La Iniciació Esportiva

U.R.V. Facultat Ciències de l'educació i psicologia

LA INICIACIÓ ESPORTIVA

Per:Adrià Bisén.Eduard Prades.Pere Sánchez.3r. MEF. 2007/08


EL NOSTRE CAMP D’ACCIÓ

• Si tenim en compte la classificació de jocs establerta pel Dr. Antonio Méndez Giménez ( Dr. en Educació física i esport), la nostra intervenció es centraria en els jocs preesportius, amb totes les seves variables, sense oblidar, però amb menys èmfasi, els jocs d’acondicionament físic.



PARLEM DELS JOCS PREESPORTIUS?

• Els jocs preesportius són aquells que engloben:1. Les formes jugades: són transformacions d’exercicis a jocs a través de la

dotació de punts o creant una petita estructura competitiva. Responen a la pregunta “ Qui és capaç de...?”

2. Els jocs reduïts: són aquelles reduccions del nombre de jugadors, i/o del terreny del joc, a favor de l’aprenentatge dels principis esportius.

3. Els jocs modificats: són aquelles variacions que fa el monitor o els mateixos jugadors, segons el rumb del procés d’aprenentatge.

4. Els mini esports: són aquelles adaptacions en la forma dels esports institucionals per fer-los més accessibles a les característiques psicofísiques dels nens i nenes. Exemple: reducció del terreny de joc, del temps, del material...


PER TANT, QUÈ ENTENEM PER INICIACIÓ ESPORTIVA?

• La iniciació esportiva és el procés d’ensenyament - aprenentatge, seguit per un individu, per a l’adquisició de la capacitat d’execució pràctica i coneixement d’un esport. Aquest coneixement abasta des que l'individu pren contacte amb l’esport fins que és capaç de jugar-lo amb adequació a la seva estructura funcional" (GEIP, 2001).

• Un individu està iniciat en un esport quan, "després d’un procés d’aprenentatge, adquireix els patrons bàsics requerits per la situació motriu específica i especialitat d’un esport, de manera tal que a més de conèixer les seves regles i comportaments estratègics motors fonamentals, sap executar les seves tècniques, moure’s en l’espai esportiu amb sentit del temps, de les accions i situacions i sabent llegir i interpretar les comunicacions motrius emeses per la resta dels participants en el desenvolupament de les accions motrius" (Hernández, 1986).

• La iniciació esportiva és abans de res un procés d’ensenyament plurifacètic i progressiu dels processos tècnics, tàctics - estratègics bàsics d’un esport. Sánchez Bañuelos (1986), considera a un individu iniciat quan “és capaç de tenir una operativitat bàsica, sobre el conjunt global de l’activitat esportiva, en la situació real de joc o competència”.


I PER ESPORT?

• Parlebas (1986) defineix l’esport com aquella "situació motriu de competició institucionalitzada i reglada".

• Seguint a P. Parlebas, podem dir que hi ha dos grans grups d’esports. Els psicomotors, en els quals el subjecte participa de forma individual i la presència d’altres subjectes no és essencial, i els sociomotors, en els quals participen diversos subjectes que incideixen de forma directa en les conductes que desenvolupen els seus companys i/o adversaris. Dintre del grup dels esports sociomotors, es distingeixen diversos tipus d’esports entre els quals situem als esports d’oposició - cooperació.


Esports

Sociomotors Psicomotors

Cooperació amb companys

Oposició contra

adversaris

Cooperació i oposició

Ex: escalada, vela, patinatge amb parella...

Ex: ciclisme en ruta, vela,

motocròs...

Ex: futbol, bàsquet, rugby,

handbol...

Acció en solitari

Ex: esquí, gimnàstica artística, atletisme


CARACTERÍSTIQUES DEL COMPORTAMENT MOTOR

Prendrem com exemple, l’estudi realitzat per Gola (2002) amb alumnes entre els 7 i 9 anys que es troben en la fase rudimentària, caracteritzada pels següents paràmetres:

1. Joc estàtic, no orientat, jugadors centrats sobre la pilota, excés de verbalització.

2. Els jugadors persegueixen indiscriminadament la pilota, aglutinant-se entorn a ella.

3. Dificultats en la relació amb la pilota (control, protecció, conducció, etc.).

4. Utilització sistemàtica de la visió per a veure la pilota, indisponibilitat per a "llegir" el joc.

5. Immobilisme dels jugadors sense pilota i abús de la comunicació verbal.

6. La circulació de la pilota no és voluntària.7. Successió d’accions aïllades i explosives sobre la pilota.


QUINS ASPECTES HEM DE TENIR EN COMPTE?

• La tècnica ha d’estar sempre en funció de la tàctica, així com el desenvolupament de les capacitats condicionals, psico - volitives, etc.

• El jugador ha de saber que és el que ha de fer (intenció tàctica) abans de conèixer com ho ha de fer (model tècnic). En un nivell superior hauríem de procurar que les accions tècnic - tàctiques escollides pels jugadors estiguin d’acord amb l’anticipació de les accions que l’adversari té intenció d’aplicar.

• L’ensenyament dels esports de col·laboració oposició ha d’estar centrat en el component tàctic. Els altres factors (tècnics, físics o psíquics), han de ser abordats de manera que puguin cooperar per a facultar l’accés a nivells tàctics cada vegada més elevats.

• El desenvolupament de la capacitat de control de la pilota exigeix la creació de condicions d’exercitació que passen per la necessitat del practicant d’efectuar contactes freqüents i diversificats amb la pilota, perquè es verifiqui una millorança del nivell d’execució.

• El desenvolupament de l’extensió del camp preceptiu és un dels aspectes més importants en la formació del jugador. Aquest ha de saber jugar en els espais propi, pròxim i llunyà. Si el nombre de jugadors referència en un joc fos elevat i si a això li afegim un terreny de joc amb grans dimensions, la percepció del joc es torna més complex, dificultant l’accés a nivells de joc superiors.


• És necessari "buscar relacions sincròniques atac defensa" per a facilitar la transferència a les situacions de partit, i al seu torn guanyar temps d’aprenentatge al plantejar en les sessions un doble objectiu. Normalment en els períodes d’aprenentatge esportiu es discrimina l’ensenyament dels aspectes defensius respecte als d’atac, doncs es dóna per descomptat que són més fàcils d’adquirir. En moltes ocasions podem observar grans atacants que no saben defensar i viceversa. La transició entre atac i defensa es realitza de manera automàtica i el jugador ha de saber jugar en ambdós tipus de situació.

• Sobre el procés ofensiu, en el cas dels principiants, si les situacions d’ensenyament / aprenentatge no propicien la creació de diverses ocasions de finalització, el jugador pot perdre de vista l’objectiu central del joc (marcar una miqueta) i fixa la seva actuació gairebé exclusivament sobre el nivell de joc de transició, el que condueix a un ús i abús del joc indirecte en detriment del joc directe.

• Sobre el procés defensiu, suggerir que en les fases inicials de la pràctica dels esports de col·laboració / oposició, s’utilitzi la defensa individual nominal. En aquesta situació, cada jugador té única i exclusivament la responsabilitat de marcar al seu adversari directe. Quan el jugador ja domina els principis de marcació individual, som partidaris d’avançar per a una defensa de tipus individual no nominal (o de transició individual – zonal). Aquesta situació és ja més complexa i requereix que el defensor sàpiga regular la seva marca tenint com referència no només a la seva oponent directe si no també la posició de la pilota, dels companys i dels altres adversaris. Dintre d’aquest tipus de defensa sorgeixen les situacions i nocions de cobertura, doblaments i compensació, tan importants per al desenvolupament del pensament i actitud tàctica del participant.

• La situació de joc 3 vs. 3 es revela com l’estructura mínima que garanteix l’essència del joc, en la mesura que reuneix al portador de la pilota i dos receptors potencials, permetent passar d’una elecció binària a una elecció múltiple, preservant així la noció important de joc sense pilota. Des del punt de vista defensiu, reuneix un defensor directe al portador de la pilota (1°def.) per a realitzar la contenció i dos defensors (2° i 3°) relativament més allunyats del portador de la pilota, per a concretar eventuals cobertures, doblaments i compensacions, respectant els restants principis defensius: cobertura, equilibri i concentració.


RES MÉS?

• Els factors que intervenen en la iniciació esportiva són els objectius que es pretenen arribar a, l'individu que aprèn, l’estructura de l’esport i els principis pedagògics que s’usin.


Individu

que aprèn

Principis

pedagògics

Estructura

de l’esport

Objectius de l’esport

Iniciació

esportiva


QUINS SÓN ELS OBJECTIUS DE L’ESPORT?

Partim dels objectius que Antón (1990) enuncia en la iniciació al handbol, i nosaltres afegim algun altre que ens sembla interessant (Giménez i Sáenz-López, 2000):

1. Millorar la salut dels alumnes. Aquest objectiu va a comportar, entre altres coses, que treballem les qualitats físiques adequades a l’edat, que els continguts tècnic-tàctics siguin idonis, que treballem de forma motivant, etc.

2. Treballar els continguts tècnic-tàctics bàsics. Principalment treballarem els mitjans tècnic-tàctics individuals i els col·lectius bàsics (en esports on existeixin companys).

3. Ensenyar les regles bàsiques d’aquets esport. L’ensenyament de les regles ha de ser progressiva. En el primer contacte amb l’esport hem d’ensenyar de forma global l'imprescindible per a poder jugar, sense importar-nos massa que els nois i noies cometin diferents violacions al reglament.

4. Millorar la socialització i el treball en equip. Aquest objectiu suposa desenvolupar o millorar aspectes socials com el respecte entre companys i adversaris, i fomentar la cooperació entre els companys per a una fi comuna: gaudir jugant.

5. Aconseguir hàbits de pràctica esportiva. Com últim objectiu general, encara que hi haurà altres més puntuals o específics, com buscar d’aconseguir hàbits saludables entre tots els jugadors, independent del nivell que arribin a. Buscarem que gaudeixin amb l’esport i que en el futur ho practiquin i duguin una vida sana, realitzant activitat física pel sols fet de passar-lo bé.

A més d’aquests objectius generals que proposem, cada Coordinador o Promotor es plantejarà altres específics de la seva modalitat esportiva i contextualitzats en el seu lloc de treball.


INDIVIDU QUE APRÈN

• Tant si és un nen/a com si és un adult, s’han de considerar les característiques d’aquest subjecte que aprèn. Si posseeix les aptituds que sol·licita un determinat esport tindrà més opcions de triomfar en ell. Tant actituds, com aptituds, són possibles de ser ensenyades i apreses pel subjecte.


ESTRUCTURA DE L’ESPORT

Al parlar de l’estructura dels esports, hem de fer constar que vénen determinada pels següents paràmetres:

• La Gestualitat o maneres d’execució.• El reglament del joc.• L’espai de joc i el seu ús.• El temps de joc i la seva ocupació.• La comunicació motriu.• L’estratègia motriu esportiva (incloent-ne la

tàctica).


ESTRUCTURACIÓ EN SEQÜÈNCIES PER A LA INICIACIÓ ESPORTIVA

1. L’objectiu motor que prioritàriament s’ha d’arribar a (marcar gol, que no et marquin gol) el tipus de comunicació motriu que la configura (en el nostre cas cooperació/oposició) i l’estandardització de l’espai (camp de joc).

2. L’objectiu motor de la tasca ho definim com l’aspecte de la lògica interna que implica la demanda motriu prioritària a aconseguir pel o pels participant/s i que dóna sentit a aquesta pràctica. Tot això, independentment, de la configuració de les condicions del context motriu (manera d’operar amb el mòbil, el o els material/s, l’espai, el temps, l’individuo i els possibles companys i/o adversaris).


DE QUÈ ESTEM PARLANT?

• Situar el mòbil (la pilota) en un espai i/o evitar-lo: l’objectiu de la qual consisteix a situar el mòbil en determinades zones estratègiques de l’espai, i/o evitar-lo.

1. Dur el mòbil a una meta i/o evitar-lo: situació/ns consistent/s a guanyar espai per a col·locar un mòbil en una meta, i/o evitar-lo. (futbol, rugby, hoquei, handbol, basquet).

2. Enviar i/o evitar la reexpedició del mòbil: situació/ns consistent/s a col·locar el mòbil en un espai per a impedir que l’adversari o adversaris el reenviïn, i/o evitar-lo per a poder-lo reexpedir. (voleï, tennis).

• Efectuar i/o evitar translacions: situació l’objectiu de la qual és realitzar una acció i efecte de traslladar/s’uneixi persona o cosa, i/o evitar-lo. Softbol.


PRINCIPIS PEDAGÒGICS DE LA INICIACIÓ ESPORTIVA

• El joc com a mitjà d’aprenentatgeCom indica Blázquez (1986), hauríem de fer una

sèrie de reflexions sobre les tasques que plantegem:

1. És motivant?2. Permet una quantitat de treball suficient?3. Permet una millora qualitativa de les accions

motrius?4. Existeix un màxim de participació?5. S’adequa als objectius perseguits?



• Principis per a la progressió dels jocs modificats

1. Globalitat del joc modificat, amb baixa exigència tècnica.

2. Plantejament de situacions concretes de joc en forma de jocs modificats.

3. Joc esportiu amb la tècnica i situacions específiques.



• Estratègia global modificant la situació realLa tasca s’executa en la seva totalitat, però es modifiquen

les condicions d’execució, que realitzarem de forma progressiva:

1. Jocs amb pocs jugadors ( 2x2, 3x 3 … ) sempre amb activitats que culminin en l’obtenció de l’objectiu motor prioritari (convertir el gol, embocar al cercle, arribar amb la pilota a una determinada zona de tant, etc.).

2. Partits reduïts (1x1 en basquet, 3x3 en futbol …) o fins i tot de determinades habilitats ( tir, passades … ).

3. Adaptació dels arcs, cercles, gols, espai, regles … etc.



• Estratègia global polaritzant l’atencióLa tasca es realitza en la seva totalitat, però induïm als

jugadors a fixar l’atenció en algun aspecte de l’execució bé individual, bé col·lectiu:

1. Només es pot aconseguir tant amb una part del peu.

2. Els tirs al cercle en l'interior de la zona de bàsquet valen més que fora.

3. És necessari fer 5 tocs en voleibol per a passar al camp contrari, etc.


HI HAN ETAPES EN LA INICIACIÓ ESPORTIVA?

(Álvarez del Villar, C 1983, Navarrès Valdivieso, F 1968 i Tschien, P 1980) proposen tres etapes:

1.- Etapa de formació bàsica. 2.- Etapa de formació específica. 3.- Etapa de perfeccionament esportiu. • La primera etapa consisteix en la recerca d’una

formació genèrica i polivalent perquè el nen adquireixi les bases del moviment.

• En la segona s’ensenya l’estructura funcional de l’esport d’una manera específica.

• En la tercera es perfeccionen els aprenentatges.


BIBLIOGRAFIA

• Aquest text és un extracte del que va ser publicat per Eds. APEF i Universitat d'Almería. Almería 1999, amb el títol Qüestions metodològiques sobre la iniciació als esports col·lectius en el mitjà escolar, pels autors Antonio Casimiro Andújar i Cornelio Àguila Soto. En Ruiz F., Casimiro A.J. i Àguila C . (coord.): Els Esports Col·lectius Tradicionals en el Mitjà Escolar: noves tendències metodològiques.


MOLTES GRÀCIES

PEL

VOSTRE TEMPS

Education

La Iniciació Esportiva