Tema 5: “La Restauració borbònica i el naixement del catalanisme polític” (1874-1902)

Història2on de batxillerat

Apartat 1: “Els fonaments de la Restauració”

• La dinastia Borbó torna a la monarquia espanyola l’any 1874 després del pronunciament del general Martínez Campos.

• El nou rei serà el fill d’Isabel II, Alfons XII (1875), després d’un any de regència del polític moderat i borbònic Antonio Cánovas del Castillo.

Alfons XII i la seva primera dona, María de las Mercedes de Orleans, morta als pocs mesos de la boda per culpa del tifus. En honor seu, la primera filla del rei

va rebre el nom de María de las Mercedes.

A l’esquerra, el general Martínez Campos. Va liderar el pronunciament militar de 1874 que va acabar amb la I República per instaurar la Restauració de la monarquia borbònica. Destacat a la

Tercera Guerra Carlina, va fracassar a la Guerra de Cuba.A la dreta, Antonio Cánovas del Castillo, polític conservador que va dirigir el sistema polític de la

Restauració. Va ser assassinat pels anarco-comunistes en 1897.

Apartat 1: “Els fonaments de la Restauració”

• Els trets fonamentals del sistema polític de la Restauració són:1) Liberalisme conservador (de dretes o moderat): monarquia, ordre,

manca de llibertats, defensa dels interessos de la burgesia i l’Església, etc.- La Constitució del 1876 es caracteritzava per:• Sobirania repartida entre la nació (representada per les Corts) i el rei. El

rei tenia amplis poders: podia vetar les lleis, nomenar ministres, fer lleis...• Les Corts estaven dividides en dues cambres: Congrés i Senat, el segon

format per aristòcrates.• Estat confessional catòlic.• Existia una Declaració de Drets, però aquests es podien anul·lar per

decisió del rei o del govern.• Sufragi censatari: podia votar menys d’un 5% de la població.

Apartat 1: “Els fonaments de la Restauració”

2) Sistema parlamentari no democràtic (sufragi censatari) amb:• Alternança en el govern de dos partits polítics que

renunciaven als pronunciaments militars per arribar al poder: Partit Liberal-Conservador (dretes) i Partit Liberal-Fusionista (esquerres).

• L’exèrcit perd influència política durant aquesta etapa (el poder civil s’imposa al poder militar).

• El frau electoral assegurava l’alternança al poder. Hi havia compra de vots, falsificació de llistes electorals i tupinada (falsificació dels resultats electorals). Això provocava que la participació fos només d’un 20% de l’electorat.

Caricatura contemporània de Fer, fent referència a la històrica tupinada (“pucherazo” en castellà).

Apartat 1: “Els fonaments de la Restauració”

• Les zones rurals estaven marcades pel caciquisme: els cacics, la família més rica i poderosa d’un territori, s’assegurava de guanyar sempre les eleccions per controlar l’ajuntament, el sorteig de les quintes o administrar els diners públics.

• El Partit Liberal-Conservador estava dirigit per Antonio Cánovas del Castillo i el Partit Liberal-Fusionista per Práxedes Mateo Sagasta. Les diferències entre un partit i altre eren inapreciables. A Catalunya existia el Cercle Conservador-Liberal, grup moderat a dins del partit conservador que defensava els interessos de la burgesia industrial, dirigit per Manuel Duran i Bas.

Mapa del caciquisme a Espanya (finals del segle XIX)

A l’esquerra, Práxedes Mateo Sagasta, polític progressista que va liderar el Partit Liberal-Fusionista durant la Restauració.

A la dreta, Manuel Duran i Bas, jurista i líder del conservador i catalanista Cercle Conservador-Liberal.

Apartat 1: “Els fonaments de la Restauració”

• L’estabilitat política que va comportar la monarquia i el sistema de la Restauració van propiciar la fi de les guerres:

- L’any 1872 havia començat la “Tercera Guerra Carlina”. El general Martínez Campos va esclafar els carlins a Catalunya l’any 1875 i, l’any següent, a País Basc i Navarra. El pretenent a la corona, Carles, va exiliar-se a França i les províncies basques i Navarra van perdre la majoria dels seus drets forals (haurien de pagar alguns impostos a l’Estat i els joves haurien de fer el Servei Militar).

- La fi de la “Tercera Guerra Carlina” (1872-1876) va permetre a l’exèrcit centrar-se en la “Guerra dels deu anys” (1868-1878) contra els independentistes de Cuba. A la “Pau de Zanjón” (1878) Espanya va concedir als cubans l’abolició de l’esclavitud i la representació del poble cubà en Corts.

Mapa de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876)A la dreta, el pretenent a la corona espanyola “Carles VII”.

Apartat 2: “Les forces d’oposició a la Restauració”

• Republicans i federalistes van ser els grans derrotats amb la caiguda de la I República l’any 1874. A més, el moviment es va fragmentar en diversos partits: el Partit Possibilista de Castelar, el Partit Republicà Progressista de Ruiz Zorrilla (més radical) i el Partit Republicà Federal de Pi i Margall, el més popular a Catalunya. Mai van arribar a tenir la força de les dècades anteriors.

• El carlisme va començar la seva desaparició degut a la nova derrota militar i a la pau signada entre l’Església Catòlica i Alfons XII (els carlistes perden el recolzament eclesiàstic). Faran, però, un partit polític: el “Partit Tradicionalista”.

A l’esquerra, Emilio Castelar y Ripoll, polític republicà moderat; va ser l’últim president de la I República.

A la dreta, Francesc Pi y Margall, republicà federalista que també va presidir el país durant el període republicà.

Apartat 3: “L’economia durant la Restauració”

• L’economia dels anys del canvi de segle va estar marcada per la crisi agrària a tota Europa per l’arribada de cereal a baix preu provinent dels E.U.A. i Rússia.

• Va baixar, per tant, el preu del blat i bona part d’Espanya vivia d’aquest conreu. Les terres de Ponent van ser la zona més afectada a Catalunya (Urgell, Segrià, Noguera i Segarra).

• Cal afegir la crisi de la vinya. La causa va ser la plaga de la fil·loxera, arribada per França des del 1879. La crisi es va solucionar amb la substitució dels ceps autòctons per d’altres provinents d’Amèrica.

Fil·loxera és el nom de l’insecte, semblant al pugó, i de la malaltia que provoca a l’arrel dels ceps. Prové de l’est dels E.U.A. i va arribar a Europa causant una greu plaga a les vinyes franceses, fet que va afavorir els viticultors catalans durant els anys 70. Però la

fil·loxera va arribar també a Catalunya, estenent-se de nord a sud.

Apartat 3: “L’economia durant la Restauració”

• Per sortir de la crisi agrària, Cánovas del Castillo va fer una aposta pel proteccionisme.

• Els aranzels duaners elevats sobre l’aliment i el carbó estrangers van fer més cara la vida a la ciutat i va encarir els costos de producció industrial.

• El proteccionisme tampoc va millorar gaire la situació del camp espanyol degut a la baixa productivitat.

Apartat 4: “El desastre del 98”• Espanya va incomplir alguns dels acords signats a la “Pau de Zanjón”

(1878), com el de la representació política del poble cubà a les Corts espanyoles.

• Estats Units, per altra part, va perdre volum de negoci amb les polítiques proteccionistes de Cánovas del Castillo. La resposta va ser que els nord-americans van deixar de comprar productes cubans. Els comerciants de Cuba i E.U.A. sortien perjudicats, per tant, es van aliar contra Espanya.

• El crioll José Martí va fundar el Partit Revolucionari Cubà l’any 1892, que va liderar la revolta independentista de 1895 coneguda com a “Grito de Baire”. Martínez Campos va fracassar i Espanya va enviar al General Weyler, que va emprar mètodes de repressió més contundents (reprimint a la població civil, en cop de centrar-se en els insurgents).

A l’esquerra, José Martí, líder de la independència de Cuba.A la dreta, el general Weyler, substitut de Martínez Campos a la Guerra de

Cuba.

Apartat 4: “El desastre del 98”

• Però els independentistes cubans tenien el suport dels E.U.A. que, a més, va recolzar una altra revolta independentista a Filipines (1896). Aquesta revolta va ser liderada per José Rizal, del Partit Katipunan, però va ser esclafada, i Rizal, executat.

• E.U.A. tenia pressa i va declarar la guerra a Espanya en 1898. L’excusa va ser l’enfonsament per la detonació d’una bomba del vaixell de guerra nord-americà Maine, ancorat a L’Havana. E.U.A. va culpar als espanyols. La guerra va durar uns mesos. E.U.A. va derrotar l’exèrcit espanyol i, a la “Pau de París” (1898), E.U.A. es va quedar les últimes colònies espanyoles: Cuba, Puerto Rico i Filipines.

Mapa de Cuba durant la guerra de 1898. Les tropes de José Martí, recolzades per l’exèrcit nord-americà, van avançar d’Orient cap a Occident. La rebel·lió va

començar a Santiago de Cuba i va acabar a L’Havana.

A l’esquerra, José Rizal, màrtir de la independència de Filipines.A la dreta, el cuirassat Maine després de l’auto-atemptat nord-americà que va

desencadenar la “Guerra de Cuba” (1898).

Apartat 5: “Les conseqüències del 98”• La pèrdua de les colònies i la derrota a la guerra va provocar una crisi

política, però sobretot, una crisi de valors. El “desastre del 98” va fer que Espanya deixés de ser una potència política i militar per ser un país acomplexat. Van sortir moviments regeneracionistes, com el de Joaquín Costa, que pretenia modernitzar Espanya per acostar-la a la resta d’Europa; o un important corrent literari pessimista i crític: la “Generació del 98”.

• En canvi, les conseqüències econòmiques no es van fer sentir. Els comerciants espanyols de Cuba van tornar a Europa i van fer inversions importants iniciant-se un període d’expansió econòmica.

• L’ exèrcit va aprofitar la derrota per demanar més autonomia respecte el poder polític.

• El catalanisme polític va aprofitar el desastre per criticar la debilitat d’Espanya i demanar autogovern per Catalunya.

A l’esquerra, l’aragonès Joaquín Costa, jutge, escriptor i polític democràtic. Va defensar el “regeneracionisme” basat en la modernització d’Espanya amb la construcció

d’infraestructures, la inversió pública, l’educació i la millora de la qualitat de vida.A la dreta, l’escriptor i filòsof bilbaí, Miguel de Unamuno, membre de la “Generació del 98”.

Apartat 5: “Les conseqüències del 98”• Alfons XII va arribar al tro amb només 17 anys (1875) i va morir

molt jove de tuberculosi, amb 27 anys, l’ any 1885. El seu fill pòstum, es convertirà en rei sota el nom d’Alfons XIII. Començarà a partir de 1885 la regència de la seva mare, Maria Cristina d’Àustria, que va continuar recolzant el sistema polític de la Restauració.

• Va ser Maria Cristina qui va fer front al “desastre del 98”. La reina va nomenar un nou govern amb el conservador Francisco Silvela, que va prometre una renovació política amb el recolzament del general Polavieja o el catalanista Duran i Bas.

• Les reformes van quedar reduïdes a una forta pujada dels impostos per pagar la despesa militar (reforma fiscal del ministre Villaverde). Aquesta pujada dels impostos va provocar el “Tancament de les Caixes” (1899), on molts ciutadans es van negar a pagar, sobretot catalans. Polavieja i Duran i Bas van haver de dimitir.

La reina regent Maria Cristina d’Àustria (1885-1902) amb el seu fill, el rei Alfons XIII.

A l’esquerra, Francisco Silvela, polític conservador i cap de govern després del “desastre del 98”. A la dreta, el general Camilo García de Polavieja. Tots dos

van fracassar amb el seu desig de renovar la política de la Restauració.

Apartat 6: “Els inicis del catalanisme”

• Abans del nacionalisme polític, va sorgir a Catalunya un moviment cultural d’exaltació de la cultura catalana conegut com a “Renaixença”. Va néixer sobre el 1830 i està vinculat al corrent cultural de moda a Europa en aquell moment, el romanticisme. L’objectiu era mantenir l’ús de la llengua catalana i buscar els senyals d’identitat dels catalans.

• La raó principal va ser que les elits econòmiques, polítiques i religioses havien abandonat el català pel castellà; el castellà era la llengua oficial en l’educació i l’administració pública.

• El primer gran objectiu va ser convertir el català en llengua literària. Escriptors catalanistes com Bonaventura Carles Aribau o Joaquim Rubió i Ors van impulsar la creació dels “Jocs Florals”, un premi literari en català. A la dècada dels 70 ja existien escriptors reconeguts en català, els més importants: Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà.

A l’esquerra, el segell dels “Jocs Florals”.A la dreta, el pare de la Reinaxença, Bonaventura Carles Aribau.

Els dos grans escriptors catalans del XIX: Mossen Cinto Verdaguer, poeta i sacerdot, i el novel·lista i autor teatral Narcís Oller.

Apartat 6: “Els inicis del catalanisme”

• L’altre objectiu va ser trobar les arrels de la cultura catalana. Historiadors, juristes, folkloristes i músics van anar modelant la identitat catalana a través de mites, llegendes i fets del passat.

• La Renaixença va ser un moviment cultural però no polític; també va destacar pel seu elitisme (anava adreçat a les classes altes) i pel seu conservadorisme.

• Com a reacció a aquest fet, va aparèixer una “Renaixença popular” amb autors com el músic i poeta Josep Anselm Clavé o l’autor teatral Frederic Soler, tots dos de caire més progressista.

A l’esquerra, el músic i folklorista Josep Anselm Clavé.A la dreta, estàtua de l’autor i empresari teatral Frederic Soler, conegut amb

el pseudònim de Serafí Pitarra, a les Rambles de Barcelona.

Apartat 6: “Els inicis del catalanisme”

• El catalanisme polític apareix més tard. Alguns autors veuen actituds catalanistes en les bullangues (revoltes urbanes) del segle XIX. Però el primer corrent polític catalanista és el federalisme, que recolzarà la petita burgesia urbana, i que tindrà molta força durant el “Sexenni democràtic” (1868-1874). El “Partit Republicà Federal”, de Pi i Margall i Valentí Almirall, va dirigir aquest moviment republicà, laïc, democràtic i federalista. El federalisme va perdre pes amb la Restauració (1874).

• En 1881, Valentí Almirall trenca amb Pi i Margall en un escrit anomenat “Lo catalanisme” per fer el primer partit polític nacionalista, és a dir, desvinculat de les formacions polítiques estatals. Era progressista i laïc, però no independentista. Almirall també va crear, en 1882, el “Centre Català” per impulsar la llengua i la cultura catalanes. D’aquesta institució va sorgir el “Memorial de Greuges” (1885), un escrit adreçat a Alfons XII on es demanava la descentralització de l’Estat.

Valentí Almirall i la seva obra més important, “Lo catalanisme”

Apartat 7: “El catalanisme conservador”

• El projecte d’Almirall va fracassar al no comptar amb el recolzament de la burgesia (era massa progressista). Tampoc va tenir el recolzament de les classes baixes, per no parlar gaire d’aspectes socials.

• La burgesia va crear el seu propi projecte catalanista, de caire conservador: la “Lliga de Catalunya” (1887). Demanaven autonomia per Catalunya i la defensa de la llengua. Van participar d’aquest moviment Enric Prat de la Riba, Àngel Guimerà o els arquitectes modernistes Domènec i Montaner i Puig i Cadafalch. La seva primera “victòria” va ser que el govern respectés el dret civil català (1889).

Dos dels membres de la “Lliga de Catalunya”: Enric Prat de la Riba, polític i escriptor, i Lluïs Domènech i Montaner, arquitecte, polític i arqueòleg.

Apartat 7: “El catalanisme conservador”

• Molts sectors de l’Església catalana van canviar el carlisme pel catalanisme. Aquest moviment es coneix com a “vigatanisme” i va ser impulsat pel bisbe Josep Torras i Bages. La idea era deixar ben clares les arrels cristianes de la cultura catalana.

• L’any 1881 neix la Unió Catalanista impulsada per Narcís Verdaguer, que agrupava tots els grups i associacions catalanistes conservadores. L’any 1892 van impulsar les “Bases de Manresa”, un text que demanava l’autogovern per Catalunya. La Unió Catalanista va arrelar-se a la Catalunya rural, però sense tenir gaire transcendència a la ciutat.

A l’esquerra, el bisbe nacionalista Josep Torras i Bages.A la dreta, exemplar de les “Bases de Manresa” (1892), impulsades per la

Unió Catalanista de Narcís Verdaguer.

Apartat 8: “La Lliga Regionalista”• Amb el “desastre del 98” es consolida el catalanisme polític. Neix la

“Lliga Regionalista” (1901), el gran partit polític catalanista de principis del segle XX. Els orígens de la Lliga van ser la fusió de la “Unió Regionalista” (1899) amb el “Centre Nacional Català” (1900).

• La Lliga va tenir un gran èxit a les eleccions del 1901, on va obtenir la victòria a Barcelona a les eleccions municipals; i on els quatre candidats de la Lliga (“candidatura dels quatre presidents”): Bartomeu Robert, Lluïs Domènech i Montaner, Albert Rusiñol i Sebastià Torres, van ser escollits al Congrés dels Diputats.

• La segona força política catalana van ser els republicans. Catalunya es distanciava de les dues forces “dinàstiques” espanyoles: conservadors i liberals. El gran èxit de la Lliga Regionalista va ser apropar el catalanisme polític a la burgesia industrial de Barcelona.

La candidatura dels “quatre presidents” es va presentar a les eleccions espanyoles de 1901, aconseguint els quatre escons al Congrés: a dalt, Domènech i Montaner; al

centre a l’esquerra, el comerciant Sebastià Torres; a la dreta, l’industrial Albert Rusiñol; i a sota, el Doctor Bartomeu Robert.

Apartat 9: “Els altres nacionalismes”

• Al segle XIX també van aparèixer nacionalismes a País Basc i Galícia.• L’any 1876, les províncies basques i Navarra van perdre els furs degut a la

fi de la “Tercera Guerra Carlina”. Aquest fet, juntament amb el desig romàntic de recuperar les tradicions culturals i de no perdre la llengua basca (l’euskera), van afavorir l’aparició del nacionalisme basc.

• El pare d’aquest moviment va ser el biscaí Sabino Arana, fundador del Partit Nacionalista Basc (1894). Tenia una clara vinculació amb el carlisme; el seu lema era: “Déu i Lleis antigues”. Era un nacionalisme conservador (tradicionalista), religiós, independentista (només de Biscaia) i racista. També va oposar-se a la industrialització basca, criticant a la seva burgesia; tampoc s’escapaven de la seva crítica el moviment obrer socialista.

• Als últims anys de vida, Arana es va moderar. Va canviar el desig d’independència per l’autonomia i es va apropar als sectors de la burgesia industrial basca.

El controvertit Sabino Arana Goiri, fundador del Partit Nacionalista Basc i pare del nacionalisme i independentisme basc. Ell mateix va crear la “ikurriña”, la bandera

basca. Un “fan” d’Arana va publicar aquesta imatge a Internet amb el lema: “la pàtria dels bascos és Euskadi”.

Apartat 9: “Els altres nacionalismes”

• A Galícia, més que nacionalisme va aparèixer un corrent galleguista. Va arribar tard (finals de segle XIX) i no va tenir gaire importància.

• Els galleguistes criticaven al govern espanyol la situació d’abandó i endarreriment que patia el territori.

• El besant més destacat va ser cultural. El “Rexurdimiento” va ser un moviment cultural romàntic que volia mantenir les tradicions gallegues i la defensa de la literatura en gallec. L’escriptora més destacada va ser Rosalía de Castro.

Rosalía de Castro

Era apacible el díay templado el ambiente,y llovía, llovíacallada y mansamente;y mientras silenciosalloraba yo y gemía,mi niño, tierna rosa,durmiendo se moría.