Embed Size (px)
Citation preview
UN CONTE D’ÀNGELS I DIMONIS
Miquel Rayó i Ferrer
Personatges:
LES RATES-PINYADES
RATA-PINYADA MARE
RATA-PINYADA FILLA
RATA-PINYADA FILL
EL DIMONI GROS
LA DAMA DIMONI
EL DIMONI SEGON
ELS ALTRES DIMONIS
DIMONI TRES
DIMONI QUATRE
DIMONI CINC
DIMONI SIS
L’ÀNGEL SENYOR
L’ÀNGELA SENYORA
L’ÀNGEL ROSAT
ELS ALTRES ÀNGELS
ÀNGEL GROC PRIMER
ÀNGEL GROC SEGON
ÀNGEL BLAU CEL
ÀNGEL VERD CLAR
1
Descripció de l’espai
Ens trobam a la clariana d’un alzinar molt espès. El sòl està mostrejat de
pedres i de mates. Els arbres tenen la soca negra, banyada de molses, humida.
El públic té la impressió que és en un lloc molt remot, aquest, ocult a totes les
mirades, i gairebé pot percebre l’olor de la humitat que senyoreja l’ambient. Es
veu bé que, en aquest bosc, quasi ningú no hi posa mai els peus, de no ser els
animals salvatges que hi tenen el cau.
Al fons de l’escena hi ha un socot molt gran, amb un cimal sense fulles; només
branques gruixades i penjolls de molsa. A les branques hi pengen, cap per
avall, tres rates-pinyades- disfresses de pedaç negre, amb molts de plecs a les
ales -. De temps en temps, mentre sona una música que introdueix l’acció, les
rates-pinyades bateguen les ales i les espolsen.
2
PRIMERA ESCENA
RATA-PINYADA FILLA (bóta a terra i voleteja, ales eixamplades, ran del socot.
L’enrevolta algunes vegades. Quan acaba el seu parlament, torna a penjar-se a
les branques) – Conta, conta! Conta, ma mare! Au, venga, no siguis dolenta!
RATA-PINYADA FILL (fa el mateix que la seva germana) – Conta’ns un conte,
mare, una història, una rondalla, d’aquestes que ens agraden tant!
Les rates-pinyades menudes salten definitivament a terra i van
d’un costat a l’altre de l’escenari, i es planten a cada glosat, davant
del públic.
RATA-PINYADA FILLA –
Si ens contàs l’antiga història
del corsari Barballamp...
És el conte més sagnant
que jo tenc en la memòria...
RATA-PINYADA FILL –
O el romanç del rei Poruc...
Quin rialler si el contaves:
Aquest rei era més ruc
que un ase quan menja faves!
RATA-PINYADA FILLA –
El del caçador Bernat
és el que jo vull sentir:
si el conte diu veritat,
va caçar deu dracs d’un tir!
RATA-PINYADA FILL –
I el de na Caterineta,
que plorava estels de foc?
(En veu baixa).
Aquest l’hem sentit fa poc...
Ell només fa una estoneta!
3
RATA-PINYADA MARE (baixa de l’arbre amb les ales ben esteses) – Au, au!
Callau ja! Que pesats que sou! Em teniu marejada amb tanta cançoneta... Sols
que calleu, vos en diré un ara mateix, de conte... Però un, només! I pus!
RATA-PINYADA FILL (fent bots i mamballetes) – Visca, visca!
RATA-PINYADA FILLA (fa primer el mateix que el seu germà. Després s’asseu
als peus de la seva mare i es disposa a escoltar) – Visca, visca! I quin serà el
conte, ma mareta, quin?
RATA-PINYADA MARE (pensa uns moments i s’espolsa les alasses) – Doncs,
serà... serà... Una història d’àngels i de dimonis!
RATA-PINYADA FILLA – D’àngels?... Que bé!
RATA-PINYADA FILL (s’asseu, també, disposat a escoltar el conte) – De
dimonis?... Quina por!
RATA-PINYADA MARE (comença a narrar. S’apaguen, potser els llums fins a
deixar l’escenari mig a les fosques, cosa que permet la intimitat i, sobretot,
prepara el públic perquè entri en la narració) – Doncs, això era i no era, una
vegada, en un bosc molt gran i amagat de tothom...
S’apaguen els llums de cop i calla la veu. En la fosca, se’n van les
tres rates-pinyades.
4
SEGONA ESCENA
S’encenen tots els llums.
Se sent una remor de veus alzurades que s’acosten, i trepig de
potons, i cops de garrot en terra.
Surt a escena un estol de dimonis. Sembla un ramat de cabres o de
cérvols: vestit de sac i cares pintades, banyes, picarols penjats,
forques sinistres i colors que llampeguegen – roig encès, groc de
flamada, capes morades que esclaten -, torterols de fum i
pudorassa de sofre i de caverna.
Van tots tan enfadadíssims que masteguen claus; corren com els
dimonis que encalcen els nins dels pobles a les fires. Tots els
dimonis dues a l’esquena, com els jugadors d’un equip de futbol,
un gran número pintat. El DIMONI GROS du el número u. Els
ALTRES DIMONIS que entren a l’escenari fan com si hi cercassin
quelcom d’amagat entre els arbres i les mates.
DIMONI GROS (crida, rabiós) – Els esclafaré! Els faré benes! Ha, i que els en
faré, de coses, si els aplec: no en romandrà ni la pols, d’aquests remaleïts! Els
deixaré blaus a galtades i a clatellades! Ha! Ja no puc pus! Fris de tenir-los dins
les mans, els àngels... Me les pagaran totes!
DIMONI SEGON (és el majordom del Dimoni Gros, el seu segon en
comandament; no deixa d’anar-li al darrere com un cussó fidel – hipòcrita,
emperò -. Ara, mira de calmar la ira del Dimoni Gros. Li pega toquets a
l’esquena, el vol assossegar) – Tingueu paciència, paciència, i assossegau-vos,
que ja sabeu que no vos va gens bé, això d’enrabiar-vos d’aquesta manera... Si
no anau alerta, qualque dia esclatareu. Fareu el tro...
DIMONI GROS (crida) – Jo enrabiat? Jo? Jo? Que jo estic enrabiat, dius? I és clar
que ho estic! Ah, gran tros d’ase, o tu no ho estaries, si aquells..., aquells...
(Dubta. Cerca una paraula per a definir quelcom de molt odiat, quelcom que
potser li fa basques). Si aquells popes flonges d’àngels del cel t’haguessin
manllevat la filla?
5
De sobte se senten uns planys tristíssims. Els ALTRES DIMONIS
deixen de cercar. Tothom fa capades i gestos de pena compartida.
Surt la DAMA DIMONI.
DAMA DIMONI (plora sense conhort. S’eixuga les llàgrimes amb la gran capa
morada) – Ai, ai, ai, ai, i quin dol tan gran! Quin desconhort! La meva fillona...
Tan vermelleta, tan eixerida, tan..., tan... (Plora). I aquella coerrineta, i aquelles
banyerrines que eren com..., com... Aaah! Aaah!
El DIMONI GROS s’acosta a la DAMA DIMONI, sol·lícit, educat,
paternalista. El DIMONI SEGON li va al darrere i l’imita, fent gestos i
carusses. Els ALTRES DIMONIS s’apleguen en rotllana.
DIMONI GROS (s’excita progressivament) – Apa, apa, venga, que tot tendrà
solució... Jo t’asseguro que els escapçaré les ales amb les estenalles...
DIMONI SEGON (repeteix per al públic, les amenaces) – Els escapçarà les ales...
DIMONI GROS (continua, exagerat) – Els clavaré les orelles en un clau de
ganxo...
DIMONI SEGON – Els clavarà les orelles...
DIMONI GROS – Els esclafaré a potonades...
DIMONI SEGON (pega potades en terra) – Els esclafarà!
DIMONI GROS (dubta. Calla, mentre el Dimoni Segon espera anhelant. Pensa
una estona, el Dimoni Gros; s’imagina càstigs i crueltats; fa grans estebejos i
estreny els punys com si tengués entre les mans el coll de qualcú el qual
volgués escanyar. En tot el temps, el Dimoni Segon l’imita, assent, fa capades
de complicitat...) – Els ficaré dins una caldera de ferro bullent i llavors faran
xup-xup, xup-xup, com brou de pastilla! (Fa gestos que imiten el brou bullent
dins una olla. Pren alè). Els fitoraré amb una forca al roig viu... (Torna a dubtar,
mancat d’idees). Els... Els...
DIMONI SEGON (en veu baixa, a frec d’orella, com un apuntador en el teatre,
que diu els textos al actors desmemoriats) – Els esllomareu, els capolareu, els
estopejareu...
6
DAMA DIMONI (s’atura un moment de plorar. Mira el Dimoni Gros i el Dimoni
Segon de cap a peus. Fa un gest de rebuig) – Au, anau, callau, banyes grosses!
Inútils! Bons per a res! És la meva filla que vull, jo!
Els ALTRES DIMONIS s’esglaien davant el coratge de la DAMA
DIMONI.
DIMONI GROS (sorprès. En veu baixa, prega a la Dama Dimoni) – Xist, xist!
Calla, calla... No em posis en ridícul davant d’aquests...
DAMA DIMONI – Que calli, dius? Ah, tros de carn amb orelles: no callaré fins
que tengui la meva fillona amb mi, dins la meva caldera! (De cop torna a plorar
com una magdalena. Va i ve desesperada per l’escenari). Aaah! Aaah! Filloneta
meva, on ets? On te tenen, aquests àngels? On? (Enfadada, al Dimoni Gros i als
Altres Dimonis). I vosaltres, banastrots, a cercar-la hauríeu d’anar, i més que
de pressa! (Torna a bramar). Aaah! Aaah!
DIMONI SEGON (és el portaveu dels seus companys) – Senyora... Ehem! Si ja
hem cercat pertot, nosaltres. Pertot. No hem deixat cap racó per gratar. Ni un.
Però, ni un!
ALTRES DIMONIS (s’arremolinen entorn de la Dama Dimoni. Parlen tots al
mateix temps) – Pertot, pertot? Sí, sí. Ni un racó, ni un no hem deixat! Hem
mirat pertot!
DAMA DIMONI (plora) – Aaah! Aaah! Filleta meva! Fillona! I tot per una geniada
d’aquest banyes grosses del meu home.
DIMONI GROS (fent-se l’ofès) – Jo? Jo? Jo, un banyes grosses? I ara, què he de
sentir?
DIMONI SEGON (hipòcrita) – Ell? Ell? Ell, un banyes grosses? I ara, què ha de
sentir?
Els ALTRES DIMONIS capegen incrèduls. El DIMONI GROS plega els
braços i gira l’esquena, ofès.
DAMA DIMONI (al Dimoni Gros, acusadora) – Sí, tu, grandolàs! (Als Altres
Dimonis, que s’acoquinen). I vosaltres, ganduls, que només serviu per a
remoure brases i per a fer bulla i renou! Si no vos haguéssiu enfadat d’aquella
manera amb els àngels, el dia que ells baixaren a l’infern... Si no vos hi
7
haguéssiu barallat com a moixos!... (Plora). Aaah, la meva filleta dolça
estimada! Ah, el cremalló del meu cor! Ah, el caliuet de la meva vida! (No té
consol. La capa ja n’és ben xopa, d’aquest plor tan trist). Aaah! Si no haguessis
començat a esventar-los coces i clatellades...
DIMONI GROS (vol justificar-se. Veu ferma; to autoritari; paraules que volen
mostrar que el que va succeir era inevitable) – Ah, no! Jo vaig fer just el que
havia de fer! A ca meva comand jo!
Els ALTRES DIMONIS accepten amb remors i gestos.
DIMONI GROS – Els àngels vengueren a ca nostra amb ganes de moure brega,
amb ganes de punyir-nos, amb la intenció certa i inconfessable d’ofendre’ns,
de riure-se’n, d’omplir-se les boques d’insults i de befes en contra nostra...
Els ALTRES DIMONIS fan mamballetes de suport a aquest parlament
del Dimoni Gros.
ALTRES DIMONIS (tots junts) – Sí, senyor! Té raó! Com parla!
DIMONI GROS (continua, amb gestos d’orador en una tribuna) – Ah, no i no!
Això jo no ho podia consentir de cap manera!
DIMONI SEGON (l’escarneix i n’imita les gesticulacions) – No, no i no! De cap
manera!
DIMONI GROS (continua) – I si en aquella ocasió malaurada hi va haver
nesples... (Conclou amb un gest contundent). Era perquè n’hi havia d’haver, i
prou!
Els ALTRES DIMONIS tornen a fer gestos d’aprovació i veus.
DIMONI SEGON (avança. Bufa i riu amb ironia. S’adreça al públic) – Buf, i sí que
n’hi va haver de nesples! A cossis, a sacs, a carretonades! (Es frega les mans).
Ha, per na Bet i sa mare, n’hi va haver, de nesples i de magranes! Xiulaven
arreu les galtades i els cops de puny, i les pantoflades i les prunes! Bona
brega! Va ser massa, sí senyor! No una d’aquelles breguetes d’al·lots pucers a
la plaça, no. (S’entusiasma a mesura que recorda la brega amb els àngels).
Sinó una bregassa de bo de veres, amb esquitxos de sang per les parets i
8
ossos estellats, amb nassos que rebenten i orelles que pengen mig tallades...
Ha, ha, ha! Quina brega, quina brega!
Els ALTRES DIMONIS, engrescats, salten i riuen. S’encalcen. Imiten
la brega.
DIMONI TRES – Ha! Quina atupada que els donàrem! Ell, els àngels no s’ho
esperaven mai, que els enganxàssim d’aquella manera!
DIMONI QUATRE – Són de mel i sucre, els àngels, i tenen les popes de sabó
fluix, que no resisteixen una sola ventallada!
DIMONI CINC – Ha! I te’n recordes d’aquell, que el plomàrem de viu en viu?
DIMONI SIS – Ha, ha, ha! Sí! I d’aquell altre que romangué en terra allargat com
una estormia?
DIMONI CINC – I aquell que tiràrem dins el calderó de les sopes? Ha, ha, ha! Va
ser massa, massa!
DAMA DIMONI (enfadada) – Callau, betzols!
Els ALTRES DIMONIS s’aturen i s’arrufen de cop. Callen, espantats o
empegueïts. Tornen a fer una rotllana.
DAMA DIMONI (els acusa) – Sí, és per mor de vosaltres, que ella no és a ca
nostra ara. I on és, eh? Qui sap quines penalitats passa, ara mateix, na
Dimonieta! A la millor passa fam, o penúries... És per la vostra culpa que ella
no és aquí, amb nosaltres... Maltractàreu els seus amics àngels i...
DIMONI GROS – És que cerca cada amic, na Dimonieta, queee...
DIMONI SEGON – I cada amiga, queee...
DIMONI GROS – Mira que fer-se amiga d’una angeleta... Qui li ho manava?
DIMONI SEGON – On s’ha vist mai, un dimoni amic d’un Àngel? Enlloc!
DIMONI GROS (alleujat i còmplice) – Enlloc, ho veus? Enlloc! És un doi, això...
Una aberració!
DIMONI TRES – Un doi com una casa!
DIMONI CINC – Una bojada!
DIMONI SIS – Una ninada!
DIMONI SEGON (saberut) – No s’ha vist mai, un dimoni amic d’un àngel. Mai de
mai, però!
9
DIMONI TRES – I és que aquella Angeleta era blanca, que feia oi, ecs!
DIMONI QUATRE – Com un glop de llet, era!
DIMONI CINC – Com un floc de cotó!
DIMONI SIS – Com un tros de nígul del cel, ecs!
DIMONI SEGON (assenyala la Dama Dimoni, que camina, sense conhort, cap a
un racó) – Callau, callau!
DAMA DIMONI (plora) – Ai, filloneta meva, Dimonieta! I què m’és a mi, si ella
volia tenir aquella amigueta? Ai! I què, si era una angeleta, la seva
companyona?
El DIMONI GROS s’hi acosta, amatent i comprensívol, toquets a
l’esquena i gestos ampul·losos.
DIMONI GROS (de cop resolut i amb la veu vibrant: ha pres una decisió cabdal)
– Segon, fes formar la tropa! Tot d’una!
DIMONI SEGON (es quadra i saluda com un soldat) – Sí, senyor! (Als Altres
Dimonis). A formar, de pressa, ar!
Els ALTRES DIMONIS formen i es quadren amb marcialitat
desordenada i de per riure. Es peguen colzades i s’empenyen en la
formació, com infants que juguen.
DIMONI GROS(d’esquena a la tropa, mentre consola la Dama Dimoni amb
abraçades paternalistes) – Quants són? Fes-ne el recompte!
El DIMONI SEGON prova de comptar els ALTRES DIMONIS de la
tropa; s’equivoca, emperò, car no en sap, de comptar, i no en treu
el trellat.
DIMONI SEGON (es grata la closca. Du els comptes amb el cap dels dits una i
una altra vegada) – A veure... Un, dos, tres... Un, dos... Quatre, catorze, vint-i-
tres, zero i en duc un... (Ho deixa anar i crida el Dimoni Gros). Tots! Hi són tots!
No en falta ni un!
Sona una música marcial.
10
DIMONI GROS (se separa de la Dama Dimoni i camina fins a posar-se just
davant de la tropa. Autoritari, parla. Fa una arenga) – Al·lots! Dimonis i
dimonions! Barrufets i Banyetes Verdes! Dimoniarros i dimonietxos! L’infern
vos necessita! No falleu! L’infern ha estat atacat per sorpresa, a traïdoria! Ja ho
sabeu, que els àngels ens han robat la filla nostra, ja ho sabeu! (Al públic).
Perquè és ben cert que han estat ells, aquests gallines xopes que des de
sempre ens han tengut ràbia i enveja. Només els àngels són capaços de fer
una malifeta tan grossa! (A la tropa). Hem cercat pertot i no hem trobat res.
Aquest bosc és el darrer racó del món que ens queda per a escorcollar, tot
humitat i gelor. Ara som aquí i, si no la trobam en aquest bosc, anirem a
cercar-la fins al cel, si és necessari, i als àngels, els enviarem a pondre ous de
lloca allà on no hi plou!
Els ALTRES DIMONIS el victoregen.
DIMONI GROS (continua amb el mateix to) – Cercau, doncs, per tots els racons.
No en deixeu cap per grufar! Alçau arrels! Removeu pedres! Obriu soques!
Capficau-vos entre les mates i dins els covitxols! Qui la trobi... (Mira la tropa.
Els Altres Dimonis, estirats ara com a canyes de granera, han alçat les orelles
de cop). Qui la trobi, na Dimonieta... (Els Altres Dimonis s’alcen de puntetes,
estiren el coll, baden els ulls. Esperen potser que el Dimoni Gros els anunciï
una recompensa). Qui la trobi, l’haurà trobada i prou! He dit!
Els ALTRES DIMONIS es desinflen, decebuts, i proven de remugar.
DIMONI GROS (s’imposa) – Prou! A cercar, dóna l’ordre, Segon!
DIMONI SEGON (també decebut i amb la veu desganada) – A cercar, ar!
Els ALTRES DIMONIS comencen a cercar pertot amb molt d’enrenou
i de moviment, amb exageració. Se’n van tots. El DIMONI GROS
acompanya del braç la DAMA DIMONI i surten, també. El DIMONI
SEGON els va darrere, i fa jutipiris al DIMONI GROS, que no el veu, i
carusses al públic. Tot exagerat.
11
TERCERA ESCENA
Sona una música asserenada, bella, pastoril. Arriben, a la clariana
del bosc, els àngels. Desfressa blanca, amb túniques de colors:
cada àngel té el seu color, i el seu número pintat a l’esquena,
també. Perruques d’estopa amb rínxols rossos; ales de cartró,
cobertes amb paperines de colors diversos que figuren les plomes.
Al cap, els àngels hi duen una coroneta de flors menudes; als peus,
sandàlies.
Però componen una imatge molt trista, aquests àngels. Caminen
peu rossec-peu rossec, com atupats, i es queixen de mals i
gemeguen. Van ferits – ulls morats, bleverols i nafres - ; van
embenats grollerament: qualcun du el braç enguixat; qualcun, el
peu. Semblen, aquests àngels, la resta d’un exèrcit derrotat en una
batalla feréstega. S’asseuen allà on poden.
ÀNGEL GROC PRIMER – Ai, quin mal i quin mal! Quin maler!
ÀNGEL GROC SEGON – Ja no puc pus! Ai, ai, ai, ai, ai! No puc ni posar les
anques en terra, de blaves com les tenc!
ÀNGEL VERD CLAR – I tu et queixes? Mira’m a mi, que no puc ni caminar!
(Mostra el peu copejat). Quina atupada que ens etzibaren!
ÀNGEL BLAU CEL – Una pallissa de ca ens donaren. De ca, ca, però... De ca de
bestiar!
ÀNGEL ROSAT (amb veu de caga-ràbies. Du un braç enguixat i enlaire; i al cap,
un embenatge que sembla un casc de soldat. De temps en temps, el casc de
benes li cau sobre els ulls i ell ha de retirar-se’l de la cara) – Jo ja vos ho havia
advertit, ha!, que ens hi posaríem la mà, amb els dimonis! No ens n’hauríem
d’haver fiat gens, d’ells. Són tots mala gent, animals de potó, que no en
pensen una de bona! (Al públic, amb la veu falsament endolcida, com hom que
escarneix qualcú per tal de fer-ne burla). “No passeu ànsia”... “No hagueu por,
que hi venim en so de pau”... “No hem de témer res aquesta vegada, que els
dimonis són bona gent”... (Als àngels, amb la veu primera). I un memeu! Au, i
dons, ja hi tornarem! A veure qui ens manava de posar-hi els peus a cals
dimonis? A veure què en volíem, nosaltres, de les calderes i de les brases
enceses? Foc i fum, espires que cremen i flamades, això és tot el que hi ha a
12
l’infern! I bestiar banyut que fa por, i que no mira prim a l’hora d’esvergar
llosques!
ÀNGEL GROC PRIMER – Sí que teniu raó, mestre... Però, ai, ai!, mai no ens
pensàvem...
ÀNGEL ROSAT (tallant, una altra vegada, amb la veu de per riure) – “No ens
pensàvem, no ens pensàvem...” (Ara remolest). I qui vos ho mana, de pensar,
eh? O no ho vèieu, que no en sortiríem sencers, de l’infern?
ÀNGEL BLAU CEL (conciliador) – No... Sí, sencers, n’hem sortit...
ÀNGEL ROSAT – I un memeu! A bocins n’hem sortit. A trossos. Fets una coca!
(A l’Àngel Blau Cel). Tu amb les ales trencades...
L’ÀNGEL BLAU CEL se les mira, les ales, i reconeix el seu mal amb
resignació. Ho faran els altres àngels, a mesura que parli l’ ÀNGEL
ROSAT.
ÀNGEL ROSAT (continua) – Tu, amb els peus esclafats a potonades... I
vosaltres, que pareixeu dos llàtzers; dues mòmies d’Egipte, pareixeu,
d’aquestes que surten de nit a caminar pel món i a fer la bubota... I jo, ja me
veis!
Una veu poruga l’interromp. Tremola, la veu, de por.
ÀNGEL SENYOR – Q-que p-podem v-venir? Q-que h-hi h-ha d-dimonis?
ÀNGEL ROSAT (encès com ble d’espelma, es reprimeix i imita per al públic la
veuona plena de temences) – “Que podem venir?”, “Que hi ha dimonis?”...
(Esclata de cop, rabiós). Àngels hi ha, aquí! Fets benes! Carn de desgràcia!
Àngels de rebaixes i a bon preu: dos per un, en donen, que ja no servim per a
res, de no ser per fer riure a qualque caseta del Ram!
Surten a escena l’ ÀNGEL SENYOR i l’ ÀNGELA SENYORA. L’ÀNGEL
SENYOR va amb unes crosses exagerades, i amb les ales a la torta.
Du la coroneta passada pel coll o penjada de les orelles, feta un
nyarro. La seva túnica, és de tots els colors. És el número u. L’
ÀNGELA SENYORA no té cap cop, ni du cap bena. Però, plora, sense
conhort, per qualque dol.
13
ÀNGELA SENYORA – Ai, ai, ai! Quin dol i quina pena! Ja no puc pus! Em moriré!
No vull viure, vull ser morta! Ai, ai!
ÀNGEL SENYOR (al darrere, així com pot. Somriu com un babau) – Apa, doneta,
no ploris pus. No cal que ploris tant per les meves ferides. Són cosa de la
guerra...
ÀNGELA SENYORA (refeta) – O et penses que jo ploraria per un sac de plomes
com tu? Vas ben errat de comptes!
ÀNGEL SENYOR (sorprès) – I doncs?
ÀNGELA SENYORA – És per la meva filleta que plor, jo! Per ella només, Angeleta
meva! (Torna a plorar). Ai, ai, ai! I on deu ser? On la guarden? Què li deuen fer,
aquests remaleïts, aquests robadors d’angeletes tendres i desvalgudes?
ÀNGEL ROSAT – Senyora, no és hora de plorar ara. Jo ja vos ho havia advertit,
que no anàvem a lloc bo, quan m’ho vaig ensumar... (Al públic). Perquè era
l’Infern que anàvem, nosaltres, què vos pensau? (Escarneix una altra vegada).
“No passeu ànsia...”, “Els dimonis? Si són bona gent, un poquet esburbats
només...” (A l’Àngela Senyora). I un memeu! Més ens en mereixem per beneits.
Jo ja vos ho deia, que no eren de fiar, els banyuts.
ÀNGELA SENYORA (encorreguda) –És que n’Angeleta m’ho va pregar tant... És
que com que ella volia que anàssim tots a ca la seva amigueta, que feia una
festa... Jo no podia negar-m’hi de cap manera...
ÀNGEL SENYOR (categòric) – Ben dit! Que els desitjos d’una filla són cosa
santa!
ÀNGEL ROSAT (amb ironia) – Santa? Santa? I un memeu! Al manco si ens
hagués dit qui era la seva amiga... I sobretot, si ens hagués dit qui eren els
seus parents...
ÀNGEL GROC PRIMER (pensatívol) – No, i jo així mateix em vaig malfiar, jo,
quan veia que començàvem a davallar i a davallar dins aquella covassa...
ÀNGEL GROC SEGON – Ell no tenia fi, l’avenc. Tot era fosca i calor, i olor de
sofre cremant... Mira que n’arribàrem a davallar, d’escalons!
ÀNGEL VERD CLAR – Era per malpensar...
ÀNGEL BLAU CEL – Era per tenir-ne por...
ÀNGEL ROSAT (punyent) – Ha! Era per tornar enrere i fugir-ne cametes me
valguen, més aviat que de pressa! Jo ja vos ho deia, que no anàvem a cap lloc
bo. Però, vosaltres ben encaparrotats, set n’han d’entrar i set n’han de sortir...
14
(Torna a escarnir). “No tengueu por...”, “No passeu pena, que hi venim
convidats, i als convidats ningú no els fa mai mal...”
Els ALTRES ÀNGELS fan mitja rialla, forçadament, entre gemecs.
ÀNGEL ROSAT – Ha, i quina sort, perquè si ens n’arriben a fer, de mal, ens
balden!
ÀNGEL SENYOR (s’asseu on pot) – Aaaiii! Però, la guerra és la guerra...
Compreneu-ho. Com ho podíem saber, nosaltres, que la nostra filla..., s’havia
fet amiga d’una dimoniona, eh? És ver que li hauríem d’haver preguntat,
però...
L’ÀNGELA SENYORA romp, de nou, en plors.
ÀNGELA SENYORA – Ai, ai, ai! Quina desgràcia!
ÀNGEL GROC PRIMER – És que era impensable...
ÀNGEL GROC SEGON – Un doi... Ai!
ÀNGEL VERD CLAR – Un incert!
ÀNGEL BLAU CEL – Coses d’infants...
ÀNGEL GROC PRIMER – Si la dimonieta era vermella com un caliu encès...
Cremava només de mirar-la!
ÀNGEL GROC SEGON – Com un gra de magrana, era, que, de tan vermell,
taca...
ÀNGEL VERD CLAR – I negra com un carbó, ecs!
ÀNGEL BLAU CEL – Doncs, mira que la família... Ai! Un ramat.
ÀNGEL ROSAT (al públic) – Ells no ens deixaren ni arribar... Només de veure’ns,
ja se’n començaren a riure. I llavors... Quin desastre! Se’n feren un maig!
Els ALTRES ÀNGELS gesticulen i s’escarrufen amb les paraules de
l’ÀNGEL ROSAT, que els recorden la pallissa. L’ÀNGEL ROSAT
s’aixeca i resum la narració dels fets.
ÀNGEL ROSAT – Quin desastre! Sant Miquel, i on éreu, vós, quan vos havíem de
menester? Tot varen ser cops i forcades, empentes i nesples, i magranes!
15
Corregudes i sanglotades d’oli bullent entre les calderes! Foc i calor... Encara
no sé com en poguérem sortir vius...
ÀNGEL BLAU CEL – Amb aquelles forques!
ÀNGEL GROC PRIMER – I aquelles unglotes plenes de sutja!
ÀNGEL GROC SEGON – I aquelles banyes!
ÀNGEL VERD CLAR – I aquells potons... Ai, ai, ai!
ÀNGEL ROSAT (tallant) – En resum, que hi anàvem per berenar, i quasi ens
berenen a nosaltres! Ha!
ÀNGELA SENYORA – Però i ara, què podem fer? Com podem saber què li ha
passat, a n’Angeleta nostra? On la deuen tenir?, els dimonis? (Plora). Aaah! Ella
que és tan poca coseta, i tan tendra... Ai, ai, ai! On ens l’amaguen? On?
ÀNGEL SENYOR – No ploris pus! Cercarem dins aquest bosc, ara mateix, fins a
trobar-la... (S’envalentona de cop). És la primera batalla, que hem perdut; no la
guerra... A part o banda l’han de tenir! Ens l’han presa durant el combat, en
l’aldarull de la brega, quan gairebé no podíem fer altra cosa que esquivar les
galtades i els cops de forca... La trobarem! Jo t’ho assegur! L’honor del cel és
en joc! Si cal... Si cal, tornarem a l’infern a cercar-la!
ÀNGEL GROC PRIMER (s’acuba) – A l’infern? Nooo!
Els ALTRES ÀNGELS el venten, malavegen per tal de fer-lo
reviscolar. Ho aconsegueixen. L’ÀNGELA SENYORA plora sense
conhort. Comença a sonar una música militar.
ÀNGEL SENYOR (s’aixeca com pot; marcial, però, com un general de mar i
terra) – No hagueu por aquesta vegada!
L’ÀNGEL ROSAT fa gestos d’incredulitat per al públic.
ÀNGEL SENYOR – No hagueu por! Aquesta vegada serem nosaltres els qui
envestirem per sorpresa, i ben armats, amb un parell de bombes davall cada
ala, i amb un canó a cada peu, i amb una espasa de tres pams ben estreta
entre les dents...
ÀNGEL ROSAT (al públic) –Ja m’ho imagin... Com per a anar a Sa Rua...
ÀNGEL SENYOR (continua impertèrrit) – Ells no ens podran fer fora aquest pic...
Els embolicarem en una maniobra que els farà bòfegues. La pensarem tant, la
16
maniobra, que en Napoleó i tot plorarà d’enveja dins la seva tomba! Ha!
Mirau... Això és el que he pensat: primer, els...
ÀNGELA SENYORA (desesperada) – Però, i la meva filleta! I n’Angeleta? Què
serà d’ella? No la cercam?
L’ÀNGEL SENYOR no li fa gens de cas. S’acosta als ALTRES ÀNGELS
i s’asseu amb ells. Explica en veu baixa els seus plans d’atac i de
revenja. Els ALTRES ÀNGELS fan capades, s’esglaien, fan somriures
de complicitat, es peguen colzades per animar-se...
Només l’ÀNGEL ROSAT es malfia de tots aquells plans.
L’ÀNGELA SENYORA plora, que ningú no li fa cas. Rep, sola, el
conhort de l’ÀNGEL ROSAT.
17
QUARTA ESCENA
Surten a l’escenari, entre gran enrenou de picarols i crits, els
dimonis. És un atac per sorpresa. Sonen crits de por entre els
àngels desprevinguts, que s’acoquinen i volen fugir, sense saber
cap a on, de l’escomesa. Després d’algunes corredisses, a la fi els
àngels s’arremolinen, de cara al públic, entorn del socot, com si
aquest fos el darrer baluard de qualque castell assetjat. Els dimonis
els encerclen.
DIMONI SEGON (exultant de goig) – Ha, ha, ha! Ja sou nostres! Estau perduts!
Quina plomissada que farem, avui! Ha, ha, ha!
Els ALTRES DIMONIS riuen i escometen els ÀNGELS. Els punyen
amb les forques i amb els garrots. Els assetjats tremolen com fulles
de poll i s’abracen esmaperduts. Fan esglais de por.
DIMONI TRES – Ha! Teniu, popones!
DIMONI QUATRE – Buuu! Ara sabreu què és bo! Fareu el cuec!
DIMONI CINC – Estau cuits! Ha, ha, ha!
DIMONI SIS – I ben cuits, que estau! Com a pollastres plomats dins la cassola!
El DIMONI GROS surt a l’escenari, victoriós, inflat com un endiot.
DIMONI GROS – Ah, ja són nostres, a la fi! Ja no haurem d’anar a cercar na
Maria per la cuina! Aquí els tenim ben apilotats, ben embolicats, a punt de
pastora mia... Ara els capolaré, a la fi! Els trauré la freixura! Els engraponaré!
(Dubta). Els... Els...
DIMONI SEGON (s’acosta, adulador) – Els fareu de tot, avui, de tot!
DAMA DIMONI (surt a l’escena, corrensos i plena d’ensurt) – Ai, què he sentit?
Què ha passat aquí? Quina cridadissa i quin enrenou! Què... Però, si són els
àngels!
DIMONI GROS (Ufanós, que quasi no hi cap dins la capa) – Ha, aquí els tens
encorralats! Ja és vera que n’hi ha hagut de terrabastall. Els renous de la
victòria has sentit, tu; els sons de la batalla... La música solemnial d’una
18
victòria definitiva i inoblidable!... (Al públic, amb emoció de narrador). Ha! ha
estat massa! Eren ocults dins el bosc, els enemics, entre les mates i les
ombres, rere les roques, davall la fullaraca... Quan els he afinat, els he
embestit al front del meu exèrcit invencible i els hem acopat just aquí, fins a
doblegar-los...
Els ALTRES DIMONIS fan carusses i gestos mentre el DIMONI GROS
conta la batalla.
DIMONI GROS (continua) – Eren més de..., més de mil, més d’un milió, potser,
que ens feien front, tots armats amb armes de tall, que només de mirar-les ja
feien sang i escapçaven... Però, ah!, quina victòria... Indescriptible! Sobirana!
Colossal!... (Vacil·la i xiscla els dits. Es veu que no sap què ha d’afegir).
Mmm..., mmm...
DIMONI SEGON (en veu baixa, apunta una altra vegada) – Grandiosa,
extraordinària, sensacional... Guai!
DAMA DIMONI(que ha estat tot el temps inquieta i gemegosa) – Però, i la nostra
filla, on és? On la tenen? Ja l’heu trobada?
DIMONI GROS (es pega un toc al front) – Ah, sí! Na Dimonieta, és clar... (Riu
hipòcrita) He, he, he! Si ja no me’n recordava, d’ella, pobreta, immergit com
estava dins el fragor de la batalla...
DAMA DIMONI (volada) – Deixa’m de guerres i de batalles! Que ens donin la
nostra Dimonieta, i que se’n vagin en pau!
DIMONI GROS (esverat) – Com, en pau? Això no pot ser! La guerra té les seves
regles... Deixa’m fer, i veuràs... (Als àngels). A veure, vosaltres, on la teniu?
Hi ha un llarg silenci. Els ÀNGELS parlen entre ells i fan cara
d’ignorar allò que els demanen. Els ALTRES DIMONIS els amenacen
amb les forques alçades i a punt de ferir.
DIMONI GROS (impacient) – On la teniu, dic? I feis via a dir-m’ho... Xerrau, o
vos fregirem de viu en viu dins una pella, o vos ficarem una embosta de calius
dins les orelles... On teniu na Dimonieta, eh?
19
Els ÀNGELS tornen a fer-se preguntes. El públic pot conèixer que
ells no en saben res, de na Dimonieta.
ÀNGEL SENYOR (alça un drap blanc en senya de pau. Parla amb la veu
tremolosa, acovardida) – Qu-quina Di-Dimonieta?
DIMONI GROS – Com que “Qu-quina Di-Dimonieta?...” La nostra! L’única? La
millor del món! On n’hi ha d’altra, en el món sencer, com ella, eh?
DAMA DIMONI (l’interromp decidida. S’acosta a la vegada amatent i plorosa, als
assetjats) – La nostra filla, senyor àngel... La meva filla estimada, el caliuet del
meu cor, la brasona de les meves esperances... On és? On la teniu, que des
que venguéreu a l’infern a visitar-nos, ja no l’hem vista pus? Si em voleu a mi,
preniu-me... Però, ella, pobreta, quin mal vos ha fet, tan petita? Amollau-la i
anireu en pau! (Plora). Aaah! Aaah! Filleta meva!
DIMONI GROS – Un moment! Amb l’enemic no s’hi parla com així! Cal respectar
les normes de la guerra!
ÀNGELA SENYORA (surt d’entre els assetjats i s’acosta entendrida a la Dama
Dimoni) – Què sent? Una mare que es lamenta, també? Una altra mare que diu
haver perdut la seva filleta estimada? Com pot ser això? I es pensa, ella, que
nosaltres... (S’acosta encara més a la Dama Dimoni). Senyora , senyora...
Nosaltres no la tenim, la vostra Dimonieta, ni sabem on és...
Els ÀNGELS fan capades i assenten tots des del seu redol. Els
DIMONIS reculen tots, etxul·lats, que no se n’avenen. El DIMONI
GROS bufa amb ràbia.
DIMONI GROS – Quèèè? No pot ser!
ÀNGELA SENYORA – I la nostra filleta, on és? Tampoc no l’hem vista des de la
nostra visita a l’infern... Donau-nos-la, que jo tampoc no vull viure sense ella...
Tornau-nos n’Angeleta!
TOTS ELS ÀNGELS (en un remor, tots parlen de cop) – Sí, sí! Que ens la tornin!
Ja està bé! Que ens la tornin!
DAMA DIMONI – Però, però... (A l’Àngela Senyora). Si nosaltres no la tenim,
n’Angeleta. Ni en sabem res. Si nosaltres crèiem que vosaltres teníeu presa la
nostra filla...
20
ÀNGELA SENYORA (li pren les mans amb emoció) – I nosaltres crèiem que éreu
vosaltres, que teníeu la nostra, n’Angeleta!
DIMONI GROS (desconcertat i sense voler-ho creure) – Com! Mentides, deis,
mentides! Guerra!
Hi ha gran traüll a l’escenari, preparatius per a l’acció. Crits de
coratge.
DIMONI SEGON (al públic. Es grata la closca) – Nosaltres crèiem que ells tenien
la nostra, i ells creien que nosaltres teníem la seva; però, nosaltres no teníem
la que ells creien que teníem, ni ells tenen... Buf, quin embull!
DIMONI GROS (excitat en el preparatiu de la batalla) – Segon, que formi la
tropa! I fes-ne el recompte!
Els ALTRES DIMONIS corren, formen, fan moviments. Es preparen, a
un costat de l’escena, per a l’atac definitiu. Els ÀNGELS, dins el seu
reducte, també es preparen.
DIMONI SEGON (intenta comptar, però ho deixa anar ben aviat) – Un, dos..., Un,
dos, tretze... Tots, hi són tots encara!
DIMONI GROS – Doncs, preparem-nos per a l’assalt final! Ha, ha, ha! els
traurem d’allà... vius o morts! Sencers o fets bocins! Ha, ha, ha! És la guerra, a
la fi, la guerra!
Els ALTRES DIMONIS criden i s’esvaloten.
TOTS ELS ALTRES DIMONIS (criden junts) – La guerra! Ha! Ja són nostres! La
guerra! Visca la guerra!
Dins el redol dels assetjats, l’agitació no és menor.
ÀNGEL SENYOR (a crits) – Preparem-nos! Aquí, tu! Allà, aquest! És la guerra, a
la fi! No reculeu! Ha! La guerra! Als mentiders! Als dimonis! Mort per a ells!
TOTS ELS ÀNGELS (en multitud) – La guerra, la guerra! Als dimonis! Visca la
guerra! Rematem-los!
21
De cop se suspèn l’acció. Els ÀNGELS i els DIMONIS romanen
immòbils, com ninots de cartró pintat; a punt d’envestir-se, això sí,
els uns als altres. Queda encès només el conjunt de bombetes que
enllumena el prosceni. Aquí, la DAMA DIMONI i l’ÀNGELA SENYORA,
esglaiades fins ara del que es prepara entre els dos bàndols, parlen
amb emoció molt intensa.
DAMA DIMONI – Senyora, les nostres filles...
ÀNGELA SENYORA – On són, on són?
DAMA DIMONI – Si poguéssim...
ÀNGELA SENYORA – Podem... No és hora de perdre el temps. Cerquem-les!
DAMA DIMONI – Sí, cerquem-les! Que la guerra mai no ens ha servit per a res, i
manco ara... Cerquem-les nosaltres...
ÀNGELA SENYORA – Per la mar i per la terra!
DAMA DIMONI – A través del cel i de l’infern: arreu del món!
ÀNGELA SENYORA – Les trobarem!
DAMA DIMONI (esperançada) – Sí, sí, encara que haguem de cercar tota una
vida!
Torna el llum i torna l’acció. Els ALTRES ÀNGELS i els ALTRES
DIMONIS deixen, emperò, el seu posat violent. Rompen la formació,
els DIMONIS; i els ÀNGELS deixen el seu lloc. S’acosten, molt
lentament, a les dues dones. Escolten. Baden els ulls. S’animen.
Senten aquelles veus d’esperança i de concòrdia. Molt lentament,
també, el DIMONI GROS i l’ÀNGEL SENYOR reculen i es fan fora del
grup. ÀNGELS i DIMONIS, doncs, es mesclen.
DAMA DIMONI – Davall mar, cercarem, si cal... Pertot, fins a trobar-les!
ÀNGELA SENYORA – Què importa, si na Dimonieta és roja com un gra de
magrana...? Són tan bones, les magranes, ensucrades i amb vi!
DAMA DIMONI – I què, si n’Angeleta és blanca com un tros de nígul? Són tan
suaus, el níguls!
ÀNGELA SENYORA – I un caliu sempre és bo per a escalfar-nos!
DAMA DIMONI – I el cotó sempre és útil per a fer una disfressa!
22
ÀNGELA SENYORA – I què, si teniu potons!
DAMA DIMONI – I què, si teniu ales? Els ulls els teniu com els nostres, ben
iguals, i és als ulls que les nines es miraven!
ÀNGELA SENYORA – I és per la mirada seva, que elles s’estimaven, sense recels
ni temences... Cerquem, aviat, que potser són en perill!
DAMA DIMONI – Cerquem-les juntes, perquè juntes, elles s’estimaven!
ÀNGELA SENYORA – Anem, de pressa, fins que els peus se’ns facin pols!
Se’n van molt animades. Tots les miren amb admiració. Hi ha uns
moments de silenci i d’astorament.
ÀNGEL ROSAT – Uep, al·lots, aquestes no van de berbes ni de memeus...
DIMONI SEGON – Va-vaja qui-quina empenta que tenen...
ÀNGEL BLAU CEL – No perden el temps, és cert, amb guerres, ni amb
discussions...
DIMONI TRES – Les filles volen, i les filles cerquen, i fora la son!
ÀNGEL GROC PRIMER – Què trobau?
DIMONI QUATRE – Que tenen raó! Les dues nines perdudes, i nosaltres aquí...
ÀNGEL GROC SEGON – L’endiot feim, nosaltres, aquí. Perdem el temps com a
bàmbols!
DIMONI CINC – I ben bàmbols! Una guerra, ens volien fer, per sortir-ne nafrats!
ÀNGEL VERD CLAR – No me’n parleu, de nafres! Ja n’hi va haver prou l’altra
vegada!
DIMONI SIS – I doncs, què pensau? Què hem de fer?
ÀNGEL BLAU CEL – Ja no hauríem de ser aquí!
DIMONI TRES – Però, i aquests dos? (Assenyala el Dimoni Gros i l’Àngel
Senyor). Què diran?
ÀNGEL ROSAT – Ja se n’avendran, que ara hi ha feina per a tots: trobar les
nines perdudes qui sap on!
DIMONI SEGON – Que badin, aquests, i que cridin, si volen... Que la facin ells, la
guerra! Si podem trobar les dues nines perdudes, què més voldrem?
TOTS ELS ALTRES DIMONIS I ELS ALTRES ÀNGELS (les veus mesclades) – Anem,
doncs! Anem! A cercar-les! Anem! Anem, a cercar na Dimonieta i n’Angeleta!
23
Se’n van tots ben acanalats, manco el DIMONI GROS i l’ÀNGEL
SENYOR, que queden sols al mig de l’escenari. En va cridaran
encara les darreres ordres...
DIMONI GROS – Ep, tornau aquí, covards! La guerra és la guerra! Veniu aquí
ara mateix!
ÀNGEL SENYOR – No els escolteu, no els escolteu... Tornau a la guerra, a la
guerra!
La llum s’afebleix i surten, voletejant, les tres rates-pinyades.
24
CINQUENA ESCENA
Queden en la mitja fosca el DIMONI GROS i l’ÀNGEL SENYOR,
desolats i immòbils. Al seu entorn, les rates-pinyades voletegen i en
far escarni. Finalment, s’aturen tal com estaven a l’acabament de
la primera escena.
RATA-PINYADA MARE (com si continuàs una narració) – I els dimonis i els àngels
partiren rere la Dama Dimoni i l’Àngela Senyora, i tots cercaren n’Angeleta i na
Dimonieta...
RATA-PINYADA FILLA (ansiosa) – I les trobaren, mare? Les trobaren?
RATA-PINYADA FILL – Les trobaren o no? Digues-nos-ho, que ja ens cruixim!
RATA-PINYADA MARE – Sí, sí... (Somriu amplament). És clar que sí... Sanes i en
salvament, ja ho crec! S’havien amagat a posta!
RATA-PINYADA FILLA (sorpresa) – Quèèè? A posta?
RATA-PINYADA FILL (també incrèdul) – Que s’havien amagat a posta? Com és
possible?
RATA-PINYADA MARE – Perquè ja n’estaven cansades, de les bregues que
sempre tenien els seus pares i els seus amics àngels i dimonis... Molt cansades,
n’estaven, de tanta guerra!
RATA-PINYADA FILLA – Quina pensada! Jo no gosaria!
RATA-PINYADA FILL – I jo tampoc! ... Em sembla que tot això és un conte,
només...
RATA-PINYADA MARE (riu) – Ha, ha, ha! Potser sí... Potser és un conte només...
Com la història d’uns ulls que s’estimaven...
Les RATES-PINYADES s’aixequen de terra i volen una altra vegada
entorn dels dos betzols que romanen a l’escenari com dues
estàtues en un jardí solitari. Mentre voletegen, les RATES-PINYADES
els enfloquen algunes gloses. Cau el teló, lentament.
RATA-PINYADA FILLA –
I els dos grans betzols
quedaren tots sols!
RATA-PINYADA FILL –
25
Aquest, banyes grosses;
i l’altre, amb les crosses!
RATA-PINYADA FILLA –
Només maquinaven
compondre batalles.
“N’hi ha prou de baralles!”,
les filles cantaven.
RATA-PINYADA FILL –
“N’hi ha prou de cinglades,
de nesples, galtades!
Feis fora la guerra
del mar, cel i terra!”
RATA-PINYADA FILLA –
Que per n’Angeleta
i na Dimonieta,
ja n’és la mirada
com una besada...
Cau el teló i final.
26
