EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ - cornella.cat³/Treballs de Recerca... · -Sarcoma de parts toves, del qual existeixen de molts tipus i és un sarcoma generat en els teixits tous

EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ

1

EL CÀNCER I LA SEVA

PREVENCIÓ


2

“El futur no existeix, l’anem creant cada dia, en el present...”

“Al tractar amb pacients amb càncer aprens a valorar i a aprofitar al màxim el dia a dia...”

Dr. Lozano Borbalas


3

ÍNDEX

1. Introducció...................................................................................4

1.1-Per què he escollit aquest tema?................................................4 1.2-Estructura de la informació........................................................5

2. Què és el càncer...........................................................................5 2.1-Tipus de càncer.....................................................................5

2.2-Com apareix.........................................................................8 2.3-A nivell cel·lular.....................................................................8 2.4-Biologia molecular................................................................11

2.5-Quan es forma un tumor.......................................................12 2.6-El sistema immunològic i el càncer..........................................12

3. L’epigenètica...............................................................................13 3.1- Visita a un laboratori de biologia molecular..............................14

4. Diagnòstic del càncer....................................................................15

5. Tractaments del càncer.................................................................16 5.1-Cirurgia...............................................................................16

5.2-Radioteràpia.........................................................................17 5.3-Quimioteràpia.......................................................................18

6. Prevenció contra el càncer.............................................................20

6.1- L’alimentació ......................................................................22 6.2- Entrevista amb un especialista en nutrició...............................23 6.3- Anàlisis del llibre “Anti Càncer”..............................................28

6.4- L’actitud d’una persona davant la vida....................................32

7. Entrevista amb un especialista en cirurgia.......................................34 8. Entrevista amb un especialista en radioteràpia.................................39

9. Entrevista amb una especialista en quimioteràpia.............................45

10. Conclusions................................................................................57

11. Annexos......................................................................................58 11.1- Un cas real............................................................................58

11.1.1-Tres etapes......................................................................58 11.1.2- Com es viu la malaltia......................................................61 11.2- Vocabulari.............................................................................63

11.3- Bibliografia............................................................................66 11.4- Webgrafia..............................................................................66

11.5- Agraïments............................................................................67


4

1. INTRODUCCIÓ

1.1- Per què he escollit aquest tema?

Aquest treball ha estat una oportunitat per conèixer millor, amb més

profunditat, un tema que m’ha estat marcant durant tota la meva vida, des

de que tenia 2 anys fins fa pocs mesos, degut al càncer que la meva mare

va patir. I vaig pensar que m’ajudaria a nivell personal, que m’ajudaria a

superar la situació que estic vivint i podria donar respostes a moltes

preguntes que tinc. Perquè apareix? Com es tracta? Es pot afrontar amb

optimisme i ganes?

Una altra raó per la qual vaig escollir aquest tema per fer el treball es

perquè ja en sabia alguna cosa, m’era conegut i també, perquè vaig pensar

que em resultaria més fàcil obtenir-ne informació ja que a casa en tenia

alguns informes mèdics, radiografies, etc... del cas de la meva mare; a més

a més de que tenia més possibilitats per parlar amb doctors perquè

coneixien a la meva mare.

El càncer és una malaltia de la que es parla contínuament tant pels seus

avenços com per ser una de les principals causes de morts avui en dia. En

aquest gràfic ho podem comprovar:

El càncer és la segona causa no natural de mort després de les malalties

cardiovasculars. Per això m’agradaria saber més sobre aquest tema i així

poder donar informació a totes aquelles persones que desconeixen la

malaltia o que la coneixen però no saben del tot que és, com es

desenvolupa ni perquè.


5

1.2- Estructura de la informació

Aquest treball l’he estructurat en dues parts, una teòrica i l’altra pràctica.

La part teòrica fa referència a tots els punts que van des del 2 fins al 6.1, és

a dir, parlo de què és el càncer, com es desenvolupa a nivell molecular i

cel·lular, de l’epigenètica, els seu diagnòstic, els seus tractaments i la

influència que té l’alimentació sobre la malaltia, ja que és molt important

per a la prevenció i curació d’aquesta.

A la part pràctica he fet un anàlisi sobre el llibre Anticáncer de Dr. David

Servan i he posat quatre entrevistes diferents, fetes a grans professionals:

un cirurgià, una doctora radioterapeuta, una infermera quimioterapeuta i

una nutricionista-dietista. També vaig fer una visita al laboratori del

Institut de Recerca Biomèdica de Bellvitge (Idibell).

I al final he explicat l’historial de la malaltia de la meva mare, juntament

amb una conclusió sobre el treball, explicant com he realitzat aquesta

recerca.

2. QUÈ ÉS EL CÀNCER?

Una breu i entenedora definició del càncer seria la següent:

El càncer és una malaltia en la qual de cop i volta l’organisme comença a

transformar les cèl·lules d’un teixit, fent que aquestes es reprodueixin de

manera anormal i incontrolada, és a dir, aquestes cèl·lules perjudicials es

reprodueixen molt més ràpid en comparació amb la resta. I afecten al

normal desenvolupament del cos.

Els principals càncers són el de pulmó, el de còlon, el de pit, el de pròstata i

el de pàncrees.

2.1- Quins tipus de càncer hi ha?

Hi ha cinc tipus de càncers distingibles segons el teixit on es formen:

A) Sarcoma: és una neoplàsia1 maligna, és a dir, una multiplicació

abundant de cèl·lules que acaben formant un tumor maligne; que s’origina

en un teixit conjuntiu, com per exemple: l’os, cartílag, múscul, vasos

sanguinis... Aquest càncer deriva d’aquelles cèl·lules que durant la fase


6

embrionària formen la mesoderma4, què és una de les tres fulles

embrionàries (capes cel·lulars) que constitueixen l’embrió.

Es pot classificar en:

- Sarcoma de parts toves, del qual existeixen de molts tipus i és un

sarcoma generat en els teixits tous orgànics, és a dir, en els músculs

llisos i estriats, en el teixit adipós i nerviós i en els vasos sanguinis.

És un tipus de càncer que sovint el pateixen persones des dels 15 fins

als 35 anys. I es presenta més freqüentment a les extremitats

superiors i inferiors.

B) Carcinoma: és el tipus de càncer més comú i és una neoplàsia maligna

que s’origina en cèl·lules epitelials o glandulars. Els llocs més habituals de

carcinomes són la pell, la boca, el pulmó, les mames, l’estómac, la

pròstata, el còlon, l’úter i els ronyons.

I es classifica en dos grans grups:

- Carcinomes epidermoides que són els càncers de pell que es

desenvolupen a les capes intermèdies de l’epidermis i suposa el 20%

de tots els casos de càncer de pell. Apareix normalment en àrees que

han estat exposades al sol o que han estat en contacte amb

productes químics. Generalment, sol presentar-se amb una

inflamació vermella i dura. I normalment, no s’estén a un altra part

del cos.

Però aquest tipus de càncer de pell és molt diferent als melanomes ja

que aquests es desenvolupen als melanòcits, cèl·lules de la pell que

- Osteosarcoma: és un càncer ossi que

apareix generalment en qualsevol dels

extrems de la diàfisis d’un os llarg. La diàfisis

és la porció central o cos dels ossos més

llargs, tal com es mostra en aquesta imatge.

Els ossos en els que apareix més aquest

càncer són el fèmur, la tíbia i l’húmer.


7

produeixen la melanina. I es troben a la capa de la pell més externa,

a l'epidermis. El melanoma és el tipus de càncer de pell menys

comuna i més greu, perquè pot estendre's fàcilment a altres parts del

cos a través de la sang o del sistema limfàtic. I sol presentar-se a

partir de pigues ja existents, o com una formació nova.

- Adenocarcinomes, és un carcinoma que s’origina en cèl·lules que

constitueixen el revestiment intern de les glàndules de secreció

externa i s’encarreguen de sintetitzar i emmagatzemar els productes

que generen en el tub glandular; per això estan en contínua divisió

cel·lular i com a conseqüència hi ha més possibilitats de que es

produeixi una mutació.

C) Glioma: és un tipus de neoplàsia que s’origina en el teixit nerviós i per

tant, es produeix en el cervell o en la medul·la espinal.

D) Càncers hematològics, que són els càncers a la sang i podem

diferenciar-ne dos:

- El limfoma, també anomenat tumor sòlid hematològic, es

desenvolupa en el sistema limfàtic.

- La leucèmia, que és un càncer que provoca un augment incontrolat

de leucòcits6, és a dir, glòbuls blancs a la medul·la òssia. És el càncer

més freqüent en la infància.

E) També existeixen uns altres tipus de tumors malignes que no

compleixen les regles anteriors i acaben en –oma, com per exemple:

melanoma (càncer de pell), hepatoma (càncer de fetge), seminoma

(càncer de testicle), etc.

Com podem veure hi ha una enorme varietat de càncers i cadascun d’ells es

tracta d’una manera diferent.


8

2.2- Com apareix el càncer?

Apareix per molts factors, un d’ells seria per mutacions genètiques. El cos

va fent cèl·lules i ell mateix autoregula genèticament el creixement

d’aquestes; però quan es perd aquesta autoregulació és quan apareix un

tumor ja que les cèl·lules comencen a créixer més ràpidament i s’acumulen,

és a dir, es pot donar una mutació puntual que afecti a algun d’aquest gens,

provocant el tumor.

I un altre factor seria que hi hagi una tendència genètica, encara que

aquest últim és menys probable, només s’ha vist en alguns casos específics.

És a dir, en aquest cas són alteracions cromosòmiques que donen la

probabilitat de que l’autocontrol del cos que devia regular el creixement

anòmal de les cèl·lules en un lloc determinat es perdi. Un exemple d’aquest

cas seria el càncer de mama.

També hi ha uns factors externs, com per exemple: el tabac, alcohol,

l’exposició excessiva al sol, substàncies cancerígenes, no fer exercici físic i

una mala alimentació...que fan que les cèl·lules rebin una erosió, una lesió

contínua i que en algun moment determinat aquesta autoregulació que

tenen la perdin.

2.3- Què passa a nivell cel·lular?

Per tal de poder saber d’una forma clara què és el càncer, el primer de tot

s’ha de conèixer què són i com actuen les cèl·lules; és a dir, conèixer el seu

cicle vital.

La cèl·lula es la unitat

funcional i estructural més

senzilla que podem

considerar amb vida pròpia

ja que realitza les tres

funcions vitals per si

mateixa, és a dir, és capaç

de nodrir-se, reproduir-se i


9

relacionar-se; i forma els teixits organitzats.

Està composta per tres elements fonamentals:

● Membrana cel·lular o plasmàtica, és la capa que delimita la cèl·lula i

gràcies a ella es mantenen separats el medi líquid intern del medi líquid

exterior. També regula l’entrada i la sortida de substàncies entre el

citoplasma i el medi extern, ja que té permeabilitat selectiva. I està

composta per una doble capa de lípids a la qual s’associen diferents tipus de

proteïnes.

● Citoplasma, és el medi intern de la cèl·lula i està constituït per un medi

aquós anomenat citosol, el qual està format pel citoesquelet7 i una sèrie

d’estructures anomenades orgànuls cel·lulars; els principals són: els

ribosomes, el reticle endoplasmàtic, l’aparell de Golgi, els lisosomes, els

vacúols, els mitocondris, els cloroplasts (en el cas de les cèl·lules vegetals) i

el centrosoma.

● Nucli, que és el material genètic de la cèl·lula i està format per una o

diverses molècules d’una substància anomenada àcid desoxiribonucleic o

ADN8, aquest pot estar més o menys condensat en una regió del citoplasma

o pot estar envoltat per una doble membrana, l’embolcall nuclear.

Tots tenim milions de cèl·lules en el nostre cos que compleixen funcions

específiques, i van creixent i dividint-se; però normalment aquestes saben

detenir el seu creixement i morir, així sempre tenim el mateix número de

cèl·lules en el nostre organisme. Però a vegades, algunes deixen de ser

normals i comencen a créixer d’una forma molt ràpida a l’habitual perquè

els falta un mecanisme de control del creixement i amb freqüència són

immadures perquè no tenen temps suficient per a créixer plenament. A més

a més, tenen un aspecte diferent, bé perquè la seva forma ha canviat o

perquè el seu nucli sigui més gran o més petit, i són incapaces de dur a

terme les seves funcions específiques. És a dir, la cèl·lula normal passa a

ser una cèl·lula cancerosa degut a un canvi o mutació en l’ADN.


10

Però si res d’això

passa, la cèl·lula

continua creixent,

dividint-se i morint,

és un procés que

s’anomena cicle

cel·lular.

La cèl·lula pot trobar-se en dos estats clarament diferenciats:

● Estat de no divisió o interfase, és el període comprès entre divisions

cel·lulars. És la fase més llarga del cicle cel·lular i transcorre entre dues

mitosis. Està dividida en tres etapes:

- Fase 1: és la primera fase del cicle cel·lular, on existeix el creixement

cel·lular amb síntesi de proteïnes i d’ARN. És el període que transcorre

entre el fi d’una mitosi i l’inici de la síntesi d’ADN, durant aquest temps

la cèl·lula duplica la seva mida i massa.

- Fase 2: és la segona fase del cicle, en la que es produeix la replicació o

síntesi de l’ADN. Com a resultat, cada cromosoma es duplica i queda

format per dues cromàtides idèntiques.

- Fase 3: és la tercera fase del cicle en la que continua la síntesi de

proteïnes i ARN. Finalitza quan comença a condensar-se al inici de la

mitosi.

● Estat de divisió o divisió cel·lular per mitosi; és la que dóna lloc a

cèl·lules filles amb el mateix nombre de cromosomes que la cèl·lula mare.

Té lloc quan s’han de produir cèl·lules somàtiques, és a dir, cèl·lules

constitutives del cos, per exemple: cèl·lules per tancar una ferida, per

renovar les cèl·lules que es van morint...


11

En la mitosi es poden distingir quatre fases:

- Profase: és la formació dels cromosomes9 a l’interior del nucli i

trencament de l’embolcall nuclear. També, en les cèl·lules animals, es

produeix la migració de dos centríols cap als extrems oposats de la

cèl·lula.

- Metafase: consisteix en la disposició dels cromosomes en el pla

equatorial del fus acromàtic10 de la cèl·lula.

- Anafase: és la separació de les dues cromàtides11 que té cada

cromosoma i trasllat d’una, que ara ja és un cromosoma, cap a un pol, i

de l’altra cap al pol oposat.

- Telofase: és la fase final de la mitosi, i consisteix en l’agrupació de tots

els cromosomes en els dos pols i formació de dos embolcalls

nuclears,amb la qual cosa resulten dos nous nuclis.

Després es produeix la citocinesi12 i s’originen dues cèl·lules amb el

mateix nombre de cromosomes que la cèl·lula inicial.

2.4- Biologia molecular

La transformació maligna de les cèl·lules normals consisteix en l’adquisició

progressiva d’una sèrie de canvis genètics específics que actuen desobeint

els forts mecanismes antitumorals que existeixen en totes les cèl·lules

normals. Alguns dels mecanismes inclouen:

- La regulació de la transducció de senyals.

- La diferenciació cel·lular

- La reparació de l’ADN

- L'apoptosi*

- La progressió del cicle cel·lular

- L’angiogènesis*

- L'adhesió cel·lular

El càncer és una malaltia produïda per la mutació de determinats gens

d’una cèl·lula. Aquests gens poden ser de tres tipus:

●Oncògens; són gens mutats que procedeixen d’altres anomenats

protooncògens, encarregats del creixement cel·lular.


12

●Gens supressors tumorals; són els encarregats de detenir la divisió

cel·lular i de provocar l’apoptosi. Quan es muten la cèl·lula es divideix

sense control.

●Gens de reparació de l’ADN; quan el sistema de reparació és

defectuós com a resultat d’una mutació adquirida o heretada, la tassa

d’acumulació de mutacions en el genoma s’eleva a mesura que es

produeixen divisions cel·lulars. I segons el grau en que aquestes

mutacions afectin oncògens i gens supressors tumorals, augmentarà la

probabilitat de patir neoplàsies malignes.

2.5- Quan es forma un tumor?

Quan un conjunt de cèl·lules que no funcionen bé, anomenades cèl·lules

cancerígenes o canceroses, s’agrupen en un òrgan o teixit i comencen a

créixer i a desplaçar les cèl·lules normals que es troben al voltant.

Existeixen dos tipus de tumors: els tumors benignes i els tumors malignes

que es diferencien en què els benignes no són cancerosos, el tipus de

cèl·lules que té no s’estenen a altres parts del cos i no constitueix una

amenaça per a la vida. Aquests normalment, s’extreuen quirúrgicament i ja

està, queda solucionat. Però, en canvi, els malignes són totalment el

contrari, són cancerosos, danyen teixits i òrgans, s’estenen a altres zones

de l’organisme i poden provocar la mort.

A vegades, les cèl·lules cancerígenes es desprenen i viatgen per la via

limfàtica o pels vasos sanguinis, llavors poden desenvolupar-se tumors en

altres parts del cos, aquest procés s’anomena metàstasis13.

2.6- El sistema immunològic i el càncer

El sistema immunològic és l’encarregat de la defensa natural de l’organisme

contra las infeccions i que gràcies a una reacció ben organitzada de

l’organisme, els glòbuls blancs també anomenats leucòcits, reconeixen,

ataquen i destrueixen els antígens, és a dir, les partícules o els organismes

infecciosos que envaeixen el cos.

Les cèl·lules immunològiques recorren l’organisme buscant qualsevol

anormalitat. Quan les cèl·lules es converteixen en cèl·lules mutades o


13

cancerígenes poden ser percebudes com a anormals i llavors el cos no les

reconeix com a pròpies sinó com a alguna cosa estranya; per això,

comencen a

ser eliminades i d’aquesta manera el sistema immunològic ajuda a protegir-

nos contra el càncer.

Per això es diu que les persones amb un sistema immunològic dèbil són

més propenses a desenvolupar un càncer.

No obstant això, les cèl·lules que s’han mutat continuen sent reconegudes

com a pròpies i per això aquestes continuen reproduint-se, que és el

normal.

En definitiva, hi ha algunes cèl·lules precanceroses que són detectades i per

tant poden ser eliminades, però hi ha d’altres que no es detecten, que són

la majoria.

Una forma de prevenir el càncer és intentar tenir un sistema immunològic

més fort i això es pot aconseguir amb una bona i equilibrada alimentació,

aportant vitamines al cos, a part de fer exercici. Encara que d'això parlarem

més endavant.

Del que m'agradaria parlar ara és de la immunoteràpia, una branca

relativament nova dins del camp de les teràpies contra el càncer. El que

s'està intentant és fer vacunes per enfortir el sistema immunitari i que

aquest pugui reconèixer i eliminar a les cèl·lules canceroses, encara que

això solament preveu la malaltia, no la cura.

Una vacuna que fa poc que ha estat aprovada és la del càncer de coll d'úter.

3. L’ EPIGENÈTICA

En un sentit ampli, l’epigenètica és l’estudi de tots aquells factors no

genètics que intervenen en la determinació de la ontogenia14. És la

regulació heretable gènica sense canvi en la seqüència de nucleòtids.


14

Segons Manel Esteller, Director del programa d’epigenètica i biologia del

càncer de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Bellvitge, l’epigenètica

és:

“ El que està per sobre de la genètica i regula els nostres gens. Si el

genoma és el llibre de la vida, l’epigenoma és la ortografia i la gramàtica

(...) Si els gens fossin paraules soltes, l’epigenètica representa els punts,

comes i demès signes d’ortografia que ens permeten entendre la

seqüència".

És a dir, l’epigenètica s’encarrega d’estudiar com es produeixen exactament

la interacció entre factors externs i gens. I aquests factors externs actuen

sobre l’ADN de diferents formes, com per exemple:

● La modificació bioquímica de l’ADN anomenada metilació, la

molècula d’ADN pot estar més o menys metilada, solament si la

metilació és l’adequada s’expressaran els gens adequats.

● La modificació de les histones. Des de fa poc temps, es sap que les

modificacions químiques de les histones estan alterades en les cèl·lules

cancerígenes.

● Les molècules d’ARN no codificant, hi ha ARN que no codifica

proteïnes sinó que actua com a tals.

3.1- Visita a un laboratori de biologia molecular i epigenètica.

Vaig anar amb el tutor al laboratori de Manel Esteller, específicament a un

conveni de col·laboració científica que es troba a l’Institut Català

d"Oncologia (ICO), a prop de Bellvitge. On un dels seus col·laboradors ens

va explicar en què consistia el seu treball i què estan estudiant.

Ens va explicar el següent:

Unes petites molècules anomenades microARNs són imprescindibles per al

bon funcionament de les cèl·lules. En una cèl·lula sana, els microARNs

regulen la quantitat de les distintes proteïnes que es produeixen, però quan

aquest mecanisme falla es produeixen quantitats anòmales de proteïnes i la

cèl·lules comença a comportar-se de forma aberrant.

És a dir, en una base específica de l’ARNt, la metilguanosina pot

experimentar metilacions, que pot provocar efectes beneficiosos, negatius o

neutrals. Una metilació és l’addició d’un grup metil (-CH3) a una molècula; i


15

en la biologia del desenvolupament, la metilació és el principal mecanisme

de l’epigenètica.

Aquest grup de científics han descobert que el conjunt de moltes

metilacions pot causar càncer i volen investigar sobre on es produeixen

aquestes metilacions per poder evitar la malaltia. Fins ara, saben que en les

bases de citosines hi ha un grup metil i que aquest provoca una metilació.

Un cas en el qual es pot evitar la metilació és en les seqüències on hi ha un

retrotransposó15, encara que continuen estudiant les formes de com evitar

metilacions en les bases nitrogenades de les molècules.

4. DIAGNÒSTIC DEL CÀNCER

Quan una persona es troba malament va al metge, i aquest fa una sèrie de

proves per identificar quin tipus de malaltia es tracta. La malaltia pot ser

visual, és a dir, que té símptomes externs i llavors no caldria fer cap prova i

es podria saber des d’un principi de quina malaltia es tracta. Quan no es té

clar el diagnòstic, s’ha de fer una sèrie de proves complementàries, com per

exemple: un TAC, una analítica, una ecografia, raigs X...

Si es detecta que és un tumor, s’ha de fer una biòpsia per determinar si es

tracta d’un tumor benigne o maligne.

● Biòpsia

El diagnòstic específic del càncer es basa en la biòpsia del tumor per a

l’estudi histològic, amb grau de diferenciació i d’invasió; i per a un estudi

molecular que determini els seus marcadors genètics i biològics.

Si és maligne, llavors ens trobem en un cas de càncer. I per tant, per

poder-lo tractar s’ha de saber en quin estadi es troba.

● Estadificació del càncer

Consisteix en determinar l’extensió de la malaltia, basat en que el càncer

s’estén en tres nivells que són local, regional i a distància; segons la

grandària i el tipus de tumor.

Existeixen dos tipus d’estadificcions:

- L’estadificació clínica; basada en la exploració física. Alguns

exemples són: les radiografies, el TAC, la RMN (Ressonància

magnètica nuclear), la gammagrafia i altres tècniques d’imatge.


16

- L’estadificació anatomopatològica o quirúrgica; que consisteix en

l’anàlisi histològic de tots els teixits extirpats durant la cirurgia,

durant l’extirpació definitiva del tumor primitiu, o com un

procediment apart d’estadiatge.

Estadificació o Estadiatge: és la classificació de l’extensió i gravetat d’una

malaltia cancerosa, és a dir, veure a quin estadi es troba la malaltia.

5. TRACTAMENTS

Els tres tractaments més coneguts són la cirurgia, la radioteràpia i la

quimioteràpia, i són dissenyats per matar o extreure directament les

cèl·lules canceroses.

5.1- Cirurgia

La cirurgia és el tractament més antic i s'aplica especialment en aquells

casos en els quals el tumor està ben delimitat i no s'ha estès a altres parts

del cos. Gràcies als avenços de les tècniques quirúrgiques cada vegada és

més fàcil retirar el tumor sense causar danys als teixits sans i pot ser

suficient per salvar al pacient. Per dur a terme aquest tractament abans

s'ha de tenir en compte diverses coses com el tipus de càncer, el lloc del

tumor, la grandària i l'etapa de desenvolupament de la malaltia. A partir

d'aquí es decidirà si el millor és la extracció quirúrgica del tumor.

Dins de la cirurgia una vegada s'ha retirat el teixit del pacient és examinat

per un patòleg per detectar senyals de cèl·lules tumorals al costat de la

incisió, si això és així el cirurgià ha de tornar i remoure més teixit; però si

és al contrari i els marges de la incisió estan nets de cèl·lules canceroses vol

dir que el tumor ha estat retirat i el pacient ja no té càncer, encara que en

Aquesta imatge és el tipus de màquina que s’utilitza per fer TAC’s 24 (Tomografia Axial Computaritzada).

http://es.wikipedia.org/wiki/C%C3%A1ncer_en_Medicina


17

aquest cas es segueixen fent proves i seguiments al pacient per comprovar

que no torna a aparèixer.

Algunes de les tècniques més noves de la cirurgia aplicada al càncer són la

cirurgia per làser, la criocirurgia i l’electrocirugia.

● La cirurgia per làser, s'utilitza per a treballs que necessiten gran precisió

i també s'aplica en la cirurgia pal·liativa, per exemple quan un tumor causa

dificultats per respirar o empassar. El làser és un raig d'energia llumínica.

● La criocirurgia, congela i destrueix les cèl·lules canceroses i es destina a

tractar fases precanceroses i s'està estudiant la seva aplicació per al càncer

de pròstata, entre d’ altres.

● En l’electrocirurgia, s'utilitzen corrents elèctrics per destruir cèl·lules,

normalment s’aplica al càncer de pell i al de boca.

5.2- Radioteràpia

La radioteràpia usa ones d'alta energia per matar les cèl·lules canceroses en

una zona determinada, concretament aquestes ones el que fan és danyar

l’ADN de les cèl·lules, interrompent processos cel·lulars i impedint la divisió

cel·lular correcta, la qual cosa provoca la seva mort i retarda el seu

creixement. El què fa aquesta teràpia és reduir la grandària del tumor, no

l’elimina; per això s'utilitza abans de la cirurgia per encongir-lo tot el

possible. S'aplica també després per prevenir recaigudes o per proporcionar

una mica d'alleujament. (Com veiem pot ser utilitzat com a tractament únic

o en combinació amb altres teràpies).

El procés sencer pot durar entre 4 o 5 setmanes, en sessions de 20 minuts,

aproximadament.

Aquest tractament es duu a terme a través d'una màquina, anomenada

accelerador lineal, que genera i dirigeix aquestes partícules cap al lloc

concret on s'hagin d'aplicar. Les altres zones del cos es protegeixen per no

rebre la radiació.

Un problema de la radioteràpia és que la radiació no és específica cap a les

cèl·lules canceroses i pot danyar les cèl·lules sanes encara que l'efecte de la


18

teràpia és més notable en les cèl·lules que s'estan dividint d'una forma

activa i ràpida i és menor en les cèl·lules que es divideixen a poc a poc.

D'aquí els seus efectes secundaris:

- La radiació també crema i danya cèl·lules saludables, teixits i òrgans.

- El sistema immunològic s'afebleix, per això el pacient pot sofrir diverses

classes d'infeccions i complicacions.

- La radiació pot provocar una mutació en les cèl·lules canceroses fent-les

resistents.

- Provoca fatiga, en part per l'energia gastada per reemplaçar les cèl·lules

normals que moren durant el procés.

- Irritació de la pell, ferides i peladures.

- Pèrdua del cabell

5.3- Quimioteràpia

La quimioteràpia consisteix en l'ús de diferents fàrmacs per tractar el

càncer, que treballen en diferents punts:

● Per guarir el càncer, és a dir, que els efectes d'aquests medicaments

destrueixin totes les cèl·lules canceroses.

● Per controlar la malaltia, que consisteix a detenir el creixement de les

cèl·lules canceroses i així evitar que se segueixi estenent.

● De forma pal·liativa, per alleujar els símptomes i el dolor que provoca la

malaltia. Aquest objectiu se sol utilitzar en casos on el càncer és

terminal i el que interessa és millorar la qualitat de vida del pacient.

Aquesta imatge és un accelerador lineal amb

el qual es fa la radioteràpia.


19

Hi ha molts tipus de medicaments quimioteràpics i cadascun d'ells té una

funció diferent:

- Alguns actuen interrompent la fase on la cèl·lula cancerosa es divideix

cosa que alenteix el creixement i la cèl·lula mor.

- Uns altres intervenen en totes les fases de la cèl·lula.

- I existeixen uns altres que canvien les condicions externes de

l'organisme perquè els sigui desfavorable a aquestes cèl·lules…

Els medicaments poden ser administrats al pacient per via oral (per la boca)

o mitjançant injecció o catèter en vena (via intravenosa o parenteral). El

segon mètode arriba abans a les zones afectades.

Generalment la quimioteràpia s'administra al pacient en forma de cicles,

alternant períodes de tractament i períodes de descans; perquè així

l'organisme pugui renovar totes les cèl·lules sanes que havien estat

danyades o eliminades. Normalment sol ser una setmana de tractament i

dos de descans i així successivament, repetint aquest cicle tres vegades.

Una dels avantatges d'aquesta teràpia, que no ofereix la cirurgia ni la

radioteràpia, és que serveix per tractar d'eliminar cèl·lules canceroses que

estan escampades per diferents parts del cos.

El principal problema de la quimioteràpia és que els efectes dels fàrmacs

també els sofreixen les cèl·lules normals, això és a causa que les cèl·lules

canceroses no són cossos estranys a l'organisme sinó que són molt

semblants a les que les envolten; encara que aquest tractament sol actuar

sobre les cèl·lules que es divideixen amb rapidesa, característica de les

canceroses, però existeixen altres cèl·lules que no són canceroses que es

divideixen de forma ràpida com per exemple: les cèl·lules sanguínies, les

del pèl o les que recobreixen el tracte gastrointestinal.


20

Cosa que explica els seus efectes secundaris, alguns molt semblants als de

la radioteràpia:

- Pèrdua del cabell

-Trastorns gastrointestinals (nàusees, vòmits, restrenyiment, diarrea,

pèrdua de pes, etc.)

- Danys en el ronyó o en els nervis perifèrics

- Caiguda de les ungles

- Enrogiment de la pell

- Fatiga

- Facilitat de tenir infeccions i de patir anèmia, a causa de tenir un

sistema immunològic feble.

La diferència que hi ha entre els efectes secundaris de la quimioteràpia i la

radioteràpia, és que en aquesta última només pateix els efectes secundaris

la zona irradiada i en canvi, en la quimioteràpia afecta a tot el cos.

És molt important detectar el càncer el més aviat possible, és a dir, que

aquest estigui en la fase inicial o no molt avançat perquè així és molt més

fàcil curar-lo amb aquests tres tractaments. Superar o no aquesta malaltia

també depèn del tipus de càncer, perquè per exemple: una persona que té

un càncer sòlid en una part del seu cos, és més fàcil tractar-la que no pas a

una altra persona que tingui leucèmia, càncer a la sang; ja que a la primera

persona segurament li extraurien el tumor i comprovarien que no quedés

cap altra cèl·lula cancerosa a l’organisme i ja està, però en el cas de la

segona persona seria bastant més complicat tractar-la, ja que les cèl·lules

estarien repartides per tot el cos.

6. PREVENCIÓ CONTRA EL CÀNCER

Tots tenim cèl·lules normals en el nostre cos que es poden convertir en

cancerígenes en qualsevol moment i així desenvolupar-se càncer, per això

hem de prevenir-nos i cuidar-nos, un factor molt important és l’alimentació.

En el nostre cos, l’única diferència és que algun dia arribi a desenvolupar-se

o no.


21

És a dir, quan un metge li diu a un pacient de càncer que no té més

cèl·lules cancerígenes en el seu cos, després d'un tractament, això significa

que l'examen no és capaç de detectar aquestes cèl·lules perquè la quantitat

d'elles en el cos no han aconseguit els nivells necessaris per ser detectades

en l'anàlisi normal.

Per reduir la incidència del càncer hi ha algunes mesures, segons el Codi

Europeu contra el Càncer15, com per exemple:

- Una alimentació sana: es recomana garantir l’aportació adequada de

fibra i vitamines en la dieta, ja que la fibra prevé l’aparició del càncer de

còlon. l també s’ha d’evitar el sobrepès perquè pot augmentar la possibilitat

de patir càncer d’esòfag, d’estómac, de pit, d’úter i de fetge.

- Evitar el tabac: aproximadament el 30% de les morts per càncer són

degudes al consum de tabac. El tumor se sol originar prop dels bronquis i

s’expandeix vers el centre del pulmó.

- Fer exercici físic: hi ha evidències que demostren que l’exercici físic,

realitzat amb regularitat, protegeix del càncer de còlon i de pit. A més

contribueix a mantenir el pes.

- Evitar l’exposició al sol: el càncer de pell és un dels tipus de càncer més

freqüents en els països desenvolupats, i que ha anat augmentant

progressivament. Afecta, sobretot, persones d’ulls clars i pell blanca que

estan exposades habitualment als raigs solars; i freqüentment, es localitzen

a la cara, al coll i a les mans.

I segons Elizabeth Blackburn, bioquímica australiana, la tranquil·litat també

ajuda a la prevenció del càncer ja que quan estàs nerviós, estressat o amb

ansietat el cor comença a bategar més fort, l’estómac treballa més del

compte i el cervell també; i tot això provoca uns canvis no favorables al

cos. Per això, és molt important portar una vida saludable, ja que pel

contrari augmenta les probabilitats de patir càncer o qualsevol altra

malaltia.


22

En aquesta piràmide també podem veure-hi com a la base es troben els

aliments que s’han de consumir més i a la punta els que s’haurien de

menjar ocasionalment o en poques quantitats.

6.1- L’alimentació

Aquí a la dreta podem

observar-hi una piràmide

nutricional o alimentària. Com

veiem, una dieta sana hauria

de ser variada i equilibrada,

sobretot bevent com a mínim

4 gots d’aigua al dia, menjant

bastants cereals, arròs,

pasta... I menjar de forma

ocasional grasses, dolços,

mantega...sense abusar mai

de res .També s’hauria de fer

exercici físic diari.

També és veritat que de totes

aquestes prevencions esmentades

la més important és l’alimentació,

com podem veure en aquest

gràfic, ja que té el major

percentatge. I això vol dir que és

la primera causant del càncer.


23

És necessari consumir aliments de tots els grups, en les proporcions

adequades, per aportar els nutrients necessaris a l’organisme i mantenir-ho

en bon estat de salut. Els aliments poden tenir tres funcions diferents:

- Plàstica: reparen i construeixen les estructures de l’organisme.

- Energètica: proporcionen energia per realitzar treballs mecànics, és a dir,

activitat física o mantenir el metabolisme del cos.

- Reguladora: regulen les funcions metabòliques del nostre organisme.

En el cas de la nutrició i l’oncologia succeeix el següent:

La capacitat de mantenir un estat nutricional adequat és un problema

habitual a la pràctica oncològica, ja que tant el desenvolupament de la

pròpia malaltia neoplàsica com el tractament oncoespecífic que

s’administra, poden arribar a produir un estat de malnutrició calòric-

proteica. I tot això, repercutirà en diferents aspectes, com són la evolució

de la malaltia i la seva tolerància, el compliment terapèutic, la qualitat de

vida i l’esfera psicosocial. Els pacients sense desnutrició tenen una major

qualitat per solucionar les complicacions derivades dels tres tractaments.

D’altra banda, la malnutrició en els pacients amb càncer s’ha relacionat amb

una menor qualitat de vida.

6.2- Entrevista amb una especialista en nutrició

El dia 27 de gener a les 14h vaig quedar amb la Doctora Lorena Ribas,

dietista i nutricionista clínica a ICO Hospital Duran i Reynals, Hospitalet de

Llobregat (Barcelona). Vaig contactar amb ella gràcies a la infermera Esther

Vilajosana.

La informació següent és una transcripció més o menys acurada de l’entrevista.

En què consisteix el seu treball?

El que fem és el següent, els pacients que estan amb tractament oncològic ,

ara mateix el que es fa és donar-los suport a aquells que són més fràgils i

que tenen un pitjor estat nutricional16. El que intentem és que aguantin el

millor possible el tractament. Llavors, el meu treball és intentar mantenir

l’estat nutricional d’aquest pacients que vénen a fer un tractament radical i

ajudar a aquells que no poden pels seus propis medis, menjant normal,

mantenir el seu estat nutricional perquè s’acabarien desnodrint o perquè

acabarien sense menjar. En aquests casos, jo intento que cobreixin els


24

requeriments, les seves necessitats nutricionals, a través de suplements

beguts o oxigenació artificial sigui per sonda, per la vena.

Una altra cosa que fem és, per exemple: quan un pacient és pal·liatiu i no

té ganes de menjar, normalment el principal motiu de preocupació de la

família és que mengi, i en aquest sentit el pacient s’atabala molt. I a

vegades no és el més important, que mengi, sinó acompanyar-lo en el camí

i intentar que el camí del final sigui el més còmode possible, sense forçar-lo

a que mengi. Perquè ells ja saben que han de menjar però també són

conscients que no poden. Llavors, moltes vegades ajudem a les famílies a

que el camí no sigui tan dur. És a dir, el nostre treball també és de

psicòlegs.

Un altre treball que fem també és ajudar a pacients que els diem

supervivents, que són pacients que per exemple han tingut càncer de mama

o de colon que han acabat el tractament i estan lliures de la malaltia;

llavors hi ha un programa que es diu programa de supervivents on se’ls

ensenya una mica els hàbits de vida saludables, a fer front a la nova vida. I

la nostra part respecte aquest gran programa és promoure els hàbits de

vida saludable, com per exemple: no menjar molta sal, fer exercici, portar

una dieta sana... per intentar que no faci una recidiva, que no tornin a tenir

un altre cop càncer.

També fem estudis per mirar si un tipus de nutrició va millor que un altre

tipus, si els pacients que estan ben nodrits van millor que els que estan mal

nodrits, fem una mica de tot.

Una bona alimentació pot ajudar a curar el càncer?

No; més que una bona alimentació és un bon estat nutricional, i no és que

ajudi a curar el càncer sinó que ajuda a aguantar millor els tractaments.

Una persona que està molt desnodrida és més fràgil alhora d’enfrontar-se a

un tractament, és a dir, una persona que tingui un estat nutricional dolent

provoca que aquesta sigui més susceptible de tenir infeccions, de tenir

menys força... Però l’alimentació en si no cura el càncer, no hi ha cap

aliment que per si sol curi la malaltia. Hi ha molts mites i molta informació a

internet que no està avalada amb estudis científics, per exemple si nosaltres

penséssim que la xirimoia té un efecte antineoplàsic25 ens plantejaríem

aquest aliment, però no el té, no és veritat. Encara que sí que és cert que


25

quant millor estiguis alimentat, més capacitat tens per afrontar la malaltia,

però no la cura.

A més a més, fa dos anys que va sortir un llibre que és un consens de

diverses societats mèdiques: de la Societat Espanyola en nutrició i de la

Societat d’Oncologia Mèdica, sobre l’estat nutricional dels pacients amb

càncer.

Una mala dieta pot arribar a causar càncer?

No una mala dieta, però sí que s’han fet estudis epidemiològics en grans

poblacions, que el que han vist és que hi ha certs hàbits alimentaris que

tenen més predisposició per desenvolupar certs càncers tipus de càncers.

Per exemple, hi ha un estudi epidemiològic molt famós que és multicèntric,

és a dir, de molts hospitals i en molts països del món; que el que fan és

mirar quins són els hàbits de vida de la gent.

El càncer no és causa-efecte, aquest es produeix per diferents motius:

hàbits de vida, factors genètics... I la dieta també juga el seu paper.

Llavors, si que s’ha vist que persones que mengen molta quantitat de carn

vermella poden tenir més predisposició a desenvolupar un càncer de colon o

persones que beuen molt te tenen una millor salut. També hi ha certs

països que tenen més incidència de certs tipus de càncers, per exemple a

Xina tenen més incidència de càncer d’esòfag, i en canvi; en altres països

tenen més incidència de tenir càncer de coll. Això es pot explicar una mica

pel tipus de dieta que porta cada país. Aquí, tenim una dieta més

mediterrània, a Xina una dieta més oriental, a Estats Units és més

occidental... Llavors això també predisposa una mica al càncer de cada

població. Però la dieta, per si sola no causa càncer.

Quina importància té l’alimentació en el càncer?

Quan millor estiguis alimentat, més quantitat de tractament et poden fer o

tractaments més agressius. Amb pacients que tenen un bon estat

nutricional, que estan forts, que no han perdut pes, que tenen bon apetit...

Et pots plantejar fer un tractament més agressiu que no en un pacient que

està més dèbil, que hagi perdut molt de pes, que tingui molta anorèxia, que

no tingui gana, que mengi malament... Tot això et condiciona una mica amb

el tipus de tractament que tingui. Però és més l’estat nutricional que no


26

l’alimentació en si, és a dir, no és que mengi més pomes, més taronges o

més carn; sinó que l’estat nutricional té més pes.

De fet nosaltres a l’hospital, quan es planteja que un pacient farà un

tractament radical, on el que s’intenta és curar al pacient, parlem de com

nodrir-lo perquè el que intentem és que sempre cobreixi tots els

requeriments nutricionals que té aquest. No obstant això, quan un

tractament és pal·liatiu, és a dir, l’objectiu és que el tumor estigui estable o

que no segueixi progressant la malaltia, però mai intentes curar, el que

intentes és que el pacient estigui el més confortable possible. Doncs, quan

es tracta d’un tractament pal·liatiu parlem d’alimentar, no de nodrir, perquè

el que intentem és que el pacient mengi el que pugui, mai el forces tant

com per a intentar que es nodreixi, si necessita 2000 calories i només fa

1000 doncs tampoc el forces. Però en canvi, un pacient que està fent un

tractament radical si no cobreix les 2000 calories que necessita, doncs

busques tots els mitjans possibles per a què les cobreixi; busques una

sonda nasogàstrica, una alimentació artificial o una suplementació.

Quan un pacient està fent un tractament ha de canviar la seva alimentació?

Sí, però no com la gent es pensa. Depèn molt d’on tingui el tumor, de com

estigui el pacient nutricionalment, de quines són les conseqüències que té el

tumor... Per exemple: hi ha alguns tumors que fan que quan mengem no

vagis al lavabo de forma normal, sinó que el que ha fet és que en alguns

llocs de l’intestí estigui més estret. Llavors aquestes persones han de portar

una dieta que no tingui molta quantitat de residu, perquè no facin molta

bola fecal i després pugui passar. Hi ha molts pacients que venen amb una

obstrucció intestinal i aquests sí que han de portar una alimentació especial.

Un altre cas seria, persones que no poden empassar perquè tenen algun

impediment al coll o a la boca, doncs ha de menjar tota la dieta triturada.

Però això succeeix només en localitzacions molt específiques i més que una

dieta específica el que fem és adaptar una dieta normal.

Generalment, nosaltres el que sempre recomanem és que facin moltes

menjades al dia: que facin esmorzar, mig matí, dinar, berenar i sopar. I que

sempre, tant en el dinar com en el sopar mengin carn, peix o ous; a més

d’una dieta més variada. Però sempre ha d’haver un d’aquests aliments

perquè són els que tenen més proteïnes i perquè els tractaments


27

requereixen moltes proteïnes del nostre cos, es gasta massa muscular. Per

això, els pacients perden tant de pes, i pel mateix motiu el requeriment

d’energia i de proteïnes són més alts.

I una de les coses que deixen de menjar els pacients són la carn, el peix i

els ous, que en veritat és el que més necessiten. Per això, insistim en que

mengin moltes vegades al dia, encara que no tinguin molta gana. Aquestes

són pautes molt generals, però després has d’anar individualitzant segons el

tipus de tumor, de la seva localització, del tractament que vagi a fer...

Depenent de les condicions del pacient adaptes més o menys la dieta,

realment depèn molt del pacient.

Perquè deixen de menjar aquests tres aliments que has dit?

Hi ha diverses raons, però una d’elles és perquè a pesar de que tenen una

demanda més gran, el tumor segrega una substància que provoca una

anorèxia, que el que fa és que no es tingui ganes de menjar. El primer que

se sol deixar de menjar és la carn, el peix i els ous perquè et ve menys de

gust, ja que has de mastegar... Tot i tenir uns requeriments més alts,

aquestes substàncies fan que tinguis menys ganes de menjar, fins que

acabes de deixar de menjar-les. També depèn molt de cadascú, del tipus de

tumor i de la seva localització.

D’altre banda, hi ha uns altres tipus de tumors que per la medicació que et

donen per curar-te, tens molta gana; com és la cortisona. Per exemple, les

pacients que tenen tumor de mama, tendeixen a engreixar-se perquè el

tipus de tractament que se li dóna, li fa que tinguin més gana.

Encara que això és una excepció, en general els pacients tenen menys

gana.

Quins aliments afavoreixen a la salut?

Realment una dieta mediterrània, en general, és la millor alimentació que hi

ha per a tot, per a tot tipus de malalties. De fet, en els països nòrdics i

anglosaxons intenten que la dieta sigui el més mediterrània possible. Aquest

tipus de dieta és rica en hidrats de carboni, pobre en greixos, moderada en

proteïnes...És una dieta que porta oli d’oliva perquè porta omega 3, també

té fruits secs...


28

I quins aliments perjudiquen més a la salut?

Sobretot els greixos saturats que es troben en hamburgueses, patates

fregides... i molta quantitat de sucre i sal. Però un aliment com a tal, no

perjudica a la salut, l’important és portar una dieta equilibrada i variada.

Per exemple, si un dia menges de més, saps que al dia següent has de

menjar menys. Però són més certs nutrients, que no certs aliments.

El que sí que s’ha vist últimament, és que la piràmide alimentària ha d’anar

sempre acompanyada amb exercici físic.

Tracteu tant pacients que estan fent radioteràpia com els que fan quimioteràpia?

Sí, i també tenim pacients hematològics de trasplantament de medul·la

òssia.

...

6.3- Anàlisi del llibre “Anti Càncer”

Lligant amb el tema tractat amb la nutricionista, m’he llegit el següent llibre

per contrastar la informació.

Títol: Anti Càncer, una nueva forma de vida

Autor: Dr. David Servan- Schreiber

Editorial: Espasa

Resum:

L’autor explica la seva experiència davant la malaltia, la forma com la va

superar i què està fent per prevenir una pròxima recaiguda. En una

d’aquestes prevencions entra l’alimentació. Explica quins aliments prevenen

el càncer i quins, pel contrari, augmenten la possibilitat de patir aquesta

malaltia.

El Dr. David diu que el càncer no es pot curar sense tractament però que

tampoc s’ha de dependre només de la cirurgia, quimioteràpia i radioteràpia;

sinó que per nosaltres mateixos també hem de protegir l’organisme amb la

seva capacitat natural, és a dir, s’ha d’intentar portar un bon estil de vida.

Hem d’intentar d’alguna manera no alimentar el càncer a través dels vasos

sanguinis, això significa que hi ha un tipus d’aliments que ajuden a la

multiplicació de les cèl·lules i quan aquestes són malignes hem d’intentar el

contrari, que no es multipliquin tan ràpidament. Per això, hi ha un seguit


29

d’aliments que ajuden a prevenir el càncer o a combatre’l. I d’altres que

poden afavorir la seva aparició.

Aliments que poden afavorir l’aparició del càncer:

En l’actualitat les estadístiques sobre l’alimentació occidental revelen que el

56% de les nostres calories procedeixen de tres fonts que no existien en la

època en que els nostres gens es van desenvolupar:

1) Sucres refinats: sucre de canya i de remolatxa, sirope de blat de

moro, fructosa...

2) Farines blanques: pa blanc, pasta blanca, arròs blanc...

3) Olis vegetals: de soja, de gira-sol, de blat de moro, grasses

hidrogenades...

Aquestes tres fonts d’alimentació els manquen les proteïnes, vitamines,

minerals i àcids grassos omega-3 que necessita el nostre cos per al seu

funcionament. Pel contrari, alimenten directament el creixement del càncer,

ja que tenen un índex glucèmic17 elevat. El biòleg alemany Otto Heinrich

Warburg va descobrir que el metabolisme dels tumors malignes depenia en

bona part del consum de glucosa. És a dir, s’hauria d’intentar reduir el

consum de glucosa i augmentar el consum de fructosa, lactosa, etc.

Tanmateix, la margarina és pitjor per a la salut que la mantega , perquè

contenen oli de gira-sol amb 70 vegades més omega-6 que omega-3, set

vegades més oli de soja i oli de colza que presenta menys desequilibri, amb

3 vegades més omega-6 26 que omega-3 27, és a dir, una elevada

concentració o un alt consum d’omega-6 està relacionat amb algunes

malalties.

Tampoc és saludable menjar productes alimentaris industrials, com les

galetes, els postres preparats, les patates fregides... Perquè contenen tot

de grasses vegetals hidrogenades, és a dir, són olis omega-6 alterats per

mantenir-se en estat sòlid a temperatura ambient i perquè es conservin

millor.

Una solució per a una millor salut és evitar tot aquest tipus d’aliments i

menjar-ne d’altres més sans.


30

Aliments que poden prevenir o ajudar a curar el càncer:

Si determinats aliments de la nostra dieta poden actuar com a fertilitzants

per als tumors, n’hi ha d’altres que, pel contrari, contenen valuoses

molècules anticàncer. Aquestes molècules són uns compostos fitoquímics

que posseeixen propietats antimicrobianes18, antifúngiques19 i insecticides,

en el cas de molècules vegetals, que actuen sobre els mecanismes biològics

dels possibles agressors. Alguns d’aquest tipus d’aliments anticàncer són els

següents:

● Te verd

I també facilita la mort de les cèl·lules canceroses per apoptosi20.

S’ha comprovat en laboratoris que aquest aliment potencia els efectes de

la radioteràpia en les cèl·lules cancerígenes.

● Herbes i espècies

Les herbes empleades a la cuina, com el romaní, la farigola, l’orenga,

l’alfàbrega , la menta... són molt riques en olis essencials de la família

dels terpens, als que deuen la seva fragància. Promouen l’apoptosi de

les cèl·lules canceroses i redueixen la seva expansió al bloquejar els

enzims que necessiten per envair els teixits propers.

El romaní, és un potent antioxidant i antiinflamatori. Està demostrada la

seva capacitat per potenciar l’efectivitat de determinades quimioteràpies.

El julivert i l’api contenen apigenina, un antiinflamatori que promou

l’apoptosi i bloqueja l’angiogènesis21.

El te verd redueix el creixement

dels nous vasos sanguinis,

necessaris per al desenvolupament

del tumor i per a la metàstasis.

A més a més, és un potent

antioxidant i desintoxicant, ja que

activa els enzims del fetge que

eliminen les toxines de l’organisme.


31

● Verdures crucíferes

Com per exemple la col, que conté sulforafano e indo-3-carbinoles, dos

poderoses molècules anticàncer, capaces d’eliminar certes substàncies

cancerígenes. Impedeixen que les cèl·lules precanceroses es

converteixin en tumor malignes. També promou el suïcidi de les cèl·lules

canceroses i bloquegen l’angiogènesi. Encara que s’ha d’evitar l’ebullició

d’aquesta perquè pot destruir les molècules anticàncer.

● Fruites vermelles

Les maduixes, els gerds, els nabius, móres i els nabius vermells

contenen àcid el·làgic, així com una gran quantitat de polifenols22, que

estimulen els mecanismes d’eliminació de substàncies cancerígenes i

inhibeixen l’angiogènesi.

● La xocolata negra

La xocolata negra, amb més d’un 70% de cacau, conté gran quantitat de

antioxidants, proantocianidines23 i molts altres polifenols. Aquestes

molècules frenen el creixement de les cèl·lules canceroses i limiten

també l’angiogènesi. Però la barreja de xocolata amb productes làctics

anul·la els efectes beneficiosos de les molècules de cacau.

A part de molts altres aliments; un altre factor que pot ajudar a prevenir

el càncer és l’actitud d’una persona davant la vida.


32

6.4- L’actitud d’una persona

No tothom viu la malaltia igual o no l’accepta de la mateixa manera, perquè

quan hi ha un diagnòstic de càncer el que s’ha de plantejar és que el

pacient tindrà moments en què es trobarà bé, però que pot tenir

davallades, és a dir, són moments cíclics en la malaltia. Quan el pacient

tracta un càncer, pot tenir una temporada en la que està bé però que

probablement depèn de quin sigui el tipus cel·lular podrà tenir una

davallada. Abans d’entrar en aquesta dinàmica, el malalt ha de saber molt

bé on es pot trobar, ha de saber com és la seva malaltia per poder-la

assumir. Llavors hi ha persones que estan malament, que tenen dolor però

que van amb un somriure a l’hospital, que no deixen de somriure-li a la

vida; són persones molt positives, amb esperança i amb molta energia

interior. Però, en canvi, hi ha d’altres malalts que estan malament, que es

queixen de tot, que són negatius, molt més pessimistes, que en aquells

moments no aprofiten la vida i que són com més dèbils. Influeix molt la

vivència de cada persona i no tothom ho viu de la mateixa manera.

S’ha observat que en aquelles persones més deprimides, més introvertides;

la malaltia és com si anés més ràpida. No es viu igual, encara que la

malaltia estigui avançada, amb un esperit positiu que aquella persona que

és negativa d’entrada. Està vist que hi ha més complicacions, que els

metges no poden fer les coses com volen o com estaven previstes.

Per exemple: un pacient negatiu quan no té febre, té diarrees, o sinó una

ferida o més vòmits del normal. Sempre sorgeixen coses per petites que

siguin que no deixen fer el tractament correctament.


33

Aquest tipus de pacients tampoc volen menjar i es van deteriorant de mica

en mica. Tot això fa que la malaltia es desequilibri i s’acabi desbordant.

En canvi, un altre pacient en la mateixa situació pot tenir ganes de provar

un tractament o un altre, diferents medicaments perquè es pugui curar. És

una persona que continua tenint ganes de lluitar, que té ganes de viure i

que intenta que els efectes secundaris dels tractaments no l’afecti tant.

I pot ser que el final sigui el mateix, però la vivència de cada persona és

diferent, i la manera en què ha viscut els últims mesos també és diferent. El

caràcter del malalt també influencia en la família, perquè aquesta també ho

està passant molt malament, veient com un familiar es morirà dintre de

poc; llavors si el malalt intenta fer com si res i fer la seva vida el més

normal possible, ajuda emocionalment a la seva família, no se’ls fa tan dur,

en canvi, si és un malalt que és molt negatiu, que no vol menjar, que sols

dorm, no surt al carrer i està irascible, fa que la situació sigui més dura i

moltes vegades impossibilita que et puguis apropar a aquesta persona per

ajudar-la, ja que el que vol és no ser molestada.

La relació entre pacients i metges també varia segons l’actitud del pacient,

cosa que és important: amb un pacient negatiu es fa més difícil, és més

difícil tractar-lo i parlar amb ell. I en canvi, un pacient que està malament,

però somriu, transmet tendresa i pot arribar a haver una amistat entre

pacient i metge, la qual cosa ajudaria moltíssim a seguir el procés del

tractament. A tots dos pacients el metge els tractarà igual però amb un hi

haurà més confiança i el tractarà més com un amic i en canvi, amb l’altra

serà més una relació entre professional i pacient, una relació com més

freda, per dir-ho d’alguna manera.

Amb tot això vull dir que la forma de comportar-se davant la vida no

solament perjudica a un mateix sinó, que també marca a les persones que

l’envolten.

Però si reflexionem, ens n’adonem que tot això no només passa en una

malaltia, si no que passa constantment durant la vida. Hem d’aprendre a

aprofitar cada dia de la vida, a veure cada dia com a únic i màgic, del qual

podem aprendre moltíssimes coses, a pensar sempre positivament perquè


34

està demostrat que si ho fem així, tot sortirà millor. En definitiva, saber

treure un somriure als mals moments.

7. ENTREVISTA AMB UN ESPECIALISTA EN CIRURGIA

El dia 21 de gener a les 9h vaig quedar amb el Doctor Joan Maria Vinyals

Vinyals, Cap de Servei de Cirurgia Plàstica i Microcirurgia a l’Hospital

Universitari de Bellvitge, Hospitalet de Llobregat (Barcelona).

Vaig contactar amb ell gràcies a la Doctora Lozano, qui em va donar el seu

email i va parlar amb ell.


Em podria dir en què consisteix el seu treball?

Jo sóc cirurgià i em dedico bàsicament a la cirurgia oncològica i a conèixer

molt bé com són els tumors i la manera de tractar-los. Em dedico molt en

tumors en els quals després quedarà un dèficit de teixit, un forat, per dir-ho

d’alguna manera, a la mateixa vegada que el faig ja he pensat com

arreglar-ho, i no només amb un objectiu estètic o funcional, sinó també per

facilitar els tractaments complementaris, de radioteràpia i quimioteràpia.

Perquè va decidir dedicar-se a aquesta feina?

En un principi jo no volia ser metge, volia ser químic i pocs dies abans de

triar el que volia estudiar a la Universitat se’m va passar pel cap. Realment

va ser una cosa sense massa raonament, no sabia tampoc ben bé on em

ficava. Va ser una cosa purament emocional, em va atraure. I no t’hagués

dit el perquè en aquell moment, potser pel coneixement, perquè em vaig

adonar que m’agradava el que aprenia i cada cop més; gaudia estudiant.

Però tampoc m’hagués importat estudiar una altra carrera.

Em podria explicar quina part de la cirurgia tracta el càncer?

El que en diem la cirurgia oncològica. A Espanya com a tal, com a

especialitat no existeix, sinó que cada especialitat fa un determinat nombre

de càncers, per exemple nosaltres hem fet molts càncers de mama, de cap i

coll, tumors mesenquimals, que en diem sarcomes i molts càncers de pell

que són carcinomes i melanomes. La nostra especialitat és cirurgia plàstica,

però molt oncològica, entenent que no ens dediquem solament a la


35

reconstrucció, sinó a tot, al tractament del càncer i a la reconstrucció dels

teixits. Tenint en compte que ho hem de combinar amb els diferents altres

tractaments com la radioteràpia i la quimioteràpia, i això ens obliga a

prendre unes estratègies especials, perquè acabada la cirurgia, els pacients

puguin fer el més aviat possible la radioteràpia o la quimioteràpia. D’aquí ve

el que treballem en unitats funcionals, coordinades.

Què són les unitats funcionals?

Són reunions on es prenen les decisions entre els diferents especialistes:

cirurgians, radioterapeutes, quimioterapeutes i psicòlegs; a fi i a efecte de

que els tractaments vagin coordinats.

La cirurgia és el millor tractament per curar el càncer?

Depèn del càncer, hi ha casos que sí i hi ha casos que no. Avui en dia hi ha

casos en què la cirurgia s’utilitza només com a rescat.

Què vol dir com a rescat?

Vol dir que són tumors que s’han tractat primerament amb radioteràpia o

amb quimioteràpia o amb les dues, i la cirurgia només queda si aquests

tractaments fracassen. Però hi ha molts d’altres casos en què la cirurgia és

el primer tractament i llavors, la radioteràpia i la quimioteràpia queden com

a segons tractaments. Això són consensos, unes formes d’actuar que la

comunitat científica va adquirint segons l’experiència, i en cada tipus de

tumor hi ha una manera d’actuar. No podem dir que un tractament sigui

més bo que un altre, sinó que tots són bons, el què passa és que en cada

cas s’escull segons l’experiència d’aquell moment. Per exemple, les

leucèmies no s’han operat mai, però els limfomes sí, que són els tumors

dels ganglis limfàtics, però avui en dia ja no s’opera cap limfoma perquè la

majoria se solucionen amb radioteràpia i quimioteràpia, i la cirurgia queda

només per a casos excepcionals. Per exemple si s’ha fet radioteràpia i

quimioteràpia i han quedat ganglis residuals, doncs, la millor opció és

treure’ls.


36

Em podries posar un altre exemple?

És clar, per exemple, en un melanoma la cirurgia és el tractament d’entrada

i d’elecció; i si els ganglis també estan afectats es fa el mateix tractament.

La radioteràpia pràcticament no hi té res a veure, i després, a nivell

oncològic es fa un tractament amb interferón28. Això és així perquè al llarg

d’aquests últims vint anys totes les publicacions de la comunitat

internacional han anat per aquí. Abans de començar a treballar, els

diferents grups dels hospitals es consensuen, es posen d’acord en quines

línies de tractament seguiran. En general, tothom fa més o menys els

mateix.

La cirurgia pot fer desenvolupar més ràpidament el càncer, un cop extret?

No.

Quines possibilitats té un pacient de tornar a recaure després d’extirpar el tumor?

Això és immensament variable; perquè depèn del tumor, de la localització,

dels tractaments que es facin, del tipus de cirurgia que es fa... No es pot

respondre perquè hi ha moltíssims casos.

Perquè torna a aparèixer la malaltia, una vegada curada?

Probablement, persisteixen les mateixes causes que el van originar; és a

dir, per la predisposició genètica i l’epigenètica. Per exemple: una persona

que té certa propensió perquè té certs gens que estan lligats a l’aparició de

determinats tumor, més l’hàbit de fumar; doncs és molt probable que si

continua fumant, segueixin sortint càncers. Si deixa de fumar, persisteixen

característiques genètiques però no la podem canviar genèticament. Només

podem incidir en els factors ambientals que avui en dia s’anomenen

epigenètics, i sovint tòxics. Hauríem d’evitar el tabac i l’alcohol, menjar

variat, evitar totalment l’obesitat i fer exercici diari i moderat. Des del punt

de vista laboral tindríem que evitar la toxicitat, com per exemple: la

inhalació dels vapors de benzol, de pintures i vernissos que estan

relacionats amb leucèmies; tota la manipulació de productes radioactius que

produeixen sobretot càncers de la sang i de tiroides, etc.


37

Cada vegada hi ha un percentatge més alt de persones que es curen?

En aquests últims vint anys s’han capgirat les xifres, hi ha hagut una millora

espectacular en determinats càncers; per exemple: el càncer de mama avui

en dia té una supervivència superior al 80%. Però en canvi d’altres

continuen exactament igual que 50 anys enrere, en els quals no s’ha

avançat gens.

Quins dos tipus de cirurgia hi ha?

Doncs, la cirurgia conservadora i la cirurgia radical. Podem dir que depenent

del cas fem una o l’altre. Per exemple: en la cirurgia de la mama podem fer

els dos tipus de cirurgia depenent de les circumstàncies i segons la

grandària del tumor. La cirurgia conservadora el tumor es tracta de forma

radical però deixant la mama de la senyora; si la mama queda malament,

aleshores hem d’aplicar el procediment reconstructiu, més o menys

complex, perquè quedi bé. La cirurgia conservadora es refereix a mantenir

l’òrgan. Altres vegades s’ha de fer la cirurgia radical, és a dir, hem de treure

completament la mama i no deixar res, això exigeix o que la senyora no

quedi amb res o exigeix un procediment reconstructiu d’una mama postissa

amb pell i greix de la panxa per deixar-li més o menys com la tenia abans,

encara que això és un procés més complicat.

Com és la recuperació del pacient després de l’operació?

La recuperació depèn de moltes variables però bàsicament depèn de la

localització, tamany del tumor i de les tècniques que s’apliquin. És a dir, si

fas una cirurgia molt àmplia, la recuperació és més llarga i més lenta, i en

canvi, si fas una cirurgia més conservadora on el tumor és petit i està

localitzat per exemple a la pell no hi ha quasi recuperació, és a dir, aquell

mateix dia pot anar cap a casa. Però d’altra banda, un tumor petit i

localitzat en el centre del cervell requereix una operació neuroquirúrgica

molt especialitzada i potser tardarà sis mesos en recuperar-se perquè tindrà

unes seqüeles neurològiques bastant grans.


38

Quines noves tècniques s’utilitzen, avui dia?

Avui en dia, tant en digestiu com en urologia i ginecologia s’estan aplicant

molt les tècniques que se’n diuen d’endoscòpia, que s’opera a través d’uns

tubs que tenen unes càmeres de televisió a la punta, i s’hi introdueixen a

l’interior de l’organisme a través de petits foradets que es fan. Si obres la

panxa de dalt a baix la recuperació serà molt més lenta que no pas si es pot

fer per endoscòpia. És a dir, tornant a la pregunta anterior, la recuperació

també dependrà de les tècniques quirúrgiques si són obertes o tancades

(endoscòpies), aquestes darreres tindran una recuperació més ràpida.

Com es pot arribar a ser un bon metge?

La cirurgia és una combinació de dues coses: d’ uns coneixements que és el

coneixement mèdic i sobretot, d’unes habilitats quirúrgiques, és a dir, has

de saber fer uns moviments amb les mans, molt precisos de vegades.

Aleshores, s’aprèn fent unes oposicions i entrant com a resident en un

servei; llavors aquest resident s’està cinc anys treballant en un equip

mèdic, adquirint progressivament habilitats fins que al final d’aquests anys

té unes habilitats suficients per començar a exercir com a especialista. Però

que aquestes habilitats encara les ha de millorar molt i encara n’ha

d’adquirir més.

De tal manera, que un especialista està ben format: primer als cinc anys de

residència que són obligatoris i després estan uns cinc anys més treballant a

un hospital a base de bé. Llavors al cap de deu anys de començar

l’especialització es quan té totes les habilitats adquirides. Amb la qual cosa

et dónes compte que fer una especialitat d’aquesta són cinc anys de

medicina, cinc anys de residència, més cinc anys treballant de debò; fins a

arribar a ser un sènior que és el que realment en sap.

...


39

8. ENTREVISTA AMB UN ESPECIALISTA EN RADIOTERÀPIA

El dia 11 de gener a les 16h vaig quedar per segona vegada amb la Doctora

Alicia Lozano Borbalas, especialista en oncologia radioteràpica a ICO

Hospital Duran i Reynals, Hospitalet de Llobregat (Barcelona). Amb aquesta

Doctora vaig quedar dues vegades perquè vaig tenir problemes tècnics amb

la gravació. I vaig contactar amb ella gràcies al meu tutor ja que és la mare

d’una alumna del institut.


Doctora, em podria dir què és la radioteràpia?

La radioteràpia és una eina terapèutica, és a dir, és una cosa que utilitzem

per fer tractaments que poden ser: radicals, que seria amb la intenció

d’eliminar la malaltia; complementaris, amb la idea de si ha quedat alguna

cèl·lula acabar de rematar-la; o pal·liatius, amb la idea de millorar els

símptomes. I es basa en l’elecció de les radiacions sobre les cèl·lules.

Normalment, les cèl·lules malignes o dolentes són més sensibles a la

radiació que les bones; i això provoca una lesió sobre l’ADN que o les mata

o les lesiona de manera que no es poden recuperar quan intenten dividir-se.

En què consisteix?

Consisteix en aplicar radiació, nosaltres només utilitzem rajos X de diferents

potències que genera una màquina que es diu accelerador lineal i l’apliquem

de manera loco-regional, o sigui no fem un tractament de tot el cos. Sinó, a

la zona on està el tumor i les àrees ganglionars en les que pot anar a

estendre’s aquest tumor.

Què és un accelerador lineal?

Són màquines molt grans que solen accelerar energia per fer rajos i també

alliberen electrons. És una maquinària complexa. Cada cop hi ha més

màquines noves que són més específiques, que intenten millorar la curació

sense provocar tants efectes secundaris i poder donar més dosis de

radiació, perquè a més dosis, més probabilitats tindrem de matar les

cèl·lules dolentes, però intentant evitar donar radiació, als teixits sans. S’ha

d’intentar compensar l’objectiu que tens de controlar la malaltia amb la

toxicitat que pots provocar.


40

En quins casos s’aplica?

Hi ha malalties que són molt radiosensibles i hi ha altres que ho són menys.

La radioteràpia es pot aplicar en tots els casos en què les cèl·lules del tumor

siguin més radiosensible i que la localització de la malaltia no sigui massa

extensa. Per exemple: si hi ha metàstasis, en principi, no s’utilitza la

radioteràpia, de manera radical.

Què és la metàstasis?

És quan hi ha malaltia oncològica fora del tumor inicial. Per exemple: un

pacient que té un tumor de mama i un tumor al pulmó, del primari de

mama. O un altre exemple: el tumor de budell té molta tendència a fer

metàstasis al fetge, això vol dir, que el tumor inicial del budell s’ha passat al

fetge, i per tant, és el mateix tumor que ha fet metàstasis. Les cèl·lules

cancerígenes passen al torrent sanguini i van fent una sembra.

Cada tumor té una història natural per anar a diferents llocs, això vol dir

que cada tumor té una tendència a fer una metàstasis a un lloc determinat.

Per exemple: el recorregut habitual del tumor de budell és el següent,

primer fa metàstasis al fetge i després al pulmó. En canvi, el de mama té

molta tendència a anar als ossos; el de pròstata també té molta tendència a

anar als ossos, el de gàstric i el pàncrees al fetge, el de laringe al pulmó.

Encara que quan la malaltia està molt evolucionada poden fer metàstasis

gairebé a qualsevol lloc. Hi ha una altra paraula que també utilitzem per dir

metàstasis que és disseminar, que vol dir que s’estén.

La radioteràpia s’aplica a un càncer específic?

No. En el càncer tens dues coses que has d’avaluar: la localització i

l’anatomia patològica, que és el tipus de teixits. Llavors, en la mateixa

localització pots tenir diferents tipus de teixits, uns més sensibles que

altres, però per a qualsevol tractament. Per exemple: en el pulmó tenim el

carcinoma escamós, el carcinoma de cèl·lules petites, el carcinoma de

cèl·lules grans, el carcinoma neuroendocrí; de tots aquests el més sensible

és el de cèl·lules petites, el de cèl·lules grans no és massa sensible a la

radioteràpia ni a la quimioteràpia i el carcinoma escamós depèn del grau. És


41

a dir, has de mirar la localització i l’anatomia patològica, i això et donarà la

sensibilitat als tractaments.

Quina diferència hi ha entre fer quimioteràpia o radioteràpia?

La radioteràpia és un tractament loco-regional i en canvi, la quimioteràpia

és un tractament de tot el cos, de totes les cèl·lules que hi hagi

disseminades. A vegades fem tractaments conjunts perquè el que intentem

es potenciar un amb l’altre, per exemple la quimioteràpia potencia l’efecte

de la radioteràpia en els tumors de cap i coll, això per fer un tractament

radical. Si hi ha una malaltia que ja està estesa, la radioteràpia nomes té el

paper de millorar els símptomes locals perquè el tractament eficaç serà la

quimioteràpia. I si la malaltia ja té metàstasis s’utilitza la quimioteràpia

perquè la radioteràpia en aquest cas ja no serveix de res.

En altres paraules, depenent de quin estadi té la malaltia, de quina extensió

té i de quina localització, farem un tractament o un altre.

1ºCas- Radioteràpia

Si un pacient té un tumor molt petit a la glotis, per exemple, només li farem

radioteràpia perquè afegir-li quimioteràpia no seria assequible, perquè no té

tendència a fer disseminació.

2º Cas- Radioteràpia i quimioteràpia

Quan aquest tumor ja és més gran i ha afectat a dos ganglis, llavors és

quan li afegim més tractaments, que serà la quimio i la radioteràpia perquè

ara si que té més possibilitats de que surti fora, de que faci metàstasis. Ja

que la quimio es carregarà totes les cèl·lules que hagin quedat després de

fer radioteràpia. Aquest cas només es realitzaria si la persona té altes

possibilitats de supervivència.

3º Cas- Quimioteràpia

Si el pacient té un tumor en ganglis i té un tumor en el fetge o en el pulmó;

llavors aquí el que hem de posar es quimioteràpia perquè la radioteràpia ja

no servirà de res. En el cas de la mama en algun moment pots pensar si se

li està ulcerant la pell en aquesta senyora i el seu mugró s’està afectant;

llavors li fem radioteràpia pal·liativa perquè la quimioteràpia no li ha servit

de res. Llavors fem un camp, una zona, de tractament de radiació per

destruir aquestes cèl·lules que estan ulcerant-li la pell i li estan produint


42

infecció i dolor. Però en aquest cas el tractament principal serà la

quimioteràpia, perquè la radioteràpia no la curarà.

Hi ha altres tipus de tractaments?

Sí. A vegades el que passa és que alguns pacients també fallen a la

quimioteràpia i progressen, el tumor va creixent; llavors provem altres tipus

de tractaments que són d’investigació. Darrerament, s’utilitzen els

anticossos monoclonals, d’aquests s’estan desenvolupant molts, i van a

cèl·lules diana, o sigui, no van a totes les cèl·lules com fa la quimio, sinó

que van a actuar sobre un receptors específics que hi ha a les cèl·lules i que

bloquegen aquests anticossos. Alguns exemples són: el Cetuximab i el

Sunitinib; que són medicaments que s’administren per vena.

Un cop es fa el tractament de radioteràpia, els pacients es queden ingressats o

tornen a casa?

Se’n van cap a casa, els malalts habitualment venen a fer-se el tractament i

no queden ingressats.

Com s’aplica la dosis de la radioteràpia?

El que fem és, la dosis total que nosaltres volem donar la dividim en dosis

diàries. De manera que quan fem el tractament, unes cèl·lules moren però

moltes altres només s’alteren i aquestes tenen un temps de recuperació;

per això al dia següent quan encara no ha tingut massa temps de

recuperar-se li donem un altre raig per acabar-la de matar. Encara que hi

ha unes cèl·lules que se’n diuen resistents, és a dir, que costen molt de

matar-les; aquest malalts es diu que tenen persistència tumoral. Aquestes

cèl·lules fan uns mecanismes de defensa davant dels tractaments, de

manera que per molt que tu li posis la ràdio, la quimio o els anticossos es

queden allí. Llavors cada dia li donem una part d’aquesta radiació de

manera que les cèl·lules dolentes no s’acabin de recuperar però les bones

sí.

Quan dura un tractament de radioteràpia?

Depèn del tipus de tractament que vulguis fer i de la dosis total. Nosaltres

donem, per exemple, el màxim són 76 greix29, que és una mesura de

radiació, en les neoplàsies de pròstates que és a la que li donem més dosis.


43

Llavors, el que fem és 2 greix per sessió i dia, que implica 38 sessions, és a

dir, 38 dies laborables, que serien 7 setmanes i mitja. Aquest és el màxim.

Hi ha altres malalts que li donem una sessió única si volem fer una dosis

pal·liativa perquè té metàstasis òssies. O malalts amb un limfoma, que són

molt radioquimiosensibles i que fem quinze dies. Depèn del tipus de

malaltia que estem tractant, donarem unes dosis o unes altres, intentant

balancejar la dosis mínima efectiva per fer la menor toxicitat possible.

Per exemple: a 30 greix a un carcinoma escamós de la faringe no li fem res,

li hem de donar 70; d’altra banda a un limfoma no cal donar 70 perquè amb

30 té de sobres.

Quins efectes secundaris té la radioteràpia?

Depèn de la localització que estiguis tractant tindrà uns efectes secundaris o

uns altres, perquè per exemple si tu fas un tractament sobre la pròstata

causarà cistitis, que és inflamació de la part irradiada de la bufeta, i rectitis

que és la inflamació de la part irradiada del recte.

En què consisteix el seu treball?

Jo sóc metgessa, llavors el meu treball consisteix en rebre els malalts que

estan diagnosticats ja d’un tumor i verificar que realment mereix la pena i

que està indicat fer un tractament amb radioteràpia, pel seu tumor. Jo faig

la primera visita i avaluo al pacient, avaluo la seva malaltia i la indicació del

tractament. Que dic que sí, i per exemple, el pacient té un T1N1 de mama i

crec que s’ha de fer la radioteràpia complementària. Doncs, llavors faig que

li facin la planificació del tractament, li fan un TAC amb unes mesures

determinades i en una posició determinada, i després ho passen a un

sistema informàtic.

Jo delimito el volum del cos que s’ha de tractar i els meus companys de

física són els que faran la planificació, que es diu dosimetria, que és el

estudi per on han de entrar els rajos per cobrir tota la mama, ben coberta

sense, en aquest cas, irradiar massa el pulmó. Llavors jo els dic, que facin

una dosimetria per aquesta senyora que arribi en 50 greix, més 16 greix

sense passar-nos del pulmó tanta quantitat. Ells fan la dosimetria i la

senyora començarà el tractament a la setmana següent o a l’altre.


44

Quan el malalt està en tractament pot tenir efectes secundaris: pot tenir la

pell vermell en cas de que tingui càncer de mama, pot tenir diarrees si està

fent una pelvis, pot tenir molt dolor a l’empassar si està fent alguna cosa

d’otorrino... Llavors jo els visito i miro si això ja és un efecte secundari que

li correspon a la dosis que porta i li dono medicació.

I veig que el tractament s’està fent com jo vaig decidir que s’havia de fer.

Una vegada el pacient s’ha recuperat, el continuo vigilant per si hi ha una

possible recaiguda o pels efectes secundaris que ha tingut.

I aquestes revisions després d’haver acabat el tractament, fins quan duren?

Depèn de cada patologia, per exemple els malalts que tenen càncer de cap i

coll fem revisions durant 10 anys.

I després d’aquests 10 anys se sap que el pacient no tornarà a recaure?

No, la probabilitat de que el càncer torni a recaure en el mateix lloc és molt

petita. I si torna a haver-hi algun tipus de malaltia en aquesta mateixa zona

no pensem que sigui una recaiguda, és a dir, no és una cèl·lula cancerígena

que es va quedar viva de l’anterior càncer sinó que és una altra cèl·lula que

s’ha fet dolenta i per això diem que té un altre tumor. Nosaltres diem que

és el segon primari que ha fet aquesta persona.

T’afecta emocionalment aquest treball?

Sí, però no negativament perquè de totes les coses se n’aprèn en aquesta

vida, i també del patiment. Són malalts que passen moltes vegades per la

meva consulta i acabo coneixent-los bé; quan les coses no van bé

m’afecta; i pateixo amb ells, però quan després es recuperen, estic molt

contenta, sobretot si aconseguim controlar la malaltia. I si no l’aconseguim

controlar també pateixo, però penso que hem lluitat, i a vegades això és el

més important.

Com és el dia a dia a l’hospital?

Doncs, fem molta feina, perquè és un tipus de tractament que fa que els

pacients siguin molt dependent del metge, és a dir, no és que els donis una

pastilla i ja està, sinó que vénen cada dia, tenen efectes secundaris

complexes i a part de la feina que tens habitualment, t’estan trucant. I és

una mica atrafegat, amb molta pressió.


45

Perquè vas decidir dedicar-te a aquest treball?

En el meu cas, primer va ser el destí qui va decidir que jo acabés aquí i

després perquè m’agrada molt tractar amb la gent. Aquesta feina

d’oncologia radioteràpica és molt completa perquè has de saber una mica

de física, de medicina, d’oncologia bàsica i has de tractar amb bona mà als

malalts. O sigui que, jo penso que és molt completa alhora de poder

desenvolupar-te com a professional i com a persona.

Qui pateix més aquesta malaltia els nens o els adults?

Els adults.

I qui se’n surt millor?

Els nens, perquè tenen tumors més sensibles als tractaments. La

probabilitat de que un nen es mori per un tumor és molt més petita que un

adult. També és veritat que l’edat de ser nen és molt menor que la de ser

adult. I tenen altres tipus de tumor.

...

9. ENTREVISTA AMB UNA ESPECIALISTA EN QUIMIOTERÀPIA

El dia 18 de gener a les 16h vaig quedar amb Esther Vilajosana Altamis,

infermera de la Unitat Funcional de Cap i Coll a ICO Hospital Duran i

Reynals, Hospitalet de Llobregat (Barcelona). Vaig contactar amb ella

gràcies al meu pare ja que va ser la terapeuta de la meva mare.


Esther, em podria explicar en què consisteix la quimioteràpia?

La quimioteràpia no deixa de ser fàrmacs que van destinats a destruir

cèl·lules tumorals, que són cèl·lules que tenen una capacitat de replicació

molt elevada. Són fàrmacs que tenen la capacitat d’actuar dintre dels cicles

cel·lulars, perquè a mesura que la cèl·lula es va dividint passa per una sèrie

de fases i cada fàrmac té una activitat específica en cada una d’aquestes

fases de la divisió cel·lular.


46

Normalment, quan nosaltres posem un tractament de quimioteràpia

combinem diferents fàrmacs per tenir més eficàcia, perquè quan

administres un fàrmac no saps en quin estadi de la divisió cel·lular es troba

el tumor; pot ser que tinguis cèl·lules que estan en fase I, en fase de

mitosis o en fase de replicació. Aleshores quan més fàrmacs afegeixes a

aquest tractament, més possibilitats d’èxit tens per vèncer a aquest tumor.

I en quins casos s’aplica?

En un principi a qualsevol pacient se li pot aplicar la quimioteràpia, encara

que primer hem de veure en quin estat físic es troba aquest pacient, perquè

si és un pacient que està molt deteriorat, no hem d’oblidar els efectes

secundaris que provoca aquest tractament. Moltes vegades l’efecte

secundari és més elevat que no el benefici que obtenim. És a dir, d’entrada

hem de veure que el pacient estigui en bona situació física, que nosaltres ho

valorem per l’escala de Karnofsky.

El que sí hem de tenir en compte és que una quimioteràpia sola no és un

tractament curatiu en pacients amb tumors sòlids, és a dir, masses de

tumors que van creixent; i s’han de combinar altres tractaments com per

exemple: la ràdio o una cirurgia, que són les eines que tenim avui en dia

per curar la malaltia. Un altre cas, és en pacients amb malaltia

hematològica, com per exemple, els limfomes que és càncer a la sang.

Aquest tipus de tumors tenen unes tasses de curació més elevada que no

pas els de tumors sòlids.

La manera de combinar els tractaments depèn del moment del diagnòstic

com estigui la malaltia, llavors barregem les eines terapèutiques i

comencem per una o per una altra . Hi ha alguns pacients que primer els

operem, d’altres que després fem tractament complementari amb ràdio, o

hi ha pacients que tenen un tumor molt gran i llavors, comencem per

exemple per una quimio-ràdio, i si aconseguim fer el tumor més petit,

doncs l’operem.


47

Què és l’Escala de Karnofsky?

És una escala de validació que ens diu en quin estat d’autonomia està el

pacient, si el pacient és molt independent o si el pacient depèn molt d’una

ajuda externa, que vol dir que segurament no és apte per rebre un

tractament amb quimioteràpia. Però si per exemple, físicament es troba bé,

no ha perdut pes i pot fer una vida normal; doncs és més apte per aquest

tractament.

Aquesta seria l’escala de Karnofsky que utilitzen els metges per saber en quin estat

d’autonomia es troba el seu pacient.

Quines són les vies administratives dels medicaments?

Bàsicament la majoria de fàrmacs són endovenosos (90%), però també hi

ha quimioteràpies orals, pastilles. L’aspecte d’aquestes últimes és diferent i

tenen millor tolerància. Els tipus de tractaments depenen de cada protocol,

cada malaltia té un protocol de tractament i hi ha infinitats de protocols. Hi

ha fàrmacs que es posen ingressats, o hi ha tractaments ambulatoris, és a

dir; que vénen des de casa, se’l posen durant un temps i tornen a marxar.


48

Cada vegada més, la tendència és a fer tractaments ambulatoris, més que

res perquè no tenim llits per a tothom. Si una persona es troba físicament

bé, el que fem és posar vies centrals30 perquè no hi hagi cap extravasació31

del fàrmac i assegurar-te que va dintre de la vena. Aquestes vies són

dispositius intravenosos, dels quals hi ha de molt tipus i els més coneguts

són: els Portacath i les subclàvies, aquestes últimes són catèters en els

quals hi ha una part que està exterioritzada.

I els pacients que estan ingressats, el que fem són vies curtes i així quan el

pacient se’n va es treu la via i ja està, que és també molt més còmode.

Quins medicaments són els més utilitzats?

En quan als medicaments més utilitzats, depèn del tumor perquè no tots els

tumors es tracten amb els mateixos fàrmacs. No és el mateix tractar un cap

i coll que tractar un còlon o un pulmó. Cada tumor es tracta amb uns

protocols establerts i dintre d’aquests protocols pots barrejar molts fàrmacs.

Nosaltres, per exemple, el que més fem servir per a cap i coll és el Cisplatí,

el Platí, el Cinfuracin i els Taxans. Aquests es combinen en diferents

protocols de tractament en funció de com estigui la malaltia d’avançada.

Quins efectes secundaris té la quimioteràpia?

Cada fàrmac té uns efectes específics de toxicitat, per exemple el Cisplatí és

molt emètic, dóna moltes ganes de vomitar i també hem de tenir molta

cura perquè és un fàrmac que s’elimina pel ronyó i es pot donar una

toxicitat renal; són pacients que han de beure molta aigua perquè si crea

una insuficiència renal hem de canviar de fàrmac.

Un efecte secundari que causa la majoria de medicaments és la baixada de

les defenses, anomenada neutropènia; sobretot la quantitat de glòbuls

blancs que són les defenses que tenim enfront les infeccions. Això passa

perquè les quimioteràpies no són fàrmacs selectius; nosaltres en el nostre

cos tenim cèl·lules que es repliquen molt ràpidament com poden ser les

cèl·lules de la sang, les de tot l’epiteli de la boca i tot l’epiteli a nivell

gastrointestinal. La quimioteràpia destrueix totes aquestes cèl·lules de

divisió ràpida, per això tenim tants efectes secundaris.


49

Si baixa molt la quantitat de glòbuls blancs, el que veiem freqüentment en

els pacients és que fan un pic de febre, és una alarma; a aquests pacients

els hem de visitar i molts d’ells s’han de quedar ingressats, perquè

recuperin les defenses.

Encara que existeixen fàrmacs per evitar o tenir controlada la neutropènia,

que són els factors estimulants de les cèl·lules, però surten caríssims i per

això es posen en alguns tractaments molt concrets. És a dir, el que fem és

punxar unes injeccions durant un temps determinat perquè el tumor

fabriqui més, treballi més ràpidament de com treballaria de manera normal.

Perquè si la quimioteràpia va destruint les cèl·lules, aquest factor estimulant

va fabricant de noves i va repoblant el que la quimio va destruint; i així no

hi hagi un desnivell molt important i no faci febre el pacient. Per exemple: si

d’entrada tens un tumor molt gran i necessites, per controlar, la malaltia

que aquella persona faci el tractament cada 21 dies, has de mantenir-los i si

aquella persona preveus que amb el fàrmac que tu donaràs li baixaran les

defenses a la setmana, el que has de fer és posar una medicació profilàctica

per evitar aquesta davallada de defenses.

Perquè així el pacient pugui mantenir la vida normal i tu com a professional

puguis mantenir el tractament com el tenies previst. Perquè si tu vas

ajornant el temps i vas esperant que aquella persona es recuperi per sí

mateixa el tumor també es recupera i això no ens interessa. El que

intentem és que es recuperi el pacient però no el tumor. La replicació del

tumor no sol ser tan ràpida com la de les cèl·lules normals, però si tu vas

deixant en cada cicle una seqüència de temps, massa gran, arribarà un

moment en què el tumor es tornarà resistent a aquest fàrmac que tu has

donat.

Quan pot durar un procés sencer de quimioteràpia? I com s’estructura la seva

dosis?

El procés sencer depèn del tipus de protocol de quimioteràpia.

No és el mateix una quimio amb intenció curativa que una quimio

pal·liativa. La pal·liativa es pot mantenir fins a la tolerància del pacient o

progressió de la malaltia.


50

La dosis del fàrmac es marca en funció de la massa corporal de la persona,

és a dir, pes i talla. Existeixen unes taules que marquen la dosi a

administrar.

Hi ha quimioteràpies que es donen de manera setmanal, i d’altres, que són

la majoria, que s’administren cada 21 dies; depenent dels fàrmacs i de la

baixada de les defenses, s’ha d’esperar la recuperació hematològica del

pacient.

Què són les cures pal·liatives?

És un servei que es dóna en la última fase de la malaltia, en la qual la

situació és crítica.

Quan la malaltia, per exemple, ha recidivat32 moltes vegades, que vol dir,

que tu has fet un tractament, ha passat un temps i ha tornat a sortir, tu

l’has tornat a tractar i la malaltia ha tornat a sortir; tu la segueixes tractant

però arriba un moment en què ja no hi ha més eines per tractar-la, això és

el que es diu tractament actiu. Entren en joc les cures pal·liatives, en què

l’equip mèdic dóna suport al pacient quan la malaltia està avançada;

controlant els símptomes que provoca la malaltia. No es controla la malaltia

en si, sinó que, si hi ha un dolor es donarà una medicació per controlar el

dolor, si hi ha ofec es donarà oxigen o medicació per controlar-lo, i només

es mirarà que el pacient tingui una bona qualitat de vida.

Però no posar-li un tractament omplint-lo de quimio quan veus que arriba a

casa i només està estirat al llit, que comença a vomitar, que té dolor... Això

no és donar qualitat de vida. Una de les qualitats del professional és saber

dir prou conjuntament amb el pacient, un pacte entre el professional i el

pacient.

És una qüestió que s’ha de parlar; quan hi ha un deteriorament del pacient

està clar que la malaltia segueix el seu transcurs i que el tractament no està

servint de res, per això s’ha de parar.

Hi ha altres casos en els quals es fa quimioteràpia, per curar la malaltia,

amb l’ajuda de medicaments pal·liatius que controlen els símptomes del

tractament.


51

Un cop un pacient li estan fent cures pal·liatives pot curar-se?

No, perquè quan un pacient passa a cures pal·liatives és perquè en un

principi la malaltia s’ha disseminat i perquè han fallat altres eines

terapèutiques.

La filosofia de treball de les cures pal·liatives és diferent, quan un pacient

està en tractament actiu l’objectiu és curar-lo i si no podem curar-lo hem

d’intentar frenar-lo. Però si cada vegada que tu vas frenant, la malaltia va

creixent, el què queda és les cures pal·liatives.

I a partir d’aquí, l’objectiu canviaria i consistiria en controlar la

simptomatologia que provoca la malaltia, no lluitant contra aquesta.

Quins medicaments s’utilitzen en el cas de les cures pal·liatives?

Depèn, l’equip de cures pal·liatives fan servir molt la morfina i la metadona

que són bàsicament analgèsics o opiacis potents. També fan servir la

cortisona com a efecte antiinflamatori, a dosis altes; i medicació normal i

corrent. Vull dir, hi ha una escala d’analgèsics: quan tenim un dolor lleu

doncs està el paracetamol, el gelocatil, l’aspirina... Quan això és insuficient,

passem a un segons esglaó on estan els voltarens, els ibuprofens, que són

antiinflamatoris de baixa potència; i quan això no va bé escalem a la

morfina.

Hi ha moltes maneres de donar-la poden ser pastilles, en xarop, en parxes.

Si un pacient està ingressat i no s’acaba de trobar la dosis, podem posar-la

endovenosa fins a trobar la dosis adequada.

Quins efectes té la morfina?

La morfina el què fa és calmar el dolor en pacients que tenen metàstasis

pulmonars avançades o que tenen patologies de base, ja que fa una mica

de depressió respiratòria, és a dir, unes respiracions molt superficials i

lentes.

En un pacient molt avançat, si se li posa morfina pot ser un desencadenant

de que acabi morint, perquè cada vegada les respiracions són més

profundes, el pacients es relaxa molt. Llavors, quan ja tenim un pulmó que

està afectat i li posem morfina, li acabarà causant una depressió

respiratòria. Però és en una situació molt terminal, no és ho habitual.


52

D’altra banda, la morfina és necessària perquè el pacient té dolor i

segurament li millorarà la sensació d’ofec perquè el deixarà més calmat.

La quimioteràpia pot curar el càncer o només ralentitza el creixement de les

cèl·lules?

La quimioteràpia en tumors sòlids no cura, per curar necessites l’ajuda

d’altres eines terapèutiques com pot ser la radioteràpia, la cirurgia o la

combinació de les tres eines.

Totes les eines de tractament són vàlides i la manera de combinar-les

depèn de la presentació del tumor i de com decideixin el comitè de com

hem de tractar a aquest pacient. En el cas de cap i coll estan els otorrinos,

els maxil·lofacials, estan els radioterapeutes, els oncòlegs, els

nutricionistes; i a partir dels TACs i de com està el pacient.

El tractament és una decisió consensuada d’un conjunt de professionals. I si

un pacient que l’hem tractat i veiem que va malament, i no compleix les

expectatives; es torna a presentar al comitè i entre tots decidim què fer.

La quimioteràpia serveix, per exemple: si tens un tumor molt gran per

controlar la malaltia, per disminuir el tamany del tumor; també pot servir

per evitar que hi hagi micrometàstasis que d’entrada no s’han detectat.

Perquè la quimio és a nivell endovenós, circula a nivell d’orgànic i si hi ha

alguna cèl·lula tumoral que s’està dividint l’objectiu és destruir-la.

En la malaltia pal·liativa en el que ens ajuda és a controlar la malaltia, a

ralentitzar-la i si la podem fer desaparèixer millor. Però en el moment en

que comencem un tractament de quimio no s’ha d’aturar perquè si tens una

malaltia pal·liativa, un cop deixes el tractament el tumor pot seguir creixent

una altra vegada.

Quins nous medicaments s’estan utilitzant? Són més efectius?

Ara ho que està molt de moda són les dianes terapèutiques, els anticossos

monoclonals, que no estan en fase experimental sinó que ja formen part

d’uns tractaments. Tenen una acció diferent a la quimioteràpia, per una part

es toleren millor perquè donen menys toxicitat, en el sentit de que no

donen ganes de vomitar, no dóna les baixades de les defenses...


53

Tenen un mecanisme d’acció a nivell de les membranes, així com la quimio

penetra a dintre la cèl·lula per destruir-la des del nucli; aquests anticossos

monoclonals el què fan és ancorar-se a la cèl·lula i que aquesta no es pot

anar dividint. Com que aquesta cèl·lula no pot créixer, no pot disseminar-se

i s’autodestrueix.

El què fem ara, és combinar conjuntament aquests anticossos monoclonals

amb la quimio, es tracta de tenir dos vessants d’acció; un que penetra a

dintre i l’altre que es queda com més a fora. La veritat és que està donant

molt bons resultats.

Es podria considerar com un nou tractament?

No, el què passa és que els anticossos monoclonals sols no poden acabar de

funcionar i s’ajunten amb uns altres medicaments per potenciar l’efecte.

Quants més fàrmacs puguis afegir en un tractament dirigint-te a diferents

fases de creixement de la cèl·lula, més cèl·lules mataràs i més èxit tindràs

de vèncer a aquell tumor.

Què és la quimioteràpia experimental?

Això no deixen de ser més que els assajos clínics, que són fàrmacs que es

proven, i hi ha diferents fases perquè abans de que un fàrmac es posi en

marxa han de passar una sèrie de fases, una sèrie de proves en quant a

dosis de tolerància, toxicitat.

Primer es fan proves amb animals abans de passar a l’experimentació

humana, i quan s’ha aprovat el fàrmac aleshores es posa en marxa a nivell

clínic. Però des de que surt un fàrmac fins que es posa en marxa poden

passar vuit, deu o quinze anys. Un fàrmac ha de passar per una sèrie de

proves de qualitat i evidentment, s’ha de demostrar que sigui més eficaç;

perquè si tu ja tens un fàrmac que t’està donant bons resultats, si te’n surt

un altre amb uns resultats similars què més et dóna, si el primer ja va bé,

perquè en vull un altre que sigui igual? Ha de ser un fàrmac que

veritablement tingui una eficàcia demostrada, amb x número de pacients i

que les respostes hagin sigut no del 100% però si altes. Aquestes fases

experimentals són a nivell mundial, no només en un hospital.


54

Són assajos clínics que es consensuen a nivell de laboratoris i de centres

hospitalaris, d’arreu del món i llavors s’ajunten totes les respostes i es

valoren. Si aquell fàrmac demostra que té una eficàcia bona, potser quan es

reuneixin tots els metges a Nord Amèrica, decideixen que d’aquell

medicament es vàlid per canviar el protocol de tractament.

En què consisteix el teu treball?

Actualment sóc la infermera referent de la unitat funcional de cap i coll. Allà

veiem tots els pacients de primera visita que van apareixent durant la

setmana i es decideix quin és el tractament més idoni per aquell pacient.

Una vegada decidit quin tractament, a mi em toca informar aquell pacient

del tractament que farà, quina és la possible toxicitat que preveiem i fer un

seguiment de tots els passos que farà aquell pacient al llarg de tot el

tractament. És a dir, si se li ha previst que ha de fer un TAC, una

radiografia, una analítica... tinc que vetllar perquè aquelles proves es facin,

i que es facin en el temps que està previst, perquè sinó seria tot un

desordre. Si el pacient està fent tractament, aquest té un telèfon meu i si té

qualsevol dubte o problema m’ha de trucar i jo el tinc que derivar en funció

del problema que tingui. És a dir, jo sóc la seva infermera referent en el cas

de la meva patologia. I faig un seguiment durant tot el tractament fins que

acaba; hi ha molts pacients que han acabat i durant el temps que torna a

aparèixer la malaltia o que tenen algun problema, tenen el meu telèfon per

trucar-me. Normalment, fem un interval de toxicitat que va des dels 3 o 6

mesos, una vegada ja han acabat el tractament i quan ja estan bé, ja està.

A més a més, tenim feines de docència, formem part d’un grup de formació

en altres professionals d’infermeria. Per exemple, si vénen alumnes doncs

roten, i si volen aprendre alguna cosa del càncer de cap i coll doncs estan

amb mi, els ensenyo la patologia, si han d’aprendre tècniques doncs jo els

hi ensenyo...

També formo part del professorat docent del departament de formació on

es fan postgraus d’infermeria. I he format part de l’educació sanitària a

pacients.


55

Tractes directament amb els pacients?

Sí, els tracto amb ells tota la jornada laboral. La veritat és que tinc molt

contacte amb els pacients, qualsevol cosa que necessiten em truquen o sinó

jo els vaig trucant.

T’afecta emocionalment aquest treball? N’has après alguna cosa?

Si et dic que no, et mentiria. Jo ja porto molts anys en aquesta professió

però també haig de dir que t’enganxa. Hi ha molt treballadors de la sanitat

que el pacient oncològic no els agrada, perquè vulguis o no, és un pacient a

llarg termini, són molts anys que està vetllant per la seva malaltia, i arriba

un moment que et vincules amb la família encara que no vulguis. Hi ha

famílies que es donen més i d’altres que es donen menys. Però això passa

en qualsevol relació humana, això és així. I penso que qui digui que no li

afecta és absurd; perquè jo puc tenir pacients que els conec des de fa 7 o 8

anys i clar quan recidiven i veus que no pots fer res, et sents impotent. I

penses: la veritat és que no tinc res més per donar-te, no perquè no vulgui,

sinó perquè no hi ha res més que se sàpiga que pot anar bé.

Quan envies a un pacient a pal·liatius, t’afecta perquè estàs veient que està

en la última fase de la vida, després d’haver estat molt anys lluitant. I

sobretot, perquè els coneixes des del primer moment del diagnòstic, i has

estat convivint amb ells tot el tractament, totes les toxicitats, els temps

bons, perquè hi ha moments que estan molt bé; vius les recaigudes... I

llavors torna a començar.

Es crea un vincle que no només és amb el pacient en si, sinó que és un

vincle sobretot familiar. Forma part de la qualitat humana en qualsevol

relació.

I aprens ha ser més humana, si ets suficientment empàtica i carismàtica

amb la gent, doncs no deixa de ser la vida mateixa. En una patologia que

saps d’entrada que a l’èxit poques vegades s’hi arriba. Perquè si tu ja tens

un diagnòstic d’entrada, que saps que és un mal pronòstic, que és una

malaltia metastàsica, ja saps que aquella persona no es curarà; però estàs

allà, l’has d’aixecar, l’has d’animar, li has de fer tenir esperança,

evidentment que sí, perquè no és el mateix venir molt malament que venir

bé d’ànims.


56

Jo he tingut pacients que han vingut amb cadires de rodes, que feia molts

mesos que no caminaven i han tornat a caminar, doncs això és una

esperança. Sí que saps que no es curarà, però si pots tenir aquell pacient

un temps que ell mateix es veu que torna a ser ell mateix, doncs ja és molt

de guanyat. I això és molt afectiu, per a tu i per a la família.

Perquè vas decidir dedicar-te a aquest treball?

No vaig decidir mai de ser infermera, jo estic aquí de rebot. Vaig caure,

perquè jo estava en unes altres històries, treballava en un laboratori. Coses

que comencen amb les companyes de dir fem l’examen, no el fem; mai

hagués pensat que jo acabaria d’infermera.

La veritat és que quan vaig “caure” la primera vegada amb un pacient

oncològic, no em va agradar gens perquè vaig veure que eren pacients que

patien molt i que eren pacients hematològics, que són pacients que les

quimios són molt fortes, que has de fer moltes transfusions, moltes

plaquetes i molts d’ells moren. És una altra filosofia l’hematologia.

Després de mica en mica, em vaig anar ficant més en el pacient oncològic,

més d’oncologia que no d’hematologia. La veritat és que t’atrapa, és un

pacient que sí que fa patir, però que penso que t’enriqueix molt a nivell

humà; i penso que tots els que arriben realment a relacionar-se amb un

pacient oncològic no ho deixen mai.

Si que ets molt patidora perquè estàs constantment a veure que fem, que

deixem de fer però compensa molt a nivell humà. És veritat que quan una

persona sana pateix un trauma se li posa un guix, operes i ja està,

recuperarà la vida normal. En canvi, tota la lluita d’oncologia per superar-se

cada dia i anar veient que les coses van sortint bé, penso que tot això, és

molt més enriquidor, tant a nivell professional com a nivell personal.

...


57

10. CONCLUSIONS

Aquest treball m’ha ensenyat moltes coses, tant pels conceptes que he

après sobre el càncer com a nivell personal. I m’ha donat l’oportunitat de

poder parlar amb metges que van tractar a la meva mare i llavors, a més a

més de fer l’entrevista doncs preguntava dubtes que tenia. Gràcies ha

aquests metges, sobretot al Doctor Vinyals i a la Doctora Vilajosana, he

entès molt millor el cas de la meva mare i d’alguna forma ajuda a superar-

ho, a veure les coses d’una altra forma. El fet d’anar diverses vegades a

l’Hospital Duran i Renyals i a Bellvitge, també ha fet que arribi un punt en

que no m’afecti tornar a l’hospital en que estava ingressada la meva mare,

que sigui com una cosa normal. A partir d’això, també m’he adonat que

cada dia hi ha persones a l’hospital amb càncer, amb malalties i que moltes

moren però que tot i així la vida continua; és com si ara veiés més la

realitat de les coses com si fins ara hagués viscut en una bombolla i ara

s’hagués explotat. Crec que d’alguna forma també m’ha ajudat a madurar. I

les entrevistes amb la Doctora Lozano i la Doctora Vilajosana m’han

ensenyat a viure el dia a dia, a viure el moment i aprofitar-ho, i veure la

mort com una cosa normal a la qual tothom arriba, abans o més tard.

Les entrevistes també m’han influït sobre el meu futur, sobre el que vull

estudiar i dedicar-me, m’ha fet replantejar-me sobre el que portava molts

anys pensant estudiar.

En definitiva, les entrevistes m’han aportat molt a nivell personal.

Aquest treball m’ha costat molt començar-lo, per una part perquè no em

veia amb ànims però el motiu predominant és perquè quan no tens res

escrit costa molt més que quan comences a tenir alguna cosa, una idea del

que faràs i del que escriuràs. I també perquè és una recerca que no dura un

dia sinó bastants dies, llavors sembla que mai el vagis a acabar.

En conclusió, m’ha servit de molt aquest treball per aprendre moltíssimes

coses i totes de diferents àmbits, fins i tot, per a créixer com a persona.


58

11. ANNEXOS

11.1. Un cas real

11.1.1- Tres etapes

Ara explicaré un cas personal d’una persona que ha viscut amb aquesta

malaltia i que no ha pogut superar-la després de molts anys lluitant; és el

cas de la meva mare.

Ho dividiré en tres etapes ja que va patir tres càncers i en cadascun

explicaré quin tractament es va utilitzar.

1º Cas

El primer càncer va aparèixer quan ella tenia 30 anys, va començar amb

una petita nafra a la geniva que es va anar fent cada cop més gran; en

veure això va anar al metge però aquest no va saber què era. I després

de dos anys, després d’haver visitat molts metges, dermatòlegs,

odontòlegs... Li van aconsellar que la mirés un cirurgià maxil·lofacial.

Aquest va ser qui va decidir fer una biòpsia al teixit, on va trobar

cèl·lules cancerígenes. Aquesta prova no li havien fet abans perquè a

nivell visual no semblava el què era en realitat. Però quan això va

succeir, quan van saber que el que li passava era que tenia càncer,

aquest ja havia avançat bastant i el que havia començat amb una nafra,

ara ja era una mella ja que la geniva s’havia anat desfent poc a poc fins

al punt d’arribar a les arrels de les dents i a l’os de la mandíbula.

Com a conseqüència li van tindre que treure alguns queixals perquè la

geniva ja no subjectava prou aquestes dents, aquesta va ser la primera

intervenció quirúrgica, però va ser ambulatòria, és a dir, amb anestesia

local i que podia anar-se’n a casa el mateix dia.

En total la van haver d’intervenir cinc vegades, ja que hi van haver una

sèrie de complicacions.

2ª Intervenció

Va ser quan el cirurgià, de qui parlava abans, la va operar i li va

extreure el tumor, és a dir, tota la zona de la geniva i una part d’os que

tenia cèl·lules cancerígenes considerant un marge per si restaven més

cèl·lules d’aquest tipus.


59

Després de l’operació, van analitzar aquests marges i van veure que encara

hi havien cèl·lules canceroses, amb la qual cosa tot i haver tret un tros gran

haurien hagut de treure encara més però com tampoc es podia fer perquè

sinó es quedaria sense os; van haver de recórrer a la radioteràpia.

Tota la zona irradiada va quedar molt dèbil, l’os va quedar com cremat i

com a conseqüència d’això, a l’any següent badallant se li va trencar l’os de

la mandíbula.

3ª Intervenció

Un cop feta la radioteràpia ja no es podia posar un os sa a la mandíbula

perquè seria posar un os sa amb un irradiat i per tant, no s’hagués soldat.

El que van fer va ser posar-li una fèrula, què és un ferro que va cargolat al

os perquè li subjectés aquest tros de mandíbula amb l’altre. Però aquesta

segona intervenció es va complicar perquè al posar la fèrula li van travessar

la boca, llavors li van haver de fer una altra operació per tapar aquest forat.

4ª Intervenció

Que consistia únicament en tapar aquest forat, i ho van fer amb la llegua,

és a dir, van agafar-ne un tros d’aquesta i la van cosir al lloc corresponent.

Aquesta última operació va anar bé.

El que passa és que al poc temps se li va començar a morir el teixit i se li va

comunicar la boca amb el coll.

5ª Intervenció

En definitiva, ara ja s’havia de reconstruir tota la zona i la fèrula, tot i estar

subjectant bé l’os, s’havia convertit en una molèstia; i per tant, van fer una

altra operació on van treure la fèrula, van tallar l’os dolent i van sanejar

tota la zona i després; van posar el radi com a os, el teixit del braç li van

posar a la cara i li van treure l’artèria del braç per posar-se-la al voltant del

coll per alimentar tot aquella zona. A més a més, van agafar la pell de la

cama per tapar-li el braç i la cresta ilíaca per substituir l’os que li havien tret

del braç.

Després de l’operació, va estar ingressada 2 mesos a l’hospital ja que va ser

una operació pionera, és a dir, que era la primera que es realitzava a


60

Barcelona per aquell equip de microcirurgia a l’Hospital Bellvitge, mai

s’havia realitzat una operació d’aquest tipus; i per això no sabien com

anava a sortir, però afortunadament va sortir bé.

I després de totes aquestes intervencions, es va recuperar i al cap de 5

anys li van donar l’alta que és el temps que es dona per saber si la malaltia

s’ha curat o no. És a dir, durant aquells cinc anys li van estar fent proves

per si es desenvolupava altra cèl·lula cancerígena, cosa que no va passar,

ella s’havia curat.

2º Cas

10 anys més tard va reaparèixer la malaltia al mateix lloc encara que havia

avançat una mica més, és a dir, el tumor estava més a prop de la gola. En

aquest cas, també li van tractar el càncer amb la cirurgia. L’operació va

consistir en treure-li aquests teixits: una part del terra de la boca, una altra

part del fons del lateral de la gola i de la llengua. Per reconstruir tota

aquesta zona, li van treure de l’altre braç un altre empelt per posar-ho a la

boca i van tornar a agafar pell de la cama per tapar aquell braç.

No va quedar cap cèl·lula cancerosa i per tant, es va recuperar.

Aquest segon càncer va ser agafat amb temps i no hi va haver cap tipus de

complicació, tot va anar com s’esperava.

3º Cas

4 anys després va tornar a recaure, cada cop avançava més ràpidament la

malaltia i ara el tumor es trobava al coll, a la glotis i a l’epiglotis. Quan la va

visitar el cirurgià li va dir que s’havia d’operar urgentment perquè si

s’esperava més, el tumor seria tot el coll i llavors no es podria operar; però

aquesta operació podia causar-li dos inconvenients:

1- Que perdés la veu perquè potser li havien de tocar les cordes vocals,

encara que no era segur i probablement no passaria.

2- Que hagués de menjar la resta de la seva vida per una sonda gàstrica,

un tub que entra per l’abdomen i va cap a l’estómac, perquè per treure-li el

tumor li havien de treure una sèrie de músculs que hi ha al coll, que fan que

puguem empassar i llavors si els treien no es sabia si podria recuperar

aquesta mobilitat.


61

Al final, ella va decidir no operar-se i va confiar solament en l’homeopatia,

pensava que això la curaria i quan va veure que es començava a trobar

pitjor i que el coll estava bastant inflamat, va voler operar-se però llavors

era massa tard perquè tenia el tumor per tot el coll.

També li van fer una traqueotomia que és una obertura que es fa a través

del coll dins de la tràquea on es col·loca una cànula, perquè pogués respirar

bé.

Llavors li van fer una quimioteràpia pal·liativa que significa que no podia

curar-la però sí donar-li més temps i millor qualitat de vida.

Durant la quimioteràpia va haver un moment en el qual el tumor va

disminuir notablement la seva mida. Però, tot i així, el càncer va continuar

el seu transcurs fins a tenir una metàstasis, és a dir, les cèl·lules canceroses

es van desplaçar del seu lloc d’origen, que era el coll, als pulmons i als

ganglis que hi ha a la base de la columna. Va arribar un moment en el qual

la quimioteràpia ja no servia de res i per això es va substituir per una cura

pal·liativa que consistia en donar-li medicaments que li traguessin només el

dolor, com per exemple morfina.

Cada cop li arribava menys sang al cervell, i per tant, tampoc li arribava

oxigen, fins que va deixar de respirar i el cor se li va parar.

Aquesta última vegada no va poder superar la malaltia.

11.1.2- Com es viu la malaltia

Una malaltia d’aquest tipus es viu, des del punt de vista del pacient, amb

moments de molta por, molta inseguretat, tristor... però també amb uns

moments amb unes tremendes ganes de viure, aprofitant el dia a dia,

aprenent del que li està passant...

S’ha de dir que no només pateix el pacient sinó que la família també intervé

molt emocionalment, tant positivament com negativament. També penso

que això passa en qualsevol malaltia en la qual perilla la vida d’una

persona.

El pacient i la família passen moments de tot tipus, i en casos extrems on la

malaltia és terminal, la família ha d’estar molt a sobre del malalt perquè

mengi, perquè es dutxi... Perquè faci coses.


62

Per això, encara que els hi costi han d’esforçar-se i tirar endavant d’alguna

manera. Perquè si el malalt no creu que pot curar-se i està molt desanimat,

tot serà més difícil.

El que pot ajudar molt a un malalt es donar-li molt d’afecte, sobretot dels

seus sers estimats.

- La noia de la imatge de la portada és Claudia Maccioni, una fotògrafa de

28 anys que va néixer a Barcelona i que durant el seu tractament de càncer

de mama es va anar fent fotos cada dia; cosa que li va donar ànims per

superar la malaltia. Claudia va afrontar el càncer amb molt d’optimisme i

molta seguretat en sí mateixa de que el superaria. El fet de fer-se

fotografies era una il·lusió personal que la impulsava a viure encara més i

després de la malaltia valora molt més les coses, la vida, els amics... I s’ha

donat compte que l’important és viure el dia a dia.

- 15 Codi Europeu contra el Càncer: el 1987 un comitè d’experts en

oncologia va redactar i aprovar aquest codi el qual conté recomanacions per

reduir la incidència del càncer.

- L’últim paràgraf del punt 5 “L’alimentació”, està extret de: “Libro

Consenso Nutrición: Guía clínica multidisciplinar sobre el manejo de la

nutrición en el paciente con càncer. Del 26/2/08, escrit per la Sociedad

Española de Oncología Médica, Sociedad Española de Nutrición Parenteral y

Enteral (SENPE), y per SEOR (Sociedad Española de Oncología

Radioterapéutica)

- En el punt 5.4 “L’actitud d’una persona davant la vida” he complementat

la meva opinió amb la de la Doctora Esther Vilajosana, gràcies a l’entrevista

que em va concedir. En la qual em va explicar els diferents comportaments

dels pacients i les conseqüències que tenien. També he extret informació

del llibre Anticáncer de Dr. David Servan-Schreiber.


63

11.2- Vocabulari

1 Neoplàsia: és el procés de proliferació2 anormal de cèl·lules d’un òrgan o

teixit que provoca la formació d’un neoplasma3.

2 Proliferació: multiplicació abundant d’alguna cosa.

3 Neoplasma: anomenat també tumor, és una massa anormal del teixit que

resulta quan les cèl·lules es multipliquen més del degut o no moren quan

deurien.

4 Mesoderma: és la capa germinativa que es troba només en embrions

d'animals triblàstics5.

5 Triblàstic: són animals en que el seu desenvolupament embrionari

primerenc es diferencien tres fulles embrionàries o capes de teixit

embrionari: ectoderma, endoderma i mesoderma.

6 Leucòcit: són un conjunt de cèl·lules sanguínies que s'encarreguen de la

resposta immunitària, encarregades de defensar l'organisme contra

substàncies estranyes o agents infecciosos. S'originen a la medul·la òssia i

al teixit limfàtic.

7 Citoesquelet: entramat de proteïnes fibril·lars entrecreuades.

8 ADN: és una molècula lineal, molt llarga, formada per dues cadenes

enrotllades l’una sobre l’altre formant una doble hèlix. I cada molècula

d’ADN està constituïda per la unió de nucleòtids (adenina, timina, citosina,

guanina.

9 Cromosoma: és una estructura microscòpica composta per una llarga

molècula d’ADN i que està associada a moltes molècules d’unes proteïnes

denominades histones.

10 Fus acromàtic: és el conjunt de microtúbuls que fixen els cromosomes

durant la mitosi.

11 Cromàtide: és una de les dues cadenes idèntiques de DNA que unides pel

centròmer constitueixen un cromosoma.

12 Citocinesi: procés en el qual el citoplasma es divideix en dos.

13 Metàstasis: disseminació del càncer d’una part del cos a un altra. El

tumor metàstasis conté cèl·lules que són iguals que les del tumor original


64

(primari). És a dir, és el moment en el qual el càncer ja no afecta sols a un

teixit sinó que afecta a molts altres del cos.

14 Ontogènia: és la formació i el desenvolupament d’un individu, referit

especialment al període embrionari.

15 Retrotransposó: és l’element mòbil de l’ADN que es transposa utilitzant

un intermediari d’ARN i pot amplificar-se en un genoma.

16 Estat nutricional: és el grau en què s’estan complint les necessitats

fisiològiques de nutrients del individu.

17 Índex glucèmic: és una mesura dels efectes dels hidrats de

carboni,glúcids, en el nivell de sucres en la sang.

18 Antimicrobià: és una substància que mata o inhibeix el creixement de

microbis.

19 Antifúngic: és tota substància que té la capacitat d’evitar el creixement

de alguns tipus de fongs o fins i tot, de provocar la seva mort.

20 Apoptosi: és un dels tipus principal de mort cel·lular programada i inclou

una sèrie d'esdeveniments bioquímics que porten a una morfologia cel·lular

característica i a la mort.

21 Angiogènesis: és el procés fisiològic que consisteix en la formació de

vasos sanguinis nous a partir dels vasos preexistents; també és un procés

fonamental en la transformació maligna del creixement tumoral.

22 Polifenols: són un grup de substàncies químiques trobades en plantes

caracteritzades per la presència de més d’un grup fenol per molècula.

23 Proantocianidina: són polímers formats per unitats de antocianidina que

poden ser hidrolitzats si se’ls tracta amb àcids forts.

24 TAC (Tomografia Axial Computaritzada) : és una tècnica de diagnòstic

utilitzada a medicina, una tecnologia sanitària d’exploració de raigs X que

produeix imatges detallades de corts axials del cos.

25 Antineoplàsic: són substàncies que impedeixen el desenvolupament,

creixement, o proliferació de cèl·lules tumorals malignes. Aquestes

substàncies poden ser d'origen natural, sintètic o semisintètic.


65

26 Omega-6: són un tipus d’àcid gras insaturats comunament trobats en els

aliments grassos o a la pell d’animals.

27 Omega-3: són àcids grassos essencials, poliinsaturats, que es troben en

alta proporció en els teixits de certs peixos, generalment al peix blau, i en

algunes fonts vegetals.

28 Interferón: és una proteïna produïda naturalment pel sistema immunitari

de la majoria dels animals com a resposta a agents externs, tals com virus i

cèl·lules cancerígenes.

29 Greix: és una unitat de mesura de la radiació, amb la qual es pot

quantificar l’energia que se li donarà al pacient en una sessió de

radioteràpia.

30 Vies centrals: és un catèter que va directe al cor, per on s’introdueixen

els fàrmacs per fer quimioteràpia o per extreure sang.

31 Extravasar-se: sortir un líquid, per filtració o efusió, del seu conducte

normal.

32 Recidivar: reaparèixer una malaltia.


66

11.3- Bibliografia

I. Anti Cáncer de Dr. David Servan-Schreiber; per parlar sobre

l’alimentació.

II. Dos llibres de text de 1º de Batxillerat:

- Ciències per al món contemporani; per descriure la malaltia, saber el

percentatge real que té el càncer dins de les causes no naturals de mort i

per parlar sobre la prevenció de la malaltia.

- Biologia; per parlar sobre les cèl·lules i sobre la transcripció i traducció.

III. Un llibre de text de 4º d’ESO:

- Biologia; per informar-me sobre l’estructura i el cicle cel·lular (mitosis).

IV. El càncer y su prevención de J.M. Argilés i F.J. López-Soriano

V. El càncer es cura de Dr. Josep Ramon Germà Lluch

11.4-Webgrafia

www.wikipedia.org; per informar-me sobre què és el càncer, en que

consisteix, quins tipus hi ha i per completar informació sobre el cicle

cel·lular.

-Per poder explicar els tres tractaments vaig informar-me en aquestes

pàgines webs:

1. www.cancerquest.org

2. www.elmundo.es/elmundosalud/especiales/cancer/basicos.html; a

més a més, en aquesta pàgina vaig llegir informació sobre la cèl·lula.

3.www.ocu.org/tecnicas-medicas/tratamientos-contra-el-cancer-

s307734.htm

4.www.elmundo.es/elmundosalud/especiales/2003/11/terapias/quimiote

rapia4.html )

Vídeos que m’ han ajudat a entendre millor que és el càncer, el cicle vital de

les cèl·lules i la diferència que hi ha entre el creixement d’unes cèl·lules

normals i el d’unes cèl·lules cancerígenes:

www.youtube.com/watch?v=QKdpr5Edpes

http://www.wikipedia.org/

http://www.cancerquest.org/

http://www.elmundo.es/elmundosalud/especiales/cancer/basicos.html

http://www.ocu.org/tecnicas-medicas/tratamientos-contra-el-cancer-s307734.htm

http://www.ocu.org/tecnicas-medicas/tratamientos-contra-el-cancer-s307734.htm

http://www.elmundo.es/elmundosalud/especiales/2003/11/terapias/quimioterapia4.html

http://www.elmundo.es/elmundosalud/especiales/2003/11/terapias/quimioterapia4.html

http://www.youtube.com/watch?v=QKdpr5Edpes


67

11.5- Agraïments

Estic agraïda a vuit persones que durant la recerca m’han ajudat bastant:

● El meu pare, per explicar-me detalladament la malaltia de la mare, per

dedicar-me el seu temps, per preocupar-se sobre el meu treball i

treure’m feina de casa, deixant-me així més temps per dedicar-me al

treball.

● A tots els metges entrevistats pel fer-me un lloc en el seu atrafegat

treball i per oferir-se a ajudar-me, en especial a:

- Doctora Lozano, per ensenyar-me a veure la vida d’una altra forma.

- Doctora Vilajosana, per ajudar-me a entendre el comportament que

tenia la meva mare durant l’últim càncer.

- Doctor Vinyals, per dedicar-me mitja hora del seu treball i donar-me la

seva opinió sobre si la meva mare hagués pogut curar-se si s’hagués

operat quan ell li va dir.

● Al col·laborador del Manel Esteller, per ser tan amable.

● Al tutor, per guiar-me i per haver fet possible aquest treball. I també,

per posar-me en contacte amb la Doctora Lozano i el col·laborador d’en

Manel Esteller.

● Al Alfonso Fernàndez, per ajudar-me a fer la portada i el PowerPoint.

● I a tots els amics que han estat al meu costat.

Documents

EL CÀNCER I LA SEVA PREVENCIÓ - cornella.cat³/Treballs de Recerca... · -Sarcoma de parts toves, del qual existeixen de molts tipus i és un sarcoma generat en els teixits tous