍFILIS

ESPANTOSA,ESGARRIFOSA

� AJUNTAR,ACOBLAR

FA SONAR MOLTSGOSSOS LLOP

� ▼

� ▼

FA SONARLA VACA SAGRADA

�

AUTODEFINIT

Solució horitzontals: 1.– Lepe. Iode.2.– Aeròdrom. 3.– Atracar. P. 4.– aflA. ITE.5.– Ametllers. 6.– aC. Posa. 7.– Arcuat. Mà.8.– III. Unir. 9.– Paorosa. A.

ENREVESSATS

Solució horitzontals: 1.– Girofreqüència.2.– Ara. Lalo. ratoN. 3.– BB. Codeïna. Eta.4.– Roderic. Açò. aT. 5.– Oc. rI. tdnalA. E.6.– P. Vespre. Lisem. 7.– Electrovàlvula.8.– G. L. aonoL. imeT. 9.– Maia. Peloia. Vi.10.– Argelaguer. Fat.11.– Te. D. GATPAC. RZ.12.– Imperatiu. Seia. 13.– Tau. tnivreS. En.14.– Accentuadament.

Núm. 92371 Núm. 89459

SUDOKU

SOLUCIONS


OPINIÓ

a meva filla gran ha estat tres setmanesa Londres, aprenent anglès. Ha tornat,com era de preveure, dominant l’italià.

L’habitual en aquests cursets estivals per a jo-ves procedents d’arreu. Això mateix em vasucceir quan vaig passar per l’experiència, fa35 anys, en un vilaró de Kent, allotjat en unacasa de camp de nom evocador: The Old PostHouse. On antigament es recollia i distribuïael correu. Hi vivia una família nombrosa, de laqual no he tornat a saber res. El vell edificipostal va deixar aviat de rebre les meves car-tes. M’havia integrat bastant en aquella petitasocietat rural. Fins i tot els diumenges elsacompanyava a missa, en una església envol-tada de prats a unes quantes milles de distàn-cia. Eren catòlics, excepció en un entorn an-glicà. Alguns vespres anàvem al pub a fer unapinta i una partida de dards, conservo viu elrecord d’una matinada recorrent amb el repar-tidor de la llet els cottages dels encontorns.

D’aquella estada em van sorprendre espe-cialment tres novetats, encara poc o gens pre-sents per aquí: les llaunes de refrescos o cerve-sa, la música reggae i les pel·lícules eròtiques.En un cinema de Piccadilly Circus vaig desco-brir Emmanuelle i la seva exòtica butaca de ví-met. Des d’aleshores no he tor-nat a entrar en un lavabod’avió amb el mateix esperit in-nocent. Per aquí no s’havienvist encara coses semblants–només a Perpinyà– i confessoque el film em va causar unaprofunda impressió. Sobretotla banda sonora, que encara ta-ral·lejo de tant en tant.

En un àmbit més comestible,vull dir ara gastronòmic, la des-coberta del fish and chips i elsous escocesos: un ou dur reco-bert de carn picada, arrebossatamb pa ratllat i fregit. Tall rodóperò en tres dimensions, esfè-ric. Fàcil de cuinar. Jo mateix,un negat als fogons, en soliapreparar en les grans ocasions.

Me’n ve una ara al cap quetinc ganes d’explicar. Trentaanys enrere, una festeta de fi-nal de curs de l’acadèmiad’idiomes barcelonina on ana-va justament a classes d’anglès.Mitja dotzena d’alumnes i unaprofessora indígena. Sopar con-

L vocat a casa seva, un piset de Sarrià. A l’horade la veritat, vam ser només tres. L’amfitriona,que rondava els quaranta, un home d’uns 55,més aviat apocat, aires de perdedor, no sé sisolter, separat o malcasat, en tot cas aspected’infeliç, i el noi de vint-i-pocs que era alesho-res un servidor, encarregat dels ous. Mentreens els menjàvem, notava un corrent de sim-patia creixent entre els altres dos comensals.La gesticulació, els somriures, la xerrera im-pròpia de dues persones tímides, la lluïssordels ulls...

Se’m va ocórrer que allò que podia ser l’inicid’una relació sentimental. No recordo ambquina excusa vaig proposar de reunir-nos l’en-demà per repetir una vetllada tan agradable,tot i saber que jo no hi podria ser, perquè haviade tornar al poble. Els dos companys de taulavan acceptar immediatament. Fixats lloc i horade trobada, ens vam acomiadar, jo per sempre.Em vaig perdre el desenllaç, al setembre no te-nia previst de continuar a l’acadèmia. No vaigsaber mai si ells van acudir a la cita, si van criti-car gaire la meva descortesia de ni tan sols avi-sar-los (dissimulant en el fons l’alegria d’haver-los deixats sols), però m’agrada pensar queaquella nit va néixer una gran història d’amor.

COSTA OESTVIDAL VIDAL [email protected]

Ous escocesos

«Un ou durrecobert decarn picada,arrebossatamb pa rat-llat i fregit.Tall rodó pe-rò en tres di-mensions,esfèric. Fàcilde cuinar» Una imatge del Parlament britànic. / EFE

PUBLICITAT

8695

36-1

0080

25®

1042

37-1

0094

74®

Documents

Presència 29 d'agost INDIANS