La restauració i el catalanisme

Tema 5: “La Restauració borbònica i el naixement del catalanisme polític” (1874-1902)

Història2on de batxillerat

Apartat 1: “Els fonaments de la Restauració”

• Després del cop d’estat del general Pavía en gener de 1874, la I República va agonitzar durant uns mesos

• fins que un altre pronunciament militar, el del general Martínez Campos va posar fi al període republicà (desembre de 1874).

• La dinastia Borbó torna a la monarquia espanyola el mateix desembre de l’any 1874.

• El nou rei serà el fill d’Isabel II, Alfons XII. • Comença un nou període de la història d’Espanya: la

Restauració borbònica.

Alfons XII i la seva primera dona, María de las Mercedes d’Orleans, morta als pocs mesos de la boda per culpa del tifus. En honor seu, la primera filla del rei

va rebre el nom de María de las Mercedes.

A l’esquerra, estàtua eqüestre del general Martínez Campos. Va liderar el pronunciament militar de 1874 que va acabar amb la I República per instaurar la Restauració de la monarquia borbònica.

Destacat a la Tercera Guerra Carlina, va fracassar a la Guerra de Cuba.A la dreta, Antonio Cánovas del Castillo, polític conservador que va dirigir el sistema polític de la

Restauració. Va ser assassinat pels anarco-comunistes en 1897.


• Els trets fonamentals del sistema polític de la Restauració són:

1) L’Estat es basa en el liberalisme conservador, caracteritzat per:

- Defensa de la monarquia borbònica, institució que dóna estabilitat política.

- Importància de mantenir l’ordre, basat en la manca de llibertats.

- Defensa dels interessos de la burgesia i l’Església.


2) Sistema parlamentari no democràtic caracteritzat per:- Alternança en el govern dels dos “partits dinàstics”.

Aquests partits renunciaven als pronunciaments militars per arribar al poder. Eren el Partit Conservador i el Partit Liberal.

- L’exèrcit, per tant, perd influència política durant aquesta etapa (el poder civil s’imposa al poder militar).

- El frau electoral assegurava l’alternança al poder. Hi havia compra de vots, falsificació de llistes electorals i tupinada (falsificació dels resultats electorals). Això provocava que la participació fos només d’un 20% de l’electorat.

Caricatura contemporània de Fer, fent referència a la històrica tupinada (“pucherazo” en castellà).


Evidentment, es va redactar una nova constitució, la sisena de la història d’Espanya que anul·lava la del 1873. La Constitució del 1876 es caracteritzava per:- Sobirania repartida entre la nació (representada per les

Corts) i el rei. - El rei tenia el poder executiu i nomenava els ministres.

Però també escollia els membres del Senat, podia fer lleis i vetar les que aprovaven les Corts.

- Les Corts (poder legislatiu) estaven dividides en dues cambres: Congrés i Senat, la segona formada per aristòcrates.


- Estat confessional catòlic.- Es va centralitzar l’Estat. Governadors i alcaldes

serien nomenats pel poder central.- Existia una Declaració de Drets, però aquests es podien anul·lar per decisió del rei o del govern.- La constitució no especificava el tipus de sufragi.

Es va aplicar un sufragi censatari per a només un 4% de la població, fins que el 1890 es va canviar pel sufragi universal masculí.


• Les zones rurals estaven marcades pel caciquisme.

• El cacic era el representant de la família més rica i poderosa d’un territori.

• Aquest s’assegurava de guanyar sempre les eleccions, o de que algú de confiança, les guanyés per ell.

• Controlaven l’ajuntament, el sorteig de les quintes i administraven els diners públics.

Mapa del caciquisme a Espanya (finals del segle XIX)


• El Partit Liberal-Conservador estava dirigit per Antonio Cánovas del Castillo, fervorós defensor de la monarquia borbònica i impulsor de la nova constitució.

A Catalunya existia el Cercle Conservador-Liberal, grup moderat a dins del Partit Conservador que defensava els interessos de la burgesia industrial, dirigit per Manuel Duran i Bas. Eren partidaris de la descentralització de l’Estat.• El Partit Liberal-Fusionista estava encapcelat per Práxedes

Mateo Sagasta. • Les diferències entre un partit i l’altre eren inapreciables. Els

conservadors estaven més a la dreta, eren més restrictius amb els drets i llibertats dels ciutadans i recolzaven més a l’Església.


A l’esquerra, Práxedes Mateo Sagasta, polític que va liderar el Partit Liberal durant la Restauració.

A la dreta, Manuel Duran i Bas, jurista i líder del conservador i catalanista Cercle Conservador-Liberal.


• L’estabilitat política que va comportar la monarquia i el sistema de la Restauració van propiciar la fi de les guerres civils:

- L’any 1872 havia començat la “Tercera Guerra Carlina”. - El general Martínez Campos va esclafar els carlins a

Catalunya l’any 1875 i, l’any següent, a País Basc i Navarra. Fi de la última guerra carlina (1872-1876).

- El pretenent a la corona, Carles VII, va exiliar-se a França; les províncies basques i Navarra van perdre la majoria dels seus drets forals: haurien de pagar alguns impostos a l’Estat i els joves haurien de fer el Servei Militar.

Mapa de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876)A la dreta, el pretenent a la corona espanyola “Carles VII”.


• La fi de la guerra carlina va permetre a l’exèrcit centrar-se en la “Guerra dels deu anys” (1868-1878) contra els independentistes de Cuba.

• A la “Pau de Zanjón” (1878) que posava fi al conflicte, Espanya va concedir als cubans

- l’abolició de l’esclavitud i - la representació del poble cubà en les Corts espanyoles.• La segona concessió no es va arribar a aplicar.

Apartat 2: “Les forces d’oposició a la Restauració”

• Republicans i federalistes van ser els grans derrotats amb la caiguda de la I República l’any 1874. A més, el moviment es va fragmentar en diversos partits:

- Partit Possibilista (Castelar). Eren republicans moderats, tant, que van acceptar la monarquia d’Alfons XII i van centrar el seu discurs en la recuperació de la democràcia. Un cop aconseguida (1890), es van unir al Partit Liberal.

- Partit Republicà Progressista (Ruiz Zorrilla), més radical. Des de l’exili, Ruiz Zorrilla va intentar organitzar sense èxit un cop d’estat que acabés amb la Restauració.

- Partit Republicà Federal (Pi i Margall), el més popular a Catalunya. Demanava, a més de la república i la democràcia, la descentralització de l’Estat.

A la dreta, Emilio Castelar y Ripoll, polític republicà moderat; va ser l’últim president de la I República.

Al centre, Francesc Pi y Margall, republicà federalista que també va presidir el país durant el període republicà.

A l’esquerra, Manuel Ruiz Zorrilla, republicà radical.

Apartat 2: “Les forces d’oposició a la Restauració”

El partits republicans durant la Restauració mai van arribar a tenir la força de les dècades anteriors. Les causes van ser:- El desengany dels antics partidaris d’aquestes forces d’esquerra,

degut al fracàs de la República.- El frau electoral feia que sempre guanyessin els dos partits

dinàstics.• A més dels republicans, també va perdre força el carlisme degut a - la nova derrota militar - la pau signada entre l’Església Catòlica i Alfons XII (els carlins van

perdre el recolzament eclesiàstic) Faran, però, un partit polític: el “Partit Tradicionalista”, molt minoritari.

Apartat 3: “L’economia durant la Restauració”

• L’economia dels anys del canvi de segle va estar marcada per la crisi agrària a tota Europa per l’arribada de cereal a baix preu provinent dels EUA i Rússia.

• Va baixar, per tant, el preu del blat i bona part d’Espanya vivia d’aquest conreu. Les terres de Ponent van ser la zona més afectada a Catalunya (Urgell, Segrià, Noguera i Segarra).

• Cal afegir la crisi de la vinya. La causa va ser la plaga de la fil·loxera, arribada per França des del 1879. La crisi es va solucionar amb la substitució dels ceps autòctons per d’altres provinents d’Amèrica.

Fil·loxera és el nom de l’insecte, semblant al pugó, i de la malaltia que provoca a l’arrel dels ceps. Prové de l’est dels EUA i va arribar a Europa

causant una greu plaga a les vinyes franceses, fet que va afavorir els viticultors catalans durant els anys 60 i 70 del segle XIX. Però la

fil·loxera va arribar també a Catalunya, estenent-se de nord a sud.


• Per sortir de la crisi agrària, Cánovas del Castillo va fer una aposta pel proteccionisme. Amb la pujada dels aranzels augmentaria el consum interior de productes nacionals.

• Però els aranzels elevats sobre l’aliment i el carbó estrangers van fer més cara la vida a la ciutat i van encarir els costos de producció industrial.

• El proteccionisme tampoc va millorar gaire la situació del camp espanyol degut a la baixa productivitat endèmica.


• Malgrat la crisi agrària, la pujada dels preus i l’encariment de les importacions, la indústria tèxtil catalana i la metal·lúrgica al País Basc van créixer força a l’últim terç del segle XIX.

• Les polítiques proteccionistes van afavorir el consum intern, la conflictivitat obrera no va ser tan gran com a les dècades anteriors i la mecanització del tissatge o la creació de colònies industrials van fer augmentar la producció industrial.

• L’any 1885 va morir de tuberculosi el rei Alfons XII amb només 27 anys.

• El seu fill pòstum es va convertir en rei d’Espanya amb el nom d’Alfons XIII.

• Fins a la seva majoria d’edat, la reina regent seria la seva mare Maria Cristina d’Àustria.

• Maria Cristina va continuar confiant en el sistema polític de la Restauració, amb l’alternança entre conservadors i liberals (Cánovas i Sagasta).

• La mort del rei, per tant, no va significar un canvi dins el sistema de la Restauració.

La reina regent Maria Cristina d’Àustria (1885-1902) amb el seu fill, el rei Alfons XIII.

Apartat 4: “El desastre del 98”

• Espanya va incomplir alguns dels acords signats a la “Pau de Zanjón” (1878), com el de la representació política del poble cubà a les Corts espanyoles.

• Estats Units, per altra part, va perdre volum de negoci amb les polítiques proteccionistes de Cánovas del Castillo. La resposta va ser un boicot: els nord-americans van deixar de comprar productes cubans.

• Això va perjudicar els comerciants de Cuba, la majoria d’ells criolls. Els criolls van demanar ajut al govern dels EUA, en contra de les mesures del govern espanyol, per iniciar una nova guerra independentista.


• El crioll José Martí va fundar el Partit Revolucionari Cubà que va liderar la revolta independentista de 1895 coneguda com a “Grito de Baire”.

• Comença la “Guerra de Cuba” (1895-1898). • Espanya va enviar al general Martínez Campos per acabar amb

la revolta, però la intervenció va fracassar. • El govern va canviar de general, enviant a Valeriano Weyler.

Aquest va emprar mètodes de repressió més contundents, reprimint a la població civil, en cop de centrar-se en els insurgents. No va dubtar en incendiar pobles, cremar collites i matar el bestiar o forçar els cubans a canviar de província, per tal que no poguessin donar menjar als insurgents.

A l’esquerra, José Martí, líder de la independència de Cuba.A la dreta, el general Weyler.

Apartat 4: “El desastre del 98”• EUA va recolzar una altra revolta independentista, en

aquest cas a les illes Filipines (1896). • Aquesta revolta va ser liderada per José Rizal, del

Partit Katipunan, però va ser esclafada per l’exèrcit espanyol, i Rizal, executat.

• L’any 1897 mor el president Cánovas del Castillo, assassinat pels anarquistes. El liberal Sagasta li fa el relleu.

• Sagasta destitueix al general Weyler, buscant la millora de relacions amb els EUA.

• La destitució de Weyler provocarà el revifament dels independentistes cubans.


• EUA tenia pressa per expulsar els espanyols de Cuba i, veient que la guerra d’independència no acabava, EUA va declarar la guerra a Espanya en 1898.

• “Guerra Hispano-americana” (abril-agost de 1898).• L’excusa per declarar la guerra va ser l’enfonsament, per la

detonació d’una bomba, del vaixell de guerra nord-americà Maine, ancorat a L’Havana. EUA va culpar als espanyols.

• La guerra va durar uns mesos. EUA va derrotar l’exèrcit espanyol.

• A la “Pau de París” (1898), Espanya es va rendir i EUA es va quedar mb les últimes colònies espanyoles: Cuba, Puerto Rico i Filipines.

Mapa de Cuba durant la guerra de 1898. Les tropes de José Martí, recolzades per l’exèrcit nord-americà, van avançar d’Orient cap a Occident. La rebel·lió va començar a Santiago de Cuba i va acabar a L’Havana.

Amb color violeta més intens, les zones de Filipines on es van rebel·lar els independentistes de Katipunan.

A l’esquerra, José Rizal, màrtir de la independència de Filipines.A la dreta, el cuirassat Maine després de l’atemptat de bandera falsa que va

desencadenar la “Guerra Hispano-americana” (1898).

Apartat 5: “Les conseqüències del 98”

• Les conseqüències de l’anomenat “desastre del 98” van ser importants:

- Econòmiques: la guerra va suposar una despesa important per a l’Estat. A més, es van deixar de recaptar impostos a les colònies i es va perdre volum de negoci.

- Però també van ser positives: els comerciants espanyols (molts d’ells catalans) van tornar a Europa amb les butxaques plenes i van invertir en la creixent industrialització de Catalunya i el País Basc.


- Crisi de valors: els intel·lectuals espanyols van adonar-se de que Espanya havia deixat de ser un gran imperi, després de la humiliant derrota contra els EUA.- Aquesta crisi de valors es reflexa a la literatura amb la “Generació del 98”, corrent literari pessimista, crític i acomplexat.- Però també sorgeix un moviment regeneracionista, més optimista, que volia igualar Espanya amb la resta de països d’Europa occidental mitjançant la indústria, el progrés, la cultura i la investigació. Aquest corrent regeneracionista va ser liderat per Joaquín Costa.

L’aragonès Joaquín Costa, jutge, escriptor i polític democràtic. Va defensar el “regeneracionisme”

basat en la modernització d’Espanya amb la construcció d’infraestructures, la inversió pública,

l’educació i la millora de la qualitat de vida.


Pío Baroja i Miguel de Unamuno, dos dels escriptors de la “Generació del 98”


- Les conseqüències polítiques més importants van ser:• L’ exèrcit va aprofitar la derrota per demanar més

autonomia respecte el poder polític. • El catalanisme polític va aprofitar el desastre per

criticar la debilitat d’Espanya i demanar autogovern per Catalunya.

• Maria Cristina li dóna el govern al conservador Francisco Silvela, amb el recolzament del general Polavieja i el català Duran i Bas. El nou govern va prometre reformes profundes.

Apartat 5: “Les conseqüències del 98”• Silvela va emprendre una suposada política reformista

basada en la descentralització de l’administració de l’Estat.

• Però les reformes van quedar reduïdes a una forta pujada dels impostos per pagar la despesa militar (l’anomenada reforma fiscal del ministre Villaverde).

• Aquesta pujada dels impostos va provocar el “Tancament de les Caixes” (1899), on molts ciutadans es van negar a pagar a l’Estat, la majoria d’ells catalans.

• Polavieja (el Ministre de Guerra) i el català Duran i Bas van haver de dimitir.

A l’esquerra, Francisco Silvela, advocat i polític conservador, cap de govern després del “desastre del 98”. Va succeir a Cánovas com a cap del Partit Conservador.

A la dreta, el general Camilo García de Polavieja. Tots dos van fracassar amb el seu desig de renovar la política de la Restauració.

Apartat 6: “La Renaixença”

• Abans del nacionalisme polític, va sorgir a Catalunya un moviment cultural d’exaltació de la cultura catalana conegut com a “Renaixença”.

• La “Renaixença” va néixer sobre el 1830 i està vinculat al corrent cultural de moda a Europa en aquell moment, el romanticisme.

• L’objectiu dels intel·lectuals de la Renaixença era mantenir l’ús de la llengua catalana i buscar els senyals d’identitat dels catalans.

• Les elits econòmiques, polítiques i religioses havien abandonat el català pel castellà; a més, el castellà era la llengua oficial en l’educació i l’administració pública.


• El primer gran objectiu dels renaixentistes va ser convertir el català en llengua literària.

• Escriptors catalanistes com Bonaventura Carles Aribau o Joaquim Rubió i Ors van impulsar la creació dels “Jocs Florals”, un premi literari en català.

• A la dècada dels 70 ja existien escriptors reconeguts en català. Els més importants: Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà.

A l’esquerra, el segell dels “Jocs Florals”.A la dreta, el pare de la Renaixença, Bonaventura Carles Aribau.

Els dos grans escriptors catalans del segle XIX: Mossèn Cinto Verdaguer, poeta i sacerdot, i el novel·lista i autor teatral Narcís Oller.


• L’altre objectiu va ser trobar les arrels de la cultura catalana. Historiadors, juristes, folkloristes i músics van anar modelant la identitat catalana a través de mites, llegendes i fets del passat.

• La Renaixença va ser un moviment cultural però no polític; també va destacar pel seu elitisme (anava adreçat a les classes altes) i pel seu conservadorisme.

• Com a reacció a aquest fet, va aparèixer una “Renaixença popular” amb autors com el músic i poeta Josep Anselm Clavé o l’autor teatral Frederic Soler, tots dos de caire més progressista.

A l’esquerra, el músic i folklorista Josep Anselm Clavé.A la dreta, estàtua de l’autor i empresari teatral Frederic Soler, conegut amb

el pseudònim de Serafí Pitarra, a les Rambles de Barcelona.

Apartat 7: “Els catalanisme progressista”

• El catalanisme polític apareix més tard que la Renaixença. • Alguns autors veuen actituds catalanistes en les bullangues

(revoltes urbanes) del segle XIX. • Però el primer corrent polític catalanista és el federalisme,

que recolzarà la petita burgesia urbana, i que tindrà molta força durant el “Sexenni democràtic” (1868-1874).

• El “Partit Republicà Federal”, de Pi i Margall i Valentí Almirall, va dirigir aquest moviment republicà, laic, democràtic i federalista. El federalisme va perdre pes amb la Restauració (1874).

Apartat 7: “Els catalanisme progressista”

• En 1886, Valentí Almirall trenca amb Pi i Margall en un escrit anomenat “Lo catalanisme” i deixa el Partit Republicà Federal.

• Almirall crea el primer moviment nacionalista català, és a dir, desvinculat de les formacions polítiques estatals.

• El nacionalisme d’Almirall era progressista (demòcrata) i laic, però no independentista, sinó federalista.

• Almirall també va crear, en 1882, el “Centre Català” per impulsar la llengua i la cultura catalanes, així com la defensa de polítiques proteccionistes.

• D’aquesta institució va sorgir el “Memorial de Greuges” (1885), un escrit d’intel·lectuals catalans adreçat a Alfons XII on es demanava la descentralització de l’Estat.

Valentí Almirall i la seva obra més important, “Lo catalanisme”

Apartat 8: “El catalanisme conservador”

• El projecte d’Almirall va fracassar al no comptar amb el recolzament de la burgesia (era massa progressista). Tampoc va tenir el recolzament de les classes baixes, per no tractar els aspectes socials.

• La burgesia va crear el seu propi projecte catalanista, de caire conservador: la “Lliga de Catalunya” (1887).

• Aquest partit demanava autonomia per Catalunya, la defensa de la llengua i polítiques proteccionistes.

• Van participar d’aquest moviment Enric Prat de la Riba, Àngel Guimerà o els arquitectes modernistes Domènec i Montaner i Puig i Cadafalch.

• La seva primera fita va ser que el govern respectés el dret civil català (1889).

Dos dels membres de la “Lliga de Catalunya”: Enric Prat de la Riba, polític i escriptor, i Lluïs Domènech i Montaner, arquitecte, polític i arqueòleg.


• Molts sectors de l’Església catalana van canviar el carlisme pel catalanisme. Aquest moviment es coneix com a “vigatanisme” i va ser impulsat pel bisbe Josep Torras i Bages.

• La idea era deixar ben clares les arrels cristianes de la cultura catalana i la vinculació del catalanisme amb l’Església.


• L’any 1891 neix la “Unió Catalanista”, impulsada per Narcís Verdaguer, que agrupava tots els grups i associacions catalanistes conservadores.

• La Unió Catalanista va arrelar-se a la Catalunya rural, però sense tenir gaire transcendència a la ciutat.

• L’any 1892, la Unió Catalanista va redactar les “Bases de Manresa”, un text que demanava l’autogovern per Catalunya.

A l’esquerra, el bisbe nacionalista Josep Torras i Bages.A la dreta, exemplar de les “Bases de Manresa” (1892), impulsades per la

Unió Catalanista de Narcís Verdaguer.

Apartat 9: “La Lliga Regionalista”• Amb el “desastre del 98” es consolida el catalanisme polític. • Neix la “Lliga Regionalista” (1901), el gran partit polític

catalanista de principis del segle XX. Els orígens de la Lliga van ser la fusió de la “Unió Regionalista” (1899) amb el “Centre Nacional Català” (1900).

• La Lliga va tenir un gran èxit a les eleccions del 1901: - La Lliga va obtenir la victòria a Barcelona a les eleccions

municipals.- Els quatre candidats de la Lliga : Bartomeu Robert, Lluïs

Domènech i Montaner, Albert Rusiñol i Sebastià Torres, van ser escollits pel Congrés dels Diputats. Va ser l’anomenada “Candidatura dels quatre presidents”.

La candidatura dels “quatre presidents” es va presentar a les eleccions espanyoles de 1901, aconseguint els quatre escons al Congrés: a dalt, Domènech i Montaner; al

centre a l’esquerra, el comerciant Sebastià Torres; a la dreta, l’industrial Albert Rusiñol; i a sota, el Doctor Bartomeu Robert.

Apartat 9: “La Lliga Regionalista”

• La segona força política catalana a les eleccions del 1902 van ser els republicans.

• Catalunya es distanciava, per tant, dels dos partits “dinàstiques” espanyols: conservadors i liberals.

• Els grans èxits de la Lliga Regionalista van ser:- Consolidar el nacionalisme català, fins i tot al

poder central de Madrid.- Apropar el catalanisme polític a la burgesia

industrial de Barcelona.

Apartat 10: “Els altres nacionalismes”

• Al segle XIX també van aparèixer nacionalismes a País Basc i Galícia.

• L’any 1876, les províncies basques i Navarra van perdre els furs degut a la fi de la “Tercera Guerra Carlina”. Aquest fet, juntament amb el desig romàntic de recuperar les tradicions culturals i de no perdre la llengua basca (l’euskera), van afavorir l’aparició del nacionalisme basc.

• El pare d’aquest moviment va ser el biscaí Sabino Arana, fundador del Partit Nacionalista Basc (1894).


• Tenia una clara vinculació amb el carlisme; el seu lema era: “Déu i Lleis antigues”. Era un nacionalisme conservador (tradicionalista), religiós, independentista (només de Biscaia) i racista.

• També va oposar-se a la industrialització basca, criticant a la seva burgesia; tampoc s’escapaven de la seva crítica el moviment obrer socialista.

• Als últims anys de vida, Arana es va moderar. Va canviar el desig d’independència per l’autonomia i es va apropar als sectors de la burgesia industrial basca.

El controvertit Sabino Arana Goiri, fundador del Partit Nacionalista Basc i pare del nacionalisme i independentisme basc. Ell mateix va crear la “ikurriña”, la bandera

basca. Un “fan” d’Arana va publicar aquesta imatge a Internet amb el lema: “la pàtria dels bascos és Euskadi”.


• A Galícia, més que nacionalisme va aparèixer un corrent galleguista. Va arribar tard (finals de segle XIX) i no va tenir gaire importància.

• Els galleguistes criticaven del govern espanyol la situació d’abandó i endarreriment que patia el territori.

• El vessant més destacat del galleguisme va ser el cultural. El “Rexurdimiento” va ser un moviment cultural romàntic que volia mantenir les tradicions gallegues i la defensa de la literatura en gallec. L’escriptora més destacada va ser Rosalía de Castro.

Rosalía de Castro

Era apacible el díay templado el ambiente,y llovía, llovíacallada y mansamente;y mientras silenciosalloraba yo y gemía,mi niño, tierna rosa,durmiendo se moría.

Education

La restauració i el catalanisme