1

EL MOVIMENT OBRER A L’ESPANYA DEL SEGLE XIX

Característiques generals:

El proletariat era molt reduït a l’Espanya de la 1ª meitat del s. XIX, i la majoria treballaven a Barcelona a la indústria tèxtil, per això les primeres associacions obreres naixerien allí. El proletariat va anar augmentant conforme avançava el segle i anava

desenvolupant-se la industrialització en altres zones com Astúries o el País Basc.

La major part de la classe

obrera va mantenir una actitud passiva durant bona part del s. XIX. Malgrat les dures condicions de vida i de treball no va ser fins 1868, quan ja ha assolit una consciència de classe, quan el moviment obrer s’organitze plenament aprofitant el clima de llibertat. Seria un moviment obrer reduït però molt combatiu.

Aleshores el moviment obrer a Espanya va tenir dues etapes separades pel Sexenni Democràtic:

Fins 1868 es desenvoluparia en poques zones i tindria una escassa repercussió, en gran mesura perla reduïda industrialització del país.

A partir d’aquell any, es va reconéixer la llibertat d’associació i comença la influencia de l’internacionalisme. És un període de gran agitació social i lluita obrera.

En un principi, el proletariat estava totalment desprotegit, en la total indefensió. No

hi havia cap tipus de llei o reglamentació que regulara les relacions laborals a més l’associacionisme obrer estava prohibit, perquè es considerava contrari a la llibertat de contractació. Açò explica l’explotació a la que estava sotmés i la necessitat d’organitzar-se, conforme va prenent consciència de classe, per a combatre la misèria produïda per l’explotació capitalista.

Les condicions de vida i de treball eren molt dures: treballaven entre 12 i 14 hores en

fàbriques sense les mínimes condicions d’higiene i seguretat amb una dura disciplina laboral amb càstigs i penalitzacions que impedia qualsevol contestació, i la més mínima protesta significava l’acomiadament. La moral burgesa veia als treballadors com a persones peresoses i indolents, considerava l’oci com un vici i exalçava la disciplina i el treball. El salaris, es cobrava per dia treballat, eren mínims a penes es donava per a menjar. Les seues cases eren miserables, situades en barris obrers amuntonats i sense cap servei. Açò era un bon caldo de cultiu per a les infeccions. Per a la supervivència familiar tots havien de treballar dones i xiquets, a partir dels 7 anys, cobraven salaris molt inferior als dels homes. No és estrany, doncs, que cap a la meitat del s. XIX l’esperança de vida del proletariat barceloní fóra de 19 anys.

2

En l’evolució del moviment obrer destaquem:

Els inicis durant les dècades de 1820 a 1830:

En primer lloc destaquen la

introducció de les idees del socialisme utòpic francés (Saint Simon, Cabet i Fourier). Volien crear una societat igualitària, amb propietat col·lectiva i repartiment equitatiu de la riquesa i acabar amb les injustícies de la societat capitalista a través de l’harmonia de les classes.

Pel que fa a la política, el primitiu obrerisme va estar molt vinculat al republicanisme perquè era l’opció més favorable per a les seues aspiracions

socials: la Sobirania popular, sufragi universal i la defensa de drets i llibertats per a tots.

Entre les primeres manifestacions de protesta obrera destaquem els moviments luddistes o destructors de màquines que seria la primera expressió de rebel·lia

obrera contra la introducció de noves màquines a les quals consideraven responsables de la pèrdua de llocs de treball, dels baixos salaris, de l’atur i de la misèria obrera. Els episodis més coneguts són els ocorreguts a Alcoi a 1821 i el de la fàbrica Bonaplata de Barcelona, totalment mecanitzada, que va ser cremada pels obrers a 1835.

1840, el primer associacionisme obrer:

A partir de 1840, el moviment obrer, protagonitzat pel proletariat, coneix un punt

d’inflexió a l’adoptar-se noves formes de resposta: Associacionisme mutualista com primer escaló del moviment obrer. Així, al 1840 va aparéixer a Barcelona la Societat de Teixidors emparat per la llei que permetia la creació d’aquestes associacions. Va arribar a tenir fins 15.000 membres.

En les societats de socors mutus, els obrers associats lliuraven una xicoteta quota a una

caixa comú per assegurar-se una ajuda en cas d’atur, malaltia o d’assistència als seus en cas de mort. Aquest associacionisme es va anar estenent i molt prompte faran reivindicacions sociolaborals perquè s’adonen de la força que podem arribar a tenir. Demanen sobretot augment salarial i disminució de la jornada laboral. Les vagues, malgrat que estaven prohibides, van ser un instrument usat cada vegada amb més freqüència per a pressionar als empresaris. Per això, les societats obreres van crear uns fons per ajudar els obrers en vaga, les anomenades caixes de resistència.

La Dècada moderada 1844-1854:

Es van prohibir i il·legalitzar l’associacionisme que passaria a la clandestinitat.

3

El Bienni Progressista 1854-1856:

Assistim a l’expansió del moviment obrer per la resta d’Espanya. Va significar l’inici del sindicalisme de classe i la consolidació de la vaga com instrument més eficaç per a la defensa de les reivindicacions obreres. Destaquem la primera vaga general d’Espanya que es desenvoluparia a Barcelona a 1855 del 2 al 11 de juliol. Va estar motivada per la instal·lació de selfactines, màquines filadores, que provocaven més atur. Malgrat les vagues promeses d’Espartero, el 1857 el govern acabaria prohibint totes les associacions, que passarien a la clandestinitat, davant la pressió de la patronal.

El Sexenni Democràtic 1868-1874:

A partir de la Gloriosa, amb el reconeixement del dret d’associació i del clima de llibertat, les forces obreres pogueren eixir de la clandestinitat i actuar públicament.

S’inicien els contactes amb l’AIT (creada a Londres a 1864) amb l’assistència d’una

delegació espanyola al 3r Congrés de l’AIT celebrat a Brussel·les al 1868.

Poc després d’aquest Congrés, va arribar a Espanya Giuseppe Fanelli, deixeble de l’anarquista Bakunin. Fanelli va difondre els ideals anarquistes com si foren els de l’AIT, fet que va contribuir a l’expansió i arrelament de les idees anarquistes entre el proletariat català i el camperolat andalús.

El 1r congrés de la Federació Regional Espanyola de l’AIT, l’anomenada FRE, és va celebrar a Barcelona al 1870. En ell es van adoptar acords clarament anarquistes com el recurs a la vaga com a arma fonamental del proletariat, l’apoliticisme, col·lectivisme i la revolució social per via de l’acció directa o espontània. La FRE va créixer molt

de pressa, la major part dels afiliats eren sindicats catalans però també existien a València, Alcoi i Andalusia.

Per contrarestar la influència anarquista, al 1871 va arribar a Espanya Paul Lafargue, gendre de Marx, i va impulsar el grup madrileny internacionalista partidaris de les tesis marxistes, (intervenció política) entre els que destaquem a Pablo Iglesias.

En el 2n Congrés de la FRE celebrat a Saragossa a l’abril del 1872, es van reafirmar les

tesis bakuninistes i el grup madrileny va ser expulsat, creant la Nueva Federación Madrilenya de tendència marxista, reconeguda pel Consell General de Londres.

No obstant això, a Espanya en el 3r Congrés de la FRE celebrat en la clandestinitat a Còrdova al 1872-73 es ratifiquen les tesis bakuninistes: es trenca també la unitat del moviment obrer espanyol amb el predomini anarquista.

4

L’internacionalisme va tenir el seu moment àlgid durant la I República però davant del fracàs del cantonalisme i del gir conservador va perdre força i després del colp d’Estat de Pavia al 1874, la FRE serà dissolta i passaria a la clandestinitat

La Restauració : anarquisme i socialisme 1874-1900: Començarem la Restauració amb la FRE il·legalitzada i el moviment obrer dividit i les

associacions obreres en la clandestinitat. Durant el govern conservador de Cánovas la política seguida serà de repressió. Açò provocaria una radicalització revolucionària. Els treballadors veien al govern com el defensor dels patrons i terratinents. D’altra banda, la violència en el camp i els atemptats terroristes anarquistes es van iniciar a Espanya com a la resta d’Europa

D’aquesta repressió inicial es passa a la tolerància amb la pujada al poder al 1881 del govern liberal de Sagasta. Aquesta tolerància consolidaria les organitzacions obreres que foren legalitzades amb la Llei d’Associacions polítiques de 1887.

Pel que respecta als anarquistes, cal destacar que al 1881 la FRE va canviar el seu nom

per de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, (FTRE). A causa de la necessitat d’adaptar-se a la nova legalitat que prohibia les organitzacions de caràcter internacional dirigides des de l’estranger. La FTRE estava molt implantada entre el proletariat català i els jornalers andalusos. A causa de la repressió, sorgiren dissensions internes, un grup es separarà de la FTRE i optarà per la violència : la “propaganda pel fet” atemptats, sabotatges, bombes, és a dir, terrorisme.

Les males collites de la tardor de 1882 van provocar fam i crispació. Es van organitzar

vagues que desencadenarien revoltes camperoles amb incendis de collites o edificis, robatoris, assalts i assassinats. Els anarquistes foren acusats al 1883 d’estar darrere de la “Mano Negra” suposada societat terrorista i secreta que volia acabar amb els terratinents. La dura repressió, fins i tot, es dictaren penes de mort, desarticularia l’anarquisme rural que passaria a la clandestinitat. Era evident que la Mano Negra no podia tenir tants afiliats ni estar darrere de tot però va ser utilitzada per acabar amb totes les protestes camperoles. La FTRE seria dissolta al 1888.

El terrorisme anarquista van ser durament reprimit, moltes vegades de forma

indiscriminada, cosa que provocaria una espiral de violència basada en la dinàmica d’acció/repressió/acció. El moment clau d’aquesta espiral van ser els processos de Montjuïc, celebrats a Barcelona al 1897, en els quals van ser condemnats i executats 5 anarquistes. Com a venjança assassinarien a Cánovas.

La proliferació d’atemptats va aprofundir la divisió de l’anarquisme entre els partidaris de

l’acció violenta i els partidaris de la via legal que propugnaren la necessitat de crear organitzacions sindicals. Esta nova tendència anarcosindicalista va donar els seus fruits a l’inici del s. XX amb la creació de Solidaritat Obrera (1907) i la CNT (1910).

L’anarquisme predominaria sobretot a la façana mediterrània amb Barcelona i València i

al camp andalús. L’ideari anarquista era fàcil d’entendre tant pel camperolat andalús inculte i analfabet i molt decebut amb els partits polítics com pel proletariat català per l’arrelament del republicanisme federal. A més, en un país com el nostre amb greus dificultats per a l’associacionisme obrer i amb persecucions constants, la forma d’organització anarquista era molt àgil ja que donava llibertat d’acció a les seccions locals i es prenien decisions de manera assembleària. Açò explica la força de l’anarquisme a Espanya.

Pel que respecta als socialistes, cal destacar l’efímera vida de la Nueva Federación

Madrilenya per la desaparició de l’AIT al 1876. Els seus membres, entre els que destaquem a

5

Pablo Iglesias, decidiren transformar-se en un partit polític: així va nàixer al 1879 el Partit Socialista Obrer Espanyol, el PSOE en plena clandestinitat. Al 1886 es crearia “El Socialista”

per a la difusió del socialisme. El PSOE era un partit

marxista, obrerista i partidari de la revolució social. Presentava un programa de reformes que incloïen els drets d’associació, reunió, manifestació, sufragi universal, reducció de les hores de treball, prohibició del treball infantil i altres mesures de caràcter social. Va créixer lentament, predominarà sobretot a Madrid, País Basc, Astúries i Màlaga. Al 1889 es va afiliar a la II Internacional i ja va participar en la Festa del Treball, instituïda l’1 de maig de 1890.

Al 1888 es va crear la Unió

General de Treballadors (UGT) com el gran sindicat socialista de masses que s’organitzava en seccions d’oficis en cada localitat. Encara que teòricament era independent del partit,

entre ambdós hi havia una estreta col·laboració pels que fa als seus dirigents i a les propostes d’actuació. En el seu programa demanava millores laborals: 8 hores, salari mínim, no discriminació salarial, negociació col·lectiva entre obrers i patrons i el recurs a la vaga com a últim recurs ( eren més prudents que l’anarcosindicalisme).

Reformisme i qüestió social:

A les acaballes del segle el moviment obrer ja estava organitzat encara que la situació del

proletariat era molt precària. L’Estat no té més remei que intervindre regulant i tutelant les relacions laborals per a exercir una acció compensatòria. Comença un “reformisme social” amb la creació de la Comissió de Reformes Socials (1883) que va portar endavant una tímida legislació laboral que va tenir poc d’efecte. La major part de les lleis reguladores de les condicions de treball i de negociació col·lectiva no van veure la llum fins les primeres dècades del s. XX.