04 Reportatge 16 Conversa14 Opinió 24 Honoris 29 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada

Juny 2013 | Universitat Ramon Llull | Núm. 29

Els nous escenaris de l’audiovisualEl poder de la imatge

04 Reportatge 16 Conversa14 Opinió 24 Honoris 29 Notícies 32 Recerca 38 Llibres01 Portada 02 Editorial

2 | Editorial | Sumari

Dediquem, en aquest número de la revista, el reportatge i la

conversa a analitzar les transformacions que està patint un

sector important de la nostra societat, el de la comunicació.

És cert que la crisi ha posat en qüestió molts sectors produc-

tius, però en el de la comunicació s’hi sumen altres factors

que obliguen a canvis profunds. Les noves tecnologies, amb

Internet al capdavant, han revolucionat la manera de pro-

duir, de distribuir, de consumir i, en definitiva, d’entendre el

negoci. I els canvis tecnològics, sumats a la crisi, han propi-

ciat nous escenaris. I no necessàriament pitjors.

Els periodistes Albert Sáez i Lluís Bassets reconeixen i ana-

litzen aquests canvis. En el transcurs de la conversa que man-

tenen sobre el futur del periodisme reclamen no tancar els

ulls al moment que viu la professió i abordar ja els canvis ne-

cessaris, abans que no sigui massa tard. Defensen la vigència

del periodisme com a garant de la democràcia i afirmen que

no desapareixerà, sinó que s’exercirà de formes diferents. Al-

04Reportatge

16Conversa

24Honoris

Revista semestral de Blanquerna-URLPasseig de Sant Gervasi, 4708022 BarcelonaTel. 93 253 31 22 | Fax 93 253 30 37www.blanquerna.url.edumartacj@blanquerna.url.eduEdita: Blanquerna-URL

Directora: Marta ClosRedacció: Neus Fajas i Irene BlascoConsell de redacció: Sandra Balsells, Pablo Capilla, Andreu Ibarz, Ignasi Ivern, Carles Ruiz, Marçal Sintes i Josep Rom

EDITORIAL

La comunicació. Temps de canvis

12Opinió

Editorial | Sumari | 3

bert Sáez ens recorda que als Estats Units alguns diaris s’han

convertit en fundacions, on els seus lectors aporten diners

per obtenir bona informació, i “això demostra que, si fas les

coses bé, la gent et troba útil i està disposada a pagar”. Cap a

on va el futur? En opinió dels experts la societat sempre ne-

cessitarà bons periodistes i bons comunicadors, però caldrà

sostenir el negoci d’una altra manera.

I el mateix passa en tot el referent a la comunicació au-

diovisual. En el reportatge que oferim en aquest número es

fa un recorregut a l’evolució que ha experimentat el sector.

I els canvis afavoreixen especialment els joves. Així ho ex-

plica la periodista i professora de Blanquerna Carme Basté:

“Els continguts audiovisuals a Internet i l’adaptació de con-

tinguts a les múltiples pantalles estan donant feina als nous

llicenciats, en part perquè com a nadius digitals són els que

millor ho saben fer. La paraula clau és polivalència. Avui no hi

ha un creatiu de televisió o cinema: han de saber fer de tot.”

És responsabilitat de la Universitat formar aquests pro-

fessionals d’acord amb els nous escenaris. En aquest sentit,

Blanquerna ha fet una clara aposta per adaptar els seus plans

d’estudi a aquestes realitats professionals. La inserció laboral

va directament relacionada amb una formació adaptada a

aquests nous perfils.

29 32Notícies Recerca

38Llibres

Disseny i compaginació: Servei de Disseny i Publicacions BlanquernaFotografia de portada: Jaume Benet (rodatge del curt Fantoche, amb l’actriu

Marina Gatell, dels estudiants de seminari de realització del 3er curs de Comunicació

Blanquerna-URL)

Correcció: Txema MartínezImpressió: Nova Era

Aquesta publicació és impresa sobre paper ecològicÒfset centaure blanc de 110 gTiratge: 18.000 exemplarsISSN: 1575-4642Dip. Legal: 25.555/1999

16 Conversa14 Opinió 24 Honoris 29 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge

Reportatge | 5

Els nous escenaris de l’audiovisualEl poder de la imatge

es fronteres en el sector audiovisual han desaparegut. Avui no només hi ha cinema i televisió. L’au-

diovisual ho és tot. Vivim en la societat de la imatge. El relat de la nostra història recent s’explica

amb fotogrames: la caiguda del mur de Berlín, els atemptats de l’11-S. Bona part del nostre oci el

dediquem a veure pel·lícules i sèries. Ens informem amb la televisió i mirem els vídeos que hi ha a la xarxa

de les empreses amb les quals ens sentim identificats. La digitalització ha alterat tant la producció com la

distribució d’aquests continguts i els nous hàbits de consum, a través de diferents dispositius, han propiciat

nous formats i uns professionals cada cop més polivalents.

L

Text: Susana Pérez SolerFotografies: Pere Virgili i Jaume Benet

REPORTATGE

En el moment de la història en què es produeix i

consumeix més contingut audiovisual, el sector es

troba immers en una de les seves majors transfor-

macions. “L’audiovisual és el llenguatge –en múl-

tiples formats i versions– en el qual rebem la gran

majoria de missatges en la societat actual”, apunta

el director del Grau en Cinema i Televisió de la Fa-

cultat de Comunicació Blanquerna-URL, Francesc

Vilallonga. “El que s’està produint és una mutació

de les formes i de com es configura aquest audiovi-

sual del s. XXI. En aquesta mutació és fonamental

el procés de digitalització. I ara mateix estem en

un moment de transició global, que afecta totes les

fases d’aquest procés, des de la producció fins al

consum, passant per la distribució i la reconfigu-

ració dels hàbits de consum del públic. I això té a

veure tant amb la forma com amb els aparells, com

amb els canvis en el discurs audiovisual.”

Anem a pams. Les noves tecnologies han por-

tat canvis en la manera de produir els continguts,

i Internet ha facilitat la distribució. Mai abans

havia estat tan senzill rodar i distribuir una pel-

lícula, un espot, un vídeo corporatiu o una peça

informativa. Entre tanta oferta, però, és difícil

destacar, trobar ressò, aconseguir rendiment eco-

nòmic. L’Oriol Martínez, exestudiant de la Fa-

cultat de Comunicació Blanquerna-URL, ha tret

profit d’aquesta democratització i amb 25 anys

codirigeix la seva pròpia productora, Houfilms. La

va muntar durant la carrera amb dos companys

de classe, Chi-Shin Hou i Enric Ribas. Des d’ales-

hores ja han fet tres curtmetratges i alguns espots

per a diferents institucions i empreses. Ara tenen

en ment dos documentals. “Sense càmeres digi-

tals això hauria estat impossible”, explica l’Oriol.

“Abans el cinema era molt més exclusiu. Havies

de trobar subvencions perquè fer-lo costava molts

diners. Ara la contra és que hi ha molta compe-

tència”, afegeix.

L’Oriol se n’ha sortit prou bé: els seus curt-

metratges han passat per diferents festivals i dos

han estat premiats. La clau en aquest món domi

6 | Reportatge

16 Conversa14 Opinió 24 Honoris 29 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge

Reportatge | 7

visió. Per exemple, es fan programes més participatius per-

què el públic vol ser-hi”. Una altra característica dels nous

formats és la hibridació de gèneres, com ara el documental

ficció o el reality documental.

“Crec que als nous formats audiovisuals els ha passat el

mateix que als gèneres musicals, s’han multiplicat i diluït

tant entre si que costa diferenciar-los. Tutorials que s’ano-

menen vídeos instructius, videobooks que també són retrats,

etc.”, assegura Marta Navalon, exestudiant de Blanquerna

que treballa en col·laboració amb altres freelance en pro-

jectes audiovisuals corporatius per a empreses públiques,

privades i agències de comunicació. Els nous escenaris de

l’audiovisual demanen professionals polivalents. “Busquen

un tot terreny”, assegurava l’exestudiant Irina González en

aquesta mateixa revista (número 26). Ella grava, edita, rea-

litza i guionitza. Ho fa tot per a qualsevol format: un vídeo

viral per a la xarxa, un espot, un reportatge, un documental.

“Els nous formats faciliten la incorporació dels joves al

sector de l’audiovisual”, apunta Basté. “Els continguts au-

diovisuals a Internet i l’adaptació de continguts a les múl-

tiples pantalles estan donant feina a acabats de llicenciar,

en part perquè com a nadius digitals són els que millor ho

saben fer. La paraula clau és polivalència. Avui no hi ha

un creatiu de televisió o cinema: han de saber fer de tot.

El generador de continguts treballa per a tots els mitjans i

el productor, per posar un altre exemple, ha d’adaptar el

material als llenguatges que parlen les diferents pantalles.”

Cinema, televisió i, ara, Internet. És la finestra del fu-

tur (o del present?) on tots volen ser-hi. La Marta Navalon

fa vídeos corporatius per a la xarxa. “El món audiovisual

s’ha vist revolucionat per Internet i les xarxes socials i totes

les empreses, grans o petites, públiques o privades, tots els

particulars, totes les institucions i administracions... volen

nat per la imatge, on plataformes com Youtube o Vimeo

són pous sense fons de contingut amateur i professional,

és tenir una bona història, dominar la narrativa audiovi-

sual i perseguir un objectiu i un públic. La professora de

la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL i presidenta

de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, apunta

que perquè el públic vulgui veure la teva obra ha de tenir

uns ingredients de qualitat i interès. “T’ha d’emocionar;

ha d’esperonar el teu esperit crític; t’ha d’ajudar a entendre

millor el món i les relacions humanes. Ha de tenir capa-

citat metafòrica, poètica. Quan una història té tot això és

extraordinària”, diu.

El triomf del kinetoscopi Més enllà de la proliferació de continguts, un dels canvis

que han afectat més el sector de l’audiovisual és el que fa

referència als nous hàbits dels consumidors. Internet dóna

un accés directe, quasi sense intermediaris, a un munt de

material. Es fa un consum més individual, ja sigui a través

de la televisió, l’ordinador o fins i tot la tauleta, la consola

o el mòbil.

Aquest fenomen ha afectat principalment la indústria

cinematogràfica. El públic s’ha allunyat dels cinemes: en

els últims set anys el parc de les sales ha passat de les 936

–amb 4.299 pantalles– a les 752 –amb 3.877–, segons els

últims informes estadístics de l’Institut de la Cinematogra-

fia i de les Arts Audiovisuals (ICAA). Durant el Festival de

Màlaga, la FAPAE (Confederació de Productors Audiovisu-

als Espanyols) va anunciar que el nombre d’espectadors ha

baixat un 40% des de 2004: de 143 milions s’ha passat a 98

milions que hi va haver el 2012.

L’opció d’anar al cinema com una activitat d’oci està de-

sapareixent i cada cop és més freqüent veure les pel·lícules

a casa descarregades d’Internet. És per això que el crític de

cinema i professor de la Universitat de Girona, Àngel Quin-

tana, afirma que, a diferència del que s’explica, la batalla

sobre qui va inventar el cinema l’ha acabat guanyant Edi-

son. “Es diu que els inventors van ser els germans Lumière

perquè van projectar imatges en moviment en una sala i,

en canvi, Edison va proposar un sistema de projecció que

suposava un visionat individual, el kinetoscopi. Avui en

dia la gent no va a les sales a veure un film en comunitat.

Les famílies es queden a casa i mentre un mira una sèrie en

DVD l’altre es descarrega una pel·li d’Internet.”

El consum tradicional de televisió en els últims anys,

en canvi, no ha deixat d’augmentar fins avui: a Catalunya

dels 227,5 minuts/dia de mitjana de 2009 s’ha passat als

266 minuts/dia de 2011 (segons l’informe La comunicació

a Catalunya. Resum 2011, que va publicar el Baròmetre de

Fundacc). En un estudi sobre el futur de la televisió, pu-

blicat per la Fundació Escacc el mes d’octubre de 2012, es

llegia que “l’oferta de continguts creixerà i s’adaptarà als

canvis tecnològics i els hàbits dels consumidors”.

Nous hàbits: nous formatsEls nous hàbits de consum requereixen nous formats. La

directora de la Fundació La Marató de TV3 i professora de

la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL, Carme Bas-

té, explica que “les noves pantalles demanen formats més

curts, àgils i ràpids; una tendència que ja va començar amb

l’aparició del zàping. Aquestes finestres, a més, també te-

nen influència sobre els continguts que es fan per a la tele-

6 | Reportatge

Carme Basté: “Els nous formats faciliten la incorporació dels joves al sector de l’audiovisual [...], com a nadius digitals són els que millor ho saben fer. La paraula clau és ‘polivalència”

Més enllà de la proliferació de continguts, un dels canvis que han afectat més el sector de l’audiovisual és el que fa referència als nous hàbits dels consumidors

Estudiants de Comunicació durant una pràctica de rodatge al carrer.

Marta Navalon: “El món audiovisual s’ha vist revolucionat per Internet i les xarxes socials i totes les empreses, tots els particulars, totes les insti-tucions... volen tenir-hi presència”

16 Conversa14 Opinió 24 Honoris 29 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge

8 | Reportatge Reportatge | 9

endavant. Una aposta per monetitzar la finestra Internet

que, tenint en compte els hàbits del públic, serà la panta-

lla del futur. Colell matisa que “Internet comença a ser la

finestra del present. Gràcies a aquests portals es pot accedir

fins i tot a pel·lícules de cinema d’autor a les quals costa

d’arribar a les sales perquè o bé duren molt poc temps o bé

són pel·lícules que de vegades no s’estrenen”.

A banda de buscar fórmules per treure rendiment eco-

nòmic de la xarxa, el sector també reflexiona sobre altres

maneres d’exhibició que permetin mantenir l’experiència

col·lectiva que ofereixen les sales. El director de cinema i

professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL,

Ricardo Íscar, constata que “hi ha una greu crisi d’exhibi-

ció. Tanquen moltes sales. En un futur podrien quedar-ne

molt poques i el cinema podria veure’s només en festivals,

museus i centres de cultura”. El realitzador de documentals

com Al fossat (2012) i Danza a los espíritus (2010) propo-

sa “la creació d’un cineclub interuniversitari on es puguin

exhibir pel·lícules de gran valor que estan molt poc temps

a les sales”. Una altra idea és la que llança Quintana: “Les

sales d’exhibició podrien muntar debats al voltant de les

pel·lícules i es podrien fer col·loquis amb el director.”

Nous models de finançamentEl sector busca noves fórmules per distribuir i exhibir pel-

lícules en un context econòmic gens favorable: reducció

dels pressupostos públics, pujada de l’IVA cultural del 8 al

21%. S’està passant d’un model de finançament públic a

un altre de sustentat en la inversió privada. I s’està fent

d’una manera molt ràpida. És un salt al buit: encara no

hi ha un nou model, però ja s’ha desmantellat l’anterior.

“S’ha de mantenir una fórmula mixta”, reivindica Colell,

directora de pel·lícules com Elisa K (2010) i 53 días de in-

vierno (2006). “La cultura s’ha de protegir. És la identitat

d’un país, si no la defensem serem un apèndix d’una gran

cultura. A més una part del cinema, el que té més reper-

cussió internacional i es mou per festivals, desapareixerà.”

Alguns cineastes miren de trobar pressupost privat a In-

ternet. El crowdfunding, una forma directa de finançar pro-

jectes amb la suma d’aportacions individuals, ha estat la

manera de recaptar diners d’algunes pel·lícules que van des-

tacar el 2012, com El mundo es nuestro o O Apóstolo. A Cata-

lunya, Isona Passola ha optat per aquest model per finançar

el seu proper documental, L’endemà, que intentarà explicar

tenir-hi presència. D’aquí la frase si no surts a Google no

existeixes. Internet s’ha convertit en el cinquè poder i és el

mitjà més global i el que més influencia el consumidor/

espectador/usuari. La manera de tenir presència a la xarxa

és generant contingut i cada cop més les empreses es pre-

ocupen per la seva imatge corporativa i la seva promoció a

la xarxa. Està demostrat que l’usuari és més receptiu amb

un vídeo de dos minuts que amb un text de dues pàgines.”

Descàrregues legalsEl cinema afronta un gran repte en aquest terreny: la dis-

tribució dels films a través de la xarxa. Els nous hàbits dels

consumidors estan empenyent la indústria a buscar noves

fórmules per distribuir les pel·lícules. Les plataformes de

descàrregues legals, com ara Filmin o Filmotech, ofereixen

modalitats de consum que van des del lloguer de la pel-

lícula per un període de temps o la subscripció a un catàleg

amb visionats il·limitats, fins a una descàrrega que permet

l’adquisició de l’obra. Malgrat els avantatges, aquests por-

tals no acaben d’enlairar-se perquè avui dia el rendiment

econòmic dels films prové dels canals de distribució tradi-

cionals. “L’explotació d’una pel·lícula per Internet encara

no et permet finançar-la. Per això no es pot renunciar a les

finestres tradicionals: exhibir a la gran pantalla, vendre el

producte a les televisions”, assegura Vilallonga. “El dia que

la major part d’ingressos vingui d’Internet, cap productor

tindrà reticències a fer el canvi.”

La pirateria és un altre factor de l’estancament d’aques-

tes plataformes. La vicepresidenta de l’Acadèmia del Cine-

ma Espanyol i professora de la Facultat de Comunicació

Blanquerna-URL, Judith Colell, indica que “Netflix, la re-

ferent als Estats Units, no ha aterrat a Espanya per aquesta

raó. Si fóssim menys pirates podríem gaudir d’una àmplia

oferta de pel·lícules a un preu més que raonable”. Es cal-

cula que gairebé el 75% dels productes audiovisuals consu-

mits a la xarxa es baixen de plataformes il·legals, cosa que,

segons la Coalició de Creadors, va suposar 1.220 milions

d’euros de pèrdues per al sector l’any passat. Des de l’Aca-

dèmia es demana una llei menys tova per fer-hi front.

Així i tot, les plataformes en què es pot descarregar ci-

nema de forma legal ja són una realitat per als amants de

consumir els continguts quan, on i com volen. És un pas

Francesc Vilallonga: “L’explotació d’una pel·lícula per Internet encara no et permet finançar-la. Per això no es pot renunciar a les finestres tradicionals: exhibir a la gran pantalla, vendre el produc-te a les televisions”

S’està passant d’un model de finançament pú-blic a un altre de sustentat en la inversió priva-da. I s’està fent d’una manera molt ràpida. És un salt al buit: encara no hi ha un nou model, però ja s’ha desmantellat l’anterior

Isona Passola, amb dues exestudiants de Blanquerna-URL -Alba Forn i Claudia Romero- que treballen a la productora que dirigeix.Estudiants de segon curs de Comunicació, fent un exercici de realització al plató de la Facultat.

16 Conversa14 Opinió 24 Honoris 29 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge

Opinió | 1110 | Reportatge

com serà la Catalunya independent. Ha aconseguit re-

captar 350.000 euros, un rècord europeu. Però el microme-

cenatge té un èxit desigual, no serveix per a totes les inicia-

tives. “És una bona via de finançament per a projectes que

compleixin tres requisits: tractar un tema d’interès general,

fer una bona difusió a través de les xarxes socials i tenir al

darrere un equip creïble i reconegut”, apunta Passola, pro-

ductora de Pa negre, premiada amb nou Goyas el 2011.

El micromecenatge en el sector audiovisual és un exem-

ple més de com la indústria mira de reinventar-se. “Estem

en un moment en què es comença a experimentar. Es bus-

quen fórmules alternatives. Tot això que estem veient –pla-

taformes de descàrregues legals, estrenes simultànies, micro-

mecenatge, etc.– forma part d’un camí per trobar un nou

model. És un procés. Les coses no canviaran d’un dia per

l’altre. Potser aquestes alternatives serviran per a un tipus

de productes, però per a d’altres no”, reflexiona Vilallonga.

Estrenes simultàniesAls Estats Units, on el consum legal de continguts ha crescut

en els últims dos anys, molts distribuïdors han començat a

veure la xarxa com un lloc per explotar determinades pel-

lícules. Un tipus de cinema destinat als amants del gènere

fantàstic que es deixen seduir pel boca-orella que corre per

les xarxes, però que no necessàriament omplen les sales.

Com a conseqüència de comentaris i crítiques, les estrenes

simultànies han augmentat la seva presència. Recentment

pel·lícules com Melancolía o Margin Call s’han estrenat paral-

lelament a cinemes i a Internet, recaptant xifres interessants.

A Espanya, avui dia, molts pocs aposten per la presència

simultània del cinema a les diferents pantalles. El popular

actor Paco León va optar per aquest nou model de distribu-

ció en la seva opera prima com a director, Carmina o revien-

ta. En una entrevista a la revista de l’Acadèmia del Cinema

Espanyol (juliol, número 191), León explicava que havia

triat aquesta fórmula perquè la pel·lícula arribés a tothom

i ho fes de la manera més ràpida. “La immediatesa és clau,

la gent vol consumir cinema quan s’està promocionant”,

deia. Sis mesos després de l’estrena, el film havia estat vist

per 279.000 espectadors i havia recaptat 664.000 euros.

Tot i així, “el visionat a les sales segueix sent la principal

font d’ingressos del cinema espanyol”, assenyala Vilallon-

ga. És per això que la indústria, en general, i els exhibidors,

en particular, s’oposen a aquest tipus d’estrenes. Creuen

que es reduiria encara més la venda d’entrades en els cine-

mes, a més de proporcionar als pirates d’Internet còpies en

alta qualitat. Els directors assenyalen que s’empobririen les

condicions de visionat.

Estudiants de segon curs de la Facultat de Comunicació, fent una pràctica al control de plató.

Als Estats Units, on el consum legal de continguts ha crescut en els últims dos anys, molts distribuï-dors han començat a veure la xarxa com un lloc per explotar determinades pel·lícules

VINE A LES CONFERÈNCIES INFORMATIVES

Descobreix per quèel B N FUTURexisteix

· Periodisme· Cinema i Televisió· Publicitat i Relacions Públiques · Relacions Internacionals

· Educació Infantil· Educació Primària· Psicologia· Logopèdia · Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport

27 de juny, a les 19 h 29 de juny, a les 11 h 29 de juny, a les 10.30 h

· Infermeria · Fisioteràpia· Nutrició Humana i Dietètica

Oberta la preinscripció fins al dia 8 de juliol

04 Reportatge 16 Conversa 24 Honoris 29 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 14 Opinió 16 Conversa

Opinió | 1514 | Opinió

Opinió

“Quin escàndol, aquí es juga!”

a frase que encapçala aquest paper, com

tot cinèfil sap, la pronuncia el capità Lo-

uis Renault –interpretat per l’actor brità-

nic Claude Rains– a la pel·lícula Casablanca, di-

rigida per Michael Curtiz l’any 1942. L’escena és

hilarant: un militar corrupte que, nit rere nit, va a

una sala de joc il·legal, però només la veu, sorprès

i escandalitzat, gairebé consternat, el dia que ho

considera oportú per als seus interessos. Cinisme,

hipocresia? Per descomptat. En tot cas, l’escena

il·lustra, d’una forma molt concisa i efectiva, una

determinada manera de relacionar-nos amb la re-

alitat que, per desgràcia, no es va inventar l’astut

capità Renault. Fa ben poc, per exemple, arran de

l’ensorrament d’un edifici que va causar la mort

de més de 400 persones, tots els occidentals ens

vam esquinçar teatralment la túnica en conèixer

les espantoses condicions laborals dels treballa-

dors de Bangla Desh. Igual que l’oficial francès

de Casablanca, vam fer veure que no sabíem d’on

sortia aquella roba de preu impossible que trobem

a tantes botigues. Estàvem desinformats? Si fa no

fa tan desinformats com el capità Renault quan

descobreix que es juga al casino on acudeix cada

nit...

La tragèdia de Bangla Desh ha posat de mani-

fest dramàticament que entre la visibilitat dels fets

i els fets hi pot haver de vegades distàncies con-

siderables. La política no escapa a aquesta lògica,

sinó tot el contrari: les coses de la vida pública

estan sempre sota els focus i, en conseqüència, el

problema de la visibilitat adquireix una centrali-

tat anòmala, especialment amb relació als temes

més sensibles. La corrupció és sens dubte l’estrella

d’aquestes qüestions (seguida, en el cas del món

anglosaxó, per assumptes que els europeus conti-

nentals ubicaríem en l’esfera de la vida privada de

les persones). És important no relativitzar les coses

que no tenen cap justificació moral en cap circums-

tància, però convé no perdre de vista els mecanis-

mes –sovint, la mera inèrcia– que les mouen. En

aquest cas, si no tenim present el factor de la vi-

sibilitat podríem arribar a experimentar enormes

errades de perspectiva.

Ha augmentat intolerablement la corrupció a

la vida política? Penso que aquesta no és potser la

pregunta adequada, en la mesura en què es basa en

una actitud ingènua respecte de la lògica de la vi-

sibilitat. La pregunta podria ser més aviat aquesta:

per què ara afloren tants casos de corrupció, men-

tre que en circumstàncies anteriors, objectivament

més propícies per a aquestes pràctiques il·lícites,

no les coneixíem? La resposta és gairebé òbvia: la

fluïdesa informativa derivada de la digitalització fa

que tot deixi rastre i que tot s’acabi sabent. I aques-

ta és justament la bona notícia. La dolenta, és clar,

no cal ni comentar-la: el fet que aquestes coses con-

tinuïn passant convida a una mena de pessimisme

antropològic profund.

Però encara hi ha més bones notícies, i en

temps tan adversos com els que ens han tocat han

de ser ben subratllades: cada cop sabem més co-

ses que abans no sabíem i, per tant, cada cop és

més complicat delinquir impunement i impúdi-

cament. Cada cop queda menys espai per exerci-

tar l’innoble esport del cinisme i de la hipocresia;

a diferència del capità Renault, ja no ens podem

permetre fingir que ens escandalitzem de certes

coses, perquè ja les sabem o les hauríem de saber.

En tercer lloc, cal constatar, amb tot l’optimisme

que calgui, que la figura de l’aprofitat, que fins fa

poc generava una mena de comprensió equívo-

ca, o fins i tot de complicitat sarcàstica, ara ja no

fa gens de gràcia. Gens ni mica. Tot i que sem-

bli anecdòtic, es tracta d’una passa de gegant des

d’una perspectiva moral.

La regeneració de la política no és un tema

de penúltima hora, sinó la protagonista d’alguna

de les planes més importants de... Plató. Si no ho

tenim en compte, no entendrem gran cosa. La vi-

sibilitat fa saltar constantment l’alarma. Abans,

aquestes alarmes no saltaven tan sovint, però no

perquè fóssim més bons i honrats, sinó només per-

què érem més sords i més cecs.

LDr. Ferran Sáez Mateu,

filòsof i professor de la Facultat de Comunica-

ció Blanquerna-URL

Política, ètica i valors

“La regeneració de la política no és un tema de penúltima hora, sinó la pro-tagonista d’alguna de les planes més importants de... Plató. Si no ho tenim en compte, no entendrem gran cosa”

La seducció de la simplicitat

uan les democràcies no donen respostes sa-

tisfactòries al ciutadà, els populistes tenen

pista per córrer. Tots els populismes –siguin

de dretes o d’esquerres– es construeixen a partir

d’una simplificació extrema de la complexitat de

la política. Contra els partits convencionals, les

formacions que proclamen representar el poble

de debò ofereixen solucions immediates, contun-

dents i suposadament infal·libles. Simples. La re-

cepta dels populistes resulta molt atractiva perquè

aborda els problemes col·lectius com no ho fan la

resta de polítics, que sempre demanen paciència i

s’excusen de forma poc convincent. Si voleu una

metàfora, el populista apareix com el sanador que

promet curar el càncer amb la simple imposició de

mans. Quan la medicina oficial no ofereix gaire

esperances, tothom pot ser víctima dels xarlatans.

La crisi econòmica, els casos de corrupció,

l’endogàmia dels partits de sempre i la por dels

polítics a introduir la veritat en els seus discursos

són factors que abonen el sorgiment i creixement

d’opcions populistes arreu d’Europa. L’anomenada

desafecció política no és altra cosa que una com-

binació molt tòxica de desconfiança, malestar,

desesperança i fatalisme. Després, quan les coses

empitjoren, també apareixen la irritació i la ràbia,

fenòmens que als països del sud d’Europa avui ja

són ben visibles. Els populistes fan surf per sobre

del malestar i, quan arriba el moment, intenten as-

solir llocs de poder i d’influència. D’altres vegades,

com ha passat amb els diputats del grup de Beppe

Grillo a Itàlia, l’objectiu del populisme és intentar

bloquejar el funcionament de les institucions per

posar en evidència la descomposició del sistema,

sota la vella lògica de “com pitjor, millor”.

La clau de la penetració de certs populismes en-

tre votants de partits convencionals i entre antics

abstencionistes és oferir diagnòstics interessants

i que generen adhesió, fins i tot entre ciutadans

contraris als principis inquietants d’aquestes for-

macions i moviments. Val a dir que, a l’hora de

diagnosticar les avaries de la democràcia repre-

sentativa en el marc de la UE, hi podem coincidir

persones de pensament molt divers. El problema

és que, massa sovint, els polítics convencionals

amaguen o desdibuixen els diagnòstics per oferir

una imatge de la realitat que sigui congruent amb

les seves polítiques. És una manera de fer trampa al

ciutadà i de fer-se trampa a ells mateixos, una for-

ma irresponsable de gestionar els problemes, basa-

da en la creença irracional que la gent no s’adona

de la veritable magnitud de les dificultats i que la

propaganda pot soterrar les dades objectives.

Un cop el populista emet diagnòstics més fidels

a la realitat del que formulen la resta de polítics,

guanya una certa credibilitat perquè hi ha necessi-

tat de líders que parlin clar. Això i el conreu de l’au-

tenticitat escènica són armes poderoses en mans de

dirigents que saben explotar allò que més preocupa

l’electorat. Que les solucions que el populista posa

damunt la taula siguin un frau, un disbarat o un

impossible no és un assumpte que tingui gaire pes

a l’hora de generar vots, sobretot en un context de

gran descrèdit de la classe política i de les elits en

general. Qui se sent seduït per les ofertes populistes

ho fa perquè hi troba una certa veritat en els diag-

nòstics i, a partir d’aquest fet, vol veure-hi també

una esperança de millora. Si el populista atempta

contra valors bàsics com els drets humans o el plu-

ralisme, la societat d’on ha sorgit es col·loca en risc

de regressió; és el cas del protagonisme de la ultra-

dreta a països com Grècia i Hongria.

Si la política convencional tingués prou intel-

ligència i coratge per aplicar-se una severa autocrí-

tica i volgués regenerar-se de manera preventiva,

els populistes serien testimonials i no influirien

per res en el procés democràtic. Però les cúpules

dels partits, dels sindicats, de les patronals i d’or-

ganitzacions similars es mouen per inèrcies con-

servadores que ajornen repetidament aquest exer-

cici. L’immobilisme i la por a explicar la veritat

obren la porta al virus populista.

Q Francesc-Marc Álvaro,

periodista i professor de la Facultat de

Comunicació Blanquerna-URL

“La crisi econòmica, els casos de corrup-ció, l’endogàmia dels partits de sem-pre i la por dels polítics a introduir la veritat en els seus discursos són factors que abonen el sorgiment i creixement d’opcions populistes arreu d’Europa”

Opinió Política, ètica i valors

04 Reportatge 16 Conversa14 Opinió 29 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 22 Alumni

Opinió | 1716 | Opinió

Educar ciutadans en la postmodernitat

o hi ha ésser humà al marge del món, d’una

gramàtica que és, al mateix temps, sígnica,

simbòlica i normativa. Família i escola són

les dues institucions que tradicionalment, almenys

a Occident, s’encarreguen de transmetre la gramà-

tica que un nadó hereta en el moment de néixer.

Ara bé, vivim en un moment històric en el qual els

grans relats han fet fallida i on els punts de referència

absoluts són eclipsats. ¿Com educar ciutadans en la

postmodernitat? ¿Què han de transmetre l’escola i la

família en un món en crisi? La resposta no és fàcil i

ja avanço que no hi ha receptes miraculoses. Tanma-

teix, espero oferir alguna idea que serveixi de reflexió.

En primer lloc, l’escola és font de memòria col-

lectiva. No sabem sovint què hauríem de fer però sí

que sabem què hem fet. La mirada al passat, no no-

més a través de la història sinó mitjançant els relats

(literaris, testimonials, artístics, científics), és un bon

punt de referència que no serà absolut, però que pot

servir-nos per orientar la nostra vida. Una bona edu-

cació no pot ser només una pedagogia de la memòria

però sempre hauria de ser, d’una manera o una altra,

una pedagogia de la memòria. Recordar el passat no

ens immunitza contra el mal, no ens assegura que

l’horror no es torni a repetir, però és un punt d’alerta

per viure el present.

En segon lloc, és obvi que un ciutadà ha de conèi-

xer la llei, les lleis escrites, el dret, la legalitat vigent.

L’educació ha de transmetre la importància d’obeir la

llei. Ara bé, també hauria de fer veure la seva provi-

sionalitat, la seva ambigüitat, la seva historicitat. Els

nouvinguts han de saber com orientar-se en el seu

món normatiu però també han de ser conscients que

aquest món mai no és definitiu, sempre canvia i ha

de canviar. Només en una societat totalitària les lleis

escrites són immutables, eternes i definitives.

En tercer lloc, en tota societat també hi ha unes

lleis no escrites, un marc normatiu que no penalitza

però que cal conèixer: la moral. La moral ens diu què

hem de fer, qui som, com ens hem de vestir, saludar,

menjar o parlar. A ningú no el penalitzaran perquè

no compleixi les “normes morals de decència”, ex-

cepte que amb aquest incompliment cometi una in-

fracció del codi penal, però mai no serà una persona

ben educada si no les compleix. Ara bé, també en el

cas de la moral s’ha de mostrar la seva fragilitat. Una

moral mai no pot donar raó de tot el que som i de

tot el que hem de fer. La moral, com a marc norma-

tiu que és, té límits, té àmbits foscos i cruels perquè

protegeix, és veritat, però també exclou. L’educació

hauria d’ensenyar que mai no vivim ni viurem en el

millor dels mons, que el paradís és fora de l’abast dels

éssers finits, que la justícia, la veritat o el bé absoluts

mai no es faran presents.

Memòria, dret i moral, doncs, són tres pilars bà-

sics d’una educació en un món incert, però n’hi ha

un quart que no hauríem d’oblidar: l’ètica. A dife-

rència del que s’acostuma a pensar, l’ètica no és la

moral sinó la seva zona d’ombres. Vull dir que l’ètica

no és normativa, que no em diu què he de fer o de

respondre sinó només que he de respondre a l’altre

en una situació de radical imprevisibilitat. Aquí apa-

reix la responsabilitat. L’educació ha d’ensenyar que

no tot es pot ensenyar, i el que no es pot ensenyar és

l’ètica. Els humans som éssers que hem de complir les

normes però som també éssers que les podem trans-

gredir. ¿Quan? ¿Quan s’ha de transgredir una norma

o una llei? Això és el que l’escola no pot ensenyar, ni

l’escola ni ningú, perquè si ho fes estaria convertint

l’ètica en moral, estaria normativitzant l’ètica. Edu-

car significa mostrar que mai no som del tot bons,

ni justos, ni democràtics. No som ètics perquè sabem

allò que hem de fer, sinó tot el contrari, perquè no ho

sabem, perquè vivim en un món incert, perquè no

tenim la consciència tranquil·la. Educar èticament és

mostrar que cal estar a l’altura d’allò que l’altre em

demana, però també és admetre la fragilitat de la con-

dició humana, perquè la nostra resposta no serà del

tot adequada.

NDr. Joan-Carles Mèlich, professor titular de

Filosofia de l’Educació. Universitat Autònoma de

Barcelona

Opinió Política, ètica i valors

“Memòria, dret i moral, doncs, són tres pilars bàsics d’una educació en un món incert, però n’hi ha un quart que no hauríem d’oblidar: l’ètica”

Opinió Política, ètica i valors

L’exemplaritat

er què és indigne portar una vida sense

sentit?” A la nostra època li agrada fer-se

preguntes com aquesta, un punt maso-

quistes. I a la seva mandra per pensar la resposta li

diu complexitat.

Plató va ser el primer a enfrontar-se directa-

ment a aquesta qüestió. A la República ens conta

aquesta inquietant història: Giges era un pastor

del rei de Lídia que en una ocasió va trobar un

cadàver que portava un anell d’or en un dit. Se’l

va quedar sense cap recança. Poc després, en una

reunió dels pastors del rei, va descobrir que si gi-

rava l’anell al voltant del dit es tornava invisible

i si el tornava a girar recuperava la visibilitat. La

pregunta que ens fa Plató tot seguit és: si ens tro-

béssim amb l’anell de Giges, ens en desprendríem

immediatament o el guardaríem?

I tant que el guardaríem! I això indica que el

nostre comportament no és independent de la

nostra visibilitat. És això un drama? En absolut!

Simplement ens mostra que l’ètica i la visibilitat

pública van tan de la mà que fins i tot la nostra

consciència és l’espiritualització de la nostra visi-

bilitat. No sabem com seria una ètica per als àn-

gels, però sabem que ens cal una ètica per a hu-

mans.

Quan Aristòtil es planteja a l’Ètica a Nicòmac

què és una vida ètica, comença afirmant que l’ho-

me ètic és com un arquer que apunta a un blanc.

Aquesta és la seva conducta habitual i, per habitu-

al, esdevé la seva segona natura. L’ètica és la trans-

formació de la tensió de l’arquer en un hàbit. En

aquesta analogia tot és visual. Però el més visual

de tot ha de ser el blanc, que és el que dóna sentit

a l’acció. El blanc del qual hem d’estar pendents és

l’home assenyat. En la concepció aristotèlica de la

política, la salut d’una comunitat depèn del grau

de visibilitat de l’home assenyat i el que li dóna

la visibilitat és la decisió dels seus ciutadans de

prendre’l com el seu referent. En aquesta mateixa

direcció, Plató va escriure que la ciutat, si vol ser

ètica, ha de ser una. El que li dóna unitat és la di-

nàmica pública de les mirades. El major bé d’una

ciutat –insisteix Plató– és que no hi hagi tenebres

entre els ciutadans. Els antics veien una estreta re-

lació entre la salut ètica personal i la comunitària.

I en aquesta relació sustentaven el deure moral

de l’exemple, que seria alhora el primer deure del

ciutadà i la causa del seu més legítim orgull.

És ben perceptible en l’actualitat una revifalla

de l’interès filosòfic per la teoria de les virtuts. Però

si les virtuts han de prendre cos als carrers, que és

el seu ecosistema natural, hauríem de començar

per tenir prou valor per reconèixer públicament

els bons exemples de les persones de mèrit. D’això

se’n diu claredat moral.

La manca de discriminació espontània entre

el bé i el mal ens torna impredictibles, erràtics, i

impedeix que els altres es creïn expectatives ra-

onables sobre les nostres reaccions. Cal ser ètic,

doncs, per ser coherent amb un mateix i permetre

que els altres sàpiguen què poden esperar de mi.

Si algú ens preguntés per què cal ser coherent, no

cal que li donem cap resposta. De fet a ell tant li

farà. Ens podem limitar a saludar-lo educadament

i a seguir el nostre camí.

La principal norma de conducta dels súbdits

de les tiranies modernes ha estat l’opacitat: “No

facis preguntes i seguiràs viu.” La tirania és la ne-

gació radical de qualsevol previsió raonable sobre

la conducta de l’altre. Al si del totalitarisme, qui

cerca coherència ja és culpable i, seguint la lògica

de la tirania, ha de ser reclòs o eliminat. L’única

mirada autoritzada és la vertical.

Al mateix temps que Wittgenstein es feia la

pregunta que encapçala aquest text, Merleau-

Ponty publicava a Les Temps Modernes un arti-

cle defensant Stalin, que Simone de Beauvoir va

aplaudir afegint que el dictador soviètic havia

subordinat “la moralitat a la història amb molta

més rotunditat que qualsevol existencialista”. I,

efectivament, així va ser. Precisament per això la

pregunta de Wittgenstein es pot formular també

d’aquesta manera: ¿què té més autoritat per a mi,

la moral o la història?

PGregorio Luri,

filòsof

“Hauríem de començar per tenir prou valor per reconèixer públicament els bons exemples de les persones de mèrit. D’això se’n diu claredat moral”

“No et creguis ningú que et digui sempre la veritat” Elias Canetti, La província de l’home

14 Opinió

04 Reportatge 16 Conversa14 Opinió 24 Honoris 29 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 16 Conversa

La Revista de Blanquerna: El títol del llibre és contundent.

Realment el periodisme està en perill d’extinció? O només està

morint el periodisme en paper?

Albert Sáez: És molt fort dir que els diaris en paper desapa-

reixeran, però evidentment no tindran la importància,

ni el volum, ni la magnitud que han tingut en els últims

100 o 150 anys. Això ja està passant, no és una profecia.

Penso que el periodisme seguirà existint i, si hi ha perio-

disme, hi haurà periodistes. El llibre és arriscat perquè té

un punt irònic: pensar en negatiu et serveix per veure per

a què serveix el periodisme, per parlar-ne, per debatre, i

el llibre fa una mica això. El que passa és que, per comen-

taris que he vist, hi ha persones que s’han quedat amb la

primera part de la ironia i no han agafat la segona.

Lluís Bassets: Sí, jo crec que alguns ho han entès malament.

Al llibre hi ha un element de provocació. I és que estem

en un moment en què ens passa el mateix amb el perio-

disme que amb l’economia: el conservadorisme està fins i

tot en la mirada sobre la realitat, intentem no veure totes

les arestes que té la realitat. En aquest sentit –i per fer

un bon exercici de cara al futur– és millor exagerar per

a crisi econòmica obliga a replantejar o a repensar molts sectors productius del nostre primer

món, i el periodisme com a negoci i com a ofici no s’escapa d’aquesta realitat. Els experts coin-

cideixen que si com a negoci cal canviar moltes coses com a ofici no pot desaparèixer perquè hi

ha en joc la qualitat de la democràcia. Tot i que s’exercirà, segurament, de manera diferent. Dos

periodistes en actiu i amb responsabilitat als seus respectius diaris conversen per a La Revista de Blan-

querna sobre el futur del periodisme. Albert Sáez és director adjunt d’El Periódico i professor dels graus

en Comunicació de Blanquerna-URL i del Màster universitari sobre Periodisme avançat. Reporterisme

Blanquerna-Grup Godó. Lluís Bassets és director adjunt del diari El País i acaba de publicar el llibre El

último que apague la luz. Sobre la extinción del periodismo (Taurus).

L

El futur del periodisme

CONVERSA

cruesa que no per pietat, que és el que fan sovint des de

les estructures –polítiques, periodístiques, empresarials...

L’exercici que he fet, a més de la ironia a la qual et refe-

reixes, és també el d’accentuar les tintes per provocar una

mica el debat.

A. S.: El mal d’avui és que encara hi ha molta gent que con-

tinua veient el moment actual com un túnel. És a dir, la

lectura que fem és que hem entrat en un moment fosc,

on tot va malament econòmicament, en la professió i en

els negocis periodístics, però que arribem al final del tú-

nel i el mateix tren en el qual anàvem continua anant per

una vall que tornarà a ser lluminosa i florida. Jo crec que,

tal com diu el llibre, aquesta és una hipòtesi equivoca-

da. El que ens hem d’imaginar és que hi ha un precipici,

una cinglera i, o agafem impuls per passar a l’altre món i

continuem el que hem estat fent d’una altra manera, o la

inèrcia ens portarà a caure pel precipici.

Ll. B.: Cal tenir en compte que el sector de la premsa hem

viscut moltes crisis i les hem superat totes. Tot i això hem

mutat, perquè les crisis ens canvien. A cada crisi hi hem

deixat algun llençol i sempre ens ha passat el mateix:

hi ha hagut recessió, ha caigut la publicitat, han caigut

les vendes... I en sortir de la recessió hem recuperat la

publicitat i les vendes. Em sembla que ara no estem en

una recessió, sinó que estem davant d’una crisi econòmi-

ca, tecnològica, social i política. Una crisi que modifica

l’organització de la societat, la geometria del poder en

els països i del poder mundial. I els periodistes som els

primers a rebre el cop. Jo penso que no és una crisi del

paper, sinó que és una crisi que va molt més lluny i que

afecta l’ofici.

A. S.: Hem perdut el monopoli de la difusió massiva de la

informació. Abans, perquè una cosa la sabés molta gent,

havia de passar pel periodisme –pel paper, ràdio, televisió

i fins i tot pels webs–. Ara les persones es poden explicar

coses entre elles de forma massiva i nosaltres hem d’anar

darrere del trending topic per veure si encertem de què

s’està parlant avui. Abans la gent es preguntava “de què

parlen avui els diaris?”. I ara som nosaltres, els periodis-

tes, els que ens preguntem “avui, de què parla la gent?”.

Jo crec que els monopolis tendeixen a acumular vicis, i

nosaltres n’hem acumulat, i si no comencem a fer auto-

crítica no ens en sortirem. Abans, per exemple, quan tre-

ballaves en un diari, et plantejaves si els altres publicarien

una notícia o no, i en funció del que feien els altres publi-

caves una informació o no. Avui això ha canviat. Pot ser

Albert Sáez i Lluís Bassets conversen sobre el futur del periodisme, analitzen la situació actual i defensen la vigència del ‘quart poder’ com a garant de la democràcia

Fotografies: Pere Virgili

16 | Conversa Conversa | 17

04 Reportatge 14 Opinió 24 Honoris 29 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 16 Conversa

el periodisme està en el millor moment des del punt de

vista dels instruments que té a l’abast, no tan sols tecno-

lògics sinó també intel·lectuals, per accedir a la informa-

ció i al coneixement. També penso que estem en el millor

moment pel que fa a la demanda. La professió seguirà

existint malgrat aquest augment del periodisme ciutadà.

Els ciutadans necessiten gent que els ajudi. Un dels temes

que volia esvair amb el llibre és la creença que un cop

sortim de la crisi el model que teníem desapareixerà però

n’apareixerà un de nou que crearà molts llocs de treball.

Aquests llocs els haurem de crear un a un. Jo també crec

que es podran crear llocs de treball però a poc a poc, molt

modestament i amb mitjans econòmics adaptats a cada

circumstància. Hem esmentat abans l’esponsorització.

Una experiència que m’interessa moltíssim –i crec que de

cara als estudiants s’hauria d’estimular– és la microespon-

sorització. És a dir, primer es fa un projecte i es busquen

socis que el financin –amics i familiars–. Després, quan

el projecte comenci a arrencar, es busquen els clients de

debò, les persones que seran receptores del treball i fi-

nançaran el projecte. Es tracta de sistemes de pagament

diferents i són formes de capital risc segons com es miri.

El que hem de fer és buscar aquests nous sistemes que no

van en funció dels ingressos per publicitat, ni els ingres-

sos de venda al número, sinó que són una altra forma

d’aconseguir el finançament de l’activitat periodística.

A. S.: Hi ha hagut una bombolla periodística, en bona part

emparada per la bombolla immobiliària i la publicitat

consegüent. Hi ha hagut un període breu de temps en el

qual el periodisme i els mitjans de comunicació en gene-

ral han estat un gran negoci perquè tenien el monopoli

de la informació, s’han pagat imperis audiovisuals amb

els beneficis de la informació. Això vol dir que la infor

donen l’oportunitat de compartir i de fer millor periodis-

me, tens un control com a professional i com a periodis-

ta de la teva informació. Abans la quantitat de gent que

tocava un text, entre que l’escrivia el periodista i arribava

al lector, era molta més que actualment. Ara jo escric al

web, acabo i ho penjo. Això fa que també apareguin més

les meves vergonyes, ja que si faig una falta d’ortografia

no hi ha cap company que me l’arregli. Per tant m’he de

preparar millor, he d’estar més pendent i he de tenir més

cura. Tot i això ara si dius una cosa que no és certa la gent

de seguida et contesta i t’envia un fitxer perquè ara són

molt més exigents. A l’època del monopoli, si et deixa-

ves alguna cosa, només algun lector es prenia la molèstia

d’enviar una carta al director; en canvi ara tens molt més

accés a experts i gent que coneix la informació molt més

directament. Hi ha una part de la nostra feina mecànica

que ara ja no té valor afegit, és a dir, la feina de transcriure

notes de premsa per incorporar-les a un sistema editorial

que pogués anar a una rotativa ja no té cap sentit.

Ll. B.: El bon periodista és el que pot donar directament totes

les seves fonts perquè sap que el que està explicant afegeix

valor a tot això. El mal periodista és el que ha d’amagar

les fonts, el qui no pot dir d’on ha tret la informació.

Històricament els periodistes hem fet algunes trampes i

ara el món digital ens situa davant del mirall. Crec que

que cap diari parli d’un tema i aquest acabi convertint-se

en un element fonamental. Un altre vici del monopoli

és que els mitjans donaven les notícies quan els anava

bé, quan havien tingut temps de mirar-les, escriure-les,

imprimir-les... Ara la gent vol saber què ha passat mentre

està passant, i haurem de dir que això és impossible, que

el que s’està fent és un succedani de la informació. Hem

de tenir coratge per fer-ho.

Ll. B.: Hi estic totalment d’acord. Jo no dic que el periodis-

me estigui a punt de desaparèixer com a tal, és més, estic

convençut que no desapareixerà. Els hàbits, els codis, les

formes de treballar dels periodistes, actualment estan en

una clara contradicció amb el món digital, i aquesta és una

de les crueses que ens hem de dir. A més, els periodistes

ja som en el món digital i per tant estem en contradicció

amb nosaltres mateixos. Posaré dos exemples que per mi

són definitoris: d’una banda, el concepte de notícia està

en contradicció amb el món digital, ja que les notícies exi-

geixen la comprovació, i l’entorn digital dispara la infor-

mació abans de comprovar-la perquè així ho demana el

públic digital. Ens hem trobat que demanem dues coses

contradictòries als redactors: que comprovin la notícia

però que la publiquin abans d’haver-la comprovat. En el

nivell màxim, el de l’economia de la informació, estem

movent-nos en una altra contradicció: el món digital és

un món d’accés lliure i gratuït, i nosaltres sabem que no

podem fer periodisme de qualitat si no posem preu al pe-

riodisme. El que hem de veure és com respectem la cultura

de la gratuïtat i de tant en tant controlem el preu perquè

això ens permeti recuperar alguna cosa per poder seguir

reinvertint. Aquesta contradicció tindrà resolució a mesu-

ra que això es vagi complicant i sorgeixi la solució per po-

der fer les dues coses. Diuen que la intel·ligència és fer dues

coses contradictòries. Doncs haurem de trobar el sistema

intel·ligent que ara no tenim, que ens permeti fer notícies

comprovades a l’instant i tenir accés lliure de pagament.

A. S.: El que hem de fer és espavilar i preguntar-nos per què

passa això. Si ho pensem racionalment és impresentable

que Google no ens l’haguem inventat els periodistes.

Albert Sáez “En alguns llocs dels Estats Units estan pas-sant coses que demostren que, si fas bé les coses, la gent et troba útil i està disposada a pagar”

Això vol dir que estàvem distrets. Aquest buscador l’ha

creat un senyor que té una formació i una lògica que xoca

amb la comprovació periodística. Google té un sistema

de treball no periodístic, i tot i això ha acabat gestionant

la informació. Nosaltres ens hem de fer amb Google o bé

perquè li cobrem la informació o bé perquè el pròxim ens

l’inventem nosaltres. Hem de dir a la gent que nosaltres

podem explicar les coses en unes certes condicions, po-

dem fer una informació molt més treballada, contrastada.

Ll. B.: Hi ha un altre problema molt seriós i és que periodisme

i democràcia són dos conceptes absolutament vinculats.

La democràcia de debò és la local, ja que comença a baix

de tot, i és allà on el periodisme és més absent. Estem per-

dent tots els elements del periodisme local perquè no és

competitiu. No hi ha mercats per a aquest periodisme; no

hi ha mercat publicitari, ni mercat de lectors. Necessitem

un bon periodisme per resoldre els problemes de corrupció

i dificultats de governança a nivell local, ja que és aquí on

comencen els problemes, i és el lloc on no tenim ningú. No

hi ha possibilitat d’actuar perquè l’economia va en contra

nostre, també perquè hem desertitzat i ens hem dedicat a

la gran política, a les grans infraestructures. Això ha passat

aquí i als EUA, on és dramàtic veure com grans ciutats i

grans estats ja no tenen mitjans, no tenen cap enviat es-

pecial a Washington, perquè no tenen diaris. Com poden

els ciutadans d’aquests estats controlar els seus electes, els

seus governadors, els seus polítics, els seus empresaris, que

tenen llicències públiques? Doncs senzillament no hi ha

control. El famós quart poder està desapareixent.

A. S.: La conseqüència d’aquest escenari és que la qualitat

democràtica està baixant. Ara hi ha una reacció, i el pe-

riodisme ciutadà n’és una part. En alguns llocs dels Estats

Units estan passant coses que demostren que, si fas bé les

coses, la gent et troba útil i està disposada a pagar. Hi ha

llocs on els diaris s’han convertit en una fundació on els

seus lectors a final d’any aporten la part de diners que la

mateixa activitat no aporta. Ho fan perquè troben que el

diari o la ràdio és útil. El futur és que ens hem de tornar

a concentrar en el públic i ens hem d’oblidar una mica

de les fonts i els anunciants, que sí que fan una aportació

important però ja no són tan decisius com abans. A més,

estan resistint millor els diaris de pagament que els dia-

ris gratuïts. Això vol dir que si dónes bona informació al

lector, aquest s’ho pensa més que l’anunciant a l’hora de

fallar-te. La gent és més fidel, i al final està apareixent la

veritable naturalesa: el mitjà d’informació és una comu-

nitat de gent que comparteix. Les noves tecnologies et

Lluís Bassets “Els hàbits, els codis, les formes de treballar dels periodistes, estan en una clara contra-dicció amb el món digital, i aquesta és una de les crueses que ens hem de dir”

18 | Conversa Conversa | 19

04 Reportatge 14 Opinió 24 Honoris 29 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 16 Conversa

més, es tracta de llocs on el periodisme és més agraït, més

necessari, perquè moltes vegades d’això depèn la llibertat

de la gent i fins i tot la seva vida.

A. S.: Jo crec que aquesta qüestió és bàsica. Per posar un exem-

ple, molta gent va dir que quan donessin tots els partits

de futbol per la televisió, les cròniques dels partits ja no

tindrien cap valor. Això no ha estat així perquè la gent vol

llegir la crònica de Ramon Besa perquè és la crònica que

ha fet ell, per la credibilitat que té, per la intel·ligència que

té, per la capacitat d’anàlisi i per la capacitat d’explicar-ho.

Quan trobes una persona que entén les coses millor que tu

i te les explica de manera que les entens, doncs t’és igual

si el trobes a Twitter, fins i tot potser millor, per què m’he

d’esperar a demà si en Besa ja ha escrit la crònica avui? Pos-

siblement si El País em diu que he de pagar 10 cèntims per

llegir-la els pagaré perquè m’interessa de veritat. En canvi,

la gazetilla d’un resum d’un partit de bàsquet a Turquia

possiblement és una pèrdua de temps fer-la.

Ll. B.: El periodisme que estem apuntant és un periodisme

d’individualitats, de marques individuals, de firma. Tenen

més valor la suma de les identitats individuals que donen

perfils molt diferenciats, molt interessants i molt adaptats

a un públic, que no la marca que els engloba a tots.

LRdB: Anem acabant, tornem a l’inici. Creuen realment que el

paper desapareixerà? Per on passa el futur?

Ll. B.: El paper ara ja és una qüestió secundària. Crec que

desapareixerà molt clarament el dia que hi hagi un mo-

del digital més o menys funcional i que ens costi més im-

mació ha donat diners i que en pot donar. Les empreses han

decidit que l’element nuclear per vendre no era la infor-

mació sinó els productes que s’oferien amb el diari. Amb

el nou esquema econòmic i de funcionament fas que la

gent no pagui per aquest productes sinó perquè fas una

informació que els interessa. Josep Maria Huertas Clave-

ría explicava que quan va treballar als diaris als anys 50

i 60 la major part dels periodistes tenien el periodisme

com a segona ocupació. Al matí treballaven a un lloc i

a la tarda anaven a fer unes hores al diari. El periodisme

no donava perquè la gent s’hi guanyés la vida. Després

hem tingut un període en què la gent s’ha guanyat molt

bé la vida i ara hem de veure si som capaços de fer coses

que la gent trobi prou útils. I quines són aquestes coses?

Fins ara el periodisme s’ha dedicat només a la informa-

ció, i el que comença a tenir valor és la capacitat d’anàlisi,

d’interpretació i de la memòria que es fa amb aquestes

dades. Hem de tornar a buscar bones històries.

Ll. B.: És fonamental tenir gent preparada perquè els des-

cerebrats en el front de guerra no serveixen per a res.

L’essència més important del periodisme és comptar amb

gent preparada, amb capacitat analítica, amb memòria,

amb intel·ligència i que tingui la informació de primera

mà. Aquest és el periodisme en estat pur, quan aconse-

gueixes que en un fet on no hi ha ningú més has aconse-

guit col·locar-hi algú i ho expliques al lector de primera

mà en un món on tot és de segona o tercera o quarta mà.

Penso que formar periodistes per poder donar informa-

ció de primera mà i que a la vegada tinguin el seny per

graduar bé el risc –generalment es tracta d’escenaris de

risc, guerres, catàstrofes...– és importantíssim perquè, a

primir que no pas deixar d’imprimir. Sobre aquest debat

crec que també se l’ha de treure de la metafísica. És un

debat econòmic, no es tracta de si el paper és millor o pi-

tjor, el problema és que hi haurà un dia en què el senyor

que ara mateix diu que el paper serà etern dirà: escolta, jo

per què haig de tirar demà el diari si perdo calés?

A. S.: El paper com a suport perdrà importància i ens troba-

rem amb un problema econòmic perquè bona part dels

nostres negocis secundaris els tenim organitzats sobre

una xarxa de distribució de diaris en paper. També hi ha

un aspecte més filosòfic, el concepte d’edició. Tal com

deia Llorenç Gomis, hi ha uns axiomes del periodisme i

un és que la realitat es pot fragmentar en períodes i, si no

ho acceptes, no pots fer periodisme. Ara bé, un dels reptes

de la manera digital de consumir la informació és que el

període no existeix i per tant, quan no existeix el període,

la interpretació és molt més difícil de fer. Podem entendre

les coses si no les fragmentem en períodes? Aquí és on

tinc el dubte. Per exemple, els diaris nord-americans ara

estan fent branding news, és a dir, tot té una marca però

depèn des d’on et connectis veus unes coses o unes altres,

el menú varia. El País ara fa una edició a Amèrica, on

el menú és diferent. Amb aquests nous instruments digi-

tals i amb la nova forma de consumir la informació hem

d’anar trobant com adaptem aquests períodes.

Ll. B.: Jo tinc la impressió que part de les activitats que ha fet

el periodisme fins ara les haurà de seguir fent algun tipus

d’artefacte més o menys de la tradició periodística, i de

fet les està fent molta gent amb uns models econòmics

que no tenen res a veure amb l’economia de la informa-

ció que hem conegut, perquè funcionen amb una altra

lògica. Hi ha moltes empreses avui dia que els agrada

tenir informació exclusiva del que succeeix al món en

determinades àrees i estan disposats a pagar a persones o

empreses que saben treballar molt bé aquesta informació.

A. S.: Sí, però això les noves generacions ja ho estan fent. A la

nostra facultat hi ha exalumnes que tenen formes de vida

que fa cinc anys ens haurien semblat inversemblants. Per

exemple, un alumne brillant que vaig tenir, el Jordi Pérez

Colomer, s’ha creat la seva feina, té un web de periodisme

internacional amb un mur de pagament amb el qual es fi-

nança els viatges. És un pioner i a més t’explica clarament

que si dónes informació que no dóna ningú acabes ob-

tenint uns ingressos. Ell tria on va, què vol veure i què vol

explicar i aquesta és una forma d’exercir el periodisme

que no té res a veure amb la tradicional. Només la con-

fiança i la credibilitat que genera li permet fer dos o tres

viatges que vol fer i acumular prou informació. I a més

a més el seu nivell de satisfacció professional és altíssim,

genera un periodisme de qualitat que abans no existia.

Comença a haver-hi molts exemples d’aquesta pràctica.

Ll. B.: O passarà per fer diverses coses a la vegada. Els perio-

distes hauran de fer com els músics, que ara es guanyen

la vida fent concerts i això els fa vendre discos; nosaltres

de fet ja ho estem fent, impartint conferències, semina-

ris, llibres, tertúlies... Ens hem de crear una identitat pro-

fessional forta. La carrera hauria de servir per ajudar a

identificar el que vull fer, cap a on vull dirigir els meus

interessos, i adquirir una bona base de coneixements que

et permetin consolidar la teva pròpia marca.

Albert Sáez “Fins ara el periodisme s’ha dedicat només a la informació, a publicar les dades, i el que co-mença a tenir més valor és la capa-citat d’anàlisi, d’interpretació i de la memòria que es fa amb aquestes dades”

Lluís Bassets “Hi ha moltes empreses que els agrada tenir in-formació exclusiva del que succeeix al món en deter-minades àrees i estan disposats a pagar a persones o empreses que saben treballar molt bé aquesta informació”

20 | Conversa Conversa | 21

04 Reportatge 16 Conversa14 Opinió 24 Honoris 29 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada

Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport

Màsters universitaris · Psicologia de la salut i psicoteràpia (Blanquerna / Institut

Universitari de Salut Mental Vidal i Barraquer)· Psicologia del treball, organitzacions i recursos humans· Interuniversitari en Psicologia de l’educació - MIPE (UB,

UAB, UdG i URL)· Professorat d’educació secundària. Especialitat en

educació física i tecnologia (FPCEE Blanquerna / ETS d’Enginyeria electrònica i informàtica La Salle)

· Educació especial · Innovació pedagògica i lideratge educatiu en el segle

XXI* · Esport, lleure i canvi social · Activitat física, salut i entrenament esportiu · Educació física de 0 a 12 anys* · Interuniversitari en Ciències socials del desenvolupament:

cultures i desenvolupament a l’Àfrica (CUDA) (UPF, URV, UdL, URL i UB)

Doctorats· Psicologia· Ciències de l’Educació i de l’Esport (FPCEE Blanquerna /

FCS Blanquerna / FESTS Pere Tarrés)· Interuniversitari en Psicologia de l’educació - DIPE (UB,

UAB, UdG i URL)

Màsters URL· Musicoteràpia (en conveni amb la UPF)

Diploma d’especialització universitària (Postgrau)· Psicomotricitat · Intervenció en teràpia psicomotriu

· Psicologia i neurociències en l’àmbit hospitalari i sociosanitari

· Gestió de turisme esportiu (en conveni amb TSI Turisme Sant Ignasi-URL)

· Acolliment, adopció i postadopció (en conveni amb la UB)

Expert universitari· Teràpia cognitiva· Psicoteràpia cognitiva-conductual-emocional en l’adult· Estratègies de gestió en centres de wellness, fitness i

esportius· Organització i gestió de l’esport escolar (en conveni amb

els Consells Esportius del Baix Llobregat i del Baix Camp)· Ensenyament i aprenentatge de la llengua oral i escrita

en l’educació infantil i primària· Acolliment i adopció (en conveni amb la UB)

c. Císter, 34. 08022 BarcelonaTel. 93 253 30 06sioefpcee@blanquerna.url.edu

Facultat de Comunicació

Màsters universitaris· Ficció en cinema i televisió. Producció, guió i realització· Periodisme avançat. Reporterisme. Blanquerna- Grupo

Godó· Estratègia i creativitat publicitàries· Comunicació política i social· Producció i comunicació cultural· Direcció d’art en publicitat

Doctorat· Comunicació

Envolta’t de professionals de prestigi, posa en pràctica el que aprens i amplia el teu networking

www.blanquerna.url.edu

Màsters URL· Comunicació corporativa integral - INFORPRESS· Protocol, relacions institucionals i gestió estratègica dels

esdeveniments· Strategic management in global communication· Film scoring. Composició musical per a la imatge en cinema i

televisió (en col·laboració amb el Taller de Músics)· Comunicació de moda. Blanquerna - 080 Barcelona

Fashion

Diploma d’especialització universitària (Postgrau)· Coolhunting. Investigació qualitativa de tendències· Protocol i organització d’esdeveniments· Protocol internacional i relacions institucionals· Periodisme esportiu· Comunicació i religió a l’era digital· Postproducció audiovisual· Planificació estratègica de la comunicació. L’account

planner· Personal branding. Estratègies de comunicació per a la

gestió de la marca personal· Comunicació digital· Comunicació en salut (Healthcare & Wellness

Communication)· Indústria de les arts escèniques – FOCUS· Fotografia digital

c. Valldonzella, 23. 08001 BarcelonaTel. 93 253 31 08infofcc@blanquerna.url.edu

Facultat de Ciències de la Salut

Màsters universitaris· Atenció als problemes de salut crònics· Interuniversitari en Investigació i innovació en cures d’infermeria*

Doctorat· Ciències de l’Educació i de l’Esport (FPCEE Blanquerna /

FCS Blanquerna / FESTS Pere Tarrés)

Expert universitari· Fisioteràpia pediàtrica· Fisioteràpia neurològica· Tècniques miofascials· Infermeria pediàtrica en l’atenció primària· Infermeria pediàtrica en el medi hospitalari· Infermeria penitenciària· Infermeria d’urgències i emergències· Infermeria de cures intensives· Infermeria en cirurgia general i especialitats quirúrgiques· Infermeria ginecològica· Llenguatges estandarditzats en infermeria i e-salut· Nutrició i esport· Tractament nutricional de patologies de l’aparell digestiu superior· Educació nutricional amb noves tecnologies i coaching

c. Padilla, 326-332. 08025 BarcelonaTel. 93 253 31 27bsalutsioeinfor@blanquerna.url.edu

Màsters universitaris, Doctorats i Màsters i Postgraus de títol propi

*En procés d’acreditació.

04 Reportatge 16 Conversa14 Opinió 29 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 24 Honoris

“Treballant en el món de la malaltia vaig aprendre molt

aviat dues lliçons. La primera, que l’optimisme, o la ten-

dència a enfocar les coses a través d’una lent que accentua

els aspectes favorables i pensar que el que volem ocorre-

rà, és un excel·lent protector de la nostra satisfacció amb

la vida i posseeix un immens poder reparador. La segona,

que aquesta perspectiva positiva abunda molt més del que

imaginem i del que ens expliquen els crítics socials.” Amb

aquesta doble afirmació va iniciar el seu parlament el Dr.

Rojas Marcos, que va fer, durant el seu discurs, una apassio-

nada defensa de l’optimisme com a actitud davant la vida.

El que segueix és un resum de fragments de la seva in-

tervenció.

La força de l’optimisme“L’optimisme és un poderós defensor de la nostra salut en

el més ampli sentit de la paraula. Em refereixo a la defini-

ció adoptada per l’OMS: ‘La salut no és només l’absència

de malaltia, sinó un estat de complet benestar físic, men-

tal i social... que constitueix la base de la felicitat’. Preci-

sament, Charles Darwin, en la seva autobiografia, afirma

que tots els éssers vivents estem programats per ser feliços,

Luis Rojas Marcos: “L’optimisme és un poderós defensor de la nostra salut”

l dimecres 24 d’abril, Luis Rojas Marcos, professor de Psiquiatria a la Universitat de Nova York,

va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Ramon Llull, a proposta de la Facultat de

Ciències de la Salut Blanquerna-URL. L’acte, presidit pel rector de la URL, Dr. Josep Maria Gar-

rell, i el cardenal arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, va tenir lloc a l’Auditori

de Blanquerna i el Dr. Màrius Duran, degà de la Facultat de Ciències de la Salut, va ser l’encarregat de

glossar els mèrits de l’homenatjat. És el primer doctor honoris causa d’aquesta facultat.

ja que si patíssim habitualment no ens ocuparíem de pro-

pagar-nos.”

“Penso que la dissimulació del pensament positiu obe-

eix, en gran mesura, al fet que durant segles els pensadors

més influents han equiparat l’optimisme amb la ingenuï-

tat o fins i tot amb la ignorància. La veritat és que el plan-

tejament pessimista de l’existència prima en el món de les

cabòries filosòfiques.”

“La primera persona del meu gremi, les idees positi-

ves de la qual van tenir un impacte en la meva formació,

va ser la psiquiatra novaiorquesa d’origen alemany Karen

Horney (1885-1952). Horney va argumentar amb un llen-

guatge clar i convincent que, en condicions normals, tots

els éssers humans desenvolupem les capacitats que ens

permeten treure el màxim partit a les nostres forces vi-

tals, com la voluntat, la introspecció i l’aptitud per relaci-

onar-nos amb els altres.”

“Des de l’alba de la humanitat, la força de l’optimisme

ha impulsat els éssers humans a exercir amb il·lusió l’art

de l’aparellament, a adaptar-se saludablement als canvis i

a promoure el progrés i el bé comú.”

“Els professionals de la medicina no hem prestat aten-

ció als trets saludables i les actituds positives de les persones.

Afortunadament, en les últimes tres dècades, els avenços en el

tractament de les malalties i en l’exploració en viu del cervell

han permès a una onada d’investigadors canviar de rumb i

concentrar-se en els atributs naturals i adquirits que contri-

bueixen a la salut i la satisfacció amb la vida de les persones.”

“Als Estats Units, la importància de la investigació dels

aspectes positius de la ment humana va ser oficialment

reconeguda l’any 2000, quan diverses facultats de psicolo-

gia van crear l’assignatura de Psicologia Positiva. Aquesta

nova matèria universitària inclou l’estudi de les experièn-

cies i els trets del caràcter que ajuden les persones a sen-

tir-se joioses i superar adversitats.”

L’oblit és un veritable regal de la memòria“La subjectivitat i la relativitat dels significats que assignem

a les coses expliquen que davant les mateixes vicissituds

unes persones responguin amb una actitud positiva i altres

de forma negativa. Fa uns anys vaig arribar a la conclusió

E

Luis Rojas Marcos, professor de Psiquiatria a la Universitat de Nova York, inves-tit doctor ‘honoris causa’ per la URL, a proposta de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL.

ESPECIAL Honoris Causa

“La dissimulació del pensament positiu obeeix, en gran mesura, al fet que durant segles els pensadors més influents han equiparat l’optimisme amb la ingenuïtat o fins i tot amb la ignorància”

Fotografies: Pere Virgili

24 | Honoris Honoris | 25

04 Reportatge 16 Conversa14 Opinió 29 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 24 Honoris

“Nombrosos investigadors han arribat a la conclusió que

en general ens recordem de més experiències positives que

negatives. Aquesta tendència natural és saludable, perquè els

que guarden i evoquen preferentment els bons records pen-

sen que les seves lluites i èxits passats els han preparat per

superar els reptes futurs. L’oblit és un veritable regal de la me-

mòria. Amb el temps, la majoria passem per alt o minimitzem

l’impacte dels fracassos, cosa que ens ajuda a repassar amb

benevolència l’ahir, a reconciliar-nos amb els conflictes que

no vam poder resoldre i amb les oportunitats perdudes.”

“En el context del present, l’optimisme es reflecteix en el

nostre estil d’explicar els successos que vivim en el dia a dia.

Tots els éssers humans tenim la imperiosa necessitat d’expli-

car les coses que ens passen. Només en rares ocasions recor-

rem a la ignorància, al misteri o l’atzar per entendre-les. Com

cal suposar, la nostra percepció particular d’una situació mo-

delarà el significat que li donem. El psicòleg Martin Seligman

ha estat el científic que més ha contribuït al coneixement de

l’estil explicatiu i a entendre com la nostra forma habitual

d’explicar les situacions que vivim, tant adverses com favora-

bles, reflecteix el nostre tarannà optimista o pessimista.”

L’ingredient més eficaç, l’esperança“En el context del futur, l’ingredient més eficaç de l’opti-

misme és l’esperança. Es diu que els éssers humans podem

viure quaranta dies sense menjar, tres dies sense beure ai-

gua, set minuts sense aire, però només uns segons sense

esperança. Hi ha dues categories d’esperança: una és gene-

ral i comprèn les expectatives globals que alberguem del

futur, o el destí que preveiem per a la humanitat. L’altre

tipus d’esperança és més específic i alimenta la il·lusió per

assolir un determinat objectiu, com aconseguir una meta

per la qual hem lluitat o solucionar un conflicte gràcies a

una intervenció que ens proposem dur a terme. Les expec-

tatives favorables nodreixen la motivació i la confiança.

Com diu la psiquiatra i escriptora Susan Vaughan, ‘l’opti-

misme és com una profecia que es compleix per si matei-

xa. Les persones optimistes prediuen que arribaran el que

desitgen, perseveren, i els altres responen bé al seu entusi-

asme. Aquesta actitud els dóna avantatge en el camp de la

salut, de l’amor, del treball i del joc, cosa que al seu torn

revalida la seva predicció optimista.”

La llavor de l’optimisme se sembra durant la infància“Si bé els gens influeixen en el desenvolupament del nos-

tre temperament, no és prudent minimitzar la influència

del medi en la configuració de la personalitat. De fet, com

més s’analitza el genoma humà, més vulnerables semblen

els gens a la influència de l’ambient i de l’aprenentatge.

que un bon mètode per examinar i avaluar l’optimisme

és analitzar la nostra manera de pensar en el context del

passat, el present i el futur. M’explico. La valoració retros-

pectiva que fem de les experiències passades i els records

que guardem revelen molt sobre la nostra manera de pen-

sar. Una visió optimista del passat alimenta l’autoestima i ens

predisposa a confiar en el present i en el futur. Per contra, una

perspectiva pessimista de l’ahir pot impregnar de pesars el

nostre dia a dia i banyar d’inseguretat i desconfiança la nostra

visió de l’ara i del demà. És important tenir en compte que la

memòria no és un disc dur d’ordinador en el qual conservem

intactes dades i successos. Gràcies a l’enginyós professor de

psicologia experimental Frederic Bartlett (1886-1969), que es

va llançar a explorar científicament la tendència de la memò-

ria a modelar els records, sabem que la memòria és creativa i

té el poder de reconstruir les experiències que guarda amb la

finalitat d’adaptar-les al guió que hem concebut de la nostra

vida i fer-les compatibles amb la nostra manera de ser.”

La llavor de l’optimisme se sembra durant la infància. El

pensament positiu creix estimulat per les experiències que

alimenten en els petits sentiments de seguretat, afecte i la

sensació que ocupen el seient del conductor i controlen ra-

onablement les seves circumstàncies. Les persones que lo-

calitzen el centre de control dins d’elles mateixes, en lloc

de pensar que la seva vida està en mans del destí o de la

sort, encara que això tingui una dosi de fantasia, superen

millor les adversitats que els que pensen que no controlen

les seves decisions, o que aquests no compten o recorren

al que sigui el que Déu vulgui.”

El paper de la cultura

“Pel que fa al paper de la cultura, està demostrat que cer-

tes societats fomenten una visió de la vida més positiva que

altres. Un recent recull de recerques multinacionals revela

una moderada relació positiva entre el nivell d’optimisme

de la població i la seva renda per càpita i cota d’ocupació. És

un fet reconegut que el desnivell crònic entre aspiracions i

oportunitats és una de les causes més freqüents de frustració

i derrotisme. No obstant això, a l’hora d’entendre les arrels

socials de l’optimisme, el factor més significatiu és el grau de

llibertat i democràcia dels països. Les societats que valoren

l’autonomia de l’individu i fomenten en la població la idea

que si s’ho proposen aconseguiran assolir les seves metes,

estimulen el pensament positiu i alimenten l’esperança. Per

això, la nostra missió no s’ha de limitar a guanyar la batalla

a les malalties, sinó que és essencial entendre i tonificar els

trets saludables de la nostra naturalesa encarregats de preser-

var la salut i enfortir els atributs que protegeixen la satisfac-

ció amb la vida.”

“En el context del futur, l’ingredient més eficaç de l’optimisme és l’esperança. Es diu que els éssers humans podem viure quaranta dies sense menjar, tres dies sense beure aigua, set minuts sense aire, però només uns segons sense esperança”

“Les societats que valoren l’autonomia de l’individu i fomenten en la població la idea que si s’ho proposen aconseguiran assolir les seves metes, estimulen el pensament positiu i alimenten l’esperança”

El Dr. Josep M. Garrell, rector de la URL, imposa el birret de doctor honoris causa al Dr. Luis Rojas Marcos.

26 | Honoris Honoris | 27

04 Reportatge 16 Conversa14 Opinió 24 Honoris 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 29 Notícies

28 | Honoris Noticies | 29

“Al final, la sorpresa més gran que ens proporciona la

ciència de l’optimisme és que el pensament positiu sigui

una cosa tan comuna, tan summament normal. Sens dubte,

la tendència a afavorir els aspectes positius de la vida és una

propensió natural que portem al món i que practiquem dià-

riament des que el trepitgem. Malgrat els corrents culturals

que s’entesten a devaluar o ignorar la força vital de l’opti-

misme, la realitat, com ens adverteix el vell proverbi danès,

és que el firmament no és menys blau perquè els núvols ens

l’ocultin o els cecs no el vegin. Moltes gràcies.”

L’elogi dels mèrits del degàPer la seva banda, en el discurs d’elogi dels mèrits, el Dr.

Màrius Duran va destacar que el Dr. Luis Rojas Marcos “és

d’aquells psiquiatres que creuen fermament que, estudiant

només les patologies i les malalties greus, la Medicina està

perdent informació important per a la resolució de proble-

mes. Per a ell és necessari que els investigadors s’interessin

d’una manera seriosa per les causes i les conseqüències del

benestar de la gent. Perquè, com sap molt bé, només estirant

el fil dels aspectes positius de les coses aconseguim assolir una

visió nítida i allunyada del pessimisme. Per aquest motiu li

interessa la Medicina de la Qualitat de Vida. Tot això ens inci-

ta a recordar que la Medicina i totes les professions relaciona-

des amb el fet de tenir cura de la salut tenen molt d’entrega,

de servei i de pensar en el benestar dels altres.”

I va concloure: “La Facultat de Ciències de la Salut Blan-

querna i la Universitat Ramon Llull s’enorgulleixen avui d’in-

corporar a la seva comunitat acadèmica una figura d’una alça-

da intel·lectual i professional tan gran i que al mateix temps

sent un impuls tan viu per cuidar l’ànima de les persones. Amb

vostè com a doctor honoris causa, professor Rojas Marcos, la

nostra Facultat i la Universitat s’engrandeixen i estan més pre-

parades per ser encara més humanes i més sàvies en el futur.”

Les paraules del Dr. Josep Maria GarrellEl rector de la URL, Josep Maria Garrell, va parlar del mes-

tratge de Rojas Marcos a través de les seves diferents cares:

metge, professor i investigador, gestor i comunicador. El

rector va recordar que Rojas Marcos “té moltes similituds

a un altre metge i doctor honoris causa de la nostra Uni-

versitat, el Dr. Valentí Fuster. Si la ciència no amplia el seu

abast, i no es fa arribar més enllà dels fòrums científics tre-

mendament especialitzats, el seu efecte és sempre menor,

sempre restringit. Una ciència i uns coneixements que han

d’estar a l’abast de tothom. També un model per a la nostra

Universitat i per al nostre personal docent i investigador”.

“El que uneix la nostra Facultat amb el Dr. Rojas Mar-

cos és un mateix ideal de tracte amb la persona, una visió

humanística i integradora en la manera d’entendre la salut.

El Dr. Duran ens parla d’ideal, de persona, de visió huma-

nística i integradora. És, de fet, una manera d’assenyalar un

model, un exemple per entendre l’exercici professional del

professional de la salut. I això, aquesta visió humanística

i integradora, el fet de posar la persona en el centre de la

nostra activitat, té una plena coincidència en l’ideari de la

Universitat Ramon Llull”, va concloure.

Dr. Màrius Duran “És un orgull incorporar a la nostra comu-nitat acadèmica una figura d’una alçada intel·lectual i professional tan gran i que al mateix temps sent un impuls tan viu per cuidar l’ànima de les persones”

Ana Pastor: “Més que mai, el bon periodisme és necessari”Els periodistes Ana Pastor i John Carlin reben els premis Blanquerna de Comunicació

Els periodistes Ana Pastor i John Car-

lin van rebre el el Premi Blanquerna al

Millor Comunicador 2012 i el Premi

Extraordinari de Comunicació Blan-

querna, respectivament, que atorga la

Facultat de Comunicació i de Relacions

Internacionals Blanquerna-URL durant

l’acte de cloenda de la dinovena edició

de les Jornades de Comunicació.

D’Ana Pastor s’ha reconegut la seva

trajectòria professional i “el seu caràc-

ter crític i sempre independent de les

forces governamentals”. Aquest Premi

també fa referència a l’atenció medià-

tica que la guardonada va ser capaç de

captar arran d’una entrevista al presi-

dent iranià, Mahmud Ahmanidejad.

Durant la seva intervenció, la pe-

riodista va destacar que ara, “més que

mai, el bon periodisme és necessari”.

“Us imagineu com seria la societat si

no sabem què passa amb Urdangarin,

Bárcenas o Método 3?”, es va pregun-

tar després de recollir el premi de mans

del degà, el Dr. Josep Maria Carbonell.

La periodista de la CNN –fins a

l’any passat presentadora del magazín

de matí de TVE– va explicar que “si exi-

gim que els fets tinguin conseqüències

i que qui falli doni la cara, aquest país

serà millor”.

L’escriptor i periodista esportiu

John Carlin va rebre el premi “per la

seva trajectòria professional, centrada

en la política i en l’esport”. La Facultat

va destacar “el seu periodisme esportiu

diferent, objectiu i analític, allunyat

del sentimentalisme”

John Carlin (Londres, 1956), cro-

nista esportiu del diari El País i autor

de diferents llibres com ara Playing the

Enemy (en castellà, El factor humano),

obra publicada el 2008 i sobre la qual

es va fer la pel·lícula Invictus (2009), ha

aconsellat als estudiants de comuni-

cació que l’objectiu d’un periodista és

“instruir donant plaer amb una bona

lectura”. “La clau és atrapar el lector

en el primer paràgraf i arrossegar-lo del

coll fins al final”, va sentenciar el guar-

donat. Carlin va agrair el premi tot di-

ent que no es creu que el guardó sigui

per a ell, ja que el dia que s’ho cregui

“ja no seré res”.

Notícies

El periodista Francesc Escribano, el

psicòleg i psiquiatre Josep Toro, el

mestre i escriptor Jaume Cela i el

periodista Jaume Sanllorente seran

els padrins de la promoció 2013

d’estudiants de Blanquerna-URL.

El dissabte 15 de juny, el perio-

dista i comunicador català Francesc

Escribano serà el padrí de la 16a

promoció dels estudiants de la Fa-

cultat de Comunicació i Relacions

Internacionals que es graduen en

Periodisme, Publicitat i Relacions

Públiques i Cinema i Televisió, en

l’acte que tindrà lloc al Gran Teatre

del Liceu de Barcelona. El mateix

dissabte a l’Auditori Fòrum de Bar-

celona tindran lloc els actes de gra-

duació de la Facultat de Psicologia,

Ciències de l’Educació i de l’Esport.

Al matí, el mestre i escriptor Jaume

Cela apadrinarà la promoció 2013

de mestres i a la tarda el psicòleg,

psiquiatre i professor emèrit de

Psiquiatria a la Universitat de Bar-

celona Josep Toro serà el padrí de

la 19a promoció de Psicologia, de

la 16a promoció de Logopèdia, de

la 6a promoció de Psicologia-Rela-

cions Laborals i de l’11a promoció

de Ciències de l’Activitat Física i de

l’Esport. Finalment, el dilluns 17

de juny a les 19 h, el Palau de la

Música Catalana acollirà l’acte de

graduació de la Facultat de Ciències

de la Salut. El periodista, fundador i

director de l’ONG Sonrisas de Bom-

bay serà el padrí de la 18a promoció

de titulats en Infermeria i Fisioterà-

pia i de la 8a promoció de titulats

en Nutrició.

Francesc Escribano, Josep Toro, Jaume Cela i Jaume Sanllorente, padrins de la promoció 2013 de Blanquerna-URL

Foto

: Car

la P

alaz

zi

04 Reportatge 16 Conversa14 Opinió 24 Honoris 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 29 Notícies

30 | Noticies Noticies | 31

Des del 29 de maig fins al 26 de juny

es pot fer la inscripció als cursos que

ofereix l’Escola d’Estiu Blanquerna,

que organitza la Facultat de Psicolo-

gia, Ciències de l’Educació i de l’Esport

Blanquerna-URL amb el suport del De-

partament d’Ensenyament.

Aquesta edició, que tindrà lloc de

l’1 al 5 de juliol, ofereix 53 cursos es-

tructurats al voltant de les diferents

etapes educatives (educació infantil,

12 cursos; educació primària, 14 cur-

sos; educació primària i secundària,

19 cursos; educació especial, 3 cursos)

i la salut del docent, 5 cursos. Al mig-

dia s’han organitzat activitats culturals

obertes a tothom.

L’Escola d’Estiu Blanquerna 2013ofereix en aquesta edició 53 cursos

Els dies 25 i 26 d’abril, la Facultat de

Psicologia, Ciències de l’Educació i

de l’Esport Blanquerna-URL va orga-

nitzar els XIV Diàlegs Universitaris

Blanquerna amb dos col·loquis sobre

“Llenguatge, cultura i democràcia”

i “Ensenyament de llengües en en-

torns plurilingües”.

El dia 25 d’abril, el Dr. Ignasi Vila

–catedràtic de Psicologia Evolutiva de

l’Educació a la UdG– i el Dr. Miquel

Tresserras –catedràtic d’Història del

Pensament Contemporani a la URL–

van abordar el tema “Llenguatge, cul-

tura i democràcia”. “El debat actual

sobre la llengua és un debat purament

ideològic i polític i no té res a veure

amb motius pedagògics. L’objectiu és

acabar amb un model amb 30 anys de

recorregut que ha garantit a tots els

nens de Catalunya assolir una com-

petència lingüística equiparable entre

el català i el castellà”, va afirmar el Dr.

Ignasi Vila, que va afegir que “qüestio-

nar la immersió lingüística no té sen-

tit des del punt de vista democràtic.

Qualsevol altre model deixa oberta la

possibilitat de viure a Catalunya sen-

se conèixer el català com s’ha posat

de manifest al País Valencià i a les

Balears”.

D’altra banda, el Dr. Miquel Tres-

serras, seguint els postulats de Witt-

genstein, va centrar el seu discurs en

la idea que “el llenguatge és farcit

de paranys i malentesos”. A partir

d’aquí va explicar amb molts exem-

ples “com és d’important anar més

enllà de la literalitat i copsar el sig-

nificat amagat de les paraules”. Entre

altres aspectes, va parlar de salvar la

llengua com a funció social de la Uni-

versitat perquè “salvar la llengua és

salvar la identitat”. El divendres 26

d’abril, el Dr. Oriol Guasch (UAB) i la

Dra. Montserrat Fons (UB) van fer un

debat sobre l’”Ensenyament de llen-

gües en entorns plurilingües”.

Els XIV Diàlegs Universitaris es dediquen a debatre sobre llenguatge, pensament i llibertat

El passat 16 de maig, la Facultat de

Ciències de la Salut Blanquerna-URL

va organitzar la 8a edició de l’Aula Sa-

lut Blanquerna, que en aquesta edició

va abordar el tema de “La (des)medi-

calització”. En el col·loqui van in-

tervenir la germana Teresa Forcades,

doctora en medicina i religiosa be-

nedictina del Monestir de Sant Benet

de Montserrat, i el Dr. Màrius Duran,

doctor en farmàcia i degà de la Facul-

tat de Ciències de la Salut Blanquer-

na-URL (a la dreta de la fotografia). La

taula va ser moderada pel Dr. Antoni

Nello, professor titular d’Antropolo-

gia i Ètica de la Facultat de Ciències

de la Salut Blanquerna-URL.

La vuitena edició d’Aula Salut Blanquerna tracta la (des)medicalització

L’XI Jornada Esport Blanquerna se centra en l’“Organització de grans esdeveniments esportius: Copa del Món de Bàsquet 2014”

Del 25 al 28 de juny, la Facultat de

Ciències de la Salut Blanquerna-URL

oferirà als estudiants de 4t d’ESO i bat-

xillerat el taller d’orientació professio-

nal “Viu l’estiu a la nostra universitat.

Em preparo per decidir el meu futur”.

Els objectius d’aquest taller són apro-

par la universitat i la cultura univer-

sitària als estudiants de 4t d’ESO i 1r

de batxillerat, donar a conèixer els

rols professionals de les disciplines

universitàries de l’àmbit de la salut i

aportar-los coneixements, habilitats

i actituds bàsiques i específiques dels

àmbits de la infermeria, la fisioteràpia

i la nutrició humana i la dietètica. És

un taller amb sessions pràctiques, anà-

lisi de situacions reals, entrevistes a

professionals de la salut i taules rodo-

nes. Trobareu més informació a www.

blanquerna.url.edu.

Blanquerna Salut organitza aquest estiu un taller d’orientació professional per a estudiants de batxillerat i quart d’ESO

Des del 5 de febrer i fins al 8 de juliol,

les facultats de Blanquerna-Universitat

Ramon Llull han obert el període de

sol·licitud de plaça per al curs 2013-

2014 en les titulacions de grau que ofe-

reixen: Educació Infantil, Educació Pri-

mària, Psicologia, Logopèdia, Ciències

de l’Activitat Física i de l’Esport, Infer-

meria, Fisioteràpia, Nutrició Humana

i Dietètica, Periodisme, Publicitat i

Relacions Públiques, Cinema i Televi-

sió i Relacions Internacionals. Durant

aquests mesos, les tres facultats han or-

ganitzat sessions informatives per a les

famílies interessades.

Oberta la preinscripció als graus fins al dia 8 de juliol

Notícies

D’esquerra a dreta, Jorge Garbajosa, Miguel de la Villa i Pascual Martínez.

ESCOLAD’ESTIU2013Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna

El dijous 9 de maig, la Facultat de

Psicologia, Ciències de l’Educació i

de l’Esport Blanquerna-URL va trac-

tar en la XI Jornada Esport Blan-

querna el tema de l’“Organització

de grans esdeveniments esportius:

Copa del Món de Bàsquet 2014”. A

la taula rodona “Copa del Món de

Bàsquet 2014”, hi van participar Ga-

briel Arranz, director de promoció

esportiva i esdeveniments esportius

de l’Institut Barcelona Esports de

l’Ajuntament de Barcelona; Miguel

de la Villa, director general de la

Copa del Món de Bàsquet 2014; Pas-

cual Martínez, director d’estratègia i

desenvolupament de la FEB; i Jorge

Garbajosa, exjugador de la selecció

espanyola de bàsquet, moderats per

Jordi Román, director de comunica-

ció de la FEB.

El Dr. Sixte Abadia, professor de

CAFE Blanquerna-URL, va pronun-

ciar la conferència “Esdeveniments

esportius: una demanda creixent en

turisme esportiu”, en què va afirmar,

entre altre coses, que “els grans es-

deveniments esportius han passat a

ser grans esdeveniments turistico-es-

portius per a les ciutats o regions que

els acullen”. Entre els motius, en va

destacar quatre: “Per la promoció per-

sonal, per la promoció dels esports a

tots els seus nivells, per la utilització

de grans instal·lacions esportives i per

la promoció econòmica i particular-

ment turística.”

Segons Sixte Abadia, “el turisme

esportiu és un instrument per acon-

seguir ingressos, crear ocupació, re-

generar les infraestructures urbanes

i desenvolupar o consolidar destins

sencers”. Però va afegir que “també

s’ha de ser crític amb aquest model,

ja que la instrumentalització dels es-

deveniments i de l’esport espectacle

està deixant de cohesionar i de gene-

rar consens en el ciutadà”. Va afirmar

que “la gestió dels grans esdeveni-

ments esportius ha de partir de prin-

cipis de sostenibilitat, racionalitat i

arrelament territorial. Si no és així,

qualsevol sospita de desarrelament,

d’opulència i de grandiloqüència en

la seva gestió comportarà la crítica

ciutadana”.

04 Reportatge 16 Conversa14 Opinió 24 Honoris 29 Notícies 38 Llibres02 Editorial01 Portada 32 Recerca

es xarxes socials poden jugar un paper importantíssim pel que fa a la perpetuació de determinats

estereotips de gènere. També un risc en el benestar psicològic de les noies més joves, quan hi ha

una distància important entre el self virtual, allò que elles mostren en la xarxa, i el self real, la

percepció que elles tenen de si mateixes. En aquests moments, el grup de recerca Psicologia, persona

i context (Psicopersona) de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna

de la Universitat Ramon Llull, investiga l’ús de les xarxes socials des d’una perspectiva de gènere, els

riscos que un ús no adaptatiu pot representar per al benestar psicològic dels adolescents i joves, amb

la idea d’orientar la comunitat educativa sobre l’ús adequat i saludable de les xarxes.

RECERCA

Mostrar-se i ser Gènere i construcció de la identitat a Facebook

Text: Francesc Viadel Il·lustracions: Esperanza Maestro Babío

L

Podríem entendre Facebook com un immens ma-

gatzem de disfresses fabulosament assortit, potser

una enorme botiga de belles màscares venecianes,

un lloc amb possibilitats infinites a l’hora de posar

al nostre abast la capacitat de fer un canvi d’imatge

d’acord amb els patrons d’èxit de la societat. Tot ple-

gat, com un espai on adquirir la capacitat de ser –

sense gaires esforços, ni tampoc massa riscos que ens

llevin la carassa– un altre jo. Això és, convertir-nos

en algú molt més intel·ligent, atractiu, interessant,

fort... L’eina permet això i molt més, falsificacions

deliberades a banda. I és que a Facebook la identitat

pot ser alguna cosa tan mal·leable com el fang.

Fa poc, per exemple, el museu francès de la Gran

Guerra de Meaux donava llum al perfil impossible

del professor Léon Vivien, nascut el 10 de setem-

bre de 1885. El jove de 29 anys, faccions perfectes,

bigoti generós, llargues patilles, mirada penetrant,

relata dia a dia a la seva bellíssima Madeleine Vivien

els patiments del front a través de colpidors missat-

ges i fotografies penjades al mur. L’heroi en perill i

l’estimada... Sens dubte un relat d’èxit aixoplugat

també sota l’espès brancam dels estereotips de gè-

nere. En poques setmanes, la pàgina ha depassat

els 40.000 seguidors, una xifra gens menyspreable

tractant-se, si es mira bé, d’un tema un punt aspre.

Facebook arriba ja als 855 milions d’usuaris al

món i, tot i que comencen a donar-se els primers

símptomes de cansament per part dels adolescents

segons vénen detectant els administradors de la

xarxa, encara continua al capdamunt del rànquing

de preferències. Als Estats Units, per exemple, el

33% dels joves considera Facebook la xarxa més

important, segons confirma l’estudi bianual de la

companyia d’inversions de Minneapolis, Piper Jaf-

fray. A l’estat espanyol, la xifra d’usuaris d’aquesta

xarxa se situa per dalt dels 15 milions, segons as-

segura Socialbakers, proveïdor d’eines analítiques,

estadístiques i mètriques de les principals xarxes

socials. Val a dir que un bon percentatge de tots

aquests seguidors són joves.

Amb aquestes dades no és d’estranyar que la

societat i la comunitat científica s’hagin preocu-

pat de dirigir la seva mirada tant als avantatges

32 | Recerca Recerca | 33

04 Reportatge 16 Conversa14 Opinió 24 Honoris 29 Notícies 38 Llibres02 Editorial01 Portada 32 Recerca

com als possibles efectes negatius relacionats amb

l’ús de les xarxes entre els joves i, en concret, al d’una

de les més influents i d’èxit com és Facebook.

En aquests moments, el grup de recerca Psicologia,

persona i context de la Facultat de Psicologia, Ciències

de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL està en la

fase preliminar d’una ambiciosa investigació emmar-

cada en l’àmbit dels estudis de gènere, ben poc explo-

rat ara com ara a casa nostra. El projecte Redes sociales,

género y construcción de la identidad (REDSOCS) té el

suport del Ministerio de Economía y Competitividad

dins d’un dels seus programes d’I+D i compta com a

investigadora principal amb la doctora Ursula Oberst.

La professora Oberst ha investigat fins ara els àmbits

de la intel·ligència emocional, dels factors emocio-

nals i de la personalitat en patologies entorn de l’ús

de les Tecnologies de la Informació i de la Comuni-

cació (TIC) així com també aspectes relacionats amb

els estats d’alteració de consciència. És, a més, i des de

2009, directora d’Aloma. Revista de Psicologia, Ciències

de l’Educació i l’Esport editada per la FPCEE Blanquerna.

La idea d’engegar aquesta investigació sorgeix

uns anys endarrere, quan encara existia el grup

de recerca CONDESA, centrat en l’estudi de les

conductes desadaptatives i l’ús de les noves tec-

nologies. La fusió d’altres grups de recerca de la

mateixa Universitat Ramon Llull és la que dóna

lloc a Psicologia, persona i context, equip liderat pel

doctor i degà de la facultat de Psicologia, Josep Ga-

llifa. El grup compta, a més, amb la doctoranda

Vanessa Renau i l’investigador Dr. Xavier Carbo-

nell, tots dos de la Universitat Ramon Llull; el Dr.

Ander Chamarro, de la UAB, i Antoni Talarn, de la

Universitat de Barcelona. D’altra banda, Psicoperso-

na col·labora amb la International Gaming Research

Unit de la Nottingham Trent University (NTU)

d’Anglaterra, dirigida per Mark Griffiths, dedicat

a la investigació sobre addiccions conductuals, a

Internet, i a la ciberpsicologia.

A grans trets, la finalitat del projecte REDSOCS és

estudiar l’ús diferencial de les xarxes socials des d’una

perspectiva de gènere, les característiques dels usua-

ris i usuàries, els riscos que un ús no adaptatiu pot

comportar per al benestar psicològic dels adolescents

i joves, amb la idea, finalment, d’elaborar un seguit

de recomanacions sobre l’ús adequat, saludable, de

les xarxes. Tot plegat, alguns estudis internacionals

previs han mostrat que les xarxes socials influeixen

en la formació de la identitat i en la construcció d’un

self i permeten als seus usuaris explorar la seva pròpia

identitat, participar en la comparació social i expres-

sar aspectes del seu self ideal. La necessitat de presen-

tar-se d’una determinada manera en una xarxa social

pot canviar molt en el cas que es tracti de nois o de

noies. Possiblement les dones atorguen als estereotips

socials i sexuals un paper molt més determinant en la

“Alguns estudis internacionals previs han mostrat que les xarxes socials in-flueixen en la formació de la identitat i en la construcció d’un ‘self”

seva presentació virtual que no en un context social

ordinari. La sospita dels investigadors és que elles pre-

senten un major risc que els homes de veure’s perju-

dicades per determinats usos de les xarxes socials, per

tal com els estereotips de gènere poden tenir un efecte

potencialment perillós a l’actuar de forma diferent en

l’espai virtual que en el real. La investigació se cen-

trarà en usuaris de la plataforma fundada per Mark

Zuckerberg, ara com ara la de major implantació.

L’equip d’Oberst parteix d’una base ben sòlida. Ja

són alguns anys de treball amb l’obtenció de moltes

conclusions amb una base ben sòlida des d’un punt

de vista científic. Part d’aquestes primeres passes que

han conduït fins al projecte actual es van donar en

un estudi fet per encàrrec de l’Institut Català de les

Dones. Una sinopsi d’aquest fou publicada l’any pas-

sat per la revista Aloma amb el títol Redes Sociales on-

line, género y construcción del self, signada per Vanesa

Renau, Ursula Oberst i Xavier Carbonell.

“Volem detectar”, assegura la professora Ursula

Oberst, “si hi ha perill que un determinat ús de Face-

book pugui perpetuar determinats estereotips de gène-

re. Creiem que poden incidir en el benestar psicològic

de les noies, sobretot de les més joves, de les adoles-

cents. De fet, no pensem que l’afectació pugui ser la

mateixa en el cas de joves universitàries”. Al parlar

d’estereotips Oberst es refereix, per exemple, a imatges

hipersexualitzades de les mateixes noies utilitzades en

els seus propis perfils de Facebook, les quals sovint dis-

ten molt de com es veuen realment a si mateixes.

Certament, són molts els estudis que apunten que

els estereotips de gènere es mantenen estàtics malgrat

els canvis socials. Tal com apunten els investigadors

en l’article d’Aloma anteriorment citat, els usuaris de

Facebook mantenen aquests estereotips per tal com

procuren presentar-se als seus perfils segons corres-

pongui al model femení o masculí adequat. Els autors

citen un estudi de 2008 d’E. Bryant sobre perfils a la

xarxa social en què s’assenyala que les dones tenen

una llista més llarga d’amistats, estan vinculades a

un major nombre de grups, inclouen més fotografies

amb una imatge atractiva i tenen perfils més llargs

que els homes. Per contra, els homes donen una imat-

ge més d’acord amb els interessos masculins, la qual

cosa indica una necessitat de socialitzar-se menys in-

tensa. Bryant acaba assegurant que Facebook permet

ajudar a la construcció de la identitat alhora que man-

té els estereotips de gènere clàssics.

Altres autors, com Valkenburg, conclouen que

sovint les noies empren estereotips de gènere en

les seves presentacions on-line i procuren semblar

atractives, de la mateixa manera que els nois volen

“Les dones tenen una llista més llarga d’amistats, estan vinculades a un major nombre de grups, inclouen més fotografies amb una imatge atractiva i tenen perfils més llargs que els homes”

34 | Recerca Recerca | 35

04 Reportatge 16 Conversa14 Opinió 24 Honoris 29 Notícies 38 Llibres02 Editorial01 Portada 32 Recerca

mostrar les seves característiques més masculines.

D’altra banda, sembla també bastant normal

que la imatge de les dones a les xarxes socials si-

gui més sexualitzada que la dels homes, ja que de

fet és així com se sol presentar als mitjans de co-

municació, a la publicitat o al cinema. Així doncs,

segons alguns investigadors, les dones es troben

que han d’afrontar i negociar la seva postura cap

a aquests valors socials alhora que en formen part.

Aquesta pressió sexual sobre la dona pot afectar,

sens dubte, negativament en el desenvolupament

de la seva pròpia identitat.

“La idea”, explica la membre de l’equip Vanessa

Renau, “és que quan tu et projectes en una qualse-

vol xarxa social obtens un feedback de la gent que

t’envolta. Segons siguin positives o negatives les res-

postes, vas modelant la teva imatge. Pot haver-hi,

però, una confrontació d’acord amb allò que estàs

mostrant. Podem trobar-nos, posem per cas, una

adolescent que es mostra de forma molt hipersexua-

litzada en el seu perfil. Potser aquest perfil sí que la

beneficia en el context de la xarxa, i és per això que

hi manté aquesta imatge, encara que a nivell per-

sonal això pugui estar ocasionant-li algun tipus de

trastorn, de tensió”. “De fet”, afegeix Renau, “quan

algú s’adapta massa a allò que els altres demanen

és perquè d’entrada ja existeix algun problema

d’autoestima. Aquesta persona està mostrant-se tal

com volen els altres i no com se sent en realitat”.

Les diferències de socialització entre els gèneres

dóna correlativament uns usos diferents de les xar-

xes. Així, per exemple, hi ha una major implicació

emocional per part de les noies a l’hora de relacio-

nar-se en el món d’Internet. Els nois, en canvi, solen

fer-ne una utilització molt més funcional, molt més

pragmàtica. Altrament, les dones tendeixen també a

desvetllar més informació, segons alguns autors, se-

gurament perquè han estat socialitzades per ser més

obertes i empàtiques que els homes.

Hi ha un altre factor a tenir en compte pels in-

vestigadors. A Facebook, la majoria de les persones

amb les quals ens relacionem són conegudes. Per

tant, val a dir que moltes noies no estan falsificant

la seva imatge sinó simplement embellint-la, tapant

o bé maquillant tots aquells aspectes que consideren

negatius, que no els agraden de si mateixes. Cal tenir

en compte també que les noies solen exercir un ma-

jor control sobre allò que publiquen als seus perfils.

Això ja passa a la vida quotidiana, on les dones solen

tenir molta més cura de la seva imatge tot i que cada

vegada aquesta és també una conducta que comença

a observar-se en els homes. En qualsevol cas es trac-

ta d’una tendència, aquesta de mantenir un major

control sobre allò que es mostra, que s’accentua en

el món on-line arribant fins i tot a causar perjudicis

de tipus psicològic.

“La nostra hipòtesi”, assenyala Oberst, “és que si

utilitzem una escala de benestar psicològic trobarem

una puntuació més baixa en aquelles noies que fan

una presentació més estereotipada i més alterada de

si mateixes expressada com a major distància entre

el seu self-real, la percepció que elles tenen de si ma-

teixes, i el self-Facebook, allò que elles són a la xarxa...

És una distància que, en darrer terme, pot ser font de

problemes d’autoestima, de depressió. Cal dir que la

xarxa pot potenciar la predisposició a determinades

patologies”. Sobre aquest major risc de les dones de

veure’s perjudicades per un ús determinat de les xar-

xes socials hi ha pocs estudis a casa nostra, fet que

dóna una major rellevància a la iniciativa del grup de

recerca dirigit per Oberst.

Allò ideal seria, doncs, que hi hagués una sinto-

nia entre el que som i com ens mostrem, que no-

més pot aconseguir-se fent un ús correcte de la xar-

xa. Fet i fet, aquest serà també un dels objectius de

la investigació, establir unes pautes per a un ús co-

rrecte de les xarxes socials a fi de posar-les a l’abast

de pares, usuaris i investigadors. Tota una oportu-

nitat en un moment en què com mai la societat

es mostra enormement preocupada pels efectes de la

irrupció de les xarxes socials en la vida quotidiana.

“Les diferències de socialització entre els gèneres dóna correlativament uns usos diferents de les xarxes. Hi ha una major implicació emocional per part de les noies a l’hora de relacionar-se en el món d’Internet”

Metodològicament es tracta d’una investigació

tècnicament complexa com la mateixa Oberst reco-

neix. “Analitzarem”, comenta Renau, “a més a més

quina és l’opinió sobre el perfil d’aquestes a partir de

puntuacions dels observadors per tal de conèixer qui-

na és la imatge que, finalment, aquestes noies estan

projectant. El grau de coincidència d’aquestes percep-

cions amb les pròpies ens informa sobre els biaixos

que tenen els usuaris i el control que assoleixen sobre

la pròpia imatge. Creiem que hi haurà més malestar

com més gran sigui la distància existent entre aquests

paràmetres”.

En aquests moments s’està treballant en una pri-

mera fase pilot molt bolcada en general en el treball on-

line, en la creació d’un grup a Facebook que caldrà no-

drir amb usuaris participants en l’estudi, tutors i papers

dels centres que puguin aportar-hi voluntaris. Els in-

vestigadors preveuen treballar amb unes 400 persones,

totes usuàries de xarxes socials, meitat homes i meitat

dones, compreses en quatre franges d’edat: dels 14 als

15 anys, dels 16 als 17, dels 18 als 19 i dels 20 als 25.

“Volem discernir què està passant en aquest

país… Comprovar entre altres coses si hi ha una

imatge sexualitzada de les noies a Facebook... Hem

de pensar que l’ús del Facebook s’està normalitzant

i quan una nova forma d’interactuar es normalitza

també ho fan les conductes. Llavors potser senzilla-

ment només hi ha un reflex del món real en el món

on-line... Bé, la investigació podria arribar a aques-

ta conclusió. També seria rellevant. Però la sospi-

ta, certament, és que hi ha usos diferents entre els

gèneres, distàncies entre la manera de mostrar-se

les noies i de com creuen que són realment”, as-

segura la doctora Oberst.

“L’ús del Facebook s’està normalitzant i quan una nova forma d’interactuar es normalitza també ho fan les conductes”

“Allò ideal seria, doncs, que hi hagués una sintonia entre el que som i com ens mostrem, que només pot aconseguir-se fent un ús correcte de la xarxa”

36 | Recerca Recerca | 37

04 Reportatge 16 Conversa14 Opinió 24 Honoris 29 Notícies 32 Recerca02 Editorial01 Portada 38 Llibres

El que es diu i el que passa, de Ferran Toutain

L’assagista i professor de la Facultat de

Comunicació Blanquerna-URL ha pu-

blicat aquest nou e-single a la Bibliote-

ca del Núvol. Es tracta d’un breu assaig

en què Ferran Toutain convida a llegir

poemes de Mallarmé, Riba, Góngora,

Josep Navarro i Santaeulàlia i Josep M.

Fulquet. El crític sosté que “el tipus de curiositat (o

d’emoció) que desperta una obra d’art és únic –si no

l’art no faria cap falta–, però posseeix una naturale-

sa molt pròxima al que desperta la contemplació de

les coses que passen davant dels nostres ulls sense que

ningú hi hagi posat una intenció i a les quals no dema-

nem un significat com sí que el demanem, en canvi, a

les coses que diem amb la voluntat de comunicar. Es

tendeix, doncs, a exigir a l’art els atributs d’un acte de

comunicació en comptes d’acceptar-lo com una cosa

que passa”. Biblioteca del Núvol, núm. 4.

Cerebro y música: una pareja saludable.

Las claves de la neurociencia musical,

de Jordi A. Jauset

El professor de la Facultat de Comunica-

ció Blanquerna-URL Dr. Jordi A. Jauset

exposa els fonaments bàsics per com-

prendre com respon el cervell a la mú-

sica, quins canvis o modificacions es produeixen en les

diferents àrees cerebrals i les repercussions o efectes fisio-

lògics, cognitius i emocionals derivats. L’autor descriu les

àrees més importants del cervell i exposa els fonaments

de les tècniques d’exploració cerebral que permeten

“veure’n” l’interior, detalla el trajecte i els processos in-

volucrats durant el recorregut de la informació nerviosa

des de l’oïda interna fins a les àrees corticals i, finalment,

menciona algunes aplicacions actuals que evidencien

com la música pot contribuir a millorar el benestar i la

qualitat de vida. Editorial Círculo Rojo, 2013.

Intervención comunitaria con adolescentes y

familias en riesgo, de Jordi Longás i altres

El professor de la Facultat de Psicolo-

gia, Ciències de l’Educació i de l’Esport

Blanquerna-URL Dr. Jordi Longás és un

dels autors d’aquest llibre, concretament

del capítol “Adolescentes en riesgo o es-

pecial vulnerabilidad. Buenas prácticas socioeducativas

desde y con el Sistema Educativo en Cataluña” (p. 59-

74), que ajuda a identificar i analitzar bones pràctiques

d’intervenció adreçades a afavorir el benestar i la inclu-

sió social del col·lectiu d’adolescents basant-se en el pro-

tagonisme i la centralitat de la persona, en aquest cas el

nen, la nena o l’adolescent. Destaquen la importància

d’una intervenció global i integral de diferents professio-

nals i l’avaluació dels resultats, l’impacte dels programes

i les possibilitats de transferibilitat. Editorial Graó, 2013.

Impacto de una Intervención Psicosocial

en la Esquizofrenia Paranoide, d’Antònia M.

Gómez Hinojosa

La professora de la Facultat de Psico-

logia, Ciències de l’Educació i de l’Es-

port Blanquerna-URL Dra. Antònia M.

Gómez Hinojosa aborda en aquest lli-

bre com es poden millorar els tractaments en l’esquizo-

frènia tenint en compte la qualitat de vida subjectiva.

S’avaluen diferents variables com la construcció de la

identitat i la simptomatologia positiva i negativa per

ajudar a millorar els tractaments psicosocials que ja

existeixen. Els objectius proposats en qualsevol inter-

venció terapèutica han de ser la disminució de la croni-

ficació de l’esquizofrènia i l’increment de la qualitat de

vida dels pacients, així com la seva necessària integració

social. Editorial Académica Española, 2013.

Retrobar l’ànima, d’Esteve Miralles

El professor de la Facultat de Comuni-

cació Blanquerna-URL Esteve Miralles

relata en aquest dietari la crònica pri-

vada del final de la primera dècada del

segle XXI. Entre canvis i viatges –com

ara un estiu a la Toscana–, lectures i

imatges, trobades i records, pèrdues i aventures quo-

tidianes, l’autor hi enfila una història de retrobament

íntim i una indagació personal sobre la fortalesa que cal

per ser delicats: “La reivindicació de l’ànima té a veure

amb el fet d’assumir poder. Dos poders. L’un: el poder

de voler entendre els altres, i establir-hi ponts. I l’altre:

el de no entregar la nostra biografia tan sols a l’evolució

i els avatars del nostre cos. I aquí és on entren en joc

les misterioses papallones de l’ànima: la vida mental.

La vida mental és un poder lliure. Misteriós. I comparti-

ble.” Aquesta obra va guanyar el Premi Marian Vayreda

2012 de prosa narrativa, en el marc dels Premis Literaris

Ciutat d’Olot, que convoquen l’Ajuntament i la Dipu-

tació de Girona. Editorial Empúries, 2012.

Trípodos, núm. 31

La revista acadèmica Trípodos dedica

el tema central del seu últim núme-

ro, coordinat pel professor de la Fa-

cultat de Comunicació Blanquerna-

URL Javier Guallar, a les “Tendències

en documentació en els mitjans de

comunicació”. Aquest número inclou articles sobre

les imatges d’arxiu en el cinema de ficció, el sistema

d’anàlisi d’hemeroteques per a periodistes, les no-

ves capacitats dels periodistes en documentació, els

reptes i oportunitats de la documentació audiovisual

en televisió en el “món 2.0” i l’evolució del Depar-

tament de Documentació de Televisió de Catalunya.

Surt el sol i encara plou, de Marta Grau

La professora de la Facultat de Comu-

nicació Blanquerna-URL i Pau Estrany

narren en aquest llibre una història

d’amistats, amors i sentiments inter-

medis d’una generació que va créixer

amb la telecogresca i la geofarra, els

pisos d’estudiants on mai s’escombrava, els Erasmus

sense telèfon mòbil, que ballava a la sala Zeleste, i

que passava els llarguíssims estius universitaris entre

les festes de Ciutadella, les de Gràcia i les de la Mercè.

Des del punt de vista d’una noia barcelonina i d’un

al·lot mallorquí, aquest llibre mostra de manera dual

i emotiva el pas del temps i narra les peripècies d’uns

personatges que intenten arribar als trenta amb dig-

nitat. Editorial Empúries, 2013.

El pueblo contra el parlamento. El nuevo

populismo en España, 1989-2013,

de Xavier Casals

Xavier Casals, historiador i profesor

de la Facultat de Comunicació Blan-

querna-URL, analitza en aquest estudi

l’evolució de la política espanyola dels

darrers 25 anys, des de l’etapa del govern de Felipe

González, el de José María Aznar i les dues legislatures

de Zapatero fins a acabar el 2013 amb tot el marc insti-

tucional públic desacreditat: la corona, els tribunals, la

judicatura i el bipartidisme socialista i popular. L’autor

apunta a un procés d’italianització en aquest procés. El

llibre dedica capítols a analitzar a personatges com Ruiz

Mateos, Conde o Gil. Aporta un il·lustratiu paral·lelisme

entre Garzón i Di Pietro. I dissecciona en profunditat

l’evolució política del catalanisme recolzant-se en la tesi

que Catalunya és la nova Padània. El llibré té un pròleg

d’Enric Ucelay Da Cal. Editat per Pasado&Presente.

Breu història de la Rambla, d’Enric Vila

El periodista i professor de la Facultat

de Comunicació Blanquerna-URL Enric

Vila explica en aquest llibre com la vida

urbana forja les ciutats i les nacions,

més enllà de la voluntat política dels

poders hegemònics establerts. També

explica com la Rambla va oferir un es-

pai per expressar-se a Barcelona, després del desastre del

1714, i com va modernitzar la ciutat i la identitat dels

catalans. Editorial Galàxia Gutenberg, 2012.

Novetats editorials

38 | Llibres Llibres | 39