Embed Size (px)
Citation preview
IPM / Geografia Batxillerat Jordi Manero
UNITAT 14. LES ORGANITZACIONS
SUPRANACIONALS: LA UE
Una organització internacional és la que inclou membres de dos països o més que busquen una cooperació política, econòmica o d'un altre tipus.
La globalització ha fet evolucionar molt aquestes organitzacions. Així, ara podem
distingir:
- Organitzacions internacionals públiques (o intergovernamentals), en les que els membres són Estats sobirans (ONU).
- Organitzacions internacionals privades (o no governamentals, ONG), que tendeixen a enfocar-se més cap a qüestions mundials però en els àmbits particulars.
Organ i tzac ions in te rnac iona ls de cooperació política i militar. A més de l'ONU, al món hi ha moltes altres organitzacions supranacionals públiques.
D'àmbit continental destaquen l'Organització d'Estats Americans (OEA), la Unió Africana (UA), la Lliga Àrab...
També existeixen altres referides a aspectes polítics específics, com la defensa dels drets humans (Consell d'Europa) o la seguretat i la cooperació militar (Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa -OSCE-, Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord -OTAN-).
O r g a n i t z a c i o n s i n t e r n a c i o n a l s globalitzadores i antiglobalitzadores.
El BM, FMI, l'OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics) i el G7 (G7+1) són organitzacions que els països del nord utilitzen per pressionar i defensar els seus interessos econòmics i polítics.
Són titllades de lobbies o d'organitzacions neoimperialistes i neocolonialistes, car els acords acostumen a beneficiar als països més forts.
En aquest grup darrerament també es situa a l'OMC.
El G7 és un grup de països industrialitzats amb gran importància política, econòmica i militar a escala global.
Està conformat per Alemanya, Canadà, EUA, França, Itàlia, Japó i el Regne Unit.
Formar part no es basa en un criteri únic, ja que no són ni els set països més industrialitzats, ni els de major renda per càpita, ni els de major PIB.
Els representants d'aquests països es reuneixen anualment en la Cimera del G7.
Aquestes reunions analitzen l'estat de la política i les economies internacionals i intentar unir posicions respecte a les decisions sobre el sistema econòmic i polític mundial.
Amb la integració de
Rússia, passà a G7+1
o G8.
El G20 es formà el 1999.
Els set països membres del (G7)
Rússia (G8).
Onze països recentment industrialitzats de totes les regions del món
Argentina, Austràlia, Brasi l , X ina, Índia, Indonèsia, Corea del Sud, Mèxic, Rússia, Aràbia Saudita, Àfrica del Sud, i Turquia.
La UE com a bloc.
I tà l ia , França, GB, Alemanya, Canadà. EUA i Japó.
Vol ser un fòrum de cooperació i consultes entre els països en temes relacionats amb el sistema financer internacional.
Vol mantenir l'estabilitat financera internacional.
UNA INSTITUCIÓ SUPRANACIONAL: L'ORGANITZACIÓ DE LES NACIONS UNIDES
L'abri l de 1945 va començar la Conferència Internacional de San Francisco per de crear l’ONU.
Finalment, el 24 d'octubre de 1945 l'ONU va néixer amb la ratificació de la Carta de les Nacions Unides
Actualment es troba integrada per 192 Estats.
L'afiliació a l'ONU és oberta a tots els "estats que estimen la pau" i que accepten les obligacions de la carta de les NU.
L'Assemblea General determina l'admissió sobre la base de les recomanacions del Consell de Seguretat.
Disposa de diversos òrgans principals:
L'Assemblea General
Es reuneix una vegada a l'any o quan sorgeix un conflicte.
Cada estat hi té un representant.
És un lloc de debat que pretén organ i tzar un arb i t ra tge internacional.
Presenta recomanacions, aprovades com a mínim per dos terços de l to ta l de membres.
El Consell de Seguretat.
Format per quinze membres:
- 10 s'elegeixen cada 2 anys
- 5 són permanents (els cinc grans, amb dret de veto)
S'encarrega de vetllar pel manteniment de la pau i la seguretat mundial.
Ha d'aplicar les recomanacions de l'Assemblea General
Pot imposar sancions econòmiques, ordenar un embargament d'armes i, fins i tot, autoritzar mesures militars col·lectives.
EUA. F.Russa, Xina, França i GB.
El Consell Econòmic i Social.
₋ Format per 54 membres elegits per a 3 anys.
S'encarrega de la cooperació econòmica, social i cultural.
El Secretariat de l'ONU.
Amb seu a Nova York.
El secretari general actual és el coreà Ban Ki-moon.
La seva principal funció, a banda de representar l'ONU, és fomentar el diàleg i evitar els conflictes.
La Cort Internacional de Justícia (CIJ).
Amb seu a l'Haia.
El Consell d'Administració Fiduciària.
Actualment les seves activitats es troben en suspens.
L'ONU utilitza 6 llengües oficials: anglès, àrab, xinès, castellà, francès i rus.
Administrava territoris descolonitzats, com a pas previ a la creació de nous països independents.
- Resoldre problemes entre països - Emetre dictàmens sobre consultes que proposa l’ONU
Aquests són alguns dels objectius de l'ONU:
Fomentar el desarmament. Limi tar-ne la fabr icac ió, especialment de les armes atòmiques i "altres armes de destrucció massiva".
Manteniment de la pau.
L'ONU no té un cos militar independent.
Utilitza tropes “prestades” per diferents països.
Totes les operacions de les forces de pau (cascos blaus) han de ser aprovades pel Consell de Seguretat.
Proporcionar assistència Humanitària.
Amb altres organitzacions com la Creu Roja, l'ONU proveeix aliments, aigua i altres serveis humanitaris a la població que pateix de fam, que ha estat desplaçada per causa de la guerra, o que ha estat afectada per algun desastre natural.
Alt Comissionat
de les NU
per als Refugiats
Promoure el respecte als Drets Humans
Un dels objectius principals de la creació de les NU després del genocidi i les atrocitats de la Segona Guerra Mundial.
Es va ser crear un marc legal per considerar i actuar en contra de les violacions als drets humans.
Fomentar el Desenvolupament Sostenible de tots els pobles del món.
Fomentar la col·laboració entre els estats.
L'any 2000, a la Cimera del Mil· lenni, s'establiren els anomenats Object ius de D e s e n v o l u p a m e n t d e l Mil·lenni.
- Reduir la pobresa extrema i la fam. - Aconseguir l'ensenyament primari universal. - Aconseguir la igualtat de gène. - Reduir en dos terços la mortalitat infantil. - Reduir en tres quartes parts la mortalitat materna. - Reduir la propagació de malalties, especialment el paludisme i la SIDA. - Garantir la sostenibilitat ambiental. - Crear una associació mundial per al desenvolupament.
L’Onu rep crítiques en relació al seu funcionament.
Consell de Seguretat
Caldria acabar amb el poder de vet que tenen alguns estats membres.
Japó, Índia, Alemanya o Brasil demanen un seient permanent al Consell de Seguretat.
Caldria acabar amb la reduïda capacitat d'implementar les seves decisions.
UNA INSTITUCIÓ SUPRANACIONAL: LA UNIÓ EUROPEA
El 1950 Robert Schuman presentà una proposta d’Europa unida.
El 1951 Es crea la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA), per RFA, França, Itàl ia, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg.
El 1957 El Tractat de Roma crea la CEE i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (EURATOM)
El 1957, amb el Tractat de Roma, es va crear la Comunitat Econòmica Europea (CEE)
Alemanya (RFA), França, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg.
Comparteixen mateixos valors fonamentals:
La pau, la democràcia, l’Estat de dret i el respecte dels drets humans.
Per ser membre de la CEE (UE)
Ser una democràcia.
Tenir una economia consolidada de base capitalista.
El Tractat de Roma preveia que la prosperitat de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) dependria d’un mercat interior únic (Mercat Comú).
La CEE establí una sèrie de polítiques concretes sobre la lliure circulació de béns, serveis, persones i capitals (unió duanera).
La CEE també fomentà la llibertat de competència i el desenvolupament d’unes lleis comunes per les quals es governarien els Estats membres.
Amb el temps, la CEE es va anar ampliant i consolidant, transformant-se en l'actual UE.
Actualment, té 28 membres i arriba als 500 milions d’habitants. Són candidats a ingressar Turquia, Sèrbia, Islàndia, Montenegro i Macedònia.
L a C E E ( U E ) h a augmentat el nivell de v i d a d e l s s e u s ciutadans.
Ha creat un mercat comú sense fronteres interiors i una moneda única, l’euro.
L’actual crisi planteja un futur incert.
Euroescèptics La Unió no funciona, cal limitar-la.
Europeïstes Cal ampliar i intensificar la Unió.
El balanç de la Unió és positiu?
Els estats han de recuperar sobirania
Les ampliacions proven l’èxit de la Unió.
11
França, Itàlia, Alemanya, Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg.
1957
1973
1981
1986
1995
2004
2007
2013
Dinamarca, R. Unit i Irlanda.
Grècia.
Espanya i Portugal.
Finlàndia, Suècia i Àustria.
Estònia, Lituània, Letònia, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Xipre, Malta i Hongria.
Romania i Bulgària
Croàcia
UE
dels
28
11
L’Acta Única Europea de 1987 incorporà el principi de cohesió econòmica i social per fer possible un desenvolupament equilibrat de tots els membres
Tractat de la Unió Europea (Maastricht), 1992.
Per enfortir la CEE
Anar més enllà d’una unió econòmica
- Decidí la unió econòmica i monetària (UEM)
Es passa de la CEE a la UE.
- Creà mecanismes de participació ciutadana a través de les eleccions al Parlament Europeu - Establí nous drets per als ciutadans
Maastricht
- Es creà la política exterior i de seguretat comunes (PESC).
El Conven i de Schengen preveu la supressió dels c o n t r o l s a l e s fronteres interiors i una intensificació d e l s c o n t r o l s exteriors per a un major control de les migracions.
Irlanda i GB no en formen part.
Noruega i Islàndia en formen part tot i no ser membres de la UE.
Bulgària, Romania i Xipre l’apliquen amb restriccions.
Tractat de Niça El 2001 Reforma de les institucions de la Unió amb vista a la seva futura ampliació cap a l’Europa de l’Est.
Tractat constitucional
de Roma
El 2004 P ro jec te cons t i t uc iona l pe r aconseguir una major integració política.
Havia de substituir tots els anteriors tractats.
Calia que els estats el ratifiquessin. Alguns estats van optar per referèndums.
Tractat de Lisboa
El 2009 Moderni tzà les inst i tuc ions i e l funcionament de la UE.
El rebuig de França i Països Baixos va fer fracassar els projecte.
Les institucions de la Unió Europea
El Consell Europeu
El Consell Europeu està format pels caps d’Estat o de Govern d e l s e s t a t s m e m b r e s , a c o m p a n y a t s d e l s s e u s ministres d’Afers Exteriors.
11
També hi ass is te ixen e l P r e s i d e n t d e l C o n s e l l Europeu, el de la Comissió Europea i el Mr. PESC .
S’encarrega de definir les orientacions generals d’actuació i de desenvolupament.
Dota a la UE d’impuls polític en qüestions fonamentals.
És el màxim organisme polític de la UE.
La seva seu és a Brusel·les.
El Consell de Ministres o Consell de la UE
Format per representants dels Estats que integren la UE.
Generalment, es reuneixen a Brussel· les els ministres d’Afers Exteriors dels països membres.
Quan l'afer ho requereix, assisteixen a la reunió altres ministres.
És el principal òrgan decisori de la UE
Es prenen les dec is ions més importants i es coordinen les actuacions dels diferents estats de la UE.
11
L e s d e c i s i o n s e s prenen per unanimitat o per majoria.
El nombre de vots de cada Estat depèn de la quant i ta t de població de cada país.
Majoria simple – la meitat més un dels vots- .
Majoria qualificada – 55% dels vots, incloent 15 països i que representin el 65% de la població de la Unió -.
Unanimitat (Modificació Tractats. Noves adhesions,...)
Alemanya
29 vots
Espanya
27 vots
Bèlgica
12 vots
Malta
3 vots
11
Funció legislativa i pressupostària, conjuntament amb el Parlament Europeu;
Les seves funcions es poden agrupar en dos:
Funcions determinades de definició i coordinació polítiques, particularment en l'àmbit de la política exterior i de seguretat comuna, seguint les orientacions i prioritats establertes pel Consell Europeu.
La presidència és rotatòria i canvia cada sis mesos.
El Parlament Europeu o d’Estrasburg
Representa als ciutadans.
Es reparteix les competències legislatives i pressupostàries amb el Consell de la Unió Europea.
É s e l e g i t p e r sufragi universal.
Cada Estat tria els seus eurodiputats, és a dir, als seus representants al Parlament Europeu.
Per exemple, sobre un total de 766, Espanya en tria 54.
La circumscripció electoral per cada país és única.
Alemanya, 99; França, 74; Grècia, 22; Malta, 6
11
Els parlamentaris s’agrupen per ideologies, no pas per països.
Comparteix la funció legislativa i la de la realització del pressupost amb el Consell de Ministres.
Se li atribueix la funció de control polític de les altres institucions.
La legislatura és de cinc anys.
La Comissió Europea
Amb seu a Brusel·les, és el principal òrgan executiu de la UE.
Es preocupa per que les polítiques de la UE s’apliquin adequadament.
Té dret a proposar legislació.
Els comissaris són escollits pels estats membres de comú acord i el seu nomenament (per 5 anys) està sotmès a l’aprovació del Parlament europeu.
El President de la Comissió Europea és triat pel Parlament, prèvia recomanació del Consell Europeu.
11
La Comissió ha de presentar la dimissió col·lectiva si el Parlament aprova moció de censura en contra.
Des del 2004, hi ha 1 comissari per a cada Estat membre.
Té plena independència, i és la “garant” de l’interés comú (no pot sotmetre’s a cap govern nacional)
Ha de vetllar per l’aplicació en els Estats membre dels T r a c t a t s , D i r e c t i v e s , Reglaments,....
Gestiona el pressupost d’aquestes polítiques
És el braç executiu de la UE.
La no aplicació pot implicar el fet de portar el país al Tribunal de Justícia per incompliment del Dret Comunitari.
Té ampli poder sobre la gestió de polítiques comunes (agricultura, invest igac ió , a ju t ex ter io r, desenvolupament regional,...
El Tribunal de Justícia
El Tribunal de Justícia de Luxemburg exerceix la funció judicial.
Està format per un jutge de cada país membre, que es renova cada cinc anys.
Garanteix el respecte, la i n t e r p r e t a c i ó i e l compliment de les lleis comunitàries.
Les seves sentències són vinculants.
Amb seu a Luxemburg, controla les despeses de la Unió.
El Tribunal de Comptes
Comprova que el pressupost de la UE s'executa correctament, que els ing ressos i l es despeses són correctes.
Altres institucions Òrgans especialitzats
El Defensor del Poble pot ser consultat pels ciutadans dels estats membres si consideren que han estat tractats injustament per alguna institució de la Unió Europea.
Òrgans consultius. 11
- El Banc Central Europeu (Frankfurt) gestiona l’euro i la política monetària de la UE,
- El Comitè de les Regions representa a les autoritats regionals i locals.
- El Comité Econòmic i Social Europeu representa a la societat civil organitzada (sindicats, empresaris, consumidors...).
Òrgans financers.
- El Banc Europeu d’Inversions fa préstecs a llarg termini per a projectes d'inversió.
- El Fons Europeu d'inversions ajuda a les petites empreses.
La Unió econòmica i monetària (l'Euro)
Significà l’eliminació d’obstacles duaners, la creació de la moneda única, la creació del Banc Central Europeu i la creació del Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC).
S'establiren els criteris de convergència:
Per tal de poder aconseguir l'euro.
1. Inflació: no pot superar en més d ’ u n 1 , 5 % l a mitjana dels tres estats amb la taxa d ’ i n f l a c i ó m é s baixa.
2. Tipus d’interès a llarg termini no pot superar en més del 2% la mitjana dels tipus dels tres països amb menys inflació.
4. Dèficit públic: no pot excedir el 3% del PIB.
3. Deute Públic: no pot excedir el 60% del PIB.
5. Tipus de canvi: S’havia de mantenir durant els 2 anys previs, dins dels marges de fluctuació autoritzats.
L'1 de gener del 2002, després de 3 anys d'adaptació, l'euro començà a circular:
2002 Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Portugal.
Eslovènia. 2007
Xipre i Malta. 2008
Eslovàquia. 2009
Estònia. 2011
19 països
Eurozona
Letònia. 2014 Lituània. 2015
Euro Inicialment provocà una forta pujada de preus.
També comportà una agilització dels tràmits i una major fluïdesa en les transaccions comercials.
La política regional europea
La Unió Europea és un conjunt heterogeni d’Estats. L’heterogeneïtat es manifesta tant en els seus nivells de desenvolupament com en la seva diversitat cultural.
Cal reduir les diferències econòmiques regionals.
Les darreres ampliacions de la UE han remarcat l’existència de desequilibris entre els nous i els antics membres.
Per corregir els desequilibris dintre dels
països de la UE,
Política econòmica regional.
Fons estructurals i Fons de cohesió.
Partides del pressupost europeu que es destinen a diferents fins.
Cal planificar polítiques d’àmbit
supranacional
Corregir els desequilibris
regionals.
Poden dificultar el procés d’integració.
Les noves incorporacions són països amb un grau de desenvolupament molt diferent.
Per això i per poder reduir diferències, una part important dels fons comunitaris es destinaran als nous països membres.
La política regional europea té diversos instruments.
Els econòmics són:
Fons Estructurals i els Fons de Cohesió.
E l s consu l t i us bàs i camen t corresponen al Comité de les Regions.
Una regió europea és un territori amb una dinàmica demogràfica i econòmicai uns trets geogràfics comuns, delimitada amb finalitats administratives i estadístiques.
El 1975 es creà el Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER).
Es posava en marxa la política regional europea.
Per corregir les excessives divergències en el nivell de desenvolupament de les diverses regions.
El 1993, amb Maastricht, es donà un nou impuls a
la política regional.
Es crearen els Fons de Cohesió per als membres amb els nivells de renda més baixos (amb un nivell de renda inferior al 90% de la mitjana europea).
Des d'aquell moment, els països més beneficiats van ser Espanya, Portugal, Irlanda i Grècia.
Els Fons de Cohesió:
Destinats als estats que tenen un PIB per càpita inferior al 90% de la mitjana europea.
Finança projectes d’infraestructures relacionades amb el medi ambient i els transports.
11
Els Fons Estructurals volen:
Ajudar les regions més pobres d’Europa
Integrar les infraestructures europees, especialment en l’àmbit del transport.
Els principals Fons Estructurals són:
- FEDER (Fons Europeu de Desenvolupament Europeu)
Inversions per infraestructures i d’altres inversions productives.
- FSE: Fons Social Europeu (per formar i fomentar l’ocupació)
- FEOGA (Fons Europeu d’Orientació i Garantia Agrària)
- IFOP (Instrument d’Orientació i Garantia Agrària.
El 1994 es creà el Comité de les Regions.
És un organ consultiu.
Ha de salvaguardar el principi de subsidiarietat.
S'organitza en comissions i en subcomissions de
diversos àmbits
S’ha de consultar per qüestions com la política regional, sanitària, la xarxa de transports ...
Vol dir que la UE intervé per ajudar al desenvolupament dels estats membres.
La intervenció es produeix si pot actuar de manera més efectiva que els Estats o les regions.
Desenvolupament regional, ordenació territorial, política d’ocupació, salut pública ....
Els seus membres són els càrrecs públics més propers als ciutadans.
Presidents regionals, alcaldes, governadors...
Ara que es planteja la reforma de la UE, el Comité demanda més poder per elaborar i decidir polítiques.
De moment, la Comissió, el Consell i el Parlament l’han de consultar abans d’adoptar decisions europees en àmbits de repercusió local i regional.
• A Maastricht s’estableix també una Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC)
• Els objectius són la defensa del valors i interessos de la UE i la defensa de la seva independència.
• També es preveu la col·laboració activa en la defensa de la pau i la seguretat mundial.
• Tot i així, la OTAN continua ocupant-se de la defensa europea.
• El 1995, a la Conferència Euromediterrània es va signar un compromís de col·laboració amb els estats de la ribera mediterrània.
• També al 1995 es signen acords de col·laboració amb Mercosur.
• A Maastricht es va establir la ciutadania europea derivada de la llibertat de circulació i residència.
• La ciutadania europea reconeix també el dret a participar de les eleccions municipals i europees en el país de destí.
• També es van aprovar algunes polítiques socials comunes:
1. Millora de condicions d’ocupació i protecció social
2. Cooperació en matèria sanitària 3. Cooperació en matèria d’educació 4. Protecció del patrimoni cultural europeu 5. Desenvolupament d’una xarxa trans-europea
de transports i comunicacions 6. Protecció del medi ambient 7. Cooperació per al subdesenvolupament
Alguns problemes encara presents a la Unió Europea:
Existència d’excedents agrícoles i pesquers.
Deslocalització industrial amb el conseqüent atur.
Manca de modernització d’alguns sectors industrials i de serveis.
Diferències de nivell de vida i benestar entre regions
S’ha intentat resoldre aquests problemes amb subvencions i ajuts a empreses i regions
També cal fer front a l’envelliment de la població.
Queda pendent també resoldre l’entrada de Turquia.
El repte continua essent l’Europa social i política.. més que no pas l’econòmica.
També cal fer front a l’escepticisme de molts ciutadans respecte el projecte europeu.
Accentuat amb l’actual crisi
Evidencia problemes econòmics:
Calen més mecanismes de control dels estats ce l’eurozona (per exemple del dèficit públic)
Espanya i Catalunya dins la UE.
El franquisme no va possibilitar l'ingrés espanyol en la UE.
L'arribada de la democràcia va permetre començar les negociacions, que van concloure en la signatura de l'acta d'adhesió el 1985.
L'ingrés es va fer efectiu l'1 de gener del 1986.
Es volien assolir els nivells de riquesa i benestar de la resta d'Europa, molt allunyats de la mitjana espanyola.
Objectiu aconseguir en bona mesura.
El procés d'integració europeu ha contribuït de manera decisiva a la millora econòmica i social de l'estat.
La UE ha afavorit la modernització de molts àmbits i ha finançat moltes infraestructures i equipaments.
Espanya s'ha beneficiat d'ajudes econòmiques comunitàries, que han permès incrementar notablement el
nivell i la qualitat de vida de la població.
La renda per càpita espanyola, el 1986 era el 68% respecte la mitjana europea. Actualment es situa pràcticament en el 100%.
Espanya està plenament integrada en el mercat europeu.
M é s d e l 9 0 % d e l a inversió que Espanya rep de l'exterior prové de la UE.
La UE és la destinació del 7 0 % d e l e s n o s t r e s exportacions i l'origen del 6 0 % d e l e s n o s t r e s importacions.
Tot i les evidents diferències econòmiques entre les diferents comunitats autònomes, en conjunt s'ha donat una notable millora econòmica.
Per això s'ha incrementat la convergència
econòmica amb la UE.
L'augment del nivell de vida de la població espanyola situa Espanya com un mercat òptim per a les empreses europees.
Nombroses empreses europees s'han instal·lat, sobretot després de la generalització de l'ús de l'euro.
Encara Espanya és lluny d'alguns països de la UE.
Ara bé, si la comparem amb els països de recent incorporació, té una posició privilegiada.
S'han rebut ajudes directes i subvencions.
Han servit per finançar nombrosos projectes a Espanya.
L’Estat espanyol ha rebut fons de la UE per valor del 0,8% del
PIB cada any des de 1987.
- S'han construït infraestructures, com el 40% dels trams d’autovia que travessen l’Estat espanyol, una part substancial de la xarxa d'AVE... - S'han finançat programes culturals, com la restauració del pati dels Lleons de l’Alhambra de Granada.
- S'han desenvolupat programes mediambientals
- S'han desenvolupat polítiques socials, com programes d'ocupació, o la Targeta Sanitària Europea.
- S'han desenvolupats programes educatius, com Lingua o Erasmus.
D'aquesta manera, i malgrat la crisi actual que viu la UE, caldria fer un balanç força positiu de la incorporació a la UE.
Catalunya dins la UE, forma part:
del Comitè de les Regions.
de l'Assemblea de Regions d'Europa.
de la Comunitat de Treball dels Pirineus.
de l'euroregió Pirineus-Mediterrània.
dels Quatre Motors d'Europa (Catalunya, Llombardia, Rhône-Alpes i Baden-Württemberg).
Catalunya té una economia molt desenvolupada, per sobre de la mitjana de la UE. Per exemple, la seva producció industrial.
El seu PIB per capita es troba per sobre de la mitjana de la UE.
