espai de llibertaT revista d'esquerres per a la formació, la reflexió i l'agitació políticA Tercer tri mestre 2000 :;011 PCRBCLeii

Entrevista a: Vicenç Navarro

Número 19. Tercer trimestre 2000

Director: Jordi Serrano Subdirector: Jordi Miralles

Consell de redaccIó David Sempere, Xavier Bretones. Josep Sellares. Gemma Mart in, Santl Castellà, ferran Escoda. Montse López, Antoni Castel ls Vicenç Molina.

Espai de Llibertat. AVinyó. 44 primer. 08002 Barce lona e-mail Hg@CJe.org Tel. 934125928 Fax 933170661

Edlfa: Fundació Ferrer i Guàrdia

Impremta: Primera Impressió. S.L. Sabadell

Disseny: Ferran Canes I Montse Plass

Maquetació: FundacIó Ferrer i Guardia.

Assessorament lingüistic: Montse López.

Revista trimestral. Preu: 500 pts. Subscripcions: 2000 pts.lany.

Dipòsil legal: B. 33.262·1996 ISSN: 1136-1581

Espai de llibertat és membre de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català.

La línia edi torial d'aquesta revista és et lliure pensament, per tant , les opi­nions del consell de redacció. (es tro­bareu a l' Editorial, la resta d'opinions seran unicamenl responsabilitat de qui les fi rmi.

Sumari

Editorial

Forges

La reflexió Dimissió ètica?

Vicenç Molina

La consigna Bases per a un programa laic

Santi Castellà

L'entrevista Vicenç Navarro

Jordi Serrana

El monogràfic: la felicitat? Som el que podem

Josep Sellarès La cara més bella de la felicitat

A. Duran, M. Pla, E. Rosauro, R. Sendra Reflexionant sobre les pèrdues

Ester Rosaura Viure el desconcert

Elena Valenciano

La col-Iaboració El Gran Hermano et vigila

Jesús Sanz Cròniques des del Fora

Quique Toledo

L'apunt Abdó Terradas

Jordi Serrano

La creació La foto

Ernest Brugué il corsetto

Marc Castells

Les recomanacions llibres

La sucursal Xavi Torrent

3

4

9

11

25

27

30

33

35

37

40

45

47

48

49

editorial

Una altra vegada la història

Tant en la historiografia espanyola com en la catalana la major part del poble no hi és representat. No hi apareixen ni els page­sos, ni les dones, ni els nens, ni els pobres, ni els treballadors ; ni que siguin castellans , catalans, o andalusos. Sovint hi manquen els demòcrates i els socialistes. No hem fet cap estudi però es­tem segurs que no surten a cap manual escolar: Josep Robre­nyo, Ramon Xauradó, Abdó Terradas, Narcís Monturiol -potser hi és pel submari no per Icària-, Josep Narcís Roca Farreras, Josep Anselm Clavé -els cors de Clavé, però no els tres intents de proclamació de l'Estat català durant el sexenni revolucionari- , Pi i Margall -dues lín ies-, Josep Llunas i Pujals, etc.

Els poderosos escriuen la història per justificar i amagar les causes del seu poder. Deixen sense veu els dèbils i tots aquells que han lluitat per fer avançar les societats cap a una major lli­bertat i una major justícia social. Els poderosos amaguen les cau­ses que provoquen conflictes i demonitzen i ridiculitzen als que lluiten. Le víctimes acaben sent els culpables.

Sembla evident que la historia és una eina potent generadora d'ideologia. La Real Academia de la Historia és la vergonya de l'historiografia europea. El document que va elaborar la delata. Critica sense citar les fons. L'ensenyament de la historia es pot millorar, és evident, però no sembla pas que el debat que s'ha re­alitzat apunti en la línia que nosaltres proposem. Podríem pensar que hi ha molta gent preocupada per la història. No és cert. Estan preocupats per la història d'Espanyal I això no és nacionalisme? Sembla com si la historiografia franquista estigui encara en la mentalitat col · lectiva. Veiem què deien els manuals d'història d'Espanya.

"Los judíos se dedicaban especialmente al comercio y a la usura, y en secreto trataban de propagar su falsa religión. En varias ocasio· nes habían martirizado a niños cristianos con horrendos suplicios. Por esta, el pueblo les odiaba." Instituta de España, Manual de la Historia de España. Primer grada, Santander, t 939. "Los moros no querian a Nuestro Señor Jesucristo ni a la Virgen . Los moros creían en un hombre que se lIamó Mahoma. Mahoma decía:

19 1

2

"Matad a nuestros enemigos donde los enconlréis", Y un rey moro les mandó que devoraran a los cristianos hasta que no quedara uno." Agustin Serrana de Haro. Yo say español.

Podem parlar d'Espanya abans de 1714? No. Quan Isabel i Ferran es casen, unifiquen les corones de Castella i Aragó, però no els regnes. No es parla d'Espanya sinó d'una monarquia es­panyola que tenia varis regnes: Castella i la Corona catalano-ara­gonesa. Els reis han de convocar les corts cata lanes. han de ju­rar les constitucions catalanes i han de pactar amb les classes dominants catalanes. Normalment aquestes i la monarquia pac­ten contra els pagesos, és a dir, la major part de catalans. Quan es descobreix Amèrica no ho fa la corona espanyola sinó el reg­ne de Castella, els catalans no hi poden comercia r fins al 1775 quan ja la monarquia és en crisi total. L'any 1714 volen fer espa­nyols a hòsties. És un costum que es repeteix molt al llarg de la història.

Arriba la Revolució Liberal l'any 1835. La reacció no vol fer un Estat modern, sinó tornar a l'absolutisme i la Inquisició. La burge­sia catalana intenta construir una nació espanyola a canvi d'obli­dar la llengua pròpia, però fracassa . Mentrestant les forces pro­gressistes intenten la construcció d'una repúbl ica federal , amb sufragi universal i amb contingut social. Ni la burgesia catalana ni les classes dominants espanyoles són capaces de forjar una na­ció espanyola, això sí. de tant en tant tornen a voler espanyolitzar els catalans a base de repressió : Setmana Tràgica , Dictadura de Primo de Rivera i cop d'estat feix ista l'any 1936 amb el suport de l'Església catalana i de la burgesia comandada per Francesc Cambó.

Anem a pams. Abans la ciutadania sabia més història? No. De fet l'escolarització s'un iversal itza a Espanya cap a l'any 1985. L'any 1950 anaven a la un iversitat 5.000 catalans, l'any 1995, 189.000. Ara és quan més gent sap història, més gent investiga i més gent publica llibres d'història . Ens agradaria però que recu ­peressim part de l'esperit autodidacte i d'amor a la cu ltura que existia en amplis sectors populars progressistes republicans . Seguranent hem millorat molt en els mètodes i les infraestructu­res, però no estem massa segurs que avui la cultu ra tingu i el ma­teix prestigi social que durant la II República, per exemple. Un cop aconseguida la plena escolarització, no podem oblidar que cal augmentar la qualitat sinó correm el peri ll d'americanitzar i ba­nalitzar l'educació i la cul tura.

AI govern del PP li interessa promoure un nacionalisme es­panyol ranci. Ara bé, proposarà algú augmentar la despesa pú­blica en ensenyament? Estem segurs que no. Els laics sabem que "la Veritat" no existeix potser és hora de reclamar la llibertat de càtreda i que els professors progressistes expliquin als seus alumnes el fil de la història dels perdedors de la Guerra Civil ~

•

el punt de visLa de For'geS

4

la l'eflexiÓ Dimissió ètica?

Vicenç Molina Professor d'Ètica Empresarial

Una de les característiques més evidents del procés de trans­formació que comporta la societat postindustrial - probablement mal anomenada "de la informació" o "de la comunicac ió"- és el crei­xent allunyament entre un entorn econòmic de distribució de béns i de serveis de tipus universal - el mercat global- i unes gairebé inex istents regles de joc per orga­nitzar-lo, inexistents atesa l'absència d'un marc jurídic i polí­tic del mateix abast universal que pugui controlar, intercedir i protegir els més de­safavori ts o els més amenaçats. Per con­tra , les grans corporacions financeres i mediàtiques, mitjançant el domini de l'en­tramat d'intercanvis i de serveis financers i de la distribució d'informació o de produc­tes de lleure, treballen ben conscientment per tal d'impedir que ningú gosi fiscalitzar o juridificar allò que, ara, és només i un al­tre cop la llei del més fort . Treballen per fer molt difícil l'adopció de mesures econòmi­ques --{;om la taxa Topin (proposta de fi s­cali tzació de les transaccions especulati­ves a curt termini , mitjançant la imposició d'un gravamen d'entre el 0,1 i el 0,25% a qualsevol moviment de capi tal transnacio­nal sense finalitat productiva, amb el qual podria fer-se front a la totalitat de la des­pesa social mundial)- o polítiques --{;om el projecte Delors d'una ONU democratitzada i promotora de mesures d'articulació jurídi­ca de caràcter mundial, dotada de capaci-

tat coactiva suficient com per po­der imposar l'anterior mesura­que servirien, segurament, per imposar certes garanties de se­guretat i de suport als menys do­tats per a la competència ferotge , siguin persones, grups socials o territoris . Mentre això no succe­eix, augmenta la sensació d'inse­guretat entre bona part de l'opinió pública i aquesta inseguretat por­ta ineludiblement a la por dels més dèbils d'esperi t o dels més

desinformats i al fet que els més vils se n'aprofitin .

La por de molts petits empresaris a una duríssima competència per part de les . grans àrees comercials, la por de molts jo­ves a no poder ubicar-se en el mercat la­boral d'una manera digna, la por de molts sectors populars a ser desplaçats i proleta­ri tzats, la dificultat d'accedir al mercat de capitals (de la liberalització del qual , per cert , se'n parla molt menys que no pas de la liberalització del mercat de treball), la por a perdre els signes d'identitat col ,lecti­va en un món de fronteres diluïdes i de tendència a la constant interacció entre grups ètnics i cu lturals diversos, són l'am­bient favorable per al retorn del vell mons­tre, el feixisme.

El procés s'ha dut a terme, a més, en­mig de la desfeta dels antics sistemes de seguretat intel·lectual, filosòfica i moral, que representaven les grans visions expli­catives de la realitat, vigents fins al final de

la guerra Ireda. Tampoc no ha subsistit l'oplimisme expansiu d'un capi talisme que pretenia auloconfigurar-se com una eina de construcció d'un miratge econòmic de rendimenls creixenls. Ara , després de les contínues crisis financeres i de les convul­sions del mercat, l'horitzó del fulur es des­dibuixa en un model que, un altre cop, pren forma helicoidal , ciclica. Res no és segur, cap veri tat finalista no és del tot và­lida, no podem refiar-nos de res ... i això lorna a generar por. Contra els enormes riscos d'aquesta por ens cal fer l'esforç d'omplir el buit exp licatiu amb una recerca de valors ètics de to constructiu , més ca­paç de desenvolupar-se, precisament ara, en un entorn despullat de velles fidelitats dogmàtiques.

Hi ha dues possibles sortides: el retorn dels bruixots, la caiguda en les mistifica­cions teològiques i el pensament màgic -opció ben present en l'actual itat entre molts individus i grups que no veuen alta compensació davant d'una limitada con­cepció purament material de la vida y del món (Régis Debray, Économicisme et obs­curantisme, t 994)- o els valors (i la praxi) d'una ètica laica i fraterna que ocupi gairebé el lloc d'una "rel ig ió" (re­ll igament) civi l.

Cal oferir suport so­lidari , ajut mutu, com­prensió, generositat, cal mirar profundament als ulls de l'altre, sense caure en falses vergo­nyes ni tenir recança de semblar "cursis" o poc postmoderns. No fer­ho, no haver-ho fet és una dimissió ètica per part del pen-sament pro-gressista. U na dimissió i una incoherència. N'hem tingut ben recents

• •

exemples. El pensament progressista, re­centment dimissionari i abstencionista, ha tolerat per manca d'agilitat, per passivitat, per dimissió, la gestació, arreu del món oc­cidental, del model Haider, sota simbolo­gia, etiquetatge i retolació diversa, model que, precisament, ara i aquí, acaba de guanyar les eleccions generals.

Per absència d'una mínima codificació de valors de generositat amb els dèbils no s'ha tingut prou en compte que hi havia propostes compromeses amb l'impuls al Tribunal Penal Internacional, primera peça d'un camí cap a un marc de justícia con-cordant amb l'abast un iversal; comprome- 19 ses amb la defensa, l'enfortiment i el de­senvolupament del sector educatiu públic enfront de l'ensenyament privat religiós; 5 compromeses amb el canvi en l'orientació estratègica de la cooperació exterior -ara convertida en una mena d'agència de tra-mitació de crèdits a la importació, per afa-vorir molt més les empreses (espanyoles , europees) que no pas els països o les so-cietats del Tercer Món-; compromeses amb el rebuig crític de les manifestacions

racistes i xenòfobes de l'envi liment atemorit de tants egoistes i amb

l'intent d'enfrontar-s'hi pedagògi­cament.

A més, aquests intents i compromisos provenen de fonts i de sectors dife­

rents. Hi havia més d'una oferta, hi havia diverses op­

cions progressistes de matís prou ampli , algunes esca­dusseres, d'altres a des­hora, d'altres incipients. Algunes "amb màcula"

d'alguna errada o d'a lgun ante­rior procedi­ment inno­ble , però totes com-pletament

menys inde­si tjables que no

pas la complacèn-

~ 1 .... 1\IR .. II \"!l>III\RCII(I!\.A F0fmac¡ú Conlinuada 1.cs ¡'¡eu res

l n ... " . .. ,\c ll.n;ri,), .. ..... to.·oo\f\<N. . ,n'n'l_

MASTER EN DRET EMPRESARIAL

* Partint dels coneixements adquirits en la llicenciatura en Dret, el master s'endinsa directament en la resolució de casos reals, en l' intercanvi d 'experiències amb advocats en exercici i en el con tacte en un despatx.

V) * -o ï:: o V)

Q) * '-Q

Durada: 1 curs acadèmic de 700 hores lectives més 300 hores de pràctica professional , d 'octubre de 2000 a desembre del 2001

Preu: 750,000 ptes (4 ,507,59 euros)

~ MASTER EN ASSESSORIA FISCAL V)

.:.0* .2 ~ """0* o

ï :: 'o ...... '-V) * '-~ '-

Ca pacita per a l'exercici de la professió d'assessor fiscal , aplicant i assentant els cone ixements teàri cs adquirits en la pràctica en un despatx professiona I.

Durada: 2 cursos acadèmics amb un tota l de 580 hores lectives més 480 hores de pràctica professional , d 'octubre de 2000 a juliol del 2002

Preu per curs: 425 ,000 ptes (2,554,3 euros)

::§ INFORMACiÓ I INSCRIPCIONS:

Escolo Un iversitàr ia d'Estudis Empresarial s, Àrea de Tercer Cicle , Av, Diagonal 696, 1 a planto , desp. 1 19 08034 Barcelona Tel. 93 402 19 92 / 93 402 19 93 Fax 93 403 59 06 e-mail: rodoreda@emp.ub.es http://www.ub.es/empresarials

t:..,,:u IJ lI l lI ": I'~ I U I I ~ ,j"btU\lI. blll" "'; lI i,lI,

.. - "".," (D"' .. " ......

cia amb el temor o l'explotació de l'odi causat per la por.

Recordem que el 19 de març de 2000, Juan Goytisolo esmentava en El País (España y sus Ejidos) la implicació directa de dirigents i mili tants del partit vencedor en les darreres eleccions -per dimissió i abstenció d'una aprt significativa de l'opi­nió progressista- en les persecucions i la incitació a l'odi contra l'immigrant. Recordem, també, l'actuació del poder executiu en relació amb la tramitació del procés d'extradició de l'ex dictador Pinochet o les infaments declaracions dels representants de la Fiscalia de l'Audiència , justificants di rectes de la mort i de la des­trucció generades pels règims militars. Declaracions reali tzades en nom de tots, en tant que representants institucionals, també en nom de la franja abstencionista del pensament progressista.

Es incoherent deixar de participar per no trobar cap alternativa "químicament pu­ra" quan els valors humans mínims fan fal lida i quan es prou evident l'ús que, des dels mitjans de poder, es fa de tots els contravalors. No intervenció equ ival a dimissió, per raons no pas ideològiques, sinó de simple implementació d'una ètica de mínims que, amb totes les seves man­cances i limitacions, imperfeccions i desí­dies, és, malauradament, com sempre, la darrera barrera enfront del feixisme.

Potser no podem aspirar a reproduir grans entusiasmes passionals vinculats a un horitzó d'il.lusions ideològiques capa­ces de convertir-se en una gran recepta d'aplicació unviersal per assoli r la fe licitat. Però, des de la radical itat democràtica, això pot no pot ser només negatiu: ens allibera dels fina lismes totalitzadors i abso­luts, ens deslliura de qualsevol dogmatis­me - per bé que, també, segurament, ens fa menys joves- i ens permet treballar per allò que s'ha anomenat l'horitzó postcon­vencional : és possible que hagin caducat els grans sistemes ideològics, però se­gueix sent útil, necessari i convencional , fratern , el codi de valors per dessota dels quals cap ésser conscient dels seus drets

no està disposat a deixar-se tractar. Podem no creure'ns massa cap cosmovi­sió escri ta amb majúscula, però el món, la societat, la ciutat, són més agradables i més habitables per a la gran majoria si as­pirem a portar-nos bé. L'ètica civil , basada fonamentalment en la generositat i l'anhel fraternal, que partint d'una visió laica mai no seran paternalistes, constitueix la peça clau del comportament convivencial que pot assegurar la mi llora i el perfecciona­ment del marc cívic i l'aprofundiment de la sobirania popular, és a dir, la radicalitat de­mocràtica. I, per ta l d'exercir-la, per tal de garanti r l'accés de la majoria a tots els 19 drets cal tenir clar que, en el complex teixit de les interaccions socials i polítiques no hi ha res absolutament vàlid ni ningú que tot 7 ho hagi fet sempre bé, però n'hi ha que te-nen molt clar com poden beneficiar-se de la por dels altres i de l'exp lotació absoluta dels més desvalguts, siguin immigrants o tinguin moltes carències per assoli r les in­formacions indispensables per poder eme-tre judicis ll iures sobre la realitat que els envolta. No és lícit desentendre's. No ho era a l'Europa dels anys trenta .. . tot i que molts ho van fer, potser per no establir cap axioma prioritzador en les escales de va-lors de l'entorn polític i social més imme-diat. S'ho seguien plantejant , de vegades, un cop perdut el dret de gaudi de l'espai públic. No s'ho van poder segui r qüestio-nant massa més temps, quan eren a la presó o als camps, quan era massa tard .

L'ideologisme "químicament pur", enmig de l'enorme complexitat de les trames d'in­teressos en què es manifesta, pot resultar prou contradictori amb el dret a la con­vivència entre els qui són diferents però que han de ten ir iguals drets, pot impedir l'exercici mínim de la democràcia i l'apro­fundiment de les seves arrels. Els qui el defensen tenen menys mitjans, menys di­ners, menys accés al control dels mecanis­mes de poder que no pas els qui poden sentir-se interessats en la manipulació de la por.

Com a mínim, doncs, han d'acceptar un cert espai comú, enllà dels partidismes, en

8

l'assumpció d'una pauta comuna de com­portaments civils. D'aquesta dependrà que sapiguem fer front al racisme i a la xenofò­bia , al risc de fractura i d'exclusió social, a la intolerància.

El "relligament" civil fonamentat en el criteri humanista mínim era ja ben sintetit­zat per Bertrand Russell -la vida realment bona és aquella inspirada per l'amor i guiada pel coneixement. En un text de 1954 (Pot la religió guarir els nostres mals) que, com succeeix amb gairebè tota la se­va obra, continua tenint plena vigència en l'actualitat. exposa la base del seu raonament , ineludible en l'era de la globalització:

"El que el món neces­sita és racionalitat , to­lerància i la comprensió de la interdependència de les parts de la famil ia humana.

Aquesta interdependència ha quedat enor­mement augmentada pels invents mo­derns. i els arguments purament mundans en favor d'una actitud de bonhomia envers els altres són molt més forts que no ho eren abans. Aquestes consideracions són les que hem d'observar, i no retornar als mites obscurantistes. La intel·ligència, cal dir-ho, ha causat els nostres mals; però la manca d'intel .ligència no els guarirà. Només una intel·ligència més gran i més prudent pot fer més feliç el món".

Tècn icament, la societat té més recur­sos que mai , més que en cap altra

època històrica, per activar els processos d'inclusió i de soli­

daritat. De moment, és hora de ser més generosos i de converti r els valors de l'èti­

ca de fraternitat en eina de fre al feixisme ,

•

la consignA Bases per a un programa laic

Santi Castellà Professor de la Universi tat Rovira i Virgili

Per a molts aquest és un de­bat caduc, anacrònic i sense sen­tit en un Estat democràtic i de dret com el nostre. Però, no obs­tant això , el paper important i cru­cial que encara juga l'Esg lésia catòlica entre nosaltres suposa objectivament un atemptat a la lli­bertat de pensament i conscièn­cia inadmissible en una societat postil ·lustrada. Necessitem amb urgència una revolució laica que permeti que els nostres espais de re ligiositat o irreligiositat no intentin ser controlats i teledirigits per aquells que es reclamen posseïdors de la ve ritat absoluta, perquè la nostra espi ritualitat i les nostres qüestions filosòfiques no ens situïn en el pla d'alienació propi dels "idiotes morals" (Norbert Bilbeny, dixit) i permetin que els valors ètics de la il·lustració liberal tinguin la plena realització en un Estat laic per a una societat plural i oberta.

Alguns pensaran que dramatitzem. Falta consc ienciar: explicar la realitat amb tota la seva cruesa i podridura: Espanya està lligada per uns acords internac ionals amb la Santa Seu, i assumeix unes obliga­cions indeformables per al nostre ordena­ment intern . Així, tots els espanyols, amb independència de les nostres creences es­tem obligats a contribuir amb els nostres impostos al ca r sosten iment de l'Església catòlica. No rebem res a canvi, no podem utilitzar els seus locals, ni gaudir de l'art que té apropiat... A més, l'exempció del

pagament d'impostos per a 19 l'Esg lésia és total. (Així, s'acaba d'aprovar el Reial Decret que re-gula les pensions del Règim de 9 classes passives que, en el favor propi o en el dels seus familiars , causi el personal que hagués os-tentat la condició de sacerdot o religiós de l'Església catòlica i que en data 1 de gener de 1997 estigués secularitzat o hagués cessat en la professió religiosa; un exemple del fet que no s'obli­

da el més mínim detall ). En matèria religiosa, l'Estat obliga a

l'ensenyament de la religió catòlica en tots els centres docents fins a secundària, i permet optar qui no desitgi cu rsar aquesta assignatura d'adoctrinament , a fer durant aquest temps alguna activitat que no con­tribuei xi a la seva fo rmació docent (per tal d'evitar desavantatges de coneixements amb els catòlics) i que sigui suficientment "desagradable" per tal de no desincentivar els catequistes. Els continguts, els profes­sors, l'orientació d'aquesta assignatura mal anomenada de re ligió, es troba sota l'única autoritat de la jerarquia eclesiàstica encara que sigui finançada amb fons pú­blics.

La utilització simbòlica de l'Esg lés ia, especialment confusa en el terreny militar, és també un altre exemple del seu poder actual. Els regidors elegits pel poble assís­teixen impassibles a la bronca de l'arque­bisbe durant les festes majors. Un absurd

10

pont (aqüeducte) paralitza el teixit produc­tiu perquè la festa de la Immaculada no pot desaparèixer, i les poques festes civi­ca-constitucionals es queden en l'oblit.

Així podríem elaborar un llarg etcètera de greuges però allò que més importa és que la si tuació està estancada. És neces­sari adoptar mesures d'au todefensa en­front de l'atac constant que des de l'Església , de vegades mitjançant fons pú­blics , es duu a terme contra la nostra lli­bertat de consciència. Aquestes poden ser algunes idees per començar a parlar:

- Ha de constituir-se una àmplia mesa cí­vica-política que tingui com a objectiu la denúncia unilateral del Concordat amb la Santa Seu. Les relacions de l'Estat amb qualsevol religió han de regular-se en l'ordenament intern i no constitu ir-se corn a ob ligacions internacionals.

- Enfront de posicions ètico-polítiques contràries del tot als objectius de la nos­tra democràcia, haurien de trencar-se les relacions dip lomàtiques amb l'Estat va­ticà (i amb la Sobirana Ordre de Malta) i que negar-li el reconeixement d'Estat que va lliurar-li Mussolini a l'aparell burocràtic d'una confessió religio­sa_

- El moviment laic escolar ha d'organitzar-se per frenar l'en­fonsament organitzat de l'en­senyament públic que pro-

dueix un desviament massiu de fons cap a l'ensenyament concertat amb centres catòlics .

- S'han d'excloure de les aules les activi­tats d'adoctrinament moral , i reservar-les per als espais de la vida privada de les persones.

- Totes les religions reconegudes i amb certa entitat han de gaudir, en els mitjans de comunicació públics . d'espais i d'un tracte similar,

- Les cerirnònies civi ls i militars han de prescindir d'elements simbòlics de qual­sevol culte. No podem veure jurar al nos­tre govern davant d'un crucifix que sor­geix sobre la Constitució. Els seus compromisos espirituals han de ser pri­vats ; el seu jurament davant el re i ha de fer-se sobre la Constitució com a màxi­ma expressió de la voluntat popular.

En definitiva, o anem cap un Estat laic capaç de reconci li ar els sentim en ts re ligio­sos de l'esfera privada amb una acció polí­tica neutral o veurem dia rere dia vu lnera­da la nostra condició lliure pensadora, de forma subtil però amenaçadora. Sense es-

cola pública laica de qualitat caldrà pensar en potenciar escoles laiques

(privades i si ens deixen concertades) on els valors il·lustrats serveixin de bases ètiques per configurar una societat oberta i lliure ,

•

l'entl'evistA

Vicenç Navarro Recordant el nostre passat

Jordi Serrana Espai de Llibertat

Catedràtic i director del Programa de Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

- Vostè s'ha referit diverses vega­des a la gran tris tor que li va cau­sar, un cop incorporat de nou a Catalunya i a Espanya, després de 38 anys d'exili, el fet de perce­bre que la joventut no conegués el que va ser el franquisme. S 'hi ha referit en un article a El País "Reconciliación si, olvido no" (12. 1.00). - Sí, és cert. Vaig quedar desa­gradablement sorprès que els meus estudiants de la Universi tat desconeguessin que el règ im franquista fou un dels règims més repressius d'Europa durant el segle XX. No sabien que aquell règim, a més de causar la mort a prop d'un milió de persones durant la Guerra Civil, de resultes del cop militar fe i­xi sta, va assassinar més de 200.000 per­sones després de la Guerra Civi l, va posar a la presó més de 400.000 persones per motius polítics i va fo rçar-ne molts a treba­llar en les empreses privades, tal com va fer el règim nazi a Alemanya. en condi­cions horribles. Prop d'un milió va haver d1exiliar-se.

- Vostè es refereix en aquell article al fet que moltes empreses de la construcció d'aquest pais es van enriquir enormement

a costa d 'aquests treballadors forçats. - Sí, ci to els treba ll s de l'historia­dor alemany Helmut, que va comparar la repressió a l'Alema­nya nazi amb l'Espanya feixista. Avui , a Alemanya hi ha una in­dignació molt gran sobre aquesta utilització de treballadors forçats pel règim nazi i han forçat com­pensacions per a aquests treba­lladors per part d'aquelles em-preses. A Espanya hi ha un

silenci absolut sobre aquesta i totes les al­tres formes de repress ió del franquisme, resultat d'una amnèsia col·lectiva.

- A qué atribueix aquesta amnésia col· lec­tiva ? - AI domini que la dreta va tenir en el pro­cés de transició de la dictadura a la de­mocràcia, transició que ha estat defin ida de forma errònia com a modèlica. Aquesta transició es va fe r sobre la base d'un oblit del passat, resultat d'un pacte de silenci entre les dretes i les esquerres, que ha afavorit la dreta, responsable de l'oblit d'aquel l malson històric que es va anome­nar franquisme. Avui la joventut no veu una continuïtat entre la dreta actual i la d'ahir. Franco fins i tot apareix com un ve-

19 11

12

llet autoritari que va liderar allò que s'ano­mena "règim anterior" sense ni tan sols de­finir-lo com a règim feixista .

- Vostè ha estat molt crític tant amb els historiadors com amb els politicòlegs que han negat el caràcter feixista d'aquell rè­gim anomenat a Espanya franquista . - És interessant veure que Espanya és l'únic lloc on s'utilitza aquest terme de franquista per definir aquell règim, i és re­su ltat d'una gran inversió ideològica dirigi­da a diluir el seu caràcter feixista . Fora d'Espanya, el règim franquista s'anomena feixista . Fa només algunes setmanes, el New York Times, per citar un sol exemple, es referia al Sr. Manue l Fraga com a diri­gent del règim feixista del general Franco. És interessant, per al tra banda, assenya lar que no es parla de règim hitlerià, sinó de nazisme, ni tampoc es parla de règim mussolinià, sinó del règim feixista italià . És curiós aquest comportament diferencial.

- A què l'atribueix? - De nou, al domini de la dreta durant la transició. És l'intent de personalitzar un rè­gim dictatorial com a expressió d'una dic­tadura personal d'un cabdill. Es defineix aquella dictadura com a dictadura cabdi­llista . En realitat fou molt més. Fou un rè­gim amb un domini enorme dels poders econòmics i religiosos com també de les classes i els grups socials que es van veu­re afectats per les polítiques del govern democràtic, que va retallar els seus privile­gis, durant la República. Fou un règim no només autoritari sinó totalitari que va in­tentar organ itzar totes les dimensions de la vida personal i col·lectiva del país . L'Església catò lica va jugar un paper clau en convert ir-se en l'eix ideològic totalitzant del sistema polític, i va complementar una doctrina feixista i racista identificada amb el Partit Feixista (la Falange i més tard el Movimiento Naciona~.

- Es diu sovint, que aquest règim franquis­ta fou feixista al principi, però que va dei­xar de ser-ho mes tard quan va adoptar

unes postures mes moderades. - Els que adopten aquesta interpretació desconeixen els règims nazis i feixistes. Es creuen que un règim feixista o nazi és un règim on el partit feixista o nazi controla l'Estat i domina tot el pa is. El règim nazi a Alemanya, per exemple, va viure grans conflictes dins i fora del partit nazi i aquest va tenir que competir amb altres grups i forces, competició que fins i tot va arribar a conflictes durs i a assassinats entre les diferents faccions del poder, entre les quals el partit nazi va ser un ent re els di­versos grups de pressió que controlaven l'Estat alemany. El mateix va succeir a Espanya. Natu ralment que van haver-hi canvis i evolucions en aquell règim com també va passar amb els règims nazis i feixistes .

- Llavors vostè veu una continuïtat en el régim feixista espanyol dins els seus dife­rents períodes evolutius? - Si. No oblidem que fins a l'últim dia, ja el 1977, el símbol feixista estava a l'entrada de tots els pobles i ciutats espanyoles, i qualsevol funcionari públic -des d'un car­ter a un catedràtic- havia de jurar lleialtat al partit feixista, és a dir al Movimiento Nacional. Això, en si, és un simbol impor­tant. Naturalment, que el règim fos feixista no vol dir que tota la gent que governés en aquell règim ho fos. Però, fins a l'últim dia, la closca feixista , des dels símbols fins al ll enguatge, tenia un caràcter feixista.

- Però el règim va anar evolucionant .. - Naturalment. Però, fixi-s'hi vostè que es defineix, amb raó. el règim de la Unió Soviètica de 1917 a 1992 com a règim co­munista, encara que segur que estarem d'acord que aquell règim sota Stalin va ser molt diferent del règim sota Gorbachov. No obstant això, tots definim el règim politic a la Unió Soviètica com a comunista fins que es va co l·lapsar. La distància entre Stalin i Gorbachov és molt més gran que la distància entre Serrano Sunyer - el primer ministre del govern de Franco- i Arias Navarro - l'últim ministre de Franco. Els

dos van ser membres, per cert, del Movimiento Nacional, és a dir, del movi­ment feixista. És comprensible que molta gent de la no­menclatura franquista que vestien camisa blava i saludaven amb el salut feixista, ara es trobin incòmodes i ens vulguin redefinir aquella història presentant-la com a resul­tat de les caracteristiques d'un dictador. Hem vist diverses biografies de personat­ges procedents de la nomenclatura que fan l'efecte que aquell règim era merament cabdil lista, dictat pel general i els seus amics. Aquesta visió és errònia i interessa­da. Sembla com si un cop desaparegut el dictador desapareguessin els grups i les forces socials responsables d'un dels rè­gims a Europa que ha violat més els drets humans de la seva ciutadania. Aquests grups, per cert, van tenir una importancia molt gran per configurar la transició. L'esquerra no era prou forta per trencar amb aquell règim i la dreta va cedir a cau­sa de la pressió popular i internacional.

- Quan va haver de marxar vostè de Catalunya? - L'any 1962, quan el cap del sindicat fei-

xista de la Universitat em va denunciar com a membre de la resistència antifeixis­ta a la policia política, paradoxalment ano­menada Brigada Social que tenia la seu a la Via Laietana sota la direcció dels temuts i odiats germans Creix .

- No noto en la conversa rancúnia o desig de venjança. - No. A Espanya no s'ha reconegut la gran generositat dels perdedors de la Guerra Civi l i dels seus fills que vam lluitar a la resistència, com ha estat en el meu cas . Recordaré sempre els meus pares que van ser expulsats del Magisteri públic 19 a causa del seu recolzament a la República i van sofri r una enorme repres-sió durant el franquisme. Fa uns deu anys, 13 quan ja tenien 95 anys, els meus pares van rebre una carta de qui havia estat l'al-calde feixista del poble. on els pares varen ser represaliats, i els demanava perdó. S'estava morint de cancer i volia mori r amb la consciència tranquil ·la. Em va im­pressionar que la meva mare li contestés que feia temps que l'havia perdonat. En el meu cas , ni tan sols demano, en aquests moments, que se' ls porti a la pre-

-Ajuntament ~~ de Terrassa

só o als tribunals, com va passar a Alemanya o Itàlia amb els dirigents feixis­tes i nazis quan aquests règims foren der­rotats . Però el que sí que exigeixo és que demanin perdó no només als que vàrem sofrir per culpa de la repressió , sinó a tots els que van perdre la guerra i van ser re­primits. Per a mi , el PP i els seus dirigents no tindran credibili tat democràtica fins que condemnin sense ambigüitats el feixisme franquista dels seus antecessors.

- Eviten demanar disculpes perquè diuen que el bàndol republicà també va cometre violacions dels drets humans, i indiquen que hi ha equidistància de responsabilitat entre vencedors i vençuts. - Sí, hem vist el trist espectacle de l'Església catòlica que s'ha negat a dema­nar perdó pel seu paper clau en aquell rè­gim feixista i ha assenyalat que tots érem responsables. És també l'argument dels que demanen l'oblit històric del franquisme i atribueixen responsabilitats iguals a ven­cedors i vençuts. Aquesta posiciÓ és in­sostenible. El cop militar feixista va ser un cop en contra d'un règim democràtic i la majoria de les forces polítiques en el bàn­dol republicà lluitaven per restablir la de­mocràcia. Els errors que aquestes forces van cometre no han de confondre un fet bàsic i és que uns, els vencedors , van destruir la democràcia i els altres, els vençuts, van lluitar per defensar-la tant du­rant com després de la Guerra Civil. La gran insensibilitat democràtica de molts sectors de la dreta espanyola explica la seva referència a aquesta equidistància en la responsabi litat històrica del franquisme en la Guerra Civil.

- Vostè s'ha referit, en diferents ocasions, al fet que la nostra dreta es troba més a la dreta que la dreta europea. Ens ho pot ex­plicar? - Sí. La dreta francesa, sense comptar Le Pen, ha condemnat el règim de Vichy. La dreta alemanya ha condemnat el règim na­zi fins al punt que està prohibit parlar bé del règim nazi a Alemanya. La dreta italia-

na (excepte el partit de Fini) ha condemnat el feixisme i, així, país per país de la UEo A Espanya, però, el PP no ha condemnat el règim feixista del Sr. Franco. No el con­demna, en part per convicció, perquè es consideren hereus d'aquell règim, i, en part , perquè busquen el recolzament elec­toral de la ultradreta la qual cosa explica que en un país on hi ha milers de busts del dictador als carrers no hi ha un partit ultradretà de masses. El Sr. Aznar ha intentat recuperar creden­cials democràtiques a Europa i ha criticat al PP austríac que s'ha aliat amb el partit ultradretà del Sr. Haider, qui al seu dia va 19 alabar el règim de Hitler. A Espanya, els senyors Haiders estan al PP, no fora, com a Àustria. Alguns diaris europeus han as- 15 senyalat aquesta contradicció del compor-tament del Sr. Aznar. Ell mateix mai ha condemnat el règim de Franco. És més, fa algunes setmanes vam veure el Sr. Fraga fer unes declaracions a la CNN en les quals defensava el règim de Franco sota la mirada atònita del periodista. Quelcom de semblant va passar quan el Sr. Samaranch també va defensar el règim franquista als EUA fa uns quants mesos. La dreta espanyola no s'ha adonat del gran rebuig del règim de Franco a nivell de l'opinió internacional. El Sr. Aznar no no-més no ha denunciat les declaracions del Sr. Fraga sinó que busca el recolzament electoral de la ultradreta franquista. La dreta espanyola no ha descobert encara el que la dreta xilena ha descobert amb la detenció de Pinochet, és a dir, l'enorme impopularitat i el menyspreu cap al règim de Franco a nivell internacional.

- Vostè creu que el feixisme espanyol va ser racista ? - Si. Només cal recordar que el dia nacio­nal s'anomenava dia de La Raza. Els apo­logistes d'aquell sistema parlaven dels ad­versaris i enemics com a genèticament inferiors. Li aconsello que llegeixi els es­crits dels psiquiatres i psicòlegs del règim feixista, des de López Ibor a Nàjera. Fins i tot l'any 1974 es parlava que els rojos, els

16

liberals, els maçons i els homosexuals te­nien un cervel l més petit. I amb el poble i la cultura catalana va haver-hi un intent de genocidi encaminat a eliminar-lo com a cultura pròpia. Per aquest motiu la lluita per la democràcia a Catalunya sempre fou per la democràcia, per la solidaritat i per la identitat .

- Fins quan va durar la repressi6? - Fins à la mort del dictador. És una rede-fin ició insosten ible la que indica que el rè­gim només fou repressiu al principi. Això no és cert. Fins i tot l'any en què va morir el dictador hi van haver cinc assassinats per motius polítics, 2.042 detinguts polítics i 4.002 expedientats pel temut Tribunal de Orden Pública.

- Parli'm de com la lluita antifranquista va tenir lloc als anys cinquanta i seixanta. - Bé, jo puc parlar-li de la lluita a la univer­sitat. La resistència - tant social ista com comunista- va decidir infiltrar-se en el sin­dicat feixista SEU. I vam establir el que es va anomenar el Servei Universitari del Treball (SUT), que ten ia com a objectiu re­lacionar el món estudiantil amb el món del treball. El règim de Franco sempre intentà aïllar i separar els estudiants, procedents de les classes altes i mitjanes altes, de la classe treballadora. Fixi's que els edificis universitaris es van construir a la part alta de la ciutat on vivien aquells grups socials, les bases socials més favorables al règim, i d'on encara avui procedeix la majoria del vot a la dreta. El nostre intent era posar els estudiants en contacte amb els treba­ll adors perquè veiessin les condicions de vida de la majoria de la població, la classe treba lladora.

- Com es posaven en contacte? - Mitjançant els camps de treball en els quals els estudiants, durant les vacances, treballaven en fàbriques, al camp, a les mi­nes, en vaixells i altres indrets de treba ll. Aquesta experiència rad icali tzava els estu­diants i molts s'integraven a la resistència antifeixista. En realitat, el SUT va passar a

ser un dels planters més importants de la resistència antifeixista a la Universitat. Algunes de les persones d'esquerres, visi­bles avui en el món polític, procedents de famílies burgeses, es van radicalitza r a tra­vés d'aquelles experiències.

- Aquesta organització només va existir a Catalunya o a tot Espanya? - A tot Espanya. Fou el primer moment re­eixit d'infiltració del SEU , i es va uti li tza r amb objectius antifeixistes com l'educació i la radicalització de la joventut universitària.

- Com es va acabar? - El van prohibir. El règim va detectar que una gran part de la resistència un iversità­ria s'havia iniciat a través del SUT. Els que teníem cà rrecs de responsabi litat vam ser represaliats.

- Vostè dedica el seu últim llibre Neoliberali smo i Estado del Bienestar als seus companys i companyes de la re­sistència. - Si . Encara que molts dels meus llibres s'han traduït al castellà, els originals van ser escrits en ang lès. Aquest llibre era el primer que escrivia a Espanya i a Catalunya i volia dedicar-lo a les persones de la generació dels meus pares i de la meva generació que havíem lluitat en la resistència antilranquista. Va ser una de les etapes més importants de la meva vida i em va marcar d'una manera molt forta. He tingut l'enorme sort de tenir uns pares excel· lents i uns companys i companyes que em van enriquir la vida enormement amb el seu exemple i integritat.

- Per cert, va conèixer Jordi Pujol a la Facultat de Medicina ? - No. El Sr. Pujol no és un dels companys de la resistència a qui faig menció en la meva dedicatòria. El vaig conèixer en aquella època, però fora de la universitat. Ell no va participar en la lluita anti feixista a la universitat. El coneixia i havia llegit al­guns dels seus escrits que, Irancament, no em van agradar. Tenia una actitud que

considerava ofensiva respecte als immi­grants que venien del sud, d'Andalusia. Jo havia escollit treballar com a metge en el barri del Somorrostro, un barri amb barra­ques on vivia la immigració andalusa. I sempre vaig tenir una enorme simpatia per la gent humil immigrant treballadora que arribava a Barcelona sense un ral. Alguns metges progressistes i infermeres vam obrir centres de salut finançats, per cert. clandestinament amb fons escandinaus i de l'Esg lésia progressista francesa. També ens els varen tancar. Però em molestava profundament el racisme tan profund entre seclors molt propers a l'Església catalana, que anomenàvem "de la ceba", i d'un sec­tor progermànic dels Minyons de Munta­nya que eren antifeixistes però enorme­ment classistes i amb un nacionalisme clarament excloent. M'han dit que el Sr. Pujol ha demanat perdó per aquelles de­claracions, la qual cosa l'honora.

- És cert que el Sr. Pujol s 'ha oposat a la seva tornada i integració a Catalunya? - No ho sé. Sé que un grup d'amics, com­panys de curs, van anar a veure'l perquè fes gestions per facilitar la meva integració a la vida acadèmica. Segons em varen dir, ell no era molt favorable a la meva reintegració a Catalunya. Però francament, no ho sé. Haig de dir-li , no obs­tant això , que la meva experiència és que el Sr. Pujol i la força política que

representa, el centredreta i la dreta catala­na, tenen una consciència de classe molt desenvolupada. Per a ells els únics cata­lans són ells. Tenen la gosadia d'atorgar carnets de qui és català. Li explicaré dues anècdotes que potser són significatives. El 1986, el Congrés dels EUA em va declarar un dels cientifics que havia fet més per la salut i el benestar del poble dels Estats Units. Em van veni r a veure les televisions de tot el món, fins i tot la premsa fil ipina, excepte la catalana. Més tard , quan vaig estar a la Casa Blanca amb la Sra. Clinton, durant nou mesos, em varen entrevistar milers de te- 19 levisions, excepte la catalana. És parado-xal que a mi, que soc català, no em reco-neguessin les autoritats representatives 17 del meu país. Per a ells , jo no era un ca-talà internacional sinó una persona a qui s'havia d'ignorar, marginar o silenciar. Passa el mateix, per cert, amb les pàgines d'opinió de La Vanguardia, en les quals el Sr. Foix, que fins fa poc controlava les pà-gines d'opinió, em té vedat. La dreta cata-lana no té ni cultura ni comportaments de­mocràtics. Fi xi 's que a mi als EUA em publiquen des del Wall Street Journal, que

és a la dreta, fins al Washington Post, passant pel New York

Times. I en el meu propi país, estic ve­dat en les pàgines

d'opinió de La Vanguardia. Em publi­

quen en les pàgines

18

d'economia, però no en les pàgines d'opi­nió. Això ja diu molt sobre el tarannà de­mocràtic de la dreta catalana. I després el Sr. Foix fa xerrades i es presenta en tertú­lies, i sermoneja sobre la democràcia.

- Quines caracteristiques tenia la resisUm­cia antifeixista dels anys cinquanta ? - La resistència era la d'esquerres. Mai hi va haver una resistència d'allò que des­prés s'ha anomenat la dreta democràtica o el centre . Va ser l'esquerra, i sobretot el PSUC però també a la universitat l'esquer­ra socialista com el FELlPE, antecessor del FOC, la que va crear la resistència. Aquesta esquerra va saber com coordinar la lluita per la democràcia, per la solidari­tat, per la llibertat , amb la lluita per la iden­titat nacional com a poble i nació catalana. Era un socialisme i un catalanisme integra­dor, molt diferent al catalanisme excloent que insultava els immigrants. El PSUC va ser, en aquest aspecte, modèlic. Molts im­migrants van liderar aquesta lluita pel so­cialisme i per la identitat. que no estava en

contradicció amb la lluita per la democrà­cia. Aquest catalanisme d'esquerres mai va veure Espanya com l'opressor, sinó el feixisme . Veure l'immigrant com a opres­sor, un immigrant superexplotat per l'em­presariat català col ·laboracionista del fei­xisme, era, i és , rid ícul en extrem. Recordo una manifestació el 1960 a la Universitat, concretament a la Facultat de Medicina, que era la Facultat més d'esquerres de la Universitat de Barcelona , que portàvem pancartes que deien "A Catalunya avui tots som immigrants". I recordo a immi­grants que en la temuda Via Laietana in­sistien en parlar català enfront de la policia politica, la temuda Brigada Social , com a mostra del seu desafiament al fe ixisme.

- Quina llàstima que tot 8/XÓ no es cone­gui prou' - Veiem un intent de redefinir la nostra història de manera que la dreta catalana es presenta com la defensora del catala­nisme. La dreta cata lana va col· laborar amb el feixisme . El món empresarial , des

de Ferrer Salat a Núñez i Navarro, es va beneficiar enormement del feixisme. Només alguns, com Pujol, van parti cipar a la lluita antifeixista. Per això constantment el presenten per legitimar el seu catalanis­me. Però la gran majoria dels dirigents de la dreta catalana es van beneficiar enor­mement del fe ix isme i no van participar en la defensa dels interessos de Catalunya i Espanya. Un dels projectes acadèmics a què em vu ll dedicar quan tingui temps és mostrar on eren i què feien als anys cin ­quanta, seixanta i setanta els grans líders de la dreta catalana. El llibre Els catalans de Franco és només la punta d'un iceberg. L'esquerra, catalans nascuts aquí i cata­lans immigrants, va ser qui va lluitar per la llibertat i la identitat de Catalunya i d'Espanya. Que no se n'oblidin mai els su­perpatriotes cata lans que avui defensen in­teressos de classe utilitzant la bandera ca­talana per la qual tants sofriren.

- Expliqui'ns la diàspora dels catalans. - Hi va haver un milió d'espanyols que van haver de marxar. Més de mig milió ho va fer a través de la frontera de França amb Catalunya. Entre ells, els meus oncles, que van anar a França. Molts iniciaren la res istència antinazi . AI Part it Comunista Francès , per ce rt , li irrita que se li recordi que els que iniciaren la resistència antinazi van ser en realitat cata lans i d'altres es­panyols. Fou lògic. Quan els nazis van en­vair França van assumir que la majoria d'espanyols a França era antifeixista. I per això mateix van haver d'organitzar-se molt aviat. Els meus oncles van ser agafats per la Gestapo i van ser empresonats en camps de concentració naz is, junt amb d'altres 10.000 espanyols. Molts van morir en aquells camps. És trist que els seus noms constin en els monuments a les víc­times del nazisme excepte en el seu propi país, Catalunya i Espanya. Molts van pas­sar de França a Amèrica Llatina, on la se­va influència ha estat considerable. La història de l'exili no s'ha escrit. En realitat , l'exili és, pràcticament, ignorat en el propi país.

- Hi ha alguna altra observació que vulgui fer sobre aquest periode? - Si, em preocupa que, si bé constantment se ci ten els grans noms de l'exi li , Alberti , Casa ls, Machado, etc. , s'obliden els grans herois en la història d'aquell període que van ser gent normal i corrent , gent anòni ­ma que ha escrit la història del nostre pa­ís. Gent com els meus pares i els meus oncles, que van sofrir una enorme repres­sió degut al seu compromís amb la de­mocràcia i la solidaritat , herois de la histò­ria del nostre país que els molestava i es trobaven incòmodes quan jo em referia a ell s com a gent extraordinària i heroica. 19 Un dels moments més trist per a mi des de la meva tornada dels EUA, va ser quan fa un parell de mesos un exiliat espanyol a 19 Amèrica Llatina, un sindicalista de la UGT que va haver de marxar d'Espanya imme­diatament després de la Guerra Civil per la repressió brutal del feixisme contra la clas-se treballadora, va voler venir a morir a Espanya. Tenia càncer i només unes set-manes de vida. Un detall ple de significat. la classe governant d'aquest país, en ll oc de donar-li la benvinguda i agrair-li els enormes sacrificis que havia fet per la lli-bertat, el va ignorar fins a tal punt que la companyia estatal Iberia no el va vo ler com a passatger i va haver de ven ir a mo-rir a Espanya amb una companyia holan-desa. Indignant! En un règim democràtic. imbuït d'una cultura democràtica , el Cap de l'Estat hauria enviat el seu propi avió per portar-lo a Espanya i agrair- li el seu enorme sacrifici pel nostre país abans que morís.

- Parlem ara del seu exili. On va anar des d'Espanya ? - A Suècia. Jo havia estat el tresorer del FELlPE, encarregat de recollir fons per a la resistència. Per aquest motiu coneixia els partits governants socialdemòcrates i molt especialment el govern suec, que va ajudar molt la resistència. Quan vaig haver de marxar de Catalunya, el govern suec em va aco llir. Allí vaig canviar de carrera, i de medicina vaig passar a estudiar econo-

L ES .;

s , I "''''' ~ I

;.~S!!!Jr,,¡a. . fi r, ¡.. • ;1 fI;1 "r' =1 ~ ~ ..; _ ...J -.i! ___ ~ __ ~

e T y

Aj untament e

dcViladcra ns cIutat VILADECANS solidària

mia social amb Gunnar Myrdal , un gran mestre que em va acolli r amb un gran afecte. Més tard, va ser premi Nobel d'Economia.

- Vostè esmenta amb freqüència l'expe­riència socialdemòcrata escandinava com a punt de referència per a les forces pro­gressistes. - Si , ès cert . Crec que en els països del nord d'Europa és on la socialdemocràcia ha tingut un mès gran i millor desenvolu­pament. Lamento que a Espanya sigui molt poc coneguda. Fins i tot avui en dia, són els països que tenen unes taxes d'ocupació més altes i un Estat de benes­tar més desenvolupat. El que és indignant és que Espanya podria estar avui a l'altura d'aquests països si en lloc de guanyar Franco haguessin guanyat les forces de­mocràtiques de progrés. En reali tat, Espanya i Suècia ten ien pràcticament el mateix nivell de desenvolupament econò­mic el 1934. Durant la Republica, Espanya desenvolupà àrees de gran creativitat tant en educació com en sanitat i serveis so­cials. Hi havia grans semblances entre moltes experiències durant el govern repu­bl icà i el govern suec en els anys progres­sistes de la Republica.

- Però vostè també va estar a la Gran Bretanya. - Sí, des de Suècia, el professor Gunnar Myrdal em va aconsellar que anés a treba­llar a la London School of Economics amb el professor Titmus, el pare a Europa de la política social. Allà vaig estudiar sota la se­va direcció economia política i política so­cial. També vaig estar a Oxford i, per ultim, a Edimburg, on vaig treballar en salut pu­blica i administració sanitària i social.

- Com va ser que va marxar als EUA? - La meva il ·lusió fou sempre tornar a Catalunya. Però Franco era etern; sobre­visqué a tots els atemptats de la resistèn­cia. Dèiem en broma en la resistència que si hi havia Déu, devia ser de dretes, per­què Franco semblava immortal. Per això

vaig decidir acceptar una invitació de Hopkins per anar als EUA el 1965. Havia fet una sèrie d'estudis - molt matemàtics­sobre la utili tzació de models input-output en la planificació social. L'economista nnbergen ho havia fet en la planificació econòmica, la qual cosa va determinar que li donessin el premi Nobel d'Economia. A mi m'invitaren a anar a Hopkins, on es van iniciar els primers estudis de Polítiques Publiques i Socials. Així, l'any 1965, un 29 d'agost, vaig afegir el meu numero als dos milions d'immigrants que arriben a aquell país cada any. Allà , per cert, vaig conèixer a molts membres de les Brigades Interna- 19 cionals, gent magníf ica que havia estat marginada durant època del senador McCarthy per haver estat antifeixistes pre- 21 maturs. Tinc el gran honor que em van no-menar membre honorari del Comitè de Direcció de la seva Associació als EUA. Per a mi , un dels moments més feliços de la meva vida va ser quan, junt amb Joan Clos, avui l'alcalde, vàrem donar-los la benvinguda a l'estació de Sants quan van arribar a Barcelona. Va ser un moment de gran emotivitat. M'a legra subratllar que les institucions polítiques catalanes, inclosa la Generalitat i el president Pujol , així com l'Ajuntament de Barcelona amb l'alcalde Maragall , van estar a l'altura de les cir­cumstàncies. nnc a casa cartes commove-dores dels brigadistes i de les seves famí-lies, que em parlen de la magnífica acollida que reberen tant als carrers de Barcelona com al Parlament.

- Vostè ha estat assessor de Salvador Al lende, de Fidel Castro i de la Sra. Clinton. Expliqui com va anar tot això. - Bé, anem a pams. He estat assessor de molts gove rn s i partits progressistes i vaig tenir l'enorme privileg i que el Dr. Allende em demanés que l'ajudés. Jo tenia ales­hores un any sabàtic de la Hopkins i treba­llava en el Consell de Planificació Econò­mica i Social de les Nacions Unides a Santiago de Xile ; treballava amb un amic, el Dr. Gustavo Molina, íntim amic del Dr. Allende. Quan guanyà les eleccions, vaig

22

sentir la responsabilitat d'ajudar la Unidad Popular en el seu Pla de Desenvolupa­ment del Sistema Nacional de Sanitat.

- El va afectar el cop feixista? - Sí, era la segona vegada que un cop fei-xista m'afectava. El feixisme lla estat una constant , un malson constant en la meva vida.

- Per aixó el seu antifeixisme també ha estat una constant en la seva vida. - Si. Jo no estava a Santiago en aquell moment. Estava a Baltimore. Però natural­ment no vaig poder tornar. Van detenir tots els meus amics, el Dr. Molina, el Or. Behm i molts altres. L'Associació Nord-americana de Salut Pública, de la qual era en aquell moment membre del Comitè Executiu, no­menà com a President Honorari al Or, Behm, que era el degà de l'Escola de Salut Públi ca de Santiago de Xi le, i estava detingut aleshores en un camp de concen­tració. Aquesta Associació també denuncià el règim feixista de Pinochet com l'enemic número u de la salut de les Amèriques. A mi no només em van prohibir tornar sinó que prohibiren totes les meves publica­cions. Tinc l'honor d'haver estat persona non grata, tant al Xile de Pinochet com a la Unió Sovièt ica de Breznev.

- Com és que va ser prohibit a la Unió Sovietica? - Perquè havia escrit un llibre molt crític amb la sanitat i la seguretat social de la Unió Soviètica, que mostrava que la fa lta de llibertats en aquell país, junt amb la identificació d'un part it amb l'Estat, havia solidificat una nova estructura de classes, amb una nova classe dominant que opri­mia la població . No els va agradar aquest missatge, que no només vaig posar-lo per escrit en un ll ibre que s'ha traduït a cinc idiomes, sinó que el vaig dir personalment als dirigents soviètics en un Congrés d'lntel·lectuals a Moscou .

- Voste també ajuda el govern cubà. - Sí , en els anys més difíc il s de la

Revolució, en els anys seixanta i setanta, els vaig ajudar a desenvolupar la xarxa d'atenció primària sanitària, Em vaig ale­grar que fos defi nida per l'OMS com a modèl ica. Encara que he tingut discrepàn­cies amb la direcció política de la Revolució (a Cuba em deien afectuosa­ment "l'h ipercrític") , vaig creure que era un deure i un honor ajudar-los, sobretot en el moment de més gran agressió per pa rt del govern dels EUA, Aix í ho vaig fer i estic or­gullós d'haver-los ajudat. La Revolució cu­bana té moltes ambigüitats. Però en les àrees socials, la seva tasca ha estat molt positiva. Fins i tot avui, i malgrat la situació dificil íssima que han passat degut al co l· lapse de la Unió Soviètica, la morta litat infantil a Cuba és més baixa que a Washington, Baltimore o Nova York, amb el PIB per càpita catorze vegades inferior al nord-americà.

- També assessora la Sra. Clinton. Com va ser que el van invitar a la Casa Blanca? - Encara que no sóc molt conegut a la meva terra -ningú no és profeta a casa seva-, sóc conegut als EUA. Com ja li he dit abans, el 1986, el govern nord-americà m'havia citat com un dels cien tífics his­pans que rnés havia contribuït a mi ll orar la qualitat de vida dels ciutadans. Recordi que he viscut als EUA 35 anys. He partici­pat molt activament en la vida política d'aque ll país, un país molt obert. país d'im­migrants. Crec que ha estat l'experiència integradora d'immigrants més reeixida del segle XX, excepte els immigrants de l'Àfri­ca i els indis natius. Vaig ajudar Jesse Jackson el 1984 i el 1988, el qual arnés d'honorar-me amb la seva amistat , era aleshores el candidat del centreesquerra del Parti t Demòcrata. Jesse, deixeble pre­dilecte de Martin Luther King, em va de­manar que l'ajudés i així ho vaig fer, Vaig representar-lo en les negociacions del pro­grama dernòcrata, que es negociava amb Dukakis. El 1992, la Sra. Cl inton em va demanar que l'ajudés i vaig treballar du­rant nou mesos a la Casa Blanca. Molt in­teressant, però molt frustrant , descobrir

que el president dels EUA no és la perso­na més poderosa dels EUA.

- Qui ho és ? - En el sector sanitari i social , els dirigents de les companyies d'assegurances i de la banca són més poderosos que el presi­dent dels EUA.

- La majoria dels seus llibres els va es­criure als EUA. - Si. S'han traduït alguns a l'espanyol.

- Noam Chomsky ha dit de vostè que és un dels in teJ.lectua ls més interessants dels EUA. El coneix? - Si, va ser una afirmació molt generosa que va escriure en un dels seus llibres. El meu fi ll Pablo, aleshores estudiant de la Brown University, me'l va ensenyar, molt orgullós. Mai ens hem vist personalment. Encara que sí que ens hem cartejat amb gran freq üència. El l és, en realitat , un dels intel·lectuals amb la ment més serena i crí­tica dels EUA. Procedim de tradicions dife­rents, ell és més anarcosindicalista, jo més socialista democràtic. Però, trobo els seus escrits de gran valor i m'afa­laga que ell també valori els meus posi tivament.

- Vostè ha treballat amb una gran varie­tat de forces polifi­ques. També va ser assessor de Josep Borrell en el pe-

riode en què fou el candidat del PSOE. Què aconsellaria a la joventut? - Sí, també he assessorat molts governs progressistes i partits laboristes social­demòcrates i socialistes a Europa. Als EUA he assessorat el Partit Demòcrata, el Congrés i molts Estats de la Unió. A Espanya , m'ha demanat assessorament actiu Josep Borrell. I a Catalunya he as­sessorat Maragall , amb qui m'uneix una amistat des dels anys seixanta. El denomi­nador comú és que totes aquestes forces representen instruments de progrés en els seus països. Em pregunta què aconsellaria a la joven- 19 tu t? Que participi activament en la política, i no només en les ONG. Em frustra aquest apoliticisme que detecto en la jo- 23 ventut , que cau en el passotisme i/o en l'apoliticisme, la qual cosa té idèntiques conseqüències .

- Pera, com contesta a aquells joves que no estan d'acord amb els plantejaments i projectes polifics existents?

- Que no es pot con­fondre política amb

religió. La religió és un projecte

)

totalitzador en el qual has de

tenir fe i estar d'acord amb la

majoria del dogma. No és així amb la

política. Jo, quan mi-ro retrospectiva-

24

ment la meva vida , crec que he estat d'a­cord només amb un 50% del que recolza­ven els partits politics o governs als quals he assessorat. Amb el Partit Demòcrata dels EUA estic d'acord només en un 40%. Amb el Partit Socialdemòcrata Suec, amb el qual també col·laboro , en canvi , estic d'acord en un 80%. Si hagués esperat a estar d'acord al 100% amb els partits abans d'intervenir en política, mai hagués fet res. Vaig ajudar a la Sra. Clinton per­què volia ajudar a establir un programa sa­nitari que garantís com a dret de ciutada­nia l'accés a la sanitat , un dret encara no existent als EUA, encara que estic en de­sacord amb bastants polítiques públiques del president Clinton (com crec que la Sra. Clinton també ho està, per cert). Sempre m'incomoda el llenguatge utòpic d'al­gunes opcions políti­ques per ser un llen­guatge gairebé religiós. Durant molts anys he vis­cut a La Sagrera, el barri obrer per excel ·lència

de Barcelona, on els meus pares van viure i morir. Aquella experiència, i l'enorme respecte i estima que tinc pels meus veïns, homes i dones normals i corrents, és el que em motiva a desitjar un canvi , ràpid i ara, dins del possible , per mil lorar la seva qualitat de vida . La gent normal i co­rrent , la majoria de la nostra població, gent que encara té greus problemes en la seva vida quotidiana, requereix que es resolguin els problemes amb què s'enfronta. El dis­curs utòpic no ajuda a resoldre aquests problemes. En realitat , és important i ur­gent intervenir avui i ara per ajudar a re­soldre aquests problemes de la quotidiani­tat, pressionant per aconseguir-ho dins d'un projecte de canvi guiat per principis tan bàsics i elementals com: distribuir els recursos per a cada persona segons la se­va necessitat i aconseguir aquests recur-

sos de cada persona segons la seva habilitat. Aquest principi continua sent un principi clar, concís i rea litzable, no només en un futur sinó ara

• •

el monogl'à fiC

Som el que podem

Josep Sellarès Director de l'Esco la Lliure El Sol

Poca gent es pregunta per què el moment més feliç del dia pot ser, per exemple, veure els propis fi lls jugar. Però, a qui li to­ca en fru eix. I és que en la fe lici­tat , un concepte completament modern , la identitat hi juga un pa­per essencial.

Fins a la Revolució Industrial es naixia home o dona, pagès o noble, hereu o cavaller, i si hom naixia dona, pagès o cavaller i es rebel·lava, amb sort podia acabar sent puta o soldat, sinó acabava a la fo­guera, a galeres o mort. Avui socialment no naixem res i acusem de xenòfob a qui vol establir marques culturals de naixe­ment.

Hem de construi r allò que som, i com a resultat és lògic i necessari que l'angoixa sobre què som i l'horror del buit exterior formin part de la nostra vida diària i del concepte d'home que hem construït.

I no és en va aquest discurs, com apunta genialment l'antropòloga Mary Douglas, l'home unitari és una creació de la 11·lustració. Fins aque ll moment l'home occidental era dual, amb una ànima im­morta l i un cos mortal , era doncs raonable i just destruir el cos limitat , per salvar l'àni­ma il·limitada. Ella mateixa recu ll altres cu ltures on, per exemple, el cos conté quatre personalitats que simbolitzen les quatre qualitats de l'individu. En aquests casos si el cap d'una família rica mata un jove solter d'una família pobra, els vells es

reuneixen per saber qui ha fet 19 mal d'ull per impulsar la part acti-va de l'assassí a cometre l'acte, i un cop sabut pot ser que s'arribi 25 a un acord de compensació econòmica, ja que en una cultura on els rols estan jerarquitzats (un cap de família val més que un solter) i les identitats són flu ides (el mateix home passa de nen a guerrer a través d'una ce rimònia, i per tant té dos valors dife rents) tot càstig que no sigui instantani

no té sentit ni resultat social de restabli -ment de l'equilibri i el contro l.

En la nostra cultura en canvi , on durant el mateix dia un home s'ha de comportar com a pare-fill, trebal lador-empresari, etc., i on cada rol té normes pròpies i de vega­des contraposades, cal reafirmar la unitat de l'ind ividu en l'estructura social i en el temps per a mantenir l'ordre soc ial. Aquest unitarisme històric justifica els càstigs dila­tats en el temps, ja que estem convençuts que sempre castiguem la mateixa persona, per uns actes comesos exercint uns rols que encara perduren .

Però com podem ser feliços si som un i alhora molts? Bé, retornant a l'observació inicial , la felicitat és mantenir de forma fluï­da la negociació constant entre els diver­sos rols que ens toca jugar en cada mo­ment, i que junts acaben conformant la nostra unicitat.

No és casual que els que class ifiquem de marginats socials , no hagin pogut viure

26

el rol que els pertocava quan els pertoca­va, en el cas dels joves. de fill obedient a adolescent rebel però amb amics fidels. El resullat és que no havent incorporat les normes de comportament dels diferents rols, no podran eslablir la negociació amb els all res quan les hagin o les vulguin as­sumi r.

Tampoc no és casual que els joves membres de movimenls juvenils tinguin més possibilitats de ser feliços . ell s han après a viure aquesl joc i a establi r aques­ta negociació a l'inlerior d'instilucions. I aix í poden aprofi lar molt més allò que els proposa una socielat que s'estruclura exclusivamenl a parti r d'aquestes. Que diguin el

que vulguin , però l'heroi solilari existeix únicament en la mitologia dels microcefà­lics de Hollywood.

Arribals aquí. com a exemple, vull refle­xionar sobre un debat molt antic de la nos­Ira societat, és més fe liç un aturat que co­bri o un ocupat mal pagat? Debat estèril, perquè un cop garantit el plat de menjar, la felicitat és viure amb plenitud els rols que ens han deixat escollir, per construir la nostra identitat, i que hem acabat fent nos­tres. I l'atur (l'exclusió del mercat de tre-

ba ll ) no és cap component constructiu d'una fe licitat privada i per tant pú­blica, ja que exclou forçadament l'individu d'un canal principal de participació social \

el monogl'àfiC La cara més bella de la felicitat

Ana Duran, Mónica Pià, Ester Rosauro, Rosa Sendra

"Matteo, un nadó de dos me­sos, succionava rítmicament, amb ànsia però athora suaument. Et seu cos estava relaxat, ets utls tancats , les dues mans recolza­des sobre el pit de la mare, i els seus dits l'acariciaven lleugera­ment la pell. La mare el mirava i somria amb la mirada. Sense gi­rar cap a mi el cap, amb un to de veu molt suau va dir: "és tan ten­dre" ... Matteo obrí els ulls en sen­tir la veu de la mare i va mirar cap amunt , primer la seva boca, després els seus ulls. Deixà anar el pit i li va dedi­car un somriure ampli i generós. Podia veure, diu l'observadora, la seva boca tota blanca, perquè estava plena de llet. La mare també li va somriure àmpliament i es van mirar l'un a l'altre amb intensitat du­rant uns segons. No em vaig sentir com una intrusa, però em va semblar que havia d'estar-me quieta, gairebé contenint l'alè, no havia de fer cap soroll. La mare va dir amb veu tremolosa: "ets preciós ... "

(Fragment d'una observació de nadons, extreta de la Ponència de Gianna Polaco Willians , Reflexiones sobre la reciprocidad estética en observación de bebés) .

La felicitat és com una dona amb mol­tes cares. De vegades ens ensenya la ca­ra tranquil·la, harmònica; la seva cara més oberta, lliure; la cara més generosa, so­lidària; la cara més natural , respectuosa, humana ... Nosaltres hem volgut mirar una o unes d'aquestes cares ; la seva cara més

bella . L'hem imaginat com aquella 19 emoció intensa i silenciosa en-front de la bellesa, aquell moment carregat de misteri. .. No podem 27 imaginar una felicitat continuada, però sí un estat d'obertura al re­coneixement d'aquesta bellesa en multitud de preciosos instants quotidians com el que expressa aquest moment d'observació. Aquest estat intern que permet ser feliç amb el que ens volta , no-més es pot donar, quan un és

autèntic, quan pot tenir les seves pròpies respostes a la vida , sentir de forma pròpia i creativa . No podem sentir aquesta felici-tat de què parlem quan ens sotmetem al que se suposa que hauríem de ser, hauri-em de pensar o el que la societat i els al-tres esperen de nosaltres.

Aquesta atenció i aquest respecte al que és veritat dins nostre és quelcom sub­til , és un procés i exigeix de nosaltres una considerable tolerància a la incertesa. Quan la nostra ment està oberta, és can­viant. No existeix cap estat mental que duri sempre. Només tolerant aquest moviment, aquest anar i tornar, apropar-se i allunyar­se, podem anar retrobant " la nostra pròpia pe ll", (M.Pérez-Sanchez i Hafsa Chbani)1 la nostra pròpia, única i subjectiva veritat.

Quan pensem en la felicitat col·lectiva, la nostra ment viatja en dues di reccions:

- El que en la nostra cultura és la su­posada felici tat de les masses; l'engany de pensar que amb un cotxe més gran, un

Col·lecció Materials de Joventut Una bona e lna pel coneu" aspe ctes no us o po c estudiats de la condttttl luvenll

o\cW"'~r... et ...... " l.,ctIoN .. _ie ...... l918

M"TUIAlS !tE JOVU1Ul

Darrers títols publicats

, El ¡U$llu I.n.1 u IOC ,,, 0'0

~,~" • ,l'· ,-I l ' jp, • ~ .1' "

l' Cu ltura "'3 EI$ JOYH ne I. demOCr3tlJ

li, ,f~(~' , .. I~I~ I -,~.

r·,I.", "lupq· t,r.',) lI.dl .... ,·, II.I-"'d I ........... .. ~

, Ior,-,,,. J~ .1 l '"l,·, I, ..

H H EH'

, .", .... ',. -,lli W#;Yo hi d'"

ID Diputació de Barcelona

cos més esvelt i un telèfon més intel .ligent serem, magicament, tots més feliços i igualment feliços . És aquest engany que tan bé expressa la publicitat.

el seu bebè. També Matleo és sensible a aquesta felicitat i també l'observadora par­ticipa d'aquesta trobada, d'aquesta emo­ció, d'aquesta be llesa ... sense que faci cap falta que sigui la mare o el seu nadó els personatges mitjançant els quals es mani­festi la cara més bella de la felicitat.

- La relació de la fe licitat individual amb la col· lectivi tat; per una banda, la fel i­ci tat d'un individu fa més feliços els altres. Quan algú és autèntic promou el que és autèntic en els altres; quan algú és feliç els apropa a la seva felicitat... perquè re­cordar que es pot ser feliç , tenir l'espe­rança i la confiança d'ésser feliç en algun moment, això també forma part de la nos­tra felicitat. Sabem que la felicitat d'un pot promoure sentiments de ràbia, d'enveja, etc., però aquests no poden destrui r la for­talesa del benestar de l'altre.

En una altra peça d'aquesta cadena, nosaltres també hem participat de la belle­sa i de la felicitat d'aquest trobament, Potser, aquests exemples, us apropin a la felicitat d'aquest moment o de qualsevol altre moment que pugueu recordar, viure i sentir ,

• 19 Per una altra banda, el sentiment de

responsabi litat i de pertinença a la humani­tat, posen en relació la felicitat d'un indivi­du amb la dels altres; tant el dolor com la felicitat dels altres, són també un dolor i una felicitat pròpies ... La mare de Matleo és sensible a la bellesa de l'encontre amb

1. PEREZ SANCHEZ, MANUEL; CHA8N'. HAFSA. Mètodo de observaGÍón Bich. A la búsqueda de herramientas para el Psicoanalisis. Editoria l Promolibro. PÉREZ SÀNCHEZ, MANUEL; CHA8N' . HAFSA. Lo cotidiano y el subconsciente. Lo que se obser· va se vuelve mente. Editorial Paidós.

" ... - Fa milions d'anys que les flors fabriquen punxes. Fa milions d'anys que els xais es mengen les flors, I no n'és, de seriós, tractar de comprendre per què les flors es preocupen tant de fabricar punxes que no els serveixen de res , oi? I la guerra dels xais i les flors, tampoc no n'és d'important? No és més seriós tot això que les sumes d'un senyor gras i vermell? I si jo conec una flor única en tot en món, que no es troba enl loc més fora del meu planeta, i que un xai pot destruir, així , d'una mossegada, un mati, sense ni adonar-se del que fa , això no n'és d'important'

Es posa vermell i després continuà; - Si algú estima una flor de la qual només existeix un sol exemplar entre tots els

milions i milions d'estels, això li basta per fer-lo feliç quan els mira. I pensa 'La meva flor és per allà dall.. ' Però, si el xai menja la flor, per a ell és com si, d'un cop, tots els este ls s'apaguessin' I això no n'és d'important!

No va poder dir res més. Esclatà en sanglots, Era fosca nit. Jo havia deixat les ei­nes, Me'n reia del martell , del cargol , de la set i de la mort. En un estel , en un planeta, el meu la Terra, hi havia un petit príncep que calia consolar' El vaig prendre en braços. El vaig bressolar. Li vaig dir; 'La flor que estimes no està pas en perill ' ... li di­buixaré un morrió, al teu xai ... dibuixaré una cuirassa per a la teva flor ... jo ... No sabia pas massa el que havia de dir. Em sentia poca traça. No sabia com guanyar-me'l, on anar-lo a trobar ... Que n'és, de misteriós, el país de les llàgrimes' "

Antoine de Saint-Exupéry. El Petil Príncep, capítol VII.

29

30

ci monogràfiC Reflexionant sobre les pèrdues

Ester Rosauro

Per parlar de les pèrdues, hem de mirar dins nostre. Sentir la pèrdua d'una persona estima­da, la seva mort per exemple, és viure un procés de dol. Per elabo­ra r aquest dol, sentirem moltes emocions: ràbia, disgust, incredu­litat, idealització de la persona estimada, nostàlgia, tristesa. Aquest procés de dol finali tzarà, quan hàgim pogut interioritzar to­tes aquestes emocions, conser­van t dins nostre la persona esti­mada

També ens sentim trists i desil ·lusio­nats quan hem dipositat fa lses esperances en les nostres relacions, quan hem sentit la mort d'aquells ideals que tant ens mobi­li tzaven, .. . També en aquests moments es viu un procés de dol. Les pèrdues són in­separables en les relacions interpersonals i en la relació amb nosaltres mateixos; quantes vegades hem hagut d'afrontar la nostra pròpia por quan ens crèiem tan va­lents ...

Les relacions interpersonals són essen­cials en la vida des que naixem estem en relació amb la gent: pares, oncles , avis, . Això anant bé, perquè si aquesta gent no hi és, n'hi haurà una altra, però sempre n'hi ha. I és en aquesta intensa relació amb els altres que ens costa reconèixer la individualitat i l'autonomia que tots tenim com a éssers humans.

I això tan simple de dir i tan difícil de viure , és el que últimament trobo de dife-

rent a l'hora de pensar en les nostres relacions en general. Haver entès aquesta particulari­tat, ha estat gràcies a la participa­ció als Seminaris d'Observació de Bebès supervisats per la Dra. Hafsa Chabni. Molta gent es pre­guntarà que hi tenen a veure els bebès amb aquest món tan com­plex de les relacions, però aques­tes petites persones, ens ajuden a entendre qüestions tan essen­cials com l'autonomia; perquè

són ells els primers en patir aquesta pèr­dua i en demanar-la al mateix temps. Alguns en el moment de néixer ja han de respondre als copets al cul que se'ls hi dó­na perquè plorin , com si ells no ho po­guessin fer sols, i en el moment que vol­guessin. Ja estem, doncs, interferint en la seva autonomia com a persones; aquests mateixos bebès demanaran de moltes for­mes la seva individualitat.

Des que naixem, estem subjectes a viure en companyia de les pèrdues. Molts hauran de viure amb la imposició de nor­mes tradicionalment acceptades i poc qüestionades, i d'altres més privi legiats viuran respectats com a persones diferents en els seus des itjos; però tots es desenvo­luparan com a éssers humans únics.

Les relacions i les pèrdues són una pa­re lla inseparable. Parlar de pèrdues és parlar de la vida. Entenc les pèrdues com quelcom tan essencial com les relacions, i el que encara és més important; la vivèn-

cia o el com vivim aquestes pèrdues, en­trellacen i teixeixen els tipus de relacions que hem fet, fem, i farem. Tots i totes , hem patit o patim . per la mort o la pèrdua d'una persona estimada, d'un ideal, de la nostra in fantesa, de la nostra joventut , etc., però darrere l'elaboració del dol, hi ha l'apre­nentatge i la interiorització de molts senti­ments que formaran part en l'equipatge de la vida .

I és que si som capaços de viure també el patiment , estem acceptant la nostra frà­gi l i rica existència per convert ir- la en la bellesa del viure, i per tant les pèrdues es converteixen en pèrdues necessàries. I això , que només semblen paraules ma-

ques, significa que, perquè aquest pati­ment no s'enquisti i sigui estèril en les re­lacions amb nosaltres mateixos i amb els altres, hem d'estar disposats a créixer.

Créixer com a éssers humans és una aventura, és estar obert a la vida i al pen-

sament • •

- V IORST. J UOITH . Pérdidas Necesarias. Plaza Janès.1990. - T lZòN GARCIA , JORGE. Apuntes para una Psicologia basada en la Relación. Hogar del Libro. 1988.

XXXVII Renacimienlo Antonio Machado

Galeri as del al ma .. . 1 El alma niña! Su clara luz risueña; Y la pequeña historia, Y la alegria de la vida nueva ..

IAh , volver a nacer, Y andar camino, ya recobrada la perdida senda! y volve r a sentir en nuestra mano, aquel latido de la mano buena de nuestra madre ... y caminar en sueños por amor de la mano que nos ll eva.

19 31

CONEIXES la WEB de la Secretaria General de

SAPS on adresar-te per buscar feina!

QUIN , , .. -' punt d'informació tens més a prop!

VOLS compartir pis amb altres companys! .' .,o_'

T'INTERESSA treballar a l'estranger!

CONNECTA-THI

http://WWW.gencat.es/joventut Correu electrònic

joventut@correu.gencat.es

nm General lat de Catalunya

: Departament de la PresidènCia ~. ~ Secretaria General de Joventut

...... ' .....

el monogràfiC Viure el desconcert

Elena Valenciana Eurodiputada

Qualsevol generalització és una bana li tat i, a més, produeix greus injustícies ... Això és el que passa amb afirmacions com "els catalans són ronyosos", "els ma­dri lenys són uns xufos' , "els ale­manys són fatxes" o "a ls ameri ­cans només els interessen els diners". Tots coneixem catalans esplènd ids, madrilenys humils, alemanys socialdemòcrates i americans compromesos amb causes molt nobles. Per això no m'agrada generalitzar i, encara que no sempre és possible, tracto de recuperar en les meves afirmacions sobre els homes als que no responen a l'estereotip, que en són molts i són , a més, els més valuosos.

Els nois que no segueixen gregària­ment els comportaments més penosos de la cu ltura patriarcal , no riuen las gràcies disc riminatòries sobre els homosexuals (maricons, en l'argot en voga) , ni sobre les dones, són "els nost res". Sóc conscient que per a ells, per als "nostres" nois la tas­ca no és fàcil.

Per a la cultura dominant, ser "dona, dona" consisteix a sotmetre's i a tractar per tots els mitjans de ser i de romandre bella ... Per a la cu ltura dominant, l'home que no demostra el seu menyspreu envers els homosexuals és com a mínim "sospi­tós" i el qui no sap posar "al seu lloc" les dones és un dèbi l ("calçasses", en l'argot en voga) . Per això, ser noi i no ser mas­clista és quasi més difícil que ser noia en

un món clarament dominat pels homes. Les dones espanyoles, en el seu conjunt, han avançat més en els últims vint anys que en els últims vint segles. Quan dic avançar (per si es generen dubtes del ti­pus : "Però segur que ara esteu millor que abans? Nosaltres, al menys, no teníem que demostrar res .. . N'hi havia prou amb deixar­se estimar i, en el fons, fèiem el que ens donava la gana però

sense di r-ho ... " Quina gran fa l·làcia, quin missatge reaccionari tan difós últimament I) dic millorar en la nostra rel ació amb els al­tres , ser més autònomes, més lliures, tenir més control de les nostres vides ... Per fer amb aquestes el que vulguem o el que pu­guem però nosaltres.

L'accés massiu de les dones a l'educa­ció, a l'ocupació (aquesta no tan massiva) , la possibilitat de controlar el nostre siste­ma reproductiu, el desenvolupament del feminisme i de l'Estat de benestar, han anat produint un canvi silenciós que culmi­narà, des del meu punt de vista , en l'última gran revolució de la nostra era: la revolu­ció pacífica de les dones. I és evident que aquest gran canvi remou les estructures de la nostra societat i la forma de relacio­nar-se entre els homes i les dones.

El canvi fonamental en aquest últim as­pecte consisteix, al meu parer, en el fet que s'han acabat les regles . El lloc que l'home ocupava en el sistema de relacions

19 33

34

entre els dos sexes ja no és el mateix per la senzilla raó que les dones ja no estan en el mateix lloc: s'han mogut i s'han mo­gut molt .

En realitat, això no hauria de suposar cap problema, sobretot entre la gent jove .. . Ans al contrari , no és millor explorar un món de relacions sense pautes predeter­minades ni "llocs comuns" que transitar pels hàbits i costums de generacions pas­sades?

No obstant això, és fàcil observar el desconcert que viuen ambdós sexes en la seva manera de relacionar-se essent es­pecialment flagrant el desconcert masculí.

És possible que el desconcert hagi existi t sempre (és vell al lò de "no hi ha qui entengui les dones") però no afectava a tot el món de les relacions, es ci rcumscrivia més aviat al nivell amorós o sentimental ... Avui en dia la desorientació és més gene­ral. Des del món estudiantil al laboral, pas­sant pel polític i el sexual, qualsevol lloc de relació entre els homes i les dones re­sulta complicat i conflictiu sobretot per a ells ... I és que les noies han decidit que només hi poden guanyar .. . Ouan es van conquerint espais de ll ibertat de forma tan clara , (i això que moltes vegades no ens adonem que fins fa molt poc temps les dones espanyoles no eren ciutadanes de ple dret ni dispo­saven de cap au­tonomia) la dinàmi­ca és imparable ... Les espanyoles, ma­joritàriament, als 18 o 19 anys volen desenvolupar un

projecte de vida autònom. Volen estudiar ilo treballar i només després formar una família o ser mares. La prioritat ja no és el matrimoni i els homes no són l'únic model de ll ibertat..

Els nois (alguns sí) no saben qué els toca fer a ells. Si les dones lluiten contra un model social que col·locava l'home en el centre .. . Com haurà de ser ara? Ouè esperen d'ells les noies? Les dones són cada cop més fermes en els comporta­ments i semblen més independents, (sen­tim parlar molt sov int dels millors resultats acadèmics que assoleixen les noies jo­ves). No acceptaran ja mai un sistema de relacions tan vell com el món i el nou en­cara s'ha d'explorar ... Però si elles van avançant i "guanyant". és que potser nos­altres retrocedim i anem perdent quelcom?

Jo no sóc partidària de les respostes en un únic sentit. Crec que, electivament, una nova forma de relacionar-se entre ho­mes i dones es va obrint pas. És una rela­ció més igualitària i per això més complexa i confl ictiva, però una societat compartida per éssers iguals serà, sens dubte, una societat molt més interessant i per des­comptat més justa.

Aposto perquè visquem el desconcert sense buscar receptes i només reivindico

l'honestedat. Des d'aquest lloc, segur que anem trobant ca­mins ... Les dones tenim encara un llarg recorregut a fer per

aconseguir la nostra autonomia, els homes no haurien de posar obstac les. Ell s -alguns ja ho saben­

també guanyaran amb el canvi •

•

la col·laboraciÓ El Gran Hermano et vigila

Jesús Sanz Moral Director de l'Esplai El Piolet

Com acostuma a passar, la re­alitat a vegades supera la ficció. Aquest és el cas de l'experiment televisiu que suposa el programa de Tele5 El gran hermano. Des que es va estrenar, el programa ha causat una gran expectació i és un dels principals temes de debat en cafès, bars, restaurants i perruqueries.

Qui havia pensat que aquella idea de Peter Weir (di rector de El shaw de Truman) , que criticava mitjançant aquesta pel ·lícula el negoci tele­visiu del "reality show", seria exportada al món real i constituiria un aclaparador èxit d'audiència?

Però més enllà de la morbositat que pot produir veure uns éssers humans rere el mirall de la paret , l'emissió de El gran hermano suscita múltiples interrogants de tipus cívic i ètic . D'entrada , sembla clar que en la nostra societat ja no s'escanda­litza ningú per veure que som capaços de casi qualsevol cosa només per diners. El reclam dels 20 mi lions de premi provoca que més de 2000 joves estiguin disposats a fer de conillets d' índies dins d'una gàbia amb forma de casa en la qual s'han instal·lat càmeres fins i tot a la dutxa. Tot el món es pregunta si veurem les imatges de la dutxa ja que, en cas contrari , per qui­na raó haurien posat una càmera allà?

Big Brother era el nom amb el qual George Orwell definia en la seva novel ·la 1984 l'Estat totalitari que tot ho veia, tot ho

escoltava i decidia sobre tol. La nostra societat dista considera­blement de la que Orwell va ima­ginar fa poc més de 50 anys, però, d'alguna manera, és cert que cada cop estem més contro­lats. Permeteu-me posar algun exemple. Alguna vegada us heu parat a pensar la quantitat d'infor­mació que tenen els banquers sobre nosaltres? Saben on treba­llem, quants diners cobrem, la universitat on hem estudiat, si

hem canviat de feina , quins són els nos­tres hàbits de consum (si paguem amb la targeta de crèdit) , per on ens movem habi­tualment (si traiem diners dels caixers au­tomàtics) , a quines revistes estem subs­crits, si pertanyem a alguna associació o partit polític (les quotes s'acostumen a do­miciliar al banc). l'import de la nostra factu­ra telefònica, de la llum, de l'aigua, etc.

Un altre exemple: recentment s'està in­vestigant l'existència de la xarxa Echelon, una suposada xarxa d'espionatge interna­cional impulsada per cinc països (Estats Units, Gran Bretanya, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda) que sembla que té capaci­tat per interceptar la majoria de les comu­nicacions que fem en format digital (telè­fons, faxs, correu electrònic, etc.). Amb l'excusa de preveni r el terrorisme interna­cional aquesta xarxa secreta ha estat es­piant a polítics i empreses de tot tipus. Margaret Newsham, antiga treballadora de la NSA (Agència de Seguretat Nacional

19 35

36

dels EUA), afirma que el 1984 la xarxa Echelon era capaç d'intervenir en temps real totes les comunicacions de qualsevol persona del planeta i podia mitjançant els seus satèl·lits "filmar un segell en el terra". Pel seu ca racter secret totes aquestes ac­cions s'estan fent impunement i sense ne­cessi tat d'un manament judicial.

Així doncs , l'emissió d'aquest pro­grama per part de TeieS posa de ma­nifest una de les més curioses pa­radoxes del món actual: tots som a la vegada espectadors i víctimes del gran hermano. Però El gran hermano té en l'actualitat

unes formes molt menys visib les i molt més subtil s. Els mecanismes de control socia l s'han incorporat sil enciosament en la nostra cultura. Aldous Huxley publi cava el 1932 una novel·la ti tulada Un món feliç. En aquesta, al contra ri que en la profecia orwelliana, es plantejava la hipòtesi que la banalització de la cultura i l'excés d'infor-

mació farien impossible la possibilitat d'elecció i que, per tant, s'arribaria a una nova forma d'opressió per mitja de la felicitat. Si tenim en compte la

dinam ica de les nostres societats, no us sembla una idea sugge­rent? ,

•

la coJ.labol'3clÓ Cròniques des del foro La derechona

Quique Toledo Espai de Ll ibertat

Amb l'arribada de l'estiu , Madrid es transforma. El ritme trepidant de la ciutat comença a alentir-se i les preocupacions ciu­tadanes, socials i polítiques en­tren en una letargia estival. Gràcies a aquesta letargia pas­sen desapercebudes les barbari­tats més grans. A veure si sóc capaç d'explicar-ho.

Malgrat els esforços del se­nyor Aznar per reivindicar l'espai del centre , a la seva gent li su rt la derechona que porten dins. No poden re­nunciar a la seva essència antediluviana, que entra en contradicció amb les tesis gairebé aristotèliques de la Moncloa: "iCentrarse! iAr!". El problema (almenys a nivell de discurs) radica en el fet que rere Aznar, Villalobos o Ru íz Gallardón, amb aquest tarannà liberal, centrista i dialogant, no hi ha ningú. Estan sols. Per un que n'hi havia (Pímentel) , no va poder aguantar tanta comèdía í va deixar JoseMari amb un pam de nas a 15 dies de les eleccions. Així , hem pogut comprovar el tarannà dia­logant de la senyora Rudí com a presiden­ta del Congrés en aplicar el reg lament amb un rigor i un zel desmesurats. És aquesta l'actitud i la disposició de diàleg que oferia Aznar després de les elec­cions? En qualsevol cas , és part de la se­va personalitat política, de la identitat ide­ològica de dretes.

Després d'aquests últims mesos de majories absolutes per part del nostre fla-

mant centredreta, he detectat una 19 espècie de síndrome entre desta-cats membres del partit del go-vern , És la síndrome de "Oije- 37 Oigo-Oiego-Redigo". Aquesta síndrome consisteix en fer unes declaracions des del més profund de la personalitat de cadascú i re-latives a assumptes de rabiosa actualitat , i després -amb el sub­següent escàndol- desdir-se'n per immediatament reafirmar-s 'hi. Un exemple recent, de projecció

internacional , podria ser les declaracions del senyor Fraga Iribarne a Xile sobre el procés judicial seguit a Espanya contra el genocida Pinochet. Un altre exemple evi-dent d'aquesta síndrome podria ser la que es va presentar quan el delegat del govern a Euskadi va establir un paral·lelisme entre la pica baptismal (o el llibre de família) i l'afició als aldarulls de carrer al País Basc. És a dir, que si em dic Gorka és que haig de tenir una propensió a cremar papereres o concessionaris de cotxes francesos, El procés seguit per aquest bon home és el mateix que el de Fraga: "Oije-Oigo-Oiego-Redigo" . ... I és que en el fons ho porten molt endins, i hi ha coses que no es poden reprimir per molt vestit de centrista de tota la vida que es posin. Són així. Ja ho deien els filòsofs neopositivistes: "El que es pot dir, es pot dir clarament" . .. . 1 tan clar que ho diuen!

Mentrestant, i com cadascú carrega la seva creu, aquí, al Fora, tenim el nostre-

Segona ciutat de CataLunya

Ciutat digital

Cablejat de la ciutat

Fundació Industries de l.'l Informació F21

5;¡11J\ en xarxa

El Parc de Salut

Accés universal

Col- lahoració amb universitat~

Millora en infraest ruct ures de comunicacions

Ir.'lClamenl de residus

Potenciació dI:' les activitals firals

Can Llong

Recuperació del Ri poll

Concertació, diàleg I consens

Consells de participació

Nova estructura organi tlat lva

In formació a 1-,1ba~ t de to thom

POlenclM els r.onsell.., de districte

Ajuntament de Sabadell

Sabadell

Els valors I la cultura

Ol'scen tra li twció de les activitats culturals

Polit iq ues de promoció artistica

Ciutat educadora

l'esport i el lleure

Ciutat sostenible

Sabadell solidaria

Per a la igualtat Dona-home

Ciutat jove

•

• Sabadell

2010

I Sabadell

2004

Neteja de la ciutat

Actuació als barris

Pla de mobil itat

Cultura de la prevenció

mostrari de barbaritats, frui t de ta síndro­me "Dije-Digo-Diego-Redigo", entre les quals destaca clarament les que diu o fa un autèntic especialista en la matèria com és el nostre Excel·lentíssim Alcalde, Senyor Jose M. Alvarez del Manzano. Però també li afecta a més una altra sín­drome: la de Torquemada, que causa la síndrome anterior.

Anem a pams. Voldria "centrar-me" en un cas concret de la síndrome de Torque­mada que podríem anomenar actuar com un autèntic virrei. Aquest senyor, com a bon catòlic i home de fe , vol tant la seva dona que se l'emporta a tots els viatges oficials - encara que no formi part del pro­tocol- o li paga els viatges no sé on ni per què, amb càrrec a l'erari públic. Després s'atreveix a esgrim ir les seves raons en un ple municipal sense que li caigui la cara de vergonya. AI cap i a la fi , aquests dispen­dis són tot un Acte-d'Amor, i a més el diner públic permet aquests conceptes "perquè ho dic jo, que per això sóc el que mana". I no hi ha més cera que la que crema.

L'exemple més clar de la síndrome de "Dije-Dlgo-Diego-Redigo" i que ha implicat l'obertura d'un debat a nivell nacional, han estat les declaracions d'Alvarez del Manzano entorn de les relacions de pare­lla. Resulta, segons aquest senyor, que les parelles de fet són més propenses als mal­tractaments. Això és degut, com és natu­ral , a la falta de compromís que aquest ti­pus de relacions generen. L'estructura del discurs és impressionant per la seva con ­sistència i ajustament a la realitat. Sense més comentaris! Immediatament es va produ ir el lògic enrenou. Mentre que sec­tors del PP feien jocs malabars per sortir d'aquesta situació, Fraga aplaudia aquesta nova perla de l'ínclit ideòleg i eficaç gestor del PP, algunes dones més o menys signi­ficat ives del partit intentaven matisar les paraules, i l'Església irrompia i argumenta­va que tenia dades que corroboraven les

afirmacions de l'alcalde. Les últimes decla­racions del bisbe de ... (c rec que era Mondoñedo, o quelcom semblant), en què volia negar la comunió a les parelles de fet no fan si no demostrar una cosa que molts ja sabem: són uns carques. Però tornem al meu alcalde favorit, que és el protagonista d'aquesta crònica.

Després d'uns dies de declaracions de tothom (i crec jo que després del col·lapse de les línies telefòniques de l'Ajuntament i de la seu del PP al carrer Gènova), el se­nyor Alvarez del Manzano fa unes noves declaracions en les quals sembla rectificar el que havia dit abans, per immediatament 19 reafirmar-se en allò que havia exposat en primer lloc: ell no volia dir que les parell es de fet fossin font de maltractaments. No. 39 El que passa és que les parelles de fet no tenen el compromís que donen la fe i la pràctica cristiana. És un amor de segona, que lògicament predisposa al maltracta-ment. "Que si jo no volia dir, ... que si se m'ha interpretat malament, .. . Però en el fons em ratifico en el que he dit, perquè el que volia dir és el que he dit, ... " Tot un exercici d'oratòria . Com sento no haver gravat aquestes paraules per haver-les po­gut transcriure literalment!

Sembla que ja ha passat la tempesta . No sé si és per casua litats de la vida, per la mà de Déu, per motius d'aquest tarannà centrista i tolerant que emana des de la Moncloa, el cas és que a finals de juny l'Ajuntament de Madrid, per fi , s'ha decidit a crear un registre per a les parelles de fet de la ciutat. Han transcorregut alguns anys des que es va començar aquesta pràctica a les admin istracions locals a Espanya. Madrid se suma a aquesta iniciativa. Crec que ho fa a contracor.

Mentrestant, els madrilenys estan per altres coses. Aquests temes no semblen que els importin. Els seus caps estan en un al tre ll oc. "T'has recordat de comprar el bronzejador?" ,

•

40

l'apunT Abdó Terradas

Primer dirigent republicà. Periodista i alcalde de Figueres 1

Jordi Serrano Espai de Llibertat

De la llarga llista de catalans il ·lustres dels qui gairebé no en sabem res Abdó Terradas n'és un més. Neix el 16 de juny de 1812 a Figueres. Entra a la Milícia Nacional (MN) als 14 anys i als 16 és sergent. La MN era un cos militar creat pel Règim Liberal i que pretenia ser una mena de nació en armes o exèrcit popular. Tenia un caràcter urbà i popular i es va oposar amb eficàcia al car­lisme, és a dir a les forces cleri-cals i reaccionàries que volien tornar a la monarquia absoluta i la inquisició. Foren precisament els carl ins els que van assas­sinar el seu pare l'any 1835.

Terradas coneix Ramon Xauradó a la MN i coincideixen a la maçoneria. Xauradó és l'autor l'any 1832 de la primera propos­ta de Constitució republicana (Bases de una constitución politica o principios ¡un­damentales de un sistema republicano). Tots dos pertanyen al grup carbonari "Los Vengadores de Alibaud" -el carbonarisme és un moviment d'ideolog ia libera l, organit­zat en societats secretes relacionades amb la maçoneria- que es fusiona (1836) amb la "Sociedad de los Derechos del Hombre" i creen "La Federación". Aquí coincideixen amb Joan Munts el principal dirigent obrer de l'època. Terradas col·la­bora en la creació de l'Associació Mútua de Treballadors (1838). També presideix "La Sociedad Patriótica y Constitucional" (1840).

L'any 1843 el trobem presidint la Junta Revolucionària de l'Empor­dà. Els comunistes carbonaris francesos d'Etienne Cabet l'aju­den. És detingut a Tolosa. La jus­tícia francesa obre causa contra "un perillós complot d'inspiració comunista". La reacció a Barce­lona no es fa esperar, el 12 d'agost se ce lebra una manifesta­ció a la Rambla reclamant-ne la llibertat. Es crida "Visca la Junta Central" (volen una Junta central

i Corts constituents) , "Mórin els traïdors" i "Llibertat per a en Terradas". Els manifes­tants són descrits com a persones que vesteixen amb gorra, brusa i espardenyes. És la indumentària típica de la classe obrera de l'època. En aquest moment el batalló de la Milícia Nacional de Barcelona conegut com el de la "Brusa" és desarmat. Terradas és jutjat a Tolosa el 21 d'agost. Etienne Cabet vol ser el seu defensor però no el deixen. Per fi és absolt. Haurà estat pres durant set mesos.

Primer alcalde republicà de Catalunya

Les eleccions municipals se celebren el 5 de desembre de 1841, i permeten la par­ticipació de gairebé tots els veïns (majors de 21 anys) , la qual cosa s'acosta bastant al que serà després el sufrag i universal masculí. Els veïns elegeixen una Junta d'electors (majors de 25 anys) que es reu­neix el 12 de desembre. Les eleccions són

impugnades per les forces reaccionàries per irregularitats formals. Es fa una sego­na elecció , per tandes, Juntes parroquials i Junta d'electors (22 i 29 de desembre) que també és impugnada i se n'ha de fer una tercera i definitiva (1 i 2 de gener) . El di­vendres 7 de gener és la presa de posses­sió, per fi Abdó Terradas és elegit alcalde de Figueres. Serà el primer alcalde repu­blicà de l'Estat. La Diputació de Barcelona anul·la el nomenament perquè al·lega que no comp leix el requisit de residència i veï­nat establert per la llei. El dia 9 torna a ser nomenat oficialment. La Diputació torna a anu l·lar el nomenament perquè en la presa de possessió Terradas no jura fidelitat al regent. De l' lI al 23 de gener, intenta prendre possessió per tercera vegada, de fet és la cinquena elecció . En aquest inter­val la reacció catòlico-conservadora vol aturar les forces progressistes i fa una de­núncia contra Terradas per l'edició de las Hojas republicanas. És detingut i empreso­nat a Girona el dia 18, l'endemà és absolt per unanimitat del jurat. Tres resultats suc­cessius de les juntes parroquials i cinc vo­tacions per unanimitat de la Junta d'elec­tors clarifiquen l'enorme simpatia de l'electorat figuerenc pel patrici republicà.

La reacció no cessa en el seu intent d'acabar amb l'experiència republicana . Arriben a Figueres dues companyies de soldats per detenir Terradas. Aquest ordena al comandant de la milícia formar un piquet de vint homes per protegir la Casa de la Vila. Terradas cedeix la vara d'al­calde tot protestant i remarca que ho fa per força, i és conduït al Castell de Figueres. Vint-i-cinc dies després se celebra la vista pública amb 1500 persones expectants. El 2 d'abril es dicta sentència absolutòria. Abdó Terradas només va ser alcalde tres dies.

Una de les qüestions de fons

és que existien àmplies evidències de cor­rupció a la hisenda municipal i Terradas tenia fama d'home incorruptible que posa­ria ordre a tant desori. Poques setmanes més tard es fa a Figueres una manifesta­ció republicana Uuny 1842). Es crida "Visca Terradas", es proclama la república i es canta "La Campana" amb una bandera roja.

Líder i creador de la premsa republicana

Abdó Terradas crea el primer periodis­me republ icà a Catalunya amb l'edició el 1841 d'unes fulles volants: Hojas republi- 19 canas. L'agost d'aquest any Terradas pa-teix un atemptat: 50 homes armats l'inten-ten assassinar a casa seva. Sembla que 41 els assaltants estan a sou de dos regidors de l'Ajuntament de Barcelona. Després crea el diari El Republicano que s'edita des de 1'1 d'octubre fins al 12 de novem-bre de 1842, quan la redacció és assalta-da per la policia i detenen els redactors . És un dels desencadenants de la revolta de novembre de 1842. Es tracta d'un ava-lot popular entre treballadors i guardes al Portal de l'Àngel. És l'inici de la insurrecció popular contra el govern que acaba amb el bombardeig de Barcelona per Espartero el dia 3 de desembre. L'endemà del bombar-

deig, 600 homes són dispersats a la frontera, amb Terradas al front, quan volien entrar a Catalunya. L'any 1850 Abdó Terradas és pre­

sident del reorganitzat Partit Republicà Demòcrata. Tenen el primer èxit electoral en les elec­cions de 1851 , amb l'elecció a Barcelona d'Estanislau Figueres (districte de la Llotja) i d'Ildefons

Cerdà (districte de Sant Pere). Celebren la victòria

i l'inspector de Vigilància i Seguretat Pública,

Ramon Serra i Monclús, els adver­teix que es prepara un assassinat. El 24 de juny de 1851

42

Francesc de Paula Cuello - director d'EI Republicano- de 27 anys, és apunyalat set vegades al carrer Basses de Sant Pere. És enterrat sense flors, corones ni ci ri s i amb una cinta roja i sobre un coix i una go­rra vermel la. L'opinió popu lar deia que ho havia fet la colla d'en Tarrés, grup de de­linqüents en connivència amb les autoritats. El procés és sobresegut l'any següent.

Torna a ser elegit alcalde

Terradas es torna a presentar a l'alcaI­dia de Figueres el 24 de setembre i 1'1 d'octubre de 1854. Torna a ser el vencedor indiscutible. També va acabar essent desti­tuït , però aquest cop el seu mandat va du­rar deu mesos. Pel novembre Terradas és nomenat comandant del primer batalló de la Milícia Nacional de Figueres. La Diputa­ció i el governador civil de Girona no ho to­leren. Addueixen un pretext per suspendre l'Ajuntament i tornar-h i a posar els d'abans.

Terradas aplica les seves conviccions en la tasca de govern. Per exemple, es nega una i altra vegada a finançar l'Esglé­sia catòlica. Totes les demandes per fi­nançar amb diners públics processons, misses o altres actes rel igiosos són rebut­jades. No s'oposa als seus actes sinó a pagar-los. Alguna vegada planteja mesu­res al ternatives. Per exemple en comptes de finançar la processó de Requesens, l'Ajuntament opta per oferir una sopa de pobres en tornar la processó. No assisteix tampoc a les misses ni a les processons. (Els nostres polítics d'esquerres en po­drien prendre nota i imitar-lo). El governa­dor civi l i la Diputació de Girona volen que l'Ajuntament financi i les activitats clericals. El 21 de juliol l'Ajuntament rep una carta de la Diputació on s'exigeix que es paguin 8.000 rals a l'Església. Tres dies després Terradas és destituït del càrrec d'Alcalde.

En aquests mesos l'Ajuntament manté una actitud de respecte total envers la lli­bertat religiosa, per exemple demanen una reforma arquitectònica de l'església; l'Ajun­tament s'hi mostra favorable i dóna els

permisos. Durant aquests mesos desenvo­luparan una frenèt ica activi tat municipal. Destaquem les obres públiques per donar treball als aturats.

l'ideari de Terradas

El pensament polític de Terradas és in­fluït per "la conspiració dels iguals" de Babeuf o Buenarroti . El podriem defin ir com un republicà , socialista que està a fa­vo r de la ll ibertat, la democràcia , la igual­tat , els drets humans, la sobirania del po­ble, el sufragi un ive rsa l, l'educació gratuïta i la república federal. Terradas creu en un ampli moviment per l'emancipació format per republ icans, liberals de bona fe i treba­lladors.

l'escriptor Terradas

Abdó Terradas és un home culte que desenvolupa una activitat literà ria interes­sant. L'any 1835 publica La Esplanada. Escenas tràgicas de 1828. És una obra que critica durament l'absolutisme de l'últi­ma època de l'Antic Règim (l'ominosa dè­cada). Pocs anys després publica Lo rey Micomicó una sàtira brutal cont ra la mo­narquia. És una obra teatral revolucionària a la manera de Robrenyo. De fet Terradas es pot considerar el continuador de Robre­nyo, que fou el pioner del primer teatre en català. Lo rey Micomicó s'estrena a Barce­lona el mateix any de la mort de Robrenyo (1838). Va ser un èx it sensac ional.

Joaquim Molas2 oposa Robrenyo, Terradas, Clavé i Robert als conservadors "projectats al passat" Milà i Fontanals, Rubió i Ors, Bofarull i Agui ló. Segons Molas "defensen el català viu i vu lgar, bus­quen una transformació total de la vida del país". Àngel Carmona3 referint-se a Terra­das escriu que és "un català imaginatiu , audaç i generós, un 'honrat apòstol' (que) incorporava a la seva feina la ri alla del po­ble". Per Carmona és decisiva l'aportació de Terradas "al retrobament del país". Xavier Fàbregas4 a més hi veu el preludi d'alguns procediments de Frederic Soler

Pitarra. Els atacs a la monarquia i a la reli­gió no són circumstancials com en Robre­nyo sinó integrals a la institució i a la fe.

Terradas va ser l'autor de La Campana (vegeu text adjunt). És un himne revolucio­nari que és considerat la Marsellesa cata­lana. Datada a primers de 1842 sembla que la música va ser obra de Josep Anselm Clavé. Juan Gutiérrez el cap supe­rior politic prohibeix La Campana (1842).

Terradas és un home prolific, original, pioner i multidiscip linar. Introdueix l'ús del català en els mítings i d'aquesta forma la

llengua catalana entra en el llenguatge de la politica. Té temps també per traduir l'obra de E. Cabet História Popular de la Revolució Francesa (1839) .

Els catalans icarians

A partir de les idees de Cabet (AI/ans en Icarie) un grup de voluntaris catalans participen en la creació d'una colòn ia co­munista experimental als EUA. Volien "substituir el privilegi i la propietat indivi­dual , per la igualtat i el comunisme". Un

La campana

"Ja la campana sona, lo canó ja retrona ... iAnem, anem republicans, anem I iA la victòria anem!

"Ja es arribat lo dia Que l'poble tant voli a: Fugiu , tirans, lo poble vol ser rey ... Ja la campana ...

"La bandera adorada Que jau alli empolvada, Correm, germans, a l'aire enarbolem! Ja la campana ..

"Mireula que és galana l'ensenya ciutadana, Que llibertat nos promet, si la alsem. Ja la campana .. .

"Lo garrot, la escopeta, La fals y la forqueta, iOh catalans! iab valor empuyen! Ja la campana ...

"La cort i la noblesa, L'orgull de la riquesa Caigan de un cop fins al nostre nivell. Ja la campana ...

La milicia i lo clero No tingan més que un fuero: Lo poble sols de un y altre es lo rey. Ja la campana ...

"Los públichs funcionaris No tingan amos varis: Depengan tots del popular Congrés Ja la Campana ...

"Los ganduls que s'mantenen Del poble, y luego s'venen, Morin cremats, sina pau no tindrem. Ja la campana ...

"Y los que tras ells vingan, Bo serà que entès tingan Que són criats, no senyors de la grey. Ja la campana ...

"Un sol pago directe, Y un sol ram que l'colecte: Tothom de allí serà pagat com deu. Ja la campana ..

Que pagui qui té renda, O bé alguna prebenda; Lo qui no té, tampoch deu pagar res. Ja la campana ..

"Lo delme, la gabella, Lo dret de la portella, No, jornalers, may més no pagarem. Ja la campana ..

15 43

44

dels més deslacals serà Narcís Monluriol que a banda d'invenlar el submarí publica un fulletó contra la pena de mort l'any 1844, El primer grup el formen Santiago i Pere Montaldo (advocat), Joan Rovira (metge) i Francesc Sunyer Capdevila (es­tudiant de medicina) , Borras pare i fill (llibreters), Monturiol (advocat) Ignasi Montaldo (professor de matematiques), els germans Clavé, Pau Alsina (el futur primer diputat obrer d'Espanya) i Orellana (mili­tar), Orellana i Monturiol tradueixen Viaje a 'caria i l'opuscle De que manera soy co­munista y mi credo comunista, Es tractava de "construir un nou paradís en un lloc re­mot", Terradas té una actitud crítica , sem­blant a la de Marx i Engels per la mateixa època, però la seva relació és estreta, sembla que va ser protagonista de l'expe­riència ica riana de vida comunitària al barri del Poble Nou de Barcelona,

Epíleg

Tres anècdotes il,lustren el tarannà del nostre home, L'any 1854, abans de ser al­calde, resulta que se suïcida una persona i els catòlics no el deixen enterrar al cemen­tiri. Terradas cedeix un camp de la seva propietat per tal que el puguin enterrar. L'any 1868 el mort és traslladat al cementi­ri amb una làpida que diu: "AI primer libre­pensador españo l, José Sic ras. El pueblo de Figueres", La segona és que tenia una bona amistat amb un afrancesat, Tomàs Puig, i respongué personalment de la se-

guretat de la seva vídua. La tercera anèc­dota ens vincula Terradas amb un dels ho­mes més injustament oblidats de la nostra història: Ramon Xauradó, El 4 de maig de 1841 es fa una manifestació en comme­moració del quart aniversari de la mort de Xauradó a la plaça de Sant Jaume (PI. de la Constitució) que anirà fins al cementiri. Allí Terradas li fa un míting en homenatge.

El 2 de setembre de1855 es produeix un moti a la plaça de Figueres. Significa el darrer exili a Perpinyà (havia patit moltes deportacions i exilis , per exemple a Vilafranca, després a Sarrià i més tard a Sigüenza l'any 1845). És indultat i torna a Figueres però és detingut de nou i confinat a Medina Sidonia on mor 1'1 de maig de 1856. Ni les robes ni els béns de Terradas no arriben mai a la seva família , Tampoc arriben a bon fi els intents de la Junta Revolucionària de Figueres de 1868 de traslladar les seves despulles a la ciutat.

La mort de Cuello i Terradas, la fugida de Pere Montaldo (fuig als EUA on partici­pa a la Guerra de Secessió, és ferit i con­decorat. Formà part del bàndol federalista i antiesclavista de Lincoln) i l'anada de Santiago Montaldo i Joan Rovira a Icària, culminen l'etapa dels pioners de la de­mocràcia i el SOCialisme, La segona gene­ració sorgira amb força i florirà en el se­xenni revolucionari i la I República. Estanislau Figueras serà president de la I República, Joan Tutau ministre d'Hisenda i Francesc Suñer Capdevila major ministre d'Ultramar.

• 1. Apunt fel a parlir del llibre de Jaume Guillamet: Abdón Terradas. Primer dirigent re­publicà. Periodista I alcalde de Figueres. Institut d'Esludis Empordanesos. Figueres, 2000. (El recomanem amb entusiasme). 2. MOLAS, JOAOUIM: Diccionari de la li teratura calalana, Ed, 62. Barcelona , '979 , 3, CARMONA, ANGEL, Dues Catalunyes, jocs flo­ralescos / xarons, Ed, Arie l. Barcelona, 1967. 4. FABREGUES. XAVI ER: Teatre catala d'agitació pol/tica, Ed, 62, Barcelona, 1975,

la cl'eaciÓ

Ernest Brugué

46 il corsetto Marc Castells

I

la creaciÓ

---------

48

l'ccoma nacionS

llibreS

En ausenci a de lo sagrado. El fracaso de la tecnologia y la supervivencia de las naciones indias

Jerry Mander. Col. Plenum, 4. J.J. de Olañeta Editor. Palma de Mallorca, 1996.

Jerry Mander. exdirectiu d'una importat agència de publ icitat nord·atnencana va deixar la feina per dedicar-se a ca m­panyes dïnterès public. Es va fer famós amb el llibre Cl.latro buenas razones para efeminar la televisión. L'obra En ausen­cia de lo sagrada profunditza en la critica contra els fona­ments ideològics que ens han portat a fer de la tecnologia una eina per anorrear l'essèn­cia humana. Sosté que l'em­presa no es preocupa per les persones sinó que viu per sot­metre- les. Contra aquest avenç imparable de la mun­dialització, Mander aposta hi aposta i ens aporta r experièn­cia dels pobles indígenes per sobrevi ure amb una espiritua­litat que ens agermana. El ll i­bre és també una denúncia cruel de com la societat tec­nològica està anihilant aques-

tes minories ètniques i desta­ca l'avançada organització social d'algunes nacions índies com la dels hopís. TOl j

la cruesa de les aportacions té un to optimista como ho palesa l'apostil· la final: "Els canvis que s 'ha produït a l'Europa de I" Est palesen la rapidesa amb la qual pot can­viar el món i la ve locitat que poden ca nviar els paradigmes. Per això hi ha un gran espai per maniobrar. I no us faci massa recança de tant en tant pronunciar les paraules "Mare Terra".

(J.M)

Historia del sig la XX

Eric Hobsbawm: Ed. Crítica; Barcelona 2000;

El títol anglès, molt més pre­cís, parla de la història curta del segle XX que abarca des del 1914, quan s'inicia la decadència d'Europa com a centre del món , fins al 1989 quan amb la caiguda del mur de Berlín desapareix la darre­ra de les utopies. A partir de les conseqüències socials, cu lturals i demogràli -

ques de la Primera Guerra Mundial , l'autor analitza com els di ferents factors interac­luen sola l'impacte del crac del 29 i com d'aquest n'emer­geix el feixisme i la Segona Guerra Mundia l. El text ajuda a entendre la ter­cera guerra mundial (la freda), i el nou món que en sorgeix, on per primer cop la majoria dels humans viuen a fes ciu ­tats , amb tot el que cultural­ment i políticament repre­senta. I finalment. com dels fracas­sos reiterats dels grans pro­jectes històrics: el socialisme i el liberalisme: només en queda una societat desarticu­lada, sense projectes i obses­sionada a destrui r la darrera eina que li dóna estabilitat, l'Estat. Aquesta història bàsicament pOlít ica pin ta un decorat sobre el qual els actors de les embo­gides tragèdies actuals s'om­plen de contingut I coherència. i amb la lògica comencem a entendre els problemes, tot i que no les solucions.

(J.S.C)

~_ ..... r.lt~

rd7 \eJí~ 4 P6H41d~ UNaillfr 'P6R AUAR !Jt VKfiICti ~ _-../--

Instrllïu-vos i sereu lliures. associeu-l'us i ,crcu IiJl'ls. estimeu-l'us i sercu fcliços

Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia