TribuCamelot_GranotesEncantades

Gemma Lienas

Estrella Polar

Aquest document ésun extracte de l’obra

www.gemmalienas.com

La Carlota i el misteride les granotes encantades

La tribu de Camelot

9

CAPÍTOL 1

Aquell diumenge, assolellat però encara fred, la Tribu en pes estàvem asseguts en un banc del parc pensant a què podíem jugar. Bé, hi pen-sàvem tots menys en Miquel, que anava a la seva i no semblava pas interessat en els nostres plans.

—Anem a l’estany de les dues granotes! —va cridar de sobte en Sa’îd, emocionat.

L’estany de les dues granotes és en un extrem del parc, just al costat oposat del que acostumem a freqüentar. I es diu de les dues granotes perquè només en té dues, és clar.

—Vinga... —va suplicar en Sa’îd adonant-se del poc entusiasme que manifestàvem—. Com

L’estany de les dues granotes

8-RANAS ENCANTADAS-2ª.indd 98-RANAS ENCANTADAS-2ª.indd 9 04/05/11 20:3104/05/11 20:31

10

LA TRIBU DE CAMELOT

que la primavera està a punt d’arribar, segur que ja han començat a raucar.

La veritat, a mi aquell pla no em semblava pas la bomba. I crec que a la Mireia i a la Berta, tampoc. Però l’Eli s’hi va apuntar.

—Sí, va —ens va dir amb aire de «Què us costa? Amb la il·lusió que li fa, a ell...».

En Miquel no va expressar cap opinió. Semblava que estava als núvols.

Vam arrencar a córrer, encara que jo de seguida em vaig aturar, em vaig gi-rar i vaig observar que en Miquel s’havia quedat al banc com hipnotitzat.

—Miquel! —el vaig cridar.

Va aixecar el cap.

—Vine amb nosaltres. No si-guis tanoca —li vaig dir fent-li senyals amb la mà.


1111

L’ESTANY DE LES DUES GRANOTES

En Miquel es va acostar sense afanyar-se gai-re.

Vam arribar a l’estany uns segons més tard que la resta, però a temps encara de sentir un cor d’exclamacions.

—Oh! —deien en Sa’îd, la Berta, l’Eli i la Mireia.


12

LA TRIBU DE CAMELOT

Sorpresa majúscula!, no hi havia dues grano-tes, sinó una muntanya. I, quan dic una munta-nya, vull dir que n’hi havia una pila. Dues-centes, almenys. O potser més.

—Però, d’on han sortit?La Mireia va encongir les espatlles i va ex-

plicar:—Potser és que les dues granotes han tingut

moltes granotetes. En Sa’îd va negar amb el cap.—Veig que no en saps gran cosa, de les gra-

notes —va dir.—Doncs no —va certifi car la Mireia—. La

veritat, mai no he sentit gaire interès per aques-tes bestioles humides i bavoses.

—Mira —va explicar en Sa’îd—, encara fal-ten força dies per a l’aparellament de les grano-tes. I després, un cop s’hagin aparellat, hauran de pondre els ous, d’on després sortiran els cap-grossos, que després es convertiran en granotes. De manera que el que dius no és possible.

—A més —va afegir l’Eli, demostrant que també coneixia el món dels amfi bis—, mai no en neixen tantes d’una tongada.


13


—D’acord, doncs hi ha moltes granotes. I què? —va dir la Mireia, amb impaciència.

—Doncs que és estrany —va respondre en Sa’îd.

La Berta i jo ens vam mirar sense saber si realment la situació era tan peculiar com ell deia.

Just en aquell moment vam veure una senyo-


LA TRIBU DE CAMELOT

ra gran que era a la riba oposada de l’estany, mi-rant molt atentament l’aigua. No semblava pas sorpresa com la Tribu.

—Potser ella en sap alguna cosa —vaig dir a en Sa’îd mentre l’assenyalava.

—I si l’hi preguntem? —va suggerir la Berta.—Bona idea —va dir l’Eli—. Som-hi.Abans de posar-nos en marxa, vaig veure que

la Berta agafava pel braç en Miquel, que no es mostrava en absolut excitat per aquell possible misteri que teníem davant dels nassos.



Vam trotar cap a la dona, que, en veure’ns, va esbossar un somriure.

—Heu vist quantes granotes? —va dir men-tre assenyalava amb la punta del seu bastó dues bestioles que saltaven d’una pedra a l’altra.

—Doncs sí, però mai no n’hi havíem vist tantes, senyora. Perquè vostè ja sap que aquest és l’estany de les dues granotes. I es diu així per alguna cosa

—va dir en Sa’îd gairebé sense respirar.La dona va inclinar el cap i ens va ob-


16

LA TRIBU DE CAMELOT

servar amb un mig somriure als llavis. Després, va estirar-se els guants de llana per tapar-se bé els canells i va dir:

—Jo tampoc no ho havia vist mai. Ja fa uns dies que vinc a l’estany i cada dia n’hi ha unes quantes més. No sé per què deu ser. Sembla com si algú les dugués fi ns aquí... però, amb quin propòsit?

—Aleshores, vostè creu que algú les ha dut aquí?La dona va sacsejar el cap amb energia i, tot

seguit, es va recol·locar el barret.—Com poden haver arribat fi ns aquí, si no?Ens vam mirar els uns als altres, perplexos.

Per descomptat, si algú s’havia pres la molèstia de dur totes aquelles granotes a l’estany, allà hi havia un misteri.

En aquell instant, la senyora es va acomiadar.—Adéu, nens. Me’n vaig, fa massa fred per a mi.Ens vam asseure en un banc.—Aleshores, estem d’acord que això és un mis-

teri que cal investigar? —va preguntar en Sa’îd.Les quatre noies vam assentir.—Cal esbrinar qui les ha dut i per què.—Pot ser que hagi estat la dona del bastó —va

dir la Mireia.


17


—Apa! Ella? I per què?—Doncs perquè semblava una bruixa.—Una bruixa? —vaig dir jo, desconcerta-

da—. En què et bases?—No us hi heu fi xat, que duia barret i guants

com les bruixes que vam conèixer aquell estiu?1

—I ara! No tenia res a veure amb una bruixa. És que li has notat veu de persiana?

La Mireia va admetre que no, que la dona tenia una veu agradable.

—A més —va dir en Sa’îd—, has vist que es gratés el cap com si hi tingués polls?

—No —va contestar la Mireia.—No és cap bruixa —vaig dir jo— i, a més,

no crec que hi tingui res a veure, amb aquest misteri. Si fos culpable, no ens hauria donat tan-tes explicacions.

En aquell moment va aparèixer un home amb una panxa enorme i es va acostar a l’estany. Va observar les granotes i, després, va aplaudir com si estigués satisfet amb el que veia.

Es va girar i ens va dir:

1. Vegeu La Carlota i el misteri del túnel del terror.


18

LA TRIBU DE CAMELOTLA TRIBU DE CAMELOT

—Quantes granotes, eh, xavals?!

—Moltíssimes —va dir la Mireia. I com si s’ho hagués pensat millor, va afe-gir:— No deu ser pas vostè qui les ha portat, oi?

—Jo? —va dir el paio, molt di-vertit—. Per des-comptat que no. No tinc ni idea de qui les ha dut aquí. Però, en qualsevol cas, m’encanta que hi siguin.

—I per què li sembla bé, senyor?—És que m’agraden molt, les granotes —va

dir ell, més divertit encara que abans, rient com una criatura.

Ens vam mirar, sorpresos. Aquell home esta-va com una cabra.

—Bé, adéu —va dir l’home, que, pel que


19


semblava, ja s’havia atipat de mirar les granotes.—Aleshores, per on us sembla que hem de

començar a investigar? —va preguntar la Berta quan ens vam quedar sols.

—Investigar, què? —va preguntar en Miquel, que fi ns aleshores havia restat mut.

—Ara et despertes?—Tenim un nou misteri entre mans: el de les

granotes.Però no vam poder explicar-li res més perquè

en aquell moment va aparèixer en Marc, el meu germà.

—El pare i la mare t’estan buscant, Car-lo-ta —va dir, marcant molt les síl·labes. I va afe-gir:— I a tu també et busquen els teus pares, Berta. I a tu, Miquel.

Era hora de tornar cap a casa. Vam acordar que, l’endemà, durant el pati,

decidiríem quina era la millor manera de tirar endavant.


Documents

TribuCamelot_GranotesEncantades