Espai de Llibertat - núm. 12

espai de llibertaT revi sta (fcs(]uE'l'l'es pel' a la fOl'mació. la reflexió i l'agitació políticA ()lIal ' lll' illll'~ll,(, IDDR son IH'~ :-: l' l t ':-:

l\1ollogrü ne: l 'olíLiqucs laiques

12

Número 12 . Quart trimestre 1998

Director: Jordi Serrano Subdlrector: Santi Castellà

Consell de redacció David Sempere , Xavier Bretones, Josep Sella res. Gemma Martin. Jordi Miralles, Ferran Escoda, Montse López , Antoni Castells .

Espai de Llibertat. Avinyó, 44 primer. 08002 Barcelona e-mail [email protected] Tel. 93 412 59 28 Fax 93317066 1

Edita: Fundaclo Ferrer i Guàrdia

Impremta: Primera Impressió. S.L. Sabadell

Disseny. Ferran Cartes I Monlse Plass

MaquetacIó: Fundació Ferrer i Guàrdia. Gemma Bellart

Assessorament Jmg¡"ústic: Montse López.

/f·lustracions: Ester Grosche , JOrdi Serrano.

/f·lustració de portada: Ferran Cartes

Revista trimestra l. Preu : 500 pts. Subscripcions: 2000 pts ./any.

Dipòsit legal: B. 33.262- 1996 ISSN: 1136- 1581

Espai de ll ibertat és membre de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català.

La línia editorial d'aquesta revista es ellllurepensamenl. per lant , les opinions del consell de redacció , les trobareu a l'Editorial. la resta d'opinions seran únicament responsabilitat de qui les fi rmi.

Sumari

Editorial

Forges

La reflexiò La democràc ia segreslada.

Espai de Llibel1at

La consigna Austerita t domestica

Jordi Serrana

El monogràfic: polítiques laiques El s fonaments de l'animació sociocu ltural.

Gemma Mar/in La Cata lunya laica.

Jordi Serrana Per una economia pol ít ica laica .

Josep Sella rés Polítiques munici pals de ll eure.

Xavier Bretones Pol ít iques laiques

Santi Castettà

L'entrevista Josep Fontana.

Jordi Serrana. Antoni Castells

L'apunt Hermenegildo Giner de los Rios.

Joan-Francesc Pont

La col·laboració Els valors dels joves catalans

David Sempere

La creació El segrest

Josep Güell Converses i contes de B. Viterbo Guatemala 1996.

Pere Tordera

Les recomanacions Ll ibres.

La sucursa l Xavi Torrent

3

4

8

10

13

16

19

22

26

32

38

43

44 45

47

49

Un futur amb il·lusió

cditol'i¡dJ

Aquest editorial és l'ú ltim de l'any. El proper any (1999) sera cabdal per definir el marc politic amb què iniciarem el proper seg le. Dóna la sensació que s'acaba una etapa i en comença una altra. Segons com es comportin els dirigents d'esquerres als propers mesos, podríem assisti r a un nou període ple d'il ·lusió o a la continuació d'una etapa grisa que fa temps que s'ha esgotat. El problema és que sense una alternativa, aquest període gris pot allargar-se fins a extrems increïbles.

Arreu d'Europa les alternatives als governs neoliberals han fet forat. A cada lloc l'al ternativa d'esquerres ha estat diferent i original. A Anglaterra el nou laborisme, a França l'al ternativa laica de Jospin. A Alemanya un pacte verd i sociali sta. A Italia, per primer cop, un home de l'antic PCI és president del Govern.

La dreta , que s'ha basat en la ideolog ia més ultrareaccionaria de l'Escola de Xicago, de cop i volta ha entrat en crisi quan ha vist que els ciutadans li han retirat la confiança a quasi tota Europa menys a Espanya. Ara ha reaccionat i generen un discurs defensiu que intenta negar els evidents avenços que en polítiques socials han tirat endavant els governs progressistes. Tot plegat fa que alguns pensin que no hi ha més opció que adoptar una hipotètica ideologia de "centre". Cal dir altra vegada que les opcions polítiques es defineixen a partir de dos grans paradigmes: la dreta (conservar els privi legis) i l'esquerra (ampliar l'abast de la llibertat i la igualtat). El centre ideològic no existeix (Hobsbawm, Por una izquierda raciona~ . És cert que les opcions d'esquerres a Europa han aconseguit arribar al poder obrint-se a l'espai de centre, però - alerta!- amb propostes que vénen de l'esquerra. No fer-ho aixi significaria abandonar tota possibilitat de victòria electoral i el que és pitjor tota possibi litat de canvi .

Mentrestant a Catalunya sembla com si els aires de l'esquerra i la renovació no acabin d'arribar mai . La confusió entre les forces de progrés sembla el nostre Irel més identifica tiu . Ningú vol analitzar els propis errors. Tothom sembla que vulgu i ficar el dit a l'ull al competidor electoral més proper.

12 1

2

Ens agradaria que l'esquerra elaborés un programa alternatiu basat en politiques laiques i d'esquerres, això sí sense mirar les receptes del passat sinó els reptes del futur. El comú denominador d'aquesta nova etapa hauria de ser la configuració d'un govern que conformés unes polítiques i una Generalitat la·,ca.

L'ensenyament és el camp on més trobem a faltar unes polítiques d'esquerres. És inaudit viu re en un país on les escoles classistes que adoctrinen nens - basicament dependents de l'Església catòlica- reben més diners que l'escola pública. No entenem lampoc la inexistència d'alternatives davant els conflictes socials, derivats de la reforma de la LOGSE, que es desenvolupen a les escoles catalanes. Finalment tampoc entenem la inexistència d'un plantejament clar pel que fa a la creació d'una xarxa pública d'escoles bressol.

L'atur i la precarietat continuen essent els grans problemes de la societat catalana. Sembla com si una condemna bíblica -pensament únic- caigués sobre els nostres caps. Trobem a faltar un pla per reduir l'atur després de 15 anys d'uns nive ll s d'atur que són dues vegades la mitjana europea. I paral·lelament volem un pla per reduir la precarietat laboral, que en les franges juvenils és quasi del 70%. No és cert que facili tant l'entrada al mercat laboral es redueixi l'atur juvenil. L'atu r només ha baixat una mica. Mentrestant, s'ha precari tzat una part de la incorporació al mercat laboral dels joves que era positiva.

Tampoc entenem com es retarda l'aplicació de la reforma de l'assistència primària per raó dels interessos corporatius d'uns centenars de metges. Mentre Blai r renacionali tza el sistema sanitari britànic -que tothom considera més eficaç i barat que el nostre- aquí assistim a la seva privatització, sense que s'alci cap veu en contra.

Aquestes i altres coses són les que es plantegen ara mateix aquests governs europeus que la dreta diu que són de centre. A nosaltres ens faria il·lusió que projectes d'aquest estil fossin discutits a Cata lunya. Una generació té la darrera oportun itat per demostrar que té la mateixa il·lusió que aquest conse ll de redacció. Confiar només en un canvi , esotèric, de preferències del poble de Cata lunya és peri llós. Si les coses no van bé, a qui haurem de donar les culpes? A les bruixes? ~

•

el punt de vista de FOt'geS

4

la l'cl1cxitJ La democràcia segrestada

Espai de llibertat

La publicació il· legal i amb total immunitat judicial de la foto de Felipe Gonzàlez on declarava pel cas GAL o la clausura del diari Egin i de l'emissora de ràdio associada a aquest l'estiu passat posen en evidència la força de l'Estat, més en llà del respecte per l'estat de dret que tant prediquen els actuals membres del govern central.

La llibertat de premsa és un dret amb una protecció especial dins del dret fonamental de la llibertat d'expressió . Tanmaleix, l'article 576è del Codi Penal deixa clar que el subjecte actiu d'un delicte terrorista ha de ser una persona i no pas una activilat industrial o empresa rial.

Les activitats empresarials són regulades per la Llei d'activitats classificades i una empresa només es pot clausurar amb mesures cautelars a l'empara d'una llei sectorial (per exemple, la Llei de residus preveu tancar durant un periode de temps

per a una infracció determinada). En cap cas es pot tancar perquè hi hagi un procés penal contra els seus directius o algun dels seus empleats.

Un cas de delicte comparable a de l'Egin en què s'utilitzà un mitjà de comunicació fou perpetrat per directius de La Vanguardia que foren condemnats per sentencia ferma. En aquest cas com en el de l'Egin , l'empresa, el diari, era el vehicle del delicte (l 'estafa es produïa de forma rei terada i només es podia cometre perquè existia el diari) i, obviament, no es va tancar.

Ens trobem, doncs, davant d'un precedent que posa en dubte l'existència d'un estat de dret en el Regne d'Espanya. La protesta pública ha estat minima. Encara que sigui testimonial , Espai de Llibertat no ha volgut deixar-ho passar per alt. Per això publiquem el manifest que va elaborar el Grup d'Aprofundiment Democràtic de la Mesa Civica de Catalunya • •

Per la llibertat d'expressió i el dret a la informació

No a la clausura de mitjans de comunicació

Quan els nazis es van emporrar els comunistes no vaig dir res perque no era comunisla. Quan van empresonar els socialdemòcrafes no vaig dir res perquè no era socialdemòcrata.

Quan es van emponar els catòlics no vaig protestar perquè no era católic. Ouan van venir a buscar-me ja no hi havia ningú que pogués protestar.

Bertolt Brechl - Martin Niembller

El 15 de juliol de 1998 el jutge Garzón va ordenar el tancament del diari Egin i de l'emissora de ràd io Egin Irratia. Era el primer cop, des de la dictadura del general Franco que en l'Estat espanyol es clausurava un mitjà de comunicació. Però malgrat la gravetat d'aquesta actuació repressora dels poders de l'Estat contra el funcionament de la democràcia, públicament gairebé no lli ha hagut cap reacció -excepte la dels afectats directament-, ni els partits , ni els sindicats, ni els mitjans de comunicació ... han alçat la veu, Això és encara més greu que la mateixa actuació de l'Estat, al posar en evidència l'absència d'esperit democràtic dels que, en la nostra soc ietat, constitueixen, en teoria, els puntals de la democràcia i, per tant , haurien de ser els primers a defensar-la,

Encara que hauria de ser innecessari per obvi , donada la permanent manipulació i tergiversació a què ens sotmeten els mitjans de propaganda al servei del poder, els mal anomenats mitjans de comunicació, no és sobrer recordar que la democràcia és la forma de govern en què els ciutadans/nes decideixen sobre els assumptes col·lectius, sobre les institucions i les lleis de què es doten, aixi com sobre la seva modificació o transformació quan ho consideren pertinent. El funcionament d'aquesta forma de govern comporta una sèrie d'exigències bàsiques i imprescindibles, entre les quals hi ha la ll ibertat d'express ió i el dret a la informació de tots els ciutadans/nes.

Des del primer moment, politics, jutges i periodistes han prodigat justificacions per intentar convèncer-nos de la legalitat de la clausura d'Egin i Egil1 Irratia, que el que es persegu ia no eren les idees expressades en aquests mitjans de comunicació, sinó les activitats il,licites dels administradors de l'empresa editora - la seva col,laboració amb ETA-, Tanta urgència i l'all au de justificacions són per si mateixes sospitoses, indiquen que alguna cosa no és clara o potser ho és massa. Per justificar el tancament, Garzón es remet a l'article 129 del Codi Penal que preveu el tancament provisional d'una empresa en cas d'activitat delict iva dels seus gestors

12 5

6

(mesura que no se sol aplicar. És que es va tancar el banc de Mario Conde per les seves activitats delictives? No, malgrat que per tal d'evitar-ho, tots els contribuents vam haver de pagar sense que ningú ens consultés). Però Egin no és només una empresa, és un mitjà de comunicació i en la Consti tució s'estableix com a dret fonamental la lliure difusió d'idees. no preveient en cap cas la possibilitat de clausurar un diari.

Per altra banda, la decisió que ha portat al tancament d'Egin i d'Egin !rratia no ha tingut en compte per a res els perjudicis que s'han causat als treballadors d'aquests mitjans i a les seves famílies ni la forma de mitigar- los, la qual cosa unida a l'actuació posterior que ha tingut la Seguretat Social amb els treballadors, es correspon més a una actuació dirigida a l'eliminació total de l'enemic (que inclou els treballadors i ciutadans que no han comès cap delicte) que a una actuació judicial dirigida a la identificació i càstig de qui hagi comès un delicte.

Se'ns ha presentat el tancament d'Egin com a conseqüència de l'actuació legal d'un poder judicial "independent". Però ens assabentem públicament de l'actuació de Garzón per mitjà d'un responsable del govern , el ministre de l' Interior, i, al cap de pocs dies va ser Aznar, el mateix president del Govern , qui va comentar en to perdonavides "pensaven que no ens atreviriem". Tot plegat permet, com a mínim, tenir dubtes seriosos i raonables sobre la tan proclamada independència del poder judicial i sobre qui i per què es va decidi r en reali tat el tancament.

Del que no hi ha dubte és que amb el tancament d'Egin -el tercer diari del País Basc per nombre d'exemplars venuts- i d'Egin !rratia s'ha privat de la llibertat d'expressió a una part important de ciutadans bascos, i a un nombre encara més gran de ciutadans del seu dret a la informació - moltes informacions i opinions apareixien exclusivament en aquest mitjà. Si existeixen suficients indicis de què algun administrador d'Egin ha comès activitats de lictives que se'l jutg i

per verificar-ho, però el que no es pot fer en cap cas és mutilar la llibertat d'expressió i el dret a la informació dels ciutadans. Són drets que o bé existeixen plenament o no existeixen. I en el cas de què el jutge Garzón hagi actuat d'acord amb la legali tat vigent, no queda altra alternativa, des del punt de vista democratic, que la de canviar la legalitat per adequar-la a la legitimitat demacrat ica.

Abans d'acabar volem referir-nos també a la perillosa conseqüència que, de ca ra al futu r, implica la clausura d'aquests dos mitjans de comunicació, i és la del precedent que s'estableix. En mutilar la llibertat d'expressió i el dret a la informació s'ha obert un cami cap a futures mutilacions, els limits de les quals, encara que ara es pretengui negar-ho, són indefinits, tendint sempre a va riar i a ampliar-se, com ho demostren nombroses experiències.

Per tot plegat, i sense que signifiqui cap posicionament sobre els plantejaments que defensen aquests mitjans de comunicació clausurats, com a ciutadans i en defensa de la democracia, exigim l'obertura immediata d'Egin i Egin Irratia , el pagament als treballadors d'aquests mitjans de la corresponent indemnització pels perjudicis que el tancament els ha ocasionat i l'aclariment de les responsabilitats en què hagin pogut incórrer els responsables del tancament.

Grup d'Aprofundiment Democràtic de la Mesa Civica de Catalunya

12 7

8

la consignA

Austeritat domèstica

Jordi Serrana. Director d'Espai de Llibertat

Generalment quan hom es planteja el problema de l'austeritat pensa en l'administració públ ica i en les grans organitzacions socials i polítiques: sindicats, patronal, partits, entitats, empreses, etc. Quasi mai pensa que el valor de l'austeritat on es demostra amb més eficàcia és en l'esfera personal. Tan bon punt ens qüestionem que vol dir l'austeritat en aquest àmbit correm el perill de plantejar una al ternativa fari sa ica: ser un anacoreta. Sembla com si fos impossible aconseguir un punt mig entre malgastar i ser un ermità.

Però, què vol di r l'austeritat? Ser auster és un signe clar i contundent del lliurepensador. Es tracta de consumir d'una forma crítica i adient a la nostra manera de pensar. Les dificultats vénen pel fet que. precisament, ser lI iurepensador implica que cada un pensa a la seva manera. Per tant no hi pot haver receptes concretes de com ser austers. Per què tothom ha de comprar les mateixes coses si tots som ciutadans amb gustos diferents?

Sí que podem donar una idea central. Qui dedica el temps lliure a la creació cultural o a la participació cívica la vida li surt més barata. Quantes hores podem passar llegint un llibre de mil pàgines que val 3.000 peles? Quantes hores podem passar dibuixant amb un llapis i un bloc de paper? Quantes hores de reunió farem per preparar activitats?

La societat de consum, popular i massiu. ens pressiona per tal que consumim. Per exemple quan vaig a uns grans magatzems, sempre tinc la sensació que hi ha moltes coses que no tinc i que hauria de comprar. A vegades faig, mentalment. la suma de totes aquestes coses i pugen a més de 200.000 pessetes. El més sorprenent és que aquestes coses no les he trobat a faltar abans i un cop he sortit del cen

tre comercia l ja no me'n recordo més. Per tant més val anar-hi el menys possible. Penseu que fan centenars de manuals i de cu rsets als venedors de grans superf íc ies per tal d'estudiar els nostres punts febles per fer-nos consumir allò que no necessitem. Per exemple el Corte Inglés està pensat perquè no trobeu mai la porta de sortida. Es fa expressament ja que està calcu lat que així haureu d'estar-hi més estona i tindreu més temptacions de comprar allò que no necessiteu.

Quan hem de comprar electrodomèstics cal que tinguem present que hi ha tota una línia de productes ecològics i de baix consum, com les neveres, els ren taplats , les rentadores , etc.

El mateix podem dir dels cotxes. N'hi ha de grossos. n'hi ha de petits, de baix consum, de gasolina amb plom o sense. etc. És cert que alguna gent necessita el cotxe per treballar, però el que també és cert és que només un 20% dels ciutadans

circula normalment en cotxe, i que molts d'el ls s'han comprat un cotxe de més de dos mil ions de pessetes perquè el cotxe , avui , simbolitza millor qui ets que el ca rnet d'identitat. Es funciona aix í: no sé qui sóc, no sé què penso, no sé què vull però sé que tinc un Volkswagen Golf GTI 16 vàlvules, per exemple. Moltes families no s'adonen que hipotequen un 30% del que guanyen només amb el que costa comprar, assegurar i mantenir el cotxe, a més de la gasolina.

En la nostra societat és impossible arribar a un consens sobre el que significa guanyar un sou acceptable. Segur que si es fes una enquesta els catalans di riem que un sou mínim interprofessiona l acceptable és de dos milions al mes. Tothom gasta una mica més del que guanya. Ningú arriba a final de mes. Aquesta llei tant es vàlida per a les famíl ies amb tres fi lls i ingressos de 150.000 pessetes al mes, com per a les parelles de yuppies que en guanyen 900.000. D'això vé un dels èxits més clamorosos de les caixes i els bancs, deixar diners e curt termin i mit-jançant les targetes de crèdi t. AI final

a quasi ningú li queden calés per fer dues coses. La primera és comprar ll ibres. Les excuses són va riades. però tothom troba que són massa cars . La segona és fer-se soci d'alguna associació. Els que per una cosa o altra estem acostumats a intentar que una persona ompli una butl leta d'una associació sabem que les persones benestants fan el que sigui per no pagar res solidari. L'excusa que posen és que no arriben a final de mes. La seva vida els desmenteix. Demanen el 0,7% a les institucions però són incapaços de donar un 0,2% dels seus ingressos a una entitat de cooperació o un grup d'esplai. 12

Cal tenir present que com més austers siguem més lliures podem ser. A la llarga el nostre pressupost personal ilo familiar 9 ens obliga a un seguit de convencions so-cials i econòmiques que a la fi es traduei-xen en més dificultats per ser feliços, Trobar aquest equilibri entre consum i aus-

teritat es una cosa que només cada persona pot resoldre. Cada u sabrà valorar el grau de llibertat

que aconseguei x amb determinat grau d'aus

teri tat ~

•

10

ci monogl'àfiC

Els fonaments de l'animació sociocultural

Gemma Martín. Vicepresidenta de la Fundació Ferrer i Guàrdia

L'animació sociocultural (ASC) a França és hereva dels diferents corrents associatius del país -del moviment laic i popular així com de les associacions catòliques-i de les seves creacions tant institucionals com ideològiques. Varis són, però, els elements que afavoreixen la seva aparició els anys seixanta. D'una banda, l'Educació Popular, és a dir, el moviment organitzat que va acompanyar l'acció de la República instaurant l'escola laica i ob ligatòria, no pot respondre als prob lemes del fort creixement urbà que es dóna en aquells anys. L'ASC comença en els nous equipaments esportius i culturals (sobretot en els casals de joves) de les zones noves, en els barris perifèrics de les grans ciutats on s'instal ·len milers de joves matrimonis carregats de fills i on no hi ha associacions de cap tipus.

D'al tra banda, la fascinació que provoca l'èxit americà a França dóna lloc a un canvi en les empreses que repercutirà en la societat de manera decisiva. Seguint el model americà, va penetrant la idea que la relació jeràrquica ha de ser menys formal , menys autoritària i que la iniciativa i la participació dels treballadors són també molt importants. Aquest pensament contribueix a recolzar la idea de l'ASC: per conduir les poblacions passives cap al progrés, cap al creixement, més val que ho facin els animadors que aporten dinamisme que no els caps autoritaris .

Però, sens dubte, el naixement de l'ASC correspon al gaullisme, al seu aspecte de consens i al seu moment de desquali ficació dels partits polítics: la idea de FRANÇA està per damunt de tot i transcendeix les divisions entre els francesos. Com que els movIments d'Educació Popular no s'identifiquen amb el gaullisme, el poder deixa de banda les associacions i s'identif ica amb l'ASC. Fins i tot, en aquesta època. s'ar

riba a dir que el president de la República és l'animador del pais .

Trets distintius de l 'animació sociocultural

L'Educació Popular lluita contra la ignorància, promou el desenvolupament del saber i la continuïtat amb la filosofia de les llums. En canvi. la finalitat de l'ASC és afavorir les relacions i la dinàmica social contra la passivitat. El seu objectiu és més la comunicació que la cultura ..

Les activitats que es proposen des de l'ASC ja no s'adrecen al poble o a la classe obrera sinó a simples participants. Per tant, desapareix progressivament la referència al poble -concepte massa marcat per la ideologia política d'esquerres i objectiu de l'Educació Popular- i sorgeix la referència neutra al públic. Tal com hem esmentat, darrera la ideologia moderna de l'animació sociocultural hi ha la voluntat

d'una visió consensuada de la societat (la que genera el gau lli sme) en la qual no haurien de destacar ni les diferències ni els confl ictes. En aquest sentit, l'ASC com a ideologia intenta donar la volta a les relacions d'autoritat i desqualifica la política.

Amb l'ASC s'inventa el professional i, ràpidament, s'instituc ionali tzen les formacions i els diplomes. L'Educació Popu lar era competència de les associacions i, per tant , dels militants o all iberats. Les quali tats dels educadors com ara la convicció , l'energia i la dedicació són criticades per l'ASC que propicia les aptituds a relacionar-se amb els altres, la capaci tat d'animar, de dinamitzar, etc .

Cap als anys 70, les associacions franceses reclamen el seu paper en l'ASC . Reivindiquen la politització de l'ASC tot incorporant en el discurs teòric el concepte de democràcia cultural. La democràcia cultural implica la participació activa dels ciutadans en la presa de decisions i es contraposa al model paternalista que s'havia desenvolupat de democratització de la cultura , més lligat a la difusió cultural i a una concepció patrimonial de la cultura. És també en aquesta època quan el Conse ll d'Europa, a través del Consell de la Cooperació Cultural, incorpora l'ASC en el seus treballs de recerca que duren fins el 1977. Els informes del Consell de la Cooperació Cu ltural sobre l'ASC i la democràcia cultural són cons iderats massa radicals i el projecte Animació es di lueix en el projecte sobre la qualitat de vida anomenat Polítiques de desenvolupament cu ltural a les ciutats.

L'ASC a Catalunya

La ideologia inicial i paternalista de l'ASC, és a dir la voluntat d'aconseguir una visió consensuada de la societat, és el que atrau els primers responsables i experts en polítiques de joventut que visiten França a la recerca d'idees i projectes per dur a terme en la nostra democràcia acabada d'estrenar. Cal recordar que l'etapa de la transició es caracteritza pel lema "en-

tre tots ho farem tot", tot un exemple de la necessitat de consens. La neutralita t de l'ASC ajuda a què s' introdueixi amb èxit. D'altra banda, el franquisme ha condemnat a l'ob lit els referents històrics de l'esquerra. El s nous responsables democràtics no tenen referents i troben en l'ASC un leitmotiv per actuar: cal animar i dinamitzar la soc ietat. Mentre que a França, les associacions acaben dominant i sobretot polititzant l'ASC, al nostre país, el desenvolupament de l'ASC apareix conduït pels ajuntaments, quasi exclusivament en els casals de joves, i tota lment desvinculada de les associacions. Per això, la nostra 12 ASC es dota d'una nova terminologia o vo-cabulari específiC: els usuaris (i no els so-cis o mi litants), els grups estables (i no les 11 associacions) , la comissió gestora (i no la junta directiva) . El tipus d'organització pro-piciat, doncs, pels ajuntaments afavoreix l'aparició de multitud d'entitats gestores amb l'única finalitat de gestionar els equipaments municipals.

Es creen instituts de formació municipa ls i la Generalitat , durant un temps, reconeix la titulació d'animador sociocultu ral, com ho fa amb la formació de directors i monitors en el lleure. L'IN EM fa cursos d'ASC dins els programes de form ació ocupacional. Fins i tot les universitats inclouen la titulació d'animador sociocultural com a diplomatura. Quin balanç podem fer actualment de l'ASC? Doncs, de les formacions ningú se'n recorda . Han desaparegut les entitats gestores així com la majoria d'equ ipaments (per l'estat precari en què es trobaven, perquè els ajuntaments els han destinat a al tres serveis municipa ls, etc .), i molts dels animadors són funciona ri s.

El que és evident és que l'ASC es va emportar una part molt important dels recursos dels ajuntaments destinats a les po lítiques municipals de joventut, i avui no en queda pràcticament res •

•

UN IV ERSITAT DE BARCELONA

Q)

GRADUATURA EN EMPRESA INTERN ACJON AL(GET)

Esco la Uni versitàri a d' Estudi s Empresari als

Els estudis de Graduat en Empresa Int ernacional van diri git s a persones amb

una vocac ió clara de treballa r en un entorn internacional. És per ai xò que els

es tud is ell Empresa In ternac ional proporcionen, d'una banda, una formac ió

uni versitària adequada en organització i admini stració d' empreses amb pro

jecc ió internacional , incidint espec ialment en els m~ t odes de gesti ó, de màr

queting i en Ics tècniques de comerç ex teri or. i (l" altra banda la capacit ac ió lin

güísti ca de l'alumne perquè pugui moure's amb èx it en aques t ümb it.

TipI/.\' de lílol: Títol prop i de la Uni versirlat de Barcelona DI/rada lecti,'a: -' anys , ( I XO crèdi b). Preu del crèdit: 4.264 Ptcs.

11!(orl1lació: Escola Universilària d't:sllldis El1Ipresarials fi l'ell de Coord il/acúí d E I/sen 1"({Il/elllS

11 I,d". Diag()ffa i. 696 (des/m ix 120) TeI. .· 93 402 44 69 Fax: 93 -102 44 74

E-Ilwil: e ll sc ll.,"o /ll e IJ! S@CIII¡J.llh. es

ci monogl'àfiC La Catalunya laica

Jordi Serrana. Directo r d'Espai de Llibertat

Un dels gran problemes del nostre país és que només hi ha una forma d'identificar-s'hi . Es una Cata lunya que té unes arrels molt profundes. Es la Catalunya de l'ordre, del seny, del poder, de les desigualtats socials, de la injustícia, de l'explotació pagesa i obrera, de l'absolutisme i la manca de drets humans -individuals i socia ls. Tot i que les arrels vénen de la nit de ls temps, la Catalunya omnipresent d'avui es crea al seg le XIX sobre la base del carlisme, del vigatanisme - Torres i Bages: "Catalunya serà cristiana o no serà"- i de la decadència de la vella noblesa cata lana emparentada amb la nova classe enriquida dels amos de la indústria. Després de moltes traïcions al poble català aconsegueix estabilitzar-se amb la creació de la Lliga Regionalista a inicis de segle. Es tracta d'una Catalunya on la llengua catalana que es va recuperant és el català elitista i arcaïtzant de la branca reaccionària de la renaixença cultural. Una Catalunya que considera que el poble català no és major d'edat i nega la seva participació activa en els processos de presa de decisions col·lectius - en les Bases de Manresa es vol una represen tac ió co rporativa i no el sufragi universal. Una Cata lunya que predica la sobirania però que es ven un i alt re cop als interessos econòmics de les seves classes dirigents. Una Catalunya on quan els seus notables veuen amenaçats els

privilegis es posen a les mans de 12 l'exèrcit nacionalista espanyol una i al tra vegada. Es doncs una Catalunya sense consciència na- 13 cional. El problema és que no hi ha una altra Catalunya. Per a una part molt significativa de catalans el fet que no hi hagi un altre model de ser català, fa que els trets d'identificació nacional es desdibuixin . L'esquerra catalana està a la defensiva, Respon sempre ma

lament i a deshora davant la iniciativa de la Catalunya que haurien de combatre . Però la Catalunya alternativa també ha existit, no cal crear-la de nou . Com la Catalunya conservadora té les arrels en la nit dels temps. Sempre hi ha hagut catalans que han lluitat pels drets nacionals, individuals i socials. Podríem parlar de la revolució remença, dels pagesos catalans que lluitaven contra els mals usos del règim feudal , del record, més romàntic que real , dels nyerros, de les lluites per la subsistència durant l'Antic Règim i de les revoltes contra les quintes d'abans de la revolució liberal. Però a partir del seg le XIX el fil conductor sembla més clar. Els primers il· lustrats catalans -els que de debò eren raciona li stes- intenten en el marc social, cu ltural, científic i polític, convertir Catalunya en un país avançat i socialment just. Es la Catalunya de Josep Robrenyo i de la recuperació del teatre i la cultura popular. La que recupera el català escrit que

14

"es parla ara" i no l'arcaïtzant de Buenaventura Aribau. La Catalunya de Ramon Xauradó, que redacta la primera constitució democràtica per a Cata lunya i que mor afusellat La del grup dels primers demòcrates cata lans -e ls socialistes utòpics-, com ara Narcís Montu riol, que inventa el submarí, o d'Abdó Terrades, alca lde de Figueres. El fil conductor continua amb el republicanisme federal de Pi i Marga ll , el pensador demòcrata i progressista més important d'Espanya al segle XIX. Frederic Engels digué d'ell que era la figura més important del socialisme a Espanya. Amb el republ icanisme federal trobem homes extraordinaris com Josep Anselm Clave, president de la Diputació de Barcelona, des d'on s' intenta per tres vegades proclamar l'Estat català dins la Republica federal espanyola o com Josep Narcís Roca Farreras que s'adelanta 30 anys a la dreta a l'hora de definir la vinculació de la tradició polít ica a Catalunya amb els drets humans i el sufragi universa l. Mentrestant Valentí Almiral l pretén, en va. cata lanitzar i democratitzar la dreta del país amb un programa catalanista de cen tre. El seu fracàs és clamorós. Sembla mentida que ningu se'n vulgui adonar. Com és lògic acabà col·laborant amb el republicanisme. Mentre la Ll iga sa luda efusivament el

cop d'estat de Primo de Rivera. l'esquerra republicana i catalan ista triomfa l'any 1931 . Instaura un règim democràtic a Catalunya mentre recupera les nostres institucions nacionals i tira endavant un programa d'esquerres. Aquesta esquerra política i cultura l recupera el català, les tradicions i festes populars, i recupera una forma avançada, europea i cul ta de la nació catalana. Alhora està sempre al costat dels drets dels treballadors. dels nens i de les dones. Republicans federa ls SÓn els que co l·loquen el primer obrer català a les Corts espanyoles (Joan Alsina). Són les esquerres les que proposen mesures per

atacar el treball dels nens de 7 anys a les fàbriques.

Són republicans fede ral s qui inten-

ten aconseguir el vot per a les dones a

les eleccions. Aqu esta rica i àmplia

tradició de l'esquerra catalana podria ser un bon mo

del per a la integració nacional de la major part del poble de Catalunya i especial

ment per a les noves generacions. És un bon es-

cenari per a un projecte de pais. alternatiu al pujolis-

me, per al segle XXI. Però no és aixi. Sembla com si als nostres dirigents d'esquerres els fes por aquesta Catalunya laica , racionalista, popular, obrera, festiva, lliurepensadora, alternativa, avançada, arrauxada, radical, democràtica i anticlerical. Aquesta Catalunya podria ser avui majoritària. Els nostres dirigents, però, prefereixen o bé copiar el model predominant - cosa que vol di r caminar cap a l'abismeo bé elegir terce res vies - Almirall o Hurtado- que s'han demostrat històricament inviables, Fins i tot el mateix Hurtado ens explicà a bastament les raons del seu desastre politic. Mentre els dirigents d'esquerres prefereixin ser "cristians minusvàlids" (expressió lamentable de Felipe Gonzàlez) abans que Iliurepensadors, anem pel mal cami.

No és cert que el govern de CiU dels últims 18 anys hagi estat un bon govern per a Catalunya, Un dels gran errors de Pujol en el marc de la reconstrucció nacional és haver negociat , sol i malament, el finançament. És el que se'n deia, al seu moment. politica de "peix al cove", És a dir, negociar competències sense diners, S'ha demostrat que va ser un error lamentable. Degut a això ara ens

f

plantegem que els limits de l'Estat de benestar a Catalunya són molt baixos. Quin model alternatiu té l'esquerra? No s'ha demostrat a bastament que reclamar el 15% de l'IRPF - i el 30%- va ser un error? No tenia raó Pi i Margall quan exigia per a Catalunya un concert econòmic l'any 1898? Podem construir una altra Catalunya des de la incultura i el desconeixement de la nostra història? Es pot construir un projecte engrescador des de l'abstenció sistemàtica i el dubte constant? El govern

Pujol ho ha fet bé recolzant l'escola privada i/o catòlica? Ho ha fet bé pa-

ralitzant la reforma de l'assistència 12 primària? Ho ha fet bé desequi-

librant encara més el nostre territori? Ho ha fet bé governant 15 d'esquena als ajuntaments? La dreta es declara esclava de la tradició per tal de prolongar, tot

el que pot, els seus privilegis , Però, voler construir un pais com si la història hagués començat ahir, és un acte de supèrbia i prepotència intolerable, No només hi ha la tradició catalana de la injustícia, l'enfronta-ment i el privi legi , també hi ha la tradició d'una altra Catalunya,

És la Catalunya

laica • •

16

ci monogl'àlïC Per una economia política laica

Josep Sellarès. Director de l'Escola Ll iure El Sol

És significatiu que quan un biòleg diu que crearà un clon , l'església s'escandali tza, els comitès ètics intervenen i els governs legislen . En canvi , quan un economista del FMI deixa cinc milions tailandesos al pacte de la fam, tothom exclama "Quina mesura més encertada".

La raó sembla senzilla, els economistes són els portadors d'una nova veritat que ens ensenyarà el camí del paradís. Perquè no és una veritat revelada, sinó descoberta després de profunds estudis. Gràcies a ells, ara sabem que les persones no existeixen ' AI ·leluia' Són factors (de producció ilo consum) . I si no són problemes. Aquests factors (persones) han d'ajustar els seus preus de venda (salaris) al ll iure mercat (patronal), que en regularà constantment la variació depenent del valor aportat, però estadísticament sempre ho fa a l'alça gràcies al creixement constant del PIB. I amb l'augment d'aquest el futur és nostre.

Una reflexió impecable, llàstima que s'oblidin de les descobertes de l'Adam Smith, que ja deia que la informació no està homogèniament repartida en el mercat, sinó que determinats actors (patrona l), n'acumulen amb l'objectiu de manipular-la a favor seu. Aquesta és la raó que el mercat només funcioni si hi ha reguladors independents (L'Estat), que en garanteixin una minima transparència i equitat.

L'Adam Smith feia aquesta observació perquè sabia que estava posant les bases d'una ciència que tractava dels homes, perquè més en llà dels models teòrics, explicatius de les reg les de funcionament del sistema, sempre hi ha qui fa trampa, qui s'equivoca, etc. Ja que un model tracta de ve ritats estadístiques, no de fe ts concrets i puntuals. I és que enfrontats a la feina impossible de preveure i gestionar

el futur, els economistes, cada cop més, s'han cregut que els seus models són la realitat, que els èxits són seus i els fracassos culpa dels jubilats, parats i ciutadans diversos, que tenen el mal gust de no comporta r-se com el que són: factors!

Aquesta tendència a la sacralització l1a fet aparèixer dues espècies de sacerdots ben diferents, la dels gurus i la dels experts . Els primers fan previsions sobre futurs gloriosos. diuen a la gent què hauria de fer (i no com) per triomfar, i assumeixen que el sistema social darwinià és connatural a l'ésser humà i essencial per al seu progrés, econòmic naturalment. Els segons, com demostren molts estudis. l'acostumen a encertar entre el 45 i el 49% de les vegades (menys que a cara o creu) , però malgrat tot garanteixen, amb un discurs tècnic quasi incomprensible, solucions "prêt-à-porter" per a tots els problemes, evitant així que la gent hagi d'imaginar-les per ella mateixa .

Cal doncs d'una vegada laïci tzar l'economia, separant el pensament científic (per exemple el discurs anterior sobre el mercat), que ha de dibuixar models interpretatius de la realitat, de la gestió econòmica que no té altra final itat que distribuir l'augment de benestar, xifrat en unitats monetàri es, que prové de les mi llores produïdes per l'acumulació de coneixements . Aquesta gestió és difícilment reductible a dos o tres macroindicadors. Depèn de l'organització i l'engrescament de grans col·lectius, de la formació, de la cultura, etc. Vaja , de les bajanades que fan els que no són factors! I en tot cas , els resultats sempre són a llarg termini .

Si la laïci tzem, la ciència econòmica podrà continuar produint teoremes, provisionalment encertats i intel ·lectualment discutibles, però essencialment útils per entendre la rea litat. I complementaris a la resta d'inlormació i coneixements necessa ris per mi llorar el benestar de la raça humana. I nosaltres podrem prendre decisions lliures del pes dels dogmes, retornant la gestió pública al marc dels criteris polítics i les categories ètiques. Per exemple potser hau riem de llu itar per reduir el PIB com una forma de progrés. Reduint els consums energètics i de primeres matèries, el iminant els accidents laborals ilo millorant la salut. I, disminuint les despeses mèdiques?

Aquest canvi de mentalitat és cada cop més urgent. perquè sindicats i partits de progrés, en el marc de l'economia, tot i que lluiten per millorar la distribució de la

riquesa, ho fan utilitzant el discurs dels economicistes , legitimant-los cada cop més. Com ara quan es demana la setmana de 35 hores per a tothom. Perquè a banda dels fracassos que comença a patir França, no veig qu in progrés és que la gent tingui 5 hores més a la setmana per veure Lo que necesitas es amor o Mèdica de familia! Cal demanar les 35 hores perquè tothom en tingui 5 per estudiar, i s'implanti la noció que l'aprenentatge i el coneixement són una part consubstancial de l'ésser humà i no, el consum i la riquesa material. I si a més es redueix l'horari la-boral , benvingut sigui, I si la gent es revol- 12 ta , cal convèncer-la. Com es va fer amb molts pares quan es va prohibir el treball infanti l. 17

De la mateixa manera que el homes de l'Enciclopèdia lluitaven per separar els dogmes cristians de les ve ritats científiques, hem de llu itar per reconduir l'economicisme a l'espai que li correspon, el debat cientific i acadèmic. I reprendre el fil on el deixaren Marx, Adam Smith o Keynes , per als quals la riquesa de les nacions no depenia de l'IPC, del PIS O del tipus director del Banc d'Espanya, sinó de les estratègies que seguien el pol itics en la distribució de la renda . Mentrestant el debat de pOlitica econòmica es continuarà reduint a campanyes de propaganda at vottant del PIB, l'IPC i el dèficit, més semblants a les discussions tavernàries sobre el darrer partit det Barça, que no pas a una reftexió de com garantir la millora i aprofundiment de la igualtat d'oportunitats •

• ---

ENTORN. sccl

Agència de:

- Cases de colònies - Autocars - Grups d'animació - Servei de monitors

Gestió de cases pròpies:

Can Roca Vell

Avinyó, 44 08002 Barcelona Tel. 9330261 62 Fax 93 301 9694 entorn @fonocom.es

C> FI N

Mas Pujolar

SI. Josep Oriol, 22 08302 Mataró Tel. 93 796 12 62 Fax 93 796 1403 entorn @ncsa.es

ci monogràfiC Polítiques municipals de lleure

Xavier Bretones. Secretari general d'Esplais Catalans

El fet de plantejar unes pol it iques de lleure a nivell municipal s'ha d'abordar des d'un punt de vista en què es capgi ri la situació actual. S'ha d'aprendre dels errors i proposar una manera més conseqüent. Fer-ho signi fica entendre el paper que tenen les entitats de lleure in fantil i les relacions que les administracions locals mantenen amb aquestes entitats.

Fent una mica d'història trobarem que les entitats de lleure van ser en el seu moment una de les principals formes d'iniciació i de reivindicació democràtica, de replantejaments i innovacions pedagògiques. Aquestes entitats han demostrat durant anys una gran capacitat de treball envers l'educació dels infants i dels joves, resultat d'un model d'entitat dific il de compara r amb altres. Aixi doncs, les entitats de lleure són un dels exemples més clars del fet associat iu i de la capacitat que té la ciutadania per organitzar-se per millorar la qualitat de vida i especialment pel que fa a l'educació dels infants i joves.

Com que fa força anys que aquestes entitats existeixen les han vist passar de tots colors . En una primera etapa la gent més activa i "progressista" hi va trobar un molt bon espai per realitzar-se, tant que fi ns i tot, uns quants, van veure el cami per a fer-se una carrera pública i professional al servei de la tecnocràcia i de la gestió per la gestió! Sembla que ho hagin

oblidat tot. És per això que s'hau- 12 ria de revisar la tasca d'aquests cracks de les politiques munici-pals, de la bona gestió i els bons 19 aliments. Van ser els grans ideò-legs i executors de la política que s'esdevingué a continuació, que van consisti r en fer entrar en crisi a les entitats, sota excel·lents i nets discursos de mil lora de la gestió, la tecnocràcia, el poder se-ductor de la imatge i l'empanada pseudo-europea.

Entre ells es va estendre el descrèdit de l treball volun tari i compromès, i molts altres els van creure i fin s i tot els van fer cas, segurament a fal ta de conviccions i idees. El resultat va ser que s'hi van dedicar molts diners per aconseguir-ho. Tot i aix i, les entitats de lleure han superat situacions dificils de precarietats en el camp de les llibertats, de recursos materials, econòmics , i de reconeixement de la seva funció social. S'ha demostrat novament que la gent és més intel·ligent que no ens pensem, i que no es deixa intimidar aixi com aixi davant de propostes enlluernadores en uns casos i de demostracions de força i prepotència en al tres.

Ara, avui en dia, continuen havent-hi molts milers de joves, amb il ·lusió i coratge, al capdavant d'aquestes entitats, i amb afanys de contribu ir a l'educació dels més menuts. Ells, però, també necessiten formació i suport. No se'ls pot deixar sols ni fer-los la traveta. En aquest terreny les fe-

20

deracions d'entitats de lleure i les administracions tenen cadascuna la seva responsabili tat. Cal recordar que l'administració amb la seva actuació també educa , i més quan té la responsabilita t de vetllar per la qualitat de vida dels ciutadans. per la cohesió social i el progrés cul tural, per la justícia i per la democràcia de la nostra societat.

Les polítiques municipals de lleure han de passar per repensar la relació que l'administració local té amb les enti tats de lleure , repen sar com s'organitza internament per defin ir-se , més i millor, com un poder col·laborador i al servei dels ciutadans.

Una política progressista s'ha de caracteritzar per la protecció del món associatiu. Ha de potenciar la seva activi tat i reduir les desigualtats objectives que tenen les enti tats laiques respecte de les catòliques , en matèria de recursos econòmics i d'infraestructura, per garantir la igualtat d'oportunitats entre les entitats. Els recursos han de ser suficients perquè les entitats puguin tenir locals en cond icions dignes i aptes per a les seves activitats, i també per contribuir a la igualtat d'oportunitats de participació dels infants en les activitats , permetent a les entitats de lleure, per exemple, establir sistemes propis de beques.

L'acció municipal ha d'entendre que un centre d'esplai , en el cas dels federats a esp lac, ha de ser un espai dels infants, una comun itat on nens i nenes siguin els protagonistes i autors del seu temps lliure, on es trenquin els esquemes consumistes de pagar i que m'ho facin tot. Un lloc on convisquin els infants amb joves compromesos i amb formació, que es plantegen una tasca fonamental de transmissió de valors. El millor monitor d'aquest esplai no és el que coneix moltes tècniques de plàstica i jocs, sinó aquella persona que es pren la vida com un projecte personal , que aprèn a escoltar els nens en un món on no se'ls escolta ningú .

Per conduir aquesta nova política cal afrontar dos plantejaments basics: un de ben tangible que consisteix en definir mesures de suport clares i decidides al fun-

cionament de les entitats, i un altre de més simbòlic consistent en entendre les relacions entre persones, entre administració i ciutadans. Una relació que ha de ser més sensible , més generosa, amb més capacitat per escoltar i interpretar.

Entre les mesures de suport més tangibles anomenarem algunes. Per començar s'ha de ten ir clar que l'atomització del moviment associatiu li resta força i potencialitat, per això cal apostar perquè cada grup estigui federat a nivell nacional. Les federacions són vertaders motors de canvi i de superació .

Per altra banda: - s'ha de donar un marc estable de relació i suport als grups d'esplai i signar convenis a tres o quatre anys, discutits i redactats conjuntament, que acordin diferents línies de col·laboració i sobre tot defineixin el suport de l'ajuntament a l'entitat. - s'ha de revisar les contrapartides que els ajuntaments exigeixen a les en titats de lleure, massa sovint abusives i desmobi li tzadores. Massa vegades hem sentit dels ajuntaments la pregunta: I vosaltres que feu per la ciutat? Quina ironia, oi? - s'ha de revisar encara més profundament les normatives de subvencions. Que són un altre exemple del poder tecnocractic imperant i de la debili tat de la política i de les idees. Com ara la impossibilitat que hi ha per signar convenis de col·laboració o la dificultat , per justificar les subvencions; perquè cada vegada més es subvencionen projectes específics. Sabran ells que un grup d'esplai és ja un projecte específic, i que el seu funcionament és més important que celebrar la castanyada?

Podríem cont inuar fent llista de les actuacions i de les maneres de fer, d'entendre i de pensar que cal canviar. Però no vo ldríem acabar sense esmentar dos mites amb els quals ca l acabar: El primer diu que donar suport a la formació dels monitors i les monitores no és competència dels ajuntaments, i l'altre, que els ajuntaments no han d'ajudar econòmicament més a les entitats perquè aquestes han de

ser autosuficients i no han de dependre de l'ajuntament. Si tot això tingués una espurna de raó en podríem parlar, però qualsevol que conegui el mÓn de les enlilals de lleure sap que no és així ni de bon tros. Oui pensa que un ajuntament pot renunciar a donar suport a la formació dels seus ciutadans joves que s'organitzen i gestionen voluntariament i al tru ista una entitat que enriqueix la vida de la seva ciutat? Com es poden planlejar revisions a la ba i-

xa del suport econòmic quan aquest arriba al 5%, al 10%, potser al 20% del pressupost d'un esplai?

Per lanl , cal capgirar la situació. Cal conèixer que darrera d'un grup d'esplai hi ha una vertadera esco la de democràcia i ciutadania, conduïda per ciutadans de di verses condicions, pares, mares, monitors , monitores, nens i nenes. Cal entendre que aquesta gent són també la raó de ser de l'administració municipal •

•

• I ,I

12 21

22

cI monogl'àfiC Polítiques laiques

Sant; Castellà. Professor de la Universitat Rovira i Virgili

Les Constitucions modernes consagren el principi d'aconfessionalitat de l'Estat en contra dels models del passat - encara vigents a molts indrets- en els quals l'Estat s'identificava amb una determinada religió, confonent l'espai públic , amb el social i el privat. Un bon exemple el trobem en els Principios Fundamentales del Movimiento Naciona l que regulaven aquesta qüestió afirmant que "España es una monarquia tradicional, católica, social y representativa" que "considera como timbre de honor el acatamiento a la Ley de Dios. segün la doctrina de la Santa Iglesia Catótica, Apostólica y Romana, única verdadera y fe inseparable de la conciencia nacional que inspira su legislación". La Constitució espanyola de 1978 trencava amb aquesl model de confessionalitat catòlica de l'Estat, afirmant que "Cap confessió tindrà caracter estatal' , i donava així ent rada a la separació entre Estat i religió pròpia de concepcions ultamuntanes.

Però aquesta aconfessionalitat de l'Espanya proclamada per la Consti tució, amagava la voluntat política de preservar la influència de què gaudia l'Església catòlica des de la guerra civil en la societat espanyola. Així, la mateixa Constitució afirma que "Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola, i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església catò-

/ica i les altres confessions" . Els pares de la Constitució, al mateix temps que rebutjaven un model aconfessional per a l'Estat espanyol. rebutjaven també un model de laïcisme pur com el francès. Els constituents entenien que l'aconfessionalitat de l'Estat no implicava la total indiferència estatal pel fet religiós; ja que aquest fet re ligiós, en tant que fenomen privat i fenomen socia l no podia ésser ignorat des de l'Estat. que

no podia tancar els ulls davant un espa i, tan impor1ant a la vida de molles persones, com és la creença en elements transcendents i l'extreure d'aquestes creences elements que condicionen i afecten l'organització de la vida com unita ria . L'Estat pensava que tenia el deure de facilitar el recolzament necessari a les confessions religioses perquè aquestes poguessin desenvolupar adequadament les seves finali tats.

Possiblement és preferible un model laic pur, on l'Estat consideri que el fet religiós forma par1 de la consciència privada i ind ividual dels ciutadans, i que per tant no té perquè interferir-h i. Però, des de l'escrupolós respecte a la Iliber1at de creences , no hi ha res a dir d'un model de relacions Estat/confessions com el dissenyat per la Constitució de 1978. Però, feia falta fer una esmena tan clara, que donés prioritat a l'Església catòlica? La Constitució no diu que mantindrà relacions amb les confes-

sions religioses, diu que tindrà relacions "amb l'Església catòlica i les altres confessions". Per què?

Alguns constitucional istes parlen del fet que s'ha configurat un model de confessionalitat sociològica de l'Estat espanyol. Això, com a minim , ens planteja el dubte de si es tindrà que canviar la Constitució si es demostra que l'Església catòlica no és la confessió majoritària entre els espanyols. Però encara hi ha més: abans d'entrar en vigor la Constitució es va negociar un tractat internacional entre Espanya i la Santa Seu en què s'establien unes condi cions impròpies per a un Estat aconfessional i democràtic, a les quals Espanya quedava obligada sense preveure la possibilitat de denúncia. Es tracta del Concordat amb la Santa Seu . Aquest entre d'altres imposa, en el terreny econòmic, educatiu, mi litar .... obligacions que trenquen amb la ll iber-tat de consciència.

La distinció necessària entre l'autoritat civi l i la re ligiosa (que és autoritat privada tan sols per a alguns, i no per a tots el ciutadans) és sovint oblidada. Batlles i regidors com a repre-sentants escolli ts

pels ciutadans participen en celebracions religioses i donen a aquestes una oficiali tat del tot criticable des del conjunt de la ciutadania. Encara que la totalitat de veïns d'un municipi pertanyi a la mateixa confessió religiosa, les autori tats civils tenen el deure d'actuar seguint el principi de neutralitat en les seves activitats públ iques. Durant les Festes de la Mercè d'aquest any, l'alcalde de Barcelona, seguit d'un bon nombre de regidores i regidors que es disputaven el lloc més proper a l'alcalde, participà en una celebració religiosa on l'arquebisbe va aprofitar el sermó - sense possibili tat de resposta per part de l'alcal- 12 de- per criticar les decisions polítiques democràticament assumides i renyar les au-toritats civils per fer més cas de les urnes 23 que de l'Església. Tot entre somriures hipòcrites i silencis vergonyosos. Potser els ciutadans que no són catòlics no compten a Barcelona? ... L'escena es re-

peteix any re ra any. La confusió entre autoritats públiques i re ligioses arriba a les màxi

mes cotes en la vida militar, on sovint els actes, els himnes, els locals i les activitats estan presidits per elements religiosos dels

,

que prometen: "besar

la cruz aquella que forma junlo con la enseña de la pairia el arma con que habràn de defenderla".

A més cada mes de juny, al presentar la declaració de la renda se'ns obliga a fer un acte contrari a les normes més bàsiques, al nucli dur, de la llibertat de consciència: se'ns obliga a declarar sobre les nostres creences i al mateix temps a finançar l'Església catòlica. Tots els ciutadans espanyols financen l'Església, independentment de les seves creences , de forma directa i ind irecta. Directament, via pressupostos generals de l'Estat. El s pressupostos estableixen una quantitat "a cuenla" per a l'Església, que mai és revi sada i contrastada amb la recaptació real de l'Església via Impost de la Renda de les Persones Fisiques. I indirectament, ja que l'Esg lés ia està exempta de la majoria d'impostos: no paga IRPF, no paga IVA, no paga contribucions urbanes pels seus edificis (ja siguin residències, oficines, edificis de culte, ... ), no paga impostos reals ni sobre el patrimoni , i està totalment exempta de l'impost de successions i donacions ... A

més té espais gratuïts (que paguem entre tots) a les televisions i a les ràdios públiques, i rep moltes subvencions per les seves activitats (juvenils, corals, de lleure, publicacions, artistiques, de beneficència, ... ) sense un veritable control públic de les mateixes.

Els avantatges i privi legis de què gaudeix l' Església catòlica en el terreny educatiu van ja ésser exposats en un article an terior (Espai de Lliber/al Núm. 8) on vèiem com es complicava la vida i l'educació dels nois i de les noies els pares dels quals han decidit que no rebin una educa-ció catòlica .. . Ara , el centrat govern popu- 12 lar ha fet encara més grans els desavan-tatges. AI subvencionar col·legis dels sectors més conservadors de l'Església 25 permeten que amb diners públics es faci una educació basada en la segregació ra-cial.

Tot junt. ens mostra com encara estem lluny d'un Estat laic, on el respecte escrupolós i radical per a totes les creences sigui l'expressió d'una societat d'homes i dones lliures, sense pors ni tuteles ,

•

26

l'ClnJ'cvistA Josep Fontana Historiador

Jordi Serrana. Antoni Castells. Espai de Ll ibertat

- Com definiries el segle XX? Quins creus que són els seus trets fonamentals ? És, tal com diuen, un segle curt que comença l'any 1917 amb la Revolució Russa i acaba el 1989 amb la caiguda del mur de Berlin. - Les fites de 1917 i 1989 defi neixen un dels possibles conlinguls del segle, no pas l'únic. Hi ha moltes més trajectòries en ell. La de la ciència, per posar un exemple que és prou important , té altres fites . També en el terreny de l'art, on les principals aportacions de les avantguardes són anteriors al 1914. Em sembla, però , que l'any 1914, amb l'inici de la més brutal de les guerres que fins aleshores havia conegut la història, potser si que és un bon començament, perquè el món no va tornar a ésser igual després d'aquesta experiència. El final del seg le no sé pas si ja ha arribat. I, pel que s'ha vist fin s ara, una de les possibles defin icions és que es tracta del segle de la història que ha vist més morts per guerra, genocidi i persecucions de tota mena; o potser el que ha vist la gran decepció de les vel les esperances de progrés universal.

- Què és la història? Per què és important el seu coneixement? La història es repeteix si no es coneix? Coneixent el passat podem albirar el futur? Reinterpretem sempre els fets del passat d 'acord amb les mentalitats del present? - La història és la memòria col· lectiva d'un grup humà i fa per a el l la mateixa funció

que la memòria individual per a cada un de nosaltres. És el que ens permet d'ésser nosaltres mateixos i distingir-nos dels altres. La història no es repeteix mai - mai no es poden donar les mateixes circumstàncies-, els errors col· lectius si que es repeteixen , però això és una altra cosa. Conèixer el passat permet d'entendre el present , i prou. El futur no s'anticipa, sinó que es construeix. I és clar que acud im al passat , ho vulguem o no, amb un equipament menta l del present.

- Mentre existeixi l'espècie humana es pot dir que hem arribat a la fi de la història? Què s ha aconseguit i què queda per fer? - Mai no és la fi de la història. Sovint és la fi d'una història i el començamen t d'una altra. Però com que no hi ha història, sinó històries, les diverses trajectòries d'aquestes històries s'entre llacen. No es pot parlar de coses obtingudes i fa llades en termes generals; aquesta és una pregunta que ha de fer-se a cada història separadament. A aque lls a qui ens preocupen, sobretot, els guanys en el terreny de les llibertats i el benestar del conjunt dels homes i les dones ens sembla que hem anat fent alguns guanys, però menys dels que caldria ; i la comprovació que, en les darreres dècades, s'ha accentuat el procés de diferenciació mundial entre els rics i els pobres, ens fa pensar que potser en el que és més substancial estem fins i tot en un re trocés.

- Ca talunya té mil anys ? Quan es pot con-

siderar que neix com a nació? Què és una nació? Ho és Catalunya avui? Com veus el seu futur? - Són massa preguntes a la vegada. Una nació és una consciència de col·lectiv itat assumida per un grup humà, sobre bases cu lturals, entre les quals figura la d'una història compartida . Catalunya és avu i la nació dels que es senten formant part d'una col·lectivitat que es defineix per trets culturals comuns i per uns certs projectes de fut ur compartits. No ho és per als que no es senten identificats amb aquests projectes, hagin nascut on es vulgui. Quan apareix com a col·lectivitat diferenciada? Aquesta és una resposta que exigiria una llarga exposició erudita, i molts aclariments sobre el sentit que es dóna al terme "nació". Em limitaré a citar-vos una afirmació del gran medievalista Thomas N.Bisson, que diu literalment: "Catalun ya figura entre aquelles terres en què la nació va precedir l'estat. Hi ha pocs dubtes del fet que en algun sentit la 'nació' catalana és anterior al segle XII ".

- Et defineixes com a nacionalista . Què es per a tu el nacionalisme? Ens ho pots explicar una mica. - En un món dominat per grups i dividit per fronteres ésser nacionalista implica per a mi reclamar l'opció personal de viure i projectar el meu futur en associació amb els que vu ll , no amb els que m'ha assignat algú, mecànicament, per fatalitats de la història militar del passat o per la força coercitiva de l'estat d'avu i. És una forma de reclamar la meva llibertat al marge de les coercions estatals.

- Nacionalisme i catalanisme són una mafeixa cosa? - No necessàriament.

- Quin ha estat el paper de la burgesia cafalana al llarg del temps? Com el definiries? - La burgesia, com a tal, té l'obligació d'ésser burgesa; és a dir, d'enriquir-se i de fer creure als altres que el que fa és sacri -

ficar-se perquè el conjunt dels ciutadans visqui millor. inventant mites com el de la revolució burgesa, que l'hauria feta protagonista de la lluita per les ll ibertats, com el de l'estat interclassista, que vetlla pel benestar de tots, etc. A Catalunya la burgesia va voler, en primer lloc, fer una nació espanyola, i quan li va fallar va cercar suport a Catalunya. Però no ha estat ni mi llor ni pitjor que altres burgesies. Quan el senyor Anguita va dir aque lla ximpleria sobre que era "la pitjor burgesia espanyola" no feia alt ra cosa que demostrar el grau d'estupidesa d'un individu incapaç d'adonar-se de les glòries de la burgesia de Granada o de 12 Sevilla.

- I, quin ha estat el paper de la classe 27 obrera i com el definiries? - La importància que ha tingut l'associació dels obrers , constituïts en classe per la consciència de la identitat dels seus problemes, ha estat determinada pel fet d'haver obligat la burgesia a cedir parcel·les de poder i a mi llorar el repartiment dels guanys obtinguts en la producció de béns i serveis. Amb la qual cosa la seva acció ha estat decisiva per a l'avenç conjunt del benestar de la societat.

- Quin ha estat el paper de l'Església catalana al llarg del temps. Com el defim'ries. - La funció de l'Església com a defensora de l'ordre establert ha estat igual pertot. Un dels problemes específics de l'Església catalana va ésser el de fer entendre al Vaticà que li calia posar-se del costat dels seus fidels contra l'Estat cent ralitzador, si no volia perdre la clientela . I això, es vulgui o no, ha obligat bona part d'aquesta Esg lésia , sempre mal relacionada amb Roma, a adoptar actituds contestatàries. No hauríem d'oblidar, a més, que hi ha dues maneres d'entendre què vol dir "església": una és definir-la com una organització jerarquitzada i una altra molt diferent veure-la com la col·lectivitat dels clergues. Si l'entenem en aquest segon sentit , ca ldrà que recordem que una part dels

28

clergues catalans que han anat a Amèrica Llatina s'han conscienciat en contacte amb la injustícia social d'aque lles terres i han pres partit pels oprimits, contra la voluntat , i fins i tot amb la condemna explíc ita , de l'esg lesia jeràrquica,

- Avui es pot continuar parlant de classe obrera i burgesia, I de lluita de classes? - Els termes són generalment proscrits, però les realitats es resisteixen a desaparèixer. Ningú no pot negar que hi ha diferències substancials, i oposició , entre els que poden decidir si contracten o acomiaden trebal ladors i els que s'han de limitar a sofri r les conseqüències d'aquestes decisions, Mentre els interessos dels uns i dels altres siguin enfrontats -mentre no hi hagi uns mecanismes de repart iment dels guanys "neutra ls" i equitatius- hi seguirà havent enfrontament. Que avui sembli haver-h i menys lluita es només un signe de la debilitat dels uns, En aquest context el contrari de lluita de classes no és pau social, sinó submissió i rendició,

- La guerra civil i els 40 anys de dictadura franquista van representar un trencament de l'evolució de la societat catalana - i espanyola, Es va perdre el fil de les idees d'esquerres, El que costa més de reprendre és ellliurepensament? - La represa de postguerra es va fer amb una renúncia exp licita a recuperar els elements de combat dels anys de la Segona República, Retrocedint molt mes enrera , jo he vist un prohom històric del PSOE proclamant el seu partit hereu de Joaquín Costa i oblidant de mencionar Pablo Iglesias, que devia semblar-li massa radi caL Ens resta molt a recuperar per poder tornar a posicions de lluita com les del front popular del 1936, Amb aquest pànic pel "roig", com voleu que un pensament lliure no faci por?

- El moviment llibertari ha tingut a un gran protagonisme, Quins elements aportava ? Què ha passat avui amb el moviment llibertari? És una relíquia de la història o tornarà a sorgir amb formes diferents?

Esplais Cata lans, espla c Fundac ió Ferrer i Guàrdia Escola Ll iure El Sol Entorn, sccl Fundac ió Terra

II Mostro del moviment laic i progressista

12 de desembre de 1998 Avinyó 44

- El vell sindicalisme va tenir molt de positiu , que jo no seria capaç de sintetitzar en unes poques paraules. Però no veig que els que avui se'n proclamen hereus - la major part dels quals em mereixen prou respecte en termes personals- surtin realment de baix, com una expressió de necessitats col·lectives, sinó que més aviat em semblen conservadors d'un passat conservat més O menys intacte. Només cal veure com estan de dividits i enfrontats entre ell s. Les tradicions d'un associacion isme independent de compromisos i enquadraments partidistes potser es trobi avui més a la vora de les associacions de veïns que dels sindicats.

- El pes. la influéncia. de 40 anys de franquisme, penses que ha desaparegut o encara ens condiciona? Cal que tes generacions que l'han patit desapareguin perquè desapareguin els seus efectes? O bé cal esperar més temps? - Hi ha moltes supervivències del franquisme que continuen vives i no em sembla que hagin de desaparèixer pel sol fet que morin els seus vells protagonistes. Ho faran quan en tre tots les liquidem.

- No penses que una determinada historiografia catalana fa que tinguem un concepte equivocat del país? Per exemple, són més coneguts el fets del Palau o Catalunya Cristiana que el paper de CCOO, el PSUC o les JJLL. - Que la historiografia reflecteixi l'òptica del món dels que controlen els instruments de poder, l'ensenyament i els ajuts a la recerca i a la publicació és un fet universa l. El mateix que assenyales a Catalunya passa als Estats Units. No es pot oblidar, però, que hi ha possibi litats de fe r una història alternativa, com també es fa a d'altres països, i que aquesta és una feina per a la qual tenim bons elements humans, però que no es farà si no s'o rganitza prèviament.

- No creus que els historiadors catalans haurien de començar a explicar la història

sense tantes prevencions? Amb quines priorilats? - Els catalans i els alt res, ja que cal veu re el grau d'incomprensió dels problemes de Catalunya que un troba habitualment a la historiografia espanyola, cosa que ajuda a explicar el tancament defensiu i les prevencions dels d'aquesta banda. Ja fa temps que sostinc que hauríem d'abandonar l'etapa de la historiografia de supervivència, que podia lenir justificació durant el franquisme , però no em fan gaire cas.

- Llegint les memòries de personatges de la vida pOlítica i cultural catalana, sembla 12 que tot el pensamenl progressista evolu-cioni del franquisme. Es una falsa aprecia-~? 29 - Les memòries són un dels gèneres de ficció menys respectables , i del que alguns han escrit sobre el temps del franquisme més m'estimo no parlar-ne.

- Has tingut una actitud molt compromesa al llarg del temps. Sempre t'has definit com a comunista. De quina forma? - Mai no m'he defini t com a res; altra cosa és que en moments concrets hagi estat amb qui em semblava que podia ésser el company de lluita més Litil. Vaig començar a militar cap al 1956 i ja em direu què hi havia en aquells moments de seriós a Catalunya. Els meus principis polítics globals es poden delinir, en paraules de Soboul , com els que propugnen la lluita per aconseguir una societat on pugui have r-hi la major igualtat possible dins de la major llibertat possible . Per aconseguir aquests objectius aniré amb qui calgui .

- L'any 1977 esperaves que avui estaríem així, o bé pensaves que les coses senen diferents? Si és així. com? - Amb una tran sició tramposa com la que vam tenir no esperava gran cosa del futur, de manera que no m'he hagut de desenganyar gaire.

- Potser la revolució més important d 'aquest segle és la de les dones. S'ha

30

canviat tant? Cap a on ens pot parlar? - Em sembla que les hem deixat, a les dones, que es facin la il· lusió que s'han emancipat, i que afavorim que s'acontentin amb engrunes. En el meu terreny professional, per exemple, les estimulem a què facin "història de les dones", sabent que la història "important" continua essent la que han fet els homes.

- Vist des d'ara, 30 anys després, que en penses del Maig del 68 a França? I dels altres esdeveniments connexos del mateix any: Méxic, Praga, etc. ? - En conjunt 1968 va ésser una flamarada innòcua en què van cremar-se inútilment les aspiracions de canvi social de les noves generacions. Es va deixar que s'esbravessin perquè veiessin que poques coses "reals" podien canviar i tornessin a l'ordre. Potser Praga si que era una esperança real de canvi , però era una mena d'esperança que no volien ni a l'est ni a l'oest. Només hauria fa ltat que els hagués sortit bé!

- La cultura (en el seu sentit més ampli, no només en el sentit académic) ens fa més lliures? Ens fa patir més? - La cultura ens fa més conscients, i sempre es pateix més essent conscient - també, en canvi, es pot tenir més alegries. Ésser lliure no depèn d'una presa de consciència sinó d'un acte de voluntat.

- Aquí ara sembla que vivim més bé que mai. És ceri? - Alguns viuen més bé i altres viuen pitjor. No es pot negar que hi hagut guanys - per exemple en el terreny de la sanitat- , però convé que ens adonem que caldrà lluitar per mantenir aquests guanys a l'abast de tothom, per evitar el retrocés de l'anomenat "estat del benestar".

- Hi ha pobles pobres perqué no tenen cultura, o hi ha pobles incultes perqué són pobres? La cultura hauria de ser la base del pensament de l'esquerra per al proper segle?

- Que la cultura és una de les bases del creixement econòmic ho saben fins els liberals que remarquen la importància del "capi tal humà" per al desenvolupament; que la cultura , en termes de difusió social, no es troba a l'abast de tothom ho mostra el fet que avui s'usi l'índex d'alfabetització com una de les mesures del benestar. La defensa de la difusió d'una cu ltura critica ha estat sempre un punt central de la cultura de l'esquerra. Tot el contrari de l'elogi de la feliç ignorància que sempre ha fet la reacció .

- Comencem un nou segle, com veus que pot ser? Diuen que després de la revolució neolitica. va venir la revolució industrial i ara vivim la revolució de la informació, del xip i el cable. N'hi lla per tant? - La disponibilitat d'informació és, en ella mateixa, bona cosa. Però l'abundància no és garantia suficient sobre la qualitat. Els canals fonamentals que la transmeten estan majoritàriament controlats pels gossos de guarda de l'ordre establert, que filtren el que ens donen i condicionen, amb això, la nostra visió del món. La televisió, font essencial de la informació que rep una gran nombre de persones, ens dóna moltes més notícies sobre les aventures de matalàs , els casaments i els embarassos de les cupletistes que sobre la situació real de les grans masses de població dels nostres suburbis . Usada adequadament. aquesta massa d'informació té l'efecte d'embossar la capacitat de percepció de bona part de la societat. El que se'ns planteja com una necessitat urgent és la forma en què podrem intervenir en la transmissió d'informació per tal d'impedir que els que en controlen els canals més importants bloquegin l'altra mena d'informació - la que proporciona coneixement real i crític sobre el món en què vivim- que és la que cal que es difongui.

- En el Moviment Laic i Progressista hi ha molta gent jove que fa tasques altruistes en els barris i pobles de Catalunya. Dóna 'ns algunes raons per continuar.

- Els que no acceptem que estem vivint en el millor dels móns possibles, o no ens resignem a pensar que no es pugui esmenar res del que no ens agrada , no necessitem raons per a continuar revoltant-nos i tractar de millorar el poc que es pugui . Fa uns mesos va morir una professora d'història que feia la tesi amb mi i ens va deixar un testimoni molt lúcid i conscient de la seva manera d'enfrontar la mort , pa rt int de la idea que, si ella no era més que una ane lla en una llarga cadena de gent que lluitaven per una societat més justa, el que importava és que el combat

continuava. Ella mateixa, ensenyant els seus estudiants a veure amb ulls critics l'explotació i la marginació que es produïa al seu entorn, havia creat les condicions perquè continués. Parlant a professors d'història al Brasil, fa un parell de mesos, els explicava que això m'havia ajudat a entendre que mentre hi hagi algú que continui fen t aquesta mena de tasques, els opressors que pensen haver vençut, i han decretat pel seu compte la fi de la història i la inutilitat de les revolucions, continuiran sense poder dormir cap nit tranquils •

• 12 31

32

l'a IHI n'/' Hermenegildo Giner de los Ríos 1847-1923

Joan-Francesc Pont i CJemente. President de la Fundació Ferrer i Guàrdia

Fue el genio su aristocracia, su ley, la fraternidad, su gran libra, la desgracia, su cuito, /a democracia, su numen, la liber/ad.

E.V. 8 de novembre de 1923

Hermenegildo Giner de los Rios va ser germà de Francisco, el professor Iliurepensador i krausista prou conegut que ens va deixar un immens llegat intel.lectual (les seves obres completes tenen 19 volums) i oncle de Fernando de los R ios, catedràtic i diputat a Corts del Partit Socialista. El relatiu desconeixement sobre Hermenegildo i el fet que hagués portat la vara d'alca lde de Barcelona van ser les excuses per tractar de descobrir algunes coses sobre el personatge, militan t del Partit Republicà Radical i professor d'ensenyament secundari durant 20 anys a l'Institut de Barcelona.

Des de molt jove començà a Madrid la seva militància republicana. L'any 1866 participà en un certamen poètic , guanyat per un militar, amb una oda contra l'esclavatge. Es va unir amb entusiasme a la revolució que pel setembre de 1868 va enderrocar Isabel I!. Va conèixer, i admirar, Concepción Arenal perquè era amic del seu fill Fernando. Li va dedicar un article molt elogiós a El Liberal el 6 de febrer de

1920, No va ocupar cap càrrec de representació fins als 50 anys quan va ser elegit regidor de Barcelona i després diputat a Corts durant 10 anys. Cap al final de la seva vida, va escriure al periòdic Aurora, òrgan de la Federación de Juventudes Radicales, aquest consell: " ... la juventud no debe ser impaciente. Cada cual busque su modo de vivir y espere a que su par/ida le flame y le empuje y hasta entonces, que espe

re, sirviendo a sus idea/es ", Hermenegildo Giner de los Rios va per

dre la seva càtedra d'insti tut l'any 1875 - la famosa qüestió universitària- juntament amb el seu germà Francisco i Nicolàs Salmerón, Moret, Laureà Figuerola, Augusto Linares, Castelar, Montero Rios ... Va perdre , també, la beca al Colegio Español de San Clemente de Bolonya. L'any 1876 col.iaborà a la fundació de la Institución Libre de Enseñanza, on va donar classes de retòrica i d'on va ser secretari entre 1877 i 188 1. Les Memorias de la Institución que va redactar reflectien una ampla exposició doctrinal del projecte.

Va viu re a Barcelona, on ocupava la càtedra de filosofia de l'Institut, entre 1898 i 1918, data de la seva jubi lació . Va passar els darrers anys de la seva vida entre Madrid i Granada, però mai va deixar de ser oficialment vei de Barcelona. A les eleccions municipals de novembre de 1903 la Unió Republicana va treure 2,6 ve-

gades més vots que la Lliga a Barcelona. Giner de los Rios va resu ltar eleg it regidor pel districte VII I, amb una clara victòria a Gracia i a Vallcarca . Aleshores Barcelona tenia alcaldes de reial ordre, nomenats pel Rei entre po lítics conservadors. Els alca ldes monàrquics només podien cohabitar amb ta majoria republicana si es mantenien fidels ats acords del consistori , una cosa no sempre compatible amb la seva dependència del govern central, i si aconseguien de Madrid la resolUCIÓ dels afers de la ciutat. Això darrer exigia llargues estades a la Cort i, mentrestant, l'alcalde accidental era el primer tinent d'alca lde, un republica , veritable alcalde democratic de la ciutat. Aquest és el carrec que va ocupar Hermenegi ldo Giner de los Rios en diverses ocasions, per exemple entre gener de 1906 i març de 1907. A l'Ajuntament de Barcelona va ser el creador de les colònies esco lars i de les escoles del bosc, (molt abans que Mn. Batlle concebés la creació de l'escol tisme catòlic català o que els anys setanta es creessin els primers grups d'esplai a les parròqu ies). Va haver de rea litzar un esforç personal enorme per tal de convèncer els pares de la conveniència de les colònies i superar els seus temors.

Tenia Don Gildo - com li deien- un estil molt espec ial de fer politica. Aixi quan censurava els seus adversaris, posant de manifest les seves discrepàncies, no deixava mai de incloure una nota de lloança, recordant algun mèrit del personatge criticat. En diverses ocasions es va oposar a

les propostes del seu partit sobre ce rts nomenaments , com quan va donar suport a Lamotte de Grignon com a di rector de la Banda Municipal contra el candidat oficial de ls radica ls o quan es va oposar al cessament (demanat pe ls seus companys) de León Pérez l'any 1910 com a Administrador d'Impostos i Rendes: " Yo no puedo -escrivia- acompañar a ustedes en esa tentativa, porque tengo el màs pleno convencimiento de que no es justa: el señor Pérez es positivamente uno de los empleados màs probos, màs lea les y màs

honra dos y de los que mejores servicios han 12 prestada a los intere-ses del Ayunlamienlo y del pública". 33 Als esforços d'Hermenegildo Giner de los Ríos es deu la creac ió de la primera càtedra de Dret català a la Universitat de Barcelona. Obra seva va ser també la crea-ció de l'Institut de se-gona ensenyança per a la dona l'any 1910, després d'aconseguir una subvenció munici-pal de 6.000 pesse-tes. El primer cu rs tin-gué 24 matricules i els catedràtics dona-ren les classes gratuï-tament a instàncies de Don Gi ldo. Catorze anys després l'Estat i l'Ajuntament finança

ven l' Institut que ja tenia 350 alumnes. Giner es va casar amb Laura Garcia

Hoppe. Van tenir dos fills: Glòria (1883-1970) i Bernardo (1888- 1970) . Bernardo va ser arquitecte i militant de Unión Republicana, així com ministre de Comunicacions i Marina Mercant (1936- 1939) . Durant cinc anys va ser secretari general de la Presidència de la República a l'exili de París. A la mort de Bernardo, Max Aub

34

escriu al diari que els seus fills es lrobaven arreu del món: un a Xile , un altre a la República Dominicana, el lercer a Guanajuato, el quart als Estats Units; els nets a Israel , a Santiago, a Mèxic. Un paradigma de diaspora republicana .

Entre els documents conservats de Giner figura Preceptos pedagógicos para el profesorado de las escuelas libres, neutraies o laicas de niños y nirïas, un document de treball del Partit Radical de Barcelona de desembre de 1913, i del qual es reprodueixen uns paràgrafs com annex. Reeditat l'any 1979, la introducció de Buenaventura Delgado es basa, en bona part , en un article aparegut a El liberal el mes d'agost de 1923 signat per Un amigo de Giner. Delgada no sap que aquest amic és Emiliano Martínez Otazo i que l'article corresponia a la conferència pronunciada a l'Ateneu Enciclopèdic Popu lar de Barcelona el 8 de novembre de 1923. Aixi ho corrobora la correspondència literal entre les frases entre cometes reproduïdes per Delgado de l'article d'EI Liberal i el text de la conferència, l'origina l del qual figura a la Biblioteca de la Fundació Ferrer i Guàrdia.

Romero Maura considera Hermenegildo Giner com una persona complidora i àgil. Un personatge seriós, republicà inflexible, hieràtic i moderat , un radical de verilat, malgrat que el seu radicalisme no fos del tot corrent. El seus interessos en política se centraven en la millora de la instrucció dels obrers i en l'existència d'una verilable democràcia. Home respectat, la gent s'aixecava quan ell entrava a la Casa del Poble.

AI seu ll ibret Moral Universal, Giner descriu un codi moral laic de ressonàncies francmaçòniques (Giner era francmaçó com Odón de Buen, Angeles López de Ayala, Nicolàs Salmerón i Alejandro Lerroux, alguns dels seus amics i correligionaris). Entre altres coses proposa, contra la formulació tradicional de submissió dels catòlics: Haz el bien por el bien misma, sin esperanza de recompensa ni miedo al castigo, y con verdadera abnegación. [ .. . ] Trabaja, porque el producto del trabajo

in telectual o mecanico es la riqueza. Mantener esta (uente de prosperidad es favorecer el bienestar del mundo [ ... l Trabaja, para preparar una organización de la propiedad mas equitativa que la actual. en la que se barren las iniquidades a que da lugar la miseria, y en que se procure una màs jus ta participación social en los beneficios de la riqueza [ ... ] La educación de ambos [d'homes i dones] I¡ace culta a la sociedad. que ha de ilustrarse por media de la Ciencia; que ha de embe/lecerse por el Arte, la poesia y la música. que ha de mejorarse por la Moral y que ha de progresar con la observancia del Derecho. Les seves paraules constitueixen un nou exemple del lligam indisociable entre laïcitat i progrés i una mostra de com la història del nostre país - tenyida d'integrismes de signe catò lic ilo de signe marxista- lla volgut deliberadament ocultar-nos els noms o les obres dels liberals •

•

Bibliografia :

Emiliano MARTINEZ OTAZO: Giner de los Rios, rasgos y hechos de una vida eJemp!ar. conferencia necrológlca lerda la noche del 8 de noviembre de 1923 en el Ateneo Enciclopédico Popular de Barcelona. Hermenegi ldo GINER DE LOS RIOS: Preceptos pedagógicos para el profesorado de las es· cue/as libres, neutra/es o laicas de niños y niñas. Pequeña Biblioteca Calarnvs Scnptorivs, Barcelona - Palma de Mallorca 1979. Pròleg de Buenavenlura Delgada . Max AUB: Oiarios ( 1939-1972), Alba, Barcelona, 1998, pag o 463 [anotació del 24 d 'agost de 19701. Joaquin ROMERO MAURA: La rosa de luego. Alianza, 1989, pàgs. 334-336, entre alt res.

La Escuela republicana

Fundada la Escuela republicana en esta independencia de toda poder extraño a la pedagogía misma; ajena a toda preocupación soc ial, a toda prejuicio religiosa, debe igualmente huir de ser tendenciosa por programa . Es deci r, que debe respetar en el escolar su propia manera de ser y sus peculiares puntos de vista, sin otro interès docente que el de instruir y educar; esta es, enseñar y dirigi r. Enseñar para aprender y saber, y dirigi r para vivir con arreglo a lo aprendido y sabido; en una palabra: la Escuela ha de servir para la vida. Y la existencia no es lib re, si obedece de antemano a un dogma rel igiosa, o social, o pol ítica ; a un sistema, o a una doctrina,

El niño como el adulta, la niña como la mujer, tienen derecho a que se respete la integridad de su conciencia, Y no hay razón para suprimi r el dogma religiosa, sustituyèndolo con el política, o con el social. El progreso no tiene fórmulas definitivas para nada, así como la ciencia no cuenta con toda s las verdades infalibles, No hay nada definitiva en la vida, para todos los ti empos, para toda s los lugares, para todos los hombres, eterna e igual. en una palabra, mas que la forma del progreso, la libertad; la guía del progreso, la razón. Toda lo que se oponga a la razón y a la libertad, se apone a la ley del progreso,

Y la Escuela republicana ha de ser progresiva , es decir, libre y racional. [ ... ]

En las Escuelas republ icanas deben estar prohibidos los castigos, como han de suprimirse los premios,

Estos, suponen una diferencia que estimula la vanidad en los niños y despierta el orgullo, Esta emulación divide a los escolares en superiores e inferiores, Y tal clasi ficación ya la hay en la vida ; pera no es la escuela, y menos la republicana, quien la ha de establecer, El espíritu de igualdad y democràtica, es el única justo para la formación de la personal idad humana; y educanda en ese principio ecuànime a los niños, sin la instintiva tendencia a singularizarse y sobresalir, se les prepara generasamente para la equitativa estimación de los ciudadanos, Ya la soc iedad hace las distinciones debidas o indebidas, que los casos reclaman, para que se ahonden mas y mas esas diversificaciones, desde niño, Y ya los escolares conceden a sus compañeros los prestigios que merecen, sin que los premios, que fomentan el amor propio vanamente, falseen el genio subjetivo, praduciendo con su malsana influjo la anulación de la sinceridad, que convierte a los J francos en hipócritas, a los candidos en astutos, a los senci llos en pèriidos.

El premio produce una alegria en quien recibe la recompensa, que despierta en el animo de otras la tristeza del bien ajeno, denominada envidia. Y este senti-

12 35

miento se ha de procurar por todos tos medios que no nazca en la escuela.

El maestro. formador de almas. ha de cuidar con sumo tacto que no se tuerzan los sentimientos infantiles.

En las clases todos son iguales, y el profesor tiene la obligación moral de no aplaudir ni elogiar en pública; lo mismo que salamente ha de censurar en privada.

Todos los ciudadanas son iguales ante la ley; los buenos corno los malos. Todos los estudiantes deben ser iguales ante el maestro, los malos como los buenos.

En cuanto a los castigos , baste deci r que si hay una escue la filosófico-crim inalista que reconoce en cada delincuente un dèbil, o un desequil ibrado, o un anormal, y en cada criminal un enfermo; si se niega por eminentes pensadores que haya derecho al castigo, y solamente se reconoce a la sociedad la obligación a la separación del ciudadano que la estorba, ¿como se va a admitir el derecho al castigo en la escuela? El castigo es un mal y una tristeza, incompatible con la placidez que ha de reinar en el aula.

Asi pues. en la pedagogia radical hay necesidad de serio ante toda y de veras, y admiti r los principios con sus lógicas consecuencias.

Los castigas es precisa suprimirlas. No existe otro media de educar natural y humanamente que con la razón, y por el convencimiento. cuando se esta en edad de discurri r; por el cariño, por el amor, por el afecto, por la dulzura. antes del uso de la razón y, en una palabra, con la justicia y por la alegria, siempre.

Quien no se sienta capaz de emplear esos dos resortes pedagogicos, no tiene verdadera vocación al magisterio. El niño tiene derecho a dos casas: a que no se le en lristezca y a que se le convenza.

Ser maestro es algo més que ser enseñante; hay muchas profesores a quienes falta el espiritu docente; éste es el que sabe guiar (camo dice el nombre de ·pedagoga ). el que sabe conducir. el que forma caracteres. el que levanta corazanes. el que hace hombres honradas, lea les, nobles, marales. serenos. ¡aviales, cultas: y ése es el lroquel republicana y ése debe ser el taller radical denominada Escuela ,

•

12 37

38

la col·labol'aciÓ

Els valors dels joves catalans

David Sem pere. Llicenciat en Ciències Polítiques í Sociologia

En aquestes ratlles ín tentarem aproximar-nos al marc de valors que tenen avui els joves de Catalunya, posant l'accent especialment en si podem considerarlos valors diferents als que teni en les generacions precedents.

Molt esquemàticament , i amb el risc que això sempre comporta , podem establir dues de les concepcions bàsiques més usuals a l'hora d'entendre els fenòmens socials. Per una banda trobem una concepc ió que anomenaríem el determinisme dels valors o determinisme cultural , que concep en gran part els fenòmens socia ls com a producte i expressió d'aquests valors culturals , on fins i tot les bases econòmiques tindrien l'explicació última en aquests valors. Una altra concepció seria la d'arrel estrictament eco nomicista que entendria el factor econòmic com el ve ritable determinant d'aquesta realitat. de la qual els va lors també en serien fruit.

Actualment, en aquest debat, ha sorgit una teoria que recorre , sembla que a priori transversalment, les ciències socials i que afegeix una nova perspectiva: la teoria del postmaterialisme, sustentada pel politòleg americà Ronald Inglehart en la seva obra Culture Shift. In Advanced Industrial Society(1). L'analitzarem breument, perquè aquesta teoria s'ha convertit en el paradigma de moda que explica el naixement de "nous" va lors socia ls.

Inglehart entén els valors com reflex de la interacció de factors a nivell individual i de factors a nive ll estructural. Aixi l'estructu ra de valors s'entén com un sistema d'actituds, valors i coneixements àmpliament compartits en el si d'una societat i que són transmesos de generació en generació. El procés de canvi cu ltural que Ronald Inglehart anomena el procés de canvi de les societats materia li stes a les societats post materialistes ve produït per un canvi

de sistema de valors. Aixi, les prioritats valoratives de la població , ja des dels anys seixanta, es van desplaçant des d'una posició materialista fins a posicions de nous valors postmateria li stes.

El materialisme vindria definit per una sèrie de valors preeminents en les societats occidenta ls des dels anys cinquanta als setanta. Aquests valo rs gi ren entorn a una cultura que assigna una prioritat molt elevada a la satisfacció de les necessitats fisiològiques (de sosteniment. econòmiques i de seguretat personal), es a dir a la consecució d'estabilitat a tots els nivells (econòmic, social i pOlÍtic). Una cultura que es basa en: garantir l'ordre dins de l'estat, promoure el creixement econòmic i la lluita contra la inflació, reduir l'atu r, garantir la defensa de l'estat, manten ir una democràcia estable, lluitar contra la delinqüència, ampliar les politiques antinarcotràfic i aprofundir en la ll uita contra el terrorisme. Així

el materialisme estari a constituït per una sè rie de va lors producte del fort impacte que tingué la postguerra de la segona gran guerra europea. Valors associats a la recuperació econòmica i a l'estabilitat social i política .

Per altra banda el postmaterialisme vindria definit per un conjunt de nous valors centrats en una cultura que assigna major priori tat a la satisfacció de les necessitats socials i d'autoregulació (de pertinença i estima, intel·lectuals i estètiques) i que pretén conferir als individus una major qualitat de vida augmentant la preocupació d'aquests pels aspectes socials, politics i cultural s. Així aquesta preocupació postmateriali sta es traduiria en una major participació dels ciutadans en aquelles decisions que tenen a veure amb el seu treball . amb la seva comunitat o amb el seu govern: en una elevada preocupació pel medi ambient, en una concepció més profunda dels drets i les ll ibertats cíviques i personals, en un menor paper de la regulació de l'estat en la societat i en l'economia, en la tendència a afavorir l'autonomia

de les regions, en l'avenç cap a una soc ietat menys impersonal i més humana, en la reducció de les diferencies o desigualtats socials, en l'augmenl dels programes d'assistència social i en la lluita contra la immora litat i la co rrupció en qualsevol marc social. El postmaterialisme seria fruit de l'estat de benestar, perquè assolir un determinat nivell de vida produe ix que les noves generacions es comencin a preocupar per qüestions que no són estrictament materials, a l'estar les pri meres necessitats garantides. Llavors les seves preocupacions s'orientaran a satisfer aquestes al-tres necessitats. Aix í els països i els grups 12 socials que hagin aconseguit satisfer les necessitats de seguretat econòmica i per-sonal seran els que presentin un major 39 grau de va lors postmateria listes.

Però si sotmetem el postmaterialisme a una anàlisi crít ica, observarem com ens presenta diverses coartades. En primer tloc aquesta teoria planteja que l'eix tradicional. esquerra-dreta, cada cop ens serveix menys per analitzar les sociela ls, i per tant també els valors , Aquest plantejament

40

sembla que vulgu i amagar la existència del conflicte en les nostres societats, generant un discurs, que va com anell al dit, per justificar la fi de les ideologies o, dit d'una altra manera, la justificació del pensament únic. Es evident que avui, el contlicte social no s'expressa com fa 50 anys, però això no significa que aquest no existeix i. Per exemple, avui podem parlar més del conf licte entre la societat "benestant" i els "exclosos" de la societat, que nos pas de la lluita de classes tradicional. També podem constatar que les diferències de classe són més evidents per als individus a l'hora d'obtenir feina a través de les xarxes familiars i d'amistats interpersonals (que al capdavall són de classe) , que a l'hora d'accedir a l'educació o a la sanitat. Es evident que les societats han sofe rt transformacions profundes, però també ho és que el conflicte social avui continua existint, encara que es manifesti amb noves formes i dimensions.

El postmaterialisme també ens amaga una altra coartada: els "nous valors". Per a la teoria postmaterialista són "nous" valors la defensa de la igualtat home i dona, la preocupació pel medi ambient, l'acceptació dels col·lectius "diferents", ... Però, és cert que són va lors nous? Un repàs a la història d'aquest país ens fa veure que això no

es així: Per exemple, el feminisme és una expressió que ja trobem a tombants de segle(2), i els precursors dels ecologistes, els naturalistes, són presents també a finals del segle XIX. Que avu i aquestes expressions formin part de demandes manifestades per moviments socials que han assolit la majoria d'edat, no vol dir que abans no ex istissin. Els valors que avui trobem en la nostra societat s'arrelen en el nucli de la revolució racionali sta, en aquell crit d"'igualtat, llibertat i fraternitat". Valors que posteriorment les revolucions burgeses, liberals i socialistes han anat enriquint fins a conformar-los en el que avui són.

Però, d'entre tot aquest debat, quin és el marc de valors dels joves d'avui a Catalunya? En primer lloc, ca l apuntar un canvi fonamental: per primera vegada a la nostra història, una majoria de joves catalans ha incorporat de forma majoritària un marc de va lors democràtics , que abans eren compartits "només" per determinats grups i moviments socia ls mes o menys potents , però no pas per la majoria dels joves i de la població. Aquest marc de valors democràtics està format fonamentalment pels valors sorgits de la revolució libera l i burgesa; és a dir per l'acceptació dels valors i les opcions "personals" dels individus o, dit d'una altra manera, per l'acceptació

de la Iliber1at en l'esfera personal dels individus . Com a exemple. reproduïm una taula(3) on podem observar com. l'avor1ament, el divorci i l'homosexuali tat són elements acceptats majoritàriament pels joves.

[DAI

111-24

"'" 3H'!

4 ~-5-l

55·f..l

6~,

Gr R" de I U~IIIICltçió In'~I..n~1 lE.scalJ I m~1 IO~mpre,

"VOnTAM[NT QV{)RCI

.... 5.$1 '.5O ',01 6.21

'" S ...

129 ", ~Iij 3.51

HOMOSEXuALITAT

' .50

'." '.58 ~{)f

2.SO

'"

Però més enllà d'aquests valors , podem afirmar que els joves han assumit valors de compromís social i valors "post materia listes? En un estudi real itzat a la UAB, hem vist com els joves universitaris(4) verbalment manifesten d'una manera majoritàri a la seva adhesió als pl an tejamen ts postmaterialistes: preocupació pel medi ambient , solidaritat, supor1 a les lIiber1ats cíviques, etc ... Però quan els plantejàvem si estaven disposats a apor1ar part del seu temps en activitats de voluntariat , els joves "postmateriali stes" es reduïen a la meitat. I quan a aquests els hi oferíem la possibi litat d'apuntar-se en una llista per poder ser

convocats a par1 icipar en activitats de voluntariat, els "postmaterialistes" pràcticament desapareixien. Igualment si els plantejàvem si estarien disposats a pagar un impost ecològic , els resul tats trencaven la lògica postmaterialista. Per tant, sembla clar que una cosa és parlar de valors i una altra són les actituds i els compor1aments reals .

Avui tenim uns joves que han assumit el nucli dels valors democràtics, però mès enllà. només trobem un vernís de valors socials i post materialistes, que quan rasquem una mica . s'enfonsen com un castell de cartes. Després de 20 anys, els es- 12 forços dels partits politics, les institucions i els agents socials, ens hau ri en d'haver si-tuat en una rea litat ostensiblement millor 41 que l'actuai.

Cal preguntar-nos quins valors es generen i transmeten en el sistema educatiu , on són les polítiques de foment de les associacions i entitats com a transmissores de valors civics i de par1icipació, quins valors democràtics i civics transmeten avui els mitjans de comunicació .. . Tenim els joves que ens mereixem. I encara gràcies, perquè fa l'efecte que no és que algll els hagi expli cat i transmès els valors democràtics , sinó que més aviat sembla que els hagin après solets ~

• 1. Existeix traducció castellana. INGLEHART, RONALD. El cambio cultural en las sociedades industriales avanzadas. CIS. Madrid. 199 1. 2. SÀNCHEZ. P .. (Gener 1998) , "Els origens del feminisme a Catalunya: 1870- 1926". Avenç, nQ222, Barcelona. 3. ANOR ÉS, F. i SÀNCHEZ, A. (1991). 'El sisfema de valors dels catalans. Catalunya dins l'enquesta europea dels valors dels anys 90", In stitut Catala d' Estu dis Mediterranis, Barcelona. 4. THOMÀS. A. SEM PERE, D. TOLRÀ. J . (1995) "Els Valors dels Joves universitaris de la UA8", Oficina d'Afers Socials, Universitat Autònoma de Barcelona.

42 Dibuix Josep Güell "El segrest"

la creaciÓ

44

la creaciÓ Converses i contes de B. Viterbo

AI voltant del país del conte d'on jo vinc, perquè vinc d'un conte invenció d'un il·luslre. el paper s'havia esgotat de tants anuncis que les autori tats havien empral per demanar ajut al poble en relació a un assumpte força delicat i fe ixuc. De fet , s'havia creat un aldarull que sobrepassava les previsions dels teòrics i savis, pitjor que això, per una vegada col·lect¡us eclesiàstics i científics es posaven d'acord en acceptar que no tenien arguments per explicar aquell esdeveniment. En el fons ambdós estaments justificaven la seva existència a partir d'un control sever de la realitat.

El cas és que d'ençà d'una nit de llamps i trons el cel havia deixat d'ésser el punl de referència que orientava les nostres vides . Vull dir que els estels no eren al mateix lloc de sempre ni tan sols podem dir que fossin els de sempre tampoc podem dir que fossin realment estels. Anys i panys d'estudis i estudiosos per no res. I el més greu era que bona part de les llumetes havien adquirit un color vermellós. roig . Ni verd esperança, ni blau ni groc precisament roig . L'enemic de les idees i creences.

Sembla ser però, que els astrònoms els van comptar un per un , i tot i no estar en el seu lloc habitual hi havia la mateixa quantitat d'estels menys un. Si , tal i com ho llegiu , faltava un estel. D'això ve el problema del paper car les autoritats havien envaït el país de full s oferint una recompensa a qui trobés l'estel com si es tractés d'un fugit iu.

La gent buscava sota les pedres i els boIets, van regirar el món de dalt a baix , van cercar dins el mar, van escorcollar totes les

cases , fins i to t van inventar apare lls per detectar estels, van descobrir an imals que creien extingits, van trobar ruïnes de pobles anlics, van topar amb l'home de les neus congelat... Van trobar el que sempre havien estat buscant però ni rastre de l'estel.

L'assumpte es va convertir en problema d'Estat en rebre un comunicat espacial en e l qual es deia que la rebel·l ió dels estels havia estat un èxit ja que havien enderrocat el règim mil·lenari de l'óssa més gran en pro del cannis minoro Feia la sensac ió que el cel s'havia transformat en una granja d'animals avalotats qu e reivindicaven la no eternitat. Era questió de dies que els astrònoms descobrissin que l'estel que faltava era el que havia format part del llarg govern de l'Óssa Major. Cercaven una igualtat en l'univers sense predominis lIuminaris ni guies, tanmateix i d'aquí l'exit de la contesa , no volien sevi r d'orientació terrestre. Que cadascú es busqui el seu propi camí..

Potse r perqu è es tracta d'un conte, es pot parlar d'un triomf doncs ja mai més el cel ha tornat ha se r el maleix , cada ni t ésdiferent, i no hi han previsions que valguin vinguin d'on vinguin .

El cap més visible de les autoritats està un xic preocupat perquè la seva imatge s'ha vist alterada per un gra en la punta del nas, és un gra que el compromet, brilla amb força quan està en públic i el fa esternudar a l'hora de dir les veritats. Es parla de metamorfosi espacial i ara fins i tot el col· lectiu ecolog ista està preocupat per aquesta darrera signatura del mandatari on es proclama a l'ós com animal sagrat.

•

Guatemala 1996 Pere Tordera

la creaciÓ

IliIH'c8

La trampa de la globalización . El ataque contra la democracia y el bienestar

Hans Peter Martin & Harald Schumann. Santillana·Taurus. Madrid. 1998.

En un futur, Que ja és al cancell. el 80 % de la humanitat haurà de viure amb el 20 % dels recursos del planeta. La consigna és restringir despeses ¡ alleugerir al màxim el cost del personal: l'economia no es pot permetre el luxe de pagar el benestar de la col·lectivitat. Els serveis pu-

blics s'han de privatitzar, és a dir, fer rendibles a unes poques mans. Els Estats nacionals no poden fer res contra els embats dels capitals financers que s'abraonen contra una divisa i la devaluen durant una sola sessió de la borsa . Els polítics renuncien a regular els fluxos de capital mundials i posen les bases per privatitzar mig seg le d'èxits. per intentar fer una mica mes igualitària la societat apostant per serveis públics bàsics com ara l'educació. la sanitat. el transport, les comunicacions. etc. To t desapareix a favor d'aquest 20 % que viurà com un rei. És així com desapareix la classe mitjana ¡ rebrota el

recomanacionS

feixisme amb força. Els Estats no són dels ciutadans i la democràcia és una pantomima per a cecs. Aquest llibre és inquietant perquè ens demostra que mentre ens sembla que cada vegada som més a prop els uns dels altres i les antipodes del planeta semblen tocar-se, en realitat el món es descompon globalment. Tanmateix, és un treball esperançador i acaba amb deu idees contundents per lluitar contra el que ja s'anomena la societat 20:80. Llàstima que els polit ics de casa nostra no tinguin temps per llegir-Iol

J . M.

12 47

48

recomanacionS

Llau rant la tristesa

Lluis Marcó I Dachs. Mediterrània. Barcelona, 1998

Són les memònes d'un farmacèutic català durant la Guerra Civi l. Sem bla com si 20 anys després de la transi ció poliliea, poc a poc anem recuperant la memòria. El gruix del ll ibre descriu , potser per primer cop, un camp de concentració franquista, el d'Albatera, i la presó de Portaceli. Es tracta d'una de les pàgines més negres del que l'autor anomena com "el terror del nacionalisme espanyol". Alhora en les memòries hi podreu trobar tota mena d'anècdotes cUrioses ¡ divertides que contrasten amb un lema tan dur i colpidor.

J . S.

Luchas y transiciones

Manuel Azcarale El Pais Aguilar. Madrid. 1998

Manuel Azcarate va morir ara fa uns mesos. Ja ens havia obsequiat amb una primera entrega de les seves memòries. Ara ha aparegut la segona, que inclou el període més actual. Azcarate ens explica la seva evolució política des del comunisme fins al l1iu repensament, tot recuperant la formació de la seva Joventut inspirada en l'ambient de la Institución Libre de Enseilanza. És interessant el relat sobre la seva estada a Moscou. els conflictes al PCE, d'on finalment és expulsat per Enrique Curiel , i la seva última etapa com a edi toria lista d'EI País.

Dues Catalunyes

Àngel Carmona EdiCions Anel. Barcelona, t 967

Haureu natal que -editat l'any 1967- aquest és un llibre pràcticament introbable. Carmona fou un savi i un activista sempre al marge del sistema. En aquest llibre podem resseguir les petges de la Catalunya republicana, original i festiva. durant el segle XIX. Carmona rescata de la memòria col·lectiva a Josep Robrenyo -i a d'al tres personatges- com a precursor del teatre català, d'una "prerenaixença popular liberal i bullanguera". És d'aquells ll ibres on un - pagina a pàgina- va obrint els ulls davant d'un segu it de coneixements que semblen increïbles. Ens han amagat tantes coses ...

J. S. Carmona ens les va descobrint. No es nomes un erudl!' Ho sap i ens explica allò que ningú ens lla explicat sobre la Catalunya popular i esquerranosa.

J. S.

\ Ho sento , la concessi ó del ( seu crèdit per a un f une ral

encara no ha arTibat

~ ~ ~

Pe l"ò és que l' a]i ja fa pudol"

--- -Doncs posi- li ~tador

~

no me' l guardar en dipòs it?

fnsl l'lIil/-! OS i SI'/'('U lIill/'I'S,

assucieu-Ios i SI'/'('U fi 1/'1,;,

('stimc/I-I us i S('/,('/I {¡'fi('os

Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia

Documents

Espai de Llibertat - núm. 12