NÚM. 63· maig ‘13 viuelprat@elginjoledicions.com

www.elginjoledicions.com

'AXARQUÍA RESTAURANT' A LA RUTA GASTRONÒMICA - IMPORTÀNCIA I CONSCIÈNCIA DE RECICLAR - ENTREVISTA A DAVID AIROB, GUANYADOR DEL POY LATAM 2013

L'estiu arriba al Cèntric Gastrobar (pàg. 32)

Una tarda amb... els Diables del Prat, 30 anys de disbauxa i festa al carrer

VIU EL PRAT

Revista gratuïta de societat i cultura

NÚMERO 63, MAIG DE 2013

redaccio@elginjoledicions.com

Tel. 93 337 77 47

Fax 93 511 67 02

FOTO DE PORTADA: TONI DELGADO

DIRECTOR DE CONTINGUTS: T. DELGADO

PUBLICITAT: IVAN PUIG

IMPRESSIÓ: IMPRINTSA

Dipòsit Legal. B-20065-2005

EDITA: EL GÍNJOL EDICIONS, SL.

BRUC, 30 2n 08901 L'HOSPITALET

B-63785034

La redacció de Viu El Prat no coincideix necessàriament

amb l'opinió dels seus col·laboradors. 3

VIU

L’HO

SPIT

ALET

ED

ITO

RIA

L

WW

W.EL

GINJ

OLED

ICIO

NS.C

OM

AM

B E

L SU

PORT D

E:

MOURE’S I COMMOURE

Hi ha massa gent que parla sobre el que ha llegit i allò que ha reflexionat o viscut un altre, però costa trobar-se persones que parlin des del cor, que cuidin i mimin la seva passió amb

treball i tendresa. Un comportament que solen reunir les entitats, molt responsables del sentiment d’identitat dels pobles i ciutats. En aquest sentit s’assemblen als seguidors dels clubs esportius, molt diversos i units per una causa en comú.

No hi ha dubte que els Diables del Prat són un grup campió, una pe-

tita família que ha arribat al seu 30è aniversari en plena forma, sense deixar d’innovar i proposar noves festes i nous actes. Un dels seus se-crets és –com ens explica Xavi Ruiz, responsable de la colla infantil– el respecte i el bon rotllo entre tots. Només així s’explica que sigui l’única colla de diables de la ciutat i que els caps de colla que han passat hi continuïn vinculats d’una manera o d’una altra.

Ha estat un plaer conèixer en Xavi, un home amb tanta empenta com discreció a qui no li agrada posar-se medalles, però que, com bé saben els que el coneixen, se’n mereix unes quantes. Ha estat gratificant es-coltar en Pau, el seu fill, que parla amb devoció del pare i de Diables del Prat, que es veu en el futur assolint més responsabilitats a l’entitat i que, com que vol ser periodista, segur que s’imagina fent una bona crònica del correfoc per a la televisió, la premsa, la ràdio o per un mitjà multimèdia.

Ha estat simpàtic aconseguir que en Quique volgués respondre les nostres preguntes, perquè al principi no s’hi veia amb cor: “i què t’ex-plico jo? No se’m dóna bé”. El seu testimoni com a cap de colla dels músics és més que interessant. Com també ho és el de la Xènia, que com podreu llegir al reportatge ens defineix amb un to poètic què és això de ser diable i com es viu des de dins.

Si cuidéssim més això que ens mou i commou, el món aniria millor i tots seríem una mica més feliços. Fer-ho suposa temps, esforç i sacrifici, però... i la recompensa? La recompensa no té preu, que els ho preguntin als Diables del Prat, immersos en el seu 30è aniversari, que gaudeixen de l’èxit de l’exposició al Cèntric Espai Cultural i que no deixen de pensar en noves idees per continuar sorprenent-nos. Gràcies!

ÍNDEX5.Una tarda amb...ELS DIABLES DEL PRAT, 30 ANYS DE DISBAUXA I FESTA AL CARRER

Passar un dissabte al matí amb els amics de Diables del Prat va ser tota una experièn-cia. Són un exemple de convivència i tena-citat. No és fàcil arribar als 30 anys de vida amb salut, idees renovades i conservant l’essència del principi, que no és una altra que el respecte entre tots. Perquè tots són igual d’importants i fan possible que l’entitat estigui en plena forma.

Els vam acompanyar unes quantes hores durant el Pratifolk. Una estona en la qual vam parlar de sentiments, experiències i in-quietuds, com podreu comprovar al llarg de quatre pàgines. Els Diables del Prat són, per mèrits propis, els protagonistes d’aquesta edició de Viu El Prat.

Text i fotos TONI DELGADO

Des de primera hora del matí Xavi Ruiz (El Prat, 1961) té una comesa, ocupar-se de

l’organització del Pratifolk. Me’l trobo al Fondo d’en Peixo, a l’alçada del cen-tre esportiu, indicant als camions que no paren d’arribar on han d’aparcar per deixar-hi les criatures que carreguen: l’Enforcat de Cornellà, de l’Agrupació Sardanista de Cornellà; la Garsa, de Sant Feliu de Llobregat; la immensa Cuca Fera, de Begues... Menys dis-tància ha recorregut el Pollo, un dels símbols dels Diables del Prat, que fan 30 anys. Un temps en el qual Xavi ha passat per totes les juntes, ha estat segon cap de colla, secretari i és el res-ponsable del grup infantil: “ja havia fet de diable a Gràcia. Sempre he estat de la disbauxa i la festa al carrer, que és més espontània”.

Xavi enyora els temps que al Prat, com a tants altres llocs, la gent treia les cadi-res al carrer. El primer pas per petar la xerrada i compartir experiències. Enyora la manca de distàncies.

Nano, saps la història dels diables?– em pregunta. Abans del cristianisme eren un grup de gent que sortia a les fes-tes amb unes escombres a beneir les co-llites. El cristianisme, però, va relacionar

una tarda amb...

Els Diables del Prat, 30 anys de disbauxa i festa al carrer

Xènia, Pau, Quique, Ramit i Xavi amb el Pollo.

6

VI

U EL

PRA

Tracó de l'anunciant una tarda amb...

el diable amb el mal i va començar a apa-rèixer espantant els angelets a les festes.

Sembla un home feliç, sincer i sobre-tot molt humil i discret –“no m’agra-da parlar de mi mateix”. Diu que un dels gran legats de Diables del Prat és que els nou caps de colla que han passat per l’entitat hi segueixin vincu-lats “d’una manera o una altra”. No és una situació habitual. Com tampoc ho és que no hi hagi polèmiques en la successió: “perquè, en general, o bé s’enroquen a la presidència o fan el seu califat o bé s’emprenyen i munten altres grups”.

PREMI CIUTAT DEL PRATI això és precisament el que no ha

passat al Prat, on només hi ha una co-lla de diables. Una colla sense egos a la qual li agrada trencar certs protocols. Sense anar més lluny, al lliurament del Premi Ciutat del Prat a l’entitat per la seva trajectòria [els altres premiats en aquesta edició van ser Alba Sabaté, professora de l’Institut Salvador Dalí; l’esportista Daniel Gómez; i el Periòdic Delta]. Un reconeixement que, en teoria, havia de recollir el cap de colla, però a l’assemblea es va decidir que ho fes un grup de joves: “perquè a Diables tots som iguals i cuidem els joves”. – I com els cuideu, Xavi?És difícil. Des de Brussel·les ens han fo-tut la famosa Llei del Foc. Hi ha hagut manifestacions en contra. Parlen de seguretat i aquí, per exemple, tenim 15 persones encarregades de la seguretat com a mínim. Per a nosaltres, és un tema prioritari. – Ser diable ha de ser indescriptible.Un dels nanos ja ho va dir al discurs del premi: és quelcom que has de viure. No sóc poeta [riem]. S’ha de viure el fet de veure ballar la gent amb tu en un context perillós entre cometes. És la disbauxa al carrer. – Espontaneïtat, el contrari del que fo-menta la societat. Cap a on va aquesta societat? Això és el que em pregunto. Sembla que hàgim de ser autòmats, màquines, i que no tin-guem daltabaixos.

– La llibertat no interessa.La llibertat en el seu sentit ampli.

Una de les primeres coses que li diu Xavi als nens quan s’apunten a la colla és que ser diable no és tirar petards. Als pares els adverteix que formar part de l’entitat és un sentiment d’identitat, de fer poble i preparar esdeveniments es-pecials al llarg de l’any, com la carros-sa de carbó a la cavalcada de Reis. Al Carnestoltes és el moment del famós ninot amb els set pecats capitals –“ara estem en converses amb l’Ajuntament per aprofundir en aquest projecte”. I més: les festes dels barris, la nit de Sant Joan, amb la Flama del Canigó –la pri-mera foguera que s’encén al barri de La Barceloneta.

– O el d’avui [pel passat 4 de maig], el Pratifolk.És un projecte d’unitat del món cultural i tradicional del Prat. Aquesta és l’essèn-cia del Pratifolk. Anem també a la Cova del Foc, que és un acte que sempre s’ha celebrat al pati de l’Artesà i que aquest any segurament es farà al Fondo d’en Peixo el 13 de juliol. És una bola de foc, un acte amb música. L’any passat vam fer una prova amb els tabals de foc i va ser un èxit.

Diables del Prat està format pels dia-bles infantils (de 8 a 15 anys), els joves (de 15 a 18 anys) i els adults, el grup del Pollo –“la nostra bèstia de foc” [una creació de Ramon Aumedes, cons-tructor de dracs i (passa a la pàgina 8)

Foc i diables a la Plaça de la Vila.

Un nen amb la samarreta de Diables del Prat juga durant el Pratifolk.

gegants “i amic nostre de Granollers, del taller Sarandaca”. El Pollo, Pota Blava és clar, té 21 punts de foc: “ara l’hem pin-tat una miqueta. S’ha de fer manteniment de les bèsties”] i dos grups de músics.

En Xavi somriu i li canvien els ulls quan li pregunto què és el foc per a ell: “té la seva part bona i dolenta. La dolenta és que és destructiu; i la bona, que és un element de la natura”. – Però també suposa començar des de zero.Sí, estic d’acord amb tu. El foc és vida. A mi em van ensenyar que a una casa sense foc no hi ha vida. – O sigui que ets molt de llar de foc, no?Sóc de llar de foc. I tant! Puc arribar a quedar-me tonto mirant el foc. El foc emborratxa, tant si el mires com si el vius. Cada dia m’agrada més, però has de respectar les regles. – Xavi, convida la gent perquè s’apunti a Diables del Prat.[Somriu]. Que vinguin, s’ho passaran bé i gaudiran de la festa. Som gent collonuda. Aquí cadascú pensa el que vol. Tots som un més, independentment de les nostres ideologies. És la nos-tra essència. Quan es va fundar Diables del Prat, l’any 1983, a Catalunya hi havia 16 colles i en poc temps vam passar a 100 i escaig. Va ser un boom, un moment explosiu influït per l’espectacle Dimonis, de Comediants. En aquells temps jo era diable a Gràcia, però participava de manera esporàdica. Ara estan desapareixent algunes colles.

No es té constància que a la ciutat hi hagués una colla de diables abans que Diables del Prat, sorgit d’un “grup d’amics de l’Agrupament Escolta Anton Vila”. Entre ells, el propi Xavi. S’incorpora a la conversa, en un banc del Fondo d’en Peixo el seu fill, Pau Ruiz (Barcelona, 1997), que “va ser diable abans de néixer” [uns companys de diables ens porten begudes; som a l’ombra, però fa caloreta].

A uns metres, en concret al carrer Maurici Vilomara núme-ro 9, té la seva seu social Diables del Prat, que comparteix oficina amb la colla de Gegants del Prat a l’Hotel d’Entitats: “estem pendents de comptar amb un espai per organitzar una espècie de museu de la cultura, però sobre això no et puc avançar més, i estem gaudint de l’exposició itinerant al Cèntric Espai Cultural, on hem rebut una gran resposta de la població, sobretot dels infants. Els més petits obliguen els pares, els avis o els cangurs que els portin”. La principal despesa actual de l’entitat és la pirotècnia, que és on desti-nen gran part de l’ajut de l’Ajuntament, que també els aporta espais, serveis... Altres vies de finançament són la quota dels socis i la venda de marxandatge.

– Xavi, que ens hem despistat una mica. A quines festes més participeu?És veritat! A la Festa Major, és clar. També col·laborem al Pra-tifoc i al túnel del terror de la Castanyada a l’Artesà. Pels volts del Nadal, toca el Pratijoc, i l’últim dia de l’any sortim al carrer amb l’Home dels Nassos.

Continuo la conversa amb el fill del Xavi, Pau, que va néixer a La Maternitat de Barcelona el dia del pregó de la Festa Major del Prat de 1997, i a qui des de petit, a casa, li posaven vídeos de foc i el portaven a actes dels Diables: “jugava amb forques amb un vestit de diable que em feia l’àvia. Tota la família hi està vinculada”. “Compte, que aquest et traurà la feina, que vol ser periodista!”, m’adverteix en Xavi. – Pau, amb un pare com el teu no t’avorreixes!I tant que no! M’agradaria ser com ell, arribar a tenir la seva empenta a Diables del Prat. – Vas ser un dels que va parlar al discurs del Premi Ciutat del Prat. Com vas viure els moments previs?Abans de començar estava tranquil. No era conscient del que havia de fer. Un cop a l’escenari se’m van posar els pèls de punta. Quan assajava a casa, el pare em deia que no parlava amb el cor. – I ho vas aconseguir? Vas parlar amb el cor?No sé. Sí? [diu mentre mira el pare].Crec que ho vas aconseguir– respon Xavi.Ser diable era el meu somni des de petit– continua Pau. És una experiència que no es pot explicar amb paraules, que s’ha de viure. El Pratifolk, per exemple, creix cada cop més. I la tro-bada de bestiari és una passada. – Quin creus que és el present de Diables del Prat?Diables es fa cada cop més gran, fem més sortides... Cada cop hi ha més motivació a la colla. Crec que el Pollo deixa impressi-onat tothom quan el veu.

una tarda amb... 8

V

IU E

L PR

AT

(ve de la pàgina 6)

Els Diables del Prat i el Pollo.

(passa a la pàgina 10)

10

V

IU E

L PR

ATracó de l'anunciant una tarda amb...

– Què és el foc per a tu, Pau?Buff! L’èxtasi! És quan em sento a la meva salsa. La disbauxa que sents dins no es pot expressar amb paraules. És el teu moment de glòria a la plaça. Simple-ment has de ser tu mateix i gaudir. Fora nervis i preguntes, però sempre tenint en compte la seguretat, un tema impor-tant. Pare, vés tirant, que ara vaig a la festa! [En Xavi, pendent del que deia el seu fill li fa cas i en Pau continua par-lant]. El pare ha fet molt bona feina i la mare, igual. I els cosins, els titets... Tota la família està lligada a Diables i espero que ho estiguem sempre. Tant de bo el meu torn, quan arribi, sigui com el del meu pare durant aquests 30 anys. Som, com a mínim, l’única ciutat del Baix Llo-bregat on només hi ha una colla de dia-bles. Som una gran família on tothom té els mateixos drets.

Anem els tres [en Xavi s’havia aturat pel camí] cap a la festa del Pratifolk, on em presenten Quique Mecinas (El Prat, 1960) i Xènia Ruiz (Barcelona, 1986). Quique és el cap de colla dels músics de Diables del Prat –al principi no vol parlar:“però si no et diré gran cosa. No sóc molt de parlar, jo”– i Xènia és la secretària de la colla. Seiem a una de les taules preparades per dinar al Fondo d’en Peixo. – Quique, m’han dit que assageu molt d’hora, els dissabtes.De les nou a les onze del matí assagen els petits i els grans. Abans de dates im-portants com la d’avui [el Pratifolk] assa-gem amb els Gegants. – Què comences a ensenyar als nanos?Primer tècnica i després els temes. També preparem els que presentem a concursos. Hem quedat tres vegades primers i dos segons al Concurs de Per-cussió de Barcelona. – Com és la relació amb altres colles?Ens saludem, bevem cervesa plegats... La veritat és que tens més relació amb uns que amb d’altres. Els músics fem al-tres coses, com participar al Balconitis [Festival de Músiques des d’un Balcó], on es toca en un balcó gran.

– Què és per a tu la música?Mare meva! No ho sé. Forma part de la meva vida. Sense música estaria perdut! Sóc saxo tenor a la Unió Filharmònica del Prat.

En Quique s’acomiada –“tinc la gola seca!” Arriba el moment de parlar amb Xènia. – Et faré la mateixa pregunta que a Xavi i Pau, què és per a tu el foc?Porto molts anys sota el foc. Des de peti-ta volia formar part de la colla de Diables del Prat. Però hi havia molta gent i era difícil entrar. Ma germana ho va fer i m’hi vaig incorporar. Era l’any 2000 o potser abans. Des d’aleshores, m’emborratxo de foc i he conegut molta gent. De fet, els amics més propers són de la colla. Vaig començar al grup infantil i fins ara... Si ens hem inventat festes i tot! – Són com l’aniversari del poble?Més aviat, diria que compartim la nostra festa amb el poble. Suposa molta feina, moltes reunions de treball. Ens interessa organitzar-nos el millor possible perquè cadascú sàpiga què ha de fer. S’han de fer moltes coses. En una estona, farem un taller per a ser diable, perquè els pe-tits es vesteixin de diable amb les ulleres de seguretat, els guants i la forca, que l’encenem, i es posen a ballar. – I senten què és ser diable.És quan et sents tu mateix. Sents la mú-sica i t’oblides de l’estrès. És una allibe-ració.

Envoltat de samarretes i altres objec-tes de marxandatge em trobo a Jordi Roig (Barcelona, l’Hospitalet, 1965). Va ser cap de colla, cap dels tabalers del Pollo i ara és el responsable de marxandatge. – Jordi, quan vau començar a dissenyar objectes de la colla?Així, seriosament, des de fa set anys. Des d’aleshores hem mantingut força articles i hem anat innovant. Per al 25è aniver-sari vam preparar samarretes especials, i també n’hem fet per al 30è. Una de les últimes novetats és aquest gegant reta-llable, obra d’en Sergi Maña. Mira, aquest és meu, el del senyal de precaució. – El que té més sortida és...La samarreta amb el logo del Pollo. – Suposo que el marxandatge és una bona via de finançament.És el que s’intenta. Es va impulsar com a via de cofinançament de les activitats que organitzem, juntament amb el con-veni que tenim amb l’Ajuntament. L’ob-jectiu principal és la difusió de la colla. Els productes es poden comprar a tra-vés del web www.colladediablesdelprat.com. També venem aquests productes a la Festa Major, al Pratifolk, com avui...

Jordi reconeix que ser cap de colla és una responsabilitat que “té un des-gast personal i familiar molt gran. Per això afavorim el relleu. Els canvis són bons”. I aquest és un dels trets diferen-cials dels Diables del Prat i dels seus 30 anys de disbauxa i festa al carrer. §

Jordi, envoltat de samarretes de Diables del Prat.

(ve de la pàgina 8)

Text i fotos TONI DELGADO – Em passes aquella peça? – Aquesta? – Sí. – Ja la tens! [el segon operari lliga la peça a la politja].

Els dos estan muntant una gran basti-da a la façana d’un edifici del carrer Jau-me Casanovas. Resulta difícil calcular quantes hores porten muntant l’estruc-tura. És una bona metàfora per descriu-re el que costa engegar ara un negoci. Ho sap bé el responsable d’Axarquía Restaurant, que fins a l’agost també estava en obres. És primera hora d’un dijous de finals d’abril i Tomás Rodrí-guez (Barcelona, 1981) té cara de son. “Sí, estic cansat”, reconeix. Ajudat pels seus pares, va decidir obrir el seu res-taurant amb l’ajuda perquè ni volia mar-xar fora a treballar ni continuar fent-t’ho per altres: “més o menys sabia què vo-lia fer, tot i que quan vaig veure el local buit no sabia per on començar”.

– En Tomás tenia les idees clares, volia una zona de pica-pica, una altra més per asseure’s i una tercera per dinar, sopar...– intervé el cuiner, Elías Gallardo (Barcelona, 1979).

El resultat és un local acollidor i íntim amb el blanc, el negre i el gris com a colors principals, unes llums que donen molt de joc, i un ampli espai entre les taules. La paraula seria confortable.

– Portar el teu negoci és més sacrificat, però també et permet defensar el que més o menys penses. Tens més llibertat. En el meu cas, he aconseguit reunir un bon equip– explica Tomás.– Elías, el teu cap et dóna llibertat a la cuina?– Sí, força. Però al final és tot un con-sens. És un projecte col·lectiu. Busquem noves idees i les treballem. Què és el més agraït? Fer quelcom que penses que potser no tindrà molta acollida i que acabi funcionant.

QUÈ ES COU A LA CUINAEll és enginyer industrial, però des de

sempre s’ha interessat per la cuina, que abans tenia com a hobby i s’ha convertit en la seva professió. Un ofici que sempre li havia cridat l’atenció: tenia la “curiosi-tat” de veure què es coïa a la cuina. Ara ho sap i també ho pateix, perquè no és una professió senzilla: s’acumulen molts nervis i s’han de fer moltes coses alhora.

– Elías, com et tranquil·litzes quan el rit-me és frenètic?– Corrent, preparant-me i pensant ràpid. La veritat és que prefereixo anar amb més calma, però quan tens molta gent al restaurant i ets capaç de treure la si-tuació endavant et sents molt satisfet.– Sent cuiner ets un artista ràpid. Supo-so que estàs igual de content quan et di-uen que el plat és bo que un pintor quan exposa la seva obra– intervé Tomás.

UNA FRASEA Jesús García (Màlaga, 1964) li fa

gràcia el comentari del seu nebot. Nor-malment s’ocupa de la cuina –“faig de tot”–, però ara és qui substitueix a la sala en Gabi –que acaba de ser pare–. El cap de sala, però, és Luis Pintor (Còrdova, 1983), que, com en Tomás, va treballar per a Santi Santamaria, un cuiner referent del món que va morir a Singapur fa més de dos anys i que està ben present

Axarquía Restaurant, empenta i creativitat

12

VI

U EL

PRA

T ruta gastronòmica

Tomás, Elías, Jesús i Luis a Axarquía Restaurant.

(passa a la pàgina 14)

AXARQUÍA RESTAURANTC/ Jaume Casanovas, 6 (El Prat)

El Prat de LlobregatTelèfon 93 181 32 30

Correu electrònic: info@axarquiarestaurant.com

13

VI

U EL

PRA

T

a l’entrada d’Axarquía restaurant amb una de les seves frases “deixar de banda la cuina és com perdre una civilització [5 de gener de 2003]”.

RESPECTAR EL PRODUCTE“Santi”, recorda Luis, “em va ensenyar a respectar el

producte i el plat per tal d’oferir-li al client el millor de cada època de l’any. Imagina’t quan, a la tardor, arriba-ven els cistells dels pagesos plens de bolets. Tenia molts contactes i treballava molt el producte català. Era un gran home”.

LA CARTA DE VINSUna filosofia que encaixa amb la d’Axarquía restaurant i,

és clar, amb la carta de vins que estan treballant. Serà 100% catalana –ara és del 90%– i no se li donarà preferència a la Denominació d’Origen, sinó a la zona i el celler.

– Volem que sigui una carta visual i divertida– diu Luis, el cap de sala.– Prioritzem clarament els cellers petits [que poden fer un producte igual o millor que els més coneguts]– intervé Tomás.– La principal diferència entre els grans i els petits són els recursos per a promocionar-se, per exemple– afegeix Luis.

És quan Tomás diu que compra molt al Mercat del Centre i a altres comerços de les rodalies, com Papilas Gustativas: “ens hem d’ajudar entre tots. Fer pinya”. Per això cada ve-gada a Axarquía Restaurant aposten més pels productes del Parc Agrari i des de la seva participació al Març Gastronòmic treballen el Pota Blava, que té una gran acceptació. Com les queixeres de vedella amb puré de nyàmera [un tubercle amb un gust especial].

UN MENÚ SETMANAL– Elaborem un menú setmanal amb marges força petits per-què som conscients de quina és la situació econòmica. És la que és. Sempre hi tenim vegetals, carn, arròs, pasta, fruita de temporada, crema de fruites...– diu Tomás.– L’objectiu és que no siguin plats que pots menjar-te a casa. El peix i l’arròs funcionen molt bé als menús, com les coses a la brasa, però procurem tenir de tot– explica Elías.

ESDEVENIMENTS ESPECIALSTambé organitzen esdeveniments especials, com còctels

privats amb pica-pica i una proposta de dos menús. Per a grups a partir de sis o set persones s’ofereixen menús tan-cats amb quatre pica-pica i un segon plat a escollir. El preu va des dels 23 euros, amb la beguda apart.

UNA RECOMPENSAAh, important. A Axarquía Restaurant premien els qui fan

reserves amb antelació. La recompensa és un menú mensu-al per a dues persones entre els qui reservin per telèfon o a través d’internet. Un regal per als previsors. § 1

4

VIU

EL P

RAT

cultura

(ve de la pàgina 12)

ruta gastronòmica

Una perspectiva d'Axarquía Restaurant.

La barra.

Text i foto TONI DELGADO

Hi ha crims que, per la seva trama, són novel·les en po-tència. L’assassinat dels

marquesos d’Urquijo a la seva finca de Somosaguas (Madrid), que va sacse-jar l’Espanya dels anys 80, té tots els elements per ser-ho: un procés d’inves-tigació irregular en què desapareixen proves, un acusat que es declara cul-pable i després innocent i apareix mort a la presó penjat amb els peus fregant el llit i restes de cianur als pulmons... Aquest és el material del qual par-teix Mariano Sánchez Soler (Alacant, 1954) per escriure El asesinato de los marqueses de Urbina, Premi L’H Con-fidencial de novel·la negra en la seva setena edició. El periodista i escrip-tor va cobrir el cas per a El Periódico i, després d’acumular-ne molta docu-mentació, d’escriure dos “llibrerets” i diferents reportatges, va decidir per-petrar un relat basat en el sumari i on resol els misteris pendents amb la seva versió. L’autor defensa que el mòbil del crim van ser els diners, una via que la policia no va seguir i que té lògica, per-què els marquesos estaven relacionats amb la banca, “tenien nom de capital financer”.

Mariano Sánchez comença fort. Des-prés de mostrar-nos l’autòpsia dels ca-dàvers dels marquesos d’Urbina –per motius legals, canvia el nom als perso-natges del relat; així, Manuel de la Sier-ra Torres passa a ser Martín De la Fonte García i María Lourdes Urquijo Morenés, María Eugenia de Urbina Goiti– ens pre-senta, amb una posada en escena po-tent, el personatge clau de la novel·la, en Fierro. Un criminal –fruit de la ima-ginació de l’autor– amb pors i debilitats que ha d’aparentar sempre seguretat i domini de la situació, però que es fa petit quan parla amb els seus perillosos clients, com El Gran Jefe, el personatge més malparit del relat i qui li encarrega el treball més complex i ben pagat de la seva obscura carrera.

El asesinato de los marqueses de Urbina és un relat àgil, a vegades trepi-dant, que fuig de les referències inne-cessàries i on els detalls, en general, estan ben trobats i justificats. Transcor-re entre diàlegs versemblants i situaci-ons més o menys creïbles que podrien haver passat i tenen gairebé sempre a Fierro com a eix. El criminal és un expert en l’art de la disfressa, la comunicació i la seducció, en arribar al cor de qui li interessa, persones més o menys perde-dores com ell.

ELS NOUS RICSLa novel·la funciona com a exponent

de la condició humana, la venjança, la vulnerabilitat o el treure pit gratuït –“Marcos, el barman, lo dispuso todo con los aspavientos clásicos de un pro-fesional que se pavonea de sus habili-dades”. L’autor ridiculitza la figura dels nous rics i no té pietat dels qui se senten millors que ningú –“los cuatro formaban

la cofradía más idiota del lugar”. L’obra també tracta altres debilitats humanes, com la ingenuïtat, personalitzada en Im-maculada –la secretària de Fierro, que desconeix els negocis del seu cap– o en Dani, que odia el sogre –el marquès mort–, a qui acusa de boicotejar el ma-trimoni amb la seva filla –“vida fácil, cerebro hueco (...) El borrego soñaba con ser lobo. La cocaína mezclada con ginebra era el elixir de los valientes”.

A través de Fierro, l’escriptor fa una crítica sense miraments d’errors de pes en la investigació que tenen tota la pinta de ser interessats, com el fet que es ren-tessin els cossos dels cadàvers abans de fer-ne l’autòpsia. La part del judici és lleugera –s’agraeix– i el final, potent i molt audiovisual, deixa resolts els mis-teris pendents. §

Títol: El asesinato de los marqueses de Urbina. Autor: Mariano Sánchez Soler. Roca Editorial. Pàgines: 188.

Resolent els misteris pendents

16

VI

U EL

PRA

T cultura

Mariano Sánchez, durant el discurs del lliurament del premi.

Exposició Museu Agbar de les Aigües

16 maig —28 juliol 2013

nic

anor

par

raan

dré

s sá

nch

ez r

obay

na

ma l

uis

a ro

jo d

e ca

stro

féli

x d

e az

úa

pep

e m

oll

de

alba

albe

rt e

spin

osa

ped

ro m

adu

eño

suso

de

toro

din

mat

amor

om

arco

s gi

ralt

tor

ren

tep

atri

cio

cou

rtqu

im m

onzó

Ctra. de St. Boi, 4-6. Cornellà de LlobregatM: Cornellá L5 / B: 149, 56, 21 / R: C4 Cornellà

FGC: L8 Cornellà Riera / Tram: T1 i T2: Les Aigües

Programació especial

per la Nit dels Museus

18 de maig, 19 h - 01 h

Consulteu la programació a

www.museudelesaigues.cat

18

VI

U EL

PRA

T

Text TONI DELGADO– Vinc del celler, del llúpol i la malta. Ara estic freda, quin gust tinc? – Amarg, bo i fred. – Sí, et refresco, refresco els homes, després els dono calor i els lliuro de pensaments superflus.

Aquesta és una conversa entre una gerra de cervesa i Frank Biberkopf, protagonista de la novel·la Berlin Alexanderplatz, d’Alfred Döblin.

La cervesa té veu pròpia a la literatura, al cinema o a sèri-es de televisió tan mítiques com Els Simpson. Perquè on es reuneix Homer per divagar de la vida amb els amics? Sí, a la taberna de Moe amb una cervesa Duff a la mà.

És una beguda tan lligada a la història de la humanitat que tenim referències de l’existència de la cervesa a Mesopotàmia i s’han trobat receptes de la seva elaboració escrites en es-criptura cuneïforme. Alexandre el Magne va fer portar a la cort els millors fabricants de cervesa, una decisió que va afavorir que es veiés com a ofici. El 1258 va néixer a París la primera organització gremial de fabricants de cervesa.

S’assegura que els romans van ser els introductors de la cer-vesa a la Península Ibèrica i que els celtes la van portar al nord d’Europa. Per la seva part, els gals van ser els creadors de la bóta –que s’utilitzava per a la fermentació i maduració– i la barrica, indicada per al transport i la conservació de la cervesa.

L’any 1215 el rei Joan sense Terra d’Anglaterra va ser obligat a firmar la Carta Magna, un document que es considera el primer que recull l’esperit de submissió a la llei, diu en el seu

punt 35: “hi haurà patrons de mesura per al vi, la cervesa i el gra –el quart londinenc– a tot el Regne (...)”.

Els ingredients principals de la cervesa, fins l’any 1400, eren l’aigua, l’ordi maltat i el llevat. Per conservar-la i donar-li més gust se li posava romaní i farigola. Era una cervesa amb molts hidrats de carboni i proteïnes i era consumida tant pels nobles com pels pagesos. El rei Hammurabi va fer un decret amb les normes per elaborar la cervesa i s’establien càstigs per a qui adulterés una beguda que tenia caràcter religiós i estava feta per sacerdots.

Alemanya, de fet, encara es regeix per la Llei de la Puresa, que data de 1516 i va ser promulgada pel duc bavarès Gui-llem IV d’Orange i exigeix produir la cervesa amb ordi maltat, llúpol, llevat i aigua. Una mica abans, a l’Edat Mitjana, els ale-manys ja disposaven de prop de 500 claustres on s’elaborava i es comercialitzava cervesa. El gust de la cervesa no era com l’actual perquè solia portar un ingredient denominat grutum, del qual ja se’n parla en un document de l’any 999. Era una mescla de cinc o sis plantes en pols, seques i combinades amb resina de pi.

Una de les versions més esteses és que van ser els merca-ders d’Holanda i Flandes els responsables d’introduir el llúpol en la seva elaboració. La nova varietat es va fer tan popular que al segle XVIII totes les cerveses contenien aquest ingre-dient, malgrat l’esforç dels senyors feudals d’intentar aturar el seu ús per no perdre els impostos sobre el grutum, que va desaparèixer de l’elaboració. A la mitologia egípcia es defensa que va ser Osiris qui va preparar la primera cervesa i que, per tant, seria un invent dels déus. §

La cervesa

sabies que...

19

VI

U EL

PRA

T

Text i fotos TONI DELGADO

Els superherois sempre de-fensen una sèrie de causes i valors, però pocs han cen-

trat els seus esforços en el respecte pel medi ambient, com el Capità Pla-neta –convocat a través d’uns anells que representaven la terra, el foc, el vent, l’aigua i el cor– i, a casa nos-tra, el Capità Enciam, que creuava els braços mentre deia “els petits canvis són... poderosos”. Era el punt final de les històries que protagonitzava a TV3 per conscienciar la gent de la impor-tància de reciclar. Si el personatge –interpretat per Pep Parés– encara existís, hauria de passar-se pel Prat. “Una ciutat molt compromesa amb el medi ambient”, reivindica Quim Bar-tolomé (El Prat, 1962), tinent d’alcal-de de l’Àrea de Seguretat Ciutadana, Manteniment i Serveis Urbans. Parau-les que acompanya amb fets, perquè des del febrer la ciutat disposa de contenidors al carrer per reciclar l’oli domèstic i fa un any que funciona el servei del Recuprat, una fórmula per donar una segona vida a les coses.

Hi ha una dada esfereïdora: un litre d’oli vegetal (d’oliva, gira-sol, soja...) contamina 1.000 litres d’aigua. S’esti-ma que cada any, al Prat, es llencen 300 tones d’oli per l’aigüera. L’oli no permet que l’oxigen arribi a l’aigua i això, adver-teix Àlex Pascual (Barcelona, 1976), tèc-nic de Gestió de Neteja Viària i Residus, “altera l’ecosistema aquàtic... [peixos, algues i ocells]”. No reciclar l’oli també provoca moltes avaries de les depurado-res d’aigua i, per tant, té un cost econò-mic important.

GUANYAR EN MOBILITATReciclant l’oli també es guanya en

mobilitat perquè es “transforma el re-sidu en recurs. Així, l’oli [usat] es con-verteix en biodièsel, un biocombustible

no tòxic” i lliure de sofre i altres conta-minants atmosfèrics que presenta “més o menys” les característiques del dièsel mineral i es pot fer servir per a vehicles dièsel.

ELS CONTENIDORS D'OLI“Fomentem que reciclar sigui cò-

mode i accessible”, ressalta Quim Bar-tolomé. Per això s’ha fet una aposta per ubicar contenidors d’oli, una oferta que reforça la que ja existia fins ara, la de portar-lo a la Deixalleria municipal i les parades de la Deixaria mòbil [veure el quadre amb els horaris]: “hem triplicat [l’ús del servei], amb la roba i amb l’oli segur que doblarem”. Els contenidors es troben dins dels “circuits diaris dels ciutadans, perquè estan a prop dels centres esportius, d’un CAP, de mercats, d’un centre comercial...” En concret en aquests punts: al Mercat Municipal; a la Plaça Pau Casals; al

carrer Sarajevo al costat de l’Església de la Mercè; al carrer Riu Llobregat; l’avinguda Onze de Setembre; i carrer Empúries, davant els números 8-10 i el CEM Sagnier.

0’7% AL PUNT SOLIDARI DEL PRATEl contenidor d’oli és doble perquè

no hi hagi risc de vessament. És un servei que no té cap cost per l’Ajunta-ment, que “porta l’empresa [Ekipolis], que destina el 0’7% dels beneficis obtinguts al Punt Solidari del Prat de Llobregat i crea molts llocs de tre-ball”.

FRACCIONS MÉS HABITUALSLes fraccions més habituals de reci-

clatge són cinc (paper, vidre, envasos, orgànica i de rebuig o restes) i consti-tueixen el que s’anomena illes ecolò-giques –al Prat n’hi ha 215–. A més, la ciutat disposa

Importància i consciència de reciclar

20

VI

U EL

PRA

T societat

Quim Bartolomé al seu despatx amb l'embut de la campanya.

(passa a la pàgina 22)

Aigua, gorra i calçat còmode.A l’estiu, el Delta en família és un bon pla.Aprofiteu el sol i el bon temps recorrent els itineraris sorprenents del Delta i participant en les activitats organitzades.

Per a més informació d’itineraris, punts d’interès turístic i activitats, consulteu www.portadeldelta.cat o doneu-vos d’alta a la nostra newsletter a través del mateix web.

AF Anunci Estiu Porta del Delta A-4.indd 1 15/05/13 12:39

de contenidors de piles, de roba i de reciclatge d’oli. Una oferta que es complementa amb la Deixalleria municipal i les parades de Deixalleria mòbil, on “el 50% de les persones van a portar-hi oli i roba”. A qui porta oli se li regala un petit embut perquè pugui vessar l’oli a l’ampolla de plàstic, que, és clar, es recicla apart.

UNA PROVA PILOT“Els nens són els qui es creuen

aquestes accions. Els qui motiven els pares a reciclar”, defensa Quim Barto-lomé, que anuncia que estan pendents de fer una prova pilot, perquè l’entrada dels col·legis seria una bona ubicació per als contenidors d’oli “pot ser molt còmode. Si l’experiment funciona pas-saríem a tenir 13 contenidors d’oli més”.

UNA SEGONA VIDA, EL RECUPRATÉs el moment de parlar del Recuprat,

una fórmula “molt atrevida que està donant bons resultats”, explica Quim Bartolomé, tinent d’alcalde de l’Àrea de Seguretat Ciutadana, Manteniment i Serveis. “Hi ha productes amb una segona vida”, intervé Àlex Pascual. Durant els mesos de 2012 que va fun-

cionar [de maig a desembre] van par-ticipar a la iniciativa del Recuprat 859 persones i es van reutilitzar 4’3 tones d’objectes i que, per tant, no van anar a les plantes de tractament. Tot gira sobre les 3R’s (Reducció, Reutilització i Reciclatge).

UNA TRIA PRÈVIAAlguns dels objectes més habituals

al Recuprat –“fem una tria prèvia”– són els cotxets dels nens, però també hi podem trobar sovint neveres, televi-sors, sofàs, mobles... El matí de l’entre-vista –un dimarts, “mal dia”, dos dies després de la recollida que es fa el diu-menge– hi trobem una col·lecció de do-cumentals de Jacques Cousteau, novel-les d’Agatha Christie, jocs de taula com el Quién es quién, pel·lícules com Instin-to básico, Ace Ventura, El Paciente in-glés, Liberad a Willy 2, Robin Hood, La roca..., discos de José Guardiola, una màscara de Daisy, enciclopèdies... O un Snoopy ben content amb un flotador a la mà. “L’altre dia teníem unes carrut-xes”, explica Àlex, que fa poc hi va por-tar una ràdio un diumenge: “al cap de mitja hora ja no hi era. El Recuprat és un gran complement al Punt Solidari del Prat”. § 2

2 V

IU E

L PR

AT

culturasocietat

(ve de la pàgina 20)

HORARIS DEL RECUPRAT Deixalleria Municipal (Ronda de Llevant, 22). Per deixar objectes (de dilluns a dissabte, de les 9:30 a les 14:00 i de les 16:00 a les 20:00 hores (d’abril a setembre; fins a les 19:00 hores d’octubre a març; i diumenge, de 10:00 a les 14:00 hores). Per recollir els objectes (de les 11:00 a les 14:00 hores).

LA DEIXALLERIA MÒBILS’accepten, en petites quantitats, els següents residus: roba/saba-tes, pa sec, petits electrodomèstics (planxes, torradores...), aerosols, oli vegetal (de cuina), oli mineral (de cotxe), petits aparells elèctrics (te-lèfons mòbils...), piles (de botó i de bastó), cartutxos de tinta, bombe-tes i fluorescents, dissolvents, radi-ografies, pintures i vernissos.

DILLUNS 10:15-10:45 h. (Pl. d’Anna Frank). 11:15-11:45 h. (Av. Montser-rat/ Frederic Soler). 12:00-12:30 h. (Jardins del Cementiri Vell). 12:45-13:45 h. (Av. Remolar/ Pompeu Fa-bra). 16:15 -18:45 h. (Av. Montser-rat/ Plaça Pau Casals). DIMARTS 10:15-10:30 h. (Barri Les Palmeres). 11:00-11:45 h. (Jardins de Garrovi-llas). 12:00- 13:45 h. (Av. Montser-rat/ Gallart i Monés. 16:15-18:45 h. (Jardins de la Pau). DIMECRES 10:15-10:45 h. (Pl. de la Noguera). 11:15-11:45 h. (Pl. de la Granja). 12:00-13:45 h. (Pl. de la Consti-tució). 16:15-18:45 h (Pl. de Sant Jordi). DIJOUS 10:15-10:30 h. (C. Riu Llobregat/ C. Riu Túria). 11:00-11:30 h. (Mercat setmanal Sant Cos-me). 11:45-12:45 h (Pl. de la Vila/ Pl. Espanya). 13:00-13:45 h (Pl. Ra-mon Roger i Badia). 16:15-18:45 h. (Pl. Catalunya/ Av. Pompeu Fabra). DIVENDRES 10:15-10:45 h. (Jardins de Mon Racó). 11:15-12:00 h. (Jar-dins de Mercè Rodoreda). 12:15-13:00 h. (Av. Pompeu Fabra / Dolors Ibárruri). 13:15-13:45 h (C. Carles Stulemeier). 16:15-18:45 h (Av. Montserrat / Crta. Marina).

Àlex Pascual, al costat d'un contenidor d'oli.

Text TONI DELGADO Fotos T. DELGADO / DAVID AIROB – Abans d’anar a algun lloc o de retratar un personatge tens la foto pensada?– Mai vaig predisposat a fer una foto en concret. Sí que m’informo del tema sobre el qual tractarà el reportatge o la notícia. De vegades et trobes que la his-tòria que llegeixes és molt maca i des-prés, com ens va passar fa uns anys a Itàlia, és un desastre! No té cap ni peus i no saps per on agafar-la!

Ho diu amb una col·lecció de gestos i sorolls que indiquen que és un home molt expressiu, que viu allò que diu amb la mateixa intensitat que allò que foto-grafia. Sota unes ulleres de sol s’amaga David Airob (Barcelona, 1967), fotoperi-odista de La Vanguardia des de 1989 i que ha aconseguit que gent d’arreu del món hagi vist un portal del carrer Madoz.

Ni molt menys s’esperava trobar-se una situació com aquella en el correfoc del Pratifoc. Anava amb la seva filla i “de sobte em vaig girar i... allà estava la senyora protegint-se dels focs amb un plàstic i vaig pensar però si una espur-na li cremarà!” Li va dir a la petita que no es mogués i va captar l’escena “sur-realista” amb la càmera. Van ser tres o quatre fotos ràpides i en va triar una per presentar-la a la categoria de Festes, tra-dicions & religió del POY Latam 2013, un dels guardons internacionals més pres-tigiosos de fotografia. És llatinoamericà.

“HAS GUANYAT!”Si curiosa i diferent és la foto –“buff!

[bufa i gesticula] està bé per tot, pel plàstics, pels focs que hi surten re-flectits i perquè no es veu cap diable, que seria el normal. És una situació relacionada que no t’esperes, que et sorprèn!”–, curiosa i diferent va ser la manera com es va assabentar que havia guanyat el premi. Un amic el va avisar per Facebook que era finalista al premi

amb una altra foto i David Airob va seguir en directe a través d’streaming el con-curs i la valoració del jurat. Amb aquella imatge va quedar entre els cinc primers. Al cap d’una estona, un altre amic el va avisar que la seva imatge del Pratifoc es-tava sent molt ben valorada i que havia arribat també a la final: “però portava un dia lamentable i vaig pensar amb la jornada que porto encara seré finalista un altre cop i no em donaran res”. Així que per estar més tranquil o, si més no, i evitar decepcions va apagar el mòbil: “l’endemà tenia molts missatges. Es-tàs entre els deu, entre els cinc, només quedeu dos... Has guanyat!”

L’any passat David Airob també va rebre un altre premi majúscul, el World Photo a la categoria d’arquitectura per un reportatge sobre el Centre Cultural In-ternacional Oscar Niemeyer d’Avilès per un reportatge publicat al Magazine de La Vanguardia: “aquesta mena de guar-dons internacionals et donen un cop ex-tra d’energia, de piles noves i sobretot quan es tracta d’un projecte personal [com en el cas de la foto del Pratifoc]”.

La seva relació amb el Prat és intensa des que es va casar amb una pratenca i va venir a viure aquí: “no em mouria

d’aquí ni boig. És un poble tranquil i que està a prop de Barcelona. Aquesta tarda no treballo, però si ho hagués fet, m’hagués tocat fer la rua del Barça... I mira com estem aquí, súper tranquils”.

SINCERITAT I RESPONSABILITATI assenyala el nostre voltant, amb

els primers nens i adolescents que han sortit de l’escola, gent prenent el cafè o llegint... Una plaça viva i moltes històri-es per captar amb la càmera. Diu que té un amic que assegura que per fer bones fotos s’ha de ser bona persona: “has de ser responsable i no pots enganyar la gent. I no trencar la màgia. En una festa major mai li diria a ningú posa’t aquí i fes això. És pecat mortal!” “Mira en silenci, fotografia amb respecte” és l’eslògan del seu blog, The W Side [www.thewside.com] i que complementa el seu web [www.davidairob.com].

– Imatges com aquesta [es refereix a la de la senyora al Pratifoc] sorgeixen, passen o no passen. És més una qües-tió d’anar obert, de mirar molt al teu vol-tant. Mirar esgota, cansa, perquè el cap et va al 200%. La diferència entre un fo-tògraf i la resta és

David Airob: “La diferència entre un fotògraf i la resta és la manera de mirar”

24

VI

U EL

PRA

T cultura

El fotògraf de La Vanguardia David Airob amb El nen i la sargantana.

(passa a la pàgina 26)

la manera de mirar. Al final, fer fotos és prémer un botó!– Si fer fotos és espontaneïtat i les situaci-ons sorgeixen, la fotografia és com l’amor?– No, no. No et diria que sigui una mane-ra de viure, però sí una passió total. És necessari que ho sigui, però com a totes les feines. Em refereixo almenys a les que la creativitat hi estigui present. Si no hi ha passió, és difícil fer coses interes-sants. Però és que a vegades no trobes la foto, com em va passar un dia que n’havia de fer d’un autobús. Al final, des-prés de quatre hores provant, la vaig fer amb un semàfor i llums molt maques.

PENSAR RÀPIDUn temps que gairebé no té mai,

perquè “hi ha dies que has d’anar a molts llocs. Has de pensar ràpid”. Posa l’exemple d’una entrevista. Si és de 20 minuts, al fotògraf com a molt se li donen dos minuts: “busques localitzacions, la llum més adequada...” És l’agilitat que s’exigeix en una societat que un minut després que Usain Bolt guanyés la final dels 100 metres dels Jocs Olímpics de Londres ja tenia les primeres fotos a les redaccions dels mitjans: “les agències internacionals com AFP, AP, Reuters... et donen una cobertura d’un partit de futbol impressionant. Són molts i estan ubicats a cada cantonada. És impossi-ble barallar-te amb aquests recursos”. L’esportiva, diu, és l’única categoria de la fotografia on hi ha “gairebé” especia-listes. Perquè si no dominen el tema és molt fàcil que es perdin.

Les infografies i les fotos cada cop te-nen més presència als mitjans escrits, influïts pel creixement continu dels webs. Però que la imatge tingui més importàn-cia al paper no va acompanyat de respec-te per la professió de fotògraf: “no n’hi ha cap si comparem amb França, An-glaterra o Estats Units. Allà es respecta la figura del fotògraf. Aquí no se’ns po-tencia suficientment. No hem d’oblidar que el primer que es mira en un diari és la fotografia, inclús abans que el titu-lar, i que és una bona excusa per cridar l’atenció i que et llegeixis l’article”.

“Els mitjans”, continua, “ens hem oblidat d’educar a mirar i a llegir. Em fa gràcia la frase la tele ofereix allò que la

gent vol. És mentida! Perquè al final tit-lles l’espectador d’idiota, i no és així”. Assegura que encara creu en l’ofici i en les coses ben fetes i que té la mateixa il·lusió des que es va enamorar de la fotografia, va treballar a dues botigues de fotografia i va donar el pas endavant per a ser fotògraf. Acaba de tornar de rodar uns dies a Florència un documen-tal d’una història que em deixa sense paraules i que ha de quedar en secret. Sí que puc parlar del seu primer audiovisu-al, un projecte “molt personal” basat en diferents converses amb el fotoperiodis-ta Juan Guerrero. Parlen de fotografia, d’Antonio Machado, Miguel Hernández...

De vida. Portarà com a títol La caja de cerillas i la intenció de David Airob és que es projecti a les escoles i els nens hi reflexionin: “era necessari que les se-ves paraules quedessin reflectides en algun lloc”.

És quan treu de la seva bossa una cà-mera petita i silenciosa i li faig fotos a la Plaça: a la mateixa terrassa on parlem, amb l’escultura d’El nen i la sargantana –“Toni, es pensaran que som tontos!”– i, és clar, al portal del carrer Madoz on va captar la imatge que li ha servit per guanyar el seu últim premi: “he llegit per internet que algú deia però si és ma àvia!” § 2

6 V

IU E

L PR

AT

culturacultura

(ve de la pàgina 24)

La fotografia guanyadora de David Airob al POY Latam 2013.

El fotògraf, a l'escenari de la imatge del premi.

Text TONI DELGADO Foto CEDIDA

L’empenta d’un jove de 20 anys que abandona Pfaf-fenhofen (Alsàcia), la seva ciutat natal, i que arriba a Barcelona el 1851. Cinc anys després ja és el pro-

pietari d’una petita fàbrica de cervesa al desaparegut car-rer de Cirés, al barri del Raval. El seu nom era Louis Moritz Trautmann i és el fundador de Moritz, la primera cerveseria muntada a nivell estatal i que continua la sisena generació de la família. “No està en mans de cap multinacional, com succeeix amb la majoria”, Miguel Ángel Martín, delegat del Departament Comercial de la zona del Baix Llobregat, ens parla de la importància de la marca, patrocinadora del Quin-to Tapa, i ens presenta la Fàbrica Moritz.

“La fàbrica realment és un museu d’història i de produc-tes, però també un reclam arquitectònic”, continua. Ubicada a la Ronda Sant Antoni i rehabilitada pel prestigiós arquitec-te Jean Nouvel –autor, entre d’altres, de la Torre Agbar–, la Fàbrica Moritz desprèn un aire avantguardista, però sense perdre l’encant de sempre, símbols com els tancs de fermen-tació fets de formigó en temps en què encara no existia l’acer inoxidable. “S’ha fet un gran esforç per recuperar els seus trets característics. El sòl és idèntic a l’original, a una època sense cotxes ni tractors on els responsables del bar anaven a buscar els barrils de cerveza amb els seus carros tirats per animals”, explica Miguel Ángel, que recorda que a la fàbrica hi trobem una microcerveseria on podem tastar una Moritz “més natural i fruital. Un producte viu sense pasteuritzar”. Tastar-la és un dels grans atractius de les visites guiades que s’hi

fan, centrades en la “cultura de cervesa i on s’explica la seva composició, com es prepara, quin és el maridatge ideal, la història de la marca i com ha participat en la vida de la seva àrea metropolitana...”

REFUGI ANTIAERI Perquè durant la Guerra Civil la Fàbrica Moritz es va fer

servir com a refugi antiaeri i representa l’única marca de cer-vesa espanyola present a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, on va rebre una medalla d’or com a reconeixement. I és un espai d’uns 5.000 metres quadrats amb una àmplia oferta sociocultural i s’hi poden fer esdeveniments especials. A través del web www.moritz.cat es pot sol·licitar una visita guiada per conèixer de primera mà tots els racons d’aquest espai, on el passat setembre es va inaugurar el Bar à Vins de la Fàbrica Moritz, on es pot triar entre gairebé 500 referències de vins i acompanyar-los de saborosos tastets. Moritz també ha participat en la restauració del mític Bar Velódromo, ubicat al carrer Muntaner.

NOUS PROJECTESA finals de 2011 es van fer dues inauguracions de la nova

fàbrica, una per a les institucions i una altra per a la ciutada-nia. “La primera impressió que vaig tenir? Es va portar tot molt en secret. Va ser una sorpresa i una gran satisfacció veure cues de més de 4.000 persones per entrar”, recorda Miguel Ángel, que anuncia que en breu s’hi obrirà un museu sobre la història de la marca i un restaurant a càrrec de Jordi Vilà, responsable de l’Alkimia del carrer Indústria de Barcelona i encarregat del projecte gastronòmic de la fàbrica Moritz. §

La Fàbrica Moritz, un deliciós museu en moviment

28

VI

U EL

PRA

T societat

Imatge de la Fàbrica Moritz.

cnl

La Fàbrica de Contes estrena El castell d’iràs i no en tornaràs, al Teatre Modern

CNL El Prat de Llobregat Eusebi Soler, 2

08820 El Prat93 379 00 50

elprat@cpnl.cat

El dia 3 d’abril va tenir lloc l'estrena de El castell d’iràs i no en tornaràs, l'obra de teatre que ha preparat el grup de voluntariat de dinamització lingüística La Fàbrica de Contes. Des de fa quinze anys, aquest grup que va crear el Centre de Normalització Lingüística (CNL) treballa conjuntament amb els departaments d'Educació i Cultura de l'Ajuntament del Prat, per fomentar l'ús del català a la ciutat.

Aquest any es va voler retre un homenatge a la colla de Dia-bles del Prat amb motiu del 30è aniversari de la seva formació, per això el grup La Fàbrica de Contes va escollir una obra en què un dels protagonistes fos la figura del diable.

Aquesta activitat de teatre forma part de la guia d'Activitats i serveis educatius del departament d'Educació de l'Ajunta-ment, que recull tots els recursos i activitats que la institució ofereix a les escoles. Per aquest motiu, hi participen les esco-les d'infantil i primària del Prat, que hi assisteixen amb gairebé tot el seu alumnat. En total es faran 13 representacions i veu-ran l'obra aproximadament unes 5.000 persones.

L’acte del dia de l’estrena es va obrir amb la participació del grup de percussió de la colla dels Diables del Prat i les actrius i els actors de La Fàbrica de Contes van comptar amb la pre-sència de Lluís Tejedor, alcalde del Prat, i de diversos regidors de l'equip de govern i membres del Consell del CNL. També van assistir a l'acte Marta Xirinachs, subdirectora general de Polí-tica Lingüística. El públic -amics, familiars, antics components del grup i alumnes i voluntaris del CNL- va omplir el teatre de gom a gom i va gaudir molt amb la representació. §

30

VI

U EL

PRA

T

ARRIBA L'ESTIU I, COM NO PODIA SER D'UNA ALTRA MANERA, A VIU EL PRAT ENS APROPAREM A LA PLATJA. PERQUÈ

LA NOSTRA ÉS BEN XULA I DESTACA TAMBÉ PER L'OFERTA GASTRONÒMIC, CULTURAL I D'OCI DELS XIRINGOS DE LA PLATJA. SERÀ UN NÚMERO PLE

D'ACTIVITATS ARTÍSTIQUES I AMB LES SECCIONS HABITUALS DE 'SABIES QUE...' -L'AIGUA HI TINDRÀ UN ESPECIAL PROTAGONISME-, LA 'RUTA GAS-TRONÒMICA' I 'EL RACÓ DE L'ANUNCIANT'.

UNA EDICIÓ PLENA DE VIDA I MÚSICA. FINS D'AQUÍ A UNS DIES!