04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada

Juny 2012 | Universitat Ramon Llull | Núm. 27

Repensant la sanitatEls reptes dels professionals del futur

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres01 Portada 02 Editorial

4 | Editorial | Sumari

El pròxim mes de setembre farà vint anys que Blanquerna

va posar en marxa els estudis d’Infermeria i Fisioteràpia i

uns anys més tard els de Nutrició Humana i Dietètica. El

director general de Blanquerna, Dr. Andreu Ibarz, explica-

va així el perquè d’aquella decisió en un dels darrers edito-

rials del Butlletí: “La preocupació per les persones en totes

les seves dimensions intel·lectuals, afectives, fisiològiques i

transcendents és inherent al model Blanquerna, d’aquí la

nostra voluntat de servei als joves universitaris, motor de

l’esdevenidor. Les necessitats dels professionals de la sanitat

en el futur i un estil pedagògic consolidat van obrir les por-

tes a una nova formació pensada per i per a les persones.”

Vint anys després, aquella primera Escola Universitària ha

esdevingut Facultat, els estudis han passat de diplomatures

a graus i la nostra ha estat la primera facultat que va iniciar

a Catalunya els estudis adaptats al que es va conèixer com

a pla Bolonya. En aquest sentit, no és gens gratuït l’eslògan

escollit per celebrar aquest aniversari: “Vint anys formant,

vint anys innovant.”

04Reportatge

14Entrevista

20Diàlegs

Revista semestral de Blanquerna-URLPasseig de Sant Gervasi, 4708022 BarcelonaTel. 93 253 31 22 | Fax 93 253 30 37www.blanquerna.url.edumartacj@blanquerna.url.eduEdita: Blanquerna-URL

Directora: Marta ClosRedacció: Neus Fajas i Guillermo VillenaConsell de redacció: Sandra Balsells, Pablo Capilla, Andreu Ibarz, Ignasi Ivern, Carles Ruiz, Marçal Sintes i Josep Rom

EDITORIAL

Vint anys formant professionals de salut

10Opinió

Editorial | Sumari | 5

Però un aniversari no ha de ser només motiu de celebra-

ció sinó també de reflexió. És, d’altra banda, inherent a la

universitat pensar, revisar o renovar si cal els plans d’estudis

per adaptar l’oferta a les noves realitats. En aquest núme-

ro proposem repensar la sanitat, no des del punt de vista

econòmic, que no ens pertoca, sinó des del punt de vista

de la realitat que es trobaran els futurs professionals des-

prés dels canvis socials i tecnològics ocorreguts els darrers

anys. Formació en cronicitat, èmfasi en la prevenció, noves

tecnologies, comunicació... Aspectes que potser fins ara no

eren als plans d’estudis o no hi eren en la mesura que calia.

Sense perdre mai el que ens és propi, una forma d’ensenyar

pròpia, un estil pedagògic que du la marca Blanquerna.

Maria Jover, infermera i exestudiant de la Facultat de

Ciències de la Salut, explica així el seu pas per Blanquerna

en la microsite del 20è aniversari: “Per a mi Blanquerna és

la reflexió, el creixement personal i professional, és debat,

intervenció i aportació. Per a mi, Blanquerna és en la meva

vida, no és una institució de pas, és on va néixer la profes-

sional que porto dins meu, significa tot el que sé i sento per

la meva professió. Hem viscut molts moments: els dies de

treball en equip, d’aprenentatge de treball en comú on vam

aprendre a acceptar opinions diferents i a matisar les nos-

tres, una de les tasques més difícils dels meus dies a la uni-

versitat i que alhora em va fer créixer com a persona i com

a futur professional.” Exactament això és el que voldríem

seguir sent en el futur.

28 32Notícies Recerca

38Llibres

Disseny i compaginació: Servei de Disseny i Publicacions BlanquernaFotografia de portada: Pere VirgiliCorrecció: Txema MartínezImpressió: Nova Era

Aquesta publicació està impresa sobre paper ecològic:Òfset centaure blanc de 110 gTiratge: 18.000 exemplarsISSN: 1575-4642Dip. Legal: 25.555/1999

14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge

Reportatge | 5

Repensant la sanitat

l sistema sanitari ha emmalaltit d’èxit. Els avenços en medicina i l’eficàcia del model han conduït a un

seguit de bons resultats, com ara l’augment de l’esperança de vida i el tractament de malalties fins fa

poc incurables que, per contra, fan la sanitat més costosa. Aquest nou paradigma obliga a repensar el

sistema, amb independència de la crisi econòmica. Els professionals de la salut aposten per un model que, a di-

ferència del d’ara, doni més importància a la prevenció de la malaltia i confiï en els equips multidisciplinaris per

fer-ne el tractament. Amb motiu del vintè aniversari de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL (FCS)

reflexionem, a partir de diferents experts, sobre els reptes de la sanitat.

E

Text: Susana Pérez Soler i Santiago Justel Vázquez Fotografies: Pere Virgili

REPORTATGE

L’envelliment continuat de la població i el segui-

ment de les malalties cròniques són a dia d’avui els

principals reptes del sistema sanitari. A Catalunya,

un 34% de la població pateix algun trastorn crònic

i aquesta xifra anirà a l’alça en els pròxims anys,

segons es desprèn del Pla de Salut 2011-2015 ela-

borat pel govern català. S’estima també que, d’aquí

a una dècada, un de cada cinc catalans tindrà més

de 65 anys, i les persones de 80 i més seran gairebé

mig milió. En canvi, la població creixerà una mit-

jana anual del 0,3%, de manera que la piràmide

demogràfica s’ampliarà una mica per la base però,

sobretot, per la cúspide. Aquest és el retrat de la

situació actual.

Fins ara, el sistema sanitari s’ha centrat en el di-

agnòstic i el tractament de la malaltia més que no

pas en la prevenció. Una població més envellida i

amb problemes de salut, però, haurà de tenir més

cura d’adoptar uns hàbits saludables si vol tenir una

millor qualitat de vida. La prevenció és una tasca

que correspon tant als professionals de la sanitat

com a la ciutadania en el seu conjunt i que pot ser

clau per garantir la viabilitat del sistema.

Infermeres, nutricionistes i fisioterapeutes. D’ells

depèn, en bona part, inculcar uns estils de vida sans

per prevenir malalties cròniques tan comunes com

l’obesitat, que afecta el 12% de la població catalana.

La seva tasca, a més de curar la malaltia, hauria de

ser la d’“educar la població”, afirma Marta Carrasco,

exestudiant de Blanquerna i nutricionista. “Haurí-

em de ser uns bons formadors –diu– amb la volun-

tat de repercutir especialment en els infants per tal

d’establir uns hàbits correctes que els acompanyin

al llarg de tota la vida.”

L’educació és essencial per conscienciar la po-

blació de la importància d’adoptar uns hàbits de

vida saludables. “Gran part dels nostres mals vénen

per males postures i moviments repetitius. Si ens

ensenyen, les primeres les podem evitar i els segons

els podem modificar o bé compensar”, diu el cap

de fisioteràpia de l’Hospital Esperit Sant, Lluís Puig,

que també és exestudiant de la FCS i professor uni-

versitari. “Malauradament, la cultura de la preven-

ció en el nostre país és gairebé inexistent. I més en

l’àmbit de la fisioteràpia”, es lamenta. “L’objectiu

Fins ara, el sistema sanitari s’ha centrat en el diagnòstic i el tractament de la malaltia més que no pas en la prevenció

últim és fer una bona prevenció per evitar el trac-

tament.”

Els professionals de la salut posen l’accent en

l’educació i la prevenció, allunyant-se del model

de tractament de la malaltia que s’imposa avui dia,

i tendeixen cap a un nou rol on hagin de “cuidar

més que no pas curar”, en paraules d’Amèlia Gui-

lera, membre del Consell Assessor per a la Soste-

nibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari. Prevenir

i educar es pot fer des dels Centres d’Atenció Pri-

mària o les consultes dels professionals de la salut,

però també “a través dels mitjans de comunicació,

que arriben en massa a la població, i de l’escola”,

apunta Anna Riu Llena, exestudiant de Blanquer-

na i infermera de l’Hospital Asepeyo.

Perquè hi hagi prevenció, la ciutadania ha

d’estar implicada. El seu paper és fonamental. “La

salut és un patrimoni dels ciutadans i som nosal-

tres els que l’hem de protegir, mantenir i millorar.

Els professionals ens ajuden a gestionar aquest

patrimoni, però el patrimoni és nostre”, explica

la vicedegana de Postgrau i Recerca de la FCS i ex-

perta en Salut Pública, Emília Sánchez. “La salut

no és un dret, és un bé que hem de preservar. El

que és un dret és que ens ajudin a recuperar-la,

mantenir-la o millorar-la.”

Hi ha d’haver una coresponsabilitat en la cura

de la salut, però no és fàcil. Cada vegada hi ha més

consciència de la necessitat d’adquirir uns hàbits

saludables, però els experts apunten que fa falta

posar-los a la pràctica. “La gent entén quines són

les bones pautes, però no les adopta”, afirma el

president del Fòrum Espanyol de Pacients i met-

ge, Albert Jovell. “No sabem com canviar l’actitud

de les persones. Saber-ho seria fer un pas endavant

molt important, però és extraordinàriament difí-

cil.” Potser un factor clau és dur a terme polítiques

socials i econòmiques pensant en el benefici de la

salut de les persones, ja que les condicions de vida

determinen el nostre benestar. “Si una persona és

pobra, no es preocuparà de fer una vida saludable,

sinó d’arribar a final de mes. El que hem de fer és

crear entorns favorables per tal que la gent visqui

Emília Sánchez: “La salut és un patrimoni dels ciutadans i som nosaltres els que l’hem de protegir, mantenir i millorar. Els professionals ens ajuden a gestionar aquest patrimoni”

Anna Riu, infermera i exestudiant de Blanquerna Salut.

14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge

6 | Reportatge Reportatge | 7

bé. Per exemple, fer àrees verdes per practicar esport o asse-

gurar-nos que es pot comprar fruita fresca arreu”, assenyala la

directora de l’Observatori de Salut Pública de Barcelona, Carme

Borrell, institució que treballa amb dades sociosanitàries per

promoure polítiques que vetllin per la salut en els diferents

àmbits –econòmic, social, mediambiental, etc.

Hi ha el risc que els problemes socials es converteixin en pro-

blemes sanitaris. “No podem deixar de parar atenció a les situaci-

ons d’exclusió”, adverteix Amèlia Guilera. “Podria donar-se el cas

d’una persona gran perfectament sana però que pel fet de viure

sola i en condicions precàries emmalalteixi i acabi patint tras-

torns crònics”, afegeix. Evitar aquests problemes passa, en primer

lloc, “per tenir informació sobre com viu la gent”, apunta Josep

Maria Comelles, especialista en Antropologia Mèdica i professor

de la Universitat Rovira i Virgili. Es tracta d’encaminar-se cap a

una medicina orientada a les condicions de vida de la població,

una medicina de proximitat. “En una societat amb menys desi-

gualtats socials, la salut és millor”, afirma Carme Borrell.

Equips multidisciplinaris

El treball d’infermeres, nutricionistes i fisioterapeutes, i tam-

bé de treballadors socials, es fa ara més necessari que mai.

“Un bon equip de professionals fent la feina conjuntament

reduiria el cost en medicines”, afegeix Josep Mª Comelles, i

permetria un seguiment del pacient molt més exhaustiu, fo-

namental per aturar els camins d’anada i tornada entre els

problemes socials i els sanitaris.

Els experts assenyalen que és necessària una atenció més

integral com a complement dels esforços en prevenció i edu-

cació. I això implica reforçar la base del sistema. “L’atenció

primària és fonamental”, afirma Emília Sánchez en aquesta

línia. “Fan falta més infermeres, terapeutes ocupacionals,

fisioterapeutes, treballadors socials, nutricionistes, etc., en

definitiva, més professionals de la salut”, agrega Josep Mª Co-

melles. La idea és potenciar el seu treball i combinar les seves

habilitats. Funcionar a partir d’equips multidisciplinaris en

els quals cada perfil sanitari arriba fins on li toca, però es fun-

ciona de manera coordinada, amb estratègies compartides.

Per fer seguiment de les malalties cròniques –i també per

prevenir-les–, el treball fet des dels centres d’atenció primària

sembla, doncs, fonamental. La qüestió, però, és que fins ara

la presència de perfils com els del fisioterapeuta, el nutricio-

nista, el treballador social o el terapeuta ocupacional ha estat

testimonial. En canvi, el metge ha sigut protagonista absolut.

L’aposta de futur consisteix a equilibrar la situació actual.

La visió dels professionals de la salut és optimista. Creuen

fermament que l’atenció al malalt passa pels equips integrals.

Lluís Puig, fisioterapeuta, considera que tot i que la situació

actual de la seva especialitat dins del sistema sanitari públic

no és prou bona, “cada vegada pren més importància”. “El

moment de crisi és un moment d’oportunitat per replantejar

el model”, suggereix, i recalca la importància de combatre la

imatge de la fisioteràpia com una especialitat associada sem-

pre a fer un tractament i no pas a les seves possibilitats de

prevenció. Marta Carrasco, nutricionista, també reivindica la

importància de la seva branca i considera fonamental “inte-

grar la nutrició als Centres d’Atenció Primària”. “Ara, la part

de nutrició, la fa la infermera, que no té uns coneixements

especialitzats”, es lamenta.

Josep Maria Comelles: “Fan falta més infermeres, terapeutes ocupacionals, fisioterapeutes, treballadors socials, nutricionistes... En definitiva, més professionals de la salut”

Les tecnologies de la informació i la comunicació

(TIC) són, juntament amb les campanyes als mitjans

de comunicació i les xerrades a escoles, centres de

treball o casals de jubilats, un complement a la tasca

que els professionals de la salut fan en l’àmbit de la

prevenció. Això sí, a l’hora de buscar informació a la

xarxa sobre salut, els experts recomanen visitar webs

elaborats per especialistes.

Les noves tecnologies, però, no només són útils en

l’àmbit de la prevenció i l’emmagatzematge i organit-

zació de dades. Tot just comencen a tenir rellevància

a l’hora de fer el seguiment d’un pacient. La teleme-

dicina i la teleassistència mèdica permeten, en alguns

casos, l’atenció professional a distància. Es tracta de fer

moure la informació més que no pas el ciutadà, fent

les consultes a distància. “Les noves tecnologies com-

porten una nova manera de treballar. Ens serveixen per

apropar la sanitat a casa per tal que el pacient no s’hagi

de desplaçar al CAP o a l’hospital”, diu Amèlia Guilera.

S’ha fet molta feina en la implantació de les TIC en

la salut, però encara hi ha molt camí per recórrer. Un

dels reptes és que arribin a tota la població. “Les noves

tecnologies només serveixen per als que tenen una al-

fabetització tecnològica alta, i els malalts, per la gene-

ració a la qual pertanyen, no estan en aquest segment

de la població”, avisa Albert Jovell, que defensa una

medicina basada en l’afectivitat entre el professional

sanitari i el pacient.

El paper de les noves tecnologies

I és que la posició de partida de la infermeria és diferent.

Es tracta d’una especialitat molt més consolidada i amb més

presència en el sistema sanitari públic. Tot i que un canvi de

model que apostés per la prevenció i el seguiment dels paci-

ents en tots els àmbits implicaria també canvis en el seu rol.

“El perfil de la infermera guanyaria molta més importància”,

sosté Anna Riu, que també veu el moment actual com una

oportunitat per redefinir el sistema.

Tot i la difícil conjuntura econòmica, els experts coinci-

deixen a dir que el principal imperatiu de canvi no hauria de

ser econòmic, sinó sociosanitari. Cal repensar, reorganitzar i

redissenyar el model. Tenint en compte, però, que “el que ens

estalviem avui pot suposar més cost demà”, alerta Albert Jo-

vell. El replantejament no és perquè el sistema sanitari sigui

insostenible –ja que, de fet, és un dels més barats del món i

per contra un dels més reconeguts–, sinó perquè l’escenari és

diferent de quan va ser dissenyat.

Formació

Si l’escenari ha canviat, la formació dels futurs professionals

de la salut també ha de fer-ho. Almenys ha de considerar els

canvis que tenen lloc i els reptes que s’encaren. “Hem de for

Cal repensar, reorganitzar i redissenyar el model, tenint en compte, però, que “el que ens estalviem avui pot suposar més cost demà”, diu Albert Jovell

Lluís Puig, fisioterapeuta i exestudiant de Blanquerna Salut.Marta Carrasco, nutricionista i exestudiant de Blanquerna Salut.

14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge

8 | Reportatge Reportatge | 9

mar els nostres estudiants tenint en compte el que passa ara

i el que passarà en el futur”, apunta Emília Sánchez. La for-

mació sanitària s’hauria de complementar amb una aposta

per transmetre una visió global de la salut i amb el treball de

diferents aptituds importants per als futurs professionals. “El

coneixement de noves tecnologies i idiomes i les habilitats

en comunicació i socioculturals són fonamentals en un món

cada vegada més globalitzat”, resumeix.

Treballar de cara a la realitat fa possible connectar-hi.

D’aquesta manera s’evita que “a la universitat s’expliquin co-

ses que després no es donen a la pràctica”, diu Lluís Puig. Si

tenim en compte que la situació actual és distinta de la d’uns

anys enrere, els especialistes troben imprescindible la neces-

sitat d’inculcar l’educació i la prevenció a la població, i a la

facultat ja es donen els coneixements per fer-ho.

Els estudiants d’avui seran els professionals de la sanitat

de demà. De la seva feina, però també de desenvolupar unes

polítiques en benefici de la salut i d’implicar el conjunt de

la societat, dependrà una sortida d’èxit davant els reptes del

sistema sanitari.

El cuidador no professional

Les cinc principals causes de mort són malalties crò-

niques (tumors, malalties dels sistemes circulatori,

respiratori i nerviós, i trastorns mentals) i consumei-

xen el 53% dels recursos del Departament de Salut,

segons el Pla de Salut 2011-2015 elaborat per la Gene-

ralitat. El tractament de la cronicitat és un dels reptes

del sistema sanitari públic. “Tenim hospitals capda-

vanters per atendre problemes aguts; tenim disposi-

tius intermedis de mitja estada que funcionen, però

falla la fase final, quan el pacient ha de tornar a casa i

encara necessita algun tipus de seguiment”, reflexio-

na Amèlia Guilera. “El domicili serà on es farà gran

part de la cura de la cronicitat, ja que els hospitals

estan pensats per als malalts”, afegeix. La feina dels

equips dels Centres d’Atenció Primària és aleshores

fonamental, però no cobreix totes les necessitats. I és

que hi ha malalties que condicionen molt la vida de

qui les pateix i del seu entorn. És aquí on entra en

joc el curador no professional, un perfil emergent el

paper del qual encara s’està definint.

Els experts assenyalen que és necessari que

aquestes persones rebin una formació mínima per

adquirir uns coneixements sanitaris i emocionals

bàsics que millorin la qualitat de vida del malalt.

L’atenció d’aquest tipus de malalt ha recaigut, tra-

dicionalment, sobre els seus familiars, però els es-

tils de vida actuals fan que cada vegada més s’hagi

de contractar una persona per dur-la a terme. Però,

Repensar la formació dels professionals de la salut

empre cal repensar la formació dels professi-

onals de la salut, per fer de la Universitat una

institució necessàriament dinàmica. I això per

dos motius: els ràpids avenços en el desenvolupament

de coneixements i tecnologies aplicades a l’atenció sa-

nitària i els canvis socials, econòmics i polítics que de-

terminen les necessitats i possibilitats d’aquesta aten-

ció sanitària.

Però cal seguir garantint la formació bàsica, for-

mulada ara en termes de competències, que asseguri

la idoneïtat de professionals capacitats per afrontar

la seva feina en un entorn sociosanitari concret. És

evident que aquest requisit és indispensable i previ a

qualsevol altra reflexió i línia d’actuació. El domini del

nucli dur de l’exercici de la professió sanitària especí-

fica, integrat en una xarxa sanitària concreta, ha de

seguir sent la primera responsabilitat de la Universitat.

Però no és menys cert que la formació rebuda a la

Universitat està cridada a ser complementada, en la

simultaneïtat de l’exercici professional, per tal d’ade-

quar-se als canvis. És el que sempre s’ha anomenat

formació continuada i que ara, en temps de canvis tre-

pidants, esdevé una necessitat imperiosa a la qual la

Universitat ha de saber donar resposta. La concepció

d’una Universitat que és temple d’un saber que es tras-

passa íntegrament als seus estudiants, s’ha acabat. O,

dit d’una altra manera, la percepció de l’estudiant que

la culminació del seu pas per la Universitat clou tam-

bé el seu temps de formació és, avui, una ingenuïtat

personal, i afavorir-ho seria, pel que fa a la Universitat,

una irresponsabilitat. La formació continuada ja no

pot ser, només, l’espai d’especialització, sinó que ha

d’assumir el caràcter de laboratori formatiu davant les

noves possibilitats i els nous reptes.

Algunes reptes a afrontar ja es dibuixen amb certa

precisió. Així, l’adequació als nous escenaris de l’aten-

ció sanitària, com els que planteja el volum important

de la cronicitat en la nostra societat desenvolupada. O

la necessitat de reconduir les estructures i els serveis sa-

nitaris, que hauran de fer front a un important esforç

de racionalització i optimització de recursos, especial-

ment en temps incerts de crisi. O encara l’aprofundi-

ment dels equips de treball interdisciplinari, exercici

de treball professional que va molt més enllà de la

juxtaposició de tasques específiques per esdevenir la

confluència d’esforços en el disseny i execució d’una

tasca comuna. O finalment, i sense voler ser exhaus-

tius, la importància de reconduir l’atenció sanitària,

eixamplant una estratègia fonamentada en la inter-

venció, sempre necessària, amb estratègies de pre-

venció i promoció de la salut. De tots aquests reptes,

i més, se n’haurà de fer ressò la Universitat, en termes

de reflexió i recerca, però també de prestació de serveis

de formació que van més enllà de la formació inicial

i bàsica.

Repensar la formació dels professionals de la sa-

lut també vol dir, per a cada Universitat, aprofundir

la seva identitat i la seva intencionalitat. En el nos-

tre cas, a Blanquerna, vol dir mantenir viva la flama

d’una formació que vol anar més enllà de l’estricta ca-

pacitació cognoscitiva i instrumental per emmarcar-la

en un horitzó humanista i humanitzador, horitzó que

brolla de la nostra identitat cristiana i que pretén for-

mar persones ben estructurades que estan al servei

de persones que es troben en la peculiar situació de

precarietat que els imposa la mancança de salut i la

necessitat d’atenció. I mantenir la flama ens exigeix

no adormir-nos en les certeses, sinó revisar sempre la

manera en què l’horitzó humanista impregna l’orga-

nització i les propostes formatives de la Universitat.

SDr. Antoni Nello, professor de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL

“Blanquerna vol anar més enllà de l’estricta capacitació cognoscitiva i instrumental per emmarcar-la en un horitzó humanista i humanitzador”

què passa quan el cuidador no pot fer-se càrrec del

malalt? Qui cuida el cuidador? Hi ha encara mol-

tes preguntes sense resposta, sobre el rol social, les

característiques, la formació i les responsabilitats

d’aquesta figura.

Els especialistes troben imprescindible la necessitat d’inculcar l’educació i la prevenció a la població, i a la facultat ja es donen els coneixements per fer-ho

Opinió

04 Reportatge 14 Entrevista 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 10 Opinió

10 | Opinió Opinió | 11

Opinió

La projecció del desconcert i la indignació

l futur és, ha estat i serà incert, ho mirem

com ho mirem, amb esperança o temor. El

futur és una projecció que realitzem en fun-

ció del nostre present, que necessitem per orientar el

nostre camí. Com més coneixem el nostre present,

millor podem projectar-nos cap a l’avenir. Com més

ens posem en la pell dels joves, millor podrem aju-

dar-los a mudar-la. La pregunta pel demà es transfor-

ma, per tant, en l’interrogant per l’ara.

Jo crec que els joves d’avui dia es troben, com a

mínim, desconcertats. Abans de la crisi, les persones

que acabaven l’ensenyament obligatori es planteja-

ven dues opcions fonamentals: buscar feina o conti-

nuar estudiant amb l’esperança de trobar una ocupa-

ció que oferís més satisfacció personal i econòmica.

En els dos casos, la creença de base era pràcticament

la mateixa: la situació seguirà més o menys com fins

ara o pot ser que fins i tot vagi a millor. Conclusió:

podré seguir guanyant diners i consumint, podré tre-

ballar en el que estudio.

Al setembre de 2008 comença a esquerdar-se el

sistema i una nova realitat bufeteja la nostra inèrcia.

La taxa de desocupació juvenil a Espanya, que ronda

el 50 per cent, constitueix una ferida que no acaba de

cicatritzar i que periòdicament ens recorda que el fu-

tur no tornarà a ser com havíem imaginat. S’han tren-

cat totes les expectatives, els somnis s’han esfumat.

Sincerament, no sé quant pot durar el descon-

cert, quant trigarem a entendre i assimilar el que ha

ocorregut o està ocorrent. El que veig molt clar és

que ningú vol assumir la seva responsabilitat i que

reconèixer els errors és el primer pas per avançar

amb certes garanties d’èxit. Els experts prefereixen

especular sobre el futur i vaticinen que la situació

del nostre país no millorarà a curt ni a mitjà termini.

Què hauríem d’entendre els joves per això? Els que

van optar per treballar i es troben a l’atur, haurien

d’esperar que escampés mentre rebin ajudes públi-

ques o haurien de començar a formar-se en un sector

de futur que els governants encara no han decidit?

Els que estudien, haurien de seguir com si no passés

res o més aviat exigir una formació adaptada a unes

circumstàncies que no aconseguim definir? I els que

treballen, haurien d’acceptar una minva dels seus

drets, amb l’esperança que no els acomiadin i que

aquells els siguin restituïts amb el temps?

Tampoc sé si formulo bé les preguntes. Tal vega-

da aquest gir econòmic requereixi un gir mental. És

possible realment un creixement il·limitat, quan el

planeta ja no dóna més de si, i això que encara falten

països per aconseguir la nostra cota de benestar? I

de quin benestar parlem, només del material? La cri-

si ha posat en primer pla els assumptes econòmics,

però per ventura els joves no patien –i pateixen– un

altre tipus de problemes, tal vegada fins i tot més

greus, des de fa temps? O ningú va sentir parlar del

fracàs escolar, el consum de drogues o el fenomen

Ni-Ni (ni estudio ni treballo)?

Les preguntes són moltes i les respostes molt

poques, de manera que al desconcert se li suma un

cert empipament o ressentiment. Per què ens vau fer

creure que sabíeu què era el millor per a nosaltres?

Per què no podeu reconèixer que us heu equivocat?

Per què ens heu educat en valors en els quals no

creieu, ideals que no heu encarnat? Per què m’heu

desconnectat de mi mateix i de tot allò que succeeix

més enllà del meu melic? No sóc un nombre, sóc una

persona i tinc dignitat! Però com no haurien d’estar

indignats!

Temo que el desconcert i el cabreig es tradueixin

en desconfiança i desmotivació. Temo que els joves

hagin deixat de tenir somnis i, els que encara en tin-

guin, hagin deixat de lluitar per ells. Si aquest és el

present, el futur que ens espera se m’apareix desola-

dor. No obstant això, no som la primera ni –proba-

blement– l’última generació que afronta una situació

crítica i tira endavant. Res està garantit, és cert, però

els joves tenim energia de sobres, així que confio que

ens hi posarem quan ens aclarim i ens asserenem.

Potser no ho aconseguim, però el veritable fracàs se-

ria no intentar-ho.

EEva Jiménez Gómez, periodista i estudiant

de doctorat a la Facul-tat de Comunicació

Blanquerna (@sinapsisfugaces)

Visions de futur

“Per què ens vau fer creure que sabíeu què era el millor per a nosaltres? Per què no podeu reconèixer que us heu equivocat? Per què ens heu educat en valors en els quals no creieu, ideals que no heu encarnat?”

Joventut

oventut i futur acostumen a anar sempre del

bracet: normalment es tracta d’un matrimoni

de conveniència, sovint és una parella de fet

i a vegades una parella mal avinguda. Per definició,

els joves tenen molt més futur que passat, i les seves

actituds poden interpretar-se com una prefiguració

de l’esdevenidor, no només del seu propi projecte de

vida sinó el de tota la societat. En moments de bo-

nança, la societat projecta sobre els joves el seu futur

prometedor, necessàriament millor que el de genera-

cions anteriors. Però, en moments de crisi, la societat

projecta la seva desconfiança en el futur en els joves,

que viuen la crisi de les dues institucions cabdals que

recolzaven la seva transició vers la vida adulta: l’edu-

cació i el treball.

En la crisi del 1929 no hi havia joventut o aques-

ta fase de la vida afectava sectors minoritaris de les

classes mitjanes i altes de la societat occidental (va ser

precisament amb el pretext de la crisi que els feixis-

mes i comunismes dels anys de 1930 van construir

políticament la joventut, que va acabar enfrontant-se,

una dècada després, als camps de batalla). En la crisi

del 1973, els punks van proclamar “No Future” i les

crestes i les caçadores negres van augmentar al ritme

que ho feien les cues de l’atur. En la crisi actual, la

de 2008, estereotips com els de mileuristes, ni-nis i

nimileuristes han estat la punta de llança d’una po-

sada en qüestió de tot el sistema de transició a la vida

adulta. Per primer cop en molt de temps (però no pas

per primer cop en la història), les noves generacions

són conscients que estan condemnades a viure pitjor

que els seus pares.

Una de les organitzacions que van impulsar, ara fa

un any, el moviment del 15-M, es deia, precisament,

“Juventud sin futuro” i en el seu manifest fundacio-

nal es definien com a “sense casa, sense curro, sense

pensió, sense por” i propugnaven una “sublevació

dels joves contra la joventut” en els termes següents:

“Habíamos menospreciado el deseo de los jóvenes de

ser adultos contra todo un entramado social, político

y cultural que quiere retenernos en la infancia. Mate-

rialmente, sí, pues como recuerda la certera síntesis

de Juventud sin Futuro, el capitalismo los priva de

casa propia y de trabajo, dos cosas que los niños no

necesitan y que, aún más, no deben tener.”

La relació ambivalent entre joventut i futur es viu

de manera més intensa en el prototipus històric de

joventut: els universitaris. En èpoques de creixement,

els universitaris solen ser esperança de progrés i d’in-

novació, tant individualment (l’educació superior

com a promesa d’ascens social) com col·lectivament

(el nombre d’universitaris com a indicador de des-

envolupament econòmic). En èpoques de crisi, en

canvi, la universitat pot ser vista com una “fàbrica

d’aturats” i una visualització del fracàs individual

(la devaluació dels títols acadèmics) i col·lectiu (la

impossibilitat de mantenir una institució que es co-

mença a considerar un luxe innecessari). Les mobilit-

zacions actuals formen part d’un cicle de protestes es-

tudiantils i juvenils, que va arrencar fa uns anys amb

la mobilització contra el Pla Bolonya, es va visualitzar

en la vaga general d’octubre de 2010 i va desembocar

en el 15-M. Amb un atur juvenil del 50%, amb les re-

tallades socials, temen que sense educació el seu futur

ja imprevisible serà encara més difícil.

Si la crisi de 1929 va ser interpretada per alguns

com una metàfora de la transició del capitalisme

industrial al capitalisme de consum (un dels efec-

tes positius va ser la creació keynessiana de l’estat

del benestar ara en qüestió), la crisi del 2008 pot

ser vista com una metàfora de la transició cap a un

capitalisme informacional. En la societat del conei-

xement, l’educació en general i la universitat en

particular no poden ser una fàbrica d’aturats, sinó

un laboratori per a la innovació (tecnològica i so-

cial). Per això, les protestes per les retallades tenen

una mica de gremial i corporatiu, però també al-

guna cosa que ens afecta a tots: els estudiants ens

recorden que només sortiran de la crisi les societats

que inverteixin en recerca, desenvolupament i in-

novació. En definitiva, les societats que inverteixin

en la seva joventut.

JCarles Feixa,

catedràtic d’antropologia

social a la Universitat de Lleida

“Els estudiants recorden que sortiran de la crisi les societats que inverteixin en recerca, desenvolupament i innovació. En definitiva, les que inverteixin en la seva joventut”

Opinió Visions de futur

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 10 Opinió

12 | Opinió Opinió | 13

El valor de treball

n aquest moment en què la manca de feina és

sens dubte el problema més gran que patim, en

què les famílies han passat a substituir l’Estat

del Benestar a l’hora d’acollir les persones que no se’n

surten, i en què el paper de la societat civil serà clau

davant unes administracions que s’han vist superades,

aquest és justament el moment en què malgrat les difi-

cultats cal prendre les decisions individuals i col·lectives

que ens poden situar en un futur amb uns fonaments

econòmics i socials més sòlids dels que tenim.

Malgrat que les taxes d’atur juvenil fan necessàries

mesures pal·liatives a curt termini, no hem de deixar

de pensar en clau de futur, ja que començar en condi-

cions precàries té unes seqüeles que es poden arrosse-

gar al llarg de tota la vida laboral.

La matèria primera d’aquests fonaments no són les

polítiques econòmiques, ni les primes de risc, ni els

pressupostos, ni les reformes del sistema financer. Les

peces bàsiques són els valors. Hem vist com el nostre

model de creixement s’ha col·lapsat, la qual cosa ha

posat de manifest que la presa de decisions individuals

per maximitzar l’interès propi necessàriament no im-

plica un benefici col·lectiu. Només de la mà d’uns va-

lors alineats a nivell individual i col·lectiu trobarem les

respostes adequades.

La primera reflexió ha de ser amb relació al prestigi

social que mereix el treball en general i sobretot el de

les feines o els oficis que les persones poden realitzar.

El prestigi ha estat sinònim de triomf individual, sense

que es tingués en compte ni l’esforç, ni el mèrit, ni

el valor que s’aportava a la societat, fins i tot malgrat

que l’èxit individual fos a canvi d’un perjudici causat

a tercers. Cal que el mèrit atribuït als oficis vingui do-

nat pel benefici que aportin a la comunitat, així com

pel seu impacte en el llarg termini. En aquest sentit,

una societat avançada hauria, per exemple, d’atribuir

el màxim prestigi social als i a les mestres.

En segon lloc, cal destacar la importància del valor

que un mateix atribueix a la feina ben realitzada. Sigui

quina sigui aquesta, des de la més qualificada fins a la

més senzilla, cal que les persones, per elles mateixes,

trobin sentit en la tasca ben feta. Segurament, el ser

o no ser passa per empreses innovadores i sectors de

valor afegit, però també és segur que no ens en sorti-

rem sense la capacitat de fer ben fetes les coses que ja

fem, amb les aptituds necessàries i, sobretot, l’actitud

adequada. La bombolla laboral que hem patit sovint

ha comportat que tant se valgui fer les coses més o

menys bé.

Finalment, caldrà que ajustem el preu del treball,

el salari, al seu valor. És cert que els salaris abans de

l’arribada de la crisi, en un moment de creixement i

d’escassetat de mà d’obra, van seguir la dinàmica

d’increment de preus com la resta de factors produc-

tius. També és cert que els guanys de competitivitat i

productivitat, en bona part, s’hauran de fer reduint els

costos de producció. Això, però, no pot justificar que

moltes organitzacions s’aprofitin de la necessitat de les

persones de trobar feina oferint llocs de treball remu-

nerats molt per sota del que correspondria. Molt sovint

són les persones més joves les que han de pagar aquest

peatge per poder iniciar la seva carrera professional. El

compromís de les persones vers la seva feina no pot

donar-se sense unes condicions de treball justes.

Formar els millors professionals, amb capacitat

d’adaptar-se a un entorn global i canviant, flexibles,

innovadors i amb capacitat d’emprendre i reinventar-

se al llarg de la seva vida laboral, serà necessari però

no suficient. Amb un entorn econòmic que no troba

el camí de retorn, amb un mercat de treball al qual

caldran uns quants anys per pair la seva pròpia bom-

bolla, amb joves que van optar per abandonar els es-

tudis atrets per uns sous que potser mai tornaran a

veure o que disposen d’una formació excel·lent però

sense opcions de trobar una feina que s’ajusti a les se-

ves habilitats, la resposta de quin ha de ser el futur del

treball no només l’hem de buscar en el QUÈ, és a dir,

en quines feines o quins sectors, sinó en el COM ha de

ser entès el treball a partir d’ara. La manera d’entendre

i valorar el treball és un procés individual i col·lectiu

que passa per repensar el prestigi social de la feina i de

les feines, per redescobrir el valor de la feina ben feta i

per equilibrar les condicions laborals que les persones

treballadores reben a canvi de la seva aportació a les

organitzacions.

EÀngels Valls,

professora del Depar-tament de Gestió de

Persones i Organització d’ESADE i membre

de l’Institut d’Estudis Laborals d’ESADE

Opinió Visions de futurOpinió

Els polítics han de canviar

i ha moltes definicions i idees sobre el que

és o hauria de ser la política. Un dels set

savis de l’Atenes del segle VI abans de Crist,

Soló, deia que la política és arbitrar l’equilibri dels

interessos contraposats dels ciutadans. Montaigne

ho despatxava dient que era el negoci dels homes i

Hannah Arendt escriu que la política se sustenta en

la pluralitat dels homes.

Repetidament se’ns diu que la política ha de can-

viar. El que ha de canviar és la gestió de la política, el

compromís amb la veritat i amb la societat dels que

fan de la política una professió temporal o permanent.

És pertinent partir de la hipòtesi que la política

té tantes o més imperfeccions que altres formes de

relació entre el poder i els ciutadans. No hi haurà

mai una política perfecta. Totes les vegades, especi-

alment en el segle passat, que s’ha volgut trobar un

sistema perfecte, s’ha causat grans trastorns i crims

en la societat que ha confiat en la perfecció de la po-

lítica. En nom d’un raça o d’un poble es cometeren

tantes barbaritats que encara avui ens esgarrifen no-

més de pensar-hi. Igualment, en nom d’una ideolo-

gia o d’una pretensió de la perfecció humana, es va

destruir la llibertat i la vida de milions de persones.

Les dues perfeccions polítiques portaren a les tene-

bres d’Auschwitz o als inhumans gulags siberians.

La política ha de ser en primer lloc un servei a

la causa comuna de la llibertat. Sense llibertat, la

política perd la seva causa més noble. Els pobles que

més han prosperat són aquells en els quals la lli-

bertat ha estat respectada pels poders de tota mena.

És la política la que defineix els trets cabdals de la

història. La política ho penetra tot, ho decideix tot,

és un poder misteriós, instintiu, diferent de tots els

altres poders. Ortega y Gasset deia que a vegades

la política es disfressa de lluita de races o de clas-

ses, de baralles religioses, de conflictes econòmics o

d’interessos nacionals i patriòtics. Però la realitat és

que sota aquestes disfresses i màscares, és l’instint

polític, l’instint del poder, el que regeix la història.

En temps de grans convulsions socials, de crisis

econòmiques o d’avenços científics que afecten la

societat en el seu conjunt, la política rep les primeres

patacades perquè no sap com gestionar una situació

de canvis tan profunds. És el que passa amb la política

i amb els polítics d’avui. No poden ni saben controlar

la velocitat dels canvis que es produeixen i que modi-

fiquen les formes de vida de les persones.

Els governants no saben com fer-ho, però els go-

vernats tampoc. Aquesta és segurament la gran incòg-

nita de la política d’avui, que utilitza vells paràmetres,

antigues formes de relacionar-se amb la societat, es-

tructures que han caducat perquè ja no són eficients i,

per tant, és molt freqüent que la política i els polítics

vagin deixant-se portar pel corrent de la confusió ge-

neral sense saber cap on es va.

Les transformacions que s’esdevenen de forma

meteòrica agafen tothom amb el pas canviat. Tam-

bé els mitjans de comunicació, que segueixen sense

criteri propi el corrent riu avall de la nova societat

globalitzada. Un dels efectes de la situació actual és

el divorci entre el poder i la política en el sentit que

el poder s’ha emancipat de la política i es troba nave-

gant per l’espai global on la política local, nacional o

estatal no arriba. Zygmunt Bauman ho diu prou clar:

“Els poders genuïns, els poders que decideixen el ti-

pus d’opcions i d’oportunitats de vida de la majoria

de nosaltres, s’han evaporat i han passat de l’estat

nació a l’espai global, on floten lliurement, inasse-

quibles al control polític que s’ha quedat ran de terra

i no arriba a conèixer-los ni controlar-los.”

Què cal fer davant d’aquesta nova realitat? Pen-

so que el de sempre. La política ha de raure en la

transparència i en la veritat dels fets, en la llibertat,

en el respecte a l’altre, a les minories i als que tenen

solucions diferents sobre les qüestions opinables, a

servir la societat sense servir-se’n. El polític ha d’es-

tar convençut que és del tot prescindible i que val

més anar-se’n a temps que no ser foragitat precipi-

tadament. Balladur, exprimer ministre francès, deia

que val més estar envoltat d’homes forts i capaços

que d’aduladors incompetents i servils. Segurament

és perillós, però més profitós.

La política necessita distanciament i un impres-

cindible punt d’ironia i de sentit de l’humor.

HLluís Foix,

periodista i analista de política internacional

Visions de futur

“Cal que el mèrit atribuït als oficis vingui donat pel benefici que aportin a la comunitat, així com pel seu impacte en el llarg termini ”

“La política ha de ser en primer lloc un servei a la causa comuna de la llibertat. Sense llibertat, la política perd la seva causa més noble ”

04 Reportatge 10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 10 Opinió 14 Entrevista

Entrevista | 15

l pròxim curs, la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL impartirà el Grau en Relacions Internacionals,

aprovat recentment per l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya, uns estudis que

en aquests moments només es poden cursar a Madrid. La importància de les relacions internacionals en

un món globalitzat i convuls requereix professionals especialitzats que podran exercir la seva professió en

qualsevol lloc del món. El Dr. Joan Barata, vicedegà de Relacions Internacionals de la FC, conversa amb Cristina

Gallach, portaveu de la Direcció de Comunicació del Consell de la Unió Europea, sobre la situació d’Europa i

d’altres aspectes rellevants de la política internacional. Cristina Gallach és periodista i ha estat durant catorze

anys la portaveu de l’exsecretari general del Consell de la Unió Europea Javier Solana. El Financial Times la va

escollir fa dos anys com una de les trenta persones més influents en la política comunitària.

Joan Barata: La presència de la Secretaria de la

Unió per la Mediterrània a Barcelona és un

element important de cara a donar sentit a un

futur Grau de Relacions Internacionals a Blan-

querna-URL. La Unió per la Mediterrània és

una iniciativa interessant però s’ha de tenir en

compte que, en el moment en què es va posar

en marxa l’escenari polític del sud no tenia res

a veure amb l’actual, després de la primavera

àrab. Creus que aquest canvi d’escenari ha in-

fluït en el procés de posada en marxa de la Unió

per la Mediterrània i que afectarà directament

el seu futur?

Cristina Gallach: Crec que la Unió Europea i els

països del Mediterrani, el sud, Orient Mitjà i

tots els països veïns han d’estructurar una pro-

fundíssima relació política, econòmica i so-

cial i la Unió Europea ha d’ajudar en el procés

d’integració dels països del sud i del Mediterra-

ni. Aquest és el concepte que va néixer a Barce-

lona l’any 1995 i, per una colla de raons, aquest

potencial no es va desenvolupar amb tota la

magnitud que era necessari i d’acord amb les

voluntats que tots expressàvem. I precisament

va ser aquesta sensació que no es treia el màxim

rendiment possible d’aquesta estructura, que es

ENTREVISTA Joan Barata conversa amb Cristina Gallach

va llençar a la Unió per la Mediterrània, la qual cosa sig-

nifica aprofundir en la manera que Europa es relaciona

amb els seus països veïns. També per una colla de raons

estructurals, internes, i per la manca que aquests països

estiguessin representats per líders autènticament demo-

cràtics, no ha tingut el potencial que això podria tenir.

J. B.: Es troben actualment en condicions els països del sud

de la Mediterrània per a implicar-se plenament en la

UpM?

C.G.: Aquests països del sud estan en ple procés de transfor-

mació, uns més que d’altres. En tots hi ha uns elements

que ens uneix: compartir el Mediterrani. Què hem de

fer? Compaginar aquesta relació estructurada sòlida amb

uns països que canvien per a millor però que pateixen

moltes inestabilitats. La Unió per la Mediterrània ha de

saber ajudar en aquestes circumstàncies i ser útil per a les

societats d’aquests països que han optat canviar el seu

lideratge. És un procés molt complex però també neces-

sari, per posar en comú des d’oportunitats de desenvolu-

pament econòmic fins a ambicions de desenvolupament

d’infraestructures i ganes d’aprofundir en la relació amb

Europa. El que passa és que s’ha d’estructurar, s’hauria

de fer flexible la voluntat amb l’estructura d’aquesta rela-

ció i, per això, es treballa en projectes concrets. Un altre

punt molt important és que per treballar per a projectes

concrets es necessiten recursos i estem en un moment en

què els recursos són més escassos que en altres èpoques,

de manera que cal més imaginació per poder reforçar

la relació bilateral sobre projectes en què es necessitin

uns altres tipus de recursos que no siguin els econòmics.

Aquest és el panorama de la Unió per la Mediterrània,

que necessita molta empenta política i capacitat de ges-

tió en situacions de canvi. Barcelona ofereix un entorn

únic, crec, perquè tant el Govern com la societat, i les

estructures administratives, tenen una voluntat medi-

terrània i europeista alhora. Realment és un entorn ex-

traordinari i únic que, malgrat les dificultats, els actuals

responsables de la Unió per la Mediterrània reconeixen i

pretenen poder-la rellançar, encaminar i realitzar.

J.B.: Deixant una mica de banda la Unió per la Mediterrà-

nia però seguint en la mateixa esfera geopolítica, ara fa

un any que parlàvem de la primavera àrab. L’evolució

que s’ha produït aquest any en alguns països no es pot

E

Cristina Gallach:

“Aquesta crisi fa mal a Europa perquè ens afebleix la voluntat de seguir jugant en la primera divisió”

Fotografia de Xavier Bertral

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 14 Entrevista

comparar amb el que ha passat en d’altres. Creus que

de tota manera hi ha motius, un any després, per a

l’optimisme i creure que les revolucions no van ser una

mena d’explosió de la joventut sinó quelcom que aca-

barà aprofundint en les estructures socials i institucio-

nals del nord d’Àfrica?

C.G.: Jo diria un sí rotund, que un any després de les revolu-

cions hem de ser més optimistes. El que passa és que ser

optimista i tenir energia política per gestionar aquestes

grans possibilitats de canvi no vol dir no ser realista. La

situació és molt complexa, cada país viu en la seva com-

plexitat. Tots tenen un grau de sofisticació molt gran i

uns tenen més riscos que d’altres: hi ha riscos polítics

en el cas de Tunísia, en el de Líbia hi ha riscos de segu-

retat i en el cas d’Egipte els reptes són de dimensions

polítiques i socials molt grans. Però comparant la pos-

trevolució amb la prerevolució i la revolució, el que els

ciutadans han aconseguit és extraordinari; el que passa

és que ens adonem que tots els processos revoluciona-

ris són molt llargs i molt difícils de gestionar. Això vol

dir molta atenció, suport des d’Europa –des dels aspectes

econòmics, polítics, comercials, de seguretat...–, i les elits

locals han de treballar en totes les àrees que s’han de

construir: política, administrativa, judicial... Els reptes

són molt importants però el futur és molt millor del que

podia ser abans.

J.B.: De moment el futur és prometedor. Aquesta és una re-

gió que ens interessa molt però també hem de fer un

recorregut per altres àrees d’interès. Tenim aquesta con-

versa el mateix dia que la prima de risc d’Espanya supera

els 500 punts, un rècord que, en certa manera, ens es-

peràvem en vista dels esdeveniments. La crisi ha posat

sobre la taula algunes tensions europees. Sembla que es-

tem en un procés en el qual Europa es planteja fer marxa

enrere de coses que mai imaginaríem que ho farien. Els

ciutadans perceben Europa, més que mai, com una su-

perestructura no democràtica que és la responsable i la

culpable que succeeixin coses com que es retallin serveis

públics. Realment a curt termini això perjudica la imatge

de la Unió Europea i crec que això segurament perjudica

projectes de futur que vagin més enllà de l’àmbit econò-

mic, no sé si hi estàs d’acord.

C.G.: Crec que en aquests moments la crisi de la Unió Euro-

pea és profundíssima perquè la peça al voltant de la qual

s’ha fomentat la integració és la més posada en qüestió,

que és la Unió econòmica i monetària. La Unió Europea

té polítiques comunes: polítiques comercials, transports,

polítiques d’estructures... i totes aquestes polítiques van

avançant amb dificultats i ajustaments però, com que

la que està en crisi és la fonamental del nostre procés

d’integració, la moneda única, això posa en qüestió la

resta. Si no es pot resoldre la crisi de l’euro, hi haurà un

impacte en tota la resta d’esferes. La crisi de l’euro és una

de les tres crisis que tenim en aquests moments. La se-

gona és la institucional perquè hem crescut molt, tenim

molts països i és molt difícil que aquest model de talla

única, d’institucions que serveixen a tothom en totes les

circumstàncies, funcioni si no hi ha unes ganes i una vo-

luntat de consens. I tercera, perquè ara ens adonem del

distanciament de la societat amb les institucions euro-

pees; sobretot creix una desconfiança en l’àmbit demo-

cràtic de les decisions preses a Brussel·les. Per tant, tenim

tres àrees on hi ha uns desajustaments fonamentals que

fan que la situació sigui molt complexa.

J.B.: Creus que si el procés de constitucionalització hagués

funcionat ara la situació seria diferent?

C.G.: El que penso és que hi ha hagut un decalatge en el

temps i que el moment en què vam acordar una Cons-

titució bastant avançada des del punt de vista de la in-

tegració era un moment d’eurooptimisme que coincidia

amb una etapa d’optimisme econòmic. I això no va anar

bé. El 2005 l’eurooptimisme institucional i la bonança

econòmica es trenquen i es para el procés constitucional.

Quan apliquem el tractat que va sortir de la reforma de la

Constitució i posem en marxa les institucions una mica

remodelades, ens adonem que ho fem en un moment de

pessimisme econòmic i polític. Per tant, a més a més ens

adonem que cada vegada, per poder respondre més rà-

pidament a la pressió econòmica i financera, necessitem

més integració i, en els últims dos anys, per combatre la

crisi s’han cedit encara més poders a Brussel·les. Sembla-

va que no, però aquests últims dos anys han representat

grans concessions de poder, moltes vegades amb poca

eufòria. Llavors, aquestes cessions que es fan a la sobi-

rania en un moment de pessimisme econòmic, l’opinió

pública no les acaba de digerir perquè no les acaba de

veure clares. Tot això crea més frustracions, dificultats i,

alhora, posa en evidència que realment es necessita més

integració i no tots els estats hi estan d’acord. Alguns, els

que estan en l’euro, clarament han de tirar per aquest

camí però els que estan a Europa però no a l’euro no

tiren necessàriament per aquest camí. Estem en una si-

tuació molt dinàmica, amb pessimismes fortíssims però

que exigeix molta determinació ja que és l’única manera

de fer front a la crisi.

J.B.: En aquest context, sovint es parla del malestar que pot

haver-hi en els països mediterranis però sembla que hi

ha un focus a l’est d’Europa que es torni a un cert na-

cionalisme i es miri amb recel el projecte europeu. El

d’Hongria és un dels casos més il·lustratius. Creus que

hi ha motius de preocupació perquè aquests estats, que

van fer una revolució, ara tinguin una certa deriva au-

toritària?

C.G.: Hi ha un estat, Polònia, que ara és model d’integració,

de ganes de participar en les polítiques, de voler formar

part de l’euro, de voler estar en les decisions de l’euro.

Per tant, no crec que sigui una qüestió de l’est o de l’oest,

sinó que, en l’actual situació de crisi, deixen uns espais

polítics que si no vigilem els ocupen les forces populistes

i xenòfobes. En el cas dels grups extremistes, França, Ho-

landa, Dinamarca, Suècia i Hongria, el fenomen nacio-

nalista de l’extrema dreta i que no ve tant de la frontera

de l’est o l’oest, sinó que és l’oportunisme en el moment

en què les polítiques de l’espai de centre ampli no són

rellevants. Hi ha unes situacions econòmiques i socials

importants que aprofiten.

J.B.: Segur que té un impacte més fort i negatiu en aquelles

societats amb una menor fortalesa democràtica.

C.G.: Però el cas francès és diferent. Tenen una societat de-

mocràtica molt forta i ha aparegut una extrema dreta

fortíssima; ara hem de veure com reaccionarà tot. Però

només escoltant els participants dels actes municipals

era realment preocupant. Hi ha una dada que em sor-

prèn molt: el vot rural francès és el vot on s’ha concen-

trat més el suport a grups d’extrema dreta. Hem de ser

clars, la meitat del pressupost de la Unió Europea es de-

dica a polítiques agrícoles i França és el principal destina-

tari d’aquest pressupost. Hi ha un problema molt greu, ja

que aquesta és la gent que es manifesten profundament

antieuropeus.

J.B.: Parlem d’Europa però hi ha molta gent que diu que

el futur d’Europa geopolíticament serà irrellevant i que

haurem de mirar a Àsia. Comparteixes aquest punt de

vista?

C.G.: Jo crec que hem de lluitar. Ara som pessimistes per

la qüestió econòmica i financera, però hem de lluitar.

Quan ens presentem al món exterior demanant ajudes,

perdem de vista que la mitjana de la renda per càpita

de la Unió Europea és de 40.000 dòlars i a la Xina és de

4.000. Quan ens mostrem incapaços de resoldre la crisi

ens oblidem que som el grup de països més rics del pla-

neta i més desenvolupats. Per tant, aquesta crisi ens fa

mal perquè ens afebleix la voluntat de seguir jugant en la

primera divisió. A més, el món que es dibuixa ara s’haurà

de jugar per grups. Cap dels països de la Unió Europea

podrà fer sol partides amb cap de les noves potències

mundials. Per tant, l’única partida que es podrà aguantar

és si anem tots plegats. No hi ha dubte que, en el món

global, els estats individuals tindran menys possibilitats

de jugar i es farà a través de la Unió Europea. I un argu-

ment fonamental és que continuem sent els més rics, els

més desenvolupats, els que invertim més en educació, en

investigació i tecnologia... El que passa és que encara no

ens ho hem acabat de creure.

J.B.: Vivim, realment, en un món complex. Com valores la

formació acadèmica en l’àmbit de les relacions interna-

cionals, en aquest cas el nou grau que iniciem el curs

vinent?

C.G.: Crec que és importantíssim. Perquè el coneixement de

l’evolució del món, de les regions, de les relacions inter-

nacionals, és bàsic per poder posicionar-nos-hi. Per tant,

tot el que es pugui invertir en la formació de persones que

sàpiguen interpretar i anticipar cap on va el món i contri-

buir que vagi millor, és una contribució fonamental.

“En aquests moments, la crisi de la Unió Europea és profundíssima perquè la peça al voltant de la qual s’ha fomentat la integració és la més posada en qüestió, que és la Unió econòmica i monetària”

“Seguim sent els més rics i desenvolupats, els que invertim més en educació, investigació i tecnologia... El que passa és que encara no ens ho hem acabat de creure”

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada

Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport

Màsters universitaris · Psicologia de la salut i psicoteràpia

· Psicologia del treball, organitzacions i recursos

humans*

· Educació especial: atenció a la diversitat i escola

inclusiva

· Professorat d’educació secundària

· Lideratge de la transformació socioeducativa

· Innovació educativa i TIC

· Gestió i programació d’activitats fisicoesportives

orientades al benestar (wellness)*

· Psicologia de l’educació (interuniversitari)

· Ciències socials del desenvolupament: cultures i

desenvolupament a Àfrica (interuniversitari)

Doctorat· Psicologia

· Educació

· Ciències de l’activitat física i de l’esport

Màsters URL· Atenció precoç i família

· Musicoteràpia (interuniversitari)

· Ensenyament en competències

· Diàleg interreligiós, ecumènic i cultural

(interuniversitari)

· Interpretació musical

Postgraus URL· Intervenció logopèdica en trastorns de la veu

· Organització i gestió de l’esport escolar

· Ensenyament i aprenentatge de la llengua oral i escrita

en el marc de l’escola inclusiva*

· Teràpia cognitiva

· Direcció coral

· Les competències en educació: ensenyament,

programació i avaluació

· La pràctica i l’ensenyament de les competències

disciplinàries i transversals

· Direcció de centres escolars

· Tutoria per a mestres i professorat d’educació primària

i secundària

· Escola de pastoral educativa

· Gestió professional immobiliària

· Postadopció (interuniversitari)

· Formació d’especialistes en psicomotricitat

· Teràpia psicomotriu

c. Císter, 34. 08022 BarcelonaTel. 93 253 30 06sioefpcee@blanquerna.url.edu

Envolta’t de professionals de prestigi, posa en pràctica el que aprens i amplia el teu networking.

www.blanquerna.url.edu

Facultat de Comunicació

Màsters universitaris· Ficció en cinema i televisió. Producció i realització

· Periodisme avançat. Reporterisme, Blanquerna-Grup

Godó

· Estratègia i creativitat publicitàries

· Comunicació política i social

· Direcció d’art en publicitat

· Producció i comunicació cultural

Doctorats· Estudis avançats en comunicació

Màsters URL· Direcció de cinema i televisió

· Producció i gestió de l’empresa audiovisual

· MA-Strategic management in global communication

· Comunicació corporativa

· Indústria de les arts escèniques. Blanquerna-Focus

· Protocol. Relacions institucionals i gestió estratègica dels

esdeveniments

· Publicitat digital

· Direcció d’art en publicitat

Postgraus URL· Coolhunting en investigació qualitativa de tendències

· Protocol i relacions institucionals

· Protocol i relacions institucionals II: la gestió estratègica

dels esdeveniments

· Comunicació aplicada a multimèdia. Projectes 360º

· Periodisme audiovisual local – COM Ràdio / Xarxa de

Televisions Locals

· Personal branding. Estratègies de comunicació per a la

gestió de la marca personal

· Periodisme esportiu

· Publicitat digital

· Ràdio creativa

· Comunicació i educació espiritual

· Comunicació institucional i religió a l’era digital

c. Valldonzella, 23. 08001 BarcelonaTel. 93 253 31 08infofcc@blanquerna.url.edu

Facultat de Ciències de la Salut

Màster Universitari· Atenció als problemes de salut crònics

Postgraus URL· Infermeria en cirurgia general i d’especialitats

· Infermeria en cures intensives

· Infermeria pediàtrica en l’atenció primària

· Infermeria pediàtrica en el medi hospitalari

· Teràpies miofascials

· Fisioteràpia en pediatria

· Fisioteràpia en neurologia

c. Padilla, 326-332. 08025 BarcelonaTel. 93 253 31 27bsalutsioeinfo@blanquerna.url.edu

Màsters universitaris, Doctorats i Màsters i Postgraus de títol propi

*En procés d’acreditació per l’Agència de Qualitat Universitària i per l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad.

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 18 Diàlegs

Diàlegs | 2322 | Diàlegs

Josep Maria Vila: Als països occidentals, l’actual

conjuntura de crisi econòmica i financera té

conseqüències socials, polítiques i indivi-

duals molt rellevants. La incertesa, les difi-

cultats per trobar respostes i, sobretot, la

profunditat social dels seus efectes, mostra

la fragilitat dels governs, l’increment de les

desigualtats i l’efervescència d’un malestar

profund en forma de moviments ciutadans

arreu del món. Què en pensen, vostès?

José Ramón Ubieto: Aquesta crisi, que ens

afecta a tots, no ha estat causada per la cri-

si econòmica de forma directa. Aquesta crisi

del subjecte contemporani ja existia abans,

però la conjuntura actual l’ha fet més visi-

ble. Està molt lligada a una manera d’estar

al món molt individualista, amb una cerca

de la satisfacció a partir d’un mateix evitant

l’encontre amb l’altre. I ara ha esdevingut

molt més crítica. Potser un signe que ens feia

ota el títol ‘Temps de crisi, temps de reptes’, la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de

l’Esport Blanquerna-URL va organitzar els passats dies 12 i 17 d’abril els ‘13ns Diàlegs universi-

taris’. El primer, i sota el títol ‘Crisi i subjecte: impactes i respostes de l’individu’, va tenir com a ponents

José Ramón Ubieto, psicòleg clínic, professor de la Universitat Oberta de Catalunya i col·laborador habitual

de ‘La Vanguardia’, i el Dr. Lluís Font, exdirector general de Blanquerna-URL i secretari de Polítiques Edu-

catives del Departament d’Ensenyament de la Generalitat. Va moderar el diàleg el Dr. Josep Maria Vila. El

que va a continuació és un resum del que s’hi va dir.

CONVERSA

S

Temps de crisi, temps de reptes

DIÀLEGS UNIVERSITARIS

pensar ja fa uns anys que la cosa no anava bé és el qües-

tionament de l’estat del benestar, que és una idea d’una

certa solidaritat, d’afrontar els reptes que té la societat

(pobresa, violència, precarietat...) a partir d’un com-

promís col·lectiu i de redistribució de la riquesa, però

quan aquest binomi col·lectiu-individual comença a

dissociar-se i pensem que l’individu s’ha de fer l’amo de

la seva vida, comencem a entrar en una situació de risc.

Josep Maria Vila: En què es tradueix, això?

José Ramón Ubieto: Hi ha una sèrie de coses que afecten

l’individu i a les famílies. La primera, la més notable, és

la pèrdua de la confiança; la confiança és un factor bà-

sic d’un subjecte, de l’estima de si mateix i també de la

convivència. La desconfiança és un actiu tòxic: la des-

confiança en els líders polítics, financers, religiosos...

Tots estan sotmesos a aquesta desconfiança. Però, a part

d’aquesta desconfiança cap als líders, hi ha un factor

que us afecta a tots vosaltres, estudiants, molt direc-

tament, que és la pèrdua en la confiança en el progrés

generacional. Una generació sempre ha pogut superar

l’anterior, ha pogut viure amb més comoditat, amb més

projecció, però segurament ara hem arribat a un punt

en què això ja no és així. La vostra generació probable-

ment tindrà una vida més difícil que la que hem tingut

nosaltres, amb menys oportunitats, almenys durant

una temporada. Un segon aspecte que voldria destacar

és un augment notable de les dependències, de la nos-

tra manera d’estar al món que està marcada per una

dependència de molts factors: per exemple una depen-

dència als tòxics, també ha augmentat el consum de

cibersexe... Tot això ens diu que la nostra manera de

relacionar-nos amb la realitat cada vegada passa més

per aquesta situació de dependència.

Josep Maria Vila: La situació econòmica tampoc permet

gaire independència ara entre els joves que volen mar-

xar de casa, per exemple...

José Ramón Ubieto: Sí, ara ens trobem amb molts joves

que havien fet un procés emancipatori i que han de

tornar enrere, i no solament joves, sinó famílies sen-

ceres que han de tornar a casa perquè no poden viure.

Aquesta és una pèrdua important perquè vol dir que

valors com la privacitat, la intimitat o aquesta mateixa

idea de la emancipació ara mateix està en qüestió per

moltes persones. Un tercer element és la clínica de la

desinserció, és a dir, la situació de molta gent que ha

perdut els vincles, que normalment és un procés: pri-

mer es perd el vincle familiar, després el vincle laboral i

social i finalment moltes d’aquestes persones acaben al

carrer (homeless) amb una situació de gran precarietat.

Avui veiem com aquest fenomen augmenta.

Josep Maria Vila: També s’ha parlat sovint de la dificultat

que hi ha ara per explicar-nos la realitat.

José Ramón Ubieto: Sí, observem que hi ha una certa pre-

carietat simbòlica, és a dir, moltes vegades ens man-

quen les paraules i segurament ens sobren les imatges i

els actes. Quan parlem amb joves, sovint veiem com els

costa explicar amb paraules allò que els passa perquè la

pròpia reflexió està curtcircuitada per altres situacions

(sigui per consum, per una situació d’angoixa, etc.). I

això és correlatiu amb un altre factor que és l’augment

de les patologies de l’acte, és a dir, aquelles patologies

que estan relacionades amb un acte, un acte que pot ser

un consum compulsiu, repetitiu d’un tòxic, una situa-

ció d’errància, d’anar pel món sense saber com orien-

tar-se (molts joves sense control parental que estan

molt desorientats i comencen a fer aquestes “fugues” de

la realitat). Són patologies de l’acte perquè no sempre

trobem una subjectivització, una possibilitat d’explicar

allò que passa.

Josep Maria Vila: Han augmentat les depressions,

l’angoixa...?

José Ramón Ubieto: Nosaltres parlem de les fluctuacions de

l’estat d’ànim, estats de depressió i ansietat i, a vegades,

fins i tot de pànic. Un índex per copsar aquesta situació

és l’augment de la violència als dispositius sanitaris i

socials (moltes persones hi arriben en una situació de

gran precarietat i no troben una resposta immediata a

la seva demanda). Freud deia que la salut psíquica és la

capacitat d’estimar i treballar, ja que ara estimar i treba-

llar ha esdevingut una tasca complicada, de manera que

aquesta inestabilitat de l’individu té molt a veure amb

aquesta crisi. Fins i tot ens trobem amb algunes famílies

que estan en una situació d’extrema pobresa amb una

afectació als nens, de desprotecció infantil. Tot això fa

augmentar de forma negativa la idea que

José Ramón Ubieto “Aquesta crisi del subjecte contemporani ja existia abans, però la conjuntura actual l’ha fet més visible. Està molt lligada a una manera d’estar al món molt individualista”

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 18 Diàlegs

Diàlegs | 2524 | Diàlegs

Lluís Font: Començaré explicant una experiència personal

amb relació al moviment dels indignats: un diumenge

de l’estiu passat la comissió d’educació es va autocon-

vocar, a través de la xarxa, per a una reunió al migdia

davant de la seu del Departament d’Enseyament. Assa-

bentat d’això, m’hi vaig presentar amb la intenció de

poder establir un diàleg amb ells, poder entendre les

raons que els portaven a organitzar aquest moviment

i, en tot cas, escoltar els seus punts de vista. Vam en-

cetar un diàleg en què ells em van anar fent preguntes,

interpel·lant, i jo mirava de donar resposta o escoltava

cadascú es fa d’ell mateix generant-ne una visió molt

negativa, d’odi cap a un mateix. El problema és que el

tractament d’aquest odi moltes vegades és imputar a

l’altre allò que és una dificultat nostra. Un indicador

d’aquesta imputació a l’altre és l’augment notable dels

actes de violència per part de grups d’extrema, de grups

fanàtics.

Josep Maria Vila: La realitat esdevé molt complexa...

José Ramón Ubieto: La realitat sempre ha estat complexa

però ara hi ha dos factors que la fan més difícil: pri-

mer, que ja no tenim el llibre blanc, la figura a la qual

adreçar-nos per preguntar com es fan les coses (per

Lluís Font “Fan [els indignats] una crítica política a la política, una crítica molt punyent, al que consideren mancances de les democràcies actuals. I aquesta crítica no està feta des del desinterès. Tot i que no ho diguessin així, algunes de les formulacions a mi em recordaven les idees dels pares de la constitució americana”

exemple, fa 40-50 anys, si haguéssim preguntat què és

una família, tothom se n’hauria rigut i en canvi, ara, no

trobarem dues definicions iguals). Vivim en una èpo-

ca de paradoxes, de pluralitats, la qual cosa no és cap

problema, però és un règim nou, una situació nova que

hem d’abordar de manera diferent. No hi ha respostes

universals. Aquesta és la primera novetat. L’altra nove-

tat és que tota aquesta transformació ha estat feta massa

de pressa, aquests canvis s’han produït a una velocitat

que no els podem fer nostres, no els podem subjectivar

al mateix ritme que es produeixen. L’espai és desloca-

litzat i el temps és just in time, hem perdut la capacitat

o el temps de l’espera. Quan nosaltres pensem a triar

una cosa, ens cal un temps per comprendre allò que

volem fer. Ara, aquest temps intermedi, l’espera (que

és un moment psicològic molt important), desapareix

perquè, cada vegada més, quan veiem una cosa actuem

ràpidament. La instantaneïtat és un element modern,

molt afavorit també per les noves tecnologies, que fan

que tot pugui circular a una velocitat superior a la que

la nostra capacitat mental i subjectiva pot assolir.

Josep Maria Vila: Com afronten aquesta situació, els pro-

fessionals?

José Ramón Ubieto: A les persones que ens ocupem

d’atendre altres persones, com a docents, com a psi-

còlegs, com a treballadors socials ens afecta. I ens afecta

perquè també ens posa en crisi; no sabem ben bé com

actuar. Fins ara teníem un paradigme clàssic, tradicio-

nal que deia que nosaltres teníem un saber i teníem

una autoritat que ens la donava l’altre i que formava

part de l’uniforme del càrrec (un pare, com a pare, ja

tenia autoritat; un mestre, com a mestre, ja tenia au-

toritat...). Allò feia que la cosa funcionés més o menys

bé però, ara, aquest model, que tenia un vessant pa-

ternalista, ja no funciona perquè l’altre ja no reconeix

l’autoritat per si mateixa, ara te l’has de guanyar. Hem

de triar entre dues maneres d’abordar les problemàti-

ques: una manera és confiar cegament en el que seria la

reenginyeria, que és un model que ha tingut molt d’èxit

a les organitzacions empresarials i que ha estat importat

d’una manera abusiva a les pràctiques de l’atenció a les

persones. És la idea que podríem ser més eficients si, en

lloc de treballar a partir del model clàssic (del judici,

de la valoració), importéssim models de management a

l’educació i als serveis d’atenció social. L’altra influèn-

cia és pensar que podem reduir el subjecte al seu cervell.

Evidentment que les neurociències ens aporten moltes

novetats i avenços però hem de ser conscients que tot

té un límit i que aquests avenços mai no poden substi-

tuir quelcom que és fonamental en el subjecte: la seva

capacitat de decisió, la seva elecció, el seu raonament.

Josep Maria Vila: I vostè com ho veu?

José Ramón Ubieto: Us proposo una altra manera de pen-

sar la nostra resposta, que té a veure amb la nostra èpo-

ca. Com que ja no tenim la figura carismàtica que ens

diu com es fan les coses, ara tenim una altra possibilitat:

fer de la conversa, entre els professionals de les disci-

plines en les quals treballem i les persones a les qual

atenem, un principi rector. És a dir, fer de la conversa

la producció, l’elaboració d’un saber, d’unes respostes

que ens ajudin a avançar. Tot això no és ciència-ficció;

fa onze anys que duem a terme un projecte, que es diu

“interxarxes”, que aplega professionals de la salut, de

salut mental d’educació, d’atenció social, al districte

Horta-Guinardó de Barcelona, i treballem amb aques-

ta metodologia en situacions molt greus, amb joves

i nens que tenen problemàtiques de salut mental, de

violència, etc. Per tant, la idea és confiar en la nostra

capacitat però, sobretot, confiar que la nostra capaci-

tat es reforça si comptem amb l’altre. Aquesta conversa

implica una novetat i és que nosaltres partim d’allò que

sabem, afrontem allò que no sabem però ho fem amb

un altre. La conversa que proposem és cara a cara (no

virtual); hem de promoure més la trobada perquè no-

més amb la trobada promovem un altre element que

hem de rescatar: l’hospitalitat. Trobada i hospitalitat

són dos elements que ens han de guiar en aquesta etapa

difícil. Hospitalitat vol dir poder acollir l’altre, les se-

ves dificultats. El nostre sistema actual de salut mental,

per exemple, és molt poc hospitalari, i segurament en

el sistema educatiu i de serveis socials trobaríem situa-

cions que no són les més hospitalàries. Per tant, hem

de trobar altres fórmules que parteixin d’aquesta idea.

Jo crec que apostar per la fórmula de la reenginyeria,

pensar que hi haurà algú que ens digui què hem de fer

i que ens ho dirà d’una manera molt clara (com si fos

una guia pràctica molt senzilla per tractar una situació

molt complexa), seria tan il·lús com pensar que els res-

ponsables financers o els qui han contribuït a promoure

la crisi ens trauran d’aquesta crisi. Crec que això no serà

així i, per tant, hem de confiar en la nostra capacitat i

sobretot en la capacitat que podem generar amb la tro-

bada amb l’altre.

Josep Maria Vila: Dr. Font, el seu torn. Crisi i educació, hi

ha respostes?

José Ramón Ubieto “Com que ja no tenim la figura carismàtica que ens diu com es fan les coses, ara tenim una altra possibilitat: fer de la conversa, entre els professionals de les disciplines en les quals treballem i les persones a les quals atenem, un principi rector”

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 18 Diàlegs

Diàlegs | 2726 | Diàlegs

els seus arguments. Aquesta assemblea es va acabar per-

què ells anaven a una manifestació. Quan vaig anar a

aquesta reunió improvisada, la veritat és que tenia un a

priori, pensava que era un moviment essencialment an-

tipolític; i això em feia por, perquè al llarg de la història

del nostre país aquest tipus de moviments han acabat

anant a parar a l’extrema dreta amb un discurs populis-

ta i, a vegades, demagògic.

Josep Maria Vila: I quina interpretació en fa?

Lluís Font: Arran d’aquesta primera experiència, em van

convidar a successives assemblees i hi vaig anar. La

primera constatació és que fan una crítica política a la

política, una crítica, molt punyent, al que consideren

mancances de les democràcies actuals. I aquesta crítica

no està feta des del desinterès. Encara que no ho di-

guessin així, algunes formulacions em recordaven les

idees dels pares fundadors de la constitució americana,

relatives a la democràcia que s’ha d’anar purificant, a

partir de la crítica, de totes les adipositats i perversions

que amb el pas del temps s’hi van afegint. Hi ha un

sentiment entre alguns sectors de la població que cal fer

alguna cosa en l’àmbit polític, precisament per millorar

la participació. Un segon eix de reflexió: la preocupació

pel futur, la constatació que res no tornarà a ser igual;

això no és una crisi (es referien a la crisi econòmica)

que s’intercala entre moments d’estabilitat sinó que, a

partir d’ara, viurem successives èpoques de canvi cons-

tant, no recuperarem l’estabilitat precedent, no podem

mantenir un món amb aquests nivells de consum.

Josep Maria Vila: No els falta raó...

Lluís Font: Què passarà –deien- quan els grans països com

la Xina vulguin oferir a la seva ciutadania els nivells de

consum en tots els ordres que nosaltres tenim? A partir

d’aquí, venia tota una reflexió sobre la taxa Tobin i sobre

altres mecanismes de control del creixement econòmic,

precisament per evitar que el planeta se’n vagi en orris.

Al costat d’això, hi havia una segona reflexió, parlaven

en bona part d’ells mateixos. Deien: “Nosaltres hem

cregut que calia esforçar-se per obtenir una recompensa

en el futur, que aquesta era la base del capitalisme. I

hem estudiat una carrera, hem fet un màster i, quan

ens tocaria ingressar en el món laboral i obtenir una

compensació per aquests esforços que hem fet nosal-

tres i les nostres famílies, ens trobem que les empreses

no ens ofereixen unes ocupacions al nivell de la nostra

formació. I això no té sentit. Aquesta és una crisi que

assenyala un abans i un després i nosaltres, com a joves

que hem cregut en el sistema i que hem cregut en les

seves regles del joc, ens trobem desassistits perquè sobre

la marxa han canviat aquestes regles del joc.

Josep Maria Vila: També van parlar d’educació.

Lluís Font: Va ser la tercera reflexió i última. Un d’ells va

dir: “I on queda el llatí en el sistema educatiu?” Crec

que no era una preocupació filològica sinó la inquie-

tud de dir: “Heu omplert les aules d’ordinadors, heu

tecnificat l’educació, us heu preocupat dels mètodes,

fins i tot de la pedagogia... I on queda la pregunta pel

sentit? I les humanitats? I on queda aquesta capacitat

de transformació que els mestres i els educadors sempre

hem pensat que l’educació tenia? I la voluntat de deixar

un món millor?” Parlaven d’aquestes humanitats que

t’ajuden a formar una identitat, no perquè hagis de

compartir sempre els punts de vista de l’altre sinó per-

què, talment un espàrring en lluita amb aquesta tradi-

ció, tu afirmes les teves conviccions, entrenes la teva

ment, la teva capacitat de discerniment, i forges els teus

propis criteris.

Josep Maria Vila: I la seva conclusió a tot això?

Lluís Font: La crisi econòmica i social, que jo crec que

també és de valors i que abasta molts àmbits, ha propi-

ciat el creixement d’un moviment que té la seva pròpia

dinàmica però darrere del qual afloren uns elements de

reflexió. I crec que s’hi ha de pensar, s’hi ha de meditar,

perquè no és només l’opinió transitòria d’algunes per-

sones sinó que poden reflectir un sentiment de perple-

xitat, en una època que és una cruïlla de camins.

Josep Maria Vila: Vostè cita el sociòleg polonès Zygmunt

Bauman per explicar el que passa...

Lluís Font: Sí, ell parla de la modernitat líquida i la contra-

posa a una època sòlida. La liquiditat té entitat, però no

té una forma estable sinó que adopta la del contenidor

i, per tant, es transforma constantment. Em sembla que

encerta bastant en el diagnòstic, gràfic i visual, quasi

metafòric, dels nostres temps. Són uns temps on tot

es precipita, tot canvia vertiginosament, diu ell que és

com qui va en una nau on no està molt clar el destí, que

es mou força, sense l’estabilitat d’abans. Aquest sociòleg

es limita a descriure un context. El que sí que apunta

és que no resulta fàcil viure en un entorn d’aquestes

característiques. Precisament perquè tot fluctua, perquè

tot evoluciona i canvia, cal que l’individu tingui uns

bons fonaments, potser no tantes conviccions però sí

sòlides i fermes per mantenir-se ben arrelat a terra, ca-

paç de processar constantment les dades que vénen de

l’exterior. I, alhora, amb una certa entitat, amb unes

conviccions que donen a l’individu unicitat i li perme-

ten transitar sense perdre el nord per aquest món que

canvia permanentment. La persona que viu en aquest

entorn líquid necessita repensar-se constantment per

saber anar trobant els seus equilibris. I sobretot distingir

allò que és essencial, que la configura com a persona,

d’allò que és accidental i, per tant, que hi pot renunciar.

Josep Maria Vila: I com s’aconsegueix, això?

Lluís Font: Edgar Morin, en un llibre famós, Tenir el cap

clar, defensa el sentit de les humanitats per donar es-

tructura a les persones, i recomana un ensenyament de

la filosofia consistent a filosofar, no sols llegir llibres

d’assaig sinó bones novel·les on les persones trobin re-

ferents per conèixer-se a si mateixes i conèixer els altres.

Precisament com que tot canvia, cal que la persona sà-

piga tenir uns mínims d’entitat per gestionar bé aquest

canvi.

Josep Maria Vila: Com cal afrontar els temps de crisi?

Lluís Font: La crisi a vegades et força a mirar amb uns ulls

més oberts, perquè quan vivim èpoques de bonança

tendim a idealitzar, a projectar miratges, a confondre els

somnis amb la realitat, perquè tot sembla factible i per a

tot sempre hi ha solucions. La crisi personal i col·lectiva

et força, talment un xoc, a contrastar amb la realitat, a

veure-la realment tal com és i, per tant, a compondre

una dialèctica entre aquest principi de realitat i el sentit

de l’essencial. Precisament perquè perceps la realitat tal

com és has de fer aquest procés interior per saber què és

l’essencial en mi, què és el més important d’aconseguir

i que és aleatori, etc. La crisi no volguda ni desitjada et

confronta amb la veritat i et recorda aquesta dimensió

tangible de la teva pròpia existència; en termes freu-

dians, no només ets el que t’agradaria ser, sinó també el

que la realitat imposa a la teva vida.

Josep Maria Vila: Què cal fer en aquests moments?

Lluís Font: Nietzsche parla molt d’una mena de prepara-

ció que és el desemmascarament per accedir a la reali-

tat, per conèixer-la tal com és; a vegades ens hem de

desprendre de moltes coses que ens impedeixen aquest

coneixement profund. Ell proposa que, amb ironia, si-

guem capaços de discernir el que realment és una mo-

tivació ètica del que és la projecció de les nostres pors

Lluís Font “La crisi a vegades et força a mirar amb uns ulls més oberts, perquè quan vivim èpoques de bonança tendim a idealitzar, a projectar miratges, a confondre els somnis amb la realitat, perquè tot sembla factible i per a tot sempre hi ha solucions”

José Ramón Ubieto “Vivim en una època de paradoxes, de pluralitats, la qual cosa no és cap problema, però és un règim nou, una situació nova que hem d’abordar de manera diferent”

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada

28 | Diàlegs

tres neguits. Per tant, davant d’aquesta tessitura nova

el que cal és desprendre’s de tot allò que m’impedeix

conèixer-me a mi mateix i conèixer els altres. I això no

és fàcil, perquè la inèrcia atàvica que tots tenim ten-

deix a perpetuar les nostres percepcions i a donar per

bones certes coses que poden haver quedat desfasades.

En tots els àmbits de la vida podríem fer una llista de

tòpics, coses que es donen per bones i que potser hau-

ríem de discutir si ho són tant, ja que no sempre les

obvietats, aquells espais comuns als quals tots ens re-

metem, són veritats certes. El primer que hem de fer és

desprendre’ns d’aquestes vestimentes i quedar-nos nus

per poder afrontar la nova realitat. I de la segona qües-

tió en dic tenir pensament estratègic, saber què vols,

com ho vols aconseguir i qui et pot ajudar a pensar en

aquesta projecció.

Josep Maria Vila: Hauríem de concloure amb una visió

esperançadora...

Lluís Font: En aquestes èpoques difícils els països que se’n

surten normalment combinen el que Florida en diu les

tres “T”: 1) “Talent”: es refereix a les múltiples capa-

citats, a les intel·ligències diverses que tots tenim; cal

saber explotar-les al màxim; es tracta d’entorns que

propicien desenvolupar el talent de tota la ciutadania

fins al límit que cadascú pugui establir; 2) “Tecnolo-

gia”: són entorns que posen els mitjans tecnològics

perquè aquest talent es desenvolupi i no quedi en un

pur voluntarisme; i 3) “Tolerància”: són entorns on es

fa possible conviure en la diversitat. Cadascú ha de fer

el seu discerniment, cada país ha de fer el seu sobre

com afrontar la crisi però, si hi ha una dada empírica,

és aquesta: que la combinació de talent, tecnologia i to-

lerància és una clau de futur per a les comunitats. Crec

que això, també, es pot aplicar a nivell personal; una

persona que desenvolupa el seu talent, que troba eines

per fer-ho, que ho gestiona amb respecte a la diversitat

i que procura aprendre de tothom, és una persona que

en aquests entorns difícils tira endavant.

Lluís Font “Cadascú ha de fer el seu discerniment, cada país ha de fer el seu sobre com afrontar la crisi però, si hi ha una dada empírica, és aquesta: que la combinació de talent, tecnologia i tolerància és una clau de futur per a les comunitats”

BEQUES A L’EXCEL·LÈNCIA ACADÈMICA 2012-13www.blanquerna.url.edu · info@blanquerna.url.edu

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 26 Notícies

30 | Notícies Notícies | 31

Els futbolistes i estudiants de Ciències

de l’Activitat Física i de l’Esport (CAFE)

a Blanquerna-URL Andrés Iniesta i Raúl

Baena i la nadadora Ester Núñez, també

estudiant de Blanquerna-URL, van ex-

plicar com compaginen els estudis amb

la seva carrera esportiva durant la IX Jor-

nada Esport Blanquerna, que la Facultat

de Psicologia, Ciències de l’Educació i

de l’Esport va dedicar el passat dia 26

d’abril a l’“Esport d’alt nivell i universi-

tat: un tàndem possible”.

“La meva intenció –va explicar Inies-

ta– és poder acabar la carrera, seguir te-

nint els peus a terra i, quan ja no pugui

seguir jugant, intentar posar en pràctica

tot el que he après a la universitat, en el

món de l’esport.” Raúl Baena va explicar

que tot i tenir des de petit el somni de

jugar a primera divisió “la meva família

m’ha inculcat la importància dels estu-

dis. Quan arribes a la universitat també

va pujant el nivell d’exigència i el fut-

bolístic, hi ha més pressió. L’ajut que he

rebut dels professors i dels companys

m’ha permès poder compaginar les dues

coses”. També per a la nadadora Ester

Núñez “els estudis t’ajuden a millorar el

rendiment”, sobretot perquè “l’esportis-

ta d’alt nivell té data de caducitat. Quan

s’acaba la carrera esportiva comença

una altra vida i si no tens estudis és difí-

cil integrar-se en el món laboral”.

“Després de 5 anys d’haver-se retirat,

el 60% dels jugadors d’alt nivell que han

guanyat molts diners durant la seva carre-

ra esportiva s’arruïnen.” Aquesta afirma-

ció la va fer Joan Creus, secretari tècnic

del FC Barcelona, que també va participar

en la jornada. L’exjugador de bàsquet va

explicar la importància de la formació

universitària durant la carrera esportiva,

ja que, “com més estudis, més disminueix

aquest 60%”. “Mentre l’esportista juga,

està en una bombolla que és una trampa.

Quan surt, la realitat és molt diferent”,

va dir un altre dels participants, Carles

Folguera, director de La Masia del FC Bar-

celona i exestudiant de Blanquerna, que

va explicar que “l’èxit de qualsevol club

és que els esportistes que acull se sentin

recolzats en la formació perquè quan aca-

bin la carrera esportiva serà el llegat més

gran que el club els pot deixar”.

També van participar en la jornada

Anna Ruth Domínguez, directora de

PROAD; la Dra. Susana Regüela, cap del

SAE; el Dr. Josep Solà, professor de Ci-

ències de l’Activitat Física i de l’Esport

(CAFE) a Blanquerna-URL; Romà Cuyàs,

president de la Federació Catalana d’At-

letisme; i Germán González, agent del

jugador de la NBA Ricky Rubio. Va in-

augurar la jornada Ivan Tibau, secretari

general de l’Esport.

Programa específic

La Facultat té un programa específic per

als esportistes d’alt nivell que es basa en

una acció tutorial que faciliti la compa-

ginació dels estudis amb les exigències

d’entrenament setmanal i de competi-

cions. Aquesta tutorització és molt in-

dividualitzada, ja que els requeriments

esportius de cada alumne són diferents

segons la modalitat en què competeix i

segons la seva valoració com a esportista

(el màxim nivell és el de “Deportista de

Alto Nivel” que apareix en els llistats del

BOE i, en l’àmbit català, l’“Alt Nivell Ca-

talà” que apareix al DOGC).

En aquests moments, Blanquerna-

URL acull en aquest programa trenta

esportistes, onze d’alt nivell i dinou es-

portistes que practiquen esports de com-

petició i tenen dificultats per compagi-

nar la pràctica esportiva en competició

amb els estudis.

Esportistes d’alt nivell expliquen la seva experiència com a estudiants universitaris

Notícies

Raúl Baena, Andrés Iniesta, Germán González i Carles Folguera.

El Dr. Salvador Pié-Ninot rep la Creu de Sant Jordi de mans del president Artur Mas.

Blanquerna rep la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat

L’Escola d’Estiu Blanquerna 2012 ofereix en aquesta edició 65 cursos

Oberta la preinscripció als graus fins al dia 9 de juliol

El Govern de la Generalitat de Cata-

lunya va atorgar el passat mes d’abril

la Creu de Sant Jordi a la Fundació

Blanquerna-URL en reconeixement a

“la seva aportació a la comunitat edu-

cativa a partir de la fidelitat a uns va-

lors humanistes, a un estil de mestrat-

ge i a la vocació de servei públic des

de la iniciativa social. Vinculada a la

Universitat Ramon Llull, incideix en

àmbits com l’educació, la psicologia,

l’esport, la comunicació i la salut, en

els quals ha contribuït a formar bons

professionals”, segons consta a la nota

que va fer pública el Departament de

Cultura.

El Govern de la Generalitat conce-

deix la Creu de Sant Jordi des de l’any

1981 a personalitats i entitats que

s’han destacat pels seus mèrits i pels

seus serveis a Catalunya en la defen-

sa de la seva identitat o, més general-

ment, en el pla cívic i cultural.

Des de la primigènia escola de Ma-

gisteri, fundada l’any 1948, en plena

dictadura, per contribuir a la renova-

ció pedagògica del nostre país, fins al

campus urbà que formen actualment

les tres facultats, dues paraules han

marcat el camí d’aquesta universitat i

els seus estudiants: ser i saber. Un arre-

lament a la tradició humanista que

ajuda els alumnes a construir la seva

pròpia ètica professional i personal.

L’acte d’entrega va tenir lloc al Saló

Sant Jordi de la Generalitat de Cata-

lunya el passat divendres 20 d’abril

en presència de les màximes autoritats

del país. El Dr. Salvador Pié-Ninot, pre-

sident de la Fundació Blanquerna, va

rebre la Creu de Sant Jordi de mans del

president de la Generalitat, Artur Mas.

Des del 30 de maig fins al 22 de

juny es pot fer la inscripció als

cursos que ofereix l’Escola d’Estiu

Blanquerna, que organitza la Fa-

cultat de Psicologia, Ciències de

l’Educació i de l’Esport Blanquerna-

URL amb el suport del Departa-

ment d’Ensenyament.

Aquesta edició, que tindrà lloc

del 2 al 6 de juliol, ofereix 65 cur-

sos estructurats al voltant de les di-

ferents etapes educatives (educació

infantil, 16 cursos; educació pri-

mària, 14 cursos; educació infantil,

primària i secundària, 23 cursos;

educació especial, 3 cursos) i la sa-

lut del docent (9 cursos). Al migdia

s’han organitzat activitats culturals

obertes a tothom. La inscripció es

pot fer per internet a l’adreça http://

fcfpcee.blanquerna.url.edu i pre-

sencialment a la Facultat, de 10 a 14

h i de 16 a 20 h.

Des del 7 de febrer i fins al 9 de juliol,

les facultats Blanquerna-Universitat

Ramon Llull han obert el període de

sol·licitud de plaça per al curs 2012-

2013 en les titulacions de grau que

ofereixen: Educació Infantil, Edu-

cació Primària, Psicologia, Logopè-

dia, Ciències de l’Activitat Física i

de l’Esport, Infermeria, Fisioteràpia,

Nutrició Humana i Dietètica, Perio-

disme, Publicitat i Relacions Públi-

ques i Cinema i Televisió. Durant

aquests mesos, les tres facultats han

organitzat sessions informatives per

a les famílies interessades.

El guardó reconeix la fidelitat a uns valors humanistes, un estil de mestratge i la vocació de servei públic des de la iniciativa social

“Després de 5 anys d’haver-se retirat, el 60% dels jugadors d’alt nivell que han guanyat molts diners durant la seva carrera esportiva s’arruïnen”

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 36 Llibres02 Editorial01 Portada 30 Recerca

32 | Notícies Notícies | 33

Notícies

Els dies 12 i 13 de juliol, la Facultat

de Ciències de la Salut Blanquerna-

URL organitza conjuntament amb la

Universitat de Copenhaguen, la Uni-

versitat de Londres i la Federació Eu-

ropea de Societats Neurocientífiques

(FENS) un simposi satèl·lit sobre “New

strategies to optimize the acquisition

and consolidation of motor skills”. El

simposi, que tindrà lloc dos dies abans

al Fòrum de la FENS, reunió de neuro-

ciències més important d’Europa i que

acull més de 7.000 neurocientífics,

tractarà el tema de l’adquisició i con-

solidació de noves habilitats motores

de l’aprenentatge des de les ciències

bàsiques i des de les seves aplicacions.

Reunirà tant científics que investiguen

mecanismes cel·lulars que intervenen

en l’adquisició i consolidació d’habili-

tats motores, com professionals de la

salut interessats en l’aplicació de no-

ves estratègies per millorar l’aprenen-

tatge motor.

L’acte tindrà lloc a l’Auditori de la

Facultat de Comunicació Blanquerna-

URL (c. Valldonzella, 12, Barcelona).

El passat 27 de març, la Facultat de

Ciències de la Salut Blanquerna-URL

(FCS) va organitzar les IX Jornades de

Salut i Diversitat Cultural amb una tau-

la rodona en la qual, sota el títol “Cui-

dant els altres Ulisses”, s’abordaven as-

pectes entorn a la salut mental de les

persones que decideixen emprendre

una migració.

En la jornada van participar el Dr.

Joseba Achotegui, professor titular de la

UB i director del SAPPIR, i Esther Garcia,

infermera del Servei de Psiquiatria de

l’Hospital Universitari Vall d’Hebron.

Va moderar la taula rodona la Dra. Àn-

gela Pallarès, professora de la FCS.

El tema central de la taula rodona

va ser la síndrome d’Ulisses, també co-

neguda com la síndrome de l’emigrant

amb estrès crònic i múltiple. La síndro-

me d’Ulisses fou descrita per primera

vegada pel Dr. Joseba Achotegui l’any

2002. Segons l’autor, es tracta d’una si-

tuació d’estrès crònic amb quatre factors

vinculants: la soledat i el dol per haver

deixat la família a origen, el sentiment

intern de fracàs davant la dificultat

d’accés al mercat laboral, el sentiment

de temor i el sentiment de lluita per a

la supervivència. Tots ells condueixen

la persona immigrant a una situació de

distrès que és comparable a les innom-

brables dificultats i perills, lluny de la

família, que va haver d’afrontar l’heroi

de la mitologia grega Ulisses. Per aquest

motiu, es fa necessari aprofundir en el

coneixement d’aquesta síndrome per

tal de poder fer un abordatge multidis-

ciplinari de les persones immigrants de

les quals es té cura als centres sanitaris.

Vint i nou empreses van participar

el passat 16 de maig en la II Jorna-

da CAFE Blanquerna-Empresa, que

organitza cada curs la Facultat de

Psicologia, Ciències de l’Educació i

de l’Esport (FPCEE) amb l’objectiu

d’acostar els estudiants del Grau en

Ciències de l’Activitat Física i de l’Es-

port (CAFE) al mercat laboral espor-

tiu i presentar a les organitzacions

del sector els futurs professionals.

En els workshops centrals de la

jornada es van dur a terme 307 en-

trevistes (moment que recull la foto-

grafia) a 103 estudiants que prèvia-

ment havien estat preseleccionats

en funció dels perfils sol·licitats per

part de les entitats i empreses parti-

cipants. Durant la jornada, que va

tenir lloc a l’auditori de la FPCEE,

també es van impartir simultània-

ment dues conferències taller per als

representants de les empreses i per

als estudiants que acaben la carrera

de CAFE aquest curs.

En la primera, Xavier Marcet,

soci fundador i conseller delegat de

LTC Project, va parlar d’innovació i

estratègia empresarial als represen-

tants de les empreses i Montse Sanz,

orientadora professional de Porta 22

(Barcelona Activa), va impartir el ta-

ller “22 consells per a la recerca de

feina” als estudiants.

El periodista Jordi Évole va rebre el Pre-

mi Blanquerna al Millor Comunicador

2011 pel seu programa d’entrevistes

Salvados i el professor Dr. Héctor Bor-

rat el Premi Extraordinari de Comuni-

cació Blanquerna 2012 en reconeixe-

ment a la seva trajectòria professional i

acadèmica. L’acte va tenir lloc el passat

13 de març en el marc de la 18a edició

de les “Jornades de Comunicació Blan-

querna”.

Durant l’acte de lliurament, Évo-

le va destacar que en periodisme s’ha

d’arriscar. “El periodisme ha de portar

problemes, ha de ser incòmode, i quan

el convidat se’n va massa content ho

has fet malament”, va explicat a tots els

estudiants durant l’acte de lliurament.

També va apuntar que el periodisme

low-cost no va en contra del bon peri-

odisme. “Es guanyen pocs diners, però

no conec ningú en aquesta professió

que s’hagi fet milionari.” Évole va ma-

nifestar que si només hagués estat un

periodista seriós no podria fer les pre-

guntes que fa ara al programa Salvados.

“La ironia en una roda de premsa no és

molt ben entesa i acaba en un ‘això no

toca’ i en canvi a mi m’ho permeten”,

va recalcar. “He provat diferents gène-

res”, va dir, alhora que va admetre que

això li ha permès barrejar-los.

El professor de Periodisme a Blan-

querna-URL Dr. Héctor Borrat va rebre

el guardó en reconeixement a la seva

trajectòria professional i acadèmica. El

periodista i professor de la Facultat de

Comunicació Blanquerna-URL Dr. Al-

bert Sáez va glossar el perfil humà i intel-

lectual d’Héctor Borrat, que va qualificar

de “persona i professor extraordinaris” i

“mestre de periodistes”.

La 18a edició de les “Jornades de

Comunicació Blanquerna” es va dedi-

car a “Més per menys! Comunicar en

un món low-cost”. En total es van or-

ganitzar dinou taules rodones, que van

analitzar el futur del periodisme i dels

grups de comunicació, les experiènci-

es low-cost en l’audiovisual i els nous

formats de producció, les noves formes

de creació i finançament de la publici-

tat fins a la cobertura informativa en

temps de crisi amb l’exemple del terra-

trèmol i posterior tsunami del Japó l’11

de març de l’any passat.

La Facultat de Ciències de la Salut coorganitza ‘New strategies to optimize the acquisition and consolidationof motor skills’

Les IX Jornades de Salut i Diversitat Cultural es dediquen a la síndrome d’Ulisses

Vint-i-nou empreses participen a la II Jornada CAFE Blanquerna-Empresa

Jordi Évole i el professor Héctor Borrat reben els premis Blanquerna de Comunicació

La Dra. Àngela Pallarès, Esther Garcia i el Dr. Joseba Achotegui.

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 36 Llibres02 Editorial01 Portada 30 Recerca

Recerca | 33

lanquerna-URL porta la direcció científica del programa CaixaProinfància, el de major impacte que

promou la Fundació “la Caixa” i lluita contra un vell i arrelat problema de totes les societats. És un

programa de suport social que cada any atén més de 60.000 menors i les seves famílies que viuen i

pateixen la pobresa. Present a onze ciutats de Catalunya i Espanya, hi participen onze universitats i més de

300 entitats que garanteixen que les ajudes arribin directament a les persones més necessitades. No és un

altre acte de beneficència i solidaritat, sinó un nou intent d’atacar el problema des de diversos fronts i de

trencar el cercle viciós que fa que la pobresa passi de generació en generació.

RECERCA

El grup de recerca en Pedagogia Social i No-

ves Tecnologies de la Informació i la Comuni-

cació de la Facultat de Psicologia, Ciències de

l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL enca-

pçala un nou model d’acció socioeducativa que

fa possible que milers d’infants i famílies tinguin

accés a coses tan aparentment senzilles com un

reforç escolar, un espai d’estudi i de lleure, un

material escolar adient, una excursió amb els

pares, una higiene bàsica o un berenar cada dia.

“No volem ser pretensiosos ni ingenus.

La situació de pobresa és històrica, arrelada i

estructural a totes les societats, i en temps de

crisi és encara més dura, ha augmentat i ha

empitjorat”, adverteix el professor Jordi Lon-

gás, que treballa en el programa i en l’equip de

Blaquerna que dirigeix el catedràtic d’educació

Jordi Riera. “No es tracta d’inventar res, només

mobilitzem les energies d’entitats, universitats,

organitzacions humanitàries i de professionals

d’ideologies molt diferents que es dediquen al

treball social amb col·lectius desfavorits”, afe-

geix. I el doctor Riera defineix els objectius del

programa CaixaProinfància, que ja fa quatre

anys que funciona: “Evitar que nens en risc

Un altre combat contra la pobresa

d’exclusió social acabin repetint la història dels

seus pares. Trencar la transmissió de la pobresa

de pares a fills. Incidir socialment i educativa en

els territoris per afavorir una infantesa més sana i

un aprenentatge que garanteixi un futur millor.”

Per fer realitat aquests objectius, s’han mobi-

litzat i coordinat més de tres-centes entitats sense

ànim de lucre, associacions, fundacions i coopera-

tives de Barcelona, Balears, Bilbao, Gran Canària,

Màlaga, Madrid, Múrcia, Saragossa, Sevilla, Tene-

rife i València. I també professionals i equips de

recerca de la Universitat de les Illes Balears, Uni-

versitat Rovira i Virgili, Universitat Autònoma de

Barcelona, Universidad de Murcia, Universidad

de Zaragoza, Universidad de Deusto de Bilbao,

Universidad de Comillas de Madrid, Universidad

de Málaga, Universidad Pablo de Olavide de Sevi-

Text: Joaquim RoglanIl·lustracions: Esperanza Maestro

B

“No volem ser pretensiosos ni ingenus. La situació de pobresa és històrica, arrelada i estructural a totes les societats, i en temps de crisi és encara més dura, ha augmentat”

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca02 Editorial01 Portada 36 Llibres

Recerca | 3534 | Recerca

els fons públics”.

Així doncs, els diners es destinen principal-

ment a l’educació a fi que molts infants i ado-

lescents puguin dur una vida al més semblant

possible a la de les famílies que no pateixen la

pobresa. “La principal lluita és contra el fracàs

escolar i això es fa amb reforç educatiu, classes de

repàs individuals o en grup fora de l’escola i amb

mestres i professors titulats. Tot plegat es com-

bina amb activitats de lleure i amb horaris ex-

traescolars organitzats. Es tracta que els escolars

tinguin acompanyament del seu procés educatiu

i suport als seus estudis i quan surtin de l’escola

vagin a un centre, facin els deures, juguin i vis-

quin en un entorn amb valors positius”, diu Lon-

gás. Sembla senzill, però no ho és, ja que sovint

les famílies i el seu entorn no ho afavoreixen

perquè viuen situacions d’abandonament i de

violència domèstica.

Per aquesta raó, moltes entitats a més d’aquest

programa procuren que les famílies tinguin su-

port en temes d’habitatge, ocupació, economia

i salut, a més d’oferir acompanyament social a

les mares i els pares. “Si les famílies no hi parti-

cipen i no col·laboren, serveix de ben poca cosa

finançar l’equipament i el material escolar, ni les

ajudes amb logopedes i amb professionals de la

psicomotricitat que oferim i que no són finança-

des per la Seguretat Social. Per aquesta raó, les

mares i els pares poden rebre també ajuda psi-

coterapèutica individual i familiar, sempre amb

lla i Universidad de Las Palmas de Gran Canaria.

Sota l’assessorament i la direcció de la Universitat

Ramon Llull, s’aconsegueix i es garanteix que les

ajudes que arriben directament a 60.000 nens i

famílies serveixin per a la seva promoció. “Però

res de tot això es fa aïlladament, sinó vinculant

les famílies perquè cooperin amb el programa i

garantint que mares, pares i nens compleixin els

requisits del programa, tinguin continuïtat i no

es limitin a rebre les subvencions de finestreta”,

matisa el doctor Jordi Longás, que és el director

executiu del projecte.

Per rebre les diverses ajudes del programa, les

famílies han de viure en el llindar de la pobresa

relativa. “Aquest llindar es fixa en uns ingressos fa-

miliars inferiors al seixanta per cent del salari mí-

nim, han de tenir fills entre zero i setze anys, han

de ser seleccionats pels serveis socials i assistencials

de la xarxa pública o de les entitats col·laboradores,

i els treballadors socials han d’obrir un expedient

familiar, avaluar les dificultats de cada nen o nena

i elaborar un pla d’acompanyament de cada famí-

lia”, detalla Jordi Longás, que matisa que “les aju-

des i serveis que s’ofereixen són les que no donen

professionals acreditats”, afegeixen els asses-

sors del programa, que en períodes de vacances

també organitza activitats de lleure, colònies i

campaments que aquestes famílies no poden

pagar. En les ajudes de material escolar hi en-

tren també ulleres, audiòfons i altres materials

que la majoria de comunitats autònomes no

subvencionen.

Amb l’actual situació econòmica, la po-

bresa s’estén, augmenta i castiga encara més

les famílies sense recursos. “Cada vegada més

comunitats autònomes tendeixen a fer la jor-

nada intensiva a les escoles i mentre que les fa-

mílies benestants poden dur els fills a activitats

extraescolars, la mainada de les famílies sense

recursos es queda penjada, no els subvencionen

les activitats extraescolars i es passen les tardes

al carrer o jugant a la videoconsola, perquè ni

les mares ni els pares els poden ajudar a fer els

treballs escolars”, diuen els experts. Els científics

han comprovat que un dels principis d’exclusió

social és l’exclusió o la manca d’equitat educa-

tiva. “L’escola obligatòria arriba a tothom i ga-

ranteix uns mínims, però la família mediatitza

molt l’èxit o el fracàs escolar. Les principals di-

ferències socials i educatives que es provoquen

a l’escola responen al fet que els fills de famílies

humils no tenen un entorn social que afavo-

reixi l’aprenentatge”, indiquen Longás i Riera.

Per enriquir el context de l’escola, el progra-

ma disposa de centres oberts adaptats a cada

edat i amb esplais, ludoteques i tallers formatius.

Però en aquest cas no és suficient que hi vagi la mai-

nada, sinó que també hi han de participar les ma-

res i els pares de menors de tres anys. “Són espais

familiars que tenen l’objectiu d’ajudar les mares a

desenvolupar competències familiars. Són escoles

de pares que ensenyen a fer de mare i de pare, a te-

nir cura dels fills i a crear vincles d’afecte. Són mares

i pares adolescents que tenen el concepte que els

nens petits són objectes que es faran persones quan

creixin. El concepte i les tècniques d’estimulació in-

fantil són relativament joves en la història de la pe-

dagogia, però les famílies pobres no hi tenen accés”,

expliquen els pedagogs. En aquesta mateixa línia,

organitzen tallers de pares i de fills que afavoreixen

la convivència i les relacions familiars, a la vegada

que ajuden a frenar la degradació social i la violència

domèstica.

Un altre front de la lluita consisteix a atacar les

arrels del fracàs escolar, la perpetuació de la pobresa

i trencar aquell cercle viciós que diu que el fill del

metge serà metge i el fill del pobre serà pobre. “El

principal problema és que les famílies més desfavo-

rides no valoren l’estudi com a ascensor social. Tota

“Els diners es destinen principalment a l’educació a fi que molts infants i adolescents puguin dur una vida al més semblant possible a la de les famílies que no pateixen la pobresa”

“Els científics han comprovat que un dels principis d’exclusió social és l’exclusió o la manca d’equitat educativa”

04 Reportatge 14 Entrevista10 Opinió 18 Diàlegs 26 Notícies 30 Recerca02 Editorial01 Portada 36 Llibres

Recerca | 3736 | Recerca

la feina que fa la mestra durant tot un dia la pot

esfondrar un pare que li diu al nen que els deu-

res que fa a casa no valen per a res. La pobresa

d’aquest estrat social més baix es perpetua per

la manca de coneixements i de formació, perquè

un fracassat escolar no pot accedir a feines quali-

ficades ni no qualificades. Per això intentem que

els fills d’aquestes classes aspirin a un nivell dife-

rent de formació i educació. I en teoria està molt

bé, però no s’hi arriba només amb l’educació,

perquè primer cal menjar cada dia”, admeten els

responsables dels equips.

Per aquesta raó, l’ofensiva contra la pobresa tam-

bé contempla aspectes de la higiene i l’alimentació

infantil. “Paradoxalment, en els sectors més pobres

és on es detecta un altíssim índex d’obesitat perquè

mengen malament. Per aquesta raó, a les famílies

que reben els ajuts se’ls ensenya a no automedicar-

se, a seguir els circuits sanitaris i fins i tot a fer acti-

vitats i sortides junts, perquè hi ha molta mainada

que no sap què és anar d’excursió o una tarda al

cinema amb els pares, ni a fer un paella tots junts.

En general, viuen en un barri i en un cercle tan-

cat, els dissabtes i els diumenges el pare és al bar, la

mare fa la feina de casa i la mainada viu al carrer”,

lamenten els pedagogs.

Més enllà dels esquemes més clàssics de les

entitats benèfiques, les universitats i les entitats

que participen en el programa enceten projectes

innovadors i pioners com combatre el fracàs es-

colar a les zones més deprimides, cercant el tre-

ball comunitari on col·laboren les escoles, els ser-

veis socials i les famílies. “Es tracta que l’escola

no digui només que un alumne no arriba a as-

solir el nivell, sinó fer-ne un seguiment i arribar

allà on l’escola no pot arribar en temes de salut,

d’alimentació, de prevenció de conductes addic-

tives, d’habilitats socials...”, opinen, i posen com

a exemple noies i nois que han superat el fracàs

escolar gràcies a la música o l’esport, alhora

que destaquen que malgrat aquestes evidències

l’accés a aquestes activitats no sempre és possi-

ble. “Se suposa que l’esport és una gran eina

educativa, però el cert és que no està a l’abast

de tothom. Si ets pobre i un crac de la pilota

potser trobaràs un club, però en la majoria

dels casos les famílies no poden pagar les

activitats i molts nens i nenes no fan pràc-

tica esportiva o recreativa. En el futur ens

agradaria impulsar projectes perquè els clubs

col·laborin amb el programa, de forma que

també ajudin aquells infants que pateixen la

pobresa i viuen situacions conflictives o pre-

senten dificultats d’adaptació”, comenten.

El cercle viciós que fa els pobres encara més

pobres s’agreuja amb la crisi. “L’administració

pública ha arribat al límit i no pot fer més co-

ses noves. Moltes entitats benèfiques i de tre-

ball social depenien en un vuitanta i noran-

ta per cent de subvencions públiques. I això

s’està acabant, perquè les administracions els

paguen amb retard, els deuen diners i algunes

entitats ja van per la tercera línia de crèdit i

passen dificultats per pagar les plantilles, que

en alguns casos ja no cobren”, diu Longás. És

la conseqüència d’un altre cercle viciós que

fins fa poc es basava en les subvencions. “Viu-

re de les subvencions sovint ha comportat

que no es busquessin alternatives diferents,

com mecenatges o concerts econòmics. És di-

fícil no pensar que l’Administració ha usat les

entitats socials perquè resulten més econòmi-

ques, ateses les baixes condicions salarials dels

treballadors socials del sector d’iniciativa so-

cial. Però caldrà trobar-hi una solució, perquè

molts serveis socials de les administracions

estan col·lapsats”, denuncien els responsables

de la direcció científica del programa, “i la ini-

ciativa de l’Obra Social de La Caixa té el mè-

rit de posar sobre la taula noves fórmules de

col·laboració pública-privada que segurament

en el futur caldrà aprofundir”.

Mentre els problemes s’acumulen i

s’agreugen, la pobresa es perpetua i passa de

generació en generació. “El retrat robot del

fracàs escolar a Espanya és un noi amb mare

sense estudis secundaris que no el pot ajudar

ni a fer els deures escolars. Més del 75% dels jo-

ves de més de 16 anys que cursen formació en

programes fora del sistema reglat són del quart

estrat social, el més baix de la societat. Amb

aquestes dades es comprova la relació directa

“Més enllà dels esquemes més clàssics de les entitats benèfiques, les universitats i les entitats que partici-pen en el programa enceten projectes innovadors i pioners com combatre el fracàs escolar a les zones més deprimides”

entre bretxa educativa i pobresa econòmica i cul-

tural dels progenitors i el perquè l’escola com a

ascensor social és més una idea que una realitat.

El programa CaixaProinfància vol ajudar que els

nens i nenes que, d’entrada, tenen menys opor-

tunitats puguin, almenys, acabar l’ensenyament

secundari i accedir a alguna formació professio-

nal. Potser la seva continuació natural serien les

beques d’estudis i l’estímul a la inserció laboral.

Més idees per a un gran pacte contra la pobresa i

l’exclusió que haurien de convocar més entitats i

altres agents socials, perquè els professionals del

treball social i l’educació no poden assumir-ho

tot”, indiquen els pedagogs.

Les dades de què disposen els equips de re-

cerca de les onze universitats no són pessimistes,

sinó realistes. I tampoc són falsament optimistes.

“És difícil explicar els èxits del programa en no-

més quatre anys més enllà de la seva distribució

i de les persones que atén. El resultats de veritat

només es veuran quan passi una generació. Són

temes lents, d’un procés a llarg termini, de mol-

ta paciència. Sovint ens hauríem de preguntar

quant costa, en temps i diners, educar un fill. Per

exemple, la mesura dels possibles èxits escolars

fàcilment pot demanar cinc o vuit anys, fins que

els infants que estan en el programa finalitzin

les etapes educatives de primària o secundària.

Per això, en aquests moments, es tracta de sem-

brar la llavor amb molta persistència i d’enfortir

els processos d’acompanyament”, conclouen els

directors de la recerca, Riera i Longás.

Que onze universitats i centenars d’entitats

i de professionals es coordinin i treballin ple-

gats no garanteix l’èxit de la lluita contra la

pobresa, però la història de la humanitat i de

la ciència ha demostrat que algunes petites lla-

vors donen grans fruits.

“El retrat robot del fracàs escolar a Espanya és un noi amb mare sense estudis secundaris que no el pot ajudar ni a fer els deures escolars”