Joan

PeiróCooperatista, revolucionari i vidrier

Peiró i la seva companya, Mercedes Olives Bonastre

Peiró es va casar als 20 anys amb una treballadora de l’Espanya Industrial, fet pel qual mantindrà sempre un lligam amb el barri on va néixerFont: Arxiu Històric de la Ciutat de Badalona (AHBDN)

Programa d’actes a Badalona en solidaritat amb familiars de presos el 1908

Des del 1905 fins al 1920 Peiró desenvolupa un treball de base importantíssim a Badalona. En aquest cas, podem veure la seva participació, en una vetllada per recollir diners per les famílies de companys empresonats en motiu dels sucessos d’Alcalà del Valle el 1903 on tingué lloc una insurreció de jornalers andalusosFont: Arxiu Històric de la Ciutat de Badalona (AHBDN)

Capçaleres de «El Vidrio» i «La Colmena»

Dins l’activitat frenètica de l’anarco-sindicalista a Badalona, destaca el seu càrrec de director de la revista ‘El Vidrio’. Però, sobretot, la creació d’una federació local del sindicat únic a la població, creant el seu òrgan d’expressió ‘La Colmena Obrera’, esdevenint-ne Secretari General i després DirectorFont: Arxiu Històric de la Ciutat de Badalona (AHBDN)

«Porque el Cooperatismo, digase lo que se quiera,

es un modo de lucha contra el capitalismo»

Joan Peiró va néixer a Hostafrancs el 18 de febrer de 1887. D’una família molt humil, amb tan sols vuit anys ja començà a treballar a un forn de vidre a la Bordeta. Encara analfabet, als 15 anys, va establir els primers contactes amb la Societat Obrera del Vidre. Després de voltar per tot el teixit indus-trial de la ciutat, esquivant el boicot patronal, ja que no li donaven feina aplicant-li el «pacte de la fam», entrà com ajudant al taller Costa i Florit de Badalona, ciutat on hi viuria un temps.

El 1907 va promoure la creació de la Federació Espanyola del Vidre. La pri-mera detenció i entrada a la presó es produí el 1909 durant la “Setmana Trà-gica”, on un company de cel·la l’ensenyà a llegir i escriure. Després d’aquella primera experiència penitenciària, participà en un grup de teatre d’aficionats, on va acabar l’alfabetització i, sobretot, aprengué a parlar en públic.

El 1916, en un context altament repressiu, en plena aplicació de la llei de fugues i d’èxode dels militants més madurs, Joan Peiró fou nomenat Se-cretari General d’una Federació del Vidre en descomposició. Aquell mateix any participà en les vagues del vidre negre, on aconseguiren la jornada de vuit hores i un petit augment salarial. A partir de llavors, començà una activi-tat anarco-sindicalista frenètica a Badalona. Amb el Congrés de la CNT el 1918 a Sants, quan es constituïren els «Sindicats únics» -tàctica vital per impulsar la vaga de la Canadenca- els de Badalona entrarien a la Confe-deració.

Aprenent als forns de vidre

Primeres passes a la política

Salvador Seguí “El noi del sucre”

Peiró forma part, com Seguí, de la vella generació de lluitadors de principis dels XX, que es formaren en lluites com la setmana tràgica. Un sector de l’anarcosindicalisme que foren els fundadors de la CNT, i que dominaren el sindicat durant molt de temps, quedant després en minoria. El ‘noi de sucre’ fou com un mestre per Peiró que explicava haver.-se aproximat a l’anarquisme, després d’haver-lo conegut durant una conferència a un teatre de BadalonaFont: Peirats, J La CNT en la Revolución Española, Ruedo Ibérico, París

Fitxa policial de Peiró dels anys 20

A banda de l’actualitat del llenguatge policial emprat, cal destacar la referència a l’adreça del carrer Alcolea

com a vivenda de l’anarcosindicalistaFont: Arxiu Històric de la Ciutat de Badalona (AHBDN)

Peiró a l’exili amb quatre dels seus fills

Acabada la guerra, s’exilia a França amb els seus fills, on s’incorpora a la Junta d’Auxili dels Republicans Espanyols, ajudant a escapar als refugiats dels camps de concentracióFont: Peirats, J La CNT en la Revolución Española, Ruedo Ibérico, París

El 1920, durant els inicis del «pistolerisme», la policia assetjava constantment a Peiró, fet que l’obligà a tornar a Sants, al 96 del carrer Alcolea. Els enfrontaments entre els anarquistes de «l’únic» i els de la patronal del «lliure» foren constants, la repressió augmentà desmesuradament, i Peiró va ser detin-gut i obligat a anar a peu en conducció fins a Vitòria. Només sortir en llibertat, l’any 1922 va ser no-menat Secretari del Comitè Nacional de la CNT, càrrec que també va assumir de 1928 a 1929.

El 1923, any de grans moviments vaguístics, els dirigents obrers es van convertir en l’objectiu pre-dilecte dels pistolers. Aquell any assassinaren a Salvador Seguí, en una cita a la que també havia d’acudir Peiró. Poc després patí dos intents d’atemptat, un al sortir de casa i, l’altre, al pont de fusta que salvava les vies del tren a l’actual Passeig de Sant Antoni. Aquell mateix any va entrar a treballar al projecte que ocuparia la resta de la seva vida, la Cooperativa del Vidre de Mataró, traslladant-se definitivament a la capital del Maresme.

I, de cop, la dictadura de Primo de Rivera i la CNT un cop més il·legalitzada. Durant aquell període, les entrades i sortides de la presó, la lluita clandestina, l’exili o la llibertat vigilada a Mataró van ser una constant a la trajectòria del militant anarcosindicalista.

Després de la caiguda de Primo de Rivera el 1930, la CNT va tornar a la legalitat. Peiró signà el Manifest d’Intel·ligència Republicana pel que va rebre nombroses crítiques. L’agost de 1931, quatre mesos després de la proclamació de la II República, juntament amb Àngel Pestaña i d’altres, signa el Manifest dels Trenta, oposant-se a les posicions de la FAI, provocant una de les escissions més grans de la CNT del període. Posteriorment, Peiró i la majoria d’aquests grups s’allunyarien de Pestaña, quan va crear al 1933, el Partit Sindicalista.

Amb la CNT dividida fins al Congrés de Zaragoza de 1936, Peiró continuarà la seva actvitat incan-sable. Després d’aquell congrés -on ja es comptava amb l’imminència d’un aixecament militar- va arribar el 18 de juliol. El dia després, entrà en representació com a vicepresident al Comitè Local Antifeixista de Mataró. Durant la Guerra Civil, desenvolupà diversos càrrecs governamentals, mi-nistre d’indústria de Largo Caballero i comissari general d’energia elèctrica durant el govern Negrín.

El 1940 va ser detingut per la Gestapo, que l’entregà als franquistes. Empresonat a València, va ser executat al juliol de 1942, després d’un judici ple d’irregularitats i de negar-se a col·laborar amb els sindicats verticals.

Anys 20. Pistoles, persecució, sindicat i presó

Anys 30. L’escissió del Trentisme

Revolució! Guerra! Cooperativa! Exili! La mort!

Cristalleries de Mataró, coneguda popularment com el “Forn de vidre”, fou una cooperativa de producció, iniciativa d’antics companys de Peiró afec-tats pel «pacte de la fam». Josep Ros Serra, Pau Pi i altres obrers, ajuntaren tot el seu capital social i transformaren l’empresa Estanyol i Cia, nascuda el 1920, en una cooperativa, el 1925, que funcionà camuflada fins a l’arribada de la llei de Bases de la Cooperació (1934). L’empresa s’anomenà Cristalleries de Mataró, cooperativa obrera, i Joan Peiró en fou durant molt anys el director de fabricació, participant en l’escriptura dels estatuts socials originaris.

Des del punt de vista de la producció, l’empresa va ser importantíssima. Una de les més solvents de Mataró, esdevenint durant la IIa República la productora del 85% de bombetes de tot l’estat. Amb l’esclat de la Guerra civil, la cooperativa aturà completament l’activitat, molts dels seus membres mar-xaren al front o assumiren diferents càrrecs polítics a la rereguarda. Posterior-ment, ja en ple franquisme, la cooperativa seguí funcionant. El 2008 una greu crisi obligà al tancament de l’empresa.

«...Al principio fueron a buscar compañeros de otras fábricas (...) Y algunos de ellos, por el solo hecho de que no existía un patrón, tal como estaba concebido por ellos, se abandonaban un poco en el trabajo y producían un porcentaje de desperdicio superior al usual. Fabricaban entonces bombillas eléctricas y tenían que lu-char contra la concurrencia de una fábrica belga. Naturalmen-te hubo que llamarles al orden, ya que de seguir como hacían la Cooperativa estaba en peligro de muerte. Todo ello creó serios problemas entre los compañeros. Unos se marcharon, vomitan-do pestes contra Peiró y la Cooperativa; otros, los mas sensatos, conscientes de lo que hacían y representaban, se quedaron, for-mando la gran osatura de aquella obra...».

Sans Sicart, J. (1988), El ejemplo de un cenetista , Butlletí de l’Amical de l’Antiga Columna Durruti 26, Toulouse.

El «Forn de Vidre»

Peiró durant la seva època de ministre

Durant la Guerra Civil, desenvolupa diversos càrrecs governamentals per encàrrec de la CNT: Ministre d’Indústria de Largo Caballero

o Comissari General d’Energia Elèctrica durant el govern Negrín. Sens dubte la seva experiència de cooperativista fou decisiva

per la seva elecció com a Ministre d’Industria, donada la seva experiència en l’organització de la producció

Font: Peirats, J La CNT en la Revolución Española, Ruedo Ibérico, París

Peiró amb els seus companys a l’interior del «Forn de Vidre»

Peiró fou molts anys director de fabricació de la cooperativa. Aquest càrrec l’influencià durant la seva curta estada al ministeri

des d’on plantejà el desenvolupament d’un model cooperatiu d’industria i d’economia

Font: Dossier del Grup Cultura de Cristalleries de Mataró (196?) i Butlletí Societat Ateneu Popular (febrer 1933)

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB)

Tot i la composició heterogènia i apolítica dels seus membres, el que més caracteritzaria a la cooperativa seria l’adscripció ideològica. Sempre defensaren el caràcter revolucionari de les cooperatives com a instruments necessaris de cara a l’emancipació social de la classe obrera. Aquest posicionament va comportar moltes vegades l’enfrontament tant amb la Federa-ció Nacional de Cooperatives com amb sectors dins el moviment obrer anarcosindicalista.

Des dels inicis, es creà un grup de foment de la cultura, des del qual s’organitzaven múl-tiples conferències de temàtiques de l’època (cooperativisme, situació de la classe obrera...). També es construïren casetes de preu econòmic pels treballadors de la cooperativa.

Un dels projectes més importants de “Cristalleries”, però, fou la creació d’una escola racionalista, inspirada en les de Ferrer i Guàrdia. Al principi, s’hi realitzaven cursos als vespres d’alfabetització per adults i, més tard, durant la IIa República, s’iniciaren les classes infantils.

L’Escola Racionalista del Forn de Vidre va disposar, fins i tot, d’un edifici propi al carrer Prat de la Riba, amb uns dos-cents nois i noies. S’ensenyava urbanitat i ètica i labor i arit-mètica. S’hi acceptava a tothom, els més grans ajudaven els més petits, les classes eren mixtes, es pagava un duro al mes i als alumnes se’ls donava la llibreta i el llibre. Hi havia mestres anarquistes, com Miguel Campuzano, Armonia Dalmau i Germinal Esgleas, company de Frederica Montseny, i també republicans com el Senyor Franco o la Sen-yoreta Terol. Dins l’edifici, també hi havia una biblioteca i un grup de teatre infantil.

«Porque el Cooperatismo, digase lo que se quiera, es un modo de lu-cha contra el capitalismo, no sólo en su aspecto de resisten-cia, sino también porque él será un instrumento precioso durante e inmediatamente después del hecho heroico de la Revolución Social. Cier-tamente que no nos referimos al Cooperatismo actual, vaciado completa-mente en los moldes socialistas estatales. (...) Por lo demás, si alguna vez hemos entrado de lleno en el terreno de las prácticas, la alternativa será: o crear un movimiento cooperatista propio, o caer sobre el movimiento actual con el fin de imprimirle la espiritualidad anarquista».

Una cooperativa autogestionària

Més enllà de la producció: L’Escola Racionalista del Forn de Vidre

La fàbrica actual de Cristalleries de Mataró al Polígon Rocafonda

Les Cristalleries han perviscut fins el 2008, quan una greu crisi els obligaren a tancar portes

Font: VVAA El patrimoni cooperatiu Cos, Barcelona

Fotografia d’alumnes de l’escola impulsada per la cooperativa

Alumnes de l’escola racionalista de l’Agrupació Pro-Ensenyament Racionalista de la Societat Ateneu (1932)

Font: Dossier del Grup Cultura de Cristalleries de Mataró (196?) i Butlletí Societat Ateneu Popular (febrer 1933)

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB)