CORNELLÀ # 22

S U P L E M E N T E S P E C I A L

18 I 5 I 2015

ADAPTACIÓ I CONVIVÈNCIA EL PODER DE LA GENT, LA VIDA SOCIAL I LA BARREJA

CARLES

CAPDEVILA

QUAN REPARTÍEM les 27 ciutats que resseguim aquests dies, em vaig reservar Cornellà de seguida, seguint un consell que m’havia donat l’amic Jordi Évole fa temps: “Tu has de co-nèixer Cornellà un dia, i anar a una pe-nya bètica, fer-hi una immersió”. Li truco per dir-li que li he fet cas i em diu que fa temps que no hi viu, però el seu vincle és molt potent. Per què? “La gran riquesa de Cornellà és la barre-ja. No hi ha coses pures. Alguns bus-quen el pedigrí en la puresa, aquí és la barreja el que ens dóna una singula-ritat i una potència brutals. Tu saps que no sóc gaire de pàtries, però si al-gun dia n’hagués de tenir una, m’agra-daria que s’assemblés molt a Corne-llà”. Justifica d’on surt l’orgull dels cornellanencs. “Als vuitanta se’ns considerava un suburbi, i la gent va respondre amb orgull. Tenia amics de ciutats de prop que deien que eren de Barcelona. Nosaltres, en canvi, sem-pre diem que som d’aquí, encara que no ens ho preguntin”.

De Cornellà n’han sortit, a més del periodista de Salvados, La Banda Tra-pera del Río, el diputat d’ERC Joan Tar-dà, Estopa, Manuel Campo Vidal, Reyes Estévez i Enric Masip.

Un ‘hub’ amb tren, tramvia i metro

Agafo el metro a Hospital Clínic de Bar-celona fins a Sant Ildefons. Són 9 para-des, 14 minuts i 42 segons, el que sepa-ra l’Eixample barceloní de Cornellà. Amb dues parades més seria a Cornellà Centre, un hub on es reuneixen el tren, el tramvia i el metro. Surto al mercat i a fora m’espera un dels meus guies d’avui, el pedagog Jaume Funes. Va arribar a aquest barri el 1962, amb 14 anys (ara en té 67), quan la feina a la Seat, la Siemens, la Pirelli o la Montesa atreien immi-grants. Van venir cinc germans, amb els pares i la tieta i tots els mobles, des de Calatayud, per encabir-se en un pis de 50 metres quadrats. Van haver de reta-llar el capçal del llit perquè entrés a l’ha-bitació. “La meva mare estava trista, què hi fem aquí? Sant Ildefons, que és l’alti-

plà, era un camp de garrofers, enfangat, i aquests edificis d’onze o dotze pisos d’alçada que no tenien previst ni on es-tendries la roba els van construir sobre carrers sense asfaltar. A cada edifici hi podia haver 500 habitants, més que al poble d’on venien. Això sí, la notaria Porcioles registrava tots els pisos, hi va fer molt negoci. Vam passar de 15.000 a 100.000 habitants”.

Em fa observar al carrer alguna gàbia d’aquestes tradicionals amb funda de roba i una cadernera a dins. A cada cri-si els homes que es queden sense feina s’han d’adaptar. A la plaça on ara hi ha l’Abacus i el mercat municipal en algu-nes onades d’atur s’hi reunien dotzenes d’homes a intercanviar ocells i ense-nyar-los a cantar.

“Cornellà és un laboratori d’adap-tació. Ara és una població envellida, de gent gran, la que conviu amb la no-va onada immigratòria”, diu Funes. Jordi Évole em parla dels seus pares:

CONTINUA A LA PÀGINA SEGÜENT

Jaume Funes acompanyant Carles Capdevila pel mercat dels dijous de Sant Ildefons. XAVIER BERTRAL

2 DILLUNS, 18 DE MAIG DEL 2015 ara

“Van venir de fora fa seixanta anys, i te-nen molts amics de Cornellà de tota la vida, i ara fan nous amics entre els nou-vinguts. Hi ha hagut onades migratò-ries molt potents, que podrien haver provocat més d’un daltabaix. Però la ca-pacitat d’acceptar l’altre està molt ar-relada, la convivència és exemplar, i es compagina amb el fet que cadascú pu-gui anar amb els de la seva tribu, cada cultura té la seva festa pròpia, això és un parc temàtic cultural variadíssim, però no de cartró pedra; és real”.

Funes em porta a la Torre de la Mi-randa. És el mirador d’ocells del delta del Llobregat, i asseguren que hi viu el Mag Maginet, patge i emissari reial. Des d’aquí observem el parc estrella de la ciutat, Can Mercader, únic territori verd, a tocar la via del tren, a l’Almeda. Es va salvar de l’especulació. Hi fan un Sant Jordi cèlebre, hi ha trenets en mi-niatura i els diumenges s’omple a ves-sar. Des d’aquí dalt veig a la dreta el camp de l’Espanyol i l’Splau, el nou cen-tre comercial de moda, amb el cinema multisala més gran d’Espanya –en té 28.

Quan continuem passejant observo que hi ha molts bars, que van canviant d’amos. Funes em diu: “S’ocupa l’espai públic, és gent que no té espai a casa, vi-uen atapeïts. Abans de tancar-se a casa passen pel bar. Els nens també fan seu l’espai públic. Una nena em va dir una vegada: «Es que a mi los zapatos se me van pa’l parque»”. Penso que no és ca-sualitat que Évole fugi dels platós i faci les entrevistes al carrer, en places i bars. És l’ADN de Cornellà.

Cornellà té connexions immillora-bles amb Barcelona, però no amb la res-ta del Baix Llobregat. Per anar a Sant Boi necessites temps i gairebé demanar un crèdit, em diu un veí, però amb Barce-lona t’hi comunica el tren, els ferrocar-rils, el tramvia, autobusos i el metro. Ai-xò va portar més gent a viure-hi, va en-carir els preus, va expulsar-ne joves. No hi ha sentiment de comarca, però.

Què té aquesta ciutat? La Marta, directora de Mowgli, un esplai que és a l’epicentre de la vida social i edu-cadora de la ciutat, em diu: “Sóc cornella-nenca d’adopció, però que no em toquin Cornellà”. Què té?, li pregunto. “La gent”.

Antonio Martín, president de la Peña Dominó, no ho dubta: “Em sento de Cor-nellà”. Què té?, li demano. “La gent. És

molt solidària, demanes menjar per a la gent que passa gana i una dona surt del mercat on havia comprat dos quilos de cigrons i te’n dóna un”. Mària Cubero, di-rectora del centre de formació de joves La Carena, venia de l’Hospitalet. “Hi he après molt, aquí”. Què té?, insisteixo. “La gent, i que té molta vida social”. Xavier Bertral, cap de fotografia de l’ARA i guia també en aquest reportatge, ho remata: “Em fan ràbia els que no entenen què hi faig a Cornellà”. Què té?, hi torno jo. “La gent és molt maca. La meva filla va a l’es-plai, jo ara toco percussió, i aquest any ja actuarem a la festa major alternativa”.

Aquesta ciutat de la gent ha patit molt. La plaga de l’heroïna dels anys vui-tanta, la marginalitat que retratava La Banda Trapera del Río en cançons com Curriqui de barrio o Ciutat podrida. O el fet que Sant Ildefons aculli ara un 30% d’immigrants magribins i llatins.

Però lluita perquè els intents de crear polèmica per la construcció d’una mes-quita no tinguin protagonisme, sinó que

CIUTAT “Des de la Torre de la Miranda, mirador d’ocells on viu el patge reial Mag Maginet, observo el parc estrella de la ciutat, Can Mercader, i també el nou camp de l’Espanyol i el centre comercial de moda, Splau”

VE DE L A PÀGINA ANTERIOR

en tinguin els esforços integradors. L’es-pai Mowgli i set entitats més van inven-tar-se l’estiu passat unes colònies urba-nes, a dins de la ciutat, per a la canalla del barri que no tenia opció de sortir. Aquest esplai diari acull tant nens a la tarda per fer deures com mares o àvies que cuiden nadons al matí.

És la ciutat de la lluita del moviment obrer, és la ciutat que fa 30 anys va crear la Coordinadora d’Entitats Contra la Marginació, la que reivindica la feina ver-tebradora del jesuïta Juan García Nieto, fent que Cornellà sigui una “factoria d’ho-mes”, com va dir Manuel Campo Vidal. Les inundacions dels setanta van fer que els cornellanencs nouvinguts, dels barris alts, sortissin en defensa dels cornella-nencs de baix, els de tota la vida. I els va unir en les lluites.

Passem per plaça Catalunya, on se ce-lebren concerts a l’aire lliure, o el Festival Internacional de Pallassos, memorial Charlie Rivel, que hi té lloc cada dos anys. És una de les empremtes d’una etapa cul-

tural impulsada pel regidor de Cultura Ig-nasi Riera. “Per capgirar-ho tot fa falta te-nir nassos”, canta l’himne del festival, que avui podria semblar un lema electoral.

M’ensenyen el centre de la ciutat, les columnes preromàniques (segle X) a to-car de l’ajuntament. La plaça, preciosa, dels Enamorats, on em confirmen que molta gent hi festejava; el mateix Funes ho feia entre revolució i revolució. M’enamoro dels carrerets d’escales que fan baixada. La ciutat de Montilla i Balmón Hi ha plaques que recorden la vida obre-ra i sindical. La sirena de la Siemens re-gulava la vida de la ciutat, els seus ho-raris. La ciutat de la integració havia de ser, esclar, la ciutat del primer president català nascut a Andalusia. José Montilla va ser alcalde de Cornellà dues dècades. Antonio Balmón, el seu successor, porta dos mandats i s’encamina cap al tercer.

Funes m’insisteix que Cornellà va lluitar molt per la immersió, per la nor-

€ € € €€ € € €

€ € € €

€ € € €€ € €€€ €€€

€€€ €€€ € €€ € € €

€ € € €€ € € €

€€ €€

€€ €€

€€ €€

€€ €€

€€ €€

€€ €€

€€ €€

€€ €€

€€ €€

€€ €€

€€ €€

€€

€ €€ €€€ €€ € €€€ €

€ € €€ €

€ € € €€€€€ € € €

€ €€€ € €

€ € €€€ €€ € €€ €€€

€ € € €

€ €€ € €€ €€€ €€€ €

€ € €€€ €

€ € €€€ €€ €€ € €

€ € €€€ €

€ €€€ € €€ €€ €€€ €

€ € € €

€ €€ € €€ €€€ €€€ €

€ € €€€ €

€ €€ € €€€ € € €

€ €€€ € €

€ € €€€ €€ € € €€€

€ € € €

€ €€€ € €€ €€€ €€€ €

€ € €€ €

€ € €€€ €€ €€ € €

€ € €€€ €

€ €€€ € €€ €€ €€€ €

€ € € €

€ € €€€ €€€€€€ €€€ €€€ €

€ € €€€ €

€ € € €€ € € €€€

€€€ €€€ € €

Població Lloc de naixement PIB per habitantEn milers d’euros

Renda familiarEn milers d’euros per habitant

1998 2006 2014

80.32984.289

86.234Catalunya52,6%

Estranger18,4%

Espanya29,0%

Espanya18,5%

Catalunya64,3%

Estranger17,2%

Municipi

Mitjana de Catalunya

27,7

23,1

14,5

16,9

CatalàEn percentatge sobre el total de població

4,9%

95,1%

78,7%

73,2%

55,7%

No l’entén

L’entén

El llegeix

El parla

L’escriu

9,0%

91,0%

67,4%

57,2%

43,8%

El barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat, construït als anys 60 sobre un turó on hi havia camps de cereals. XAVIER BERTRAL

3ara DILLUNS, 18 DE MAIG DEL 2015

VIURE A CORNELLÀ

Entre les empreses que han nascut

i creixen al Citilab n’hi ha d’especi-

alitzades en holografies o en reali-

tat augmentada. Aquest centre es

defineix com un laboratori ciutadà,

que tant pot treballar en xarxes in-

ternacionals en R+D com fer projec-

tes innovadors amb els ciutadans,

amb empreses o amb aliances pú-

blico-privades. Té prop de 8.000

socis, i el 73% tenen entre 25 i 54

anys. Hi ve gent de tota la comar-

ca, i comença a tenir resultats en re-

inserció laboral de persones atura-

des en sectors emergents.

‘IN SITU’RACONS

Visc en una ciutat a la vora d’un riu su-

pervivent. Una ciutat on tres centres

comercials s’emporten bona part

dels ingressos de les famílies. Visc en

una ciutat que conserva quatre pams

de terra per recordar que temps en-

rere els pagesos treballaven els

camps i collien prunes i pomes que es

feien mirar. Visc en una ciutat on en-

cara els veïns es reconeixen i se salu-

den pel carrer i on hi ha tants bars i ca-

feteries que sovint costa decidir on

faràs el cafè. Visc en una ciutat on

gairebé no queden merceries ni fer-

reteries ni sabaters que posin mitges

soles. En un carrer on el noi pakista-

nès de la botiga et rep amb un som-

riure a les 11 de la nit quan t’allarga la

barra de pa dels esmorzars i la noia

que aviat farà les maletes per tornar

a l’Equador afirma amb total conven-

ciment que a Cornellà no fa calor, que

per saber el que és passar calor cal

anar al seu poble. Visc en una ciutat

on les botigues de tota la vida han

abaixat la persiana com també ho fan

les que van obrir fa pocs mesos. Visc

en una ciutat on els pisos de nova

construcció es venen amb compta-

gotes i els que necessiten una refor-

ma esperen pacientment que arribin

temps millors.

Hi visc. I em considero afortuna-

da de compartir una ciutat amb

gent que encara té ganes de tro-

bar-se per parlar de llibres, per ju-

gar a la petanca, per fer política o

per animar el seu equip de futbol

que ha pujat de categoria. Una ciu-

tat que estima els seus parcs, les

seves places i el seu castell petit i

rabassut. Un dels indrets més ben

comunicats del Baix Llobregat. Un

municipi immillorablement ben

preparat per acollir noves empre-

ses i on les naus industrials abando-

nades ocupen carrers sencers.

Una ciutat on desenes de nens

arriben a l’escola i expliquen amb la

mirada baixa que la mare va molt

atabalada i que “ha oblidat altre

cop” posar-los l’esmorzar.✖

malització del català. I que sovint s’ig-nora aquesta realitat i com la llengua del país va ser assumida pels fills dels immigrants amb naturalitat. Trobo una crònica seva, de quan ell era corres-ponsal de La Vanguardia, en què expli-ca el Congrés de Cultura Catalana del 1975. Hi van parlar Teresa Pàmies i Francesc Candel. I Jordi Solé Tura, so-bre Moviment obrer i qüestió nacional a la Catalunya contemporània.

Ho fem tot caminant. A la zona del riu em diuen que pots agafar la bici i traves-sar el delta, i en 9 quilòmetres arribes a la platja del Prat. Abans la platja de Corne-llà era la de Castelldefels. Passem per l’edifici de les aigües, avui Museu d’Ag-bar. L’aigua té molt de pes a la ciutat.

I ens encaminem cap al Citilab, l’ele-ment de modernitat i innovació. El di-rector, Javier Martínez Abad, ens acla-reix que no és una acceleradora d’em-preses ni un business center, sinó molt més. Un centre on qualsevol persona pot innovar, que no vol excloure ningú de la societat del coneixement. La plan-ta baixa acull els ciutadans, que hi tro-ben des de wifi i ordinadors fins a cur-sos i tallers; les plantes de dalt acullen noves empreses. L’edifici recorda la tra-dició industrial, i fa d’embolcall de la so-cietat del coneixement. Es fomenten les idees, el disseny, s’ensenya robòtica, programació o es facilita la impressió en 3D. Parlen amb orgull de com han acon-seguit que un grup de jubilats constru-eixin la maqueta d’una smart city.

A la tarda ens espera Antonio Mar-tín, un jubilat que no es jubilarà mai, que porta la Peña Dominó, que té més de mil socis. Tenen un local gran i cèn-tric. “No és una penya regional, és plu-ral, de tots els pobles d’Espanya”, m’aclareix. A més de jugar al dòmino i a cartes, fan feina solidària amb Cuba, col·laboren amb Ajuda en Acció, recu-llen menjar per a la Creu Roja per ata-car la pobresa d’una vuitantena de fa-mílies. I tant cuinen per a la Festa de la Rosa socialista com fan la caldereta per a la jornada castellera, o fan xoco-latades per a les escoles. Mostra fotos amb Felipe, amb Maragall i amb Mas, em diu que per allà hi ha passat tothom. Fa poc hi va fer una conferència Muri-el Casals i tot. Hi fan manicures, cursos de sevillanes, bingos solidaris. I presu-meix, suposo que en broma, que el gos de la penya endevina de quin peu cal-ça cada polític que els visita, i li aixeca la pota dreta o l’esquerra.✖

EMPAR FERNÁNDEZ

AturAturats per cada 100

habitants d’entre 15 i 65 anys

MatrimonisEn percentatge

13,5

serveis77,8%

catòlics17,1%

altres religions0,4%

civils82,5%

altres religions0,7%

construcció5,7%

indústria15,4%

agricultura1,1%

serveis75,8%

indústria13,6%

construcció10,5%

agricultura0,1%

EmpleatsPercentatge d’empleats

en cada sector

Fo

nt:

Ela

bo

raci

ó p

ròp

ia /

Grà

ec:

AR

A

catòlics16,4%

civils82,9%

11,9

ESCRIPTORA

Realitat augmentada i innovació al Citilab

X.B. X.B.

Quin dinar més bo, per 11 euros de

menú, al Restaurant Pedagògic, del

centre de formació La Carena. Im-

pressiona l’entusiasme de la direc-

tora, Mària Cubero, a qui li brillen els

ulls quan explica com agafen nois i

noies que formen part de l’estadís-

tica del fracàs escolar, expulsats del

sistema educatiu en una edat críti-

ca, i els donen formació i horitzons

perquè es reenganxin a la FP, recu-

perin l’autoestima i trobin oportuni-

tats laborals. I assegura que en un

85% de casos la seva feina dóna re-

sultats i estalvia maldecaps futurs.

Restaurant pedagògic, un menú ric en integració

X.B.

Antonio Martín va arribar a Cornellà

l’any 1965, procedent d’Holanda i

Alemanya, on havia emigrat per fer

de mecànic. “Ésta es mi patria, la admiro mucho”, diu de Cornellà

aquest andalús, pare de dos mes-

tres que exerceixen i viuen a Marto-

rell. Recorda quan vivia en carrers

no asfaltats, quan Cornellà es co-

neixia com “la ciudad sin madre”,

perquè quan venien cobradors de

lletres endarrerides amb què havi-

en comprat la tele o el 600, els nens

havien de sortir quan tocava el tim-

bre i dir: “Mi madre no está”.

Peña Dominó, entitat que combina oci i solidaritat

X.B.