EPICURÈtica

DELOS

Direcció editorial:Miquel Osset HernándezDirecció de la col·lecció: Alicia García RuizDisseny gràfic de la col·lecció: CanalGràfic

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del«copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parciald’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractamentinformàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

Primera edició: Setembre 2008

©Traducció i pròleg:Montserrat Jufresa amb la col·laboració de PauGilabert a la Carta a Meneceu.per aquesta edició: Editorial Proteus

c/ Rossinyol, 408445 Cànoves i Samalúswww.editorialproteus.com

Dipòsit legal:ISBN: 978-84-936319-4-9

Imprès a Espanya - Printed in SpainRomanyà Valls S.A. - Capellades

©

EpicurÈtica

ÍNDICE

INTRODUCCIÓ, PER MONTSERRAT JUFRESA . . . . . . . . . . . . . . .11

Vida d´Epicur . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .13

Obra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .19

Evolució de la doctrina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .33

BIBLIOGRAFIA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .37

Edicions i traduccions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .37

Estudis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .38

ÈTICA . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .41

Carta a Meneceu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .43

Màximes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .53

Exhortacions d´Epicur . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .65

Fragments d´obres perdudes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .79

Fragments de cartes perdudes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .85

Testament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .99

NOTA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .105

INTRODUCCIÓ

Montserrat Jufresa

VIDA D’EPICUR

Epicur va néixer a l’illa de Samos a finals de l’any342 o al principi del 341 a. C., fill de ciutadans ate-nesos que s’hi havien establert com a colons. El pare,a més de cultivar la terra, feia de mestre d’escola, i lamare, segons conta un testimoni antic una mica mali-ciós, anava per les cases oficiant cerimònies de purifi-cació. Es diu així mateix que Epicur, de jove, hauriaajudat la mare a recitar les fórmules rituals i el pare aensenyar les beceroles a les criatures, feines que enaquella època tampoc no gaudien de massa prestigi.La seva vocació filosòfica va ser primerenca, ell

mateix ens diu que quan tenia catorze anys començàa interessar-se per la filosofia, cercant explicacions mésconvincents sobre l’origen del cosmos que les narra-cions mítiques del poeta Hesíode. Quan tenia divuitanys, a mitjans del 323 a. C., emprengué viatge cap aAtenes per fer-hi el servei militar i poder així ser ins-crit com a ciutadà de ple dret, perquè, tanmateix, Epi-cur era ciutadà atenès. Podem imaginar l’impacte queaquesta estada de dos anys (323-321 a. C.) causà enel jove aprenent de filòsof, en un moment en què Ate-nes vivia l’agitada situació política que es produí des-

13

prés de la mort d’Alexandre, però en què també lesgrans escoles filosòfiques, l’Acadèmia i el Liceu, man-tenien la seva activitat, la primera regida per Xenò-crates, i la segona per Teofrast, el col·laborador i hereud’Aristòtil, que havia mort a Calcis el 322 a. C.Mentrestant, la família d’Epicur havia anat a establir-

se a Colofó, a la costa de Jònia, on aquest els retrobàen acabar el servei militar. Els anys compresos entre321 i 311 a. C. foren probablement molt importantsper a l’establiment de la doctrina epicúria. Durantaquest temps Epicur estructurà els principis bàsics dela seva filosofia i pot ser ben bé que els problemes mésimportants de la doctrina fossin elaborats en contro-vèrsia personal amb els seus mestres, que, en èpoquesdiferents, foren Pàmfil, un filòsof platònic, Praxífanes,un peripatètic, i Nausífanes, un atomista. La seva dis-crepància amb aquest últim devia ser considerable per-què, més endavant, Epicur va negar sempre que Nau-sífanes hagués estat mestre seu, afirmació que s’had’interpretar més en un sentit moral que no pas literal.Després d’haver ensenyat a Mitilene —a l’illa de Les-

bos—, i a Làmpsac —a la costa de l’Hel·lespont—,entre 307-306 a. C. Epicur retornà a Atenes, on esta-blí definitivament la seva escola. Allà, dins dels límitsde la seva pròpia casa i del Jardí, ensenyà durant trenta-cinc anys interromputs tan sols per alguns viatges a lesciutats de Jònia per visitar el nucli d’amics fidels quehi havia deixat. Morí a Atenes l’any 271 a. C.La seva casa estava situada al barri Mèlite, entre la

14

MONTSERRAT JUFRESA

15

Introducció

ciutat i el port del Pireu, i el Jardí, la finca rústega quedonà nom a l’escola, era al camí del Dípilon, un delsportals d’Atenes. La vida a l’escola del Jardí era frugali senzilla, els deixebles hi cultivaven verdures, fet queels permeté repartir alguns aliments als habitants dela ciutat en moments de penúria. El propi Epicur,segons els testimonis antics, s’alimentava correntmentde pa i formatge i només bevia aigua. En el recer delJardí, els deixebles conservaven els seus béns, però encas de necessitat tots havien de poder comptar ambels recursos dels altres.Epicur morí d’una malaltia renal que li provocà

intensos sofriments que suportà de manera exemplar.Poc abans de la mort se submergí en un bany d’aiguacalenta i demanà una copa de vi pur que va beure d’unsol glop, després recomanà als amics que no oblides-sin les seves doctrines, i expirà.Aquests són els fets més importants de la vida d’ Epi-

cur, conservats fonamentalment per Diògenes Laerci,escriptor del s. III p. C., en la seva obra Vides i opinionsdels filòsofs més il·lustres.La probable evolució del pensament epicuri podria

ser la següent. Epicur no considera que la filosofia pla-tònica, tan lligada políticament a la vida de la ciutat,hagi aportat una solució vàlida per a l’evident infeli-citat de l’home. Els déus astrals i freds de Plató,l’ànima dels homes abocada a un pelegrinatge sensefi, li semblen imatges tan terribles com la dels déustradicionals. D’altra banda, els estudis de ciències natu-

16

MONTSERRAT JUFRESA

rals d’Aristòtil i els seus successors, així com els des-cobriments aportats per les expedicions d’Alexandre,li ofereixen nous arguments per buscar la norma deveritat en la naturalesa mateixa, susceptible de serconeguda i desproveïda, per tant, d’elements amena-çadors. Les teories atomistes de Demòcrit li propor-cionen l’argumentació bàsica per oferir aquesta expli-cació natural del món que Epicur considera essencialperquè l’home pugui assolir la felicitat. D’altra banda,Aristip, un dels deixebles de Sòcrates i fundador del’escola cirenaica, l’havia precedit en la consideraciódel plaer com la base natural que motiva la conductadels homes. Partint d’aquests pressupòsits, Epicur vasaber elaborar una doctrina pròpia i original, que ultra-passava els plantejaments de Demòcrit i d’Aristip.La filosofia epicúria, per tant, encara que impulsada

essencialment per un afany ètic i no per una necessitatespeculativa, estructura una explicació científica sobrel’home i el món que, en certa manera, és la culmina-ció de les grans escoles filosòfiques gregues del s. IV, almateix temps que és la primera de les tendències que,a partir d’aquest moment, situen l’home i la seva con-ducta com a centre de reflexió.La gènesi de l’epicureisme es troba en l’oposició als

sistemes de Plató i Aristòtil, tal com van demostrarE. Bignone i N.W. deWitt, i no fou fins més tard quenasqué la polèmica amb els estoics, iniciada ja en vidad’Epicur, però mantinguda principalment pels seussuccessors.

Un dels aspectes més originals de l’escola epicúria ésel de la seva organització. Epicur, preocupat per donara l’home un camí segur per arribar a la felicitat, rebutjala dialèctica i, per eliminar els dubtes que li sembla quepertorben la serenitat indispensable per arribar a lasaviesa, construeix un sistema dogmàtic, per bé queracionalista. En conseqüència, la seva escola adoptauna estructura especial i un comportament que, sovint,s’ha comparat a una secta religiosa. El mantenimentd’uns principis de manera gairebé inamovible durantsegles —malgrat l’esforç d’adaptació a la mentalitatcívica romana que demostren algunes obres de Filo-dem, filòsof epicuri del segle I a. C—, dóna als mem-bres del Jardí una certa semblança amb els d’unacomunitat monàstica.Potser és en aquest caràcter especial i una mica mis-

teriós que devia tenir la vida del epicuris per als noiniciats, juntament amb la falta d’informació d’allòque entenien realment aquests filòsofs per plaer, onhem de trobar la base del corrent de calúmnia queredueix els seguidors d’Epicur a un ramat de porcs.Aquestes calúmnies són principalment d’origen estoic,car els membres d’aquesta escola llençaren una sèried’acusacions contra els epicuris que contribuiren aconfigurar-ne una imatge allunyada del què aquestsen realitat propugnaven. Les crítiques estoiques blas-maven els epicuris per ser ignorants en matèria deciència, mostrar molta arrogància intel·lectual, tenirmanca de cultura en general i, especialment, prodi-

17

Introducció

18

MONTSERRAT JUFRESA

gar-se en pràctiques obscenes i depravades. Aquestainterpretació s’instaurà en la tradició polèmica entreescoles filosòfiques, però també va ser propagada pelsautors de la Comèdia Nova, i no només arribà fins aescriptors com Ciceró i Sèneca, sinó que també és pre-sent en les obres d’autors d’època imperial com Plu-tarc, Llucià i Ateneu, impregna els comentaris delsescriptors cristians, i es pot dir que arriba fins als nos-tres dies.Segons el testimoni de Sèneca, a l’entrada del Jardí,

hi havia una inscripció que deia: «Hoste, aquí faràsbona estada, aquí el bé suprem és el plaer». Però lacomunitat que aspirava a gaudir d’aquest bé supremguardava uns costums que haurien sorprès seguramentels seus detractors. El principi que regulava les sevesrelacions era el que llegim a la Sentència Vaticana 21:«La naturalesa humana no s’ha de forçar, sinó per-suadir», i el sentiment que agermanava aquests homes,units en la recerca del plaer, era l’amistat.L’existència d’aquesta comunitat de deixebles durant

la vida d’Epicur la proven les notícies que ens en dónaDiògenes Laerci, pel qual sabem que també hi forenacceptades dones i esclaus. De tant en tant, algun dei-xeble abandonava el Jardí per anar a fundar un nougrup en una altra ciutat, però els llaços amb la casamare no es trencaven, com ho demostren les lletresintercanviades entre Epicur i els nous deixebles, corres-pondència que permetia no sols tractar alguns temesfilosòfics, sinó també conservar l’ortodòxia.

Sembla que en la comunitat hi havia diferentscàrrecs que reflectien graus diferents en la progressiódels deixebles envers la saviesa, encara que tots es guar-daven bé de pensar que la perfecció es podia assolir demanera que l’error fos impossible. En el seu tractemutu els adeptes practicaven la llibertat de paraula,entesa com la pràctica d’amonestacions recíproques,franques i gentils, o potser concebuda com una tèc-nica per adquirir la saviesa i la felicitat. Filodem,l’autor d’època romana que va escriure un tractat sobreaquesta pràctica, la considera un camí per conquerirl’educació filosòfica i la perfecció moral.

OBRA

Epicur va tenir una producció filosòfica important;Diògenes Laerci ens diu que els seus escrits ocupaventres-cents rotlles de papir, però de tot això n’hem con-servat ben poca cosa. Tenim només tres lletres, reco-llides pel mateix Diògenes Laerci: la Carta a Heròdot,que tracta de la física; la Carta a Pitocles, que tractadels fenòmens metereològics; la Carta a Meneceu, dedi-cada a qüestions ètiques i teològiques. Així mateix, ensha conservat un recull de quaranta sentències, per mitjàde les quals Epicur volia facilitar la comprensió de laseva doctrina. Al segle XIX es va descobrir un altrerecull similar en un còdex vaticà i al s. XX es recone-

19

Introducció

20

MONTSERRAT JUFRESA

gué en un papir de Berlín un nou grup de sentències.També gràcies a Diògenes Laerci posseïm el testa-

ment d’Epicur i els títols de quaranta-una de les sevesobres. Restes del tractat Sobre la naturalesa, l’obra mésimportant d’Epicur, han estat recuperades a partir delsrotlles de papir de la biblioteca de Filodem a Herculà,conservats per les laves de l’erupció del Vesubi.Malgrat tot, la doctrina epicúria ha pogut ser recu-

perada en els seus esquemes generals gràcies al’existència d’altres fonts d’informació. Els textos deFilodem, a més del valor del seu propi contingut,reprodueixen fidelment diferents fragments d’escritsd’Epicur; la inscripció de Diògenes d’Enoanda, a Lícia(200 p. C), recull extractes de la doctrina, màximes iuna carta fragmentària d’Epicur a la seva mare; elsescrits de Plutarc contra els epicuris ens il·lustren tambésobre alguns aspectes concrets, i el mateix succeeix enalgunes obres de Sext Empíric. Entre els escriptors lla-tins el poema Sobre la Naturalesa de Lucreci ens ofe-reix una exposició molt àmplia i ben documentada dela filosofia epicúria; les obres filosòfiques de Ciceró encontenen importants resums, i podem suposar queSèneca coneixia algun d’aquells freqüents compendisde màximes. Tal com ja hem dit, els Pares de l’Esglésiaens han conservat algunes informacions, però hem detenir en compte que sovint són tendencioses.

ÈTICA

La finalitat de la filosofia epicúria és cercar una solu-ció per assegurar que els homes siguin feliços. Per aixòl’ètica és la part central del seu sistema filosòfic, encaraque per fonamentar-la hagi necessitat construir abansuna teoria del coneixement i una física de base mate-rial i atomista.Epicur considera que no ha trobat gaire gent que

sigui feliç: tots viuen ansiosos, trasbalsats per l’afanyde poder, temorosos que els déus no els atorguin bene-ficis, recelosos d’haver-los ofès sense voler, esgarrifatsque la mort els sorprengui i se’ls endugui a indretsterribles i desconeguts. En definitiva, tots tenen pordels sofriments i del dolor, i per calmar aquestaangoixa s’enganyen amb falses idees sobre els béns quepersegueixen i els mals que volen evitar. Epicur haobservat amb atenció el comportament d’aquestshomes esporuguits, i encara que li sembla natural ilícit l’afany de buscar el plaer i defugir el dolor, estàconvençut que en la ment dels homes hi ha moltesidees sense fonament que enterboleixen la veritablepercepció de les coses i que aquesta és la causa per laqual són desgraciats. Davant d’això, Epicur brinda unremei per a contrarestar les causes que, segons ell, enca-denen l’home al sofriment: el temor als déus, la porde la mort i del dolor, i la falsa idea d’allò que és real-ment el bé. El remei que proposa és la filosofia, con-vertida fonamentalment en bon criteri i assequible per

21

Introducció

22

MONTSERRAT JUFRESA

a tothom: vells i joves, homes, dones i esclaus. Peraquests motius si, a més de ser gairebé una revelacióètica, l’epicureisme comporta també una física i unateoria del coneixement, això és degut a la convicció perpart d’Epicur que entendre els fets naturals condicional’estat moral dels homes i que són una cosa vana totesles ciències que no serveixen per alliberar-nos del sofri-ment. La necessitat de saber es converteix, per tant, enuna condició de la salut de l’ànima, i qualsevol fona-ment de la felicitat que no sigui la veritat racional,natural i objectiva, és rebutjat categòricament, a lavegada que són menystinguts aquells coneixementsque no tenen connotacions ètiques.La doctrina epicúria pretén ser essencialment vital

i moral, i una eina eficaç per dispensar felicitat. Peraquesta raó no contempla distincions de classes socialsni d’edat ni de sexe, i considera que la pràctica filosò-fica, instrument d’aquesta felicitat, és fàcil i assequi-ble per a tots.L’afirmació que l’home és capaç d’assolir la felicitat

pressuposa la convicció de l’existència d’una llibertatque, unida al coneixement del món natural, permetiviure sense estar subjecte al poder del destí i de la divi-nitat. La llibertat és indispensable perquè l’homemodifiqui les condicions de la seva relació amb el mónexterior i es consideri ell mateix com a principi de lesseves accions. D’aquesta interdependència entre la feli-citat, el coneixement i la llibertat en deriven els nousplantejaments i les noves solucions aportades per Epi-

cur, i que la Carta a Meneceu conté en les seves for-mulacions essencials. Un tema de meditació destinata fer desaparèixer una de les pors bàsiques de l’homeconsisteix a dissipar les imatges amenaçadores queacompanyen la idea de la mort. Per a Epicur, la sere-nitat ens arribarà no com a resultat de contrarestar eltemor de morir amb una creença d’immortalitat, sinóa través de la clarificació del significat real de la mortper mitjà de la filosofia. Els vicis humans, sembla dir-nos, no són res més que un afany fora de raó de vidainfinita i tots s’acaben en l’avorriment, el dolor i ladesgràcia. La filosofia epicúria, per dominar la mort,la banalitza reduint-la a un fet psicològic: si ho pen-sem bé, diu Epicur, cada moment de vida és també unmoment de mort, i aquell tan temut no és altre cosaque l’últim de tots. Aquesta solució, que neutralitzala mort fent-la companya de cada moment de la nos-tra vida, comporta, amb tot, un sentiment profundde malenconia respecte de l’ésser humà que avançamorint i canvia a cada moment.Un cop vençuda la por de la mort, Epicur vol alli-

berar l’home de la subjecció a la voluntat dels déus.Aquest és el paper encomanat a la física, que ensexplica les causes naturals dels fenòmens de l’univers,i també l’estructura del nostre cos i de la nostra ment,coses totes degudes a combinacions d’àtoms de for-mes i moviments diversos. Els déus, per tant, roma-nen allunyats d’un món que no necessita de la sevaintervenció per mantenir l’estabilitat, i viuen feliços

23

Introducció

24

MONTSERRAT JUFRESA

sense ocupar-se dels mortals. L’home, en conseqüèn-cia, és lliure, i aquesta llibertat l’ajudarà també a domi-nar el dolor: per un acte de voluntat, l’esperit és capaçd’abstreure’s enmig de les més grans desgràcies i acon-segueix ser feliç pel record del plaer ja experimentat oencara per gaudir. La fortalesa, no obstant, s’ha con-vertit així en un art d’eludir el dolor més que en unavictòria real, i és que en aquest cas, igual que en el dela mort, Epicur s’encara amb alguns dels problemesmés difícils per als homes, i les solucions que ofereix,malgrat respondre a experiències psicològicament cer-tes, deixen entreveure un gran escepticisme sobre lesqualitats dels humans.Per acabar de completar el seu remei, només li falta

a Epicur definir en què consisteix el bé i la manerad’obtenir-lo. Preocupat per trobar una explicació natu-ral de la conducta dels homes, Epicur observa que elsplaers i els dolors que experimenten els nostres sentitsmostren el que és adequat o inadequat a la naturalesahumana, i que acostumem a dirigir les nostres videsd’acord amb aquests criteris que ens fan de guia en elmoment d’encarar la realitat. Conseqüentment, Epi-cur afirma que el bé consisteix a buscar el plaer i defu-gir el dolor. La formulació del seu principi ètic fona-mental està d’acord, per tant, amb l’experiència i deixade banda les motivacions transcendents.No obstant, cal analitzar bé què entén Epicur per

plaer i per dolor perquè, si no, aquesta part de la doc-trina és susceptible de ser mal interpretada. En un frag-

ment de la seva obra Sobre els objectius diu: «Quant ami, no em sé fer una idea de què és el bé si en separoels plaers del gust, els del sexe, els de l’oïda, i de totallò que procura un moviment suau». En un altremoment, en explicar en quin sentit el fi de la vida ésel plaer, comenta: «No és la beguda, ni el menjar, niel sexe, sinó el raonament assenyat allò que ens con-duirà a una vida feliç». Però també conservem unaaltra sentència on afirma que el començament i l’arrelde qualsevol bé és el plaer del ventre i que tota lasaviesa i els altres refinaments s’hi han de referir.Hem de tenir en compte que, a més de diferenciar

els plaers del cos i de la ment, Epicur distingeix entreplaers catastemàtics —en repòs— i plaers cinètics —en moviment. Donat que en la teoria epicúria tots elsplaers estan causats pel moviment dels àtoms que com-ponen el nostre cos, cal interpretar el plaer catastemà-tic no com una manca total de moviment, sinó comel moviment equilibrat dels àtoms en un balanceig har-moniós i ordenat. Els termes ataraxia —tranquil·litat—i aponia —manca de dolor— designen respectivamentels plaers en repòs de la ment i del cos, i els termeschara —joia— i euphrosyne —gaudiment—, indiquenels respectius plaers en moviment. D’acord amb la sevainterpretació naturalista, Epicur considera que el desigfonamental de l’home seria retrobar una sensació simi-lar al benestar que experimenta el nadó quan va bennet i acaba de menjar. En aquest sentit pot afirmarque l’home que no pateix gana ni fred ni set, i que té

25

Introducció

26

MONTSERRAT JUFRESA

esperances de continuar gaudint d’aquest estat és elrival de Zeus quant a felicitat. Si un home pot consi-derar-se lliure de les penes del cos i manté un posi-cionament correcte en relació als seus desigs, espe-rances i temors, es troba aleshores en un estat òptimper assolir el plaer espiritual més elevat, és a dir,l’ataraxia. És en aquest sentit que Epicur afirma queels plaers mentals depenen i es refereixen als plaers delcos. Malgrat tot, això no significa que l’esperit no puguiser feliç si el cos no es troba lliure de penes —la mortd’Epicur n’és un bon exemple—, sinó que els plaersespirituals depenen d’una actitud correcta envers lessensacions del cos.Epicur identifica el plaer més elevat amb l’absència

completa de pena i ansietat, sense que això vulgui dirque el plaer en repòs no pugui alternar amb el plaeren moviment, sinó que en el cas que això es produeixi,la quantitat de plaer no s’incrementarà. Si tot l’éssergaudeix d’un plaer en repòs complet, allò que ell ano-mena pleroma, aquest plaer no pot ser augmentat i totsels plaers en moviment que pugui experimentar noseran altra cosa que variacions sobre el plaer preexis-tent. Epicur assegura que tots els plaers i tots els sofri-ments tenen límits clarament definits, i que per tantqualsevol dolor del cos pot ser menyspreat, perquè siés agut no durarà gaire abans que ens sobrevingui lamort, i si és de llarga durada, podrà suportar-se ambrelativa facilitat, perquè, comparativament, serà suau.Aquesta intensitat del plaer o del dolor cal entendre-

la com una referència al nombre d’àtoms que experi-menten pena o plaer, és a dir, que la seva apreciació ésquantitativa i no qualitativa.Però ens equivocaríem si interpretem que Epicur,

quan afirma la bondat intrínseca del plaer, recomanagaudir, sense discriminació ni límit, dels plaers quees troben al nostre abast. A la Carta a Meneceu, pre-cisament, ens exhorta a no escollir-los tots, perquèmolts comporten conseqüències desagradables quefan preferible deixar-los de banda, així com també,de vegades, cal triar allò que momentàniament enscausa dolor perquè després se’n derivarà un plaer mésgran. L’elecció és possible perquè no tots els desigssón de la mateixa categoria. La satisfacció dels des-igs que són naturals i necessaris és la que allunya eldolor i proporciona plaer, i de tot el que fins ara hemdit podem deduir que són el desig de no tenir gana,no tenir set i no passar fred. La satisfacció dels altresdesigs ens proporciona plaer en moviment, és a dir,ens ofereix només una variació del plaer en repòs japreexistent, i en aquesta categoria hem d’incloure elplaer sexual. Aquest, diu Epicur, ens enganyariem siel consideràvem necessari, i el mateix succeeix ambels aliments refinats que només varien el plaer fona-mental de la necessitat de menjar. Per assolir la feli-citat hem de saber refusar aquests plaers sense afli-gir-nos, i pensar que satisfer-nos amb poca cosa ensproporciona, en canvi, la llibertat de bastar-nos anosaltres mateixos.

27

Introducció

28

MONTSERRAT JUFRESA

Els plaers que no són naturals ni necessaris, com elsgoigs causats pels honors públics, la bellesa, les rique-ses i, fins i tot, el matrimoni, acaben no reportant-nosres més que desassossec. El savi ha de rebutjar-los com-pletament i s’ha d’esforçar a controlar els seus desigsde manera que no necessiti altra cosa que els plaers enrepòs del cos i de l’esperit, i si li és possible assegurar-se un estat en el que es trobi lliure de pena i tingui unaraonable esperança de continuar gaudint de la mateixasituació, podrà dir que gaudeix d’una felicitat perfecta.Segons diu Plutarc, els epicuris opinaven que el recorddels béns passats és un factor important per arribar atenir una vida agradable. Aquest plaer, igual que el ques’obté de la contemplació dels déus o de la confiançaen els béns futurs, és de caràcter espiritual.La felicitat, tal com sembla que Epicur la concep,

pot definir-se, per tant, com la completa absència depena, tant del cos com de l’ànima, i de manera abso-luta és evident que només en poden gaudir els déus.Els homes en gaudeixen fins allà on els és possible; elplaer en repòs existeix en els estats naturals d’un orga-nisme amb bona salut, i els plaers en moviment es pro-dueixen durant algunes activitats de l’organisme.La teoria del plaer d’Epicur comporta la fi d’un tema

tradicional de l’ètica grega, la política, i el diferentplantejament d’un altre, la justícia. Si la finalitat de lavida de l’home és el plaer, i aquest s’entén com unaabsència de pena del cos i d’aflicció de la ment, és benclar que la política queda immediatament condem-

nada. En una època tan plena de canvis com la quevisqué Epicur, època en la qual els generals successorsd’Alexandre es disputaren violentament les restes delquè havia estat el seu imperi, la intervenció en els aferspúblics no era el més apropiat per garantir l’ataraxia—la tranquil·litat— i l’autarchia —la independènciade l’individu. «Viu amagat», ens diu Epicur, perquèpot ser que la vida pública ens reporti plaers, però elsriscs són greus i els perills immensos. Pel mateix motiu,Epicur nega que els llaços socials siguin un fet natu-ral i afirma que els homes, per naturalesa, no estandestinats a viure en societat.D’aquesta manera, si la política s’ha convertit en una

causa de desassossec per al savi, i la felicitat no depènde l’ordre social que es pugui establir, tal com afirmavaPlató, la justícia també perd importància perquè noés el reflex de cap ordre superior. Queda deslligadad’un principi transcendent que la garanteixi amb lesseves sancions, perquè els déus no es preocupen delshumans i se subordina a allò que es defineix com elbé, és a dir el plaer.La justícia es converteix, d’aquesta manera, en una

convenció utilitària destinada a establir el màxim deseguretat i tranquil·litat mútues. Les lleis no existei-xen per evitar que l’home cometi actes injustos, sinóperquè no sofreixi. L’acte injust és un mal en la mesuraque s’acompanya de la por de ser descobert i castigat,i per això, Epicur arriba a establir hipotèticament quel’home just podria cometre un acte injust si no tin-

29

Introducció

30

MONTSERRAT JUFRESA

gués el risc de ser descobert, però d’això no se’n potestar segur. La justícia en ella mateixa no existeix, i lanoció general de justícia, definida per la utilitat, variasegons els països, les èpoques i les circumstàncies.Semblaria, per tant, que com a conseqüència

d’aquesta incapacitat de l’ordre social per garantir lafelicitat, Epicur hauria de definir la figura del saviaïllada com la d’un anacoreta. Però malgrat que lamàxima saviesa consisteixi en la meditació dedicada atenir cura de l’esperit i que el plaer fonamental s’hagireduït a la satisfacció de les necessitats materials míni-mes, Epicur, que coneix la fragilitat psicològica del’ésser humà, no creu que aquesta pau de l’ànima espugui obtenir en solitud. A la Carta a Meneceu acon-sella que vells i joves meditin en companyia d’un amic.L’amistat, la philia, es recomanable per la quantitat debéns que se’n deriven. A l’entorn del savi s’articula unmón homogeni penetrat per les mateixes conviccionsmorals, que reforça l’íntim sentiment de seguretat enser compartit per la comunitat sencera, i el plaer delsavi augmenta en compartir el plaer de l’amic, consi-derant-lo com si fos propi. L’intercanvi de pensamentsi l’afecte recíproc proporcionen tanta pau a l’ànimaque l’amistat deixa de ser un instrument que contri-bueix a la felicitat per convertir-se en felicitat ellamateixa, de manera que Epicur, oblidant els seus prin-cipis utilitaris i l’egoisme implícit en la seva moral,afirma que és dolç per al savi suportar el dolor i lamort per l’amic estimat.

A la plenitud de la felicitat també hi contribueix lapietat. Podríem pensar que els esforços d’Epicur perdemostrar que ni l’home ni el món depenen dels déusel conduiran a negar la seva existència. Però Epicur, ien això se’ns mostra una vegada més com un psicòlegperspicaç, planteja el problema d’una altra manera, iels déus es converteixen en el punt de comparació detota la teoria epicúria.«Els déus existeixen», ens diu Epicur. La prova la

tenim en la noció de divinitat impresa en la ment delshomes. Només cal purificar aquesta idea de les opi-nions vanes amb què la multitud l’ha contaminada isabrem que els déus, de naturalesa feliç i immortal, noexperimenten cap trastorn ni en causen a ningú, i noels commou ni la ira ni la benevolència, perquè aquestssentiments només són propis dels éssers dèbils. Ésabsurd imaginar, per tant, que els déus es molestin agovernar el món i a intervenir en els afers humans,perquè això seria contrari a la perfecta serenitat que ésla base de la seva beatitud. La immortalitat, la imper-torbabilitat i la felicitat absoluta d’aquests déus, lapodem imaginar per un procediment d’analogia ambl’home. Dotats d’un cos més gran i fi que els nostre,que un corrent constant d’àtoms renova contínuamenta fi d’impedir-ne la degradació, els déus viuen en elsespais que queden lliures entre els móns.Malgrat que aquestes divinitats no necessiten cap

senyal de veneració, a nosaltres ens és natural hono-rar-los, afirma Epicur, oferint-los els sacrificis tradi-

31

Introducció

32

MONTSERRAT JUFRESA

cionals i, sobretot, guardant d’ells una idea pietosa.L’oració és pròpia de la saviesa, ens diu, no perquè elsdéus hagin d’irritar-se si no ho fem així, sinó perquènosaltres percebem la seva superioritat en poder iexcel·lència. D’altra banda, si els déus són inefable-ment feliços, lloar-los en les pregàries i apropar-s’hi enles ocasions solemnes dels sacrificis és participar delseu estat de felicitat. Per aquesta raó, els deixeblesd’Epicur han de ser fidels a les prescripcions de la reli-gió, perquè si les festes són per a tots ocasió d’alegria,el savi epicuri encara té més motius d’estar alegre, per-què ell, mentre disposi d’un plat d’escudella, d’un gotd’aigua i d’un mantell per protegir-se del fred, pot sertant feliç com el propi Zeus.Veiem, per tant, com els déus d’Epicur, sorgits de

l’exaltació de les qualitats de la naturalesa humana iprivats dels mals que turmenten l’home, representenl’encarnació de l’ideal del savi. El desinterès bàsic dela veneració que se’ls deu, com un homenatge a labellesa i a la felicitat, és a dir, al bé absolut, no impe-deix que els déus representin una garantia que la feli-citat existeix i és possible. Per això es recomanal’oració: mentre resa, el savi es reconforta amb la visiódels déus i això augmenta la seva pròpia felicitat, per-què els déus són els seu mirall i el savi gaudeix enaquesta contemplació que, en definitiva, ho és de laseva pròpia imatge.Davant dels mals del món i del mal d’haver-hi de

viure, Epicur s’esforça per aportar un remei que sigui

senzill. L’home és lliure, i ser feliç no depèn sinó del’exercici d’una virtut: el seny. La seva ètica estàexempta de preceptes i prohibicions en termes abso-luts, i alhora que aquest és un dels aspectes més atrac-tius de la filosofia epicúria, també és el motiu que lapràctica d’aquesta doctrina s’hagi de reduir a un petitcercle d’esperits selectes. Malgrat la intenció d’Epicurque el seu missatge arribi a tothom, la moral epicúriaper donar els seus millors fruits necessita un ambientque li sigui altament favorable, i el savi epicuri had’acabar tancant-se al Jardí.

EVOLUCIÓ DE LA DOCTRINA

A la mort d’Epicur, tal com disposava el seu testa-ment, la direcció de l’escola va recaure sobre Hermarcde Mitilene, un dels deixebles més antics i més fidels.A partir d’aquest moment fins al de la desaparició del’escola al s. III p. C., els seguidors d’Epicur no es dis-tingiren per l’afany d’aprofundir el pensament delmestre, sinó per la fidelitat a conservar el seu missatgei mantenir el cos de la doctrina lliure d’heterodòxies.Per aquest motiu, segurament, coneixem poca cosadels successius escolarques.Cal esmentar, no obstant, que els epicuris es distin-

giren així mateix per un gran esperit de proselitisme,i que a mitjans del s. II a. C. enviaren dos represen-

33

Introducció

34

MONTSERRAT JUFRESA

tants a Roma, on foren mal acollits. Però més enda-vant, fugint potser de les guerres contra Mitridates,alguns epicuris es refugiaren a Roma i als entorns delgolf de Nàpols, on establiren relació amb importantsfigures de la literatura llatina, tals com Horaci, Virgilio Catul. No sabem res, en canvi de com entrà en con-tacte amb l’epicureisme Lucreci, el gran poeta romàque exposà la filosofia epicúria en el poema De rerumnatura, publicat pòstumament per Ciceró.És evident, tanmateix, que durant la primera mei-

tat del s. I a. C. l’epicureisme tingué una presènciaremarcable entre els intel·lectuals romans i en cerclesd’homes polítics i d’afers, com demostra, per exem-ple, la relació establerta entre Filodem de Gàdara i elcònsul Luci Calpurni Pisó, que fou sogre de Juli Cèsar.Podríem dir que es produí una aproximació entre elcorrent epicuri i les tendències més enèrgicament diri-gides a una renovació de la constitució, que valoravenla reivindicació epicúria de la llibertat de l’homedavant del seu propi destí. Però hauria calgut una novainterpretació per fer néixer fórmules polítiques pràc-tiques d’un doctrina que recomanava mantenir-seallunyat dels afers públics. Alguns dels escrits de Filo-dem semblen innovar en aquesta direcció, però des-prés de la victòria d’August ja no tenim gaires mésindicis de la influència de la filosofia epicúria en lasocietat romana.És en el camp de la medicina on trobarem que la

doctrina epicúria va tenir una aplicació pràctica durant

aquest s. I a. C. El metge Asclepíades de Prusa adaptàels principis de la física epicúria als mètodes de cura-ció, propiciant una renovació de les teories mèdiques,no solament quant a l’explicació de les malalties i elstractaments, sinó també de l’ètica en relació al malalt.Remarcà que allò que havia de ser més important peral metge era el malalt que tractava, i que aquest nohavia de ser torturat sense necessitat, sinó que caliaajudar-lo a viure sense dolor.Després d’aquest període d’especial activitat, no

tornem a tenir testimonis de l’actuació dels epicurisfins al s. II p. C. Més en consonància amb els seuspropis dogmes, la filosofia epicúria oferia argumentsper a una sòlida defensa contra els errors i supersti-cions que la proliferació de les tendències místiqueshavia exacerbat en aquesta època. Aquesta conside-ració influí possiblement en el fet que l’emperadorTrajà reorganitzés l’escola, a la qual va pertànyerAntoni, autor d’una obra Sobre la defensa de les prò-pies passions.Però malgrat aquesta revifalla, la tendència al misti-

cisme religiós acabà per imposar-se, i la doctrina epi-cúria, forma de vida pensada per a un nucli restringiti escollit, sucumbí davant del cristianisme que desitjavaser universal. Els escrits de l’emperador Julià i d’Agustíd’Hipona donen testimoni que en el s. IV p. C.l’epicureisme havia desaparegut.

35

Introducció

37

BIBLIOGRAFIA

Edicions i traduccionsArrighetti, G., 1960 (2ª ed.1973): Epicuro. Opere, fram-menti e testimonianze, Torí.

Arrighetti, G., 1967: Epicuro. Opere, Torí.

Bignone, E., 1920 (reimp. 1964, Roma): Epicuro. Opere,frammenti e testimonianze, Bari.

Bollack, J., 1975: La pensée du plaisir. Épicure, textesmoraux, commentaires, Paris.

Cornudella, J., 1995: Sobre la felicitat. Barcelona.

García Gual, C. 1974: Epicuro. Ética. Génesis de unamoral utilitaria, Barcelona.

García Gual, C., 2007: Diógenes Laercio. Vidas de los filó-sofos ilustres, Madrid.

García Gual, C., 1981: Epicuro, Madrid.

Gigante, M., 1962: Diogene Laerzio. Vite dei filosofi, Bari.

Goulet-Cazé, M. O., 1999: Vies et doctrines des philoso-phes illustres, Paris.

Jufresa, M., 1975: Epicur. Lletres, Barcelona.

Jufresa, M., 1991: Epicuro. Obras, Madrid.

Long,H.S., 1964:Diogeni LaertiiVitae Philosophorum,Oxford.

Long, A. A., i Sedley, D. N., 1987: The Hellenistic Phi-losophers. Translations of the Principal Sources with Philo-sophical Commentary, Cambridge.

38

EPICUR

Miralles, C., 1971: «Epístola a Meneceo », Boletín del Ins-tituto de Estudios Helénicos, V, 2, pp. 75-77.

Nizan, P., 1938 (2ª ed. 1965): Les materialistes del’Antiquité: Démocrite, Épicure, Lucrèce, Paris.

Mühll, P. Von der, 1922 (reimp.1966, Stuttgart): Epicuriepistolae tres et ratae sententiae, Leipzig.

Ortega, F., 2007: Epicuro. Cartas y sentencias seguido deCicerón. La filosofia de Epicuro, Palma de Mallorca.

Piqué, A., 1981: Vida de Epicuro, Barcelona.

Usener, H., 1881 (reimp. 1963, Roma): Epicurea, Berlin.

Vara Donado, J., 2003: Epicuro. Obras completas, Madrid.

Estudis

Bignone, E., 1936 (reed. 1973): L’ Aristotele perduto e laformazione filosofica di Epicuro, Florencia.

Bollack, J., i Laks, A., 1976: Études sur l’epicurisme anti-que, Lille.

Boyancé, P., 1963: Lucrèce et l’épicurisme, Paris.

Chilton, C. W., 1971: Diogenes of Oenoanda, the Frag-ments; a Translation and Commentary, Oxford.

Delattre, D., 2006: La Villa des Papyrus et les rouleauxd’Herculanum. La Bibliothèque de Philodème, Liège.

Diano, C., 1974: Scritti epicurei, Florencia.

Farrington, B., 1967: The Faith of Epicurus, Londres;trad. cast. 1974: La rebelión de Epicuro, Barcelona.

39

Ètica

Frischer, B., 1982: The SculptedWord: Epicureanism andPhilosophical Recruitment in Ancient Greece, Berkeley.

Gosling, J. B. C., i Taylor, C. C. W., 1982 (2ª ed. 1984):The Greeks on Pleasure, Oxford.

Jufresa, M., 1975: «Sobre Filodemo», Boletín del Insti-tuto de Estudios Helénicos, XI, 1975, pp. 15-73.

Jufresa, M., 1994: «Love in Epicureism», a Storia, Poesiae Pensiero nel mondo antico. Studi in onore di MarcelloGigante, Nàpols, pp. 299-312.

Lledó, E., 1984: El epicureísmo, Barcelona.

Marx, K., 1927: Differenz der demokritischen und epiku-reischen Naturphilosophie, a Marx-Engels Gesamtausgabe,I, Francfort; trad. cast. 1971: Diferencia de la filosofía dela Naturaleza en Demócrito y Epicuro,Madrid.

Rodis-Lewis, G., 1975: Épicure et son école, Paris.

Sedley, D., 1998: Lucretius and the Transformation ofGreekWisdom, Cambridge.

Tsouna, V., 2007: The Ethics of Philodemus, Oxford.

Warren, J., 2004: Facing Death. Epicurus and his critics,Oxford.

Witt, N. de, 1954 (2ª ed. 1964): Epicurus and his Philo-sophy,Minneapolis.

EpicurÈtica

Carta a Meneceu 1

1 Diògenes Laerci X, 122-135.

45

Que ningú no ajorni la pràctica de la filosofia pelfet de ser jove, ni pel fet de ser vell se’n cansi, perquèmai no s’és ni massa jove ni massa vell per assolir lasalut de l’ànima. Qui diu que encara no és hora defilosofar o que n’ha passat l’hora, és com qui diu queja ha passat o que encara no ha arribat el moment decercar la felicitat. De manera que tant el jove com elvell han de filosofar, l’un perquè, tot i envellir, recu-peri els béns de la joventut per agraïment del que jaha viscut, i l’altre perquè, lliure de la por envers elfutur, pugui ser jove i vell alhora. Així, doncs, hemd’estar atents a allò que ens causa felicitat, si és que,realment, quan aquesta es presenta, ho tenim tot, men-tre que, quan fuig, ho fem tot per recuperar-la.D’altra banda, els principis que sempre t’he anat

aconsellant, estigues atent i practica’ls, bo i reconei-xent que són fonamentals per viure bé. Considera, enprimer lloc, que la divinitat és un ésser incorruptiblei benaurat, tal com ho estableix la noció comuna queen tenim, i no li atribueixis mai res aliè a la seva inco-rruptibilitat ni impropi del seu estat de benaurança.Ben al contrari, guarda’n les opinions que en tot con-tribueixin a preservar-ne la benaurança a més de laincorruptibilitat.

46

EPICUR

Els déus, en efecte, existeixen, perquè el coneixementque en tenim és evident; però no són com creu la majo-ria dels homes, que no saben conservar-ne una imatgeadient a la noció que en tenen. I no és impiu quirebutja els déus de la majoria, sinó qui atribueix alsdéus les opinions de la majoria. Perquè els judicis degran part dels homes sobre els déus no són intuïcions,sinó falses suposicions. És per això que creuen que elsperjudicis i els beneficis més grans ens venen dels déus,car aquests, avesats en tot moment a les virtuts que elssón pròpies, acullen els qui els són iguals i considerenaliè tot allò que no se’ls assembla.Acostuma’t a pensar que la mort no és res per a

nosaltres, ja que tot el bo i tot el dolent resideix en lacapacitat de tenir sensacions, i la mort és la pèrduad’aquesta capacitat. En conseqüència, la idea correctaque la mort no és res per a nosaltres ens fa fins i totagradable la mortalitat de la vida, no perquè hi afe-geixi un temps infinit, sinó perquè ens deslliura deldesig d’immortalitat.En efecte, a la vida no hi ha res de terrible per a qui

ha comprès de debò que tampoc no hi ha res de terri-ble en no viure. De manera que és estúpid qui diutémer la mort, no perquè pugui patir quan es presenti,sinó perquè pateix pensant que ha de venir, car allòque en presentar-se no causa torbament, no té sentitque ens afligeixi durant l’espera. En conseqüència, elmal que inspira més terror, la mort, no representa resper a nosaltres, ja que, mentre som vius, la mort no hi

és, i, quan ella es presenta, aleshores nosaltres ja no hisom. No existeix, per tant, ni per als vius ni per alsmorts, perquè, precisament, per als primers, no hi és,mentre que pel què fa als segons, són ells que ja no hisón. La majoria de persones, no obstant, de vegadesdefugen la mort com el major dels mals, i altres vega-des la trien com a remei de les desgràcies de la vida. Elsavi, en canvi, ni demana la vida ni té por de deixar-la, ja que ni viure li és una càrrega, ni creu que no viuresigui cap mal.I així com el savi no escull sempre el menjar més

abundant sinó el que més li plau, també el temps queli reporta més goig no és el de més llarga durada sinóel més intens de plaer.Qui exhorta el jove a viure bé i el vell a morir bé, és

un il·lús, no només per la naturalesa agradable del fetde viure, sinó també perquè l’art de ben viure i el deben morir són el mateix. I encara és pitjor qui diu quefóra bo no haver nascut, «però, un cop nascut, traves-sar les portes de l’Hades com més aviat millor». 2

Si ho diu convençut, com és que no abandona lavida? Perquè, si ho ha pensat seriosament, li es cosafàcil. En canvi, si hi ho diu de broma, es comportacom un neci en un assumpte que no permet de ser-ho.Cal recordar que el futur no és del tot nostre, però

que tampoc no ens deixa de pertànyer del tot, demanera que no hem d’esperar-lo pensant que s’acom-

47

Ètica

2 Teognis 425-427.

48

EPICUR

plirà amb seguretat, ni desesperar-ne com si mai nohagués de realitzar-se.S’ha de saber, també, que dels desigs, els uns són

naturals i els altres vans. Dels naturals, uns són neces-saris i, d’altres, només naturals. Dels necessaris, unsho són per arribar a la felicitat, altres per al benestardel cos, i altres per a la vida mateixa. En efecte, sitenim un coneixement correcte d’aquests desigs,sabrem relacionar-ne l’elecció o el refús amb la salutdel cos i la tranquil·litat de l’ànima, car aquest ésl’objectiu d’una vida feliç. Tot ho fem per això: per nosentir dolor en el cos ni torbament en l’ànima. Tanbon punt ho aconseguim, s’esvaeix qualsevol tempes-tat de l’ànima i l’ésser viu no ha d’encaminar-se versel que li manca, ni cercar res més amb què assolir elbé de l’ànima i del cos. Tenim necessitat del plaer quanla seva absència ens fa patir, però quan no sentim dolorno el necessitem, i per això diem que el plaer ésl’origen i la finalitat del viure feliç.En efecte, reconeixem el plaer com el bé primer i

connatural a nosaltres, del qual partim per a tota elec-ció o refús, i recorrem a ell quan distingim qualsevolbé prenent per norma la sensació. I, donat que aquestés el bé primer i connatural, és per això que no elegimtots els plaers, sinó que de vegades en descartem molts,quan per a nosaltres se’n segueix una molèstia mésgran. Molts dolors els considerem preferibles als plaers,quan l’haver suportat un dolor durant molt de tempsens reporta un plaer encara més gran. Així, doncs, cada

plaer per la seva pròpia naturalesa és un bé, però notots s’han d’escollir. Igualment, encara que cada dolorés un mal, no sempre és natural rebutjar-lo. En efecte,convé jutjar sobre aquestes coses mesurant-ne els avan-tatges i els inconvenients, car de vegades fem ús delbé com si es tractés d’un mal i, a l’inrevés, del mal comsi es tractés d’un bé.L’autosuficiència la considerem un gran bé, no pas

perquè sempre haguem de conformar-nos amb poc,sinó perquè, en cas de no posseir gaire, amb poc entinguem prou, convençuts de debò que de l’abundàn-cia en gaudeixen més dolçament els qui menys lanecessiten, i que tot el que és natural resulta fàcild’obtenir, mentre que resulta difícil el que és super-flu. Els aliments senzills procuren un plaer igual ald’un menjar refinat, un cop eliminat el dolor que enscausa la seva mancança. I el pa i l’aigua aporten el plaermés intens sempre que els consumeix algú que n’estànecessitat. Per tant, acostumar-se a les dietes senzillesi sòbries és essencial per a la salut, ajuda l’home a serdecidit de cara a les activitats necessàries de la vida,ens situa en una disposició millor si a intervals parti-cipem de més grans refinaments, i ens prepara per notenir por davant les envestides de l’atzar.Així doncs, quan diem que la finalitat és el plaer, no

ens referim als plaers dels llibertins ni als propis de lafruïció, com creuen alguns que desconeixen la nostradoctrina, no hi estan d’acord o la interpreten mala-ment, sinó que ens referim al fet de no sentir dolor en

49

Ètica

50

EPICUR

el cos ni torbament en l’ànima. En efecte, ni els ban-quets ni les orgies freqüents, ni el fet de gaudir de jovesi de dones, ni els peixos o la resta d’aliments propisd’una taula ben servida generen una vida plaent, sinóel raonament precís que investiga les causes de cadaelecció i de cada refús, i allunya les nostres opinionsd’aquelles per culpa de les quals un gran torbaments’apodera de les ànimes.El principi de totes aquestes coses i el bé més gran

és la sensatesa —origen de totes les altres virtuts—, iper aquesta raó és més preciosa que la filosofia, per-què ensenya que no és possible viure plaentment sensefer-ho amb seny, noblesa i justícia, ni tampoc dur unavida assenyada, noble i justa sense que sigui plaent.Les virtuts, en efecte, són connaturals a la vida feliç, iviure feliçment és inseparable de la pràctica de les vir-tuts. Perquè, ¿hi ha algú a qui valoris més que aquellque guarda opinions pietoses sobre els déus, no temla mort en cap circumstància, té en compte la finali-tat de la naturalesa i s’adona que el grau extrem delsbéns és fàcil d’assolir i d’assegurar, mentre que el grauextrem dels mals dura poc i són breus els patimentsque causa, que es riu del destí, considerat per algunsamo de tot, i afirma que més aviat hi ha coses ques’esdevenen per necessitat, d’altres per obra de la sort,i d’altres que depenen de nosaltres, car veu que lanecessitat és irresponsable, la sort inestable, però elnostre voler en canvi és lliure, i per aquest motiumereixedor de retrets o de lloances? Perquè era millor

creure en els mites sobre els déus que ser esclau deldestí de què parlen els físics, ja que els mites esbossenl’esperança d’obtenir la intercessió dels déus per mitjàd’ofrenes, mentre que el destí implica una necessitatinexorable.En efecte, com que el savi, a diferència de la majo-

ria, ni considera la fortuna com una divinitat —carres mancat d’harmonia és obra dels déus—, ni comuna causa poc fiable, tampoc no creu que els homesn’obtinguin res de bo ni de dolent en relació al seuviure feliç, sinó tan sols que la fortuna és l’origen degrans béns i de grans mals. El savi considera, doncs,que és millor ser dissortat sense perdre el seny que serafortunat i desassenyat; però el que és preferible, cer-tament, és que en les nostres accions triomfi el boncriteri amb ajuda de la sort.Aquests consells i altres de semblants medita’ls dia

i nit en el teu interior i en companyia d’algú que siguicom tu, i mai, ni despert ni en somnis, no et sentiràstorbat; ben al contrari, viuràs com un déu entre elshomes, perquè no s’assembla gens a un mortal l’homeque viu entre béns perdurables.

51

Ètica